El repte d’aquesta nova via per a rebre informació sobre els medicaments té com objectiu aprofitar les oportunitats que brinda la intel·ligència artificial per crear una font veraç i fiable que permeti oferir informació apropiada sobre els medicaments d’utilitat a la ciutadania.
Entre els beneficis que es contemplen amb aquest procés de contractació destaquen proporcionar a la gent una font d’informació específica i validada, complementària a les instruccions dels professionals sanitaris, que els permeti resoldre els dubtes sobre els medicaments; ampliar el coneixement de pacients, ciutadania i cuidadors en relació amb els medicaments i la salut per tal d’assegurar-ne un ús adequat; incrementar la capacitat de resposta del sistema de salut per interaccionar amb la ciutadania i enfortir la relació del sistema de salut amb l’àmbit digital i augmentar la capacitat del sistema de salut per dissenyar intervencions precises a través de la informació recopilada per la solució.
Aquestes solucions han d’ afavorir l’adherència als tractaments farmacològics , optimitzar els resultats i evitar possibles efectes adversos ocasionats per la manca d’informació.
El nou CIAM es promou des del Programa Salut/IA i comptarà amb la participació del Departament de Salut, el Servei Català de la Salut, la Fundació Tic Salut i Social,l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries i el Consorci de Salut i Social de Catalunya. El nou organisme es farà càrrec de la gestió i la coordinació de projectes i el desplegament de solucions d’IA en matèria de medicaments i serà també el punt recepció de propostes per produir i generar eines basades en IA que contribueixin a l’eficiència de l’ús dels medicaments.
Sobrepès i obesitat que es desenvolupen dels 18 als 40 anys podrien estar relacionats amb divuit tipus de càncer, cinc més dels que fins ara es creia. I, com més temps es perllonga i més gran és el grau de sobrepès, augmenta més aquest risc oncològic. Ho ha evidenciat l’estudi «Longitudinal body mass index and cancer risk: a cohort study of 2.6 million Catalan adults», fet sobre 2.645.885 catalans, i liderat per investigadors de l’Institut d’investigació en Atenció Primària de Salut Jordi Gol (IDIAPJGol) en col·laboració amb l’Agency for Research on Cancer (IARC) i finançat pel Wereld Kanker Onderzoek Fonds (WKOF).
Aquest gran estudi, que a estat publicat al diari Nature Communications, va analitzar l’estat de l’índex de la massa corporal de les persones (IMC) al llarg de la seva vida, en lloc de centrar-se en una mesura puntual de l’IMC. Les proves prèvies del Fons Mundial d’Investigació del Càncer havien relacionat el sobrepès i l’obesitat amb almenys 13 càncers diferents. Alguns dels nous càncers que l’estudi ha trobat que podrien estar relacionats amb el sobrepès són la leucèmia i el limfoma no Hodgkin, i entre persones que no han fumat mai, els de cap i coll i bufeta.
Segons comenta una de les autores principals de l’estudi, Andrea Pistillo, s’han utilitzat “metodologies avançades per recuperar la informació que faltava sobre l’IMC dels participants. Després de nou anys de seguiment, 225.396 participants van ser diagnosticats de càncer. Nosaltres vam trobar que, a part de l’IMC inicial, altres indicadors derivats de l’IMC com la durada, el grau i l’edat d’inici del sobrepès i l’obesitat estan associats amb el risc de contraure 18 tipus de càncer”. Fins ara només s’associaven 13 tipus de càncer a un IMC alt. De fet, un dels objectius de l’estudi era avaluar si en el curs de la vida, les exposicions relacionades amb l’adipositat són factors de risc de càncer més rellevants que un mesurament puntual de l’IMC.
El doctor Heinz Freisling de l’IARC i un dels co-líders de l’estudi, afegeix que aquests “recolzen una re-avaluació de la càrrega de càncer associada al sobrepès i l’obesitat, que fins ara, probablement, està subestimada”.
Per la seva banda, la Dra. Talita Duarte-Sallés, investigadora principal del projecte a IDIAPJGol, posa èmfasi en les implicacions per a la salut pública de les conclusions de l’estudi. “Aquests convincents resultats donen suport a la implementació d’estratègies per prevenir el càncer basades en l’atenció primària, amb un decidit enfocament a prevenir i reduir el sobrepès precoç i l’obesitat”. «Aquesta investigació pionera marca una fita significativa en la comprensió de la intricada relació entre el sobrepès/obesitat i el risc de patir càncer. Amb aquesta troballa, la comunitat global té una nova i potent eina per donar forma a intervencions específiques, desenvolupar estratègies de prevenció efectives i, en definitiva, per tenir un impacte significatiu sobre els resultats de l’estudi del càncer a tot el món».
Panagiota Mitrou, directora de recerca, política i innovació del World Cancer Research Fund, explica: «Aquest gran estudi té implicacions futures per a la salut pública des que s’ha demostrat que hi ha cinc càncers addicionals, com la leucèmia i el limfoma no Hodgkin relacionats amb el sobrepès i l’obesitat”. «La nostra pròpia evidència demostra que mantenir un pes saludable al llarg de la vida és una de les coses més importants que les persones poden fer per reduir el risc de càncer, i la prevenció primerenca en l’edat adulta és clau».
Curar, encara no, però alentir el deteriorament cognitiu de persones ja diagnosticades de la malaltia d’Alzheimer en estats inicials és el que sí aconsegueix, per primer cop, un fàrmac batejat com Lecanemab, que aquests dies ha aprovat l’Agència Federal del Departament de Salut i Serveis Humans dels Estats Units (Food and Drug Administration, FDA). No tothom és candidat a beneficiar-se’n. Cal que siguin pacients amb un grau lleu de deteriorament cognitiu i que “tinguin un biomarcador positiu de la proteïna Betamiloide, perquè aquest fàrmac ha estat dissenyat per netejar-la. Si no se’n té, no pot actuar”, explica la neuròloga, cofundadora i directora mèdica de la Fundació ACE (Alzheimer Center Barcelona).
La proteïna Betamiloide, juntament amb la TAU, es detecten als cervells amb la malaltia d’Alzheimer. Al cúmul d’aquestes dues proteïnes se’ls atribueix l’aïllament i aturada de l’activitat de les neurones. La presència de Beta i TAU interfereix, obstaculitza, talla la comunicació entre neurones i aquestes acaben morint. Per això és important un diagnòstic el més precoç possible, per salvar les milions de neurones sanes i actives que encara hi ha en un cervell que tot just inicia el seu deteriorament.
Alentir el deteriorament en fases lleus, que amb aquest medicament aconsegueix reduir-lo un 27%, també permetrà que aquests pacients siguin candidats a rebre nous tractaments que puguin arribar a curt i mig plaç, fàrmacs que estan en estudi i que es pensa que podrien ajudar en etapes més avançades de la malaltia. Per això Mercè Boada, com a investigadora fa més de 30 anys de la malaltia d’Alzheimer, parla de “punta d’un iceberg” referint-se a aquest primer fàrmac aprovat. “Els altres fàrmacs en investigació poden adequar-se, aprendre, modificar-se en funció d’aquest primer medicament aprovat. Això és el que ha passat en oncologia. Un primer fàrmac que permet controlar una malaltia per 4 o 5 anys, o 6 o 10. L’esperança de supervivència, obre la possibilitat de provar també en aquests pacients altres fàrmacs que vindran. I fins i tot quan només són dos mesos ja podem aprendre quins són els efectes més immediats del tractament, i gràcies a aquestes persones les millores en els tractaments gràcies al perfeccionament après dels primers es poden anar traduint en una supervivència d’un any. Aquest ha estat l’èxit de l’oncologia, i serà el nostre èxit”.
