Blog

  • El ‘Me Too’ dels abusos a la universitat posa en evidència un “sistema feudal”

    La Gisela (nom fictici per a preservar la seva identitat) és una professora i investigadora de la Universitat de Barcelona que va patir l’assetjament quan estava fent la tesi i el seu director se li va insinuar. Després va viure l’abús de poder que va patir una companya seva, la Joana (també un nom fictici) per part d’una reputada catedràtica de la Universitat de Barcelona.

    La Gisela recorda que «sempre s’ha dit que la universitat és l’últim reducte feudal i, en certa manera, una mica l’estructura és aquesta: els serfs -alumnes- estan lligats al seu senyor -professors, catedràtics i directors de tesi- i, per sobre d’aquest, està el rei -equips directius a la universitat-, qui lluita per l’equilibri de poder amb els senyors feudals».

    Aquesta estructura de poder, lamenta la Gisela, encara s’entén com a normal a les universitats. «I si llavors el rei no actua en favor dels serfs perquè els senyors feudals tenen molt de poder, els servents acaben sent utilitzats en favors d’uns i d’altres i queden desprotegits», afirma la investigadora. La coartada és «la famosa independència de la universitat, que funciona una mica com l’església: si hi ha un problema, ja ens ho solucionem nosaltres internament».

    Verticalitat i poder

    Es tracta de tota una verticalitat del sistema universitari, en el qual les persones de sota sempre necessiten les de dalt per ascendir -per ser qualificades, per fer una tesi, per aprovar un projecte- és a dir, que no tenen llibertat per fer el seu recorregut. Aquesta dependència jeràrquica que hi ha a la universitat afavoreix que hi hagi persones que concentren gran part del poder.

    Andrés González Bellido, psicòleg i coordinador del Grup de Treball Bullying i Ciberbullying del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considera que «s’acaben executant relacions de violència en les quals el professor utilitza el poder i la força que li dona el rang que ostenta. Realment, és com un sistema feudal, perquè és un sistema en el qual hi ha diferències de poder tenint en compte el rang».

    La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Maria Olivella, reconeix que «la universitat és una institució molt vertical: es tracta d’una feina d’escala en la qual els predoctorals treballen pels postdoctorands, aquests solament pels professors o els directors d’investigació, i després tots pels grups de recerca i pel catedràtic. Això genera unes relacions de poder molt potents. Si tens clar que vols quedar-te a la universitat, és difícil fer una denúncia, perquè és un entramat on sempre el de sota depèn del de dalt».

    Si preguntem a experts, testimonis o víctimes què sosté aquest sistema feudal caracteritzat per la jerarquia i la concentració de poder en unes poques figures, s’assenyalen dos pilars bàsics: la por i la precarietat.

    Por i precarietat

    El «factor por» és fonamental, així ho assenyala González Bellido. «Les persones que són víctimes el primer que tenen és por, aquesta sensació de dir què em passarà si ho denuncio, si poso les cartes sobre la taula». La Joana, una de les víctimes amb les quals hem parlat, confessa que «continuo tenint por avui dia, encara un any després d’haver denunciat, jo he deixat d’anar a congressos científics per no trobar-me-la».

    La Joana diu ser «conscient que, des que he denunciat, he quedat exclosa de tot el sistema, perquè si envio un article a qualsevol revista, hi ha moltes probabilitats que ella o algú del seu cercle sigui un dels correctors anònims i, només per qui soc jo, em rebutgin l’article».

    La precarietat és l’altre gran factor de vulnerabilitat. Olivella, argumenta que «la precarietat fa que molta gent -tant alumnat com professorat- accepti segons quines condicions, se senti més insegura o tingui més por de perdre la feina».

    Els ‘senyors feudals’

    La Gisela explica que els ‘senyors feudals’, en alguns casos, són «catedràtics que aconsegueixen finançament, projectes europeus o d’on sigui, aporten molts diners a la universitat, i són peces claus i, llavors, tot i que des de dalt s’omplin la boca de protocols i de lemes com «tolerància zero contra l’assetjament», sembla que tinguin por de parar els peus a aquesta gent», remarca. «Però a l’hora de la veritat, per les experiències de la gent que ha denunciat i de molta gent que havia denunciat abans i que se’ls havia frenat les denúncies, sembla que els reis (els directius) han de mantenir un equilibri amb aquests catedràtics i les víctimes queden a expenses de veure què pacten entre el rector i el catedràtic acusat d’assetjament». La Gisela apunta que molts cops els equips rectorals es renten les mans i fan com qui no veu per què «aquests catedràtics assetjadors són peces clau per al finançament universitari».

