Fa uns dies escrivia sobre la (no) sanitat universal a Catalunya. Feia un repàs a totes les vulneracions del dret d’accés a la sanitat que hem patit des del 2012, argumentava per què el Departament de Salut és tremendament hipòcrita en aquest tema i com la sanitat podia continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho. En llegir l’article, una bona companya em diu: «això està molt bé, però no parles profundament de les causes que expliquen, en gran part, aquesta no-intenció» -fan tant de bé aquestes companyes sempre crítiques!-. Per altra banda, vivim temps profundament dinàmics i tot just no he acabat d’escriure aquestes línies que el panorama ha tornat a canviar. Així doncs, aquesta segona entrega té un doble objectiu: primer, atenent els comentaris, parlar de per què la sanitat ha de ser universal i, sobretot, de per què no ho és. I segon, preguntar-me què plantegen i quins camins obren els canvis i moviments recents.
Al primer text ja apuntava alguns dels motius que fonamenten la sanitat universal. En primer lloc, per la qualitat reconeguda d’aquest tipus de sistemes. I en segon lloc, perquè el finançament que els sustenta justifica la redistribució del dret. Totes aportem allò que podem i en gaudim allò que necessitem. D’això se’n diu dret social. I com vaig sentir una vegada en una assemblea migrant, és important aquesta connotació «social». Sembla que les persones migrants han de jugar sempre a la «lliga dels drets humans», mentre la resta juguem també «a la lliga dels drets socials». El dret a la salut és un dret humà, l’accés a la sanitat que garanteix l’anterior és fonamental i de justícia social. Els cobraments il·legals són, doncs, repagaments. I totes les persones (vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin) mereixen l’accés a la sanitat, no només per una qüestió humanitària (que també) sinó per una qüestió de dret social.
Això sembla que ho defensa tothom a Catalunya. Llavors, per què la sanitat no és realment universal? Com diu la meva bona amiga: l’origen és multifactorial. Evidentment, la causa principal és la regulació estatal, una norma genocida, racista i classista. Però, com recordava fa uns dies, l’accés a la sanitat catalana vinculat al padró municipal és el resultat de la lluita constant dels moviments socials i plataformes. I així i tot, ha estat, milers de vegades, paper mullat. Fins i tot municipis governats per partits que ideològicament podrien semblar afins, com el de Barcelona En Comú, tenen enormes dificultats per garantir l’empadronament a totes les persones. El dret d’accés a la sanitat es vulnera principalment per falta de voluntat política, però també, pel tipus de sistema sanitari que tenim, pels interessos privats associats a l’exclusió i perquè està arrelat un profund racisme institucional que parasita discursos i accions i que cal combatre sense treva.
El sistema de multiproveïdors català és un sistema incontrolable. Un «guirigall» format per ens públics, privats amb lucre, privats sense lucre i entitats mixtes, on és molt difícil estendre la informació i les normatives, més encara quan políticament manca la intenció de fer-ho. En aquest sistema (i m’atreveixo a dir que també en la resta de l’estat), hi ha instaurats interessos de lobbies privats que es beneficien de l’exclusió sanitària. Les empreses associades als centres hospitalaris que facturen les atencions i s’enduen fins al 45% de la recaptació són només un exemple. Va haver-hi un temps que el Servei Català de la Salut intentava implantar una mútua interna per atendre migrants sense papers que ho poguessin pagar. Les mútues i empreses privades s’han beneficiat sens dubte d’aquesta regulació excloent.
Per altra banda, els discursos, fins i tot quan són a favor, reforcen certs prejudicis i estigmes sobre les persones que arriben al territori. Argumentar el dret d’accés a la sanitat per problemes per a la salut pública (com fan alguns) es força tendenciós. Podríem vulnerar el dret d’atenció per a tothom si no percebéssim el risc de contagiar-nos d’alguna malaltia? Aquesta justificació és esbiaixada i fomenta una percepció completament errònia i falsa de les persones que migren. Com demostren diversos estudis, aquestes persones arriben més sanes i utilitzen menys els sistemes sanitaris que les persones autòctones. No cal justificar l’accés universal per una qüestió de salut pública. No hi ha cap motiu per fer-ho.
Com deia abans, tot és dinàmic. Aquests últims dies han passat coses que són rellevants per a la sanitat universal, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. En l’àmbit estatal ha canviat el govern. Esperem que –com s’han cansat de repetir en l’oposició- una de les primeres mesures prioritàries d’aquest govern sigui derogar el RD 16/2012. És urgent. Hi va la vida de moltes persones. A més, un nou moviment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de deixar sense efecte les normes catalanes del 2015 en qüestió sanitària. Milers de persones a Catalunya es troben avui en una situació d’exclusió total. La sanitat catalana universal, ara sí, penja d’un fil. És una situació d’emergència. El nou president Joaquim Torra va visitar la tancada migrant el passat cap de setmana. Entre altres acords, es va comprometre a garantir l’empadronament a totes les persones, a eliminar les facturacions il·legals als centres sanitaris i a restaurar diversos aspectes socials com la sanitat universal a Catalunya. La nova consellera de salut, Alba Vergés, també ha fet declaracions en aquest sentit. Estarem vigilants. No volem més papers mullats.
La salut i l’accés a l’assistència sanitària és i ha de ser un dret humà fonamental, universal i de justícia social. No és cap regal. És el dret a la igualtat i a la no discriminació. Un dret que no s’acompleix per múltiples causes però que cal defensar de forma unànime i persistent. Ara (i sempre) és una bona oportunitat per fer-ho.
