Primer dia de feina per la consellera de Salut, Alba Vergés. Només arribar al Departament de Salut es va reunir amb alts càrrecs del Departament, de CatSalut i amb membres d’ADIC Salut. Durant aquesta reunió va analitzar els efectes de l’aplicació del 155 per parlar de com revertir la situació i veure com abordar els eixos principals i les polítiques que haurà d’abordar.
En un parlament que va dirigir als treballadors del Departament de Salut va deixar clar que Catalunya seguirà «donant assistència sanitària a tothom». A més, va agrair als treballadors de les institucions de salut i als de la sanitat pública de Catalunya la resistència i el treball d’aquests darrers mesos. Ho va fer al mateix temps que, donat el canvi de Govern a nivell estatal, va demanar a Pedro Sánchez derogar el reial decret estatal del PP que denega la universalitat de l’assistència.
Al seu entendre, es sent legitimada a realitzar aquesta demanda i a seguir donant assistència a tothom perquè «la societat catalana sempre ha mostrat aquest consens al respecte i independentment del que faci el Govern espanyol”.
Tot i la voluntat de la nova consellera de mantenir la llei aprovada a Catalunya i suspesa pel Tribunal Constitucional ara l’ordre que va dictar la Generalitat el 2015 per garantir l’assistència sanitària als immigrants «sense papers» empadronats, enfront del decret del Govern que denegava aquest servei als estrangers indocumentats també ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
A la sentència del TSJC s’estima parcialment el recurs contenciós-administratiu que el Ministeri de Sanitat va presentar el 2015 contra la decisió de la Generalitat de mantenir la cobertura sanitària als immigrants irregulars que estiguessin empadronats. El text sosté que l’ordre del Govern català «vulnera el criteri bàsic establert en la norma estatal», ja que suposa una «ampliació de la cobertura sanitària en l’àmbit subjectiu de les prestacions».
L’ampliació a la que es refereix implicava, abans de la suspensió pel TC, que totes les persones residents a Catalunya tenien dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho seria l’empadronament. Amb aquesta llei també s’establia que les persones que podien agafar-s’hi tenien dret a disposar d’un document similar a la targeta sanitària individual, encara que vàlida solament per accedir als serveis sanitaris públics de Catalunya.
Com també recorda el TSJC a la seva sentència, el Constitucional va establir que la normativa bàsica estatal «tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o de beneficiari» establerts pel Govern. Tot i això, el text del TSJC sí que avala el disseny de la targeta del CatSalut que el Govern estatal havia impugnat en el mateix recurs argumentant que aquesta no preveia incloure els rètols «Sistema Nacional de Salut d’Espanya i «Targeta Sanitària».
Segons el TSJC, el decret governamental que regula les dades bàsiques comunes de les targetes sanitàries individuals estableix solament que han d’incloure «de forma inexcusable» la identificació del titular i del dret que l’assisteix respecte a la prestació farmacèutica. Així doncs, sí que avala el model català perquè «apareix clar que el legislador estatal, en establir els elements mínims comuns a tot el territori nacional per a les referides targetes, no ha inclòs la referència als rètols» esmentats.
Pensar, el què es diu pensar racionalment, és tremendament lent i fatigós per al cervell humà. Si podem evitar-ho, de ben segur que ho farem. En canvi, ens resulta molt fàcil reconèixer tot tipus de patrons, començant per les cares, alguna cosa que fem amb agilitat i sense aparent esforç. Si no fóssim tan bons en això, podríem veure un món nou i diferent cada dia, ja que veure és en realitat reconèixer, però tindríem infinitat de problemes quotidians, fins i tot de supervivència. La majoria de les nostres opinions i decisions no es basen en una anàlisi assossegada i racional, sinó que semblen respostes «prefabricades» amb experiències similars prèvies i patrons emmagatzemats en el nostre cervell. Les intuïcions i el sentit comú, però també els prejudicis i els judicis d’expert, són variants de l’anomenat pensament heurístic. Totes aquestes estratègies del pensament són com dreceres mentals que ens permeten trobar respostes ràpides, encara que sovint imperfectes, a preguntes complexes, doncs en realitat el que responem és una pregunta alternativa més senzilla.
La pràctica mèdica és un cas particular d’una manera de pensar i actuar molt habitual. Com pensen els metges? Com prenen les seves decisions? Doncs com tots els éssers humans, amb més heurística que raonament. Els metges, com a tants altres professionals, han de prendre decisions expertes amb certa rapidesa i recorren per a això a aquestes dreceres del pensament. Un jugador d’escacs, potser el més gran especialista en aquestes dreceres, no pensa racionalment sinó heurísticament, després de visualitzar en un instant infinitat de patrons i possibilitats. L’ull clínic, tan injuriat per alguns puristes de la ciència mèdica, és de mirar prim: una capacitat d’expert consolidada per l’experiència. En medicina, com en altres oficis i professions, els especialistes amb més experiència tendeixen a confiar en la seva capacitat heurística per diagnosticar i resoldre altres problemes complexos amb rapidesa i encert, mentre que els més novells, per la seva menor habilitat per reconèixer patrons, no tenen més remei que recórrer al pensament analític, realitzar nombroses proves i repensar les diferents possibilitats, el que pot ser més precís, però sens dubte és més lent.
La medicina, com agrada dir alguns, és alhora ciència i art. Doncs bé, aquest «art» de la medicina s’assimila en bona mesura al coneixement heurístic dels metges, una competència que es materialitza en la presa de decisions. Bona part dels protocols i guies clíniques no són sinó balises per canalitzar el reconeixement de patrons en el marc del coneixement científic, perquè la natural inclinació heurística no s’extralimiti. On no arriba la ciència, aquí tenim l’heurística; i on no arriba a temps el pensament analític, aquí tenim l’habilitat de reconèixer semblances o respondre preguntes més senzilles. Un dilema habitual en medicina és si convé actuar ràpidament a risc d’equivocar-se, confiant en el judici expert, o analitzar el cas amb calma a risc d’actuar massa tard. En casos urgents està clar que no hi ha temps per a anàlisis reposades, però per ventura en les consultes mèdiques d’uns pocs minuts no es prenen també decisions ràpides? Aquí, a més, entren en col·lisió l’heurística experta del metge i la inexperta del pacient, dues maneres de pensar potser massa allunyades i cadascuna amb els seus propis biaixos. Perquè hi hagi un bon diàleg cal temps, com a primera condició, però també que tots siguem cada vegada més conscients del paper de l’heurística en la presa de decisions de metges i pacients. El coneixement d’aquestes dreceres del pensament està encara en bolquers, però ja ens permet entreveure que, al costat d’alguns avantatges, també té els seus riscos.
