Just Deploy It!

Blog

  • Corrupció en sanitat

    Segons la definició de la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) corrupció és “abús de la posició pública per obtenir un benefici privat”, segons altres és “l’acció humana que transgredeix els principis ètics o legals”. Aquí parlarem de la corrupció de les persones que s’aprofiten de la seva posició en els sistemes públics (polítics, funcionaris, treballadors) o d’altres persones que amb les seves “relacions” amb aquestes persones dels serveis públics, s’aprofiten  per obtenir beneficis privats dels recursos públics, parlarem dels corruptes. És a dir de les persones que es deixen subornar o en subornen un altra, apartant-la dels principis ètics o legals en benefici propi.

    Com sabem és una practica molt freqüent a casa nostra, sobretot en els serveis sanitaris, socials, urbanisme i altres contractacions. La corrupció d’amiguets, amiguets dels nostres, tant característica del nostre model, denunciada abastament per alguns mitjans, moviments polítics i plataformes, amb centenars d’implicats de tots els nivells d’administracions i de partits polítics que les han governat.

    Causes que fan possible la corrupció

    Els interessos econòmics privats mancats de ètica. La ineficiència i/o insuficiència del  propi sector públic. La mala qualitat del control (econòmic, de resultats, de qualitat, d’eficiència, de  contractacions i despeses , etc). El “Control previ” degenerat en “tràmit” inútil i que dificulta, a més,  una àgil  gestió. Absència de càstig ràpid i exemplar. Poca sanció social.  Acceptació legal de “portes giratòries”. Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions. Excessiva presència en el sistema públic d’entitats prestadores de serveis, amb estatus jurídic divers,  de difícil i complex control. Sistema de pagament de prestació de serveis pervers, paguem per activitat. Sistema de finançament  de partits polítics i partits clientelars. Manca de bústia ètica coneguda i segura. Sistema judicial amb poca cultura democràtica, lent i potser insuficient.

    Què s’hauria de fer en el sistema sanitari públic

    Que els diners i recursos públics es destinin a serveis amb valors ètics de bé comú, a satisfer drets de ciutadania, en aquest cas a la protecció i promoció de la salut i l’atenció sanitària universal, amb equitat i qualitat. Per tot això caldrà, en primer lloc, fer un pla temporal de reversió d’externalitzacions de serveis a empreses privades mercantils (amb lucre).

    Per a totes les altres entitats prestadores de serveis finançats per pressupostos públics (de propietat i gestió pública, empreses publiques, Consorcis públics, Fundacions, d’economia social i solidaria) que tinguin concerts i contractes, amb empreses privades nomenades “sense lucre” o altres d’economia social, exigència de declaració de valors explícits de servei al be comú. També de sostenibilitat, democràcia interna, transparència absoluta i bon govern, incompatibilitats, adhesió a codi ètic, governança amb participació de treballadors, ciutadans  i administració pública i control estricta de la autoritat pública.

    A més convé també no pagar per activitat (número de visites, ingressos, urgències, etc.) si no per millora de la salut i el benestar de les persones o un bon acompanyament a la cronicitat i al final de la vida. Si es paga per activitat podem tenir fàcilment corrupció i també mala gestió dels recursos públics.

    Informació, control i transparència

    Cal un control estricte de conflictes d’interessos i incompatibilitats professionals  d’exercici públic/ privat i òrgans de control del sistema públic potents, amb un control de gestió directa (no prèvia) i amb el suport de les tecnologies de la informació per ser immediat (diari).

    L’accés a la informació de les entitats ha de ser públic i fàcil i s’ha de tenir un control estricte de les portes giratòries, del finançament dels partits, dels contractes (per exemple si hi ha comissions externes a l’entitat), convenis i subvencions. Informació i documentació que ha de ser pública (també les clàusules, el procés, els concursants, etc.), així com també les memòries i auditories anuals per part de l’administració pública.

    Tot això que sembla de sentit comú caldria regular-ho estrictament per llei  i sobretot vigilar-ho i fer-ho complir. No sembla que el pendent decret del govern sobre la gestió de l’assistència sanitària vagi per aquesta línia. Com ja vaig dir, és una proposta ambigua, perillosa i que perpetua el  model sanitari que ens ha portat fins aquí.

  • «Morir per un medicament que no és necessari és un escàndol»

    Bernard Bégaud ha estat durant gairebé deu anys director del departament de farmacologia de l’Hospital Universitari de Bordeus, a França. Ara fa classes de farmacologia a la universitat de la mateixa ciutat però aquest any es jubila. Parlem amb ell sobre l’ús de medicaments, la relació amb la indústria o la cultura social de la salut pública aprofitant el seu pas per Barcelona, ​​on aquest dimecres s’ha reunit amb altres professionals del sector a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Vostè s’ha dedicat durant molts anys a avaluar el risc d’utilització de productes de salut i fàrmacs. Què és el més important?

    El més important és mirar els riscos associats amb l’ús o el consum de medicaments que són utilitzats per gran part de la població. Parlo de riscos associats a productes com els contraceptius o els psicotròpics, que són usats per milions de consumidors. Si hi ha un augment d’un risc derivat del consum d’un medicament, per petit que sigui, per exemple un augment del 10% de tenir un càncer de mama per consumir contraceptius durant un període llarg, això suposaria potser 1.000 càncers més perquè moltes dones fan servir aquest medicament. El problema no és tant que hi hagi medicaments amb un risc molt alt, que pot estar més controlat, sinó medicaments amb un risc més baix però usats per milions de persones. I el desafiament és encara més gran quan parlem de medicaments que no són estrictament necessaris.

    Medicaments no necessaris?

    Sí, a França es calcula que 18.000 persones moren a l’any per efectes indesitjats de medicaments no necessaris. Morir per un medicament necessari per tractar una malaltia greu que comporta un risc és un desafiament però morir per un medicament que no és necessari és un escàndol. El mal ús de medicaments suposa un cost de 10.000 milions d’euros l’any a França, que es tradueix en hospitalitzacions, seqüeles, incapacitat, revisions clíniques, etc.

    En els últims anys, per exemple, hem vist com tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent. S’ha diabolitzat el colesterol sense una evidència científica proporcional?

    El colesterol és un gran engany, va ser un gran invent de la indústria agroalimentària americana. Ho retrata molt bé el documental ‘El bluf del colesterol’. Després que el 1948 es publiqués l’estudi de Framingham sobre els factors de risc de patir un atac de cor-que apuntava el colesterol com el factor número vuit-la indústria va convertir el colesterol en el gran enemic públic. Va entendre que si un tetrabric de llet sencera costava un euro, podia fer que costés dos euros si era ‘llet sense colesterol’. Més tard la indústria farmacèutica nord-americana es va sumar a la diabolització del colesterol: Merk va produir la primera estatina inhibidora de la síntesi del colesterol en el cos humà.

