Just Deploy It!

Blog

  • La prevenció dels factors de risc i un estil de vida saludable evitarien un 90% de casos d’ictus

    El 29 d’octubre es celebra el Dia Mundial de l’Ictus. En paraules de la Dra. María Alonso de Leciñana, Coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), un ictus és «un trastorn brusc en la circulació sanguínia del cervell que pot ser produït per oclusió arterial (el 85% dels casos) o per hemorràgia (el 15%)».

    Ara per ara, l’ictus és la segona causa de mort a l’estat espanyol, la primera causa de discapacitat adquirida en l’adult i la segona de demència. Segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any 110.000-120.000 persones pateixen un ictus a l’estat, dels quals a un 50% els hi queden seqüeles discapacitants o moren. A més, 330.000 espanyols presenten alguna limitació en la seva capacitat funcional per haver patit un ictus.

    En els últims 20 anys, la mortalitat i discapacitat per ictus ha disminuït però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima en què els propers 25 anys la seva incidència s’incrementarà un 27%. És a dir, l’ictus ha disminuït per «la millora en la detecció precoç dels símptomes, en el control dels principals factors de risc i en la introducció de noves mesures terapèutiques, com les Unitats de Ictus, la trombólisis o la trombectomía mecànica» però la seva incidència segueix augmentant. Hi ha estudis que afirmen que el 90% dels casos d’ictus es podrien evitar amb una adequada prevenció dels factors de risc i un estil de vida saludable.

    Un dels factors de risc importants és l’edat, ja que la incidència de l’ictus augmenta considerablement a partir dels 60-65 anys: un 5% dels majors de 65 anys de l’estat espanyol han patit un ictus. En menor mesura però els ictus poden aparèixer a qualsevol edat: un 0,5% de tots els ictus es donen en menors de 20 anys. A més, en els últims 20 anys ha augmentat un 25% el nombre de casos de ictus entre les persones de 20 a 64 anys.

    Quins símptomes dóna un ictus?

    Els símptomes d’un ictus depenen de l’àrea del cervell que es vegi afectada però en general es produeixen de forma brusca i inesperada. Els trets més comuns que es donen podrien ser els següents:

    • Alteració brusca en el llenguatge, amb dificultats per parlar o entendre.
    • Pèrdua brusca de força o sensibilitat en una part del cos. Generalment afecta a una meitat del cos i es manifesta sobretot a la cara o a les extremitats.
    • Alteració brusca de la visió, com pèrdua de visió d’un ull, visió doble o incapacitat per apreciar objectes en algun costat del nostre camp visual.
    • Pèrdua brusca de coordinació o equilibri.
    • Mal de cap molt intens i diferent a altres maldecaps habituals.

    La Dra. María Alonso de Leciñana creu que “una de les claus per a l’èxit en l’atenció de l’ictus és la rapidesa amb la que es detecten els seus símptomes inicials i es contacta amb el sistema d’emergències. L’altra, sens dubte, és la prevenció”. Així, i com ja s’ha dit, el 90% dels casos d’ictus es podrien evitar amb una prevenció correcta. “Generar l’hàbit de control de la tensió arterial, el pes, de la cintura abdominal i dur a terme un estil de vida sa, que passa per deixar el tabac i el consum moderat d’alcohol, reduir pes, fer exercici i reduir la sal en els menjars, serien els principals consells”, aporta Alonso.

    Per rapidesa cal tenir present dues variants: l’avís i el trasllat. A Catalunya, el mecanisme és el següent: quan el SEM rep l’avís d’una persona que ha patit un ictus, l’ambulància la trasllada a un centre proper. Aquest sistema organitza l’atenció a partir del SEM i d’una xarxa de 26 hospitals amb capacitat de diagnosticar els pacients amb sospita d’ictus. A l’hospital, el diagnòstic determinarà si l’ictus l’ha causat una hemorràgia (ictus hemorràgic o vessament cerebral) o bé el taponament d’un vas sanguini del cervell (ictus isquèmic o infart cerebral).

    Dany cerebral més enllà de l’ictus

    Durant aquests dies la (Societat Espanyola de Neurologia) també ha parlat dels tumors cerebrals. Els tumors cerebrals són, després de l’ictus i dels traumatismes cranioencefàlics, la principal causa de dany cerebral adquirit i aglutinen més de 120 tipus de tumors. A Espanya es detecten a l’any al voltant de 3.000 nous casos de tumors cerebrals, segons dades de la mateixa SEN.

  • (I) La paràlisi política

    En aquesta sèrie d’articles sobre els canvis que precisa l’actual atenció primària (AP) no pretenc abordar de forma exhaustiva tots i cadascun dels problemes que aclaparar quotidianament a tots els que treballen en aquest camp, des de directius a professionals assistencials, i la globalitat dels canvis necessaris. El meu objectiu és introduir una sèrie de reflexions que justifiquin la cada vegada més urgent necessitat d’abordar-los en profunditat, sense por a entrar en terrenys polèmics però fugint de plantejaments benintencionats però superficials. Al meu entendre no podem seguir «torejant» la situació. Ha arribat el moment d’agafar el «toro per les banyes» i repensar aspectes conceptuals globals del model sanitari i de l’AP, de valorar la necessitat i oportunitat de canvis legislatius, organitzatius, laborals i de la formació, entre altres. Aquestes línies hauran complert el seu objectiu si són capaços de despertar la discussió i contribueixen mínimament a motivar als decisors polítics, als líders i a tots els col·lectius professionals, i a la mateixa ciutadania.

    Molts professionals sanitaris que, com jo, tenen una certa edat han pogut assistir i, a vegades, participar activament en els avatars patits per l’atenció primària (AP) espanyola des del seu naixement en la dècada dels anys 80 fins als nostres dies. El procés de reforma va implicar canvis importants en l’assistència mèdica ambulatòria, combinats amb la continuïtat d’altres aspectes conceptuals i organitzatius d’aquesta última, com per exemple el manteniment de la pediatria de capçalera. La Llei General de Sanitat de 1986 va confirmar el canvi més gran organitzatiu en termes assistencials del sistema sanitari espanyol, molt més innovador que els esdevinguts en el camp hospitalari. A partir de la Llei, l’AP va passar a convertir-se en l’»eix vertebrador» del sistema sanitari i així ha continuat al llarg de tot aquest temps; essencialment en el terreny declaratiu, no en el pressupostari ni en el del poder real, elements que han continuat dominats des de les talaies hospitalàries.

