Just Deploy It!

Blog

  • Prendre píndoles de placenta «no és una bona idea»

    «No és una bona idea». Amb aquesta rotunditat ve a resumir el que diu un extens article publicat a la revista American Journal of Obstetrics and Ginecolgy la pràctica de l’anomenada placentofàgia humana. O, el que ve a ser el mateix, consumir, en qualsevol de les formes possibles, algun tipus de preparat a partir de placentes humanes. L’article, que respon a la fórmula de revisió científica, desaconsella el seu consum per no tenir garanties de seguretat alimentària. Tampoc no aporta, segons es desprèn de la seva lectura, cap benefici rellevant als seus consumidors, sobretot dones que han parit de fa poc temps. Un segon estudi, elaborat per la New York University, conclou que les mares que es mengen les seves placentes no mostren cap canvi significatiu ni en el seu estat general de salut, nivells d’energia, nivells hormonals o en la llet materna si es compara amb placebo.

    No hi ha xifres ni estadístiques fiables sobre si la placentofàgia és un fenomen estès socialment o fins quina mesura. Però sí que hi ha la percepció que alguna cosa s’està movent a favor de la seva promoció i comercialització. Fins ara, la ingesta de la mateixa placenta després de donar a llum es considerava un acte anecdòtic i poc freqüent, associat sempre a tendències molt concretes del pensament naturalista. Això entre humans, és clar, perquè al món animal la placentofàgia és un fenomen comú.

    Però aquesta tendència, probablement per la bona acollida de campanyes publicitàries, sembla haver crescut. Al mateix temps, han proliferat empreses, de major o menor grandària, amb pràctiques més artesanals o clarament industrials, que centren la seva activitat comercial a l’elaboració de preparats en forma de píndoles, infusions o altres fórmules a partir de placentes humanes. L’exemple més cridaner, i més potent mediàticament, és el de Kim Kardashian i la seva germana, que no només donen publicitat a la ingesta de les seves pròpies placentes, sinó que han impulsat una companyia amb l’objectiu de tractar i elaborar diferents preparats de placenta.

    Òrgan d’un sol ús

    Menjar-se la placenta, com dèiem, és un acte comú en el món animal, òbviament entre els mamífers. Com és sabut, la placenta és un òrgan que creix al mateix temps que el fetus. La seva funció és, precisament, contribuir a la seva nutrició, però també donar cabuda a les deixalles que el mateix fetus va generant durant el seu desenvolupament intrauterí.

    En el moment de donar a llum, la mare expulsa fetus i placenta. Entre els animals, el comú és que la mare netegi la seva cria i, de forma quasi instintiva, es mengi la seva pròpia placenta. En determinades cultures humanes, aquesta pràctica també està documentada. En estudis amb animals s’ha vist que menjar la placenta juntament amb el líquid amniòtic contribueix a esmorteir el dolor de part, fet que s’atribueix a l’efecte analgèsic de factors que actuen de forma similar a la morfina.

    Imatge d’una placenta / Beth Bernier – Pixabay

    Avui la pràctica ha ressorgit de la mà de la cultura naturista. L’interès creixent pels productes d’origen natural, la defensa de dietes alimentàries que abominen del consum d’aliments processats o ultraprocessats, o la cada vegada major tendència a prescindir de solucions artificioses que governin les seves vides, han influït, segons els experts, a l’auge de la placentofàgia.

    Més enllà de les motivacions, l’article acabat de publicar, se centra en si la pràctica de placentofàgia reuneix suficients garanties de seguretat. En aquest sentit, els investigadors lamenten la pràctica inexistència d’estudis científics sòlids sobre els beneficis de la ingesta de placentes. En la mateixa línia, en el seu treball de revisió de literatura científica alerten de la gran proliferació, especialment a través de les xarxes socials, de «literatura pseudocientífica», suposats estudis sense els deguts avals acadèmics i fins i tot una mena de «fake news» que donen per certs fets que en absolut ho són, diuen els investigadors.

    Qüestions de seguretat

    La principal qüestió, però, és la resposta que donen els investigadors als aspectes relatius a la seguretat. De les mateixes placentes, d’una banda, i dels processos d’elaboració dels diferents preparats que es comercialitzen, de l’altra.

    Sobre el primer aspecte, els científics recorden que la placenta, per la seva pròpia naturalesa, recull les deixalles que es van generant durant la gestació. D’aquests residus, una part, adverteixen, són nocius i una altra clarament tòxics. Encara que sigui a títol anecdòtic, els investigadors recorden que s’han donat casos d’intoxicacions i, fins i tot, s’ha reconegut una mort deguda al consum de píndoles de placenta. En aquest cas, que va saltar als mitjans de comunicació recentment pel seu impacte mèdic i jurídic, es va reconèixer davant els tribunals que un lot de píndoles estaven contaminades. I que la contaminació tenia el seu origen en una greu malaltia sanguínia que patia la mare donant de la placenta que no va ser tinguda en compte en preparar el compost.

    Precisament, aquesta manca de control centra l’últim gran paquet de crítiques dels experts. Argumenten que, en general, no hi ha controls analítics de cap tipus sobre la placenta, la matèria primera. L’absència de control és lògica, asseguren. Entre altres raons, perquè mèdicament es considera un producte de rebuig. Només en casos molt concrets, associats a l’estat de salut de la donant, es fa un seguiment analític de la placenta per la probable presència de tòxics acumulats. La resta, que és la gran majoria, quedarien fora de control.

    En aquesta línia, si es pretén aprofitar la placenta pel seu suposat benefici nutritiu, si el procés de transformació és artesanal, per exemple per dessecació per a elaborar infusions, no està assegurat ni el procés en si mateix ni el producte final. Pel que fa a l’elaboració «industrial», els experts tampoc adverteixen ni certificacions de qualitat ni de bon tros de seguretat alimentària.

    Pel que fa als beneficis atribuïts a les píndoles de placenta, els experts lamenten igualment la manca d’estudis científics que ho corroborin. I sobre l’argument que els humans, com mamífers que som, hauríem de rebre els mateixos beneficis que moltes altres espècies animals, la resposta és rotunda: la capacitat immunològica i del sistema digestiu dels humans, com a fruit de l’evolució, difereix substancialment de la resta de mamífers.

  • La ciència feta per dones presta més atenció al sexe en els estudis mèdics

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

    Homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris. No obstant això, sexe i gènere són factors oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi solen ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans. Un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte aquests importants detalls si hi ha alguna dona entre els seus autors.

    L’anàlisi busseja en un milió i mig d’estudis mèdics per comparar la presència d’autores en recerques amb i sense anàlisis de gènere i sexe (GSA, per les seves sigles en anglès). L’objectiu: respondre a la pregunta de si homes i dones incorporen per igual aquestes anàlisis a les seves recerques.

    «Per assegurar que els resultats són precisos per a homes i dones, és crucial mirar les possibles variacions de gènere i sexe», explica a Sinc Mathias Nielsen, investigador de la Universitat d’Aarhus (Dinamarca) i coautor de l’estudi. «En algunes àrees aquestes diferències poden ser petites. En unes altres, la seva comprensió pot millorar el diagnòstic i prevenció de malalties».

    Quan no es para esment a aquestes diferències, comencen els problemes. «Investigar de manera errònia costa vides i diners», assegura la investigadora de la Universitat Stanford (EUA) i coautora de l’article, Londa Schiebinger. Cita un informe publicat pel Govern dels EUA en 2001 que assenyalava que, dels últims deu fàrmacs retirats, vuit suposaven un risc major per a la salut de les dones.

    Ignorar el sexe costa diners i vides

    Aquest major risc es podria haver evitat amb la incorporació de GSA als assajos clínics. «El desenvolupament d’un fàrmac costa milers de milions de dòlars i, quan fallen, causen mort i sofriment. No podem permetre’ns aquestes fallades», afegeix Schiebinger.

    Un dels exemples més coneguts d’aquestes diferències és el de les malalties cardiovasculars. Cada any moren més dones que homes per problemes de cor, però els assajos clínics segueixen sent predominantment masculins. Un patró que s’estén als assajos d’altres malalties com el càncer, a la recerca amb animals i fins i tot amb cèl·lules.

