Just Deploy It!

Blog

  • Els protectors d’estómac, entre la por i el risc

    «Jo em prenc cada vespre un protector i vaig divinament». «Avui aniré de marxa i em prendré un o dos omeprazols». «Amb tantes pastilles, necessitaré un protector d’estómac». Aquestes frases se senten sovint en l’entorn d’amics o en les consultes. Hi ha moltes persones que prenen protectors d’estómac, tantes com el 57% dels majors de 65 anys i el 10% de la resta de la població de Catalunya. És un consum dels més alts del món. Tant a Espanya com a casa nostra s’ha incrementat en un 500% entre els anys 2000 i 2012, segons dades del Ministeri de Sanitat, i ha arribat a ser el subgrup terapèutic més prescrit.

    Però, què són els protectors gàstrics?  Els medicaments coneguts popularment amb aquest nom són inhibidors de la bomba de protons (IBP) i formen part del grup farmacològic dels antiulcerosos. Tenen noms acabats amb «prazol» (omeprazol, pantoprazol, lansoprazol, esomeprazol, rabeprazol), són molt semblants i tots tenen la mateixa efectivitat. Actuen disminuint fins un 80-95% la secreció àcida de l’estómac. Tenen unes indicacions ben definides, com ara el tractament de l’úlcera gastroduodenal o de l’esofagitis, i la prevenció d’úlceres i sagnat digestiu en persones de risc tractades amb antiinflamatoris (AINE), entre les més importants.

    El seu ús sobrepassa, però, aquestes indicacions i es prenen en moltes situacions, amb recepta mèdica o sense, perquè es poden adquirir lliurement a la farmàcia. És molt freqüent el seu consum tant per decisió de les persones com per indicació mèdica. S’utilitza en cas d’acidesa, digestions pesades, intolerància als greixos, transgressions dietètiques o quan es prenen altres medicaments, fins i tot antibiòtics. A les persones grans polimedicades se’ls acostuma a receptar també un protector. Existeix l’imaginari, afavorit per anuncis televisius, que formen una capa a les parets de l’estómac i així les pastilles no fan mal. Aquesta idea és totalment falsa i contrària a la biologia humana, per a la qual la secreció àcida de l’estómac és un primer pas fonamental de la digestió dels aliments que els transforma perquè puguin ser absorbits en el budell prim en forma de nutrients.

    Però si no estan indicats, per què els receptem o els comprem de manera tan exagerada? Podem trobar diverses explicacions. La primera és la por excessiva, característica de la nostra societat, que influeix en la conducta de metges i no metges. Por de tenir alguna malaltia, o de què es presenti alguna complicació. La por, que hauria d’induir-nos a la prudència, ens porta a un consum excessiu de fàrmacs perquè els veiem com una solució fàcil i obviem els possibles aspectes nocius. Els departaments de màrqueting farmacèutic la van encertar a l’hora d’anomenar-los protectors gàstrics. La paraula protecció té un efecte quasi màgic en una societat poruga, que ofereix per a aquests fàrmacs un mercat potencial molt ampli.

    L’expectativa de solucionar-ho tot amb una pastilla, sigui l’efecte d’una borratxera o una dispèpsia que es podria evitar amb canvis en els hàbits alimentaris, ens porta també a un consum inadequat d’aquests productes. La intolerància del malestar i l’imaginari de què tot es pot prevenir i tractar ha esdevingut un camp adobat per a la venda massiva de productes que no necessitem. El paper central del fàrmac en l’actual pràctica mèdica és causa de l’ús inadequat dels IBP i de molts altres medicaments.

    En general, es considera que són segurs i ben tolerats, cosa que juntament amb el nom de protectors, fa que associem el seu consum amb efectes beneficiosos. De fet, però, són fàrmacs com els altres, amb els corresponents efectes adversos. Aquests, encara que poc freqüents, s’estan veient cada vegada més pel fet que gran nombre de persones els prenguin i ho facin de manera continuada durant llargs períodes de temps. Entre els efectes adversos destaquen el major risc de fractures, el dèficit de Vitamina B12, la hipomagnasèmia, la infecció per un germen rar anomenat Clostridium difficile, una major incidència de malaltia renal aguda i crònica o la pneumònia. També s’ha observat que interaccionen amb alguns medicaments, reduint el seu efecte. En concret, l’Institut Català de Farmacologia calcula que de les 9.300 fractures de fèmur que ocorren anualment a Catalunya, més de 1.000 poden ser atribuïbles al consum d’IBP.  En estudis recents s’han observat taxes de malaltia renal aguda entre 2 i 3 vegades més altes en usuaris d’IBP enfront dels no usuaris, o un risc de malaltia renal crònica un 50% més alt. També s’està estudiant una possible relació causal amb casos de demència.

    Ens trobem, doncs, en una situació de sobretractament que cal revertir, tant des de les prescripcions mèdiques com des de l’ús per iniciativa pròpia. Diverses guies de pràctica clínica recorden emprar-los només per a les seves indicacions. Les recomanacions de l’Essencial aconsellen evitar-ne la prescripció sistemàtica en pacients polimedicats o recomanar-los únicament en persones amb tractament antiinflamatori quan tinguin risc elevat de patir complicacions gastrointestinals.

    Fer servir el principi de prudència, prendre antiàcids de menor potència, i tenir bons hàbits alimentaris ens ajudarà a fer un ús més adequat dels medicaments i evitar els problemes que comporten.

  • Els professionals d’Atenció Primària van atendre més de 46 milions de visites el 2016

    Gairebé 8 de cada 10 catalans van visitar un Centre d’Atenció Primària (CAP) l’any passat. Els ambulatoris catalans van atendre durant aquest període més de cinc milions i mig de persones, prop de 43.000 més que el 2015, segons les últimes dades de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS).

