A la casa de tova de la família Martínez, els fesols es couen lentament. Acompanyats d’un parell de tortillas de blat de moro, compondran el modest sopar del dia. Igual que per a la trentena de famílies de la comunitat rural de San Miguelito, un nucli de població aïllat al municipi de Cacaopera, a l’oest del Salvador, l’escassetat d’aliments és un problema quotidià. Només un cop per setmana, la seva dieta s’enriqueix amb un parell d’ous provinents de les seves dues gallines. En els últims anys, les collites han estat dolentes. El canvi climàtic fa que les èpoques de sequera siguin més llargues i les pluges més intenses, provocant la destrucció dels cultius. Les dades del ministeri d’Economia revelen que dos terços de la població viuen per sota del llindar de la pobresa, dels quals la meitat es troba en la pobresa extrema.
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, la subalimentació ha augmentat lleugerament. El 2016 afectava el 12,4% de la població, enfront del 10,7% el 2007. Tot el contrari d’un altre país de l’Amèrica Llatina, el Brasil, que, tot i les persistents i considerables desigualtats, va saber pràcticament eradicar la fam i treure milions de persones de la pobresa extrema a la primera dècada del segle XXI gràcies a l’ambiciosa estratègia “fam zero”, basada en les ajudes directes a famílies, el suport a l’agricultura familiar i l’aposta per l’alimentació escolar.
Per l’expresident Lula da Silva, aquesta experiència havia de beneficiar altres països en vies de desenvolupament, el que va donar lloc a un programa de cooperació amb la FAO i diversos països de l’Amèrica Llatina, ratificat per un acord signat el 2008. “Brasil vol transferir aquest coneixement als països germans i cooperar en la solidaritat”, va dir en una conferència al 2011, afegint que “això no és ensenyar una fórmula establerta, però crec en la possibilitat de compartir la nostra experiència, multiplicant els esforços en la lluita contra la fam”.
Un dels aspectes destacats de l’estratègia brasilera va ser l’aposta per l’enfortiment de l’alimentació escolar, vinculat a la promoció de l’agricultura familiar. 45 milions de nens brasilers mengen avui dia escola. És aquest model el que el govern del Brasil i la FAO van ajudar a implementar a El Salvador.
Al municipi d’Atiquizaya, situat a la zona est del país, es repeteix cada dilluns la mateixa escena. Uns integrants de la cooperativa agrícola Las Bromas visiten 16 centres escolars de la zona per lliurar-los la seva producció: tomàquets, raves, cogombres, plàtans i altres fruites i verdures que acompanyen l’arròs i els fesols comprats a través d’un programa nacional. Unes cuineres s’encarreguen després de preparar els àpats, tant per als alumnes del torn de matí com per als de la tarda.
Les integrants de la cooperativa Las Bromas / BENOÎT CROIS
A l’escola Cordelia Ávalos de Tasca, la Sandra, una nena de 5 anys que tenia problemes d’anèmia, és la primera a acabar-se el plat, uns fesols acompanyats d’amanida de cogombres i tomàquets. “La meitat dels nostres alumnes no esmorzen i alguns se’ns desmaiaven”, explica la directora del centre, Ana María Fajardo. “Aquest programa ha contribuït a millorar l’assistència”, afegeix. La iniciativa també pretén promoure els petits agricultors. Aquests es beneficien de l’estabilitat dels preus, davant la volatilitat del mercat, el que els ajuda a estabilitzar els seus ingressos i a tenir més capacitat per invertir.
És el cas de la cooperativa Las Bromas. Originalment formada per dones, reuneix actualment 23 dones i 23 homes, tots petits productors. “Va ser fundada pels nostres pares fa 37 anys, però estava una mica abandonada”, explica Blanca Perdomo, una de les seves integrants. “La vam reactivar fa 10 anys i l’entrada al programa Escoles sostenibles ens va donar un nou impuls”. Nous sistemes de reg, pous i noves eines van permetre una millora de la seva productivitat, al mateix temps que apostaven per l’agricultura orgànica.
No obstant això, cinc anys després de la seva introducció, el programa segueix sent pilot. Malgrat un creixement anual important del pressupost, encara no arriba al 5% de les escoles d’El Salvador, un país amb greus dificultats financeres. A la resta de països beneficiaris d’aquesta cooperació, el programa també està tardant en posar-se en marxa. Tanmateix, el Brasil vol continuar promovent la seva experiència en aquest àmbit. El 2011 va obrir a Salvador de Bahia el Centre d’Excel·lència de lluita contra la fam, que assessora de països en desenvolupament, principalment a l’Àfrica.
Però aquesta aposta declarada per la cooperació Sud-Sud amaga una altra cara de la política exterior brasilera. “El Brasil té aquest discurs més solidari i més horitzontal que la cooperació Nord-Sud, però al mateix temps exclou de les decisions a la societat civil. I no obstant això, hi és molt present el sector privat”, subratlla Enara Echart, investigadora de la Universitat Federal de Rio de Janeiro.
Nens menjant un apat preparat en el marc del programa Escuelas Sostenibles al municipi d’Atiquizaya a El Salvador / BENOÎT CROIS
En l’àmbit de l’agricultura, el suport extern del Brasil als petits productors és clarament minoritari. “Van molt més cap al desenvolupament de l’agronegoci i de l’agricultura intensiva”, apunta Echart. Un exemple és el corredor de Nacala, una regió fèrtil de Moçambic que el govern d’aquest país vol desenvolupar amb la cooperació del Brasil però que va acabar beneficiant a les grans empreses brasileres i perjudicant als petits agricultors locals. “Amb aquesta aposta per la cooperació Sud-Sud, el Brasil no ha volgut tant canviar les regles del joc com ocupar un espai en l’escenari internacional”, conclou.
Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).
