L’atenció primària tal com es va definir ja al començament del procés de reforma al nostre país se centra en tres elements essencials. El primer de caràcter estructural, el centre de salut, el segon de tipus organitzatiu, l’equip de salut o atenció primària, i un tercer, la zona o àrea bàsica de salut, que defineix el territori i la població en què actuen els anteriors. La reforma va incorporar progressivament a l’anterior assistència mèdica ambulatòria diversos àmbits competencials i d’actuació com el de promoció i prevenció i va possibilitar el desenvolupament d’activitats de formació i recerca, aquestes últimes limitades fins llavors al camp hospitalari.
Més endavant insistiré sobre el tema al parlar de l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària (MFiC) però és rellevant destacar des d’aquest moment que l’estructura, recursos i organització de l’atenció primària (AP) es van dissenyar per desenvolupar, amb una millora indubtable de la seva efectivitat, capacitat resolutiva i qualitat en relació a la situació prèvia, l’atenció clínica individual de la població del territori, relegant a un plànol de prioritat molt inferior altres tipus d’actuacions com totes les relacionades amb la salut comunitària. Ha arribat el moment de decidir si es vol continuar en la senda inicial de la reforma de l’AP o introduir una variació significativa en la definició d’atenció primària, incorporant a la mateixa el conjunt de serveis i professionals que contemplen en les seves actuacions, a més de la perspectiva personal, la poblacional i territorial. D’aquesta forma es pot començar a construir el concepte d’atenció primària i comunitària (APiC), que els integra orgànicament i funcionalment al voltant d’un nucli de referència poblacional i assistencial format pel centre i equip de salut. En la figura poden visualitzar, sense pretensions de ser exhaustiu i admetent totes les variacions que permetin una millor adaptació a cada context, alguns dels components principals de l’APiC.
EAP: Equips d’Atenció Primària
Tots aquests recursos i professionals han de situar-se en el marc d’una sola estructura de gestió territorial, la qual cosa possibilita que participin i comparteixin els programes de planificació operativa dissenyats per al conjunt de la població així com els mecanismes de coordinació amb el nivell hospitalari i, per descomptat, els abordatges clínic i comunitari dels problemes i necessitats de salut personals i col·lectives. La gestió i funcionament de l’APiC pot ser viable en unitats territorials que permetin l’agrupació de diversos centres i equips, amb dimensions equivalents als actuals sectors sanitaris, districtes o àrees de salut. Una organització d’aquest tipus pot potenciar l’enfocament poblacional de les necessitats i problemes de salut facilitant també la introducció d’enfocaments més intersectorials dels processos d’atenció, tan necessaris per incrementar l’efectivitat i eficiència de totes les actuacions sobre la qualitat de vida i, dins d’elles, les del sector salut. Com es pot apreciar en la figura, els diferents tipus de professionals de l’APiC mantenen diferents graus d’integració amb l’equip d’atenció primària. Un enfocament conceptual d’aquest tipus és el que alimenta, almenys en part, el Pla Estratègic d’Atenció Primària i Salut Comunitària de Catalunya.
Una reconsideració en profunditat de l’AP en la perspectiva d’una nova APiC implica la introducció de canvis significatius en la definició competencial i formació dels professionals, que seran objecte d’anàlisi més concreta en un article posterior. Ja n’hi ha prou ara amb apuntar que l’especialitat nuclear de l’actual atenció primària, denominada Medicina de Família i Comunitària (MFiC), té dos «cognoms» que han de posar-se en relació amb les seves dues perspectives conceptuals i àmbits d’actuació: família i comunitat. El reconeixement posterior de l’especialitat en el col·lectiu d’infermeria s’ha fet seguint els mateixos paràmetres (Infermeria de Família i Comunitària).
Des del començament de la seva marxa l’especialitat mèdica ha vist com es prioritzava el desenvolupament del primer dels seus cognoms en detriment del segon, relegat a posicions precàries i assumit plenament d’una banda minoritària del col·lectiu professional. Tradicionalment s’assumeix que l’activitat essencial del metge de família se centra en l’atenció clínica, realitzada des d’una visió individual i, no sempre, familiar i que el vessant comunitari és una espècie d’»afegit» competencial que, a més, és més propi de l’àmbit de la salut pública. És obvi que les condicions actuals de treball als centres i equips d’atenció primària potencien decididament aquest desequilibri entre els dos components conceptuals de la MFiC.
Al moment actual és peremptori prendre decisions tant en relació a l’atenció primària com a la seva especialitat nuclear. Es pot optar per continuar i aprofundir en el desenvolupament del model actual o introduir, amb el ritme i la prudència necessaris, transformacions del mateix adaptades a les característiques i necessitats de cada context.
Cinc anys després del cas Quintana, un jutge de Barcelona torna a tenir sobre la seva taula una querella per una lesió provocada pel tret d’una bala de goma. Roger Español, ferit l’1-O després d’impactar en el seu ull un projectil de la Policia Nacional als voltants de l’escola Ramon Llull, ha presentat aquest dimarts una querella contra tres agents antidisturbis per un delicte de lesions.
El primer que Español, representat per les lletrades Anaïs Franquesa i Laia Serra, demana al jutge és identificar a l’escopeter de la Policia Nacional que li va disparar, el que resultarà de vital importància per a la recerca. Als què sí que han aconseguit identificar les advocades és a dos comandaments dels antidisturbis que van dirigir l’operatiu en el col·legi Ramon Llull. La querella també es dirigeix contra ells.