    Mentre que, de mitjana, una persona es visita al CAP vuit vegades l’any, la freqüentació augmenta de forma considerable amb l’edat i també en el tram més baix. El 22% dels pacients de 0 a 2 anys ha realitzat més de 20 visites en l’últim any mentre que en els pacients de 75 anys o més, prop de la meitat s’ha visitat més de dotze vegades en un any. Segons expliquen des de Salut es tracta de dades normals si es pren en consideració que molts hi van per receptes, per control de la medicació o per vacunes.

    Un dels aspectes rellevants que registra l’Informe de Resultats encarregat per Salut a l’AQuAS, i que recull resultats assistencials i indicadors de qualitat dels diferents àmbits del sistema sanitari públic de Catalunya, té a veure amb el fre a la sobremedicació des de les consultes de primària. «L’atenció primària ha incrementat l’activitat però també ha incrementat la qualitat de les visites perquè veiem que es deixa de prescriure certs medicaments que no estan ben indicats i que poden tenir efectes de seguretat pels pacients», ha valorat Cristina Nadal, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut (CatSalut).

    Fre a la sobremedicació

    “Potser no cal medicar tant com ho estem fent”, ha apuntat el director de l’AQuAS, Toni Dedeu. Això és el que ha passat, segons les dades de l’informe, en els darrers anys. Concretament en els darrers tres anys s’ha reduit el nombre de persones de més de 64 anys o polimedicades que ha consumit protectors d’estómac. Mentre que el 2013 un 30,5% en consumia, s’ha reduït fins al 27,4%. «Val més perdre el temps explicant-li al pacient per què no li prescrivim aquest medicament», assegura Nadal, que cita com a exemple a «seguir» la conscienciació en els darrers anys respecte un ús responsable de l’antibiòtic.

    També s’ha reduït el nombre de dones majors de 50 anys que van rebre tractament amb bifosfonats -utilitzats per a l’osteoporosi postmenopàusica- durant 5 anys o més i ha passat del 3,8% el 2013 a un 2,3% el 2016. L’Institut Català de Farmacologia ja es feia ressò el 2009 dels efectes adversos associats al seu ús, com el dolor greu, la fibril·lació auricular o les fractures atípiques.

    Una xifra més global mostra també com, respecte l’any 2015, s’ha reduït en prop de 14.000 el nombre de persones que pren més de 10 medicaments al dia -actualment és un 1,2% de la població-. Segons dades del 2015 d’un informe de Salut gairebé la meitat de les persones polimedicades de 70 anys o més va rebre algun fàrmac considerat “inapropiat” o “evitable”, és a dir, no recomanat en aquest grup de població o bé amb una eficàcia clínica nul·la o qüestionable. «Avui els pacients polimedicats són menors perquè els metges de primària són capaços d’optimitzar els tractaments i reduir-los», ha afegit Nadal.

    En global més de 150 equips d’atenció primària -prop de la meitat dels que hi ha a tot Catalunya- estan implementant mesures per millorar la seguretat dels pacients evitant proves diagnòstiques i tractaments innecessaris seguint les recomanacions marcades pel projecte Essencial, que persegueix la promoció d’una pràctica clínica que eviti la realització de pràctiques que no aporten valor a la ciutadania i que, en conseqüència, millori la qualitat de l’atenció sanitària. L’objectiu de Salut vol és que tots els equips de primària implementin mesures per “retirar pràctiques de poc valor” i “ajustar molt el tractament que es prescriu”.

    Des de la banda dels professionals, aquests reivindiquen precisament tenir més temps a la consulta per tractar el pacient. Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) demanaven fa tot just un any un canvi de paradigma que passava per “més escolta activa i menys medicalització”des de les consultes, és a dir, que els professionals adoptin una visió més holística a l’hora de tractar el malestar emocional dels pacients per causes socials.

  • Decret de prescripció infermera: per fi garanties per a tothom

    El col·lectiu d’infermeres de l’Atenció Primària, i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), estem satisfetes amb el Decret d’indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres i infermers, que tot just acaba de presentar el conseller Toni Comín. Bàsicament, perquè de forma molt clara, aquest Decret donarà per fi la cobertura jurídica a una pràctica que, de fa molts anys, les infermeres que treballem a l’Atenció Primària realitzem.

    Amb la publicació del Real Decreto 954/2015 de desembre de 2015, la nostra activitat diària va passar de l’alegalitat a la il·legalitat. Malgrat tot, hi ha un aspecte que valorem com a positiu i  és que, arran d’aquell Real Decreto a Catalunya es va crear el Comitè de Crisi de la prescripció infermera, que actualment encara es reuneix, i on s’apleguen més de 50 entitats de tot Catalunya. Aquest comitè, convertit en un fòrum de debat amb noves idees, opinions i reflexions, ha unit a la infermeria catalana, i això és molt positiu.

    La problemàtica generada sobre la Prescripció Infermera és una qüestió que afecta directament a l’àmbit polític i no pas al competencial. Per tant, sempre hem tingut clar que la solució passava perquè un polític, en aquest cas el conseller Comín, hi donés sortida i solució. Una solució que ja havien intentat els anteriors consellers de salut, Marina Geli i Boi Ruiz, però sense efectes.

    El Decret és bàsicament una norma de caràcter organitzatiu, i en aquest sentit, s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia en un sistema sanitari complex, que demana mesures organitzatives per millorar la inseguretat jurídica de les infermeres i els infermers, atorgant plena garantia de seguretat a la ciutadania.

    I cal dir, en aquest sentit, que les competències per a prescriure medicaments i productes sanitaris dins el marc competencial de la infermera les tenim sobradament demostrades, tant per la formació pregrau, d’especialitat, altres formacions de postgraus, mestratges i de programes de formació continuada, com per la pràctica habitual.

