Just Deploy It!

Blog

  • El 60% de les dones de més de 75 anys pateix soledat

    Infermeres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi on ha percebut que un 60% de les dones majors de 75 anys pateix soledat moderada o severa. L’estudi s’ha realitzat davant unes dates assenyalades com són les de Nadal i sobre una població de 100 dones majors de 75 anys ateses en un centre d’Atenció Primària urbà.

    L’estudi ha tingut com objectiu «conèixer la percepció de soledat en dones majors de 75 anys d’un Centre d’Atenció Primària». A les conclusions s’afirma que aquesta soledat pot ser un factor de risc per a malalties cardiovasculars i a més assegura que existeix una clara associació entre soledat i símptomes depressius, amb una major prescripció de benzodiacepines i antidepressius.

    La infermera Rocío Rodríguez, autora de l’estudi, opina que la prescripció de fàrmacs va destinada a tractar les manifestacions de la soledat, però no cobreixen el problema d’arrel: «caldria una major interacció social per disminuir la soledat i els símptomes depressius, i millorar la percepció de la salut mental».

    Com ja tractàvem en un article del Diari de la Sanitat, en els darrers anys hi ha hagut un augment de persones grans amb soledat. Aquest sentiment augmenta amb l’edat, en dones i entre persones que viuen soles i té repercussió a nivell físic, psicològic i social.

    Els resultats de l’estudi, fet sobre dones de 83 anys de mitjana, indiquen que un 34% tenien soledat moderada, (d’aquestes un 61.8% vivien soles), mentre que un 26% presentava soledat severa, (d’aquestes la meitat vivien soles). Del total estudiat, un 62% de les dones eren viudes i un 53% vivien soles.

    En els casos de soledat moderada, es va observar que el 43.1% tenien baixa percepció de salut mental, un 79.8% patia hipertensió, i un 65.7% dislipèmia. Quasi la meitat, un 46.5% tenien prescrits antidepressius i benzodiacepines.

    En el cas de soledat severa, augmentava la presència d’hipertensió, arribant al 88.5%, i també s’observava més dislipèmies (73.1%), i major prescripció d’antidepressius i benzodiacepines (57.7%).

    També es va observar que existeix una  relació entre depressió severa i soledat severa en un 34.6% de les dones. A més, es va comprovar que a major soledat, pitjor suport social.

    Per Rocío Rodríguez els resultats mostren que “hi ha una clara relació entre soledat i risc de malalties cardiovascular, com demostren les pitjors dades d’hipertensió i dislipèmies en dones que patien soledat severa. Igualment hi ha una connexió entre soledat i pitjor salut mental”.

  • STEM Preparades, un projecte per fomentar la igualtat de gènere a la ciència des de l’escola

    “Com creieu que és un científic?”. La Christina va fer aquesta pregunta, en aparença simple, als alumnes de l’escola Barri Besòs de Barcelona durant una xerrada que va fer al centre. Els joves, estudiants d’ESO, van començar a dibuixar un retrat robot amb els trets més característics que, segons ells, tenia un científic. El que no sabien és que la Christina és biòloga, treballa al Sincrotró ALBA i la seva imatge és completament oposada a la que van dibuixar els joves.

    “Els dibuixos representaven, òbviament, homes en la seva majoria. Senyors d’edat avançada amb ulleres i barba. I, sorprenentment, molts pensaven en orígens nòrdics. Doncs bé, jo sóc dona, jove, no duc ulleres i sóc de Grècia. Res a veure!”, exclama la Christina. Aquesta científica va visitar l’escola Barri Besòs en el marc d’una iniciativa divulgativa del Sincrotró ALBA, anomenada STEM preparades, que pretén combatre la desigualtat de gènere en ciència i tecnologia. “I, pel que sembla, tenim molta feina a fer”, reconeix.

    El projecte, que ha estat desenvolupat de la mà de la cooperativa educativa Eduxarxa, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i del projecte europeu Hypatia, busca conscienciar els més joves de les dificultats amb les que es troben les dones al món de la ciència i “intentar visibilitzar els estereotips, així com fer veure a les noies que la investigació també és per a elles”, explica Ana Belén Martínez, responsable de comunicació i divulgació del Sincrotró ALBA.

    I és que aquesta infraestructura, formada per una sèrie d’acceleradors d’electrons que generen llum sincrotró, és un bon interlocutor per a parlar de dones i ciència: la seva directora, Caterina Biscari, és una dona però “encara ens falten dones en moltes àrees i tenim una majoria d’homes”, reconeix Martínez.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / ©SANDRA LÁZARO

    L’STEM Preparades consta de diversos tallers, en els que diverses investigadores del centre han anat “d’incògnit a les escoles”. Els joves no sabien que amb les seves convidades afrontarien les desigualtats de gènere, sinó que pensaven que es tractava d’una xerrada de divulgació científica més. Però, les activitats que realitzaven després de la ponència deixaven entreveure tots els estereotips que cauen sobre les dones en el món de la investigació.