La fundació barcelonina que dirigeix Boada ha participat en els assajos clínics d’aquest nou fàrmac a nivell mundial. Segons explica la responsable clínica d’ACE Alzheimer Center Barcelona, la doctora Vanesa Pytel, “l’estudi va comptar amb 1795 pacients, 142 dels quals els van aportar 12 centres de l’Estat espanyol. D’ACE n’hi va haver 28, el 20% del total de l’Estat”. Dividits en dos grups, els que varen rebre un placebo per una banda, i als que varen donar el fàrmac estudiat, varen poder aportar resultats de millora en els que havien pres el medicament als 18 mesos d’iniciar-se l’assaig. “Però als 6 mesos ja es percebien diferències en el grau d’evolució de la malaltia”, puntualitza la Dra. Pytel.
Precisa també que ara tots els pacients participants prendran el fàrmac, tant els que ja el prenien com els del grup placebo, i es continuarà fent seguiment dels resultats de les proves de control pròpies de l’estudi durant 4 anys.
Aprovació pendent a Europa
Amb l’aprovació del Lecanemab, se li obre la porta del mercat als Estats Units, però perquè aquest fàrmac es pugui prescriure a Catalunya, caldrà esperar que l’aprovin l’Agència europea del Medicament (EMA) i l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AMPS). “Un bon escenari -apunta la Dra. Mercè Boada- és que a finals d’aquest any ja estès aprovat a Europa. Després aquesta aprovació europea arriba als estats i l’agència regulatòria de cada estat, com l’espanyol, haurà de dir quan es pot prescriure i negociar un preu per passar a ser part de la prescripció mèdica pública. Amb molt bona sort, tot aquest procés pot acabar donant resultat el juliol del proper any”.
“Ara és imprescindible que el nostre sistema sanitari comenci a dissenyar estratègies que permetin oferir la màxima seguretat als pacients i els protocols diagnòstics per a una adequada prescripció. Disposar de fàrmacs eficaços en fases inicials dels símptomes fa que sigui més necessari que mai continuar avançant en el diagnòstic precoç”, afegeix el doctor Xavier Morató, director adjunt d’assajos clínics d’ACE Alzheimer Center Barcelona.
Un dels principals reptes en aquesta detecció precoç de la malaltia o el risc de patir-la és aconseguir fer-ho amb una analítica de sang. Fins ara cal una punció lumbar, una prova invasiva, costosa (1500 euros) i que no tots els pacients poden rebre-la, o una prova de neuroimatge molecular com és el la tomografia per emissió de positrons (PET). “Fa molts anys que s’investiga la detecció de biomarcadors de les proteïnes que indiquen la malaltia d’Alzheimer per via perifèrica, amb una senzilla punxada per analitzar la sang. És més fàcil, molt més barato i repetible, i això alleugeriria moltíssim l’entrada i maneig de malalts. Potser en un any ho podríem tenir.
Poc a poc, totes les peces del trencaclosques es van definint. I tal com expressa la directora general de la mateixa fundació, Mirin Jone Gurrutxaga, a ACE faran tot el possible per adaptar-se als reptes que això planteja, i per a poder administrar el fàrmac. “Volem ser part d’aquesta nova realitat acostant aquest tractament a les persones que puguin rebre’l i, gràcies a la nostra experiència amb la participació de l’assaig clínic, tenim avui un equip de professionals experts en el maneig d’aquest tractament, per a quan estigui disponible a Europa i a Espanya”.
El 2021 l’Hospital de Mollet es feia amb el guardó Plata als premis Ashikaga-Nikken Excellence Award for “Green Hospitals” de la International Hospital Federation (IHF). En 10 anys, la institució havia aconseguit reduir les emissions de CO2 en un 71%.
L’Hospital va modificar la seva infraestructura per tal d’obtenir el seu objectiu dins del seu projecte “Green Hospitals”: es van instal·lar 1.368 plaques fotovoltaiques en la coberta de l’hospital que proporcionen el 12,5% del total de l’energia que consumeix, es va apostar per una arquitectura sostenible i celoberts que proporcionen llum natural a tot el centre i redueixen el consum energètic d’il·luminació en un 40% (a més d’un sostre radiant i cobertes sostenibles que permeten l’aïllament tèrmic i el control acústic) i l’energia geotèrmica a través de 148 pous de 146 metres de profunditat que redueixen el consum energètic de climatització en un 30%. El 100% d’energia és elèctrica renovable i es va instaurar un projecte de reciclatge i gestió de residus que va permetre en 10 anys passar de 9 a 29 tipus de residus que se segreguen i gestionen.
Ara, l’Hospital de Mollet ha obtingut la fita de reduir un 85% les seves emissions, convertint-se en un dels centres sanitaris punters en l’aposta per la sostenibilitat. «Els centres hospitalaris són alguns dels centres públics amb major impacte energètic en el medi ambient. Per això, la cultura verda ha de formar part de l’estratègia i impregnar l’estructura i els processos dels nostres centres», expliquen des de la Fundació Sanitària Mollet. El treball en la sostenibilitat es basa en tres eixos de treball: l’estructura, els processos i la governança, cultura i entitat saludable.
Des de l’entitat han datat que un dia d’hospitalització suposa 7 kg de residus. Per aquest motiu s’intenta reduir les estances hospitalàries innecessàries (que es podrien solucionar d’altres formes, com per exemple un Fast Track per a les pròtesis de genoll que permeten una recuperació més ràpida i eficient), i també la minimització de viatges. També s’ha implantat un sistema semiautomatitzat de dispensació de medicaments que permet reduir en un 29% la generació de residus de medicaments.
«Tot va començar amb el compromís de l’alta direcció i la governança institucional per definir la nostra estratègia per a la mitigació del canvi climàtic i el compliment de l’agenda 2030», diuen des de la Fundació Sanitària Mollet. Expliquen que, per arribar a aquests objectius, és imprescindible el compromís de tothom: «hem fet obligatòria la formació ambiental per al nostre personal i realitzem una enquesta per a mesurar la seva percepció, coneixements, idees i formació sobre el canvi climàtic».
Si com algunes enquestes pronostiquen i alguns analistes polítics prediuen després de les eleccions del 23-J VOX entra en un govern de coalició amb el Partit Popular, les perspectives per a la sanitat pública són molt pessimistes. L’aplicació del programa de VOX per a la sanitat, en tot o en part, suposaria un greu retrocés.
La política recentralitzadora, amb la que coincideix amb el PP, amb la recuperació pel govern central de competències transferides a les comunitats autònomes (“regiones” segons el programa del partit), serà la fi d’un Sistema Nacional de Salut de tall federal, que s’ha anat construint des de la seva creació el 1986 (“sistema único”). Cal recordar que al Consell Interterritorial del SNS, òrgan de govern del sistema, les Comunitats Autònomes hi són amb competències pròpies en matèria de salut que els hi atorguen els seus respectius estatuts d’autonomia i no amb competències delegades del Ministerio de Sanidad.