    Hem de felicitar a la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) pel posicionament que va fer tot just presentar-se el decret català. Pels metges de família tampoc és una situació còmoda haver de tancar processos iniciats per un altre professional. No té cap lògica ni pels professionals ni de cara a l’usuari. Les relacions interprofessionals a l’atenció primària estan molt ben definides i no hi ha conflictes competencials ni relacionals. A més, a molts països del món, tard o d’hora, s’ha pres aquest camí. Catalunya s’ha avançat, després d’Andalusia. Ara seria bo que la resta de comunitats autònomes seguissin el mateix camí. Des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP) -de la qual n’és part l’AIFiCC-, han valorat molt positivament la iniciativa, a l’espera que la resta de comunitats facin el pas.

    I al mateix temps, no podem entendre la postura del Consell de Col·legis de Metges en la seva oposició. Creiem que és una postura que no té una base real, no reflecteix com s’està treballant actualment dins els equips d’Atenció Primària, on cada professió té el seu marc de competències definides, i on cap col·lectiu no trepitja l’altre, ni per descomptat no posa en risc la seguretat del pacient, tal com justifiquen en la seva oposició.

    Si mirem el decret en detall, veurem en primer lloc que no entra en contradicció amb el Real Decreto 954/2015, que s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia, que les propostes que fa compleixen amb les competències que les Comunitats Autònomes tenen en matèria de salut, que respecta l’autonomia professional a la vegada que aposta decididament pel treball en equip, i, molt important: vetlla per la seguretat de les persones que atenem.

    Però ara s’acosta la feina grossa. Cal  activar tot el mecanisme per a l’acreditació, ens caldrà consensuar els protocols i les guies de pràctica clínica i assistencial, s’haurà de crear la Comissió de Pràctica Assistencial integrada pel Departament, el Consell de Col·legis d’Infermeres i el de Metges, que haurà d’identificar els àmbits d’interacció d’actuacions professionals, i caldrà, lògicament, activar totes les eines necessàries que suposa la prescripció: la recepta, la targeta de signatura electrònica, etc. Però ho encarem amb moltes ganes i energia.

    Amb aquest Decret, una vegada estigui publicat, no ho hem d’oblidar, el més beneficiat és el ciutadà, a qui podrem atendre millor, amb més qualitat i capacitat resolutiva. Estem convençudes que la norma esdevindrà un benefici efectiu per a l’atenció a les persones i al sistema de salut català.

  • Espanya raciona la vacuna d’hepatitis A davant el brot que afecta Europa i l’escassetat de dosi

    Aquest és un article publicat per eldiario.es

    Espanya i la Unió Europea estan immerses en un brot d’hepatitis A d’àmplia expansió. Els casos s’han multiplicat per vuit des de principi d’any segons l’Institut Carlos III. Mentrestant, la vacuna específica, la principal mesura de prevenció davant d’aquests episodis, escasseja i ha de ser racionada.

    La manca de sèrums fa que, enmig d’aquest repunt de la infecció, els serveis de salut a Espanya no puguin fer front a les necessitats de vacuna contra el virus. No hi ha suficients dosis per a tots els grups als quals s’indica el seu ús. A cada comunitat autònoma han de prioritzar.

    Així, a la Comunitat de Madrid, el Centre de Vacunació Internacional ha denegat la vacuna a viatgers. «Ens han recomanat que anem sistemàticament al metge i que cuidem el que mengem», explica una de les afectades.

    A Galícia, la Xunta ha decidit suprimir la dosi de record dissenyada perquè la immunitat es prolongui durant anys. El Servei Gallec de Salut ha indicat que s’administri la vacuna a «grups de risc prioritaris». La mateixa mesura sobre la segona dosi ha estat adoptada per la Generalitat de Catalunya. L’estiu passat, la demanda de persones que viatjaven a zones amb hepatitis A endèmica també va posar en evidència les fallades de subministrament, però de manera menys aguda.

    El Ministeri de Sanitat ha distribuït unes 100.000 dosis extres entre les comunitats autònomes per racionar-les segons els grups de risc entre els quals destaquen les persones en contacte amb infectats, malalts hepàtics crònics que esperen trasplantament o professionals amb probabilitat d’infectar-se.

    Això pot deixar en segon pla a altres grups diana als quals es recomana vacunar com el dels viatgers que van a zones on el virus està més actiu o el d’homes que té relacions sexuals amb homes.

    La malaltia és considerada com a lleu, fins i tot sense símptomes, en edats primerenques i es complica a mesura que es compleixen anys. Produeix icterícia, nàusees, fatiga, falta de gana… No cronifica i es recupera totalment amb el temps. El seu contagi més habitual és per la ingesta d’aliments contaminats en tractar-se la via fecal-oral la més comuna.

    No obstant això, les dades epidemiològiques mostren que una bona part dels casos registrats són d’homes adults que mantenen relacions sexuals amb altres homes. A la Unió Europea, fins a 15 estats han declarat brots, segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC). Molts dels nous infectats són «homes adults», expliquen a l’ECDC.

    A Espanya, l’Institut Carlos III tenia declarats 2.306 casos d’hepatitis A en el recompte de l’11 de juny, segons el seu últim butlletí epidemiològic. Fa un any n’hi havia 283, és a dir, s’ha multiplicat per 8 el nombre de casos. A la Unió Europea, a l’ECDC li consten 2.660 casos fins al 15 de juny però adverteix que a la base de dades encara li falta actualitzar els registres d’Espanya o Portugal «des d’abril».