Arriba la segona dona al davant del Departament de Salut. Aquest fet ja és una bona notícia pel que suposa d’avenç en l’equitat de gènere en els càrrecs directius de Salut. El canvi en si mateix també és positiu, genera l’expectativa que finalment s’abordin els temes que tenim enquistats i agreujats des de l’arribada de les retallades. Que la incorporació coincideixi amb nou govern a Madrid també desperta l’esperança que es derogui el Reial Decret de mesures extraordinàries per fer front a la crisi que va implantar el govern del Partit Popular per pressió de la Troica el 2012. Potser recuperarem la cobertura universal i es revertiran algunes de les mesures de contenció pressupostaria aplicades sobre els professionals.
Consellera, té davant una tasca complicada. El Sistema Sanitari està empobrit, hi ha llargues llistes d’espera, saturació a les consultes i uns professionals esgotats per suplir amb el seu esforç aquestes mancances estructurals. Per aquest motiu desitjo que estigui més interessada a desenvolupar polítiques sanitàries que en dedicar-se a la política. També m’agradaria que assumís la seva responsabilitat amb amplitud de mires i es plantegés reformes de més abast que les de l’actual legislatura. Efectivament hi ha problemes urgents com les mancances pressupostàries o la precarietat laboral, però és important que intenti modernitzar aquest sistema sanitari dels anys noranta per ajustar-lo a les necessitats i coneixements del segle XXI.
Tampoc ha de caure en l’error de molts consellers anteriors que influïts pels grups de pressió pensaven que el que era bo pels hospitals comarcals era bo pel Sistema. No s’ha de perdre mai de vista que l’objectiu final és la millora de la salut i dels serveis als ciutadans.
A curt termini cal resoldre la precarietat laboral per evitar que els professionals joves marxin cap a països que els fan ofertes més atractives. Desaconsello que com estan proposant alguns directors de recursos humans, es repeteixi l’error d’anar a buscar metges a Llatinoamèrica. Aquí tenim professionals excel·lents. També és urgent abordar la imminent jubilació de gran part de la plantilla. Segurament no falten metges, s’han d’aprofitar millor els que ja tenim.
Ja no es pot seguir ajornant la reforma de l’atenció primària. Va ser pensada per la Consellera Geli, aturada pel Conseller Ruiz i repensada amb excessiu secretisme i poca participació pel conseller Comín. Ara s’ha d’implantar amb molt més consens juntament amb les societats d’Atenció Primària i la implicació de la ciutadania.
El sistema sanitari està excessivament fragmentat i burocratitzat. Les estructures territorials estan triplicades. Per fer una feina similar hi ha funcionaris de l’Institut català de la Salut, del Catsalut i del Departament de Salut. No ens podem permetre aquesta ineficiència. També hem de superar el discurs del mercat intern de serveis sanitaris iniciat a principis dels noranta. Aquesta aposta per «l’empresarització» no ha fet més que atomitzar les organitzacions sanitàries i multiplicar de forma ineficient l’estructura administrativa. Cal fusionar organitzacions i passar més personal a la «cadena productiva».
Hem de superar la fascinació pels sistemes d’informació. No tot són indicadors. Tractem amb persones que han de participar en el procés de decisió. Hem d’abandonar el centralisme del Catsalut que desitja controlar des de l’edifici Olímpia tot el que passa a les consultes. Hem d’avançar cap a una descentralització que faciliti que cada territori abordi les seves necessitats de salut comptant amb uns professionals que participin activament en el govern i la gestió. Aquesta descentralització també s’ha d’acompanyar de processos de participació ciutadana. No podem seguir decidint pel pacient sense el pacient ni el professional. Cal un lideratge compartit.
El govern del sistema sanitari català és complex i les polítiques que s’han d’emprendre han d’estar més basades en l’evidència que en la ideòloga política. Cal que s’acompanyi d’un bon equip tècnic per tirar-ho endavant. Afortunadament compta amb uns bons professionals que ja han demostrat sobradament la seva vàlua. Pel bé de tots, desitjo de tot cor que se’n surti.
La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.
Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.
En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».
Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».
Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental
A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».
Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».
De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.
Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».
Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito
«El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»
Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses. Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.
L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.
Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.
Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.
De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».
El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial
Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.
Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».
En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.
En E.G. i la seva dona, pares d’una criatura espanyola i amb autorització de residència en règim comunitari, van perdre el seu dret a la sanitat pública a partir de l’aprovació del Real Decret Llei (RDL) 10/2012 pel Partit Popular, el 20 d’abril de 2012. A E.G. li acabaven de detectar un pigment maligne que s’havia de tractar. Per SOS Racisme Catalunya, aquest cas –recollit a l’informe dels 25 anys de la situació del racisme a Catalunya– exemplifica les “greus conseqüències” que va suposar aquest canvi en la legislació. “Afecta la ciutadania a nivell personal i a l’estabilitat d’un dret que va deixar de ser universal”, denuncien des de SOS Racisme, que consideren que la naturalesa jurídica de la mesura “va crear un complex context normatiu que dificulta l’accés a la sanitat, així com la solució de les situacions d’exclusió”.
La “sanitat per a totes” és una de les reivindicacions que demana la Tancada Contra el Racisme, que fa més d’un mes que estan ocupant l’antiga escola Massana, al centre de Barcelona. “El RDL del PP ha deixat fora de cobertura a les persones en situació administrativa irregular”, critiquen des de la Tancada.