    La llista d’exemples és llarga: un estudi amb ratolins publicat en la revista ‘Genome Research‘ el 2006 va mostrar que el fetge és un dels òrgans amb més diferències entre mascles i femelles. La variació és important, en ser el lloc on es metabolitzen els fàrmacs. El 2014, la FDA va haver d’advertir dels efectes del tranquil·litzant zolpidem sobre la conducció, sobretot en dones: «Semblen més susceptibles a aquest risc perquè eliminen el fàrmac amb més lentitud que els homes». Per això, recomanava que les pacients reduïssin la dosi a la meitat.

    Un culpable poc evident de la mala representació de les dones en els assajos clínics és la talidomida. Aquest sedant va provocar el naixement de milers de bebès amb focomèlia (extremitats curtes o inexistents) i va portar a la FDA a excloure a totes les dones en edat fèrtil dels estudis.

    No solament elles pateixen les conseqüències. Nielsen considera important emfatitzar que les anàlisis de gènere i sexe «poden millorar la salut tant de les dones com dels homes». L’investigador posa com a exemple el cas de l’osteoporosi, una malaltia en la qual són ells els mal representats. «La major part de la recerca en aquest camp se centra en les dones, però un terç dels pacients diagnosticats amb fractures de maluc relacionades amb aquesta malaltia són homes ancians».

    Els autors destaquen la «relació simbiòtica» deguda a la relació entre la diversitat de gènere en el camp acadèmic i els fruits que això dóna a la recerca. Asseguren que el treball «aporta proves empíriques» de com la presència de dones en ciència augmenta la seva qualitat.

    Elles també s’obliden

    Segons els autors, encara que les investigadores tendeixen a incorporar l’anàlisi de gènere i sexe en major mesura que els seus homòlegs masculins, cap d’ells ho aplica massa. «Tant homes com a dones tendeixen encara a passar per alt la importància d’aquesta perspectiva», diu Nielsen. Així i tot, «la probabilitat d’incorporar GSA augmenta amb la participació de dones», fins a un 30% en comparació dels seus companys.

    El problema pren una altra dimensió si tenim en compte que l’estudi també corrobora la bretxa de gènere: les investigadores representen el 40% de les primeres autores, el 27% de les últimes i, en general, suposen un 35% dels signants en el camp de la medicina. Nielsen explica aquestes diferències per la noció que aquest camp és cosa de dones: «Les expectatives culturals són difícils de canviar, encara que qualsevol persona pugui ser entrenada per integrar aquestes anàlisis en el seu treball».

    No obstant això, la major presències d’investigadores és solament una part de la solució. Tant Nielsen com Schiebinger destaquen la importància que els organismes responsables del finançament animin a incorporar GSA en la recerca mèdica. «És necessari incloure el sexe com una variable biològica si volem fer ciència de qualitat», afirma la investigadora.

    Per aquest motiu, el National Institutes of Health d’EUA (NIH) sol·licita des de 2016 que tota la recerca pública incorpori GSA, alguna cosa similar al que demana el seu homòleg canadenc des de 2010 i la Comissió Europea des de 2013. «Una avaluació recent del Canadà indica que aquestes mesures són efectives, i les revistes mèdiques ja comencen a demanar aquestes anàlisis. Serà interessant estudiar els efectes a llarg termini d’aquestes mesures», afegeix Nielsen.

    Unes mesures que han de començar a classe. «Podem solucionar aquest problema si eduquem sobre les anàlisis de sexe i gènere a les universitats de medicina», assegura Schiebinger. El problema, en la seva opinió, és que l’hospital universitari Charité de Berlín (Alemanya) és, de moment, l’únic centre que els incorpora al seu currículum.

  • «Malgrat les retallades, els professionals han seguit atenent amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé»

    Santiago Ramentol, professor de comunicació científica a la UAB, va moderar de l’acte realitzat per Amics de la UAB amb la col·laboració de la Fundació Ernest Lluch i del Diari de la Sanitat al Col·legi de Periodistes de Catalunya sota el nom ‘El lideratge a la clínica. Un bon metge i un metge bo’. Ramentol va introduir el Dr. Vilardell, cap de servei de medicina interna de l’Hospital Vall d’Hebron i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a un bon metge i un metge bo a qui «els càrrecs se li han anat acumulant perquè fonamentalment ha estat un líder».

    «M’ha dit ‘ha estat’ perquè quan deixem de tenir càrrecs ens tornem invisibles», va bromejar el Dr. Miquel Vilardell que va afegir: «vaig demanar que em presentes com a metge perquè és l’únic que mantinc».

    És el Dr. Vilardell qui li dóna nom a l’acte amb el títol del seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’. Un dels seus capítols ‘Persones que poden ser líders. El lideratge’ és la temàtica central de l’acte.

    Parlem amb el Dr. Vilardell a la sala de juntes del Col·legi de Periodistes abans que comenci la conferència perquè ens ho expliqui i ens doni la seva visió sobre la situació del sistema sanitari català en l’actualitat.

    Al llibre diu que ser metge és un luxe. Què s’entén avui en dia per ‘fer de metge’?

    És evident que aquesta gran demanda que hi ha per estudiar la carrera de medicina suma el sector vocacional i el factor de prestigi social. Aquest prestigi social te’l dóna la gent. Quan es fan valoracions els professionals de la medicina surten molt amunt. Això influeix. Fer de metge si tens una vocació i vols ajudar a les persones evidentment és fantàstic.

    Considera que qui entra ara a estudiar medicina té més en compte el prestigi?

    No. Crec que la generació nova té molta voluntat de servei. No va tant a buscar un èxit immediat sinó sentir-se bé amb el que fa. I fer de metge fa sentir bé. I ells ho saben. És gent que té passió per la medicina i això és un fonament necessari per tenir bons professionals.

    La situació de les urgències, saturació, llistes d’espera… contribueix a desmotivar els metges en la seva tasca diària per molt bona voluntat que puguin tenir?

    Malgrat les retallades dels últims anys, els professionals podran queixar-se fora de la seva consulta però no davant el malalt a qui han seguit atenent perfectament bé, amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé. Malgrat les retallades i malgrat a vegades situacions difícils de pressió assistencials. El professional en el moment que té un malalt davant amb un problema de salut ell actua amb la seva professionalitat, amb el seu saber fer i no pensa en res més.

    Creu que el sistema polític abusa d’aquesta bona voluntat?

    Una cosa no justifica l’altra. S’ha de lluitar sempre perquè la responsabilitat tingui una correspondència amb l’economia de la persona. Ha d’haver-hi salaris dignes amb llocs de treball dignes, amb una estabilitat laboral, formació contínua… Cal que el sistema públic d’aquest país inverteixi més en relació al PIB que tenim. Calen més recursos per aquest sistema sanitari públic.

    Parla també de com es construeix un bon líder i quina ha de ser la relació dels equips.

    Nosaltres venim d’unes èpoques passades en que estàvem acostumats a treballar molt sols. El metge era el nucli central entre la persona que tenia el problema de salut i el professional. No hi havia ningú més. Les coses han canviat: hi ha molts més coneixements i moltes més tecnologies aplicades. Això vol dir motles més persones treballant amb el mateix objectiu des de disciplines diferents. Ara es treballa de forma multidisciplinar i cadascú aporta la seva expertesa i el coneixement de la seva disciplina. Ens trobem en equips on hi ha enginyers, farmacèutics, psicòlegs, metges… i cada dia hi ha més professionals de la salut treballant conjuntament.

    El Dr. Miquel Vilardell amb el seu llibre ‘Confessions d’un metge. Un bon metge i un metge bo’ / ©SANDRA LÁZARO

    Fins fa poc el metge era un líder indiscutible. Avui probablement el lideratge torna a ser discutible. Hem de conèixer totes les disciplines per saber que aporten. Hem de treballar conjuntament per col·laborar i no per competir. Però evidentment no és fàcil. Les disciplines a les ensenyances estan separades tot i que hi ha cursos per treballar de forma multidisciplinar. L’atenció psico, físic i social obliga a una atenció integral del malalt i una gran coordinació de l’equip. Aquí entra el paper clau del líder. Com no hi hagi una veu que marqui claus i objectius i les responsabilitats de cadascú i estimular aquest equip, crear un sentiment de pertinença, que es sentin bé, que se’ls deixi créixer, que accepti que molts d’ells tenen més coneixements que ell i que el que ell té són unes aptituds que el fan el líder. Empatia, valors personals, un prestigi que li reconeixen els altres…

    L’egocentrisme aquí s’ha d’eliminar pel que seria ‘el bé comú’.

