Just Deploy It!

Blog

  • Néixer per cesària pot condicionar patir sobrepès

    Més llenya al foc. Si d’un temps ençà la pràctica de la cesària com a mètode per a facilitar el naixement s’ha posat en dubte, sobretot perquè se n’ha fet un ús abusiu, segons les veus més crítiques, ara resulta que hi ha una raó veritablement de pes que la desaconsella, a no ser que sigui imprescindible. I és de pes perquè s’està veient que néixer per via vaginal o per cesària pot condicionar la tendència de patir sobrepès o obesitat en l’edat adulta segons quina hagi estat l’opció escollida.

    Així ho diu un estudi acabat de publicar a la revista Science Advances per la investigadora Maria Domínguez-Bello, de l’Escola de Medicina de la Universitat de Nova York. El seu treball s’ha basat en ratolins, però els resultats, fins a cert punt sorprenents, vénen a dir el mateix que les observacions fetes fins ara en tota mena de mamífers. Bàsicament, que hi ha diferències notables en la composició de la microbiota, el conjunt de microorganismes que tots tenim al nostre cos de forma natural, en funció de quin hagi estat el procediment emprat per a possibilitar el naixement.

    La raó d’aquestes diferències, descriu la investigadora al seu treball, són gairebé mecàniques. En el part vaginal, el bebè s’impregna de fluids materns que faciliten la transmissió de la microbiota de la mare al seu fill. Això no passa en la cesària, una intervenció quirúrgica a la paret abdominal per on s’extreu el nadó.

    El més sorprenent de tot és que aquesta diferència en la microbiota, molt més rica i diversa en el cas del part vaginal, té conseqüències en el desenvolupament del nadó. En el cas de l’estudi concret, el 33% dels ratolins que havien nascut per cesària tenien sobrepès. Si els resultats es comparen per sexe, la dada que s’obté fa fins i tot basarda: el sobrepès arriba fins el 70% de les femelles.

    L’òrgan microbià

    La microbiota ha estat descrita en els darrers anys com una mena d’òrgan més del nostre organisme. La diferència rau en el fet que, a diferència dels òrgans convencionals, com el fetge, el cor o els pulmons, la microbiota es distribueix per tot el cos. De manera estricta, podríem dir que la formen el conjunt de microorganismes, bàsicament bacteris, que fan vida al nostre cos. N’hi ha a la pell, a les mucoses i, sobretot, al sistema digestiu, començant per la boca i acabant al darrer tram del budell gros, al recte. La seva varietat es compta per milers i el seu volum, per a un individu normal, pot arribar amb facilitat a 1,5 kg. Entre les seves funcions hi ha les de defensa, les d’ajudar a la digestió o les de facilitar l’absorció dels nutrients. Una part també es fa càrrec de degradar, i expulsar, compostos nocius i tòxics o fer-se càrrec de part de les deixalles del nostre metabolisme.

    El coneixement de totes aquestes funcions és relativament recent, de no gaire més de déu anys. Hi està contribuint de manera molt específica la identificació de les diferents espècies microbianes i, de manera concreta, del genoma de totes elles, el que es coneix com el microbioma.

    I cada cop se’n saben més coses, tot i que la certesa absoluta haurà d’esperar un temps. Per exemple, que la generació dels nostres avis tenia una microbiota més diversa i més rica que no pas la nostra generació; o que els individus de les societats més desenvolupades econòmicament tenen una microbiota més pobra. Alguns estudis han evidenciat que la disminució de la microbiota ens fa més susceptibles a determinades malalties, en particular, les infeccioses. D’altres treballs han establert alguna connexió amb l’asma, la diabetis de tipus 1 (coneguda com la diabetis de l’infant) o fins i tot amb la celiaquia i l’obesitat. També s’han vist associacions, per bé que no està clara la relació, amb malalties neurodegeneratives, com l’esclerosi múltiple o el Parkinson.

    Cesària, microbiota i obesitat

    Hi ha relacions que són difícils de verificar i n’hi ha d’altres que se sostenen només en l’aparença. És aquest el cas? L’associació entre microbiota i obesitat existeix i ha estat verificada, però si és origen o conseqüència no és encara gens clar. Se sap que la microbiota influeix de manera determinant en la conformació del sistema immunològic i del metabolisme del nadó, de manera que contribueix a la seva maduració. Però en el cas del sobrepès, queda per veure si és l’alteració de la quantitat i la qualitat de la microbiota qui condueix el procés o bé a l’inrevés, si és que a mesura que es guanya pes s’altera la composició microbiana de l’organisme.

    D’altra banda, és un fet constatat que la pràctica de la cesària s’ha estès a tots els sistemes de salut del món i, segons les veus més crítiques, en proporcions no justificades. Als Estats Units, en gairebé un de cada tres parts s’opta per la cesària. A Catalunya ve a ser en un de cada quatre casos. A Brasil supera el 40% dels naixements. I aquest increment coincideix amb les alarmants xifres de sobrepès i obesitat a tot el món, que no deixen de créixer. Hi ha relació o és coincidència?

    La resposta no es pot extreure d’un treball amb ratolins, per més complex i ben fet que sigui. Entre altres raons perquè el treball no considera altres factors que són importants. El primer és l’ús d’antibiòtics en el període perinatal. Aquests medicaments, per definició, alteren la microbiota tant de les mares com dels nadons. El segon és la capacitat que té l’organisme de restaurar la microbiota original, bé sigui de forma natural o induïda per la via alimentària a través de prebiòtics i probiòtics. I el tercer és l’alletament matern, que no només ajudar a desenvolupar el sistema immunològic sinó que també contribueix a la maduració del metabolisme. Compensa una cosa l’altra?

  • El sentit de futur

    El sentit de futur està profundament arrelat en els éssers humans. A cada moment pensem, gairebé sense adonar-nos, sobre el que anem a fer més tard, demà, la setmana vinent, el mes que ve o en diversos anys. De petits cavil·lem sobre com serà la nostra vida. A mesura que creixem, planifiquem la nostra carrera professional, el nostre lloc de residència, el futur de la nostra família i el que anem a fer quan ens jubilem. Estalviem durant anys o ens devem a llarg termini per obtenir el que desitgem.

    La sensació que controlem raonablement la nostra vida quotidiana és un component essencial del nostre equilibri emocional, ja que alimenta la tranquil·litat i la confiança en nosaltres mateixos. Quan considerem que dirigim el nostre vaixell, ens sentim més capaços de dominar les circumstàncies adverses i ens enfrontem més directament als problemes, que quan ens trobem estomacats o sotmesos per forces irresistibles, o optem per «que sigui el que Déu vulgui».