    El Centre Europeu subratlla la importància de la vacunació per prevenir noves infeccions, especialment entre adults. «La transmissió pot prevenir-se mitjançant la vacunació d’homes que tenen relacions sexuals amb homes», expliquen. Encara que també admeten que l’escassetat de producte representa un problema per a interrompre la cadena de transmissió. A part d’Espanya, Portugal, Àustria i Itàlia també estan afrontant problemes de subministrament.

    «Increment de la demanda»

    Precisament les varietats per a adults són les que estan en pitjor situació. De les vacunes específiques contra aquest virus, la comercialitzada per Glaxonsmithkline (GSK), Havrix 1440, està sota «desproveïment temporal», segons l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS). La produïda per Merck, Vaqta, també està en la llista de «desproveïment» tant en la presentació infantil com adulta, una situació estesa a països com els EUA i el Canadà. L’empresa es limita a explicar que els problemes vénen per «un increment de la demanda» que fa que hi hagi «un nombre limitat d’unitats».

    A més, l’Agència Espanyola avisa que la vacuna Twinrix, vàlida per a l’hepatitis A i B, també pateix desproveïment. Twinrix, com Havrix, són marques de l’empresa britànica GSK que només informa que «la interrupció del subministrament» es deu a «dificultats en la fabricació».

    Més enllà del cas concret d’aquests sèrums, sobre els quals el seu fabricants no donen més detalls, organismes com l’Organització Mundial de la Salut o l’Agència Europea del Medicament expliquen que quan una vacuna concreta pateix problemes de proveïment en un context de demanda creixent, sol traduir-se en una escassetat en cascada que afecta els productes anàlegs als que es recorre per cobrir les necessitats.

    Amb tot, el laboratori Merck ha informat a l’AEMPS que espera solucionar el problema al final d’agost. Glaxosmithkline també per a finals d’estiu, tot i que són declaracions subjectes a revisió. Mentrestant, l’ECDC preveu que la tendència de contagis sigui a l’alça perquè «els estats no han comptabilitzat, fins i tot, tots els seus casos».

  • La història del neuròleg que es va diagnosticar la malaltia que ell mateix investigava

    Fa uns anys, l’escriptor Gabi Martínez (Barcelona, ​​1971) va visitar l’Aquari amb el seu fill i allà va veure un cartell que deia que si la temperatura del planeta augmentava dos graus, el 90 per cent de la Gran Barrera de corall moriria. «I me’n vaig anar a Austràlia i vaig escriure un llibre sobre els riscos que amenacen el corall». Temps després, un dia de Sant Jordi del 2014, mentre signava exemplars del seu últim llibre, ‘Voy’, se li va acostar un home i li va dir: «Tinc una història que pot interessar-te. Sóc neuròleg i durant un temps em vaig tornar boig. Boig de veritat». I va escriure «Les defenses» (Catedral en català, Seix Barral en castellà), la història del neuròleg Domingo Escudero, que va patir una malaltia autoimmune que ell mateix investigava. Un cas entre tres mil milions.

    La història d’aquest neuròleg la presenta Gabi Martínez en forma de novel·la, encara que la major part del relat, que ell situa en un 80 per cent, és autèntic. Domingo Escudero és, en «Les defenses», Camil Escobedo, i el seu cas ve a ser, a escala humana, el corall que un dia se’n va anar a investigar Gabi Martínez a Austràlia. És la fragilitat de l’ecosistema, l’ecosistema natural i l’ecosistema humà.

    «Apunto al corall i apunto a les persones -explica Martínez-. Els dos estan amenaçats per com estem tractant al medi ambient. Una idea important quan s’acaba de llegir el llibre és que el lector es pregunti com es viu al primer món. Estem desenvolupant un grau d’estrès extraordinari. I jo voldria que això portés a algun tipus de reacció».

    Espai invisible per tractar els metges

    Aquest grau d’estrès extraordinari és el que va portar a Camil Escobedo (utilitzarem des d’ara el nom de ficció perquè també l’escriptor es refereix a ell com Camil) a ingressar en un centre hospitalari d’atenció a personal sanitari amb problemes psiquiàtrics, bàsicament trastorns de personalitat i addiccions. Un lloc gairebé clandestí, situat en un lloc indeterminat de Barcelona, ​​que comparteix espai amb altres serveis més intranscendents. No hi ha estadístiques públiques. Fins i tot els professionals que hi treballen guarden absoluta discreció sobre la naturalesa de la seva funció. No és un tema de conversa.

    El centre és una eina de la qual es doten els metges (a través del col·legi professional o de les administracions públiques) en moltes ciutats d’Espanya. «Són llocs pensats per protegir els metges i al personal sanitari de qualsevol estigma que pugui tenir davant pacients i companys de professió», explica Gabi Martínez, que sí que va poder visitar el centre, però del qual no pot parlar per raons de confidencialitat. «El típic lloc invisible -es llegeix en ‘Les defenses’- perquè, ¿qui presumeix d’haver format part d’una cort de zombis?».

    En aquest centre arrenca el relat, un treball periodístic camuflat de novel·la, perquè hi ha aspectes sobre els quals Gabi Martínez ha de mantenir la discreció i perquè hi ha personatges que apareixen retratats amb tanta fidelitat que, per als qui els coneixen, resulta en realitat innecessari identificar-los amb noms i cognoms. En el llibre s’alternen noms reals amb noms ficticis, però no és difícil identificar, per exemple, a quin hospital s’està referint quan al·ludeix a Can Petri. Allà treballa -d’acord amb la novel·la- un dels personatges més maniqueus i perversos del relat. Perquè ‘Les defenses’ és un llibre de metges, però no un llibre com els habituals en els quals apareix la cara amable de la professió, la seva abnegació, la seva vocació social, l’esforç… ‘Les defenses’ mostra, per contra, la cara més fosca d’alguns professionals de la medicina. «M’ha impactat molt trobar-me amb casos de maldat extrema, que en realitat és equiparable a qualsevol altra persona que treballa sota pressió», apunta Gabi Martínez.

