S’està avaluant un nou circuit de cribratge de càncer de coll uterí, basat en la prova de detecció del virus del papil·loma humà mitjançant automostra a les farmàcies. L’objectiu és incrementar la cobertura de la detecció precoç d’aquest virus. La fase pilot es duu a terme en farmàcies de set municipis del Baix Llobregat.
La participació en el programa és voluntària i gratuïta. Des de juliol del 2021 fins al maig d’aquest any, s’han realitzat més de 3.000 proves.
Si els resultats són satisfactoris, es preveu que aquest Protocol substitueixi la citologia com a prova primària de cribratge en les dones majors de 30 anys i fins al 65 anys.
L’experiència de les farmàcies en programes de cribratge
El desenvolupament d’aquesta iniciativa se suma a altres col·laboracions importants de les oficines de farmàcia pel que fa a cribratge: d’una banda, al Programa de Detecció Precoç de Càncer de Còlon i Recte, i de l’altra, al programa de cribratge de la covid-19 que es va dur a terme a les farmàcies durant la pandèmia amb tests ràpids d’antígens.
El deteriorament del fetge i la conseqüent afectació de les seves funcions pot ser causat per l’acumulació anòmala de greix en aquest òrgan vital. És el que es coneix com a Esteatosi Hepàtica No Alcohòlica (EHNA), o malaltia del fetge gras, una patologia que afecta el 25% de la població, a nivell mundial. L’absència de simptomatologia, fins que la seva afectació no està molt evolucionada, fa que només la seva detecció precoç pugui contribuir a frenar el mal funcionament del fetge i evitar trasplantaments o fins i tot la mort, donat que la cirrosi (deteriorament per lesió crònica) i un augment del risc de patir un càncer són conseqüències del cúmul de greix.
En alguns països, l’EHNA és una de les principals causes de trasplantament hepàtic, i el fet que una de cada quatre persones estiguin acumulant greix al fetge fa predir un augment futur de la necessitat de transplantament.
Ara, un estudi liderat des de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), de Tarragona, ha descobert un nou biomarcador la presència del qual a la sang d’un pacient pot ajudar a predir més fàcilment la malaltia del fetge gras no alcohòlic. El biomarcador descrit, concretament, és l’anomenat succinat, “un metabòlit, una molècula que les nostres cèl·lules produeixen de manera natural i que, entre altres funcions serveix per obtenir energia, però també per a regular molts processos fisiològics ”, explica la Sonia Fernández-Veledo, investigadora de l’equip que ha fet la troballa i responsable del grup d’investigació en diabetis i malalties metabòliques (DIAMET) de l’IISPV. És un equip multidisciplinar referent internacional en la recerca del paper del succinat en les malalties metabòliques, com la diabetis i l’obesitat. Fa deu anys que estudien el comportament metabòlic d’aquest metabòlit que, a banda de procurar energia, també van descobrir que pot actuar fora de les cèl·lules com si fos una hormona que fa d’enllaç d’informació. El 2004 es va identificar el receptor del succinat i, d’aquesta manera, es va descobrir que pot actuar com a hormona.
Ara bé, en determinades malalties metabòliques, el succinat està present en massa quantia i a més es troba alterat. “Ja se sabia que moltes malalties inflamatòries s’associen a l’augment d’aquest metabòlit a la sang, però es coneixia la font o l’origen i nosaltres vam identificar que les en persones amb obesitat això passa i que la font d’on ve és principalment de l’alteració de la microbiota en aquests pacients. I recentment hem vist també que aquest metabòlit, a través del seu receptor en les cèl·lules del greix, regula la sacietat després d’una ingesta. I que això té relació amb l’obesitat i la diabetis II perquè en pacients amb aquestes malalties metabòliques, el succinat està alterat”, diu la investigadora.
Ara amb aquest darrer treball d’investigació, el grup DIAMET mou el seu focus d’anàlisi cap a una malaltia molt prevalent i associada també a l’obesitat, que és la malaltia del fetge gras no alcohòlic.
El fet que el succinat pugui ser identificat en sang, el fa esdevenir diana d’observació en analítiques per detectar la presència o tendència d’un pacient a patir la malaltia del fetge gras d’una manera no invasiva per confirmar-ne el seu diagnòstic. Si cal fer igualment una biòpsia en fases posteriors ja es faria només en els casos amb més seguretat de la malaltia.
Una altra descoberta
Aquest estudi també ha permès descobrir una nova funció del succinat i, concretament, del seu receptor SUCNR1 com a mecanisme protector de les cèl·lules hepàtiques, que és la de prevenir l’acumulació de lípids a les fases inicials de la malaltia. S’ha vist que el SUCNR1 juga un paper clau no només en etapes més avançades de la malaltia com la fibrosi, com s’havia descrit en estudis previs, sinó també en etapes més inicials. Utilitzant mostres de pacients amb obesitat severa i amb diferents nivells de la malaltia, així com estudis en ratolins i experiments amb cèl·lules, s’ha demostrat per primera vegada que el succinat, a través del seu receptor, té efectes protectors en les principals cèl·lules del fetge, els hepatòcits, ja que evita l’acumulació de greix al fetge. Aquest efecte protector és fonamental a les etapes inicials, però no és suficient en etapes més avançades.
L’estudi ha analitzat els nivells de succinat en sang de pacients amb sospita de patir la malaltia i que presentaven diverses alteracions metabòliques (com l’obesitat) o valors anormals relacionats amb la glucosa, els enzims hepàtics i els lípids. La recerca s’ha dut a terme amb mostres de pacients dels hospitals universitaris Joan XXIII i Sant Joan de Reus de Tarragona, de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona i de l’Hospital Clínic Universitari Virgen de la Arrixaca, a Murcia.Els resultats han mostrat que els pacients amb nivells elevats d’aquest metabòlit en sang tenen un major risc de desenvolupar la malaltia del fetge gras.
La investigació liderada per Sonia Fernández-Veledo, juntament amb Victòria Ceperuelo Mallafré i Anna Marsal Beltran, obre noves vies per al desenvolupament de fàrmacs destinats al tractament de la malaltia d’EHNA, fins ara inexistents, o noves dianes terapèutiques. Les investigadores de l’estudi assenyalen la importància d’avançar en el coneixement dels processos moleculars que determinen la progressió de la malaltia i poder així desenvolupar fàrmacs dirigits a cèl·lules específiques.
Aquesta recerca ha comptat amb el suport financer de la Agencia Estatal de Investigación (Ministerio de Ciencia e Innovación), del Instituto de Salud Carlos III, i de la Fundació La Caixa, mitjançant diferents projectes de recerca competitius centrats en l’estudi del paper del succinat i del seu receptor amb relació a malalties metabòliques amb una elevada incidència a la nostra societat, com l’obesitat, la diabetis i el fetge gras, que, tal com afirma Sonia Fernández-Veledo, “s’estan convertint en pandèmies a nivell mundial”. La investigadora puntualitza que la malaltia del fetge gras es dona també en persones amb un pes considerat saludable”. Però la prevalença de la malaltia, situada en promig del 25% poblacional, augmenta molt, fins arribar a entre el 50 i el 70% en persones amb obesitat i diabetis. “El major problema és que com és avança la progressió de la malaltia, més difícil és revertir-la. I el principal problema és que és una malaltia molt silenciosa, que no es manifesta fins que ja està en fase molt avançada”.
Un cop es detecta, tractament d’aquesta malaltia, es recomana pèrdua de pes, amb millores en la dieta, i exercici físic, hi comencen a haver estudis de fàrmacs per a la diabetis i l’obesitat, però cap no ha estat encara acceptat per les agències per al tractament del fetge gras no alcohòlic.
La investigació del succinat és una important contribució en “malalties metabòliques amb gran prevalença i mortalitat molt alta, però de les quals a nivell social es té poca consciència del que representen com a amenaça per a la salut”, assenyala la investigadora de DIAMET. Amb aquest nou biomarcador identificat com a tal en la malaltia del fetge gras, l’objectiu és que, com succeeix en altres malalties, com el càncer, en espera de nous tractaments un cop ja està desenvolupada la malaltia, aconseguir que aquesta sigui detectada de manera precoç esdevé part importantíssima de la seva cura.
La troballa de l’equip d’investigadors de l’IISPV és un primer pas important. Perquè aquest biomarcador sigui introduït amb normalitat de manera generalitzada a la clínica, haurà de passar altres fases, com ara estudis poblacionals més extensos i amb una mostra més heterogènia de participants.
Yúfera és lingüista, consultora en comunicació i professora a la Facultat d’Educació i a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, aborda per què les dones són menys escoltades i proposa que cadascú analitzi de quina manera rep una intervenció si és una dona o un home. Insisteix que encara avui perduren els estereotips i es relaciona més l’home amb la capacitat de decisió i la dona amb l’amabilitat.
