Hi ha una clara i robusta evidència científica que mostra que el consum de begudes ensucrades és una de les causes d’obesitat, diabetis tipus II, malaltia cardiovascular i càries dental. El coneixement per la població d’aquest efecte perjudicial per a la salut, ha portat a substituir begudes ensucrades per begudes sense calories, incrementat el consum de begudes edulcorades amb productes hipocalòrics o edulcorants «no nutritius» entre els quals es troben la sacarina, aspartam, sucralosa, estèvia o steve. Es denominen edulcorants no nutritius o artificials en contraposició als edulcorants nutritius, perquè aquests contenen sucre afegit o contingut naturalment en certs aliments, que contenen hidrats de carboni i aporten calories. Els edulcorants no nutritius s’empren en la fabricació de certs aliments i especialment en les begudes «light» (com la coca-cola i sucs de «fruita» embotellats o enllaunats amb l’etiqueta de sense calories, o lliure de sucre).
En estudis als EUA s’ha observat que entre l’any 2000 i el 2008, la prevalença de consum de begudes amb edulcorants hipocalòrics s’ha duplicat (un increment del 6,1% al 12,5%) en nens i adolescents, i s’ha incrementat del 18,7% al 24,1% en adults. S’estima que en aquesta població un 30% consumeix diàriament edulcorants hipocalòrics, amb una tendència a l’augment.
S’havia considerat que aquests compostos eren innocus i l’Acadèmia de Nutrició i Dietètica, així com la FDA (Food and Drug Administration) els havien reconeguts com innocus o segurs per a la salut. Però estudis d’experimentació animal realitzats en l’última dècada, han mostrat que animals sotmesos durant llargs períodes a l’exposició a edulcorants hipocalòrics, incrementen el consum d’aliments, guany de pes, percentatge de greix corporal i els nivells d’insulina, en comparació al consum d’aigua.
En els estudis experimentals (assajos aleatoritzats amb 1.003 participants en total i una mitjana d’intervenció durant 6 mesos), realitzats amb participants obesos, sobrepès o amb hipertensió arterial, a una part dels participants (grup intervenció) es va donar diàriament begudes amb un edulcorant hipocalòric i a un altre grup (control) se’ls va donar aigua o un placebo i es van comparar els resultats. El resultat global no va mostrar diferències entre els dos grups en relació al canvi d’índex de massa corporal (relació entre el pes i l’altura), encara que segons els autors de la revisió en 5 dels 7 estudis es van detectar potencials riscos de biaixos metodològics.
En els 30 estudis de cohort (que van incloure 405.907 participants en total i un seguiment mitjà de 10 anys) es va avaluar l’efecte del consum habitual de begudes amb edulcorants artificials. El resultat va mostrar que el consum habitual de begudes amb edulcorants artificials (davant del no consum) estava associat amb efectes adversos, com increment de pes, de la circumferència de la cintura, major incidència d’obesitat, hipertensió, síndrome metabòlica, diabetis tipus II i esdeveniments cardiovasculars.
En conclusió, els autors assenyalen que els estudis experimentals no mostren un benefici dels edulcorants hipocalòrics en relació al pes corporal i que els estudis de cohort suggereixen que el seu consum habitual pot tenir, per contra, un efecte perjudicial respecte al pes corporal i els riscos cardiometabòlics.
Calen més i millors estudis experimentals per poder obtenir una conclusió definitiva del potencial efecte perjudicial dels edulcorants artificials, però donada la tendència a l’extensió del seu consum en la població, és recomanable aplicar un mínim principi de precaució. No és completament segur i saludable substituir begudes ensucrades per begudes edulcorades amb compostos artificials. El més segur i recomanable és consumir aigua i/o sucs naturals de fruita. El cafè és millor prendre’l sense sucre ni edulcorants artificials, que és la millor forma per assaborir l’aroma natural del cafè.
La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ofereix a la resta d’estats membres un pastís molt temptador: l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), la seu de la qual es troba des de 1992 a Londres i ara ha de ser reubicada arran del Brexit, previsiblement a l’abril de 2019.
El pastís no és petit: segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.
Fins a la data almenys una vintena de països han expressat la seva voluntat d’acollir l’agència, que té com a principal responsabilitat la protecció i promoció de la salut mitjançant l’avaluació i supervisió dels medicaments d’ús humà i veterinari.
La llista encara no està tancada però a tan sols uns dies perquè es tanqui el termini de presentació de candidatures -acaba el 31 d’aquest mes- ja sonen els noms de les ciutats amb més possibilitats d’acollir l’EMA: Barcelona, Amsterdam, Copenhaguen o Viena.
Aquestes són les que treuen millor nota en els requisits tècnics. No obstant això, la decisió final que es prengui a la tardor serà política, en un procés de votació a l’estil ‘Eurovisió’. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.
Brussel·les fixa cinc requisits tècnics
A grans trets, les institucions europees fixen cinc requisits. El primer és garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència -la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori- i la seva posada en marxa dins el termini que duri el Brexit.
El segon és l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El 2015 es van reservar fins a 30.000 nits d’hotel per visites de treball. «Al final, el que importa és que sigui una ciutat que estigui molt ben comunicada, la resta és una qüestió més política», asseguren a aquest mitjà fonts del sector de la investigació coneixedores del procés.
El tercer i el quart tenen a veure amb el que s’ofereix als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills -648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys-. De l’altra, «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat el 2016.
Barcelona: ben connectada i preferida per treballadors
Més enllà dels requisits «objectius», el document elaborat per la Comissió Europea recomana tenir en compte l’esperit de descentralització adoptat per líders europeus el 2003 i 2008, segons el qual s’ha de prioritzar països que no alberguin cap altra agència.
De prendre seriosament aquest criteri, Barcelona no estaria entre les primeres opcions, ja que a Espanya ja hi ha cinc agències europees (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) mentre que a Holanda, per exemple, n’hi ha dues (l’Europol i la Unitat de cooperació judicial), a Àustria una (Drets Fonamentals) i en altres cap. En total la UE compta amb 35 agències descentralitzades.
No obstant això, Barcelona compta amb molts punts a favor seu. L’edifici que acolliria l’EMA és la Torre Glòries (antiga Torre Agbar), un edifici amb capacitat similar a la de l’actual seu i que ja compta amb oficines, un auditori i un pàrquing, entre d’altres. «Cap altra ciutat té un edifici a punt, a més d’icònic, per albergar l’EMA demà mateix, si cal», expressa Mateu Hernández, CEO de Barcelona Global.