La querella exposa que un escopeter, de moment no identificat, «va apuntar recte i va disparar» directament a la cara d’Español, que «immediatament va notar l’impacte a la part dreta de la cara». Remarca la querella que ni Español, que estava al carrer Sardenya entre Diputació i Gran Via al moment l’impacte, ni altres persones del seu voltant estaven provocant disturbis.
«Iniciem el camí judicial per demanar justícia, veritat i l’erradicació de les bales de goma en el conjunt d’Espanya», ha explicat la lletrada Anaïs Franquesa, del centre Irídia per a la defensa dels drets humans. L’advocada ha concretat que tenen fins a vuit escopeters de la Policia Nacional identificats que estaven als voltants de l’escola Ramon Llull, i s’ha mostrat convençuda que el jutge d’instrucció 7 de Barcelona imputarà a l’antidisturbis que va disparar a Español.
A més de voler «arribar fins al final» en aquest cas, en paral·lel al procés final els querellants busquen aconseguir que la lesió d’Español serveixi per derogar l’ús de les bales de goma en tot l’Estat, igual que va ocórrer a Catalunya amb els Mossos després del cas Quintana.
«Vull ser l’últim ferit per bala de goma de tot l’Estat», ha afirmat Español en roda de premsa. Ha explicat que al moment del tret es dirigia a casa dels seus pares a buscar una cadira perquè la seva mare es pogués asseure mentre esperava per votar l’1-O. A conseqüència de l’impacte, ha perdut la visió de l’ull dret i ha sofert diverses lesions en els ossos de la cara.
«La legislació de les bales de goma a l’Estat és difusa, però no volem millorar o regular-les més, sinó abolir-les», ha resolt l’advocada Laia Serra. Per aconseguir la prohibició de les bales de goma, els querellants tenen el suport de l’Ajuntament de Barcelona, que també es personarà com a acusació particular en la causa. «El cas de Roger Español concentra tota la barbàrie que es va viure l’1 d’octubre», ha afirmat el tinent d’alcade Jaume Asens.
El mateix Español ha gravat en un vídeo on demana la col·laboració ciutadana per identificar al policia que li va disparar, i en el que també ha participat Ester Quintana, que cinc anys després encara no sap quin Mossos d’Esquadra li va rebentar un ull. Español no vol que el seu cas acabi igual.
Les garanties democràtiques en els processos electorals són un tema de màxima actualitat aquests dies. El que és clar és que totes les votacions han de tenir un mínim de garanties per a ser vàlides, les més importants: a) tothom ha de poder ser escollit i tothom ha de poder escollir lliurement; b) el vot ha de ser secret i el procés electoral totalment transparent; c) ningú ha de sentir-se pressionat en el moment de votar.
Aquestes condicions també valen pels Col·legis Professionals i per tant també pels de Metges que, tot i ser entitats publico-privades, han de gestionar-se de forma democràtica per respecte a la col·legiació i a la ciutadania que ha de rebre garanties de la qualitat de l’atenció mèdica.
El pròxim mes de desembre, coincidint amb les eleccions catalanes i les festes de Nadal, s’anunciaran les eleccions a la junta i a l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). A primera vista la notícia no té la menor importància, ja que simplement vol dir que han transcorregut els quatre anys de l’actual mandat de la junta i l’assemblea. El que sorprèn és que les convoqui una junta sorgida d’un procés electoral impugnat davant dels tribunals a les darreres eleccions d’ara fa quatre anys, i que ho faci quan encara no es disposa d’una sentència ferma.
La candidatura anomenada COMB TU, denunciàvem i denunciem que el procés electoral del COMB no ofereix garanties democràtiques. En lloc de, com seria lògic, els metges i les metgesses votin en unes urnes repartides per tota la província, es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura.
En les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista. Les diferents candidatures, pel seu compte, també intenten recollir tants sobres com els hi és possible. Una vegada que les candidatures recullen aquests sobres amb el nom i la signatura del metge, hi posen la seva papereta, els tanquen dins d’un altre sobre i els porten amb caixes a correus. Aquest estrafolari sistema de vot per correu suposa el noranta per cent de la votació. És un mètode que permet a les candidatures conèixer qui són els seus electors, malgrat que els estatuts diuen que el vot ha de ser secret. Quan els sobres arriben al Col·legi, el personal administratiu de la corporació comprova si l’elector té dret a vot a partir de la rúbrica de la seva signatura. Un mètode totalment anacrònic en ple segle XXI.
Només el darrer dia es posen unes urnes a l’edifici de l’avinguda Bonanova de Barcelona. Llavors uns pocs metges exerceixen el vot de forma presencial convertint en excepcional allò que hauria de ser la regla general. No cal dir que els metges de Berga o els d’altres parts del territori, han de desplaçar-se fins a Barcelona per a poder votar.
Aquest procés electoral, basat en sobres i no en urnes, totalment esbiaixat, ha estat erradicat de tots els altres col·legis professionals. Un mètode similar de votació per sobres també s’emprava a la Federació Espanyola de Futbol. Era el mecanisme que mantenia eternament al senyor Villar a la presidència. Afortunadament el mètode va ser denunciat i el president imputat.
El grup de compromissaris COMB TU desitgem tenir un col·legi modern, democràtic i transparent. Per aquest motiu hem denunciat repetidament el procés electoral, primer a l’assemblea i posteriorment als tribunals. Demanem que es suprimeixi aquesta votació opaca dels sobres. Admetem un veritable vot per correu per aquelles persones que previsiblement seran absents el dia de la votació. S’hauria de fer com a les eleccions generals, identificant l’elector amb el DNI a l’oficina de correus. Però entenem que la majoria de vots han d’arribar a través de les urnes. Només així es garantirà que el procés electoral sigui just, transparent i el vot secret. Com que encara no s’ha convocat el nou procés electoral, hem iniciat una recollida de signatures a través de Change.org demanant que es posin urnes i no sobres a les pròximes eleccions al COMB. Encara hi pots donar suport. Esperem que la junta sigui sensible a la nostra demanda i que tingui el seny d’evitar el problema que suposaria rebre una sentència que invalidés el procés electoral una vegada iniciat.
