Espanya és el segon país amb més població LGTBIQ+ del món. Un estudi d’Ipsos data que un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu, i aquesta prevalença es dispara entre el jovent: un 18% de la Generació Z té una orientació i/o identitat no normativa.
Un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu
Alhora són els «zeta» els qui també presenten una prevalença per sobre de la mitja en salut mental precària. L’Informe Salud Mental Espanya data que són les persones més joves (18 a 24 anys), les que refereixen, en més proporció, ideació o intent de suïcidi (31,8%) i autolesions (30,7%). A més una majoria diu haver patit depressió (56,2% dels/les joves de 18 a 24 anys i 47,4% de les persones de 25 a 34) i ansietat perllongada (56,5% i 46,4%, respectivament). Dins del mateix informe, s’indica que un 62,5% de les persones cishetero qualifiquen la seva salut mental com a bona o molt bona, aquest percentatge baixa a 43,6% en el cas de les persones LGTB.
Un sector poblacional en situació d’infraatenció
En el mes de l’orgull, VOX penjava enmig de Madrid una lona gegant batejada com «la lona de l’odi». A la capital no s’han fet actes commemoratius el 28J ni llueix l’arc de Sant Martí. Un petit municipi valencià s’estrenava en la retirada de banderes LGTB dels balcons d’edificis públics, que s’ha reproduït a altres localitats. Segons un estudi de la consultora LLYC els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny: augmenten un 130% entre 2019 i 2022. El clima desfavorable, la impunitat del discurs promogut per sectors polítics i l’horitzó del possible retrocés en drets, s’ajunten amb una sèrie de punts que incentiven una pitjor salut mental: «el col·lectiu LGTBIQ+ continua patint els efectes de l’odi d’una part de la societat en forma de discriminació, de violència física i verbal, de rebuig, d’abusos sexuals… amb les consegüents seqüeles que això té sobre la salut mental», expliquen des de la Confederación Salud Mental España.
Els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny
Les dificultats que afronta una minoria discriminada es tradueix també en simptomatologia més evident, segons el mateix informe, els membres del col·lectiu reporten en grau més alt haver patit depressió (55,4%), ansietat perllongada (48,2%), ideació o intent de suïcidi (32,1%), i autolesions (19,5%). Un punt que destaca és que les dones i el col·lectiu LGTB «té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs». La medicalització no va necessàriament acompanyada d’una atenció digna, i es que «tanmateix, no s’observen diferències significatives sobre la probabilitat d’acudir al psicòleg o al psiquiatre». La conclusió que l’informe extreu d’aquestes dues dades, es que «és un sector poblacional en situació d’infraatenció pels especialistes en salut mental».
Les dones i el col·lectiu LGTB té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs
El context social i les ferides emocionals
Alejandro Alder, membre del Consell Consultiu a la FELGTB i psicòleg general sanitari, explica per a la Confederación Salud Mental España la influència del context social en el desenvolupament del benestar emocional: «La teva família, a l’escola o a l’institut rebutgen la teva orientació o identitat sexuals. Això genera un dany a les persones que estan rebent el missatge que l’afecte no és incondicional, sinó que és condicional. Jo t’estimo, però si tu ets heterosexual». Apunta com aquest fet, perllongat en el temps, deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament.
Deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament
Sobre l’estat psicosocial del col·lectiu, la Asociación Nacional de Psicólogos en Acción de España explica que «diversos estudis conclouen amb una llarga llista de conseqüències psicològiques que pateixen una part de les persones LGTB», i elabora una llista sobre les que detecten com a més freqüents:
Trastorns de l’estat d’ànim, sobretot depressió.
Trastorns d´ansietat.
Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
Augment de la LGTBfòbia interioritzada. Aquest concepte fa referència a l’acceptació de l’estigma, els estereotips i els prejudicis associats a l’orientació o identitat sexual com a part de la identitat personal.
Problemes d’autoestima, autoconcepte i autoimatge.
Sentiments de culpa, vergonya, frustració i ira.
Insatisfacció vital o disminució de benestar.
Augment d’ideació suïcida, intents de suïcidi i casos de suïcidi.
Un grup d’estudiantes de la Universitat Autònoma de Barcelona, descontentes i indignades amb la gestió que el rectorat està fent dels casos d’abusos, ha decidit crear una adreça de correu electrònic per rebre denúncies. El correu, segons les alumnes, serveix per atendre dubtes, preguntes o compartir el què les afectades o els testimonis dels fets vulguin explicar. I, alhora, “actua com a xarxa de suport a les víctimes”.
Segons la Rita (nom fictici per a preservar la seva identitat), una de les membres que gestiona l’adreça de correu metoouab2023@gmail.com,”en menys de cinc mesos ens han arribat 25 noms de professors assetjadors, que és un número molt i molt alt”. Explica que reben queixes de tota mena: des d’aquelles que fan referència a assetjament sexual (comentaris personals, en referència al físic, invitacions fora de l’horari de feina, insinuacions, etc.) fins a comportaments que tenen a veure amb l‘abús laboral, com demanar fer tasques que, en realitat, corresponen al director de tesis, amenaces amb la rescissió del contracte si no es fa algun tipus de treball que no correspon, vexacions, crits i, fins i tot, en algun cas, insults.
“Vam veure – explica la Rita- que les víctimes ens escrivien al Twitter, i, per tal de gestionar aquestes denúncies d’una manera més endreçada i eficient, vam decidir crear el correu entre estudiants de grau, doctorandes i gent que ja ha acabat el seu període a la universitat”. Actuen com a “xarxa de suport de les víctimes” i, molts cops, “connectant afectades pel mateix professor”. Les ajuden a saber com actuar, a parlar si ho necessiten i a ser conscients que, “si en algun moment ho necessiten, les acompanyarem en el procés”.
Com exemples, i amb el consentiment previ, i sota el compromís de mantenir el seu anonimat, recollim aquí alguns testimonis de víctimes que han escrit al correu metoouab2023@gmail.com:
“Agafa números de telèfon de l’expedient acadèmic i envia Whatsapps a alumnes (totes dones). S’excusa dient que és per casos d’emergència o per qüestions relacionades amb la seva feina fora de la universitat”.
“Hem presenciat moltes situacions: Tracte dèspota amb els seus treballadors, en especial amb els seus doctorands i les seves secretàries. Havies de tenir disponibilitat absoluta, de dilluns a diumenge, 24 h al dia. Fa anar a reunions fora de jornada, fer-li fer feines personals no relacionades amb la feina, treballar inclús de baixa”.
“Denunciem relacions sexoafectives amb diferents alumnes del màster, demanant silenci des del victimisme utilitzant el seu rol com a professor”.
“De vegades es barregen els abusos de poder amb l’assetjament sexual: Abús de poder, maltractament laboral, i acabava embolicat sempre amb les seves becàries pre/postdoctorals”.
“Hem vist casos d’assetjament sexual durant anys a diferents noies que han passat pel grup. Aprofitava les sortides fora”.
Tant la Rita com les companyes amb les qui gestiona el correu expliquen que aquests testimonis són “els més representatius”, i que “molts cops les accions es repeteixen, cosa que evidencia molt bé el patró de les universitats”. En tot moment, les víctimes demanen anonimat, ja que, com bé assenyala la Rita, totes es veuen amenaçades pel mateix factor: la por.
“Hi ha por de ser identificades pel seu agressor i que els hi faci la vida impossible, sobretot en aquests casos de les doctorandes, perquè depenen absolutament del seu director de tesi”, comenta la Rita. “Si el seu director de tesi les abandona, que amb el cas del professor Ángel Gallego ha passat, es queden sense feina”, prossegueix.
Totes les queixes que han rebut són de noies. “Sobretot ens han arribat – informa la Rita- casos de doctorandes, i gairebé totes ens expliquen casos d’assetjament i abús de poder per part del professor que era el seu director de tesi”. Atribueix aquest fet a la situació “d’extrema vulnerabilitat” que viuen els doctorands dins el sistema universitari. “Al final, es crea una situació de molta jerarquia en la qual, si el director de tesi les abandona, es queden sense feina”.
Malauradament, és habitual que arribin denúncies d’aquest tipus al correu: “La direcció deficient de la tesi (falta de reunions i de correccions i no ajudar ni fer cas), negligències morals i irregularitats en el transcurs de la tesi i abusos de poder que atempten contra la carrera investigadora d’una principiant. Assetjament sexual a estudiants de grau i de doctorat. Du a terme un patró que es repeteix des de fa uns set anys. Cinc doctorands que treballaven amb un mateix professor han deixat la tesi i tres doctorandes han canviat de director per a poder continuar la seva recerca”
El grup d’alumnes es coordinen amb els sindicats i diferents organitzacions de la UAB per tal d’ajudar les víctimes a denunciar, però, reconeixen, la majoria dels casos no es denuncien. “Principalment – diuen– fem de bústia i acompanyem a les víctimes perquè la institució no ho fa”. Afegeixen que, per molt que de portes enfora la universitat insisteixi que sí ha protegit a les víctimes, “no hi ha hagut mesures cautelars, atenció psicològica ni assessorament legal”. A més, expliquen que aquelles companyes que havien denunciat “han estat enviant e-mails per conèixer l’estat dels seus procediments i han estat ignorades, en el més d’un any que ha durat la investigació”.
“Han estat només tres cops en què la universitat ha informat una mica de l’estat del procés: quan els hem donat un ultimàtum que sinó aniríem a la premsa”. Manifesten que la resta del temps han ignorat completament les afectades, i mentrestant elles s’han trobat a la facultat amb el seu agressor, que és molt greu.
Ràbia i impotència
Un sentiment compartit de les víctimes és la ràbia, “sobretot arran de tots els casos que s’han fet públics”, diu la Rita. “S’adonen que denunciar no és fàcil, que això és una cosa que sabem totes, però quan veuen que amb un cas semblant al seu costat la resposta institucional sempre és la d’intentar minimitzar-ho tot, ara també hi ha ràbia”.