Sota un pretès impuls d’una legislació sanitària respectuosa amb el dret a la vida i a la integritat física i moral, VOX planteja la derogació de lleis orgàniques tan cabdals com la de salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs i la llei reguladora de l’eutanàsia, que han rebut no fa gaire l’aval del Tribunal Constitucional que, per cert, VOX també planteja suprimir. Aquestes derogacions suposarien l’eliminació del dret fonamental de la dona major de 16 anys a decidir lliurement sobre la continuació de l’embaràs dins de les primeres catorze setmanes de gestació en el primer cas i del dret fonamental a l’autodeterminació sobre la pròpia mort decidint el moment i la manera de morir en situacions mèdicament contrastades de tots els ciutadans en el segon supòsit. Val a dir que el Partit Popular, soci principal en aquest hipotètic govern de coalició de la dreta amb l’ultradreta porta en el seu programa la modificació d’ambdues lleis.
Pel que fa a l’atenció als immigrants sense papers el programa de VOX la limita als casos d’urgència vital i malalties infecto contagioses. A dia d’avui, els estrangers que es troben a Espanya, i estan inscrits en el padró municipal d’on resideixen, tenen dret a l’assistència sanitària en les mateixes condicions que els espanyols. A més, els estrangers transeünts tenen dret a l’assistència pública d’urgència per malaltia greu o accident. Si són menors d’edat tenen dret a tota l’assistència sanitària com si fossin espanyols. Dins l’actual marc legal, les embarassades tenen dret a ser assistides durant l’embaràs, el part i el postpart. És evident la regressió que suposa la proposta de VOX, no calen comentaris.
Per últim i no menys greu, està el negacionisme del canvi climàtic que tant afecta a la salut dels ciutadans per les onades de calor que provoca generant cops de calor amb conseqüències potencialment molt greus i per l’exacerbació de malalties cròniques. La proposta d’aquest partit és la derogació de la Llei del Canvi Climàtic que té per objecte el compliment dels Acords de Paris que van ser la resposta de la comunitat internacional a aquesta amenaça, perquè aquesta llei impedeix l’explotació dels recursos naturals del nostre país.
El panorama per a la sanitat pública no pot ser més indesitjable. Si Orwell, autor de 1984, una de les obres més icòniques del segle XX; una novel·la de distòpia que transcorre en un país dominat per un govern totalitari i opressiu, s’aixequés de la seva tomba en comprovar que el futur imaginat per ell hauria deixat de ser ciència-ficció per convertir-se en realitat sens dubte que, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n hi tornaria.
Mai havia fet tanta calor a Europa com l’estiu passat. S’estima que les onades de calor, la sequera i els incendis van fer que entre el 30 de maig i el 4 de setembre de l’any passat es produïssin 61.672 morts. Si bé Eurostat (l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea) ja va notificar un excés de mortalitat inusualment alt per a aquestes dates, no s’havia quantificat la fracció de la mortalitat atribuïble a la calor. Fins ara que ho ha fet l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb l’Institut Nacional d’Investigació en Salut i Medicina de França (Inserm). Han publicat un estudi epidemiològic a la revista Nature Medicine, segons el qual aquestes morts poden ser atribuïbles a la calor.
L’equip investigador va obtenir dades de temperatura i mortalitat des del 2015 fins al 2022 a 823 regions de 35 països europeus, la població total de les quals representa més de 543 milions de persones. Es van usar aquestes dades per a estimar models epidemiològics i predir la mortalitat atribuïble a les temperatures per a cada regió i setmana del període estival.
I, en conclusió, l’estiu de 2022 va ser una estació sense treva pel que fa a la calor. Els registres mostren que les temperatures van estar per sobre de la mitjana durant totes les setmanes del període estival dels anys estudiats, des del 2015. La major anomalia tèrmica es va registrar durant la canícula estival, de mitjan juliol a mitjan agost. Aquesta coincidència va magnificar, segons els investigadors, la mortalitat per calor, causant 38.881 morts entre l’11 de juliol i el 14 d’agost. Dins d’aquest període de poc més d’un mes es va produir una intensa onada de calor paneuropea, entre el 18 i el 24 de juliol, a la qual s’atribueixen un total d’11.637 morts.
Itàlia al capdavant
En termes absoluts, el país amb major nombre de morts atribuïbles a la calor al llarg de tot l’estiu de 2022 va ser Itàlia, amb un total de 18.010 morts, seguit d’Espanya (11.324) i Alemanya (8.173). A Itàlia es varen produir 295 morts per cada milió de persones, a Gràcia, 280, a Espanya, 237 i a Portugal, 211. De mitjana a tota Europa es van donar 114 morts per cada milió de persones.
D’altra banda, si s’atén únicament l’increment en la temperatura, el país que va registrar un valor més alt va ser França, amb 2,43 °C sobre els valoris mitjanes del període 1991-2020, seguit de Suïssa ( 2,30 °C), Itàlia ( 2,28 °C), Hongria ( 2,13 °C) i Espanya ( 2,11 °C).
En el següent enllaç es pot observar el detall de les estimacions de mortalitat per als 35 països analitzats.
Moltes més dones
Una altra dada que crida l’atenció és que van morir moltes més dones que homes per la calor. La mortalitat prematura atribuïble a la calor va ser un 63% superior en dones que en homes, amb un total de 35.406 defuncions prematures (145 morts per milió), enfront de les 21.667 estimades en homes (93 morts per milió). Aquesta major vulnerabilitat de les dones a la calor s’observa en el conjunt de la població i, sobretot, en majors de 80 anys, on la taxa de mortalitat és un 27% superior a la dels homes. En canvi, la taxa de mortalitat masculina és un 41% més elevada en menors de 65 anys, i un 13% major entre els 65 i els 79 anys.
Segons les dades analitzades, es van produir 4.822 morts entre menors de 65 anys, 9.226 morts entre els 65 i els 79 anys, i 36.848 entre els majors de 79 anys.
Lliçons de l’onada de calor de 2003
Fins avui, l’estiu amb majors registres de mortalitat a Europa va ser el de l’any 2003, en el qual es va registrar un excés de mortalitat de més de 70,000 morts. Segons explica el primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal, Joan Ballester Claramunt, “l’estiu de 2003 va ser un fenomen excepcionalment rar, fins i tot quan es té en compte l’escalfament antropogènic observat fins aleshores. Aquesta naturalesa excepcional va posar de manifest la falta de plans de prevenció i la fragilitat dels sistemes de salut per a fer front a emergències relacionades amb el clima, factors que en certa manera es van tractar de corregir en anys posteriors”.
Ballester apunta també que “les temperatures registrades l’estiu del 2022 no poden considerar-se excepcionals, en el sentit que podien haver-se previst seguint la sèrie de temperatures dels anys precedents, i que mostren que durant l’última dècada l’escalfament s’ha accelerat”.