Davant de l’aprovació del RDL, el Departament de Salut de la Generalitat va fer una instrucció per donar cobertura a totes les persones estrangeres no reconegudes com a assegurades o beneficiàries del sistema nacional de salut. En el cas d’E.G. però, com que no portava un any empadronat, va passar a tenir una targeta de cobertura nivell 1 bàsic, que no dóna dret a metge ni a proves d’especialistes. Després d’un procediment de més d’un any i mig per la via judicial, E.G. i la seva parella van recuperar l’accés a la sanitat. La sentència del tribunal del social va condemnar l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) a admetre’ls.
Tot i que aquest cas no va generar jurisprudència, des de SOS Racisme consideren que sí que va servir per “solucionar la situació d’algunes persones i generar precedent”. No obstant això, “avui en dia encara es donen situacions de vulneració de drets que cal atendre i denunciar perquè cap persona quedi sense assistència sanitària pública”, remarquen des de SOS Racisme.
«El RDL 16/2012 va suposar un punt d’inflexió per la seguretat de les persones migrants, se’ls va prendre un dels drets fonamentals i més bàsics: el dret a la salut. Aquest fet no només suposa una violació de la Carta dels Drets Humans, sinó també la fi de la universalitat de la sanitat a l’Estat espanyol” remarquen des de SOS Racisme. Per aquesta entitat, es tracta d’un “canvi del model sanitari encobert sota l’aparença d’una llei racista”. Des de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) se sumen a la denúncia i consideren que “no tornarem a recuperar els drets que teníem fins que no s’anul·li el RDL”. Segons un informe de l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, la mortalitat entre la població sense papers va augmentar una mitjana d’un 15% entre 2012 i 2015. Van ser els tres anys posteriors a l’aplicació de la llei sobre la reforma sanitària implementada a Espanya a través del RDL 16/2012.
La mesura, que buscava implementar «mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions», es va popularitzar com a ‘apartheid sanitari’ i va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER). A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.
En E.G. i la seva dona van denunciar el seu cas, però no tothom que viu situacions similars opta pel mateix. L’any 2017, un 57% de les situacions de racisme identificades pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme no van ser denunciades. Això inclou agressions entre particulars, per part de cossos policials i discriminació en serveis privats. Dels 23 casos que van gestionar en relació a l’accés a drets socials, 7 van ser en relació a l’accés a la salut.
El consum de tabac constitueix un dels principals problemes de salut pública a tot el món i és responsable de la mort d’uns 6 milions de persones cada any. Està relacionat amb més de 25 malalties i és el principal responsable del 85% dels casos de càncers de pulmó, del 75% de les bronquitis cròniques i del 25% de les cardiopaties isquèmiques. El tabaquisme passiu també afecta considerablement a la salut: gairebé la meitat de les morts per tabaquisme passiu es donen entre les dones.
Segons les dades de l’última Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE) cada vegada es fuma menys. El 53% de la població major de 15 anys afirma que mai ha fumat; 24% fuma diàriament; el 20% es declara exfumador; el 3% és fumador ocasional. Per sexe, el percentatge de fumadors és del 30% en homes i del 20% en dones. Des de 1993 a 2012, el percentatge de població que consumeix tabac diàriament mostra un continu descens, fonamentalment a costa dels homes, sent el declivi en dones menys acusat. Així, s’estima, en les previsions a mitjà i llarg termini, que les malalties relacionades amb el consum de tabac tindran la mateixa incidència entre homes i dones.
A Catalunya, el consum de tabac també continua baixant i l’any passat va assolir l’índex mínim dels últims 25 anys, data des de la que es recullen aquestes dades. Durant el 2017 va ser remarcable el descens del consum experimentat en les dones, ja que després d’uns anys en què aquest estava estancat entre el 21% i el 20%, al 2017 va caure fins el 18,5%. Malgrat aquests indicadors, encara fumen més d’un milió i mig de persones a Catalunya.
Des de divendres passat i fins avui, Dia Mundial contra el Tabac 2018, s’ha celebrat la XIX Setmana Sense Fum sota el lema ‘Viu a sac, sense tabac’. L’Agència de Salut Pública de Catalunya va fer públiques algunes dades rellevants. Dades com les explicades anteriorment però també dades enfocades a les cardiopaties, tot remarcant que el tabac és una de les principals causes de malaltia cardiovascular.
El secretari de Salut Pública, Joan Guix, durant la presentació d’aquestes dades va posar en valor l’esforç de la ciutadania i dels professionals sanitaris, especialment de l’atenció primària, per assolir aquest nou descens en el consum de tabac.
Tot i així, de les 27 persones que, de mitjana, moren cada dia a Catalunya per causa del tabac, 7 són per culpa de malalties cardiovasculars. El tabac fa que les artèries acumulin greix i disminueixin la seva elasticitat, triplicant el risc d’infart de miocardi o angina de pit.
Al 2015 es van registrar a Catalunya 9.485 morts atribuïbles al consum de tabac, una xifra que va augmentar lleugerament després d’anys anteriors en què davallava.
Segons dades de l’any passat, un 21,7% dels fumadors a Catalunya ho fan diàriament i un 2,3% de forma ocasional. El consum és més elevat entre persones de 25 a 34 anys i és superior en homes en la majoria de grups d’edat. També és més alt en homes de classe social baixa i en persones de nivell d’estudis primaris i sense estudis. És especialment destacable el fet que el consum diari en escolars de 14 a 18 anys es va reduir a la meitat entre 2004 i 2016, passant d’un prevalença d’aproximadament del 20% a una del 9,2%. De fet, el consum de tabac entre els alumnes de secundària d’entre 14 i 18 anys va arribar als seus valors més baixos al 2016.
L’any passat va continuar baixant la venda de cigarretes (la xifra més baixa fins ara i equivalent a la meitat que l’any 2015), així com també de cigars i de tabac de cargolar (prop de 100.000 quilograms menys que el màxim venut, l’any 2013).
Aquestes dades signifiquen que al voltant de 60.000 persones deixen de fumar cada any a Catalunya. En concret, l’any passat, ho van fer 44.210 persones ateses pels equips d’atenció primària (EAP, segons dades de l’ECAP ) i 10.193 van seguir tractament de cessació als centres integrats a la Xarxa Catalana d’Hospitals Sense Fum (XCHSF).