La ministra de Sanitat Dolors Montserrat amb el tinent d’alcalde Jaume Collboni i el secretari general del departament de Salut davant la Torre Glòries, il·luminada per l’EMA / AJUNTAMENT DE BARCELONA
A més, Barcelona està ben connectada – l’aeroport del Prat és a 40 minuts i és el desè en trànsit de passatgers a la UE-. D’altra banda, Barcelona va quedar segona per darrere de Londres quan es va decidir la seva primera ubicació, a principis dels noranta, i des de llavors la ciutat ha guanyat fama internacional i prestigi.
Segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.
Un altre punt a favor és que és la favorita dels actuals treballadors, segons una enquesta interna a la qual ha tingut accés La Vanguardia. «La retenció del talent que treballa a l’EMA és clau, si es decideix una ciutat que no agrada als treballadors molts optaran per buscar una altra feina a Londres», vaticina Hernández. En contra seu juga el fantasma del «Procés», tot i que el Govern de Rajoy, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona exhibeixen unitat respecte a la candidatura.
Amsterdam i Copenhaguen: ‘el model europeu’
Segons l’expert en Farmacologia Joan Ramon Laporte, coneixedor de l’EMA i els requisits tècnics, Amsterdam i Copenhaguen són dues candidates fortes. Totes dues estan ben connectades -compten amb aeroport amb múltiples connexions internacionals- i es presenten com ‘el model europeu’ pel que fa a eficiència, serietat i innovació.
«Els holandesos són molt bons a l’hora de treballar per obtenir fons comunitaris i en matèria de medicaments Holanda és un dels països que més diners s’endú. Tenen molts vincles amb la indústria i la bandera de la innovació», explica Laporte.
«D’altra banda, Copenhaguen compta amb l’Agència Nacional Danesa, que col·labora habitualment amb l’EMA», apunta el farmacòleg. A la pàgina de promoció de la candidatura, Dinamarca presenta Copenhaguen com el lloc ideal per l’EMA però també per als seus treballadors i famílies, destacant la qualitat de vida del país. Destaquen «el gran nombre d’escoles internacionals i les altes competències lingüístiques dels danesos» així com que no s’espera «treballar com un esclau, de vuit a vuit».
Mateu Hernández reconeix que Amsterdam i Copenhaguen són competidores potents. No obstant això, cap de les dues té a punt un edifici com la Torre Glòries. «Amsterdam ha ofert un edifici temporal mentre construeix un nou per l’EMA mentre que Copenhaguen, igual que Viena, tenen alguns suggeriments però cap determinant», explica.
Viena, Lilla o Milà: amb possibilitats
Altres ciutats com Lilla, Viena o Milà també tenen possibilitats. Viena té a favor seu la posició geogràfica i la bona comunicació. Al cor d’Europa, Àustria podria jugar també amb avantatge en cas de comptar amb el suport dels països de l’est, que podrien pactar votar en bloc en la decisió final que prenguin els 27.
«Milà té possibilitats tècniques però està a prop de Parma, on ja es troba l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària», diu Mateu Hernández. En els mateixos termes s’expressa Joan Ramon Laporte, que tot i que destaca l’elevat consens al país i la transversalitat en el suport intern a la candidatura, descarta que Milà quedi entre les opcions finalistes.
Pel que fa a Lilla, tant Hernández com Laporte coincideixen a excloure-la de la recta final, encara que per diferents motius. Laporte explica que encara que l’aeroport és molt més petit que altres com Amsterdam o Barcelona, en una negociació política França podria oferir, a canvi d’acollir la AME, renunciar a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg, que cada mes suposa el trasllat de més d’un miler de persones -entre eurodiputats, assistents i periodistes- des de Brussel·les fins a la ciutat francesa. Per la seva banda Hernández esmenta que el més probable és que França aposti més per quedar-se amb l’Autoritat Bancària Europea, que també ha de ser reubicada.
Ana Malagelada és doctora en medicina i especialista en neurologia. Durant vint anys ha estat metge adjunt del servei de neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, fascinada per l’estudi i el tractament de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer. El desconeixement amb què es troben de cop i volta els familiars dels seus pacients l’ha dut a escriure, juntament amb el doctor Nolasc Acarín, el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’ (Editorial RBA). Espera, diu, que el llibre serveixi com a guia als familiars i cuidadors.
Fa cent anys que es va posar nom per primera vegada a l’alzheimer. En aquest temps, quins interrogants s’han descobert i quins queden per resoldre?
Sí. Alois Alzheimer va ser el primer que va descobrir els canvis que es produïen al cervell però mentrestant s’han descobert coses com la proteïna miloide, què li passa a la proteïna per deixar de funcionar, per què resulta tòxica i altres aspectes neuropatològics. Per exemple, s’ha vist que la inflamació o la deformació del cervell és un primer pas. També s’ha descobert, en els últims anys, la predisposició genètica cap a la malaltia i això, d’alguna manera, també suposa incidir en el tractament en el futur, basant-nos en la genètica i en la neuropatologia.
Quina és la predisposició genètica?
En la malaltia dels joves, per exemple, la genètica és molt determinant. En la malaltia senil també, però hi ha altres factors afegits que fan que una persona desenvolupi la malaltia o no. Per exemple, en bessons homozigots [amb el mateix cromosoma], que tenen la mateixa predisposició genètica, s’ha vist que prop d’un de cada dos no la desenvolupa. Per tant, hi ha molts factors externs que fan que es desencadeni la malaltia. [El llibre apunta que el segon factor de risc, després de l’envelliment, és la història familiar de malaltia: aproximadament el 40% dels malalts presenta un antecedent familiar d’alzheimer]
Quins factors?
Per exemple factors metabòlics. L’obesitat, sobretot a l’edat de 50 o 60 anys, determina una freqüència més alta. També s’ha vist amb la diabetis, considerat un factor de risc, o una dieta pobra en vegetals i fruita. S’han fet estudis que demostren que la dieta mediterrània és un factor de protecció, és a dir, que el risc és inferior.
Quan es diu que exercitar la memòria ajuda, és cert?
No és un factor de protecció absolut. Sí que és cert que com més activitat intel·lectual has tingut al llarg de la vida, menys risc tens, però no sabem fins a quin punt. Sabem que desenvolupar més connexions neuronals fa que es manifesti més tard, si es presenta, l’alzheimer, i també tens més ‘eines’ per lluitar contra les neurones que deixen de funcionar.
