Just Deploy It!

Blog

  • Premis Infermeria i societat per a la re-valorització i la projecció social

    Per posar en valor el paper de la infermeria i les cures que realitzen en el seu dia a dia, la Fundació Infermeria i Societat torna a convocar la presentació de propostes per als Premis Infermeria i societat 2017.

    Les propostes es poden presentar fins l’11 de desembre de 2017  i el jurat farà pública la seva valoració el 2 de febrer de 2018. Poden optar als premis tant persones com institucions que hagin aconseguit millores rellevants en l’àmbit professional o disciplinar o que siguin exemple de trajectòria «decidida i dedicada a la professió infermera».

    A la seva pàgina web expliquen com s’han de fer arribar les candidatures i faciliten el formulari pertinent així com les bases per poder-se presentar. Es pot accedir a cinc categories diferents que es divideixen en els següents sectors: Premi Infermeria i societat a la Trajectòria Professional, a la Bona Pràctica, a la Innovació Infermera, a la difusió i la comunicació de la professió infermera i a Entitats. A més, hi ha un sisè premi anomenat A Prop Teu que representa el màxim guardó i és amb el que es valorarà la contribució al desenvolupament de la Infermeria en tant que ciència i disciplina professional i la seva «concreció en línies específiques capdavanteres a favor del desenvolupament professional i que contribueixen decisivament a la seva re-valorització i a la seva projecció social». L’explicació de cada categoria també es desenvolupa dins el web.

    Els premis, amb una dotació econòmica de 28.500 euros, «volen reconèixer i valorar l’esforç de qui, d’una manera o altra, contribueix a millorar la qualitat de les cures infermeres». La voluntat d’aquesta convocatòria és també «contribuir a projectar el nou perfil professional de la infermera a través del reconeixement públic».

    Per exemple, dins la categoria de Bona Pràctica, es valora la tasca d’aquelles infermeres i infermers que des d’alguna de les quatre competències fonamentals: l’assistència, la docència, la recerca i la gestió, «mereixen el reconeixement d’infermera excel·lent». Dins l’àmbit de Bona Pràctica entra l’impacte de la pràctica infermera a les persones i a les comunitats.

    Pel que fa a la voluntat de valorar la projecció social, la categoria Premi Infermeria i societat a la difusió i la comunicació de la professió infermera premiarà aquelles iniciatives dutes a terme per infermeres a través de mitjans de difusió i comunicació en suport virtual, audiovisual o escrit, orientades a difondre la bona imatge de la infermera.

    Aquesta mateixa Fundació també convoca el Premi Infermeria i societat Flors Sirera, que reconeix projectes de cooperació. No obstant, aquest premi té caràcter biennal i no toca que es convoqui.

  • La tirania del pensament positiu

    Quan una persona ha de fer front a un problema de salut greu és freqüent que escolti frases del tipus: «tu pots», «no et rendeixis mai», o «per curar-te cal que estiguis animada». Són missatges que intenten donar coratge però que no sempre sintonitzen amb els sentiments de la persona malalta, a la qual es demanen actituds quasi heroiques.

    Cada persona rep, viu i conviu amb la malaltia d’una manera diferent, en funció de les seves característiques de personalitat, les experiències amb anteriors trastorns, les seves condicions socials culturals o ideològiques. Cada societat té, també, formes particulars d’interpretar-la i de conjurar la negació de la mort. Les diferents civilitzacions i cultures creen els seus propis mites i versions que busquen donar significat a la malaltia i al patiment. La noció de càstig i la consegüent resignació que han propugnat durant molt temps algunes religions, ha estat substituïda en les societats industrials per teories que busquen en les característiques psicològiques de les persones una relació causal amb el càncer i amb la seva curació.

    El pensament positiu és un corrent de pensament desenvolupat a partir de la segona meitat del segle passat amb gran força als Estats Units, i que s’aplica al món dels negocis, la medicina i la psicologia, entre altres. Es basa en la consideració que la millora de la vida depèn d’un mateix i que es pot triomfar sobre els obstacles, els quals es plantegen com a reptes, més que com a dificultats. Si una persona té les actituds, les capacitats i les habilitats adients i suficients podrà obtenir èxit social, econòmic i de salut.

    Oriol Quintana, en el seu llibre Filosofia per una vida pitjor analitza aquest corrent de pensament, el qual considera ple d’ideologia individualista. Diu que atribueix als individus la capacitat de ser millors i de ser feliços, al marge de les condicions socials en què viuen, i per tant, deslliura la societat i els poders de la responsabilitat del patiment de les persones i desmobilitza qualsevol possibilitat de canvi social. Per contra, no ajuda a acceptar la realitat i la frustració, ni a viure millor. L’autora nord-americana Bàrbara Ehrenreich, en el seu llibre Somriu o mor. La trampa del pensament positiu ha criticat que darrere d’aquest pensament hi ha determinades motivacions econòmiques i ideològiques vinculades amb el model neoliberal i els seus grups de poder.

    Sectors importants de la psicologia positiva, contra tota evidència científica, com denuncia James Coyne i altres autors, han defensat que existeix una relació entre un estat mental positiu i la salut, particularment en les malalties del sistema autoimmune i el càncer. Aquesta creença és àmpliament acceptada a la nostra societat, es difon a través de les xarxes socials i es troba a la base de la literatura d’autoajuda. A vegades, està essent utilitzada de manera irresponsable en algunes teràpies dites alternatives en persones malaltes de càncer.