La ministra de Sanitat, Carmen Montón, es va convertir en objectiu del lobby de la sanitat privada i de les farmacèutiques per les seves polítiques a la Conselleria de Sanitat del Govern valencià que va gestionar entre juny de 2015 i aquesta setmana fins la trucada del president Pedro Sánchez. Fins a dos llibres va afavorir Ribera Salut, la concessionària dels hospitals privatitzats, contra la seva intenció de recuperar la gestió pública i contra la seva persona. La pressió va ser tan gran que l’Ambaixada dels EUA va intentar frenar la fi del Model Alzira amb la col·laboració de l’exministre de Defensa Pedro Morenés.
El llibre ha estat impulsat per Ramiro Aurín, president de l’Associació per a l’Excel·lència dels Serveis Públics. La introducció la realitza Enrique Limiti Paniagua, exsotssecretari de Cultura amb Felipe González, i participa també l’exministre de Treball amb José Luis Rodríguez Zapatero Valeriano Gómez. Gómez va visitar la Comunitat Valenciana en una altra ocasió per defensar el model dels hospitals privatitzats convidat per la concessionària Ribera Salut.
El llibre està coordinat per Ramón Tamames i en ell es defensa la tesi que el rescat dels hospitals privatitzats és fruit de l’»ona de populisme» i del «sectarisme» polític. Tamames manté que la Sindicatura de Comptes de la Generalitat ha realitzat un informe en el qual conclou que el model Alzira de gestió és més d’un 20% més barat que el públic de gestió directa.
L’altre llibre sobre la matèria però que se centrava a censurar la figura de la política de Burjassot (València) ha estat ‘Montón: sin concesiones’, del periodista valencià Vicent Climent. L’obra és un atac sistemàtic a la gestió de l’actual ministra de Sanitat, sobretot a la seva oposició als hospitals privatitzats. Aquest llibre també va ser celebrat per Ribera Salut i va tenir molta difusió entre els mitjans privats més afins.
El pas de Montón per la Conselleria de Sanitat va molestar al sector farmacèutic, ja que és una ferma defensora dels medicaments genèrics, alguna cosa que impacta en la línia de flotació de les grans multinacionals del sector. La ja ministra de Sanitat va ser l’alt càrrec autonòmic que va destapar l’acord entre Farmaindustria i el Govern de Mariano Rajoy i que condicionava l’arribada de finançament via el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) al consum dels medicaments de marca. Va ser un altre dels seus cavalls de batalla que no li va costar poques pressions.
Associacions privades o revistes finançades pel sector privat com Salut i Força van muntar campanyes contra la gestió de Carmen Montón a la Conselleria de Sanitat. No van causar molt efecte perquè la reversió del primer dels hospitals privatitzats es va fer efectiva i la política valenciana ha acabat de ministra.
El Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) va presentar un document denominat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi’. En ell busquen incorporar els determinants socials tant en la comprensió del suïcidi com en la intervenció social i sanitària. Comenten que “el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden aconseguir i que poden conduir a la frustració”.
Alberto Lobo Ortiz, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, va participar d’aquesta presentació aportant les seves vivències i la seva opinió. La seva última novetat pel que fa a la psiquiatria la trobem en un llibre que reuneix crítiques a una perspectiva reduccionista i biologicista alhora que cerca alternatives que caminin cap a una “assistència més horitzontal, més participativa i més democràtica”. I tot amb la finalitat de transmetre la idea que “a les persones se les ha de mirar en el seu context, no com un cervell equivocat”.
Atribueix l’alta medicalització i l’alt ús dels serveis mentals a aquesta societat neoliberal que individualitza els problemes i conflictes, els despersonalitza i esborra les seves causes socials.
El document que es va presentar ahir denuncia la facilitat amb la qual s’atribueix malalties mentals a aquelles persones que tenen tendències suïcides. Com s’explica?
El plantejament de base és com el patiment psíquic que tots experimentem s’ha transformat en una malaltia mental. La metàfora de tot això és mèdica: hi ha un tipus d’alteració cerebral que necessita exclusivament un abordatge sanitari.
La psiquiatria no és el mateix que la nefrologia o la cardiologia. El cervell és el substrat biològic de la ment però la ment humana té a veure amb la cultura, amb el context, amb allò social, amb el significat, amb els valors… amb una sèrie de coses que són irreductibles al cervell. Des d’allí el patiment psíquic necessita un abordatge moltíssim més obert que no un purament sanitari. Es produeix llavors la medicalització i la transformació del patiment en una malaltia.
Això té a veure amb la hiperindividualització que hi ha en aquesta societat neoliberal d’aquests 40 anys i també amb el supremacisme del cientifisme. La idea que les ciències positives ens donaran la solució i la tecnologia per resoldre-ho tot… Això, a més, dins d’un mercat sanitari on s’ha desenvolupat d’una manera espectacular la venda farmacèutica i també el creixement de les empreses sanitàries, ja que tractar a les persones sanes és molt rendible. S’obre un camp on es medica i es posa en tractament a persones amb un patiment psíquic normal. Això succeeix amb la tristesa, amb la por i també amb les conductes suïcides: tot es converteix en una malaltia mental.
En aquesta societat cadascú també és amo del seu destí i si jo estic a l’atur és que no tinc la formació adequada o no busco apropiadament. Si em desnonen, no he reunit diners o no he conduït la meva vida d’una manera idònia per tenir una casa. Amb el patiment és el mateix: tot cau en l’individu i això obre la porta a individualitzar i medicalitzar qualsevol tipus de sofriment i de problemàtica social.
Què factors socials contribueixen al fet que es diagnostiqui ràpidament encara que, com dius, no sempre de manera correcta una malaltia mental?
Tots. L’ocupació precària i l’atur. En el sistema educatiu, la hipercompetitivitat. L’habitatge. La individualització dels conflictes… Sobre la desigualtat social sempre s’ha dit que a més desigualtat socioeconòmica, major prevalença de malaltia mental. Els condicionants socials són determinants en el nivell de salut de la població.