El llibre parla d’un concepte, el de la violència comunicativa contra les dones, que es produeix quan no se les deixa parlar, quan no se les escolta o quan no se les mira a l’hora de fer un discurs en què hi ha homes i dones. És un concepte una mica invisible però molt quotidià?
És un concepte que articula força el llibre, per això el títol és aquest, ‘Qui parla i qui calla’. És a dir, sense intenció de banalitzar el concepte de violència, sí que hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes. I això ho podem veure en diferents àmbits, sobretot en els públics, que són els àmbits que més interessen en el llibre. És a dir, tot i que hem partit de l’àmbit domèstic, perquè també hem intentat fer aquest recorregut comunicatiu a la vida de les dones, i hem partit de la llar, òbviament, és en l’espai públic, allà on més veiem que tot i que la nostra presència sigui cada vegada més gran, la paritat numèrica es va aconseguint o es va acostant, però la paritat discursiva encara queda molt lluny.
Encara les dones tenim més problemes per prendre la paraula, arrisquem més quan prenem la paraula, intervenim en aquests contextos d’interaccions més formals, més professionals, molts cops per dir que allò que ha dit un altre ens ha agradat o que és interessant, és a dir, per donar suport a altres torns en la interacció, però intervenim encara menys que els nostres col·legues homes per aportar el nostre coneixement, el nostre punt de vista, la nostra expertesa, la nostra opinió.
En comunicació moltes vegades es parla de gènere, de persones, d’ells i d’elles, de metges i de metgesses, de professors i professores, però també comenteu que, si allò no va més enllà, queda buit, queda només en unes paraules.
Efectivament, de fet, aquest és el punt de partida des del qual vam considerar que calia el llibre, que calia dedicar unes pàgines, una obra, a la reflexió sobre aquesta qüestió de mirada, no quedar-nos en el codi lingüístic, sinó d’obrir la mirada a tot l’entorn de la comunicació, a tot el context comunicatiu. Això la lingüística ho ha fet. Històricament, primer vam començar estudiant les petites peces que componen el llenguatge, com estan formades, com es formen les paraules, com es formen les frases… Sí, el codi. Però, a partir de fa un temps, ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses.
Quan algú diu que s’ha acabat la reunió, allò és també un acte. No són només les paraules, sinó que allò és el final de la reunió. O quan algú diu, ‘declaro obertes aquestes jornades’, doncs és aquest acte, que són paraules, és aquest acte comunicatiu, el que fa que les jornades comencin. És a dir, el llenguatge té també aquest valor de fer coses en el món. El que anàvem veient des de feia alguns anys amb les meves companyes era que quedar-nos amb el codi, des de perspectiva de gènere, no ens permetia veure que hi ha molts altres elements en la comunicació que invisibilitzen les dones, per dir-ho amb una expressió que s’ha fet molt popular, o, com dèiem abans, que deixen les dones en situacions de més marginalitat comunicativa que els homes. I ens interessava reflectir aquests altres elements. És a dir, quan hi ha una interacció, com el fet de ser home o dona, determina què passa en aquella interacció. Ens interessava preguntar-nos això. Va haver-hi l’interès de l’editorial, també, i per això ens va demanar que féssim el llibre.
«Hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes» | Pol Rius
A nivell comunicatiu i quotidià, què podem fer per millorar aquesta igualtat que no és tan real com ens agradaria?
Jo crec que hi ha, com a mínim, dos elements que a mi em semblarien molt interessants. Per una banda, prendre consciència. És a dir, intentar adonar-nos precisament d’això, ‘d’avui he estat en una reunió, ha passat això, ¿hauria passat exactament igual si qui parlava hagués estat un home, en el cas que fos una dona la que estava parlant, hauria estat exactament igual si…? Com han intervingut aquí el fet que es tractés d’un home i una dona? Què ha determinat això?’ Ens ho hauríem d’anar preguntant. O, per exemple, ‘uf, aquesta dona no m’està agradant com està plantejant això, és com molt seca, és una mica autoritària’. O sigui, atura’t un moment. Si fos un home i s’hagués comportat comunicativament exactament així, hauries fet aquesta mateixa valoració o no? O hauries considerat una manera normal de comunicar-se per la funció que està exercint aquesta persona? A vegades tenim una doble vara de mesurar el comportament comunicatiu d’homes i dones. I d’això és molt important que ens n’adonem.
Aquest és per mi el primer element important en el llibre o que podríem intentar posar en pràctica. I l’altre és l’escolta. Tot i que la lingüística s’ha ocupat moltíssim de què diem, de què fem o de la producció del llenguatge, s’ha ocupat menys d’aquest aspecte més receptiu del llenguatge, però és fonamental perquè és el motor de les interaccions. Si jo ara estigués parlant i pensés que tu no m’estàs escoltant, que estàs pendent del mòbil, que en realitat tens el cap a un altre lloc, jo a poc a poc aniria donant respostes cada vegada més curtes i finalment callaria, perquè no té sentit que jo produeixi llenguatge si no arriba enlloc.
Hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes
Encara ara tenim evidències empíriques que ens mostren que la veu dels homes, per nosaltres, culturalment, continua sent el tipus de veu més vinculat a l’autoritat, al coneixement, a la legitimitat, a la raó. I aquests espais, la veu de les dones, els han d’anar conquerint. Jo crec que és important que comencem adonant-nos que hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes.
D’alguna manera, pel que comentes, hauríem de fer tots i totes, tothom, una mica d’autocrítica perquè, de fet, rebem inputs des que naixem?
Sí, per mi no és tan crítica. El llibre té un determinat toc que és molt buscat. No teníem cap interès en renyar. No ens interessava assenyalar què malament que fas això. No ens interessava d’aquesta manera, perquè no volem que es rebin aquestes idees com amb aversió o amb animadversió, sinó que volíem que fos més aviat propositiu, que fos més aviat una invitació a pensar. Per mi, el que és important no és tant fer autocrítica com fer autoanàlisi i conèixer-nos millor en tant que persones que ens comuniquem i decidir si hi ha alguns elements que volem modificar lleugerament.
No hi ha culpa. Per què? Perquè naixem en una cultura, perquè naixem dins un context comunicatiu que porta molts anys de tradició i és inevitable que totes les persones tinguem aquests biaixos, aquests estereotips. Aleshores, per mi no és interessant culpabilitzar ni criticar, sinó més aviat analitzar, descriure i donar recursos perquè modifiquem allò que pensem que ens pot anar millorant d’una altra manera.
En aquests elements que valores, de prendre consciència, i el que comentes que són inputs que anem rebent des que naixem, al llibre parleu de diferents àmbits. Un és l’escola. Com, des del professorat, des de l’equip docent, des que entrem a l’escola ja comencem a tenir aquests estereotips? Quins exemples podríem posar?
De fet, els estereotips els tenim des de molt abans, des d’abans de néixer. A l’escola el que veiem, per part dels docents, és que senzillament es valoren determinades coses de les nenes i es valoren determinats aspectes i determinades maneres de fer dels nens. I se’ls reforcen diferencialment aquests aspectes. De les nenes es valora que siguin comprensives, que siguin empàtiques.
Jo, com a mare, puc parlar de les entrevistes que tenia, tinc un fill i una filla, i de la meva filla el que més se’m deia era que es portava bé amb tothom, fins i tot amb aquells nens i nenes de la classe que són més rebutjats. I, del meu fill, no. El meu fill era molt més introvertit i no tenia tota aquesta faceta social de cuidar els altres i aleshores es valoraven altres qüestions, però no se li demanava això. És a dir, demanem i valorem qüestions diferents. I això fins i tot s’ha analitzat amb els apel·latius que adrecem a nens i nenes. Les nenes estan molt guapes i són molt bones nenes, i els nens són valents, són forts. Anem com contribuint a que es vagi desenvolupant aquest estereotip que ens porta a valorar que una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta al que esperem que sigui una dona i una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta més o menys al que esperem que faci si és un home.
I des del punt de vista de la docència, creus que això està canviant?
Sí, sí, sí. En general, en el llibre també, jo penso que es nota que som optimistes, que valorem els canvis, i que per mi els canvis no venen tant perquè a les escoles es fa servir un llenguatge inclusiu, sinó perquè precisament cada vegada es pren més consciència d’això. Les nenes, per què no han de jugar a futbol? Que no hi ha activitats que siguin de nens i activitats que siguin de nenes. Que a la cuineta hi van igualment els nens i les nenes. Jo crec que des de l’escola es fa molta feina.
Es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust
Des de l’escola i des del joc, per l’exemple que estàs posant?
Clar, és que el joc és un element fonamental en els primers anys de l’escolaritat i, en aquest sentit, tot i que crec que encara poden quedar petites barreres, s’ha avançat molt, es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust.