    El diagnòstic d’una malaltia greu trastoca la vida de qui la pateix. Suposa l’entrada brusca en un món nou i desconegut. Però la manera de viure la malaltia és necessàriament diferent per a cada persona, com ho és viure la vida. Haurà de fer front al dolor, a les renúncies, als dubtes, a la incertesa de l’evolució, a les possibilitats limitades del tractament o a l’impacte emocional que produeix. El diagnòstic de càncer no et transforma en superheroi. Pot mobilitzar forces, energies i recursos, però també pot posar en evidència les limitacions, les dificultats, les inseguretats o les pors que tots tenim. Tot allò que ens fa humans. I finalment ens despulla davant la imperfecció i la finitud de la vida.

    El càncer de mama femení ha estat un dels camps on s’ha aplicat més extensament el pensament positiu. En posar l’accent en la importància de l’actitud de les dones per a la curació del tumor (i per a la prevenció, basada únicament en la pràctica de mamografies) es desvia l’atenció sobre les seves causes i les possibilitats d’evitar-lo. La majoria de càncers de pit tenen el seu origen en factors ambientals, que queden desplaçats del debat públic quan aquest se centra en les actituds i en les capacitats psicològiques com a factors de guariment.

    En les últimes dècades aquesta malaltia ha deixat de ser un tabú i se li ha donat una gran visualització. Això ha permès crear consciència social sobre el seu impacte en la salut de les dones i promoure moviments i xarxes de suport a les afectades. L’enfocament predominant per posicionar les dones front la malaltia i de les accions de suport que es promouen està en la línia del pensament positiu. S’expressa en missatges del tipus «tu et pots curar» o en l’imperatiu «t’has de posar guapa», malgrat els estralls que es poden produir en el cos. En certa manera es banalitza la malaltia i s’infantilitza les dones en negar la gravetat de la situació i escatimar el discurs que cadascú ha de construir entorn la seva experiència vital. I si no hi ha curació? I si una no vol o no té ganes d’estar guapa? I si una no pot o no sap estar contenta i només sent ràbia i desesperació? I si la domina la por a la mort? Aleshores és molt fàcil sentir-se culpable de no estar a l’altura de les exigències de l’entorn. Aleshores es produeix exclusió, major soledat i més patiment. És des de l’acceptació i no des de la negació, des del reconeixement de les particularitats de cada dona i no des de l’estandardització de la resposta, que podem trobar la millor manera d’acompanyar i confortar les afectades.

    Susan Sontag, als anys 70 del segle passat, ja ens va parlar de la utilització de la malaltia com a metàfora i també ens va dir que la forma més saludable d’estar malalt és la resistència al pensament metafòric que les societats industrials han construït entorn el càncer i que dóna idea de les dificultats que tenim per assumir la malaltia i la mort.

    Benvingut sigui el pensament positiu que reforça, que potencia els recursos personals, que mantén l’esperança des de l’acceptació de la malaltia, que ens fa fortes davant les dificultats. Però, alerta quan es transforma en tirania, quan imposa una manera de viure la malaltia, quan la nega i ens enganya, ens debilita i ens abandona quan les coses van maldades.

  • «Excloure a les persones amb discapacitat del coneixement científic pot convertir-les en persones dependents»

    Ciència inclusiva. La diversitat funcional s’ha traduït, també, en una exclusió del coneixement. Tot i que que la divulgació s’ha anat multiplicant, la informació científica segueix sent de difícil accés per a grans col·lectius.

    El professor de la Universitat Autònoma de Madrid, Miguel Gómez, assegura que «cal convèncer als científics de la necessitat de fer més divulgació i que aquesta sigui més inclusiva». Gómez presideix Ciència sense Barreres, una associació d’investigadors de diverses universitats de l’estat espanyol que pretén fer que la divulgació sigui més inclusiva i estigui més adaptada.

    Per a aquest professor, fer que les persones diverses tinguin eines amb les quals avançar en el seu coneixement és evitar que acabin sent subjectes dependents. És una via cap a l’autonomia. «Els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui», reclama.

    Per què és important fer divulgació inclusiva?

    Hem observat que un dels efectes de l’exclusió social de les persones amb discapacitat és que també se’ls impedeix l’accés al coneixement i es menysvaloren les seves capacitats, la qual cosa acaba generant persones subsidiàries i dependents. Mentre més coneixement tenim més lliures som, tenim més possibilitats a l’hora de prendre decisions i, en definitiva, més possibilitats d’estar integrats en la societat.

    Però això és aplicable a totes les persones, no solament a les quals tenen diversitat funcional

    Per descomptat, a nosaltres no solament ens preocupen les persones amb diversitat funcional, sinó també aquelles persones que tenen dificultats d’accés a continguts científics, ja que hi ha tot un seguit de col·lectius que no ho tenen fàcil per accedir a aquest tipus d’informació, ja sigui perquè viuen al món rural, perquè estan a la presó, etc.

    No és solament un problema relacionat amb la discapacitat, sinó de falta d’accés al coneixement. El nostre objectiu final és ser capaços de dissenyar activitats de divulgació inclusives i que puguin valer tant per portar-les a un col·legi de primària, a una presó o a un públic amb alguna diversitat funcional. A més, és curiós com, a vegades, el públic que no té una discapacitat reconeguda acaba descobrint que les adaptacions que s’han fet en una activitat també li resulten beneficioses.