    Per això, totes aquestes situacions que es produeixen són una qüestió de grup, emfatitza el psicòleg González Bellido: «És determinant que hagin estat treballades prèviament en comunitat, perquè no solament és el teu cas; els altres també ho saben i quan hi hagi els símptomes han d’intervenir».

    Protocols i denúncies

    Totes les universitats catalanes disposen d’un protocol contra les violències masclistes, però, vistes les dades, es fa evident que aquests no garanteixen que aflorin tots els abusos que es donen. Les universitats reconeixen un mínim de 33 casos d’assetjament, siguin per motius sexuals o laborals.

    Andrés González Bellido explica que, segurament, el problema rau en com entenem el protocol, que «no és un instrument de prevenció sinó d’intervenció». «Pel que sé, no hi ha cap universitat que faci processos de prevenció integrals i sistemàtics sobre situacions de violència, tant entre alumnes com professorat-alumne».

    González Bellido recorda que «un protocol no prevé, intervé i és necessari, però és diferent d’un programa de prevenció i això funciona com en els constipats; s’ha de prevenir abans d’haver de curar». El psicòleg insisteix en la necessitat de voluntat política per a vehicular un canvi de paradigma en el qual no deixem passar «ni el més petit símptoma de violència que fan anar-se afeblint a l’alumne davant un catedràtic amb molt de poder». Per això, com bé explica, és necessària una formació.

    Protesta d’estudiants a la UAB contra l’assetjament | Twitter Col·lectiu de Doctorandes en Lluita

    Si preguntem a les víctimes, totes coincideixen que no confien en els protocols, que les fan «reviure el trauma» i que «acaben en el mateix: impunitat per l’assetjador o assetjadora». A més, totes aquelles que s’han atrevit a denunciar manifesten que els processos són lents i poc eficaços i el cost personal i acadèmic que paguen és molt alt: a vegades han de continuar relacionant-se amb el docent assenyalat, no obtenen informació de l’evolució de les seves denúncies i queden apartades d’un sistema en el qual és molt difícil escalar.

    Isabel Muntané, professora associada de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, lamenta que la via de la denúncia és complicada i, molts cops, revictimitza la víctima, sobretot en casos d’assetjament o abús per raons de sexe. «I això succeeix en tota la societat en general; has passat aquesta situació gens agradable, denuncies i possiblement no acabarà en res sinó el contrari; acabaràs tu encara més destrossada i se’t tancaran encara més portes en l’àmbit laboral i universitari». Tot això provoca «un rebuig a recórrer al sistema malgrat que teòricament està preparat per a poder gestionar-ho».

    La Gisela explica que, per sort, el jovent està perdent la por que hi havia abans i això li fa tenir esperança. Tot i això, lamenta, «quan vols denunciar molta gent intenta que callis, fer-te veure que els abusos formen part del sistema o que no és per a tant, però ara els joves, que veuen que una tesi tampoc no els assegura res dins el mercat laboral, l’únic que volen és que se’ls respecti i tenir uns mínims garantits».

    Patriarcat

    Muntané denuncia que «aquestes estructures de poder no deixen de ser un reflex de què passa a la societat, que està regida per un sistema patriarcal on els homes tenen molt més poder, ocupen els espais més elevats de la carrera acadèmica i, en conseqüència, poden prendre decisions que afecten més a tota la comunitat», segueix la periodista. A més, afegeix, «en general, són homes que no tenen una perspectiva feminista ni pateixen aquestes violències, aquests abusos de poder;, per tant, és difícil que sense una voluntat, formació ni preparació puguin incidir en evitar aquests abusos».

    Maria Olivella denuncia que «el coneixement sempre ha estat molt dominat per homes, i per a les dones és entrar en un terreny supermasculí -en un grau o un altre depenent de la disciplina-, però això també ha afavorit les conductes d’assetjament sexual, per exemple». Muntaner afegeix que la gran càrrega que encara pateixen les dones pel que fa a les tasques de la llar i les cures, «els hi impedeix centrar-se i ascendir en la seva carrera acadèmica».

    A més, «el fet que el professorat associat sempre estigui amb un peu fora afavoreix la feblesa del sistema per la por que per exposar un abús el teu contracte ja no es renovi, per inferioritat de condicions», explica la periodista i professora associada, Isabel Muntané.