    Ja tendeix a desaparèixer. La joventut no valora tant l’ego com el sentir-se bé amb allò que fa.

    No tendeix la societat cada cop més a l’individualisme, però?

    Sí però es tendeix a una individualitat en el camp de l’expertesa en el coneixement. És evident que en aquests equips hi ha gent que sap d’una tecla determinada però és imprescindible que s’especialitzi en un àmbit molt concret del coneixement perquè si no, no avançarem. La recerca ha de ser concreta, no pot ser una recerca generalista perquè no avançarem. Aleshores encara que algú es centri en una recerca molt específica està en l’engranatge d’un gran equip. El futur va per aquí. Per reconèixer l’expertesa i saber treballar en equip.

    L’altre dia un informe del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea, que vostè presideix, deia que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aprendre a treballar de manera multidisciplinar pot ajudar a crear relacions més sanes?

    Les competències que té infermeria són molt grans i la seva vida laboral i el seu reconeixement és feble a vegades. Es troben en un àmbit laboral molt estressant, amb un contacte directe durant moltes hores, amb una atenció continua al malalt i això evidentment desgasta molt. Si no tenen un suport emocional o no treballen en un gran equip amb un bon lideratge corren riscos importants.

    La tasca dins aquests grups i als hospitals és important però al llibre també parla de la importància que té com a metge implicar-se en tots els aspectes. Ha estat president del Col·legi de Metges, dins el Consell Assessor per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari del Govern de la Generalitat  i encara segueix exercint com a metge. Com s’ha de despertar aquesta motivació?

    Un bon metge és el que té bona formació, experiència, etc. Hi ha una etapa formativa i després hi ha la seva consolidació. Arriba una etapa de la vida però que si vol estar sa, com deia Gol Gorina al Congrés que vam fer a Perpinyà de metges i biòlegs en llengua catalana, «ha de tenir autonomia, valer-se per si mateix, sentir-se bé i ser solidari». Això vol dir que quan arribes a l’etapa de maduresa has de compartir amb els companys allò que tu no has vist bé. No només has de fer crítica, has de proposar i aportar perquè si hi ha organismes on pots fer sentir la teva veu però no hi participes, no et pots queixar.

    Has de participar en òrgans sindicals, col·legials, el que creguis. Malgrat això comporti problemes, en tot cas et compensa. Hi ha gent que opina que li va en contra de la seva carrera professional, ja que si vol ser catedràtic o cap de servei i dedica temps a aquestes organitzacions perdrà el valor científic. Jo no ho crec. Penso que es poden fer bé totes les coses. Jo ho he fet i mai em va impedir veure malalts ni seguir-ho fent ara. Es pot fer però a vegades dedicant hores fins i tot de la teva vida personal i familiar però a vegades també compensa perquè t’has entregat a una professió, un país…

    El Dr. Miquel Vilardell durant l’entrevista al Col·legi de Periodistes de Catalunya on es va celebrar l’acte d’Amics de la UAB / ©SANDRA LÁZARO

    Es pot extrapolar a tota la societat que existeixi aquesta animadversió a la política i es vegi com quelcom aliè?

    La responsabilització si volem que el sistema funcioni ha de ser de tots els agents. Els professionals hem d’estar-hi No podem dir que no. Quan a mi em van dir de presidir la comissió per la sostenibilitat del sistema de salut en l’època del tripartit no podia dir que no. També presidia el Col·legi de metges i vaig sortir a dir Prou retallades i sabia que m’enfrontava al propi Govern en un moment on jo presidia la seva comissió assessora. Evidentment gent em va dir que era deslleial però jo havia de defensar els professionals de la medicina. Que després té un cost? Sí, però el més important és saber que no has fet res malament. Quan et poses a fer coses en tots els àmbits gent t’aplaudirà i gent et xiularà però has de ser coherent.

    Abans ha comentat que els estudiants a metge tenen vocació. Amb quina actitud comencen i amb quina acaben la carrera o la residència?

    Hi ha un problema que hem detectat amb la Fundació Galatea: els residents de primer i segon any tenen problemes d’adaptació, d’estrès. L’ensenyança secundària i la pròpia universitària és objectiva: si vostè estudia i té un coeficient intel·lectual normal doncs sap que aprovarà. Anirà al MIR i al contestar les preguntes també traurà una nota. Això s’acaba quan comença de resident per molt que a casa sempre se li hagi dit que aquest nen és un 10. Arriba el moment de sumar el ser un bon metge, tenir coneixements, a haver de tenir també valors personals que a més es barregen amb l’experiència de la vida laboral. Quan arriba una urgència tu pots tenir un 10 que si estàs acostumat a una metòdica, a saber definir molt bé aquella malaltia amb els símptomes, el tractament i el pronòstic que expliquen tan bé els llibres però ara veus que es pot presentar de moltes maneres diferents i no saps reaccionar… allà la ciència és barreja amb una mica d’art i l’art comporta els valors personals: la simpatia, la humilitat.

    He tingut persones amb un MIR amb un número no extraordinari que han donat un rendiment extraordinari i han sigut professors, catedràtics i han encapçalat una investigació puntera.

    On faci’s la residència també juga un paper important a l’hora d’adquirir pràctica. És diferent ser 3 residents que no pas 8 pel número d’activitat que podràs realitzar.

    Les formacions són diferents però quan acabis ningú et preguntarà on t’has especialitzat perquè ja no hi ha objectivitat. Això costa perquè és la pròpia vida on a part de factors personals entren valors socials de coneixement, de relació…

    Vostè ha tractat molta geriatria al capdavant del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Vall d’Hebron. El Consell Comarcal del Baix Llobregat treia un estudi anomenat «Bon tracte a les persones grans i persones en situació de fragilitat amb patiment emocional: cap a un envelliment saludable». Què s’ha de fer al respecte?

    Hem de procurar que la gent gran tingui una vida bastant saludable i arribi a tenir un envelliment amb un estat saludable, amb poca dependència i poca discapacitat. Hi ha un 12% de la població major de 65 anys que té un envelliment patològic, amb problemes de dependència. Cal disminuir aquest percentatge amb l’aplicació de salut pública, medicina preventiva des de la joventut i seguir-ho tota la vida.

    Per altra banda els professionals han d’aprendre a treballar amb el malalt crònic i amb el malalt amb comorbiditat, que vol dir que té més d’una malaltia.

    El Dr. Miquel Vilardell durant l’entrevista al Col·legi de Periodistes de Catalunya on es va celebrar l’acte d’Amics de la UAB / ©SANDRA LÁZARO

    Pel que dius del tracte a la gent gran jo crec que déu ni do el bon tracte que tenen els metges. El que passa és que la gent gran quan realment té dependència són un problema. Ho són per la sanitat pública perquè són un cost molt alt però també per al seu entorn familiar. Estem en un moment que les llars unipersonals són moltes i una persona gran s’ha d’institucionalitzar i anar a una residència de les que tampoc anem sobrats.

    El nostre país no té una mala atenció. El professional de l’atenció primària per exemple sap que majoritàriament la persona que atendrà serà una persona gran amb problemes socials i econòmics. I sap també que haurà de treballar amb un equip multidisciplinari, amb poca gent i pocs recursos.

    Just com falten recursos a la pública sovint es contracten empreses del tercer sector per cobrir aquesta necessitat.

    Hem d’anar a professionalitzar cada vegada més. Aquesta gent mereix tota l’atenció per professionals formats, si no hi ha molt recanvi de persones en el sociosanitari. Aquesta gent és molt vocacional també i amb salaris molt petits. Cal que tinguin també una dotació més alta i cada dia ha d’haver-hi més centres públics, és evident.

    On està el marge per deixar de subcontractar i començar a crear més centres públics?

    El que cal és més pressupost per al sector públic en relació al PIB i una qualificació del sector sociosanitari amb una coordinació molt estricta entre ús social i ús sanitari que no sé si hauria d’estar tot en una mateixa conselleria, probablement sí. A més, quan tens un país com Catalunya on hi ha molta concertada el que has de tenir és un òrgan d’inspecció molt potent. A mi m’és igual qui ho gestioni però ha d’haver-hi un control molt exigent. Jo he de saber on va l’últim cèntim dels diners que et dono, on ho has invertit i si te’n sobra que en faràs.

    També hi ha el debat de qui gestiona els hospitals.

    A mi això m’és igual. Si tu saps que donen qualitat, només cal un control. Què passa? Quan la gestió no és clara és molt millor que sigui públic, ja que la informació és transparent.