També tracteu de diferències que encara existeixen a la feina, en el món del treball, sempre generalitzant, i amb excepcions. Per exemple, comenteu que, a l’hora de valorar el talent, d’ells encara hi ha la idea que es dirigeixen a l’acció i que les dones són d’un caire de més amabilitat.
Sí, efectivament, que ells són més resolutius. Com que són més assertius, tenen més recursos per liderar equips, per exemple, mentre que les dones estan més dotades, des de l’estereotip, des de la mirada més estereotipada, per generar bones relacions. I això té moltes conseqüències, i les veiem quan fem formacions. Les altres autores del llibre i jo, quan fem formacions, per exemple, a dones professionals, ens adonem que, quan els proposem de fer un role play, per exemple, tu ets la cap d’un grup al teu departament, tu lideres aquest equip de persones, i tens aquest home que no fa la feina com tu dius que s’ha de fer. I tu ja l’has advertit, ja li has dit algunes vegades què és el que esperaries d’ell. Ara digues-li ja d’una manera com més definitiva, comunica-li que si no canvia la seva actuació tindrà conseqüències. I el primer que diuen les dones és ‘és que això no ho sé fer’. I jo els dic, ‘d’acord, no ho saps, no importa, perquè ho treballarem, tu fes-ho’. I ho fan magníficament bé.
«Ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses» | Pol Rius
El que passa és que es queden molt malament. Se senten molt malament, això s’ho emporten a casa, és això el que ens diuen aquestes dones. ‘D’acord, jo ho he fet, ho he sabut fer, crec que s’ha entès el missatge, crec que he transmès el que volia transmetre, però ara em quedo molt malament’. Per què et quedes molt malament? Perquè t’estàs comportant segons allò que s’espera de tu com a dona, que és que comprenguis l’altre, que l’ajudis si l’altre té un problema, però és que tu portes intentant això molts mesos, i al teu departament no es pot permetre això. Tu tens aquest home al teu cap moltíssimes hores, més que les persones del teu grup, que estan funcionant molt bé, no és just.
Tot això cal pensar-ho, cal adonar-nos-en, i cal també acordar i trobar conjuntament, en aquestes formacions ho fem en grup, maneres de tirar endavant aquestes situacions comunicatives que no ens facin més vulnerables, que no ens vinguin en contra, que ens permetin assolir els nostres objectius i dormir bé a la nit, que són temes importants. I en aquestes formacions surt molt la necessitat de pensar-nos comunicativament.
Has mencionat el tema del lideratge. Què està passant perquè encara avui en dia, quan una dona, generalitzant, té un càrrec important, un càrrec de poder, es diu que és massa tova o que és massa agressiva?
Exacte. Les dones professionals, les que arriben a determinats càrrecs, tenen aquesta paradoxa. Si comunicativament es comporten segons allò que tradicionalment entenem com un estil comunicatiu femení, no estan capacitades per liderar grups, no són prou resolutives, no tiren endavant la feina, no assoleixen els objectius, etcètera. Si es comporten d’una manera que és més assertiva, que té més a veure amb el que tradicionalment hem entès com un estil comunicatiu més masculí, les odien.
Les troben això, manaires que imposen, si em permets, la vulgaritat i el barbarisme, bordes. ‘Què borde aquesta dona!’ És un adjectiu que a vegades, dius, no el sento respecte d’un home que es comporta igual.
Què podem fer?
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients i que qualifiquem d’eficaces, independentment del sexe de la persona que ens les està mostrant. I en aquest sentit sí que animem molt els equips a explicitar aquesta manera de fer comunicativament. És a dir, a posar en valor, perquè necessitem aquests models, sobretot si venen de dones. És a dir, ‘ho has dit, era difícil, ho has fet així, ens ha semblat molt bé’, perquè les dones després generalment no tenim aquest feedback.
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients
És interessant que anem trobant models de comunicació, que jo no sé fins a quin punt coincidirien amb els de la suposada comunicació masculina, però és que potser aquest estil de comunicació masculí és que no és masculí, és que té a veure precisament amb el poder, amb la necessitat de manar, de donar instruccions, de donar ordres, que són accions comunicatives que encara es reben millor si les fa un home que si les fa una dona. Perquè la dona més aviat hauria de ser això, igual, empàtica, no col·locar-se en un lloc superior de jerarquia, sinó en l’empatia, en la igualtat, al costat. No per sobre, sinó al costat. I quan, pel que sigui, per responsabilitat professional, estem a sobre, uf, tenim molts problemes.
Hi hauria una tendència més cap a l’horitzontalitat, quan són les dones les que manen?
El que crec és que hi ha una expectativa de més horitzontalitat, però a vegades l’horitzontalitat no és eficaç. Caldria valorar cada entorn professional. No crec que hi hagi necessàriament, pel fet que una dona estigui en el poder, més horitzontalitat. Però sí que crec que és el que s’espera. I si no és així, doncs aquesta dona és molt criticada. I potser no és així perquè ella considera que no pot ser així en aquell moment. Potser ho podria considerar un home, però si fos un home, no rebria tanta crítica com si fos una dona.
Un àmbit molt quotidià és el de la salut i el de l’anàlisi del metge. Comenteu que moltes vegades, quan un home i una dona tenen problemes de salut, què passa a la consulta?
Hi ha molta simptomatologia semblant que si qui la manifesta és una dona, per part del professional o la professional de la medicina, aquesta simptomatologia té tendència a associar-se amb qüestions relacionades amb l’estrès, la salut emocional o la salut mental. I per tant, la proposta que es fa de tractament o de tractament de la simptomatologia té més a veure amb ansiolítics, amb tranquil·litzants, mentre que per la mateixa simptomatologia, que pot ser un dolor, per exemple, en el cas dels homes, la resposta és, en més casos, una resposta de ‘farem proves perquè buscarem una cosa física’. Aquí hi ha tot un estereotip. Aquí, la que hem seguit més de prop és la doctora Carme Valls, que porta molts anys parlant dels biaixos de gènere en la medicina i explicant, per exemple, que les medicines es testen sobretot amb homes i aleshores els efectes secundaris en les dones són diferents però són més desconeguts. Estem progressant molt, però era interessant posar-ho de manifest.
Després d’acabar el llibre, un dia escoltava un podcast molt interessant, molt ben fet, en què una dona explicava que havia tingut un problema de salut molt greu i que se li havia complicat d’una determinada manera i que ella havia anat a explicar al centre mèdic això que li estava passant diverses vegades. No li feien massa cas, li deien que s’esperés perquè potser tenia a veure amb el tractament. I un dia va obrir el seu expedient i va veure que una de les coses que havia posat el metge o la metge, no sé si era un home o una dona, en l’expedient era ‘ansiosita’, que com a paraula ho trobo bastant terrible. És a dir, sí, segurament aquesta dona tenia ansietat, s’estava trobant malament, estava anant una vegada i una altra al centre mèdic i no rebia la resposta que li calia. I el que era encara més interessant en aquesta entrevista, era que ella tenia un amic que estava patint una situació molt semblant i que va arribar al diagnòstic molt abans que ella. Molt abans. I això, en principi, haurem de mirar formes de revertir-ho.
Té a veure amb l’escolta, no?
Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home.
I amb l’entorn d’aquesta persona que va al metge? No és només la malaltia que un pateix, sinó l’entorn social que està, o familiarment, o a la feina.
Suposo que pot tenir a veure amb la possibilitat que té aquesta dona de reivindicar, més o menys, com hagi estat educada o quin sigui el seu rol en altres entorns. Segurament li fa més o menys fàcil exigir, per exemple. Que és una cosa que ens costa molt a les dones, no? Exigir. ‘No, és que no me n’aniré. Vull un diagnòstic o vull que em facin unes proves’. Això s’ha de mirar cas per cas, també.
«Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home» | Pol Rius
El llibre l’has escrit amb l’Estrella Montolio i amb l’Elisa Rosado. Com ha estat treballar a sis mans?
Ha estat un plaer. Ha estat un luxe. Vaig tenir molt clar, quan em van encarregar el llibre, que preferia fer-lo amb elles. Per què? Perquè, de fet, aquest treball a sis mans ve de molt més lluny que l’encàrrec del llibre. Amb l’Estrella Montolio fa molts anys que fem formacions en perspectiva de gènere a diferents institucions, organismes, empreses. I amb ella és amb qui jo he construït tota la reflexió que tinc al voltant d’aquests temes, de la comunicació en perspectiva de gènere. Amb l’Elisa ens coneixem, som col·legues des de fa menys anys, i també n’hem parlat molt d’aquestes qüestions. I jo, quan escoltava l’Elisa parlar sobre aquests temes, pensava que la seva perspectiva podia enriquir el que volíem dir.