    Un cas entre tres mil milions

    L’escriptor es confessa «fascinat» per la professió de metge, «però em sembla que aquesta part de divinitat que se’ls ha concedit és exagerada. Els metges són individus d’una societat i com a tals tenen les passions, les inquietuds, les esperances i les parts fosques de qualsevol individu. Són persones que treballen per salvar a altres, però al mateix temps alguns d’ells treballen per salvaguardar la seva parcel·la de poder. Aquest aspecte m’interessava molt «.

    És un llibre de metges i de medicina, perquè l’eix del relat són els símptomes de la malaltia que pateix el protagonista. Durant molt temps no donaven amb el diagnòstic. Ell sabia que els que el tractaven anaven donant pals de cecs. Fins que en 2009 va assistir a una conferència del doctor Josep Dalmau (que apareix amb el seu nom autèntic en el llibre) sobre malalties autoimmunes.

    Dalmau havia descrit feia tot just quatre anys la malaltia en la qual Escobedo / Escudero s’anava reconeixent a mesura que el conferenciant parlava. La seva malaltia tenia nom: encefalitis autoimmune anti-NMDA (els NMDA són uns receptors del cervell), un trastorn en què el sistema immunològic del pacient ataca aquests receptors i en conseqüència apareixen símptomes com psicosi, alteracions del comportament o dèficit de memòria. El que va explicar Dalmau era una cosa molt semblant al que el metge s’havia autodiagnosticat quan va tenir el primer brot.

    «En el cas de Camil Escobedo coincideixen una sèrie de circumstàncies que fan que sigui un cas entre tres mil milions. És neuròleg, home, d’edat madura, investigador d’aquesta malaltia que ell acabarà tenint… Només catorze o quinze persones a tot el món coincideixen amb aquest perfil. I tots tenen en comú episodis d’estrès agut. Els casos que es registraven habitualment fins a aquest moment eren dones joves amb teratoma d’ovaris». Un cop publicat el llibre, diverses persones van contactar amb l’escriptor perquè se sentien reconegudes en el que explica.

    Malaltia de cinema

    Josep Dalmau és qui va investigar la malaltia. «És un crack mundial -explica Gabi Martínez-. Va investigar durant vint anys a Pennsilvània i ha tornat a Espanya gràcies a una beca Icrea. El seu cas, per cert, és una mostra de com la fugida de cervells està minant el país, encara que en aquest cas ell ha pogut tornar «.

    Dalmau és un expert en descobrir malalties minoritàries i sorprenents. «Col·loquialment se les coneix com ‘fascinomas’. Tot d’una va ensopegar amb una malaltia que es va estenent pel món, el NMDA, un grup de malalties relacionades amb l’encefalitis autoimmune i que de seguida molts identifiquen com la malaltia que pateix la nena de la pel·lícula ‘El exorcista’».

    Dalmau segueix treballant entre els Estats Units i Espanya. Investiga aquí, però quan vol difondre els seus resultats, ho fa als Estats Units, «perquè aquí no li donen cobertura informativa apropiada», apunta Martínez. «Camil hagués volgut fer aquest camí, el d’anar a investigar als Estats Units, però pels seus compromisos domèstics i per estar immers en un sistema que no propicia la marxa, renúncia a anar-se’n. I d’aquí deriven algunes dels seves angoixes, del seu estrès».

    Un any esborrat de la ment

    La lectura de la primera versió li va causar un impacte molt fort al protagonista. «Va demanar temps per llegir-lo amb calma. I al cap d’uns dies em va dir que el llibre conté una realitat tan profunda i tan emotiva que valia la pena que veiés la llum», explica l’escriptor.

    A Escobedo el llibre li ha permès d’explicar la malaltia. «Hi ha parts que el protagonista coneix més o menys ara perquè ho ha llegit en el llibre. Hi ha aspectes de la seva vida que s’havien esborrat completament de la seva memòria perquè el seu entorn, per protegir-lo, no els hi ha explicat. Ningú li havia dit com es comportava durant aquest any que s’ha esborrat de la seva ment «.

    Quan Domingo Escudero va abordar a Gabi Martínez el dia de Sant Jordi del 2014, alguna cosa es va despertar en la ment de l’escriptor. De manera que si uns anys enrere havia viatjat a Austràlia per escriure què passava amb la barrera de corall, després d’una segona trobada més pausada amb Domingo Escudero va decidir submergir-se en la seva vida, per conèixer el millor i per descobrir el pitjor.

    «La investigació no ha estat fàcil. Al principi no sabia bé fins on podia arribar i a mesura que avançava temia algunes reaccions. Vaig anar a buscar gent que li vol molt, que intentava cuidar-lo. Com és lògic, quan un desconegut pregunta certes coses et responen amb cautela. Però a poc a poc vas obrint portes i vas creuant informació i algunes persones descobreixen coses que no sabien».

    En aquest segona trobada, Gabi Martínez li va dir: «Per què no ho escrius tu mateix, que tens una base literària poderosa?». Al cap de pocs dies Escudero li va entregar 70 folis que tenia escrits, perquè se’ls avalués. «Li vaig dir que aquest text servia per a un determinat tipus de llibre, però que si volia escriure un altre tipus de llibre, no li servia. I aquest ‘altre tipus’ de llibre és el que ell volia. Per això el vaig escriure, perquè la història que ell volia explicar, està explicada».

