Barcelona ha acollit el 18è Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans (ESOT per les seves sigles en anglès) que ha reunit a 3.300 professionals sanitaris de més de 80 països. El Congrés ha servit per parlar dels nous avenços i dels reptes de futur de la donació i el transportament. Entre els avenços s’han estudiat les millores del coneixement en recerca bàsica i els conceptes clínics, la utilització dels òrgans dels donants vius, els nous dispositius artificial i les noves màquines de perfusió o l’evolució del tractament farmacològic actual.
Com a novetat, el Congrés de l’ESOT celebrat a Barcelona ha organitzat la primera reunió de pacients trasplantats. L’objectiu d’aquesta reunió ha estat apropar la relació del metge amb el pacient i apoderar-los. L’espai servia per presentar-se i expressar les seves experiències, motivacions, preocupacions o idees de futur.
Josep Maria Martínez, president de l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya (ATHC), ha considerat «molt gratificant» que aquesta primera reunió de pacients trasplantats s’hagi pogut realitzar. Feia anys que s’hi anava darrera i, finalment, «la iniciativa s’ha pogut introduir dins el Congrés i les associacions han pogut participar». Martínez celebra «aquest primer pas perquè neixi una coordinació real entre les associacions de pacients» i s’hagi establert «un primer contacte real amb la societat científica». De cara la pròxima reunió de pacients, que es celebrarà en el proper Congrés bianual de la Societat Europea de Trasplantaments d’Òrgans, les associacions, segons Martínez, ja s’estan coordinant i faran propostes sobre un document marc que regularà la reunió a Copenhague el 2019. L’organització de la reunió inclou a associacions de tot Europa i això fa que s’hagi de treballar des de la distància.
1 de cada 10 famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans
Catalunya té la taxa més alta de trasplantaments del món amb 135 per milió de població i una de les més altes de donants per milió d’habitants (42). A més, aquesta dada creix any rere any. Els primers 8 mesos de 2017 el percentatge de trasplantaments ha pujat un 5,6% respecte al mateix període de l’any passat. Aquest tant per cent respon a 734 trasplantaments: 511 renals, 110 hepàtics, 38 cardíacs, 63 pulmonars i 12 pancreàtics.
Dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya asseguren que el 86,8% de les famílies catalanes diuen sí a la donació d’òrgans dels seus familiars. Mentrestant, el nombre de donants d’òrgans cadàver també ha augmentat durant aquests mesos fins a un 7,4%. Les donacions per mort en asistòlia (amb el cor aturat) han pujat fins a un 18,8% i les donacions per mort encefàlica (mort cerebral) augmenten un 2,1%.
No totes les dades són positives doncs les llistes d’espera també afecten els trasplantaments. 1.279 persones estan en espera de rebre un òrgan a Catalunya: 1.036 esperen un ronyó; 150 un fetge; 31 un cor; 42 un pulmó; 20 un pàncrees. Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), opina que «no podem descansar, no hem d’oblidar que 1.300 persones segueixen esperant la seva oportunitat, el seu òrgan» tot i que celebra la tendència d’aquest any valorant que ja «el 2016 va ser un any rècord, ja que es van superar per primera vegada els 1.000 trasplantaments anuals». L’OCATT és el responsable d’informar sobre la donació d’òrgans, teixits i cèl·lules, la coordinació d’intercanvi d’òrgans, el registre i seguiment dels pacients que han rebut un trasplantament, la garantia de qualitat en el procés de la donació, i assessorar el Departament de Salut.
Quan vaig complir 50 anys vaig rebre més d’una carta i trucades telefòniques que molt amablement m’invitaven a participar en el programa de detecció precoç del càncer de mama (CM), fent-me una mamografia cada 2 anys. Vaig dir «no» com altres dones, com Iona Heath, metgessa d’Atenció Primària al Regne Unit i presidenta del Royal College of General Practitioners. Ella va explicar amb molta clarividència el perquè de la seva decisió en el preciós article «It is not wrong to say no«.
La meva tampoc no va ser una decisió a la lleugera sinó una decisió informada. Basada en el coneixement que participar en aquests programes no allarga la vida, ja que no redueix el risc de morir per càncer ni per qualsevol altra causa. La supervivència al cap de 10 anys de les dones que participen en programes de detecció del CM és la mateixa que la de les que no hi participen. A més, de cada mil dones que se’ls fa mamografies periòdiques durant deu anys, només s’evitaria que en morís una per CM. Però cent patirien una falsa alarma, i el que és més greu, cinc serien objecte de sobrediagnòstic i tractades innecessàriament. Rebrien cirurgia i radioteràpia, i a vegades quimioteràpia (es calcula que de cada mil dones cribrades es realitzen tres tumorectomies i dues mastectomies innecessàries) (1 i 2).
Avui sabem que alguns càncers i canvis cel·lulars primerencs que es troben per cribratge, creixen tan lentament que mai es convertiran en un càncer real, i fins i tot poden desaparèixer espontàniament si es deixen evolucionar sense tractament. Són els càncers (o «pseudocàncers)» als que Kramer anomena tipus tortuga o caragol, i que contraposa al càncer ocell (de creixement ràpid) i al càncer ós (de creixement més lent però perillós).
Mai havia estat malalta, era sana i forta. Als meus 64 anys continuava tenint un cos jove. Però la incertesa i la fragilitat es van instal·lar un dia en la meva vida i com diu Kipling «va haver-hi mil coses que no vaig escollir, que em van arribar d’hora i em van transformar la vida…». Em vaig tocar un bony al pit que va haver de ser estudiat i que, encara que la mamografia va ser normal, la biòpsia va certificar un clar i important càncer de pit. Així, de forma inesperada i sense avisar va arribar un càncer que em va transformar la vida i em va obligar a transitar durant més d’un any pel dur i descarnat territori de la malaltia. Era el meu propi pit, els meus estimats pits que estaven malalts i emmalaltien tot el meu cos. Una estranya sensació que una part que també era meva em traïa, s’instal·lava a la meva ment. Era ben bé, com ens diu Maria Mercè Marçal, «La traïció del propi cos».