    La presència de les dones a les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) només representa el 15% de tots els estudiants universitaris, segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport corresponents al curs 2015-2016. L’explicació d’aquesta realitat s’ha de buscar, en part, a l’etapa educativa anterior: la secundària. Segons un estudi de la UOC,  les noies tendeixen a menystenir-se quan pensen en quines notes trauran en un examen, al contrari que els nois. I després es desvela que els resultats en ciència són bastant similars entre els dos gèneres, amb una lleugera avantatja en les noies.

    “Les dones tendim a infravalorar-nos en aquestes àrees. Per exemple, la família ens tira enrere però aquest és un tema que no hem volgut tractar als tallers, perquè considerem que mai no parlaríem de conciliació laboral amb un home”, explica Martínez. I, per aquest motiu, la part final del projecte va ser una visita de les 5 escoles participants -amb un total de 140 alumnes- a les instal·lacions del Sincrotró Alba per a que “entenguin de manera pràctica com funciona i per a que vegin l’important paper que hi tenen les dones”.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / © SANDRA LÁZARO

    “Som molt poques dones i estem discriminades”

    Dues setmanes després que la Christina visités l’escola Barri Besòs, es va tornar a trobar amb els seus alumnes a les instal·lacions del Sincrotró per a ensenyar-los tota la dimensió de la seva feina. Així, els va acompanyar a les entranyes del recinte, on es realitzen els experiments amb llum sincrotró. Pas rere pas, estança rere estança, la Christina els anava presentant tots els seus companys de feina, tot ressaltant la importància de la seva tasca per a que “tot funcioni com un rellotge”, explica.

    La biòloga recorda com, al taller celebrat a l’escola, “els nois i noies van destacar que pensaven que el científic era una persona solitària. Avui, crec, que han pogut entendre que no és així: la ciència només es pot fer en equip, ells depenen de mi i jo d’ells”, assegura. També han pogut entendre que “aquests tipus d’investigacions, com la de l’ALBA, necessiten de perfils femenins”, considera Martínez. Però “la balança no està equilibrada: a enginyeria o informàtica tenim només dues dones en un equip de 50 persones. També trobem departaments formats exclusivament per dones però comandats per homes”, assegura la Christina, qui reitera que “som moltes menys dones i estem més discriminades”.

    Així, aquesta biòloga considera que “cal anar a les bases, als joves i als alumnes, per a ensenyar-los que hi ha un espai a la ciència per a les dones”. Ara només cal veure si el projecte ha tingut efecte. Per això, l’última part del projecte serà un informe realitzat en base a dues enquestes realitzades als joves participants: una abans de les activitats a l’escola i l’altra just després de la visita al Sincrotró, tot preguntant sobre qüestions relatives a gènere i ciència.

    La Christina espera que el resultat sigui positiu i, és que, “de vegades només ens falten referents femenins per a veure aquestes desigualtats”, explica mentre observa els joves realitzar la última activitat de la jornada. Es tracta d’un speed dating en el que els alumnes tenen un temps per a preguntar a tres dones diferents, totes elles treballadores del Sincrotró. “T’ha costat molt arribar fins aquí?”, “Has tingut molts problemes per ser dona?”, els pregunten. “I aquí comença la sensibilitat”, comenta la Christina.

  • La Marea Blanca exigeix una sanitat pública i de qualitat al nou Govern

    Davant la convocatòria d’eleccions al parlament de Catalunya el proper 21 de desembre, els moviments que reclamen una sanitat pública i de qualitat s’han concentrat a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Marea Blanca, Marea pensionista, Rebel·lió Primària o la mateixa assemblea de treballadores de Vall d’Hebron han estat presents a la concentració.

    Sota el lema I la nostra salut, què? han repassat un seguit de demandes i han emplaçat als partits polítics a assumir-les de cara a les eleccions i durant el mandat que les seguirà. Mitjançant diverses intervencions han exigit solucionar la situació de les urgències als hospitals de Catalunya: ho fan tant per la «dignitat dels pacients i les seves famílies com la dels treballadors». A més a més, han denunciat les llistes d’espera i han reclamat posar l’Atenció Primària en el centre del sistema sanitari públic tant de manera estructural com pressupostària i que les visites tinguin un màxim de 48 hores. També han aprofitat per dir no a les noves fórmules de gestió de l’assistència sanitària i aturar la fugida contínua de recursos cap a la sanitat privada.