    Avui, més de 30 anys després de l’inici de la reforma de l’AP, continuen proliferant anàlisi i documents amb propostes de «millora» d’aquesta part del sistema, molts d’ells coincidents, amb lleugeres variants, en els seus plantejaments i tots destinats a criar pols en els calaixos institucionals i de les administracions, almenys fins ara. A pesar que abunden els experts que justifiquen aquesta dinàmica basant-se en el vell refrany que «si alguna cosa funciona, no ho canviïs» no deixa de ser evident que, encara que els assoliments positius de l’AP reformada són nombrosos i clars, el model implantat al segle anterior fa temps que dóna mostres d’esgotament i genera abundants senyals d’alarma i deterioració. Molt em temo que ja no és suficient amb plantejar millores parcials de l’AP, ja que es necessiten canvis radicals, profunds, que incloguin tots i cadascun dels seus àmbits, des del conceptual fins a l’operatiu.

    L’AP és una víctima més de la paràlisi política que patim en diversos sectors socials del nostre país des de finals de la dècada dels anys 80. Semblés com si després de la transició democràtica i de les iniciatives legislatives que la van fer possible s’hagués esgotat la capacitat d’innovació i progrés dels nostres líders i governants per abordar nous canvis en sectors socials clau com el sanitari, i això malgrat el fet indubtable que, des de llavors fins avui, la nostra societat ha patit canvis sociològics, econòmics, tecnològics, de la informació i comunicació i culturals molt importants, canvis que haurien de tenir el seu corresponent relat en diversos sectors i especialment en aquells que, com el sanitari, formen part nuclear dels que determinen la qualitat de vida de la ciutadania. Cal prendre consciència d’aquesta paràlisi i començar a exigir als polítics que posin de nou en marxa processos d’innovació en diversos sectors i sistemes, entre ells el sanitari.

    Els informes, plans i projectes estratègics i els documents de propostes de millora de l’AP haurien de ser desenvolupaments tècnics posteriors a iniciatives de grups polítics i institucions i organitzacions professionals destinades a pressionar sense ambages als responsables governamentals estatals i autonòmics perquè abandonin la seva inhibició actual i abordin de forma decidida els canvis necessaris. En els últims anys s’ha utilitzat la crisi econòmica com a excusa per a la inacció innovadora però és cada vegada més peremptòria la necessitat d’abandonar l’immobilisme i el posar pegats al sistema per passar a dissenyar instruments que possibilitin aquests canvis. Cal canviar l’origen i naturalesa dels plantejaments de canvi, cal prioritzar la pressió estrictament política, convèncer als dirigents de la necessitat de sortir de la paràlisi en què es troben i que engeguin iniciatives reformistes de profund calat, lluny dels simples pegats conjunturals.

    Al meu entendre, perquè els processos d’innovació de l’AP es puguin engegar cal incloure en l’anàlisi la globalitat del sistema sanitari el que, en definitiva, pot implicar la reconsideració de diversos aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986. No deixa de ser, en certa mesura, il·lusori pensar que es pot canviar profundament l’AP, part fonamental del sistema, sense modificar res de les altres parts d’aquest.

    Al llarg d’aquesta sèrie d’articles intentaré exposar les meves opinions sobre alguns dels canvis qualitatius i quantitatius que caldria introduir en el sistema sanitari en relació amb l’atenció primària i comunitària.

  • Circulació de cervells

    L’anomenada ciència «open» té més implicacions que el simple accés obert a revistes i articles científics, que de per si mateix ja és important. La ciència és probablement un dels millors exponents de l’obertura, la col·laboració internacional, la mobilitat de persones i el treball cooperatiu, per no parlar de l’equívoca globalització. I ara comencem a apreciar fins a quin punt la recerca realitzada en col·laboració per autors de diferents països té major impacte científic. Un anàlisi bibliomètric publicat a Nature indica que, encara que la inversió nacional en recerca i desenvolupament és important per produir ciència, quan ens referim a la ciència de més qualitat, o almenys la que té més cites i major impacte, el que de veritat sembla explicar és la col·laboració internacional.

    Els països els investigadors dels quals estan més connectats i produeixen més articles amb col·legues d’altres països tendeixen a produir ciència de major impacte, segons els resultats del treball de Caroline S. Wagner i Koen Jonkers. Aquests investigadors han ideat un «índex d’obertura» (index of openness), que té en compte variables com la coautoria internacional i la mobilitat dels investigadors, i ho han calculat per 33 països. Suïssa (amb un 42% de papers internacionals) i Singapur (amb el 37%) encapçalen el grup de països que tenen un major índex d’obertura internacional i alhora produeixen ciència de major impacte, en el qual també estan Austràlia, Irlanda, el Regne Unit, Canadà, Àustria, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Portugal, França, Israel, Noruega i Suècia. Encara que la correlació no implica causalitat, en tots aquests països la major obertura internacional s’associa amb un major impacte científic.

    En l’extrem oposat, amb un baix índex d’obertura i un baix impacte, estan Turquia, Lituània, Rússia, Brasil, Polònia, la República Txeca i Grècia. També estan en aquest grup Xina, Japó i, sorprenentment, Corea del Sud, que és el país que inverteix proporcionalment més recursos en recerca i desenvolupament, per davant dels Estats Units, però que produeix solament un 15% de treballs de recerca amb coautoria internacional. Dels 33 països estudiats, solament hi ha quatre (Estats Units, Espanya, Itàlia i Finlàndia) que conjuguen un baix índex d’obertura i un gran impacte científic. I solament hi ha dos que tenen una alta obertura i un baix impacte: Mèxic i Hongria.

    L’explicació d’aquests resultats no està clara, però podria ser que l’intercanvi d’idees fomentés la creativitat i/o que produís un efecte crida dels millors investigadors cap als centres de major qualitat, creat una espècie de cercle virtuós. En qualsevol cas, sembla que la inversió per si mateixa no és suficient per crear ciència de qualitat i que fa falta a més fomentar la mobilitat dels investigadors. Un altre estudi bibliomètric publicat en el mateix número de Nature, que analitza la filiació de 16 milions d’autors d’articles científics durant 2008-2015, revela que el 96% dels científics va treballar en un sol país durant aquest període, mentre el 4% restant va investigar en institucions de diversos països. Entre aquests últims, la quarta part són emigrants i les tres quartes parts restants són investigadors viatgers, aquells que fan estades temporals en altres països. L’impacte de tota aquesta «circulació de cervells» és rotund: els científics que desenvolupen part de la seva carrera a l’estranger tenen un 40% més de cites que els seus homòlegs que no surten del país d’origen. I porta implícit a més un missatge clar per lluitar contra l’actual epidèmia de mala ciència: afavorir la coautoria i la mobilitat. Els Estats Units i el Regne Unit, els dos principals països d’acollida de cervells, semblen anar ara en sentit contrari. Però això obre sens dubte noves possibilitats per a altres països.