    A mi m’importa que expliquin què entra, què en fan i què en surt.

  • Més escèptics lleials

    Si calgués resumir els problemes que afecten la comunicació científica en només un, aquest seria l’exageració, o hype, com diuen els anglosaxons. Missatges exagerats són tots els que, de forma voluntària o involuntària, distorsionen les troballes de la recerca i van més enllà del que se sap amb certesa. I no són una raresa, sinó un fenomen massa habitual. Passa en el periodisme, on s’etiqueta com a sensacionalisme; en la divulgació, quan se sacrifica el missatge científic rigorós en l’altar de l’espectacle (l’espectacularització de la ciència), i en la comunicació professional, quan en les notes de premsa es mostra solament la cara més positiva de la recerca. I pot passar fins i tot en la comunicació entre metge i pacient, quan no s’ofereix una informació equilibrada entre els beneficis i perjudicis de les intervencions mèdiques. L’efecte final de l’exageració, particularment en el camp de la biomedicina, és la creació de pors infundades i d’esperances desmesurades, a més d’una certa pèrdua de confiança. A les xarxes socials els missatges distorsionats campen al seu aire, però una part de la responsabilitat també és dels agents de l’ecosistema de la comunicació científica, des dels investigadors als periodistes, passant pels comunicadors i divulgadors professionals.

    Gairebé 400 d’aquests agents, gairebé tots espanyols però també de Llatinoamèrica, es van reunir fa res a Còrdova (Espanya) al VI Congrés de Comunicació Social de la Ciència per discutir sobre els reptes, mitjans, maneres, recursos, problemes i altres circumstàncies que afecten la difusió de la ciència i els seus protagonistes. La seva visió, com no podia ser d’una altra manera, no és uniforme, doncs la tasca de científics, comunicadors i periodistes és ben diferent. Els científics, malgrat la falta de recursos i les retallades dels últims anys, estan fent meritòries contribucions a la ciència alhora que s’involucren cada vegada més en tasques de divulgació; els comunicadors i divulgadors estan desplegant una infinitat d’iniciatives per acostar la ciència al públic, i els periodistes, sens dubte la part més minoritària en aquest congrés, segueixen mantenint el millor que poden la seva mirada crítica i la seva imparcialitat. Com va dir la periodista argentina Nora Bär, del diari La Nación, el periodisme ja no és el que era; però, malgrat les seves crisis i dificultats, persisteix en la seva obligació d’informar amb rigor sobre la incertesa pròpia de la ciència, tractant a més de promoure el pensament crític i l’alfabetització sobre el mètode científic. Perquè la ciència no és un món ideal, com sovint ens fan veure els divulgadors, sinó una activitat complexa i amb els clarobscurs de tota activitat humana. I si no s’ocupen d’això els periodistes, qui se n’ha d’ocupar?

    L’element aglutinador de tots aquests professionals no és un altre que la cultura científica, que és una part de la cultura tan important com les humanitats (segons la cèlebre fórmula de Jorge Wagensberg, cultura menys ciència igual a humanitats). En les últimes dècades, i des dels diferents fronts, s’ha fet molt per la seva promoció; sens dubte cal seguir fent-ho, però d’una manera cada vegada més madura i responsable. Perquè la major cultura científica ajuda a moderar l’optimisme sobre els efectes del desenvolupament científic-tecnològic i fomenta la participació, com va apuntar el filòsof de la ciència José Antonio López Cirerer. Inevitablement, ens fa també més desconfiats de les institucions científiques, més crítics amb els missatges i més descreguts de la imatge una miqueta idealitzada de la ciència. Ens fa més escèptics, sí, però «escèptics lleials» amb el raonament crític i científic.

  • Un 42% dels ingressos a urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu tenien conductes autolítiques

    Dues jornades. Professionals de la salut mental. Psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, docents. Tots ells reunits al VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència que es celebra cada tres anys per compartir eines i recursos davant la preocupació de l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.

    A més a més, un terç de les consultes (34,4%) i dels diagnòstics (36,1%) sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58% d’aquests trastorns es desenvolupen en joves majors de 12 anys, seguit de la franja d’edat entre 5 i 12 anys, que s’eleva al 39%. El 3% restant de casos es diagnostica a nens i nenes de 0 a 5 anys.

    Dades facilitades al Congrés estimen que fins a un 30% de la patologia mental de l’edat adulta està directament o indirecta relacionada amb el maltractament durant la infància, incloent-hi «la negligència dels pares, el maltractament físic i psicològic i l’abús sexual, entre les formes de maltractament més comunes».

    La trobada s’ha celebrat sota el nom «Trastorns de conducta en la infància i l’adolescència: nous temps, noves estratègies» al CosmoCaixa i ha servit per abordar la problemàtica dels trastorns de conducta des d’una perspectiva multidisciplinar i intersectorial. Multidisciplinar perquè els organitzadors del Congrés defensen que els trastorns de conducta infantil i adolescent no s’han de tractar únicament des del punt de vista dels especialistes de salut mental, ja que intervenen factors a nivell familiar, escolar i social. El programa estava constituït per quatre taules: Clínica I, Clínica II, Intervencions i Recerca. També, en una conferència inaugural s’ha tractat la visió antropològica de la qüestió.

    Aquesta sisena edició ha estat organitzada per la Fundació Congrés Català de Salut Mental juntament amb la participació d’un ampli col·lectiu de professionals del Comitè Organitzador i Científic.

    Intervencions des de la clínica davant l’augment en número i complexitat dels casos

    Roser Casalprim, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris, ha reforçat la idea que la «salut mental és cosa de tots». Va explicar que al Centre de Salut Mental InfantoJuvenil (CSMIJ) on treballa a Nou Barris l’any 2016 es van atendre 2000 casos: «els usuaris cada cop s’apropen al CSMIJ amb casos més complexes». Casalprim va voler ressaltar aleshores la importància del treball en xarxa. La tensió del temps social actual i el temps objectiu que cada persona necessita per realitzar el seu tractament sigui psicològic, psiquiàtric o d’una altra tipologia, «porta als equips a preguntar-nos què prioritzem i com».

    Donada la complexitat dels casos, és necessari que existeixin eines diverses. Glòria Trafach, psicòloga clínica i coordinadora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Girona (IAS-Girona), explica que els centres són «espais de convivència terapèutica» on es reprodueix un «escenari vivencial psicodramàtic on es mostraran actituds i conductes que caracteritzen la problemàtica del jove». Així, els Hospitals de dia, que són un recurs de segon nivell, suposen un espai de transició entre el noi/a, la família i el seu entorn. És aquí on recau de nou la importància de la xarxa que ja ressaltava Roser Casalprim.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Tots els ponents coincidien en què els trastorns de conducta generen moltes controvèrsies especialment en diagnòstic. Trafach opina que «pensar que el problema es redueix al comportament és la ceguesa de qui no vol veure». Anima a entendre que l’adolescència és una etapa de canvi, de transició i que l’adolescent sent que ha de repetir compulsivament els seus actes perquè li donin una certa identitat. Trafach explica que al IAS-Girona el perfil que més troben és el de «joves que han patit adversitats al llarg de la seva vida i han afectat la seva capacitat de modular les seves emocions». Aquests joves normalment no saben donar sentit a la seva experiència emocional ni tampoc a la dels altres. Per aconseguir trencar amb això, Trafach creu que és necessari «validar la seva història i el seu malestar» i «reconèixer tots aquells aspectes sans que ell infravalora o desconeix».

    Els Centres de Salut Mental InfantoJuvenil i els Hospitals de Dia poden tractar més extensament els casos que hi acudeixen i en un ambient de treball sovint més pausat i proper. Els serveis de psiquiatria dels Hospitals Infantils i Juvenils i les seves àrees d’urgències són els qui reben els casos més urgents de ser tractats. Cada cop són més els menors de 12 anys que s’apropen a urgències i, per Bernardo Sánchez, coordinador d’hospitalització i urgències del Servei de Psiquiatria a l’Hospital Sant Joan de Déu, és «especialment preocupant l’epidèmia de trastorns de conducta de tipus autolític o suïcida». En aquest sentit i per no motivar aquestes conductes, Sánchez opina que és  més important dir «què no té el nen i què no toca fer-li, que corre a dir el que té i més en el marc de la infància que és un marc d’evolució».