I avui, després d’aquest llarg viatge pel territori de la malaltia tornaria a dir «no» al programa de detecció precoç del CM. I ho faria per diverses raons. En primer lloc perquè la meva mamografia va ser normal. Cas de què hagués participat en el programa el càncer no s’hauria detectat (hauria estat una falsa mamografia normal, situació que es pot donar encara que no és molt freqüent). En segon lloc perquè és molt dur deixar darrere el lluminós món dels sans i transitar pel tenebrós món de la malaltia, passar per una operació, quimioteràpia i radioteràpia, amb tots els greus efectes secundaris a curt, mitjà i llarg termini. I perquè, de fet, per a totes les dones (per molt que tractin d’infantilitzar-nos i edulcorar-nos aquesta situació) que tenim un CM sempre hi ha un abans i un després de la malaltia. Totes sortim lesionades d’aquests tractaments i amb Cicatrius (in)visibles permanents. Unes més que d’altres però totes lesionades per dintre (en el nostre cor, els nostres músculs, els nostres nervis, les neurones…) i per fora (en la nostra imatge corporal). I si aquest «després» s’hagués produït per un sobrediagnòstic sobrevingut pel cribrat? Com suportar les cicatrius inesborrables, la nova i malmesa imatge corporal pensant que potser el càncer no hauria evolucionat? Personalment he pogut tolerar el tractament i el «després» perquè no tenia cap dubte que tenia un CM que de no tractar-ho m’hagués portat a la mort. En cas de dubte no ho hauria suportat.
I aquí cal una reflexió que vol trencar amb la tendència actual a simplificar i infantilitzar el CM. Sembla que és una malaltia poc important i així la gent et diu «no és res, ja veuràs, la meva veïna-amiga-cunyada ho va tenir i està perfecta…«. Com molt bé diu Barbara Ehrenreich, autora del llibre Somriu o mor, «És molt pervers. De fet, s’usa un terme que diu que el càncer és un regal. Algú va arribar a dir-m’ho, i jo vaig contestar-li que esperava no figurar a la seva llista de Nadal…». Si no és res per a tu, te’l regalo tot!, amb llacet rosa inclòs! Treure ferro no ajuda, oculta, infantilitza i banalitza. El silenci, l’ocultació i la banalització no ajuden, tot al contrari martiritzen. Com martiritza i sorprèn que no et preguntin pel teu CM o et diguin que les dones amb CM ens convertim en millors persones!
Cada dona té una posició determinada davant la malaltia, cada persona l’afronta a la seva manera. Cada una de nosaltres tenim una narrativa diferent sobre el CM, un procés de pas pel camí de la malaltia i uns valors vitals i expectatives distintes. La meva és només una, però tan única i, per tant, valuosa com qualsevol altra, i per a ella demano respecte i rebutjo la culpabilització per no fer allò establert. Com molt bé expressa Iona Heath «He pres la meva pròpia decisió. Altres dones, amb una percepció del seu risc, context familiar o grau d’aversió al risc diferents, molt adequadament prendrien una decisió distinta. No està malament dir que sí, però tampoc no és erroni dir no».
Les donacions de sang durant l’estiu a Catalunya han augmentat un 14% més respecte de l’any passat. Van ser 29.500 les persones que van donar sang des del 17 de juliol i fins finals d’agost en el marc de la campanya #amicspersempre. La setmana que va seguir als atemptats de Barcelona i Cambrils 8.500 persones van donar sang, doblant la xifra habitual en aquesta època, tot i que les reserves del mateix dia tenien previsions per a 7 dies.
Enric Contreras, director assistencial i de serveis hospitalaris del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, afirma que «Catalunya sempre ha estat un país que s’ha caracteritzat per la seva solidaritat» i que «fa molts anys que no patim manca de sang».
«Sí que és cert que hi ha dues èpoques més complicades que són el nadal i l’estiu», diu Contreras, però afegeix que fa molts anys que no s’ha d’endarrerir una intervenció quirúrgica per no tenir prou sang. «Que el metge ens digués que l’endemà havia d’operar a tal persona, necessités 3 litres de sang i se li hagi de dir que ho posposi fa molts anys que no passa», assegura Contreras.
El què si passa més sovint és que hi hagi reserves baixes d’un grup sanguini en concret, normalment els minoritaris. Per exemple passa amb el grup sanguini O- que no arriba a tenir-lo ni el 7% de la població i és el que es fa servir per transfusions d’emergència al ser donant universal. En aquest sentit, Contreras opina que «al voltant dels atemptats és possible que es fes servir més sang d’aquest tipus i quedessin unes reserves més baixes». És en aquestes situacions quan des del Banc de Sang es posen en contacte amb la borsa de donants O- que «responen sempre».
El dia a dia del Banc: que se’n fa de la sang?
Peücs i bata d’un sol ús després de passar per passadissos uniformes, blancs, pulcres i de lectors de targetes identificatives. L’edifici on es situa l’únic Banc de Sang i Teixits de Catalunya al passeig Taulat de Barcelona rep cada dia a 300 treballadors dels 650 als que dóna feina. Tenen un departament de comunicació i campanyes de donació, al llarg de l’any se’n fan unes 4.000. En elles s’intenta arribar a totes les poblacions de Catalunya. Existeixen les campanyes mòbils de donació, d’on s’aconsegueixen el 60% de les donacions, i després els punts fixes que estan situats als grans hospitals, d’on s’obté la resta. Al Banc, tenen laboratoris on estudien la qualitat d’aquesta sang i sales on l’emmagatzemen fins a la seva distribució a centres i hospitals de tot Catalunya. Els glòbuls vermells a 4ºC i un gran volum de bosses de plaquetes a -30ºC.
La sang, com també fa dins el nostre organisme, al banc segueix en constant moviment. Es necessiten 1.000 donacions al dia per mantenir un bon nivell de reserves. «A nosaltres ens agrada tenir reserves de sang per 10 dies, en èpoques d’estiu o nadal és possible que baixem a 5 o 6 dies», diu Enric Contreras. És aleshores quan fan les campanyes de recordatori o trucades.
De cadascuna de les donacions se’n creen tres bosses de les que es poden aprofitar tres persones. Una de glòbuls vermells, una de plaquetes i una última de plasma… Al banc de sang es separen aquests tres components de la sang mitjançant diferents tractaments i es rebutgen els glòbuls blancs, unes cèl·lules sanguínies que no es poden fer servir en transfusions en tractar-se de defenses que cada organisme ha hagut de crear per defensar-se davant de substàncies estranyes o agents infecciosos.
