Cinc treballadors han iniciat una nova batalla legal contra els efectes de l’amiant, el mineral present en moltes construccions que té efectes nocius per a la salut. Els empleats, de la firma Honeywell, situada a la Zona Franca de Barcelona, han interposat una demanda perquè es reconeguin com a malaltia professional dels trastorns d’ansietat i depressió que pateixen alguns dels treballadors exposats a l’amiant.
Segons el Col·lectiu Ronda, el despatx d’advocats que representa els cinc treballadors, es tracta de la primera demanda d’Espanya que reclama pels trastorns psíquics provocats per l’exposició a l’amiant. Previsiblement la demanda acabarà en un jutjat social de Barcelona després del preceptiu tràmit de conciliació entre empresa i treballadors.
Els advocats expliquen que els treballadors s’enfronten a la perspectiva de passar la resta de la seva vida sotmesos a revisions mèdiques anuals per detectar l’eventual aparició d’algunes de les patologies potencialment mortals que aquest mineral pot causar, la qual cosa genera en ells ansietat i altres trastorns.
En concret, els empleats demanen una reparació dels danys i perjudicis que han causat l’ansietat derivada a l’exposició al producte nociu. Argumenten que l’ansietat no s’hagués produït “si l’empresa demandada hagués complert les seves obligacions en relació a la prevenció i seguretat en el treball” en relació amb l’amiant.
La demanda, que té el suport de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, compta amb el precedent d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de París, que el juny del 2016 demanava indemnitzar 80 empleats de l’antiga Honeyweel per lesions d’ansietat per l’exposició a l’amiant que van patir. A Espanya, entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 morts vinculats directament amb l’amiant.
Els cinc treballadors van treballar diàriament amb companys que van patir seqüeles físiques pel seu contacte amb l’amiant, un producte que la multinacional va usar per a la fabricació de les pastilles de fre fins a 2002, quan va entrar en vigor la prohibició d’usar i comercialitzar aquest mineral.
El col·lectiu d’advocats impulsor de la demanda ha remarcat que l’empresa denunciada acumula des de principi d’any 17 sentències, incloent-hi resolucions del Tribunal Suprem (TS), que fan responsable a la companyia de defuncions i malalties d’extreballadors provocades per l’exposició a l’amiant sense mesures de seguretat.
Fins a dos terços dels editors de les revistes mèdiques més importants d’Estats Units han rebut algun tipus de pagament per part de la indústria farmacèutica i sanitària en els últims anys. Uns ingressos sobre els que la majoria dels editors no estan obligats a informar i que en un 15% dels casos superen àmpliament els 10.000 dòlars anuals, segons els resultats d’un estudi publicat el passat mes d’octubre a PeerJPreprints.
A banda que l’estudi no ha estat revisat per parells, procediment habitual que travessen els estudis científics abans de ser publicats, els seus resultats confirmen i amplien els d’un altre article publicat el passat mes de setembre en el British Medical Journal i els autors del qual van concloure que «els pagaments de la indústria als editors de revistes són comunes i, sovint, grans, especialment per a certes especialitats».
A pesar que la recerca publicada en el BMJ es va realitzar sobre més de mig centenar de revistes mèdiques, l’anàlisi es va restringir a un sol any (2014), pel que els autors del nou estudi van decidir ampliar la recerca a un període de temps major, que comprèn de l’1 d’agost de 2013 al 31 de desembre de 2016. Durant aquest període, dels 333 editors de les 35 revistes mèdiques analitzades, 212 (el 63%) van rebre algun pagament de la indústria.
Els autors destaquen que les quantitats varien molt entre uns especialistes i uns altres, amb pagaments que oscil·len entre amb prou feines 10 dòlars i els gairebé 11 milions de dòlars que va rebre un dels editors analitzats. Encara així, els seus resultats indiquen que 51 editors (un 15% del total) van rebre pagaments personals superiors a 10.000 dòlars a l’any, sent la mitjana global d’uns 55.000 dòlars anuals.
Tenint en compte aquests resultats, els autors de l’estudi consideren que el primer pas ha de ser «exigir una transparència total a la declaració d’ingressos entre els editors mèdics», però afegeixen que «la mera transparència no és suficient», especialment tenint en compte «la influència dels editors sobre la literatura mèdica».
Els editors controlen la literatura mèdica
Més enllà de decidir què es publica, els editors de les revistes també nomenen als revisors que han d’analitzar els articles que presenten els investigadors, a quins estudis se’ls dóna prioritat o si és necessari incloure editorials o comentaris sobre una recerca, siguin a favor o en contra de les seves conclusions.
No obstant això, segons els autors del nou estudi, moltes revistes manquen de polítiques clares i transparents sobre els conflictes d’interès dels editors i, en el cas de tenir-les, els protocols estan «poc definits» o són «molt laxos», especialment en comparació dels requisits que s’exigeixen a la resta dels involucrats en el procés de publicació d’un estudi científic.
«Actualment, en la majoria de les revistes es requereix que els autors i revisors declarin conflictes d’interès, el que significa que s’espera aquesta precaució per tots els involucrats en el procés de revisió i publicació, excepte pels editors, que són els que prenen les decisions clau», denuncien els autors de l’estudi.
Per salvar els possibles problemes derivats d’aquests conflictes d’interès, els investigadors plantegen la necessitat d’establir uns protocols d’obligat compliment per a tots els editors i que en cada article científic figuri el nom de tots aquells que han participat en la presa de decisions, incloent-hi una declaració de conflictes d’interès. Finalment, conclouen que «el remei definitiu seria prohibir als editors rebre qualsevol pagament per part de la indústria, eliminant aquesta font de parcialitat per complet».
Aquestes recomanacions són compartides pels autors de l’estudi publicat en el BMJ, els qui recomanen a tots els grups editorials implementar «una política de conflictes d’interessos transparent i públicament accessible» i, atès que «els editors juguen un paper crucial en la integritat de la recerca», plantegen a les revistes la possibilitat d’»excloure dels llocs editorials a aquells professionals amb relacions considerables amb la indústria».
Un editor va ingressar quasi 11 milions de dòlars
A pesar que molts dels pagaments corresponen a petites quantitats (solament el 36% va rebre pagaments superiors a 50 dòlars), diversos estudis ja han mostrat que fins i tot aquest tipus d’ingressos acaben donant lloc a biaixos. En aquest sentit, una recerca publicada el passat any a la Revista de l’Associació Mèdica Americana va concloure que fins i tot el pagament d’un menjar de menys de 20 dòlars pot induir un biaix entre els metges a l’hora de realitzar la prescripció d’un medicament.