Un dels principals interrogants per resoldre és la causa de l’alzheimer. En tenim alguna pista?
No. S’està mirant molt pel tema genètic i d’inflamació però sobre la causa realment no hi ha cap orientació. Hi ha molts tractaments per evitar la inflamació i controlar la proteïna però el factor causal encara es desconeix.
Quin és el ventall de tractaments que hi ha actualment i quina és la seva eficàcia?
El ventall, actualment, és bastant pobre. Hi ha quatre o cinc fàrmacs i el que fan, simplement, és alentir una mica el progrés de la malaltia. No l’aturen ni l’alenteixen de forma important. Ara s’estan fent estudis, que podrien donar resultats positius, sobre fàrmacs que intenten eliminar la proteïna miloide o evitar que es dipositi, però encara està per confirmar. La majoria van en la direcció, però, d’evitar la inflamació.
Tampoc tenim cap pista de la seva cura. El doctor Rafael Blesa, del servei de Neurologia de l’Hospital Sant Pau, advertia en un esmorzar amb periodistes del perill de segons quins titulars per generar falses esperances d’una possible cura.
Sí. Els titulars que diuen “d’aquí deu anys sortirà un tractament…” creen falses expectatives. Hem de tenir esperances però sempre mantenir la cautela. De moment no tenim res a la vista que ens indiqui que tindrem la solució d’aquí a poc temps.
Sí. No podem dir que sigui un desencadenant de l’alzheimer, ni de bon tros. A dia d’avui no podem parlar de cap fàrmac que sospitem que sigui factor causal però és veritat que els psicofàrmacs, sobretot les benzodiazepines no ajuden. I, evidentment, si una persona està deteriorada i té un alzheimer, tot allò que baixi el seu nivell tensional, la seva capacitat de reacció, la rapidesa mental, farà que empitjori clínicament, almenys pel que fa a símptomes. És una malaltia que té molts anys d’evolució i fa anys no hi havia psicofàrmacs, per tant, no pot ser el factor número u, per exemple.
En el llibre parleu dels primers senyals d’alarma d’un possible alzheimer. Hi ha senyals inequívocs?
No. El que està clar és que quan hi ha una pèrdua de memòria que crida l’atenció -no el fet d’oblidar un nom puntualment, per exemple, que pot tenir relació amb l’estrès- ens hem de preocupar. Consultar-ho amb el metge no està de més.
Molta gent jove, de prop de 40 anys, ens consulta per pèrdua de memòria i el 99’9% de casos és per estrès, per un ‘multitasking’ que a mesura que vas envellint és cada vegada més difícil. I aquí és quan pot haver-hi petits oblits.
El pas previ és passar per la consulta de l’ambulatori? Hi ha prou coneixement entre els metges de família?
El metge de capçalera té criteri per diagnosticar, per saber. Avui dia estan molt formats en demència. El llibre no va tan adreçat als metges sinó als cuidadors i als familiars. Sovint quan el familiar rep el diagnòstic està molt perdut. La família no sap què es trobarà ni com evolucionarà el seu parent ni com actuar. En part la idea és que el llibre els ajudi en tots aquests dubtes. L’alzheimer és una malaltia que espanta i el familiar se sent perdut.
De vegades es diu que el malalt d’alzheimer ‘no pateix’ perquè no és conscient del que li passa. És cert això o es tracta d’una falsa creença?
Sí que pateixen i, tot i que la consciència depèn en cada cas, en general sí que noten la pèrdua de memòria, sobretot en les fases inicials. Hi ha la sort que un percentatge no ho nota, tenen un desconeixement total de la seva simptomatologia i viuen feliços des dels inicis. La majoria però sí que pateix, potser no saben ben bé què els passa però noten alguna cosa. En fases més avançades ja no però el que sí que hi ha són emocions: poden sentir por, angoixa, sentir-se perduts…però patiment conscient que s’estan perdent facultats no.
Poden tenir flaixos, no sabem per què. Sí que sabem que, per exemple, la música es conserva i va molt associada a les emocions. També s’ha fet un estudi que fa mirar pel·lícules de por a persones amb demència i després saben que han patit por; no recorden per què però recorden l’emoció. Això vol dir que les emocions perduren i per tant és important que encara que el malalt no sàpiga qui ets tu noti que està ben acollit, mostres d’afecte. Val la pena no oblidar-se mai que tens un malalt conscient d’alguna manera, fins i tot els metges, perquè no sabem quines parts estan conservant.
Quan hi ha confusió, el millor per al malalt què és? Que els familiars li segueixin el joc o intentin raonar-li les coses?
El millor és no contradir. Hem de pensar que el raonament el perden i per tant és complicat que segueixin l’argumentació que puguem fer. Normalment és energia malgastada. El millor és desviar l’atenció. És normal que un malalt amb demència s’obsessioni o es capfiqui amb certs pensaments, com ara anar a casa seva (perquè no reconeix la casa on és) o que algú el persegueix i vol fer-li mal.
Quan el malalt es rebel·la, per exemple, i no vol ajut perquè el rentis o el vesteixis, molt típic en la malaltia de l’alzheimer, el millor és explicar-li els passos següents. El malalt no és capaç de preveure què passarà en els segons següents i davant d’aquesta inseguretat i angoixa, d’estar en un món desconegut i rodejat de gent que no coneix, pot ser que reaccioni de forma agressiva. Per això és important explicar les coses de mica en mica.
Hi ha patrons en l’alzheimer o cada cas és diferent?
Cada cas és diferent. Hi ha alzheimers que realment no comencen per pèrdua de memòria, que poden presentar variants com afectació del llenguatge. El curs és molt variable però en l’alzheimer més clàssic sí que l’evolució és similar.
Vivim en una societat en la qual hi ha sobreenvelliment i l’allargament de l’esperança de vida més alta. Més gent gran i per tant també, en proporció, més alzheimer. Estem parlant també d’un cost sanitari molt elevat.
Cada dia veus com la gent queda totalment desprotegida i la càrrega familiar és tremenda. El problema és la repartició de recursos: s’estan emprant diners de la sanitat pública en tractaments o fàrmacs poc eficaços, amb despeses elevadíssimes, i en canvi per ajudes socials s’està donant molt poc. Els interessos fan que unes malalties siguin més visibles que altres. Falten molts centres de dia i residències perquè el futur serà més longevitat i més malalties cròniques. Caldrà més ajuda domiciliària, més treballadors socials i més infermeres, que poden jugar un paper clau en l’atenció de pacients crònics.
