Just Deploy It!

Blog

  • Buidant de fum la nostra vida: necessitem més regulació sobre el tabac

    El problema del tabaquisme al nostre país ha mostrat indicis de millora en els últims anys, quan ha anat disminuint notablement el consum de tabac alhora que les malalties i les morts que causa comencen també un declivi. En bona part això es deu a l’entrada en vigor de polítiques reguladores de la promoció i del consum de tabac, que han aconseguit que els menors creixin més lliures d’estímuls per provar-ho, que tots puguem respirar en general aire sense fum, i que els fumadors tinguin més oportunitats per deixar-ho. A més, el tractament fiscal del tabac s’ha orientat en un sentit més preventiu. Però moltes persones pateixen i moren prematurament per culpa del tabac encara, cal actuar.

    L’any 2014 es va aprovar una nova directiva europea sobre productes de tabac que introduïa alguns canvis en les normes vigents en ampliar els advertiments sanitaris en els paquets de tabac i restringir la publicitat dels cigarrets electrònics. La setmana passada i amb un notable retard respecte als terminis previstos, el govern va aprovar un reial decret llei que incorporava a la legislació espanyola diversos aspectes de la directiva, especialment les restriccions a la publicitat dels cigarrets electrònics (pendent de ratificació per les Corts). El passat estiu altres elements de la directiva s’havien incorporat a la nostra normativa. Just la mateixa setmana, diputats de l’oposició socialista havien reclamat mitjançant una proposició no de llei (PNL) aquesta transposició, així com altres mesures de control del tabaquisme, entre elles la prohibició de l’ús de tabac en espais restringits i en espais oberts amb gran presència de menors, la realització de campanyes de sensibilització social sobre el tabac, instant a millorar el seguiment del tema i la coordinació amb les CCAA en tractaments, i proposant pujar els impostos.

    Encara que la transposició de la directiva europea de 2014 queda finalment resolta (encara que amb gairebé un any i mig de retard respecte a la data límit fixada), aquesta proposició permet obrir una finestra d’oportunitat per seguir millorant les polítiques de control del tabaquisme. Si s’aprovés (el que requereix que els diversos grups parlamentaris es posin d’acord en alguna cosa compartida, com és la salut pública) tal vegada es podria engegar des de la Comissió de Sanitat del Congrés una modificació de la llei vigent per prohibir fumar en alguns espais oberts de gran afluència com els estadis a l’aire lliure (com ja es va fer al País Basc), i per a vehicles amb nens (com han fet molts altres països). També a estendre la prohibició d’ús dels cigarrets electrònics a tots els espais on està prohibit fumar, per coherència. Fins i tot a plantejar l’empaquetat neutre del tabac, evitant que els paquets siguin un element de màrqueting (com va fer fa uns anys Austràlia i ho han adoptat països veïns com França). Fa uns anys, la Comissió de Sanitat va tenir un paper clau en la revisió i millora de la llei de tabaquisme, ampliant l’aire lliure a bars i restaurants. Seria de desitjar ara un treball similar, que requereix lideratge, consens, i donar prioritat a la salut pública sobre altres aspectes, però del que hi ha bons precedents en anteriors legislatures. Segurament els temes de seguiment, tractament i campanyes inclosos en la PNL no són temes pròpiament legislatius, sinó de gestió (i de recursos); però evidentment poden millorar si el clima és propici, com ha passat abans. El tema fiscal hauria de millorar-se, però segurament d’una altra forma.

    Des del moviment de prevenció molts pensem que estaria bé aprofitar el moment per abordar el tema. Celebrem la transposició (encara que sigui amb tant retard) de la directiva, i recaptem suports a aquesta PNL esperant que sigui el preludi d’un esforç per seguir millorant.

  • «Hem aconseguit que els bacteris resistents es tornin de nou sensibles als antibiòtics»

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

    Durant els últims anys moltes institucions internacionals han tractat d’alertar a la població sobre el creixent nombre de bacteris que s’estan tornant resistents als antibiòtics. L’Organització Mundial de la Salut assegura que aquestes súperbacteris suposen «una amenaça cada vegada major per a la salut pública mundial», per la qual cosa aquesta mateixa setmana ha recomanat deixar d’utilitzar els antibiòtics per estimular el creixement d’animals.

    Entre la bateria de recomanacions establertes per l’OMS, a més d’una racionalització del consum, també està la de promoure una major «inversió en la recerca i desenvolupament de nous antimicrobians, bovines i proves diagnòstiques». No obstant això, el problema a l’hora de desenvolupar nous antibiòtics és que «és molt difícil trobar noves molècules, fins i tot hi ha gent que pensa que no és possible», explica l’investigador del Centre Nacional de Biotecnologia, Daniel López.

    Aquest especialista en superbacteris, que es va portar el seu laboratori des d’Alemanya fa amb prou feines tres anys, ha publicat aquesta mateixa setmana un estudi en la revista Cell en el què proposa una nova estratègia per lluitar contra aquests bacteris que no passa per la creació de nous antibiòtics, sinó per donar-li una nova oportunitat als que ja existeixen. «Hem aconseguit que els bacteris es tornin de nou sensibles als antibiòtics d’ús rutinari en entorns hospitalaris».

    Hi ha qui ha qualificat aquest avanç com una «notícia bomba» està d’acord?

    No sé si és una notícia bomba [riures], però crec que el treball és interessant.

    Només interessant?

    Home, per descomptat aquí hi ha alguna cosa molt interessant, perquè amb la nostra estratègia els antibiòtics vells segueixen valent. Això obre una possibilitat per reprendre els antibiòtics que estaven desnonats i ficats en un calaix, perquè tots els bacteris ja són resistents a ells. Hi ha tants, que la possibilitat de tornar-los a incloure dins del nostre arsenal és molt atractiva.