    Planificar el nostre programa de vida és un ingredient fonamental de la nostra harmonia vital. Per això, com més incapaços ens sentim d’anticipar el matí i més incert ens sembla el nostre avenir o el dels nostres éssers estimats, més espai deixem obert perquè l’angoixa ens envaeixi i commocioni el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

    Últimament el nostre sentit de futur i continuïtat està sent estomacat per forces en gran manera fora del nostre control. Diàriament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies davant les quals ens sentim impotents. Constants alarmes i amenaces desconcertants en boca de dirigents polítics, predicadores i comentaristes contribueixen a la vulnerabilitat col·lectiva i al sentiment generalitzat d’indefensió. No hi ha dubte que la sensació de ser utilitzats desencadena més inestabilitat i indignació en les persones, en minar la seva confiança en els líders i en les institucions encarregades de fomentar la convivència solidària i mantenir la seguretat.

    Aquestes circumstàncies tan incontrolables com impredictibles s’endinsen en la nostra vida quotidiana i formen la trama dels nostres malsons. Fan que ens sentim físicament i emocionalment fràgils, aprensius, com si a qualsevol moment el nostre pla de vida pogués alterar-se radicalment o fins i tot esborrar-se.

    Quan perdem el sentit de futur i ens envaeix la incertesa el nostre cervell ens posa en estat d’alerta. L’inconvenient de la vigilància contínua és que ens impedeix relaxar-nos, interfereix amb la nostra capacitat de relacionar-nos, de funcionar en el treball i de gaudir la vida. A més, afebleix el nostre sistema immunològic i ens predisposa a sofrir trastorns digestius, hipertensió, esgotament, ansietat, irritabilitat, insomni i, en molts casos, depressió.

    La consciència de vulnerabilitat està alimentada per la por a l’imprevist. Es tracta d’una por indefinida, latent i incòmode, que ens roba la tranquil·litat i ens transforma en caràcters aprensius, suspicaços, irritables. Fomenta en nosaltres un estat emocional d’incertesa constant que consumeix el nostre ànim, limita la nostra imaginació, constreny l’horitzó de les nostres aspiracions i mina la nostra capacitat per pensar amb claredat i prendre decisions. Aquesta por no es limita al que ens pugui ocórrer a nosaltres, sinó que també temem pels nostres familiars i amics, per persones que no coneixem i per la comunitat en general.

    Per mantenir l’equilibri en èpoques d’inseguretat necessitem afermar la confiança en nosaltres mateixos i la sensació que podem prendre decisions i controlar raonablement el nostre programa de vida. Per començar, atès que en temps d’incertesa el que ens imaginem sovint és pitjor que la realitat, la informació més beneficiosa és la que separa clarament fets reals i dades conegudes d’especulacions i temors. La inseguretat es fa més suportable si comptem amb la perspectiva que dóna conèixer la veritat.

    Mantenir allò quotidià és important a l’hora de defensar-nos de l’estrès i facilitar l’autocontrol. Compartir la nostra vida amb els altres també ajuda a fortificar la resiliència i l’entusiasme. I és que la convivència solidària duplica la nostra dosi de confiança i elimina la meitat dels nostres temors. Les persones que se senten part d’un grup solidari superen les adversitats molt millor que els qui es troben aïllats o manquen d’una xarxa social de suport emocional.

    Evocar, ordenar i compartir els sentiments d’ansietat, tristesa o indefensió, en un ambient segur i comprensiu, permet transformar les pors abstractes i les emocions confuses en pensaments coherents i manejables. A més, ajuda a validar la realitat de les circumstàncies i legitimar els seus efectes en nosaltres i en els altres. Per aquestes raons, és tan important que ens obrim i compartim els nostres temors i ansietats amb familiars, amics, col·legues del treball o membres d’organitzacions amb els quals compartim valors.

    Als nens i nenes que estan temorosos cal animar-los a explicar les seves pors o a dibuixar-los. Al mateix temps que se’ls escolta i es contesta a les seves preguntes, és bé reconèixer-los que encara que el món en aquests moments sembli menys segur, ells sempre compten amb l’empara dels seus majors.

    Està comprovat que l’activitat física és molt saludable per al nostre estat d’ànim, ja que augmenta la producció de serotonina en el cervell, la qual exerceix un efecte antidepressiu. L’exercici a qualsevol edat ens permet resistir millor les forces negatives que conspiren per robar-nos la vitalitat.

    Així mateix, les activitats solidàries posseeixen un immens poder restaurador i enforteixen la resistència a les adversitats. Exercir una tasca de voluntariat estimula en nosaltres l’autoestima, indueix la consciència de la mateixa competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir amb els nostres semblants i al funcionament de la societat. En situacions adverses, les persones que es consideren socialment útils o senten que tenen un impacte positiu en la vida d’uns altres, sofreixen menys d’ansietat, dormen millor, persisteixen amb més tenacitat davant els revessos i s’adapten millor a les circumstàncies desfavorables.

    Al final, com en totes les crisis, els ingredients d’aquest tràngol actual que amenaça el nostre sentit de futur són el perill, però també l’oportunitat. Penso que l’estat actual de temor i incertesa ens ofereix l’oportunitat de conèixer-nos millor, potenciar la nostra solidaritat i enfortir la nostra determinació per resoldre racionalment els conflictes, sense oblidar que el millor negoci que existeix és el ben comú.

  • L’obesitat infantil s’ha multiplicat per 10 en les últimes quatre dècades

    L’obesitat infantil s’ha convertit en un problema global de salut pública que ja afecta a més de 120 milions de nens i nenes a tot el món. Així ho indica una nova anàlisi global de tendències en obesitat infantil i adolescent que ha estat realitzat en 200 països i publicat en la revista mèdica The Lancet amb motiu del Dia Mundial de l’Obesitat.

    Segons les dades recaptades pels investigadors, el nombre de joves d’entre 5 i 19 anys amb obesitat a tot el món s’ha multiplicat per més de deu en les últimes quatre dècades, passant de cinc milions de nenes el 1975 a 50 milions el 2016 i de 6 milions de nens a 74 milions. A més d’aquests 124 milions de nenes i nens obesos, els investigadors també criden l’atenció sobre els 213 milions menors que tenen sobrepès.

    En algunes illes de Polinèsia, les taxes d’obesitat infantil i adolescent superen àmpliament el 30% i estan per sobre del 20% als EUA i en alguns països d’Orient Pròxim i Àfrica del Nord com Egipte, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita o del Carib, on destaca Puerto Rico. En general, la prevalença mundial de l’obesitat infantil i adolescent va augmentar del 0,7% al 5,6% per a les nenes i del 0,9% al 7,8% per als nens.