    La resposta de les universitats

    La secretaria general i responsable de les Polítiques d’igualtat i inclusió de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Esther Zapater, fa una «valoració positiva» del fet que aflorin casos, doncs, segons explica «això vol dir que tenen confiança en la institució». Zapater insisteix que, un cop fet aquest primer pas, les afectades necessiten que la institució actuï i que, des de la UAB, ho estan fent. Això, però, «no vol dir que ho fem tot perfecte ni amb la celeritat que caldria i que voldríem; hi ha molts elements inclosos aquí i el principal és el marc legal». L’important, assegura, és que «les víctimes no estan soles».

    Des d’universitats com Blanquerna admeten que potser no han fet prou visibles els mecanismes i figures per denunciar davant situacions «que ningú no hauria de patir». Alhora, anuncien la seva intenció d’estar «més preparats» en cas que es donin nous casos. El degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, Josep Lluís Micó, però, alerta que des de la universitat es va actuar segons el protocol i que ho van fer «el més ràpid possible». Tot i això, expliquen a Catalunya Plural que estan revisant el seu protocol d’actuació davant d’assetjament.

    El vicerector de personal docent investigador de la Pompeu Fabra, Pablo Pareja, també admet falta de claredat i transparència amb els mecanismes d’intervenció i es mostra preocupat perquè no arribin de la manera que hi hauria a la vida de les persones «en un moment en què podrien necessitar-los». Reconeix que, segurament, els procediments de vegades són «massa complexos i no prou àgils».

    I afegeix que, des de les universitats, tenen moltes limitacions. La primera, que durant molt de temps «no s’han pres aquests casos amb la seriositat que corresponien». Apunta, doncs, a la necessitat d’assumir el desafiament d’implementar «tot allò que els protocols ja recullen i posar la universitat a disposició de l’alumnat», com per exemple, reforçant el servei d’atenció psicològica o assessorament jurídic.

    Estudiants de la UAB es mobilitzen contra l’assetjament sexual | SEPC

    Entre les estratègies que caldria tenir en compte per lluitar contra els abusos a les universitats, diferents experts destaquen la necessitat d’agilitzar els processos i de posar la víctima al centre, alhora que protegir-la i incidir en la «reparació». La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya apunta també aquesta necessitat de treballar en un «postprotocol», perquè si no, les víctimes queden damnificades i frustrades.

    Per part seva, les víctimes troben a faltar protecció quan denuncien, agilitat en el procés i que les universitats prenguin cartes en l’assumpte, ja que, segons la Gisela, de moment la solució es comença a buscar un cop les víctimes denuncien per via judicial i no abans. Reivindica que, avui en dia «la universitat va més endarrerida que l’església en aquest sentit, i des de dins puc corroborar que, quan s’assabenten d’un cas, continuen tapant-lo fins que els hi explota al damunt», argumenta.

    La Joana, qui va haver de canviar-se d’universitat per a poder continuar amb la seva tesi, explica que no ha rebut la compensació que li van prometre. «A punt de complir amb el període del doctorat, em trobo que, a més de l’assetjament i malestar que he patit, no he recuperat els diners per fer la tesi».

    El Me Too

    El psicòleg González Bellido argumenta que en el moment en què hi ha una denúncia i socialment se li acaba donant «la raó» a la víctima es genera una espècie «d’efecte dominó» que ajuda a perdre la por a la resta. «Per tant, això fa que es generi una sensació de grup arran d’una mateixa experiència que actua com a facilitador per a fer el pas i les fa sentir-les molt més fortes i segures», explica Bellido. Un exemple l’obtenim si analitzem la majoria de les situacions, sobretot de caràcter sexual, que es donava amb el moviment Me Too als Estats Units on, arran d’un cas se’n van destapar molts més.

    Els experts insisteixen en el fet que no és que avui dia hi hagi més casos, sinó que fa més d’una dècada que en l’àmbit social «s’està coent un procés de sensibilització i conscienciació social». Així doncs, sobretot els joves són cada cop més conscients i capaços d’identificar situacions de violència. Aquest canvi progressiu de mentalitat té com a conseqüència que, si féssim una estadística, segurament sortirien més casos, pel simple motiu que «moltes de les conductes que són considerades abús avui dia abans no estaven tipificades com a tal i llavors era impossible que es denunciessin».

  • La primera placenta artificial d’Europa que Barcelona prepara ja ha permès sobreviure dotze dies el fetus molt prematur d’una ovella

    Prematurs extrems es consideren els nascuts abans de les 28 setmanes de gestació, quan són encara immadurs la majoria dels òrgans. La supervivència d’aquests nadons es situa entre el 25 i el 75% i, sobre aquells que aconsegueixen sobreviure recau una major incidència de patologies que poden provocar que els òrgans no es desenvolupin bé.