    Quan va començar la campanya contra el colesterol?

    La gran campanya va començar quan el president Eisenhower va patir un infart, el 1955. Deien que esmorzava ous amb cansalada i que havia de canviar-ho però no van dir que fumava dos paquets al dia i el tabac també és un factor de risc. Es van publicar alguns estudis internacionals que mostraven una correlació perfecta entre la població amb un nivell alt de colesterol i la mortalitat cardiovascular. No obstant això, aquests estudis només es fixaven en països on aquesta correlació coincidia i deixaven fora de l’anàlisi països com França, on els nivells de colesterol són alts i la mortalitat cardiovascular baixa, o Finlàndia, on succeeix el contrari.

    Ha tret el tema de les estatines, un fàrmac que comporta polèmica. Vostè deia en una entrevista que a vegades es pinta les estatines com un fàrmac miraculós per evitar les malalties cardiovasculars.

    Sí. Hi ha un efecte de les estatines en la prevenció cardiovascular en casos de risc molt alt però en la prevenció primària -prevenció en persones que mai han patit un ictus o un infart- el benefici no està tan clar. A França, per exemple, les bases de dades del Sistema Nacional de Salut mostren, com recullen alguns estudis, que en la prevenció secundària hi ha un efecte, una reducció del 10 o el 12% de mortalitat per accident cardiovascular, però sense un infart l’efecte és zero. I el cost per al sistema públic francès d’aquests casos és de més de mil milions d’euros per any, que són diners tirats a les escombraries.

    Quins altres fàrmacs molt usats estan «sobrevalorats» al seu judici?

    Els psicotròpics o les benzodiazepines, que s’usen per a l’ansietat o per dormir. A França un 30-40% de les benzodiazepines són usades sense justificació. Un exemple clar és l’ús en persones molt grans, de més de 75 anys, que van al metge perquè dormen malament i aquest els les prescriu. No obstant això en molts casos no dormir bé a aquesta edat és normal, un s’aixeca sovint per anar al bany i no té un somni regular però cal valorar el benefici de medicar davant del risc de fer-ho. Sobretot l’ús prolongat, aquest és el principal problema.

    Vostè va participar en dos estudis que van analitzar el risc de patir alzheimer o demència en persones que són consumidores d’hipnòtics i sedants.

    L’alzheimer afecta la funció cognitiva i les benzodiazepines tenen efectes cognitius. Fa vint o trenta anys es va fer una exposició massiva i es va buscar si hi havia alguna associació entre els problemes de memòria i el consum d’hipnòtics, molt freqüent en gent gran. Es va mostrar que l’ús de benzodiazepines augmentava un 60% el risc de patir alzheimer o demència. No obstant això hi ha la possibilitat que hi hagi un biaix de confusió perquè no va ser un estudi amb distribució aleatòria, és a dir, es va separar en dos grups, els que consumien i els que no- i sempre hi ha possibilitat de contestació, potser hi ha una altra explicació.

    Per què pot haver-hi un biaix?

    En un estudi observacional mai pots estar segur que les diferències siguin degudes al consum d’un fàrmac. Per exemple, en aquest cas podria ser també que l’insomni sigui una manifestació precoç de la demència però no ho sabem. També podria ser que l’insomni sigui un factor de risc en lloc d’una manifestació precoç. Amb tot, hi ha formes de corregir aquest biaix, hi ha ajustos.

    I no s’ha estudiat més des d’aleshores?

    Sí. Després del primer estudi, a finals dels vuitanta, hi ha hagut 17 estudis més. D’aquests, 12 mostren una associació positiva entre l’ús de benzodiazepines i la demència. Tres tenen conclusió negativa i dues conclouen que no es pot afirmar o negar-se aquesta relació. Un d’aquests va ser un estudi nostre perquè no tenia prou poder estadístic, la mostra no era prou àmplia. El més important és que si aquest risc existeix -i almenys quatre bons estudis ho demostren- està només associat a un ús prolongat del medicament. Això vol dir que el risc és enterament induït pel mal ús del medicament, quan se segueix usant sense justificació més del temps necessari. S’ha d’aplicar el principi de precaució.

    De qui és culpa que no s’apliqui aquest principi?

    No és tant el lobby de la indústria, el problema és que no hi ha cultura de salut pública i es tendeix sempre a la medicalització. Per exemple, avui a França alguns metges estan demanant poder fer les receptes o la prescripció a mà perquè en usar l’ordinador reconeixen que és més fàcil no reflexionar-hi, és un acte més automàtic.

    A França la mort d’un participant en un assaig clínic a Rennes el 2016 va treure aquest debat a la llum. Vostè és membre del comitè d’experts encarregat de revisar aquest cas. Hi ha un debat pendent sobre els assajos clínics?

    Sí. El problema a Rennes va ser que l’assaig amb la molècula BIA 10-2474 és que no hi ha una justificació d’una activitat farmacològica d’un possible ús futur en una indicació d’un medicament. No s’haurien d’autoritzar assaigs clínics amb una primera administració en humans si no hi ha una demostració clara que aquesta molècula pugui predir un efecte terapèutic. No es va veure res en animals i no obstant això es va provar en humans. També hi ha recomanacions tècniques que no es van complir en l’assaig i que suposaven un perill. La molècula era deu vegades més potent en humans que en animals i es va provar la dosi de 100 mil·ligrams massa aviat, quan les recomanacions estableixen unes dosis progressives. Va ser en aquest punt quan es va produir l’accident.

  • Denuncien la publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic

    Publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic. Això és el que va trobar-se en Nacho, pacient de l’ambulatori de Vilassar de Mar, quan va anar a visitar-se amb el seu metge de capçalera dimarts passat. Mentre esperava per ser cridat a consulta es fixava en la pantalla d’un televisor que distreu els qui esperen. “Arcon Clinic Odontòlegs” va aparèixer anunciat entre consells de salut habituals en aquest tipus de pantalles en ambulatoris. L’anunci d’aquesta clínica privada va alertar-lo ja que el seu ambulatori és un dels que gestiona l’Institut Català de la Salut.

    Es tracta del Centre d’Atenció Primària (CAP) Doctor Guillermo Masriera i Guardiola, a Vilassar de Mar, situat a deu minuts caminant de la clínica promocionada. “És la primera vegada que veig medicina privada publicitada en un centre públic. També hi sortia una empresa de podologia, diferents clíniques del maresme”, explica en una conversa amb aquest diari en Nacho, que a més és treballador d’un ambulatori i membre de la plataforma Rebel·lió Primària, des d’on s’ha vehiculat la denúncia a través d’una piulada a Twitter. 