El més nou no és necessàriament millor, encara que acostuma a resultar més car. En el cas dels nous medicaments contra el càncer, la constatació de la veracitat d’aquesta afirmació resulta demolidora per als sistemes sanitaris públics, per als pacients amb càncer i les seves famílies, per als metges, per al sistema regulador dels fàrmacs, per a la recerca biomèdica i per a la societat. Per a tots excepte per a la «indústria del càncer» (les companyies farmacèutiques i tot el seu entorn que obté algun benefici econòmic o professional). El tractament mitjà anual amb un medicament contra el càncer costa 85.000 euros (100.000 dòlars) per pacient. Tenint en compte la població potencialment afectada (gairebé la meitat dels homes i més de la tercera part de les dones patiran un càncer al llarg de la seva vida), no cal fer càlculs complexos per veure que això és insostenible. Però el pitjor és que segueixen sortint nous i més cars fàrmacs al mercat, que la meitat d’ells no funcionen i que, en el millor dels casos, aporten un benefici clínicament insignificant.
La recent publicació en elBMJ d’un estudi sobre el benefici dels 48 nous fàrmacs contra el càncer aprovats per a un total de 68 indicacions terapèutiques per l’agència del medicament europea (EMEA) entre 2009 i 2013 mostra que la majoria dels tractaments (39 de 68 indicacions, 57%) van sortir al mercat sense haver demostrat cap benefici quant a supervivència o millora de la qualitat de vida. Transcorreguts almenys 3,3 mesos des de la seva comercialització (5,4 mesos de mitjana), 33 de les 39 indicacions aprovades seguien sense haver aconseguit demostrar cap benefici sobre la supervivència o la qualitat de vida dels pacients tractats. Dels 23 fàrmacs que finalment van funcionar, solament 11 (48%) aportaven algun benefici clínic apreciable, d’acord amb les escales validades.
Aquestes desastroses dades se sumen a altres similars sobre els tractaments oncològics aprovats per l’agència nord-americana del medicament (FDA) entre 2008 i 2012, segons un estudi publicat a JAMA el 2015. Durant aquests cinc anys, la FDA va aprovar 54 indicacions per a tractaments oncològics, d’elles 36 (67%) sense evidències sobre la millora de la supervivència o la qualitat de vida del pacient. I d’aquestes 36 autoritzacions, solament 5 (14%) van acabar demostrant, després de 4,4 anys de mitjana al mercat, algun petit benefici.
Tant l’agència nord-americana com l’europea solen aprovar fàrmacs i indicacions oncològiques que inicialment no han demostrat un benefici clínic clar (millora de la supervivència o qualitat de vida), confiant que el suposat benefici terapèutic s’acabi confirmant. Donada la gravetat d’alguns tipus de càncer i la urgència del tractament, se solen autoritzar indicacions a partir de resultats positius amb marcadors indirectes (surrogateoutcomes), com per exemple la reducció de la grandària del tumor, i de vegades fins i tot basant-se en estudis sense un grup control. Però aquest procediment d’autorització urgent i basat en proves indirectes i provisionals, com mostren els dos estudis esmentats, posa en el mercat fàrmacs que no acaben demostrant els seus suposats beneficis. Com sosté el BMJ en un editorial, l’aprovació basada en estudis no controlats o amb marcadors indirectes hauria de ser l’excepció i no la norma com és ara. Les anàlisis citades mostren que l’actual procediment regulador no aconsegueix incentivar el desenvolupament dels fàrmacs que necessiten els pacients. I el problema, com subratlla en el BMJ la representant dels pacients Emma Robertson, podria ser més profund, doncs segons el butlletí independent Prescrire, solament el 7% d’1.345 fàrmacs avaluats entre 2000 i 2013 aporten un benefici real en comparació dels fàrmacs disponibles.
«Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavors». Aquest vers pertany a una poesia que va néixer en memòria dels 43 estudiants normalistes que van ser desapareguts a Ayotzinapa (estat de Guerrero, Mèxic) el 26 de setembre de 2014. Es va convertir, també, en consigna de les manifestacions, marxes i moviments reivindicatius que reclamaven l’aparició amb vida dels joves.
Aquesta frase, igual que les accions de protesta sorgides del cas Ayotzinapa, es van convertir en referència de molts dels moviments de familiars de desapareguts que estan sembrant Mèxic des de fa dècades. No hi ha xifres oficials de quantes persones estan en lloc desconegut però, diverses organitzacions sumen més de 30.000 desapareguts en només deu anys, des que el president Calderón va iniciar la Guerra contra el Narcotràfic el 2006.
Però la desaparició forçada –s’entén com ‘forçada’ quan participen agents estatals- es va començar a documentar a Mèxic durant la Guerra Bruta com a forma de repressió contra els moviments socials i polítics dels anys 70 i 80. En aquesta època s’expliquen 1.200 persones desaparegudes: «va haver-hi zones molt afectades, com l’estat de Guerrero, amb alguns pobles que van quedar completament devastats, en els quals es van emportar a tots els varons», explica XimenaAntillón, psicòloga especialitzada en acompanyament psicosocial en situacions de violacions dels drets humans i en salut mental comunitària.