    La dificultat de sobreviure com a escriptor

    Gabi Martínez ha descobert diverses coses amb aquest llibre, entre elles la mesquinesa d’algunes persones que practiquen una professió que, en principi, hauria d’implicar tot el contrari. I ho ha hagut d’explicar amb cautela. Compte, per exemple, el cas d’un metge que feia analitzar els orins del seu gos. I quan li pregunto si és part de la molta realitat que hi ha al llibre o pertany a la mínima ficció que ha incorporat, respon que és fàcil de determinar. «Si algú vol investigar, que ho investigui».

    Perquè una de les coses que ha descobert és que «hi ha qüestions que no pots explicar, perquè et llancen a sobre tot un aparell legal al que no pots fer front, perquè no tindria recursos suficients per afrontar un procés legal. Ja em va passar quan vaig escriure ‘Només per a gegants’, m’està passant amb un altre llibre que intento escriure sobre un pilot de motociclisme i tinc un llibre escrit que no he publicat per aquestes mateixes raons, per por que em sobrevinguin querelles. Quan et fiques en certs temes, sobreviure com a escriptor és molt fotut».

    I això tracta de fer, sobreviure. «Hi ha escriptors que no parlen de certs temes d’actualitat perquè tenen por de perdre a una part dels seus lectors, perquè tenen por de ser enterrats com a escriptors. Tenen por. Potser és el moment, ara que ha mort, de recuperar a Juan Goytisolo i el seu ‘España y los españoles’. Per què no s’organitzen grans debats sobre censura i autocensura, sobre influències polítiques i empresarials?»

    Decebut amb el periodisme

    Es va formar com a periodista però es defineix escriptor. «Jo sóc escriptor. La decepció amb el periodisme em va convertir en escriptor. Fart de veure com es manipulava i com es mentia a les redaccions. Però també és veritat que sobrevisc gràcies al periodisme». I són aquestes eines del periodisme les que l’han portat a ser considerat, com a escriptor, un dels autors més representatius de l’avantguarda espanyola dels últims anys. I a escriure relats de viatges com ‘Sudd’, ‘Los mares de Wang’, ‘En la barrera’ i ‘Voy’, un retrat descarnat d’ell mateix. I també l’ha portat a reconstruir, a ‘Només per a gegants’, la vida del zoòleg Jordi Magraner, degollat ​​al Pakistan, on havia viatjat a la recerca del ieti.

    En tota la seva obra hi ha latent la preocupació per l’entorn. Defensa que «vivim en una mentida sostinguda, la de pensar que hi ha una gran consciència ecològica» i es pregunta «per què donem per fetes coses abstractes, com que hi ha aquesta consciència ecològica? En què es concreta? Per què no es converteix en un dels grans temes de debat? «. Això pretén amb la seva obra -més realitat que ficció-, obrir debats. Ho acaba de fer de nou, amb el propòsit de despertar consciències sobre la fragilitat de l’ésser humà. Tan fràgil i tan amenaçat com el corall.

  • Les farmacèutiques van finançar amb 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Les farmacèutiques van pagar 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016, segons les dades de la patronal del sector, Farmaindustria. El volum total va créixer cinc milions respecte al curs anterior, però el flux econòmic ha variat: els diners directes a facultatius van baixar i van augmentar els destinats a organitzacions com societats mèdiques o fundacions. És el segon any en què els laboratoris publiquen les seves transferències de valor.

    Dins el muntant global, les empreses van abonar l’any passat 193 milions d’euros per a congressos o seminaris (activitats de formació) en concepte de patrocinis, matrícules, desplaçament i allotjament de professionals. Un avanç de vuit milions d’euros en global.

    No obstant això, mirant el detall d’aquestes despeses dels laboratoris han pagat menys als metges individualment respecte a l’any anterior (112 per 119 milions d’euros), alhora que reforçaven les transferències a organitzacions per a «col·laboracions i patrocinis per a la gestió d’esdeveniments»: de 66 a 81 milions d’euros en un any. A més, les donacions a aquestes entitats també van sortir beneficiades en rebre de les farmacèutiques un polsim major de 33 a 35,5 milions d’euros.

    Entre els centenars d’organitzacions beneficiàries s’hi troben societats mèdiques de múltiples especialitats i localitzacions geogràfiques, fundacions d’hospitals públics, fundacions privades, associacions de pacients, col·legis provincials de metges i fins a universitats públiques i privades.

    En aquesta llista hi ha múltiples exemples dels àmbits sanitaris o acadèmics com les universitats Pompeu Fabra, de Saragossa, o Francisco de Vitòria, entre d’altres. Desenes de societats de reumatologia, Cardiologia, de Medicina de Família i Comunitària, pneumologia d’àmbit nacional o regional o la Societat Espanyola de Directius de la Sanitat. També centres sanitaris com l’Hospital Universitario La Paz, el Virgen del Rocío o les seves fundacions com la de l’Hospital Nacional de Parapléjicos de Toledo, la d’Investigació Biomèdica de l’Hospital Clínico San Carlos, o la Fundació de l’Instituto de Investigación de Ciencias de la Salud de Castella i Lleó.

    En el capítol d’investigació, Farmaindustria calcula que es van destinar 194 milions, quatre més que el 2015. Una altra partida que sí que ha baixat és la de prestació de serveis professionals (honoraris per serveis prestats, per exemple una xerrada, treball o assessoria), que va passar de 88 a 79 milions d’euros, segons els càlculs de les empreses.

    Revolta dels metges

    La publicació de les transferències de valor és una mesura voluntària a la qual s’han acollit els laboratoris. Justament els diners que reben els professionals sanitaris per a acudir a congressos -el viatge, l’hotel i la mateixa assistència- va causar una revolta entre els metges, ja que el Ministeri d’Hisenda considerava que aquestes quantitats havien de tributar com a remuneració en espècie i pagar impostos per elles. Sempre havia existit aquesta obligació però no existia una fórmula efectiva per detectar qui se’n beneficiava. La nova política de la patronal va donar llum a aquests pagaments, ja que es publicaran els noms dels metges.