El grup que gestiona metoouab2023@gmail.com es molt crític amb la UAB: “A més de tenir un protocol lent i poc efectiu, la Universitat normalment està més preocupada que l’agressor -que acostuma a ser una persona amb bona posició acadèmica que aporta molts diners a la institució- no els denunciï, que no de protegir la víctima”. La Rita reconeix que “és molt greu dir això, però és la veritat: busquen quedar bé, tapar l’escàndol i prou”. I ens mostra diferents captures de pantalla de correus de víctimes al rectorat per a conèixer els seus casos i que no obtenen resposta -una resposta que molts cops és el mateix comunicat que s’havia difós arreu- fins que “se’ls avisa que sinó aniran a explicar-ho als mitjans”. “Han intentat tapar l’escàndol fins que s’ha tornat mediàtic, i això demostra que no els importen les víctimes”, prossegueix.
Alguns dels missatges intercanviats etre alumnes i universitat.Alguns dels missatges intercanviats entre alumnes i universitat.
Com a portaveu de les víctimes, la Rita insisteix en que “no hi ha mesures preventives, ni tampoc reparadores”. Posa l’exemple de les víctimes d’Ángel Gallego: “Els van prometre unes mesures reparadores i mai no han arribat”. Alhora, manifesta que cal “crear una xarxa per part de totes les entitats de la universitat que faciliti a les víctimes el tràngol de denunciar, perquè ara per ara es troben soles”.
Al març -i al crit de “professor agressor, rectorat encobridor” i després d’una pancarta amb el lema “Contra tota agressió, lluita i organització”- centenars d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona es manifestaven contra la gestió del Rectorat en els casos d’assetjament sexual descoberts feia pocs dies.
La versió de la universitat
Esther Zapater, secretaria general i responsable política de les polítiques d’igualtat i inclusió de la UAB, assegura que, des del seu equip rectoral, apliquen des de fa temps una “política de tolerància zero que ajuda a crear una xarxa de prevenció i consciència i, en conseqüència, els casos han començat a aflorar”. Manifesta també que la creació de xarxes de prevenció i la voluntat política hi és en el seu equip rectoral, i que “hem estat la primera Universitat que ha actuat de manera contundent, i per això el ressò mediàtic ha estat centrat en nosaltres”. Per això, des de l’Autònoma fan una valoració positiva, tot i que estan “iniciant una nova etapa, que significa que hi ha moltes coses a fer i es va aprenent de les circumstàncies”.
La manca de confiança en el protocol – s’excusa Zapater- es pot deure a una falta de coneixença d’aquest per part de la comunitat, ja que “en aquest hi ha previstes tant mesures de prevenció i sensibilització com de reparació i sanció”. Alhora, però, reconeix què el protocol està “emmarcat dins de tot el context legislatiu, que excedeix les competències de la universitat, i ens obliga que hàgim de tractar els casos de determinada manera i seguint uns tempos, cosa que fa que possiblement les víctimes tinguin una percepció què són processos lents i garantistes”.
Zapater recorda que el protocol té naturalesa d’expedient informatiu i no disciplinari, per tant, creu que està, generalment, “malentès”. I esmenta que s’han aplicat mesures cautelars quan ha estat necessari, però “no tot el que ha succeït és el que ha transcendit, per no afectar el procediment judicial”.
La Universitat Autònoma de Barcelona va afegir unes millores al seu protocol el desembre del 2022 que, segons un comunicat emès per la mateixa institució “agilitzin el procés per aplicar-lo tot canviant el procediment per iniciar les actuacions”. També es va modificar la composició de la comissió tècnica assessora, i va actualitzar i afegir conceptes com les definicions d’assetjament o en els àmbits de violència masclista, entre altres mesures.
En els dos darrers anys (2021-2022), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha sancionat a quatre professors per comportaments provats d’assetjament sexual cap a dones de la comunitat universitària, o per discriminació per raó de sexe. Les denúncies s’han vehiculat a través de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, que ha rebut vuit sol·licituds d’activació del Protocol que la universitat va aprovar el 2016 per a prevenir i actuar contra l’assetjament sexual, l’assetjament per raó de sexe, l’orientació sexual, la identitat o expressió de gènere i la violència masclista.
Els últims casos són el d’un catedràtic de Física que ha estat apartat per assetjament sexual a una doctoranda a la UAB, i està a l’espera que sigui ferma una sentència d’un any i mig de presó. També han transcendit el cas d’un professor de llengua inhabilitat durant catorze mesos per assetjament laboral i abús de poder, i el d’un professor de veterinària acusat d’assetjament i vexacions. Fins ara s’han denunciat sis casos d’abús de poder a la mateixa institució. La via de la denúncia és només el final de l’embut, i molts dels abusos que es donen no s’arriben a denunciar.
Article sisè. Número segon: Als homosexuals [sic], rufians i proxenetes, als captaires professionals i als quals visquin de la mendicitat aliena, explotin menors d’edat, malalts o lesionats, se’ls aplicaran perquè les compleixin totes successivament, les mesures següents:
a) Internat en un establiment de treball o colònia agrícola. Els homosexuals [sic] sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i, en tot cas, amb absoluta separació dels altres.
b) Prohibició de residir en determinat lloc o territori i obligació de declarar el seu domicili.
c) Submissió a la vigilància dels delegats.
El 15 de juliol de 1954, es va modificar “la Gandula”, coneguda de manera oficial com a Llei de “Vagos y Maleantes”. Aquesta normativa franquista vigent des del 1933, es va modelar per a poder reprimir de manera explícita al col·lectiu LGBTI. Si bé els avanços des d’aquell moment són crucials, alguns “detalls” com la prohibició de les anomenades “teràpies de conversió” no han arribat fins pràcticament enguany.
Llei trans, despatologització del col·lectiu
La Llei Trans, aprovada enguany, suposa un gran pas en la despatologització de les persones trans: s’elimina la hormonació obligatòria i els diagnòstics psiquiàtrics per a l’autodeterminació de gènere, a més de rebaixar l’edat i poder fer-ho amb 16 anys. Els menors d’entre 14 i 16 anys podran exercir aquest dret acompanyats pels seus pares o tutors legals, i els compresos entre els 12 i 14 amb autorització judicial.
Un gran pas en la despatologització de les persones trans
Respecte a les persones intersexuals, aquesta normativa els brinda visibilitat i protecció, ja que queda prohibida la modificació genital que, en el cas dels menors d’entre 12 i 16 anys, només es permetrà si la persona ho sol·licita i es constata que té capacitat per a prendre aquesta decisió. S’acaba així amb la normalització d’intervencions mèdiques en persones amb variacions de les característiques sexuals sent menors i sense tenir en compte la seva opinió una vegada ja tenint consciència i maduresa. Suposa un abans i un després en la despatologització de les persones intersexuals.
També arriba amb aquesta normativa la prohibició de les “teràpies de conversió”, i les mares lesbianes i bisexuals podran inscriure als seus fills sense l’obligació d’estar casades, a més de tenir garantit l’accés a tècniques de reproducció assistida. Perquè les institucions estiguin preparades per a tots aquests canvis, es promouen programes d’educació sexual i reproductiva, amb especial èmfasi a la inclusió en totes les etapes educatives de la diversitat sexual i de gènere. Professorat i personal sanitari seran primordials en la sensibilització amb el tema, a més de que s’inclouran accions positives per al col·lectiu també en l’àmbit laboral.
L’assumpció de drets des de la democràcia
Amnistia Internacional manifesta que la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGBTI, coneguda com la Llei Trans, al costat de lleis LGBTI autonòmiques, han fet possible que Espanya estigui posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI, segons dades d’ ILGA-Europa. Cal recordar que la democràcia espanyola és recent, i que fins a 1978 la “caça” de l’homosexual era més norma que excepció, ja que ser-ho era delicte.
Espanya està posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI
No seria fins el 1995 que l’anomenada Llei de Perillositat Social ―herència de la Llei de “Vagos y Maleantes”― no es derogaria del tot, donant pas a un avanç crucial per als drets LGBTI a les portes del s.XXI. Tan sols una dècada després, en 2005, arriba l’aprovació del matrimoni homosexual sota el govern de Zapatero i amb el gran impuls del polític Pedro Zerolo. En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits, canvis que van de la mà amb els canvis socials respecte al col·lectiu.
En 2007, començaria a prendre forma la inclusió legislativa per a les persones trans, ja que s’aprovaria una normativa que permet el canvi de casella de sexe legal en el Registre Civil. Això sí, la patologització trans s’entreveu en aquesta llei, ja que per a això es requeria un diagnòstic de disfòria de gènere i portar dos anys en hormonació.
En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits
Pedro Zerolo va morir el 2015, però la seva figura en els drets del col·lectiu a Espanya es veuria homenatjada en la “llei Zerolo” del 2022 que busca la fi de la discriminació, una regulació que al costat de la Llei Estatal LGBTI el mateix mes estableix un esquema unitari dels drets del col·lectiu, a més de puntualitzar nous elements específics per a les persones trans.
La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i més (FELGTBI+) constata en l’enquesta “Estat LGTBI+ 2023” que entre 283.000 i 325.000 persones LGBTI+ han estat víctimes d’agressions per motiu de la seva orientació o identitat sexual en els últims cinc anys. Aquestes xifres arriben en un clima de polarització per on d’una banda, l’aprovació de la Llei Trans es converteix en capdavantera per a moltes persones ―sobretot les trans―, i per un altre, l’extrema dreta promou la prohibició de banderes LGBT en edificis públics. Avenç i retrocés caminen en paral·lel.
La matèria grisa és la substància del cervell que conté principalment cossos neuronals, dendrites -les ramificacions que reben estímuls i alimenten les cèl·lules- i sinapsis -connexions i espais de transmissió d’informació entre neurones-, i és responsable de processar informació sensorial, controlar els moviments musculars i el pensament conscient. Se sap que un volum més gran de matèria grisa pot estar relacionat amb un millor rendiment cognitiu i una millor capacitat per a processar informació sensorial.