Tota aquest feina té el suport de diversos organismes. Per exemple, el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermeres de Catalunya, ha creat una línia de treball per a la prevenció i control del tabaquisme. Enguany ha dissenyat un concurs adreçat a les infermeres i estudiants d’infermeria perquè donin visibilitat de la seva contribució en la prevenció i control del tabaquisme des de les seves diferents àrees d’actuació.
Prohibir és la solució?
La Setmana Sense Fum aplega els esforços de moltes entitats i l’administració per sensibilitzar la població de la importància que té per a la salut el fet de no iniciar-se, abandonar el consum de tabac i poder gaudir d’un ambient lliure de fum.
L’enquesta s’ha realitzat a Catalunya en motiu de la Setmana Sense Fum amb la participació de més de 5.000 persones, prop del 70% dones. Dels enquestats, el 62% dels fumadors han fet almenys un intent per deixar de fumar. El 90% dels no fumadors considera que hauria d’estar prohibit fumar en vehicles privats o, almenys si hi van persones vulnerables; aquesta dada és remarcable considerant que en l’enquesta feta l’any passat aquest percentatge no superava el 66%. També un 66% considera que hauria d’estar prohibit fumar en llocs públics a l’aire lliure, com recintes esportius, piscines o centres comercials oberts.
L’enquesta conclou, a més, que les mesures més valorades per reduir el consum de tabac és la prevenció en joves i incrementar el preu i els impostos del tabac: en concret, apujar-lo fins a 8 euros el paquet, segons el 62,4%% dels enquestats.
Tria salut, no tabac
El Dia Mundial Sense Tabac, promogut per l’OMS des de 1988, focalitza l’atenció sobre el problema que representa el consum de tabac per a la salut pública, propicia actuacions concretes que es consoliden i s’integren en el conjunt d’estratègies per a la prevenció i el control del tabaquisme. Aquest esdeveniment anual, que se celebra el 31 de maig, pretén informar la població sobre els perills que suposa el consum de tabac, la principal causa prevenible de defunció al món.
La jornada també pretén fer difusió de les pràctiques comercials de les empreses tabaqueres i de les iniciatives que coordina l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per lluitar contra l’epidèmia del tabaquisme, així com donar a conèixer tot el que les persones poden fer per reivindicar el seu dret a la salut i a una vida sana. Un altre dels objectius d’aquesta celebració és protegir les generacions futures del consum de tabac, que actualment mata quasi sis milions de persones arreu del món, més de sis-centes mil de les quals són fumadores passives.
L’any 2015 les Nacions Unides (NU) van proposar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 2030. Aquesta ambiciosa proposta de 17 objectius a complir els propers 12 anys inclou, de manera resumida, el fi de la pobresa i la fam, promoure el benestar i la salut, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, el sanejament ambiental i energètic, el treball digne i creixement econòmic, la reducció de les desigualtats, les ciutats sostenibles i el consum responsable, el control del canvi climàtic, de la vida submarina i terrestre, promoure pau i justícia i establir aliances per aconseguir aquests objectius (veure figura). Tots els països s’han de comprometre a assolir un seguit d’indicadors específics i amb controls periòdics per tal d’assolir cada objectiu proposat. Els ODS pretenen ser l’actualització, ampliació i millora de propostes prèvies com ara els objectius de desenvolupament del millenium. A partir d’aquesta declaració s’han publicat estudis que presenten l’evolució dels indicadors des de l’any 1990 fins al 2015 a 188 països, i molt recentment l’anàlisi de l’accés als serveis sanitaris i l’evolució de la qualitat i resultats dels sistemes sanitaris a 195 països. A més, les NU ha proposat un pla estratègic pel propers 5 anys. A Catalunya s’ha començat a treballar des del Consell Assessor per al desenvolupament sostenible i s’han acordat 750 compromisos per tal d’assolir els objectius plantejats.
Quan es tracta de propostes a curt, mitjà, i llarg termini, la població infantil és un dels grups poblacionals més implicats atès que representa la cohort dels qui poden afavorir-se més i a més llarg termini de les mesures preses avui per millorar les condicions de vida futures. UNICEF ha publicat l’estat actual dels ODS respecte de la infància a 41 països de la Unió Europea i l’OCDE. UNICEF Catalunya també ha presentat un informe que porta un subtítol encertat: no val a badar, sobre l’estat actual dels ODS a Catalunya en relació amb la infància. Aquest informe s’ha centrat en 7 dels 17 objectius. ODS1: erradicar la pobresa en totes les seves formes; (ODS3) garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats; (ODS4) garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom; (ODS11) aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles; (ODS13) adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; (ODS16) promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a totes les persones i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i (ODS17) enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Les anàlisis de la situació dels darrers anys, l’evolució de cada indicador, i les propostes específiques per tal d’assolir els ODS es mostren de manera concreta i es basen principalment en l’augment de la inversió pública en la infància, millora de les condicions de treball familiar i l’assignació per fill, entre altres mesures. També es presenten propostes intermèdies per assolir l’any 2020.
Però, analitzant l’evolució dels darrers anys, la majoria de polítiques actuals van en sentit contrari a les propostes i no només no han aconseguit millorar, més aviat molts dels indicadors que es pretén assolir han empitjorat. Com a exemple, la inversió en polítiques d’infància i de família mostren un estancament i/o disminució en contrast amb la situació d’augment de les necessitats dels darrers anys. La pobresa infantil, les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, l’habitatge accessible a famílies amb menors també mostren pitjors resultats els darrers anys o en el millor dels casos un estancament dels resultats.
Com fer que aquestes propostes siguin realment efectives? Com evitar “fer bullir l’olla sense canviar res”? Com evitar que les propostes es transformin en eslògans buits de continguts?
Si s’analitzen alguns exemples històrics, com ara els drets dels menors, declarats l’any 1989, quants d’aquests drets s’han assolit? És veritat que s’ha millorat molt però ni de bon tros s’han aconseguit els objectius proposats, o en tot cas s’han assolit de manera molt desigual per regions i països i amb molta variabilitat.
