Just Deploy It!

Blog

  • El càncer de pulmó és la primera causa de mort en dones a Barcelona

    L’informe La salut a Barcelona 2016 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consorci Sanitari de Barcelona notifica que el càncer de pulmó es situa com la primera causa de mort en les dones superant per primer cop al càncer de mama.

    L’estudi que s’ha realitzat sobre la qualitat de l’aire conclou que el 68% de la població de Barcelona està exposada a nivells de diòxid de nitrogen superiors dels establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i fins un 97% està exposat a material particulat. Respecte la normativa vigent a tot Europa, l’informe afirma que l’any 2016 es varen complir els corresponents valors límit o objectiu establerts per a 11 contaminants però es supera el valor límit anual de diòxid de nitrogen (NO2). L’Ajuntament de Barcelona vol fixar els seus valors de referència com els que estableix l’OMS. Així, també s’han superat els valors de referència establerts pel benzè, l’ozó i el benzo(a)pirè.

    Aquesta avaluació de la qualitat de l’aire a la ciutat de Barcelona durant l’any 2016 es manté estable respecte els anys anteriors però no aconsegueix superar els valors de l’OMS.

    Pel que fa a la mortalitat, la taxa estandarditzada per edat continua amb tendència decreixent en homes i es percep un lleuger augment en dones, tot i que la tendència respecte els darrers anys segueix sent decreixent. Les principals causes de mortalitat prematura són entre els homes i per aquest ordre: el càncer de pulmó, la malaltia isquèmica del cor i lesions per accidents de trànsit. En dones, les morts per càncer de pulmó augmenten i passen a ser la primera causa a l’any 2015. La primera causa de mort prematura en dones fins ara sempre havia estat el càncer de mama que passa a segon lloc.

    Gràfica sobre la qualitat de l’aire de La Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    L’informe La Salut a Barcelona 2016 incorpora la contaminació acústica com un element nou. S’ha realitzat un mapa de percepció del soroll fet a partir d’enquestes a la població. Les dades de 2016 mostren com a Ciutat Vella i l’Eixample, 7 de cada 10 veïns i veïnes declaren que al seu barri hi ha molt soroll. En el conjunt de Barcelona, un 47,8% declara que hi ha «molt soroll» al seu barri. Segons l’Organització Mundial de la Salut, a partir dels 42dB(A) es comencen a produir trastorns del son i a partir dels 50dB(A) podrien donar-se problemes circulatoris. Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha vinculat aquesta percepció tant amb el soroll diürn, transports, com al nocturn, oci.

    Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que el soroll ha estat un indicador nou en aquest informe i els seus resultats criden l’atenció i cal abordar-los. En aquest sentit, Tarafa ha afirmat que crearan una «Taula de soroll per treballar amb tots els agents de la ciutat i elaborar un pla de disminució de soroll a la nostra ciutat».

    Valoració positiva per part de l’Ajuntament de Barcelona

    Gemma Tarafa ha trobat important posar en relleu dues coses. Per una banda la importància d’un informe com aquest que «és únic, poques ciutats d’Europa elaboren informes que ajuden moltíssim a veure si estem orientant bé les nostres polítiques públiques». Per altra banda, ha volgut recordar que, com moltes de les polítiques s’han posat en marxa fa poc i «tenen poc recorregut», des de l’Ajuntament diuen que no poden saber si «estan servint» però, en tot cas, «aquests informes ajuden a descobrir-ho». «Hem de ser capaços de ser dinàmics en aquells polítiques que no funcionen prou bé i fer-ne de noves», ha dit Tarafa.

    Des de l’Ajuntament han valorat positivament la reducció de les principals causes de mortalitat prematura ja que «això vol dir que morim més de vells que per altres causes». També destaquen que en els resultats de tuberculosi, sida o embaràs adolescent també s’ha millorat. Tarafa ha volgut ressaltar que per molt que «els valors siguin estables o de tendència a la baixa no ens hem de conformar amb ells».

    Les desigualtats de salut entre barris pel que fa per exemple a l’esperança de vida s’han frenat força. Tarafa però ha demanat prudència perquè hi ha hagut un petit descens entre les desigualtats entre barris també perquè han parat d’augmentar. Crearan un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida per veure els impactes de les mesures que s’han anat aprovant: «un seguiment quotidià permetrà tenir una avaluació continuada».

    Quadre resum dels indicadors de l’informe de Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    Altres indicadors de salut estudiats

    La salut autopercebuda per classe social i sexe: Borrell ha explicat que aquí també es veuen les desigualtats de gènere, ja que la salut està pitjor percebuda per dones que per homes. Aquesta percepció de «mala salut» és d’un 41,7% en dones de classe social més baixai d’un 10% entre les de classe més alta.

    Un altre indicador és la salut reproductiva: la fecunditat mostra els naixements de les dones en edat reproductiva (de 15 als 49). L’estudi explica que en la fecunditat adolescent (15-19) hi ha 19,1 embarassos per cada mil dones. Els gràfics mostren que tant els embarassos com els avortaments tendeixen a disminuir i la fecunditat a créixer. També s’han estudiat els embarassos en adolescents comparant-los entre l’any 2008 i el 2016. En tots els districtes disminueix l’embaràs adolescent.

    L’estudi de salut laboral mostra que les lesions i malalties professionals relacionades amb el treball greus s’han incrementat en 183 en homes i 76 en dones després de 10 anys de descens mantingut. De lesions mortals hi ha hagut 25 homes i 6 dones. De malalties professionals hi hagut 569 casos. De malalties relacionades amb el treball com ara el trastorn ansiós-depressiu: 545 (191 homes i 354 dones).

    Pel que a les infeccions per malalties de transmissió sexual, els casos de VIH estan pràcticament estables i fins i tot han arribat a disminuir una mica. Altres com ara la sífilis, però, van creixent en homes i la gonocòccia va creixent en dones. Gemma Tarafa ha argumentat que l’increment de malalties infeccioses també es pot explicar pel fet que la vigilància és major i el control fa que detectem més casos. En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Barcelona han afirmat que estan traçant una estratègia per poder disminuir aquests percentatges, «quan abans fem la detecció precoç abans evitarem que la puguin transmetre».

    L’estudi també s’ha centrat en les persones, l’economia i les condicions de vida a Barcelona. L’informe afirma que el 9% de les llars vivien en pobresa material severa el 2016. A més un 10,6% de les llars de Barcelona van patir pobresa energètica l’any 2016 (un 23,4% en les classes socials més desfavorides respecte a un 4,8% en les més
    benestants). En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que ha atès prop de 10.000 llars amb problemes relacionats amb la pobresa energètica. Bombers, Centres d’Atenció Primària i Habitatge «són sovint la porta d’entrada a persones amb pobresa energètica», segons Tarafa, i és amb tots ells amb els qui l’Ajuntament treballa per pal·liar els percentatges informes.