    Així, la concentració ha servit per emplaçar que es parli i es debati sobre salut, sobre «les polítiques que es vulguin implementar a la sanitat pública catalana i les solucions a les  seves greus problemàtiques, i en el fons, del model sanitari del nostre país».

    Des de Rebel·lió Atenció Primària han demanat que s’incrementin els pressupostos destinats a la Primària: que siguin d’un 25% del total però «un 25% real, no repartit amb altres serveis». Han aprofitat per denunciar la precarització del sector quan el seu portaveu ha acusat el Govern de deixar els Equips d’Atenció Primària amb «menys personal de l’exigit en serveis mínims un dia de vaga».

    En dades reals, aquesta precarització a l’Hospital Vall d’Hebron es tradueix en un increment del número de contractes. En Jordi, de l’assemblea de treballadors, ha explicat que de gener a octubre l’Hospital ha realitzat 22.141 contractes quan té en plantilla 5.926 treballadors. És a dir, la majoria de les persones reben contractes per dies o setmanes. «Quina qualitat de sanitat podem donar si tenim el personal sanitari amb condicions precàries?», ha qüestionat el Jordi abans de donar pas a la Judit, també de l’assemblea. Han demanat que les urgències s’entenguin i es tractin com una qüestió global de tota la ciutat de Barcelona i no localitzar-les per hospitals. És necessari que la situació es reverteixi: tant pels pacients que es troben condicions «denigrants» com pels mateixos treballadors que viuen situacions d’estrès.

    La concentració també ha servit per assenyalar les causes principals que envolten la concepció del sistema de salut. «Els factors que determinen la salut són socials i econòmics, estan als nostres carrers i en el dia i dia de les persones, no només dels hospitals», han opinat alhora que han parlat de la complexitat i la col·lectivitat del problema: «la salut no és un assumpte individual ni exclusiu de cada persona».

    Per tancar l’acte, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca de Catalunya ha explicat la situació de l’avantprojecte de llei de gestió de la sanitat amb càrrec a fons públics i ha indicat que «en període electoral és un bon moment per plantejar aquestes exigències ja que no s’ha vist una voluntat real política per canviar aquesta dinàmica», ja que «la defensa al dret a la salut no ha estat un tema estrella dels programes electorals dels partits».

  • La ciència i els seus premis

    Pocs saben que a l’espanyol Severo Ochoa li van donar el 1959 un Nobel de Medicina que no es mereixia. Aquest premi es va atorgar, de forma inusitadament ràpida, a Arthur Kornberg i a Ochoa «pel seu descobriment dels mecanismes de la síntesi biològica dels àcids ribonucleic [ARN] i desoxiribonucleic [ADN]». Kornberg havia identificat l’ADN polimerasa, l’enzim responsable de la síntesi d’ADN, i Ochoa, l’ARN polimerasa, responsable de la síntesi d’ARN. No obstant això, al cap de poc es va comprovar que l’enzim d’Ochoa era la polinucleòtid fosforilasa, mentre l’autèntica ARN polimerasa va ser descoberta el 1960 per altres científics, que es van quedar sense el seu Nobel. El fiasco científic va ser enorme i va marcar la posterior carrera del científic asturià. La fosforilasa va resultar després crucial per al següent gran fita de la biologia molecular, el desxiframent del codi genètic. La contribució d’Ochoa a aquest assoliment sí que va ser decisiva i hauria merescut el Nobel de 1968, amb el que es va premiar aquest avanç. Però no l’hi van donar. El cas d’Ochoa no és aïllat, però il·lustra molt bé com funciona la ciència, el seu caràcter autocorrectiu, el desfasament entre mèrit i reconeixement públic, i fins i tot la marginació de les científiques (Marianne Grunberg-Manago, alumna d’Ochoa, també va participar en l’aïllament de la fosforilasa i no va rebre el Nobel).

    La carrera del científic espanyol en l’exili, majorment als EUA, on va ser protagonista del desenvolupament de la biologia molecular, és tota una novel·la, i potser per això un altre investigador asturià s’ha decidit a escriure-la. Juan Fueyo, del Centre Mèdic del Càncer M. D. Anderson de Texas (EUA), ha recreat a Exilis i odissees. La història secreta de Severo Ochoa una sort de biografia novel·lada d’un científic amb gran talent i determinació. La dura competició en la què va participar Ochoa i l’èxit del Nobel, que l’equiparava a Espanya amb el seu admirat Ramón y Cajal, van donar pas a un gran fiasco i a una etapa en la que es va haver de reinventar per realitzar les seves millors aportacions. Les raons per les quals a Ochoa no li van donar el 1968 un Nobel que es mereixia se sabran el 2018, quan es compleixi una quarantena de 50 anys i s’obri el sobre lacrat amb les deliberacions del premi. Fueyo ha novel·lat també aquest episodi amb una clara intenció de restar importància als premis i relativitzar el seu significat. En tots els Nobel, des del de Medicina al de Literatura, hi ha absències notables i premiats que han quedat molt devaluats amb el temps.