El primer pas per aconseguir els ODS és fer un diagnòstic acurat de la situació. L’anàlisi dels indicadors socials i de salut mostren que no solament ha estat la crisi econòmica la responsable dels retrocessos. Més aviat, els països que han aplicat i continuen aplicant polítiques més neoliberals i retallant els beneficis socials, els pressupostos sanitaris i d’educació, són els qui han retrocedit més a la majoria dels indicadors proposats i analitzats. I si el diagnòstic és aquest, la solució és enfrontar-se obertament i revertir aquestes polítiques que afavoreixen l’augment de la pobresa infantil, les desigualtats socials, i planteja barreres per accedir a unes condicions de vida bàsiques sobretot als més vulnerables.
En el cas específic dels objectius relacionats amb la salut s’haurien de revertir les mesures d’exclusió sanitària i assolir l’accés universal efectiu amb l’anul·lació del Reial Decret 16/2012, així com millorar l‘equitat. El diagnòstic de la situació i l’evolució dels darrers anys indiquen que la millor manera d’assolir el nivell d’equitat desitjat és donar prioritat pressupostària i recuperar la inversió en l’atenció primària de salut, així com posar-la en el centre del sistema sanitari en termes reials. En el cas dels menors, a més, s’hauria d’invertir en l’atenció odontològica, com per exemple es fa a Euskadi, i oftalmològica.
Finalment, també s’hauria de resoldre un dels obstacles més importants per fer efectives les propostes: els conflictes d’interessos dels actors implicats en la promoció i posada en marxa dels ODS. Qui són els patrocinadors dels esdeveniments? Qui s’aprofita de la imatge dels ODS? S’hauria d’evitar que sota les bones intencions hi hagi el doble missatge d’empreses que es beneficien de recolzar aquests objectius com a finestra de propaganda, i que majoritàriament formen una part important dels factors que impedeixen assolir els objectius proposats. Ha estat comprovada la influència de les multinacionals de la beguda en l’estudi i la prevenció de l’obesitat infantil, la influència de la indústria del tabac en el control de les mesures adreçades als joves, o dels bancs en problemes d’habitatge.
La funció que compleixen les institucions i les polítiques que se’n deriven són molt importants, però s’han de fer diagnòstics acurats, i evitar tant els discursos buits de continguts com ara evitar posar la pastanaga davant el ruc.
El Congrés ha reprovat a la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, per la seva gestió integral durant la legislatura. Una majoria parlamentària ha votat a favor de la iniciativa d’Unidos Podemos- En Comú Podem- En Marea que demanava reprovar a la titular de la cartera per «les mancances i negligències» en el desenvolupament de les seves funcions com a responsable de diverses àrees i, especialment, aquelles que tenen a veure amb les polítiques sobre igualtat de gènere. La iniciativa s’ha aprovat amb 167 vots a favor, 133 en contra i 37 abstencions, entre elles la de Ciutadans.
En la moció que demana la seva reprovació el grup confederal posa l’accent que «la seva inacció i decisions en alguns aspectes» denoten «una terrible irresponsabilitat que agreuja l’incompliment en l’exercici de les seves funcions». A més, el text qualifica les polítiques de Montserrat d’»insuficients i ineficients» en un sector «tan delicat com és el de la sostenibilitat de la vida i la igualtat».
Entre les raons fonamentals i les que més debat han despertat a la càmera es troba la falta d’aplicació de les mesures del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere vuit mesos després de la seva aprovació pel ple. La diputada Sofia Fernández Castañón, que ha defensat en el ple la iniciativa, ha tirat en cara a la ministra la «falta de perspectiva feminista» a l’hora «de concebre les seves polítiques» i ha assegurat que «no sent la revolució que està tenint lloc».
«La ministra ha mentit a aquesta càmera i a la ciutadania després de repetir que hi havia 200 milions per al pacte d’estat, quan el seu grup, el popular, es va sumar a l’esmena que afegeix almenys els 120 milions». I és que la setmana passada l’Executiu va accedir a incorporar als Pressupostos Generals de l’Estat els diners compromesos com a transferències directes a les comunitats autònomes i ajuntaments.
Castañón ha enumerat a més altres polítiques sobre les quals «el Govern ha vetat proposicions de llei que solucionarien aquestes situacions», entre elles, el referit a la salut sexual i reproductiva i l’avortament, les agressions sexuals, la bretxa salarial o els permisos igualitaris: «No es poden negar els drets de les dones per més temps», ha esgrimit.
El PSOE, per la seva banda, ha posat l’accent que els dèficits de finançament de la dependència i altres assumptes com la pobresa infantil o la discapacitat: «És clar que no hem tingut ministra de Seveis Socials ni de Sanitat ni molt menys d’Igualtat. És necessari revertir les retallades en igualtat i serveis socials», ha afegit la diputada Carmen Cuello.
L’abstenció de Ciutadans
I és que Unidos Podemos apunta en el seu text que demana la reprovació a la situació en la que es troba el Sistema de Dependència, amb més de 300.000 persones en llista d’espera i un augment de pressupost en PGE igual al que es va deixar de gastar un any abans. Fa una mica més d’un mes el PP va votar en contra de recuperar el finançament d’un sistema que ha sofert retallades importants, ha augmentat el copagament dels usuaris i ha eliminat la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores de familiars –en la seva majoria dones–.
D’altra banda, posa l’accent en la pobresa infantil, el risc d’exclusió de nens o nenes, la falta d’alimentació saludable d’una part de la població o l’absència de polítiques que tinguin per objectiu a les persones amb discapacitat o diversitat funcional com a arguments per demanar la reprovació de la ministra, a la qual acusen de «desistiment de responsabilitats constant en els últims mesos».
A les crítiques a Montserrat per la seva gestió sobre el pacte contra la violència masclista esgrimides per tots els grups s’ha sumat Ciutadans, que en paraules de la seva diputada Patricia Reyes ha qualificat de «vergonyós» que «el Govern no hi hagi mogut ni un sol dit per implementar-ho». Al mateix temps, s’ha referit a la moció d’Unidos Podemos com «teatrillo» i li ha tirat en cara a la formació que s’abstingués en l’aprovació del pacte i no hagi recolzat els Pressupostos Generals de l’Estat.