    Taxes d’obesitat infantil en nenes el 2016

    Els autors de l’estudi destaquen que des de l’any 2000 el creixement en l’índex de massa corporal (IMC) mitjà de nens i adolescents s’ha estabilitzat en la majoria de països d’alts ingressos, encara que ho ha fet «a nivells molt elevats». Per contra, les taxes d’obesitat i sobrepès s’han accelerat a Àsia oriental, meridional i sud-oriental.

    «Les taxes d’obesitat infantil i adolescent han augmentat significativament en les últimes quatre dècades en la majoria dels països del món», assegura un dels autors de l’estudi, l’investigador de la Universitat de Kent, James Bentham, però «s’estan accelerant en l’est, sud i sud-est d’Àsia i continuen augmentant en altres regions d’ingressos baixos i mitjans».

    D’escassetat a excés de mala alimentació

    Malgrat l’augment de l’obesitat infantil i adolescent, els investigadors destaquen que globalment segueix havent-hi més nens que sofreixen desnutrició que obesos, amb 75 milions de nenes i 117 milions de nens amb baix pes, dels quals gairebé dos terços viuen al sud d’Àsia.

    Obesitat infantil en nens el 2016

    El passat any els països que van registrar un IMC mitjà més baix entre nenes i nens van ser Etiòpia, Níger, Senegal, Índia, Bangladesh, Myanmar i Cambodja. No obstant això, les dades recopilades pels investigadors mostren com entre 1975 i 2016, les taxes de baix pes van passar d’un 9,2% a 8,4% per a nenes i de 14,8% a 12,4% per a nens, la qual cosa significa que la taxa d’augment d’obesitat està sent molt major que la taxa de disminució de baix pes. «Si continuen les tendències actuals, l’obesitat infantil i adolescent superarà el baix pes en 2022», conclouen els científics.

    Segons destaquen els investigadors, el problema al qual s’enfronten molts països de baixos ingressos, especialment en el sud d’Àsia, és que estan realitzant una transició poc saludable de la desnutrició a l’obesitat. «Les nostres dades mostren que la transició de baix pes al sobrepès i l’obesitat pot ocórrer ràpidament a causa d’una transició nutricional poc saludable, amb un augment d’aliments pobres en nutrients i densos en energia», explica un altre dels autors de l’estudi, el professor de l’Imperial College de Londres, Majid Ezzati.

    Segons aquest investigador, «les nostres troballes posen de manifest la desconnexió entre el diàleg mundial sobre el sobrepès i l’obesitat, que ha passat per alt els alts nivells de desnutrició, i les iniciatives que se centren a combatre el baix pes, que han prestat poca atenció a les altes taxes de sobrepès i obesitat».

    És necessari abaratir el menjar saludable

    L’augment excessiu de pes en la infància i l’adolescència s’associa amb un major risc i aparició primerenca de malalties cròniques com la diabetis tipus 2 i pitjors resultats psicosocials i educatius, a més de generar problemes a llarg termini per perdre pes en l’edat adulta.

    Per lluitar contra aquesta epidèmia els autors de l’estudi consideren que és necessari facilitar l’accés de la població a aliments més saludables. «Hi ha molt poques polítiques o programes socials que intentin fer que aliments saludables, com les llegums, fruites i verdures fresques, siguin assequibles per a les famílies pobres», explica Ezzati. «La falta de disponibilitat d’opcions d’aliments saludables per als pobres pot conduir a desigualtats socials en l’obesitat i limitar quant podem reduir la seva càrrega», conclou aquest investigador.

    Els investigadors també plantegen la necessitat d’establir polítiques eficaces i critiquen «les reticències dels països d’alts ingressos a utilitzar els impostos i les regulacions de la indústria per canviar els comportaments alimentaris de la població». En aquest sentit s’ha expressat el professor Ezzati, qui assegura que «encara que hi ha hagut algunes iniciatives per augmentar la conscienciació sobre l’obesitat infantil i adolescent, la majoria dels països d’alts ingressos segueixen mostrant-se poc inclinats» a aquest tipus de mesures.

    Recentment l’Organització Mundial de la Salut va realitzar una petició als governs de tot el món perquè gravin les begudes ensucrades com una mesura per lluitar contra l’obesitat. Malgrat la petició són pocs els països que estan optant per aquest tipus de mesures i a Espanya, només Catalunya ha tractat d’aplicar les recomanacions de l’OMS.

    Un metanàlisi de 2.400 estudis

    L’estudi, dirigit per l’Organització Mundial de la Salut i l’Imperial College de Londres, s’ha realitzat revisant les dades publicades el 2.416 estudis en els que van participar 128,9 milions de persones de 200 països, incloent-hi 31,5 milions de nens i adolescents d’entre 5 i 19 anys.

  • Les persones que pateixen una malaltia mental encara viuen marginalitat a la feina

    Associacions de pacients i familiars han reclamat en el Dia Mundial de la Salut Mental que el mercat laboral sigui més inclusiu i es pugui acabar així amb la marginalitat. Una de les dificultats que pateixen les persones amb algun tipus de trastorn o malaltia mental és la incorporació al mercat laboral. Des d’entitats com Salut Mental Catalunya o la plataforma Clúster Salut Mental, que agrupa diverses associacions però també empreses i institucions, creuen que la feina és un element cabdal i que s’ha de tractar com un factor terapèutic. Així, adaptar les jornades laborals o fer una reincorporació progressiva a la feina després de la baixa són algunes de les mesures que proposa el sector.

    Flexibilitzar les jornades laborals per a les persones que pateixin algun tipus de trastorn o malaltia mental, segons diverses associacions, ajudaria al col·lectiu a sortir de la sensació de la marginalitat que pateixen. La flexibilització implicaria jornades més reduïdes o tornar d’una baixa laboral progressivament. En aquest sentit, Pere Bonet, president del Clúster Salut Mental Catalunya, creu que després d’una baixa prolongada, una persona amb una malaltia mental no pot incorporar-se al mateix ritme que abans de patir la malaltia però amb una incorporació progressiva, el seu retorn al mercat laboral seria més satisfactori. En el mateix sentit, Marta Poll, directora de la Federació Salut Mental Catalunya, creu que cal atendre als pacients anant més enllà del tractament i la curació mèdica. La feina és doncs un element molt important.