    Preguntat per si també hi havia publicitat d’altres comerços locals que no siguin del sector salut en Nacho «creu recordar que sí». “Normalment aquestes pantalles serveixen per promoure l’alfabetització sanitària de la població, formació al ciutadà de coses relacionades amb la salut, no per promoure-hi clíniques privades”, lamenta. Per en Nacho no és casual que la publicitat es faci al CAP de Vilassar de Mar. “Aquí el pacient mitjà té un poder econòmic mitjà-alt i per tant pot ser que funcioni i que acudeixi a aquestes clíniques privades”, comenta.

    Televisors al CAP a canvi d’anuncis de sanitat privada

    Segons expliquen fonts del Departament de Salut, el 2013 l’Institut Català de la Salut va signar un conveni amb una empresa pel qual “aquesta comprava televisors per a l’ambulatori i a canvi podia posar-hi publicitat”. “L’anunci odontològic es permetia perquè és un servei que no està cobert pel sistema públic”, expliquen.

    Amb tot les mateixes fonts matisen que és un conveni que des de l’actual departament de Salut no accepten. “Va en contra de la nostra filosofia, ho teníem detectat i tenim previst no renovar el contracte quan s’acabi, a finals del 2017”, conclouen. De moment, des del departament de Salut no concreten de quina empresa es tracta.

    L’any de formalització del conveni el director gerent de l’ICS era Joaquim Casanovas Lax -que va ocupar el càrrec entre l’estiu del 2011 i el gener del 2014- i el màxim responsable era el conseller de Salut Boi Ruiz.

  • Vulnerabilitat enfront del procés migratori: un enfocament en salut

    El fenomen de la migració nacional i transfronterera de joves i menors no acompanyats a l’Àfrica Occidental ha adquirit una gran dimensió en l’última dècada a causa de múltiples crisis, conflictes armats i catàstrofes naturals.

    Segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions el 84% dels moviments migratoris a l’Àfrica Occidental es dirigeixen cap a un altre país dins de la regió, fet que suposa set vegades més que els fluxos migratoris dels països d’aquesta zona a altres parts del món.

    Malgrat això, Europa s’ha convertit en una fortalesa enfront de la mobilitat. Aquest últim missatge s’ha escoltat com un eco al llarg de múltiples sessions durant la passada edició dels Dies Europeus per al Desenvolupament celebrats a Brussel·les durant els dies 7 i 8 de juny. Des de Save the Children vam voler fer arribar a aquest fòrum evidències des del terreny sobre la situació particular de la infància i joventut migrant a l’Àfrica Occidental participant en el debat «Vulnerabilitat davant del Procés Migratori: un enfocament de salut», juntament amb cinc organitzacions més.

    Potser una anècdota que reflecteix aquesta narrativa imperant va ser la participació de Diego Curutchet, Coordinador Regional a Save the Children del projecte sobre joves i infància treballadora migrant a Costa d’Ivori, Mali i Burkina Faso, en el debat a Brussel·les en substitució de Ousmane Sanogo, de nacionalitat maliana i Cap de projecte de Save the Children a Mali, qui no va poder assistir a causa de l’augment dels requisits i terminis per als nacionals d’aquest país per obtenir un visat.

    El debat es va centrar al voltant de les dificultats d’accés a serveis socials bàsics, principalment els de salut, al qual estan exposades les persones migrants, en particular aquelles que es troben en una situació més vulnerable i entre les que indubtablement destaca la infància.

    Si bé els processos de mobilitat comporten una recerca de millors oportunitats i protecció, els menors no acompanyats estan exposats a múltiples riscos en el transcurs migratori, com ara l’explotació econòmica o sexual i dificultats d’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, alimentació o refugi.

    Després del debat, Curutchet va indicar que no hi ha dades suficients i fiables sobre la mobilitat de nens i nenes que permetin adoptar respostes adequades i que tinguin en compte diferents tipus de vulnerabilitat, fins i tot les menys visibles com a seqüeles en la seva salut mental o que ofereixin opcions a les aspiracions d’accés a millors oportunitats de formació.

    Una altra important dificultat a la qual s’enfronten aquests menors en mobilitat a l’Àfrica Occidental és la manca de documents identificatius i registre de naixement, el que els fa invisibles davant de l’accés a serveis de salut i protecció.

    Això posa de manifest que en matèria de migracions cal superar un enfocament centrat en la gestió de fronteres i anar cap a un enfocament de mobilitat més holístic que inclogui respostes als riscos als quals s’enfronten la infància en moviment i en què ningú pugui ser deixat enrere.

  • El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

    En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

    Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

    El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

    Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

    La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

    És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

    El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

    Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

    Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.

  • Mireille, metgessa ruandesa a Malawi: «Vull que altres refugiats em mirin i tinguin esperança»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Quan era una nena i el seu avi la castigava, Mireille Twayigira li contestava que no la tractés així perquè de gran seria doctora. Vivien al camp de refugiats de Dzaleka, a Malawi. O potser a Zàmbia, o a Angola, o al Congo, països que va recórrer de la mà dels seus avis quan les seves cames encara eren diminutes. Perquè Mireille és refugiada gairebé des que va néixer. Avui, als seus 25 anys, ha aconseguit el que prometia: treballar com a metgessa a Malawi. I vol fer arribar un missatge a altres refugiats: «Hi ha esperança en un futur millor».

    La jove va néixer a Ruanda i vivia amb la seva família a la ciutat de Butare. Tenia una mica més de dos anys i mig, gairebé tres, quan va començar el genocidi que el 1994 va acabar amb la vida de més de 800.000 persones al país. Entre elles, el seu pare. «Va ser tot molt de cop i volta. Un dia érem feliços i al dia següent no», afirma en una entrevista amb eldiario.es. «De petita no me n’adonava, però ara, mirant enrere, sóc conscient del canvi brusc que va ser».

    La seva curta edat amb prou feines li permet tenir records, només «alguns flaixos», algunes imatges que avui, encara, li vénen al cap. Com el dia, diu, que els van portar el cos del seu pare embolicat. «No sé què va passar ni les circumstàncies en què va morir, era molt petita. Estàvem en una botiga blava. No se m’oblidarà mai el color. Sé que un dia el van portar i el vam enterrar al nostre propi jardí de darrere», relata.

    Va ser l’inici d’un llarg èxode per buscar un lloc segur on poder refer la seva vida. Primer a Burundi. Després, a la República Democràtica del Congo. Allà la vida li va assestar un nou cop, la mort de la seva mare. «Vivíem en un camp de refugiats molt gran. La meva mare es va posar malalta i se la van endur a l’hospital. Em vaig quedar amb els meus avis», recorda.