Forma part del centre de recerca mexicà Fundar i, durant tres anys, va estar acompanyant als familiars dels 43 estudiants. D’aquesta experiència va néixer un informe del que n’ha vingut a parlar a Barcelona, en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Murmuris del Mèxic Oblidat’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona.
Les xifres ens diuen que, a mesura que passa el temps, la desaparició forçada a Mèxic creix: com podem entendre això?
El president Felipe Calderón (Partit d’Acció Nacional –PA) el 2006 dissol la Fiscalia especialitzada en moviments socials i polítics del passat, creada per investigar els crims de la Guerra Bruta que va ser creada en els ‘90 però que mai va investigar ni va trobar als desapareguts. Aquí es dóna un pacte d’impunitat perquè no s’arribi al fons de l’assumpte i tractar el passat com a passat. Però, en aquesta mateixa època es comencen a documentar desaparicions, ja en el marc de la Guerra contra el Narco, que deixen de ser per motius polítics i tenen a veure amb les accions d’actors criminals no estatals, com el crim organitzat, però que estan col·ludides amb l’aparell de l’Estat. I es donen desaparicions perpetrades per agents de l’Estat que lliuren a la gent a la delinqüència organitzada perquè realitzin l’execució i al revés.
I com afronten els moviments de suport a les víctimes aquesta nova ona de desaparicions?
Vèiem dia a dia que la Guerra contra el Narco estava incrementant el nombre d’executats i desapareguts vertiginosament. És llavors quan, el 2013, comencen a créixer nous moviments de familiars que exigeixen l’atenció de les autoritats així com mecanismes d’interlocució per generar polítiques de cerca. I, poc després, el 26 de setembre d’aquest mateix any, ocorre la desaparició dels 43 estudiants normalistes.
Aquesta desaparició forçada es dóna en aquest context de connivència de les xarxes criminals i les autoritats de diversos nivells, amb participació de la Policia Federal, Estatal i Municipal, presència de militars i Policia Ministerial, tots ells col·ludits amb el Cartel Guerreros Unidos.
Quina és la resposta de l’Estat a aquest cas en el qual s’acusa directament a les seves forces de seguretat?
La primera reacció de les autoritats és criminalitzar als estudiants; van dir que eren infiltrats del Cartel de los Rojos i que per això Guerreros Unidos els havia fet desaparèixer. Però el fet que fossin joves, pobres i estudiants va generar molta empatia entre la societat i es va poder neutralitzar aquest discurs.
A més, tot el seguiment mediàtic internacional que va tenir el cas va aconseguir que l’Estat tingués una reacció particular amb els 43 i es va aconseguir impulsar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que van intentar desmuntar la veritat històrica llançada pel govern, que era que els estudiants havien estat assassinats i cremats en deixalleria de Cocula. Gràcies a aquest Grup, es documenten els mecanismes d’impunitat de l’Estat, que va sembrar restes humanes en un riu per fer tot aquest muntatge.
En l’àmbit psicològic, com afecta la criminalització dels estudiants i aquesta veritat històrica als seus familiars i companys supervivents?
Quan vem començar a treballar amb els supervivents vam veure moltes conseqüències com a impactes propis de l’estrès posttraumàtic –insomni, por a sortir al carrer o espantar-se amb qualsevol soroll o en veure policia, etc. A més, van viure un procés de dol alterat per totes les manipulacions que s’estaven duent a terme del cas.
Els normalistes estan units per un vincle molt profund: viuen a l’escola i molts procedeixen del mateix poble. Per això, la resposta durant els atacs va ser admirable: tornaven enrere per recollir als companys que quedaven enrere i els ferits de mort se sacrificaven per aquells que encara podien sortir amb vida.
La culpa va ser la part més dura, perquè sobreviure va ser alguna cosa totalment aleatòria, així li van donar sentit al fet d’estar amb vida: trobar als seus companys.
Com és la gestió d’un dol que s’acaba convertint en una lluita en comunitat?
Quan les famílies s’assabenten del què ha succeït comencen a arribar a l’escola; ells no es coneixien i al principi es dóna una situació molt caòtica. A poc a poc es van organitzant en grups de cerca que no donen resultat.
És llavors quan decideixen anar a viure a l’escola i comencen les conseqüències psicològiques amb efectes a més llarg termini: deixen les seves cases, les seves collites, la seva comunitat…i es dóna el que cridem temps detingut: perden els referents del pas del temps perquè tota la seva vida es basa en una cerca que no dóna resultat.
Molts d’ells no tenien experiència organitzativa ni referències de les desaparicions que estaven succeint al país però comencen a mobilitzar-se per buscar als seus fills, la qual cosa, en termes psicosocials, els permet tramitar el seu buit i reorganitzar la seva vida quotidiana. La cerca es converteix en una substitució del dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts.
Els familiars dels 43 van començar la seva mobilització amb l’únic objectiu de trobar als seus fills i s’han convertit en activistes pels drets humans. Els compensa aquesta lluita? Com segueixen, tres anys després?
Es van desgastant i van perdent visibilitat, la qual cosa genera tensions dins del mateix col·lectiu. Ells sabien que s’haurien de preparar per a una lluita llarga, però no s’imaginaven que ho seria tant. Ara segueixen amb la cerca però comencen a tornar a les seves cases, la qual cosa els resulta molt dolorós, perquè senten com que abandonen, però necessiten administrar les energies.
A més, necessiten mantenir les seves activitats econòmiques donat que no s’han volgut visibilitzar com a víctimes ni com a subjectes d’assistència de l’Estat: van rebre oferiments de diners per part de funcionaris amb l’objectiu de silenciar la seva lluita, però això els ofenia perquè els feia considerar que els seus fills estaven en venda. De l’Estat només volen garanties de recerca per a la veritat i la justícia.