Ara un estudi liderat des de Barcelona mostra que hi ha un major volum d’aquesta substància grisa en cervells d’infants de 9 a 11 anys que s’han alimentat de llet materna durant més temps. La recerca ha estat dirigida per Christian Stephan-Otto, coordinador científic del Centre Computacional d’Imatge Pediàtrica (PeCIC) de l’Hospital Sant Joan de Déu-Institut de Recerca Sant Joan de Déu, i Maria Portella, cap del Grup de Recerca en Salut Mental de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau–IIB Sant Pau.
El seu treball científic ha consistit en analitzar imatges de ressonància magnètica de prop de 8.000 nens de 9 a 11 anys per avaluar la relació entre la durada de la lactància materna i el volum de matèria grisa al cervell. Segons explica Stephan Otto, coordinador del PeCIC, van veure que “la durada de la lactància s’associava, de manera proporcional, a un volum més gran d’una àrea determinada del cervell en nens de 9 a 11 anys, en concret, en la regió que abraça el gir frontal inferior i l’escorça orbito frontal lateral”. El gir frontal inferior i l’escorça orbito-frontal lateral són dues regions importants de la part frontal del cervell que exerceixen funcions crucials en el processament semàntic, la presa de decisions i la regulació emocional. Tot i que investigacions prèvies ja havien mostrat els beneficis clínics i cognitius de la lactància materna, aquest estudi ha permès observar quins són els efectes a nivell cerebral.
Regions del cervell que responen a lactancia materna
Menys impulsivitat
Dels resultats de la investigació també es desprèn que “els volums més grans de concentració de matèria grisa s’associaven a menors nivells d’impulsivitat en els nens”. Per tant, tal com apunta el primer autor de l’article i investigador a l’Institut d’Investigació Biomèdica Sant Pau Christian Núñez, “aquestes troballes suggereixen que la lactància materna pot tenir efectes a llarg termini en el desenvolupament del cervell i de la personalitat”.
Anteriorment, la lactància materna s’havia relacionat amb diversos beneficis per a la salut infantil, com ara una millor immunitat i un menor risc de malalties cròniques. A més, alguns estudis han trobat que un volum més gran de matèria grisa s’associa amb una millor salut mental i un menor risc de desenvolupar trastorns neuropsiquiàtrics com la depressió i l’ansietat. Però pocs estudis havien explorat la relació de la lactància materna amb el desenvolupament cerebral dels nens. Tal com indiquen els autors, la importància d’aquest estudi també és major “pel destacat paper d’aquestes regions cerebrals en la presa de decisions i la regulació de les emocions, entre altres funcions». Els resultats han estat publicats a la revista científica Journal of Child Psychology and Psychiatry.
Segons explica la investigadora i una de les coordinadores de l’estudi, Maria Portella, «aquests resultats són només el començament. Esperem continuar investigant com la lactància materna afecta el cervell i com podem utilitzar aquesta informació per millorar la salut infantil. Amb aquest projecte hem posat la primera pedra per evidenciar que hi ha una relació, ara hem d’entendre millor com es relaciona aquest augment en el volum de matèria grisa amb els beneficis cognitius i clínics que ja sabem que té la lactància materna.”
L’estudi l’ha realitzat un equip investigador de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona – Institut de Recerca Sant Joan de Déu, l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital Clínic/IDIBAPS, la Fundació NeNe, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER) de Salut Mental. El projecte utilitza dades de l’Adolescent Brain Cognitive Development (ABCD) dataset, un estudi longitudinal a gran escala finançat pel National Institute of Health dels Estats Units.
Laura Baena ha participat recentment, juntament amb Laura Rojas-Marcos, en una conferència organitzada per EduCaixa a Madrid sota el títol ‘Escola i família: educar junts en positiu’. El tema sobre la taula era el desenvolupament d’una educació emocional sana. Hem volgut parlar amb Baena sobre els vímets per a construir aquesta educació emocional en el binomi col·legi-família que, encara que en la majoria de les ocasions funciona bé, també té tibantors que cal llimar.
En la jornada en EduCaixa, has compartit espai amb Laura Rojas-Marcos per parlar de la col·laboració col·legi-família per a desenvolupar una educació emocional sana. Quins són els fonaments d’aquesta educació?
Crec fermament en l’equip que hem de fer escoles i famílies perquè és clau per a una bona educació dels nostres fills i filles, que són el futur. Els nens i les nenes, com diu la meva companya i educadora Sonia López, han de ser testimonis de la bona entesa entre professors i famílies, i això no sempre és així. Per a mi, hi ha claus fonamentals, com obrir espais de diàleg, activar l’empatia i facilitar la comunicació. La meva companya de conversa Laura Rojas-Marcos va parlar d’una cosa molt interessant: la relació dret/deure. Crec que a vegades les famílies ens centrem en “tenim dret a saber, al fet que ens tinguin en compte”, però també hem d’activar el deure perquè conreem relacions sanes. I d’altra banda, crec que les escoles han de fer un esforç de ser conscients de la realitat de les famílies, obrir nous canals de comunicació, ser més flexibles en horaris i mostrar l’escola com un espai obert a les mares i pares. To això, amb la finalitat que hi hagi una confiança interpersonal, una corresponsabilitat entre els dos agents, que al final serà clarament per millorar la relació i l’educació dels i les alumnes.
Com haurien de treballar docents i famílies per poder realitzar aquesta educació emocional sana?
Amb una major escolta activa i millorant la manera en la qual ens acostem l’un a l’altre. Crec que moltes vegades ho fem des de la crítica en negatiu, enfrontant-nos, quan realment si ens parem a parlar, des de l’empatia de conèixer la realitat de l’altre, aconseguim una comunicació molt més compassiva i col·laborativa, que crec que falta entre escoles i famílies. En la xerrada en Caixaforum, una de les Malesmares allí presents va dir: “No ens enfoquem tant en el que hem de fer nosaltres sinó a comptar amb els nens i les nenes”. Queda molt per treballar una educació emocional, on el nen i la nena se sentin escoltats i valorats, on treballem no sols una educació emocional general, sinó personalitzada. Però per a aquesta educació emocional sana, en valors que volem tant educadors com mares, són necessaris més recursos, ràtios més baixes i un canvi en el model educatiu que no s’està donant. Sempre parlo pensant en l’educació pública. Sé que hi ha projectes de col·legis que inclouen metodologies noves, més basades en el talent, les emocions, l’emprenedoria… però això ha d’arribar a l’educació pública.
La relació entre la vida i la feina no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte
Com creus que afecten les dificultats de la conciliació família-feina en aquesta educació emocional sana? Penso en jornades maratonianes de feina, d’extraescolars, etc.
Afecten moltíssim en tots els aspectes que estem parlant. D’una banda, en la relació famílies – escoles. Els educadors es queixen i es frustren de fer activitats en les quals les famílies no participen, moltes vegades posen el dit acusador de: “A les famílies no els importa”, sense pensar en el que et deia: la seva realitat. Aquesta mare pot participar en una activitat del col·legi? No vol o no pot? Siguem conscients que el sistema, les estructures i el model laboral dona l’esquena a la maternitat, a la criança, a l’educació i fa impossible tenir un paper actiu, participatiu en la vida del col·legi. Aquestes jornades maratonianes no et deixen temps per a l’associacionisme, estem sobrevivint, no conciliant i, a més, això perjudica l’educació emocional que ens agradaria fomentar a casa i no podem. Ens han enganyat amb això del “temps de qualitat”, els nens i les nenes necessiten temps, temps que no tenim. Perquè això funcioni i puguem fer equip s’ha de corresponsabilitzar tota la societat. La falta de temps ens porta a una societat sense futur i a molta culpa, frustració a les mares, que som les principals responsables de la cura, la criança i l’educació. Set de cada 10 dones se senten soles davant la criança dels seus fills i filles, segons el nostre estudi “Les Invisibles”. La relació entre la vida i la vida no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte. Després ens tirem les mans al cap en veure les dades de la natalitat a Espanya. On estan les polítiques de família, conciliació i natalitat?
Com apuntaves, quan parlem de famílies, en realitat, volem dir mares. Per què els homes no es corresponsabilitzen de l’educació de les seves filles i fills? Quins efectes té en l’educació emocional de nenes, nens i adolescents que els seus pares no es responsabilitzin prou, almenys, a vegades?
La corresponsabilitat no existeix a Espanya. I hi ha molta confusió, seguim ancorats en el “ell m’ajuda”, “comparteix tasques en la llar, recull als nens/as del col·le, va a la compra”… No, això no és corresponsabilitat. I molts no arriben ni a això. Corresponsabilitat és compartir també les tasques invisibles, la planificació de les vacunes i extraescolars, l’organització de les vacances, la gestió del dia a dia, la càrrega mental, els grups del WhatsApp del col·le, les festes infantils, les disfresses i la cura quan el nen o la nena es posa malalt. Quan un fill emmalalteix, només un 8% dels homes interromp la seva jornada laboral. Aquesta dada, per donar una, ens reflecteix el panorama que vivim. Som nosaltres, les dones, les mares, les que, esgotades, suportem la cura i les feines de casa, però és que a més gestionem emocionalment tot el que passa a casa i ens encarreguem d’acompanyar els nostres fills i filles en el dia a dia a nivell emocionis. Això provoca un cost en les dones altíssim.
Jo recordo un dia que una Malamare em va dir: “Li he dit a la meva parella (que era home) que la seva falta de corresponsabilitat afecta la meva salut mental” perquè no hi havia manera que prengués consciència. Les dones hem de delegar més, exigir la seva quota de responsabilitat i ells han de renunciar als privilegis i exercir de pares, cuidadors i educadors per responsabilitat, per dret, per gaudi i no per obligació. Fa poc vaig fer una xerrada en classe de la meva segona filla (8 anys) i a la pregunta: “Qui fa les coses a casa?”. La majoria (menys 2, una d’elles la meva filla) van dir: la mamà. Estem molt lluny. Per a mi, és clau que els nens i les nenes tinguin de referents els seus dos progenitors, si els tenen i es responsabilitzen, clar. Però més enllà d’això, és que és un tema de justícia social i igualtat. No és només per la seva educació sinó per nosaltres, per la salut mental de les dones. Per educar bé, cal estar bé. Hem de compartir, hem de sentir-nos menys soles, hem de tenir temps propi i autocuidar-nos. Cal fer més tribu.