Per tant, els vaig proposar que participessin, em van dir que sí de seguida, jo em vaig encarregar de fer l’índex, una mica proposar quins temes podien tractar i de distribuir-los. Després, ens hem llegit i ens hem fet aportacions les unes a les altres, però tenim una excel·lent relació personal, que també és una qüestió que vull dir explícitament, perquè també hi ha l’estereotip que les dones entre nosaltres som molt competitives i ens fem la guitza. Ha estat un plaer treballar amb elles i el llibre ha quedat molt més ric que si l’hagués fet jo sola.
La col·laboració i la confiança són claus per arribar a escriure llibres com ‘’Qui parla i qui calla’.
I tant, jo diria que sí. Per mi sempre és molt més ric que hi hagi visions diverses i que hi hagi idees que surten de caps diferents.
Els metges i metgesses de família de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) reivindiquen adquirir competències en diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària. Defensen que comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries.
“Els ginecòlegs fan les seves pròpies ecos, els endocrinòlegs fan tiroides, també fan les seves pròpies ecos, els traumes també… i així podria seguir” diu Pere Guirado, coordinador del grup d’Ecografia Clínica a l’Atenció Primària de la CAMFiC. “El tema bàsicament és que això és una habilitat, és una competència tècnica que tothom ha anat adaptant a la seva especialitat”, afegeix. “Segons els radiòlegs, els metges d’Atenció Primària no podríem fer aquestes ecos. Però clar, existeix el dubte clínic, i dins d’una exploració es pot ampliar. Doncs, si jo tinc coneixements i tinc la màquina, et faig per exemple una ecografia pulmonar, miro allà on tinc el dubte clínic. T’exploro, t’ausculto, tinc dubtes, allà on tinc dubtes de l’auscultació, poso la sonda i miro si tens una pneumònia”.
És una competència tècnica que tothom ha anat adaptant a la seva especialitat
Els avenços tecnològics han permès ecògrafs més petits i transportables, el que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Tot això fa que, segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i els recursos per fer ecografies, es redueixi en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.
Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents. De fet, són moltes les patologies que es veuen en les consultes del primer nivell assistencial i que són susceptibles de ser valorades mitjançant un ecògraf: massa abdominal palpable, sospita de líquid lliure com ascites o vessament pleural, còlic biliar, alteració significativa de les proves hepàtiques, còlic nefrític, síndrome prostàtic, estudi de les infeccions urinàries de repetició en l’adult, valoració de masses de parts toves, valoració de espatlla dolorosa o estudi tiroidal, entre d’altres.
Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents
El Dr. Guirado, diu que «formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges; potser la més destacada és que ens augmenta la seguretat en la presa de decisions reduint la incertesa clínica i ens permet filtrar millor la derivació per visita o exploracions complementàries». En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles «. Les llistes d’espera i aquesta manca d’accessibilitat son problemes clau: “jo soc de Terrassa, aquí hi ha una llista d’espera de 8 mesos. Després, per altra banda, jo treballo a Pallejà. Quan nosaltres, a l’ICS, comprem proves fora… les ecografies que es compren fora de Pallejà es fan a la Quirón. Si tu tens 80 anys, o et porta algú, o has d’agafar ferrocarrils i un bus rere un altre”.
Formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges
Igualment, el Dr. Guirado vol destacar que «la concordança diagnòstica entre les ecografies realitzades per un metge de família i repetides posteriorment per un radiòleg, és molt elevada, arribant al 90%, per exemple en ecografia abdominal». Per tot això, es reafirma en què «la realització d’ecografies per part del metge de família és de gran utilitat, hem de poder mirar als pacients per dins a través dels ultrasons per a completar la nostra exploració «.
De fet, segons els experts de CAMFIC, entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.
Entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació
Des de l’any 2013 que CAMFIC va iniciar la formació dels seus socis en ecografia clínica, explica el Dr.Guirado que “al 2015 vam demanar al conseller que hi havia llavors, que ens reunís, que fes d’àrbitre, que ens assentés a nosaltres i a Radiològics de Catalunya per arribar a un acord, per un consens”, explica. “Vam estar, jo et diria que gairebé dos anys, en reunions mensuals, començament molt tenses, i després ens vam anar posant d’acord i vam acabar consensuant 23 escenaris en els que podíem intervenir. Llavors, va haver-hi la pandèmia pel mig, llavors vam començar a fer reunions telemàtiques i va passar que, per exemple, els radiòlegs no saben fer ecografia pulmonar perquè ells consideraven que no era cosa seva. I l’ecografia pulmonar és molt clínica, o sigui, si tu tens tos i mocs i t’ofegues, no puc enviar-te a fer una ecografia dels vuit mesos, no em serveix de res, necessito fer-la ja. Doncs això, ells no es van formar amb això i ens vam formar nosaltres”. Sobre tot aquest procés, al final, els radiòlegs van reivindicar que d’aquests 23 escenaris en els que els metges d’AP podien intervenir, quedaven dos.
Guirado explica com la col·laboració i la formació mèdica en ecografia pot ser un avenç per a tots, més que un motiu de conflicte: “Per exemple, a un hospital comarcal, el cap de servei tenia encallades ecografies de feia 3 anys. Per dir-ho d’alguna manera, el 2020 estava fent les ecografies programades el 2017. Al final, s’ho va plantejar, va parar i va formar dos metges de dues àrees bàsiques del seu entorn. Al cap d’un any, van acabar formant-ne dos més”.
Aquesta matinada l’Hospital Clínic ha confirmat una nova filtració de dades del ciberatac patit al març. Si bé a l’abril els Mossos van poder bloquejar l’accés a dades als ciberdelinqüents, els segrestadors van amenaçar de nou amb noves publicacions de dades confidencials que es van materialitzar a mitjans d’abril. El Clínic confirma no haver pagat cap rescat, i avui, de nou, el grup RansomHouse ha filtrat dades que encara s’investiguen de quin tipus són.
Per la seva banda, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) ha expedientat informativament a l’Hospital Clínic per aquests fets. L’APDCAT investiga si el centre sanitari havia implementat prou mesures de ciberseguretat. Aquest expedient podria acabar en sanció.
Les afectacions van ser transversals: el segrest de dades va obligar a desprogramar de forma inminent 150 cirurgies no urgents, 3000 visites a consultes externes i unes 400 o 500 extraccions, a més de cancel·lar les sessions de radioteràpia oncològica. L’atac també afecta els centres de primària que cogestiona amb l’ICS (Casanova, Borrell i les Corts).
El secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat, Sergi Marcén, va declarar que s’està duent a terme la investigació de manera conjunta amb Mossos d’Esquadra i la Interpol.
Es desconeixia la magnitud de l’atac, i també la via utilitzada pels criminals per a accedir al sistema. Els ciberdelinqüents declaren tenir a les seves mans 4,5 terabytes d’informació de tota mena. La prioritat va ser recuperar la informació: “No hi haurà cap mena de negociació per pagar ni un cèntim”, declara Tomàs Roy, director general de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. També ha explicat que els encarregats del ciberatac han estat “RansomHouse“, i que han usat un mètode sofisticat i que no respon a modus operandi clàssic, és l’anomenat ransomware. Segons Termcat, es defineix com a “programari maliciós que restringeix o bloqueja l’accés als fitxers d’un ordinador o un dispositiu mòbil infectats i que exigeix el pagament d’un rescat econòmic per retirar les restriccions”.
Escriure m’ajuda a endreçar, és sanador. Cicatritza el viscut i amb el pas dels dies endolceix el record. Fa un any i mig vaig rebre el diagnòstic d’un colangiocarcinoma estadi IV. Un tumor estrany, agressiu i de mal pronòstic que m’ha dut al límit de les meves forces i que m’ha descobert noves mirades i capacitats. Primer de tot m’agradaria agrair a tots els professionals que m’han acompanyat, que ho han fet des de la tècnica i des de la vocació profunda de cura als altres. Em sento privilegiada de l’expertesa rebuda, sense la qual ja no hi seria. Gràcies als qui a més de posar a l’abast els últims avenços, també saben crear un clima de confiança i fer de la comunicació un bàlsam i una eina fonamental de l’aliança terapèutica. Infinitament agraïda a les persones que han buscat temps per estrènyer la meva mà en moments de dolor, les que han compartit alguna història que em retorna l’esperança, les que malgrat els entrebancs es flexibilitzen i ofereixen un espai d’aixopluc. És extraordinari el que l’ésser humà pot donar a l’altre amb una paraula, un gest o un silenci.
Malauradament, haig de dir que no he tingut la mateixa experiència amb tothom. Hi ha coïssor dins meu, em costa explicar i em produeix sentiments ambivalents. D’una banda, l’agraïment infinit per disposar de més temps, gràcies a l’esforç de molts professionals. De l’altra, sentiments de maltractament que han sorgit amb l’experiència viscuda. Penso si tinc la pell molt fina, però també em pregunto si no estic sola en aquest patiment perquè es tendeix a acceptar el maltractament com un peatge en la curació de la malaltia.