    En què consisteix aquesta nova estratègia?

    Nosaltres treballem investigant unes zones dins de la membrana d’un bacteri, una espècie de pegats que nosaltres anomenem microdominis. Aquests pegats contenen unes proteïnes que són les encarregades de generar la resistència als antibiòtics, però aquestes proteïnes solament funcionen si es troben dins dels pegats, així que el que hem fet és dissenyar una molècula que el que fa és trencar aquests pegats. D’aquesta forma, el que aconseguim és que les proteïnes que li confereixen la resistència al bacteri deixin de funcionar. Al final, el que fem és domesticar un bacteri resistent i convertir-lo novament en sensible als antibiòtics, amb el que li podem administrar penicil·lina i matar-lo.

    Amb quin bacteri han treballat?

    Amb l’estafilococ auri resistent a la penicil·lina, perquè en els entorns hospitalaris és el que està causant els estralls més seriosos. Cal tenir en compte que els hospitals són zones on la resistència és molt forta, ja que s’utilitzen molts antibiòtics. A això cal afegir que hi ha molts pacients que poden tenir el seu sistema immunitari compromès, pel que els bacteris tenen molt més fàcil proliferar en el cos d’aquestes persones. Aquí és on s’està fent fort aquest estafilococ resistent.

    És més probable que aparegui un bacteri resistent en un entorn de molts antibiòtics?

    Sí, és en els ambients en els que s’utilitzen molts tipus d’antibiòtics on es concentren la majoria dels bacteris resistents, ja que són el brou de cultiu perfecte perquè apareguin les resistències i és on sorgeixen les bestioles més rares i més evolucionats.

    En la indústria ramadera, per exemple, no s’utilitza un sol antibiòtic, sinó que s’utilitzen molts i molt diversos, amb el que els bacteris que creixen en aquest entorn estan evolutivament programades per resistir una combinació de fins a quatre i cinc antibiòtics. Si en algun moment, per algun error humà, aquests bacteris salten de la granja a un ambient humà és quan poden començar a sorgir els problemes.

    Com és el procés d’aparició de resistències?

    És evolució pura i dura. La teoria evolutiva de Darwin feta pràctica. Suposem que tens una comunitat de cent milions de bacteris i en tirar un antibiòtic molt bé mates a 99.999.999, potser aquest únic bacteri que ha sobreviscut és diferent de la resta perquè té una mutació que fa que sobrevisqui. Llavors aquest bacteri especial podrà créixer i dividir-se, encara estant en presència de l’antibiòtic, fins a crear una nova comunitat de milions de bacteris que seran resistents.

    Llavors, és un procés natural?

    Sí, l’evolució és alguna cosa natural, es dóna contínuament en la naturalesa i contra això no podem fer res. El que sí que podem i hem de fer és regular l’ús d’antibiòtics per alentir l’aparició de resistències i que ens doni temps a buscar alternatives. L’objectiu no és evitar l’evolució, nosaltres sabem que les resistències als antibiòtics van aparèixer tard o d’hora, però necessitem que ocorri més a poc a poc. Han d’utilitzar-se menys antibiòtics, especialment en els ambients en què s’utilitzen de forma més massiva, perquè de la forma que està ocorrent actualment no donem l’abast. Els bacteris sempre van per davant de nosaltres i estan apareixent mecanismes de resistència molt més ràpids del que podem abastar.

    Creu que la societat està prou sensibilitzada amb aquest problema?

    És possible que la societat no estigui molt preocupada, però cal deixar clar que tenim un problema molt seriós i que està reconegut per tot tipus d’institucions internacionals. Ara bé, els científics tampoc volem enviar un missatge alarmista, no cal muntar trinxeres al carrer, però cal ser conscient del problema.

    Vostè s’ha emportat el seu laboratori des d’Alemanya, està content amb el canvi?

    La veritat és que estic encantat i això que al principi molta gent em deia que per què me n’anava, que segur que perdia competitivitat, que baixaria la qualitat… Però en realitat ens va genial i som molt competitius. Crec que el laboratori està al mateix nivell que el que tenia a Alemanya, o fins i tot jo diria que superior.

    Canviaria alguna cosa de la recerca a Espanya?

    Les traves burocràtiques, perquè aquí són àrdues. El sistema està vell, és inflexible i fa que perdis molt temps. Crec que la ciència espanyola es beneficiaria moltíssim si el sistema s’adaptés als nous temps.

    Per exemple?

    Doncs a l’hora de comprar un equip concret, jo a Alemanya entrava en una web, feia una comanda a càrrec d’un projecte i en dos dies ho tenia. Aquí has de realitzar tota una burocràcia que fa que l’equip et pugui trigar cinc mesos i això és un disbarat. Al final, el què passa és que els investigadors espanyols juguen en desavantatge i normalment això se supleix tirant més hores, perquè sabem que molta de la nostra energia es perd en fregaments del sistema.

  • Regeneren el 80% de la pell d’un nen combinant cèl·lules mare i teràpia gènica

    Per primera vegada s’ha aconseguit reparar el 80% de la pell d’un nen a partir d’una teràpia experimental basada en un tècnica gènica. La prova la va realitzar un grup de recerca del Centre de Medicina Regenerativa de la Universitat de Mòdena liderat pel Dr. Michele De Luca. De Luca és expert en cèl·lules mare i si bé ja havia realitzat un transplantament de cèl·lules de pell modificades genèticament en el passat, mai en una proporció tan gran del cos.

    El nen tractat, ara de set anys d’edat, va néixer amb una malaltia de la pell de les que s’anomenen rares que es coneix com Junctional Epidermolysis Bullosa (JEB). La revista «Nature«, on el grup de recerca ha publicat els resultats d’aquesta teràpia experimental, defineix la JEB com «una malaltia genètica severa i sovint letal causada per mutacions en gens que codifiquen el component de la membrana basal laminina-332».