En l’altre extrem de la balança se situa el cas d’un editor que va ingressar gairebé 11 milions de dòlars l’any 2014. Aquest facultatiu va fundar una empresa privada que posteriorment es va vendre a una corporació internacional de dispositius mèdics. Els investigadors denuncien que molts dels articles científics clau sobre el dispositiu desenvolupat per aquest especialista es van publicar en la mateixa revista en la qual treballava com a editor.
Tant l’estudi publicat en PeerJPreprints, com el del BMJ, s’han pogut realitzar gràcies a les dades proporcionades pel portal Open Payments, un programa federal nord-americà que pretén augmentar la transparència en el sector i que permet conèixer els pagaments individuals que la indústria farmacèutica i sanitària realitza a cada professional de la medicina als EUA.
A Espanya, ha estat la mateixa indústria la que ha iniciat un procediment similar. No obstant això, tal com va mostrar una recerca de Civio, vuit de cada deu euros que les farmacèutiques gasten en metges segueixen sent opacs, atès que les farmacèutiques no ofereixen les dades individualitzades del que ha cobrat cada metge. Aquesta situació canviarà l’any que ve, després de rebre Farmaindustria l’autorització de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per publicar les dades individualitzades.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea han presentat els resultats de l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya”. L’estudi mostra, entre d’altres indicadors de salut, que les infermeres i infermers presenten un major risc de desenvolupar problemes de salut mental. Un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).
L’informe argumenta que aquest risc «ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son». En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals. A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta a un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya. També argumenten que «la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors» també són situacions de risc.
Hi ha 50 mil infermeres i infermers a tot Catalunya que treballen en activitat assistencial de l’àmbit públic, concertat, privat i per compte propi. Les «complicades condicions de treball» afecten directament als seus hàbits de vida i la seva salut. L’estudi explica que aquestes condicions augmenten els riscos psicosocials als que les infermeres estan exposades i que són especialment elevats en el cas de les que treballen a hospitals. Això passa perquè aquest personal, expliquen, té una major càrrega de treball alhora que participen menys en les decisions del centre i tenen un menor suport dels seus superiors, tal i com desvetllen les dades recollides. A banda del que viuen dins els centres, el col·lectiu infermer ha patit una «baixada de sous generalitzada» que l’estudi recull que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.
Tant el CCIC com la Fundació Galatea han valorat positivament que s’hagi dut a terme aquest estudi. Per la seva part, el Dr. Miquel Vilardell, president de la Fundació Galatea, ha valorat que «aquests resultats ajuden sempre a dissenyar intervencions tant preventives com assistencials que milloren el benestar no solament d’aquests professionals, sinó també el dels ciutadans atesos per ells».
Per altra banda, la Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que l’estudi confirma «quelcom que ja intuíem». «La sensació de cert maltractament del col·lectiu està molt present entre les infermeres i està clar que té un impacte directe en la seva salut», afegeix, «cal que hi posem mesures i compromís per part dels centres de treball per revertir una situació que afecta precisament als professionals que tenen cura del ciutadà. Les infermeres i infermers del nostre país han d’estar també ben cuidades a fi que puguin desenvolupar la seva professió en les millors condicions».
En una economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció de béns i serveis, queden al marge activitats fonamentals per al desenvolupament de la vida humana, com són les referides a l’economia de les cures.
Les nostres societats han avançat, tot i que de manera parcial, en la incorporació de les dones al món del treball, i en gran part gràcies a la precarització i manca de drets de milers de dones. Elles són les que es dediquen, cada dia, a cura de les nostres llars, els nostres fills i filles i persones grans i dependents en condicions de gran desigualtat.
És cert que l’any 2011 es va fer un gran pas, encara que no suficient, per a la incorporació d’un elevat nombre de persones empleades de la llar a la seguretat social, eliminant la seva exclusió en funció de les hores de treball. Aquesta modificació legal va suposar incrementar en més d’un quaranta per cent el nombre de dones de fer feines d’alta a la seguretat social. No obstant això, aquest avanç es va veure truncat i estancat per la reforma operada pel govern del Partit Popular, que va permetre traslladar l’obligació d’alta a les mateixes treballadores quan el nombre d’hores mensuals sigui inferior a 60. Des de llavors el nombre de persones afiliades com a treballadores de la llar s’ha estancat.
Avui només figuren d’alta unes 430.000 persones realitzant tasques domèstiques, el 95 per cent dones i un percentatge superior al 50 per cent del total són treballadores estrangeres amb permís de treball, a les quals hem encomanat la tasca de cuidar la nostra gent gran i als nostres fills, a canvi d’unes condicions laborals molt precàries. I són precàries perquè no estan equiparades a les de la resta de les persones assalariades.
Per citar algun aspecte, no tenen dret a la desocupació -en la majoria de països del nostre entorn gaudeixen d’aquesta protecció-, i si la persona que ha cuidat mor sense mitjans o és insolvent no poden acudir al Fons de Garantia Salarial a reclamar els seus deutes salarials pendents. La indemnització per desistiment de la persona ocupadora o per acomiadament improcedent és molt inferior a la de la resta de treballadors, i no podrà superar en aquest últim supòsit la quantia equivalent a 6 mesos. Cotitzen per una quantia màxima de 862 euros, encara que el seu salari sigui superior, de manera que les seves prestacions per malaltia o per jubilació seran en quantia ínfima. Parlar de prevenció de riscos laborals per aquest col·lectiu no és un dret, sinó mera ficció.
Aquestes són les que tenen alguns drets. Però, qui no coneix més d’una treballadora domèstica, sense estar d’alta a la Seguretat Social?. Milers de dones invisibles -però no per això inexistents- en situació de desprotecció absoluta i que ja estan en situació de pobresa o ho estaran quan tinguin una malaltia greu o arribin a una edat avançada en què no puguin seguir treballant o durant la situació de maternitat. Els càlculs més optimistes són que almenys el 30 per cent d’aquestes persones estan en l’economia submergida.
El nostre silenci ens fa còmplices, còmplices de la discriminació en el mercat de treball d’aquelles dones que cada dia veiem pels carrers de les nostres ciutats, acompanyant a persones grans i dependents. Persones treballadores sense veu pròpia que faci sortir a la llum la seva falta de drets, i que les converteix en persones invisibles.