    Ciutadans i el Partit Popular van sortir al pas al febrer i van aprovar una moció al Congrés perquè el Govern considerés aquestes quantitats lliures de tribut. L’Agència Tributària no estava per la feina, però va acabar cedint.

    El ministre Cristóbal Montoro prepara una modificació del reglament de l’IRPF per a «aclarir que els cursos de formació del personal sanitari, finançats per empreses, no estan subjectes a tributació», segons va explicar el 29 de maig. Tot i que, a partir del 2017, les farmacèutiques presentaran una llista nom a nom dels professionals als quals els paga els congressos, aquestes quantitats no influiran en la declaració de la renda.

    Les farmacèutiques que més gasten en pagaments a professionals segueixen sent les mateixes que fa un any. Destaca Janssen que supera els 40 milions i Novartis que ha de sumar als seus 35 milions els de Sandoz (la seva divisió de genèrics) o Alcón Cusí (del sector oftalmològic) el que el porta també a 40 milions. Roche supera també els 30 milions dels que 5,5 van als professionals i més de nou a les organitzacions. Pfizer va gastar més de 25 milions. Bayer va pagar 13 milions d’euros.

  • Una mirada feminista i de barri a la salut de les dones

    Són molts els diferents aspectes que influeixen en la salut de les dones i la concepció de com hem de cuidar el nostre cos. Des dels aspectes socials i psicològics als que ens afecten de forma especial pel fet de ser dones, com la pobresa i la violència, les prohibicions per decidir lliurement sobre la sexualitat o la maternitat, fins a la utilització de suposats instruments d’alliberament i prevenció com en el cas de la infecció pel virus del papil·loma, el tractament amb hormones de la menopausa o la medicalització del malestar. També l’expropiació dels coneixements d’autocura substituint-los per productes farmacèutics i especialistes.

    Els cossos que no segueixen el cànon de dona jove i prima són rebutjats, fumar i beure alcohol s’ha presentat com a signe d’alliberament i a més de la creació de models de cos i de modes tenim també règims dietètics o cirurgia estètica amb què suposadament podrem trobar la desitjada estimació cap a nosaltres mateixes.

    Tots aquests aspectes, que poden semblar culturals, ens porten a situacions de patiment i malaltia física i mental. La denúncia i la lluita per la transformació d’aquesta situació xoca amb diversos interessos, comercials, empreses farmacèutiques i de tecnologia sanitària, i amb els diversos entrebancs i limitacions patriarcals com els que ha tingut i té la Llei de salut sexual i reproductiva, revisada no fa massa mesos.

    Volem cercar altres camins, aprofitar i millorar els recursos que ens poden ajudar -recursos socials i de salut comunitària- per la presa de consciència sobre el nostre el cos. Precisament per això vam organitzar al maig un fòrum veïnal de dones en el qual vam consensuar el camí que cal per fer-ho.

    Quin camí hem de recórrer per canviar la situació?

    Cal redistribuir la riquesa amb un augment de recursos per educació i participació comunitària, promoure xarxes de presa de consciència i d’actuació des de la perspectiva de gènere, incidir sobre determinants socials i mediambientals, reforçar l’autoestima per reconèixer i expressar els propis desitjos, valors, necessitats, fer més visibles els micro-masclismes i reflexionar sobre el model de voluntariat i ajuda mútua.

    On volem arribar?

    A una medicina feminista amb una perspectiva bio-psico-social de la salut, a una atenció sanitària pública universal, a tenir recursos sanitaris i socials adequats als diversos desitjos i necessitats de les dones i programes de salut no culpabilitzadors, sempre mantenint la perspectiva de gènere.

    Pensem que tots aquests debats han de ser aprofundits i concretats en els diferents barris; aconseguir perspectives, vies i eines per treballar a  partir de la realitat actual i amb les dificultats que veiem per arribar a ser i a viure com ens agradaria. Com fer salut i com guarir la malaltia no poden estar allunyades de la visió de les ciutadanes, que han de tenir la paraula als llocs on es prenen les decisions.

     

    Aquest és un article conjunt escrit per M. Carme Catalán Piñol, Marta Carrera Pla, Sílvia Ferrer Casanovas i Claudia Godoy, membres del Grup promotor de l’Eix de Salut del Forum Veïnal de dones.  El text recopila les conclusions principals del taller ‘Cuidem el nostre cos’, celebrat a principis de maig a Barcelona amb l’impuls de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona.

  • Els hospitals de la xarxa pública tindran fins a 2.500 llits menys disponibles a l’agost

    Com cada any Salut fa una previsió del nombre de llits d’hospitalització que deixaran d’estar disponibles com a resposta a la disminució d’intervencions programades durant l’estiu. Enguany la mitjana de llits disponibles durant els mesos de juliol, agost i setembre serà del 88,1%. És a dir, 12.123 llits del total de 13.761 dels hospitals catalans de la xarxa pública seran funcionals mentre que, de mitjana, hi haurà «tancats» 1.638 llits. El moment de menys funcionalitat coincidirà amb la segona quinzena del mes d’agost, quan hi haurà 2.464 llits inoperatius.

    Amb tot, «l’adequació funcional dels centres és transitòria i adaptable a les necessitats assistencials que es produeixin», segons matisa el pla de Salut. En algunes regions, com a les Terres de l’Ebre o a Lleida, hi haurà un 10% menys de llits respecte la mitjana de Catalunya.