Les desaparicions busquen eliminar dissidències però els familiars, s’acaben mobilitzant, així que es passa a parlar de l’activisme de les víctimes.
És el mateix que diuen les mares de Plaça de Maig: elles van ser parides pels seus fills. Van començar a fer caravanes, visites a pobles que són víctimes de violències i s’identifiquen amb altres moviments, no només de desapareguts sinó contra els megaprojectes, feminicidis… Se’ls va obrir els ulls al que passava a Mèxic.
Hi ha un altre tema important referent a l’activisme a Mèxic que és la criminalització. Com porten els familiars que els ataquin per defensar uns drets que ja els han llevat?
Aquest fenomen es diu cadena de greuges: tenim un context de violència estructural que té a veure amb la pobresa, el racisme…i després els atacs com el de l’escola Normal, que són esdeveniments traumàtics. A partir d’aquí, es donen situacions que cridem retraumatitzants, com la impunitat, l’estigmatització de les víctimes, la criminalització o el maltractament institucional que segueix després. I el pic més alt d’aquesta violència i revictimització és la veritat històrica.
Els familiars sempre estan bregant amb la possibilitat que els seus desapareguts estiguin morts però la veritat històrica li dóna forma a aquest temor i els fa imaginar-se com va succeir; assassinats o calcinats, com en el cas dels 43. I això és tortura.
La veritat històrica o la desaparició forçada són realitats que aquí sonen extremes però que per a Mèxic són recurrents. I no es pot parlar d’això sense esmentar la impunitat
Des de Fundar, abordem la impunitat més enllà de la definició jurídica que és l’omissió a investigar i sancionar, però també es pot donar de forma activa, amb estratègies per protegir als responsables. Així, es desvia l’atenció o s’inventen proves per canviar la versió dels fets i tancar el cas. També es va documentar tortura als detinguts, per fer-los confessar de manera que les seves versions coincidissin amb la veritat històrica.
I aquesta impunitat legitimada té a veure amb el maneig dels mitjans de comunicació, que no són independents, perquè estan controlats per l’Estat mitjançant subvencions. L’entramat és enorme, perquè no és tan fàcil no investigar amb tot el moviment de familiars organitzats.
Són els mateixos familiars els que investiguen el que l’Estat no fa?
Veiem a molts familiars especialitzats en la cerca de fosses clandestines: usen el mètode de la vareta, clavant-la en irregularitats del terreny i si surt una olor fètida és que hi ha restes humanes. Però malgrat ser ells els qui els troben, són les autoritats les que han de fer l’aixecament de proves. Però van veure que ho feien malament i perdien evidències: ells descobrien les fosses i les autoritats les tapaven.
O el que és pitjor, s’emportaven els cossos i perdien la pista d’on estaven i com els tractaven. Molts familiars expliquen que les restes estan més segures a les fosses que quan les té l’Estat perquè el perill és que tornin a desaparèixer. Desapareixem físicament, dels registres… És la lògica de la desaparició duta a l’extrem.
La mobilització a Mèxic és enorme, però després hi ha tota una part de la societat civil que no està organitzada. És per passivitat o perquè es normalitza la situació i la por i el cansament paralitzen les mobilitzacions?
En el terratrèmol, amb Fundar vam anar a donar atenció psicosocial a aquells que esperaven que els rescatadors traguessin a gent dels enderrocs. Va haver-hi un maneig molt revictimitzant sense cap sentit: no donaven informació, treien els cossos d’amagat…
La gent va començar a organitzar-se, van parlar amb els mitjans de comunicació i van aconseguir que les autoritats responguessin mínimament. Però, en un moment donat, la gent va començar a dir-me que tenien por perquè pensaven que anaven a desaparèixer als seus familiars. Llavors vaig veure com la desaparició havia calat en l’imaginari fins al punt de pensar que li pot passar a qualsevol. I quan sortien a denunciar la situació em deien: «i si ara em desapareixen a mi?».
La por a Mèxic està sempre present com a forma de control: és el discurs que les víctimes en alguna cosa caminaven, per la qual cosa hi ha una bona part de la gent que pensa que si callen no els hi passarà res. Això l’única cosa que fa és deixar-nos més desemparats, però la por moltes vegades és més forta que la ràbia.
Entre 2005 i 2015, el nombre de defuncions per pneumònia ha augmentat una quarta part. De 7.525 morts registrats el 2010 a més de 10.000 morts l’any 2015, sent aquest el registre més alt de l’última dècada.
Aquesta malaltia incideix d’una manera especialment greu en els nens causant una elevada mortalitat infantil. Dades al respecte que facilita l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diuen que «la pneumònia és responsable del 15% de totes les defuncions de menors de 5 anys i es calcula que va matar a uns 920.136 nens el 2015». La pneumònia afecta a nens, i famílies, de tot el món però la seva prevalència és major a l’Àfrica subsahariana i l’Àsia meridional. De fet, el 60% de les morts de pneumònia es produeixen en deu països: Índia, Nigèria, Pakistan, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Indonèsia, Xina, Tanzània, Afganistan i Kenya.
La pneumònia està considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una de les tres causes de mort globals més importants. El 12 de novembre és el Dia Mundial contra la Pneumònia i des de diversos col·lectius del món de la salut es treballa per la seva prevenció, diagnòstic i cura. Només un 60% dels nens amb sospita de pneumònia tenen accés a l’atenció adequada i només el 31% d’aquests nens reben antibiòtics.