    De tota manera, i d’això també tracta la novel·la de Fueyo, en la ciència els noms són circumstancials i gairebé prescindibles. Si Ochoa i Grunberg-Manago no van identificar l’ARN polimerasa, la veritat és que uns altres no van trigar a fer-ho; si Ochoa no hagués realitzat aportacions decisives al desvetllament del codi genètic, uns altres les haurien fet. Sovint és pràcticament impossible atribuir un assoliment no ja a un sol investigador sinó a un grup reduït. La ciència és una aventura col·lectiva on el què un ha fet bé, podria haver-ho fet un altre, i aquesta és la radical diferència amb l’art. El què no vol dir que la ciència no tingui els seus protagonistes i les seves recompenses. D’entrada, els científics són, després dels metges, els professionals que gaudeixen de major prestigi i reconeixement social. Però a més tenen la recompensa íntima del coneixement; i, en el cas dels grans científics, la d’haver estat els primers a arribar, emulant als descobridors, a un lloc ignot que ningú abans havia trepitjat.

  • Diagnòstic precoç i tractament personalitzat, claus en l’esclerosi múltiple

    Com més aviat, millor, aquesta és la idea. Com amb tantes altres malalties, el diagnòstic precoç és essencial per a combatre els efectes de l’esclerosi múltiple, una patologia encara d’origen incert i que no té cura coneguda. El seu diagnòstic és, a hores d’ara, precís i d’un temps ençà, relativament ràpid. Si fa un temps es podia arribar a trigar entre sis i vuit anys des de l’aparició dels primers símptomes i la confirmació del diagnòstic, actualment es parla de mesos o fins i tot de setmanes. La irrupció de tècniques d’imatge, especialment la ressonància magnètica nuclear, ha canviat el paisatge.

    També hi ha contribuït una nova generació de fàrmacs que permet un millor control dels símptomes, sobretot els inflamatoris, que acompanyen la història natural del malalt, tècniques de rehabilitació cada vegada més acurades i un suport emocional imprescindible per a una malaltia que no té cura i que acompanyarà el malalt tota la seva vida. El que es busca, mentre no aparegui una solució definitiva, és guanyar qualitat de vida i durant molt més de temps.

    El problema, però, és que l’esclerosi múltiple continua sent una malaltia amb més ombres que llums. Avui en dia segueix sense saber-se amb certesa quin és el seu veritable origen, encara que la teoria que hi ha una base immunològica sembla consolidada. El tractament a seguir, d’altra banda, no permet encara parlar de remissió total. S’ha aconseguit, això sí, frenar l’impacte dels brots de la malaltia, deguts a un procés inflamatori per al qual ja hi ha bones alternatives. Però no tant per al procés degeneratiu, que és el que de fet pot acabar desembocant en la discapacitat del malalt. Si el control de la inflamació és la cara, el procés degeneratiu encara és la creu.

    L’esclerosi múltiple és una malaltia amb una incidència notable que tendeix a l’alça. A Espanya, s’ha passat en poc més de 15 anys de 50 casos diagnosticats per cada 100.000 habitants, als poc més de 100 actuals. Això fa que constin com a diagnosticades prop de 50.000 persones. A Europa, especialment als països nòrdics, se superen els 300 casos per cada 100.000 habitants, aspecte que suggereix l’existència de factors ambientals en el seu origen. En particular, s’especula que un dèficit de vitamina D que, a més de jugar un paper central en el metabolisme del calci, exerceix un important rol en el sistema immunològic, podria estar en l’origen de la malaltia. De fet, ara mateix es considera que es tracta d’una malaltia autoimmune, és a dir, que per algun motiu, el sistema de defenses del cos ataca les seves pròpies cèl·lules. En aquest cas, les neurones.

    Més dones que homes

    El retrat robot de l’esclerosi múltiple es correspon amb el d’una dona jove, de 25 a 35 anys (hi ha 4 dones per cada home) que debuta habitualment amb neuritis òptica (inflamació del nervi òptic), formigueig o fins i tot paràlisi a les cames (a causa de la inflamació d’alguna zona de la medul·la espinal) o diplopia (visió doble per inflamació del tronc encefàlic). Aquests símptomes poden ser molt més variats, ja que depenen de l’àrea del sistema nerviós central afectada.