    El nen va ingressar a la unitats de cremats de l’Hospital Infantil de Bochum, Alemanya, el juny del 2015 sense la major part de l’epidermis. En declaracions, el Dr. Tobias Rothoeft, especialista en cures intensives pediàtriques de Bochum, va afirmar que van arribar a creure que no podien fer res pel nen. Va ser aleshores quan, després de provar amb altres metges d’Alemanya, Suïssa i els Estats Units i d’intentar trasplantar-li pell del pare al nen sense resultats, es van dirigir als especialistes italians. Els hi van enviar una mostra de 4 centímetres quadrats de pell i, sobre aquesta, De Luca va reparar el defecte genètic de les cèl·lules de la pell introduint-hi la versió correcta del gen LAMB3. Seguidament van fer que les cèl·lules es multipliquessin per obtenir prous capes per implantar-les al cos del nen. Quan van tenir-ho llest, a l’octubre del 2015, 4 mesos de l’ingrés del nen, ja havia perdut el 80% de la pell. Van ser necessàries tres intervencions quirúrgiques per aconseguir implantar-li la nova pell.

    El febrer del 2016 finalment va ser donat d’alta 21 mesos després, ja amb la nova epidermis adherida amb fermesa a la dermis subjacent. De Luca va declarar que per primera vegada s’ha pogut demostrar la regeneració d’un teixit sòlid. Ara, el nen fa vida normal: va a l’escola i pot jugar com qualsevol altre nen ja que la nova pell, segons els seus metges, es cura perfectament si es fa mal. Després d’aquest cas, els especialistes creuen que l’ús de tecnologies de modificació genètica poden ser útils en procediments similars, però no en canvi en persones que han patit grans cremades i han perdut també part de la dermis, ja que aleshores fracassen per falta de fixació.

    Les  cèl·lules mare de l’epidermis poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo

    A l’article ‘Regeneració de tota l’epidermis humana mitjançant cèl·lules mare transgèniques’ expliquen el procés que van dur a terme per salvar la pell i la vida del nen que presentava «una forma devastadora i mortal de JEB». Detallen que el patró d’integració proviral es va mantenir in vivo i la renovació epidèrmica no va causar cap selecció clonal. Els investigadors afirmen que el rastreig clonal va demostrar que l’epidermis humana no es sosté per progenitors equipotents, sinó per un nombre limitat de cèl·lules mare de llarga durada, detectades com holoclones, que poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo i produir progenitors que repelen els queratinòcits terminantment diferenciats. En l’abstract de l’article asseguren que aquest estudi proporciona un model que es pot aplicar a altres cèl·lules ex vivo i genètiques combinades amb cèl·lules mare i teràpies genètiques.

  • Els superbacteris resistents a les medicines s’estenen cada vegada més per Espanya

    Aquest és un article de eldiario.es

    Els superbacteris es fan cada vegada més forts a Espanya. Els casos detectats amb els dos patògens més preocupants, l’Escherichia coli i la Klebsiella pneumoniae, resistents als antibiòtics, han crescut un 4,7 i un 11.25% respectivament l’any passat, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC per les seves sigles en anglès) revelat aquest dimecres. Ambdós bacteris són responsables de múltiples infeccions.

    La resistència antimicrobiana és una de les majors preocupacions de les autoritats sanitàries a tot el món. «S’està registrant un increment en el nombre de brots causats per bacteris resistents als antibiòtics d’última generació», adverteix l’ECDC. La tendència és que cada vegada apareguin més casos d’infeccions amb patògens que no es veuen afectats per les medicines utilitzades contra ells. A Espanya, aquests patògens estan a la zona d’alerta taronja i vermella per a la majoria d’antibiòtics.

    La E. coli és un inquilí habitual de la microbiota intestinal humana però també deriva en infeccions serioses. És la causa més habitual de les infeccions en la sang i el sistema urinari. És el principal patogen de les malalties que s’adquireixen per la ingesta d’aliments. Més de la meitat de tots els casos d’E. coli detectats a Europa són resistents, almenys, a un antibiòtic, explica l’ECDC.

    A Espanya, aquest bacteri ha desenvolupat major resistència durant 2016 en cinc dels sis medicaments analitzats. En alguns, com les aminopenicil·lines, s’ha arribat a un 64% de casos resistents.

    La Klebsiella colonitza especialment en individus hospitalitzats. És un maldecap, ja que la majoria d’infeccions es dóna en pacients dins del sistema sanitari. «Pot estendre’s ràpidament entre pacients i mitjançant el contacte amb les mans del personal sanitari», explica el centre. S’allotja en el sistema urinari, les vies respiratòries i zona abdominal i la sang.

    Els laboratoris espanyols han aïllat un major percentatge de klebsiella resistent en tres de cinc varietats d’antibiòtics. Encara que l’increment general de casos ha estat d’aquest 11%, la taxa general està encara per sota de la mitjana europea, el contrari que amb l’E.coli que està per damunt.

    Les autoritats europees adverteixen que aquest bacteri ha aconseguit sobreviure al colistina, un dels pocs tractaments que quedaven per als pacients infectats amb patògens resistents a la majoria de l’arsenal antibiòtic. «És una gran preocupació», expliquen.

    Amenaça de primer ordre

    Els super bacteris són una amenaça de primer ordre. L’ONU va llançar fa poc més d’un any una resolució alertant del perill. Cada any moren unes 700.000 persones per aquestes infeccions, però, per a mitjan segle XXI es tem que el preu siguin 10 milions de vides.