Percentatge de morts en menors de 5 anys per pneumònia segons estat d’origen el 2015 / WHO and Maternal Child Epidemiology Estimation. MCEE
En els últims anys, s’ha produït un augment en la prevalença i virulència del pneumococ que és un dels principals patògens implicats en les pneumònies, al que s’ha afegit la progressiva resistència a antibiòtics que s’ha generat en les últimes dècades. La pneumònia també és la infecció que produeix un major nombre d’ingressos hospitalaris, tenint en compte que molts d’aquests ingressos, al voltant del 10% acaben a les Unitats de Cures Intensives per culpa de complicacions.
La pneumònia és un tipus d’infecció respiratòria aguda que afecta als pulmons. Aquests estan formats per petits sacs, anomenats alvèols, que en les persones sanes s’omplen d’aire en respirar. Els alvèols dels malalts de pneumònia estan plens de pus i líquid, la qual cosa fa dolorosa la respiració i limita l’absorció d’oxigen. La vacuna conjugada pneumococcal 13–valent, juga un paper primordial en la prevenció d’aquesta malaltia.
Factors de risc
En nens sans les defenses naturals poden combatre la infecció però en nens malnodrits o desnodrits que estan immunodeprimits és més fàcil contraure la malaltia. A més, la presència prèvia de malalties com el xarampió o infeccions de VIH asintomàtiques també augmenten el risc que un nen contregui pneumònia.
L’hospitalització només s’arriba a donar en casos molt greus. La pneumònia causada por bacteris es pot tractar amb antibiòtics. Abans d’això, es recomana plenament la prevenció, sobretot en nens, per reduir la mortalitat. La forma més efectiva de prevenir la pneumònia és a través de la immunització al Hib, als pneumococs, al xarampió i a la tos ferina.
Altres conductes apropiades per prevenir la pneumònia serien dur una nutrició adequada per millorar les defenses naturals o corregir factors ambientals com la contaminació de l’aire interior de les llars o fomentant una higiene correcta en llars amuntegades.
Treball de camp: intervenir allà on més afecta
Al final, i com explicava Laia Ruiz en aquest article a El Diari de la Sanitat, «millorar el diagnòstic d’aquesta malaltia és, doncs, el primer escull que cal superar per lluitar contra la pneumònia». La falta de diagnòstic porta a que a molts països, els professionals i voluntaris de salut no tenen el coneixement ni les eines necessàries per fer un diagnòstic correcte.
Hi ha molts projectes arreu que reclamen i proven de millorar com realitzar diagnòstics. És el cas del projecte ARIDA (Ajuda Diagnòstica d’Infecció Respiratòria Aguda), d’Unicef i Obra Social ‘la Caixa’. Projectes com aquest treballen per la «identificació inicial de les necessitats bàsiques i també per anar cobrint-les a través dels exercicis prova-error fins a trobar la solució adequada».
En el seu dia, UNICEF i l’OMS van desenvolupar un temporitzador d’infecció aguda de la respiració (ARI) per ajudar els treballadors sanitaris a determinar la freqüència respiratòria d’un nen. El projecte ARIDA s’ha ocupat de distribuir-ne.
600.000 persones pateixen diabetis a Catalunya. L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del 2016 afirma que la diabetis afecta al 8,1% de la població de 15 i més anys (8% homes i 8,2% dones). A més, també estudia que la diabetis augmenta amb l’edat en tots dos sexes, passant de 1,5% de prevalença en el grup d’edat de 15 a 44 anys al 22,3% en la població de 65 i més anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) hi ha una prevalença creixent de la diabetis, sobretot la de tipus 2.
Altres característiques que podem trobar en les persones que pateixen diabetis a Catalunya és que un 65% declaren ser a més hipertenses, un 49,4% presenten excés de pes i un 13% són fumadores.
A través de la mateixa enquesta també es veu que «la diabetis presenta un clar gradient social». Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.
Segons la Federació Internacional de Diabetis (IDF), més de 199 milions de dones viuen amb diabetis al món. Aquest 14 de novembre, Dia Mundial de la Diabetis, a Catalunya s’ha volgut fer un esment especial a les dones sota el nom “Diabetis i dona, pel dret a un futur saludable”. Ho fan, diuen des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya perquè»en molts països, principalment en vies de desenvolupament, les nenes i les dones veuen minvat l’accés a la promoció de la salut, a la prevenció, detecció precoç i tractament». A més, afegeixen que «les desigualtats sòcio-econòmiques exposen les dones als factors de risc principals per a la diabetis com són l’alimentació poc saludable i la manca d’activitat física».
La jornada «Diabetis i dona, pel dret a un futur saludable» vol «reforçar la importància d’un accés equitatiu a l’atenció i educació per a les dones amb factors de risc o amb diabetis ja sigui per augmentar la capacitat de prevenir-la o per aconseguir un control òptim de la malaltia».
En la lluita contra el càncer, sigui quina sigui la seva variant o origen, hi ha un moment que indefectiblement marca un punt d’inflexió. És quan el tumor original, el primer que es detecta, escapa del seu confinament i propicia l’aparició de tumors secundaris en òrgans i teixits distants i aparentment sense connexió amb el primari. És el que coneixem com a metàstasi, un fenomen que encén totes les alarmes. Ho fa, òbviament, en el pacient i el seu entorn més immediat, però també en l’equip d’especialistes que se’n fan càrrec. Pel primer, perquè significa que la malaltia avança i el seu control es fa cada vegada més dificultós; pels segons, perquè han de posar en marxa estratègies clíniques, sovint més agressives, que frenin la progressió de la malaltia.