L’Institut de Bioenginyeria de Catalunya ha presentat el nou grup d’investigació i Bioenginyeria per l’Envelliment Actiu que liderarà el professor, psicòleg i neurocientífic Paul Verschure. Aquest programa busca desenvolupar tecnologies per fer front als desafiaments de l’envelliment de la població a través d’avenços en sensors mínimament invasius, tractament de senyals, anàlisi de dades i robòtica. El grup SPECS (de les sigles en anglès Synthetic Perceptive, Emotive and Cognitive Systems) compta amb més de 30 investigadors que també col·laboraran amb hospitals com ara l’Hospital del Mar, la Vall d’Hebron, l’Esperança o el Parc Taulí per treballar en la rehabilitació i la recuperació després d’haver patit malalties cerebrals o algun accident cerebrovascular.
Per donar força a la presentació del grup, l’acte ha comptat amb la presència del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia Edvard Moser. Junt a Mai-Britt Moser i John O’Keefe van obtenir el premi el 2014 per estudiar el posicionament de les cèl·lules dins el cervell humà.
Que d’aquí a uns anys podrem incorporar xips al cerebel per augmentar la nostra memòria o que una persona cega amb un xip situat a l’ull que provoqui el cervell podrà reaccionar als estímuls van ser les revelacions més destacables de la trobada.
Paul Verschure, Edvard Moser i Josep Samitier durant la roda de premsa / IBEC
L’acte s’ha iniciat amb la presentació del grup per part de Josep Samitier, director de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), que ha apuntat que «el segle XXI serà el de l’estudi del cervell» i ha ressaltat la importància de la neuroenginyeria per poder entendre com funcionen les neurones, les seves connexions i, al cap i a la fi, el nostre organisme.
Paul Verschure ha seguit manifestant que «el cervell humà és molt misteriós per nosaltres» però que «si arribem a entendre’l, el podrem arreglar». Així, el grup SPECS vol treballar tots els aspectes de la neuroenginyeria: s’endinsarà tant a la neurorobòtica, a la neurocirurgia, a la neurorehabilitació o la neuroeducació entre altres vessants.
Verschure parteix de dues premisses bàsiques per seguir treballant amb el cervell. La primera és que «si l’entens, el pots arreglar». La segona, que «si l’entens, el pots construir».
En aquesta mateixa línia, el Premi Novel Edvard Moser ha opinat que ens trobem «en un dels moments més excitants de la neurociència». A partir de les idees que se’ls hi han anat generant sobre com funciona el cervell es pot «començar a treballar per descobrir com realment funciona». Moser , que estudia les connexions del cervell i les cèl·lules grid (o cèl·lules xarxa), ha comparat el cervell amb el sistema intern d’un ordinador: «si estudiem quins processos fan els ordinadors, podrem arribar a entendre quines connexions tenim al cervell».
Després d’haver apadrinat el naixement del grup SPECS, Moser els ha dirigit unes paraules d’ànim: «espero que aquest grup a Barcelona sigui el principi d’esdeveniments molt importants».
La voluntat de l’acte segons els mateixos organitzadors, l’IBEC i també ‘Obra Social «laCaixa» que des de l’any 2014 dóna suport al programa, ha estat «destacar la importància de l’envelliment com un desafiament social i també posar en relleu les diferents solucions que la ciència i l’enginyeria poden proporcionar».
Setze persones van ser assassinades en un atemptat terrorista a Barcelona el 17 d’agost, quan una furgoneta es va abalançar sobre la zona de vianants de la Rambla per atropellar el màxim de vianants possible. A partir d’aquest moment, un ampli dispositiu de professionals de la salut s’activa. Parlem amb Julio Pascual, Director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar de Barcelona. Aquest hospital, per la seva proximitat al lloc de l’atemptat, va ser el que va rebre el nombre més gran de pacients.
Com arriba el primer avís?
A les 17:10 h de la tarda, el doctor Luis Molina, el cap de secció de cardiologia, que estava de cap de guàrdia aquell dia, rep una trucada del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). És quan els equips del SEM arriben a la Rambla. Ens anunciaven que hi havia hagut un atemptat a la zona i que en breus començarien a enviar gent a l’hospital. A partir d’aquest moment, els responsables mèdics i d’infermeria van a Urgències i avisen a tot el personal de l’hospital perquè es concentrin allà. Per sort aquesta àrea s’havia inaugurat abans de l’estiu amb el doble d’extensió, això ens ha facilitat les coses. Amb les antigues hauria estat molt més dur.
A les 17:40 h arriba el primer pacient a l’Hospital del Mar. Hi ha tot un dispositiu esperant-ho. Com que no sabíem quin volum de pacients arribarien, tot el personal estava multiplicat. Se suspenen dos quiròfans programats amb qüestions que podien esperar. En total es preparen cinc quiròfans. En una guàrdia convencional d’agost tenim un quiròfan actiu, dos en una punta de patologia.
Vau haver de trucar al personal de l’hospital perquè vingués de reforç?
Pràcticament no va ser necessari perquè van començar a venir metges i infermeres que viuen a Barcelona que aquest dia no treballaven perquè estaven de vacances o perquè havien acabat el torn. Van venir cirurgians, traumatòlegs, intensivistes… Es va multiplicar la dotació habitual per dos o tres de manera espontània. Avisem a un neurocirurgià de reforç perquè vam haver d’operar a dos pacients de neurocirurgia amb traumatisme cranial greu. A més de quatre de traumatologia per múltiples fractures i patologies molt greus. Fins i tot vam operar a doble equip en un mateix quiròfan. Va arribar un moment donat en el qual vam haver d’enviar a casa a molts professionals perquè s’acumulaven i hi havia més metges que pacients.
Com es decideix a quin hospital van els ferits?
El SEM és qui decideix. Coneixen perfectament els dispositius de cada centre de Barcelona, perquè treballen cada dia en col·laboració amb els equips dels hospitals. Al centre coordinador es decideix a quin hospital es porta al pacient, en funció de la proximitat, la rapidesa, la capacitació del centre, etc. Per a la immensa majoria de patologies, els quatre grans centres, Vall Hebron, Clínic, Sant Pau i Mar estan capacitats per a gairebé tot indistintament. Si fossin tots al mateix lloc, per criteri de proximitat, hi hauria un problema de logística. Com que es reparteixen, pots treballar de manera molt més organitzada. Cal destacar també el treball que va fer el CUAP Perecamps, que va assumir molts pacients i va tenir un treball de primera línia de foc molt intensa.