    «Un dia va venir la meva tia i em va dir: ‘Si us plau, no ploris’. Li vaig preguntar què havia passat i em va respondre que la meva mare havia mort. No sé quina malaltia tenia. Intento no preguntar als meus parents perquè no pensin que estic traumatitzada», comenta.

    El 1996 va esclatar la primera de les guerres que va viure Congo per enderrocar el dictador Mobutu Sese Seko. De nou, la fugida, aquest cop a Angola. Mireille recorda escapar del campament pel bosc. «No va ser un passeig bonic, fugíem constantment dels soldats, amagant-nos d’ells», apunta.

    Mireille Twayigira / VOICE OF FAITH

    Un cop a Angola, van haver de tornar de nou al Congo. Explica que menjaven el que trobaven pel bosc i s’amagaven en granges. «No teníem ni menjar, ni roba, ni sabates. Era una situació de vida o mort. Quan viatjàvem intentàvem anar per les carreteres i quan vèiem que podia haver-hi un problema, ens amagàvem de nou al bosc», explica.

    La violència continuava a la República Democràtica del Congo, així que, en aquesta ocasió, van tractar de buscar refugi primer a Zàmbia i després a Malawi. Allà es va establir en el camp de Dzaleka amb els seus avis. Era l’any 2000. La jove va començar a destacar en el col·legi per la seva intel·ligència i el seu esforç i va ser seleccionada entre els seus companys per estudiar secundària fora del campament.

    Una beca per estudiar Medicina a la Xina

    El resultat: un brillant expedient acadèmic que la va situar entre les sis millors estudiants de tot Malawi. «Hi havia una emissora de ràdio que premiava les millors estudiants. Van convidar a l’ambaixador xinès a la cerimònia i ens va oferir la possibilitat d’estudiar a la Xina», resumeix. Però Mireille, en ser refugiada, no podia optar a la beca. «Gràcies a l’emissora i gent que va lluitar per mi vaig aconseguir que em concedissin la nacionalitat de Malawi», assegura.

    El 2010 va aterrar a Jinan, Xina. I amb ella, totes les seves ganes d’aprofitar l’oportunitat d’anar a la universitat. Diu que sempre havia volgut treballar en alguna cosa que li permetés relacionar-se amb altres persones i que de petita volia ser metgessa, però, en realitat, fins que no va començar la carrera, no es va adonar que la medicina «era el que més li agradava». Abans, va estudiar xinès durant un any. «Va ser dur, perquè és una llengua molt difícil. Però l’experiència a la Xina va ser fantàstica perquè vaig tenir la possibilitat de conèixer a gent de tot el món i això va obrir la meva ment», destaca amb un somriure.

    N’hi va haver prou cinc anys. Mireille es va graduar el 2016. I va tornar a l’Àfrica, d’on se sent i on vol estar. «Em considero abans de res africana, més que de Ruanda o Malawi. Em vull quedar aquí, però no sé què passarà el dia de demà, ni tampoc ho penso», diu. Ara treballa al Queen Elisabeth Central, un dels principals hospitals de Malawi. Està a sis hores en autobús del camp de refugiats on viu la seva família, així que va decidir llogar una casa a prop de l’hospital. «Quan tinc temps o estic de vacances, torno al camp i em quedo amb els meus oncles», assenyala.

    El seu dia a dia, diu, és el de qualsevol metge encara en formació. «Vaig rotant per quatre departaments fins a aconseguir la llicència de metge. És esgotador, perquè hi ha dies que es treballa des de dos quarts fins a les sis de la tarda. Treballem també els caps de setmana. És molta feina, però són només 18 mesos fins que aconsegueixi la llicència i després serà més fàcil», comenta.

    «Ser refugiada significa no donar les coses per fetes»

    «Després serà més fàcil». És la seva filosofia de vida. La de seguir endavant, malgrat tot. «És clar que he passat de tot, però mirant enrere, i veient on sóc ara, no estic en un moment trist», assegura la jove, que ha visitat Madrid per presentar, al costat de l’ONG Entreculturas, la campanya internacional Education opens the world per demanar a les institucions que promoguin el dret a l’educació entre els refugiats.

    «La meva vida no és una història tràgica», ha assegurat més d’una vegada. Malgrat la duresa, Mireille prefereix no lamentar-se. «Vull que altres nenes, que altres refugiats, em mirin i tinguin esperança en un futur. Perquè he passat moltes coses, però això m’ha fet arribar on sóc ara. M’ha fet ser qui sóc. Vull centrar-me en l’ara, més que en tot el que va passar. Tinc en compte el que m’ha passat, però també vull transmetre que és possible arribar on he arribat», sosté. «Sempre penso en com puc ajudar a altra gent a veure que la tragèdia no és la fi, sinó que sempre hi ha esperança», insisteix.

    Què ha significat per a vostè ser refugiada? Per primera vegada, Mireille no té la resposta a la punta de la llengua. «És una pregunta difícil», contesta. Abaixa la mirada i, immediatament, ja té alguna cosa a dir. No resulta difícil imaginar-la a classe, de nena, amb la mà aixecada per respondre al professor. «Ser refugiada i ser òrfena m’ha ajudat a apreciar el que tinc, perquè hi ha molta gent que no ha tingut les mateixes oportunitats en l’educació que jo. Ser refugiada significa no donar les coses per fetes», sentencia.

  • Cinc mesures engrescadores que Toni Comín no ha concretat

    El passat 7 de juny, durant la visita del nou edifici de l’Hospital del Mar per part de diferents autoritats, un grup de veïnes i treballadores van rebre al conseller de Salut, Toni Comín, entre crits de “Menys propaganda i més solucions”.

    I és que durant l’any i mig transcorregut des del nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut aquest ens ha anat deixant uns quants titulars, a priori, engrescadors. Malauradament cap de les mesures anunciades ha estat concretada amb detall i les que s’han apropat a la concreció, s’han plantejat a quatre anys vista i/o han anat acompanyades sempre d’un matís: “sempre que el pressupost ho permeti”. Repassem algunes d’aquestes mesures.

    Desprivatització

    El quinze de gener de l’any passat llegíem a bona part de la premsa les declaracions del conseller, que deia que «el model SISCAT [la xarxa pública d’hospitals] ha de tornar a la seva essència”. “Només hi ha d’haver operadors hospitalaris sense ànim de lucre», va dir.

    Tot aquest gran procés desprivatitzador, fins ara, ha estat traslladar l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) a la Clínica del Vallès (centre privat) al Parc Taulí (centre públic). Prou. Res més. Això es tot. Bé, sí, s’està negociant la compra de l’Hospital General de Catalunya. Hospital propietat de Quirón Salud i que ja ha estat rescatat-pagat amb diners públics en diverses ocasions.