Allargar els horaris escolars és un pegat. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem
Un punt habitual de fricció entre escoles i famílies té a veure amb els horaris escolars. Què et sembla aquest debat? On estaria, almenys en part, la solució?
L’enfocament des de les institucions d’aquest tema és erroni. Es planteja allargar els horaris escolars com a solució i no ho és. Allargar els horaris escolars és un pegat, un pegat que ajudaria moltíssimes famílies que no poden seguir endavant, que han de pagar la cura, tirar d’àvies o renunciar a salari o a la seva feina per poder conciliar. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem. Perquè són els horaris laborals els que haurien d’adaptar-se als escolars. El model laboral així no funciona. No es tracta d’obrir els col·legis tot el dia per mantenir el sistema productiu i que les mares puguin treballar jornades infinites, arribant exhaustes a passar a buscar els nens. La gran renúncia de les mares no es frena amb això.
Dit això, sí que crec que els col·legis han de plantejar opcions per a famílies en situacions especials, per a dies no lectius, per a vacances. Però urgeix revisar el model de jornades inflexibles que tenim a Espanya i donar el valor que es mereixen les cures i la maternitat. Cal reconèixer-la socialment i abordar la conciliació des de totes les perspectives, impulsant un Pla Nacional per la conciliació, com exigim des de l’Associació Jo no renuncio. Avui dia conciliar és un privilegi pagat, més encara quan arriba l’estiu i la “conciliació” de nou salta per l’aire, amb campaments prohibitius per a moltes famílies, sense places públiques, fent malabars, agafant permisos sense sous o renunciant, sempre renunciant, nosaltres.
El càncer colorectal és el tercer càncer més diagnosticat i la segona causa principal de morts relacionades amb el càncer a tot el món. Aproximadament el 50% dels pacients amb càncer colorectal desenvoluparan metàstasi durant el curs de la malaltia i la taxa de supervivència general a 5 anys per a aquests pacients és del 15%.
Les opcions de tractament per als pacients que són intolerants o progressen als tractaments estàndard d’última línia que inclouen quimioteràpia i teràpia dirigida han mostrat beneficis a la supervivència general i la supervivència lliure de progressió, però estan associades a toxicitats que requereixen en molts casos reduccions de dosi.
«Així que les opcions de teràpia sistèmica efectiva per als pacients amb càncer colorectal metastàtic refractari són limitades» explica el Dr. Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), cap del Servei Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d ‘Hebron i coautor sènior de l’article. «L’objectiu de l’estudi FRESCO-2 ha estat avaluar l’eficàcia i la seguretat de fruquintinib, un inhibidor oral altament selectiu i potent de VEGFR en aquesta població de pacients».
Bloquejar la formació de nous vasos sanguinis per frenar el creixement del tumor
Al càncer colorectal, el factor de creixement de l’endoteli vascular o VEGF juga un paper molt determinant en promoure l’angiogènesi o aparició de nous capil·lars. D’aquesta manera, el tumor aconsegueix els nutrients necessaris per continuar creixent. Per aquest motiu, en els darrers anys s’han desenvolupat diferents inhibidors dels receptors de VEGF o VEGFR. Bloquejant-los s’espera tallar aquesta via de creixement i així controlar o fins i tot arribar a reduir la mida del tumor.
Fruquintinib és un nou fàrmac oral inhibidor de tirosina quinasa molt potent i altament selectiu que bloqueja els receptors 1, 2 i 3 de VEGF. Els resultats de l’estudi FRESCO van donar suport a l’aprovació del fàrmac a la Xina per tractar pacients amb càncer colorectal metastàtic molt pretractats. També van donar suport al desenvolupament d’un estudi internacional, l’estudi FRESCO-2, els resultats del qual es publiquen ara a la revista The Lancet ” afirma el Dr. Tabernero. A l’assaig es van incloure 686 pacients amb càncer de còlon metastàtic refractari de 124 centres de 14 països. A 461 pacients se’ls va tractar amb fruquintinib mentre que a la resta se’ls va subministrar placebo. Tots dos grups van rebre el millor tractament de suport.
Els pacients inclosos a l’assaig havien rebut totes les teràpies citotòxiques i dirigides aprovades actualment i havien progressat o eren intolerants a la combinació trifluridine/tipiracil i/oa l’inhibidor de VEGFR regorafenib
Millores significatives en supervivència general i supervivència lliure de progressió
«Els resultats de l’estudi multiregional de fase 3 FRESCO-2 mostren millores estadísticament significatives en la supervivència general i la supervivència lliure de progressió en aquesta població de pacients amb càncer colorectal metastàtic refractari altament pretractats» afirma la Dra. Elena Élez, cap del Grup de Investigació en Càncer Colorectal del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron que ha participat a l’estudi.
El benefici de fruquintinib sobre el placebo es va evidenciar per la reducció del 34% a la variable estadística de risc de mort i la reducció del 68% a la de risc de progressió de la malaltia o mort. Als 6 mesos, el 24% dels pacients tractats amb fruquintinib estaven lliures de progressió, és a dir, el tumor no havia crescut, davant únicament de l’1% dels tractats amb placebo.
Aquests beneficis de supervivència general i supervivència lliure de progressió es donen a gairebé tots els subgrups preespecificats, inclosos aquells amb factors de mal pronòstic. També es van observar millores amb fruquintinib independentment del tractament previ, inclòs el tractament amb trifluridine/tipiracil (més del 90% dels pacients) i/o regorafenib.
“Aquests resultats són especialment rellevants atès que el 48% dels pacients havien rebut tractament previ amb regorafenib (inhibidor de VEGFR) i suggereixen que la inhibició de l’angiogènesi segueix sent un mecanisme important de control de la malaltia fins i tot a les darreres línies” explica la Dra. Élez. «La selectivitat més gran de fruquintinib en comparació amb altres teràpies anti-VEGF/VEGFR aprovades podria explicar el benefici d’eficàcia observat en pacients tractats amb fruquintinib, independentment de l’exposició prèvia a regorafenib» conclou .
Ben tolerat per pacients molt pretractats
Pel que fa a la seguretat, segons explica la Dra. Élez “fruquintinib va ser ben tolerat en aquesta població de pacients fortament pretractats. Els pacients tractats amb fruquintinib van romandre en tractament gairebé el doble de temps que els que van rebre placebo (una mitjana de 3,1 mesos davant d’1,8 mesos), cosa que concorda amb l’eficàcia i la tolerabilitat favorables de fruquintinib” .
Els esdeveniments adversos de grau 3 o superior van tenir lloc en el 63% dels pacients tractats amb fruquintinib enfront del 50% amb placebo, la majoria dels esdeveniments adversos, inclosos la hipertensió, l’astènia i la síndrome mà-peu, es poden manejar amb atenció de suport i modificació de la dosi.
En aquest sentit, es va produir una interrupció de la dosi al 47% dels pacients i reduccions de la dosi al 24%, “la qual cosa suposa una millora si ho comparem amb regorafenib i això és encoratjador, tenint en compte l’entorn de darrera línia d’aquests pacients” afegeix la Dra. Élez.
Finalment, una proporció similar de pacients als grups de fruquintinib i placebo van interrompre el tractament a causa d’esdeveniments adversos (el 20% davant el 21%, respectivament).
“En definitiva, els resultats de FRESCO-2 demostren l’eficàcia i la seguretat de fruquintinib en una àmplia població de pacients amb càncer colorectal metastàtic resistent a la quimioteràpia. I, juntament amb els resultats de l’estudi FRESCO realitzat a la Xina, donen suport al benefici clínic d’aquest nou fàrmac oral i el situen com una nova opció de tractament global per a aquests pacients, un cop sigui avaluat per les diferents autoritats reguladores i el reemborsament als sistemes de salut” afirma el Dr. Josep Tabernero.
Sentir tristor, desesperança envers el futur i dificultat o problemes per conciliar o mantenir el son són algunes de les manifestacions expressades en un qüestionari per part de més de 6.000 noies i nois, estudiants d’ESO d’instituts de les comarques de la Catalunya Central. Són les variables que serveixen per avaluar l’estat d’ànim d’aquests adolescents, i el recompte revela que el 18,6% d’ells tenen un estat anímic baix. La dada que crida l’atenció és que en el cas dels nois, només un 11,6% acusen aquest estat baix d’ànim, mentre que en les noies el percentatge s’enfila fins al 25,1%.
La diferència entre gèneres s’explica principalment, segons l’equip d’investigació, “per factors contextuals que també es relacionen amb l’estat d’ànim. Hi té un paper molt important la violència sexual que pateixen les noies, però també hi afecta el fet que les adolescents dediquen menys temps a fer activitat física que els nois (el 57 % no arriba als mínims recomanats per l’OMS). També són determinants el fet de ser immigrant, fer dieta i fumar tabac diàriament que s’associen igualment amb un estat d’ànim baix únicament en les noies. En canvi, el consum de risc d’alcohol només s’hi va associar en els nois.
Pel que fa a les variables socials d’exposició, s’observa una major prevalença d’estat d’ànim baix tant en nois com en noies amb una situació socioeconòmica desfavorida. Tenir notes més baixes, abusar del telèfon mòbil o patir assetjament són altres factors associats que no semblen tenir diferències de gènere. A la banda contrària, la major part de la diferència entre gèneres en la prevalença de l’estat d’ànim baix es deu al fet d’haver patit violència sexual.