Ha passat una setmana i molt pacients han baixat de la categoria de crítics a greus.
Hem arribat a tenir entre tots els centres a 15 pacients molt crítics. Aquesta xifra ha anat baixant de crítics a greus. El passat dimarts quedaven 2 persones crítiques. S’ha fet una bona feina. De les 16 persones que han mort, la majoria ho van fer a la mateixa Rambla o al cap de poques hores de l’atemptat. Només una dona va morir una setmana més tard dels atemptats de Barcelona. Durant la primera setmana hem pogut treure de la situació a diversos pacients greus. Ens podem felicitar pel treball de tothom i d’un dispositiu que ha funcionat.
Quan arribeu a la Rambla aquí hi ha ferits físics però també moltes persones impactades pel que han viscut.
Des del primer dia ens estan gotejant pacients que acudeixen a urgències amb quadres d’ansietat, d’angoixa i de depressió. Hi ha un dispositiu de psicòlegs, metges de família, infermeria, serveis socials, però també un dispositiu concret que ha posat en marxa el Departament de Salut que està atenent aquest tipus de patologies. De fet, no paren de venir, a poc a poc, pacients que pensaven que estaven bé i de sobte senten molta angoixa.
«Alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica», explica el doctor Pascual / ROBERT BONET
I per als professionals, quin impacte suposa?
El nostre treball està cada dia enmig de la patologia, el sofriment, la malaltia, etc. En moments com el de l’atemptat, has de tenir el cap fred i assumir un rol de cura de la població. Això després passa factura i has de pair les emocions. Les situacions que vius, les famílies trencades que coneixes, tanta angoixa i dolor innecessari i immerescut és dur de metabolitzar. Intentes descansar, relaxar-te… Intentem no perdre l’ànim, trobar-li el punt de satisfacció pel deure complert, d’esperança, per veure tanta potència humana i professional a l’hospital. Però, òbviament, alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica. Però després se’ns passa i estem preparats per al següent que pugui venir. És com els bombers pels incendis, nosaltres pels ferits.
Estàveu preparats per a alguna cosa així?
Hi ha un protocol d’incidents de múltiples víctimes. És un protocol senzill que es basa fonamentalment a concentrar la potència de l’hospital i dels dispositius de la zona on acudiran els pacients, oblidar-nos del que estava programat fins a les següents hores o dies, i posar tots els recursos necessaris. Això funciona. En el fons mai estàs preparat per a alguna cosa així, però en el moment que passa un fet d’aquestes característiques et poses mans a l’obra. Els professionals que tenen molts anys d’experiència lideren el treball dels més nous, altres et miren i et pregunten què fer. L’important és que surt la millor versió de cada un. La gent no mira horaris ni torns. La nostra vocació és de servei.
Un servei que es va veure agraït dissabte, a la manifestació de Barcelona. La primera fila estava reservada per a professionals d’emergències, com ara personal sanitari i policial.
Això és bonic i s’agraeix, ens sembla perfecte. A més van anar uniformats amb la bata. Qualsevol agraïment o reconeixement ho agraeix tot el món. Bona part del nostre sou és aquest.
Una dependenta que va obrir les portes de la seva sabateria als turistes que fugien de la Rambla, un agent de la Guàrdia Urbana que va passar d’un operatiu per a les Festes de Gràcia al d’un atemptat terrorista, un taxista que va deixar a la seva família en el càmping per socórrer als vianants ferits a Barcelona, una psicòloga que va acudir al punt d’emergències de Cruz Roja a l’Hotel Palace, un coordinador d’infermers que va organitzar el devessall de ferits a l’Hospital del Mar…
Dissabte 26, quan milers de persones van marxar contra el terrorisme a la capital catalana, ho van fer darrere d’una pancarta subjectada per professionals i ciutadans com els que apareixen en aquest reportatge. Durant el temps que va succeir l’atropellament massiu –un temps que va passar frenètic i que torna ara distorsionat a les seves memòries–, van haver de bregar amb ferits de diversa gravetat, amb vianants en estat de xoc després de presenciar la massacre i amb els vianants d’una ciutat presa per la policia en cerca del terrorista fugitiu.
«No anàvem a deixar a la gent al carrer»
Júlia Fulquet estava, com cada dia, treballant en una tenda de sabates situada al carrer Petritxol, a escassos metres de la Rambla. De sobte va sentir crits i va veure gent corrent. Va pensar que, com altres vegades, potser hi hagués hagut un robatori, una estirada d’una bossa o alguna cosa similar. Però no. Als pocs minuts va començar a entrar gent en la tenda. «Encara no sabíem què havia passat exactament», diu.
Fulquet i uns quants vianants es van tancar en la tenda durant els primers instants. Després va sortir a veure què passava. Quan va arribar al carrer Portaferrissa amb la Rambla va ser quan va ser conscient de la magnitud del succés. Crits, gent corrent, persones tombades en el sòl… Va tornar a la tenda i amb ella van entrar més persones: dues noies alemanyes, una argentina i dues amigues de Júlia que estaven a prop en aquest moment. «No anàvem a deixar a la gent al carrer» comenta la jove.
Va baixar llavors la persiana per segona vegada. «Els vaig donar aigua, menjar… i la contrasenya del wifi!”, comenta. Estant tancats, WhatsApp i les xarxes socials eren l’única manera de contactar amb l’exterior i saber què passava. Així van avisar a familiars i amics. “En general vam estar bastant tranquil·les”, explica Júlia recordant les gairebé tres hores que van estar confinades a la tenda.
Van sortir definitivament quan un agent de policia cridava als comerços de la zona que ja podien anar a les seves cases. De les sis noies, tres eren turistes. Es van intercanviar els números de telèfon i els van donar indicacions sobre com moure’s per la ciutat. “No ens van tornar a trucar, suposo que els hi va anar tot bé”, confia Fulquet.
Júlia Fulquet es va tancar amb alguns clients a la sabateria on treballa / ROBERT BONET
«Hi havia policia amb les víctimes i nosaltres vam anar a per l’autor»
Enrique Fernández no és un comandament de la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó un dels seus agents, però el dijous a la tarda va haver de dirigir a un equip de la Unitat de Suport Policial (USP), que va baixar des de les Festes de Gràcia fins a la Rambla quan els va arribar l’alerta per ràdio. «Quan el comandament està de vacances, és el més veterà el que es posa al càrrec de la furgoneta», diu. Aquests dies li tocava a ell.