El seu nét va denunciar públicament el que estava vivint. Hores d’espera a les urgències d’un hospital de Sevilla per atendre la seva àvia, de 96 anys, deshidratada i procedent d’una residència d’avis de Dos Hermanas on li acabaven de donar l’extremaunció. Així va estar unes quatre hores, segons explica a eldiario.es Andalusia Christian de Sant Roman, que va difondre una publicació que ha corregut com la pólvora a Twitter i que afirma que ho va fer per denunciar la «falta d’organització» al centre sanitari a l’espera que «serveixi per alguna cosa». «A veure si les xarxes socials no serveixen només per publicar fotos de Cristiano Ronaldo», apunta.
El seu missatge anava dirigit a Susana Díaz, la presidenta andalusa. ‘Espero que la seva família no hagi de passar per això’, li deia al tuit. De Sant Roman, que es dedica als negocis, assegura «humilment» que «no és manca de recursos sinó de com s’estan fent servir». La seva àvia, una infermera parisenca de la Creu Roja que va treballar atenent soldats a la Segona Guerra Mundial i que fa uns 15 anys que viu a Andalusia, segons relata, està ara ingressada al veí Hospital El Tomillar, a la carretera entre Dos Hermanas i Alcalá de Guadaíra. «Amb tot el que ha viscut, em trenca el cor veure-la així», comenta.
Després de ser atesa pel seu metge a la residència dilluns al matí, aquest home va anar amb la seva germana, el seu pare i la seva àvia a l’Hospital Virgen de Valme. Va estar «unes quatre hores» a la sala d’espera a la qual pertany la imatge, envoltada d’una trentena de persones aproximadament. La van veure i la van passar a una zona millor, «al final del passadís a l’esquerra», ironitza el denunciant dins de la seva «indignació» per la situació viscuda. El pitjor va venir després, diu, quan cap a les 21 hores van demanar una mica de menjar i «no ens van poder donar ni un iogurt». «Vam haver d’anar a per un potet de nadó i allà mateix l’hi vam donar», assenyala.
Christian de Sant Roman no només va difondre la imatge a les xarxes socials sinó que va anar a denunciar el cas a la policia. Segons explica, els agents el primer que li van preguntar va ser si la seva àvia havia mort mentre esperava a ser atesa. Davant la resposta negativa, segons diu, li van comentar que no hi havia res a denunciar allà, que posés una queixa davant l’administració competent.
«Espero que Susana Díaz tingui la decència de rebre’m», assenyala.
«La situació és recurrent», assenyala a aquest diari Luis González, secretari d’acció sindical de sanitat a CCOO Sevilla. «No és un problema de les urgències del Valme, encara que de vegades es col·lapsin, sinó del tancament continuat de llits d’hospitalització en tots els centres, és una cosa estructural a Sevilla», indica. «Sevilla necessita més llits, és una cosa que venim reivindicant i que se solucionaria en part amb la reobertura de l’Hospital Militar, abandonat a la seva sort. A l’estiu es tanquen llits. Disminueix la demanda però no es pot afinar tant», diu el sindicalista.
Per la seva banda, Reyes Zabala, portaveu del sindicat d’infermeria Satse a Sevilla, assenyala en aquest mateix sentit que «no s’han de normalitzar aquest tipus de situacions, tot el contrari, no són admissibles i cal denunciar-les». En aquest cas, l’hospital «ja està amb el Pla de Vacances i té dues ales tancades», detallant que «hi ha 64 llits tancats a dia d’avui». «Els temps d’espera augmenten per no haver-hi disponibilitat de llits», assenyala Zabala, que demana també «diligència» a l’hora de reobrir llits als centres hospitalaris sevillans si calen, posant l’accent en què «no ens conformem amb el que està passant amb la nostra sanitat pública per la mala gestió que s’està aplicant».
Els arguments del centre
«Els dilluns són sempre dies complicats en qualsevol hospital», diuen fonts oficials del centre sanitari de Valme, al·ludint a «un petit repunt» de pacients aquest dilluns respecte a altres dies tot i que «dins del normal». La veritat és que no és la primera vegada que passa una cosa similar en aquest centre. Pel que fa a la situació concreta d’aquesta senyora de 96 anys confirmen que va ingressar amb «símptomes de deshidratació» i que la pràctica de «diverses proves» pot provocar «demora» a l’hora de ser traslladada a una habitació. «Els ingressos no són immediats», afegeixen.
«Des de l’Hospital de Valme no podem oferir dades clíniques ni assistencials de pacients per motius de confidencialitat, però la família tindrà la resposta del centre a la reclamació presentada, un cop s’analitzi amb detall el cas clínic i els diferents passos fets per donar resposta a la pacient, que aquest dimarts ha passat a planta després de la seva primera atenció a Urgències, i el seu pas posterior a Observació, i sempre seguint les indicacions del personal mèdic responsable de la seva atenció», argumenten en una resposta escrita davant la demanda d’informació per part d’aquest diari.
Afirmen també que dilluns «es van atendre un total de 420 pacients, xifra dins de la demanda habitual dels dilluns, dia de la setmana amb més demanda assistencial, tot i que registrant-se un pic puntual en horari de matí». El centre disposa d’un sistema de triatge seguint el model organitzatiu proposat pel Pla Andalús d’Urgències i Emergències, que permet prioritzar l’atenció als pacients en funció de la gravetat de manera que, tot i que hi hagi un increment del nombre de persones que van a les Urgències, el sistema de triatge identifica i prioritza els pacients més greus per a ser atesos d’una forma precoç, expliquen. «El centre està preparat per atendre un major augment puntual de la demanda a Urgències com el registrat», afegeixen.
El centre també vol aclarir que, després de ser classificat el pacient, és avaluat en consulta mèdica, on es valora la necessitat de proves complementàries i de cures. Després de rebre els resultats es torna a reavaluar al pacient, les seves necessitats i els resultats de les proves complementàries. Tot això, permet decidir si el pacient pot anar-se’n d’alta o si requereix passar a observació i seguir sent monitoritzat amb tractaments específics. Després de romandre en observació, pot decidir-se la seva alta, un cop estabilitzat, o cursar el seu ingrés hospitalari. Aquest hospital monitoritza constantment l’afluència de pacients a la porta d’Urgències, de manera que pot prendre les mesures necessàries per atendre l’increment de la demanda de forma àgil i prioritzant les necessitats d’assistència dels pacients segons les seves necessitats pels processos clínics que presenten.