    Des de Clúster Salut Mental animen a implementar el Pla de Salut Mental que en principi preveia més pressupost per a la contractació de serveis relacionats amb la salut mental des del Departament de Salut. Si això s’acabés complint, creuen que això ajudaria a tenir més «iniciatives per a la lluita contra l’estigma del col·lectiu, ja que, des de l’entitat es proposa dedicar-los a l’atenció comunitària per ajudar a la integració de les persones».

    El Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 va suspendre l’acte que tenia previst en contra la vulneració de drets l’1-O

    Ahir, en aquest mateix diari, el Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 publicava un article d’opinió on explicava que no celebrarien aquest dia a Girona tal i com estava previst. Ho van anular perquè «el lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones». Opinen que a partir del que va passar el passat 1-O durant la realització del referèndum i «atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent», no podien celebrar res. «Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania», comenten en el citat article.

    El Comitè organitzar del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 està conformat per Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les comarques gironines. Totes elles tanquen l’article afirmant que «la vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental […] Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena».

  • El llenguatge bèl·lic en el càncer, un altre llenguatge és possible

    Avui en dia ens hem acostumat a parlar del càncer a través del llenguatge bèl·lic i la simbologia militar. Per exemple, quan a algú li diagnostiquen un càncer «comença una lluita». Quan algú està en tractament amb quimioteràpia o radioteràpia, està «batallant» contra aquesta malaltia. O quan es cura, «ha guanyat la batalla».

    Aquest llenguatge va començar a penetrar fortament a la societat des que el president Nixon als Estats Units va declarar la guerra contra el càncer (War on Cancer) el 1971, impregnant el discurs dels professionals, sobretot dels oncòlegs, per passar a ser ràpidament abraçat també pels pacients i els familiars. El seu objectiu és ajudar o motivar els pacients a afrontar la malaltia i mantenir un ànim positiu, però malauradament molt sovint no és així. De fet, el 2013 el Grupo Español de pacientes con cáncer (GEPAC) va publicar un decàleg per al bon tractament informatiu del càncer on reclamava, entre altres aspectes, evitar l’ús del llenguatge bèl·lic i heroic, per les conseqüències negatives que pot tenir en els pacients i les seves famílies, sobretot en els casos en què no s’aconsegueix curar la malaltia.

    Hem de ser conscients que el llenguatge que emprem quan parlem del càncer, condiciona la manera com l’entenem i abordem, creant un marc conceptual i simbòlic de la malaltia i una determinada lògica de pensament. D’aquesta manera, s’ha generat la creença que la malaltia és un enemic que cal vèncer i que es pot controlar. Guanyar-lo o no dependrà, en gran part, de l’actitud i les decisions que prenguin els metges i el pacient. En conseqüència, la mort s’interpretarà com una derrota o un fracàs.

    Per altra banda, una de les conseqüències principals d’aquests discursos bel·licistes és que augmenten el risc que els professionals i els pacients entrin en espirals de proves diagnòstiques (analítiques, radiografies, TACs, etc.) i de tractaments (especialment amb quimioteràpia) sota la creença que aquestes són les nostres úniques «armes» o recursos per enfrontar «la batalla» del càncer. Aquest comportament pot augmentar la falsa sensació de control que tenim sobre la malaltia i no sempre millora la qualitat de vida ni el pronòstic del pacient, sinó que pot fins i tot empitjorar-la. De fet, les dades que tenim sobre les actuacions mèdiques al final de la vida en els pacients oncològics, posen en evidència que s’està fent un ús excessiu de proves i tractaments quimioteràpics en fases avançades. Així els estudis mostren que al voltant d’un terç dels pacients amb càncer reben quimioteràpia en l’últim mes de vida, amb el que això comporta quant a reducció del confort i augment del patiment.

    Probablement, un dels exemples més paradigmàtics de tots aquests fenòmens que estem descrivint és el càncer de mama. La gran difusió mediàtica i social que ha tingut en els últims anys han fet un gran ús de la retòrica bèl·lica i han basat el seu discurs precisament en el pensament positiu i individualista. Això ha fomentat en molts casos l’ocultació sistemàtica del patiment, el dolor o el malestar i de les seqüeles derivades de la malaltia, sota la concepció que una postura heroica és sempre la millor de les respostes possibles, especialment si es tracta de les dones. En el nostre cas, es pressuposa que estem acostumades a aguantar el patiment i que l’estratègia socialment més adient és dissimular-lo darrere del silenci o del somriure.

    Davant del càncer, els familiars i els professionals tendim a oferir missatges on reforcem la motivació i la valentia del pacient perquè creiem que és el que necessita, però implícitament deixem d’interessar-nos pel seu patiment i deixem de banda els seus sentiments. Per contra, el que veritablement agraeixen els pacients és que sintonitzem amb aquests sentiments, i que ho fem amb calidesa, proximitat i empatia. En definitiva, que els acompanyem en el camí difícil de la malaltia. En una entrevista recentment publicada en aquest diari, en la qual professionals de cures pal·liatives pediàtriques parlaven sobre els pares de nens amb càncer, s’expressava clarament aquesta idea: «Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de vida».

    Aquest acompanyament és essencial durant tot el procés de la malaltia, però és especialment important quan s’arriba a fases avançades. En aquesta situació es fa difícil, tant pels pacients com pels metges, decidir quan ha arribat el moment de deixar de fer-se proves i tractaments i acceptar que aquests ja no són útils. En qualsevol cas, no hauríem d’entendre aquesta decisió com un fracàs o un acte de covardia, sinó com un exercici ple de la seva autonomia i un reconeixement a la dignitat de les persones i, a la vegada, com una acceptació de la inevitabilitat de la mort i de les limitacions de la medicina.

    En definitiva, les persones amb càncer no són soldats valents immersos en batalles per guanyar una guerra, tampoc són guanyadores o perdedores d’una cursa. No sempre estan disposades a «donar-ho tot» per intentar curar-se. I el que és més important, la majoria no volen viure o morir lluitant, sinó dignament i en pau. I per poder-ho fer, és indispensable que es tinguin en compte les seves preferències i valors i es respectin les seves decisions.

    Diu Rebeca Solnit en el seu llibre Men explain things to me que el llenguatge és poder». En el mateix llibre reflexiona sobre aquesta qüestió i afegeix que «si et falten paraules per a un fenomen, una emoció, una situació, si no pots parlar sobre quelcom, el que significa és que no ets capaç d’abordar-ho, i menys encara de canviar-ho». I probablement això és el que ens està passant. Ens falten paraules, tant a nivell social com individual, per descriure el camí que tot pacient diagnosticat de càncer ha de recórrer.