    Conveni INSS-ICAM

    Després de tot un any de treball i denúncia de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS (LA PAICAM), a finals del mes de desembre passat, el conseller es va veure obligat a reconèixer l’existència de criteris economicistes entre l’INSS i l’ICAM. El conveni que els uneix deixa clar que la Generalitat percebrà més diners de l’INSS com menys baixes doni, com més curtes siguin com menys incapacitats reconegui. Comín ho va titllar d’inadmissible ja que «contravenen les funcions assistencials amb criteris economicistes» i va assegurar que no permetria aquest apartat en el nou conveni (ara mateix en fase de negociació).

    Malauradament, en una posterior conversa amb el conseller, en el marc d’una trobada amb la Marea Blanca, va manifestar que “l’INSS no va rebre amb gaire satisfacció aquesta notícia i que potser era millor acceptar aquestes condicions que no dependre directament de l’INSS” com succeeix en altres comunitats autònomes. Si fem cas a la mitjana de dies de durada de baixa entre les diferents comunitats no sembla que hagi de ser pitjor. Catalunya està força per sota de tota la resta, exceptuant Navarra.

    Menys de 24 hores a Urgències

    A finals de febrer d’enguany s’aprovava al parlament una Resolució que garantia ser atès a qualsevol servei d’Urgències del país en no més de 24 hores. És a dir, o ingresses a una unitat de l’Hospital o marxes cap a casa. No és però fins a mitjans d’abril que es presenta el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC). Aquest ens parla de reduir en un 10% el nombre pacients que superen les 24 hores a un box d’Urgències i deixar aquest percentatge a zero en quatre anys. En un article anterior ja parlàvem de com creiem que s’ha d’abordar el tema per eradicar les saturacions permanents a urgències. El PLANUC se’ns queda curt i dubtem que solucioni de forma efectiva un problema d’aquesta dimensió.

    Reforçar l’Atenció Primària

    A mitjans de maig, i a causa, sens dubte, de la pressió social i professional a càrrec de Rebel·lió Primària, Toni Comín va presentar un pla de difícil pronunciació, l’ENAPISC, (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària).

    Una de les principals crítiques que es podria fer a aquest pla, al meu parer, és que és un model continuista, que segueix centrant-se en la patologia i el diagnòstic i no en la persona. Un altre motiu de crítica és una total manca de concreció i de dotació pressupostària. “Sempre que el pressupost ho permeti” va dir en la seva compareixença el conseller. I per si encara queden dubtes, organitzacions tan antagòniques com la CGT i el Col·legi de Metges de Barcelona coincideixen en la insuficiència del pla.

    Activació de 18 unitats de Síndrome de Sensibilitat Central

    Han estat necessaris nou anys perquè el govern fes cas a una resolució del Parlament presentada el maig del 2008 per l’actual conseller. Cal destacar de nou la tasca de La PAICAM, que durant els darrers mesos no ha parat de fer públic i denunciar l’incompliment d’aquesta resolució. Només amb pressió social s’ha aconseguit que la conselleria s’hagi vist obligada a engegar el pla d’implantació de 18 unitats especialitzades en atenció a persones amb síndromes de sensibilització central (SSC). Més de 250.000 persones estan afectades a tota Catalunya i es troben sense una atenció especialitzada adequada per la seva dolència.

    Aquests són alguns dels titulars “d’artifici” més significatius. Deixem per a un altre article, propostes que ens semblen desgavellades, com l’avantprojecte que pretén perpetuar i consolidar l’activitat privada a la pública o el fet d’animar a les usuàries a trucar al 061 abans d’acudir a urgències. Doncs això Sr. Conseller. Menys propaganda i més Solucions.

  • L’ombra allargada del càncer infantil

    Amb tretze anys, quan les nenes canvien els jocs pels pòsters dels seus cantants preferits, la Vanessa Pérez (València, 1991) tenia coses més importants en què pensar. Un dolor abdominal fort li va advertir que alguna cosa no anava bé, però mai s’hagués pogut imaginar el diagnòstic que li van donar els metges: un tumor a l’ovari esquerre.

    Després de l’extirpació de l’òrgan reproductor, la seva oncòloga a l’Hospital Universitari i Politècnic La Fe (València) va informar-li que era maligne i va pronunciar la temuda paraula “càncer”, la malaltia “de la qual els adults es moren”. Els efectes secundaris de la quimioteràpia van ser difícils d’afrontar, però ho van ser encara més les mirades indiscretes dels seus companys d’institut.

    Aquell període es va allargar més del que s’esperava perquè, quatre anys després, li van diagnosticar un segon tumor en l’altre ovari, que també li va ser extret. En aquell cas, era benigne. Ara, als seus 25 anys, la Vanessa, que s’ha graduat en Periodisme i forma part de l’associació Aspanion, que ajuda famílies amb nens amb càncer, només ha d’acudir a revisions amb l’endocrí. Però el fantasma de la recaiguda conviu amb ella.

    Augmenten els problemes cardiovasculars

    Igual que ella, el 80% dels nens als quals se’ls diagnostica càncer a Espanya supera la malaltia. No obstant això, rebre l’alta no vol dir que la seva salut no se’n ressenteixi durant els següents anys.

    “Depenent del tractament rebut, els supervivents poden tenir risc de malalties cròniques: endocrines, cardíaques, afeccions pulmonars, limitacions a la fertilitat, problemes cognitius i altres patologies cròniques”, enumera a Sinc Lynda Vrooman, oncòloga pediàtrica al Centre Dana-Farber de càncer Infantil i Trastorns sanguinis de Boston (EUA). “La radiació per tractar un càncer a la infantesa s’associa amb un major risc de desenvolupar un nou tumor a la zona radiada”, afegeix.

    Un estudi dirigit per aquest centre d’investigació revela que la qualitat de vida relacionada amb la salut de joves de 18 a 29 anys que van superar algun tipus de tumor maligne infantil era similar a la d’adults que els doblaven l’edat, és a dir, d’entre 40 i 49 anys. La dosi i la durada del tractament, l’edat del menor, les predisposicions genètiques i uns hàbits més o menys saludables influeixen a l’hora de desenvolupar futures malalties cròniques.

    Les patologies cardiovasculars són de les més freqüents. “Els supervivents tenen un risc elevat de patir problemes cardíacs, com infarts de miocardi i insuficiència cardíaca, i accidents cerebrovasculars”, apunta Sinc Paul Nathan, director del Programa de Cures Posttractament d’Hematologia i Oncologia de l’Hospital per a Nens Malalts (Canadà).

    Però no tots els nens que han superat un càncer són igual de susceptibles de patir aquestes malalties. Tindran més risc els que van rebre radioteràpia en algunes zones concretes i els que a la quimioteràpia van ser tractats amb antraciclines, un tipus d’antibiòtic usat per a tractar molts tipus de càncer.