    El comissari europeu de Salut, Vytenis Andriukaitis, ha aprofitat aquest últim informe de l’ECDC per traslladar a la població de la UE que «amb l’increment de la resistència fins i tot als antibiòtics d’última generació, ens enfrontem a un futur amenaçador on les cirurgies rutinàries, els naixements, la pneumònia i fins i tot les infeccions de la pell podrien tornar-se de nou una amenaça per a la vida».

    El sobre ús de medicaments i l’abús d’antibiòtics en els animals per al consum humà estan darrere dels patògens resistents. A força d’aplicar fàrmacs quan no és necessari, les colònies evolucionen. Les que sobreviuen estenen la seva resistència fent inútil l’ús d’aquestes medicines. Les següents infeccions es fan cada vegada més difícils de controlar i guarir.

    El cap del servei de malalties infeccioses a l’Hospital del Mar de Barcelona, Juan Pablo Horcajada, comentava a eldiario.es en una entrevista que «ens estem quedant sense antibiòtics» per aquest motiu. L’OMS va demanar la setmana passada als criadors que deixessin d’usar químics per afavorir el creixement de la seva producció i com a ús preventiu davant eventuals infeccions (atipar als animals d’antibiòtics per si poguessin emmalaltir, no perquè han emmalaltit).

    En aquest sentit, la directora de l’ECDC, Andrea Ammon, ha volgut recordar que «encara que s’han vist alguns progressos, causa una gran preocupació l’increment de casos d’E.coli multiresistent perquè deixa a aquests pacients amb opcions molt limitades de tractament».

    Amb tot, recentment el laboratori del Centre Nacional de Biotecnologia va llançar certa llum per afrontar aquest problema en estar treballant en un mètode perquè aquests patògens, que s’han convertit en gairebé invulnerables als antibiòtics coneguts, tornin a ser diana de les medicines. El responsable del projecte, Daniel López, va resumir així la seva importància: «Obre una possibilitat per reprendre els antibiòtics que estaven desnonats i ficats en un calaix, perquè tots els bacteris ja són resistents a ells».

  • Barcelona cau a la primera ronda i no acollirà la seu de l’EMA

    Barcelona ha caigut en la primera ronda de votacions i no acollirà l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès). L’elecció s’ha realitzaten el Consell d’Assumptes Generals de la Unió Europea, on participaven tots els estats membres.

    Amsterdam ha estat la vencedora definitiva i serà la ciutat que albergarà la seu de l’EMA. Milà s’ha enfrontat a Amsterdam en una tercera ronda després d’eliminar a Copenhaguen de la competició.

    Barcelona hauria quedat descartada en la primera de les tres rondes. Les ciutats que han rebut més vots en aquesta primera ronda, i que per tant han passat a la segona, són Milà, que s’ha emportat 25 punts, i Amsterdam i Copenhaguen, que han rebut 20 cadascun. Barcelona ha quedat fora amb 13 punts.

    La ciutat que albergarà la seu de la EMA, Amsterdam, s’ha escollit aquest mateix dilluns mitjançant votació secreta. La seu es mourà a la ciutat escollida el 2019, data en la que el Brexit es materialitzarà, després de 22 anys a Londres.

    El sistema de votació per escollir l’Agència suposava que, per guanyar, una de les ciutats candidates rebés els vots directes de 14 estats en una primera ronda. De no ser així, les tres opcions més puntuades passaven a una segona votació. Si encara així cap ciutat aconseguia el suport de 14 estats es passaria a una tercera ronda entre les dues preferides.

    Unitat plena de retrets

    La candidatura de Barcelona havia aconseguit la unitat de totes les administracions, Ajuntament, Generalitat i Ministerio. Malgrat aquest esforç, el desenvolupament de la campanya no ha estat exempt de retrets entre administracions, sobretot quan, fa tres setmanes, va transcendir que Barcelona perdia opcions com a candidata.

    Poc abans començar la sessió on els països membres de la Unió anaven a decidir quina ciutat acolliria la seu de l’Agència Europea del Medicament, el tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello rebaixava les expectatives assegurant que acudien a Brussel·les amb «la consciència tranquil·la», ja que Barcelona està reconeguda com la millor ciutat «pel seu ecosistema investigador i científic».

    El tinent d’alcaldia contestava així a les declaracions de la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, que un parell d’hores abans havia acusat a l’independentisme de «no posar fàcil» que Barcelona fos la seu de la EMA. «Nosaltres no hem abandonat als catalans a la sort de l’independentisme. La partida encara està en joc», havia assegurat Montserrat.

    La tercera institució implicada, la Generalitat de Catalunya, ha estat una administració pràcticament desconnectada de la carrera per la seu de l’EMA des que el conseller del ram, Toni Comin, fos cessat per ordre de Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució.

    Finalment, i després de negociacions entre el Departament de Salut de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat del Govern central, el director del Servei Català de la Salut i actual secretari general en funcions del Departament, David Elvira, ha viatjat també a Brussel·les. Elvira ha opinat mitjançant xarxes: «Malgrat l’anomalia institucional que patim l’equip del Departament de #Salut seguim apostant fins l’últim minut a fer l’esprint final perquè #Barcelona estigui hostatjant una de les principals agències europees» #EMA

    Barcelona sumava en qualitat

    Un dels criteris que fallava perquè Barcelona fos l’escollida era el de dispersió geogràfica. L’estat on es troba Barcelona ja compta amb diverses agències comunitàries europees: seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia. En total la Unió Europea compta amb 35 agències descentralitzades.

    Encara així, Barcelona superava amb èxit els requisits tècnics i aprovava amb nota. Els criteris que la Comissió Europea contemplava en l’avaluació van ser l’accessibilitat, la seguretat social, l’assistència mèdica per treballadors i familiars, i les instal·lacions educatives per als seus fills. Es valorava també si l’agència podia entrar en funcionament amb garanties just deixar Londres.