    És hora que la societat, els mitjans de comunicació i els professionals transformem la manera com parlem i entenem el càncer. És hora que comencem a construir entre totes un nou llenguatge proper, basat en aspectes com ara la decisió segons els valors, l’empatia, la cura, la solidaritat, la serenor i la pau. Aquest és el primer pas per poder canviar i humanitzar la forma que tenim de comprendre i apropar-nos al càncer i al dur camí que han de recórrer les persones que tenen aquesta malaltia.

  • «És l’hospital qui ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient i no generar-li tensió i angoixa»

    Dolors Rodríguez Martín és infermera, antropòloga i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de la Universitat de Barcelona. Ha fet recerca en Violència de Gènere i recerca sobre la Comunitat Sorda. D’aquesta àrea ha desenvolupat una Tesi Doctoral dins el programa de Doctorat d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona anomenada Discapacitat? No, sord! La creació de la identitat sorda. La seva formulació com a comunitat diferenciada i les seves condicions d’accessibilitat al sistema de salut.

    Rodríguez desenvolupa com la comunitat sorda ha construït aquesta pròpia identitat. També detecta les principals barreres a les quals s’enfronten de manera continuada les persones sordes quan necessiten atenció sanitària. Rodríguez explica des d’una vessant sanitària com infermera però també antropològica com la inadequació i la poca implantació de sistemes d’accessibilitat per a les persones sordes en l’àmbit de la salut acaba tenint un efecte directe sobre la seva salut. Les barreres comunicatives i la dificultat d’accedir a la informació generen ansietat, estrès, confusió i impotència sobre la persona que requereix atenció de salut i, en els casos més greus, diagnòstics i tractaments erronis o tardans, assegura.

    És una tesi molt extensa, des de quan hi treballes?

    Em vaig interessar pel tema el 2002 amb l’antic programa de Doctorat però no vaig acabar inscrivint la tesi. Vaig continuar fent la recerca i anys més tard a través d’un màster oficial vaig iniciar-la. Compaginar família, feina i tesis no ha estat fàcil i l’he acabada fent en cinc anys.

    Per què aquest tema?

    Per la lectura d’un article que es deia Els sords defineixen el seu silenci on sortia una família sorda que manifestava el desig de tenir fills sords. Em va sobtar que persones que visquessin la sordesa volguessin tenir fills sords i això em va generar un trencament. No entenia el perquè. L’article a més en feia ressò d’un altre dels Estats Units que parlava d’una parella de dones lesbianes sordes que volien tenir un fill sord. Als donants sords no se’ls permet donar esperma i van haver de buscar una persona del seu entorn per tenir fills sords. Això va generar un gran ressò mediàtic: pel fet de buscar fills sords però també per ser dones i per una sèrie de debats ètics. Aquest cas encara es posa com a exemple quan es parla de la comunitat sorda. Jo em vaig preguntar com una persona amb una discapacitat pot sentir-se orgullosa d’aquella discapacitat. Aleshores vaig centrar-me en aquest àmbit des de l’antropologia, ja que al final darrere les persones sordes hi ha una identitat que és pertànyer a una comunitat, la comunitat sorda.

    La tesi s’anomena Discapacitat? No, sord! El títol vol transmetre aquesta idea de comunitat pròpia?

    Sí. La perspectiva majoritària des d’on s’aborda la sordesa és la biomèdica. Així s’entén la sordesa com una discapacitat, com un dèficit, patologia. A aquesta persona se l’ha de diagnosticar, se l’ha de tractar i se l’ha de rehabilitar. A més, aquesta perspectiva ha tingut una forta influència en l’àmbit educatiu. Sobretot per la rehabilitació logopèdica perquè el nen o la nena parli i així esdevingui ‘normal’. Aquest concepte faria referència a l’alteritat “anormal”, molt tractat des de l’antropologia i que fa referència a les persones o grups que és troben fora de la “norma” que una determinada societat/cultura fixa. Però la sordesa també es pot entendre des de un altre perspectiva, la sociocultural i lingüística, que surgeix des del propi col·lectiu. En aquesta, la sordesa és una característica de la persona que li fa percebre el món de manera diferent, sensorial i més visual. A partir d’això s’organitza la persona, el llenguatge i el seu apropament al món. Això, resumidament ja que es molt més complexe, els fa identificar com a grup. La llengua de signes és el tret distintiu primordial, bàsic i fonamental i des del qual erigeixen aquest concepte de comunitat lingüística i cultural.

    Centrant ara l’entrevista en una de les preguntes de la teva tesi: com està de preparat el sistema sanitari per a les persones sordes, en què has vist que es troben més sovint quan acudeixen a urgències?

    He identificat diverses barreres però s’han de diferenciar les persones sordes en general i les persones sordes signants que o bé han nascut sordes o bé l’han adquirit a l’infantesa o primerenca adolescencia i que poden haber casos tant de persones amb sordesa prelocutiva o postlocutiva, o sigui abans o després d’haver adquirit la parla oral.

    Hi ha diferències també entre persones sordes perquè hi ha persones sordes signants que es consideren comunitat sorda i no dirigiran les seves reivindicacions, a part de la supresió de les barreres en l’accés a la salut, també a que siguin reconeguts els seus drets lingüístics.

    Fem un parèntesi: legalment, com és considerada la llengua de signes?

    No és oficial però sí que està reconeguda tant a Catalunya dins l’Estatut d’Autonomia com a l’estat espanyol. Està reconeguda i regulada per unes lleis específiques però no és oficial perquè no consta dins la Constitució.

    Dolors Rodríguez i la seva tesi ‘Discapacitat? No, sord!’ / SANDRA LÁZARO

    Tornant a la sanitat, una persona sorda pot comptar amb un intèrpret si s’ha de visitar?

    Hi ha mútues privades que comencen a oferir el servei d’interpretació però aquest sempre és amb reserva prèvia. Si tens una urgència és difícil aconseguir-ho…

    Estem dient que no hi ha intèrprets públics als centres hospitalaris?

    No. Hi ha gent que té coneixement en llengua de signes però els hospitals públics no tenen intèrprets oficials. Els serveis d’intèrprets normalment els proveeixen les entitats sordes o es contracten per la mateixa persona sorda a una empresa privada. Per exemple, la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) ha hagut de reduïr el seu nombre d’intèrprets degut a la davallada, en els darrers anys, de les subvencions rebudes. Intèrprets que acompanyaven a les persones sordes a fer tràmits quotidians com anar al banc, al notari o al metge. Va baixar la subvenció i es va reduir el nombre d’intèrprets. No arriben a la desena els intèrprets que tenen per tota la població de Catalunya. Totalment insuficient.

    Acaben renunciant a l’accés a aquests serveis majoritàriament?