    Quan es pregunta a la ciutadania per la seva salut percebuda, veiem com el 15,5% dels homes i 22,6% de les dones (adults) declaren una salut regular o dolenta. Les dones tenen una pitjor percepció de la salut però, tot i això, viuen més anys.

    Als serveis sanitaris, segons Tarafa, els hi cal molt marge de millora. El 64,3% de la població barcelonina té cobertura sanitària exclusivament pública, però aquest percentatge és molt diferent entre els districtes, sent els dos més extrems Sarrià-Sant Gervasi (25,9%) i Nou Barris (83,4%). L’ús dels serveis d’urgències hospitalaris l’any 2016 a la ciutat va ser de: 342 persones per 1.000 habitants en el cas dels homes i 380,1 en dones. Per altra banda, un 24% de les cites prèvies a l’atenció primària es donen a més de 48 hores.

  • Donat d’alta l’últim ferit per l’atemptat a Barcelona

    El Departament de Salut ha informat que l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost ha rebut l’alta mèdica a l’Hospital Mútua de Terrassa. La persona que avui ha rebut l’alta és una de les ferides que es trobava en estat més greu.

    El balanç dels atemptats de Barcelona i Cambrils deixa 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, han estat atesos en més de 20 centres sanitaris catalans. En aquest sentit, el Departament de Salut ja va lliurar 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades pels atacs terroristes del 17 d’agost.

     

  • (II) Canvis legislatius

    No són precisament pocs els que pensen que els canvis que precisa l’atenció primària i comunitària es poden i s’han de realitzar sense recórrer a modificacions del marc legislatiu que li van donar carta de naturalesa. No deixa de ser cert que, com s’ha vist en moltes ocasions, les lleis no sempre es compleixen i que les seves disposicions poden ser simples cants al sol, sobretot quan no aconsegueixen sintonitzar de forma suficient amb les necessitats reals de la societat a la qual van dirigides. Creo no obstant això que els canvis que precisa el conjunt del sistema i l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per donar resposta als nous requeriments socials són d’una envergadura que no poden ser dissenyats i implantats sense reconsiderar, com a mínim parcialment, la legislació actual.

    Que cal canviar determinats aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986 és un fet exposat per molts analistes davant la necessitat de readaptar-la als canvis de context esdevinguts en els últims 30 anys. En aquestes línies no detallaré aquestes modificacions, que abasten múltiples capítols de la llei (finançament, universalitat, transparència, etc.) i que han estat abordades per persones molt més enteses en la matèria que jo i per això realitzaré algunes consideracions sobre àmbits que afecten de forma més directa a l’APiC. Alguns, entre els quals em trobo, proposen fins i tot un canvi global, iniciat en el mateix àmbit d’actuació i denominació de la llei, que hauria de passar a ser de Sanitat, Serveis Socials i Dependència. Regular conjuntament les prestacions sanitàries, socials i de dependència tindria una gran repercussió sobre l’APiC, ja que permetria, entre altres coses, finançar i organitzar des d’una visió integrada i integral aquests recursos que, com es comprova diàriament en l’activitat assistencial clínica i comunitària estan íntimament lligats, en forma de necessitats coincidents, superposades i que es potencien i interactuen entre si en els mateixos individus. En el cas de Catalunya cal reconsiderar en profunditat la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) i, per descomptat, el decret de reforma de l’atenció primària de 1985.

    Un nou marc legislatiu hauria d’incorporar una conceptualització més clara de l’estructura general del sistema públic de salut que emfatitzi el paper central de l’APiC i no solament com a porta d’entrada del sistema sinó com a responsable últim de la gestió, en termes de garantia de la longitudinalitat i continuïtat de l’assistència, de l’atenció prestada a la ciutadania, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. La longitudinalitat és un valor propi i exclusiu de l’APiC que el sistema sanitari en el seu conjunts hauria de potenciar per tal de millorar la qualitat de l’assistència. També cal que el marc legal contempli de forma explícita la necessitat d’implantar accions intersectorials en el marc d’una estratègia de «salut en totes les polítiques», estratègia que ha de traduir-se en instruments organitzatius i de coordinació entre diferents departaments governamentals que la facin viable i operativa. En aquest sentit haurien de remarcar-se els vincles de col·laboració estratègica i operativa entre els recursos clínic-assistencials i els de salut pública, tant en alts nivells de planificació, direcció i gestió com en el mateix si de les unitats territorials en què es desenvolupa l’APiC.

    Aquests canvis i uns altres que s’han de considerar en el contingut de les lleis han de traduir-se també en les disposicions legals de rang inferior que regulen l’atenció primària, amb referència especial als decrets estatal i autonòmics de reforma. Considero adequat procedir a una redefinició dels conceptes de centre i equip de salut, en el primer cas per ampliar el seu àmbit competencial i permetre que puguin actuar en el seu si, de forma permanent o puntual, tots els professionals integrats en l’APiC del territori. També és important reconsiderar la composició i funcions de l’equip, establint de forma flexible quins són els professionals que integren el seu nucli de referència poblacional i els qui actuen com a consultors i suport de suport especialitzat d’aquell i els que han de coordinar-se amb l’equip. En les disposicions legals també han d’analitzar-se els diferents recursos comunitaris, estructurals i personals, que han de participar activament en els processos de promoció, prevenció i assistencials clínics de la població i les persones, respectivament. La figura del responsable de l’equip (director/coordinador) mereix també una reconsideració que permeti eliminar o disminuir els problemes que s’han observat en diferents llocs davant la indefinició relativa de les seves competències i dels mecanismes per a la seva elecció o nomenament. Encara que serà objecte d’atenció en un altre article, vull esmentar la importància d’abordar el tema de la carrera i desenvolupament professional continu dels professionals de l’APiC, aspectes que fins avui no s’han definit amb claredat, fet que contribueix sens dubte a generar desmotivació entre els professionals d’aquest àmbit.

    Des de l’inici legislatiu de la reforma de l’atenció primària han passat més de 30 anys. La quantitat i importància dels problemes que s’han anat acumulant en el sector al costat dels canvis en els contextos sociocultural, econòmic i tecnològic crec que aconsellen analitzar de nou el marc legal i introduir les modificacions pertinents.