    La inflamació, coneguda col·loquialment com a brots de la malaltia, pot tenir una durada i intensitat extraordinàriament variades. No obstant això, aquesta és la part del tractament que ara mateix es controla millor, explicar Xavier Montalbán, director del CEMCAT. L’arribada de l’interferó beta i les seves variants, a mitjans dels noranta, va permetre començar a controlar els brots. Avui se segueixen administrant juntament amb anticossos monoclonals i una plèiade de molècules, ja comercialitzades o en fase d’assaig clínic, que aconsegueixen disminuir el temps i la intensitat del procés inflamatori. Aquests mateixos fàrmacs es prescriuen com a teràpia preventiva. I el seu èxit és tal que ja es pot parlar d’amplis períodes lliures de malaltia. És a dir, sense noves manifestacions clíniques de l’esclerosi.

    Una altra cosa és el control del procés neurodegeneratiu, l’altra cara de la malaltia. Per algun motiu, les neurones perden la seva capa protectora de mielina deixant l’axó al descobert, el qual es veu també danyat. És com si els nervis quedessin sense protecció.

    Com a conseqüència, el senyal nerviós deixa de circular i la musculatura de les zones afectades no respon a les ordres del cervell. El procés degeneratiu acabarà provocant la gradual prostració del malalt encara que, per sort, el major control del procés inflamatori, associat al degeneratiu en les fases inicials i després dissociat, ha aconseguit endarrerir de manera clara la discapacitat total.

    Control integral

    Els fàrmacs, ara ja amb formulacions orals, juntament amb teràpies complementàries, han aconseguit millorar notablement la qualitat de vida dels pacients amb esclerosi múltiple. El cas és que el diagnòstic de la malaltia té un efecte devastador en el pacient. D’aquí que insisteixi en la necessitat de complementar el tractament farmacològic amb altres instruments terapèutics.

    El CEMCAT és un dels centres que aporta aquests complements. En essència, suport psicològic i neuropsicològic, teràpies ocupacionals, fisioteràpia, rehabilitació musculoesquelètica i cognitiva i entrenament per a la vida diària. La seva experiència, a poc a poc, es va incorporant a d’altres centres i hospitals.

    Entre les aportacions d’aquest centre destaca la reproducció d’un apartament dotat d’adaptacions que tenen com a objectiu disminuir l’esforç del pacient, facilitar la seva mobilitat i procurar la seva independència. Mobiliari de cuina regulable automàticament, tauletes informàtiques per a la gestió de les principals tasques de la llar (des d’encendre el llum o obrir una porta, fins a activar una alarma), a braços articulats i modificacions ergonòmiques, configuren un espai en el qual el pacient pot desenvolupar-se amb certa comoditat.

  • Les infermeres familiars i comunitàries estableixen línies de treball per trencar les limitacions de l’Atenció Primària

    El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat busca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).

    L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.

    Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».

    L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.

    Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari

    El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.

    L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.

    Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».

    Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.

    Vuit reptes de futur

    La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.

    Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres

    1. Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
    2. Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
    3. Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
    4. Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
    5. Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
    6. Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
    7. Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
    8. Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.

  • Especialistes en neurologia i radiologia busquen les causes de l’ictus mitjançant arteriografies cerebrals

    Professionals dels camps de la neurologia i la radiologia han realitzat la primera arteriografia cerebral, una prova diagnòstica, per saber la causa de l’ictus en un determinat tipus de pacient. Ho han dut a terme en una sala equipada per fer neuroradiologia intervencionista a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.

    La realització d’aquesta primera arteriografia cerebral pressuposa incorporar una nova prestació a la carta de serveis del Trueta, que és el centre de referència en el tractament de l’ictus a la Regió Sanitària Girona. Per aquest motiu, s’ha creat una unitat funcional en la qual intervenen professionals dels dos serveis implicats en el procediment.

    Aquesta incorporació al Hospital Dr. Josep Trueta permetrà acabar amb les derivacions de pacients a Barcelona per realitzar-hi aquestes proves. Que es puguin dur a terme arteriografies cerebrals també a Girona estalviarà derivar un centenar de pacients a l’any.

    El Servei de Neurologia del Trueta atén més de 1.000 ictus cada any, dels quals necessiten ingressar a la Unitat d’Ictus entre 500 i 600 pacients. Un 70% d’aquests pacients són autònoms al cap de tres mesos.