Existeix el discurs que el caràcter influeix a banda de o indiferentment dels condicionants socials.
No podem caure en un reduccionisme cerebral però tampoc en un sociològic. Una cosa que també és crucial és la biografia d’una persona. Si un té un entorn on és cuidat i atès des de sempre, això propicia que un es vinculi i s’adapti millor amb l’entorn i tingui més capacitats d’enfrontament. Els determinants socials són importants però també el desenvolupament psíquic. Tampoc cal menysprear evidentment allò biològic. Estem dins d’un cos que també ens pot condicionar molt… Realment sabem poc i llavors tendim a simplificar-ho. I que senzill que seria tot si es reduís a la dopamina i a la serotonina… no podem quedar-nos amb aquesta deriva biologicista.
La depressió és el que es relaciona més de pressa com a causa d’intent de suïcidi i es crea un estigma al voltant: “mai vol fer res”, “sempre està tirat al sofà”. Com trenquem amb aquesta relació, com fem valdre que potser la solitud en certes situacions no és dolenta i com gestiona l’entorn no comprendre les necessitats de l’altre?
La solitud és estupenda quan és buscada. El problema és quan és imposada: no tinc teixit, ni vincles. Un dels factors que protegeix a l’hora de tenir sofriment psíquic és tenir xarxa, família, amics, companys… un se sent més abrigallat i sofreix menys a tenir un espai on poder compartir i sentir-se comprès. Però si el meu patiment és només meu doncs és possible que la gent del meu entorn no em cuidi i em digui que m’apanyi, que no sigui gàndul. Moltes vegades hi ha aquest estigma de la discriminació que en comptes de cuidar i ajudar el que es fa és culpar i desatendre a aquesta persona que està patint.
Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito
Hi ha l’estigma del desganat i el gandul però també hi ha, davant d’intents d’autolisis, la idea de voler cridar l’atenció i inclús de ser un egoista.
Un intent d’autolisis és una comunicació i sovint el que vol dir és “estic patint i necessito ajuda”. Un ho pot fer tancant-se o estant trist i si potser la gent del voltant no respon, llavors amb símbols autolítics es transmet un “fixa’t com de malament que estic que vull morir”. Això de vegades mobilitza la xarxa de cures. És lícit també.
Al final l’estigma i la discriminació tenen a veure amb l’etiqueta de malalt mental. Amb la idea que he tingut un ingrés, un diagnòstic, un tractament… això genera un autoestigma: sóc menys que els altres. Això pot suscitar vergonya i altres problemes com que si s’assabenta el meu cap no em renovi el contracte, els meus companys s’allunyin de mi… Els diagnosticats com a malalts mentals tenen menys oportunitats.
Ara mateix el suïcidi és una de les primeres causes de mortalitat a nivell mundial. Per què s’oculta?
Pel significat que té ara el suïcidi: és un fracàs de l’individu i és una cosa vergonyosa. Entenc que en l’època dels vikings quan es glorificava, no es jutjava. Ara avergonyeix tant a la persona com al seu entorn. Això danya a les persones que sobreviuen, als familiars de la gent que s’ha suïcidat.
En l’acte es va parlar de com ho viuen els professionals de l’Atenció Primària, la facilitat de diagnosticar depressió o ansietat i també el procés de donar baixes laborals. En què afavoreix que aquesta persona rebi una baixa laboral però no rebi per falta de recursos o altres factors altres ajudes?
La baixa laboral ara s’ha convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals. Un estudi suec va comparar els dies de baixa laboral per causa psiquiàtrica amb el nombre de dies perduts de treball per vaga laboral. Aquests estaven descendint a l’una que augmenten els altres. Això significa que abans els problemes es tractaven de manera col·lectiva a través del sindicat on hi havia el sentiment que el patró ens estava putejant i havíem d’unir-nos per batallar per això i ara els problemes s’individualitzen. Ja no tenim un conflicte de classe sinó que Carla o Alberto tenen un conflicte i la manera que un d’ells pugui manejar un conflicte individualment a la seva empresa de la qual depèn i que li dóna un sou a fi de mes és a través de la baixa laboral per allunyar-se d’aquest ambient que l’està pressionant i danyant.
La baixa és una forma d’enfrontar totes les dificultats i els conflictes laborals de moment. Per a què serveix? Doncs és pa per avui i gana demà. És interessant si durant aquest temps la persona contracta a un advocat, va al comitè d’empresa, contacta amb un sindicat i intenta resoldre un conflicte que està individualitzat.
Qui té la culpa?
No hi ha culpa. Culpa de què? Les baixes són el que tenim ara. Desafortunadament no tenim ni una consciència de classe ni uns sindicats poderosos. Tenim una legislació laboral horrible que propicia l’ocupació precària, que la gent sigui maltractada, que tingui règims de contracte de semiesclavitud. Si hi hagués una altra política laboral no es tolerarien aquests abusos i la gent, en tenir uns treballs més segurs, no tindria tant conflicte i no necessitaria les baixes. La culpa és del sistema. Conflictes laborals sempre hi ha hagut la forma de resoldre’ls es deu a la societat neoliberal on cadascun s’ha d’enfrontar només a les seves coses.
Què fem?
Doncs hem de crear teixit social que ens permeti enfrontar de manera col·lectiva tots els problemes socials que ens concerneixen a tots.
I mentrestant, com fem per desmedicalitzar?
Els professionals sanitaris som part del problema en el sentit que hem assumit aquest encàrrec de la societat de medicalitzar i mantenir individualitzat el patiment de les persones. Si em ve una persona desnonada jo com a psiquiatre li donaria un medicament. El que hauríem de fer és veure què podem fer amb el seu desnonament i el seu patiment: anar a la PAH, a serveis socials, intentar demanar una ajuda tal o un lloguer tal. Anar a les causes socials del que li està passant i no solament donar una resposta sanitària en veure què té la serotonina baixa o que té poques eines d’enfrontament i el millor és donar-li una teràpia.