    Pel que diu, la inclusió del coneixement està alguna cosa oblidada.

    Ciències sense Barreres va néixer perquè un grup de persones vam veure que existia un buit que amb prou feines es cobria. Ens vam adonar que en moltes de les activitats de divulgació que s’organitzen no se sol tenir en compte a les persones amb diversitat funcional o a les quals tenen problemes d’accés als continguts, sigui per una discapacitat o per un altre tipus de problemes. A més, vèiem que es feien activitats adaptades o inclusives en el camp de l’oci, però no en el de la informació i la divulgació científica.

    I com s’omple aquest buit?

    L’associació funciona de dues maneres, donant suport a projectes que demanen investigadors individualment i proposant els seus propis projectes. Per exemple, hem aconseguit finançament de la Universitat Complutense i també d’institucions europees com la Societat Geològica de Londres i la Unió Europea de Geociències.

    Per quin tipus de projectes?

    Ara mateix tenim dos projectes d’innovació educativa finançats per la Universitat Complutense que són Geodivulgar i I am able. Aquest últim és un projecte de divulgació de química que està dirigit a persones amb discapacitat intel·lectual i que es duu a terme en centres d’educació especial, on es fan diverses activitats. Geodivulgar és un projecte més ampli dins del camp de la geologia i té un part que es diu Geologia per a Tots, que es dedica a fer tot tipus d’activitats dissenyades perquè puguin participar persones amb diversitat funcional.

    El projecte finançat per la Societat Geològica de Londres va consistir a realitzar excursions sobre geologia per a persones sordcegues. Mentre que el que va subvencionar la Unió Europea de Geociències era un projecte similar orientat a persones amb algun tipus de discapacitat visual.

    També està In Space, que és una iniciativa que parteix d’investigadors de l’Agència Espacial Europea i en la qual nosaltres participem o Astronomia Accessible, un projecte que el seu objectiu és fer activitats de divulgació d’astronomia per a persones amb baixa visió o ceguesa.

    Com es desenvolupa un projecte d’aquest tipus?

    Com qualsevol projecte de divulgació, cal tenir en compte les necessitats del públic, és igual que siguin persones amb sordceguesa o que no tinguin cap tipus de discapacitat reconeguda. Moltes vegades en les activitats de divulgació es pretén que sigui el públic el que s’adapti a l’activitat i no a l’inrevés. Hi ha un lema en el fòrum europeu de discapacitat que diu ‘res per a nosaltres sense nosaltres’, perquè moltes vegades quan es preparen activitats per a aquests col·lectius, es fa sense tenir en compte a les persones que ho rebran.

    Sovint es critica als divulgadors per no mirar d’arribar a un altre tipus de públic. També és d’aquesta opinió?

    És obvi que per realitzar qualsevol activitat ha d’haver-hi una persona que vulgui realitzar-la i una altra que vulgui assistir. Però també és cert que de vegades els divulgadors ens hem de sortir dels canals habituals per tractar d’arribar al major nombre de gent possible. En el cas de la diversitat funcional està clar que moltes vegades el mateix canal de comunicació pot resultar un problema. Per exemple, si parlem de persones amb sordceguesa, si no anem a buscar-les difícilment es s’assabentaran que existeix una oferta. Una cosa que tenim clara a l’associació és que els divulgadors científics han de sortir de la seva zona de confort i anar a buscar al públic, en lloc d’esperar al fet que el públic vingui a nosaltres.

    No creu que a Espanya cada dia es fa més divulgació de qualitat?

    Sí, això és cert, però segueix sense haver-hi un reconeixement per part de l’administració i segueix sent una activitat que no està ben reconeguda en l’àmbit científic. Crec que cal fer una crida als científics, perquè necessitem que es conscienciïn no solament de la necessitat de la divulgació, sinó també de l’obligatorietat de la divulgació.

    Creu que la divulgació hauria de ser obligatòria?

    En certa mesura, perquè hem de tenir en compte que el treball dels científics és finançat majoritàriament amb fons públics, de manera que la societat té tot el dret a saber què s’està fent amb els seus diners. A més, si els científics volem que la ciència ocupi un lloc important en la societat, hem d’explicar què és el que fem. Per descomptat, per a això els organismes reguladors i les institucions s’han d’adonar que si no es valora la divulgació, és menys probable que els científics dediquin el seu temps a dedicar-se a això.

  • Cuidar sense barreres

    L’anàlisi sobre la proposta del projecte de decret pel qual es regulen les condicions de la indicació, l’ús i l’autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres i els infermers va finalitzar el passat 10 de setembre d’enguany.

    Aquesta oportunitat per recollir les consideracions de la ciutadania, ha estat possible gràcies a l’espai de participació del Govern de la Generalitat de Catalunya Participa gencat, un portal en línia creat per facilitar la implicació dels ciutadans i dels diferents actors de la societat civil en les tasques de govern del nostre país.

    Les infermeres tenen incorporada com a pràctica habitual la prescripció de consells, productes i medicaments dins del seu àmbit de competències i en el marc del treball en equip. El Govern ha donat a conèixer les raons que fan que aquesta regulació sigui necessària.

    Han estat una seixantena les intervencions de persones que tant a títol individual com col·lectiu han pogut expressar les seves opinions respecte a la memòria preliminar del projecte de decret.