Enric Contreras, director assistencial i hospitalari del Banc de Sang i Teixits, mostra una bossa de plaquetes / SANDRA LÁZARO
A la gran sala on fan el tractament genèric de la sang disposen d’unes màquines centrífugues que separen els components en tres bosses diferents. També, on envien a analitzar els tres petits tubs que agafen com a mostrar en el moment que es fa la donació. El primer dels tubs servirà per mirar el grup sanguini que més enllà dels coneguts, A+, A-, B+, B-, AB+ (receptor universal), AB-, O+, O- (donant universal), també es divideixen per diversos fenotips que cal tenir en compte a l’hora de transfondre. El segon tub serveix per mirar la serologia. És a dir, per comprovar la presència d’anticossos o microorganismes patògens a la sang. El tercer és un tub de rescat per si hi ha algun problema amb algun dels anteriors. El tractament de la sang es fa de manera paral·lela a la seva anàlisi per guanyar temps. Per tant, és possible que una bossa tractada, separada, finalment es desestimi.
En les màquines centrífugues cada component es separarà en un moment diferent segons el seu pes. Els glòbuls vermells són les transfusions més corrents. Caduquen al cap de 42 dies de la donació i es conserven a 4ºC. S’utilitzen en cas de pèrdua de sang en intervencions quirúrgiques, accidents, parts problemàtics… Hi ha grans demandes per part dels hospitals quan aquests tenen grans operacions programades.
Les plaquetes són el component més delicat doncs caduquen al cap de cinc dies i han d’estar en constant moviment. Al banc de sang disposen d’uns agitadors de plaquetes però als centres hospitalaris on no disposen d’aquestes màquines fan una agitació manual cada certa estona. Hi ha necessitat de plaquetes davant de ponts llargs o situacions on es duen a terme poques donacions. Les plaquetes són les cèl·lules sanguínies més petites i de les que tenim menys quantitat. Quan un malalt necessita transfusió de plaquetes, necessita la quantitat que donen quatre bosses, per tant, necessita plaquetes de quatre donants. Aquestes cèl·lules s’usen i s’apliquen normalment en tractaments de càncer.
Per últim, l’últim component que es separa i s’usa és el plasma. La part positiva de cara a les reserves és que es pot congelar. Serveix per fabricar medicaments per persones amb problemes de coagulació de la sang i evita hemorràgies. Existeixen les donacions úniques de plasma per la necessitat de tenir-ne més per poder crear aquests medicaments. El procés, més laboriós, dura prop d’una hora. El plasma té un color entre groc i verdós: això es deu al fet que reté els greixos que has menjat i a través del color indica la quantitat. Tots els plasmes són igual de vàlids.
Al fons de la sala de tractament trobem una màquina totalment informatitzada i autònoma que etiqueta o desestima les bosses de sang ja tractades.
El Banc de Sang i Teixits davant casos d’emergència
El Banc té convenis per escrit no només per fer front a una manca de sang «que això és gairebé impossible», segons Contreras, sinó perquè davant de qualsevol motiu, «des d’un terratrèmol a un incendi, el que sigui», el Banc no es trobi «en condicions de processar aquesta sang». A banda, hi ha casos on, sense cap contracte pel mig, els diversos bancs de sang es donen suport entre ells. Enric Contreras ens explica per exemple que el Banc de Sang de Catalunya va enviar components sanguinis a Madrid quan va haver-hi l’atemptat d’Atocha i va rebre moltes trucades en el moment dels atemptats de Cambrils i Barcelona encara que en aquest cas augmentar les reserves de sang no va ser necessari.
Una treballadora del Banc de Sang i Teixits de Catalunya etiqueta bosses de plasma / SANDRA LÁZARO
La setmana que va seguir al 17 d’agost el Banc va augmentar la seva activitat. «Es va treballar més i més hores», diu Contreras. La capacitat de processament que hi ha a la seu del Banc és alta, pot arribar a processar gairebé 2000 bosses diàries. No obstant això, els booms de donació als hospitals en casos com els dels atemptats sí que es noten. Per una banda, perquè si arriba un volum alt de ferits necessitat de transfusió, cal més personal. Per una altra banda «perquè la gent va abocar-se a donar sang i es van obrir més punts de recollida», complementa Contreras que opina que «la resposta va ser molt maca».
Banc de llet materna: el projecte més nou que fa 6 anys que camina
El Banc de Sang i Teixits de Catalunya va incorporar el 2011 un banc de llet materna. Segons Enric Contreras «es va crear perquè un percentatge de nadons prematurs de baix pes a Catalunya ha de rebre alimentació amb llet humana per no desenvolupar algunes malalties». Es subministra per prescripció mèdica a nadons que poden arribar a pesar només un quilogram i que es troben a les unitats de neonatologia dels hospitals. Es donen aquestes necessitats quan, al néixer, la mare encara no tingui llet o bé que, per alguna contraindicació mèdica, no en pugui donar directament.
La llet s’obté de mares que estan alletant els seus fills i tenen llet sobrant. Se’ls hi fan unes proves a les donants per garantir que la llet sigui bona i que no hi hagi cap malaltia infecciosa. A part, sempre s’analitza cada mostra de llet que arribi al banc. «Elles donen la llet a casa seva amb un tirallets que els hi facilitem i la guarden a la nevera fins que els hi passem a buscar», explica Contreras. Quan la reben: l’analitzen, la pasteuritzen i la conserven congelada doncs té una caducitat d’anys.
«Diem que això és un banc de vida, un banc de tresors biològics», tanca Contreras.
«La nostra aspiració és que tota la gent infectada estigui diagnosticada i tractada, però mentre això no sigui així, hem d’utilitzar totes les eines que tinguem al nostre abast i aquesta és una d’elles». L’especialista en VIH Santiago Moreno parla para sobre el Truvada, un medicament que pot ajudar a prevenir les infeccions per VIH. Moreno, responsable de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal, és un dels molts especialistes que fa mesos demana al govern de l’estat espanyol que autoritzi el seu ús preventiu, alguna cosa que no han fet pesi que la Unió Europea ho va aprovar fa més d’un any.