  • «Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària»

    La CAMFiC es defineix com la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, una associació científica i professional de metges especialistes en medicina familiar i comunitària en l’àmbit de Catalunya. Com a missió volen «promoure, mitjançant els socis, el desenvolupament d’una Atenció Primària resolutiva i d’alta qualitat, centrada en la millora de la salut de la comunitat, potenciar i facilitar el desenvolupament professional del soci i, en general, del conjunt de persones que treballen a l’Atenció Primària, en col·laboració amb les organitzacions sanitàries, polítiques i docents».

    El relleu i nomenament del nou president de la CAMFiC es va dur a terme durant el XXVI Congrés d’Atenció Primària celebrat a l’Ampolla durant el 26 i el 27 d’octubre.

    Dolors Forés ha estat la presidenta de la societat durant 12 anys. La Dra. Forés, és cap d’estudis de la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Costa de Ponent (ICS), és vocal del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i forma part del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal òrgan de govern de l’ICS.

    Antoni Sisó pren el seu relleu després d’haver estat durant dos anys el vicepresident de la societat científica. A banda de ser el nou president de la CAMFiC, el Dr. Sisó és director de recerca del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerre (CAPSBE) i cap del Grup Transversal de Recerca en Atenció Primària de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer).

    Ara que podeu fer una valoració conjunta, com veieu el traspàs de la presidència de la CAMFiC?

    Antoni Sisó: Si vols adjectius, ha sigut un traspàs transparent, organitzat, exemplar, amigable. Ha anat bé.

    Dolors Forés: Sí. L’Antoni ha estat durant vicepresident durant un temps i per tant no ha representat cap daltabaix ni per la societat, ni per la junta. Quan algú arriba a un lloc i comença dient que no canviarà res a mi em por.  És obvi que canviarà moltes coses: és molt més jove, és un home, té un perfil professional diferent…

    Quina valoració fas dels últims anys presidint la CAMFiC, Dolors?

    Dolors: En tinc molts d’últims des de l’any 2005… Penso que la societat científica, no gràcies a mi ni tan sols a la junta, sinó gràcies a tots els que han participat, s’ha consolidat com la societat líder dels metges i metgesses de família de Catalunya. Això només ha estat possible per la fidelitat i el respecte que ens han tingut els socis, que han anat augmentant. Igual que els metges no tenen sentit sense els pacients, una societat científica no té sentit sense els socis.

    Ara bé, de la mateixa manera que els socis són una part important, una altra són els grups de treball on els metges i metgesses, ho ressalto perquè hi ha moltes dones professionals de la salut, no només treballen per millorar la integritat de la seva professió sinó que estan organitzats per àrees d’interès. Tenim grups d’experts, vora uns 50, on hi ha d’interessats en patologies més orgàniques i d’altres en patologies relacionades amb el benestar psíquic. Aquí trobem per exemple: el grup de l’adolescent, el de salut mental, el de violència de gènere o el de la gent gran, que es dediquen a fer activitats formatives.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    Els grups claus són el grup d’ètica i el grup de qualitat que a part de ser grups absolutament transversals han jugat un paper molt important per seguir amb una visió crítica les activitats formatives que es fan des de la societat així com els continguts, la difusió, els distribuïdors… Tenim a més implantació territorial i després tenim grups que representen la continuïtat com ara la vocalia de residents. Els intentem incloure des del principi, abans de començar de fet, just al passar el MIR es realitza un acte on s’intenta explicar que els hi pot aportar la societat a aquests joves metges de família.

    Quin seguiment se’ls hi fa perquè acabin integrant-se dins la CAMFiC plenament?

    Dolors: Com a societat som els referents de l’Atenció Primària i des del punt de vista professional també som els que sabem el millor i el pitjor de la primària. Als joves que just es sumen a l’especialitat els hi donem suport en els seus inicis ja que no deixen de ser joves amb contractes precaris.

    En aquest sentit, i perquè som els qui sabem les mancances de la primària, com a societat des del govern del tripartit també ens hem dedicat a assessorar els plans directors i estratègics que s’han anat elaborant encara que no sempre hem estat d’acord.

    Què reculls de la Dolors, Antoni? 

    Antoni: Aquests dos anys que he estat com a vicepresident treballant amb la Dolors em fan estar molt agraït per la feina feta. Crec que podem dir que ara la CAMFiC és el dibuix que volíem. A més, jo que vinc més de l’àmbit de la investigació i la recerca, recolliré idees de la trajectòria de la Dolors, que ve més de l’àmbit docent.

    A finals de maig us vau reunir amb el conseller de salut, Toni Comín, junt amb membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) per traslladar-li un seguit de propostes que busquen millorar l’atenció primària. La resposta del Departament de Salut va ser que aquestes ja es preveien dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Aquesta Estratègia incorporaria 5.000 treballadors a l’atenció primària per exemple. Ha començat el desplegament de l’ENAPISC?

    Antoni:  No. A hores d’ara l’ENAPISC no ha començat a caminar. De fet, encara estem pendents que s’activin els grups de treball, ja que fins ara ni tan sols ens han convocat.

    Quines propostes veieu més urgents?

    Antoni: Els metges de família volem tenir un rol central dins el sistema. Volem recuperar la centralitat i això passa per treballar des de diverses categories. L’ENAPISC detalla mesures de governança, d’atenció domiciliària, de gestió… Cal revertir la situació de la medicina de família i comunitària amb certa urgència. Ara mateix hi ha un decrement accelerat del número dels metges de família al sistema perquè hi ha jubilacions que no es cobreixen i gent que marxa fora.

    Ens trobem amb 200 metges de família menys al sistema en un moment on tenim població cada cop més envellida, que requereix més visites a domicili i una atenció més complexa. Paral·lelament, tenim una bossa de metges d’entre 30 i 40 anys que viuen en precarietat laboral. No sabem si això l’ENAPISC ho arribarà a tractar però ara mateix veiem que cada cop hi ha menys places, no es convoquen oposicions públiques i no hi ha cap tipus de seguretat quan tenir seguretat a la feina és una necessitat que tothom busca.

    Dolors: Això s’ha de combinar amb el fet que és una especialitat on hi ha moltes dones que veuen que no poden conciliar la seva vida personal amb la professional. Arriben als 30, 40 anys i segueixen sent precàries després d’haver passat una carrera llarga, una residència també extensa…

    Antoni: Per la societat, ser metge està molt ben vist socialment però tot i així el retorn social que reben els joves metges de família no és el que s’esperaven en entrar a la carrera.