  • Cessats el conseller de Salut i vuit càrrecs més del Departament

    A banda del conseller de Salut, Antoni Comín, així com la resta de consellers i altres alts càrrecs, el Gobierno de l’estat espanyol també ha cessat quasi a 150 càrrecs eventuals o assessors que treballen a les conselleries de la Generalitat. Pel que fa al Departament de Salut, són 8 les persones que treballen a l’administració les cessades:

    • Marc Ramentol Sintas, responsable de l’Oficina d’Anàlisi i Estratègia
    • Elvira Duran Costell, de l’Oficina de la Secretaria del Conseller
    • Ana María Mas Mata, de l’Oficina de Protocol
    • Miquel Casares Roca, de l’Oficina de Relacions Institucionals
    • Marc Bataller Serra, de l’Oficina de Comunicació
    • Eduard Illa Massuet, responsable de Comunicació Institucional
    • Guillem D’Efak Fullana Ferré, responsable de Comunicació Estratègica
    • Miquel Ferret Miralles, del Gabinet del Conseller

    El matí de dissabte despertava amb una publicació al BOE (Boletín Oficial del Estado) on s’anunciava el cessament dl president de la Generalitat Carles Puigdemont i dels consellers. A més, les seves competències i funcions es traspassaven al Gobierno Central. Soraya Saéz de Santamaría va ser designada com l’encarregada de substituir a Puigdemont: la vicepresidenta de l’estat assumeix el major poder, la veu i la capacitat de comunicació de la Generalitat així com les relacions amb l’exterior a més de tenir la potestat normativa de l’autonomia.

    La conselleria de Salut, segons el BOE ha estat assimilada pel Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Dolors Montserrat, la ministra de Sanidad, es farà càrrec de la conselleria. A tots els ministres se’ls ha designat «com a titulars dels seus Departaments» i «han quedat habilitats per l’exercici de les funcions i per a l’adopció d’acords, resolucions i disposicions que corresponguin als Consellers, conforme a la legislació autonòmica d’aplicació, a l’esfera específica de la seva actuació».

  • Gairebé la meitat de les persones que moren cada any ho fan amb dolor sever per falta de morfina

    «La falta d’accés global a les cures pal·liatives constitueix una crisi global i tancar la bretxa entre rics i pobres és un imperatiu moral, de salut i ètic». Així s’han expressat els membres d’una comissió internacional d’experts sobre cures pal·liatives en un informe que ha estat publicat en la revista mèdica The Lancet. L’estudi ha assenyalat que, el 2015, més de 25 milions de persones, el 45% de les quals van morir aquest any, van morir «amb un greu sofriment físic i psicològic». Entre ells hi havia 2,5 milions de nens, que pertanyien majoritàriament (98%) a països d’ingressos mitjans i baixos.

    La Comissió Lancet sobre Accés Global a Cures Pal·liatives i Alleujament del Dolor és el resultat d’un projecte de tres anys en el qual han participat 61 investigadors de 25 països. Segons les dades recaptades per aquesta Comissió, el nombre de persones amb malalties greus que no tenen accés a analgèsics és de més de 35 milions a nivell global, la qual cosa, unit a les que han mort sense cures pal·liatives, eleva el total de persones que no van rebre tractament adequat per al dolor sever a 61 milions.

    Els investigadors assenyalen que més del 80% d’aquests casos es produeixen en països d’ingressos baixos i mitjans, on l’accés a la morfina, «un medicament essencial i econòmic per alleujar el dolor», és molt escàs. «La desigualtat en l’accés a medicaments per alleujar el dolor és una de les injustícies més sorprenents del món», afirma la presidenta de la Comissió, la professora de la Universitat de Miami, Felicia Knaul. «El món sofreix una deplorable crisi de dolor, amb desenes de milions d’adults i nens de països pobres que viuen i moren amb terribles dolors per no tenir accés a la morfina», sentencia aquesta investigadora.

    Més del 95% de la morfina va a països rics

    La comissió afirma en l’estudi que «l’extremadament limitada disponibilitat de morfina als països d’ingressos mitjans i baixos és un exemple emblemàtic d’una de les desigualtats més extremes del món», ja que, de les 298,5 tones de morfina distribuïdes a nivell global, solament 10,8 tones (3,6%) es distribueixen en països d’ingressos baixos i mitjans, i solament 0,1 tones (0,03%) arriben a països de baixos ingressos.

    En analitzar les necessitats insatisfetes per països s’observa que Mèxic solament satisfà el 36% de la seva demanda, mentre que Bolívia amb prou feines aconsegueix el 6% i a Haití, un dels països més pobres del món, l’accés a la morfina és «pràcticament inexistent», igual que ocorre en molts països de l’Àfrica subsahariana. En el continent asiàtic, Xina tan solament compleix amb el 16% de la demanda, mentre que en l’Índia el percentatge no supera el 4%.

    En l’altre costat de la balança se situen països com els EUA o el Canadà, on la distribució d’opiacis és fins a 30 vegades superior a la demanda estimada. Encara així, la Comissió considera que en el cas dels EUA, encara que la prescripció inadequada i l’ús no mèdic d’opioides s’ha convertit en una epidèmia, «molts pacients encara no reben els analgèsics o l’atenció mèdica que necessiten».

    Mapa que mostra la distribució de morfina per països / THE LANCET

    Els investigadors conclouen que els problemes d’accés a la morfina en països d’ingressos mitjans i baixos són el resultat de vincular «falsament» el seu ús mèdic amb l’ús no mèdic. «En lloc d’aplicar una política basada en evidències per satisfer les necessitats de la població, s’ha obstaculitzat l’accés a causa del temor als efectes secundaris», expliquen en l’estudi.

    «No podem permetre que l’opiofòbia impedeixi l’accés a medicaments barats i essencials a pacients de baixos ingressos que viuen en estat d’agonia mentre combaten malalties com el càncer, el VIH o afronten el final de la seva vida», afirma la presidenta de la Comissió.

    Més de 5 milions de nens sense tractar

    Els autors de l’estudi també assenyalen que «les desigualtats globals són especialment commovedores pels més de 5,3 milions de nens menors de 15 anys que experimenten dolor sever» i subratllen que l’accés a les cures pal·liatives pediàtriques és imperatiu a tot arreu, però especialment als països d’ingressos baixos i mitjans, als quals pertanyen més del 98% dels 2,5 milions de nens que han mort amb dolor sever a nivell mundial.

    Als països d’ingressos alts, els nens que experimenten dolor sever representen menys de l’1% de totes les morts. La Comissió destaca que si la morfina es vengués a nivell global al mateix preu que als països rics, el cost anual estimat per satisfer la necessitat d’analgèsics opiacis entre la població infantil dels països de baixos ingressos amb prou feines aconseguiria el milió d’euros.

    La variabilitat en els preus de la morfina que, malgrat ser relativament barata, és més cara als països de baixos ingressos, és un altre dels problemes assenyalats en l’informe. Segons les dades recaptades pels investigadors, els costos de la morfina oscil·len entre els 2 cèntims d’euro per cada dosi de 10 mg en països d’alts ingressos i els 13 cèntims de mitjana en països de baixos ingressos.