    A la zona pectoral, “la radiació pot deteriorar el cor de moltes maneres, amb danys als vasos sanguinis, al múscul cardíac o a les vàlvules, i això pot augmentar el risc d’atac al cor”, informa Nathan. Pel que fa a la radioteràpia al cap o al coll, com a conseqüència, per exemple, de tumors cerebrals, els menors tindran més risc de patir accidents cerebrovasculars en el futur.

    Com la meitat dels casos de càncer infantil són tractats amb quimioteràpia que inclou antraciclines, el múscul del cor pot danyar-se i els nens poden desenvolupar una insuficiència cardíaca a mesura que envelleixen. “Aquest últim risc és petit, però molt elevat comparat amb el de la població general”, subratlla.

    Segons una investigació dirigida per l’oncòleg, al voltant del 60% dels nens tractats amb antraciclines tindrà algun tipus de disfunció cardíaca en el futur, mentre que el 10% dels tractats amb dosis altes patirà una insuficiència cardíaca en els 20 anys següents al tractament.

    Impacte en la salut sexual i mental

    Un altre efecte col·lateral que la pròpia Vanessa està patint són els problemes de fertilitat. En el seu cas, els cirurgians li van extreure part de l’escorça ovàrica quan li van extirpar el segon tumor perquè tingués la possibilitat de concebre fills més endavant, com ha passat amb altres pacients. De moment, la jove no sap si vol ser mare.

    Al costat de la fertilitat, les relacions sexuals també es poden veure afectades per l’empremta del càncer. Un estudi en què van participar 105 joves d’entre 15 i 29 anys que van superar la patologia en la seva infància va mostrar que aquests tenien una major prevalença de disfuncions sexuals o gonadals (en els ovaris i en els testicles).

    Pel que fa als tumors cerebrals i als que necessiten dosis altes de tractament neurotòxic, s’han relacionat amb índexs més baixos de desenvolupament psicosexual en la joventut i en l’edat adulta.

    A més, els especialistes recorden que, amb els problemes físics, els mentals també poden fer efecte diversos anys després de la curació. “Molts supervivents creuen que el càncer no té gaire impacte en el seu dia a dia, però hi ha pacients que sí que necessitaran suport psicològic addicional”, puntualitza a Sinc Victòria Willard, membre del departament de Psicologia de l’Hospital de Recerca Infantil St. Jude (EUA).

    Aquesta és una de les conclusions d’un treball dirigit per la psicòloga, en què s’ha analitzat com percebien la malaltia més de 3.000 adults que la van superar en la seva infantesa. “És important que les clíniques que tracten avui aquests pacients avaluïn tant la salut física com la psicològica com a part de les seves cures”, recalca Willard.

    L’angoixa emocional afecta molts aquests adults, fruit dels trastorns crònics que experimenten després del tractament oncològic en la infància. Segons una investigació realitzada en més de 5.000 pacients curats, les patologies endocrines i pulmonars s’associen amb depressió, mentre que les cardíaques i pulmonars, amb ansietat.

    Per la seva banda, el tractament relacionat amb aquestes malalties es relaciona amb símptomes d’estrès posttraumàtic. Davant problemes psicològics d’aquest tipus, s’ha produït un increment de la prescripció d’antidepressius en aquest segment de la població.

    El seguiment després de l’alta

    Ja sigui físic o mental, “al voltant del 75% dels supervivents de càncer infantil experimenta alguna seqüela tardana i el 25% d’elles són severes o potencialment mortals”, adverteix a Sinc Natalie Bradford, investigadora al servei de Càncer Juvenil de Queensland (Austràlia). Després d’analitzar 17 estudis sobre els efectes d’aquesta malaltia en l’edat adulta, Bradford aposta per una avaluació cas per cas.

    “Cal un seguiment a llarg termini per vigilar les complicacions del tractament i d’un segon càncer. Cada cas requereix atenció i derivació individual a l’especialista adequat”, destaca la investigadora.

    Una petició que comparteixen els pacients i les associacions que els aglutinen. A Espanya, les unitats de referència d’oncologia pediàtrica fan un seguiment fins a 10 anys després de finalitzar el tractament.

    “Transcorregut aquest període, es realitzen unes proves completes i es dóna l’alta definitiva. Si hi ha alguna seqüela com a conseqüència del càncer o del tractament rebut, es remet el nen o adolescent a l’especialista corresponent”, expliquen fonts de la  Federació Espanyola de Pares de Nens amb Càncer. “En cas contrari, un cop obtinguda l’alta, ja no hi ha protocol de seguiment a llarg termini”, denuncien.

    Catalina Márquez, coordinadora de la Unitat d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Virgen del Rocío (Sevilla), recorda que hi ha guies internacionals de vigilància a llarg termini que estan adaptades i traduïdes a l’espanyol. El seu disseny depèn de les societats científiques.

    “S’està treballant en l’harmonització de les cures a escala mundial perquè tots els adolescents i adults joves que han superat un càncer en la infància tinguin les mateixes oportunitats d’accés a un programa de seguiment individualitzat”, manté l’oncòloga. El sistema inclourà el risc de desenvolupar efectes secundaris a llarg termini a causa de la malaltia o al tractament.

    Un ‘passaport’ per seguir lluitant

    Amb aquesta mateixa filosofia es va crear el passaport del supervivent, un document electrònic i en paper que es lliura al pacient una vegada que finalitza la medicació i que inclou tota la informació relativa a la seva història clínica. També descriu el tipus de tumor, les seves característiques clíniques i biològiques, el tractament i les intervencions quirúrgiques realitzades.

    En funció d’aquestes dades, el passaport orienta sobre els possibles efectes secundaris i dóna recomanacions. A Espanya està començant a estendre’s la seva versió en paper, però falta la digital, que serà accessible des del resta de països europeus.

    “Si el supervivent disposa del passaport, el seu metge de família podrà derivar fàcilment a l’especialista corresponent quan sigui necessari, ja que aquest document establirà les pautes personalitzades del seu seguiment a llarg termini”, ressalten des de la Federació Espanyola de Pares de Nens amb Càncer.

    En cas de no tenir-lo, el pacient també haurà d’acudir al metge de família, però com no consten les dades completes del tractament oncològic, serà més difícil identificar els efectes secundaris.

    “Les barreres que troben aquests metges són el difícil accés a la històries clíniques i, per tant, l’escassa informació sobre la malaltia i els seus tractaments, a més de sentir-se poc preparats per avaluar o manejar els efectes tardans”, addueix Márquez.