    Més llits disponibles als hospitals

    El Pla de Salut per aquest estiu suposa que hi hagi més llits disponibles respecte l’any passat. Mentre que l’estiu del 2016 la disponibilitat mitjana era del 86,9% dels llits, aquest any és del 88,1%. En nombre de llits això suposa passar dels 11.920 llits hàbils el 2016 als 12.123 d’aquest estiu, és a dir, 203 llits més. D’aquesta manera, apunta Salut, «es podrà respondre a l’activitat programada i a la urgent, tot seguint criteris clínics, mantenint les intervencions amb ingrés i d’alta complexitat i prioritzant la cirurgia cardíaca i oncològica».

    Reforç de l’atenció primària en zones costaneres

    Un dels punts del Pla preveu reforçar l’atenció primària, en especial en les zones més turístiques. Dels 414 professionals addicionals que es contractaran com a reforç en ambulatoris catalans, més de la meitat treballaran en Centres d’Atenció Primària de la regió de Girona (185) i Tarragona (99).

    Pel que fa a Girona s’incrementa la dotació de professionals en 76 metges, 66 professionals d’infermeria i 43 auxiliars administratius, que es concentren als centres de Roses, Cadaqués, Empuriabrava, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro, Blanes, Pineda de Mar, Lloret de Mar, Tossa de Mar, Llançà, Portbou, Port de la Selva, Malgrat de Mar, Palafrugell, Torroella, l’Estartit, Sant Antoni de Calonge i l’Escala.

    A Tarragona el personal addicional seran 40 metges, 34 professionals d’infermeria i 25 auxiliars administratius, que es concentraran als centres de Gimbernat, Miami Platja, Calafell, Salou, Torredembarra, La Pineda, Vandellòs-l’Hospitalet i Coma-ruga. La resta de professionals addicionals es contractaran en ambulatoris de les regions de Barcelona (60), Lleida (48) i les Terres de l’Ebre (21). En total, l’increment de personal de reforç suposa, segons dades facilitades per Salut, un augment respecte l’any passat, quan la dotació per a primària va ser de 320 professionals.

    D’altra banda, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) reforçarà el seu dispositiu durant els mesos d’estiu amb 26 unitats mòbils addicionals, especialment en les zones costaneres en les quals es produeixen augments significatius durant el període estival, com a Tarragona o Girona.

  • Els metges rebutgen el decret català que ha de permetre a les infermeres indicar medicaments

    El projecte de decret català que ha de permetre a les infermeres indicar productes sanitaris i alguns medicaments sense requerir l’autorització del metge no compta amb suficient consens. Tot i que durant la seva presentació divendres passat, el conseller de Salut, Toni Comín, va destacar «el molt al consens interprofessional», referint-se a metges i infermeres, les reaccions en contra del decret que esquiva el decret estatal no s’han fet esperar. A l’oposició expressada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) el mateix divendres s’hi suma ara Metges de Catalunya (MC), que rebutja taxativament el projecte. Segons apunta el sindicat en una nota de premsa s’hi oposen perquè «no garanteix la seguretat clínica dels pacients».

    A parer del sindicat, la indicació de qualsevol medicament, estigui o no subjecte a prescripció mèdica, «és intrínseca a l’acte mèdic i, com a tal, és competència exclusiva del facultatiu». Si bé reconeixen que que la Llei de garanties i ús racional dels medicaments obre la via per a la indicació infermera de “determinats” medicaments, mitjançant l’aplicació de protocols i guies de pràctica clínica i assistencial, i establint processos de formació específica acreditada per a aquests professionals, Metges de Catalunya considera que el decret no garanteix suficientment la formació farmacològica bàsica i específica de l’infermer.

    Segons el projecte presentat divendres passat, la normativa catalana preveu que els infermers puguin indicar l’ús de fàrmacs subjectes a prescripció mèdica dins del seu àmbit d’actuació amb una formació específica -encara per determinar-, mentre que serà suficient la formació de grau o equivalent per prescriure productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Fins i tot en aquest darrer cas, els medicaments de lliure disposició, el sindicat valora que «és imprescindible» una formació farmacològica.

    Per contra, s’ha mostrat favorable al decret la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), que «acull favorablement el nou escenari» que pot obrir el decret anunciat des de Salut. Per la presidenta de la CAMFiC, la doctora Dolors Forés, “el text consolida els principis d’atenció integral, continuïtat assistencial, i cooperació entre professions sanitàries que han fet forta l’atenció primària a Catalunya”. En la mateixa línia s’expressa el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que valora el decret com un pas aquest pas «molt important per a tot el col·lectiu, per als pacients i per a l’atenció primària».

    Al·legacions i esmenes al projecte de decret

    Tot i que menys taxatiu, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) -que agrupa els quatre col·legis territorials que hi ha a Catalunya- també va rebutjar el mateix divendres el projecte presentat per Salut. En una nota de premsa, el Consell reconeix «els esforços per trobar una solució legal basada en l’acord entre professionals» però lamenta que finalment el Departament de Salut ha presentat un projecte de decret que «no reflecteix aspectes que, des del col·lectiu mèdic, es consideren fonamentals per garantir la seguretat clínica dels pacients i la seguretat jurídica dels professionals».

    En la mateixa línia que Metges de Catalunya, el CCMC considera que la indicació per part d’infermeria de qualsevol medicament -estigui o no subjecte a prescripció mèdica-, requereix una formació bàsica i també específica degudament definida i acreditada, «condició que no queda garantida al projecte de decret». El rebuig es materialitzarà en forma d’al·legacions i esmenes al projecte. Des del CCMC ja van anunciar divendres que presentaran al·legacions basades en «la prioritat de garantir la seguretat clínica dels pacients». Per la seva banda, MC presentarà les esmenes oportunes quan l’executiu català l’aprovi, previsiblement, d’aquí a cinc o sis mesos.

  • Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

    L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

    Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

    Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

    En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

    Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

    Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del  5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

    Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

    En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

    Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

    En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.