    El 2015, un 42% dels ingressos d’urgències responien a conductes autolítiques, un 9,9% a conductes suïcides, un 5,7% presentaven psicosi i un 3,1% trastorns neuròtics. El trastorn que més infants i joves presenten quan acudeixen a urgències és el trastorn adaptatiu en un 25,1%,. Un 23,83% presenten trastorns de conducta i un 11,1% ansietat.

    Sánchez opina que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars. El debilitament de la família «crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital». Aquesta dependència, per Sánchez, «dificulta posar en marxa teràpies que només es poden realitzar si es fan amb la família».

    Pel que fa al treball en xarxa, Sánchez opina que «l’ordre dels factors si altera el producte»: a Sant Joan de Déu compten amb una «unitat de crisis», una unitat multidisciplinar on s’intenta repartir la pressió de la demanda d’urgències entre 4 disciplines. Així, «si és un cas de tipus social, que primer intervinguin els treballadors socials».

    Recursos i dispositius: dos exemples pràctics per curar, educar i socialitzar

    Segons el psiquiatra Josep Moya, coordinador de l’equip clínic del Centre l’Alba, quan els adolescents que presenten dualitats mostren conductes de risc que poden portar a temptatives de suïcidi, el que busquen «no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer». Això, segons el Dr. Moya, passa en infants o adolescents que «han perdut vincles, estan desvinculats de la vida, de tasques en general i quan arriben al centre diuen que a ells no els interessa absolutament res, ni estudiar ni res».

    Al Centre l’Alba compten amb una Unitat Mèdic-Educativa (UME) per a nens i adolescents amb trastorns de conducta i d’altres trastorns de salut mental i amb un Centre de Dia on s’ofereix un servei educatiu i de rehabilitació per a nens i adolescents amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). El Centre compta amb dos psiquiatres, dos psicòlegs clínics i un equip sociopedagògic integrat per mestres d’educació especial, pedagogs, psicòlegs, logopedes o integradors socials, entre altres especialitats.

    Un altre exemple d’articulació del treball clínic amb el treball sociopedagògic com el que realitzen al Centre l’Alba seria el cas de l’Aula Integral de Suport situada a l’escola d’Educació Especial l’Esperança de Lleida. Aquestes Aules Integrals de Suport, per la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida i investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, són essencials per anar poc a poc retornant els infants i joves amb trastorns de conducta a les escoles ordinàries. Per Pera, les AIS «permeten tenir espais per pensar junts els casos, fer aprenentatge mutu (amb els docents), formació continua i un abordatge des de la proximitat i en la comunitat». D’aquesta manera, explica la Dra. Pera s’aconsegueix tenir cada cop més alumnes amb escolaritat compartida amb l’ordinària.

  • Els ciutadans europeus aproven la manipulació genètica en cas de malaltia

    Hi ha preguntes que des del punt de vista ètic i moral acostumen a generar divisió. I acostuma a passar que justament per la diversitat d’opinions que es plantegen, l’opció més conservadora és la que s’acaba imposant. La manipulació genètica, i molt especialment si el que es manipula són humans, és un d’aquests casos. En contra sempre ha tingut almenys dos elements: la dificultosa predictibilitat de les tècniques de manipulació, és a dir, fins a quin punt s’aconseguirien els resultats perseguits; i al servei de quins interessos s’aplicarien. Les posicions religioses i morals de defensors i detractors han acabat sempre influint en el debat.

    Però les coses han canviat. I de manera molt important, probablement decisiva, des de 2013, l’any en què es varen fer públics els resultats obtinguts amb la tècnica CRISPR/CAS9 d’edició genètica. Des d’aleshores, a banda de què en els laboratoris de genètica del món sencer s’ha millorat el seu coneixement i s’ha generalitzat el seu ús, el debat s’ha reobert des d’una nova perspectiva. En essència, la modificació d’un gen passava a ser una activitat relativament simple i a l’abast de pràcticament tothom.

    Dit d’una altra manera, manipular genèticament un organisme viu, fóra vegetal o fóra animal per fer-li expressar unes característiques diferents de les originals, deixava de ser exclusiva d’uns pocs laboratoris. La tècnica, a nivell popular, es ve a definir com unes tisores genètiques que permeten tallar per un punt molt precís qualsevol gen, i enganxar-hi, si interessa, una altra fracció. També se’n parla com si fos un editor de text, que et permet modificar una paraula o un fragment de text. Hi ha qui la defineix, fins i tot, com a cirurgia genètica, ja que permet intervenir sobre un gen i la seva funció amb «precisió quirúrgica».

    Enquesta europea

    Ateses les enormes possibilitats que aquesta i altres tècniques poden possibilitar en un futur no massa llunyà, sobretot en l’àmbit biomèdic, s’han obert múltiples debats i s’han establert alguns consensos científics que s’han traduït en normes d’obligat compliment, com les de no alterar les línies germinals ni tampoc els trets físics o d’altra mena que es puguin transmetre de generació en generació.

    És en aquest context que un equip internacional liderat per George Gaskell, director de l’Institut de Metodologia de l’Escola d’Economia de Londres, va posar en marxa el projecte Neuroenhancement and Responsible Research and Innovation. Fruit d’aquest treball és la publicació recent de l’article Public views on gene editing and its uses a la revista Nature Biotechnology. Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat (CCS) de la Universitat Pompeu Fabra, n’és coautora.

    De forma resumida, el treball es basa en una enquesta en línia que plantejava situacions hipotètiques en què es podrien aplicar tècniques d’edició genètica. En concret, es presentaven dos usos possibles: per curar malalties (edició genètica terapèutica) o per millorar les capacitats cognitives com ara la memòria o la rapidesa d’aprenentatge (edició genètica per a la neuromillora). La resposta, majoritàriament, fins prop del 75%, aposta per la primera opció. En la investigació s’han analitzat més d’11.700 enquestes procedents de deu països diferents: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, Estats Units, Hongria, Islàndia, Itàlia, Països Baixos, Portugal i el Regne Unit. Aproximadament, unes 1.000 persones per país.

    És a dir, si del que es tracta és d’aplicar una teràpia en què sigui convenient fer alguna modificació genètica per a curar malalties greus, els ciutadans europeus hi estarien majoritàriament a favor més enllà de consideracions religioses, ètiques o morals.

    Entre les moltes possibilitats que s’atribueixen a les tècniques d’edició genètica hi ha les d’intervenir en malalties d’origen genètic com el càncer o moltes de les malalties minoritàries que a hores d’ara no tenen tractament. En totes elles, si fa o no fa, el mecanisme vindria a ser equivalent: restaurar un gen mutat, que és el que desencadena la malaltia. S’accepta, en aquest sentit, que si un gen anòmal es pogués substituir per la seva versió correcta, la malaltia hauria de remetre.

    L’enquesta mostra, d’altra banda, que si aquestes tècniques s’apliquessin per a la neuromillora de l’individu, no serien tan ben acceptades. I si aquestes millores s’intentessin en la fase pre-natal, encara menys. Els resultats cauen fins al 26% dels que considerarien positiva aquesta opció i fins a l’11% si es practica abans del naixement. El rebuig a aquesta pràctica es basaria en el fet que allò que es voldria millorar, com ara la memòria, la capacitat d’aprenentatge o d’altres trets que tenen més a veure amb les capacitats de cadascú o amb la seva conducta, no necessàriament són malalties.

    Possibilitats reals

    Segons diu Gema Revuelta, l’enquesta té com a finalitat «escoltar l’opinió de la societat en la presa de decisions sobre el futur de les tecnologies, especialment en les que són tan prometedores com l’edició genètica».

    Així doncs, el problema no és tant la tecnologia pròpiament dita com els usos que se’n faci. Una altra cosa és que la tecnologia sigui ja prou madura. L’edició genètica té amb prou feina quatre anys de vida. Se’n saben les possibilitats, que són moltíssimes, però no quan estarà a punt ni quines coses podrà fer i quines no.

    Per exemple, no se sap si la restauració d’un gen anòmal serà suficient per a revertir una malaltia. Cal tenir present que moltes de les malalties que coneixem depenen de múltiples gens mutats i que per a una gran majoria es desconeix quin és el que inicia el procés. Només un exemple: en una mostra de teixit cancerigen es poden trobar centenars de gens mutats. Se sap que actuant sobre un o altre es poden aconseguir millores, però potser caldria intervenir sobre tots o sobre els iniciadors dels tumors. I d’aquests se’n coneixen pocs. I així amb moltes altres patologies.