Truvada és un dels antirretrovirals que s’utilitzen actualment per tractar la infecció pel Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) i la infecció viral d’hepatitis B. No obstant això, una sèrie d’estudis publicats el 2010 (1, 2 i 3) van mostrar que aquest medicament podia utilitzar-se també com a mètode preventiu per evitar contagis per VIH, la qual cosa es coneix com a mètode de profilaxi pre-exposició o PrEP.
«La PrEP no ve a substituir res, entre altres coses perquè no és una solució ideal, però a Espanya cada dia s’infecten per VIH un mínim de 10 persones, i necessitem totes les mesures que tinguem a mà per evitar-ho», explica Moreno, que va ser un dels coordinadors d’una guia amb recomanacions per implementar l’ús de la PrEP a Espanya, elaborada per un panell d’experts del Grup d’Estudi de la Sida (Gesida) de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica.
«Aquest producte ha demostrat que si es pren correctament redueix en més d’un 90% el risc d’infecció pel VIH en aquelles persones que no utilitzen el preservatiu», explica Bonaventura Clotet, responsable de la unitat de VIH de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i president de la Fundació Lluita contra la sida. Clotet defensa la implantació d’aquest mètode «en tot l’estat espanyol», perquè «és molt més intel·ligent proporcionar aquest tractament, que permetre que el virus se segueixi propagant».
El Ministerio no dóna explicacions
No obstant això, malgrat les recomanacions dels especialistes i que diversos organismes internacionals han aprovat aquest mètode des de fa anys, l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) encara no ha aprovat la seva comercialització a Espanya sense que s’hagi donat un motiu per a això, malgrat els reiterats intents de eldiario.es d’obtenir alguna informació per part del Ministeri de Sanitat.
Al setembre de 2015 l’Organització Mundial de la Salut va començar a recomanar l’ús de PrEP per a totes aquelles persones que estiguessin en risc, mentre que al juliol del passat any, va ser l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les seves sigles en anglès) la que va donar llum verda a la comercialització de Truvada per a la utilització preventiva contra el VIH, alguna cosa que ja han fet països com França, Noruega, Escòcia, Bèlgica i Portugal.
«No sabem a què es deu aquest retard», explica Moreno, «hi ha un consens establert a nivell científic i a nivell administratiu, fins i tot el ministeri [de Sanitat] va realitzar una consulta a un comitè de bioètica sobre si era correcte o no invertir recursos públics per a la profilaxi de preexposició i es va pronunciar clarament a favor». Segons aquest especialista, les comunitats autònomes, que tenen transferides les competències de sanitat, «tampoc han fet cap pressió per exigir que s’agiliti l’aprovació».
Molts espanyols ja la compren a través d’internet
No obstant això, la falta d’aprovació no ha estat un impediment perquè hi hagi persones que ja l’estiguin consumint a Espanya. Fins a 1.500, segons dades de diverses ONG, compren la píndola per internet, malgrat que els especialistes alerten del risc que suposa prendre aquesta medicació sense l’adequada supervisió.
Segons l’EMA, «els pacients que prenguin Truvada per prevenir la infecció per VIH hauran de sotmetre’s a les proves de detecció com a mínim cada 3 mesos per assegurar-se que no estan infectats» i «se’ls recomana que, quan mantinguin relacions sexuals, utilitzin protecció».
«És necessari insistir que no s’han de demanar aquests fàrmacs per internet, ja que és necessari estar assessorat i sotmès a un seguiment», explica Clotet. Una opinió que comparteix el doctor Moreno, qui recorda que «la PrEP no és la panacea, solament és una eina més i cal portar un control sobre les persones que la prenen».
Indicada solament per a persones amb conductes de risc
Tots dos especialistes recorden que aquest tipus de mesures preventives no estan indicades per a tothom, sinó solament per a les persones amb risc elevat. L’OMS va establir la recomanació de la PrEP per a persones que pertanyen a col·lectius en els quals el risc d’infecció és del 3%, un percentatge que per a països occidentals s’ha baixat a l’1%. «A Espanya nosaltres hem recomanat la PrEP per a persones amb un risc d’infecció superior al 2%», explica Moreno.
Segons un estudi realitzat a Espanya en el qual es va analitzar el perfil de persones recentment infectades pel VIH amb l’objecte de definir quines persones serien candidates a l’ús de la PrEP, aquesta medicació estaria indicada fonamentalment per a homes que tenen sexe amb homes, amb antecedents d’infeccions de transmissió sexual, que tenen múltiples parelles amb les quals mantenen sexe sense preservatiu i que ho fan sota l’efecte de drogues recreatives.
«La PrEP està pensada per a aquelles persones que tenen múltiples relacions de risc amb persones desconegudes o amb persones de les quals es desconeix si tenen o no el VIH», explica Clotet. No està indicada per a persones que tenen relacions esporàdiques, ni per a parelles en les quals un dels membres és seropositiu, ja que les persones en tractament antiretroviral ja no són transmissors de la infecció.
«És un concepte que han de tenir clar els organismes que han de prendre la decisió d’aprovar-ho, perquè no és que se li doni a tothom, sinó solament a aquelles persones que compleixin amb uns criteris», explica Moreno. Aquest especialista creu que «abans o després s’implantarà la PrEP a Espanya, com s’està fent en la resta de països», però recorda que «cada dia que passa és una oportunitat perduda».
La PrEP i l’ús del condó
En els assajos clínics que s’han realitzat sobre el Truvada com a profilaxi pre-exposició s’ha observat que pot provocar la relaxació en l’ús del preservatiu i, per tant, un augment de les infeccions de transmissió sexual (ITS). En aquest sentit, l’EMA assegura que «existeix el risc que la profilaxi prèvia a l’exposició pugui fomentar una conducta de risc però, segons un dels estudis principals, la participació en l’estudi va reduir aquesta conducta».
Moreno considera que «hem d’assumir que la gent que utilitza PrEP pot estar més exposada a un altre tipus de ITS», però recorda que «les persones que demanin la PrEP estaran baix seguiment, amb la qual cosa hi haurà un major control sobre les ITS que puguin tenir, la qual cosa és alguna cosa positiva». A més, Clotet recorda que «és molt difícil eliminar les conductes de risc» i que la relació cost efectivitat segueix sent favorable a l’ús del fàrmac.