    Segons les estimacions realitzades, si s’aconseguís vendre globalment la morfina al preu dels països rics, la distribució d’aquest opiaci per a totes aquelles persones que ho necessiten a nivell mundial costaria poc més de 120 milions d’euros, la qual cosa representa amb prou feines un 0,002% de la despesa global en salut pública. Amb els preus actuals, la inversió total seria de poc més de 500 milions d’euros.

    Morir bé a Espanya és qüestió d’»atzar»

    Respecte a la situació a Espanya, el vicepresident de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, Alberto Meléndez, ha explicat a eldiario.es que la realitat que reflecteix l’estudi de The Lancet «no és comparable amb Espanya», ja que pel que fa a l’accés a opiacis com la morfina «estem al nivell dels millors països del nostre entorn» i «qualsevol metge de qualsevol especialitat pot receptar l’opioide que consideri oportú sense cap problema».

    No obstant això, Meléndez recorda que «també hi ha molts aspectes en els quals hem de millorar», ja que el fet que les cures pal·liatives no siguin una especialització mèdica fa que l’accés a aquestes cures pal·liatives sigui «molt erràtic». «Com no hi ha equips especialitzats en pal·liatius, morir-se bé a Espanya és gairebé qüestió d’atzar, i això és alguna cosa terrible», afirma aquest expert.

    Segons un informe publicat el passat any per la SECPAL, a Espanya reben cures pal·liatives una mitjana de 51.800 persones a l’any davant de les 105.268 persones que són susceptibles de rebre aquestes cures. «Això no vol dir que totes les persones que no són ateses morin patint dolor sever, però hi ha moltes que no estan vivint bé fins al final».

  • Doctor Google, què li passa al meu bebè?

    Aquest és un article de eldiario.es

    L’agafem en braços o el deixem plorar?, com li netegem els mocs?, li donem ja cereals amb gluten?, per què no busques un tutorial per calmar-li el còlic? Els pares, sobretot sense són primerencs, tenen una cosa en comú: l’arribada d’un bebè els converteix en un mar de dubtes. La diferència és que abans tenien a la seva disposició els consells del metge, la família i unes poques guies explicades. Avui, a banda d’això, els manuals de criança es compten per centenars i la xarxa posa a la disposició dels pares una infinitat d’informació que els obre noves possibilitats. I ara què fem?

    La cerca «son infantil» a Google ofereix 1,2 milions de resultats. «Com dormir al bebè» puja fins als 1,6. Entre aquests resultats, articles que et recomanen el collit i que critiquen el mètode Ferber o Estivill però també uns altres que expliquen les seves bondats. El mateix ocorre si busquem «alimentació complementària». És possible que el pediatre t’hagi donat les recomanacions per començar a preparar purés, però si cerques a Google no trigaràs a trobar les bondats del Baby Led Weaning.

    Quines conseqüències té aquesta quantitat d’informació en la forma en què vivim les maternitats i paternitats avui dia? Per a María Isabel Jociles Rubio, doctora en Sociologia i investigadora del departament d’Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid, l’excés d’informació és una font potencial d’»inseguretat», ja que considera que «en moltes ocasions el que un pare o una mare rep a través de diversos mitjans és informació contradictòria».

    Sobre la inseguretat incideix també Savina del Río Ripoll, psicòloga especialitzada en maternitat i autora de ‘Ante todo mucha calma‘ (La esfera de los libros), que fa referència a aquesta quantitat desorbitada de «manuals d’instruccions» i d’informacions sobre com hem de criar i educar als nostres fills que es contradiuen en funció del professional que ho escrigui. «El fet que aquests manuals marquin directrius sobre el que és adequat i correcte, i que estiguin recolzats per un professional, pot fer sentir als pares insegurs però també conduir-los a fer coses que estan en contra del que els pot dir tant l’instint maternal/paternal com el sentit comú», afirma. Per a la psicòloga la informació «és bona», però davant l’excés d’ella correm el risc d’oblidar dos aspectes clau: «Cada nen és diferent i no hi ha ningú que conegui millor al seu fill que els seus pares».

    Que aquesta sobreinformació hagi arribat a la maternitat s’explica en part per la pèrdua de xarxes familiars que aportin informació. «La família canvia. Els urbanites, especialment, vivim molt allunyats dels contextos d’informació i aprenentatge que es tenien fins fa uns anys: moltes mares i pares aprenien al seu torn dels seus familiars, dels seus veïns, del seu entorn. Avui vivim desconnectats de les estructures que ens podien donar suport en aquest sentit. Però és que, a més, hem de tenir en compte que han canviat les formes d’accedir a la maternitat (tècniques de reproducció assistida, per exemple), per la qual cosa és més difícil que el nostre entorn pugui ajudar-nos», assenyala María Isabel Jociles.

    Qüestionar l’establert

    A més de suplir la pèrdua de xarxes familiars o donar resposta a les incògnites que susciten les noves formes d’accedir a la maternitat, el fet que existeixi molta més informació ha obert la possibilitat de qüestionar com s’han fet les coses fins ara. «És la manera d’evolucionar i no quedar-nos estancats en la vida», diu Savina del Río, per qui «gràcies al fet que hi ha persones que s’han parat a pensar en si el que s’està fent és el més adequat o no per al nen, ja no s’admet que es donin cops de regla als palmells dels nens com a manera d’educar-los a les escoles, per exemple». El «sempre s’ha fet així i no ha passat res» ha deixat de ser un criteri inqüestionable.

    Tenir informació fiable i actualitzada també és positiu per a la pediatra Gloria Colli, ja que, en la seva opinió, «permet que els pares participin de les decisions que es prenen en relació a la salut dels seus fills, fins i tot que les qüestionin si no les consideren encertades». A més, valora que la informació sigui gairebé immediata i veu com un gran avantatge «que els divulgadors hagin fet el salt a la xarxa, i que interactuïn tant amb el seu públic com amb altres divulgadors».

    Ara bé, adverteix Colli que si bé uns pares «ben informats» que qüestionen la decisió d’un professional desactualitzat solament poden redundar en un benefici per a la salut del seu fill, uns pares «mal informats», per contra, poden rebutjar tractaments adequats i «en aquest cas podria fins i tot ser perillós». Posa com a exemple a aquells pares que opten per posar en pràctica teràpies que no han demostrat la seva utilitat en lloc d’aplicar tractaments que sí que s’han demostrat eficaços segons el mètode científic.

    Amb la informació no només es posa en dubte el que té a veure amb la criança, les cures o l’educació dels fills, també tot el que afecta la salut reproductiva de les dones: fertilitat, embaràs, part, postpart i lactància. «La informació dóna poder i eines a les dones per encarar el procés de la maternitat», opina Inma Marcos, llevadora que porta gairebé dues dècades assistint parts i acompanyant a dones en les seves maternitats. Per a Marcos, les dones informades tenen criteri propi i poden triar: «Per a mi el veritable feminisme és aquest: dones lliures i apoderades que gràcies a la informació trien com volen viure, com volen gaudir el procés de la maternitat i la criança».