    Un 93% de les opinions expressades tan individuals com a través dels col·legis professionals i societats científiques confirmen la necessitat de regular aquesta pràctica i que es reconegui dins de la realitat assistencial de la pràctica infermera, que per altra banda fa anys que realitzen amb tota garantia en el marc del seu exercici professional i del treball en equip. També ha estat destacable, la participació de metges i metgesses, que confirmen aquesta realitat assistencial i que expressen la necessitat del conseqüent emparament legal.

    A grans trets, aquesta nova regulació que es proposa vol, en primer lloc, reconèixer i dotar de seguretat jurídica la capacitat de les infermeres i els infermers per indicar, usar i autoritzar la dispensació de medicaments que no estiguin subjectes a prescripció mèdica, així com de productes sanitaris relacionats amb la seva pràctica professional, d’acord amb els coneixements que aquests professionals adquireixen durant el seu període formatiu. En segon lloc, també reconeix i dota de seguretat jurídica la capacitat de les infermeres i els infermers per indicar, usar i autoritzar la dispensació de determinats medicaments que estiguin subjectes a prescripció mèdica en el marc de protocols o guies de pràctica clínica i assistencial dels equips assistencials acordats entre les professions.

    La Llei assenyala que les actuacions sanitàries dins dels equips professionals s’han d’articular atenent als criteris de coneixements i competència dels professionals que l’integren i de la confiança i reconeixement recíproc de les capacitats dels seus membres. En aquest sentit cal recordar, per exemple, que en l’àmbit de l’atenció farmacèutica, la Llei de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris preveu que les infermeres i els infermers puguin indicar medicaments no subjectes a prescripció mèdica, indicar determinats medicaments subjectes a prescripció mèdica sempre en el marc de guies de pràctica clínica i, finalment, indicar productes sanitaris relacionats amb la seva pràctica professional.

    No obstant, aquestes actuacions, que formen part de la quotidianitat de l’exercici professional de les infermeres i infermers, van ser fortament trasbalsades a finals de l’any 2015 per l’entrada en vigor del Reial Decret 954/2015. Aquesta manca d’adequació a la realitat de les pràctiques dels equips assistencials del nostre país ha estat fent impossible la necessària seguretat jurídica de qualsevol actuació de les infermeres i dels infermers en l’àmbit de la indicació i ús de medicaments o de productes sanitaris. D’aquesta manera, aquest Reial Decret no dóna cobertura legal a les activitats que realitzen habitualment les infermeres en el nostre sistema sanitari i, en conseqüència ha afectat el dia a dia dels equips assistencials, posant en risc la qualitat i la continuïtat de les atencions que reben les persones que atenem.

    La possibilitat de fer consideracions a la memòria preliminar sobre la nova regulació proposada, contribueix a la pluralitat, transparència del triple objectiu que ens afecta a tots:

    • Donar seguretat jurídica a les prop de 42.000 infermeres que treballen a Catalunya perquè puguin continuar desenvolupant les actuacions en l’àmbit de l’atenció farmacèutica, tot garantint la seguretat clínica de la persona atesa.

    • Reforçar la cohesió dels equips assistencials a través de la promoció de l’acord interprofessional i del reconeixement mutu de les competències professionals, sobretot entre les dues grans professions sanitàries: metges i infermeres.

    • Garantir i millorar la continuïtat i la qualitat de les atencions rebudes per les persones ateses en el nostre sistema sanitari. 

    Que la norma esdevingui un benefici efectiu per a l’atenció a les persones i pel sistema de salut català, és una responsabilitat compartida que no podem obviar.

  • Serveis mínims acordats a cada centre i garantia total en els serveis d’urgència pel 3-O

    Donat que el Govern s’ha adherit a la Taula per la Democràcia d’aquest 3-O, des del Servei Català de la Salut (CatSalut) s’han establert una sèrie de mesures amb l’objectiu de minimitzar les afectacions. Així, han elaborat els plans de contingència i els serveis mínims oportuns en coordinació amb els centres sanitaris de cada territori.

    D’aquesta manera es garanteix el funcionament dels serveis d’urgències i emergències i l’activitat programada inajornable d’unitats especials (cures intensives, coronàries, hemodiàlisi, neonatologia, parts, tractaments de radioteràpia i quimioteràpia i transplantaments d’òrgans), així com cirurgia coronària i oncològica, transport sanitari urgent i no urgent vinculat a les unitats especials, teràpies respiratòries domiciliàries i diàlisi ambulatòria. Per tant, la resta d’activitat programada (visites d’atenció primària i hospitalària, proves diagnòstiques i resta d’intervencions quirúrgiques) es reprogramarà i en els propers dies es comunicarà als afectats la nova data de forma individualitzada.

    Sanitat s’implica contra la repressió

    Imatges, vídeos, textos en xarxes socials…i el món de la sanitat també respon a la situació actual davant la repressió i pels drets fonamentals. L’endemà de l’1-O, dilluns 2 d’octubre, la Taula per la Democràcia va convocar una aturada general de 15 minuts a partir de les 12 h del migdia. Després que patronals, sindicats, autònoms i institucions s’hi unissin, es van realitzar concentracions a les portes dels llocs de treball i ajuntaments.