“El fet que l’estiu passat morissin més de 61.600 persones a Europa per calor malgrat que, a diferència del 2003, molts països ja comptessin amb plans de prevenció actius, suggereix que les estratègies d’adaptació de les quals disposem en l’actualitat poden ser encara insuficients”, sosté Hicham Achebak, investigador de l’Inserm i d’ISGlobal i últim autor de l’estudi. “L’acceleració de l’escalfament observada en els últims deu anys subratlla la necessitat urgent de reavaluar i enfortir de manera substancial els plans de prevenció, posant especial atenció a les diferències entre països i regions europeus, així com a les bretxes d’edat i sexe, que actualment marquen les diferències en vulnerabilitat a la calor”, afegeix.
Europa és el continent que està experimentant un major escalfament, fins d’1 °C més que la mitjana global. Les estimacions realitzades per l’equip investigador apunten al fet que, en cas de no mediar una resposta adaptativa eficaç, el continent s’enfrontarà a una mitjana de més de 68.000 morts prematures cada estiu cap a 2030 i més de 94.000 cap a 2040.
Aquest estudi ha estat realitzat en el marc del projecte EARLY-ADAPT, finançat pel European Research Council, i dirigit a estudiar com s’estan adaptant les poblacions als reptes de salut pública desencadenats pel canvi climàtic.
“Crec que el desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya”, comenta Sara Sánchez en un moment d’aquesta entrevista. Podria ser un bon resum sobre el seu estudi. Tenir la menstruació genera sentiments negatius com la vergonya i una manera de combatre’ls és oferint informació a totes i tots, al mateix temps i per separat, sobre què és la menstruació i, sobretot, sobre què fer quan arriba: quins mètodes d’higiene menstrual utilitzar i com fer-ho. Això facilitaria l’empatia dels qui no tenen el període i, al mateix temps i primer, empoderaria als qui sí.
Volia començar per la pregunta més bàsica, què és salut menstrual?
Es refereix a la necessitat d’experimentar el cicle menstrual de manera saludable i amb dignitat, en tots els seus vessants, tant econòmic com en relació a l’accés a la informació i, per descomptat, l’accés a un sanejament adequat i a productes d’higiene menstrual adequats. Es refereix a la capacitat de viure el cicle menstrual amb dignitat, de manera saludable i amb la informació necessària.
Quan parles de dignitat a què et refereixes?
Quan parlem de dignitat ens referim a trencar amb el tabú i l’estigma, a reduir la càrrega mental que senten moltes dones en el món, aquesta por de tacar-se, totes les adaptacions que fem quan tenim la regla com si fos una cosa que hem d’ocultar, una cosa de la qual avergonyir-se. A això em refereixo amb dignitat. I, per descomptat, a minimitzar el shaming, aquesta burla que pot ocórrer, que ve de fora i no només de dins.
En l’estudi assenyaleu que les dones nascudes en els 50 i les de la primera dècada dels 2000, més o menys, utilitzen les mateixes fonts d’informació. Hi ha una història paral·lela, com és possible després d’aquest temps?
És una cosa interessant. Si bé és cert que hi ha hagut molts canvis substancials en aquestes dècades, la forma en la qual han viscut la menstruació les dones nascudes en els 50 no dista massa de l’experiència menstrual de les nascudes en els 2000. Això és curiós perquè la primera font d’informació, fins i tot avui dia, continua sent la mare, des de lluny.
Si bé internet és aquí i és un avantatge, una de les preguntes que hem fet és quines són les fonts d’informació que van tenir en els últims 5 anys. Vèiem que Internet havia tingut molta importància. Presenta avantatges i també el risc que hi ha molta desinformació. Es poden perpetuar mites: hi ha molta gent no especialista parlant de molts temes i la menstruació no és l’excepció. Ara, més que mai, és necessari proporcionar una educació que ens doni les eines i els criteris per diferenciar el que és real del que no ho és.
Tornant a la pregunta, Com succeeix això? Perquè continuem considerant la menstruació com una cosa que pertany únicament a l’àmbit privat. Amb l’excusa que és una cosa que només experimenten les dones, que a més es maneja en el bany, queda en l’àmbit privat, en una cosa que has d’ocultar. També tenim una cultura general molt discreta en uns certs temes i hem mantingut la narrativa que això és una cosa privada, quan és social, li ocorre a més de la meitat de la població i les mesures han de ser socials; sobretot perquè seguim sense educar, sense parlar del tema, no s’ha canviat la legislació i no forma part del currículum nacional, i en l’autonòmic hi ha molta variació i és ambigu. Quan un problema no s’aborda, no se soluciona sol. No l’hem abordat en aquests 50 anys.
Continuem considerant la menstruació com una cosa que pertany únicament a l’àmbit privat però li ocorre a més de la meitat de la població i les mesures han de ser socials
Una part de la informació que es transmet de mares a filles és errònia, per exemple, en relació a l’ús d’analgèsics o antiinflamatoris pel dolor de la menstruació. És curiós que continuï transmetent-se informació errònia després de tant de temps i amb tanta medicació a l’abast…
És una pregunta molt interessant. Si bé ens hem concentrat en aquest article en la part de l’educació, hi ha una gran part de la recerca que s’encarregarà de tot això. Puc avançar que tenim centenars i centenars de respostes d’experiències compartides en les quals no se sap com manejar dolors incapacitants, com detectar o identificar què és un dolor que no és normal, del que és una malaltia, del que ens han dit que és normal, que ets dona i la menstruació fa mal. Això ocorre perquè les mares continuen sent dones que no tenen informació i les dones adultes seguim sense tenir informació. Perquè no hi ha suficient recerca sobre aquest tema, perquè no es destinen suficients mitjans, no se li dona suficient visibilitat i no es tenen aquestes converses. I com, en general, és una cosa que s’intenta tractar de manera discreta i, fins i tot entre les dones, no s’ha parlat, es continuen passant aquests mateixos mites. Els mites segueixen molt vigents a Espanya. Hi ha moltíssims.
Segurament, aquest estiu, hi haurà nenes que no es banyin amb la menstruació perquè creuen que se li pot tallar. Que això passi vol dir que ho estem fent malament: tenim la informació, tenim els mitjans, sabem el que cal fer i no estem fent arribar la informació.
Parlant de dolors que no són normals, aquests arriben a ser símptomes de tumors sobre els quals, en alguns casos, les dones han d’insistir molt als seus metges…
Desgraciadament, és cert. No és qüestió de tirar-li la culpa als metges, a les mares… però sí que hi ha un repartiment de responsabilitats que és just destacar. Tenim moltes dades de dones que ens han escrit, moltes, contant llargues anècdotes en les quals han estat diagnosticades erròniament, moltíssimes que han anat amb dolors i han estat desacreditades o minimitzats els seus símptomes. O els han receptat la píndola, que és el tractament estrella que se’ns fa a totes en algun moment: “Si tens dolors de regla, pren-te la píndola”… Els efectes secundaris no els parlem. O com deies, prendre paracetamol o ibuprofèn, que no és que no sigui una solució, però no estem veient si hi ha endometriosi, si hi ha alguna condició subjacent. Estem parlant, a més i en general, de metges privats, perquè per la (sanitat) pública, encara és més complicat accedir a aquestes consultes i perquè hi ha poca prevenció ginecològica. No hi ha revisions i hauríem d’estar parlant d’això.