    Des de fa dos anys i mig, un equip d’investigadors liderat pel doctor Eduard Gratacós treballa a Barcelona el desenvolupament d’una fidel reproducció de les condicions naturals de l’úter materialitzada en un prototip de placenta artificial, una mena de pre-incubadora. L’arribada idònia d’oxigen, líquid amniòtic i tot el que pugui necessitar el fetus per al seu correcte desenvolupament està incorporat en aquest úter de laboratori del qual aquest dilluns s’ha fet pública la seva exitosa eficàcia. En aquesta placenta artificial s’ha aconseguit que sobrevisqui dotze dies en bones condicions fetals la cria d’una ovella que va ser extreta de l’úter de la seva mare amb sis mesos de gestació. Això evidencia que el manteniment d’un prematur molt extrem en un sistema de placenta artificial és viable.

    Aquests han estat els resultats de la primera fase del projecte anomenat CaixaResearch Placenta Artificial, el primer projecte experimental en un model animal de placenta artificial a Europa. És la taula d’assaig per aconseguir que els fetus humans, nadons prematurs extrems, surtin de la mare i continuïn la seva maduració sense perill per a ells ni per a la mare. S’evitarien així infeccions que les mares poden contagiar als seus nadons abans, durant i després del part, més encara tenint en compte les condicions de fragilitat d’un nadó tan prematur.

    Imitant la natura

    La placenta artificial és un contenidor translúcid fabricat amb material biocompatible i connectat a un sistema de circulació de líquid amniòtic que permet mantenir el fetus en un entorn líquid aïllat dels estímuls exteriors, però accessible per fer controls ecogràfics i permetre el monitoratge continu del fetus.

    S’ha creat a més un sistema de circulació extra corpòria, compost d’una membrana que oxigena i un sistema de peces (tubuladures) dissenyades específicament per facilitar la circulació sanguínia i la seva oxigenació, que simula el que es produeix de manera natural a la vida intrauterina gràcies a la placenta materna i el cordó umbilical. L’equip interdisciplinari del projecte ha treballat també en la creació d’un sistema de monitoratge no invasiu en temps real que permet mantenir una vigilància permanent de manera remota per tal que l’equip mèdic pugui tenir un control intensiu de l’estat i el desenvolupament del fetus. Així mateix, s’han dissenyat protocols propis de suport mèdic que inclouen l’administració de nutrició, hormones i altres medicacions, i que preveuen els possibles escenaris clínics i les actuacions mèdiques necessàries per revertir-los

    Segons ha explicat el  doctor Gratacós: 2Aquest és un dels projectes de recerca més disruptius i singulars que es poden realitzar avui a medicina fetal. Només disposar d’una plataforma experimental com la que es construirà ja permetrà investigacions paral·leles de gran importància per entendre el desenvolupament fetal normal i anormal. Això ampliarà la capacitat d’atraure inversió per R+D+I a Barcelona, Catalunya i Espanya, i una nova generació de tècniques i procediments que revolucionaran la medicina fetal i neonatal actuals”.

    El projecte el desenvolupen conjuntament BCNatal, centre clínic i d’investigació en medicina fetal i neonatal de referència internacional adscrit a l’Hospital Clínic Barcelona i a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona. En aquesta gran aposta de recerca en salut hi treballen més de 35 investigadors de manera directa, amb la col·laboració de més de 30 professionals més.

    En paraules del Dr. Eduard Gratacós, especialista en medicina fetal i perinatal i director de BCNatal, “és una proesa haver arribat als 12 dies, i d’aquí a final d’any intentarem arribar a les 3 setmanes i, potser fins a les 4 l’any que ve. És molt delicat, però  volem acabar l’any amb un model molt preclínic, el més semblant possible al que faríem servir amb humans”. Gratacós creu que “en un parells anys aquesta prova pilot podria portar-se ja a la clínica”.

    I tal  com  expliquen des de BCNatal, “a més a més de disminuir significativament les complicacions derivades de la prematuritat extrema (i altres condicions fetals), augmentant la supervivència i reduint la morbiditat associada a la prematuritat extrema, en una fase més avançada, faria possible intervencions sobre el fetus en malformacions o malalties greus.

    Ara l’equip acabarà de perfeccionar determinades parts del sistema, com ara els oxigenadors o les cànules que aporten tot el que necessita el fetus per desenvolupar-se com si continués fins al temps adequat de gestació a dins de l’úter de la seva mare. Serà part d’una segona fase -d’uns 2,5 a 3 anys de durada- per al desenvolupament de la qual la Fundació “la Caixa” aporta 4,3 milions d’euros, després dels 3,35 milions que va aportar a la primera fase del projecte.