Focus en l’estat d’ànim
Tal com explica la investigadora de la UVic-UCC que ha liderat l’estudi, Helena González-Casals, el grau més alt o baix de l’estat d’ànim el delimiten fent una estimació de les respostes dels símptomes com la tristor i la seva freqüència i intensitat, els problemes per dormir, si són més o menys puntuals, i tot allò que es demana a l’enquesta. “Sabem que un estat d’ànim baix no necessàriament porta a patir una depressió, però sí se sap que, un baix estat anímic perllongat en el temps sí que pot derivar en un diagnòstic de depressió o ansietat, que hi contribueix”.
Per això, un dels objectius d’aquesta recerca és identificar-ho per a poder fer una acció preventiva, fent que l’estat anímic baix no es faci crònic.
Però no és l’única intenció de la investigació -precisa González Casals-. “També volem descriure aquest fenomen per veure fins a quin punt està passant i encarar els resultats cap a accions de promoció que impedeixin arribar a un estat d’ànim baix perllongat en el temps”. És a dir, el treball de recerca estudia la situació i com es relaciona aquest estat d’ànim amb altres variables i, a partir d’aquí, les dades són a disposició de qui vulgui desenvolupar alguna actuació.
Per tant, els resultats d’aquesta investigació, publicats en obert a la revista Journal of Affective Disorders, poden ser útils per fer una feina preventiva i detectar malestars i simptomatologia abans que es produeixi un empitjorament o cronificació i es passi d’un estat d’ànim baix a trastorns més severs, com podrien ser l’ansietat o la depressió.
La recerca l’ha fet el grup interuniversitari Epi4Health, participat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el campus Manresa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). I les dades que s’han treballat formen part del projecte liderat des d’UManresa (Universitat de Vic, Universitat Central de Catalunya), DESKcohort, que consisteix en fer un seguiment al llarg del temps de les persones de 12 a 18 anys escolaritzades en centres educatius de la Catalunya Central per tal d’analitzar-ne el comportament o aspectes rellevants que poden afectar diferents aspectes socials de la seva vida, la seva educació o la seva salut.
Estat d’ànim canviant
Segons s’explica en el portal Faros de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’estat d’ànim, trist o irritable, la major part del temps és un dels símptomes que engloba la depressió, que és la manifestació més freqüent dels trastorns afectius. Però perquè els especialistes estableixin un diagnòstic de depressió, aquest símptoma s’ha de donar juntament amb alguns altres i han de perdurar en un determinat temps.
Se sap també que la major part dels trastorns mentals s’inicien en l’adolescència, per la qual cosa, estudis com aquest permeten interpel·lar els agents interventors perquè, quan es facin accions, “tinguin en compte que s’han de fer de manera diferencial per a nois i noies perquè sabem que hi ha diferències”, apunta Helena González Casal que prepara el seu doctorat amb la UOC, dins del programa Salut i Psicologia sota la direcció de Marina Bosque, investigadora principal del grup Epi4health dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, vinculat a l’eHealth Center, i d’Albert Espelt de la UAB.
La investigació ara continua i ho farà mesurant altres aspectes sobre l’estat d’ànim, com ara l’impacte de la pandèmia sobre ell en aquests adolescents. També volen veure si l’entorn urbà o rural hi té influència, per tal de perfilar accions específiques o intervencions preventives encara més acurades.
Relata Emmanuelle Laborit al seu meravellós llibre «El crit de la gavina», que en ser una persona amb sordesa no va ser capaç d’ordenar la seva ment, entendre’s i entendre el món, els conceptes i significats, fins que, ja sent una nena de set anys, va adquirir una llengua, en el seu el llenguatge dels signes.
Perquè sens dubte som biologia i cos, però a més som biografia, sentiments i emocions que entenem i expressem a través de la narració i la paraula. I la paraula (sigui oral, escrita o de signes…) ens ordena, ens organitza i és essencial per reflexionar i pensar-nos. «Aquell dia em faig gran al meu interior. Em converteixo en un ésser humà dotat de llenguatge», diu Laborit.
Quan emmalaltim, moltes vegades amb una malaltia del cos i altres de la ment, ho expressem a través del que ens passa al cos, dels símptomes que sentim, de les vivències corporals que un determinat diagnòstic ens provoca. Però la malaltia sobrepassa allò que és biològic, és un procés vital i singular de cada persona en què les emocions i la subjectivitat juguen un paper molt important.
Tot i que les malalties tenen un relat mèdic i professional, cristal·litzen de manera única i són relatades de forma diferent per cada persona. I és aquesta dimensió narrativa i biogràfica la que fa una experiència personal única. Com i de quina manera ens relatem cadascú de nosaltres davant d’un diagnòstic és molt important per nosaltres i per les persones que ens envolten, i també per saber mèdic.
La ciència mèdica s’estructura sobre la base dels diagnòstics i omet la persona que els pateix, percebuda moltes vegades com a alguna cosa que interfereix en el saber científic. En general, té una mirada unidireccional cap a les etiquetes diagnòstiques sent aquestes el seu objecte d’estudi. Va obtenir així un relat limitat, empobrit, que uniformitza les malalties a no tenir en compte els pacients i la complexitat del seu patiment.
No escoltar les veus dels pacients és injust per a elles i també per a la ciència, perquè les persones que pateixen la malaltia posseeixen un coneixement que no és als llibres i que complementa el coneixement biomèdic. Donar un lloc al testimoni dels pacients és reconèixer la seva capacitat per transmetre coneixements i atorgar sentit a les seves experiències, impulsant el que es diu «justícia testimonial».
Els i les professionals sanitàries hem de tenir clar que la dimensió narrativa és una font inestimable de transmissió de coneixements i que permet al col·lectiu sanitari apropar-nos a l’experiència individual i social d’emmalaltir, tenint clar que el macrorelat biomèdic es veu enriquit amb les múltiples veus i microrelats subjectius i experiencials de les persones. És en aquest sentit que la medicina narrativa és també una ciència complementària a la ciència biomèdica que permet al professional reconèixer la singularitat de cada persona, validar i legitimar la seva història i desenvolupar, a través de l’escolta i l’exploració de pors, sentiments i emocions, l’experiència de la seva malaltia i ampliar el coneixement dels pacients.
Reclamem doncs a tots els àmbits del sistema sanitari la «justícia testimonial», però és a l’atenció primària on adquireix la seva major importància i potencialitat, si entenem que l’atenció generalista basa la seva fortalesa a fer una atenció centrada en la persona i la seva complexitat. L’atenció sanitària, i més específicament la que es proveeix a l’atenció primària, és donada a la trobada entre persones (professionals i pacients-familiars), i és en aquesta interacció en què el primer coneix i es fa conscient del problema de l’altra, que els cossos no són màquines i de quina manera les emocions influeixin en tots els aspectes de la salut. A més, és en aquesta trobada i interrelació que és co-construeix coneixement sempre que els professionals siguin capaços d’obrir la mirada i escoltar, que no només sentir, a l’altre. Temps d’escolta que en silenci, i suspenent el relat biomèdic, respecti el relat per apropar-se al dir dels altres. Cal destacar aquí la importància del silenci que en paraules de Juan Mayorga «és una de les primeres paraules que aprenem, sense que ens facin falta explicacions. El silenci ens cal, sens dubte, per a un acte fonamental de la humanitat: escoltar les paraules dels altres. També per dir les pròpies. El silenci fronter, ombra i cendra de la paraula, també n’és el suport».
Com diu la gran metgessa britànica IonaHeath a la conferència «Amor i mort en temps de Covid-19″ que va fer al XLVI Seminari d’Innovació a Atenció Primària celebrat a Menorca l’any 2022, la medicina està en crisi i només es pot sortir d’aquesta crisi recuperant la humanitat que hem deixat en mans de la ciència biomèdica i tecnocientífica.
La paraula com a expressió de la vivència subjectiva s’ha d’obrir pas, també, a l’espai públic i al relat social i polític. Portar la «justícia testimonial» a la construcció col·lectiva de la medicina i la sanitat per equilibrar el poder del discurs biomèdic que condiciona la comprensió i allunya de l’apropiació de tot allò relacionat amb la salut i la malaltia. Per això celebrem la creació al Diari de la Sanitat d’un nou espai periodístic que s’anomena «La teva vivència importa», perquè les persones que ho desitgin puguin compartir la seva experiència amb la malaltia i l’assistència que han rebut. Amb aquesta nova proposta, l’ofici periodístic fa sinergia amb l’ofici dels professionals sanitaris per fer possible a través de múltiples veus i vivències un coneixement i una pràctica professional més justa, més humana i més sàvia.
Una hipòtesi tan sols és científica si conté els elements que permetin rebutjar-la experimentalment, és a dir si és falsable tal i com ho va descriure el filòsof Karl Popper. El mètode científic es basa doncs en plantejar una hipòtesi, realitzar l’experimentació adequada per corroborar-la o rebutjar-la, i finalment publicar articles científics descrivint els mètodes utilitzats i els resultats obtinguts. Un exemple, l’any 1964 els físics Higgs i Englert van proposar l’existència d’una partícula subatòmica anomenada bosó de Higgs. Només molts anys després, els avenços científics i tecnològics van permetre fer un experiment, que l’any 1964 no era possible, per determinar si aquesta partícula existia o no. Va ser el quatre de juliol de 2012 que al CERN de Ginebra es va confirmar l’existència d’aquesta partícula amb una probabilitat superior al 99.99994%. Van caldre 48 anys des del plantejament de la hipòtesi teòrica fins la seva confirmació experimental. Higgs i Englert van rebre el Premi Nobel de Física l’any 2013. El plantejament de la hipòtesi, així com els experiments realitzats i els resultats obtinguts han donat lloc a nombrosos articles científics. Una part essencial del treball científic és doncs publicar, en forma d’articles, els resultats de les investigacions i descriure com s’han obtingut, per posar-los a l’abast de la comunitat científica.