Comenteu en l’estudi que bona part de la informació que han rebut les dones des dels 50 fins ara té a veure amb la reproducció humana. La resta ha quedat fora. Des del teu punt de vista, què és el que hauria d’ensenyar-se a l’escola sobre menstruació més enllà del tema reproductiu i com?
Crec que el primer seria assenyalar que la informació hauria d’oferir-se a temps, abans que les noies hagin tingut la menstruació, perquè és quan més impacte té, en la menarquia. La informació, per descomptat, ha d’estar disponible durant tota la vida de les dones, perquè això no s’acaba quan acaba la regla, perquè comença la menopausa.
Com més informació tenen les persones sobre com gestionar el sagnat, menys experiències negatives reporten
Quina informació hauríem d’estar proporcionant? Segons les nostres dades, hem de dir què és la menstruació, per què ocorre, conseqüències, quines són les implicacions… també implicacions culturals i, sobretot, com gestionar el sagnat. “Què faig quan em baixa la regla per primera vegada. M’han dit que existeix però no sé què fer”. Aquesta informació, explicar quins productes o mètodes d’higiene menstrual hi ha, on adquirir-los, quins són els pros i els contres, com col·locar-los, perquè no és el mateix veure una compresa que posar-la-hi… cada quant canviar-la, com tirar-la… són coses que semblen ximpleria però no naixem amb aquest coneixement.
El dia que et baixa la regla ja tens suficient com per no saber com actuar, aquesta incertesa, la por d’estar tacada, al fet que t’estigui passant alguna cosa, la por al fet que això ha vingut per quedar-se. Hi ha moltes coses i cal minimitzar la part de com actuar. Jo sé el que haig de fer i això disminueix les emocions negatives, que és una cosa que es veu en l’estudi. Podem demostrar que com més informació tenen les persones sobre com gestionar el sagnat, menys experiències negatives reporten, menys por, menys estrès, vergonya i preocupació.
Precisament, plantegeu que més informació reporta un augment d’algunes emocions negatives…
Hem analitzat dues peces d’informació: saber què és la menstruació (que et baixarà) i saber com actuar. El primer pot augmentar l’estrès i la por. Té sentit perquè potser abans no sabies que hauries d’enfrontar-te a això i ara has de fer-ho, 40 anys de tenir la regla. Puc entendre que no et vingui de gust tirar coets quan tens 10 anys i et baixa la regla. Si ho vols celebrar, genial; si no, genial. Però que depengui de tu i no de la falta d’informació.
És cert que el saber que existeix no elimina les emocions negatives, a vegades les incrementa, una mica, perquè saps del que parles. Però quan tens més informació sobre què fer amb el sagnat, sí que disminueix l’ansietat.
Apuntaves abans quan donar aquesta informació. Recollíeu testimoniatges de dones que portaven dos anys amb la regla quan els van donar informació sobre el tema. Quan creus que hauria de començar a tractar-se aquesta informació?
Tenim més de 4.000 dades i segur que hi ha estudis fisiològics que ho mostrin. Crec que la mitjana perquè baixi la regla està entre els 10 i els 12 anys. La informació ha d’oferir-se no més tard dels 10 anys. No estem dient que es doni el mateix nivell d’informació a les noies de 14 que a les nenes de 12, però sí almenys que sàpiguen quins productes existeixen i què han de fer. Això pot marcar molt la diferència, sobretot, perquè seran les primeres del seu entorn amb la menstruació, més enllà que puguin tenir germanes grans. I seran les que tinguin menys informació i estiguin menys exposades a ella.
La informació ha de donar-se al llarg de l’escolarització obligatòria?
Sí, definitivament. Es pot aprofundir en la informació. No crec que calgui donar-la de forma aïllada una vegada i ens oblidem. La reproducció es dona durant diversos anys i es va aprofundint, anem entenent la profunditat de les implicacions. El mateix es pot fer amb això, com amb la resta de les assignatures. No necessitem que sigui un quadrimestre sencer, però pot formar part del temari.
Hi ha una part en la qual parleu de les persones que no menstruen i els testimonis que recolliu parlen de com de beneficiós seria que aquestes persones comptessin amb la mateixa informació. Com ho interpreteu?
Crec que és bastant clar. No sempre és fàcil interpretar les dades, però en aquest cas podem aventurar-nos a dir que només portaria beneficis per a tota la població que incloguéssim les persones que no menstruen en aquesta informació. Per descomptat, els nens han de ser presents a l’escola quan es doni aquesta informació.
Això de separar els grups en nens i nenes i emportar-se els nens i parlar-los de no sé què, depèn de qui els separi, i a les nenes parlar-los de la responsabilitat, la higiene, la menstruació. I mentre els nens, jugant al futbol. A part que estem incrementant els rols de gènere, que crec que ja podem fer un pas endavant, contribuïm a aquesta narrativa que la menstruació és una cosa a tractar en privat, només a les persones que menstruen, cosa de dones, que és una cosa a ocultar i avergonyir-se… i no és cert. I també és injust amb vosaltres.
Sara Sánchez | Cedida
Aquest estudi s’ha fet amb persones que menstruen i que no. Si bé les preguntes són diferents segons el cas, estem convençudes que és un problema social i que la societat ha de formar part de l’avaluació i de la solució. Molts homes ens han dit que no en saben prou, que no saben on buscar informació, “em fa vergonya preguntar i no sé si més no què preguntar”. Hi ha coses que si no saps que existeixen, com preguntaràs per elles? Ni tan sols se t’han ocorregut.
Hi ha qui veu la menstruació com una cosa bruta i pot fins i tot arribar a la burla, i també estan les persones que volen tenir més informació. En l’article s’inclou el testimoni d’un adolescent de 12 anys que explica que les companyes anaven al bany i va preguntar per què ho feien. “Tothom es va enfadar amb mi i ningú em deia res i vaig anar a casa sense saber què passava i avergonyit i fins molt temps després no vaig saber què passava”. El noi no havia de saber-ho ni elles havien d’explicar-li, però algú hauria de dir-li-ho. No podem deixar la meitat de la població a les fosques.
El desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya
Parlant d’això, en la recerca parleu de grups mixtos i no mixtos. Entenc la dificultat de parlar de segons quins assumptes amb els teus companys de classe, però hi ha la necessitat que els nois tinguin accés a la informació…
Hi ha una fórmula, s’ha estudiat. Sempre dic que els nois han de formar part d’aquesta educació i ho mantinc. Idealment, hauria de donar-se la informació al grup mixt i, després, sí que és recomanable separar els grups i donar-los l’oportunitat de fer preguntes en un entorn més segur, menys exposat. Ningú intenta dir que no hi ha diferències, que serà igual de fàcil parlar per a les unes i els altres. Fins i tot per a ells preguntar enfront d’elles i viceversa. Donem-los l’espai a cadascun per fer preguntes de manera segura, però que la informació l’hagin rebut tots i totes.
En aquests espais no mixtos es poden fer preguntes, donar informació més concreta. No hi ha problema, tot és adaptable i és cultural. Això cal adaptar-ho a la cultura, no només espanyola, sinó on estàs, tenint en compte quina és la teva audiència.
No sé si sabeu com influeix que els nois tinguin aquesta informació, la mateixa, quant a casos d’assetjament o de burles en classe.