El com i el perquè de les metàstasis, conegudes des que es coneix el càncer, han estat llargament discutits, però no ha estat fins pels volts de l’any 2000, que els investigadors han tingut les eines adequades per a començar-les a abordar amb una certa eficàcia i amb tractaments que vagin més enllà de l’extirpació quirúrgica, la quimioteràpia convencional i la radiació. Va ser en aquells anys quan un grup de pioners, entre els quals destaca internacionalment Joan Massagué, avui director al Memorial SloanKeteringCancerInstitute de Nova York, que comença a descriure les claus genètiques que marquen l’origen i desenvolupament de les metàstasis.
Avui, Roger Gomis, enrolat a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona, i seguint el padrinatge intel·lectual de Massagué, ha fet un pas endavant en la mateixa línia argumental assegurant que hi ha marcadors genètics que informen de quines malaltes de càncer de mama es podrien beneficiar d’un tractament preventiu de metàstasi. Gomis va rebre formació al laboratori novaiorquès de Massagué abans d’incorporar-se, fa anys, a l’IRB. Des de la distància, ambdós mantenen viva la relació.
El que ha trobat Gomis, publicat fa unes setmanes a la revista TheLancetOncology, una de les més seguides del món en recerca sobre càncer, té a veure amb un gen, anomenat MAF. L’absència d’aquest gen, o la seva presència amplificada, informa, segons la troballa, de si el tractament amb àcid zoledrònic, medicament habitual per al tractament de l’osteoporosi, ajuda o no a la prevenció de les metàstasis òssies derivades del càncer de mama.
I la resposta és…
Que sí. Hi ha un extens grup de malaltes que podrien rebre un benefici important d’aquest fàrmac en funció de la seva genètica. No només això. Aquestes malaltes, en el cas que tinguessin el marcador genètic, podrien rebre de forma precoç el tractament que es dóna quan les metàstasis òssies ja són visibles. En aquest moment, la quimioteràpia sol ser agressiva, amb importants efectes secundaris, i no sempre dóna el resultat desitjat. En un 4% dels casos, està reconegut que el tractament pot ser pitjor que la malaltia.
El que aporta la troballa de Gomis, que ha coliderat la recerca amb Robert Coleman, de la Universitat de Sheffield, pot arribar a ser més rellevant del que aparenta en primera instància. D’entrada, perquè defineix un marcador amb implicacions directament relacionades amb decisions mèdiques. En metàstasis òssies derivades d’un càncer de mama és la primera vegada que passa. I cal tenir en compte que aquesta mena de metàstasis es donen en el 15-20% dels casos.
La segona qüestió és quina mena de decisions mèdiques implica. N’hi ha dues de transcendents per l’evolució de la malaltia. Una: si bé està acceptat que l’àcid zoledrònic combinat amb la quimioteràpia pot ser positiu, ja que a més de combatre els tumors contribueix a prevenir la descalcificació dels ossos i a enfortir-los, ara es té un element objectiu si aquesta estratègia té sentit o no. I dues: s’està veient que si s’administra aquest mateix tractament un cop detectat el tumor primari a la mama, i no quan ja han aparegut les metàstasis, els resultats milloren notablement. Com a conseqüència, doncs, els oncòlegs disposen d’una nova eina diagnòstica per a decidir el millor tractament.
Patent a la vista
La derivada pràctica del treball de Gomis i tot el seu equip de col·laboradors és la confirmació, via assajos clínics independents, de què el seu descobriment no és un artefacte o una anècdota sinó un fet generalitzat. És a dir, que el marcador que han identificat té prou sentit per a generalitzar el seu ús en la pràctica clínica.
Que això passi també té implicacions. La més notable, i que dóna continuïtat a la recerca, és la sol·licitud d’una patent a través de la qual es protegeixen els drets intel·lectuals i d’explotació d’un test diagnòstic que permet distingir entre malaltes susceptibles de rebre o no un tractament terapèutic, cosa que fins a la data no era possible de fer.
I darrere d’aquest pas, un altre: com a fruit de la patent, el naixement d’una empresa de base tecnològica per a proveir d’aquesta tecnologia al món mèdic. L’empresa es diu Inbiomotion i surt com a una spin–off de l’IRB, és a dir, a partir d’investigadors del centre de recerca. És plenament operativa des de 2012 i el seu capital és bàsicament català.
Quan tens fills, saps quin és el so més pertorbador: la seva respiració entretallada, sovint amb un xiulet. Escoltar com els costa omplir d’oxigen els pulmons fa que a nosaltres ens falti l’aire. En aquesta situació som ràpids, anem a urgències i en poques hores les seves galtes recuperen el color habitual i la seva respiració ja es normalitza.
El so pertorbador desapareix. Tots tornem a respirar.
Aquest també és el cas d’en Sagar, un nadó del nord de Nepal, de només quatre mesos quan el vam conèixer. El dia que el vam visitar a casa seva –una de les poques gairebé intacta després del terratrèmol de 2015- li costava molt respirar. La seva família també va actuar ràpidament, i van decidir trucar a la voluntària comunitària de salut del seu poble, la Tutsi, perquè el visités i resolgués el problema. La Tutsi va agafar un petit temporitzador manual, semblant a un cronòmetre, i durant un minut va comptar el número de respiracions de l’infant. No va ser fàcil. En Sagar respirava massa ràpid: més de 50 en només un minut. Gairebé una respiració per segon.
Era pneumònia, però amb un diagnòstic adequat, en Sagar va poder rebre tractament.