    Aquesta acció dóna pas a la jornada de vaga general de dimarts 3 d’octubre o, en la versió de la Taula per la Democràcia, «aturada de país». Aquesta aturada tindria un caràcter plenament ciutadà i busca que Catalunya s’aturi de manera diversa, és a dir, que els sindicats convoquen als seus treballadors però que les entitats ciutadanes o culturals també mostrin la seva repulsa a la repressió.

    Cal destacar que la Confederació General del Treball (CGT), la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i la Intersindical-CSC, ja havien convocat una vaga general per aquest 3 d’octubre fa quinze dies. UGT i CCOO no es sumen a la vaga sinó que participaran de l’»aturada de país» convocada per la Taula per la Democràcia.

    Els treballadors del Servei Català de la Salut (CatSalut), els de l’Institut Català de la Salut (ICS), els de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, els de la majoria d’Hospitals i centres sanitaris del país i els de moltes empreses i serveis sanitaris així com molts Col·legis professionals sanitaris han fet seguiment de l’aturada.

    A banda de l’aturada, tots els CAP que eren col·legi electoral van poder obrir amb normalitat. Els danys als centres on la Policía Nacional o la Guàrdia Civil va intervenir amb violència es redueixen a mobiliari, no pas a material sanitari.

    Aturada de país. Què és la Taula per la Democràcia

    La Taula per la Democràcia es va constituir pocs dies abans de l’1-O amb l’objectiu de donar una resposta unitària, pacífica i coordinada. La Taula està formada per entitats, sindicats i organitzacions de la societat civil catalana. Argumentaven la seva creació en sis punts:

    • Donar una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia.
    • Per la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies per part del Govern i els organismes de l’Estat.
    • Abans de l’1-O, feien una crida a la societat catalana a respondre d’una manera pacífica, ferma i continuada.
    • Consideren que els problemes polítics han de tenir una resposta política i no repressiva i, per això, han instat a les institucions europees i internacionals a procurar que això sigui així.
    • La Taula per la Democràcia és un espai plural que reivindica el dret a decidir el futur polític del poble de Catalunya.
    • Respondre de manera coordinada i continuada davant de qualsevol acció que conculqui els drets fonamentals i no descarten cap forma pacífica i consensuada de mobilització i resposta de país.

    Entre les 40 entitats i organitzacions que conformen la Taula trobem l’Assemblea Nacional Catalana, Casa Nostra Casa Vostra; la CECOT, la Comissió de la Dignitat, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya CONFAVC, la Federació d’Assemblees de Pares i Mares de Catalunya FAPAC, LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global, Òmnium Cultural o la majoria de sindicats.

    Càrregues al carrer Sardenya amb Diputació després del desallotjament de l’escola Ramon Llull / ROBERT BONET

    Vaga i aturades contra la repressió

    Les últimes dades fetes públiques pel Departament de Salut sobre el número de persones ateses pels serveis d’emergències es van donar durant el matí de dilluns 2 d’octubre. Les xifres sumaven les 844 persones afectades.

    Els ferits van ser atesos pel SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) al carrer, als centres d’atenció continuada i en hospitals. La regió sanitària que més ferits va rebre va ser Barcelona que ha atès a 355 ferits. D’aquests, 294 a la mateixa ciutat de Barcelona, 46 a la zona metropolitana nord i 15 a la part sud. La segueix Girona amb 249, Lleida amb 111, la Regió Sanitària de Terres de l’Ebre amb 55, la de la Catalunya Central que ha rebut 46 ferits, la del Camp de Tarragona amb 27 i finalment 1 ferit a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran.

    Els dos ferits més greus, un home de la Mariola (Lleida) que va patir un infart durant un desallotjament i un home amb un impacte de bala de goma a l’ull a Barcelona, estan hospitalitzats als hospitals Vall d’Hebron i Sant Pau respectivament. Entre les afectacions ateses, figuren cops per part de la Policia però també atacs d’ansietat.

    L’home que va patir l’infart a la Mariola va ser atès pel SEM per una aturada cardiorespiratòria i va ser traslladat en helicòpter medicalitzat fins a Barcelona, a l’Hospital Vall d’Hebron, donada la seva gravetat. Ara mateix fonts del Departament de Salut afirmen que està estable.

    Davant aquests fets, així, com des de molts altres organismes, el Consorci de Salut i Social de Catalunya ha expressat «la més enèrgica condemna davant l’abús de la força i l’ús de la violència per part dels cossos de seguretat estatals contra els ciutadans de Catalunya en la Jornada del Referèndum». Ho han fet perquè, al seu parer, «resulta del tot intolerable que com a conseqüència d’aquesta violència injustificada 893 catalans fossin ferits quan exercien pacíficament el seu dret d’expressió». Des del Consorci entenen que aquest abús atempta directament contra diversos drets com el d’expressió, de manifestació i el de reunió, que «no és propi de societats lliures i democràtiques». Han aprofitat el comunitat per reconèixer als professionals d’emergències i dels centres per donar una «excel∙lent» atenció als ferits i afegeixen que la seva tasca ha de ser continuar treballant per la salut i el benestar de les persones però també «per la salut de la democràcia».