La perspectiva des d’on observem determina allò que veiem. El meu cap bull, m’és inevitable alternar la visió de malalta i professional. I d’aquí sorgeix un diàleg en què els meus dos “JO” (professional i personal) intenten aprendre.
Entomar el diagnòstic d’una malaltia greu crec que és un dels reptes més grans que viu una persona, tingui l’edat que tingui. La malaltia genera la pèrdua del projecte vital, obliga a canviar la manera de viure i esborra els plans pensats de futur. Mostra en primera persona la fragilitat de la vida i et deixa en una posició en què l’autonomia no és tan fàcil d’exercir quan des d’un primer moment esdevens un pacient. El que té paciència, el subjecte que rebrà el tractament recomanat per l’expert i moltes vegades el que no té més opció que deixar fer. Arundhati Roi deia: “… a tothom li pot passar qualsevol cosa, el déu de la pèrdua, el déu de les petites coses.”
La malaltia ens mostra com som de vulnerables. Sovint es presenta amb dolor, dependència d’altres persones per a les tasques bàsiques i pot aparèixer tan sobtadament que sembla un tsunami que se t’emporta no saps a on. Amb dependència funcional i dins d’una situació d’incertesa absoluta inicies un camí ple de desafiaments. Aprendre a caminar sense veure tot el camí, només fixant-te en el proper pas, és obligatori.
Busco certeses, medicina infal·lible i una solució ràpida que em retorni la meva vida d’abans. No és possible, l’única resposta que trobo és: “no se sap”. Les malalties greus ho són perquè no tenen una solució senzilla o simplement no tenen solució. La visita mèdica, majoritàriament, esdevé un monòleg en què el metge informa dels passos que s’han de fer.
Primer ens ho estudiem, tracem un full de ruta i després l’apliquem, sempre seguint el temps condicional. Si arribem a fer això, podrem fer el següent pas. Recullo tota la informació que puc durant la consulta i a casa enfronto el dolor, la dependència física, la incertesa, el patiment de la família i les pors que es multipliquen i es descontrolen quan prenc consciència que aquest moment pot conduir a una mort propera. Un context de xoc, on l’únic que se m’exigeix és mantenir l’ànim ben alt i la confiança en les habilitats professionals. En cap moment es pregunta com afecta la nova situació, com em sento o m’organitzo la nova manera de viure. Es fa doncs necessari, a parer meu, dedicar un temps a acompanyar la persona i la família perquè puguin endreçar la informació, acceptar la situació i reconstruir el camí al voltant de la malaltia.
L’atenció sanitària està dissenyada per controlar i registrar aquells ítems científics que hem après durant els estudis. Crec que la productivitat del sistema s’ha endut allò tan bonic de la professió, persones que cuiden a persones. I hem passat a ser autòmats preparats per recollir dades i aplicar protocols. Es tracten malalties, no persones malaltes. S’etiqueta tot i s’introdueix a l’algoritme que produirà estadístiques, les quals marcaran els nous protocols.
L’autonomia i la intimitat de la persona només es manifesten en la firma de consentiments informats (moltes vegades firmats abans d’entrar a quiròfan sense ser completament llegits) i en la cura de guardar les dades personals. La intimitat en el WC és un tema que em pensava que teníem clar. Però de vegades es transformen en cabines dels germans Marx.
De sobte, s’obre la porta del WC. Estic fent de ventre.
–On eres? Els metges han passat i no t’han trobat!!! Ara hauràs d’esperar que tornin.
–???
La meva cara deu ser un poema…no em sé avenir que no es demani permís per entrar.
Els banys compartits per dues habitacions no faciliten la intimitat, però demanar permís per entrar i explicar la necessitat del personal de treballar mentre t’estàs fent la higiene crec que costa ben poc. Les respostes de “no et prendré cap tros”, “jo ja ho he vist tot” o “estic fent la meva feina i tu no vindràs a acabar-la”… sobren.
El procés d’informació és quelcom més que consentiments. És diàleg. I aquest no hauria de ser només sobre aspectes clínics. La malaltia és multidimensional. Afecta el cos, interpel·la la ment i fa trontollar l’ànima. El temps que es disposa d’atenció directa és únicament per recollir dades i prescriure. Se suposa que aquestes són les úniques coses necessàries en un objectiu curatiu. Però quan s’esgoten les eines i ja no es poden fer més tractaments curatius aleshores correm a iniciar el diàleg per preparar la mort propera. Només cal acompanyar quan no es pot guarir? Creiem que evitar el diàleg beneficia la persona malalta? O que en alguns casos és iatrogènic? Reivindico la no passivitat. Vull creure que en aquest procés hi ha dos subjectes actius. El món sanitari i la persona atesa creant una sinergia per aconseguir el màxim benefici: temps i qualitat de vida. No és senzill, cada persona afronta la malaltia a la seva manera, amb les seves eines i pot estar tan impactada per la duresa del moment que pot caldre temps per digerir la situació. Respectem. O potser no se sap com fer-ho. Eduquem. Però segur que deixar la persona al marge no és la millor opció. Les creences, l’estat emocional també incideixen en l’evolució i generen una base bioquímica que interacciona amb el tractament.
Les sales d’espera són plenes a vessar. Et recorden que no ets l’única persona que està passant per aquesta situació. Un petit consol amb fulla de doble tall. Tant temps d’espera, tanta gent, el metge deu estar desbordat… La fredor amb què es desenvolupa la visita impedeix empatitzar amb un professional sobrecarregat que genera diàlegs com aquest:
–Doctor, és habitual dues hores i mitja de retard?
–Sí. No és el desitjable però és així.
–Puc fer alguna cosa per canviar-ho? Esperar tant, és esgotador.
–Abans recomanava fer una reclamació. Però m’arriben a mi els papers i com que no puc canviar les coses haig de trucar-vos per demanar disculpes. Prefereixo que no ho facis.
La visita és ràpida, quatre preguntes sobre símptomes, una ullada a l’analítica i si tot quadra, una nova prescripció farmacològica. En sis mesos he conegut quatre oncòlegs diferents, un fet que em dificulta el vincle. Però gràcies a això he pogut conèixer un metge que a més de ser prescriptor em parla mirant els ulls. Els altres s’amaguen entre la pantalla i la mascareta.
–Les vores són netes, hi ha afectació neural i ganglionar… et donarem sis mesos de quimio.
–He llegit que la quimio no és gaire eficaç… –És el protocol.
Fi de la conversa, davant del protocol… res més a dir!
M’ha sobtat no obtenir eines per sostenir el meu patiment de part dels professionals que més en saben de la meva malaltia.
–Tot ha anat bé, llàstima de l’afectació ganglionar…
–Doctor, què implica l’afectació ganglionar? No s’han tret tots els ganglis afectats?
–Res, viu i no pensis!
–??? Com es fa això de viure sense pensar?
Els diàlegs a la consulta són a vegades tan freds que fereixen més les paraules o els silencis que la mateixa malaltia. O potser… hi ha preguntes que no són per fer-les a les visites. Però, on les faig?
–Has acabat la quimio, tot està bé, net. Ara ja ha passat el pitjor.
–Però, ara què?
–Control cada tres mesos durant dos anys.
–I què faig? Què puc esperar?
–Res, vida normal.
–??? Queda res normal després de tretze mesos de tractament actiu amb pronòstic incert?
Penso que tots els que ens dediquem al món sanitari ho fem per vocació. Amb ganes de cuidar i ajudar. I una de les eines més valuoses que disposem és la paraula. La manera com ens adrecem a l’altre és cabdal. En un moment de vulnerabilitat extrema la paraula, el to o els silencis poden guarir o ferir. La pressió assistencial és alta, el temps de dedicació al malalt obliga a prioritzar. El professional se sent cansat. Si unim la pressa, amb la hipersensibilitat que dona sentir-se dèbil, depenent, tenim els ingredients perquè la persona senti que és inevitable conviure amb un maltractament. Si ja és difícil sostenir el patiment de la malaltia, s’afegeix la rigidesa del sistema. Un sistema que lluny d’adaptar-se obliga al més vulnerable a encabir-se en el protocol establert. La Covid ha afegit més pressió al sistema. Aïlla i et despulla de l’abric de la família. Com a malalta, afrontar sola visites importants, ha estat difícil. Les preguntes venen com una riuada un cop surts de consulta. Després d’intervencions, no tenir família al costat, ha estat duríssim. I si es poden fer visites, la recomanació és distància, mans, mascareta. No hi ha cap contacte, que cruel! I entenc que la Covid no és un joc, que ha estressat els professionals fins al límit, però no poder ser abraçada en moments difícils és un càstig massa gros.
–Només entra el malalt. Acompanyant a fora.
–Però avui és una visita molt important, es decidirà si poden intervenir… i com… –Només entren acompanyants si el malalt té demència. No és el seu cas.
–El teu marit no pot estar aquí. Hi ha política Covid.