    Vanessa, de moment, no té el seu passaport de supervivent. Quan li van donar l’alta mèdica amb 21 anys encara no s’havia posat en marxa. Encara que de moment no aprecia cap símptoma en el seu organisme, és la primera a demanar que s’estableixi un seguiment a llarg termini. La jove és molt conscient dels efectes que pot tenir en un futur no tan llunyà.

    Aquest és un article publicat a l’Agencia SINC

  • El beure i les seves circumstàncies

    Hi ha pocs assumptes sobre l’estil de vida i la salut tan difícils de considerar objectivament com el consum d’alcohol. La dificultat no està a reconèixer els riscos de l’abús agut i, sobretot, del consum crònic, ja que està provada la seva relació amb diversos tipus de càncer, danys al fetge, la demència alcohòlica i una llista de 200 trastorns. És sabut que l’alcohol causa cada any 3,3 milions de morts (el 5,9% de la mortalitat global) i que és una de les primeres causes de morbiditat i lesions, segons dades de l’OMS. La dificultat es troba, entre altres coses, en traduir el coneixement en canvis d’hàbits, aclarir els efectes del consum lleuger i moderat (entre altres coses, per la impossibilitat ètica de realitzar assaigs clínics) i definir el llindar del consum de baix risc, encara que probablement això sigui una quimera. Un dels esculls principals, però no l’únic, és que hi ha un indissimulat anhel social que aquest límit estigui el més allunyat possible de l’abstinència. Aquest anhel té a veure amb la mil·lenària relació que té l’alcohol amb moltes societats, la seva associació amb el menjar i les celebracions, els interessos econòmics i els prejudicis dels investigadors.

    Tot i que el problema de l’alcohol té una dimensió global, Europa occidental és la regió del món on més alcohol es beu proporcionalment, mentre que al sud d’Àsia o el nord d’Àfrica amb prou feines es beu (al mapa mundial del consum d’alcohol de Worldmapper il·lustra gràficament aquestes diferències). I és també la zona on més begudes alcohòliques es produeixen i més s’investiga el problema de l’alcohol i la salut. Tot i que la bibliografia té ja dimensions oceàniques, encara queden moltes qüestions per aclarir. Mentre la relació del consum d’alcohol amb el càncer i les malalties hepàtiques està ben documentada, persisteix, per exemple, un cert debat sobre el suposat efecte cardioprotector del consum lleuger o moderat de vi, si bé cada vegada amb evidències en contra més sòlides. Els potencials efectes negatius de l’alcohol sobre el cervell i les funcions cognitives són encara més incerts i difícils d’estudiar. Un recent estudi publicat a BMJ assenyala que fins i tot el consum moderat s’associa amb canvis estructurals en el cervell, però aquesta investigació observacional, malgrat el seu rigor i amplitud, no permet concloure que causi un deteriorament cognitiu.

    La ciència pot considerar-se com un poderós instrument que a poc a poc va aportant una imatge més nítida sobre una qüestió. En el cas de l’alcohol i la salut, està clar que les dones embarassades i les persones amb certes patologies s’han d’abstenir de consumir-lo. També sembla clar que no hi ha raons de salut perquè les persones que no beuen comencin a fer-ho. Així mateix, es va imposant la idea que una persona sana que beu de forma lleugera o moderada assumeix un risc que, encara que probablement és baix, ha de ser estimat amb més precisió. Finalment, sembla definir-se cada vegada amb més claredat que no hi ha cap nivell de consum d’alcohol que sigui beneficiós i estigui exempt de riscos. No obstant això, hi ha una pregunta impertinent que no s’acaba d’afrontar: per què algunes persones beuen més del que és saludable per a elles? Beure massa, sigui el que sigui massa, és un símptoma d’alguna cosa que necessita ser estudiat millor. Per enfocar el problema de l’alcohol cal considerar les circumstàncies socials, culturals i econòmiques que influeixen en el seu consum, però també les psicològiques de cada individu. I fins i tot les mèdiques i científiques, ja que no oblidem que l’actitud dels metges cap a l’alcohol ha oscil·lat entre l’aprovació del consum controlat i la condemna, i que el 1977 The Lancet suggeria que l’alcoholisme era més una etiqueta que una malaltia.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Així influeix la indústria farmacèutica en les prescripcions mèdiques

    L’any passat la indústria farmacèutica, representada a Espanya per Farmaindustria, va decidir fer un pas important cap a la transparència en el sector, publicant les dades dels pagaments realitzats a professionals i organitzacions sanitàries. No obstant això, la publicació d’aquestes dades ha reobert el debat al voltant del control que la indústria manté sobre la formació continuada dels metges i sobre la seva influència en les decisions dels facultatius a l’hora de prescriure medicaments.

    La contínua evolució dels tractaments farmacològics fa que sigui necessari que els metges s’actualitzin amb relativa freqüència, el que es coneix com a formació continuada. Aquesta formació, que es barreja amb activitats publicitàries, es recolza fonamentalment en el contacte amb visitadors mèdics, que són representants de les farmacèutiques, així com en l’assistència a congressos o cursos i per mitjà de publicacions especialitzades.

    La major part d’aquesta formació és finançada per la indústria farmacèutica, el que, segons el parer de diverses organitzacions, suposa un risc a causa de la pèrdua d’independència. Segons el president de la plataforma NoGracias, Abel Novoa, «a causa de l’abandonament de les administracions públiques, les activitats de formació han acabat controlades per la indústria, que acaba imposant els seus interessos». Novoa assegura que «la relació entre metges i indústria pot ser productiva, però el problema està en determinar quines activitats són beneficioses per al pacient i quines no».

    Pel director de la Unitat de Supervisió Deontològica de Farmaindustria, José Zamarriego, l’objectiu de les activitats de formació és «ajudar al metge a que prescrigui segons l’evidència científica disponible» i encara que no nega la influència que es pugui exercir sobre els facultatius, aclareix que aquesta es pot considerar «positiva en la mesura en què se li ofereix al metge informació sobre els millors medicaments disponibles».

    La influència negativa dels visitadors

    El primer contacte entre la indústria i la comunitat mèdica es realitza mitjançant els coneguts com visitadors mèdics, representants de la indústria que ofereixen informació als especialistes sobre els medicaments disponibles. Encara que el seu nombre s’ha reduït dràsticament durant els últims anys, a causa de la crisi i als diversos canvis en la regulació, aquests professionals segueixen sent un important canal de comunicació entre els laboratoris i els facultatius.

    «Abans que un metge prengui una decisió ja ha tingut a un exèrcit de representants que han anat a recordar-li el bo que és un medicament, el que acaba influint en la seva decisió, de manera que acaba prescrivint els nous medicaments pensant que està fent el millor per als seus pacients, quan no sempre és així», explica Novoa.