  • En l’Alzheimer també es pot fer prevenció

    Per sort, no tot està escrit quan es parla de la malaltia d’Alzheimer. Ni tampoc, com han evidenciat investigadors de l’Hospital Clínic, quan es parla de demències, en plural. En el primer dels casos, l’establiment de noves estratègies de recerca i de nous plantejaments a l’àrea clínica, estan possibilitant que, per fi, es pugui parlar de com prevenir la malaltia. En el segon, queda ben palès que la genètica, lluny encara de poder oferir solucions terapèutiques, sí que obre les portes a què es puguin plantejar estratègies d’intervenció mèdica a formes tant minoritàries com il·lustratives de l’amplitud de les demències com és el cas de la fronto-temporal.

    Es pot arribar a prevenir una demència? Hi ha realment mesures efectives per a evitar que l’Alzheimer o altres formes de demència es manifestin? A primer cop d’ull podria semblar que no. Però si ens fixem en el detall, la resposta no és ni tan clara ni tan rotunda. És ben cert que l’arsenal terapèutic disponible fa impossible, ara com ara, afirmar que aquest conjunt de malalties té cura, però també ho és que hi comença a haver estratègies que ens permeten ser optimistes.

    Així ho pensa Jesús Ávila, director científic de la xarxa Ciberned dedicada a la recerca en malalties neurodegeneratives i un dels investigadors de renom internacional en la lluita contra l’Alzheimer. Ávila col·labora de forma regular tant amb centres de recerca catalans com amb hospitals. El seu objectiu, després d’haver contribuït de manera decisiva al descobriment del paper del pèptid amiloide, que forma les plaques senils, i els cabdells neurofibril·lars, formats per la proteïna Tau, tan característics de la malaltia, s’enfoca ara a trobar marcadors que permetin fer una «intervenció terapèutica precoç i eficaç».

    Bona part dels seus esforços, en línia amb el que s’està fent a tot el món, implica trobar marcadors biològics, aquells que, per dir-ho fàcil, sigui possible identificar amb una anàlisi de sang. Admet, però, que de moment són els únics contrastats i que, malauradament, es veuen un cop la malaltia ja ha progressat.

    El problema, assegura, és que en l’Alzheimer «anem tard». «La malaltia és silent i triga molts anys a manifestar-se», diu. «Sovint passa que ni el malalt ni el seu entorn més proper se n’adonen i quan ho fan ja és massa tard per a fer-hi res». La raó és que l’Alzheimer, tret de casos molt concrets, és de molt lenta evolució, d’anys o fins i tot de dècades. Durant el seu progrés el cervell es va deteriorant a poc a poc sense que es faci visible cap símptoma. Quan finalment n’apareix algun, «el cervell està massa deteriorat».

    Canvi d’estratègia

    Les primeres investigacions exitoses sobre l’Alzheimer es basaven en la genètica. Es varen identificar alguns gens i es van veure els efectes de la seva mutació. Es va creure encertat desenvolupar fàrmacs contra aquests gens mutats i així mirar d’evitar la formació de les plaques senils i els cabdells neurofibril·lars. No va funcionar, però. La genètica només té sentit en els casos d’Alzheimer familiar, tot just l’1% de tots els casos.

    La recerca, sense aturar-se mai del tot, sí que es va alentir i, sobretot, es va ressentir de la pèrdua d’interès de les grans companyies farmacèutiques que havien invertit ingents quantitats de diners en fàrmacs que donaven resultats escadussers. «Les teràpies s’estaven aplicant quan ja era massa tard».

    I es va tornar a començar. Ara, però, buscant com alentir la malaltia o aturar la seva progressió. De moment, només hi ha dos fàrmacs al mercat, però són de caràcter pal·liatiu, «no són modificadors», és a dir, no aturen la malaltia. Mentrestant, es treballa arreu amb cèl·lules mare i rebuscant entre neurotransmissors i neuroreceptors. I sobretot, mirant de trobar possibles factors de risc i, si és possible, associar-los a variants genètiques. Ja s’ha identificat una proteïna, explica Ávila, «una variant d’un transportador de colesterol», que podria estar-hi implicada.

    Si es confirma aquesta dada, podria voler dir que els estils de vida podrien tenir alguna mena de relació amb el progrés de la malaltia i, per tant, podrien jugar un paper determinant en la seva prevenció. «S’està investigant quins són els estils de vida que propicien o no l’aparició d’una demència», més enllà dels factors genètics. Així mateix, a diverses parts del món s’estan iniciant estudis sobre la transició de «no dement» a «dement senil». Un cas és el Projecte Vallecas a Madrid, o el Projecte CITA a Bilbao, a més d’accions en la mateixa línia impulsades per la Fundació Pasqual Maragall a Barcelona. En tots els casos, l’objectiu és impulsar programes de prevenció a partir del reclutament i posterior seguiment de malalts. I en tot cas corroborar, com s’ha vist en alguns estudis als Estats Units i Gran Bretanya, que l’aplicació de mesures preventives per a malalties cardiovasculars endarrereix l’aparició de demències. «Avui sabem que la pràctica d’exercici moderat afavoreix la neurogènesi adulta», és a dir, la formació de noves neurones o connexions neuronals.

    Les demències genètiques

    Com que els gens també hi tenen a veure, diferents recerques busquen com la mutació de la proteïna Tau es transmeten de pares a fills. En alguns casos, com el de l’Alzheimer familiar, que afecta l’1% del total, identificant la seva presència i establint mesures mèdiques per a evitar els símptomes de la malaltia com més aviat millor. Colòmbia, on hi ha un percentatge inusualment alt de casos, encapçala la recerca.