És hora d’afrontar aquesta problemàtica i la seva solució. Espanya encara no ha ratificat el Conveni 189 de l’OIT sobre el treball domèstic, vigent des de setembre de 2013, que garanteix que les treballadores domèstiques comptin amb condicions d’ocupació, treball i de seguretat social decents i sense discriminació respecte a la resta dels treballadors.
Remoure els obstacles de la seva baixa o inexistent sindicalització i pràcticament nul poder de negociació col·lectiva, i no hi ha convenis col·lectius aplicables, ha de ser una de les prioritats. Països com Itàlia o França han fet passos en aquest sentit afavorint l’organització d’aquestes treballadores, així com la capacitat negociadora que permeti la subscripció de convenis col·lectius.
El focus de la urgència ha de ser facilitar que aquestes desenes de milers de treballadores de la llar que avui estan en l’economia submergida, puguin tenir drets. El plantejament seria un altre si en comptes de dones fossin homes. No es tolerarien situacions com les que estan patint en ple segle XXI. Facilitar la seva afiliació i alta a la Seguretat Social, amb mecanismes iguals o similars als que existeixen a Bèlgica, Luxemburg o Suïssa (cantó de Ginebra) amb l’anomenat “val servei” pot ser un primer pas. Aquest sistema de xecs ha possibilitat aflorar gran nombre de treballs domèstics que estaven en l’economia submergida, així com aplicar beneficis fiscals a les persones ocupadores.
I, finalment, l’equiparació urgent dels seus drets laborals i de seguretat social al de la resta dels treballadors, mitjançant la modificació de les normes que institueixen aquestes diferències, així com una actuació decidida de la Inspecció de Treball són mesures que no poden esperar més. Reconèixer el seu dret a prestacions com la de la desocupació, l’equiparació de la seva cotització al salari real o la protecció del Fons de Garantia Salarial han de ser prioritari.
Com a societat no ens podem permetre mirar cap a un altre costat davant aquesta discriminació oberta de dones, a les quals estem condemnant a la pobresa tant actual com futura. Els treballs de les cures han d’estar en el centre i els drets de les empleades domèstiques han d’equiparar-sense demora. La solució està en mans de totes i tots, però especialment del poder executiu i legislatiu. Obrim els ulls i donem respostes.
La subvenció destinada a contractar tècnics d’inserció per a persones amb discapacitat o amb trastorn mental per tal que els puguin fer un acompanyament laboral a empreses ordinàries ha quedat desbloquejada. L’ajuda, segons es publica al BOE, sumarà 8 milions d’euros. Aquesta subvenció, anomenada SIOAS (Serveis Integrals d’Orientació, Acompanyament i Suport a la inserció de les persones amb discapacitat o trastorns de la salut mental), procedeix del Fons Social Europeu. Fins aquest any el suport econòmic el tramitava la Generalitat a través del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, però l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va deixar en mans del govern central donar el vistiplau a la convocatòria.
Un cop desbloquejada, la proposta de subvenció es publicarà també al BOE, cosa que farà possible que les entitats es presentin i si finalment reben llum verd, tindran accés als fons. Una d’aquestes, Down Catalunya, fa dies va emetre una nota de premsa demanant amb urgència de la publicació de la convocatòria, que és de caire anual. Les entitats que promouen la inserció laboral de les persones amb discapacitat a l’empresa ordinària ja han fet la despesa en els preparadors laborals, que no sortís la convocatòria hauria implicat la pèrdua d’uns diners que ja s’han gastat.
L’any 2016 les entitats que es dediquen a la inserció laboral de persones amb discapacitat van ajudar a Catalunya 1.679 persones. «A aquestes persones, que pateixen diverses problemàtiques, se’ls hi fa un seguiment i un acompanyament en tot el procés per trobar feina», explica Marta Obdúlia, de la federació Ecom, una entitat que actualment agrupa més de 140 entitats de persones amb discapacitat física de tot l’Estat Espanyol. Ecom forma part de la Confederació del Tercer Sector de Catalunya.
L’any passat les 40 entitats que van acudir a la convocatòria de subvenció, que tenia una quantitat fixada de 5,4 milions, van ajudar les esmentades 1.674 persones, de les quals es va aconseguir la col·locació d’almenys el 20%, una proporció que supera l’índex d’èxit del SOC. Això es va aconseguir amb un total de 94 preparadors, als quals cal afegir un percentatge de jornada de tècnics d’inserció, de prospectors per trobar feina, d’administratius i de coordinadors, en total es considera que per cada tècnic hi ha altres dos treballadors donant suport. Les entitats i treballadors van quedar en una situació molt insegura quan el Govern central va intervenir la Generalitat.
Els preparadors o integradors laborals són professionals que acompanyen les persones amb discapacitat que fan pràctiques o estan contractades a empreses ordinàries, d’acord amb la metodologia del “treball amb suport”. Durant els primers mesos aquest acompanyament és gairebé diari, fins que el treballador té per la mà totes les feines que li han assignat a l’empresa en qüestió, i a mesura que aquest domini de les tasques laborals es va assolint l’acompanyament es va espaiant cada cop més.
«El problema de fons rau en el fet que aquest servei a la ciutadania depengui totalment de les subvencions», afirma un alt responsable de la Confederació del Tercer Sector. Això fa sigui molt difícil fer programacions. «D’un any a un altre es produeixen oscil·lacions molt grans. Així es va passar de rebre 1,9 milions a poc més de 190.000 euros», assegura Marta Obdúlia. Un altre problema és que no hi ha seguretat perquè a cada convocatòria poden canviar els requisits, «quan del que es tracta és de donar servei a persones que ho necessiten» afirmen a Ecom.
Els anys que la subvenció cau o es produeix un problema, les entitats han de cobrir les despeses acudint al crèdit ordinari, cosa que suposa que a la fi qui s’aprofita és el sector financer i no les persones a les quals es vol protegir, expliquen.
No saps com ni ben bé perquè i, de cop i volta, alguna cosa es posa de moda. Una dieta, un estil de vestir, un costum, una sèrie a televisió, un objecte. Les raons sovint són indesxifrables, per bé que algú sempre hi acaba trobant un motiu. En ciència, encara que pugui semblar el contrari, ve a passar una cosa semblant. La diferència és que la raó que ho explica té més connexions amb la realitat. I també en medicina.
De cop i volta, si més no aparentment, creix l’interès per una malaltia. I, des que la genètica ha entrat en la modernitat, l’estudi d’un gen concret passa a rebre tota l’atenció del món. En realitat, el que passa no és que un gen es posi de moda, sinó que una troballa específica fa que es disparin els estudis sobre aquell tema i que investigadors d’arreu s’hi posin. En aquest sentit, la comunitat científica es comporta talment com si seguís la moda.