    A més, l’any 2016 també es van tractar 149 pacients amb fibrinòlisi. És a dir,  amb degradació de les xarxes de fibrina formades en el procés de coagulació sanguínia, evitant la formació de trombes. Aquesta xifra representa un 30% de tots els pacients que ingressen, una dada que és també el percentatge més elevat de tots els hospitals de Catalunya.

    Des del Servei Català de la Salut asseguren que el subministrament d’aquest tractament permet que en el 51% dels casos els pacients siguin asimptomàtics al cap de tres mesos d’haver patit l’infart cerebral. Els pacients que no responen als tractaments intravenosos i que compleixen uns determinats criteris són derivats a Bellvitge, Vall d’Hebron o Germans Trias i Pujol per rebre tractament endovascular, donat que actualment són els hospitals autoritzats per donar aquest tipus de tractament.

    Es calcula que una de cada sis persones patirà un ictus al llarg de la seva vida. Els ictus poden ser de dos tipus: hemorràgics, quan hi ha el trencament d’una artèria, o isquèmics, quan es produeix una oclusió d’una artèria. A la demarcació de Girona s’estima que cada any 1.700 persones pateixen un infart cerebral o ictus isquèmic, que representen el 80% dels ictus totals. El tractament de l’ictus isquèmic en fase aguda pot requerir tractament fibrinolític, tractament endovascular –que actualment es deriva a Barcelona– i/o ingrés en una unitat d’ictus.

    Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, la malaltia cerebrovascular representa la segona causa de mort i la primera d’invalidesa en els adults dels països occidentals. Els símptomes d’un ictus depenen de l’àrea del cervell que es vegi afectada però en general es produeixen de forma brusca i inesperada.

  • (VI) Carrera i desenvolupament professional

    Quan es va dissenyar a mitjan anys 80 la reforma de l’atenció primària una de les absències més significatives va ser la falta de desenvolupament d’unes directrius clares en el camp de la carrera i desenvolupament professional. Es va assumir que els metges de família i altres professionals s’haurien de conformar i limitar-se a actuar com a assistencials de base o, en el millor dels casos, com a coordinadors o directors d’un equip de salut o atenció primària.

    Al llarg de tots aquests anys s’ha anat consolidant aquesta dinàmica, tolerada per molts però no per això menys perversa: un metge, després de finalitzar la seva especialització en Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) als 26-30 anys i incorporar-se a una plaça en un equip d’Atenció Primària i Comunitària (APiC), ha d’assumir, excepte en l’esmentat abans, que ja ha arribat al vèrtex de la seva carrera. Pot ser tutor o fins i tot professor universitari però laboralment, en la seva empresa, no pot progressar més. Aquesta situació comporta que el citat professional hagi d’acceptar que des del moment del seu ingrés fins a la seva jubilació desenvoluparà exactament la mateixa activitat tant des d’una perspectiva quantitativa com qualitativa. Ningú pot negar que aquesta falta de perspectiva de progrés professional és una clara font de desmotivació que ja va ser percebuda fa molts anys.

    Concretament a principis dels anys 90 el Dr. Lluís Monset i jo mateix presentem al llavors màxim responsable de l’Institut Català de la Salut Dr. Xavier Pomés una proposta de carrera professional per als metges d’APiC estructurada en quatre nivells. Proposta en la qual es descrivien els canvis en les funcions, tasques i remuneracions que haurien d’afectar a aquells que anessin superant els requisits necessaris per anar progressant en els citats nivells.

    Els lectors interessats a consultar la proposta poden fer-ho en el número de 15 de setembre de 1993 de la revista Atenció Primària (12:233-6). Crec que no cal assenyalar-los la destinació que va tenir aquesta proposta i el d’unes altres que es van publicar posteriorment en diferents mitjans. El desinterès per avançar en el disseny d’una carrera professional atractiva per als professionals d’APiC ha estat una conducta constant de tots els responsables polítics sanitaris estatals i autonòmics.

    Tothom està d’acord que un bon disseny de la carrera professional ha d’incidir de forma positiva sobre la motivació dels col·lectius d’APiC, en risc des de fa temps per motius diversos però gairebé sempre relacionats amb l’absència d’aquella, entre els què podem destacar els següents punts:

    • Sobrecàrrega assistencial
    • Problemes en l’organització del treball i caràcter rutinari del mateix
    • Manca d’autonomia
    • Prestigi social insuficient
    • Compensació econòmica insatisfactòria
    • Falta d’objectius clars en el treball
    • Absència de relació entre qualitat del treball desenvolupat i progrés professional
    • Reconeixement insuficient i no personalitzat de les activitats docents i de recerca
    • Manca de perspectiva clara sobre el propi futur professional en el sistema

    Aquests descoratjadors antecedents ens condueixen fins avui, temps en què els professionals d’APiC segueixen sense poder disposar d’una carrera professional que mereixi tal nom, situació que cal corregir, juntament amb altres factors rellevants, per fer un gir de 180 a la desmotivació progressiva en la que estan caient des de fa temps.