Menjar és molt més que nodrir-se o alimentar-se. És un acte biològic, però alhora genuïnament social i cultural, determinat per la tradició i modelatge des de la infància. No és exagerat afirmar que és més fàcil canviar de religió que d’hàbits alimentaris, com deia l’expert en nutrició Francisco Grande Covián. Però dit això, és fàcil constatar com als països occidentals aquests hàbits s’han anat distanciant de la tradició per bé i per a mal. L’augment de l’oferta alimentària, sobretot de productes processats, i l’encara major inflació de missatges sobre com alimentar-se han convertit el senzill acte de menjar en un galimaties de calories i nutrients, de ciència i pseudociència, en el qual la sensatesa i la credibilitat no estan necessàriament alineades.
Menjar bé s’ha convertit en un tràmit molt complicat per l’abundància d’instruccions i informació tècnica, un tràmit més difícil d’entendre que la declaració de la renda o altres fosques diligències administratives. Menjar de forma saludable és un mantra implícit en moltes recomanacions, però per més que es repeteixi no acaba de tenir un significat clar i pràctic per a molta gent. Les xifres creixents d’obesitat i sobrepès mostren de forma eloqüent la deterioració de la dieta i el desconcert informatiu. El problema no és solament la falta d’acord sobre quin missatge difondre per combatre l’obesitat i menjar bé, sinó com aconseguir que s’obri pas entre la quantitat d’informació contradictòria i, sobretot, que es posi en pràctica.
L’exemple del tabaquisme il·lustra com de complicada és aquesta empresa. Els riscos de fumar porten difonent-se més de 60 anys als EUA, però en aquest temps la població fumadora s’ha reduït amb prou feines del 40% al 20%. El problema sanitari de menjar malament és comparable al del tabaquisme, ja que s’estima que el 8 de casa 10 malalties cròniques estan relacionades amb la mala alimentació. Però sintetitzar en un missatge clar i pràctic com menjar de forma sana és molt més complicat, entre altres coses perquè no hi ha una única dieta saludable. Són tantes les possibles combinacions d’aliments i tants els missatges dietètics que les possibilitats d’equivocar-se són molt majors que en un altre temps.
Un dels què s’ha atrevit a resumir tota la saviesa dietètica en un sol missatge ha estat el periodista i expert en nutrició Michael Pollan, que ho ha fet en només set paraules: «Menja menjar. Amb moderació. Sobretot vegetals». Les tres parts del missatge estan carregades de raó i recolzades per proves científiques. Certament és més saludable menjar aliments de debò, que productes processats amb una llarga llista d’ingredients; la moderació en el menjar és un antic consell al qual no li falten proves científiques, el mateix que a la noció que, sense ser necessàriament vegetarians, les fruites i verdures han de ser un component principal de la dieta. En el seu llibre Saber menjar desglossa en 64 regles bàsiques l’abast d’aquest missatge, però aquí ja trobem algunes recomanacions que xoquen amb les proves científiques, com «pren una copa de vi amb el sopar» (regla 43) o són alienes a la ciència, com «no esmorzis cereals que canviïn el color de la llet» (regla 36). Unes altres fan pensar, com «compra els aperitius al mercat» o «evita aliments que vegis anunciats a televisió». Les regles de Pollan ressalten el valor de la tradició i en general són assenyades, però també il·lustren la precarietat de la ciència de la nutrició, el fàcil que és equivocar-se i, sobretot, la urgent necessitat de descomplicar un acte tan natural com és menjar.
L’alimentació, la salut dental, la sexualitat, la SIDA o el tabaquisme són els temes que la Diputació de Barcelona ha triat per convertir en exposició itinerant amb l’objectiu de fomentar un estil de vida saludable. Cada temàtica ha estat pensada per tractar-se a les escoles i cobreix edats des dels cinc anys fins a adolescents i joves.
De cara als més menuts, els nens de 5 a 9 anys, l’exposició ‘Cuida’t les dents’ vol que adquireixin hàbits saludables. L’exposició pretén donar a conèixer als infants la importància que té la salut bucodental per a les seves dents i les conseqüències que poden patir. Es vol que siguin els mateixos nens qui es preocupin per la seva boca. Ho pretenen fer a través d’uns personatges presents a 12 plafons, un joc de cartes adaptat a l’edat dels nens i una maqueta d’una dent.
La temàtica de l’alimentació va dirigida als nens del cicle mitjà i superior de primària. Sota el nom ‘Menja bé, tu hi guanyes!’, l’exposició pretén ensenyar als nens com es classifiquen els aliments i què és la piràmide alimentària per introduir la noció d’equilibri en l’alimentació. Jocs multimèdia i plafons que representen les diferents habitacions d’una llar decoren l’exposició. Es parla de bona alimentació però també d’higiene i activitat física per promoure un estil de vida més saludable.
La tercera exposició de la Diputació s’anomena ‘El tabac al descobert’. Busca la negativa a consumir tabac o, com a mínim, retardar l’experimentació entre els joves de 1r i 2n de l’ESO. L’exposició parla de l’estreta relació entre tabac i diners, la poca informació que es dóna en una capsa de cigarretes o dels efectes que genera en la imatge personal, en la salut i en el medi ambient. Com la resta, també compta amb plafons i jocs interactius.
‘Treu-li suc a la sexualitat. Una visió saludable i positiva de la sexualitat’ és una exposició que va destinada als alumnes de 2n, 3r i 4t d’ESO. L’exposició anima a viure-la des del respecte i des de la diversitat de relacions de parella que es poden construir. Pretén fer reflexionar als adolescents sobre la motivació o no de tenir relacions sexuals, despertar actituds i conductes positives, responsables i saludables sobre la seva sexualitat i formar-los sobre mètodes anticonceptius per evitar embarassos i malalties de transmissió sexual. Consta també de plafons i de material didàctic.
L’última exposició va dirigida a adolescents i joves però també a la resta de la població de totes les generacions. ‘Què pinta la sida’ busca sensibilitzar en l’adopció d’actituds positives envers aquesta malaltia i provocar la reflexió. Ho vol fer a través de 42 quadres que volen transmetre informació per a la prevenció del VIH-Sida a través de la via de l’humor. En la realització de les vinyetes tipus còmic han participat dibuixants reconeguts. La idea és transmetre que l’ús del preservatiu evita el contagi.