Pel que fa als aspectes relacionats amb la confortabilitat i intimitat, «aquest hospital segueix treballant per millorar i minimitzar possibles molèsties que es generen durant l’espera», indiquen.
El «col·lapse» a l’Hospital de Valme
Fa exactament un mes, l’Hospital de Valme va ser objecte d’una mobilització per denunciar el «col·lapse» en les urgències hospitalàries. En concret, mig centenar de persones van participar al juny a la primera de les mobilitzacions convocades per Marea Blanca a Sevilla per denunciar el col·lapse «crònic» que pateixen els serveis d’urgències dels centres del Servei Andalús de Salut (SAS) a la província, a conseqüència de la manca de personal i les «contínues» retallades econòmiques que està patint la sanitat pública.
Un dels portaveus de Marea Blanca a Sevilla, Sebastián Martín Recio, lamentava l’»empitjorament de la qualitat assistencial» de la sanitat pública, a conseqüència del «tancament d’ales als hospitals i la reducció del nombre de llits», i assenyala que són els pacients els que «pateixen en les seves carns l’augment de les llistes d’espera i la demora d’atenció a les urgències». «Els pressupostos que té ara la sanitat andalusa, conseqüència de les retallades dels últims anys, són insuficients», denunciava.
En la protesta van estar presents representants dels sindicats USO, CCOO i Satse; del col·lectiu d’usuaris de la sanitat pública, amb el seu portaveu Dolors Dávila al capdavant; així com Facua Sevilla i representants polítics com el coordinador provincial d’IU, Manuel Lay, o l’alcalde de Los Palacios i Villafranca (IP-IU), Juan Manuel Valle.
Marea Blanca a Sevilla denuncia que els serveis d’Urgències dels hospitals sevillans estan patint un «progressiu deteriorament» a causa d’un espai «insuficient i, de vegades, poc apropiat» i a l’»altíssima» càrrega de treball que suporta el personal, que, «malgrat el seu encomiable esforç i professionalitat, provoca la saturació del servei i demores inacceptables en l’assistència que es dispensa als usuaris».
A més, la manca de llits hospitalaris retarda els ingressos a planta, el que obliga els pacients a romandre a les Urgències o a les unitats d’Observació dels hospitals, «que pateixen un col·lapse permanent». La plataforma subratllava que el problema de saturació de les Urgències es veu, a més, agreujat a l’estiu per la reducció de les plantilles a conseqüència de les vacances.
Sis de cada mil joves barcelonines d’entre 15 i 19 anys són mares. La distribució d’embarassos adolescents, però no és homogènia a la ciutat. La taxa de fecunditat està lligada a la pobresa dels barris i es distribueix de forma desigual: Torre Baró, Trinitat Nova o Ciutat Meridiana, del districte de Nou Barris, o el barri de Baró de Viver a Sant Andreu presenten una major freqüència de naixements en dones adolescents que la mitjana de Barcelona.
El mateix passa amb la taxa d’interrupció voluntària de l’embaràs. Mentre que a la ciutat el 71,5% dels embarassos en noies joves acaben en una interrupció, la xifra varia molt segons el codi postal. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi la taxa és del 92% mentre que, per exemple, al districte de Nou Barris només una de cada dos adolescents en estat interromp l’embaràs. A més, les dones nascudes a l’estat espanyol presenten una major freqüència d’avortaments del total d’embarassos en comparació amb les dones originàries de països de rendes baixes.
Davant d’aquesta realitat, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va començar fa prop de deu anys un programa de salut comunitària per acostar infermeres i psicòlegs als barris més vulnerables. Des de fa uns mesos Barcelona ha decidit estendre el programa a més barris. Un d’aquests és el del Turó de la Peira-Can Peguera. “Són barris en què es pretén reduir la desigualtat generada per la pobresa i millorar-ne la salut”, diu la Noelia Vázquez, tècnica de Salut als barris.
Una única trobada amb professionals
Un espai íntim de consulta, una atenció individual i una conversa informal de tu a tu amb una infermera o una psicòloga durant una hora és la base del programa SIRIAN, acrònim de «Salut sexual i reproductiva en dones immigrades i autòctones». El programa va dirigit a noies i dones de 14 a 49 anys i nois de 14 a 29 i consisteix en una única trobada. Com a reclam s’ofereix una T-10 gratuïta.
Al Turó de la Peira-Can Peguera (Nou Barris) l’espai es troba dins del casal de barri La Cosa Nostra i no ha estat escollit a l’atzar. Molts joves participen en activitats del casal i les mares vénen a buscar-hi els seus fills. És el cas de la Vaneza Torrico (25), boliviana d’origen, que hi duu els seus fills i que ha mantingut una trobada amb els professionals després que l’hi suggerís la Laia Nebot, psicòloga que participa en el programa comunitari.
“L’objectiu és que les persones coneguin l’existència dels centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) [estructura de suport a l’Atenció Primària] i també el ventall de mètodes anticonceptius que existeixen”, explica.
Segons l’Enquesta de salut maternoinfantil de Barcelona del 2014, el 17,5% de dones que han tingut un naixement declaren que l’actual no era un embaràs planificat. De les dones que han tingut un naixement i que no havien planificat aquest embaràs, el 57,5% estaven utilitzant algun mètode anticonceptiu (anticonceptius orals, preservatiu, DIU etc.) que devia haver estat mal utilitzat o fallar.
El cas de la Vaneza va ser, com diu ella, un cas de mala sort poc habitual. Segons explica, va quedar-se embarassada sense buscar-ho, després que el mètode anticonceptiu que feia servir, un DIU, fallés. A més, però, l’embaràs se li va complicar i va acabar perdent el fill.
De tot plegat en va poder parlar amb la Laia. “Vaig poder desfogar-me i ella em va explicar altres mètodes, ja que del DIU, no en vull ni sentir a parlar. Jo desconeixia per exemple el condó vaginal o la vacuna i les pastilles no em van bé”, explica la Vaneza.