Els professionals sanitaris hem d’ampliar el focus i no quedar-nos només amb el mèdic i psicològic. Veure que hi ha de social i orientar a aquestes persones a les agències que els puguin ajudar: advocat, comitè d’empresa, serveis socials, PAH… això és crucial. S’estan construint des de baix tot de moviments que estan propiciant que es construeixin un teixit de suport en el moment que l’estat ja no ho proveeix la ciutadania l’hi aquesta buscant.
Això al final és atenció comunitària.
Sí i hauria de propiciar-la l’estat però com no és així la gent s’organitza pel seu compte. La societat de benestar hauria de garantir unes ajudes socials perquè tothom tingués uns bàsics.
Haurien d’existir grups d’experts en salut comunitària que fessin acompanyaments?
Els professionals experts poden al principi propiciar la creació d’un grup però s’haurien de retirar immediatament. La PAH funciona sense psicòlegs ni psiquiatres que gestionin els grups. No necessiten a cap professional sanitari. La gent sap organitzar-se pel seu compte. Hem de des-sanitaritzar.
Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito
Si es crea un grup amb gent de l’entorn d’algú que s’ha suïcidat, com es treballa el dol per exemple?
Depèn. Hi ha gent que no necessita treballar res. La mort, el suïcidi, forma part de l’ésser humà i hi ha gent que no té una vivència de fracàs o horror. Els que sí, doncs ja anirien a serveis de salut mental però si poden conviure amb el dolor millor que acudeixin a grups de suport mutu. Si a algú se li ha mort un fill i té un dolor extraordinari ja ho atendríem però no a tothom.
Però si tothom es pot autogestionar, quin és el vostre paper? Només en casos extrems?
Sí. Hi ha persones que tenen un patiment psíquic brutal i que solament el suport mutu no els funciona. Si necessiten una intervenció sanitària tenim un paper però això passa en casos explicats.
Als psicòlegs i els psiquiatres se’ns està col·locant en una posició idealitzada en la societat estenent la idea que tots hauríem d’acudir a serveis de salut mental perquè la tristesa ja no és tristesa, és depressió.
Què ha canviat perquè ara, al mínim sentiment, amics et recomanin anar al psicòleg o al psiquiatre?
L’individu, a part de ser responsable del què li passa i haver de buscar un gestor de les seves emocions en un psicòleg o en un psiquiatre, sap que està sempre en risc i que a qualsevol moment li pot passar alguna cosa. En comptes de pensar en la nostra resiliència i en la nostra capacitat d’enfrontament i d’aixecar-nos, vivim en risc i hi ha uns professionals que d’alguna manera et poden conduir i aconsellar però això és mentida.
Explicant que l’atenció primària no té suficients recursos per atendre a tota la població i les visites queden molt reduïdes, s’acudeix a serveis de salut mental pagant. Existeix risc d’addicció?
De vegades enganxa perquè si jo vaig al psicòleg ja no l’hi haig d’explicar als meus amics, familiars, parella. L’anar al psicòleg moltes vegades fa desaparèixer xarxes tradicionals de contenció i de suport perquè ja tinc unes orelles professionals que es fan càrrec del meu sofriment i això és dolent, és nociu.
Despersonalitza.
Clar. Els professionals de la salut tenim molta fe en els nostres coneixements i eines i per això considerem que podem atendre a tothom. Primer perquè així també arribem a fi de mes cobrant de 60 a 100 euros però també per tenir una fe cega. Hi ha molt poca actitud escèptica sobre la nostra disciplina.
Això passa amb totes les especialitats per això?
Bé, aquesta idolatria que tenim amb la ciència i amb els experts ha fet també que els experts ens ho vam crear, que podem salvar a tothom. Per això no tenim cap objecció a posar en tractament a tothom, a prendre antidepressius i fer psicoteràpia. També ho fem de manera benintencionada, per cuidar a l’altre. Però hi ha un conflicte amb el ‘és que jo sé’ perquè realment sabem poc.
També donats els temps limitats que teniu per conèixer a les persones que acudeixen a vosaltres per tractar-se.
La falta de recursos és un problema però també el nostre optimisme terapèutic, pensar que som capaços de fer-nos càrrec de més coses de les quals en realitat ho som. No veiem límit tampoc a intervenir si ens demanen antidepressius. No veiem que potser fem més mal que bé si els posem en tractament.
Amb elles, les irlandeses, ens hem emocionat. Les xarxes s’han omplert de crits i llàgrimes, per l’alegria o per moltes altres emocions que ens desperta. Perquè nosaltres ho sentim de veritat en els nostres cossos i per això entenem profundament la importància que ja no hagin d´interrompre els seus embarassos de forma clandestina o – aquelles que s´ho podien permetre – viatjar fora del país.
La mort de Savita, després que se li negués la interrupció d’un embaràs que acabaria causant-li la mort en 2012 per una septicèmia, va ser un gran detonant per treure a totes aquestes irlandeses al carrer. Després de la victòria del si, el seu rostre pintat al centre de Dublín es va omplir de flors.
Per ella i per tantes que moren cada dia al món, les dones ens hem unit històricament en la lluita per la despenalització de l’avortament. Pel feminisme ha estat una de les prioritats independentment dels interessos personals doncs al carrer han sortit dones grans, lesbianes, etc. En aquestes batalles s’hi han posat moltes energies ja que és una forma perversa de control sobre els cossos de les dones i sobretot de les dones pobres que no poden pagar altres alternatives i han de posar en risc les seves vides. Perquè no ens oblidem que, en un món on hi ha tants països on l’avortament està despenalitzat, es tracta d’un tema de classe. Les dones de classe mitjana-alta sempre podran avortar en condicions higièniques i segures mentre les dones pobres hauran de seguir arriscant les seves vides.