    Dolors: El reconeixement social es dóna més en altres especialitats… La premsa mateix va als hospitals a informar-se però, què ha de saber un metge que està tancat a un hospital si ha arribat o no la grip? Som nosaltres el primer contacte amb la societat.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    La disminució dels metges de família també es pot explicar perquè els estudiants de medicina trien altres especialitats al realitzar l’examen del MIR (Metge Intern Resident)?

    Antoni: Des de l’any 96 s’estan oferint les mateixes places de medicina familiar. El sistema dels darrers 20 anys s’ha dedicat a crear especialistes de qualsevol cosa menys de família. Som el país amb la ràtio més baixa de metges de família respecte a altres especialitats.

    Dolors: La gent quan comença la carrera vol ser metge, pocs saben quina especialitat faran. És al llarg de la carrera quan comencen a fer una doble selecció dins de grans grups. Els professors haurien d’encaminar als alumnes cap a allò necessari i animar que la meitat d’ells anessin cap a la primària. Ara mateix el MIR es dedica a cobrir places i no estudia a mig-llarg termini quins metges necessitarà el sistema ni tan sols es planteja quines àrees són aquelles on es vol incidir més. Això el que acaba provocant és que els metges residents acaben una especialitat i com no tenen on treballar acaben fent una altra especialitat o marxant del país. És ridícul i costós pel sistema. Podem entendre que planificar sempre és difícil però s’haurien de preveure escenaris i deixar de convocar places en base a la necessitat del moment de cada hospital.

    Com es pot promocionar de nou l’especialitat entre els estudiants de medicina i entre aquells que ja han accedit a la residència perquè s’hi quedin?

    Antoni: La recerca pot ser una bona oportunitat pel metge de família. Catalunya sempre ha estat exportadora de talent i els metges de família podrien investigar en biosanitat i biomedicina. Ara bé, si no hi ha contraprestacions en forma de recursos, calen eines perquè els metges de família es desenvolupin com a investigadors. Aquestes no es creen per la fama que té el metge de família de ser un metge assistencial. Per això, no hem tingut mai el que se’n diu temps protegit, no hem tingut l’ambient que ens ho hagi permès. Cal que per discriminació positiva això es pugui promoure.

    El pressupost públic destinat a Atenció Primària ara està en un 14% però el percentatge ideal seria que es situés en un 25%. Poc pressupost, poc personal… Comptant que la població ha envellit més i per tant ha augmentat la feina de l’atenció primària.

    Antoni: Sempre tindrem feina i no només per l’envelliment de la població sinó perquè nosaltres no donem altes. Això és el fonament de la nostra atenció: conviure, acompanyar, compartir problemes psicològics, socials, familiars, laborals… Des de la CAMFiC parlem de deprescripció que vol dir bàsicament donar-li seguretat al pacient. Ens ve un pacient de 75 anys que pren sis fàrmacs diferents i de cada fàrmac s’han fet assaigs clínics per mirar la seva eficàcia i tolerància però qui li ha receptat un d’aquests no pot saber com li afecta la barreja. És per això que el metge de família ha de ser el metge més accessible de tots. Ens arriben a nosaltres els danys col·laterals, no al psiquiatre que li ha receptat la meitat dels fàrmacs.

    Dolors: Ni tan sols nosaltres podem saber els efectes, ja que aquests són exponencials. No tenim matèria per fer estudis però amb la deprescripció mirem de buscar el major benefici pel pacient.

  • El dret a la salut i a la sanitat pública

    Parlem avui aquí del dret dels ciutadans i les ciutadanes a la protecció de la salut i a una assistència sanitària pública, equitativa, solidària i de qualitat. Però podríem també posar com a exemple del que volem el tema de l’educació, l’atenció a la dependència, els drets laborals, de gènere, de prestacions econòmiques i tants altres drets socials.

    Malauradament a Catalunya aquests darrers temps no s’ha pogut parlar (ni legislar) sobre aquests temes, que són veritablement importants per la vida quotidiana de les persones. Ara sembla, amb l’horitzó incert de noves eleccions, que tenim alguna esperança de poder tornar a fer política de veritat, no de paraules i promeses, com diu també l’Amando en un recent article en aquest diari,

    Han passat més de 30 anys de la llei general de sanitat de l’estat espanyol que, aprovada per unanimitat al congrés de diputats, fundava un autèntic Servei Nacional de Salut, integral, públic, pagat pels impostos i transferit a les autonomies. També 30 anys de la primera reforma de l’Atenció Primària de Salut (constituint la base de l’actual Atenció Primària de qualitat) i 25 anys de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei d’Ordenació Sanitària (la LOSC).

    Durant aquests 30 anys han passat moltes coses, temps que vàrem anar a millor però darrerament hem anat a pitjor: amb retallades, privatitzacions per fer negocis, corrupció, precarietat laboral, pèrdua de qualitat i desencís. També la societat ha canviat, amb més informació, més exigències lícites de qualitat i participació, amb noves patologies, més supervivència, cronificació de malalties i dependència. Hem anat fent-nos conscients que la salut està determinada per factors econòmics, socials, ambientals i culturals, que la sanitat es dedica sobretot a l’atenció a la malaltia i l’acompanyament a la mort. Que hi ha moltes iniquitats i desigualtats: de classe social, de gènere, econòmiques, per nivells educatius i altres. Tot això ens ha fet entendre que la Salut és un afer polític.

    És per això, i perquè la societat ha canviat, que enfront la paràlisi, creiem que ha arribat l’hora de fer política, de fer política de veritat, defensant els drets i béns comuns aconseguits en aquests 30 anys. No podem esperar a ser totalment sobirans per decidir i actuar sobre el nostre present i futur.

    No podem seguir posant pegats i tapant forats, no més plans i programes sectorials, hem de refundar estructuralment el nostre Sistema Nacional de Salut. Hem de tornar a redactar, escoltant totes les veus que defensen el bé comú, una nova llei general de salut i serveis socials de Catalunya amb garanties d’aplicació. Aquest pot ser un bon principi de programa electoral per Catalunya.