«Quan vam arribar, la imatge era dantesca, amb companys atenent a gent al terra», recorda. Com ja hi havia suficients agents amb les víctimes, la seva unitat es va dirigir cap a la Boqueria, «on es deia que podia estar l’autor», i van entrar en columna. Encara que la USP, la unitat antidisturbis, no està pensada per a actuacions d’aquestes característiques, Fernández assegura que estan preparats i han rebut cursos dels Mossos d’Esquadra. Però no van trobar al fugitiu.
Tampoc va aparèixer en els registres que la seva unitat va realitzar a diversos domicilis seguint les indicacions dels veïns. «Al final, col·laborem amb altres equips per fer el desplegament a la zona zero», explica Fernández, que se’n va anar a casa ja de nit, algunes hores després que finalitzés el seu torn. Dels seus companys destaca que van tornar a treballar gairebé tots els que estaven de vacances. «Si no va venir el 100% de la unitat, va anar el 90%, amb explicades excepcions», conclou.
«Tot el personal es va bolcar immediatament»
«En el moment en què rebem l’alerta, cap a les 17.10 h, vaig avisar al cap de guàrdia i comencem a redistribuir espais i gent». Qui parla és Xavier Canari, responsable d’infermeria de l’Hospital del Mar, el centre sanitari de Barcelona que va rebre al major volum de ferits el dijous. «No sabíem quanta gent ferida vindria, així que assignem rols a cada grup de professionals», relata.Canari s’encarrega, al costat d’altres professionals, d’idear un protocol per a casos de múltiples víctimes. Aquest dia ho van començar a aplicar. «Era molt important assignar rols perquè cada persona sabés què havia de fer», recorda Canari.L’infermer explica la dificultat del triatge dels ferits, com havien de ser distribuïts, segons la gravetat de les ferides, i després identificar-los. «S’ha de fer una valoració molt ràpida del pacient, alguns havien d’anar directament a la UCI o a quiròfan», precisa.
Una de les dificultats afegides en aquell moment va ser que molts ferits arribaven sense identificació personal, per la qual cosa van haver d’assignar-los un codi i un nombre per identificar-los i fer-los un seguiment fins a poder saber qui era aquesta persona.El millor record de Canari és que «tot el personal es va bolcar immediatament». Ràpidament van començar a aparèixer molts professionals del centre que estaven de vacances o tenien el dia lliure: metges, infermeres, anestesistes, intensistes, traumatòlegs… «Tots volien ajudar», afirma orgullós.
Ara que han passat uns dies des de l’atemptat, Canari remarca que l’Hospital s’ha bolcat també a ajudar «per si algun professional té algun problema», sobretot a causa de síndromes postraumàtics. Per a ell és molt positiu el reconeixement que se’ls va fer a la manifestació del dissabte, on els equips d’emergència van sostenir la pancarta davantera, però assegura, convençut, que «la gran virtut no és solament dels professionals mèdics, sinó de totes les persones que van oferir la seva ajuda, des de traductors a donants de sang». Per això conclou que «Barcelona es va bolcar, nosaltres solament vam ferla nostra feina», sentència.
«Nosaltres també estàvem en xoc»
Una setmana després dels atemptats, Rocío Gamboa segueix treballant en el suport psicològic a les víctimes i afectats per la massacre. Ella forma part de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències (ERIE) per a la Creu Roja, i com a tal va haver d’acudir al punt d’atenció que l’entitat va habilitar a l’Hotel Palace. Va viure les primeres atencions psicològiques a peu de carrer.
La seva funció davant els afectats, explcia, era recuperar «el seu equilibri emocional, que en aquell moment està trencat». «L’atenció psicològica primària és essencial per preservar la salut mental, era necessari que la gent activés la seva capacitat d’enfrontament», explica aquesta psicòloga. Encara que afegeix també que, davant una situació tan inesperada, la seva tasca de vegades va consistir també ajudar a «cobrir les necessitats bàsiques». Amb això es refereix a donar a la gent aigua, bolquers, carregadors de mòbil…
Gamboa ressalta que va ser «impressionant» veure com tots els serveis presents a La Rambla «treballaven pel bé comú». «Nosaltres també estàvem en xoc i, en moments així, un somriure, que algú et toqui la mà, és d’agrair», expressa. A més de l’Hotel Palace, els dies següents va haver d’acudir a l’hospital Vall d’Hebron i a la Ciutat de la Justícia a donar suport a familiars de ferits i de víctimes mortals, respectivament.
Rocío Gamboa, psicòloga de la Creu Roja
«Hi havia tant silenci que semblava que anava sol al taxi»
Cesc Roca estava al càmping on estiueja amb la seva família quan es va assabentar de l’atemptat. Ràpidament va arrencar el taxi i va baixar directe a Barcelona: «El meu deure era estar amb els meus companys i la meva ciutat», proclama. Segons els protocols interns dels taxistes, davant de qualsevol situació d’emergència, cal contactar amb la Guàrdia Urbana de Barcelona per saber com ajudar: «L’important era portar a les persones d’un lloc a un altre», afirma.
Roca, com molts altres companys, van portar a diversos ferits als hospitals –en el seu cas sobretot a l’Hospital del Mar–, però també van portar a gent fins a altres transports públics per si havien de fer trajectes fora de la ciutat. «Així no es desaprofitava el temps», explica.
«Et quedes molt tocat per totes les emocions», reconeix, “vas amb quatre persones més al cotxe, però hi ha un silenci i tensió que sembla que vas sol”. A partir de les 23 h un grup més reduït de taxistes va continuar pels voltants de la Rambla, per si se’ls necessitava.
La resta de conductors, entre ells Roca, va omplir els cotxes amb aigua i menjar i es van dirigir a la Ronda de Barcelona, on hi havia molts cotxes embussats des de feia hores per l’operació Gàbia de control policial. Amb els taxis parats a la zona alta de la ronda, van baixar a peu a socórrer a les famílies, lliurant-los aigua i menjar.