Podem parlar d’una onada feminista imparable?
A l’Estat Espanyol portem més de 30 anys de lluita i resistència i no podem descansar ja que no fa molt allò que s’havia conquerit es va veure amenaçat amb L’avantprojecte de Llei de 2012 de Protecció de la Vida del Concebut i els Drets de la Dona Embarassada. La reacció va ser aclaparadora i l’1 de febrer de 2014 va organitzar a Madrid una massiva manifestació que es va denominar El tren de la Llibertat i, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón va dimitir com a Ministre després de la retirada del projecte de Llei de l’Avortament.
Som i serem implacables com implacable ha estat el resultat del referèndum a Irlanda. El resultat ha estat contundent, 66,4% enfront de 33,6%. No se si podem parlar d’una onada imparable de feminisme però si és cert que hi ha una gran força incansable que resisteix, no retrocedeix i va avançant a poc a poc però sense parar. Amb pressa però sense pausa.
El control a través de l’estigma
El gran repte que tenim per davant és combatre l’estigma doncs, en les polítiques públiques i de salut i, tant, en la vida de les dones és l’element de control més poderós. Aquest té efectes dissuasoris i també en la significació de l’experiència d’avortar que fem les dones. O carreguem amb una criatura que no volíem o amb la culpa i la vergonya.
No fa gaire vaig conèixer a una dona en un lloc on treballo que estava embarassada de sis mesos. Era una dona migrada que havia viscut violència de gènere per part de la seva parella i a la qual se li havia negat la possibilitat d’avortar. Ell en aquell moment es va aprofitar que ella no coneixia com funcionaven les coses aquí i li va ser fàcil convèncer-la que era una cosa il·legal. Ara es troba tirant endavant un embaràs que no desitjava i que determinarà la seva vida. Aquest ejaculador irresponsable es va permetre decidir per ella. És el privilegi individual que sosté l’estructural. L’estigma va portar a aquesta dona a no consultar amb ningú més. Ella no va poder evitar la culpa i la vergonya, derivades de la criminalització a la qual ha estat sotmès l’avortament amb missatges com nomenar al fetus “vida humana” o “nadó” o contraposar pro vida a pro mort. Ja n’hi ha prou d’aquests missatges moralistes i que no tenen cap rigor científic doncs tal com diu Alberto Kornblihtt: “Per la biologia un embrió no és un ésser humà, per tant no és un crim interrompre un embaràs prematurament”.
Accés a l’avortament per a totes
No hauria estat fàcil convèncer aquesta dona del horriblement il·legal que era interrompre el seu embaràs si l’avortament no estigués universalment criminalitzat. A més, si ella hagués sabut que no era il·legal avortar a Espanya, igualment s’hagués trobat amb una altra barrera ja que en realitat ella no té garantit l’accés a l’avortament. Gràcies al govern del PP, que el 2012 va retirar el dret a l’avortament gratuït a les dones en situació irregular, les seves vides tornen a estar en perill. Doncs ho han de fer per la via privada o al servei públic de salut pagant pel procediment. Crec que no cal que digui que aquestes són dones pobres.
Al feminisme li queda encara un gran treball per davant ja que l’objectiu a més de garantir l’accés a l’avortament a TOTES les dones, és normalitzar-lo i seguir combatent l’estigma, aquesta forma de control social tan poderosa.
A principis de setmana, després de l’arribada al Departament de Salut de la nova consellera Alba Vergés, es coneixia que David Elvira, fins ara el Director del Servei Català de la Salut deixava el seu càrrec. Avui s’ha anunciat qui ocuparà el seu lloc: Adrià Comella, llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida.
Elvira ha deixat el seu càrrec un cop el departament ha tingut una nova consellera. Fins ara, Elvira s’havia mantingut al capdavant de Salut, ja que després de l’aplicació de l’article 155 i amb la sortida del país de Comín, era l’únic responsable que quedava. De fet, una de les opcions per ocupar el càrrec de conseller de salut era ell mateix. Ara, deixa el sector públic i dóna pas a un nou equip directiu al CatSalut.
D’entre les diferents idees a destacar sobre Adrià Comella, al capdavant de la Secretaria General del Departament de Justícia, va impulsar el tancament de la presó Model de Barcelona i la reordenació del conjunt del sistema penitenciari, l’estabilització i potenciació de la digitalització dels jutjats de Catalunya, i els serveis d’atenció a les víctimes.
A més, ha treballat durant 5 anys com a consultor, assessorant empreses i institucions públiques en diferents països d’Europa i d’Amèrica Llatina, essencialment en desenvolupament de negocis, optimització d’operacions i transformació empresarial en sectors com el gran consum, l’administració pública, els mitjans de comunicació, la tecnologia o la seguretat. També està vinculat al món universitari i de la formació. Entre altres, va ser adjunt al Rector de la UdL mentre hi estudiava Medicina.
Les famílies dels països en desenvolupament són les que més tasques de cures han d’assumir perquè l’atenció mèdica està menys institucionalitzada
Les previsions científiques indiquen que a l’horitzó de l’any 2020 hi haurà al món 29,9 milions de persones amb sida quan el 2005 la xifra rondava els 22 milions. Els avenços mèdics dels darrers anys permeten que les persones portadores del VIH visquin més anys i amb una millor qualitat de vida encara que hagin de seguir un tractament. De totes maneres, no totes les persones amb sida arreu del món poden accedir als medicaments i encara segueix havent-hi un nombre molt elevat de víctimes.