    Quant a l’ecosistema científic i investigador a què alts càrrecs s’han referit en múltiples ocasions per enaltir Barcelona, segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. A més, Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.

    Aquesta no era la primera vegada que Barcelona manifestava la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en una altra ocasió, quan s’havia de decidir on situar-la. Va ser el 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment situada.

    El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més d’1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit.

  • Barcelona rebaixa les seves expectatives d’albergar la seu de l’Agència Europea del Medicament a unes hores de l’elecció

    Els països que integren la Unió Europea votaran aquesta tarda quina ciutat acollirà la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès). Diversos membres de l’Ajuntament de Barcelona es dirigeixen a Brussel·les per viure en primera persona si la capital catalana serà l’escollida. Ajuntament, Generalitat i Govern viatgen a Brussel·les amb comentaris que indiquen els seus dubtes al voltant d’aconseguir la seu europea a causa de lectures polítiques. Tots ells coincideixen que Barcelona és la millor preparada tècnicament.

    L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau s’ha manifestat a favor de Barcelona: «Avui a Brussel·les la UE escollirà la següent ciutat amfitriona de l’EMA; el personal de l’Agència va votar la seva candidata preferida mesos enrere: Barcelona #BCN4EMA«.

    Des del Govern, el suport segueix sent el mateix però la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, que també estarà present a Brussel·les, ha declarat que l’independentisme no ho ha posat fàcil perquè Barcelona sigui la seu de l’EMA. «Nosaltres no hem abandonat als catalans a la sort de l’independentisme. La partida encara està en joc», ha afegit.

    La ministra ja es va manifestar ahir per xarxes socials amb el següent missatge: «Estem a menys de 24 h perquè es decideixi la destinació de l’Agència Europea de Medicaments. Hem treballat sense descans perquè Barcelona sigui la ciutat triada, la candidatura millor preparada. Aconseguir-la suposarà un canvi exponencial per a Espanya. #EMA #BCN4EMA»

    En la mateixa línia, Gerardo Pisarello en declaracions en Catalunya Ràdio ha destacat que s’ha fet un bon treball des de totes les administracions i que Barcelona és la millor candidata a nivell tècnic. Diverses fonts de les institucions opinen que els països de la Unió Europea seguiran criteris polítics i no tècnics quan vagin a votar. Per Pisarello «es faran lectures políticament interessades» per escollir una o una altra ciutat de les 19 candidates existents, encara així considera que Barcelona «ha fet un bon treball per l’EMA».

    Pisarello ha recordat que passi el que passi, «Barcelona no deixarà de ser el parc científic i tecnològic que és, doncs fa molts anys que treballa en aquesta línia». Al costat de Pisarello, també s’ha desplaçat a Brussel·les el fins ara tinent d’alcalde responsable del projecte, Jaume Collboni, qui ha abandonat el seu càrrec en trencar els comuns el pacte de govern amb el PSC.

    Els resultats es coneixeran avui després d’una votació secreta per part dels 27 estats membres de la Unió Europea. La votació es realitzarà mitjançant diverses rondes: en la primera, cada país haurà de recolzar a les tres candidatures que consideri més qualificades i si alguna d’elles aconsegueix els tres punts de més de la meitat dels països, és a dir, 14, es considerarà escollida per majoria absoluta. Si no es dóna aquesta situació, els tres aspirants amb més nombre de vots passaran a una segona ronda en la qual cada país atorgarà un punt a la candidatura preferida. Si algú aconsegueix 14 punts, serà la seu. Si no, encara hi haurà una final entre les dues ciutats que tinguin major puntuació, i d’aquí sí que sortirà la seu definitiva.

    Les ciutats que competeixen amb Barcelona per acollir una de les agències comunitàries són Amsterdam, Atenes, Bonn, Bratislava, Brussel·les, Bucarest, Copenhaguen, Dublín, Hèlsinki, Lille, Milà, Porto, Sofia, Estocolm, Malta, Viena, Varsòvia i Zagreb. De totes elles, són Bratislava, Amsterdam o Milà les que sonen com a preferides.

    Dubtes per la situació política

    Han estat molts els rumors i comentaris que la candidatura de Barcelona ha rebut durant les últimes setmanes i han fet trontollar la seva força. Primerament va ser el llavors conseller de salut de la Generalitat de Catalunya, Toni Comín, qui va explicar a finals de setembre que un informe tècnic no preceptiu situava Barcelona entre les «dues o tres millors» candidates. Veia a més a Amsterdam com la «rival» més difícil.

    Els dubtes que s’han generat al voltant de la candidatura es van incrementar fa només una setmana amb un article publicat per Financial Times. En ell, citant fonts diplomàtiques, s’afirmava que Barcelona hauria quedat fora de la carrera per acollir la seu de l’EMA a causa de les tensions polítiques internes. Govern estatal, Generalitat i Ajuntament es van posicionar en clau de reforçar la candidatura. Xarxes socials tant de la candidatura Barcelona for EMA com de la ministra de sanitat van afirmar que anaven a seguir treballant perquè «l’EMA vingués a Espanya». Per la seva banda, el que era tinent d’alcalde d’economia a l’Ajuntament de Barcelona abans que Colau trenqués el pacte amb el PSC, Jaume Collboni, també va declarar que Barcelona seguia sent la millor i que l’Ajuntament estaria avui a Brussel·les per «fer d’aquesta candidatura una realitat».