  • La meitat dels casos de VIH a Europa es detecten massa tard

    Aquest és un article de eldiario.es

    Europa és l’única regió del món on està augmentant la taxa de noves infeccions pel VIH, amb més de 160.000 nous casos cada any, la majoria en els països d’Europa de l’est. El motiu, segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC, per les sigles en anglès), és que més de la meitat dels nous infectats de VIH són diagnosticats en una etapa tardana de la infecció, 1 tendència que aquesta institució considera «preocupant».

    Aquest divendres se celebra a tot el món el dia mundial de la lluita contra la SIDA, que es va establir fa 29 anys. Molt ha canviat a Europa des de llavors, quan la malaltia matava al 100% dels infectats. «Recordo passar per sala, on teníem a més de 30 pacients ingressats, i veure com tots morien», explica a eldiario.es el doctor Javier de la Torre, portaveu del Grup d’Estudi de la Sida (Gesida) de la Societat Espanyola de Malalties infeccioses i Microbiologia Clínica.

    Un dels primers infectats en el vell continent va morir a Portugal el 1978. Tres anys després, un equip mèdic de l’Hospital Vall d’Hebron descrivia a la revista mèdica The Lancet el primer cas detectat a Espanya. Després un cas al Regne Unit, un altre a França, Dinamarca … I al cap de pocs anys els morts es comptaven per milers.

    Encara amb la por a flor de pell, el 1990 naixia la campanya que marcaria a tota una generació de joves espanyols: ‘póntelo, pónselo‘. Però a mitjans dels noranta van aparèixer els primers antiretrovirals. Els fàrmacs van reduir pràcticament a zero la càrrega viral a la sang i, a poc a poc, el famós eslògan va passar a ser una relíquia del passat. «A partir de l’any 2000 comença a haver-hi una relaxació i les campanyes de prevenció comencen a baixar brutalment», afirma de la Torre. La SIDA, semblava controlada.

    No obstant això, la relaxació social i institucional ha acabat provocant que a Europa tornin a saltar algunes alarmes. La meitat dels nous diagnòstics són de persones que porten almenys 3 anys infectades i resulta especialment preocupant el repunt que s’està donant en els països de l’est. En cas de seguir així, adverteix la directora regional de l’OMS a Europa, Zsuzsanna Jakabno, «no podrem assolir l’objectiu de l’objectiu de Desenvolupament Sostenible de posar fi a l’epidèmia de VIH per 2030».

    Segons de la Torre, fins ara «s’ha fet un gran esforç en la resta de regions del món, però és a l’est d’Europa on estan augmentant els casos de forma més preocupant» i l’ECDC estima que en aquesta regió es donen el 80% dels nous casos d’infecció per VIH.

    A Espanya, 10 casos nous cada dia

    Aquestes dades contrasten amb l’estabilització que s’ha donat a la UE, on es produeixen uns 29.000 casos nous cada any. «A Europa occidental la incidència de nous casos està més o menys estabilitzada», explica de la Torre, i a Espanya el nombre de nous infectats oscil·la entre els 3.300 i els 3.500 cada any, «pràcticament 10 nous casos al dia».

    No obstant això, a Europa occidental el diagnòstic tardà segueix sent una de les grans assignatures pendents, ja que dos terços dels nous casos de sida a la UE es van donar dins dels tres mesos posteriors al diagnòstic de VIH, el que significa que les persones afectades han tingut el virus sense saber-ho durant almenys tres anys.

    «El diagnòstic tardà es dóna quan el recompte de defenses baixa de 350 limfòcits per mil·límetre cúbic o quan el pacient ja ha presentat alguna complicació que sigui catalogada com a malaltia definitòria de SIDA», explica de la Torre. «Quan això es produeix vol dir que hem arribat entre tres i vuit anys després que s’hagi produït la infecció».

    A Espanya, la taxa de diagnòstic tardà és del 46%, cinc punts per sota de la mitjana de la regió europea. Així i tot, gairebé una quarta part dels infectats acaben patint alguna malaltia relacionada amb la de SIDA. «Hem avançat moltíssim, però encara és un percentatge molt important», afirma de la Torre.

    Disminueixen les ajudes internacionals

    Però l’empitjorament de la situació en els països de l’est no es deu només a una relaxació social i institucional, segons denuncien algunes organitzacions. «Cal posar de manifest l’abandó que pateixen les poblacions més vulnerables al VIH per part dels seus governs i també per part de l’ajuda internacional», assegura a eldiario.es Vanessa López, directora de Salut per Dret.

    Segons López, «s’ha vist que en certs països, com Sèrbia i Romania, la incidència de VIH ha crescut més d’un 50% al cap de tres anys de tallar el finançament internacional». Unes ajudes que estan «en el nivell més baix des de 2010» i la retirada està afectant especialment als països de rendes mitjanes, on viu el 60% dels infectats per VIH de tot el món.

    Des d’aquesta associació també recorden que «quan desapareix l’ajuda internacional, els programes queden en mans de governs, que en molts casos són els que discriminen als col·lectius més vulnerables», explica López, per la qual cosa demana que «els processos de sortida dels donants vagin acompanyats de polítiques que garanteixin que el govern es fa càrrec de tots els programes d’ajuda».

    Espanya també ha contribuït a la disminució de l’ajuda internacional contra la SIDA en els últims anys. «Des de 2011 no fa aportacions al fons mundial de la lluita contra la SIDA», assegura López, tot i que l’any passat tots els grups parlamentaris van acordar que Espanya aportaria 100 milions d’euros a aquest fons, «una aportació que encara no s’ha fet efectiva».

    Espanya segueix sense aprovar el Truvada

    Per mirar de posar límit a la propagació de la malaltia, els especialistes assenyalen la necessitat de millorar el diagnòstic precoç. «Cal normalitzar la realització de proves de VIH, cal insistir a la població en què es revisa i conscienciar tots els treballadors sanitaris», explica de la Torre.

    L’ECDC també posa especial èmfasi és en els programes de prevenció i conscienciació social i recomana especialment la implementació de programes de profilaxi preexposició, una de les pràctiques més demandades pels especialistes per evitar nous contagis entre persones que tenen conductes de risc.

    Aquest mètode implica la presa controlada d’un antiretroviral anomenat Truvada, un fàrmac que encara no ha estat aprovat a Espanya, tot i la petició de nombrosos especialistes. «És una mesura que ha aconseguit un descens molt important en aquells països en què s’està aplicant», explica de la Torre, «ara mateix ho tenim tot per poder implementar-la i sabem que funciona, només cal que el Ministeri ho autoritzi».

  • «Es creia que el VIH només el tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes»

    María (nom fictici) porta mitja vida convivint amb el VIH. L’hi van diagnosticar amb 25 anys, a través d’un herpes, i ara, amb 50, explica el difícil que segueix sent avui dia conviure amb aquest virus, malgrat tot el que s’ha evolucionat. «No és fàcil comentar-ho, la realitat és que t’has de callar com una puta», explica.

    La seva família va viure amb ella tot el procés previ, però avui dia els seus propis amics encara no ho saben. «La gent no et pregunta, tenen por, els produeix pànic», explica mentre afegeix que sí que creu que moltes persones properes del seu entorn ho sospiten, perquè de vegades «fan algun comentari» i saben que acudeix a l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida (ACCAS). Però en realitat ella mai l’hi ha explicat de manera directa, «per por, per rebuig… No ho expliques».

    María denuncia que segueix havent-hi molt estigma social entorn d’aquesta malaltia, no solament entre la gent del carrer, «també als hospitals veus cosetes, com es posen tres guants un damunt d’un altre…», assenyala. En els seus orígens, a la dècada dels vuitanta, el VIH era una malaltia que «es creia que només la tenien els mariques, els drogoaddictes i les putes», i explica que el primer impacte amb el seu metge de capçalera va ser tremend.

    Recorda que el VIH, una vegada contret, és una malaltia crònica que t’acompanyarà tota la teva vida i que molta gent li «falta al respecte», no li dóna la gravetat i la importància que requereix només per aquest motiu. María afirma que s’ha evolucionat molt en temes mèdics, però en l’àmbit psicològic és on el pacient pateix els problemes més greus.