A partir d’aquesta realitat, l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha elaborat l’estudi –que acaba de fer públic– L‘impacte del VIH i la sida al món del treball: estimacions mundials. El document ha estat elaborat amb la col·laboració d’ONUSIDA. S’hi examina en quin mesura l’evolució de l’epidèmia del VIH i l’ús estès del Tractament Antiretroviral (TAR) han afectat la població activa mundial, i com està previst que ho facin en el futur. S’aporten dades sobre el nombre de persones que viuen amb el VIH i la seva prevalença, la morbiditat i les morts per sida entre la població activa de tots els països dels quals es disposa de dades,. També s’avaluen les conseqüències econòmiques i socials del virus en els treballadors i les seves famílies.
El VIH suposava el 2005 un cost de 17.000 milions de dòlars
l’estudi es constata com «les pèrdues d’ingressos atribuïbles a la sida –resultat de la mort o de la incapacitat de treballar– mostren un descens substancial des de 2005». Aquell any això va suposar una despesa per a les famílies de 17.000 milions de dòlars. Les previsions –i també l’objectiu– és que en l’horitzó del 2020 la xifra es redueixi fins als 7.200 milions de dòlars. Per al càlcul de la pèrdua d’ingressos, l’OIT va partir de la hipòtesi «que la població exclosa de la força de treball per mort o incapacitat percebia idèntics ingressos que la població general de cada país. Aquest supòsit també reconeix implícitament la contribució del treball realitzat en l’economia informal».
L’any 2005 morien a causa de la sida 1,3 milions de persones arreu del món. L’objectiu és rebaixar la xifra fins a les 425.000. Segons l’OIT, la incidència més gran de la mortalitat «s’observa entre els treballadors que s’apropen als 40 anys.» El director general de l’organisme, Guy Ryder, assenyala que «aquesta és l’edat en la qual normalment els treballadors estan en el millor moment de la seva vida productiva. Són morts que es poden evitar del tot amb l’ampliació i l’acceleració del tractament».
Un milió de persones que no poden treballar per la síndrome
A banda de la mortalitat, també ha baixat el nombre de persones que a causa de la sida no poden treballar. El 2005 hi havia arreu del món 350.000 persones amb incapacitat total i 655.000 parcial, segons les estadístiques de què disposa l’OIT, que no abasten tots els països del món. L’objectiu és que el 2020 en siguin 40.000 i 95.000 respectivament amb una reducció que en el cas dels homes seria del 81% i de les dones, el 91%.
Al treball –que en aquest enllaç es pot aconseguir en la seva versió íntegra en anglès– s’aporten també dades sobre el temps dedicat a l’atenció i les cures en les llars de treballadors amb incapacitat laboral total o parcial, mesurat en equivalents d’anys de treball. Igualment hi ha xifres sobre el temps addicional que els nens dediquen a tasques domèstiques en les famílies afectades per la sida, mesurat en equivalents d’anys de treball infantil; i el nombre de nens l’educació dels quals es veu afectada negativament per viure en llars afectades per la sida.
140.000 nens faran tasques addicionals de cures com a treball infantil
En aquest àmbit, l’estudi s’ha centrat en els països en desenvolupament, en els quals l’atenció sanitària està menys institucionalitzada i les llars assumeixen una càrrega més gran de les feines d’atenció i cures. Així, l’anàlisi d’aquests costos ocults calculen que el 2020, al voltant de 140.000 nens desenvoluparan tasques addicionals, «de treball infantil», segons les previsions mitjanes. Al mateix temps, l’equivalent a 50.000 treballadors a temps complet realitzaran treball de cura no remunerada. Sobre els nens que veuran afectada la seva educació per haver d’atendre familiars amb sida, les xifres són «relativament baixes», estima l’OIT. Oscil·len, en funció dels mesuraments, entre 40.000 i 84.000.
No obstant això, els autors de l’estudi puntualitzen que «el nombre de nens i nenes que pateixen dificultats educatives, en les llars afectades per la sida, és moderat en relació amb el nombre total de nens l’educació dels quals està en risc per molts altres factors». El fet que fins a 84 000 d’infants en llars afectades per la sida, afegeixen, tinguin menys oportunitats educatives el 2020 «segueix sent una xifra important».
Com a resum final, l’OIT destaca que la prevenció ha avançat gairebé arreu, segueix faltant-ne en altres parts del món, cosa que ha provocat la propagació de la malaltia a noves regions. Això queda reflectit en les tendències que afecten la força de treball mundial. Una conseqüència important és la pèrdua d’ingressos, especialment perquè hi ha un lleuger repunt de nous casos de sida en països d’ingressos relativament més alts. Guy Ryder conclou dient que «la mera ampliació de l’accés al tractament no és suficient. Les mesures de prevenció i diagnòstic del VIH també han de ser intensificades si volem posar fi a la sida. Això té sentit humà, i és raonable en termes econòmics».
Viure en grans ciutats, experimentar abús físic o sexual, consumir cànnabis o abusar de l’alcohol durant la infància o l’adolescència són alguns factors que poden determinar el risc de desenvolupar un comportament agressiu o violent en l’edat adulta. Així ho constata un estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry, que presenta les primeres evidències científiques de l’efecte combinat de diferents factors en el risc de convertir-se en un adult violent, independentment de la presència d’un trastorn mental.
Per dur a terme la recerca han participat experts de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, el CIBERSAM, la Universitat de Lleida, la Universitat Jaume I i l’Institut Max Planck de Medicina Experimental d’Alemanya. Per fer l’estudi s’han analitzat les dades de més de 1.500 persones diagnosticades d’esquizofrènia que pertanyen a l’Associació de Recerca sobre l’Esquizofrènia de Göttingen (GRAS) juntament amb una mostra de més de 550 persones de la població general espanyola.