    Però hi ha variants que ajuden a trobar pistes. És el cas de la demència fronto-temporal, una malaltia minoritària que en el 10% dels casos es transmet de pares a fills. La troballa ha estat possible gràcies a una col·laboració entre l’Hospital Clínic, l’Hospital de Bellvitge, la Fundació ACE, El centre de Salut mental Benito Meni de Sant Boi i la Universitat del País Basc en el marc d’un projecte europeu més ampli.

    L’estudi genètic de donants de teixit cerebral està permetent investigar si hi ha marcadors que prediguin el progrés de la malaltia, ara com ara sense cura. L’objectiu és estudiar si hi ha canvis en el cervell dels malalts abans que apareguin els símptomes, senyals bioquímics que facin d’alerta i donar informació per al desenvolupament de fàrmacs específics. I, en el terreny més íntim i personal, oferir la possibilitat de saber si la malaltia es desenvoluparà o no, tot i saber-ne el desenllaç.

  • Un informe de l’EMA situa Barcelona entre les «dues o tres millors» candidates segons Comín

    En declaracions, Antoni Comín, conseller de Salut, ha revelat que l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), està situada entre una de les dues o tres millors candidatures. La «rival més difícil», segons Comín, és Amsterdam, tot i que creu que Barcelona la supera per ja tenir una seu assignada que seria la Torre Glòries, l’antiga seu d’Agbar. En aquestes mateixes declaracions, Comín ha explicat que la decisió de posposar la presentació pública de la candidatura a Brussel·les va ser consensuada entre les tres administracions (la Generalitat, el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) perquè totes tres van entendre que era «més adequat» fer-la després de l’1-O. Això xoca amb les declaracions de Dolors Montserrat, ministra de Sanidad, que va posposar la presentació de candidatura de Barcelona per acollir l’EMA per, segons ella, problemes d’agenda. Va afegir també que la presentació, tot i l’ajornament, es realitzarà durant el mes d’octubre tot i encara no tenir data fixada. Comín també ha recalcat que aquestes presentacions «no són un tràmit oficial», sinó més aviat una «promoció», que la candidatura ja es va presentar en el seu moment.

    Després d’aquest informe tècnic no preceptiu que ha realitzat l’EMA, la Comissió Europea farà dissabte 30 una primera avaluació preceptiva. Si ara, segons Comín, l’informe de l’EMA «valora molt i molt bé la candidatura de Barcelona». El conseller creu que l’avaluació que faci la Comissió Europea aquest dissabte «no pot dir coses molt diferents».

    Ha repetit el que ja s’havia dit amb anterioritat, que Barcelona té «la millor candidatura des del punt de vista tècnic». Comptar amb l’edifici de la Torre Glòries és el que pot fer que Barcelona superi a Amsterdam, ja que aquesta ciutat només planteja «una idea d’edifici provisional» i que després «n’hauran de fer un de definitiu», segons Comín. «No tenen un edifici emblemàtic de la qualitat i la potència simbòlica com la Torre Glòries, que té un valor emblemàtic que no és menor i és extraordinari des del punt de vista funcional», ha afegit. El conseller també considera que la llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris que l’executiu va aprovar a principis d’agost també «enforteix» la candidatura.

  • Iatrogènia i situació política

    Afortunadament, cada dia que passa es parla i escriu més sobre les potencialitats iatrogèniques del sistema sanitari i els seus professionals, promovent la necessària reflexió dels seus responsables polítics i de gestió i, la qual cosa és més rellevant, dels professionals, sobre els possibles efectes negatius de les seves intervencions sobre la ciutadania i els pacients. Evidentment no em refereixo solament als errors mèdics. En el concepte de iatrogènia mèdica i sanitària s’inclouen les potencials conseqüències negatives inherents a totes les actuacions i no només a les errònies. Diria més, també han de contemplar-se sota aquest epígraf aquelles decisions de planificació estratègica i operativa i de gestió de serveis que poden perjudicar la salut individual o col·lectiva, com, per exemple, les famoses retallades ocasionades per la recent crisi econòmica.

    En aquest sentit, és lícit i raonable que els lectors d’aquestes línies es preguntin sobre els possibles vincles existents entre els conceptes de iatrogènia mèdica i sanitària i acció política. En la meva modesta opinió les concordances són importants, ja que les conseqüències de les actuacions tant del sistema i professionals sanitaris com de les estructures i dirigents polítics poden tenir conseqüències negatives sobre la salut física i mental d’una part important de la ciutadania. Per a mostra, un botó. Considerin, encara que sigui superficialment, els estralls que l’actual situació política i les iniciatives hipotalàmiques dels nostres «líders» de Catalunya i Madrid estan ocasionant en l’equilibri mental dels soferts catalans i espanyols. Qui pot negar que es troba molt preocupat o amb dosis importants d’angoixa i tristesa davant els despropòsits comesos pels uns i els altres.

    En la mateixa línia de raonament es pot afirmar que, almenys en part, la iatrogènia mèdica i sanitària i l’acció política desafortunada són conseqüència de decisions incorrectes de dos sistemes, el sanitari i el polític, que tenen com a finalitat essencial i última la cerca del benestar de la ciutadania. Algú pot negar que molts habitants de Catalunya i Espanya veuen inquiets com es pot perjudicar el seu benestar actual, i el que és més greu, futur, per les actuacions dels uns i els altres?