  • Equipaments, salut mental en joves i formació de personal públic: els propers passos del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’informe del primer any en marxa del Pla de Salut Mental 2016-2020 afirma que s’ha aconseguit iniciar el 82% de les 111 mesures previstes i transmet la intenció de millorar la formació del personal municipal per detectar precoçment problemes de salut mental entre la població. En aquest segon any de Pla, l’Ajuntament de Barcelona pretén introduir la millora dels equipaments sanitaris, crear més Espais de Consulta Jove i formar en salut mental personal públic. Després de formar els treballadors de Barcelona Activa ara els hi toca a l’Oficina d’Habitatge introduir una perspectiva de salut mental en l’atenció al públic del seu dia a dia.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un enllaç a l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que resumeix i desglossa els problemes i l’estat de salut mental a Barcelona així com l’atenció que s’ha donat. També ha valorat públicament la importància de treballar la salut mental: «Hem estat massa temps sense parlar de salut mental. Fins que no es va aprovar, ara fa un any, el Pla de Salut Mental 2016-2022, les polítiques que abordaven la salut i el benestar emocional a la ciutat de Barcelona i al conjunt del país eren molt fràgils». Així, per Tarafa, l’informe presentat condueix a fer front a l’actualitat, ja que presenta uns «indicadors preocupants» com ara l’increment del patiment psicològic en adolescents i també en persones amb dificultats laborals.

    Després de la presentació d’aquest primer any del Pla en marxa s’inicia una segona fase de desplegament que busca «més professionals, millors equipaments, nous serveis per joves i més formació per professionals».

    Tarafa conclou la seva valoració a la feina feta dient que «el repte és important, però també ho és la nostra determinació per mirar el problema a la cara». Afegeix que, donat que «la salut mental va molt lligada a factors de desigualtat, d’exclusió social i de vulnerabilitat, na ciutat més cohesionada i justa ens portarà sens dubte a una ciutat més saludable».

    El primer any del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’Ajuntament de Barcelona presentava al juliol del 2016 el Pla de Salut Mental 2016-2022, el primer d’aquestes característiques a la ciutat i que va comptar amb participació d’associacions i entitats especialitzades. El definien així: «Entre els seus principis rectors hi ha un major impuls a les actuacions preventives i de promoció de la salut mental; la focalització dels esforços en l’atenció a infants, adolescents i joves; el suport a la plena inclusió de les persones diagnosticades de trastorn mental i l’inici d’accions als barris amb especials dificultats i en situació de desigualtat».

    Amb aquesta voluntat, el Pla, un any després té en funcionament el 82% de les 111 mesures previstes. Ara, a banda dels projectes ja engegats, l’Ajuntament té previst desplegar d’immediat tres línies «que pretenen impulsar i completar tota la feina desplegada fins ara». Millora dels equipaments sanitaris, Espais de Consulta Jove i formació en salut mental són aquestes tres línies.

    Pel que fa a la millora d’equipaments, el departament de Salut de la Generalitat va destinar un increment de 12 milions d’euros del seu pressupost per l’actuació en salut mental dels serveis sanitaris de Barcelona. L’Ajuntament està treballant junt amb el Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) on es centrarà aquest augment que, principalment anirà a «incrementar i adequar els serveis de salut mental i reforçar la figura del Pla de Serveis Individualitzats (PSI) als barris prioritzats per l’existència de desigualtats socials en salut, amb l’objectiu de gestionar els casos de trastorns mentals severs a la comunitat», «incrementar la intensitat de la teràpia psicològica a la xarxa de salut mental de la ciutat» i «ampliar el nombre de professionals als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i als Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA)».

    L’Ajuntament obrirà fins a quatre Espais de Consulta Jove als districtes amb pitjors indicadors socials i de salut. En aquests espais comunitaris es podran atendre consultes presencials o telefòniques per donar resposta a les necessitats d’atenció i dels possibles casos de patiment psicològic i/o emocional que poden aparèixer en el context escolar, familiar o comunitari dels joves d’entre 12 i 21 anys. L’objectiu és donar respostes especialitzades així com dotar als infants i adolescents d’eines per afrontar una situació personal angoixant. També oferir un servei als professionals que treballen a les escoles i a d’altres equipaments o serveis amb adolescents o joves, amb assessorament i orientació sobre casos o situacions concretes que es poden trobar durant l’exercici de la seva tasca professional diària i orientar i donar recolzament especialitzat a les famílies de l’infant o adolescent que siguin atesos.

    En la mateixa línia de donar eines a professionals i entorn proper de joves en possible situació de vulnerabilitat psicològica, l’Ajuntament de Barcelona vol formar en salut mental al seu personal. Durant l’any 2016 Barcelona Activa va formar el seu personal tècnic amb l’objectiu d’incloure la perspectiva de salut mental en els seus serveis. Al gener del 2018 s’iniciarà un programa específic adreçat a les 10 Oficines d’Habitatge que hi ha a la ciutat per després fer-ho extensible a altres àrees. «La intenció és que el personal que hi treballa en aquestes oficines sigui capaç d’identificar aquests problemes entre els usuaris i usuàries d’aquest servei, tot partint de la premissa que la pèrdua de l’habitatge és un focus important d’angoixa i patiment per l’afectat». Formar el personal servirà perquè l’atenció sigui més adequada i adaptada a les necessitats de suport del malestar emocional i que s’ofereixi una primera orientació i es detectin els casos més greus mitjançant la necessària coordinació amb la xarxa de salut i social. Un equip de suport i orientació oferirà un assessorament permanent a aquest personal de les Oficines d’Habitatge per «mantenir i actualitzar la formació rebuda, facilitar l’acompanyament cap als serveis professionals, donar pautes d’autoprotecció i, en definitiva, donar suport i assessorament immediat sempre que sigui necessari».

    Els antecedents i la necessitat del Pla de Salut Mental 2016-2022

    El gènere i sobretot la situació socioeconòmica (definida pel nivell d’estudis, d’ocupació o el districte de residència) expliquen en gran part el risc de desenvolupar algun problema d’aquest tipus. Així, en termes generals, els problemes de salut mental són més freqüents entre les dones adultes i grans, entre les persones aturades i entre les classes socials i zones més desafavorides.

    Estudis diuen que entre el 10% i el 20% de la població de Barcelona té algun problema de salut mental. Ara bé, l’estudi La salut mental a Barcelona ja mostra xifres on aquests percentatges han empitjorat. Les darreres dades mostren que les noies adolescents i els homes adults són els que més han empitjorat la seva salut mental durant els últims anys.

    Entre els anys 2012 i 2016, la prevalença dels problemes de salut mental va passar del 5,3% al 12,3% entre les noies que estudiaven 4t d’ESO i del 6,7% al 10,5% entre les de 2n de Batxillerat. Entre els nois les prevalences respectives van passar del 6,0% al 9,7% per als més joves i del 5,4% al 6,0% per als més grans. L’informe explica la importància de l’edat d’aquesta manera: «tot i que durant la primera infància són els nois els que presenten una pitjor salut mental, la tendència canvia a partir de l’adolescència i s’estableix una diferència que es manté en l’edat adulta i s’accentua a partir dels 45 anys».