El Partit Popular ha intervingut al final per defensar-se i ha autoproclamat la ministra com «la més preocupada per la violència masclista», ha dit la diputada Alba Mullor. «Hem treballat sense descans per col·locar la violència de gènere com una política d’Estat», ha esgrimit la parlamentària abans d’afegir que «és totalment falsa l’afirmació que no s’ha implementat cap mesura del pacte».
«És un honor assumir la Conselleria de Salut i agafar el relleu de Toni Comín. Assumeixo amb orgull el seu llegat per continuar treballant per tenir una millor salut per a tothom. Gràcies ERC per la confiança rebuda. Sempre, al servei del país i la seva gent». Així manifestava públicament el seu agraïment i les seves ganes Alba Vergés Bosch després que el president de la Generalitat Quim Torra donés a conèixer els nous consellers.
En el decret del nomenament dels nous consellers signat ahir per Quim Torra substituïa els quatre consellers presos o ‘fugats’ per veure si d’aquesta manera s’acaba el bloqueig que el Govern estatal està realitzant a Catalunya en no signar el primer decret de nomenament de consellers signat per Torra. Amb les noves propostes, Elsa Artadi, inicialment destinada a Empresa, es posarà al capdavant de Presidència que fins ara estava destinada a Jordi Turull, pres a Estremera. A Empresa, en lloc d’Artadi hi haurà Àngels Chacón. Pel que fa a Cultura, substituint a Lluís Puig hi haurà Laura Borràs. A Territori, en comptes de Josep Rull hi trobarem a Damià Calvet, el seu número dos a la conselleria.
Alba Vergés també d’Esquerra Republicana de Catalunya arriba per substituir a Toni Comín al capdavant de la conselleria de Salut. Vergés, a diferència de Comín o de les veus que havien sonat amb Joan Ignasi Elena, tot i que sense formació específica en l’àmbit, sí que té un recorregut en salut.
L’actual secretària quarta de la Taula del Parlament va presidir la comissió de Salut la passada legislatura. És llicenciada en economia per la Universitat de Barcelona i enginyera tècnica en informàtica de gestió per la Universitat Oberta de Catalunya. A banda d’altres diverses feines, Vergés va ser entre el 2008 i el 2012 cap d’administració, comptabilitat i finances del Consorci Sociosanitari d’Igualada, una entitat pública local que gestiona diferents centres per a la gent gran a Igualada i a tota la comarca de l’Anoia.
D’aquesta mateixa localitat, Vergés va entrar a Esquerra Republicana el 2011 sent la número 3 a la llista de les eleccions municipals d’Igualada. Un any més tard va assumir la presidència de la secció local d’ERC Igualada i des d’aleshores ha estat adscrita al Parlament com diputada per ERC (2012 a 2017). Durant la darrera legislatura va presidir la comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Actualment també és secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC.
Vergés també és membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i membre del casal independentista d’Igualada La Teixidora, el que la fa una persona propera al seu teixit local.
Al capdavant de la secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC, Vergés ha protagonitzat en diverses ocasions xerrades i demandes. Per exemple, dilluns dia 28 de maig es celebrava el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones i Vergés participava d’una jornada de debat. En el seu compte de twitter explicava la trobada i afegia que «la perspectiva de gènere en l’atenció, els drets sexuals i reproductius i reivindicar la igualtat en la salut».
I és que a la pàgina web d’ERC la defineixen com una dona sense por, remarcant en diverses ocasions el condicionant de dona. Parlen sobre quan es va fer mediàtica la imatge de Vergés: quan va assumir la secretaria quarta de la Mesa del Parlament, ja que la fotografia de la nova Mesa, amb una sola dona, segons ERC «va mostrar l’enorme feina que encara queda per fer en termes d’igualtat». En aquest mateix missatge aprofiten per presumir que Esquerra Republicana va ser «l’únic grup que va fer una proposta paritària». Agraeixen així que sigui ella la que esdevingui la segona dona al capdavant de Salut, ja que «Alba Vergés és una dona sense por. Una dona que assumeix responsabilitats i encara nous reptes».
Entre aquests nous reptes, en agafar el relleu a Toni Comín, prioritzarà la restitució de la llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària, aprovada la darrera legislatura i suspesa pel Tribunal Constitucional és una prioritat. “Cal garantir el dret a la salut com a dret fonamental i prioritari per a la ciutadania”, ha assegurat Vergés en diverses ocasions. En aquest sentit, des d’ERC volen destacar que hi ha una correlació directa entre les desigualtats socioeconòmiques entre barris i l’entorn demogràfic, i la salut de les persones. Vergés destaca per diverses declaracions que marquen la seva voluntat política: «reduir les desigualtats és una mania que no m’abandonarà mentre n’hi hagi!”, “hem de posar les persones al centre i fer salut en totes les polítiques” o “volem construir una República en què la ciutadania sigui la protagonista. Una República justa, que no exclogui a ningú”.
Altres reptes que es trobarà a part de la defensa de l’accés universal a la sanitat, qüestionada pel TC i pel 155 seran el pla de xoc de les llistes d’espera, el pla per acabar amb la saturació de les urgències o la desprivatització de la sanitat.
Fins ara, entre la seva acció parlamentària trobem que ha portat al Congrés dels Diputats al costat de les també diputades Marta Ribas (Catalunya en Comú-Podem) i Assumpta Escarp (PSC), la proposta de reforma del Codi Penal per despenalitzar l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi, una iniciativa sorgida del Parlament de Catalunya.
Pel que fa als consellers que deixen de ser-ho en aquesta futura legislatura, segons una nota publicada al web de la Generalitat, han expressat la «voluntat de fer-li confiança [al president Quim Torra] i demanen que les institucions catalanes es tornin a posar al servei del poble de Catalunya al més aviat possible». Els consellers Jordi Turull, Antoni Comín, Josep Rull i Lluís Puig han reafirmat que «sempre han volgut formar part de la solució i no del problema, i afegeixen que entenen el seu nomenament com una qüestió de confiança per part del president, i que se senten en tot moment legitimats».
La Fundació ICEERS (International Center forEthnobotanical Education, Research & Service), formada per experts i més de 200 malalts, reclamen continuament al Gobierno que reguli l’ús terapèutic del cànnabis a Espanya per donar resposta a una realitat existent, la de persones amb malalties cròniques que ho utilitzen per millorar la seva qualitat de vida.