    Malgrat els esforços cada vegada majors per intentar educar a la societat més jove, relata que parlant amb les amigues de la seva neboda, de 17 anys, encara hi ha molta ignorància sobre el tema i falta que cali el missatge. Tant María com Eva María Prado, psicòloga de l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, posen el focus en què la conscienciació falla també en el tema del condó. «Encara existeix aquest problema en les nenes i en les no tant nenes», apunten.

    Segons la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2016 existien 18,2 milions d’infectats en tractaments amb antiretrovírics (medicaments antivirals específics per a algunes malalties). No obstant això, des de l’organització destaquen que aquests 18 milions són solament el 46% dels pacients amb VIH -es calcula que hi ha 35 milions de persones afectats-, i menys de la meitat d’aquestes persones tenen accés al tractament, i la resta es troben a l’espera.

    Els estudis que parlen sobre la malaltia i com afecta els seus pacients s’expliquen per centenars. El desembre de 2016, hi havia a Espanya entre 130.000 i 160.000 persones amb VIH i 85.720 casos amb sida.

    Cal destacar que tenir VIH no comporta necessàriament contreure la sida, si bé és cert que el Virus d’Immunodeficiència Humana és el que ho causa, no es manifesta en tots i cadascun dels casos. «No podem utilitzar aquests termes indistintament, rebre un o un altre diagnòstic té implicacions diferents, en l’àmbit personal, emocional i metge», explica Prado.

    La contínua cerca de coneixement sobre la malaltia, i sobre com viuen els que la pateixen, va portar a publicar, el passat 1 de novembre, els resultats d’un nou estudi sobre el VIH. En aquesta ocasió portava com a títol ‘Aproximació subjectiva de les dones que viuen amb VIH a Cantàbria’. L’informe, desenvolupat per la Universitat de Cantàbria (UC) i l’Associació Ciutadana Càntabra Anti Sida, sorgeix de «la necessitat de conèixer la realitat de les dones que viuen amb VIH en la nostra comunitat».

    Els primers passos

    Amb la col·laboració de Noelia Fernández-Rouco i Ignacio Haya Salmón, dos investigadors de la Universitat de Cantàbria, van elaborar una entrevista «semiestructurada» i van buscar «a un grup de deu dones que volguessin col·laborar». No és la primera vegada que treballaven amb ells, ja havien participat de manera activa en un estudi anterior, amb l’associació, titulat ‘Emocions, relacions i sexualitats, als centres educatius de Cantàbria’.

    La recerca posa l’accent en el paper de les dones participants com a protagonistes i expertes en les seves pròpies vides. D’aquesta manera, el què s’aconsegueix és que siguin elles, les afectades per VIH, les que puguin actuar com a referent i sobre les quals es pugui «aprendre i reflexionar» per «facilitar l’engegada de canvis en l’esfera social».

    «L’estudi ens ha permès construir espais i temps amb les dones que han participat per conèixer amb certa profunditat com viuen, senten i pensen en relació a diferents àmbits vitals», expliquen a aquest mitjà els investigadors. Una de les principals conclusions que es van extreure de l’estudi tenia a veure amb aquests espais esmentats. «Val la pena insistir en la necessitat que les diferents administracions valorin la importància de promoure que les dones amb VIH puguin manifestar les seves demandes i propostes, per assegurar l’exercici de la seva ciutadania plena», comenten.

    En l’informe s’esmenta l’existència de barreres existents pel pes de l’estigma social, i igual que esmentava María, «emergeix la por al rebuig per la seva condició de persones que viuen amb VIH, en contextos com les relacions d’amistat o de parella».

    Finalment, els investigadors de la Universitat han explicat que aquest estudi els ha permès observar que la possibilitat de «gaudir de la seva condició de ciutadanes plenes es veu travessada per la confluència de nombrosos factors». «Ser dona, viure amb VIH o el compromís cada vegada més afeblit de polítiques públiques que assegurin condicions de vida digna a les dones que es troben en situació de desavantatge socioeconòmic», són els més destacats segons aquests experts.

    Les associacions

    María no deixa passar l’oportunitat de recomanar, i agrair, a les associacions com ACCAS el suport a persones amb VIH. Destaca que una part important ve del mateix pacient. «Si no vol involucrar-se, no s’involucra; hi ha gent que solament ve per condons», explica.

    Esmenta també l’escassetat de recursos amb els que han de conviure aquest tipus d’organitzacions. «No et pots imaginar el que fan, més que qualsevol lloc mèdic», diu sense dubtar. Afegeix que si vas al teu metge de capçalera, hi ha molts que no poden explicar-te les mateixes coses que a l’Associació, perquè manquen de l’experiència i el coneixement sobre el tema.

    En aquesta associació en concret, pot anar qualsevol a realitzar-se les proves de manera gratuïta, pot acudir a informar-se, a buscar suport psicològic, «tot de manera confidencial», subratlla. La confidencialitat és alguna cosa al que la mateixa pacient dóna molta importància durant tota l’entrevista, posant l’accent sempre en el problema vigent avui dia en la societat, sigui per falta d’informació o de conscienciació.

    Parla sobre els col·loquis que s’organitzen dins de la mateixa Associació, un element que s’ha convertit en indispensable per a moltes afectades. En aquest sentit, María explica la història d’una senyora de més de 70 anys els fills dels quals desconeixien que la seva mare era portadora del VIH. «No et pots imaginar aquesta situació, és pràcticament una doble vida i s’ho empassava ella sola», i afegeix que poder passar a compartir-ho amb altres persones amb la teva mateixa malaltia és «flipant».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • (V) Formació i competències dels professionals

    Si l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) necessita canvis profunds és obvi que perquè aquests es tradueixin en les actuacions quotidianes del sistema cal introduir modificacions en la formació i, consegüentment, en els perfils competencials dels professionals. Aquests canvis han de produir-se en les tres fases del contínuum formatiu: grau, postgrau i desenvolupament professional continu. Desgraciadament al nostre país segueix sent una assignatura pendent la coordinació estratègica i operativa d’aquestes tres fases, el què dificulta molt definir de manera conjunta o global els elements formatius propis de cadascuna, evitant solapaments o fins i tot repeticions, així com establir els ponts de transició entre elles. A Espanya hem avançat molt i bé en la formació postgraduada dels professionals però continua sent inadmissible que aquest progrés no s’hagi donat també en la docència graduada; encara no existeix cap estructura acadèmica universitària d’atenció primària i medicina de família al nostre país.

    Si el desenvolupament progressiu de l’APiC implica canvis en l’orientació i contingut de les actuacions dels professionals en el sentit d’una major potenciació de les pròpies de la salut comunitària i de les perspectives poblacional, interprofessional i intersectorial de l’abordatge de les necessitats i problemes de salut, és necessari que aquests elements tinguin una presència major en les tres fases de la formació, tant en el seu ensenyament i aprenentatge teòric com a pràctic. No és aquest el lloc per entrar a detallar els continguts concrets i la ubicació curricular dels mateixos però sí que és important remarcar que han de ser adquirits per tots els futurs professionals del sistema en la fase de grau, i en el postgrau i posteriorment, almenys, per totes les especialitats cridades a jugar un paper significatiu en el marc de l’APiC. És obvi que no m’estic referint només a la professió mèdica sinó a totes aquelles, incloent-hi les no estrictament sanitàries, que han de treballar formant part dels equips de salut o dels seus elements de suport.

    Al moment actual encara està pendent d’implantar a Espanya la troncalitat de la formació postgraduada. Les especialitats que tenen el seu àmbit principal o exclusiu en l’APiC, liderades per la Medicina de Família i Comunitària (vegeu el tercer article d’aquesta sèrie: continuar o transformar) conformen el bloc de les especialitats horitzontals, que són les que tenen un espectre competencial més ampli i que, a més, han d’incorporar en les seves actuacions, al costat de l’enfocament personal, una perspectiva comunitària i poblacional en l’abordatge dels problemes de salut i en la seva prevenció; en aquest grup s’inclouen també la pediatria i la salut pública, entre altres. És precisament en aquest grup d’especialitats horitzontals en el qual els canvis formatius en la línia assenyalada abans han de ser més significatius. Les altres especialitats com les dedicades a un o diversos òrgans o sistemes o a determinades tecnologies i recursos diagnòstics i/o terapèutics conformen el bloc de les especialitats verticals i tenen unes necessitats formatives diferents. És molt possible que si el disseny de la troncalitat s’hagués fet tenint en compte aquests dos blocs així com el tipus i intensitat de les interaccions dels professionals amb els pacients per establir els continguts i durada de la fase formativa comuna en cada bloc, els problemes que està tenint la seva implantació haurien estat molt menors.