Crec que el desconeixement i el tabú proporcionen l’ambient més adequat per a la burla i la vergonya. Quan traiem aquest vel, en general, això disminueix. Si els nois o els nens, els adolescents, saben què passa, si aconseguim que desenvolupin l’empatia perquè saben el que passa, crec que pot disminuir. Però és que, al mateix temps, hem empoderat les persones que menstruen perquè no s’hagin d’avergonyir. El missatge que enviem és que no hi ha res de què avergonyir-se. Qui intenti usar-ho per burlar-se, actua contra les regles proposades i això, a nivell col·lectiu, és més fàcil d’abordar que si ho és de manera individual. Però si s’ha dit en classe, si ja s’ha explicat què és, és més fàcil d’abordar…
Crec que tindria un impacte molt gran i no només per part de les persones que no menstruen, sinó de les que sí. Aquesta necessitat de conciliar l’estrès per no posar-te uns pantalons blancs, que t’has tacat i és un drama… no ho és, li restarem aquest nivell d’estrès i vergonya al qual hem accedit totes nombroses vegades en la vida.
Normalitzar un tema no t’obliga a parlar-ne amb la teva família en el menjar de nadal, però possibilita que no s’estigmatitzi a ningú quan s’hagi de parlar
És curiós (o no) que totes hàgiu passat per això i nosaltres també, i que sigui una cosa tan privada que sembla vergonyós, quan és un procés biològic normal…
Quan vam fer les enquestes i les vam publicar en xarxes socials va suposar una certa resistència. Em van dir de tot en les xarxes, com que quina mania de normalitzar-ho tot, que ara cal parlar de tot. Però és que normalitzar un tema no t’obliga a parlar-ne amb la teva família en el menjar de nadal, però possibilita que no s’estigmatitzi a ningú quan s’hagi de parlar; possibilita que si en el sopar de nadal t’has tacat no hagis de fer sortir a tothom per a aixecar-te i anar al bany. No et preocupis que ningú t’obligarà a parlar d’això, però baixarem el nivell d’intensitat. Simplement és això.
Em recorda a com començàvem i usaves la paraula dignitat…
La càrrega mental és gran, parlem d’estrès i de vergonya. Emocionalment té un impacte, real, tangible. Cal abordar-ho.
Hi ha una qüestió que m’ha sorprès i no. El percentatge de dones més joves que s’informen gràcies a influencers. És el mateix que el dels qui s’informen en el seu metge. No sé si hauria de preocupar-nos com a societat.
És cert, és una dada destacable, curiosa. Però és cert que la nostra relació amb els metges no és contínua. Quan el metge t’explicarà alguna cosa com això? Tret que hagis anat per algun problema en concret, el metge no et parlarà del tema, tret que tu li preguntis. I quantes persones coneixes que tinguin una relació de confiança amb el seu metge? Jo cap. No és personal, és que és algú amb qui no tens un tracte tan habitual.
No obstant això, els influencers són persones amb les quals estan en contacte, d’alguna forma, diàriament. Es desenvolupa una certa relació de confiança. És un perill, però aquestes dades han de veure’s perquè reflexionem: si volem divulgar i arribar a aquest públic, quins mitjans hem d’estar mirant? No dic que agafem a qualsevol influencer i el convertim en un gurú de la menstruació. No em refereixo a això. Però hem d’entendre com es consumeix la informació ara com ara, que és diferent de com la consumia la meva generació o generacions superiors i no podem ignorar-ho. La informació veraç i errònia es transmet de la mateixa forma i això no ho podem deixar de costat si de veritat volem educar.
Incorporant l’educació sobre la menstruació en el currículum nacional ens assegurem que cada persona escolaritzada rebi la informació mínima i bàsica
Potser per això és important que estigui en el sistema educatiu, més enllà de confiar que el youtuber tindrà accés a una informació adequada…
No dic que la informació no sigui rellevant, el que dic és que és més fàcil regular i legislar l’educació formal. A més, el que fem és rebaixar la desigualtat. La menstruació no hauria de ser una font més de desigualtat o de discriminació i avui dia ho és. Incorporant això en el currículum nacional ens assegurem que cada persona escolaritzada rebi la informació mínima i bàsica per a navegar la menstruació de la millor manera possible.
La menstruació és un procés de molts anys que acaba amb la menopausa, que obre un altre procés. No sé si la informació de la qual venim parlant hauria de dosar-se al llarg de l’educació obligatòria, perquè les persones amb 16 anys sàpiguen el que ocorrerà al llarg de les seves vides. O generar espais perquè dones de 45-50 anys tinguin accés a informació adequada.
Crec que haurien de ser complementàries. La menopausa hauria d’incloure’s. Al final és un utilitarista. Veiem la reproducció perquè és el moment en el qual les femelles de les espècies o les dones en el nostre cas podem reproduir-nos, però a ningú li interessa quan deixem de poder reproduir-nos, encara que té un impacte en la salut també i social. Això ha d’abordar-se com a procés biològic, diria que és indiscutible, però com ara tot es discuteix… no sé… (riu).
Potser hauríem de plantejar-nos que aquesta informació estigui disponible bé per via mèdica, treball social, grups de divulgació, un suport al qual la societat tingui accés. Encara que et diguin amb 16 anys que dins de 30 tindràs la menopausa, em serà igual, encara que com a mínim sabré que existeix. I moltes dones arriben i no saben què passa. Si parlem que hi ha tabú amb la menstruació, imagina’t amb la menopausa. Això sí que és una cosa a considerar. Ha de ser una cosa continuada.
Un dels problemes del tabú i de no parlar d’aquestes coses és que no es legisla. Hi ha un munt d’àmbits que tenen un impacte en la salut de la dona i que tampoc s’estan tractant. Parlem de coses com la fisioteràpia pelviana o l’impacte de la nutrició en el cicle menstrual; fins i tot l’esport, com afecta la menstruació a l’entrenament o com l’esport pot ajudar amb els dolors menstruals… aquest tipus d’informació es deixa de costat. I, per descomptat, com identificar símptomes que podríem reconèixer com a alarmants o una raó per buscar ajuda professional.
Em ve al cap el concepte de regles incapacitants que, tinc la sensació, per a bona part de la societat és un concepte bastant nou. Tant com que part del debat social assenyala a la dona que es queda a casa perquè té la regla…
Clar, ningú voldrà quedar-se a casa tots els mesos, no és una cosa general. A ningú ens convé perdre dies de feina. Però és cert que hi ha regles que són incapacitants, que realment no et pots moure. Però no vol dir que totes les teves regles, que tots els mesos hagin de ser així. Ni que hi hagi persones a les quals els passi això. Però és cert.
Si som capaços d’entendre que algú no vagi a treballar perquè té una migranya o un mal d’esquena incapacitant, perquè parlem de dolors incapacitants, la font d’aquest dolor no hauria de ser discriminatori.
I parlant de discriminació, entrem en el tema del tall dels productes d’higiene menstrual. Haurien de ser gratuïts?
Com en tot hi ha un gradient. Hi ha un camí gran entre donar el producte gratuïtament i que tingui un IVA com el del cinema, com teníem fins fa poc.