    Sí. Davant d’això, moltes persones sordes prefereixen anar soles per tot el que comporta intentar trobar un intèrpret. Ens trobem aleshores que no s’entenen amb el personal sanitari i hi ha casos de diagnòstics erronis. Casos banals se’ls prenen com molt més greus i això provoca situacions d’angoixa. Hi ha qui per evitar això porta a familiars o a amics i aleshores xoquem amb una vulneració de drets molt important. Sovint els professionals sanitaris, si la persona ve acompanyada dels seus fills, els utilitzen com a intèrprets. Depèn de que es parli, davant de casos de càncer o temes de parella per exemple, s’estan vulnerant els drets del menor però també els de intimitat o autonomia dels adults.

    Parlem de contacte directe amb el personal sanitari però, com organitzen la comunicació prèvia?

    Que ara es funcioni de manera telemàtica per demanar cites és un avenç brutal però encara hi ha molts llocs que es cursa tot per telèfon. Fent la tesi m’he trobat amb persones que s’havien sentit pressionades per donar el contacte d’un familiar o d’un veí. Hem d’entendre que aquella persona té dret a tractar-se sense acompanyament si no vol comunicar-ho a la seva família. És l’hospital el que ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient. En aquest mateix sentit, tenim el cas del senyor d’Andalusia que després de set hores a la sala d’espera va marxar perquè no l’havien avisat que ja podia passar tot i ell haver dit que era sord i no sentiria l’altaveu quan el cridés. Situacions així generen angoixa i tensió entre les persones sordes usuàries de serveis sanitaris. Sovint se’ls renya i ells s’han d’estar excusant sempre: «perdoni, és que sóc sord»… i això, si poden explicar-se. Moltes sales d’espera ja disposen de pantalles i això millora la seva accessibilitat.

    Com hauria de ser el tracte directe entre una persona sorda i el seu personal sanitari?

    Els professionals mai pregunten com vol comunicar-se aquesta persona ja sigui amb un intèrpret en llengua de signes, a través d’un familiar o amistat que interpreti, amb l’escriptura de notes o de la lectura labial. Moltes situacions tallen la comunicació i això s’ha de saber per no reproduir-ho i que la comunicació sigui menys deficitària. Per exemple, en lectura labial, no abaixar el cap, no girar-se cap a la pantalla de l’ordinador… Si s’eviten aquests detalls es rebaixa l’ansietat. Només intentar entendre tot el que se t’està dient a partir d’una lectura labial per molt bo que siguis ja provoca una situació de tensió. Si s’usa intèrpret, aquest s’haurà de situar al costat del metge, la persona sorda necessita entendre al mateix temps que veu la gesticulació del professional sanitari. El lloc on es col·loquen genera incomoditat sovint entre els sanitaris que es senten analitzats però la persona sorda només necessita controlar la situació com si hi sentís.

    Hi ha casos difícils  on l’ús de l’intèrpret és necessari però no eficient. Parlo de casos de salut mental. És fonamental entendre’s perquè els diagnòstics es fan a partir del que s’està dient, a partir del llenguatge. L’intèrpret intenta fer entendre el que està dient la persona sorda i això provoca errar en el diagnòstic doncs hauria de dir exactament el que diu el pacient, sigui coherent o no. Les malalties mentals més comunes entre les persones sordes vénen de com han viscut l’adaptació des de petits ja que poden patir transtorns adaptatius o bé transtorns d’ansietat.

  • Amb els drets vulnerats, la salut mental no celebra res

    El dissabte 7 d’octubre prop de 2 milers de persones amb problemes de salut mental, les seves famílies, professionals i agents i institucions implicades havien de reunir-se, en aquesta ocasió, a la ciutat de Girona per celebrar junts el Dia Mundial de la Salut Mental el 10 d’octubre. Aquest any això no serà possible, les entitats organitzadores (Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i Comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines) hem decidit suspendre els actes programats durant tota una setmana incloent l’acte central previst pel passat dissabte dia 7.

    El lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones. Arran dels fets succeïts el passat 1 d’octubre a Catalunya, i atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent, hem decidit que no podíem celebrar res. Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania.

    Un dia encara no prou llunyà, les persones amb un problema de salut mental van ser ciutadans privats d’identitat i de paraula. Persones excloses i recloses. Els seus drets anaven per ramals sinuosos i allunyats dels de la resta. La història recent ens il·lustra en conquestes molt significatives per apropar-los als drets bàsics, com va ser la llei Basaglia a la Itàlia dels anys 70, que va dictar el tancament dels hospitals psiquiàtrics (vigents encara a alguns territoris de Catalunya) i la prohibició d’internar ningú de per vida en contra de la seva pròpia voluntat, o la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (2006) de l’ONU que va més enllà i suposa un nou marc en relació a la promoció dels drets, il·lusionant i ambiciós, que encara planteja grans reptes a assolir.

    Hereus, i orgullosos, d’aquelles conquestes, propugnem que la defensa dels drets bàsics de les persones amb un problema de salut mental, alguns tan bàsics com el de decidir sobre el propi projecte de vida, han de ser un imperatiu legal i ètic. Ho és per salut, perquè quan les persones exerceixen la seva ciutadania, el seu patiment disminueix i parlem d’un apoderament major, però també ho és per justícia social, per dignitat i per democràcia. Per salut de la democràcia.

    Aquests dies, però, assistim esfereïts i perplexos a un nou escenari on la societat catalana en el seu conjunt ha estat víctima d’una vulneració indiscriminada d’alguns dels seus drets més fonamentals. Aquesta situació d’excepcionalitat, doncs, ens impedeix enguany trobar-nos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, una trobada festiva i reivindicativa que cada any ens serveix, per una banda, per posar en valor la conquesta de drets de les persones al voltant de valors com la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i d’opinió, el reconeixement de la diversitat, la salvaguarda de la integritat física i emocional, o la inclusió plena de totes les persones en la comunitat i, per l’altra, per assenyalar mancances, necessitats i reptes.

    La vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental. Per això avui sentim dolor i impotència, però sobretot molta tristor. Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena.

  • Les metgesses millor

    Les persones grans donades d’alta de l’hospital per una metgessa tenen menys risc de morir o de reingressar en els 30 dies següents que les que han estat ateses per un metge, segons un estudi realitzat per la Universitat de Harvard T.H. Chan School of Public Health. La recerca s’ha fet en persones majors de 65 anys ingressades en serveis de medicina interna d’hospitals d’Estats Units. Els autors conclouen que els resultats observats no es poden atribuir a la variabilitat dels pacients o dels hospitals, sinó que només s’expliquen per la diferent forma d’actuar de metges i de metgesses. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes hospitalàries i un reingrés cada 182 altes hospitalàries.