    Aquesta línia de pensament no és fruit de la tan injuriada equidistància, que no comparteixo en absolut. Sorgeix de la necessitat de criticar sense cap tipus de pal·liatius la pèrdua del «nord» d’uns dirigents polítics que semblen molt més preocupats perquè les seves pelegrines idees vencin i arrasin a les de l’adversari que per treballar sense descans per millorar la qualitat de vida i, amb ella, la salut de la ciutadania.

    Vull finalitzar aquestes línies amb un aforisme antic llançat a l’aire i, em temo, destinat a perdre’s en l’embull d’una confrontació hormonalment desviada: la veritat absoluta no existeix i creure el contrari ens fa caure en la mentida.

  • S’inicien tràmits per aclarir la mort d’un jove per una suposada negligència mèdica

    El Síndic de Greuges es suma a la investigació per la mort del jove a Manresa per una peritonitis aguda. La família del jove de 20 anys ha assegurat que presentarà una querella contra l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa perquè consideren que hi ha hagut negligència mèdica. El jove es va presentar en dues ocasions pel CAP de Sant Salvador de Guardiola, al Bages, i després dues vegades més a l’Hospital de Manresa on finalment va ser ingressat. El diagnòstic parlava primer de gastroenteritis i després de restrenyiment, ja que el pacient es queixava d’un fort dolor abdominal. La portaveu de la família, Eba Álvarez, ha explicat que l’Hospital reconeix haver comès un error i lamenta que, amb les proves adequades, aquesta mort s’hagués pogut evitar.

    Els fets es remunten a la primera visita del jove el 3 de setembre al CAP de Sant Salvador de Guardiola on va ser diagnosticat de gastroenteritis. En passar uns dies va acudir a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa on va ser diagnosticat de restrenyiment tant la primera com la segona vegada que va anar a visitar-se. El 19 de setembre, sense notar millora, va tornar a anar al CAP de la seva localitat. Allà van assegurar de nou que es tractava de restrenyiment.

    El 20 de setembre va ingressar finalment a l’Hospital amb una peritonitis avançada. En llevar-se, segons Eba Álvarez, no va poder aixecar-se del llit, veia borrós i es va desplomar. Van haver de trucar al 112 i dues ambulàncies del SEM el van traslladar a l’Hospital on cinc dies després el jove moriria.

    No és el primer cop que un cas així es dóna. El Síndic de greuges ja va actuar d’ofici l’agost del 2016 per la mort d’un jove de 24 anys per peritonitis a Igualada. En aquell cas, després de tres visites a Urgències de l’Hospital d’Igualada amb forts dolors abdominals, el jove va morir per una peritonitis derivada d’una apendicitis. El Síndic va suggerir al Departament de Salut que iniciés d’ofici una reclamació de responsabilitat patrimonial després que es constatessin diversos errors en l’assistència al pacient. També li va sol·licitar que li enviés informació sobre les mesures concretes de millora implantades al centre hospitalari implicat. Com a resposta, el Departament de Salut va obrir un expedient al centre que va acabar amb una multa. La família del jove va posar una denúncia penal contra l’Hospital. Metges implicats declararan a jutjats justament al llarg de la setmana vinent.

  • El conseller de Salut cessa als responsables de consorcis sanitaris i entitats públiques del sector davant l’1-O

    El conseller de Salut, Antoni Comín, ha cessat als màxims representants de la Generalitat de tots els consorcis sanitaris i s’ha nomenat ell mateix com a president. Ho ha tan en els centres de salut designats com a col·legis electorals per l’1 d’octubre per assumir la responsabilitat jurídica que se’n pugui derivar però també en aquells que no estan involucrats en el referèndum.. En concret, Comín ha assumit la presidència de 29 consorcis o entitats públiques del sector sanitari, entre els que figuren l’Institut Català de la Salut (ICS), el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) o el Banc de Sang i Teixits.

    Segons el Departament de Salut, l’objectiu d’aquesta mesura és poder garantir el dret a vot dels treballadors sanitaris. Així, Comín seria l’últim responsable dels permisos que es donin al personal sanitari que vulgui anar a votar i li toqui treballar. Tot treballador en una situació de normalitat electoral té dret a 4 hores de permís per anar a votar si és que el seu horari laboral no li permet fer-ho fora del seu torn. Amb aquests cessaments i aquesta assumpció de la responsabilitat serà Toni Comín qui avalarà aquests permisos. És seguint aquesta lògica que Comín ha decidit destituir a tots els responsables i no només a aquells dels qui s’usaran els locals com a seu de votació.

    Les resolucions signades per Antoni Comín porten data de 22 de setembre i inclouen el nomenament d’alts càrrecs del departament de Salut, com David Elvira, Josep Maria Argimon, Francesc Xavier Rodríguez i Eva Sánchez, com a membres representants de la Generalitat en els consells rectors dels consorcis sanitaris.

    Com ja va fer el departament d’Ensenyament amb el Consorci educatiu de Barcelona, la conselleria de Salut tindrà el control directe dels 80 ambulatoris i centres sanitaris designats pel Govern com a col·legis electorals en el referèndum de l’1 d’octubre, suspès pel Tribunal Constitucional. Que aquests 80 Centres d’Atenció Primària i Serveis Territorials de Salut hagin esdevingut punts de votació es deu a la impossibilitat per part del Govern que tots els ajuntaments cedissin espais municipals.