Abans de ser publicats, els articles s’envien a una revista que nomena un editor, que acostuma a ser un científic amb coneixements del tema. L’editor encarrega a un mínim de dos revisors (revisió per parells), també científics, que analitzin l’article, suggereixin canvis, nous experiments etc, i finalment decideixin si l’article reuneix les garanties per ser acceptat. Si no és així, l’article és rebutjat i la revista no el publica. A la majoria de revistes els revisors fan la seva tasca de forma altruista, és a dir, fan la revisió de l’article sense cobrar res, i sovint hi ha més d’una ronda de revisions. Un cop un article ha estat acceptat i publicat, queda a l’abast de la comunitat científica, que pot qüestionar els mètodes i resultats, i fins i tot repetir l’experimentació. Aquests controls de qualitat, són sovint força estrictes, però no són infal·libles. Algunes vegades s’ha publicat algun article que no hauria d’haver passat els controls de qualitat, com va passar durant la pandèmia de COVID on, degut a la urgència per tenir tractaments útils, revistes de gran prestigi van haver de retirar alguns articles que havien publicat per no presentar prou rigor científic.
Aquesta introducció serveix per entendre com es fa ciència. Ara bé, cal també tenir present que els científics són persones que han de fer valer els seus coneixements per obtenir finançament per a les seves investigacions i per accedir a places de treball estables. Com es quantifica el “valor” d’un científic? Amb el seu currículum, on juguen un paper essencial els articles científics que ha publicat. Imaginem el cas de científics que volen concursar a places de professor universitari. A les nostres universitats, d’entre les diferents categories de professorat, n’hi ha quatre que podem considerar de “plantilla”, dues de professorat funcionari estatal (Titular d’Universitat i Catedràtic d’Universitat) i dues de professorat contractat (Professor Agregat i Catedràtic Contractat). Les persones que volen concursar a places de Titular d’Universitat o de Professor Agregat, han d’acreditar prèviament una sèrie de requisits mínims en recerca i docència, els primers a l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad de la Acreditación (ANECA) i els segons a l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Els requisits són públics i contenen una part important dedicada a la recerca, en que s’estableix un nombre mínim de publicacions científiques amb una sèrie de requisits pel que fa a la seva qualitat i a l’ordre dels autors signants. Per les places de Catedràtic, els requisits són, lògicament, més exigents. Un cop s’ha obtingut l’acreditació, per guanyar una plaça de les descrites, l’investigador ha de presentar-se a unes oposicions i guanyar-les. Sense l’acreditació corresponent no és possible presentar-se a cap oposició.
L’eina més utilitzada per avaluar la qualitat dels articles científics és el Factor d’Impacte (IF) de la revista on s’ha publicat l’article. L’IF és un valor publicat a Journal Citation Reports, que és una eina d’anàlisi de les revistes científiques que, mitjançant dades quantificables, permet determinar de forma sistemàtica i objectiva la importància de les revistes científiques per àrees temàtiques. L’IF d’una revista es calcula dividint el nombre de vegades que s’han citat articles d’aquesta revista en publicacions d’un any concret (p. ex. 2022), pel nombre d’articles publicats per la revista els dos anys anteriors (2020 i 2021). Això dona temps a que els articles de la revista siguin utilitzats com a bibliografia, és a dir citats, per altres investigadors. Com més gran sigui el nombre de cites, major és l’IF. Hi ha àrees temàtiques, per exemple relacionades amb salut, que solen tenir un elevat IF. Aquest, varia anualment i pot veure’s afectat per circumstàncies concretes. Per exemple, 6 revistes científiques de l’àmbit de la medicina que van publicar recerca sobre la COVID, van incrementar l’IF significativament. D’altres àrees temàtiques on investiguen menys científics i, per tant, no hi ha tantes revistes tenen habitualment menors IF, doncs el nombre de cites és menor. Això no implica que la recerca sigui de menor qualitat, i per tant, la utilització de l’IF com a factor de qualitat es sol referir a l’àrea temàtica on està inclosa la revista. Per avaluar la qualitat d’una revista en una àrea temàtica, s’estableix una classificació de les revistes de major a menor IF, i es divideix aquesta classificació en quatre parts iguals anomenades quartils (també s’utilitzen de vegades tercils enlloc de quartils). Si tenim 100 revistes en una àrea temàtica, les 25 de major IF estan en el primer quartil, les següents 25 pel que fa a l’IF estan al segon quartil i així successivament. Per tant, a part del nombre de publicacions, també es pot utilitzar la distribució de les publicacions d’un investigador en els diferents quartils com a eina per a avaluar la qualitat de la seva producció científica. El nombre i l’IF de les publicacions no són els únics elements utilitzats en l’avaluació de la qualitat científica d’un investigador, però sens dubte, fins ara, han jugat un paper primordial.
Fins ara hem vist la part seriosa de la recerca científica, però, en els darrers anys la utilització amb fins comercials que alguns fan de les publicacions científiques està causant un greu perjudici a la credibilitat de la ciència.
Abans de l’aparició d‘Internet, setmanalment es publicava (encara es publica online) una revista en paper anomenada Current Contents on hi havia, per revistes, el títol i autors dels articles científics. Si la temàtica d’un article semblava que podia interessar a un investigador, i la biblioteca d’una universitat o centre de recerca proper estaven subscrits a la revista, l’article es podia consultar. Si això no era possible, s’enviava una postal al primer autor de l’article per a que li enviés una còpia del mateix. Estava prohibit que els autors enviessin fotocòpies. De fet, la publicació dels articles era gratuïta pels autors i sols se’ls cobrava per les còpies de l’article que encarregaven per repartir entre els sol·licitants de l’article. Les editorials es mantenien per les subscripcions de les universitats i centres de recerca a les revistes que publicaven, i per les còpies que encarregaven els autors dels articles. En aquell temps les editorials tenien persones que maquetaven els articles i fins i tot els corregien gramaticalment. Amb la possibilitat de publicar revistes online, es va revolucionar aquest segment. Durant un temps les universitats i centres de recerca mantenien la subscripció a edicions en paper però, amb el temps, van arribar a acords amb les editorials per tenir únicament subscripcions online a lots de revistes. Durant els darrers 10-15 anys hi ha hagut una creixent pressió cap els investigadors per que els articles es publiquin “en obert”, és a dir, per que tothom, científic o no, hi tingui accés. La conseqüència ha estat que les editorials cobren per publicar els articles “en obert”, un import que sovint ronda els 2000 euros o més i que varia segons la revista, que ja no necessita maquetar (hi ha un format preestablert), ni correctors gramaticals, ni paper, ni impremta. Els investigadors han de pressupostar en els projectes de recerca una part no menyspreable de diners per publicar els articles de recerca.
Aquesta mesura “democratitzadora” de la ciència presenta una cara més fosca, ha obert la veda al comerç amb les publicacions científiques amb resultats descoratjadors i de vegades fraudulents. Està explicat amb molts detalls en un excel·lent article de Manuel Ansede a El País. Segons es desprèn de l’article, en els darrers 7 anys s’ha disparat el nombre de megarrevistes (de 10 a 55) que publiquen milers d’articles l’any i ara abasten gairebé el 25% del total dels articles científics publicats. Cobrar per publicar, no imprimir, no maquetar ni corregir gramaticalment, un negoci rodó que ha despertat l’avarícia d’algunes editorials que publiquen aquestes megarrevistes, i que ja no tenen com a principal objectiu l’avenç científic, els interessa principalment guanyar diners. D’altra manera no s’entendria la dimissió d’editors d’alguna revista, en protesta per les pressions editorials per acceptar articles de dubtosa qualitat científica. No seria just que aquestes pràctiques poc ètiques d’alguns esquitxin a moltes editorials i revistes que realitzen la seva feina correctament, però calen accions decidides per posar límits a aquestes pràctiques fraudulentes, com ja ha començat a fer la Web of Science, que ha expulsat més de 80 revistes científiques de les seves bases de dades, d’entre elles 15 megarrevistes. Com reflecteix l’article d’Ansede abans mencionat, a les universitats espanyoles les publicacions en una d’aquestes editorials, que està a l’ull de l’huracà, han passat de ser el 0,9% del total d’articles científics el 2015 al 15% el 2021. Utilitzant aquestes eines fraudulentes, alguns “investigadors”, si se’ls pot anomenar així, han multiplicat el nombre de publicacions científiques de manera absolutament inversemblant, publicant un article científic gairebé cada dos dies, com si fos una columna d’opinió al diari. A aquest ambient, a sobre s’ha d’afegir que: 1.- l’Aràbia Saudí ha pagat a almenys 19 investigadors espanyols per declarar falsament que treballen en aquell país i aconseguir incrementar, de forma fraudulenta, el ranking de les seves universitats. Algun d’aquests investigadors ja ha abandonat els seu lloc de treball; 2.- empreses de l’Índia ofereixen a investigadors, previ pagament, ser autor d’articles preelaborats per l’empresa i 3.- s’han creat “granges de cites” que permeten a alguns investigadors escalar fraudulentament en els rankings de cites, cosa que també s’ha observat a determinades universitats, com algunes asiàtiques de segon ordre, que han desplaçat dels rankings de cites a universitats molt mes prestigioses.
De ben segur les agències com l’ANECA i l’AQU, que acrediten els investigadors per a que es puguin presentar a unes oposicions a professorat de “plantilla” de la Universitat, hauran de modificar els criteris d’avaluació dels currículum per evitar el frau en les acreditacions, i hauran d’establir també criteris per guiar els tribunals que finalment atorguen aquestes places a les oposicions.
Aquest article s’ha escrit de forma clàssica, sense utilitzar la IA.
A ‘De mares a filles. La transmissió de la feminitat’ (Edicions 62), Marina Subirats Martori reflexiona sobre com, durant segles, moltes mares han transmès la seva pròpia frustració sobre els límits de ser dona. Revoltar-se contra aquesta norma social imposada pel sistema patriarcal ha suposat rebel·lar-se també contra la mare, i això està ple de contradiccions. La relació entre mares i filles, diu, tradicionalment ha estat perversa perquè es basa en l’estima i, alhora, en la incomprensió.