En el marc de l’estudi, es va analitzar si els participants havien estat exposats durant la infància i la joventut a diferents factors: viure en una gran ciutat, abús físic o sexual, pertànyer a un col·lectiu d’immigrants, consumir cànnabis i beure alcohol en excés.
En els pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, la presència de conducta violenta es va establir segons l’existència de condemnes per crims violents (abús sexual, homicidi involuntari, agressió o assassinat). En el cas de la població general, es van utilitzar indicadors relacionats amb les conductes d’agressió violenta, com la presència d’aspectes antisocials psicopàtics i trets de personalitat relacionats amb agressió o hostilitat.
Segons el treball, la probabilitat de convertir-se en un adult violent i agressiu es va incrementar d’una manera significativa en tots els grups analitzats que mostraven, com a mínim, un factor d’alt risc. A mesura que s’afegien factors de risc, la probabilitat augmentava de manera escalonada. En els individus que presentaven tres o més factors, la possibilitat de presentar actituds agressives i violentes en l’edat adulta es multiplicava fins a deu vegades. Els autors conclouen així que l’expressió de l’agressivitat en l’edat adulta està relacionada amb l’exposició a múltiples factors de risc en la infància o l’adolescència. A més, aquest risc seria independent de l’existència d’un trastorn mental previ en l’individu, destaca l’equip investigador.
Per revertir aquestes situacions, l’estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry subratlla la necessitat d’impulsar mesures de tipus psicosocial que millorin les polítiques de prevenció contra la violència en tota la societat. Davant aquest repte, els autors apunten que cal desenvolupar estratègies d’intervenció psicosocial des d’edats primerenques que impliquin la participació i el compromís de les famílies i dels agents socials (educadors, etc.).
Caldria, per tant, passar pàgina i posar en marxa les accions de política sanitària que, almenys des d’una perspectiva estratègica, han estat «congelades» durant el període sense cúpula política en el Departament de Salut. Som molts els que pensem que la capacitat de generar iniciatives polítiques importants i amb traducció operativa en la sanitat catalana, com la de la resta de les conselleries, ha estat extraordinàriament influenciada per les prioritats generals del Govern de la Generalitat, centrades en el desenvolupament del procés polític de construcció del marc i dels instruments per fer viable la independència de Catalunya i que aquesta «paràlisi estratègica» és anterior a les darreres mesures repressives del govern estatal per frenar les actuacions de la Generalitat.
La resultant final des de la perspectiva de la política global, i per tant de la sanitària, del Govern de la Generaliltat és que s’ha produït una absència gairebé total d’iniciatives generals i sectorials i que aquestes han estat substituïdes per gesticulacions destinades a fer palesa la situació de repressió patida per la cúpula política de la Generalitat.
Ara, després d’un llarg període sense capacitat de decisió estratègica, toca tornar a posar en marxa l’acció governamental i, en el cas concret de la sanitat, revitalitzar els projectes ajornats, alguns des d’èpoques molt anteriors a l’actual. Estem, per tant, en un moment crucial en què el risc principal és el de deixar-se arrossegar per la dinàmica anterior i continuar en la fase de gesticulacions polítiques (tant ideològiques generals com sectorials) i no avaluar correctament el fet essencial que ja s’ha recuperat la capacitat decisòria derivada de les transferències sanitàries dels primers anys de la dècada dels anys 80 del segle passat.
Cal desitjar sincerament que el nou Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Salut, prioritzi en el seu just valor els problemes diaris que pateix la ciutadania de Catalunya, que no se centri exclusivament en la gesticulació ideològica i que desenvolupi sense retard totes aquelles actuacions que permetin abordar-los amb garanties d’èxit.
Carmen Montón serà la ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social del Govern de Pedro Sánchez. L’actual consellera valenciana de Sanitat ha acceptat l’oferta del president del Govern. El nomenament serà efectiu el dijous amb la presa de possessió. Per al càrrec que ocuparà Montón sonava el nom de l’exconseller basc de Salut Rafael Bengoa.
La consellera valenciana ha fet efectiva la recuperació de l’hospital d’Alzira per al sector públic. Aquest hospital és el paradigma de la privatització del PP: Eduardo Zaplana –avui empresonat– va privatitzar el centre que més tard va haver de ser rescatat. Sánchez va aprofitar que el Govern de Ximo Puig va complir amb la seva promesa (reflectida en el Pacte del Botànic del govern en coalició amb Compromís) per celebrar un acte a Alzira en el qual va celebrar la recuperació de l’hospital per a la sanitat pública.
Montón va formar part de l’Executiva de Sánchez durant el seu primer mandat al capdavant del PSOE com a responsable d’Igualtat. Montón es va mantenir fidel a Sánchez quan 17 membres d’aquesta direcció van dimitir per forçar la seva sortida del lideratge. Entre els dimissionaris es trobava el president valencià, Ximo Puig. La relació entre la consellera i el president es va refredar llavors, tot i que Montón es va mantenir al marge durant la batalla interna en la qual Sánchez es va imposar a Susana Díaz i Patxi López.
A esclat de les retallades que es van imposar a la sanitat pública, el pastís de la sanitat privada a Espanya no para de créixer. I es fa cada vegada més atractiva. Ha passat de 21.500 milions d’euros el 2006 a 28.500 el 2015, dels quals més del 80% ho posen les famílies. Els problemes que han anat esquerdant el sistema públic segons perdia inversions han coincidit amb el creixement de la medicina privada. I a la calor d’aquest flux de milions han sorgit noves fórmules de negoci que aprofiten aquesta conjuntura i, fins i tot, subratllen que la sanitat pública ja no és suficient per poder així captar pacients. Clients.