    Zamarriego dissenteix i recorda que «els metges són grans professionals, que estan molt ben formats» i assegura que «no es pot pensar que se’ls pot enganyar amb facilitat». A més, insisteix a recordar que els medicaments estan recolzats per estudis científics i que des de la seva unitat es treballa perquè sempre s’ofereixi «informació rigorosa».

    No obstant això, un recent estudi mostra que efectivament els contactes amb representants de la indústria poden debilitar la qualitat de les prescripcions. Segons els autors d’aquesta investigació, hi ha «una associació consistent entre les activitats relacionades amb la promoció d’un medicament i un augment inadequat de les taxes de prescripció o una reducció de la qualitat de la prescripció», de manera que recomanen «restringir les interaccions metge-indústria».

    Els congressos mèdics controlats per la indústria

    L’altre gran cavall de batalla d’aquesta relació són els congressos mèdics, patrocinats i finançats majoritàriament pel sector farmacèutic. A Espanya només algunes societats mèdiques han tractat de dur a terme congressos independents, cosa que tracta de promoure la plataforma NoGracias a través d’unes sèrie de recomanacions perquè els congressos estiguin «basats en els valors d’austeritat, independència, transparència, proporcionalitat i progrés científic».

    També des de Farmaindustria s’han fet esforços per millorar en aquest aspecte i Zamarriego assegura que des de la seva unitat es treballa perquè «l’interès científic sigui l’únic a tenir en compte a l’hora d’assistir a un congrés». D’aquesta manera, el codi d’autoregulació és el que determina «quan un laboratori farmacèutic pot patrocinar l’assistència d’un metge a un congrés», explica Zamarriego, desautoritzant els que no compleixen les condicions del codi de bones pràctiques.

    No obstant això, Novoa considera que el problema va més enllà i exigeix ​​un major grau d’independència. «Ningú s’imagina un jutge menjant amb una de les parts d’un judici o que li paguin un congrés, però això és el que està succeint en el món de la medicina, perquè el metge és un jutge que ha de determinar quin és el millor remei per a un pacient i una de les parts li paga viatges, hotels, cursos, llibres o àpats».

    En aquest sentit es pronunciava fa uns anys l’investigador de la Universitat de Stanford, John Ioannidis, en un controvertit editorial publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina. Ioannidis assegura que «hi ha suficients proves que els congressos mèdics estan al servei de valors molt qüestionables que van en contra de la medicina i el sistema de salut» i que «només afavoreixen els departaments comercials de les farmacèutiques i a les cadenes hoteleres».

    Limitar el contacte directe entre metges i indústria

    Des de NoGracias consideren que hi ha massa laxitud en el sector i que s’hauria d’elaborar un marc regulador més estricte, que eviti «el contacte directe de la indústria amb els metges, perquè això no beneficia els pacients, ni val perquè els metges estiguin millor formats», explica Novoa.

    En aquest sentit també s’ha pronunciat el president de la Federació d’Associacions Científico-Mèdiques, que ha assegurat que el fet «que les aportacions de la indústria es vehiculin a través de les nostres organitzacions contribuiria» a què els professionals puguin «accedir sense traves a una formació de qualitat i independent».

    Així ho farà a partir del pròxim 1 de gener de 2018 la patronal del sector de les tecnologies sanitàries, FENIN, que, a diferència de Farmaindústria, ha especificat en el seu codi ètic que «les empreses no donaran ajudes a professionals de la salut a títol personal».

    Zamarriego, però, considera que «la clau no és tant el fet que els ajuts es concedeixin a professionals concrets o entitats, com que aquestes transferències de valor siguin absolutament transparents» i insisteix que el sistema de transparència de Farmaindustria «compta amb l’aval explícit de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades».

    Publicitat vs formació

    La legislació espanyola fa referència al conflicte d’interessos en l’àmbit sanitari per mitjà de la llei de garanties i ús racional del medicament, que «prohibeix l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis» per part de la indústria als professionals sanitaris.

    No obstant això, els pagaments a metges que realitza la indústria, als quals se solen referir com transferències de valor, es consideren com a activitats de publicitat o de formació, de manera que queden excloses de l’esmentada llei. D’aquesta manera, les relacions econòmiques entre la indústria farmacèutica i la comunitat mèdica estan essencialment regulades a través dels seus propis mecanismes d’autoregulació.

    L’actual polèmica respecte a les transferències de valor ha sorgit perquè l’Agència Tributària considerava aquests pagaments com retribucions en espècie i, per tant, han de tributar. Tant Farmaindustria, que es refereix a aquests pagaments com «beques per a l’assistència a congressos», com el PP i Ciudadanos, addueixen que la formació dels metges hauria d’estar lliure de càrregues fiscals, però, segons l’actual legislació molts d’aquests pagaments són considerats com a publicitat i no com a formació.

    De fet, segons el Reial Decret que regula la publicitat dels medicaments, es consideren com a tal «les visites mèdiques efectuades pels visitadors mèdics», «el subministrament de mostres gratuïtes» i «el patrocini de congressos científics en què participen persones facultades per prescriure o dispensar medicaments i, en particular, el fet de córrer a càrrec amb les despeses de desplaçament i estada amb motiu d’aquests congressos».

    Pocs estudis sobre el conflicte d’interessos a Espanya

    Encara que a Espanya el conflicte d’interessos en l’àmbit mèdic amb prou feines ha estat analitzat en la bibliografia científica, l’any 2009 es va publicar una investigació en la qual es van analitzar 9 revistes mèdiques espanyoles. Els resultats van mostrar que el 92,8% dels autors havia rebut algun tipus de finançament de la indústria en l’últim any, sent el més freqüent el pagament de viatges i inscripcions a congressos.

    Sobre la posició dels metges respecte a aquests conflictes d’interès, tot just existeixen dades a Espanya, encara que un estudi realitzat a Catalunya el 2004 mostrava que el 70% dels metges considerava ètic acceptar inscripcions a congressos o cursos i un 20% el pagament de viatges.

    A escala internacional, l’anàlisi més recent sobre la posició dels metges respecte a aquesta qüestió es va publicar el passat mes de març als EUA i els seus resultats indiquen que, tot i que més del 90% dels metges enquestats són conscients de l’existència de normes que regulen els conflictes d’interès en les seves institucions, hi ha diversos àmbits en què hi ha un profund desconeixement.

    Només el 77,5% coneix les normes sobre acceptació de regals, menjars o activitats lúdiques i menys del 59% té coneixement de l’existència de limitacions a l’hora de participar en esdeveniments patrocinats per la indústria o de rebre fons de la indústria per a formació. Pel que fa a les polítiques de restricció d’accés als representants de vendes, només el 21,8% reconeix saber alguna cosa. Un percentatge similar (22,6%) als que tenen algun coneixement sobre les normes de reclutament de pacients per als assajos clínics finançats per la indústria.