Aquest plantejament, d’entrada trivial, va trobar el seu complement ideal ara fa uns tres anys en un estudiant de nom Peter Kerpedjiev. Aleshores, completava la seva formació post-doctoral com a bioinformàtic a la Universitat de Harvard i buscava, segons explica ell mateix, un tema interessant per a una «conversa intel·ligent» sobre genètica. I va ser buscant la resposta adient que se li va acudir la pregunta ideal: Quins són els gens més estudiats de la història i per què?
Tres anys més tard, i gràcies a una col·laboració amb la revista Nature, Kerpedjiev acaba de publicar la llista dels 10 gens més citats per altres autors en treballs de recerca publicats a les grans revistes científiques del món. Alguns d’aquests gens, explica, fan el mateix recorregut que un objecte de moda. I tots tenen a veure amb malalties que, d’una manera o altra, han marcat les tendències de recerca a tot el món.
Pocs entre molts
La primera cosa que es constata en el treball de l’investigador de Harvard és que, en realitat, hi ha molt pocs gens que es coneguin en profunditat. De fet, dels aproximadament 20.000 gens associats a proteïnes que es calcula que componen el genoma humà, poc més d’un centenar representen gairebé el 30% de tots els que «s’han publicat» els darrers anys en alguna revista científica d’impacte. I d’aquesta centena, potser amb vint en tindríem prou per explicar les grans tendències de recerca en biomedicina i salut pública. De la resta, i això vol dir molts milers, amb prou feina se sap res més que un nom format per lletres i números.
De tots ells, el número 1, i amb molta diferència, és el gen p53, conegut també com el «guardià del genoma». Forma part de la família dels gens coneguts com a supressors de tumors. Aquest gen està mutat en més de la meitat dels tumors humans, fet que fa que moltes de les teràpies contra el càncer estiguin fonamentades en fàrmacs que mirin de desactivar la seva funció. En el moment de la publicació de l’article de Kerpedjiev, acumulava 8.479 cites, és a dir, referències en altres articles científics. En els tres anys que ha durat el seu estudi, el nombre de cites s’ha incrementat en més de 2.000.
El segon, a gairebé 3.000 cites de distància, és el gen TNF, associat inicialment a la necrosi (mort de teixits) provocada per tumors i, molt més recentment, a malalties inflamatòries. La dada denota l’interès de la comunitat biomèdica per aquestes malalties, moltes de les quals s’associen a l’envelliment. I el tercer, amb 4.600 cites, és l’EGFR, un receptor de membrana cel·lular associat a un factor de creixement. Per entendre’ns, és una proteïna situada a la cara externa de la membrana de la cèl·lula que, quan està mutada, genera resistència a molts dels fàrmacs que es donen per lluitar contra el càncer.
Els gens que segueixen, ja a una certa distància, s’allunyen del camp d’estudi de l’oncologia. Tenen a veure amb la formació de vasos sanguinis (gen VEGFA) i de gran interès en malalties cardiovasculars; la formació de colesterol (gen APOE); o el desenvolupament del sistema immunitari (Interleuquina 6).
En la posició 7, i amb més de 3.500 cites, hi ha el que podríem anomenar el gen «més català», el TGF beta. Aquest gen té a veure amb el control de la proliferació cel·lular, un dels trets característics de les cèl·lules tumorals. Per què el més català? Doncs perquè l’investigador Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, un dels més influents del món en recerca oncològica, ha fonamentat bona part de la seva carrera en el seu estudi. Cal tenir en compte que Massagué és un dels investigadors més citats del món en Biomedicina i que aquesta posició l’ha assolit gràcies a aquest gen.
Uns tant i altres tan poc
I això que dèiem de les modes. Fins a l’any 1985, més del 10% dels estudis en genètica miraven d’entendre els mecanismes de l’hemoglobina, la molècula que dóna el color vermell a la sang i que és l’encarregada de transportar l’oxigen. I durant un temps, just a partir d’aquesta data, els gens més buscats varen ser els que tenien a veure alguna cosa amb la sida. Òbviament, se segueix estudiant en tots dos camps, però amb molta menys intensitat pel que fa a l’estudi dels seus gens.
En tot cas, la llista elaborada per Kerpedjiev denota com des d’algunes instàncies es pot afavorir o no la lluita contra determinades malalties, a les que acaba posant de moda entre els científics. Amb diferència, els gens més estudiats estan relacionats amb el càncer. I el motiu no és cap altra que l’enorme impuls econòmic que es va donar a aquests estudis a principis de la dècada de 1970 quan l’aleshores president Richard Nixon va proclamar que amb 10 anys s’havia de curar la malaltia.
Respecte d’altres malalties, com les cardiovasculars, metabòliques o infeccioses, la indústria hi té molt a dir. La llegenda diu que les grans companyies farmacèutiques multinacionals són les responsables de l’impuls de la seva recerca genètica per una consideració de mal pair: en determinats cercles, aquestes patologies, juntament amb el càncer, se les anomenava «les malalties rendibles» pel volum de negoci que generaven.
A l’altre extrem, tant des del punt de vista genètic com econòmic, hi ha els més de cinc milers de malalties minoritàries. Moltes d’elles esperen que algun dia es trobi el seu gen i com combatre els seus efectes quan està mutat. Per sort, cada vegada hi ha més estudis en aquesta direcció.
No cal ser un expert per adonar-se de la realitat del canvi climàtic. Cada dia ho estem patint. Els països més afectats pel canvi climàtic en els últims anys, han estat Haití, Zimbabue, Hondures, República Dominicana i Fiji. Però com assenyala l’Agència Europea del Medi ambient (AEMA) en el seu informe d’aquest any, no solament afecta a països pobres i en vies de desenvolupament, abasta també a Europa, especialment a Espanya, amb ones de calor, inundacions, tempestes i sequeres (els pantans a Espanya estan en mínims històrics) i incendis forestals (com els recents de Galícia i Astúries). La falta de pluges, impedeix la neteja de l’atmosfera fortament contaminada pels gasos provinents d’un parc automotor que no deixa de créixer, i que patim a les grans ciutats espanyoles com Madrid i Barcelona. Ningú nega ja els efectes de la contaminació de l’aire, amb totes les seves greus conseqüències sobre la salut de la població. Però també sobre cultius, plantes i altres éssers vius.