Trencar barreres socials i culturals
Ara té dos fills i el tercer és a punt de néixer. “Ella em va parlar de moltes coses i com que torno a estar embarassada em van explicar recursos per cuidar-me també”. “El fet de ser una consulta individualitzada et permet treballar certes barreres socials però també culturals”, diu la Laia.
Sobre aquest punt la Vaneza explica que, per exemple, a Bolívia hi ha moltes menys eines i recursos d’educació sexual i “hi ha nenes de 13 i 14 anys que ja són mares perquè per ignorància en una primera relació ja és queden embarassades”. “És important que programes així arribin a la gent del carrer”, admet. Actualment el programa està desplegat a Trinitat Vella, Trinitat Nova, Verdum, Can Peguera, Turó de la Peira, Roquetes, Raval i Zona Nord de Nou Barris.
La idea també és empoderar la dona perquè parli amb la seva parella de si no vol tenir més fills o vol fer servir un mètode anticonceptiu. “En una ocasió una dona paquistanesa em va demanar que li donés alguna cosa per no tenir fills però que el seu marit no pogués notar que prenia”, recorda la Laia. Amb tot, matisa que ni les infermeres ni les psicòlogues del programa recepten res sinó que només orienten i assessoren i, en tot cas, deriven al CAP o a l’ASSIR.
“És important entendre que el SIRIAN no és un bolet que surt del no-res, sinó que es tracta d’un programa que s’insereix a la comunitat i per això hi ha contacte amb els serveis socials, les farmàcies, els instituts o els CAP del barri”, comenta la Noelia Vázquez. Els contactes previs ajuden, diu, a determinar la ubicació més ideal per a les consultes en funció de la comunitat de cada barri i també serveix perquè durant el seu funcionament es pugui derivar els usuaris a altres recursos que ja hi existeixen i que potser són desconeguts per alguns veïns, com va ser el cas de la Vaneza.
Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.
Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.
La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.
Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.
A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.
No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el «favor» de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.
Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.
M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.
A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.
Divendres passat es va declarar un brot de sarna en un centre per a persones sense llar a Madrid. L’Ajuntament de la capital el va declarar ràpidament controlat tot i que el sindicat CCOO ha protestat perquè considera que no s’han frenat els contagis, «està creixent», acusen. No obstant això, el Govern local ha demanat calma per «no estigmatitzar encara més» les persones sense llar.
La sarna és una malaltia que afecta sobretot a ambients pobres?
«En absolut», diu la doctora Lola Bou, de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia. Però l’imaginari col·lectiu sembla que tendeix a relacionar aquesta patologia amb l’exclusió social.
Al contrari, els dermatòlegs subratllen que «pot afectar qualsevol, no importa quina sigui la seva classe social, raça o edat, i sense relacionar-se amb la higiene personal». Bou repeteix que «per descomptat és molt freqüent, així com altres parasitacions són més rares, la sarna la veiem molt. El problema és que la societat sembla creure que ja no n’hi ha».
La sarna la produeix un àcar paràsit propi dels humans que furga per sota de la pell. Aquí col·loca els seus ous i eclosionen les seves larves. Produeix picors i pot derivar en infeccions associades. És tan freqüent com per calcular uns 300 milions de casos anuals al món. Només aquest any s’han declarat brots en moltes comunitats autònomes. I en diversos ambients.
A Extremadura, al març, es van explicar 16 casos en residències de gent gran, a Andalusia, al llarg de 2017, s’han declarat brots a l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla, a l’Universitari de Huelva i alguns col·legis de la Vall del Lecrín a Granada.
A Toledo es va detectar un focus en un col·legi al maig. També en un institut d’Alacant s’ha hagut de controlar una sèrie de contagis aquest curs. En residències de gent gran de Galícia han empalmat brots el 2013, 2014, 2015 i 2016. La Generalitat de Catalunya ha obert a finals de juny passat un expedient a la concessionària d’un altre centre d’avis a Barcelona per no avisar sobre un brot ocorregut en les seves instal·lacions i detectat per la inspecció.
Infradiagnòstic
Així que la sarna -també anomenada escabiosis- es declara en molts ambients. No només en un centre de persones sense llar. I es dóna amb relativa freqüència, però en estar relacionada amb una cosa antiga i pròpia de grups desafavorits, els pacients no imaginen que tenen el paràsit. Això provoca que «estigui infradiagnosticada», analitza Lola Bou, el que suposa el veritable problema.
«He tractat a pacients que portaven un any de curs de la malaltia amb tot els problemes que comporta». I en circular casos sense detectar i ser «altament contagiosa» doncs s’estén.
La qüestió és que, un cop establert un cas, per aturar-lo es fa necessari tractar a tot l’entorn que està en contacte amb el portador. I desinfectar, per exemple, tota la seva roba. «Fins i tot tots els sofàs d’una casa. És molt laboriós», comenta la doctora.
La sarna es fica a tot arreu. No té res a veure amb grups amb rendes baixes o altes. «No pot estigmatitzar», reitera Lola Bou. I posa l’exemple de turistes que van a països on el paràsit és molt actiu i el contrauen «i són persones amb alt poder adquisitiu per fer cert tipus de viatges». Altres cosa és que pacients amb menys capacitat econòmica trobin dificultats per al tractament.
La clau, segons aclareix la dermatòloga, no és la renda sinó «la col·lectivitat». Es refereix al fet que la malaltia es passa de persona a persona. Per això els brots nombrosos es registren en centres educatius, en hospitals, gimnasos, residències d’avis, o un centre d’acollida. «La higiene no és un factor derterminant», expliquen.
Malaltia laboral
En el cas del centre de Madrid, l’alarma la va donar el sindicat CCOO. En altres brots també han estat organitzacions de treballadors els que han alertat sobre els casos per exigir mesures a l’administració responsable.
Efectivament, més que una malaltia de pobres és una patologia col·lectiva i, a més, considerada entre les malalties laborals per exposició a agents biològics. La manipulació de persones grans, ingressats en un hospital o alumnes d’un col·legi exposa els professionals a contraure el paràsit que és atret, segons els experts, «per la calor» del cos humà, no per la brutícia. «Ah. I també cal tenir en compte que està considerada una malaltia de transmissió sexual per traspassar de cos a cos», recorda la dermatòloga Bou.