    L’última mostra de força la van realitzar els tres últims alcaldes de la capital catalana. Ada Colau (Barcelona en Comú), Xavier Trias (CIU) i Jordi Hereu (PSC) van realitzar un manifest conjunt per defensar la candidatura. Durant l’acte, Trias va opinar que albergar la seu seria de gran utilitat per a la situació política de l’estat, ja que «quan tens gent a la presó i gent fora del país que no pot tornar per por d’acabar pres el mínim que pots fer és un gest de distensió».

    Aquesta carrera per albergar la seu de l’EMA es va iniciar després de iniciar el Brexit. Londres, fora de la Unió Europea, no podia seguir tenint l’Agència a la seva ciutat. Està previst que les agències canviïn la seva ubicació el març del 2019, amb la sortida de Regne Unit.

    Barcelona, ben qualificada per l’EMA

    Barcelona compleix amb tots els requisits tècnics que l’EMA imposava. L’única cosa que podia restar a nivell tècnic era el criteri de dispersió geogràfica, ja que Espanya ja dóna cabuda a tres seus europees.

    Comptar amb l’edifici de la Torre Glòries ja edificada era un punt molt positiu per a la ciutat. En aquest sentit, el conseller de Salut cessat, Toni Comín, va declarar que altres candidatures no tenien «un edifici emblemàtic de la qualitat i la potència simbòlica com la Torre Glòries» i que aquest era «extraordinari des del punt de vista funcional». El conseller també considerava que la llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris que l’executiu va aprovar a principis d’agost enfortien la candidatura.

    A grans trets, les institucions europees fixaven cinc requisits. El primer era garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència –la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori– i la seva engegada dins del termini que duri el Brexit.

    El segon, l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El tercer i el quart tenien a veure amb el quès’oferia als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills (648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys). D’altra banda, la seu havia de tenir «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat en el 2016.

    Segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.

  • Noves orientacions per a la hipertensió

    Els canvis, a primer cop d’ull, poder semblar irrellevants, però tenint en compte les conseqüències sobre els pacients i sobre el sistema de salut, no ho són gens. Si no canvia res, i tot apunta en aquesta direcció, en els pròxims mesos viurem una allau de recomanacions de salut que ens vindran a dir que hem de reconduir els nostres hàbits per a controlar molt millor la tensió arterial. El canvi més significatiu vindrà de la màxima recomanable per a totes les edats, ara situada entorn dels 140 mm de mercuri de pressió sistòlica i 90 mm de mercuri per a la diastòlica. Les noves mesures es situaran a partir d’ara en els 130/80.

    Qui promou aquest canvi és una organització aparentment allunyada del nostre sistema de salut. Es tracta de l’American Heart Association (AHA), considerada per molts com l’organització més influent del món en salut cardiovascular. L’entitat, que va ser dirigida durant uns anys pel català Valentí Fuster, va ser la primera que de forma oberta va denunciar el tabaquisme com a problema sanitari i la que va impulsar, amb l’acord del govern dels Estats Units, les primeres grans campanyes per erradicar el fum dels centres de treball, primer, i de locals d’oci, bars i restaurants, poc després. Com és sabut, poc temps després aquestes prohibicions arribarien a Europa. La campanya va ser recolzada per múltiples consells de salut que avui s’han consolidat plenament.

    Ara és la mateixa organització la que planteja un canvi d’estratègia sobre les polítiques sanitàries preventives en salut cardiovascular i ha triat el control de la tensió arterial com a punt més visible de la seva demanda. La hipertensió, que s’expressa com a símptoma o com alteració patològica en diverses malalties, s’associa de forma directa amb risc d’accidents cardiovasculars greus. L’infart de miocardi i els ictus cerebrals formen part de la llista.

    Noves guies

    Les noves guies d’hipertensió han estat formulades conjuntament per l’AHA i l’American College of Cardiology. En la seva elaboració hi han participat diverses universitats nord-americanes i, en conjunt, es remeten a estudis publicats als Estats Units aquests darrers anys. Segons els seus càlculs, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    Per a la resta, assenyalen que modificant els hàbits de salut pot ser suficient per aconseguir l’objectiu desitjat, que no és altre que reduir l’altíssima mortalitat deguda als accidents vasculars. Tot i que als Estats Units són més altes, no són gaire diferents a Europa ni a Catalunya. Les malalties cardiovasculars són a casa nostra una de les principals causes de mort prevenibles.

    Els nous criteris són ja d’aplicació als Estats Units des de fa una setmana i és més que probable que durant els pròxims mesos s’estenguin a altres països, Europa inclosa.

    L’origen cal buscar-lo en els resultats d’un estudi publicat a finals de 2015 per lar evista New England Journal of Medicine. En aquell treball, de caràcter epidemiològic, els autors remarcaven els beneficis que suposaria per a la població general reduir la seva tensió arterial fins als 130/80 mil·límetres de mercuri o fins i tot per sota. L’estudi havia seguit més de 9.300 hipertensos durant gairebé 3 anys i mig. Varen detectar un 26% menys de morts entre qui es mantenia entorn dels 120 de màxima i un 38% menys d’atacs de cor. Altres estudis publicats entorn de les mateixes dates corroboraven els resultats.

    Com seguir les orientacions?

    Les guies aprovades als Estats Units, i que de ben segur que arribaran a Europa, han aixecat polèmica. D’entrada perquè passen a considerar pacients de risc a un conjunt de població que fins ara es podien considerar lliures de malaltia, això és, fins a una quarta part del total dels adults. En segon lloc, perquè encara és oberta la discussió de si la tensió arterial és o no un bon indicador de risc cardiovascular, especialment en la frontera del 130 o 140 mm de màxima.

    Els detractors de l’estudi, i per tant, de les noves guies, argumenten que la mesura de la tensió arterial és «molt volàtil». Hi influeixen tants factors, diuen, que difícilment pot predir què passarà a uns quants anys vista. Per exemple, hi pot tenir a veure si s’ha fet o no exercici, el que hem menjat, una situació d’estrès, si les nostres condicions ambientals han canviat… Sovint, la simple visita al metge pot alterar els resultats.