    Les visites registrades i ateses als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) ha augmentat d’una manera notable entre els anys 2002 i el 2016. Aquests centres van passar d’atendre unes 5.400 persones a atendre més de 12.300. Els diagnòstics per trastorn mental greu suposen el 12% del total d’atencions que fan els CSMIJ. La resta de visites, expliquen a l’informe, tenen a veure amb «un increment progressiu de la notificació dels casos, amb un increment de l’oferta i amb una millor capacitat diagnòstica, més que no pas amb un empitjorament de la salut mental».

    Pel que fa a la població d’entre 18 i 64 anys, en el període 2011 i 2016, els diferents estudis diuen que la mala salut mental ha pujat especialment en el cas dels homes, que passen d’una prevalença de l’11,5% al 16,2%, tot i que el problema continua afectant més a les dones, que passen d’un 16% a un 18,9%. En aquesta franja d’edat, entre les persones aturades la prevalença de mala salut mental supera amb escreix el 25% i en aquelles que pertanyen a les classes socials més desafavorides la mateixa prevalença és d’un 27,3% entre els homes i d’un 31,3% en dones.

    La població de més de 64 anys, entre el 2011 i el 2016 la seva prevalença de mala salut mental va passar del 13,5% al 17,6% en el cas dels homes i, tot i ser superior, va experimentar una lleugera reducció del 24,9% al 23,8% entre les dones.

    Pel que fa a les visites registrades en adults, els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) van passar d’atendre unes 32.800 persones l’any 2002 a atendre unes 45.400 l’any 2016. Els diagnòstics per trastorn mental greu en aquest cas representen el 32,2% del total.

  • Els ulls de la dislèxia

    Una de les característiques més conegudes dels que pateixen dislèxia és la seva dificultat per llegir. Aquesta dificultat pot ser més o menys manifesta, més severa o més moderada, però el cas és que, fins ara, ningú no ha estat capaç de trobar-ne una explicació convincent. Se sap que passa i se sap identificar i diagnosticar, però no se sap ben bé perquè passa.

    Fa només uns dies, investigadors de la Universitat de Rennes, a França, del seu laboratori de Física del Làser, donaven a conèixer els resultats d’un estudi que podria aclarir una part del mecanisme cerebral que regeix la dislèxia, alhora que oferir una nova eina diagnòstica basada en trets objectius i no subjectius com molt dels que hi ha ara.

    L’estudi, publicat a la revista Proceedings of the Royal Society, la institució científica britànica de més prestigi, proposa que la simetria dels ulls és un element clau per a entendre la dislèxia. Les observacions dels investigadors reforcen la teoria de què tothom té un ull dominant, de manera que la informació visual arriba a la retina de forma asimètrica. Serà al cervell quan aquesta informació es processi i s’interpreti adequadament. El mateix passa amb la lectura. Anant un pèl més enllà: els investigadors han verificat que aquells que llegeixen amb més facilitat presenten un patró de visió asimètrica, un ull mana sobre l’altre. En els dislèxics els ulls són simètrics.

    I ara què

    Les derivacions de la troballa són més rellevants del que podria semblar d’entrada. En efecte, no és l’observació d’un nou símptoma i prou. La simetria visual està directament vinculada a la lateralització cerebral, fenomen reconegut i estudiat des de fa anys, per bé que no prou comprés.

    D’entrada, ofereix la possibilitat futura de desenvolupar un mètode quantitatiu per a determinar la dislèxia i la seva severitat. És a dir, una eina diagnòstica que, de la mateixa manera que passa amb qualsevol analítica bioquímica, ofereix un valor, un número, que ajudi a decidir si hi ha malaltia i quin grau té. Ara per ara, mètodes diagnòstics d’aquesta mena.

    D’altra banda, planteja noves línies de recerca que vinculen directament la visió amb mecanismes cerebrals. Fins a la dècada de 1950, per a la majoria d’experts hi havia consens que dislèxia i problemes amb la visió estaven relacionats. Amb el temps, entre els científics es va imposar la idea que la malaltia tenia a veure amb un dèficit en els mecanismes cerebrals de processament de la informació. En aquest sentit, algunes teories apuntaven que la lateralitat del cervell és més feble entre els dislèxics que no pas entre els que pateixen el trastorn.

    Per una altra banda, són molts els investigadors que sostenen que la percepció visual és una de les funcions vinculades a la lateralitat, de manera que l’asimetria visual està implicada amb mecanismes neurològics igualment asimètrics. Dit d’una altra manera, allò que fa que determinades funcions s’expressin més en un dels hemisferis cerebrals que en l’altre, també afecta la visió, fent que un ull domini sobre l’altre. Així, doncs, la dislèxia podria venir d’una manca de lateralitat cerebral.

    Signatura biològica

    Els autors de la investigació, Guy Ropars i Albert Le Floch, ambdós experts en tecnologia làser, han mirat d’anar més enllà i han buscat en l’estructura de l’ull si hi havia alguna característica física o biològica que es pogués associar a l’asimetria dels ulls i a la dislèxia. I sembla que n’han trobat una a l’anomenat centroid Maxwell, un fenomen físic associat a l’agudesa visual.

    Els investigadors han pogut comprovar que les persones amb simetria visual, el centroid Maxwell dóna imatges circulars en tots dos ulls. En canvi, en persones amb visió asimètrica, l’ull dominant dóna una imatge circular mentre que l’ull més feble dóna una imatge el·líptica.

    Aquesta diferència, conclouen els científics, vindria a ser una mena de signatura biològica objectiva per a determinar si hi ha o no simetria visual. Per tant, seria un marcador per a confirmar o descartar la dislèxia.

    Queden moltes incògnites per desvetllar. La primera és confirmar que les dificultats lectores o d’aprenentatge per a la lectura, ambdues vinculades amb la dislèxia, té una correlació directa amb la manca d’asimetria, és a dir, que no només és un altre símptoma. L’altra, de caràcter més bàsic, és entendre com i perquè apareix aquesta disfunció. El quan sembla més clar. Diversos estudis suggereixen que aquestes diferències en la percepció visual, igual que la lateralitat cerebral, sorgeixen durant la fase de desenvolupament del cervell. Més enllà d’això, només se sap que hi ha alguns gens i alguns factors ambientals podrien tenir-hi una certa relació. Poca cosa més hi ha comprovada per a una afectació que s’estima que afecta entre el 5% i el 10% de la població, és a dir, de 350.000 a 750.000 persones només a Catalunya.