Les notícies en la premsa ens informen que les emissions de CO₂ han aconseguit un record, i tornaran a augmentar un 2% el 2017, després de 2 anys de lleugera reducció. Un dels principals responsables és Xina pel seu major ús del carbó. Davant delegats de 195 països reunits a Bonn la setmana passada, en la Conferència de l’ONU sobre el Clima (COP23), un grup de països liderats per França (que va anunciar l’abandó del carbó en 2021), va exigir dates per a l’abandó de l’ús del carbó, però un altre grup en el qual es troben Alemanya (el 40% de la seva electricitat prové del carbó), Polònia i Espanya no accepten assumir compromisos. Espanya té 15 centrals de carbó, que proporcionen gairebé un 20% de l’energia elèctrica, font important de CO₂ i a més deficitàries. La presidència Trump ha decidit treure als EUA de l’acord de París sobre el Clima de 2015, de manera que globalment els avanços són molt febles, enmig de la pressió de grups econòmicament poderosos, que tracten d’evitar que es lesionin els seus interessos.
El panorama és pessimista. Un manifest de 15.000 científics publicat fa pocs dies a la revista BioScience, alerta que la «humanitat està deteriorant la biosfera posant en perill el seu propi benestar», assenyalant que «moltes de les amenaces es mantenen i la majoria està empitjorant de manera alarmant».
Les fórmules per evitar aquest seriós desafiament per al planeta i la humanitat són conegudes. Cal promoure l’abandó de l’ús del carbó i eliminar els subsidis als combustibles fòssils. Promoure les energies renovables i l’eficiència i estalvi energètic. Justament el contrari del que ha fet el govern del PP que ha establert un «impost al sol». Cal fomentar en l’agricultura i ramaderia, la producció, comercialització i consum de proximitat. No es pot esperar i cal actuar ja. Individualment tenim l’obligació de preguntar-nos Què puc fer jo per mitigar el canvi climàtic? És clar que gran part de les mesures depenen dels governs. Però cadascun amb les seves decisions pot i ha de col·laborar.
Per respondre a aquesta pregunta hem de recordar que a més de les fórmules esmentades, cal tenir en compte l’aportació de l’agricultura al canvi climàtic. A nivell mundial, l’agricultura, inclòs el canvi d’ús de la terra (desforestació) representa un 30% de l’emissió de GEI causants del canvi climàtic. I el que és més important, la ramaderia, incloent-hi el transport i alimentació de bestiar, representa el 80% dels GEI que s’originen en l’agricultura. La producció de carn de bestiar boví genera 3 vegades més GEI que la d’ovelles i porcs i 30 vegades més que la de carn de pollastre. D’altra banda se sap que per cada gram de proteïnes, les emissions de GEI dels llegums és 250 vegades menor que les emissions associades a la carn de boví i xai.
El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior als països desenvolupats que en els en vies de desenvolupament. Però el més greu, és que segons un informe de la FAO, en absència de polítiques de canvi, la producció i consum mundial de carn es duplicarà de 2001 al 2050, induït principalment per l’enorme augment de consum a la Xina, Índia, Sud-àfrica i Brasil. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement.
Els organismes d’experts internacionals, recomanen un consum màxim de carns vermelles (boví, porc, ovella) de 70 grams per persona dia. A Espanya estem consumint entre 2 a 3 vegades la quantitat recomanada. De manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum als països desenvolupats i adequar el seu consum als països en desenvolupament, per aconseguir una alimentació socialment més igualitària i sostenible.
Hi ha dades inqüestionables d’estudis a Europa, que mostren que una dieta d’un vegetarià, genera gairebé 3 vegades menys GEI que la dieta d’un alt consumidor de carn. De manera que la pregunta que ens fèiem de com podem col·laborar a mitigar el canvi climàtic, té una resposta clara: reduint el nostre consum de carns vermelles i augmentant el consum d’aliments d’origen vegetal, seguint les pautes d’una dieta tipus mediterrània. És a dir consumir diàriament fruites i hortalisses, llegums, oli d’oliva, peix, moderat consum de productes làctics (preferentment baixos en greixos) i d’alcohol (preferentment vi negre) i baix consum de carns vermelles, embotits i aliments i begudes ensucrades. En aquest món globalitzat és important procurar a més que tots aquests productes provinguin de la proximitat, evitant la contaminació originada pel transport de llarga distància.
Això representa la nostra contribució individual a la lluita contra el canvi climàtic, i té a més un profund impacte beneficiós sobre la nostra salut en reduir el risc de malalties cardiovasculars, diabetis, obesitat i càncer. Però aquestes accions individuals han d’estar sostingudes i promogudes per l’administració pública. És necessari establir una política impositiva que gravi els aliments perjudicials per a la salut i el clima i que subvencioni els aliments saludables i beneficiosos per a la conservació del planeta. Etiquetar clarament als mercats els productes de proximitat, promoure i facilitar les hortes urbanes. Cuidar i protegir el medi ambient i la nostra salut és una obligació de tots.
La cooperativa de salut COS es basa en la idea que per a resoldre un problema de salut aquest es pot atacar des de diverses perspectives i no només a partir dels símptomes més evidents.
L’entitat ajunta especialistes de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres.
Ara mateix, COS és una cooperativa mixta que compta amb 11 socis treballadors i un cercle de col·laboradors que arriba a les 28 persones. A més a més, hi ha dos accessos a la cooperativa: mitjançant fer-se soci per 27 euros al mes, ara mateix hi ha 300 quotes de sòcies (600 persones), o en visites puntuals que no requereixen ser sòcia de la cooperativa i donen visites a preu de mercat. També disposen del que anomenen «quota social» per cobrir aquelles persones que per economia no puguin accedir a la borsa de sòcies.
Ara, a causa del creixement dels socis usuaris, la cooperativa de salut COS té obert fins finals de desembre la possibilitat d’aconseguir títols participatius. La finalitat? Canviar de local, ja que com diuen «Quan el COS creix, la roba queda petita». Ofereixen tres maneres per ajudar a finançar el canvi de local: avalant el projecte, fent-se soci simpatitzant o comprant un dels 200 títols participatius.
Eva Llach és metge de família i havia treballat a un Centre d’Atenció Primària (CAP) abans de passar a formar part de COS. Ara treballa en medicina general, naturopatia, homeopatia, teràpia neural i alimentació ortomolecular.
Jose Herrero és terapeuta i s’ha especialitzat en naturopatia, homeopatia i salut infantil.