    Tot plegat és veritat, però també ho és que mantenir durant un temps perllongat una situació d’hipertensió s’associa sense cap mena de dubte al risc d’accidents vasculars, rebaten les noves guies.

    Davant d’això la recomanació no és pas prescriure medicació, almenys d’entrada. Per a la gran majoria de persones que habitualment ultrapassen aquestes xifres, la primera indicació continua sent practicar un exercici físic moderat però regular, mantenir una dieta sana i, en general seguir hàbits saludables en què quedin exclosos riscos evitables com el tabaquisme o l’alcohol en quantitats excessives.

    Iniciar tractament farmacèutic sense necessitat, segons les guies, pot arribar a ser contraproduent pels efectes secundaris de la medicació. Per a persones grans o que s’estiguin tractant altres patologies, la guia recomana tenir en compte els medicaments que puguin tenir prescrits per ajustar millor les dosis. Alguns fàrmacs per a combatre el dolor crònic, per exemple, mantenen alta la tensió i multipliquen, en conseqüència, el risc de patologia vascular. En aquests casos, acaben, cal individualitzar el seguiment del malalt per a reduir tant com sigui possible la seva hipertensió.

  • Els alcaldes de Barcelona uneixen forces en la carrera per l’Agència Europea del Medicament

    Els tres últims alcaldes de Barcelona s’han reunit aquest divendres per reclamar que la capital catalana aculli l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les seves sigles en anglès), quan solament falten tres dies per a la votació que decidirà la propera seu de l’organisme. Ada Colau (Bcomú), Xavier Trias (CiU) i Jordi Hereu (PSC), els regidors de l’última dècada, han afirmat que la ciutat es troba davant un dels seus desafiaments històrics, com el d’acollir els Jocs Olímpics de 1992 o el del Mobile World Congress més recentment.

    Colau ha agraït la seva implicació a tot l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona i especialment a Jaume Collboni, tinent d’alcalde que fins al moment assumia el desenvolupament del projecte. També ha tingut paraules per a la Ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, i per al conseller de Salut cessat, Toni Comín. «Malgrat la complexitat del moment polític, ningú ha titubejat mai per estar dins d’aquest projecte», ha dit, elogiant no haver entrat «en el joc partidista quan parlem de projectes de ciutat» ja que això «afavoreix el treball».

    Xavier Trias, per la seva part, ha reconegut estar vivint un déjà-vu que el retorna a l’any 92. Ha afegit que Barcelona és l’opció ideal per acollir la seu i ha assegurat que així seria si fos la gent qui l’escollís. Ha ressaltat però que el problema està en el fet que «no és una decisió tècnica, és una decisió política». Així, al seu entendre, «la torre de les Glòries té unes opcions infinites de futur».

    #BCN4EMA: Els últims tres alcaldes de Barcelona defensen la candidatura a l’Agència Europea del Medicament / © SANDRA LÁZARO

    Xavier Trias ha opinat que seria responsabilitat del president del Govern, Mariano Rajoy, apostar també per l’EMA. «Quan tens gent a la presó i gent fora del país que no pot tornar per por d’acabar pres el mínim que pots fer és un gest de distensió», ha dit dirigint-se al president.

    Jordi Hereu ha ressaltat per la seva part que aquesta candidatura és forta perquè està defensada per gent diferent que busca el millor per a Barcelona. Hereu ha remarcat que Barcelona ha intentat tenir, a part d’estructures sanitàries, també un bon model. A més, ha comentat que Barcelona «sempre ha tingut vocació europea» i, com a gran aposta, «voldrà també ser en un futur una gran capital europea».

    Dilluns que ve, 20 de novembre, el Consell Europeu decidirà quina de les 19 candidates serà la seu europea de l’EMA. Barcelona partia com una de les preferides, però el projecte s’ha refredat després que el Financial Times, citant fonts diplomàtiques, afirmés la setmana passada que la ciutat havia quedat fora de la carrera per la «tensió política».

    La candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’EMA es va impulsar conjuntament des del Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona l’abril passat. Des de llavors, la campanya per acollir la seu de l’EMA no ha cessat.

    Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta ha presentat l’acte d’aquest divendres, que s’ha celebrat en el teatre El Molino, mentre el director de La Vanguardia, Marius Carol, ha estat l’encarregat de moderar les intervencions de l’alcaldessa i els exalcaldes. Carol ha comparat la carrera per la seu de l’EMA amb Eurovisión: «Pots tenir el millor cantant, que si no et voten guanyarà Bielorusia».

    Ada colau, Xavier Trias i Jordi Hereu a l’acte en defensa de #BCN4EMA / © SANDRA LÁZARO

  • La majoria dels nens en risc de pobresa no van al dentista malgrat tenir problemes bucodentals

    La majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals, però no van al dentista. Segons l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés, el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. Però la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, alerten que si no es tracten a temps no només afecten la seva salut actual, sinó que també poden tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.

    Les principals causes d’aquests problemes, recull l’estudi, són una manca de control i seguiment d’un especialista, una dieta nutricionalment desequilibrada o insuficient i una manca d’hàbits en salut dental. L’estudi s’ha realitzat a tres dels centres socioeducatius integrats dins la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés amb la participació de 139 infants de tres a dotze anys de barris de Barcelona amb índex de renda familiar per sota de la mitjana de Barcelona.

    L’estudi constata també la importància de raspatllar-se les dents. El 100% dels que no ho fan tenien càries, mentre que d’entre els que se les raspallen, només en tenen un 33%. A més, els infants que presentaven càries tenien una mitjana de 3,8 dents afectades.