–El metge ens ha donat permís per visita un cop al dia.
–Doncs pensa que t’està posant en perill a tu i a la companya d’habitació. No entenc que vulguis assumir aquest risc en el teu estat. Els metges diuen, però qui paga les conseqüències som nosaltres. Marxa enfadada…
El professional és l’últim responsable de gestionar les mancances i la rigidesa del sistema. No és fàcil i comporta una gran energia personal. Però si no som capaços d’exercir la nostra solidaritat envers el patiment aliè, millor que ens dediquem a una altra cosa. És el nostre deure reivindicar espais per acompanyar el malalt tenint la certesa que a més a més del nostre coneixement científic també apliquem tota la humanitat que som. Així com millorar l’assertivitat en educar i posar límits. La dependència i el desconfort generen trucades al timbre constants, demandes d’atenció contínues, però la manera de respondre fa que formi part de tenir cura o del maltractament.
–Aquest bany, és compartit amb l’habitació del costat?
–Aquí tot es comparteix. Això és la seguretat social. No és un hotel.
–Doctor, creu que podria menjar alguna cosa més que un caldo vegetal? Tinc desig de truita de patates. Tinc gana…
–Senyora, a l’hospital un ve a curar-se, no a menjar. I fent mitja volta, encara la porta i desapareix.
–El drenatge ha migrat. Aquesta tarda baixaràs a quiròfan per treure’l. Demà te’n posaran un altre per fora. Quan et recuperis farem l’embolització. Has de tenir paciència, a vegades les coses no surten a la primera.
–Doctor, i el tumor?
S’encongeix d’espatlles, em fa un copet al peu i diu… ja veurem. Marxa en silenci.
Dins meu queda un forat ple de por que hauré de gestionar amb els llençols i el coixí.
Quan el malalt no se sent comprès dirigeix tota la seva frustració i impotència cap al professional. Crec que ho vivim massa sovint. Reflexionem, doncs, com podem fer un sistema més amable, més empàtic i educador cap al malalt i la família. On tothom hi surti guanyant, malalt i professional.
És ben curiós com el llenguatge bèl·lic ens acompanya en la malaltia. Tothom parla de lluita, de guanyar la guerra malgrat que es perdin batalles… Personalment, aquesta visió m’ha dificultat la manera de gestionar la malaltia. Viure la malaltia com una guerra, implica inconscientment un estat d’alerta, d’estrès mantingut, de fugida, que lluny de construir estratègies, sovint et paralitza. La malaltia no és cap guerra. És una companya de vida, incòmoda. És canvi i possibilitat. Comporta tristor, pèrdua i patiment. Et desorienta. Però també ofereix unes noves ulleres amb què mirar el món, grans aprenentatges, capacitats desconegudes i amor incondicional.
Desitjo que això que escric no es contempli com una crítica al personal sanitari sinó com una reflexió que convida a canviar certes actituds indesitjables que desprestigien un valuós sistema sanitari. A tothom li pot passar qualsevol cosa, qualsevol. El déu de la pèrdua, el déu de les petites coses. Sempre les petites coses marquen la diferència i poden dirigir-nos, o no, cap a l’excel·lència.
La teràpia CAR-T (Chimeric Antigen Recetor T-Cell) és un tipus de teràpia cel·lular i gènica en què el pacient es converteix en el seu propi donant. Consisteix a modificar els limfòcits T del pacient perquè tinguin la capacitat d’atacar les cèl·lules tumorals. Ara, un estudi multicèntric liderat per l’hospital Clínic Barcelona-IDIBAPS acaba de demostrar l’eficàcia d’aquesta teràpia per tractar pacients amb mieloma múltiple resistent als tractaments habituals. El CAR-T ARI0002h, en concret, es dirigeix contra l’antigen BCMA, que es troba a la superfície de les cèl·lules tumorals del mieloma. Els estudis preclínics han evidenciat que l’ARI0002h és molt específic i eficaç contra les cèl·lules malignes del mieloma múltiple, esdevenint així una opció prometedora en el tractament del mieloma múltiple resistent, és a dir, per aquells casos on altres tractaments no han funcionat.
Aquest és el segon CAR-T desenvolupat al Clínic-IDIBAPS. “La diferència respecte als CAR-T anteriors, a més de la diana terapèutica, que en aquest cas és l’antigen BCMA, és que en aquesta ocasió està humanitzat. Moltes vegades s’utilitzen anticossos de ratolí per al desenvolupament dels CAR-T i en aquest cas l’hem humanitzat perquè tingui més durabilitat en el pacient i menor probabilitat de rebuig”, explica el Dr. Manel Juan, cap del Servei d’Immunologia del Clínic, del grup Immunogenètica i Immunoteràpia de la resposta autoinflamatòria i immunitària de l’IDIBAPS i responsable de les plataformes conjuntes de l’Hospital Sant Joan de Déu i Banc de Sang i Teixits.
El mieloma múltiple suposa el 10% dels càncers de la medul·la òssia. Allà és on es troben les cèl·lules plasmàtiques (un tipus de glòbuls blancs) encarregades de produir els anticossos que ajuden a combatre les infeccions. Al mieloma múltiple aquestes cèl·lules realitzen un procés de creixement anormal i formen tumors als ossos.
La supervivència dels pacients ha millorat de manera significativa gràcies a la incorporació de certs tractaments, encara que hi ha una proporció important de pacients que recauen i que generen resistències a les teràpies. Per a ells, l’equip del Clínic-IDIBAPS ha desenvolupat el nou CAR-T, l’ARI0002h.
El procés
Per avaluar l’eficàcia del CAR-T ARI0002h el Clínic-IDIBAPS va iniciar un assaig amb quatre hospitals més per tractar 30 pacients amb mieloma que haguessin recaigut després de dos o tres tractaments previs. Tots els centres van realitzar l’afèresi per obtenir els limfòcits dels pacients, i el CAR-T es va produir a l’hospital Clínic Barcelona i a la Clínica Universidad de Navarra.
«Gràcies a l’aprenentatge amb assajos previs amb els CAR-T desenvolupats a l’hospital, observem que administrar la dosi inicial de manera fraccionada podia reduir la gravetat dels efectes adversos sense reduir l’eficàcia», explica Carlos Fernández de Larrea. «Així, la primera dosi s’administra en tres alíquotes i, passats 100 dies des de la primera infusió, s’administra una dosi de record que proporciona una resposta sostinguda en el temps amb una baixa toxicitat», afegeix.
Els resultats de l’estudi publicat a The Lancet Oncology demostren que, després de fer un seguiment de 18 mesos, hi ha una resposta de tots els pacients al tractament i d’aquestes, un 67% són completes, un 27% són respostes parcials molt bones i un 7% són respostes parcials. Als tres mesos, en 24 dels 26 pacients amb mostres de medul·la òssia no es va identificar cap malaltia residual. D’altra banda, no es va veure toxicitat neurològica i els efectes adversos immunològics van ser lleus, gràcies, en part, a la pauta d’administració.
Tot i que els resultats són prometedors, els pacients tractats amb l’ARI0002h continuen recaient, de manera que es requereixen estratègies per aconseguir salvar aquest obstacle. “Hem dut a terme estudis que revelen que hi ha diferents mecanismes que podrien ser responsables de la recaiguda després del tractament amb aquest CAR-T. D’altra banda, hem detectat una permanència de les cèl·lules del CAR-T de cinc mesos a la sang i, encara que aquest temps és similar al d’altres CAR-T per a aquesta malaltia, encara és curt”, assenyala el Dr. Fernández de Larrea. “Així, la nostra investigació es dirigeix a trobar de quina manera podem allargar la persistència del CAR-T”, conclou.
A més dels 30 pacients participants en aquest estudi, ja s’han inclòs 30 pacients més incloent-hi també dos hospitals espanyols més i s’ha administrat el tractament com a ús compassiu en 12 pacients més. Ara, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) està avaluant la documentació sobre la base dels resultats d’aquest estudi per a la seva aprovació com a medicament de teràpia avançada de fabricació no industrial.
Suport i finançament
L’estudi que revela tot això i que ha comptat amb el suport de l’Instituto de Salud Carlos III i la Fundació “la Caixa”. El coordinador de l’estudi ha estat el Dr. Carlos Fernández de Larrea, hematòleg del Clínic i cap del grup sobre Mieloma, amiloïdosi, macroglobulinèmia i altres gammapaties de l’IDIBAPS.
El desenvolupament dels CAR-T al Clínic compten amb el suport fonamental de la Fundació “la Caixa”, gràcies a una aliança estratègica per potenciar la investigació pionera i de gran impacte contra el càncer i la millora assistencial als pacients oncològics. Per fer l’estudi clínic també s’ha rebut finançament específic de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) i de la Fundació Bosch Aymerich. L’estudi s’ha dut a terme en col·laboració amb la Clínica Universitat de Navarra, que ha col·laborat amb el Clínic per poder produir aquest tipus de teràpia, i tres hospitals espanyols més: l’Hospital Universitari de Salamanca, l’Hospital Verge de l’Arrixaca de Múrcia i l’Hospital Verge del Rocío a Sevilla.