    Sabíem que les metgesses segueixen més les guies de pràctica clínica, apliquen més mesures preventives, són més empàtiques i donen més suport psicosocial que els seus companys masculins. Però, per primera vegada hem conegut que la seva forma d’actuar repercuteix favorablement en la salut dels pacients. Malgrat que desconeixem si les mateixes conclusions són valides pels professionals d’altres serveis hospitalaris o d’atenció primària, sembla important arribar a identificar quins són els aspectes de la pràctica clínica que fan millor les metgesses que els metges.

    Atenent aquest estudi, és molt esperançador que els estudiants de medicina siguin majoritàriament dones i que des de 2015 hi hagin més metgesses que metges col·legiats a Barcelona. De tota manera, el que justifica els resultats no és el gènere en si mateix, sinó la diferent forma d’actuar. Per tant, no es tracta d’eliminar els metges sinó d’intentar que en aquests aspectes concrets els metges es comportin com les metgesses. Aquest objectiu és difícil que es produeixi espontàniament en tant que els metges dels claustres de les facultats i l’estructura directiva dels serveis de salut segueixen encara sent majoritàriament homes. Segurament beneficiaríem la salut de la població si apliquéssim polítiques que afavorissin la presència femenina en aquests entorns.

    Mentre la nostra societat segueixi dipositant en les dones la responsabilitat de la casa i l’atenció als fills, les polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral són essencials en el camp laboral de la salut. Només oferint un entorn de treball compatible amb les responsabilitats familiars evitarem que les metgesses es vegin obligades a decidir entre la família i la professió. Avui la situació és especialment crítica. En la pròxima dècada a Barcelona s’espera la jubilació de nou mil metges, majoritàriament homes. Aquesta davallada de la plantilla s’agreuja pel descens de l’arribada de metges estrangers. La caiguda de la plantilla mèdica recaurà bàsicament sobre les metgesses que hauran d’assolir unes càrregues de treball superiors a les actuals per atendre tota la demanda d’atenció sanitària.

    Sorprèn que col·legis professionals i empreses sanitàries es limitin a observar i descriure el fenomen de la jubilació de les promocions del «baby boom». Aquest canvi demogràfic pot tenir conseqüències terribles sobre les plantilles assistencials. Els responsables dels serveis de salut haurien de considerar l’aplicació de polítiques orientades a aprofitar l’experiència i el coneixement d’aquests metges majors de 65 anys dins del sector públic. De ben segur que el sector privat no desaprofitarà aquest coneixement professional que ha finançat el sistema públic. Molts jubilats amb bona salut complementen la seva pensió treballant parcialment en la medicina privada.

    Urgeix una flexibilització del mercat laboral pel que fa a les polítiques de conciliació i de jubilació si volem aprofitar la sort de disposar d’una plantilla mèdica essencialment femenina.

  • El primer àpat del dia: un esmorzar massa lleuger pot duplicar el risc de malalties del cor

    La vella dita de les àvies, que ens recomana un bon esmorzar per arrencar bé el dia, té més de veritat que no pas de faula. I no perquè ho digui una d’aquelles dietes que de tant en tant es posen de moda, sinó perquè ho corrobora una investigació en la qual han participat més de 4.000 persones a qui, al llarg del temps, s’ha mesurat l’impacte calòric del primer àpat del dia sobre la salut cardiovascular. La conclusió de l’estudi, que s’acaba de publicar a la revista The Journal of American College of Cardiology (JACC), no pot ser més clara: fer un esmorzar per sota de les 100 calories per a una dieta estàndard de 2.000 calories diàries, pot arribar a duplicar el risc de malalties cardiovasculars.

    El per què, tot i la contundència dels resultats, no és fàcil de respondre. El que sí sembla és que a partir d’ara l’esmorzar, o millor la seva absència, s’haurà de considerar un factor de risc cardiovascular de tanta rellevància com ho són l’alcoholisme, el tabaquisme, una vida sedentària, l’obesitat, el colesterol o la pressió arterial. Queda per veure, no obstant això, quin lloc ocupa, és a dir, com n’és de transcendent. El cas, però, és que sembla independent, és a dir, afecta negativament més enllà dels hàbits de salut de cadascú.

    L’estudi suggereix que un esmorzar energètic «sembla ser eficaç» per a prevenir la formació de plaques arterioescleròtiques, que són les que acaben obstruint els vasos sanguinis i conduint a lesions vasculars com infarts o ictus. Segons els autors de l’estudi, el motiu primigeni podria residir en l’hipotàlem i el seu rellotge biològic, que estaria alterat justament per la manca de l’energia necessària després del període de descans que suposa dormir. Dit d’una altra manera, és com si per posar en marxa el cervell calgués un mínim d’energia que els desdejunis migrats no aporten.

    Les dades

    L’estudi s’ha desenvolupat en el marc del projecte PESA (Progressió i Detecció Precoç de l’Aterosclerosi), liderat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), que dirigeix Valentí Fuster, en col·laboració amb el Grup Santander. En un treball de llarg recorregut, que ha d’arribar als 10 anys de durada, els investigadors han analitzat diferents patrons d’esmorzar entre 4.000 voluntaris de «nivell professional mig-alt» per mirar d’entendre fins a quin punt la dieta pot aportar informació de valor sobre el risc cardiovascular. És en aquest marc que el primer àpat del dia pren rellevància.

    I el que s’ha mirat amb especial atenció són les anomenades lesions subclíniques provocades per la formació de plaques. En essència, són aquelles que es van produint al llarg del temps que passen desapercebudes perquè pràcticament no hi ha símptomes més enllà d’un cert malestar. Sovint, com passa amb els micro-infarts, no es detecten en el decurs d’una exploració mèdica convencional, sinó que només es poden veure amb tècniques d’imatge més o menys sofisticades. Això, precisament, és el que s’ha fet amb els participants de l’estudi, emprar tècniques d’imatge avançades per a veure si es formaven plaques i, en cas positiu, fer-ne el seguiment. De forma més concreta, el treball s’ha centrat a les arteries aorta, coronàries, caròtides i femorals.

    Del conjunt de participants en l’estudi, només un 20% pren amb regularitat un àpat energètic, amb el 20% de les calories necessàries per a passar el dia. En canvi, el gran gruix de quasi el 70% dels participants opta per un esmorzar lleuger (entre el 5% i el 20% de les calories). La resta està per sota del 5%. En la comparació dels diferents grups es veu que qui pitjor esmorza, pitjor salut vascular té. Tant, que s’observa que hi ha molta més formació de plaques entre uns i altres. En els casos extrems s’arriba a duplicar mentre que a la mitjana es multiplica per 1,5 amb independència d’altres factors de risc.