    Els hàndicaps de la prematuritat

    “Actualment, s’estima que fins a 25.000 fetus pateixen problemes greus anualment a Europa. Són fetus que es podrien operar si no existissin les dificultats actuals per accedir-hi”, segons BCNAtal.

    Algunes de les anomalies que pateixen els nadons prematurs són: una quantitat insuficient de glòbuls vermells (anèmia), apnea i altres problemes relacionats amb la respiració, com la displàsia broncopulmonar i síndrome disneiconeonatal, un excés de bilirubina en sang, que s’associa a icterícia, una coloració groguenca de la pell i el blanc dels ulls. També poden patir una malaltia intestinal greu anomenada enterocolitis necrosant, el problema de cor conegut com a conducte arterial persistent i retinopatia del prematur, que és un problema a la retina de l’ull.

    El director general de la Fundació ”la Caixa”, Antonio Vila Bertrán; el director general de l’Hospital Clínic Barcelona, Josep Maria Campistol; el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, Manel del Castillo; el director de BCNatal i líder del projecte, Eduard Gratacós; l’especialista sènior de BCNatal i coordinadora científica sènior del projecte, Elisenda Eixarch, i el director de l’Àrea de Relacions amb Institucions de Recerca i Salut de la Fundació ”la Caixa”, Ignasi López, van presentar conjuntament els resultats de la primera fase del projecte CaixaResearch Placenta Artificial, com a primer projecte experimental en un model animal de placenta artificial a Europa.

    Transmissió des de l’úter natural fins a l’artificial

    Fins ara, mitjançant l’ús d’un model animal oví, l’equip ha dissenyat i descrit les tècniques quirúrgiques i els protocols necessaris per fer una transició sense incidents des de l’úter fins a un sistema de placenta artificial, i ha aconseguit dur a terme amb èxit totes les transicions dels últims 12 mesos. Després que un panel d’experts de cinc països, de reconegut prestigi internacional en medicina fetal i neonatal, hagin analitzat i avaluat el projecte CaixaResearch Placenta Artificial, comença ara una segona fase (2023-2026) el la qual l’equip del projecte centrarà els esforços en una millora tecnològica, en col·laboració amb la indústria, que ha de permetre optimitzar els dispositius mèdics utilitzats. A més, en aquests anys l’equip del projecte ha de dissenyar i descriure els protocols necessaris per a la transició a la vida neonatal; és a dir, el naixement del fetus des de la placenta artificial a la vida extrauterina, de manera que comenci a utilitzar els seus pulmons com qualsevol recent nascut.

    L’equip també realitzarà experiments en un altre model animal gran, com el porcí, per poder demostrar la capacitat de transferir el sistema a altres espècies, avaluarà els efectes a llarg termini sobre el desenvolupament cerebral, cardíac, pulmonar i metabòlic, i farà tots els preparatius (ètics i legals) perquè es pugui aprovar un primer estudi clínic en el context de teràpia d’ús compassiu.

    Tot i que més del 90 % dels embarassos arriben a terme amb normalitat, la vida fetal continua sent una de les fases de més risc per a l’ésser humà. Un dels problemes principals encara no resolts és la prematuritat extrema. Abans dels sis mesos d’embaràs, els pulmons, els intestins i el cervell del fetus estan poc desenvolupats i no es troben preparats per funcionar de manera correcta. Un nounat prematur extrem és, en realitat, un fetus que ha de sobreviure en un entorn molt antinatural. Amb menys de 1.000 grams de pes, aquests nounats necessiten suport respiratori i alimentació per via intravenosa per poder-se mantenir amb vida, però això pot provocar complicacions i tenir un impacte en la seva vida futura. Per aquesta raó, la placenta artificial pot ser una solució que millori la qualitat de vida d’aquests nounats.

    Els bons resultats obtinguts pel projecte es presentaran a la comunitat mèdica en el Congrés Mundial de Medicina Fetal que se celebrarà a València del 25 al 29 de juny d’aquest any, on hi haurà una sessió específica sobre placenta artificial. El grup de recerca liderat pel doctor Gratacós té un caràcter fortament interdisciplinari i compta amb la participació directa en el projecte de més de 35 investigadors de diferents disciplines (diverses especialitats de medicina, biologia, enginyeria, infermeria) i la col·laboració de 35 professionals més. A més, el projecte disposa de diversos comitès supervisors que integren experts en altres àmbits (en drets reproductius i bioètica, entre d’altres), i mares i pares d’infants prematurs. A part del projecte CaixaResearch Placenta Artificial, en aquest moment només hi ha quatre grups més al món (Filadèlfia i Michigan, als Estats Units; un consorci Austràlia-Japó, i Toronto, a Canadà) que han desenvolupat models experimentals amb avenços significatius els últims anys.