    Adverteix la matrona, això sí, que és important aprendre a escollir les fonts d’aquesta informació per trobar aquella que «valgui la pena», una cosa que s’ha convertit en tot un repte. «Associacions com El part és nostre o Dóna Llum aporten informació molt fiable i basada en evidència científica. També associacions de matrones tenen a les seves pàgines web documents i articles molt interessants i recomanables com, per exemple, el que va elaborar la Federació de Matrones de la Iniciativa Part Normal«, enumera.

    «Jo sempre dic que el qüestionament dels experts és molt necessari, és un gran pas per acabar amb la jerarquització del coneixement», afegeix per la seva banda Cira Crespo, historiadora i coautora al costat de Mariona Visa de l’assaig ‘Mares en xarxa: del safareig a la blogosfera’ (Clave Intelectual). En aquest sentit, i davant el gran cabal d’informació al que estan exposats els pares, considera que «el veritable repte» que se’ns planteja com a societat és el de l’educació per al pensament crític: «Hem de construir una societat amb nens que aprenguin des de ben petits a qüestionar, però no solament a qüestionar el que vingui des de l’expert sinó tot».

    Els blogs són la nova tribu

    Fa 30 anys, quan les famílies no qüestionaven les figures d’autoritat ni sentien aquest pes de la solitud no existien els blogs. Des de fa més d’una dècada la blogosfera maternal no ha deixat de créixer. La comunitat més gran de blogs de maternitat i paternitat en castellà, Madresfera, va néixer el 2011. Avui engloba més de 4.000 blogs que entre tots sumen al voltant de 15 milions de pàgines vistes al mes.

    «Els blogs de maternitat són com les cadiretes que es posaven abans a les portes de les cases en caure el sol, en les quals es parlava durant hores del que havia passat durant el dia. Han permès treure temes ocults de la maternitat i de la criança a la llum, temes domèstics que pertanyien a l’esfera més privada que de sobte estan cobrant una importància que abans no tenien», afirma Mónica de la Fuente, fundadora de la plataforma.

    La seva opinió la corrobora la historiadora Cira Crespo, que considera que els blogs «són una finestreta cap a fora» que, en el cas de les dones que han estat mares i que passen moltes hores soles a casa amb el seu bebè, suposen un canal «enriquidor» des del qual poder parlar d’allò que els succeeix. «La blogosfera et permet crear alguna cosa, poder sentir-se part d’alguna cosa, compartir. Tot allò que en principi perdem quan som mares perquè estem moltes hores tancades a la nostra casa ho podem recuperar una miqueta a través d’Internet», afegeix.

    Els blogs són un nou canal informatiu, però en aquest cas, com afirma la fundadora de Madresfera, transmeten aquesta informació «des d’un punt de vista molt personal, des del mateix nivell de pare/mare, des de la conversa, des dels dubtes davant la dificultat de la criança, des dels reptes que se’ns van plantejant dia a dia, des de la imperfecció i la frustració davant una tasca per la qual ningú et prepara. I això genera empatia, complicitat i comprensió en la majoria de les ocasions».

    I també, davant la solitud amb la qual moltes vegades es viu avui dia la maternitat, s’han convertit en un lloc de socialització, de cerca de «noves i diferents» tribus, un dels motius pels quals Mónica de la Fuente considera que els blogs segueixen avui «vigents» al món de la maternitat i la paternitat. «És bonic veure com a moltes dones aquests anys no ens hem conformat amb aquesta solitud i aïllament i hem buscat sortides. I en això Internet ha servit de molt. De fet, de moltes relacions començades per Internet han sorgit també amistats més profundes i grups presencials, xarxes de sosteniment que han ajudat molt a moltes mares», conclou Cira Crespo.

  • Comín defensa el sistema sanitari català i titlla d’»il·legal, il·legítima i nociva» l’aplicació del 155

    Un dia abans del Ple al Parlament, el conseller de Salut, Toni Comín ha apel·lat a preservar la democràcia durant la seva conferència titulada ‘Salut i república: les polítiques sanitàries en l’horitzó del segle XXI’ en el marc d’un esmorzar informatiu de Nova Economia Fórum. També ha afegit que ser una república no és una finalitat si no un instrument per aconseguir que Catalunya tingui una identitat forta relacionada amb el dret a la salut. «Tenim la millor sanitat del món i hem de ser reconeguts internacionalment, hem d’aspirar a tenir aquest sistema de salut que el país està capacitat i preparat a tenir», ha dit Comín. Per ell, allò que permetrà al sistema de salut català aconseguir aquest objectiu “és una república al servei de la justícia social, sense un estat que ens vagi a la contra. I l’1 d’octubre, Catalunya es va guanyar el seu dret a disposar d’aquesta República”.

    Ha aprofitat l’esdeveniment per lloar el sistema sanitari de salut i arremetre contra el Gobierno de l’estat espanyol. «Quan no hi ha hagut interferències, quan ens han deixat, ho hem fet especialment bé», ha dit en repassar el seu mandat mentre ha recordat que «ningú té dret a posar les seves mans en el sistema de salut i posar la sanitat en perill». Ha afegit que «ningú, i menys amb només un 8% dels vots a Catalunya, té dret a gestionar en exclusiva la sanitat». Dirigint-se directament al Govern del Partit Popular ha conclòs que «qui pretengui això, s’està excloent de les regles del món de la democràcia».  Així, el conseller ha sentenciat que “l’aplicació de l’article 155 de la Constitució és il·legal, il·legítima i nociva”.

    El que la conferència del conseller ha volgut destacar, fent un repàs del seu mandat i del sistema sanitari català en general. Ha posat en valor la feina feta per tots i cada un dels consellers de Salut fins avui, que “han construït sobre el llegat anterior, preservant l’esperit d’unitat de l’Assemblea de Catalunya” i ha manifestat que «hem d’aspirar a tenir un dels tres millors sistemes de salut d’Europa perquè Catalunya no pot renunciar a allò que té capacitat de fer que sigui realitat”.

    A més a més, Comín ha trobat un moment per parlar de l’Agència Europea del Medicament (EMA). Opina que Barcelona segueix sent la millor opció i ha manifestat que només ha patit per la candidatura durant l’1 d’octubre al pensar que «imatges de policies de l’estat espanyol pegant ciutadans a Barcelona estaven corrent per tot el món».

    A l’acte, també han assistit la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, i la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí. També hi assistirà el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Miquel Gamisans. La presentació de la conferència ha estat realitzada pel Dr. Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.

    Durant la conferència també s’han anomenat diverses mesures que, segons el conseller, s’han elaborat per «enfortir la sostenibilitat del sistema, a garantir-ne la qualitat i a combatre les desigualtats en salut». Ha esmentat, per exemple, la Llei d’universalització de l’assistència sanitària, la reforma de l’atenció primària, el pla nacional d’urgències de Catalunya o l’augment d’un 30% dels recursos destinats a salut mental.