  • La contaminació ambiental podria augmentar el risc de càncer de mama

    El càncer de mama és el tumor més freqüent en les dones de Catalunya i de gran part del món. Pel 2010 es comptabilitzaven a Catalunya 4.229 nous casos i s’estimaven uns 4.841 casos per 2020 (augment del 14,5%). El càncer de mama, com la majoria dels tumors, està associat a diverses causes, i entre elles es consideren com establertes la història reproductiva, la història familiar, l’edat, el consum d’alcohol, la teràpia hormonal substitutòria, l’obesitat, la falta d’activitat física i mutacions genètiques hereditàries. Però tots aquests factors expliquen solament, aproximadament, un terç dels casos. És a dir una part molt important de les causes del càncer de mama estan encara sense identificar.

    La contaminació ambiental augmenta el risc de càncer de pulmó. El 2012, l’Agència Internacional del Càncer de l’OMS, sobre la base d’una abundant evidència provinent d’estudis epidemiològics, va classificar el fum dels motors a dièsel com un segur cancerigen per a l’home, i el 2013, la mateixa agència va classificar a la contaminació de l’aire, com cancerigen i va reconèixer que hi havia evidències suficients de la seva associació causal amb el càncer de pulmó.

    L’evidència sobre els potencials efectes sobre el càncer de mama no és tan abundant ni concloent. Una recent revisió sobre productes químics mediambientals i risc de càncer de mama (Rodgers K. et al. Environ Res 2017) que va avaluar les evidències de 158 estudis publicats entre 2006-2016, troba un augment del risc associat a l’exposició ambiental al DDT, dioxines, pol·lució ambiental i components de la gasolina. Un d’aquests compostos són els HPA (hidrocarburs policíclics aromàtics com el benzopirens i dibenzoantracé), cancerigens que es troben a la gasolina, el fum del tabac i en alguns aliments d’origen animal cuinats a alta temperatura. Estudis als EUA van mostrar una alta correlació entre la variació d’exposició geogràfica ambiental a HPA i la incidència de càncer de mama. Així mateix s’ha trobat una alta correlació entre les emissions de NO2, la densitat de vehicles de motor i la incidència de càncer de mama entre les dones nord-americanes.

    El projecte ESCAPI, és un dels més importants del món en l’avaluació dels efectes de la contaminació de l’aire. Comprèn estudis de cohort en diversos països d’Europa i ha avaluat l’exposició crònica a la contaminació de l’aire per productes químics i petites partícules que engloben diversos metalls, en més de 300 mil individus, tenint en compte el lloc de residència de cada participant. Anteriorment havia avaluat l’associació amb el càncer de pulmó i ens presenta ara (Andersen Z et al. Environmental Health Perspectives 2017) els resultats basats en 15 estudis de cohort en 10 països d’Europa, sobre l’exposició a la contaminació ambiental i la incidència de càncer de mama en dones postmenopàusiques. L’anàlisi està basada en 3.612 casos de càncer de mama en més de 74.000 dones.

    Els resultats mostren una associació positiva, encara que no significativa amb els nivells de NO2 (diòxid de nitrogen), PM2.5 i PM10 (partícules de 2,5 i 10 milimicres) i PM gruixut (la diferència entre PM10 i PM2.5); i una associació positiva i significativa amb els nivells de NOx (òxids de nitrogen). NOx representa la concentració total d’òxid nítric i diòxid de nitrogen i la seva font principal és el tràfic motoritzat. El risc augmenta d’un 4 a un 20% per a aquests diferents marcadors de la contaminació. No és un impacte molt alt, però donada l’alta freqüència del càncer de mama, el seu efecte és considerable.

    La contaminació de l’aire, deguda principalment al tràfic rodat, provoca més de 3.500 morts prematures per any, està comprovat que augmenta el risc d’infarts cardíacs, asma, càncer de pulmó, malalties neurodegeneratives i al·lèrgies. A aquesta llarga llista es podria unir ara el càncer de mama. És d’altra banda una de les nombroses causes del canvi climàtic. És a dir, és un problema de salut prioritari a Barcelona i l’àrea metropolitana.

    Barcelona compta amb una densitat de vehicles per metre quadrat, el doble de Madrid i el triple de Londres. Entre carrers, avingudes i pàrquings, els vehicles a Barcelona ocupen més del 60% de l’espai públic. Les administracions públiques, a nivell municipal, metropolità i Generalitat, han començat a prendre algunes mesures positives per reduir la contaminació. La nova administració municipal, ha augmentat en un 40% els carrils de bicicleta en els 2 últims anys. S’han classificat amb etiquetes el nivell de contaminació dels diferents vehicles, per realitzar restriccions en els episodis més alts de contaminació. Però mentre no es prenguin mesures radicals per substituir el vehicle privat que circula cada dia per transport públic, no es produiran canvis substancials. Cal oferir alternatives als desplaçaments amb cotxe, a preus i temps de durada de trajectes que siguin atractius. Descoratjar l’ús del cotxe particular en la nostra societat, segurament és considerat com un atemptat contra la llibertat individual. La resistència als canvis en hàbits nocius, com l’ús del vehicle particular, es reduirà (com ho va anar amb el consum de tabac en llocs públics) en la mesura que la població es convenci que la contaminació de l’aire és perjudicial per a la seva pròpia salut, i les administracions públiques estableixin mesures efectives de substitució.

  • Com detectar el risc de dislèxia abans d’aprendre a llegir

    Dificultat pel reconeixement de les paraules, problemes de descodificació i d’escriptura, limitació de la comprensió lectora… Aquestes són les principals conseqüències de la dislèxia, un trastorn cognitiu d’origen neurològic que té un handicap molt gran: el diagnòstic acostuma a ser tardà.

    Un estudi liderat per investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) ha demostrat la relació entre la capacitat dels nens per aprendre a llegir i la seva capacitat auditiva.

    Aquest avanç, publicat a Frontiers in Psychology, posa llum sobre la detecció del trastorn i podria ajudar a fixar el risc de dislèxia de manera primerenca, així com a desenvolupar programes d’entrenament per pal·liar les limitacions lectores amb antelació.

    “La capacitat dels nens per escoltar i processar el llenguatge parlat és un factor determinant a l’hora d’aprendre a llegir”, explica Paula Rios-López, responsable del treball i investigadora del BCBL. En l’actualitat, per diagnosticar la dislèxia cal esperar que els nens compleixin els 9 anys d’edat.