L’Àrea d’Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona inicia periòdicament exposicions i campanyes destinades a la promoció de la salut. Les apliquen a nivell local, facilitant als ajuntaments formació, eines i recursos amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Tot el material de les exposicions està també disponible per descarregar a la pàgina web.
El reconeixement per l’actuació per part dels professionals sanitaris durant els atemptats a Barcelona i Cambrils segueix dia a dia. El Departament de Salut ha lliurat 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades pels atacs terroristes del 17 d’agost. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, han participat el conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.
Entre els elogis de Comín hi ha hagut orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva «vocació, solidaritat i professionalitat». S’ha dirigit directament a tots ells també amb les següents paraules: “El 17 d’agost hi va haver qui va manllevar moltes vides, però molta gent la va salvar gràcies a vosaltres” i ha donat pas a la intervenció de sis professionals. Aquests han parlat de la ràpida resposta i del seu compromís i entrega.
Després de les intervencions, s’ha fet el lliurament de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i de tots els centres on van ser ateses les persones afectades pels atemptats.
Tot i que l’acte s’ha realitzat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el reconeixement ha anat dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). El protocol recull «les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident».
“Ha vingut per quedar-se”. Ho diu Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i referent internacional en la lluita contra el càncer. Parla de la immunoteràpia, dels tractaments basats en l’enfortiment del sistema immunitari, com a mètode per a combatre tant l’aparició d’un tumor com la seva disseminació a altres òrgans, les tan temudes metàstasis, la principal causa de mort per càncer.
Tot i que la idea de reforçar el sistema natural de defenses per a fer front a la malaltia no és gens nova, la possibilitat de fer-la efectiva contra processos tumorals és molt recent. Tant, que amb prou feina té cinc anys de reconeixement públic. “En els darrers anys ha canviat el coneixement”, explica Tabernero. El que vol dir és que fins fa relativament poc, prop de deu anys, no es va començar entendre de veritat com funcionen alguns dels mecanismes bàsics que regulen el sistema immunitari i fan que el nostre sistema de defenses sigui eficaç o, més interessant encara, per què falla.
Aquest coneixement aplicat al complexíssim món del càncer s’està traduint, ara sí, gairebé més d’un segle més tard que fos definit empíricament, en medicaments que tot i la seva joventut estan mostrant “respostes espectaculars”. Melanoma, càncer de pulmó i algunes formes de càncer de ronyó que ara responen quan abans no ho feien, són els protagonistes més esperançadors d’aquesta nova tongada de fàrmacs.
En tots aquests casos, i altres que estan en estudi, el punt de sortida és el mateix, potenciar el sistema immunològic perquè siguin les pròpies cèl·lules de l’organisme les que facin front al tumor. I s’ha començat pel que els experts anomenen “tumors calents”, més o menys el 25% del total. Són aquells on s’hi ha detectat “infiltració immune”, explica el director del VHIO.
L’explicació d’aquest fenomen és relativament simple. En alguns tumors passa que hi ha cèl·lules del sistema immunològic, com ara els limfòcits o “moltes altres”, diu Tabernero. No obstant, aquestes cèl·lules estan com adormides, “bloquejades per substàncies que segrega el propi tumor”. Els medicaments fins ara aprovats per les autoritats sanitàries als Estats Units i també a Europa el que fan és inhibir aquestes substàncies, de manera que les cèl·lules del sistema immunològic “fan la seva feina”, que no és altra cosa que reconèixer les cèl·lules canceroses i eliminar-les.
I ho fan prou bé, pel que assenyala Tabernero, actual president d’ESMO, la Societat Europea d’Oncologia Mèdica que recentment ha celebrat el seu congrés a Madrid. Cada cop s’entén millor com evitar l’acció dels tumors sobre les cèl·lules immunes i, en paral·lel, es busquen fórmules per a reforçar la seva acció. Bàsicament, a partir de la combinació de dos més fàrmacs. D’aquesta manera es reforça l’acció de limfòcits i altres cèl·lules del sistema immune i s’ataquen aquelles cèl·lules canceroses que se n’haguessin escapat. I també, molt important, es mira d’eliminar aquelles que han generat resistència, és a dir, les que han desenvolupat algun mecanisme alternatiu per a evitar l’acció dels fàrmacs.
I què passa amb la resta dels tumors, que són la majoria? “Per als tumors ‘freds’ s’estan buscant fórmules per despertar el sistema immune”, respon. En aquest cas, les cèl·lules del sistema de defensa no es troben en el tumor. L’estratègia, altre cop, és simple: fer que hi siguin. Aconseguir-ho, explica Tabernero, és una altra cosa ben diferent i es trigarà temps encara, anys amb tota seguretat.
Però pel que s’ha vist a ESMO, i també pel que es va veure al congrés de l’ASCO, el seu germà gran, als Estats Units, podria ser que l’horitzó no fos tan llunyà com aparenta. Diverses recerques, entre les quals vàries de desenvolupades al VHIO, estan fent evident que és possible que les cèl·lules immunològiques envaeixin els tumors i matin les cèl·lules canceroses.
Dit d’una altra manera, es tracta de “provocar, d’una manera artificial, que els limfòcits envaeixin el tumor”. El com és força complex. Al VHIO s’està assajant amb anticossos que es lliguen a un receptor de les cèl·lules tumorals i per l’altra banda a limfòcits T. Amb aquest mecanisme s’atrauen a dins del tumor. “Hi ha una evidència interessant”, assenyala. És a dir, hi ha proves de què aquesta via podria ser bona. Centenars d’estudis a tot el món van en la mateixa línia o en d’altres de similars. Entre elles, el desenvolupament de vacunes preventives perquè un tumor no reaparegui després de la seva extirpació.
Tot plegat, no obstant, és tot just la “punta de l’iceberg”. “Les cèl·lules malignes no són gens tontes”, puntualitza el director del VHIO. Per això costa tant d’atacar-les amb èxit i apareixen les resistències als fàrmacs. I precisament per aquest motiu insisteix en la necessitat de combinar diferents estratègies per a combatre el càncer.