    Nous acords a les portes de la possible aplicació del 155

    El Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat la recuperació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Pla director de salut mental i addiccions 2017-2019.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) es va crear mitjançant la Llei 18/2009 per «implicar tots els departaments del Govern en la protecció i la promoció de la salut, en la prevenció de la malaltia i la vigilància de la salut pública». L’any 2014 va perdre la seva personalitat jurídica i va quedar adscrita a la Conselleria de Salut. Toni Comín va comentar al respecte que l’Agència «servirà per respondre amb més agilitat davant les crisis de salut pública mundials i també per coordinar-nos millor amb altres actors del territori o administracions locals». Amb aquest projecte, en concret, se separen les funcions polítiques i estratègiques de les funcions executives i de gestió.

    El conseller de la presidència, Jordi Turull, i el conseller de salut, Toni Comín, durant la roda de premsa on van presentar la recuperació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Pla de salut mental/ Departament de Salut
    Per altra banda, el Govern ha aprovat el Pla director de salut mental i addiccions 2017-2019. Per definició, aquest pla «impulsa, planifica, coordina i avalua les actuacions que cal desenvolupar en l’àmbit de la salut mental i les addiccions, des de la prevenció dels trastorns mentals i les addiccions al seu tractament per tal de millorar la qualitat de vida de les persones afectades i la dels seus familiars». Dades pronunciades per Comín afirmen que entre el 2013 i 2016 s’han incrementat un 12,5% les visites a l’atenció primària de persones amb problemes de salut mental.  Durant la roda de premsa també ha destacat que “el Govern ha incrementat aquest any un 30 per cent el pressupost de salut mental, un total de 100 milions més». Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 4 persones patirà algun tipus de trastorn mental al llarg de la vida. A Catalunya, segons les dades de l’Enquesta de salut de Catalunya de 2015 (ESCA), 1 de cada 6 persones declara que pateix problemes d’ansietat o depressió, amb més incidència en les dones (20,8%) que en els homes (12,2%), i en els grups de més edat, les classes socials menys afavorides i les persones amb un nivell d’estudis més baix.

    Posicionaments públics en contra del 155

     La Marea Blanca de Catalunya ha estat una de les organitzacions que ha rebutjat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Valoren que el Ministeri de Sanitat intervingui les competències de la Conselleria de Salut «comportarà la plena vigència del RD 16/2012 d’exclusió sanitària i derogant per tant ,malgrat ser aprovada gairebé per unanimitat al Parlament de Catalunya, la llei d’universalització de l’assistència sanitària, que tot i els seus defectes, és segurament l’única aportació de la legislatura del Conseller Toni Comín».

    A més a més, en el seu comunicat diuen que «només la política pot resoldre els problemes polítics» i que «ni el Codi Penal, ni les ordres de presó provisional, ni els estats d’excepció són eines adequades» que afegeixen tensió al conflicte afectant així  a la salut de les persones de manera  tant física com psíquica.

    Per la seva part, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i el sindicat Metges de Catalunya han expressat el seu «ferm i decidit» suport al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i als representants escollits democràticament . Així, rebutgen la decisió del Govern espanyol d’aplicar l’article 155 doncs aquest mostra el menyspreu a les nostres institucions i posa en risc la convivència democràtica i pacífica a Catalunya. Ho han comunicat en una nota conjunta on han aprofitat per fer «una crida per trobar una solució política a la greu situació plantejada, que respecti la voluntat del poble de Catalunya, els principis democràtics i les nostres institucions i que tingui com a base el diàleg entre tots els implicats».

    Per altra banda, el Cercle de Salut, que va néixer no fa ni un any per defensar el model sanitari català, ha mostrat «el total suport al govern de Catalunya i al Parlament de Catalunya, elegit democràticament, i el més escrupolós respecte al mandat democràtic emanat de les urnes». També ha rebutjat l’aplicació de l’article 155 CE i fa una crida per trobar una sortida a l’actual situació política «entenent que aquesta solució no pot basar-se en mesures repressives ni en la suspensió de l’autonomia catalana i l’anihilació de les seves institucions democràticament escollides». Expressen així la solidaritat a tots aquells dirigents polítics que es troben amenaçats de persecució penal i en particular, «al conseller de Salut i alts càrrecs del Departament i del Servei Català de Salut, que poden veure’s afectats personalment i professionalment per les mesures que en aplicació de l’esmentat article s’acabin adoptant». Ho fan donada «la greu  preocupació pel futur del nostre sistema públic de salut per les conseqüències negatives que, en el seu cas, puguin derivar-se dels canvis en l’orientació de les polítiques públiques de Salut» i pel seu «compromís amb la preservació i defensa del model sanitari».

  • Radiografia a la sanitat pública al Baix Vallès i a Catalunya

    L’any passat havíem acordat amb l’Ajuntament de Mollet i el CatSalut fer una jornada sobre l’estat de la Sanitat Pública juntament amb altres actors sanitaris de l’àrea del Baix Vallès. Lamentablement, aquestes dues institucions públiques no han estat a l’altura i no han fet res per realitzar-la. Tot i això, vem organitzar un acte el passat dia 17 d’octubre a la Marineta que ha comptat amb la participació de representants sindicals i membres de la Marea Blanca i la participació d’una àmplia representació de col·lectius i entitats de la societat molletana.

    En aquest acte hem volgut posar de manifest l’actual situació de la sanitat pública, tant a la nostra zona com a tot Catalunya, i evidenciar el que han representat les retallades en el nostre sistema de salut. Per exemple, en l’atenció primària estem patint pèrdua de professionals sense que es substitueixin aquestes places, tenim 1.800 pacients assignats per metge en l’atenció primària quan l’òptim serien uns 1.200, no hi ha Urgències 24 hores, precarització, reducció de les plantilles i pèrdua de poder adquisitius i drets laborals. Mentre que a l’Atenció Hospitalària hi han hagut tancament de llits i les operacions garantides han baixat de 14 a 3 amb espera màxima de sis mesos. Les onze restants han passat a un any d’espera, un retrocés molt negatiu per la ciutadania, així com les urgències hospitalàries massificades. Per una altra banda, també hem reclamat l’ampliació de llits a l’hospital sociosanitari, per tal d’evitar que es derivin pacients cap a altres institucions quan falten places.

    Un altre aspecte a millorar és l’atenció als usuaris. En aquest sentit, considerem necessari donar respostes immediates a les demandes de la ciutadania en lloc dels excessius 21 dies de mitjana per contestar.