    L’absència d’una veritable carrera es combina amb els problemes i indefinicions que afecten el desenvolupament professional continu (DPCi) dels components de l’APiC. Els professionals d’aquest àmbit tenen majors dificultats que els seus col·legues hospitalaris per accedir a activitats de formació continuada així com als altres tipus d’actuacions que integren el desenvolupament continu. Aquestes dificultats es deriven sobretot del context laboral desfavorable existent en l’APiC i, en determinats casos, de circumstàncies de l’entorn com l’aïllament. Però sent importants aquests factors generadors de dificultat no es pot oblidar que els principals cal situar-los en l’escàs nivell de prioritat que concedeixen els gestors d’APiC de les entitats proveïdores a aquesta faceta professional. Existeix encara un estat d’opinió molt estès sobre la poca necessitat de potenciar el desenvolupament professional continu en aquest camp.

    Aquestes dificultats i l’absència de carrera professional són factors íntimament relacionats i que es potencien entre si perjudicant directament a tots els components de l’APiC. Ha arribat el moment de deixar de tolerar una situació que contribueix a aprofundir en la desmotivació dels professionals. També és necessari que les societats científiques i les organitzacions sindicals deixin de mirar cap a un altre costat i valorin que la millora de la situació personal i professional dels seus membres demana reivindicar l’engegada d’iniciatives sòlides, ben construïdes i viables, en aquest terreny.

  • L’envelliment de la població genera més soledat i fragilitat amb patiment emocional entre la gent gran

    S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.

    Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.

    Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.

    La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.

    Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».

    La soledat, un problema invisible

    Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

    Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.

    Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.

    La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)

    El patiment emocional no només ve de la soledat

    El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.

    L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.

    En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.

    Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.

    El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
    les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.

  • Les dones pateixen la falta de consens mèdic per abordar la síndrome d’ovaris poliquístics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La síndrome d’ovaris poliquístics és considerada com una de les alteracions endocrinometabòliques més freqüent en dones en edat fèrtil. No obstant això, les dificultats en el seu diagnòstic i la falta de consens sobre els criteris utilitzats per definir la malaltia fan que molts experts comencin a cridar l’atenció sobre la possibilitat que hi hagi dones que estan sent etiquetades amb una patologia que no pateixen i pot resultar perjudicial.

    Així ho assenyala un estudi publicat aquest mateix any a la revista British Medical Journal, on s’assegura que els canvis de criteri diagnòstic han provocat un augment de la prevalença, que ha passat del voltant d’un 6% a un 20%. Segons les autores de l’article, «a més d’haver de prendre medicaments a llarg termini, etiquetar a les dones sanes amb aquesta síndrome podria tenir un impacte negatiu en la seva salut i benestar psicològic, induint por i ansietat sobre la fertilitat futura i la salut a llarg termini».

    La síndrome d’ovari poliquístic (SOP) consta d’una sèrie de símptomes relacionats amb un desequilibri hormonal que es presenta en dones i nenes en edat reproductiva i que pot provocar canvis en el cicle menstrual, augment del borrissol facial i corporal, acne, quists en els ovaris i infertilitat. La comunitat mèdica ha identificat alguns factors ambientals i genètics que contribueixen al desenvolupament del SOP, però no saben exactament què causa la malaltia.

    Segons els Instituts Nacionals de Salut dels EUA (NIH, per les seves sigles en anglès), aquesta síndrome afecta a entre el 5% i el 10% de les dones d’entre 18 i 44 anys. No obstant això, aquesta institució assenyala que «atès que els criteris utilitzats per definir-ho continuen canviant, es desconeix la quantitat exacta de dones afectades».

    Precisament en aquest canvi de criteris s’ha centrat l’anàlisi realitzada per l’equip que ha desenvolupat l’estudi i que està format per investigadores de diferents institucions australianes. Segons aquestes especialistes, «els criteris de diagnòstic s’han expandit amb el temps i el nombre de dones diagnosticades ha augmentat, la qual cosa augmenta la preocupació sobre el possible sobrediagnòstic».

    Tres dècades de discussió sobre el diagnòstic

    Els primers criteris diagnòstics van ser establerts el 1990 pels Instituts Nacionals de Salut dels EUA. Aquests criteris se centraven en la presència d’hiperandrogenisme, un excés d’hormones masculines que se sol manifestar mitjançant l’aparició de borrissol facial, i també en alteracions en la regla, ja sigui per tenir cicles anormalment llargs, absència de menstruació o períodes sense ovulació.