    BCNatal és un centre conjunt en el marc de l’Agrupació Sanitària Sant Joan de Déu – Hospital Clínic Barcelona. Amb quasi 7.000 parts i entre 100 i 120 cirurgies fetals a l’any, i amb 600 professionals sanitaris, dels quals gairebé 100 estan dedicats a R+D+I, BCNatal és una de les àrees clíniques maternofetals i neonatals més grans d’Europa. Es tracta d’un centre pioner en clínica i investigació en cirurgia fetal i els seus especialistes han desenvolupat i han dut a terme per primera vegada al món algunes de les tècniques actuals de cirurgia fetal. El centre rep metges dels cinc continents per a formació especialitzada i se situa entre els que tenen més producció científica internacional en aquest camp. BCNatal ha liderat grans projectes d’investigació en medicina i cirurgia fetal, i té una gran experiència en la col·laboració interdisciplinària amb centres d’excel·lència en biotecnologia, motiu pel qual disposa de l’experiència i la massa crítica necessàries per desenvolupar un projecte tan ambiciós com el presentat.

  • Esteve Fernández: “La trampa del tabaquisme és que les conseqüències no es veuen d’un dia per l’altre”

    El consum de tabac augmenta dotze vegades el risc de tenir càncer de pulmó. Però fumar també eleva el risc de patir molts altres càncers, tots els que afecten directament teixits i òrgans que es troben al llarg del recorregut de la nicotina, des dels llavis i boca, fins al còlon, recte i anus. Segons dades del Departament de Salut, l’any 2019 morien a Catalunya 26 persones cada dia per culpa del tabac.

    Esteve Fernández és cap del grup d’investigació de la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, i catedràtic de salut pública de la Universitat de Barcelona. Va començar a estudiar el consum de tabac i les seves conseqüències l’any 1997, i l’any 2000 va formar el Grup de Recerca en Tabaquisme, dins del Programa de Prevenció i Control del Càncer (PPCC) de l’ICO. El Grup desenvolupava línies de recerca sobre tabaquisme, amb projectes liderats des de l’ICO i també en col·laboració amb altres institucions, com les Agències de Salut Pública de Barcelona i de Catalunya,  l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), i grups de recerca d’altres països. Els principals objectius de la UCT són conèixer els determinants i la forma de prevenir i controlar el consum de tabac i l’exposició al fum ambiental del tabac, així com de les cigarretes electròniques, en la població. La UCT, on treballa un equip de 19 persones, és centre col·laborador de l’OMS i assessora governs de diferents països europeus.

    -Després de vint-i-sis anys de trajectòria com a investigador del consum de tabac, repassant tota la feina feta, on diries que som ara sobre aquesta qüestió?

    -Hem millorat molt, però estem anys llum de tenir la qüestió controlada. I no és un problema individual d’algú que continua dient ‘fumo perquè vull’. La indústria tabaquera alimenta aquesta addicció. I cal molta més acció en l’àmbit legislatiu, lleis més clares i controlar el preu del tabac. L’OMS ho ha dit per activa i per passiva, que incrementar el preu disminueix el consum. A França, el paquet de tabac costa el doble que el que es cobra a Espanya, i a Londres i Irlanda, el preu supera el de França. Els resultats de les nostres investigacions els hem d’explicar al qui prenen les decisions polítiques sobre directives i regulacions de publicitat i campanyes de sensibilització. I la progressió ha estat molt bona en aquest sentit, però ens hem quedat estancats.

    -Les noves generacions tornen a fumar?

    – Un 20% de la població jove fuma. Tot i que abans dels quinze anys ja experimenten i sí que hi ha alguns fumadors diaris, quan parlem de consum entre joves, les xifres més fiables volten els 24 o 25 anys. Quant a la proporció segons el gènere, les dones fumen una mica menys que els homes. En la població general, ho fan 18% les dones i un 28% homes, amb un 21% de mitjana. Som lluny encara del 10% dels països que ho estan fent millor, com els Estats Units, els països nòrdics, el Regne Unit o Irlanda.

    -Com es pot fumar encara tant quan el consum de tabac es vincula a tantíssims càncers i malalties del cor?