En el món animal, en el qual sí que es restringeix la circulació entre països, el control sanitari exerceix de primer filtre de malalties que poden passar a les persones. Joan Sanmartín Suñer és veterinari, professor associat de la Universitat de Lleida (UdL), i soci fundador d’Oppgroup, l’únic grup espanyol d’especialistes dedicats a l’assessoria integral de la producció porcina, present en els sectors de salut animal, desenvolupament de projectes i comercialització d’I+D+I. Oppgroup està ubicat al Parc Científic i Agroalimentari de Lleida -ara batejat com a Agrobiotech de Lleida-, on hi ha 120 empreses, entre elles l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Des de totes les companyies del parc s’impulsa individual i conjuntament la investigació que fa possible millores en la producció agroalimentària i, en conseqüència, en la salut humana. La recerca en salut animal, en mans d’aquests actius investigadors -el grup de Sanmartín ho fa en el sector porcí- facilita el llenguatge i solucions científiques als grangers i productors, trencant així la barrera entre la ciència i el món quotidià d’empreses i consumidors. I tot el que s’aprèn sobre salut animal és l’avantsala de recerques en salut humana.
La investigació veterinària, doncs, és a la base de moltes cures per a humans.
Els laboratoris especialitzats en salut animal tenen una visió més universal del que pot arribar a passar. Abans era la indústria farmacèutica la que anava marcant el ritme, però ara són els laboratoris de veterinària molts cops els que obren pas a nous estudis i faciliten tecnologies per afrontar la investigació, per exemple, de les vacunes. La rapidesa de les vacunes del coronavirus es deu en gran mesura a que en el món animal ja portàvem molt de temps contrastant coronavirus. El món de la veterinària és la primera barrera on es lluita perquè les malalties no arribin al metge de capçalera.
No obstant, d’aquesta primera línia de recerca, primer front de lluita, no se’n parla tant.
Un cop les recerques es publiquen i reben més diners, el reconeixement recau més en la recerca amb humans, però gairebé sempre s’inicien en el món animal. Les vacunes, per exemple, comencen amb el desafiament amb espècies animals, poques vegades directament amb humans. Ambientòlegs i tot el món veterinari fan aquest primer filtre o fre per evitar malalties. Un cop sí que arriben a la salut humana, el 80 o 85% de malalties les poden curar des de l’atenció primària i el 15 o 20% restant, els especialistes. Però abans, la tasca veterinària ja n’evita moltes. Tot i ser molt avançada, és una feina molt silenciosa i discreta. Però, en realitat, les farmacèutiques acostumen a tenir totes un departament veterinari on s’investiga amb animals. Als hospitals del Vall d’Hebron, Bellvitge i en d’altres comunitats com Navarra i Extremadura, com a grup que investiga en salut animal, nosaltres en concret amb porcs, hem col·laborat en el disseny de les granges que tenen, per garantir el benestar dels animals amb els quals treballen per fer proves.
L’Institut d’Investigació i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), per exemple, ara mateix estudia la microbiota intestinal dels porcs per curar les malalties mentals humanes.
És molt important el paral·lelisme entre els porcs i els humans per la seva similitud biològica, i són molts els treballs que fem. Cada dia estic més convençut de que les nostres investigacions poden aportar molt a la societat. Es parla de 7, 8 o 9 pandèmies que vindran, fruit del desequilibri tan fort dels ecosistemes, per l’impacte de la desforestació de grans reserves mundials de la biosfera i també pel moviment migratori. I la microbiota no és la mateixa la d’un ciutadà d’un país africà o d’un finlandès. El contacte que no es veu, però que produeix un intercanvi d’informació entre bacteris estranys, genera un nou escenari que cal estudiar perquè en molts casos és la causa de malalties. Doncs bé, en veterinària, això ja ho hem viscut fa anys amb la genètica i l’aclimatació d’animals al nostre entorn. Hi ha, per tant, un gran paral·lelisme entre el que controlem els veterinaris amb el que viu ara la humanitat, que és aquest nou desafiament en poblacions no acostumades a tenir certs condicionants immunitaris com tenen en països com ara els d’Àfrica.
Per tot plegat, podem dir que la Covid i les raons dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030) tenen molt a veure.
La pandèmia ens va ensenyar la capacitat d’interactuar dels virus i bacteris de diferents espècies que arriben del medi ambient. Dels grans boscos com els de la selva amazònica passen al món animal i d’ell a les persones. El paper que juga l’home en aquest traspàs de virus i bacteris ve donat per la seva interacció amb el medi ambient. La societat s’ha carregat les reserves naturals, i això obliga els virus i bacteris a moure’s de lloc. No desapareixen, han de buscar la manera de sobreviure. Són microorganismes vius que estaven perfectament aclimatats i els hem obligat a desplaçar-se. La desfeta del gel als pols incrementarà el nivell dels oceans, amb el risc també de la reactivació d’alguns virus congelats durant molts anys. Aquesta provocació feta al medi ambient és la causa de la migració de vectors com els insectes i altres espècies que fan de transport de malalties que fins ara no havien de preocupar les anomenades poblacions més avançades. Cap graó social, per molt ric que sigui, és lliure d’aquest nou escenari d’infeccions fruit del desequilibri immunitari. Estem en una etapa de la humanitat en la qual els països més avançats han de prendre noves estratègies per a ser més solidaris amb els més pobres, però, al mateix temps, ser ben conscients dels nous factors amplificadors de malalties fins ara no viscudes.
L’equilibri o desequilibri immunitari rau en la microbiota. Actualment, aquesta és una important diana d’investigació, com a benefactor de la salut física i també mental. Què en sabeu els veterinaris ja del sistema intestinal on es genera tant salut com malaltia?
En veterinària, la immunitat dels animals l’estem equilibrant molt amb l’alimentació, posant l’atenció justament en la microbiota. Això ens permet reduir la necessitat d’antibiòtics. En salut humana funciona igual. Si cuides la microbiota, pots arribar a prescindir del consum d’antibiòtics. La microbiota són dos quilos de bacteris al cos que tenen la seva funció clau com a defensa davant de possibles infeccions, però si no els alimentem bé, aquests bacteris es desequilibren. La millora de la salut intestinal és necessària perquè el budell és el principal òrgan d’estimulació immunitària. La microbiota saludable és la que és capaç d’interferir destruint la part negativa de tot allò que ens pugui arribar i que ens fa excretar si tot funciona bé, i fent passar la part positiva a la mucosa intestinal i al torrent sanguini. El principal dany a la nostra immunitat és la inflamació de les substàncies que fan aquest cribratge, perquè no es permet al budell controlar el pas de toxines que poden provocar alguna malaltia. En canvi, amb una integritat digestiva correcta, s’aconsegueix l’equilibri bacterià, que deriva en un estat i aspecte més saludable i, emocionalment, també afecta positivament.
Com la millorem la microbiota?
L’ésser humà és omnívor. Per a tenir una bona microbiota requereix una dieta variada. Així s’eviten inflamacions intestinals. L’estrès també és un gran desequilibrador que pot fer que s’inflami la microbiota. Si controlem l’estrès i li arriben els nutrients necessaris a la nostra flora intestinal, fins i tot s’observa un estat més optimista, més relaxat i es dorm més bé. L’equilibri d’aquests dos quilos de microbiota és el principal aliat de l’esperança de vida saludable. Per afrontar els nous desafiaments immunitaris és important cuidar molt l’alimentació, per produir una microbiota capaç de respondre a les agressions que patirem. En el món animal ho hem estat estudiant des de fa cinquanta anys. Amb els porcs, en concret, per un tema de qualitat seminal i selecció dels millors mascles per inseminar les femelles, hem aconseguit evitar el contagi de malalties de mascles a femelles, fent transplantament d’embrions i inseminació artificial. La millor sanitat en porcs l’obtenim d’una dieta variada, ho veiem valorant la femta i el contingut de la microbiota. A part, els animals lliures en un espai ample, en una granja sense compartiment individual, interaccionen més bé i presenten millor femta i millor rendiment en qualitat de carn, amb una carn més saludable. Tot això s’està extrapolant a la investigació i clínica en salut humana, aconsellant dietes variades, exercici físic, relacions socials…
S’estudia també en porcs com evitar l’obesitat?