    Arrencar el dia

    Si un bon descans és essencial per arrencar el dia, carregar el cervell de la benzina necessària hauria de ser el següent pas. En paraules de Valentí Fuster, vindria a ser com la fórmula per a evitar «el caos biològic» que provoquem al cervell i a l’organisme davant la manca d’energia. En aquesta mateixa línia, de l’estudi es dedueix també que els que se salten el primer àpat del dia són els que pitjor mengen durant tot el dia, a augmentar la ingesta d’alcohol, a fumar més i fer menys exercici físic.

    Dit d’una altra manera: si el que es menja és important, també ho és com es menja. Estudis publicats els darrers anys, especialment els últims cinc, estan posant en dubte creences prou consolidades sobre les necessitats nutricionals i el valor de nutrients específics per a la salut. La guerra contra el consum excessiu de sucre, sobretot a les begudes refrescants i als productes de pastisseria, n’és un bon exemple. Com també ho és la dels greixos o contra dietes que pregonen eliminar determinats nutrients de la ingesta diària.

  • El mal ús de les paraules en relació als fets de l’1 d’octubre

    És ja habitual en la nostra època escoltar cada dia i de manera recurrent un conjunt de paraules i de sintagmes amb els quals es pretén desacreditar i menysprear els oponents. Això es pot comprovar llegint els diaris, escoltant la ràdio, veient la televisió o navegant per internet. En alguns casos, la paraula, el sintagma o la frase són enunciats de manera aïllada, com si fossin eslògans; en d’altres, van seguits del desenvolupament d’un text que pretén ser un discurs. Aquest fenomen està assolint nivells excepcionalment elevats arran dels greus i inacceptables fets esdevinguts el passat diumenge, dia 1 d’octubre, a Catalunya i de les massives manifestacions populars del dimarts dia 3.

    Les paraules i sintagmes als quals em refereixo són: nazisme, democràcia, llibertat, drets, radicals, extrema dreta, víctimes, i, finalment, la frase: «estan pisoteando los derechos de muchos ciudadanos catalanes», recentment pronunciada per la vicepresidenta del Gobierno Espanyol.

    Per una qüestió d’espai no em puc detenir en cadascuna de les paraules, em referiré únicament a la paraula «nazisme» i a la frase. La primera és enunciada sovint com la representació del mal, com allò que ha de ser rebutjat i allunyat per sempre més. Totalment d’acord. El nazisme va provocar l’Holocaust i el desencadenament de la Segona Guerra Mundial, amb el resultat de milions de morts, ferits, desapareguts i del naixement d’un món marcat per l’anomenada Guerra Freda, que també va destrossar milions de vides humanes. Però, és crucial saber què s’està significant amb aquesta paraula, què vol dir «nazisme».

    El nazisme és una ideologia totalitària, de caràcter feixista en tant es caracteritza per atorgar una importància central i absoluta a l’Estat, representat o encarnat i sota la direcció o lideratge d’un comandament suprem. El seu propòsit són el racisme, el nacionalisme i l’imperialisme visceral que ha de portar a conquerir aquells pobles que són considerats inferiors. Cal recordar que un dels ideòlegs del nazisme alemany, el biòleg Alfred Ploetz (1860-1940), va escriure un llibre: L’eficiència de la nostra raça i la protecció del dèbil, publicat l’any 1895, en el qual defensava que havien de ser eliminats els nens minusvàlids, els malalts o dèbils i aquells que tinguessin uns pares massa vells o massa joves. Un altre personatge nefast va ser Oswald Spengler, nascut l’any 1880, que va afirmar que la dominació racial no solament era desitjable sinó que era una necessitat absoluta: conquerir o morir.

    No cal seguir, la història és prou coneguda per tothom i és precisament per això, perquè tothom la coneix que cal ser molt prudents i no emprar la paraula «nazisme» de manera irreflexiva o amb la ignorància del seu significat. I és aquí on vull posar el focus: s’ha afirmat per part d’alguns polítics que el que està passant a Catalunya és una manifestació nazi, com si el dret a decidir per part d’un col·lectiu tingués alguna similitud o relació amb l’esmentada ideologia. Perquè, també és necessari advertir-ho, l’afer no va de senyals identitaris sinó de com resoldre els problemes quotidians com per exemple, l’atur, l’educació, la sanitat, el benestar de les persones, les infraestructures – sobretot les ferroviàries – o la pobresa energètica, que ja ha provocat morts. Més encara, el dia 1 d’octubre i també el dimarts dia 3 s’han pogut veure escenes que es situen en les antípodes del nazisme. Em refereixo a l’escena d’un home que acut a un col·legi electoral portant la bandera espanyola i dipositant el seu vot en l’urna. O, també, un grup d’estudiants – amics- que portaven banderes espanyoles i estelades. Sí, s’han vist banderes espanyoles en les manifestacions d’aquest dimarts, al costat d’estelades i també de banderes republicanes. Alerta! Això és absolutament incompatible amb el nazisme. A Nuremberg només es varen veure esvàstiques, no hi havia cap jueu portant l’estrella de David! Per tant, senyores i senyors de certes formacions polítiques, procurin llegir i documentar-se abans de pronunciar certes paraules!

    I ara vaig per la frase: «Estan pisoteando los derechos de muchos catalanes», pronunciada per la Sra. Soraya Saenz de Santamaría (a partir del minut 1:24). No es pot saber a què es referia al dir aquestes paraules però veient les imatges, nombroses, que ens ofereix la televisió i escoltant els testimonis dels ferits, quasi nou-cents, hem de pensar que es refereix a les agressions, en ocasions extremadament violentes, que han sofert les persones que volien expressar lliurement i pacíficament la seva opinió. O potser es referia a una altra cosa? Estaria bé que ho aclarís i aportés proves – evidències – del que va afirmar. Les imatges i els testimonis no enganyen: dones, homes, gent gran, colpejats, bastonejats, ferits, vexats. Tristes i aterridores escenes que alguns, els que vàrem viure i patir la dictadura franquista, recordem amb indignació. Caldrà recordar-li que la ciutadania ha sortit a votar perquè vol manifestar la seva opinió – sigui pel sí o pel no – i ho ha fet de manera pacífica i fins i tot festiva, quan li han deixat. Una darrera imatge: la policia i la guàrdia civil arriben a un petit poble cercant les urnes i el que es troben és unes àvies que estaven dinant a la placeta del poble i els saluden amb un «Bon dia».