Parlem amb ells dos sobre la funcionalitat d’aquest tipus de teràpies, sobre com hi treballen, com veuen el sistema públic d’atenció primària i perquè existeix un rebuig a les anomenades pseudociències.
Heu incrementat un 66% els socis, per què creieu que cada cop s’apropa més gent?
La medicina en general ha fet grans avanços a nivell agut i és molt útil en tot el que són tractaments aguts però no en malalties cròniques. Les eines que utilitza la medicina al·lopàtica són sobretot farmacològiques i no són molt resolutives. Aleshores les teràpies integrals es dediquen a potenciar el sistema de l’individu perquè torni a l’equilibri de l’estat de salut. No vas eliminant símptomes sinó que intentes donar eines perquè sigui el mateix organisme qui recuperi el seu equilibri i el seu estat de salut.
Els pacients se n’adonen d’aquesta diferència. A una migranya vas donant-li medicació i al final, a part de no resoldre la migranya, acabes amb mals de panxa i el fetge fastiguejat. Si potser la tractes amb teràpia xinesa, amb homeopatia o des de la dieta amb fitoteràpia, a part de ser molt més resolutiu no has pres cap tòxic i has fet un canvi d’hàbit que enforteix el teu estat de salut.
Quan veus simptomatologia aguda en un pacient la medicina al·lopàtica és molt resolutiva i fantàstica, salva vides cosa que les altres no però pel que fa a tractaments crònics és molt més resolutiva l’altra.
Mostrant i treballant alternatives, critiqueu la sobremedicació o els fàrmacs que no aporten?
Eva: Més que aportar o no aportar el que passa és que és una eina que no treballa l’individu. Al final, un té un símptoma que ve d’un desequilibri de base: potser d’una mala dieta, d’uns mals hàbits, d’una història emocional… Pots donar fàrmacs però si la base segueix desequilibrada, per molt que l’antiinflamatori et pugui treure el dolor, si tens una depressió o segueixes menjant malament, els fàrmacs l’únic que fan és taponar però no resolen. S’ha de veure una mica l’equilibri.
José: A vegades davant uns símptomes i uns signes amb una teràpia més natural pots mirar de regular-los i modular-los que és diferent que suprimir. Segons la intensitat dels símptomes, segons la naturalesa o el context del procés pots valorar si utilitzar el fàrmac en moments puntuals que per intensitat o situació ho necessitin però no de manera sistemàtica.
Per la part d’apropament al pacient, quines diferències més rellevants veus de quan treballaves al CAP i ara aquí, Eva?
Eva: Al CAP no pots fer de metge, tens 2-3 minuts per pacient com a molt i a més et posen domicilis i urgències. Quan un pacient t’entra amb un símptoma el que pots fer mínimament és explorar i donar alguna cosa i l’única eina que tens és un fàrmac. No pots fer treball de fons perquè no tens temps per fer-ho per molt que t’agradés.
Aquí tenim 1h-45 minuts per pacient i dóna temps de parlar, de saber on viu, com viu, què menja, què fa… de saber el seu dia a dia i quins són els seus hàbits. A partir d’aquí pots treballar molt. Des del CAP no ho pots fer això, el sistema no t’ho permet. Està ple de metges fantàstics però no tenen una altra opció.
Jo veia a 40 pacients per matí. Si algú em venia per una depressió o amb uns símptomes d’ansietat… no podia ni preguntar-li d’on sortia això. No podia investigar res. Tens ansietat? Doncs et dono un fàrmac perquè et calmis.
Quines mesures s’haurien d’implantar per què la gent no tendís a acceptar aquesta sobremedicació?
Eva: Des de l’educació. A les escoles s’hauria d’educar en bons hàbits, que també s’implantessin als propis menjadors i fer molt més exercici també. Ara crec que es fan dues hores setmanals, als paisos nòrdics en fan 8 o 9 d’hores.
Bons hàbits i donar eines per l’autogestió de la salut. Que cadascú sàpiga que una migranya la pots solucionar amb un ibuprofé en un moment donat però que si es repeteix potser serà perquè hi ha alguna cosa que no funciona o que alguna cosa de la teva vida no està anant bé com ara un estrès. S’han de donar eines perquè cadascú pugui autoregular-se la seva pròpia salut.
José: Amb l’autogestió assumeixes tu també la responsabilitat. Sovint el què fem en salut és delegar la responsabilitat. Quan un metge ha de visitar 40 pacients i assumir la responsabilitat doncs opta a vegades per una medicina més intervencionista i defensiva. Amb l’autogestió també es canvia la dinàmica de relació amb el professional.
També s’hauria de realitzar un paper de sensibilització a l’usuari per intentar no sobresaturar el sistema. Que la gent faci consultes realment importants i no per qualsevol cosa també vol dir canviar el sistema.
Un dels serveis on treballeu l’autogestió és als grups de part i criança amb dones i les seves families.
Jose: Normalment els seguiments que es fan dels embarassos són molt protocolaris i es basen en una sèrie de cribatges per descartar malalties. Sovint posen més força en descartar la malaltia que no en potenciar la salut. Per mi sí és favorable el cribatge però mentre no tingui més força que el fet de potenciar la salut…
El què fem en aquests cursos i tallers és que la gent prengui consciència de la salut física, relacional i en el vincle i això ho seguim mantenint en la primera etapa de la infantesa. També els hi donem eines a les famílies perquè puguin gestionar quan el nen té mucositat, febre… els acompanyem perquè a la mínima no facin ús de l’antitèrmic o d’aquesta farmacologia supressora. Es genera un altre tipus de relació amb el professional.
Eva: Els usuaris poden decidir una mica com serà el seu part sempre acompanyats del consell mèdic però no amb el metge com la veu cantant del procés. No ha de ser el metge, l’infermer o la matrona qui digui com, on, quan i ja, sense deixar-te ni tan sols opinar. Que sigui una mica un u a u. “Jo estic prenyada, jo vull parir i voldria que fos així”, diuen. També és important que les persones estiguin preparades per si hi ha alguna complicació puguin integrar-la i acceptar-la sense que sigui un trauma.
La capacitat de decidir dins un procés d’embaràs, part i criança és fonamental per ser després conseqüent amb el que un sent. El que moltes vegades passa amb aquestes dones és que després es queden com si les haguessin obligat a passar per un camí per on no volien passar. No és el fet d’haver acabat en cesària sinó el com. A vegades s’han sentit agredides. Moltes ens diuen ‘a mi m’han maltractat’. No és pot arribar a aquest punt en un moment tan bonic de la teva vida. No has d’acabar amb un sentiment d’agressió.