    -La trampa del tabaquisme és que les conseqüències no es veuen d’un dia per l’altre. Hi ha un perfil de fumador que es dona bastant:  jove, esportista, que fins i tot corre maratons i fuma i beu sense donar-li importància. La percepció del risc del tabac entre els joves és molt baixa. El mateix passava amb el casc i el cinturó de seguretat, fins que van començar a posar multes. Complir les lleis ha donat molt bons resultats. Entre les dones de la generació de la democratització del país, coincidint amb la fi del règim franquista, ara, el càncer de pulmó està augmentant un 5% més cada any. I això és fruit del tabac que van començar a consumir sota la falsa premissa d’igualtat venuda per les tabaqueres. El que es fuma avui, mata d’aquí a 15 o 20 anys, per això la percepció del risc és menystinguda. En el cas de les conseqüències cardiovasculars, els efectes són a més curt termini. A l’any de prohibir fumar en bars i restaurants, els índexs d’aquesta afectació ja va baixar. Tant a Espanya com a Anglaterra i a Irlanda, les malalties cardiovasculars van començar a disminuir per la lluita contra el tabaquisme. Els beneficis de les lleis del tabac han estat immensos, sobretot han desnormalitzat fumar en espais interiors públics. Els joves que ara tenen vint anys no han vist mai fumar en un bar.

    -El consum de tabac es va vendre amb molt de glamur. Però avui encara, en molts ambients, i per a moltes persones, per tant, fumar està ben vist. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), no obstant parla clarament d’epidèmia de tabaquisme.

    – El tabaquisme és una malaltia en si mateixa, recollida com a tal en els manuals de salut. S’ha de curar per totes les conseqüències negatives que comporta. Per això nosaltres no parlem mai de l’hàbit de fumar, perquè una cosa habitual no s’acostuma a relacionar amb una cosa dolenta. I fumar ho és.  És una addicció a la nicotina.

    -El fumador ‘social’, sobretot, no es deu considerar addicte.

    -A nosaltres, el fumador de baixa intensitat també ens preocupa molt. Perquè hi ha el perill que, en qualsevol moment, fumi molt més. Ho veiem quan tenen problemes amb la parella, perden la feina, o davant de qualsevol adversitat, aleshores el consum es dispara. A la nostra pàgina web, tenim una calculadora de dependència.

    – En un estudi publicat recentment pel Grup de treball de Tabac i Salut Mental de la Xarxa Catalana d’Hospitals sense Fum, s’evidencia que la falta formació sobre tabac i el consum d’aquest entre els mateixos professionals sanitaris també manlleva importància a la necessitat de deixar de fumar entre els pacients, en aquest cas de la salut mental.

    -En els estudis de base, a les carreres de l’àmbit sanitari, el tema del tabac està molt atomitzat. Un pneumòleg o un oncòleg, en tota la carrera poden arribar a sentir a parlar del  tabac dues hores només. Se’n parla molt poc, tot i saber que el tabaquisme és un factor de risc en els cinc grans grups de malalties que més afecten la humanitat:  càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, malalties pulmonars i trastorns de salut mental. A la nostra unitat, gràcies al Projecte europeu INSTrUCT liderat per la Dra. Cristina Martínez, cap adjunta de la nostra unitat, hem creat un curs en línia adreçat a estudiants o llicenciats en graus de ciències de la salut. I jo mateix, juntament amb la Dra. Martínez i les infermeres de la UCT, imparteixo una assignatura optativa sobre tabaquisme a Odontologia i a Medicina, i amb continguts també integrats al grau d’Infermeria. A qualsevol persona que tingui interacció amb el servei sanitari se li ha de plantejar la qüestió de si fuma o no, o si ho ha fet algun cop. Un dentista ha de preguntar pel tabac. Li ha d’explicar al pacient, que li pot posar un implant, però també que, si  fuma, té un 25% de risc que no vagi bé l’implant. Mentre que,  si no fuma, és molt rar que no el toleri. Si el pacient és receptiu, el dentista el pot derivar a un centre com el nostre per a fer tractament antitabac. Periodontitis, càries, infeccions de la boca tenen un vincle directe amb el consum de tabac, però a la carrera d’odontologia també hi havia, només, dues hores sobre tabac, per això ara hi fem l’assignatura optativa.

     El mateix Grup de Treball de tabac i Salut Mental va fer la Guia d’Intervenció Clínica en el  Consum de Tabac en pacients amb trastorn mental. La salut mental i les addiccions en molts casos són inseparables.

    – La proporció de fumadors amb problemes de salut mental és del 80%, 4 vegades més que la proporció de la població en general. Són pacients que tindran EPOC, infarts… Quan nosaltres vam fer el primer estudi de tabac i salut mental, fa quinze anys, no estava regulat el tabaquisme encara a les unitats de psiquiatria i es permetia fumar. Però, en general, el tabac és un tema que la psiquiatria ha tendit a deixar de banda. Més aviat s’ha fet servir com a premi al bon seguiment de les teràpies. Això fa que els pacients de malalties mentals es morin d’infart o de càncer, perquè en aquests pacients fumar es veu com un mal menor, però és un gran mal.