    En el moment de l’estudi, un 65,22% dels nens no havia fet cap visita al dentista, un 13,07% hi havia anat feia més d’un any i un 21,74% s’havia visitat en el darrer any.

    Des de la Pere Tarrés, que els ha cobert el tractament sanitari, han calculat que la inversió de mitjana per nen ha estat de 82 euros. Ara que es plantegen ampliar-ho als nens i nenes dels 23 centres que integren la seva Xarxa de Centres Socioeducatius, el cost els ascendria a 60.000 euros. Davant d’això, l’informe pretén sensibilitzar la població, donar a conèixer els drets de salut als usuaris i instar a les administracions públiques a prendre iniciatives per garantir la salut bucodental.

    En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut declara que “la salut bucodental és essencial per a la salut general i la qualitat de vida”. A més, la Convenció sobre els Drets dels Infants reconeix el dret dels infants a gaudir del més alt nivell de salut possible i d’equipaments de tractament de malalties i de restabliment de la salut.

    Imatges de l’estudi Necessitats bucodentals de la infància en situació vulnerable / Fundació Pere Tarrés

    A Catalunya, el sistema públic de salut garanteix en els infants visites mèdiques, prescripció de medicaments, extracció de les dents temporals o definitives que presentin afeccions i realitzar obturacions, reparacions, segellaments i altres tractaments en dents permanents. No obstant això, l’informe afirma que “gran part de la població creu erròniament que el sistema públic de salut només cobreix l’extracció dental”. A més, també valora que aquesta cobertura “esdevé insuficient i crea una situació de greuge en una població que requereix polítiques d’inclusió”.

    Famílies amb recels

    Neus Cerdà, directora de la Fundació Mans a Mans –un dels centres de la Pere Tarrés–, s’ha trobat diverses vegades davant la pregunta què amb quin tipus de famílies treballa: “Jo sempre dic que treballem amb famílies del barri, que no són ni més ni menys, que volen el millor pels seus fills però no tenen les mateixes oportunitats”.

    L’estudi s’ha fet mitjançant les visites al dentista dels 139 nens gràcies a la col·laboració de l’empresa Asistencia Dental Europea (ADE). En aquestes visites al dentista, la directora de la Fundació Mans a les Mans explica que moltes famílies patien per si al final de la visita els cobrarien, i també es mostraven nervioses i avergonyides perquè creien que les “renyarien per haver-ho fet malament”.

    Així, des dels centres socioeducatius han tractat d’explicar a aquestes famílies els drets que tenen. “Ells ja saben els drets que tenen però prou problemes viuen com per anar al CAP o al pediatre a reivindicar-los”, explica Cerdà que entén que “viure en el llindar de la pobresa et fa prendre decisions molt dures” com ara destinar els 82 euros de mitjana que calen per un tractament en portar el teu fill al dentista o en comprar llet durant un mes. “Els expliquem els seus drets, els situem, els apoderem i els deixem caminar”, tanca Cerdà.

    Imatges de l’estudi Necessitats bucodentals de la infància en situació vulnerable / Fundació Pere Tarrés

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya afirma que “els col·lectius vulnerables tenen més dificultats per fer front als tractaments especialitzats com l’odontològic”. La Fundació Pere Tarrés demana ara a les Administracions Públiques que es garanteixin els drets de salut bucodental que s’inclouen dins la cobertura pública sanitària i que se’n faci una comunicació efectiva a la població. Demanen l’impuls d’accions que assegurin que cada infant del país faci una visita odontològica anual, que s’estableixin polítiques educatives a les famílies sobre la necessitat de mantenir un bon estat de salut bucodental i també facilitar l’accés de la població per exemple reduint l’IVA dels raspalls i pasta de dents que actualment és del 21%.

    Sensibibilitzar en higiene bucodental per guanyar en salut

    Fernando Prat, coordinador de l’informe i del projecte de salut bucodental en els centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, defensa que no treballar la higiene i la salut bucodental provoca problemes que no estan coberts. L’informe conclou que els infants que tenen afectacions greus en les dents temporals poden tenir dificultats a l’hora d’aprendre a parlar, pronunciar correctament i adquirir hàbits alimentaris. Això també afecta a la seva autoestima.

    L’OMS té marcats com a objectius per al 2020 reduir el dolor oral, reduir l’impacte per menjar, parlar i en la vida social, reduir les càries especialment en infants de 5 i 6 anys i reduir les pèrdues de peces dentals. A més, establir plans de salut oral, augmentar l’accessibilitat als serveis dentals i incrementar la població coberta pel sistema sanitari adequat.

    En aquest mateix sentit, el Director de Relacions Institucionals de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, ha explicat que des de la Fundació volen fer extensiu a les famílies que poden gaudir d’una sèrie de drets que creien no tenir i aprofitar l’anàlisi per iniciar una campanya de prevenció i d’higiene bucodental. “No tothom té hàbits adquirits i el que volem és que els nens i nenes siguin els qui traslladin aquest hàbit a les seves cases de la mateixa manera que van ser ells qui estan sent ells els qui traslladen la necessitat de reciclar”, ha equiparat Neus Cerdà per reforçar la idea de les campanyes de sensibilització i conscienciació.

     

  • Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

    Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

    Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

    L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

    Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

    «A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions», opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

    Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

    «Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció», explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan «la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció», explica.

    I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que «fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat» i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

    «El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!», explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. «Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe», confessa.

    Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar «per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats».

    L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

    «Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia»

    Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: «jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden», explica.

    La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, «jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar». Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que «un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió».

    I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa «el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar», explica Bernabeu.

    Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. «Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai», explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. «Que què faig? Doncs jugar amb ell!», exclama.