    La presència d’aquests dos criteris és el que dóna lloc al diagnòstic del que avui es coneix com SOP clàssic, ja que els criteris van canviar el 2003. Aquest any, en una reunió d’experts celebrada a Rotterdam, es va agregar als criteris la presència de quists en els ovaris detectats mitjançant ecografia, la qual cosa va donar lloc al fet que s’expandís el diagnòstic.

    Els tres criteris que s’utilitzen actualment són hiperandrogenisme, disfunció ovulatòria i presència de quists en els ovaris. No obstant això, «perquè es diagnostiqui una síndrome d’ovari poliquístic solament s’han de complir dos d’aquests tres criteris i segons quins es compleixin es tindrà un fenotip o un altre», explica el doctor Manuel Luque, especialista en endocrinologia reproductiva de l’Hospital Ramón y Cajal.

    Finalment, el 2012 un equip del NIH va tornar a revisar les proves disponibles i va recomanar mantenir els amplis criteris de 2003, però suggerint que s’especifiqués sempre el tipus de síndrome diagnosticada, donades les diferències entre les síndromes associades a cada criteri.

    «Totes les que compleixin dos dels criteris estaran diagnosticades, però és molt important explicar bé a quin grup pertany cadascuna, perquè no és el mateix un fenotip amb o sense hiperandrogenemia, ja que aquestes últimes tenen unes característiques clíniques més subtils o de menor gravetat», explica Luque.

    A més, aquest especialista insisteix en les dificultats que hi ha en molts centres per dur a terme totes les proves necessàries per verificar els criteris, la qual cosa pot portar a certa laxitud. «Ja tenim uns criteris que són inclusius, si a més afegim que el compliment d’aquests criteris és lax, podem acabar etiquetant a moltes dones amb una patologia que té una càrrega psicoemocional important».

    Una etiqueta que pot marcar les pacients

    Sobre la càrrega emocional associada a aquest diagnòstic també han posat l’accent principalment les autores del nou estudi, ja que consideren que «l’etiqueta de SOP pot tenir conseqüències físiques i emocionals per a les dones», fins i tot quan solament es pateixen els tipus més lleus. «Ens preocupa que les dones amb símptomes lleus de SOP o aquelles amb baix risc de futures malalties rebin un diagnòstic per a tota la vida que podria perjudicar-los», asseguren les investigadores.

    Diversos estudis indiquen que les dones amb SOP tenen nivells més alts de depressió i ansietat, una menor autoestima, una imatge corporal negativa i una menor satisfacció sexual. «El que no sabem», expliquen les autores de l’estudi, «és si aquests es deuen únicament a l’afecció i els seus símptomes, o també es deriven dels efectes psicològics de ser etiquetades com a portadores de la malaltia».

    A partir de les dades obtingudes en aquest estudi, així com en una recerca anterior sobre l’efecte de la terminologia mèdica en el benestar dels pacients, les investigadores conclouen que «fins que tinguem les dades adequades, hem de proporcionar tractament per als símptomes, però evitar fer un diagnòstic, especialment entre adolescents i dones amb fenotips no hiperandrogènics, ja que poden experimentar angoixa psicològica com a resultat del diagnòstic».

    Un problema especialment delicat en adolescents

    L’esment que fan aquestes investigadores al diagnòstic del SOP en adolescents és especialment rellevant, atès que moltes són diagnosticades a edats primerenques, en les quals alguns símptomes, com la irregularitat menstrual, es poden confondre amb els signes normals del desenvolupament en aquesta etapa de la vida.

    «Si una nena té una regla irregular i immediatament vols diagnosticar-la li generaràs un problema, perquè els trastorns menstruals són normals en les adolescents, fins a almenys dos anys després de la primera regla», explica l’especialista en endocrinologia pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lourdes Ibáñez.

    A més, aquesta investigadora es mostra especialment crítica amb l’aplicació dels criteris ecogràfics en adolescents, ja que «es presten a moltíssimes confusions», ja que l’observació ecogràfica d’»un ovari poliquístic o micropoliquístic en una adolescent és una variant normal» i és probable que el que observi sigui «simplement un canvi fisiològic de l’adolescència que es solucionarà sol».

    Ibañez reconeix que «existeix un debat obert», però aclareix que en l’àmbit de la pediatria i el tractament a adolescents la posició «és la de ser més restrictius i evitar el sobrediagnòstic. Hem de ser molt conservadors».