La recent troballa de cinc gens i una secció del genoma relacionats amb l’insomni no millorarà el son dels insomnes, almenys a curt termini. L’assoliment, publicat a Nature Genetics, proporciona una nova visió de la complexa arquitectura genètica de l’insomni, segons els autors, però la seva possible transcendència és estrictament científica. Potser hi ha més de 1.000 milions d’insomnes a tot el món, la majoria d’ells, és clar, sense diagnosticar ni tractar. Però totes les xifres sobre l’insomni cal agafar-les amb pinces, en primer lloc perquè les nombroses classificacions i definicions de l’insomni compliquen el seu estudi i abordatge clínic. L’estudi de Nature Genetics arrenca afirmant que és «el segon trastorn mental més prevalent». No està malament com a primera frase d’una peça de literatura científica, per deixar ben clar que el problema que s’aborda és d’envergadura, però aquesta etiqueta no fa justícia al polimorf i esmunyedís problema de la manca de son.
L’insomni és un dels problemes més freqüents en les consultes d’atenció primària. Però les dades de prevalença i incidència, molt escasses a Espanya i altres països, són molt variables. Als Estats Units, més de la meitat dels pacients que van al metge de capçalera es queixen d’insomni quan se’ls pregunta què tal dormen; el 30% es queixa per iniciativa pròpia, i només el 5% va al metge per aquest problema. La Guia de pràctica clínica per al maneig de pacients amb insomni en atenció primària, elaborada pel Sistema Nacional de Salut espanyol el 2009 -i, per tant, potser desfasada, ja que han transcorregut més de cinc anys des de la seva publicació-, ofereix aquestes dades de prevalença en la població general: el 30-48% es queixa de falta de son (el 16-21%, d’insomni habitual, i el 10-28%, d’insomni entre moderat i greu), el 9-15% es queixa d’insomni i pateix més les conseqüències durant el dia, i només el 6% està diagnosticat segons la definició i els criteris del DSM-IV. Tot i que les xifres no siguin necessàries, sí que permeten entreveure que l’insomni no només té graus, sinó que el diagnòstic depèn de la definició. Probablement molts casos es resolen o es podrien resoldre a l’atenció primària, la majoria d’ells sense recórrer a fàrmacs, amb mesures d’higiene del son, intervencions psicològiques o simple educació per a la salut, «receptant» webs de qualitat sobre l’insomni.
Cada vegada és més habitual que els pacients, abans i després de consultar al metge, busquin informació a internet sobre el seu problema de salut. En el cas de l’insomni, la informació de qualitat podria ajudar a resoldre molts casos, almenys els aguts i menys greus. El problema és que molta de la informació disponible deixa molt a desitjar. Un estudi de maig de 2017 sobre la qualitat i llegibilitat dels recursos d’informació més populars a internet sobre l’insomni mostra que els millors recursos informatius no necessàriament apareixen en els primers llocs de les cerques a Google, on conviuen webs mèdiques, institucionals, comercials i no comercials. En conjunt, la seva qualitat és més aviat discreta, ja que el contingut és sovint incomplet i presenta altres deficiències, com els conflictes d’interessos i la manca d’autoria i data d’actualització. Però potser la principal aportació d’aquest estudi és que la majoria dels continguts sobre l’insomni superen la capacitat de comprensió del profà. Les més rigoroses solen ser, a més, les més difícils de llegir. Parlar clar sense perdre rigor és sens dubte el gran repte que tenen aquestes i altres webs sobre salut. Però també el que tenen tots els metges en tractar amb els seus pacients.
En acabar la consulta, el Dr. Carlos Bautista Ojeda va treure el seu mòbil i va gravar unes declaracions que s’han convertit en virals perquè reflecteix una realitat molt present també a Catalunya. Simplement explica que havia visitat més de seixanta persones en el seu CAP de Màlaga aquell mateix matí. Uns eren pacients que tenia assignats però altres pertanyien a metges jubilats, de vacances o de baixa que no havien estat substituïts, una situació coneguda pels metges de família catalans.
Alguns pensaran que les queixes d’aquest metge són infundades: “si ara pot visitar 60 pacients, per què abans només en visitava 30? La crisi no ha fet més que augmentar la seva productivitat!”. Aquest raonament, sovint compartit per directius del sistema sanitari, és completament fals. En sanitat, la productivitat no es pot mesurar per l’activitat. Si un mateix metge fa moltes visites es redueix el cost per visita però quan aquestes visites no són resolutives l’activitat és converteix en improductiva i en un sobrecost.
Per calcular la productivitat s’ha de valorar la resolució dels problemes dels pacients. La capacitat de resolució cau en picat quan es redueix el temps per visita i quan el pacient no és atès pel seu metge de confiança.
Suposo que no cal recordar els arguments del moviment “diez minutos por paciente” però potser hem d’explicar millor la importància de la continuïtat assistencial. Aquesta és un dels valors essencials de l’atenció primària. Una característica que ha mostrat sobradament la seva capacitat d’augmentar l’eficiència del sistema sanitari.
El metge de família es guanya la confiança dels pacients amb el temps. La confiança creix a mesura que el metge acompanya i ajuda a superar els diferents problemes de salut que sorgeixen al llarg de la vida del pacient. La confiança es renova en cada visita. És comprensible que el pacient desitgi parlar amb el seu metge de confiança.
En el meu centre vam comprovar que les vistes realitzades per un metge que no era l’habitual del pacient generaven més segones visites, més analítiques i més prescripcions. Un fenomen observat en molts altres entorns. Als anys noranta aquests van ser els arguments de Per Hjortdahl i altres metges noruecs que demanaven la introducció de la continuïtat assistencial en l’organització de l’atenció primària del seu sistema sanitari.
Les visites sense continuïtat són més costoses. No només perquè el pacient torna per comentar el mateix problema amb el seu metge de confiança, sinó també perquè el metge no es comporta de la mateixa manera quan atén un pacient que no és de la seva llista. Quan coneix el pacient, el metge contextualitza millor el problema i adopta una conducta més resolutiva. En canvi, quan atén un pacient que no coneix, tendeix a fixar-se en el problema immeditat però no entra en temes de fons. Retarda la decisió. Acostuma a demanar més proves i a fer més vistes de seguiment. Tendeix a no abordar l’esfera psicosocial i a endarrerir la solució definitiva. En conclusió, és menys resolutiu.
La reforma sanitària impulsada pel president Obama també volia aprofitar la continuïtat assistencial del metge de família per racionalitzar un sistema sanitari orientat al mercat i a la despesa excessiva. L’Obamacare vinculava cada ciutadà a un metge de família personal. Uns canvis que actualment el president Trump vol revertir per mantenir l’elevadíssim nivell de despesa sanitària a càrrec dels ciutadans.