“Amb el temps aconseguirem que el cent per cent dels tumors responguin a la immunoteràpia”, però amb això no n’hi haurà prou. Caldrà fomentar encara més estils de vida saludables com a la millor eina preventiva i, en paral·lel, avançar en el que es coneix com a medicina de precisió, la forma avançada de la medicina personalitzada. Bé sigui “vinculada a alteracions que puguin tenir les cèl·lules malignes”, és a dir, buscant i atacant les debilitats de les cèl·lules canceroses, o “caracteritzant quines són les cèl·lules pròpies del malalt que actuen contra la malaltia”. Per exemple, les cèl·lules immunes.
L’Alzheimer és una patologia neurodegeneratitva progressiva i irreversible que es desenvolupa entre el 50 i el 80% dels casos demència. La presentació clínica típica d’aquesta malaltia consisteix en dèficits de memòria episòdica. Segueix diverses fases que s’inicien amb l’aparició lenta de símptomes que evolucionen al llarg del temps. Quan avança la patologia, arriba el dèficit de llenguatge, dificultats per trobar els objectes, desorientació, dificultats per vestir-se o utilitzar els coberts. La malaltia també pot anar acompanyada d’angoixes, apatia i depressió.
L’Alzheimer és la malaltia de demència més estesa a nivell mundial. Afecta 86.000 persones a tot Catalunya i s’estima que l’arriben a patir 800.000 arreu de l’estat espanyol. Cada 4 segons es diagnostica un malalt d’Alzheimer al món i, segons l’estudi que ha realitzat la Fundació Pasqual Maragall, “si no es troba un tractament efectiu per a la malaltia, amb l’augment de l’esperança de vida la xifra de casos es podria multiplicar per tres el 2050, i arribar a dimensions d’epidèmia”. El mateix estudi afirma que les persones amb un major risc genètic de desenvolupar Alzheimer tenen més probabilitat de presentar anomalies vasculars al cervell. Es pot veure perquè poden presentar hiperintensitats de substància blanca al cervell que, encara que no causin cap símptoma, són considerades com un factor de risc de la malaltia d’Alzheimer, la demència vascular i l’infart cerebral. En relació a això, el Dr. Domingo Gispert, cap de Neuroimatge de la Fundació Pasqual Maragall, la troballa posa de manifest que “el control dels factors de risc modificables en els individus amb un major risc genètic de desenvolupar Alzheimer és una bona estratègia preventiva per reduir l’aparició de la demència”.
La Fundació Pasqual Maragall ha presentat aquest estudi en el marc de la campanya “Carrers en blanc” on, junt amb la Fundació Bancària La Caixa, han fet desaparèixer el nom de cinc carrers del barri de Gràcia perquè els vianants es puguin posar a la pell d’una persona que comença a patir símptomes d’Alzheimer. L’objectiu de la campanya és conscienciar sobre la importància de la investigació en la prevenció de la malaltia d’Alzheimer. Durant l’acte de presentació, el Dr. Jordi Camí, director de la Fundació Pasqual Maragall, ha manifestat que “és clau avançar en la identificació precoç i la prevenció de la malaltia, per evitar o endarrerir l’aparició de nous casos”.
El paper de les cuidadores al centre de les associacions catalanes
L’Alzheimer és una malaltia que encara no té cura. S’estima que en els propers anys el nombre de malalts anirà en augment. Així, les persones que es facin càrrec de les cures dels malalts són, segons la Fundació Alzheimer Catalunya, «clau per a millorar la qualitat de vida dels afectats, als quals els efectes en el deteriorament cognitiu, entre ells la pèrdua progressiva de la memòria i de l’autonomia personal, no els impedeix sentir emocions, tenir desitjos, ni els treu la voluntat de seguir lluitant». Des de la mateixa Fundació, el seu director, Ignasi Ferrer, afirma que cal una «coordinació entre recursos i una formació més accessible orientada a la salut i benestar del cuidador, es reduiria notablement el desgast personal, tant psíquic com físic, així com les despeses derivades del que
significa tenir cura d’una persona que pateix la malaltia».
Per altra banda, trobem l’Associació de familiars d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) que considera també que hi ha molta «manca de recursos socials i informació sobre la malaltia». Així, procura «cobrir les necessitats dels familiars de malalts d’Alzheimer» perquè «el desconeixement de la situació es feia palès en el patiment de les famílies i calia un paraigües que donés assistència tant a malalts com cuidadors».
L’Alzheimer: despeses econòmiques i socials
La Fundació del Cervell en el seu Informe «Impacte Social de la Malaltia d’Alzheimer i altres Demències» afirma que la despesa per pacient oscil·la entre 27.000 i 37.000 euros anuals. També afegeix que el 80% de les persones amb aquesta malaltia és cuidada per les seves famílies que, segons la Fundació, assumeixen de mitjana el 87% del cost total. A l’informe indiquen que qui pateix Alzheimer necessita unes 70 hores de cures a la setmana, el que suposa una «sobrecàrrega molt important per les famílies». Han estudiat que un 54,5% dels cuidadors veuen afectada la seva productivitat laboral, ja que cuidar persones amb demència «produeix un major nivell d’estrès que el d’altres malalties cròniques generadores de discapacitat».
En aquesta mateixa línia, la Fundació Alzheimer Catalunya apunta que en el 80% dels casos que la família assumeix les cures, «un familiar o persona de referència ha de renunciar a la seva dedicació professional, esbarjo i fins i tot
relacions socials per cuidar a la persona malalta, gairebé sempre sense tenir la preparació necessària». És per això que molts dels seus programes estan dedicats a l’ajuda i l’acompanyament de les persones afectades per una
demència a través de la seva tasca tutelar, el suport i l’assessorament dels seus familiars, o persones de referència, i la formació de professionals del sector.
A l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer també ajuden a les famílies a veure un «quadre més complet de la situació» en la que de cop es troben. Gestionen psicòlegs i tenen com a objectiu «alleugerir la seva càrrega».
Evitar els factors de risc per reduir el desenvolupament de la malaltia
La Societat Espanyola de Neurologia proposa sis mesures per evitar els factors de risc tot i saber que evitar l’Alzheimer és «complex i difícil de fer en edats avançades de la vida». Alguns estudis basats en estratègies de prevenció poblacional asseguren que portar hàbits saludables podria reduir fins a un 40% els casos d’Alzheimer o, com a mínim, retardar el debut clínic de la malaltia.