Si bé en l’actualitat hi ha grans diferències, hi ha una batalla feminista que a nivell general no ha estat guanyada: perdura el culte a la imatge i la importància de seguir els cànons de bellesa per agradar als altres.
Comentes que, tradicionalment, les mares han transmès a les filles, amb petits gestos quotidians, que ser dona és una condemna, sobretot amb el que s’espera d’elles en l’àmbit familiar i social. Com de gran ha estat aquesta condemna?
Ha estat enorme. No sempre s’ha manifestat de la mateixa manera. En les societats més antigues, aquesta condemna passa per una mutilació física, com en el cas de la Xina amb tenir els peus petits, o en el cas, encara actual, malauradament, de les mutilacions genitals a l’Àfrica.
Sempre afecta el cos, però també és simbòlic: amb els peus embenats pots aconseguir que la dona no es pugui bellugar i, com que no pot caminar, no pot anar gaire lluny. Tenim altres formes, com, per exemple, a llocs del nord d’Àfrica, on has d’anar ben tapada i això arriba fins al burca, que és una mena de presó en la qual no pots anar gaire lluny tampoc.
Marina Subirats: «Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer» | Pol Rius
Hi ha d’altres casos, com unes robes que t’oprimeixen. En el món occidental això ha estat més difícil de veure, com quan les dones duien mirinyacs o quan duien cotilles i faixes. Van estar de moda els ‘corpiños’ (cossets), que el que premien eren els pulmons i tenien uns cordons per prémer més, amb la qual cosa tampoc no pots anar gaire lluny.
Expliques que recordes perfectament el dia que et van dir a casa que t’havies de posar faixa. I també quan vas decidir treure-te-la. La faixa i aquest tipus de vestimentes podrien ser un símil del concepte de ‘maresposa’?
És clar. La meva mare i la meva tia, que duien faixes, em deien ‘és que així vas subjecta’, però jo tenia 14 anys i era primeta. Jo era una nena que saltava, anava a l’escola i jugàvem a córrer. I, de cop i volta, trobar-te amb una cosa que t’apreta i que quan fa calor et fa llagues… Trobem aquesta subjecció del cos per raons morals o estètiques. Què deia la meva mare? ‘És que si no, quan camines, se’t mou la carn i és una vulgaritat’.
Per descomptat, no és el mateix posar-me una faixa que que m’embenin els peus als 10 anys i se’m gangrenin els dits. Com més mirem cap aquí, aparentment, hi ha més llibertat i menys opressió directa, però és substituïda per una opressió mental.
Parles dels comentaris de la mare i de la tieta. Què creus que ha fet més mal, la religiositat o la frase del ‘què diran…’?
Les dues coses, perquè van lligades. La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat. Això instal·la una opinió a la gent sobre coses que són lletges i no s’han de fer i, per tant, el veïnatge parlarà malament de tu si les fas, perquè no compleixes amb les normes que no estan mai explicades del tot, però que són com del grup. Llavors, la mare això no ho vol perquè no vol que et critiquin i has de ser una dona com cal.
Generalitzant, les mares han transmès de forma inconscient aquesta inseguretat que facis el que facis mai no serà prou?
Exacte, que mai és prou. I que sempre tu ets culpable. Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer. I, llavors, la mare t’ha de corregir, perquè la mare és la que ha d’aconseguir que siguis la dona perfecta. Tot el que tu fas que surti d’aquest motlle, que surti d’aquest model, la mare t’ho ha de corregir, perquè si no ho fa, tu no seràs la dona perfecta i el resultat d’això és que no et casaràs, que ningú no et voldrà o que et criticaran o que seràs una mala dona. Però la idea més immediata és que no et voldrà ningú, no et casarem. I això seria un fracàs per a la mare. Estic parlant d’un model antic.
La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat
A la segona part del llibre explico la reacció contra això, i ho faig a través de la Simone de Beauvoir, que ens ha deixat molts escrits sobre la seva revolta. Ella va néixer el 1909, uns 35 abans que jo. No són molts anys de diferència, però era d’una família benestant francesa molt més rígida que la meva. No la deixaven sortir sola o no la deixaven pintar. Era realment una cosa terrible. I tenim l’exemple de la seva amiga, Zaza, la que va morir, que estava enamorada d’un home i la mare no la deixava sortir amb ell. Revoltar-se contra això li va costar moltíssim, li va costar molts plors, perquè era rebutjar la mare i entrar en conflicte amb la mare i negar tot el que la mare li transmetia.
D’alguna manera, era com si trenqués amb la mare?
Trenca amb la mare, però com que amb la mare hi ha un vincle afectiu, que en general és fortíssim, això és molt contradictori i molt dolorós. Ho explica a ‘Una mort molt dolça’ quan parla de la mort de la mare, que està considerat com un dels seus millors llibres perquè no és tant la dona intel·lectual, sinó que explica una vivència, i la vivència és dolorosa i ella està dividida.
¿Creus que la relació mare-filla és de les més contradictòries que existeixen, en el sentit que les mares han heretat la frustració, a causa del sistema patriarcal, i no entenen algunes de les oposicions de les filles; en canvi, com dius al llibre, ningú no t’estima com una mare?
Sí, per això és tan complicat. Jo dic que és perversa perquè és una relació amorosa, una de les més amoroses que hi pugui haver, que és la de la mare amb les seves criatures, siguin nens o nenes, però en el cas del nen, la mare l’ha d’impulsar, l’ha de fer créixer, i en el cas de la nena, l’ha de disminuir. Però t’estima molt. Estic parlant d’una època que ja ha passat, tampoc no he analitzat totes les cultures, perquè és impossible, però podríem dir que aquest ha estat el patró.
Possiblement, encara moltes mares transmeten frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat
Ara està sent diferent. Possiblement, encara moltes mares transmeten el mateix, la frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat. Però, per què és tan complicada? No perquè les mares siguin estúpides o perquè siguin males mares, és perquè és la norma social imposada pel patriarcat, que les va mutilar, que ja les va fer posar dintre d’aquest motllo, que elles ja el van patir, unes més i altres menys, depèn de l’energia que tingués cada una i de les aspiracions, i després elles ho transmeten a la filla.
Fruit aquesta relació tan complicada i plena de matisos i d’històries personals, ¿un cop trenques amb la mare pots trencar amb tot o gairebé amb tot, amb les normes establertes pel patriarcat?
Va ser difícil escriure el llibre perquè el volia fer a partir d’entrevistes, i em vaig adonar que les dones no eren conscients que això era una norma, una norma patriarcal, sinó que deien ‘com és que la meva mare…?’, ‘és que com era la meva mare…’, ‘és que mira, em va dir…’, com si fos un problema estrictament entre persones.
Jo el que he volgut explicar en aquest llibre és que és una norma social i que quan anem fent retrocés d’aquesta norma, també canvien les relacions entre mares i filles, que no haurien de ser conflictives en si mateixes. Ho són perquè estem en una societat patriarcal que obliga les mares a fer això, però per a la majoria de dones, això es viu com un fet individual i estricte de tu amb la teva mare.
«Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que, si una dona no és mare, sigui una dona realment» | Pol Rius
Per exemple, al llarg de la vida, no només quan preparava ‘De mares a filles’, hi ha hagut moltes dones que m’han dit: ‘A mi la meva mare no m’estimava’, i a totes les desgràcies que els hi passaven durant la vida veien part de culpa en la mare, ‘perquè la mare no em va estimar prou, i això em va crear uns problemes, etc.’ Que puguis trencar amb tot? No ho sé, perquè, possiblement, si creus que tens una deficiència afectiva amb la mare, busquis l’afecte en altres persones. I, per tant, el buscaràs en les amigues, la parella, potser els fills, i et resistiràs a creure que tota relació implica una lluita de poder.
Es pot ser mare, feminista i esposa mantenint el concepte de l’àngel de la llar?
Jo crec que no, perquè això està basat en una frustració personal. Per tant, crea molt mal rotllo. Recordo que la meva mare volia ser mestra, però després de la guerra això no va poder ser i ella tenia molt ressentiment cap a l’estat, i estava sempre fregant, cuinant i ocupant-se de tot. En certa manera, hauria volgut que jo, que vaig tenir tres germans més petits, o les dones dels meus germans, l’haguéssim anat substituint. No ho va aconseguir, i això va crear molta ràbia, la sensació d’haver fet un gran sacrifici per als altres que no es veia recompensat perquè aquesta figura de l’àngel de la llar, en comptes de ser enaltida, més aviat era denigrada, era com dir: ‘Però tu per què t’has conformat a fer això a la vida?’
Hi ha incomprensió entre mares i filles?
És clar. També pot ser que hi hagi filles que s’adaptin molt bé a aquest rol i se sentin còmodes. Però les que no s’adapten, que són moltes, han de lluitar contra aquesta imposició i això vol dir lluitar contra la mare. A vegades, contra el pare, si la mare és molt feble. Simone de Beauvoir, tal com ho explica, sembla que la seva mare no era una dona excessivament forta, i diu que si només hagués estat amb la mare, potser l’hauria pogut portar més o menys per on ella volia, però hi havia el pare, que exigia, exigia i exigia que no fos d’aquella manera. En canvi, quan parla de la Zaza, tenia una mare fortíssima i era la mare qui deia ‘tu amb aquest home no hi pots anar’.
La norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix
Evidentment, hi ha un tema de personalitat, perquè no totes les dones són iguals, n’hi ha de més potents, altres no tant, o són més bones dones, altres no tant, i també depèn de com de rebel sigui la filla i del seu entorn. Això modula la relació, mai és exactament el mateix, però el que volia subratllar és que la norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix. Per què? Per què el que mana, o manava, a la societat és que les dones siguem submises, obedients i que ens conformem amb un rol. Si tu, de manera espontània, no ets així, qui t’ha de convertir és la mare. I això és el que crea, podríem dir, el conflicte.
És tabú no parlar bé o parlar malament de la mare, més enllà dels espais reduïts de molta confiança?