En veure’ls, algunes famílies deixaven al conductor al cotxe i la resta de la família podia anar-se’n a casa gràcies a l’ajuda del taxista. «Aquesta nit no vaig poder dormir per totes les emocions viscudes», relata aquest taxista, que havia estat a les Rondes fins passades les 3:30 h del matí.
Per si això no fos suficient, Roca va participar en la mostra de condol per part dels taxistes a La Rambla. “Això ja va ser massa. Veure com reaccionava la gent que hi havia a l’ofrena és un moment que no podré oblidar mai a la vida”, assegura emocionat.
Per què tenim una ciència per a l’estudi de la llum, l’òptica, i no la tenim per a l’estudi de les ombres? Per què hi ha una ciència de la matèria, la física, i no hi ha una altra dedicada a les formes? Per què i des de quan dividim les ciències entre humanes, socials i naturals? Per què no vam classificar les àrees de coneixement en ciències d’allò visible i invisible? O en ciències terrenals, celestials i del que se situa entre el cel i la terra? Preguntes com aquestes no tenen una resposta senzilla i homogènia, com adverteix l’eminent historiadora de la ciència LorraineDaston en el seu llibret ‘Breu història de l’atenció científica’. La ciència ha anat seleccionant els seus objectes d’estudi no tant de manera capritxosa, que també, sinó sobretot com a resultat de les idees, els problemes i els interessos de cada època històrica.
La biologia, per exemple, ens sembla a primera vista una ciència fonamental, compacta, indiscutible, com si hagués existit des que la ciència és ciència. Al cap i a la fi, els éssers vius sempre han estat aquí i sembla plenament justificat que constitueixin un objecte d’estudi. No obstant això, la biologia amb prou feines té dos segles d’existència. I, si l’examinem amb deteniment, advertim zones menys fermes, especialment en les seves fronteres i interseccions amb les disciplines que s’ocupen de la matèria i de la ment, o amb les biotecnologies. I també moltes llacunes: per què tenim una disciplina que estudia les anomalies i monstruositats de l’organisme animal o vegetal, la teratologia, i no tenim una altra disciplina anàloga que s’ocupi dels éssers més bells i perfectes?
Amb la sociologia passa una cosa semblant. També és una ciència jove, amb prou feines un parell de segles d’existència. Si realment sempre han existit societats humanes, per què no s’ha considerat abans que la família, l’empresa i altres organitzacions socials podien ser objecte d’estudi científic? Sent com són enormement complexes les societats humanes, no és difícil imaginar la infinitat d’assumptes rellevants que potser mereixerien no només ser objecte de coneixement científic sinó tenir una disciplina pròpia. Tenim potser una ciència de l’amistat? De moment no, però no és descartable que hi hagi en el futur.
El que ara anomenem biomedicina o biologia mèdica és un conglomerat de ciències bàsiques, socials i humanes en el qual s’integren les disciplines clíniques i altres tan diverses com la citologia, la nanobiotecnologia, la genètica, la toxicologia, la nutrició, l’antropologia mèdica, la infermeria… i així fins a més de 70, segons la classificació del JournalCitation Reports de 1996. Però en aquests 20 anys han aparegut la proteòmica, la metabolòmica i la nutrigenòmica, per citar només algunes de les noves ciències òmiques.
La biomedicina és un bon exemple de com va desenvolupant-se un camp de coneixement. Els nous objectes d’estudi i les noves disciplines semblen anar sorgint sense ordre ni concert, com excrescències en un cos monstruós. La mateixa biomedicina podria ser ella mateixa un digne objecte d’estudi de la teratologia o, ja posats a especular, del que podríem anomenar teratologia ontològica. Perquè el que existeix i el que no existeix com a objecte científic canvia amb el temps; o, com diu Daston, la història de la ciència és una història de l’ontologia. Com no podia ser d’altra manera, l’anatomia, l’embriologia i la bioètica són filles del seu temps, però és important conèixer per què. L’actual efervescència interdisciplinària que viuen la investigació i els estudis universitaris no és cap moda, sinó una fase del desenvolupament de les ciències per donar a llum, per hibridació, fusió o acompliment, noves disciplines.
Per a molts musulmans Gihad vol dir esforç en seguir el camí; per a d’altres en canvi, significa guerra santa, mort als impius, tanmateix musulmans. Com ho foren les Creuades.
De ramlah, sorra en àrab, en diem rambles, lleres obertes pels aiguats a la terra polsegosa. Com les de Barcelona, algunes esdevenen avingudes i passejos on bada la gent entre botigues i altres amenitats. Allà ahir mateix poc abans de les cinc de la tarda, una munió de gent, l’esguard esborronat per l’esglai, mirava de fugir de la fúria atapeïda d’un odi que també parlava àrab ni que fos amb accent de Ripoll.
Ells. Instruments d’un(s) altre(s) vell(s) de la muntanya. Fanàtics, no pas innocents. Com quan a l’Alamut, Hassan ensinistrava amb haixix els assassins, aliats ocasionals, diuen, dels Templers, uns altres que en nom de l’Altíssim anorreaven els infidels i els deslliuraven de les seves riqueses.
Els déus que els humans imaginem poden, de vegades, fer la vida menys inquietant en donar-li un sentit; d’altres però els somniem inexorables, totpoderosos, coartada perfecta per imposar la seva manera de veure el món, sobretot creient-nos de debò que és la bona, la nostra. Tempestes nodrint les riuades que ens arrosseguen a l’avern. És clar que tampoc no són imprescindibles per fer mal. Ajuda molt la cobdícia.
En preferir la rambla curulla de vida – així com és, malgrat tot– que esquitxada de morts, cal l’esforç de restar dempeus i respectar les regles que ens ajuden a mantenir la fràgil convivència entre els humans, sense deixar-nos matar però tampoc renunciar al civisme –civilització ens queda potser massa gran– que tan fàcil és de perdre i que tant costa conservar.