    Del Pla de xoc contra les llistes d’espera, dotat de 56 milions dins el pressupost 2017, hem aconseguit 600.000 euros extres més per a l’hospital de Mollet. S’han dedicat a contractar un traumatòleg, un reumatòleg, un uròleg, dos quiròfans més oberts a les tardes i millores en pediatria. Amb aquestes mesures s’ha de notar la baixada de les llistes d’espera, de llistes a especialistes, a proves diagnòstiques i a intervencions quirúrgiques. Aquest pressupost és insuficient doncs necessitem com a mínim 100 milions. En rehabilitació hem aconseguit recuperar l’assistència a l’hospital de Mollet (sociosanitari) amb més d’un 20% de pressupost per reduir les llargues llistes d’espera que encara són de més de 6 mesos.

    També hem demanat que les reprogramacions en general i en particular urologia, traumatologia o oftalmologia, es facin com més aviat millor i en dies, no en mesos. Així mateix hem reclamat la revisió dels Protocols d’actuació en general i mes en concret en traumatologia i clínica del dolor.

    En l’àmbit general de Catalunya les privatitzacions i externalitzacions segueixen igual tot i les promeses del Conseller Comín, com la compra de l’Hospital General de Catalunya, les noves lleis com la de noves formes de gestió rebutjada per sindicats, Marea Blanca i molts Ajuntaments com el de Mollet i tot això mentre segueix el negoci privat en un hospital públic com és BarnaClínic.

    Així i tot, necessitem una major implicació de la ciutadania en la defensa de la salut pública, així com de les institucions municipals de les quals hem d’agrair l’aprovació de moltes mocions, però necessitem més suport en la defensa de la sanitat pública i que siguin més crítics amb les deficiències i col·laborin més amb la nostra plataforma.

    Seguirem amb la Lluita contra la corrupció sanitària, més recursos, contra les privatitzacions, reduccions dràstiques de les llistes d’espera i la defensa d’una sanitat publica 100×100 universal sense exclusions al Baix Vallès i a Catalunya.

  • Lesbianes al ginecòleg: ‘heteros’ fins que es demostri el contrari

    Aquest és un article de eldiario.es 

    – Però ella també s’ha posat la crema?

    -Sí, vam estar juntes després de diverses setmanes. Però pel que em va dir la teva companya, en estar en tractament aquest és un període de seguretat, cert?

    -Dona, però veure’s i parlar no passa res!

    -No estàvem parlant. Ella és la meva parella sexual.

    Podria haver tingut lloc en una consulta qualsevol, però és el que li va passar a Mai Insua fa una mica més d’un any a urgències. El seu relat no és solament una anècdota, és l’experiència més o menys generalitzada entre les dones que tenen sexe amb dones en les seves cites amb el ginecòleg. Un moment íntim al qual, si escau, se sumen els prejudicis, els comentaris incòmodes o les situacions violentes entre les quals una destaca per sobre de totes: la presumpció d’heterosexualitat. És a dir, concebre a priori que aquesta és l’orientació d’una persona fins que es demostri el contrari.

    «És alguna cosa que ocorre de manera permanent i s’entreveu en les qüestions que et plantegen. Quan et pregunten ‘mantens relacions sexuals?’ o ‘són amb penetració?’, el què en realitat t’estan preguntant és si tens un coit heterosexual, però sense dir-t’ho».

    Insua, que és psicòloga i terapeuta sexual a Galícia, abunda en aquesta idea: «És una pregunta parany perquè solament es refereixen a aquest tipus de penetració, amb penis, i conceben el sexe com a sinònim de coit assumint que no hi ha més diversitat en les relacions sexuals. Socialment segueix concebent-se la idea que si no hi ha penetració no hi ha sexe. Això ens invisibilitza, esbiaixa molt les possibilitats d’atenció i fa que no ens sentim esperades. I si no sóc esperada és probable que no sàpigues tractar-me adequadament», prossegueix.

    L’escenari ja no és el mateix que fa una dècada, sobretot entre ginecòlegs més joves, –coincideixen les dones entrevistades per a aquest reportatge – perquè la sensibilització social és major i les reivindicacions LGTBI han ocupat l’agenda, però aquest tipus de situacions segueixen sent comunes. Isabel Serrano, ginecòloga i integrant de la Federació de Planificació Familiar Estatal, creu que «excepte excepcions, no hi ha un component ideològic de rebot, si no més aviat falta de formació i de temps».

    La contínua sortida de l’armari

    Quan Sara López li va respondre al ginecòleg que no utilitzava mètodes anticonceptius, ell li va etzibar sorprès: ‘Com que no? Llavors no mantens relacions sexuals?’. La ginecòloga de Rosa (nom fictici), una altra de les dones consultades, es va portar les mans al capdavant quan li va dir que no emprava aquests mètodes i li va retreure que si estava boja, que si no era conscient dels riscos que corria, que podia estar embarassada. La jove acabava de tornar d’una estada a Califòrnia, on va ser per primera vegada al ginecòleg. Allí li van fer emplenar un paper en el qual li sol·licitaven el gènere de les seves parelles sexuals. D’aquesta manera, la metgessa ja comptava amb aquesta informació.

    «Mai vaig pensar que la situació pogués ser tan diferent en una consulta a Espanya. Aquella vegada li vaig retreure que estava assumint que era heterosexual, però en una altra ocasió, en la qual una altra doctora va pressuposar que no mantenia relacions sexuals perquè li havia dit que no usava anticonceptius i que no tenia parella estable, vaig sentir que no tenia forces per sortir de l’armari amb ella. Després em vaig enfadar amb mi mateixa per no haver estat honesta, però és esgotador haver d’estar contínuament fent un esforç per visibilitzar qui ets», diu Rosa, que es defineix com bisexual.

    Es refereix a la contínua sortida de l’armari que pesa sobre les persones LGTBI, a la qual cosa a vegades es suma la vergonya, per no voler ser irrespectuoses i a la falta de reacció. «Moltes vegades et quedes tallada o no saps què dir perquè et fa sentir molt incòmoda», explica Elena Gallego, lesbiana que viu a Madrid.

    Gloria Fortún, de 39 anys, recorda una d’aquestes situacions en la seva última visita al ginecòleg: «En dir que era lesbiana va utilitzar amb mi l’espècul –instrument mèdic empleat per dilatar la vagina– més petit que tenien, el que s’usa amb les adolescents que van per primera vegada. Jo no sabia si riure o plorar».

    El que en el fons subjau a aquest tipus d’anècdotes és la idea que «el sexe entre dones no és sexe de debò». «Revelen un profund desconeixement sobre com poden ser aquest tipus de relacions, com si no pogués haver-hi penetració més enllà del penis ni un altre tipus de pràctiques sexuals. A mi m’han preguntat, després de dir que les meves parelles són dones, ‘llavors puc explorar-te no?’», explica Insua.

    A Elena li han arribat a retreure ‘aleshores que fas aquí?’ després de revelar en una consulta que manté relacions sexuals amb dones. Amb això, a més, l’especialista assumeix a priori que aquestes dones mai han mantingut relacions sexuals amb homes. «Cal fer les preguntes adequades que ens indueixin amb delicadesa a saber i mai cal donar per fet res», diu Serrano.