És important saber acompanyar aquestes persones i que elles puguin decidir.
Tots aquests processos comporten temps. Creieu que els ritmes de vida, l’estrès o les condicions socioeconòmiques situen als pacients en un paper passiu?
Eva: Al final la salut és un negoci. Aquest és el problema. Més que ser víctimes de l’estrès, som víctimes de fer negoci i treure diners en tot. Quan els diners deixin de ser el primer factor que ens interessa com a societat, tot això començarà a millorar però si només vols treure diners i enriquir-te… Al final, un CAP està gestionat econòmicament i et demanen números. Per això et posen a 40 en comptes d’agafar un altre metge i que siguin 20 i 20. El metge no pot fer res més que donar fàrmacs. És una qüestió bàsicament econòmica. Per mi és un tema molt complicat.
Jose: Hi ha gent que opta per viure d’una manera més conscient l’embaràs, el part, la criança, també hi ha projectes d’educació més respectuosa. Hi ha gent que dins el sistema busca petites illes per moure’s d’una altra manera. Per això fem aquí cursos i tallers de sensibilització i d’educació en salut.
Funcionen?
Eva: Les persones tenen molta més consciència que són una part activa de la seva vida i en la salut també se n’adonen. Veuen que no han d’estar dirigits ni fer el que diu l’al·lopatia perquè veuen que altres medicines potencien el seu propi ésser com per poder curar-se. Prenen consciència de la part activa del sistema de salut i són capaces de decidir.
El concepte «el metge» ve d’una societat molt reprimida, molt més inculta que pensava que qui sabia era el metge i punt. Això per sort ha anat evolucionant i la gent es diu a si mateixa que és una part activa de la seva vida, que sap el que li convé i, per experiència pròpia, veu que potser hi ha vies que no l’ajuden, van per altres, experimenten i veuen que els ajuda.
Jose: També fomentes una relació més horitzontal en aquests espais. No hi ha ni uniformes que marquin diferències, ni taules pel mig… les consultes són més extenses i dones peu perquè la gent agafi confiança. Veus que aquella persona se sent més còmode i s’implica d’una altra manera dins el procés de salut.
Eva: També pels mitjans de comunicació. Ara et ve un pacient i sap més que tu perquè s’ha informat per mil llocs diferents. Aleshores tu l’acompanyes fins a un punt i després ell ja decideix.
A vegades jo dono tractaments al·lopàtics. Per exemple, l’altre dia em va venir una pneumònia i vaig receptar-li un fàrmac. Jo ho vaig deixar per escrit: no m’arrisco a tractar-ho d’una altra manera. Els hi explico com pot evolucionar, els hi dono la informació i després ja els hi dic ‘tria tu’. Els hi dono la recepta i ja després si no s’ho volen prendre… perquè aquí a vegades la gent és més radical que tu. Tenir la informació al final és el que els porta a decidir però no és una informació amenaçant.
Posem dos casos. Una dona amb fibromiàlgia, que és crònica, i, per altra banda, una dona amb càncer de mama que ha decidit no tractar-se. Quins passos seguiu amb elles un cop passen per la porta i qui intervé?
Eva: Normalment primer els hi oferim una visita gratuïta informativa on ens explicaria què li passa, què li han proposat, ens comentaria que no vol fer res i preguntaria que aquí què li proposem. Jo el «no vull fer res» el discuteixo molt. Jo no sóc de no fer res des de l’al·lopatia tampoc. Li fem una entrevista i una revisió dietètica on si veiem que realment hi ha carències importants de dieta doncs li proposem fer una dieta anticancerígena. També podem proposar diverses teràpies: si hi ha un rerefons emocional, psicologia, medicina xinesa, osteopatia, homeopatia, teràpia natural, tècnica Alexandre, kine, hi ha moltes teràpies. Segons la persona i el cas li proposem una o una altra. Proves una per donar-li una mica d’energia al procés després proves una altra cosa…
Jose: En alguns casos es busca que sigui complementari. Hi ha gent que té els seus tractaments i aquí el que fem és reforçar el mateix terreny, millorar la capacitat d’adaptació, a l’entorn… segons el tipus de procés aquella persona es pren la medicació recomanada i nosaltres anem mirant la simptomatologia que genera el tractament. Fem desintoxicació i neteja.
Després sigui per com està el pacient o per la duració del procés ja es pot decidir si vol seguir amb la via farmacològica o mèdica o amb la natural o que siguin complementàries.
Eva: El que també funciona per veure això és que cada setmana ens reunim tots els terapeutes i parlem dels diferents casos que portem en comú. Per exemple, de la fibromiàlgia en parlem des de la psicologia, l’acupuntura i l’osteopatia. Cadascú aporta una informació diferent. El què fem és mirar cap a on va, en quin moment psíquic està i com està afectant això físicament.
Jose: Això també és un punt. Ara mateix la medicina està molt especialitzada. Aquí mirem d’enfortir a la persona
Eva: No anem al símptoma en concret sinó a la persona. No és la malaltia, sinó el malalt. Això t’ho ensenyen a tercer de Medicina però al final és una qüestió de temps i de diners.
Canvieu de local per què heu aconseguit fidelitzar les sòcies?
Eva: Sí. Hi ha gent que ve per passar un procés terapèutic que quan acaba marxa però en general la gent es manté. Tenim uns preus més assequibles que altres clíniques privades d’homeopatia o osteopatia.
Jose: Hi ha gent que ens diu que en el fons això és un projecte privat i que no volen sumar-s’hi perquè aposten per una salut pública. Nosaltres també apostem per una sanitat pública però sentim que el què fem és transformador quant a model salut. Sensibilització, amb una part més activa pel pacient, amb més espai…
Us han arribat crítiques també per l’activitat que realitzeu?
Eva: Directament no, però les «pseudociències» estan a l’auge de les crítiques. Un twitter ens va dir que estafàvem a la gent…
Jose: Amb el canvi de local i sol·licitar títols participatius alguna reacció va haver-hi.
Eva: Sí. Que érem un engany.
Jose: Però cada cop hi ha més demanda d’aquest tipus de teràpies. Quan estàs treballant veus els beneficis i les seves limitacions. Medicina integrativa és també identificar els límits.
Critiquen per què no interessa que es conegui o realment no funciona?
Eva: Això respon a la frase que ‘allò terapèutic és el que es pot demostrar pel mètode científic’. El que passa és que moltes d’aquestes teràpies no són demostrables pel mètode científic, justament són molt més energètiques. S’ha de buscar un altre mètode per poder-les demostrar o veure que per molt que no siguin demostrables en certa gent funciona.