Aquesta història es repeteix contínuament arreu del món, però no totes tenen un final feliç. Molts –massa- cops, la família no té a qui recórrer o els responsables de salut no compten amb les eines adequades. De fet, en molts indrets, la pneumònia no té nom perquè és una malaltia desconeguda. I quan no té nom, no existeix.
És així com una malaltia que es pot prevenir va matar 900.000 infants menors de cinc anys només el 2016. Una mort cada 35 segons.
Millorar el diagnòstic d’aquesta malaltia és, doncs, el primer escull que cal superar per lluitar contra la pneumònia, i aquest és precisament el cor del projecte ARIDA, que va néixer el 2015 de la mà d’UNICEF i l’Obra Social «la Caixa». La col·laboració en innovació d’ambdues organitzacions busca validar nous dispositius perquè persones com la Tutsi puguin comptar, de forma fàcil i fiable, les respiracions dels infants. I sobretot perquè els nens i les nenes puguin rebre, de forma immediata, la teràpia adequada.
Cada 12 de novembre se celebra el Dia de la Pneumònia. I enguany volem dedicar-lo a tots els infants que s’han pogut salvar, com en Sagar. La resta de dies seguirem treballant perquè el so més pertorbador desaparegui.
En la disputa per ser la candidatura escollida per ser la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès), Barcelona hauria quedat descartada segons declaracions de fonts diplomàtiques al diari econòmic Financial Times.
L’EMA busca seu després d’abandonar Londres pel Brexit i Barcelona, una de les candidates preferides per reunir totes les condicions tècniques que es requerien, hauria quedat fora en aquest mateix sentit, «per la tensió que es viu».
Tot i els rumors, totes les institucions i organismes que treballen per l’èxit de la candidatura han volgut transmetre un missatge d’ànims i han confirmat que segueixen endavant.
La ministra de Sanitat del Govern d’Espanya, Dolors Montserrat, ha publicat el següent en el seu compte de Twitter el missatge del compte oficial de la candidatura i ha afegit que des del Gobierno seguiran «treballant perquè Barcelona sigui la nova seu de l’Agència Europea del Medicament. Som la millor candidatura tècnicament. Anem a seguir treballant perquè el proper 20 de novembre la #EMA vinguia a Espanya».
Seguimos trabajando para que Barcelona sea la nueva sede de la Agencia Europea del Medicamento. Somos la mejor candidatura técnicamente. Vamos a seguir trabajando para que el próximo 20 de noviembre la #EMA venga a España. @EMA_Newshttps://t.co/BKVoFtb4D1
El compte oficial de la candidatura de Barcelona a l’EMA deia el mateix: «Seguim treballant perquè Barcelona sigui la nova seu d’@EMA_News. La decisió es pren el proper 20 de novembre a Brussel·les #Bcn4Ema#BarcelonaisReady
Seguimos trabajando para que Barcelona sea la nueva sede de @EMA_News. La decisión se toma el próximo 20 de noviembre en Bruselas #Bcn4Ema#BarcelonaisReady
Per la seva banda, des de la tinència econòmica de l’Ajuntament de Barcelona no es posicionaran al respecte fins que no hi hagi la votació el dia 20 de novembre i, per tant, una resposta ferma sobre la candidatura. Jaume Collboni, tinent d’alcalde al capdavant de la candidatura va piular el següent: «Barcelona segueix sent la millor. El dia 20 estarem a Brussel·les fent d’aquesta candidatura una realitat #BarcelonaIsReady»
L’últim en parlar al respecte ha estat el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En la mateixa línia que els anterior també s’ha mostrat positiu: «Barcelona té les condicions tècniques i manté l’ambició intacta per ser la nova seu de l’Agència Europea del Medicament. Seguim treballant intensament per acollir l’#EMA», ha dit.
Barcelona té les condicions tècniques i manté l’ambició intacta per ser la nova seu de l’Agència Europea del Medicament. Seguim treballant intensament per acollir l’#EMA
Barcelona vol ser la seu de l’Agència Europea del Medicament
El 20 de novembre Barcelona sabrà si és l’escollida per allotjar l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les sigles en anglès). Barcelona competirà amb altres 18 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Dublín o Milà. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.
El president del Govern, Mariano Rajoy el de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van acordar el passat mes d’abril presentar la candidatura de Barcelona per segona vegada a la història. La primera va ser l’any 1992 en el marc dels Jocs Olímpics a la ciutat i la candidatura va quedar en segona posició.
Dublín, Copenhague, Estocolm, Bratislava o Amsterdam són algunes de les altres ciutats candidates a optar a acollir la seu de l’EMA. Entre totes, Barcelona era de les preferides per diversos motius, la majoria tècnics. Les oficines s’ubicarien a la torre Agbar a la plaça de les Glòries, un edifici ja construït i amb una capacitat similar a la seu actual, a més de tenir un pàrquing i un auditori propi.
Actualment, a Londres treballen 900 treballadors fixes que hauran de traslladar-se a la nova seu. A més, l’EMA té una xarxa de 1.600 empreses associades i rep unes 40.000 visites anuals. Aquestes característiques es tradueixen en necessitat d’infraestructures, connectivitat i transport que la ciutat que rebés la seu hauria de facilitar.
Brussel·les preferiria situar la seu a un estat que no tingués encara agències europees. En aquest cas, l’estat espanyol ja dóna base a cinc agències (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) i, per tant, tindria les de perdre per aquesta banda.
Les funcions de l’Agència Europea del Medicament impliquen autoritzar la comercialització a empreses i fer seguiment dels medicaments a la Unió Europea. També compta amb un programa d’assessorament científic que facilita la investigació de nous medicaments i impulsa el seu desenvolupament.