    El buit de les MTS entre dones

    La invisibilització de la identitat s’uneix al desconeixement sobre les malalties de transmissió sexual (MTS) que poden transmetre’s. «Tinc amigues a les quals els han enviat cap a casa en saber que no tenen relacionis heterosexuals i assumir que no tenen res a que explorar. No és difícil pensar que queden malalties sense diagnosticar», diu Insua. Mar, una altra de les dones consultades, va preguntar directament a la ginecòloga quina possibilitat tenia de contreure una MTS en mantenir sexe amb noies. Li va dir que cap, que estigués tranquil·la.

    Per a aquesta jove lesbiana, les consultes mèdiques «oculten una gran diversitat de formes de viure la sexualitat, però també de viure el risc. La meva ginecòloga no va saber respondre’m perquè estava desinformada i tenia una sèrie de concepcions a priori que li han fet no interessar-se pel seu compte». Alguna cosa que, prossegueix, «té a veure amb que la concepció del sexe és molt fal·locèntrica i quan això falta, les relacions es consideren alguna cosa infantil o molt afectiva però poc sexual».

    Totes les dones consultades per a aquest reportatge coincideixen a afirmar que mai han estat informades sobre la incidència de determinades MTS en dones que practiquen sexe amb dones i tampoc els han parlat de mètodes per evitar-ho. De fet, el més habitual és no utilitzar cap.

    L’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA) va realitzar el 2007 un dels pocs estudis que existeixen sobre aquesta realitat. Encara que ja té anys, va revelar que les lesbianes acudeixen menys al ginecòleg i que a les consultes hi ha «obstacles per a la comunicació» per «la dificultat» de revelar la seva identitat i la presumpció d’heterosexualitat dels metges: «Aquesta invisibilitat en la salut pot tenir conseqüències importants per al benestar psicofísic».

    La literatura científica sobre MTS entre dones és pràcticament inexistent i, de fet, mai són objecte de les campanyes de prevenció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. La seva pàgina web penja totes les que ha engegat des de 2005, però cap ha tingut per públic objectiu a les dones lesbianes o bisexuals. Sí que ho han estat, per contra, els gais o els heterosexuals.

    Iria, metgessa de família a la sanitat pública, relaciona aquest buit amb una falta de formació en les carreres de medicina i amb «una concepció heteropatriarcal» de la mateixa, que encara està vigent. «Els ginecòlegs moltes vegades no fan les preguntes adequades per trobar les patologies que tenim perquè amb les dones lesbianes o bé es dóna per fet que no les tindrà o no se li concedeix tota la importància que deuria», sentència.

    L’experta insisteix en el tema de les MTS «per les implicacions que poden tenir» i afegeix: «Un detall que mai he vist preguntar és per l’ús de joguines eròtiques, si s’usen, com i, sobretot, si es protegeixen».

  • Efectes de canviar el model sanitari per reial decret

    Aquests dies que tant es parla de la importància de complir la llei, vull recordar que sovint es canvia per reial decret i no sempre en benefici de la població. L’any 2012 el govern de Mariano Rajoy va abolir l’atenció sanitària universal que assegurava la Llei General de Sanitat de l’any 1986. De sobte es va suprimir una de les fites més importants de la transició democràtica del nostre país.

    La restricció de l’accés al sistema sanitari públic va ser una de les mesures extraordinàries de contenció de la despesa per fer front a la crisi econòmica continguda en el famós Reial Decret 16/2012. A partir de la seva publicació només tenen accés al sistema sanitari públic les persones que cotitzen o han cotitzat a la Seguretat Social i els seus familiars directes: parella i fills menors de 26 anys. La decisió és sorprenent perquè a Espanya les cotitzacions estan destinades a pagar les jubilacions i l’atur i no l’atenció sanitària. L’assistència a la salut es finança per impostos generals.

    La retallada retirava la targeta sanitària pública a vuit-cents mil immigrants sense papers. El decret 16/2012 només els reconeixia el dret a l’atenció pediàtrica, al control de l’embaràs i l’atenció hospitalària en situacions d’extrema urgència. Afortunadament només Madrid, Castilla La Mancha, Múrcia, Aragó, La Rioja i Cantàbria van aplicar el decret amb tota la seva duresa. Andalusia, Navarra, el País Basc i Astúries simplement el van ignorar i les altres autonomies hi van introduir canvis per mitigar el seu impacte. Davant d’aquest incompliment el govern va portar València i altres autonomies al tribunal constitucional, però la sentencia va validar la legislació autonòmica. Aquesta decisió contrària a la política del govern central va animar moltes altres autonomies a denunciar el reial decret 16/2012, però per sorpresa de tots, el tribunal va afirmar que el reial decret també era constitucional. L’incompliment ha anat creixent fins al punt que avui cap autonomia aplica totalment el decret.

    Malgrat tot, l’informe REDER denuncia tres mil quatre-cents casos de manca d’assistència en immigrants sense papers. Alguns totalment injustos en gestants o nens amb dret a ser atesos i d’altres molt tristos per tractar-se de pacients amb càncer o SIDA que van deixar de rebre el tractament que precisaven. Segurament degut a aquesta aplicació parcial del reial decret per part de les autonomies no s’han acabat produint tants casos de tuberculosi, SIDA o hepatitis B sobre població immigrant i autòctona com es temia. Malgrat tot, a Barcelona hem observat un rebrot de la mortalitat per SIDA en alguns barris amb molta població immigrant i en el conjunt de la població espanyola s’ha vist un augment de les malalties de transmissió sexual i hepatitis a partir de 2012.

    Naturalment el govern no ha publicat quin ha estat l’estalvi econòmic que ha produït la mesura. Penso que no deu ser gaire elevat, ja que han augmentat les consultes hospitalàries de la població immigrant sense papers. És molt possible que hàgim fet un trist «negoci». Els hem negat una atenció primària que hagués pogut prevenir i atendre precoçment uns problemes que han acabat impactant a la població immigrant i també a l’autòctona. Hem substituït una atenció primària preventiva i barata per una cara i tardana atenció hospitalària.

    Molts col·lectius mèdics, els partits de l’oposició i moltes associacions ciutadanes vam advertir dels perills d’aquesta mesura i ens hi vam oposar. Només el govern, amb el suport de Ciutadans, s’ha mantingut ferm al reial decret. Suposo que per llunyania amb els serveis de salut, els tres ministres de sanitat d’aquest període han seguit defensant la mesura malgrat que els consellers de salut autonòmics, fins i tot els del seu partit, han anat canviat d’opinió. Espero que aviat es derogui aquesta mesura arbitraria, contraria a la legislació del nostre sistema de salut i als valors dels professionals i la població, que a sobre és ineficient i perillosa per a la salut dels ciutadans.