Els atemptats terroristes dels dies 17 i 18 d’agost a Barcelona i a Cambrils han deixat la ciutadania en un estat d’estupor. Teníem els antecedents d’altres ciutats europees i sabíem que ens trobàvem en estat d’alerta però tendíem a pensar que el que els havia passat a d’altres no ens passaria a nosaltres. No vull entrar en les diverses polèmiques encetades arran dels successos tràgics ni vull fer cap mena de valoracions sobre el que calia haver previst. El que vull fer aquí i ara és un conjunt de breus reflexions al voltant d’uns interrogants que retornen insistentment: Què va passar en la ment dels terroristes? Com ha estat possible que uns joves “normals”, “integrats en la societat”, que estudiaven o treballaven, que fins i tot algun d’ells havia estat escollit delegat de classe en el centre escolar hagin estat els actors que han causat 16 morts i desenes de persones ferides?
Per respondre aquestes preguntes no han faltat intents fets des de diversos camps i disciplines: experts en terrorisme jihadista, psicòlegs, professores d’ètica, etc. Així, Lorenzo Vidino, director del Programa sobre Extremisme de la Universitat George Washington, alertava en un article publicat al diari El País (el dia 27 d’agost), que és un error pensar que la integració és l’antídot de la radicalització. I afegia que la major part de la gent radicalitzada a Espanya i Europa s’ha criat en una comunitat i forma part de la societat. No obstant això, seguia explicant Vidino, el problema de la radicalització no té a veure amb la integració sinó que es relaciona amb un sentiment personal de no pertànyer a la societat. Ras i curt, estudiar, treballar, tenir amics o anar de festa pot simular una bona integració social però no evita que aquest mateix subjecte que fa una vida aparentment “normal” visqui immers en un sentiment de decepció profunda, intensa, insuportable.
Hans Magnus Enzensberger, assajista alemany, escriu en el seu llibre El perdedor radical que en els últims dos segles, les societats més exitoses s’han guanyat a pols nous drets, noves expectatives i noves reivindicacions i han posat en l’ordre del dia conceptes com la dignitat humana i els drets de l’home però, alhora, s’han encarregat d’exhibir la desigualtat davant de tots els habitants del planeta i en tots els canals de televisió durant les 24 hores del dia. Per això, la decepcionalitat dels éssers humans ha augmentat amb cada progrés. I és en aquest marc social quan apareix la figura del perdedor radical. Aquest individu pot viure en societat però se sent exclòs i fàcilment acaba concloent que la culpa és dels altres. Però perquè això sigui possible és necessari que intervingui un segon element: el discurs de la creació de l’enemic.
Humberto Eco va descriure magistralment la seva naturalesa al defensar la tesi segons la qual tenir un enemic és important no solament per definir la identitat d’una col·lectivitat sinó també per procurar-nos un obstacle respecte del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, a l’encarar-lo, el nostre valor. Per tant, quan l’enemic no existeix, cal construir-lo. I com és descrit l’enemic? Doncs amb adjectius com “lleig, mesquí, traïdor o lladre”, però, fonamentalment, l’enemic és algú que gaudeix impúdicament, algú que renega de tota moral i s’entrega sense límits a tot tipus de desmesura. És una descripció que ja podem trobar en les Catilinàries de Ciceró quan presenta els amics de Catilina en termes inequívocs.
En el passat segle XX vàrem tenir dos exemples tràgics d’aquest tipus de discurs: Joseph Goebbels, el ministre de propaganda del III Reich, i la Doctrina Truman, que va inaugurar la guerra freda. I, ara, en les primeres dècades del segle XXI ens enfrontem a un discurs molt potent, astutament pensat i basat en el concepte de proclama i en la recuperació de la personalització de la guerra. Els terroristes de l’Estat Islàmic recorren al combat cara a cara i maneguen la carta de la superioritat moral. En paraules de Philippe-Joseph Salazar, porta la personalització de la guerra fins al seu extrem lògic.
Per concloure, fins no fa gaire temps, es pensaven els actes terroristes com aquells actes realitzats per fanàtics polítics i/o religiosos o per persones desarrelades, marginals, fracassades o inútils. Ara sabem que l’EI es nodreix, sovint, de diplomats, fills de bones famílies, de noies tranquil·les i estudioses o de noies que portaven una vida “normal” i amb mostres de solidaritat vers els altres.
I, davant d’aquest conjunt de fenòmens cal reconsiderar la manera d’enfrontar el problema, sense alarmismes però també sense ingenuïtats i prestant més atenció en aquells punts en els quals sí que es generen les condicions de la radicalització/conversió més extrema.
El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. El marc normatiu autonòmic de prescripció infermera permetrà que el personal d’infermeria tingui seguretat jurídica a “l’indicar o usar medicaments, productes sanitaris i serveis a centres públics i privats”. També es busca “fer valdre les relacions interprofessionals i el treball en equip, mantenir la qualitat i la continuïtat assistencials i garantir la seguretat clínica de les persones ateses”. Per tant, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.
La necessitat de crear aquest decret autonòmic respon a un altre de l’octubre del 2015 d’àmbit estatal que no permet als infermers aplicar cap medicament o tractament sense la prescripció d’un metge. Això inclou també apòsits, pomades i bolquers. La iniciativa, pendent de realitzar-se des de l’1 de juliol de 2015, es va rebre amb els braços oberts des del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB).
Núria Cuxart, directora de programes del COIB i degana del Consell del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Catalunya, opina que aquest decret del Govern de la Generalitat «no és el millor que Infermeria hagués pogut aconseguir» però valora positivament que tothom hi pugui intervenir. La memòria preliminar del decret és pública i es podrà votar a la web de la Generalitat fins el 10 de setembre.
Ara s’haurà de veure cap a on camina el nou decret i quins col·lectius, grups o agents s’hi oposen. Qui ja s’ha mostrat en contra és el col·lectiu de mèdic. A l’oposició expressada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) també s’hi va sumar Metges de Catalunya (MC), que rebutja taxativament el projecte. Segons apunta el sindicat en una nota de premsa s’hi oposen perquè “no garanteix la seguretat clínica dels pacients”.