Ho han fet en el marc del II Congrés Cannabmed que es va celebrar a la sala d’actes del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
ICEERS defensen que més d’un centenar d’assaigs clínics amb cànnabis i cannabinoides avalen la seguretat en l’ús d’aquesta planta. De fet, explicaven que funciona en persones malaltes de càncer que ja la utilitzen per prevenir certs efectes secundaris de tractaments de quimioteràpia, com nàusees i vòmits, però també per alleujar el dolor. També hi ha mostres del seu ús per ajudar a disminuir els símptomes de malalties neurològiques com la Síndrome de Tourette, Parkinson, crisis convulsives de l’epilèpsia i altres malalties autoinmunes com les malalties inflamatòries intestinals, el dolor i la rigidesa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple. Hi ha persones que pateixen totes aquestes afeccions que estan fent un ús terapèutic de la planta.
La Fundació ICEERS, fent ús del nom que se li ha donat al congrés, busca crear ponts entre el coneixement tradicional sobre l’ús de les plantes medicinals, la pràctica terapèutica i la ciència actual, amb l’objectiu de treballar per a la integració d’aquestes plantes com a instruments terapèutics.
Parlem amb José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, és llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid i doctor en Farmacologiaper la Universitat Autònoma de Barcelona. En ICEERS desenvolupa estudis sobre l’estat de salut i la qualitat de vida de persones amb malalties cròniques que utilitzen cànnabis ambfins d’automedicació.
Què buscàveu amb el congrés?
La finalitat del Congrés era doble. D’una banda, allà al Col·legi de Metges actualitzar la informació i el coneixement científic que es té en relació al cànnabis medicinal perquè els metges, que seran qui algun dia si s’instaura un programa de cànnabis medicinal hauran de prescriure, tinguin la informació més actualitzada, rellevant, de rigor i de qualitat. L’altre doble objectiu al CCCB era visibilitzar als pacients que utilitzen cànnabis amb finalitats medicinals i als cuidadors d’aquests pacients. Treure’ls de les consultes, de l’estigmatització en la qual viuen a les seves cases.
Als que estem sans sempre ens produeix certa vergonya l’exhibicionisme d’una malaltia però no preteníem exhibir gens. Volíem que els pacients expliquessin les seves històries de superació i que expliquessin com amb el cànnabis estan millorant en la seva qualitat de vida, en la seva autocura. Vam aprofitar també aquest espai perquè metges i pacients es trobessin fora de l’entorn on es troben sempre, les consultes. L’objectiu final és seguir empenyent perquè arribi una regulació i s’instaurin programes de cànnabis medicinal.
Com està ara la regulació? Parleu de copiar idees del model d’Holanda.
No és copiar a Holanda… Nacions Unides en els convenis de 1961 fiscalitzen el cànnabis. Quan creen la primera prohibició d’estupefaents inclouen tres plantes: la fulla de coca i la rosella de l’opi són les altres dues. Una cosa insòlita perquè ho dóna la naturalesa… les engloben dins del terme estupefaents encara que farmacològicament no tinguin res a veure gens una amb una altra.
Determinen llavors que l’únic ús lícit dels estupefaents és l’ús amb finalitats mèdiques i científiques. Espanya en el 1967 ratifica mitjançant la llei d’estupefaents aquest conveni i manté els únics usos lícits. Per gestionar el comerç i la venda controlada es crea l’Oficina de Control d’Estupefaents: controla la venda i la prescripció per exemple de la morfina o altres fàrmacs d’ús quotidià en medicina.
Tant la legislació espanyola com la internacional reconeixen que el cànnabis té usos mèdics i científics. De fet el 2014, Nacions Unides publica quins són els requisits que han de complir els països per aplicar programes de cànnabis medicinal i no van més enllà del que s’ha dit el 1961. Holanda va ser el primer país a implantar-ho. Ja hi ha desenes de països al món de molt diferent condició econòmica i social que ho fan. Des dels Estats Units, on hi ha més de 30 estats amb lleis específiques per a l’ús medicinal i unes altres per a ús recreatiu, a Itàlia, Finlàndia, Alemanya, Canadà, Zimbàbue…
Són programes en els quals es donen llicències de cultiu de diferents varietats de cànnabis que tenen qualitat farmacèutica que després es venen a les farmàcies per a aquelles malalties on els metges creguin que poden ser beneficioses.
José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS / Carla Benito
No existeix una xifra oficial sobre l’ús del cànnabis per a usos terapèutics, però l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal parla d’entre 50.000 i 100.000 persones que ho estarien utilitzant. Com se sap si no està regulat?
No es pot saber. Les dades que nosaltres manegem les tenim per treballar amb pacients en associacions. Depenent del tipus d’associació, si és més comercial o menys, però en les que tenen una fi més social hi ha entre un 6 i un 10% de socis que són terapèutics. Però d’aquí a extrapolar una xifra…
Clar. Com no està regulat tampoc pot comptabilitzar-se. Es podria dir que les persones que fan un ús medicinal s’ho «autorecepten»?
Sí. Qui ho pren s’està automedicant. Hi ha metges vinculats a associacions que ho aconsellen però no prescriuen ni recepten perquè no poden. Els pacients que utilitzen cànnabis o bé la conreen o bé l’aconsegueixen del mercat negre o bé l’obtenen de clubs cannàbics.
A Espanya l’únic que hi ha és el Sativex, que és un spray sublingual d’ús hospitalari com a segona línia de tractament per l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple i alguns usos compassius com dolor neuropàtic o dolor oncològic. Això depèn del comitè d’ètica de referència. Hi ha persones que vivint a la mateixa ciutat tenen accés i unes altres que no depenent de si el comitè d’ètica ho ha autoritzat o no.
La realitat és aquesta: que la legislació reconeix l’ús medicinal però no s’ha implementat. La paradoxa és que l’Agència Espanyola del Medicament ha atorgat llicències de cultiu de cànnabis a algunes empreses amb la fi que aquestes ho exportin a aquells països amb programes medicinals.
En què consistiria el programa pilot que voleu començar a implementar?