    Les reorientacions apuntades han de tenir el seu correlat en els perfils competencials dels professionals de l’APiC així com en les interrelacions de tot tipus que estableixen entre ells quotidianament en el desenvolupament de les seves funcions i tasques. En els últims temps s’ha posat sobre la taula de l’actualitat el tema de la prescripció infermera com a expressió de la necessitat de canviar, almenys parcialment, el marc competencial clàssic assumit per aquesta professió i la metgessa en el terreny de la indicació i recepta de productes sanitaris. Aquest problema, encara que important, és solament un símptoma indicatiu de la necessitat creixent expressada per la infermeria del nostre entorn d’assumir nous rols en el sistema i superar la limitació clàssica que suposen unes actuacions professionals fins ara gairebé sempre subsidiàries de les dels metges. És precisament en el camp de l’APiC en el qual aquestes aspiracions tenen major entitat i, a més, poden contribuir a millorar l’efectivitat i eficiència dels processos d’atenció personal i col·lectiva. Actuar sense corporativisme i prioritzant l’interès dels pacients a partir de la millor garantia de la qualitat i seguretat de l’assistència que reben és un bon punt de partida per poder avançar en la redefinició dels perfils competencials. Cal analitzar les responsabilitats compartides en les diferents funcions i tasques i establir amb criteris flexibles i porosos les connexions competencials operatives, quotidianes, entre les diferents professions que treballen en el si de l’APiC. No és una tasca fàcil però és prioritària.

  • Barcelona hauria evitat 250 morts i 1.500 ingressos hospitalaris si complís els límits de contaminació recomanats per l’OMS

    Si es complissin els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’haurien evitat 250 morts i quasi 1.500 ingressos hospitalaris només a la ciutat de Barcelona. Així ho han indicat durant les seves intervencions la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, i la comissionada de Salut, Gemma Tarafa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.

    L’estudi calcula que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.

    Afirmen aquesta correlació després d’observar, per exemple, que la mortalitat va augmentar un 40% durant els quatre dies d’»episodi per partícules PM19» el febrer de 2016. Afegeixen a més que, «encara que la contaminació a Barcelona existeixi durant tot l’any, els episodis empitjoren clarament la salut».

    Durant la presentació, han remarcat que aquestes xifres podrien ser molt majors, ja que només s’han tingut en compte dos contaminants concrets i unes causes de mortalitat limitades. Han explicat a més que les dades per realitzar l’estudi s’han recollit de les 11 estacions de mesura que hi havia a la ciutat i també s’ha tingut en compte la mortalitat, els ingressos hospitalaris i les visites als serveis d’urgències. Per afinar encara més les xifres, aquests indicadors s’han creuat amb variables com la temperatura, el dia de la setmana, l’estacionalitat, els nivells de l’al·lergogen de la soia o la presència de l’epidèmia de la grip.

    Una de les principals conclusions del treball és que l’impacte de la contaminació a la ciutat de Barcelona és més important per l’exposició perllongada als nivells de contaminació que no durant els episodis en els que es registren pics màxims. Per exemple, un estudi havia estimat que la mortalitat global a la ciutat per culpa de l’exposició a la contaminació a llarg termini, més enllà de malalties cardiovasculars o respiratòries, podria xifrar-se en unes 650 defuncions durant l’any 2012.

    En creuar les xifres de qualitat de l’aire durant els anys 2013 i 2015 amb la mortalitat global de la població de més de 30 anys s’ha vist que només reduint en 1 μg/m3 la concentració mitjana de NO2 s’haurien evitat 59 morts a l’any. Si aquesta reducció hagués estat de 5 μg/m3 s’haurien evitat 295 morts. Les xifres en reduir la concentració mitjana de PM10 també hauria disminuït. En 88 morts menys amb 1 μg/m3 menys i fins a 436 menys si la reducció hagués estat deμg/m3.

    La població que es veu més afectada són els nens, la gent gran, les persones amb malalties cardíaques o pulmonars, persones amb asma o les dones embarassades. A més, les malalties que es veuen més perjudicades per la inhalació d’aquests contaminants són l’asma, la malaltia pulmonar crònica, la pneumònia, la insuficiència coronària i la insuficiència cardíaca, la diabetis o la hipertensió arterial.

    Tarafa creu que per combatre la contaminació és necessari fixar «mesures estructurals i continuades», ja que són «clau per evitar morts per contaminació a la ciutat» per tenir «un impacte molt més gran que les puntuals».

    L’1 de desembre entren en vigor restriccions de circulació a Barcelona

    La presentació d’aquest informe es realitza només dos dies abans de l’entrada en vigor de les restriccions de circulació. A partir de l’1 de desembre els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental de la DGT no podran circular durant els episodis de contaminació per diòxid de nitrogen (NO2) ni dins la zona de baixes emissions de dilluns a divendres de 7.00 a 20.00h. En anys posteriors, les restriccions s’aniran ampliant progressivament fins a arribar a ser permanents a partir de 2020.

    Ara per ara, les restriccions s’aplicaran sobre els vehicles de gasolina anteriors al 2000 i els dièsel anteriors al 2006, excepte en els camions, autocars, motos, autobusos i furgonetes Euro 1, Euro 2 i Euro 3. Els vehicles d’emergència, els de persones amb mobilitat reduïda o els de serveis essencials podran circular sempre.

    Janet Sanz ha declarat que el objectivo de tals actuacions contra la contaminació és «salvar vides i construir una ciutat saludable conjuntament entre l’administració i els veïns ja que el dret a la salut és fonamental i prioritari».

    Més atacs de cor en dies d’alta contaminació

    El cardiòleg i investigador de l’Hospital Vall d’Hebron, Jordi Bañeras, explicava en roda de premsa que els dies de més contaminació hi ha més atacs de cor greus i més morts per infart. L’estudi l’ha realitzat l’Hospital Vall d’Hebron i el CIBER, el Centro de Investigación Biomédica en Red, i s’ha publicat en la revista científica «International Journal of Cardiology«.

    Aquest és el primer estudi que demostra que la contaminació contribueix a la mortalitat durant les 24 hores després d’un infart. També és el primer que relaciona la contaminació amb una incidència més gran de fibril·lacions ventriculars. Conclou que reduint les partícules en suspensió només dues micres i mitja a la ciutat de Barcelona s’evitarien cada any 19 infarts de miocardi i es reduirien gairebé un 8% les morts durant les primeres 24 hores després d’un infart. Les xifres no són del tot significatives, es justifiquen els investigadors de l’estudi, perquè no s’han tingut en compte les persones que morien per infart de miocardi abans de ser ateses.

    Les xifres en les que han basat l’estudi són dels anys 2010 i 2011 a Catalunya. Encara així, segons Banyeres, les conclusions poden aplicar-se al moment actual perquè els nivells de contaminació no han variat des de llavors.

    Ciutats de l’estat signen un Manifest per l’acció climàtica

    Justament ahir les ciutats de Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Alcalá d’Henares i Fuenlabrada promovien el «Manifest per l’acció climàtica» que denuncia la inacció i les barreres del Govern. El Manifest podrà ser adoptat per part dels membres de la Xarxa de Ciutats pel Clima.

    Les ciutats reclamen al Govern de l’Estat que de forma urgent assumeixi tots els compromisos necessaris per afrontar el canvi climàtic, ja que té l’obligació de prioritzar la salut de la ciutadania, i té competències claus en àmbits estratègics com l’energètic i el transport. Exigeixen també una llei de canvi climàtic que estableixi límits i promogui la simple substitució dels combustibles fòssils per energies renovables per aconseguir escenaris que permetin reduir la petjada de carboni en la dimensió i en els temps requerits.

    Ho fan perquè consideren que el Gobierno actualment «dificulta l’autogeneració i la promoció de les energies renovables, continua recolzant a la producció de carbó, no considera prioritària la lluita contra la pobresa energètica i no permet avançar en la transició cap a la sobirania energètica, factor clau en la lluita contra el canvi climàtic». A més de, en el cas català, impugnar i portar al Tribunal Constitucional la Llei del Canvi Climàtic catalana.

    Aquestes reflexions vénen després que la setmana passada se celebrés a Bonn, Alemanya, la cimera mundial sobre el canvi climàtic, GOLPE23. Va ser allà on es va ressaltar la importància de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic, ja que és en elles on es generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.