Als que hem dedicat tota la vida professional a millorar l’atenció primària ens dol tornar a xifres de vistes diàries pròpies dels anys vuitanta. No ens agrada atendre els pacients com si estiguéssim en un servei d’urgències massificat. Ens sap molt greu veure pacients que passen mesos i mesos sense tenir un metge assignat. Ens preocupa que aquesta massificació generi situacions de descontrol en el seguiment de les baixes o en la despesa farmacèutica.
Els astuts gestors que redueixen la plantilla de metges pensant que augmenten la productivitat i l’eficiència estan totalment equivocats. S’han d’aplicar la dita: malament va qui no pensa per l’endemà. El mins estalvi en nòmines costarà una fortuna en recursos sanitaris, en insatisfacció ciutadana i en salut. Val més que reaccionin abans que les conseqüències de la manca de continuïtat siguin massa evidents.
Un mes després que Puigdemont, Colau i Comín inauguressin les noves Urgències de l’Hospital del Mar, els treballadors denuncien la situació del servei. Manuel Royo, president del Comitè d’Empresa, explica que si bé estan molt satisfets amb l’obertura del nou espai, el servei es troba col·lapsat «pràcticament des de l’endemà de la inauguració». La manca de drenatge o, dit d’una altra manera, la impossibilitat d’ingressar a planta pacients ja diagnosticats a les Urgències de forma ràpida, fa que alguns s’esperin en boxs fins a 72 hores. «Hi ha molt d’espai però no hi ha drenatge», diu Royo, que insisteix en què el principal problema a les urgències té a veure amb la manca de llits disponibles a planta.
En aquest sentit, expressa la necessitat d’acabar la resta d’obres d’ampliació de l’hospital, que preveuen una dotació més gran de llits per al centre. Qui també denuncia el «col·lapse» del servei és Xavi Tarragon, auxiliar d’infermeria al servei de cirurgia vascular de l’Hospital del Mar i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC-CGT al Parc Salut Mar.“Les noves Urgències no solucionen gaire cosa i el col·lapse continua sent bastant constant”, lamenta aquest treballador.
Un altre auxiliar d’infermeria de l’hospital, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, explica com, per exemple, divendres passat hi havia persones a Urgències que feia més de dotze hores que hi eren i com d’altres feia més de 72 hores que esperaven per ser traslladats a planta. El treballador també assegura a aquest mitjà que alguns boxs d’aïllament -pensats per a casos com ara un pacient amb meningitis o tuberculosi que requereix està aïllat de la resta- s’han doblat de manera que hi ha dos pacients en lloc d’un, mentre que els que requereixen aïllament s’han traslladat en boxs convencionals.
Per la seva banda, l’Hospital del Mar reconeix un augment de l’activitat a l’àrea d’urgències -d’un 6,3% al juny- però ho atribueix a “una qüestió de sobrecàrrega assistencial”. “Durant la setmana del 19 de juny hi va haver dies en què les urgències es van incrementar de manera considerable, fins a un 40%, però sense poder dir que hem estat col·lapsats”, asseguren a aquest mitjà.
Tarragon comparteix amb Royo que el nou edifici ha permès que els pacients que estan en boxs estiguin millor, però critica que quan augmenta la pressió assistencial i s’acumulen els pacients a les urgències, s’opti per ocupar espais no habilitats, com ara en passadissos i, fins i tot en alguns casos, davant de sortides d’emergència. “S’ha de tenir en compte que tenim 20 boxs tancats amb motiu de la remodelació de l’àrea de les antigues Urgències”, comenten des de l’hospital.
Segons Tarragon, s’ocupen espais no habilitats per la impossibilitat de traslladar a planta els pacients atesos a urgències que ja poden ser-hi derivats. “El Consorci té un 18% dels llits tancats permanentment”, assegura preocupat per un empitjorament de la situació durant l’estiu, quan el dispositiu de Salut preveu el tancament de llits de forma temporal entre juliol i setembre.
Des de l’Hospital del Mar però, matisen que no hi ha cap llit tancat al centre i que on hi ha llits tancats és a l’Hospital de l’Esperança, també del Consorci Parc Salut Mar. “Hi ha dues unitats (70 llits) no operatives, que no poden ser ocupades per haver quedat obsoletes i que requereixen d’una obra de remodelació. El Servei Català de la Salut (CatSalut) està estudiant un pla per poder reobrir-les, especialment si es necessiten quan s’iniciï la segona fase del projecte d’ampliació de l’Hospital del Mar”, expliquen.
Davant d’aquesta petició, la direcció del Parc Salut Mar va assegurar a través d’un comunicat que destinaria més d’un milió d’euros addicional a incrementar la plantilla en 32 professionals, principalment infermeres, auxiliars d’infermeria i portalliteres. Des de l’hospital asseguren que “majoritàriament són professionals per al servei d’Urgències, però també per altres serveis que acull el nou edifici”. Segons les mateixes fonts,la majoria ja s’han incorporat i falten els que reforçaran el bloc obstètric que obrirà al setembre. Amb tot, Royo insisteix en la necessitat d’ampliar el nombre de professionals, avui dia «insuficients», i valora que especialment calen més portalliteres i infermeres. El mateix treballador que no vol donar el seu nom assegura que si bé «les urgències s’han triplicat en espai i el pacient ha guanyat en comoditat el personal és pràcticament el mateix i les ràtios d’infermeria recomanades no es compleixen».
L’edifici nou, a més de fer possible l’ampliació de les urgències i emergències mèdiques, així com de diversos serveis d’hospital de dia, de l’àrea obstètrica i de les urgències de ginecologia, ha permès també agrupar els serveis oncològics de l’Hospital del Mar, ja que fins ara l’oncologia radioteràpica es duia a terme a l’Hospital de l’Esperança. L’edifici nou suposa la finalització de la primera de les tres fases d’ampliació de l’hospital del Mar i ha costat prop de 80 milions d’euros, que han finançat per la Generalitat (42) i l’Ajuntament de Barcelona (34), les dues administracions que integren el Consorci Parc Salut Mar.
Els veïns de Sant Martí i Ciutat Vella i els professionals de l’Hospital del Mar han hagut d’esperar nou anys per veure les noves urgències del centre acabades després que les obres s’aturessin per les retallades entre el 2010 i el 2015.