Entre les sis mesures proposades trobem realitzar activitat física, activitats socials, activitat mental, prevenir el risc cardiovascular, una bona alimentació i fomentar la reserva motivacional.
La importància de les activitats socials passa per mantenir connexions, fomentar sentiments d’autoeficàcia i d’autoestima i mantenir així la funció cerebral i realitzar també activitat mental. Per la seva banda, factors com la hipertensió arterial, les malalties cardíaques, el tabaquisme i, sobretot, la diabetis són crucials en la deterioració mental associat a l’edat. Per això recomanen fortament la prevenció cardiovascular. Per últim, malalties mentals com la depressió, també s’han associat a la pèrdua de neurones en l’hipocamp i en altres regions cerebrals.
“Als 13 o 14 anys vaig estar molt fumuda. Estava grassoneta i a causa del meu físic vaig començar a patir bullying a l’escola, llavors vaig dir que mai més, vaig començar a perdre pes, vaig passar de 90 a 47 kilos, i al mateix temps em vaig anar allunyant de tothom. Jo era de treure bones notes i vaig passar a treure cincs, no volia que ningú m’estigués a sobre, tenia amigues i les vaig passar a considerar enemigues perquè es preocupaven per mi però jo creia que l’únic que volien és que tornés a ser una bola”. ¿L’assetjament va ser la causa del trastorn alimentari o a l’inrevés? “Causa i conseqüència, tot anava lligat”, afirma la Niobe.
Ella ara té 25 anys, treballa, té parella i amigues, i se sent especialment realitzada perquè pot compartir la seva difícil experiència amb alumnes de tercer d’ESO gràcies al programa What’s Up: Com vas de salut mental?, engegat fa un parell d’anys pel Departament d’Ensenyament i l’ONG Obertament, entitat especialitzada en la lluita contra l’estigma sobre les persones amb problemes de salut mental en qualsevol àmbit social. “Es tracta de trencar el tabú i que a l’escola els alumnes puguin parlar sobre com se senten, aquest és el primer pas”, comenta la Niobe, que afegeix que l’experiència li ha servit “per reconciliar-me amb la Niobe adolescent”.
What’s up es defineix com una proposta pedagògica que involucra l’equip docent mitjançant la “infusió curricular” per la normalització de la salut mental. Aquesta infusió consisteix en l’aplicació de 9 unitats didàctiques corresponent a 6 àmbits competencials (matemàtic, lingüístic, cultura i valors, cientificotecnològic i educació física) en les quals, a la vegada que se segueix el contingut curricular corresponent, s’aborda el tema de la salut mental. Per exemple, a classe de català s’organitza un debat amb un presentador, un jurat, i diversos grups d’alumnes on l’objectiu és l’ús correcte de la llengua però el tema de debat és la salut mental.
Al final d’aquestes unitats didàctiques –cada centre decideix quantes i com les utilitza o si hi introdueix alguna adaptació– es fa una sessió amb el testimoni. “Els alumnes esperen un boig, llavors et veuen entrar, t’escolten i s’adonen que ets una persona normal; per ells això és un primer xoc”, explica la Niobe. Durant la xerrada, afegeix, “surten coses molt maques i molts alumnes et diuen que per fi poden parlar d’allò que els preocupava, que és el que jo no vaig fer, jo m’ho vaig callar fins que vaig explotar”.
Alumnes de tercer d’ESO
El programa –que també compta amb el suport de l’obra social La Caixa– s’adreça als alumnes de Tercer d’ESO perquè, segons els responsables d’Obertament, el 75% dels problemes de salut mental s’inicien a l’adolescència. El curs passat van arribar a 1.500 alumnes de 24 instituts repartits en les comarques de l’Urgell, Anoia, Baix Llobregat, Bages i Barcelonès. Aquest curs la previsió d’Ensenyament és que el programa arribi a 3.500 alumnes de 60 centres d’educació secundària, i a mig-llarg termini la idea és ampliar-lo a altres cursos de l’ESO o fins i tot de primària i entitats de lleure. Com a testimonis compten de moment amb 34 persones, una de les quals és la Niobe, que té tota la intenció de seguir fent-ho.
En la presentació del programa What’s Up, feta fa uns dies a Barcelona, els seus responsables van assegurar que tots els centres on es va implementar el curs passat pensaven repetir-ho aquest any, i que s’havia constatat una disminució significativa en estigma i discriminació en els instituts on s’havia aplicat (avaluant-ne cinc d’ells i cinc on no s’havia fet).
Empar Llopis, coordinadora d’ESO de l’institut Ventura Gassol de Badalona, recorda que el seu claustre va rebre la proposta d’implementar el programa amb moltes reticències, malgrat que des del Departament els van dir que per fer-ho no calia ser expert en salut mental. Al final, però, l’experiència ha estat molt satisfactòria. “Els professors ens vam adonar que coneixem moltes coses dels nostres alumnes però a la vegada en desconeixem moltes altres, que intentem treballar les emocions però no sempre hi arribem”, explica Llopis, per a la qual el moment àlgid del programa és la visita del testimoni: “El torn de preguntes es va quedar curt, als alumnes els va tocar la fibra i van sortir molt conscients que un problema de salut mental el pot tenir qualsevol”.
Trencar el tabú, asseguren des d’Obertament, permet identificar el malestar emocional i a acceptar-lo, tant pel qui el té com per part dels seus companys, també provoca que hi hagi més alumnes que recorrin al suport del seu tutor o del psicopedagog del centre o que apareguin espais de confiança on surtin experiències que fins el moment havien estat silenciades.
Segons un estudi sobre estigma i discriminació als entorns educatius fet per Obertament i corresponent a l’any 2016, al voltant d’un de cada tres alumnes amb trastorns mentals han patit algun tipus de discriminació a l’escola per part dels seus companys, ja sigui evitació i rebuig (14,3%), sobreprotecció i control (10,8%) o escarni (10,8%). En un percentatge inferior, també n’hi ha que pateixen aquesta discriminació per part del professorat. Això fa que més de la meitat ocultin el diagnòstic, als companys i als professors, si bé no sempre ho aconsegueixen, la qual cosa desemboca sovint en abandó dels estudis o canvi de centre.