Més enllà de la meva opinió, que no sé fins a quin punt és rellevant, podem parlar de les mesures. L’IVA en si que s’aplica a aquests productes que s’usen per un procés no electiu (remarca les paraules), un procés biològic que no triem, i que a més només experimenta la meitat de la població, és discriminatori i, per tant, no em sembla bé.
Posaria com a exemple el cas de Colòmbia, on hi havia un IVA bastant alt en aquests productes. Han tingut una lluita molt interessant, amb alts i baixos i, al final, han aconseguit que es declarés anticonstitucional, com? Per considerar anticonstitucional una discriminació en considerar-se que s’està gravant el fet de ser dona, s’està taxant un procés biològic que únicament pateixen les dones.
El fet de donar productes d’higiene menstrual gratis crec que no es pretén. No és una mesura a llarg termini, per a tota la vida, però que hi hagi productes d’higiene menstrual a les escoles, o en llocs amb accés per a les dones, independentment de les seves circumstàncies personals, em sembla adequat fins que trobem un mètode en el qual tothom pugui tenir accés.
Per aconseguir reduir el temps de resposta davant d’una patologia temps-dependent, és imprescindible que els equips treballin de forma eficient i estandarditzada. En aquest context, s’ha desenvolupat el Protocol de Maneig de l’ Aneurisma d’Aorta Abdominal amb Ruptura (AAAR), anomenat “Codi Aorta”. Ha estat un treball multidisciplinari liderat pel Servei d’Angiologia i Cirurgia Vascular de l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), que ha comptat amb la col·laboració de professionals d’Anestesiologia i Reanimació, infermeria i zeladors de quiròfan, a més del servei d’Urgències, Radiologia i Cirurgia General i Digestiva.
L’AAAR és una patologia poc freqüent, però que representa una veritable emergència quirúrgica, amb una mortalitat propera al 100% si no es tracta de forma eficient. L’aorta és l’artèria més llarga del cos humà, s’origina al ventricle esquerre del cor i transporta sang oxigenada a totes les parts del cos. L’aneurisma apareix quan les parets d’aquesta artèria es dilaten superant 1,5 vegades el seu diàmetre normal, i cursa sense símptomes fins al dia que es trenca.
L’AAAR és una patologia poc freqüent, però que representa una veritable emergència quirúrgica
La ruptura de la paret de l’aorta abdominal pot implicar una pèrdua superior al 30% del volum sanguini i constitueix una urgència mèdica molt greu. De fet, l’AAAR es considera la desena causa de mort en homes de més de 65 anys. D’acord amb les dades epidemiològiques, unes 25 persones patiran aquesta situació cada any només a l’àrea Metropolitana Sud.
L’evidència científica ens demostra que si millorem la identificació dels pacients i els oferim ràpidament el tractament quirúrgic aconseguim uns millors resultats quant a supervivència i qualitat de vida. Aquest és el motiu que va portar al Servei d’Angiologia i Cirurgia Vascular de l’Hospital de Bellvitge a dissenyar el protocol intern multidisciplinari del “Codi Aorta”, en el qual es defineixen punt per punt totes les accions i els tractaments que cal aplicar en cada moment per aconseguir millors resultats.
Formació per implicar els diferents nivells d’assistència
La sensibilització del conjunt de professionals dels diferents nivells d’assistència que remeten pacients amb sospita d’AAAR –Urgències d’Atenció Primària, hospitals comarcals, serveis d’emergència, entre d’altres- és l’única manera de potenciar el diagnòstic precoç i pot marcar la diferència en les xifres de supervivència.
És l’única manera de potenciar el diagnòstic precoç i pot marcar la diferència en les xifres de supervivència
El 2022 es van desenvolupar sessions divulgatives als hospitals de l’àrea que remeten pacients a HUB: Hospital de Viladecans, Hospital de Martorell, Residència Sant Camil (Sant Pere de Ribes), Hospital Moisès Broggi (Sant Joan Despí) i l’Hospital de Sant Boi. La intenció era augmentar la sensibilització dels serveis d’urgències davant d’una patologia poc freqüent.
Aquest any s’ha dissenyat un projecte de recerca territorial que implica professionals de l’Hospital de Bellvitge, Assistència Primària i l’Hospital de Viladecans. La idea és donar a conèixer el protocol de Codi Aorta als dispositius de la Gerència Territorial Metropolitana Sud a través d’un curs híbrid: en línia i presencial en forma de simulacions al SimHUB, Centre de Simulació Mèdico-Quirúrgica Avançada de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
Resultats d’excel·lència en patologia aneurismàtica
El Servei d’Angiologia i Cirurgia Vascular de l’HUB és referent i pioner en el tractament d’aquesta urgència. L’Hospital de Bellvitge és un dels centres amb major volum de pacients tractats en els darrers vint anys. La instauració del programa endovascular ha aconseguit una disminució de deu punts en la mortalitat en els darrers deu anys, en passar d’un 42% a un 32% de mortalitat postoperatòria.
Iniciatives com el Codi Aorta i el seu coneixement a nivell territorial han d’optimitzar les actuacions front aquesta patologia temps-dependent i millorar encara més els resultats.
L’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB)
L’Hospital de Bellvitge és un hospital públic, universitari, investigador i innovador, que el 2022 ha celebrat els primers 50 anys d’història. Amb 5.200 professionals experts i compromesos, és l’hospital de proximitat dels ciutadans de L’Hospitalet i el Prat del Llobregat, i centre de referència de màxima complexitat per a 2 milions de persones, tot l’eix sud de Catalunya.
És el centre sanitari català que més cirurgia complexa realitza, especialment cirurgia oncològica, i el centre que realitza més trasplantaments de ronyó i cor en adults. Integra en els seus projectes l’orientació a la millora de l’experiència del pacient i el treball en xarxa amb l’atenció primària i els centres hospitalaris de l’entorn.
Orientat a la medicina personalitzada, disposa de les millors eines de diagnòstic genètic i d’imatge per al càncer i les malalties minoritàries que pròximament es complementaran amb el nou Centre d’Alta Precisió Diagnòstica, amb el primer PET/Ressonància Magnètica de la xarxa assistencial de l’Estat.
Registra anualment unes 20000 intervencions de cirurgia major, 37000 altes, 485000 visites ambulatòries i unes 100000 proves diagnòstiques
Al febrer s’anunciava que els metges residents de la sanitat concertada cobrarien un 25% per les guàrdies, i Metges de Catalunya, agent negociador de la taula, va exigir que aquesta mesura s’estengués també als MIR de l’ICS. Ara es presenta un increment d’un 27’8% per als metges residents de la pública.
Les guàrdies a urgències per als MIR son per tendència obligatòries, jornades de 24h seguides a part de la seva jornada laboral. Amb aquest acord es garanteixen les quatre guàrdies (que son un plus salarial primordial per als residents), una d’elles en cap de setmana dins de les 48h hores setmanals i el seu respectiu descans l’endemà. Els sous incrementen i passen a cobrar 225 euros per guàrdia entre dilluns i dijous (residents de primer any), 270 els de segon, 315 els de tercer i 337 els de quart i cinquè. La guàrdia de cap de setmana es retribuirà amb 500 euros per als residents de primer, 600 els de segon, els de tercer 700 i els de quart i cinquè amb 750 euros.