Sí, perquè és un problema cada cop més present en humans. Hi ha més morts de gent obesa que de gent que pateix gana. I les persones obeses són les que requereixen més despesa sanitària per totes les comorbiditats que comporta l’obesitat. Un excés de pes comporta que no responguin els òrgans de la manera correcta. Hauríem de morir sempre per envelliment cel·lular, de mort natural, aquest és l’objectiu marcat com a futur ideal. Se sap que la gent obesa té menys anys de vida, no pot arribar a morir de manera natural perquè el seu cos té un sobre cost, digereix greixos nutrients que no l’afavoreixen, el fetge es fa gras, fallen els ronyons i tot això demanda la intervenció mèdica per compensar.
Implantar la ciència en tota la cadena de producció per a millorar processos i medi ambient contempla també tot el que se’n deriva de l’acció productiva, com ara els purins?
Ho contempla tot, perquè l’objectiu final és arribar a consolidar una veritable economia circular. La investigació científica ens ha d’ajudar a transformar cada problema en una solució que reverteixi en positiu a la societat. Ho estem treballant ja amb temes com els purins. Coordinats amb experts en medi ambient, tenim diversos projectes que s’engloben dins del concepte d’economia circular per fer dels purins adobs i possibles fonts d’energia, com el biogàs o altres energies per a vehicles. Aquest punt és molt important per la nostra filosofia de compromís amb la societat. Després, a nivell particular, cada empresa hauria de pensar solucions i millores que aportin el seu retorn al seu entorn immediat. Nosaltres, per exemple, fa 10 anys vàrem instal·lar plaques solars per a la producció pròpia d’energia pensant també que, en cas de necessitat, davant d’una crisi global, podria abastir amb llum fins a dues-centes cases particulars.
L’alumnat d’infermeria que va treballar durant la pandèmia sanitària de la covid-19 va patir ansietat i estrès a causa de l’excés de responsabilitat, manca d’informació sobre els seus contractes, incertesa acadèmica, manca d’equips de protecció individual, por a contagiar-se i també temor a infectar els seus familiars.
Així ho indica un estudi liderat per la Universitat de Lleida i l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), publicada a Journal of Clinical Nursing, que ha comptat amb finançament del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL)- i en el qual també ha pres part personal investigador de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), la Universitat del País Basc (UPV-EHU), la Universitat de Múrcia i l’Hospital Clínic de Santiago de Compostel·la.
L’anàlisi, ‘From students to nurses under pressure: Nursing students’ entry into employment during the first covid-19 wave’ (D’estudiants a infermeres sota pressió: inserció laboral dels estudiants d’infermeria durant la primera onada de la covid-19), ha detectat diferents aspectes negatius en relació a la inserció laboral de l’alumnat abans de finalitzar la carrera i durant una crisi de salut pública.
Així, un 18,5% de les persones que han participat en l’estudi destaca que va patir incertesa, ansietat, estrès i manca de preparació psicològica, mentre que un 17% remarca la manca de suport legal o el fet de no pertànyer a un col·legi oficial d’infermeres i un altre 17% posa de manifest que els seus contractes temporals eren poc definits. La situació sobre l’organització de les contractacions la defineixen com a “caòtica, sobtada i mancada de garanties en algunes ocasions”.
Les mateixes xifres indiquen que el 51% de l’alumnat va ser notificat un dia abans de començar a treballar; el 42% no va rebre cap tipus de formació específica per protegir-se del contagi i el 84% va atendre pacients amb covid-19 confirmat o sospitós.
La por a contagiar
La incertesa laboral va ser un maldecap més dins de l’impacte emocional de la pandèmia, i és que la recerca indica que el 25% de l’alumnat va experimentar estrès, el 15%, ansietat i el 54% es va sentir preocupat amb freqüència o molt sovint.
Entre els símptomes que relaten trobem palpitacions (35%), malsons (30%), mals d’estómac o indigestió (31,5%), problemes per dormir (29%) i dificultats de concentració (26%).
També destaca la preocupació per contagiar-se (75%) i per encomanar el virus a familiars o persones convivents, sempre present per al 34% i freqüent per al 22%.
Emocions positives
L’alumnat ha explicat que treballar enmig d’una crisi sanitària mundial va aportar aspectes positius a nivell laboral i emocional, com l’adquisició d’experiència (28%), l’orgull d’haver pogut ajudar (8%), i l’esperit d’equip (4%).
La recerca apunta que durant la primera onada de la pandèmia de març a maig del 2020 “els estudiants d’infermeria participants van començar a treballar en entorns d’atenció mèdica, en la seva majoria amb contractes d’assistent d’atenció mèdica, amb el desig d’ajudar en aquesta situació d’emergència”.
Professionalitat
Com a conclusió, subratlla que “van exercir un paper important en l’atenció de la salut i van demostrar una gran professionalitat”. “Permetre que els estudiants dels últims anys de les seves carreres accedeixin a feines en entorns d’atenció mèdica, en particular com a auxiliars d’atenció mèdica, va ser beneficiós per a la seva capacitació per respondre les crisis de salut pública, per a les infermeres companyes que van rebre suport enmig de l’escassetat de personal qualitat, per a la resta de l’equip de salut, i per als propis pacients, que comptaven amb més professionals d’infermeria per atendre’ls en un context de carència important”, afegeix.
L’estudi posa de relleu que, si bé l’actitud estudiantil va ser “lloable”, les universitats tenen el “deure moral i legal de protegir la salut i el benestar dels seus estudiants, així com lidiar amb les conseqüències emocionals d’aquesta feina”.
Per a l’elaboració d’aquesta recerca, es va contactar amb un total de 413 estudiants de tercer i quart del grau d’infermeria de la UdL, la UAM i la UPV-EHU, dels quals 92 havien començat a treballar com a auxiliars sanitaris durant la primera onada de la pandèmia. Aquest darrer grup, amb un 83% de dones i un 17% d’homes i una mitjana d’edat, és el que ha respost un qüestionari en línia que contenia escales validades d’ansietat i estrès.
Amb l’inici de l’estiu arriben també les vacances i sembla que el temps s’atura i tot esdevé més relaxat. Aquest és un bon moment per compartir més experiències en família i construir espais de relació, socialització i aprenentatge.
Qualsevol moment pot ser bo per jugar, per exemple fent una escapada al bosc, on troben obstacles per esquivar, terrenys irregulars, pendents, etc., o bé dins mateix de casa. Podem acompanyar-los en el joc adaptant el mobiliari perquè els nens puguin pujar, baixar, saltar o passar-hi per sota.
Una altra activitat que podem fer és encomanar-los petites tasques a casa. A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions. Podem donar-los les agulles d’estendre, portar o treure un plat de taula, guardar roba al calaix, posar la roba bruta al cubell, recollir les joguines, ajudar a parar o desparar taula o regar una planta.
A les criatures els hi agrada ajudar, encara que sigui fent petites accions
Al final, l’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat amb ells, que pot ser tan senzill com asseure-us i cantar una cançó o mirar un conte. Abans d’anar a dormir, per exemple, pot ser un molt bon moment per compartir la lectura d’un llibre o per explicar una història. Es tracta d’una bona manera d’incrementar el seu vocabulari i estimular la seva imaginació.
Un altre punt important que es pot remarcar durant la temporada estival és la desconnexió de les pantalles, que ens pot ajudar a enfortir les relacions. És crucial que l’infant sàpiga que hi som presents, que no hi ha altres factors o tasques que ens distreguin.
I en acabar l’estiu, una bona idea pot ser fer plegats un àlbum amb tots els moments en família de les vacances recopilats. Així, l’infant desenvolupa la seva memòria i es creen emocions positives que recordarà tota la vida.
El joc és l’activitat més essencial pel desenvolupament dels infants. A través del joc té lloc la relació entre els coneixements adquirits i els nous, s’afavoreix el desenvolupament cognitiu, social i emocional, a més de formar-se, a la vegada, altres processos d’aprenentatge. Gràcies al joc les criatures també desenvolupen la seva imaginació i la seva capacitat creativa, resolen conflictes, experimenten i aprenen sobre allò que els envolta.
L’infant valorarà molt les estones compartides i el temps de qualitat
De totes maneres, no és imprescindible que omplim tot el temps amb activitats i propostes, als nens i a les nenes no els hi cal tenir tot el temps organitzat. Ben al contrari, també és necessari l’avorriment. Quan un infant no sap què fer és quan apareix la creativitat i la imaginació. Aquests moments de pausa són els que li permetran créixer emocionalment. El que passa és que com que vivim en una societat accelerada, en què tot va molt de pressa, ens pot costar adonar-nos d’aquest fet.
Per acabar, cal remarcar que durant l’estiu els infants també necessiten mantenir les rutines, com per exemple les del son o dels àpats.Les rutines els hi donen seguretat i, tot i que en temps de vacances les podem flexibilitzar una mica, no hem d’oblidar que aquestes són necessàries perquè puguin establir un ordre i una predicció de les coses.
En definitiva, les vacances són un temps valuosíssim per compartir experiències i per construir espais de joc, de relació, de socialització, i també d’aprenentatge. Així es crearan moments únics i irrepetibles.