Sí, perquè llavors això és magnificat. Perquè, fixa’t, correspon a un pensament religiós, tan catòlic com islamista i d’altres. Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que si una dona no és mare, sigui una dona realment. A aquesta dona se li demana tot, des del sacrifici físic, podríem dir, de l’embaràs, d’alletar la criatura, fins a estar sempre pendent, de cuidar-la, de tot, fins i tot no queixar-se, estar contenta amb el que fa, no contestar malament al marit, no imposar res… I, a canvi, no se li dona res. L’únic que se li pot donar és el mèrit. ‘Què faríem sense ella? És tan bona, és un àngel’.
Podríem dir que aquest àngel és una compensació simbòlica, perquè moltes vegades no té un duro, no pot decidir si té ganes de comprar-se un vestit perquè ha de demanar diners al marit i no els hi dona i llavors ni s’atreveix. Aquesta dona no té cap compensació, l’únic que pot tenir és una compensació simbòlica del tipus ‘És que les mares són meravelloses’.
La filla arrossega un sac de culpabilitat que no t’acabes de treure?
Jo crec que ara menys. Hi ha graus. Ara hi ha dones africanes que han estat mutilades i que després han parlat, i tenen un odi cap a les que li van fer aquest horror. Imagina’t les dones xineses, que després no podien caminar. Pot haver-hi un odi, però com que tot això va acompanyat d’un ’ha de ser així, si no, no et voldrà ningú’, la dona s’ha de conformar amb el seu destí. El seu destí és terrible, però és aquest. És la llei patriarcal.
I, ara, què està passant a l’Afganistan i a l’Iran? Estan enverinant nenes a les escoles perquè no hi vagin. No hi ha igualtat. Exigeixen que les dones siguin ignorants, que no surtin de casa, que estiguin només al servei dels homes. I hi ha nenes que van a l’escola, i per convèncer-les que no, les enverinen. Estem pràcticament en el cas de les societats antigues. És a dir, has de ser una dona com jo et dic, i si no, millor morta.
En el món occidental, en el dia a dia, ¿un dels grans canvis seria que tot i que la dona continua assumint el pes de les cures, també hi ha el missatge que t’has de cuidar a tu mateixa?
Sí, s’està produint, però, aquí hi ha una evolució que, jo que ja porto molts anys en el feminisme, l’he vista. Al començament era, ‘hem de deixar de sentir-nos responsables de la vida dels altres i ens hem de començar a cuidar nosaltres’; ’tu també tens dret a tenir una tarda per a tu’. I d’aquí creix tot el missatge d’anar-te distanciant del treball de cura, i d’anar posant el focus en tu mateixa. Si ho mirem a nivell de la civilització, això és molt greu, perquè vol dir que ningú s’ocuparà dels altres, o sigui, fem cada vegada persones més egoistes. El meu punt de vista és que necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la. Les dones hem anat cap al perfil masculí, ‘escolta, jo m’ocupo de lo meu, em cuido a mi mateixa’.
Necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la
Jo, quan tornava de l’escola, volia tenir la meva mare, parlar amb ella i jugar amb ella. Ara hi ha criatures que van a anglès, a música, a piscina, etc., perquè els pares treballen i les han de tenir ocupades. El vincle amorós no el substitueixes per unes activitats extraescolars. No dic que sigui millor que la criatura estigui tot el temps amb els pares, dic que el fet que només els vegin una estoneta quan tothom està cansat, s’ha de fer el sopar i anar-se’n a dormir, fa que la qualitat del vincle i de l’aprenentatge no sigui la mateixa.
És complicat compaginar-ho…
És complicat… A mi el que em sembla és que ara les dones hem adoptat una vida masculina. Hem de fer que els homes i les dones adoptin part de la vida femenina i la vida de cura, però compartida. Si no és compartida, doncs no.
El llibre t’ha servit per entendre la teva mare o, d’alguna manera, per reconciliar-te amb ella, tenint en compte aquestes contradiccions entre mares i filles?
Sí, perquè les he entès. Fa anys que les he entès, perquè amb la meva mare vaig poder parlar molt. La meva mare era una dona molt intel·ligent, que havia fet molt d’esforç, perquè ella és la que salta d’un poble petit a Barcelona. Era d’una família pagesa on el seu pare deia que per què s’havia d’aprendre a llegir? Va acabar sent mestra, i va fer un salt molt gran.
Jo vaig poder parlar amb ella quan ja érem grans. Ella va morir quan jo ja tenia 50 anys. Vam poder parlar i jo crec que hi va haver un punt de trobada. I, abans de morir, em va dir ‘gràcies per tot el que he après de tu’. I vaig ser jo la que no vaig saber agrair-li el que havia après d’ella. Potser per això encara ho remeno després de tants anys. Però molta gent no ho perdona mai.
Marina Subirats i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Hi ha moltes dones que diuen ‘la meva mare no em va estimar’. Què vol dir? Que el conflicte s’ha dut fins a l’últim moment. I que no han pogut trobar un punt d’entendre-ho. Però jo, insisteixo, això em permet de comprendre que no és que les dones siguin unes males bèsties que es mengen l’ànima de les filles, és que elles han estat ‘matxacades’ abans. I les seves mares també abans. I això ho han de transmetre. Tenen el mandat de transmetre-ho.
Alguns d’aquests aspectes podríem dir que estan superats al món occidental, però cites que hi ha altres tipus de problemes, com el culte al cos, la influència de la publicitat i dels ‘likes’ a les xarxes, la bulímia, l’anorèxia… Més en dones que en homes. Què ha passat, just ara, que són més feministes?
La meva sensació és que les mares han sortit a treballar, tenen un altre punt de vista i, en certa manera, s’han empoderat. Ni totes ni per igual. Si tu parles ara amb moltes dones consideren que no han d’estar submises al marit. Una altra cosa després és què fan a casa seva, fins i tot sense adonar-se’n. Però la imatge que presenten és de molta més independència del que presentaven les nostres mares. Però ara això s’ha capgirat.
Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’
Aquesta cosa tradicional que una dona no vivia tant per si mateixa sinó com a objecte de desig i de servei als altres, això és un missatge que es dona a través dels mitjans de comunicació. L’èmfasi en l’aspecte és molt curiós. Abans havies d’anar tapadeta, havies de tenir faldilles llargues… Jo soc de l’època en què s’havien tallat les faldilles, però les faldilles no podien pujar del genoll, els escots havien de ser petits, etc. I no havies de ser presumida, havies de ser discreta. A això se li ha donat la volta. Per què? Perquè s’ha posat al servei de la societat de consum. I què hi ha? Molta roba, però una roba molt llampant. Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’.
I està creant problemes de salut.
Torna a ser el treball sobre el cos. Quan tu camines damunt d’uns talons així alts i prims, -ara s’ha posat de moda les vambes, menys mal- els talons deformen el peu i no els aguantes tanta estona. Però, què és l’elegant? No només això, has d’anar depilada, has de ser prima, però prima segons el cànon, ara has de tenir cul i pit, cintureta molt prima i cames molt primes. A Disney van arribar a dibuixar les noies amb la cintura més estreta que el coll. És a dir, hi ha tota una sèrie de pràctiques encaminades a convertir-te en objecte de desig de l’altre. I pensar que això t’empodera, que et dona poder perquè faràs el que voldràs de l’altre, acaba sent fals, perquè què és el que està veient l’altre? Una pornografia on les dones són absolutament tractades com objectes de plaer. I no importa per res el que li passi a ella.
Des de la teva experiència en el món de l’educació, què es pot fer des de les escoles?
Moltíssimes coses. Fa anys vaig escriure ‘Rosa y azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta’. El vaig fer, amb una companya, a partir de gravar a les escoles i de comptar les paraules que es deien a nens i a nenes a primària. Vam veure que per cada 100 paraules que el mestre o la mestra havien dit als nens, n’havien dit només 76 a les nenes. Era un dèficit d’atenció a la nena.
Vam veure que la nena sovint era utilitzada per ajudar la mestra a controlar el nen, quan era petit i se l’havia d’acompanyar al lavabo. A una escola rural, em van dir que posaven una nena enmig de dos nens perquè ella els ajudava a fer els deures. Això no és un cas aïllat ni una anècdota, segurament és un exemple de com continuarà creixent.
En aquell estudi vam veure que els nens, quan tenen certa autonomia van corrent i van cridant i no van enlloc, simplement estan prenent possessió del seu espai. Les nenes, no. Les nenes surten del seu lloc i van a fer una cosa concreta a un altre lloc. No hi ha intent de possessió de l’espai. Vam veure que els patis s’havien convertit en pistes d’esports, amb porteries de futbol o canastres de bàsquet on s’instal·laven els nens, i elles miraven amb por a creuar per si rebien un cop de pilota. I, a les nenes, que se’ls deixa fer? Que siguin maques, que siguin sexis.
Es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte
Tornem al punt de partida, mostrar-se d’una manera determinada per als altres…
Clar. Tu no ets vàlida com a individu, sinó pel fet que ets un objecte de desig de l’altre. I això és el que caldria aturar. I és molt difícil. Un exemple, hi havia un centre on portaven les nenes de cinc, sis, set anys. No sé si encara existeix. Allà les banyaven, feien massatges, les maquillaven, posaven pestanyes, les pentinaven, les vestien i les ensenyaven a caminar com a models. Llavors, feien totes les fotos del món i les donaven als pares i mares, i tota la família estava encantada. La nena entén que la seva manera de triomfar és aquesta, ha trobat el camí que haurà d’utilitzar perquè algú li faci cas: ser molt mona, molt simpàtica, molt somrient… És molt difícil plantar cara a això perquè són les mateixes mares i àvies les que estan seduïdes i diuen: ‘És que estan tan mones’.
Tenim batalla de l’estètica per a molt de temps?
Jo crec que aquesta serà de les més difícils de donar-li la volta. En altres terrenys hem accedit a la universitat, a les professions, a la política però, en canvi, es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte.