Primer demanar a l’administració que d’algú amb una llicència de cultiu i amb coneixements suficients s’extregui una quantitat de cànnabis i que es proveeixi un tractament de cànnabis a un nombre reduït de persones i es faci un seguiment per anar a poc a poc desenvolupant un programa més general.
Tu has treballat amb persones que consumeixen cànnabis amb finalitats medicinals. Quines són les seves pors, com fan el pas o es decideixen veient que està fiscalitzat?
Si autocultives, si la policia et detecta les plantes, t’exposes a unes multes que poden anar de 6.000 a 8.000 euros. Si vas a l’associació i la policia et para pel carrer i vas amb una bosseta de marihuana doncs també t’exposes a una multa de 600 a 6.000 euros. Hi ha una inseguretat jurídica bastant manifesta. I una indefensió. A més trobant-nos amb la paradoxa que les persones que utilitzen cànnabis, tot i que no sempre el cànnabis funciona per a les malalties que tenen, milloren la seva qualitat de vida i redueixen la prescripció farmacèutica. Això vol dir que fan una menor despesa sanitària tant a despesa farmacèutica com en visites al metge.
Es redueix el consum d’ansiolítics, de fàrmacs per dormir i d’analgèsics. Fins i tot també d’antidepressius. Una malaltia crònica s’acompanya amb un grau d’ansietat important. Tota malaltia crònica té unes repercussions psicològiques per les quals sembla que el cànnabis és beneficiós. No funciona per a totes les persones però a qui li funciona, li funciona molt bé.
La por que tindria el govern per no desenvolupar aquesta regulació, quina seria?
Hi ha una guerra entre els diferents partits per veure qui es fa la foto. Ciutadans aposta pel cànnabis medicinal exclusivament. Podemos vol una regulació integral que inclou també el cànnabis medicinal. El PSOE viu en la seva esquizofrènia on uns volen i uns altres no i no es posen d’acord i el PP té molt clar que no vol una cosa ni una altra. Encara que d’altra banda el PP està donant llicències als seus amics perquè conreïn marihuana per exportar fora.
Després hi ha uns problemes polítics que estaran sempre per sobre de la regulació del cànnabis medicinal. Mentre no hi hagi incidència política suficient perquè els polítics considerin que és un problema que han d’encarar no faran res. Vivim en una situació d’una insolidaritat extrema. Els partits han perdut tota responsabilitat que tenen amb la ciutadania.
Avui en dia, com a mínim en aquesta legislatura, no veig solució. Però les lleis ja estan fetes, només s’han d’implantar.
Què s’ha de fer en l’àmbit social per trencar l’estigma associat al cànnabis?
Que els pacients siguin visibles, que els metges vagin prenent consciència que hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i que això no es frenarà. No ho farà perquè són experiments que si no haguessin funcionat, no s’haurien seguit expandint. L’exemple és la proliferació en els diferents estats dels Estats Units. Ha d’estar funcionant.
A nivell social, des d’ICEER intentem visibilitzar als pacients i tractar que es reconegui el que estan fent i també donar informació objectiva i científica sobre l’ús del cànnabis medicinal.
José Carlos Bouso durant l’entrevista a la seu d’ICEERS / Carla Benito
També ha d’haver-hi una guerra dialèctica amb metges que no creuen en l’ús per no ser un fàrmac pròpiament dit.
Clar. El problema del cànnabis és que trenca amb una regla bàsica de la medicina: tenir un fàrmac aïllat que actuï de forma específica sobre els òrgans diana i que l’efecte terapèutic sigui exclusivament això. Sabem que és una fantasia, que els fàrmacs tenen efectes secundaris, que quan es toca una cosa s’alteren unes altres… Aquest és el joc de la farmacologia: tractar de ser cada vegada més específics i amb menys efectes secundaris.
El cànnabis trenca això perquè té més de cinc cannabinoides, més de 400 compostos diferents i trenca amb aquesta especificitat i amb aquesta puresa. El sistema cannabinoide (SEC) és redundant, això vol dir que per diferents vies s’activen diferents processos. Per a ells és aprendre un llenguatge nou.
En què consisteix aquest sistema?
El sistema endocannabinoide és un sistema fisiològic bàsic que està en tot el nostre organisme. Es va trobar en els anys 90 i està en tots els mamífers. És un sistema encarregat de mantenir l’equilibri fisiològic. Moltes malalties tenen una alteració patològica del SEC i utilitzant cannabinoides exògens, bé per mitjà de la planta o mitjançant sintètics, es pot ajudar a modular aquest sistema en els processos on està involucrat.
Hi ha molta aversió a les pseudoteràpies o pseudociències. S’encaixa el cànnabis dins d’aquests àmbits?
El cànnabis té aquesta peculiaritat. És un producte herbal amb una evidència científica clara però no compleix amb els criteris específics dels fàrmacs aïllats. Llavors està en una terra incòmoda per a l’ortodòxia. Crec que en el moment que es va començar a conèixer com funcionava el cànnabis… parlar que el sistema endocannabinoide obeeix a una pseudoteràpia… doncs la veritat, seria d’una gran ignorància.
La literatura sobre el SEC, sobre propietats terapèutiques del cànnabis, sobre efectes dels programes de cànnabis medicinal sobre la salut pública és inabastable.
És una qüestió d’haver relacionat sempre el cànnabis a l’ús recreatiu i per raons sociopolítiques haver anat acorralant la part biomèdica. Però que en els 90 es descobrís el SEC és el que fa que cada vegada estigui més acceptat dins de la medicina. Segueix havent-hi reticències; probablement els que més en tenen són els psiquiatres pel fet que el cànnabis produeix psicoactivitat. La veritat, els programes que hi ha i els estudis que s’han fet amb cannabinoides, quan hi ha un control mèdic, donen bons resultats.
A més, després a sobre es donen fàrmacs psicoactius com el metilfenidat a nens que es diagnostiquen d’hiperactivitat i aquests són fàrmacs molt més perillosos que el cànnabis… La por o respecte suposo que té a veure amb el fet d’estar prohibit i de tenir aquest estigma. Cada vegada es va trencant més. Ja no és una qüestió de si passarà o no, la qüestió és quan.