Diuen que si no es pot demostrar, no és vàlid. Per mi existeix, és real. La medicina xinesa és més antiga que la nostra, existeix i funciona encara que no es demostri pel mètode científic. Hem de buscar altres mètodes si els necessitem per poder demostrar que els canvis energètics que es produeixen serveixen d’alguna cosa.
Jose: La medicina té un paradigma i té la seva justificació en el mètode científic basat en aquest paradigma. A vegades no entén una altra mirada o procés. Nosaltres pensem que si un procés admet diferents enfocaments doncs cal ampliar el focus i així la gamma de recursos per poder acompanyar.
Individualitzar el cas i veure dins l’amplitud totes les opcions tecnològiques, convencionals o naturals sempre tenint en compte la persona, la seva part activa i el que mou a aquella persona.
Què voleu fer amb el local?
Eva: Ara l’única metgessa fixa al centre sóc jo encara que comptem amb una pediatra i una infermera. Fora del centre tenim COS dental i amb el canvi de local l’incorporarem perquè el dentista pugui fer molta més integració. A més, passarem de 5 a 14 consultes.
Amb el nou local també començarà a treballar amb nosaltres una ginecòloga, tindrem un ecògraf, que està molt reclamat, i possiblement tindrem una digestiva. Seguirem fent medicina integrativa però ja serà un centre mèdic amb més especialitats mèdiques a banda de les teràpies que ja oferim.
L’atenció primària espanyola sempre ha estat subjecta a tensions de fragmentació tant com a conseqüència de l’erosió dels seus ja escassos recursos com, el què és més greu, amb la creació de noves estructures organitzatives amb l’objectiu d’assumir l’assistència de determinats tipus de problemes de salut i/o grups poblacionals. Aquestes tensions es produeixen en una atenció primària que no ha estat capaç de generar un equilibri adequat entre les seves vessants clínica i comunitària d’actuació i que encara avui, a més de 30 anys de l’inici de la reforma, no ha aconseguit assumir el seu paper de columna vertebral del sistema nacional de salut en termes pressupostaris, organitzatius i competencials.
Aquesta tendència a la fragmentació s’ha traduït, per exemple, en iniciatives estatals i autonòmiques que propugnen l’engegada de programes específics per a l’atenció dels pacients crònics, programes que generen elements organitzatius afegits i diferents dels propis de l’atenció primària. Sembla com si els pacients crònics no haguessin estat sempre un dels grups més prioritaris de l’atenció primària quan ja en les mateixes albors de la reforma una de les primeres línies programàtiques que es va dissenyar per als nous centres i equips va ser precisament aquesta. Millor que fragmentar i diversificar els recursos destinats a l’atenció dels crònics finançant noves estructures seria dedicar-los a potenciar la integració funcional dels recursos sanitaris i socials propis de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) i prioritzar la consecució de resultats i objectius de millora de l’atenció de salut en aquest àmbit.
També és necessari revertir la tendència creixent a extreure del camp competencial de l’APiC l’atenció a la dona amb referència especial als aspectes de promoció i prevenció en salut sexual i reproductiva i a l’atenció de l’embaràs normal. Un nou enfocament de l’APiC com el que es va exposar en el tercer lliurament d’aquesta sèrie, integrant els serveis i professionals d’aquest àmbit en un únic marc de planificació i gestió estratègica i operativa, pot facilitar el desenvolupament decidit d’aquest camp assistencial en l’APiC.
L’atenció a la salut mental sempre ha estat un dels camps prioritaris de l’APiC i si bé és cert que al llarg del procés de reforma s’han anat generant vincles de relació entre ambdues, d’efectivitat i intensitat variables en diferents llocs, no ho és menys que els dos sectors no comparteixen plenament marcs de planificació i gestió. No estem proposant que els actuals centres i professionals de salut mental perdin la seva individualitat integrant-se totalment en els equips d’atenció primària, el que es propugna és que se situïn en un context territorial d’APiC com un recurs més de la mateixa, la qual cosa possibilitaria la seva integració total en tots els aspectes, incloent-hi els pressupostaris i, per descomptat, els assistencials docents i de recerca.
La prestació de l’atenció domiciliària és un altre dels àmbits d’actuació propis de l’APiC que ha estat i és objecte de tensions fragmentàries des de fa temps. En diverses comunitats autònomes, entre elles Catalunya, s’han engegat equips diferenciats per assumir l’atenció domiciliària de tipologies concretes de pacients, amb referència especial als terminals. També s’han instaurat programes d’hospitalització a domicili amb l’objectiu de donar assistència a pacients donats d’alta precoçment dels hospitals. Totes aquestes iniciatives i altres similars han anat erosionant les competències de l’APiC, extraient de l’activitat quotidiana dels equips de salut i els seus professionals mèdics, d’infermeria i treball social un camp de responsabilitat que els és consubstancial tant des d’una perspectiva conceptual com a operativa. Dit això, és obvi que no es pretén menysprear la qualitat del treball dels professionals que presten els seus serveis en aquests equipaments d’atenció domiciliària, però això no ha d’impedir que es jutgin negativament les decisions de planificació i pressupostàries que van portar a la seva creació traient de l’APiC les dotacions de recursos que haurien permès que fossin els mateixos components dels equips de salut els que s’encarreguessin d’aquest grup d’activitats.
També cal analitzar des d’aquesta perspectiva d’integració a l’APiC les dotacions de tecnologies diagnòstiques i terapèutiques que són imprescindibles per incrementar la seva capacitat resolutiva. En aquesta línia de pensament no cal considerar solament les tecnologies presents habitualment als actuals centres d’atenció primària sinó també les que són pròpies de les especialitats integrades a l’APiC com, per exemple, otorinolaringologia, oftalmologia o dermatologia. Mereixen un epígraf especial les tècniques de diagnòstic per la imatge com l’ecografia que poden permetre, després d’una instrucció adequada dels professionals i a un cost baix, augmentar la capacitat diagnòstica i evitar derivacions hospitalàries.
En definitiva, el que es proposa és deixar de prendre decisions que puguin impedir el desenvolupament d’una APiC potent i canviar-les per unes altres que afavoreixin la integració dels recursos assistencials per als pacients no ingressats.
“Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.
Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.
Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.
Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.
Un infermer sota les bombes
“A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.
Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.
La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.
“Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.
La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.
D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona
Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.
Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.
Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.
Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.
Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.
Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.