Segons Cuxart, en una entrevista per aquest mitjà, ells «perden una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ho defensen per garantir la seguretat de l’usuari”. Tot i això, aquesta no és una postura compartida per tots els metges i alguns, segons la degana del Col·legi, «saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure». Cuxart confia que a l’octubre es pugui tenir la regulació aprovada, però això dependrà de la rapidesa en els tràmits i del grau d’acord.
Barcelona vol ser la seu de l’Agència Europea del Medicament
El 20 de novembre Barcelona sabrà si és l’escollida per allotjar l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les sigles en anglès). Barcelona competirà amb altres 18 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Dublín o Milà, per tenir la seu de l’Agència Europea del Medicament quan surti de Londres pel «Brexit». Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.
El president del Govern, Mariano Rajoy el de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van acordar el passat mes d’abril presentar la candidatura de Barcelona per segona vegada a la història. La primera va ser l’any 1992 en el marc dels Jocs Olímpics a la ciutat i la candidatura va quedar en segona posició.
Dublín, Copenhague, Estocolm, Bratislava o Amsterdam són algunes de les altres ciutats candidates a optar a acollir la seu de l’EMA. Entre totes, Barcelona sembla ser la preferida per diversos motius: les oficines s’ubicarien a la torre Agbar a la plaça de les Glòries, un edifici ja construït i amb una capacitat similar a la seu actual, a més de tenir un pàrquing i un auditori propi. Un dels punts que podrien fer caure a Barcelona és el procés d’independència que viu Catalunya.
Actualment, a Londres treballen 900 treballadors fixes que hauran de traslladar-se a la nova seu. A més, l’EMA té una xarxa de 1.600 empreses associades i rep unes 40.000 visites anuals. Aquestes característiques es tradueixen en necessitat d’infraestructures, connectivitat i transport que la ciutat que rebés la seu hauria de facilitar.
Brussel·les preferiria situar la seu a un estat que no tingués encara agències europees. En aquest cas, l’estat espanyol ja dóna base a cinc agències (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) i, per tant, tindria les de perdre per aquesta banda.
Les funcions de l’Agència Europea del Medicament impliquen autoritzar la comercialització a empreses i fer seguiment dels medicaments a la Unió Europea. També compta amb un programa d’assessorament científic que facilita la investigació de nous medicaments i impulsa el seu desenvolupament.
L’Atenció Primària reclama recuperar-se
Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) es van reunir a finals de maig amb el Conseller de Salut, Toni Comín, per traslladar-li un seguit de propostes que ells consideren necessàries per millorar l’atenció primària. A la reunió li van entregar un manifest consensuat per més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) i dos ajuntaments en el qual reclamaven una sèrie de reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”.
El manifest va ser impulsat per professionals del CAP Can Vidalet d’Esplugues que es queixaven de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això denuncien que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.
Les entitats signants van mostrar el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.
Salut defensa que aquestes mesures estan ja incloses dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) presentada a finals de maig. Segons aquesta, Salut preveu crear 5.000 llocs de treball: 1.500 metges, 2.500 infermeres, 130 treballadors socials i 800 auxiliars administratius. Durant l’any 2016, els Centres d’Atenció Primària (CAP) van rebre més de cinc milions i mig de persones. Vuit de cada deu catalans han visitat un CAP una vegada l’any i la mitjana és de 8 cops l’any.
Llistes d’espera a la baixa
Els primers mesos del 2017 les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les. Aquest pla ha d’assolir els seus objectius l’abril del 2018. Si bé el balanç que ha realitzat la Generalitat dels primers mesos del pla és positiu, ara potser queda estancat per la falta de professionals mèdics en algunes especialitats com l’oftalmologia o l’anestesia.
Al desembre del 2016 164.828 persones es trobaven esperant per ser operades quirúrgicament, 4.000 més que l’any 2015. El fet d’esperar més per una intervenció es justificava, segons Salut, per la reducció en els retards en consultes i proves diagnòstiques. Els pacients que esperaven a finals de juliol per ser intervinguts, visitar a l’especialista o sotmetre’s a una prova diagnòstica rondava les 736.000 persones.
Hi ha patologies que no aconsegueixen baixar les seves llistes d’espera i un alt nombre dels seus pacients es troben dins el temps màxim recomanable, uns dos anys. És el cas de les cataractes, les pròtesis de maluc i les de genoll.
Sala d’espera del CAP Chafarinas / ROBERT BONET
Comín segueix darrere l’Hospital General de Catalunya
Una altra de les incògnites que se’ns presenten amb l’inici del curs escolar és què passarà amb els acords entre el Departament de Salut i l’Hospital General de Catalunya (HGC), ubicat al Vallès i propietat de QuirónSalud. El conseller Toni Comín va manifestar la voluntat de compra de l’HGC l’octubre del 2016 però no va ser fins a l’abril del 2017 que Salut i QuirónSalud van iniciar converses.
La compra de l’Hospital General de Catalunya suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per fer a Cerdanyola i a Rubí, segons el mapa sanitari d’inversions de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya. Els dos hospitals que es deixarien de construir serien l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Les places que és capaç d’absorbir l’HGC cobririen aquesta necessitat.
Cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.
Dins la mateixa estratègia de desprivatitzar la xarxa d’atenció pública, Comín va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa.
Un cop hagi solucionat el repte de la compra de l’Hospital General Comín s’enfrontarà al cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.
La Llei del Dret Universal a l’Assistència Sanitària, a punt de desplegar-se
La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. La nova llei aprovada al Parlament de Catalunya desafia el Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular.
Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada. Així, s’elimina la carència de tres mesos de residència que s’havia d’acreditar i, per tant, ja no requerirà cap arrelament previ. D’aquesta manera, l’empadronament és l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.
El CatSalut ja garantia l’atenció urgent a persones no empadronades al territori. Ara, amb la nova llei s’afegiran criteris d’arrelament que permetin als col·lectius més vulnerables que estiguin en situació irregular acreditar la condició de residents.
Salut disposa de tres mesos des del registre, a mitjans de juny, per desplegar la norma. Una llei que va comptar amb el suport de Junts pel Sí, PSC, Catalunya Sí que es Pot i la CUP. Ciutadans es va abstenir i el PP va votar en contra.
“Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida”. Montserrat Roig és una infermera que ha dedicat més de vint anys a l’oncologia pediàtrica. “La infermera oncològica ha de ser sobretot una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció”, assegura.