En declaracions per a TV3, el conseller de Salut, Manel Balcells, afirma que “el que grinyolava era fer moltes guàrdies a baix preu. Ara faran menys guàrdies (quatre al mes) i a bon preu. No volem mà d’obra barata, volem formació especialitzada de gran nivell”.
Necessitem una mirada més àmplia de les persones i els seus processos de salut, que tingui en compte el context i la història de vida, que estudiï els mecanismes d’acció dels símptomes des d’una perspectiva més profunda, estudiant la fisiologia que interrelaciona els diferents òrgans i sistemes amb una base científica i reconeixent, també, les limitacions de la ciència, tenint en compte allò que no pot estudiar.
La Psico–Neuro-Immunologia (PNI) és la ciència que estudia el cos-ment des d’una perspectiva integral; des de la interrelació entre els sistemes immunitari, endocrí, digestiu, nerviós i les emocions.
La Psico–Neuro-Immunologia (PNI) és la ciència que estudia el cos-ment des d’una perspectiva integral
El tub digestiu està directament relacionat amb el cervell i les emocions a través del nervi vague i dels metabòlits que generen les reaccions químiques de la nostra microbiota intestinal, és a dir, del conjunt de microorganismes existent en el nostre tub digestiu. A més, la microbiota intestinal determina la de la resta de l’organisme (pell, microbiota vaginal, microbiota pulmonar…). Segons el tipus de microorganismes que predomini, les respostes que es generaran en el nostre sistema immunitari podrien ser proinflamatòries o antiinflamatòries, tenint una repercussió directa en l’organisme, en el sistema comú de mucoses i en el nostre cervell. Així, el tractament del tub digestiu és clau en l’abordatge de les patologies inflamatòries i autoimmunes, així com en malalties que tenen com a base la neuroinflamació.
La microbiota intestinal determina la de la resta de l’organisme
Els símptomes digestius estan massa normalitzats en la societat actual i el seu abordatge des de la medicina convencional és bastant precari. Tractar la dispèpsia amb Omeprazole de manera crònica no fa més que tapar el símptoma sense abordar la causa, deixant a l’estómac totalment disfuncional, impedint que aquest absorbeixi nutrients, la qual cosa provoca anèmies que no responen al tractament i/o dèficits de vitamines (D, A, B12) i minerals (magnesi, ferro, calci…), i la «no digestió» dels aliments. Això fa que els aliments passin sense digerir a l’intestí, fermentin i alterin la nostra microbiota, provocant permeabilitat intestinal. Un «intestí punxat» dona lloc al fet que els tòxics que haurien de ser expulsats passin a la sang, provocant inflamació de baix grau. D’altra banda, també impedeix que els nutrients siguin absorbits al «colar-se» per aquests forats. Així, una inflamació de baix grau que no es resol, pot evolucionar cap a una patologia autoimmune o una neuroinflamació, símptoma base en patologies com l’autisme, TDAH, Parkinson, alzheimer… Per a les persones que sofreixen problemes digestius, és desesperant poder arribar a estar mesos fent diverses proves diagnòstiques per a, finalment, aconseguir l’etiqueta de «còlon irritable» i no tenir cap proposta terapèutica realment eficient.
Els símptomes digestius estan massa normalitzats en la societat actual
La inflamació de baix grau sol ser la causa principal de dolors disseminats, dolors articulars, cansament i apatia com a estat “basal”.
A més, dolors que aparentment poden venir de l’aparell múscul-esquelètic i que no acaben de resoldre’s amb teràpies més mecàniques, o desapareixen momentàniament i després tornen, poden tenir el seu origen en la inflamació d’una víscera i seria interessant tractar-los des de la “causa original principal”.
Símptomes ginecològics com la dismenorrea, ovaris poliquístics, amenorrea, cicles irregulars, síndrome premenstrual… podrien tenir el seu origen en una inflamació de baix grau que bloqueja el metabolisme hepàtic i/o d’una alteració de la microbiota intestinal-vaginal en la qual predominin bacteris proinflamatoris (proteolítiques) o càndides. Així, moltes de les vegades (no sempre), tractar-ho amb pastilles anticonceptives no fa més que tapar i agreujar el problema. De la mateixa manera, vaginosis bacterianes, infeccions urinàries o candidiasis de repetició podrien tenir el seu origen en una disbiosi de la microbiota del tub digestiu.
Moltes de les vegades (no sempre), tractar-ho amb pastilles anticonceptives no fa més que tapar i agreujar el problema
Així, la Psiconeuroinmunología (PNI) és una ciència que té en compte conceptes molt interessants i poc coneguts a l’hora d’abordar gran part dels processos de salut: la hiperclorhídria, la disbiosi (alteració de la microbiota), el SIBO, la permeabilitat intestinal o la inflamació de baix grau, que no és més que la resposta que té el cos per a adaptar-se a un context que l’emmalalteix, solen ser els principals causants de les patologies autoimmunes, dolors disseminats, alteracions menstruals, depressió i altres malestars que estaran en el punt de mira de la consulta d’Atenció Primària.
Cada vegada és més freqüent que els nostres pacients quedin descontentaments amb les propostes terapèutiques convencionals i han de buscar ajuda privada externa, però no tots tenen recursos econòmics per a això. La medicalització del símptoma, tapant-lo, sense conèixer la seva causa, no és la millor opció terapèutica en la majoria dels casos. Necessitem una actualització d’eines en l’àmbit de l’Atenció Primària, base del sistema sanitari, per a reduir la medicalització de la població. Tapar un símptoma medicalitzant-lo i no atendre la seva causa ens portarà al fet que aquest es cronifiqui o es converteixi en un altre.
La medicalització del símptoma, tapant-lo, sense conèixer la seva causa, no és la millor opció terapèutica en la majoria dels casos
Encara es continuen fent recomanacions que no estan basades en l’evidència, donades totalment per inèrcia. Per a la majoria d’aquesta societat, cada vegada més inflamada, menjar 5 vegades al dia no és saludable: ens inflama 5 vegades, inflama el nostre tub digestiu i multiplica els nostres bacteris, la qual cosa no és gens recomanable en problemes digestius o patologies inflamatòries.
Les dietes hipocalòriques mantingudes en el temps, tampoc ho són, i molt menys encara si són «protocol·làries», recentment impreses en els 10 minuts de consulta. Tampoc podem pautar una dieta baixa en FODMAPs per a tota la vida a una persona amb problemes digestius ni sempre és la solució.
La pastilla anticonceptiva no pot continuar sent l’única eina terapèutica que es proposi en l’àmbit ginecològic, sense tenir en compte prèviament si la persona està inflamada, les característiques de la seva microbiota segons la clínica que presenti, la permeabilitat intestinal i si el fetge està desintoxicant correctament. L’insomni, l’ansietat, la depressió, l’autisme, TDAH, alzheimer i molts problemes de pell haurien d’atendre’s posant el punt de mira en la relació que existeix entre el tub digestiu, la microbiota, el cervell, la història de vida, el context i les emocions de la persona.
L’acompanyament des de la Psiconeuroinmunología Clínica està enfocat en una alimentació antiinflamatòria, la regulació dels bioritmes, aconseguir flexibilitat metabòlica, respectar el nostre procés evolutiu i millorar el nostre context, tenint en compte l’àmbit emocional en el procés vital de la persona i en el moment actual.