    No obstant això, els resultats del centre de Sant Sebastià suposen que, a través de mesurar les capacitats auditives dels nens des de molt petits, es podria determinar quins estan exposats a tenir problemes amb la lectura i, per tant, més predisposats a desenvolupar dislèxia.

    A més, podrien desenvolupar-se amb antelació als 9 anys diversos entrenaments basats en la prosòdia –accent, tons i entonació– i els ritmes del llenguatge, així com programes per pal·liar les dificultats lectores.

    L’objectiu és millorar l’habilitat lectora i evitar futurs trastorns. “Per exemple, podem fer que una tasca tan simple com tocar el tambor millori les habilitats rítmiques del nen, per optimitzar mica en mica la seva percepció del llenguatge i evitar futurs trastorns”, subratlla Ríos-López.

    L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de 2º i 5º d’Educació Primària / BCBL

    La importància del ritme

    L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de Segon i Cinquè de Primària. Per demostrar la relació entre l’habilitat per aprendre a llegir i les capacitats auditives, els subjectes van ser exposats a una pseudoparaula (una paraula inventada i sense significat), que els nens havien de repetir verbalment després de ser preguntats.

    La prova experimental va determinar que aquesta paraula es comprenia millor quan anava precedida de frases elaborades únicament amb informació prosòdica, és a dir, aquelles en què l’única informació eren els ritmes i les entonacions i que no incloïen cap fonema.

    Tal com apunta l’experta, els nens que van demostrar en el test d’habilitat lectora una pitjor puntuació, van ser els que van rebre més ajuda de la frase amb informació prosòdica per comprendre i repetir amb èxit la pseudoparaula.

    En aquest sentit, els nens que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa –tons, accents i entonacions del llenguatge– tenen més dificultats per descodificar correctament els fonemes i paraules, el que es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns de la mateixa.

    “El ritme ofereix al cervell les claus necessàries per focalitzar l’atenció auditiva en els moments en què apareix informació rellevant per a la percepció de la parla”, apunta Ríos-López. “Quan el cervell prediu l’aparició d’aquesta informació, se submergeix en un estat excitable i desplega unes neurones destinades a acoblar-se a la mateixa”, conclou.

    Aquest és un article publicat a Agencia SINC

  • 72 municipis han demanat a la Diputació el recurs Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua

    Reduir la càrrega emocional i física de les persones cuidadores que tenen al seu càrrec persones en situació de dependència –normalment, un familiar- garanteix tant el benestar del cuidador com l’atenció òptima d’aquestes persones. Amb aquest objectiu, la Diputació de Barcelona ofereix recursos als municipis, com el Programa Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua o el servei Respir de residències temporals. La vicepresidenta quarta de la Diputació de Barcelona, Meritxell Budó ha presentat el primer Grup de Suport de la temporada 2017-2018.

    Meritxell Budó destaca que «cal posar en valor la tasca de les persones cuidadores que, de manera altruista i gratuïta, atenen els seus familiars». També remarca la importància d’«oferir eines per al suport emocional que permetin a aquestes persones tirar endavant». Budó ha agraït «la col·laboració dels ajuntaments, que són sensibles a les necessitats d’aquest col·lectiu -format majoritàriament per dones-, que creix a causa de l’envelliment de la població». És a través dels serveis socials municipals que els ajuntaments detecten les persones que poden necessitar el suport. 

    Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua pel territori

    En total, són 72 municipis els que han demanat aquest recurs a la Diputació, pel qual més de 1.000 persones assistiran a les sessions a tota la demarcació.

    El programa de Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua (GSAM) de la Diputació de Barcelona va començar l’any 2009 i des d’aleshores és un dels recursos que més sol·liciten els ajuntaments a la corporació. 

    Aquest servei, que la Diputació ofereix en col·laboració amb els ens locals i entitats del sector, contribueix a reduir l’impacte negatiu que de vegades poden experimentar els cuidadors i, per tant, a millorar també la qualitat  de vida de les persones en situació de dependència.

    Els grups estan formats per entre 16 i 20 persones cuidadores. Funcionen al llarg de 10 o 16 sessions d’una durada d’hora i mitja on, amb l’ajuda d’un psicòleg, es treballen temes com les estratègies per gestionar favorablement necessitats i conflictes, i la gestió d’emocions i sentiments que poden sortir durant el procés de cura per tal de prevenir i evitar situacions d’esgotament. També s’ofereix informació dels diferents recursos de suport que hi ha al territori o de les diferents entitats públiques i privades que els poden ajudar

    No es tracta d’un curs de formació, sinó d’un espai de relació i intercanvi d’experiències, per evitar la soledat i reduir la sobrecàrrega emocional i física de la cura. L’objectiu és generar vincles de relació, de suport i d’ajuda mútua entre les persones cuidadores perquè puguin compartir l’experiència de cuidar d’una manera satisfactòria.

    El servei Respir de la Diputació

    Un altre programa adreçat al suport de les persones cuidadores és el Servei Residencial d’Estades Temporals i Respir de la Diputació de Barcelona, situat al Recinte Mundet, un programa d’atenció residencial temporal per a persones amb un determinat grau de dependència per raons d’edat o discapacitat intel·lectual. El servei té la finalitat de millorar la qualitat de vida dels cuidadors, proporcionant-los un temps de descans i donant resposta a determinades situacions familiars imprevistes, i beneficiar també les persones ingressades, que reben atenció personalitzada per part de professionals especialitzats.

    Poden sol·licitar aquestes places aquelles famílies residents a la província de Barcelona que tinguin al seu càrrec persones amb dependència majors de 65 anys o persones amb discapacitat intel·lectual, d’entre 6 i 65 anys. Per fer-ho, s’han d’adreçar als serveis socials bàsics del seu ajuntament, que valoraran la conveniència de sol·licitar l’ingrés, i tramitaran la sol·licitud.

    Pel que fa al preu de l’estada, el servei Respir es regeix per un sistema de copagament, en el qual la quota a abonar es determina en funció de la capacitat econòmica de la persona atesa. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual menors de 18 anys el servei és gratuït.

    L’any 2016 van passar pel Respir 3.300 usuaris. El programa disposa de 190 places per a persones grans, 36 per a urgències a la vellesa, i 32 per a persones amb discapacitat intel·lectual. Més del 90% dels residents valoren positivament el servei i desitjarien sol·licitar una nova estada.

    Subvencions a entitats

    A més, s’han concedit, l’any 2017, 350.000 euros en subvencions a entitats socials que desenvolupen activitats de lleure per a persones amb discapacitat i/o malaltia mental per donar suport a les famílies cuidadores amb un temps de descans durant les vacances o caps de setmana.