“La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants”. L’experta en salut de la Universitat de Berkeley Xóchitl Castañeda reivindica la necessitat de «rehumanitzar la migració» davant les moltes mancances sanitàries que pateixen els migrants als Estats Units.
Un dels avantatges d’un país petit, més evident quan s’arriba a una certa edat, és la facilitat que totes ens coneguem. Quan vaig treballar a l’Hospital de Bellvitge a mitjans dels 70, vaig conèixer força a fons la mare d’Oriol Junqueras. Una excel·lent persona, l’Antònia. Molts bons records. I uns quants anys abans, quan encara era un innocent membre del grup de joves de la parròquia, vaig participar en l’organització d’una xerrada que aniria a càrrec del pare del conseller Toni Comín. En ambdós casos parlo de referents morals que, com a tals, transcendeixen l’àmbit familiar i no poden ser utilitzats només pels respectius fills. I menys fer-los servir per justificar segons quins disbarats.
Així, és un disbarat dir, com diu el conseller en una recent entrevista de caire molt personal, que el PSUC no va pactar el règim del 78, expressió justificadament pejorativa per parlar de la Transició, quan la seva consigna era el pacte social, com ja vaig explicar amb un exemple pràctic de la més gran lluita que mai hi ha hagut a l’hospital de Bellvitge en què precisament l’Antònia va ser còmplice necessària, fent la vista grossa com a supervisora del torn de nit, de l’elaboració de l’enorme pancarta de cinc llençols que penjaríem de l’escala d’incendis. El PSUC va pactar amb el franquisme, de la mateixa manera que l’any 1937 s’havia dedicat a liquidar anarquistes i trotskistes, seguint les ordres d’Stalin, per impedir qualsevol deriva revolucionària, de la mateixa manera que ara ICV subsisteix a base de xuclar el seny als Comuns, en gran part ja predisposats a deixar-s’ho fer, s’oposa al referèndum de l’1-O amb arguments i mètodes que posen en evidència la seva oposició a l’assemblearisme i, en definitiva, posa traves a la República catalana perquè en realitat no vol cap canvi important, ni nacional ni social. No poso en dubte l’existència de gent honrada entre els seus membres, però aquells que signen aquesta via i el manifest de la Marea Blanca ja m’explicaran com volen aconseguir canviar el model sanitari sense un procés constituent de caire assembleari que és precisament el que rebutgen.
Trobo que no és honrat, i estic segur que els referents morals esmentats coincidirien amb mi, que just abans d’un 1-O que volem i preveiem seguit d’un procés constituent que decidiria els eixos fonamentals de la nova república, entre els quals el model d’administració i de sanitat, hom pretengui desenvolupar lleis que consoliden i reforcen els actuals models. A continuació repasso tres d’aquestes actuacions que fan sospitar a molta gent del carrer que, per a “qui mana”, el més important del pas a la nova república és deixar-ho tot ben lligat per tal que res no canviï.
No és honrat fer-ho, a més, mentint. O el que és el mateix, ocultant la part més important del que en realitat es pretén. Comín ens presenta el projecte de llei que harmonitza les fórmules de gestió de l’assistència sanitària pagada amb fons públics, complementat amb el de llei de contractes de serveis a les persones, com a una aspiració d’una indefinida societat civil catalana sense ànim de lucre davant la voracitat de les grans empreses que, per la seva capacitat econòmica, guanyen els concursos de gestió. I es justifica en una directiva europea que fa anys que el govern estatal, o subsidiàriament el català, hauria d’haver adaptat obligatòriament. Com explico en el meu treball “Catalunya en procés de desprivatització”, hagués estat acceptable fer aquesta adaptació de manera provisional, mentre decidim el model sanitari que volem i sense necessitat de jurar els principis fonamentals del Model sanitari català com abans es juraven els del Movimiento.
Però és que, a més, quan Comín diu que els problemes del personal del transport sanitari no són problemes seus, sinó de l’empresa subcontractada, a part de demostrar un important grau de deshumanització, ens està assenyalant el problema bàsic del model sanitari català, que perdurarà amb la suposada economia social, és a dir, la falta de control directe per part del servei nacional de la salut. A més, és evident que el nombre d’aquest tipus d’entitats ha augmentat gràcies a la reculada de l’estat de benestar i que Comín ens està dient que ens oblidem de recuperar l’estat del benestar i que ens dediquem a organitzar un mercat d’entitats que suposadament no tindran ànim de lucre.
Per qüestions d’espai, i perquè ja n’hem parlat i més que n’haurem de parlar, no m’estenc en el que oculten, en la lletra petita i amb el silenci informatiu, els esmentats projectes, és a dir, la clara intenció d’estendre l’activitat privada als centres públics. Una infàmia.
La falta d’honradesa quan es parla de participació ciutadana ve de lluny. I segueix sense ser honrat vetar el debat de qüestions que són bàsiques per arribar a una bona solució. Doncs resulta que en les reunions participades per elaborar els plans estratègics que acabaran decidint el projecte del nou Trueta no es pot parlar ni del model de gestió ni del model de relacions laborals. Com ja vaig indicar en el meu anterior article, la unificació dels règims laborals del Trueta i de l’IAS és un factor bàsic per parlar de si poden anar junts o no aquests dos centres.
Finalment, cal incloure en aquest paquet de falta d’honradesa l’anunci del pla pilot que faria assumir a les mútues laborals totes les malalties del treball. Vicenç Navarro, assessor dels governs Tripartits on el conseller Comín ja va jugar un paper, ens va informar del nefast paper de les mútues en el tractament de les malalties professionals. Aquest pla de Comín, després de reconèixer que aquestes mútues ens estafen 600 milions anuals, pretén que ara compleixin amb l’encàrrec que mai han complert, en comptes de dir-los el que seria més lògic: “Heu incomplert. Per tant, aquesta feina per valor de 600 milions anuals la farem nosaltres i us descomptarem els diners. I ja parlarem dels que ens deveu d’exercicis anteriors, potser el millor que podeu fer és desaparèixer”. Per a què, sinó, una república?