La despesa sanitària directa de particulars ha pujat 3.000 milions en cinc anys: pagaments per medicaments, per tractaments odontològics, per pròtesis, però també per consultes, proves diagnòstiques, assistència hospitalària, intervencions quirúrgiques… A aquest negoci, tradicionalment copat per asseguradores, han arribat plataformes que gestionen tractaments amb el mètode pay-as-you-go: abonar el que es consumeix cada vegada (tendes de serveis mèdics s’autodenominen algunes).
El brou de cultiu, utilitzat com a argument de venda, és la deterioració del servei públic derivat de la retallada de recursos dut a terme per les administracions. «Actualment pots usar la sanitat pública, amb les seves limitacions i esperes», afirma el vídeo promocional de la plataforma Ofersalud –que no ha contestat a les qüestions d’eldiario.es sobre el seu model de negoci–.
La fórmula es basa en que els clients abonin els tractaments o consultes que consumen sense pagar una cosina mensual com amb les assegurances privades. A canvi s’ofereixen descomptes en les tarifes nominals dels centres o els professionals sanitaris. La guerra de preus de les asseguradores per captar el creixent volum de persones que subscriuen aquestes pòlisses ha creat una sanitat low cost, en la qual els sanitaris donen serveis a baix cost per satisfer els acords amb les asseguradores, segons expliquen fonts d’aquest sector. En aquest context estan buscant el seu nínxol de negoci aquestes noves plataformes.
28.000 sanitaris menys
La desinversió dels governs en sanitat va empalmar quatre anys seguits de retallades des de 2010, segons el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat (les dades de la qual més recents són de 2015). A partir d’aquí es van frenar les retallades, encara que encara lluny de recuperar els nivells de 2009.
De fet, l’organització Amnistia Internacional va analitzar fa poc més d’un mes les conseqüències de l’austeritat sanitària imposada el 2012 pel Govern de Mariano Rajoy. Pretenia estalviar 7.000 milions d’euros, encara que no s’ha realitzat sis anys després una anàlisi sobre la implantació d’aquell Reial decret. Amnistia subratllava que la mesura va comportar copagament, llista d’espera, reducció de plantilles… «que han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat».
En aquest sentit, menys recursos s’han traduït en, per exemple, menys sanitaris per atendre pacients. El sindicat CCOO ha calculat que en el sector públic es van esfumar més de 28.000 llocs de treball. L’Enquesta de Població Activa reflecteix ara, el 2018, que l’ocupació en la sanitat pública ha crescut a un ritme moltíssim menor que en el sector privat: un 17% enfront del 60% de les empreses.
Amb menys professionals, l’atenció es ressent. En l’últim baròmetre sanitari del CIS, de maig d’aquest any, el 62,5% dels usuaris afirmava que «mai o gairebé mai» aconseguien cita en Atenció Primària per al mateix dia en què ho necessitaven. El 2012 encara estaven en el 58,8%. Al mateix temps, el CIS constatava com la proporció de pacients que optaven per acudir a unes urgències privades el 2017 va arribar al 28% quan el 2003 es quedava en el 21%.
«Sense llistes d’espera, al moment», assegura una altra d’aquestes gestores, ClinicPoint, en explicar el seu mètode que tampoc ha respost a la petició d’informació d’eldiario.es. Agita així un altre dels problemes que ha hagut de sobreportar la sanitat pública acuïtat per la falta d’inversió: les llistes d’espera quirúrgica. A Espanya es manté per sobre del mig milió de pacients i supera els 100 dies de mitjana, segons l’última revisió ministerial de desembre de 2017 (va haver-hi una baixada de 21.000 persones respecte a sis mesos abans).
L’espera per entrar a quiròfan va patir especialment la retallada en personal o als programes específics per alleujar l’embut en les intervencions. Tant es va exacerbar la situació que, ara, diverses comunitats autònomes han hagut d’idear fórmules (més o menys reeixides) per intentar revertir la situació creada: la Comunitat Valenciana va engegar els auto concerts als hospitals perquè cirurgianes operessin fora dels seus torns. Castella i Lleó va llançar el 2016 un pla específic denominat Perycles per abordar aquest problema. A Madrid, la Conselleria de Sanitat durant el Govern de Cifuentes va inventar uns pactes de gestió amb les unitats hospitalàries, encara que el Tribunal Suprem els va anul·lar finalment.
El lobby privat demana 1.500 milions públics
En aquesta mateixa línia, una altra de les gestores online, iDoctor, inclou entre les seves virtuts: «Sense llistes d’espera. Garantim la millor atenció als nostres pacients evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública». El director financer d’aquesta plataforma, Rafael Torres, sí que ha atès a eldiario.es. Subratlla que aquest model «no és un fórmula exclusiva de la sanitat, en l’actualitat s’està imposant el sistema del ‘pagament per ús’». Admet que «les desinversions en el Sistema Públic faciliten la implantació del nostre model de negoci perquè allarguen els temps d’espera, qualitat… No tenim temps d’espera i això ho agraeixen els usuaris de la nostra plataforma, més encara quan la Sanitat Publica gestiona les cites amb el retard per tots conegut».
De fet, la Fundació IDIS, un grup de pressió que aglutina a empreses sanitàries privades, ha plantejat que els pressupostos públics destinin 1.500 milions d’euros al seu sector per solucionar la qüestió de les llistes d’espera, segons el seu criteri.
Així que mentre la política dels gestors del sistema públic acumulava problemes, el negoci privat ha incrementat gairebé totes les seves variables: les clíniques privades van ingressar 6.175 milions d’euros en 2016, 890 més que el 2010. El nombre de persones amb segur sanitari privat va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió respecte a 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons ha explicat l’Associació Empresarial del Segur (Unespa) amb dades d’ICEA. El pastís, de moment, no minva.