    -Segons dades de l’Organització mundial de la Salut, més de vuit milions de persones moren cada any a causa  del tabac. D’aquestes morts, més de set milions són degudes al consum directe del tabac i al voltant d’1,2 milions són conseqüència de l’exposició de no fumadors al fum aliè. En qualsevol moment, qui no fuma pot trobar-se també exposat al fum, caminant pel carrer, en terrasses, als accessos a edificis, gimnasos, restaurants, hospitals… Com ha canviat el perfil del fumador passiu?

    -Ara la intensitat de l’afectació als fumadors passius és menor. Anys enrere havíem vist moltes dones amb càncer de pulmó que no havien fumat mai, però convivien amb un fumador. Dos estudis diferents fets a principis dels anys vuitanta, a Grècia i als Estats Units, van arribar a la mateixa conclusió: dones no fumadores amb càncer de pulmó convivien amb fumadors.

    -Què li passa al cervell quan es fuma.

    -Al cervell tenim, totes les persones, receptors nicotínics, receptors d’endorfines i opioides que el nostre mateix organisme produeix i que ens fan sentir plaer. Aquests receptors s’activen, és com si es posessin contens, amb l’arribada de nicotina. I, si els hi vas proporcionant nicotina, desenvolupen la capacitat d’augmentar, es reprodueixen, per poder rebre’n més. Per això l’organisme automàticament demana més nicotina, perquè ha creat més receptors que l’esperen. Si deixes de posar nicotina els receptors ‘es queixen’, això és la síndrome d’abstinència. Per exemple, quan un fumador agafa un avió en un vol de llarga durada, li puja la tensió i sembla que s’hagi de morir. Amb la cocaïna, l’heroïna  i el cànnabis, funciona també així. De fet, nosaltres cada vegada veiem més la doble addicció, al cànnabis i al tabac, tot a l’hora. Hi ha molts casos de gent que, després de 4 o 5 anys d’haver consumit cànnabis ho volen deixar pels efectes secundaris, però continuen fumant tabac. Altres entren al tabac a través del cànnabis perquè ho barregen. Per saber el grau d’addicció que té una persona, nosaltres preguntem quantes cigarretes fuma al dia i, sobretot, quant de temps passa entre que es lleva de dormir a la nit, i fa la primera cigarreta. Com més addicció, més curt és aquest temps. Igual que amb l’alcohol, sigui cervesa, vi, conyac o qualsevol altra beguda alcohòlica.

    -Quins altres estudis teniu entre mans a la vostra unitat?

    – Estem fent un assaig molt prometedor, Llars sense fum, del qual encara no tenim resultats. És l’adaptació a la nostra cultura d’un programa dels Estats Units per empoderar les famílies on hi ha algun membre que fuma, perquè deixi de fer-ho, d’entrada, a casa, com a primer pas abans de deixar de fumar. Hi ha gent que admet que només fuma a dins  de casa quan no hi ha els seus fills. Però el  fum queda en l’espai, encara que no hi siguin els nens i hi queden les concentracions de nicotina. De la mateixa manera que pot arribar també als altres membres de la casa, si el fumador ho fa al balcó o a la galeria. El fum que es cola concentra nicotina a l’interior de la llar. Però encara no tenim lleis  que protegeixin els nens dels progenitors fumadors, ni a casa ni al cotxe. Als Estats Units l’eficàcia d’aquest programa ha estat del 40%.  L’estem treballant amb AMPES que ens  fan el contacte amb les famílies. Els fem una primera trucada d’orientació i els donem materials informatius sobre els efectes als fumadors passius del fum i els beneficis de deixar de fumar, també els informem sobre els recursos que poden tenir al seu abast i com gestionar la situació.  D’altra banda, estudiem patrons de consum, l’abstinència en el consum de tabac i cànnabis, la presència de publicitat subliminar del tabac al cinema i a la televisió, i altres accions conjuntes amb els estats membres de la Comissió Europea. Ara comencem un macroprojecte europeu sobre prevenció primària del càncer. El  programa Europe’s Beats Cancer Plan és que, en l’actualitat, canalitza la major part dels ajuts de recerca sobre tabaquisme.

  • Héctor Tejero, de Más Madrid: «La reducció de la jornada laboral té beneficis en la conciliació i millores en la salut»

    “Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral”, afirma Héctor Tejero. El diputat de l’Assemblea de Madrid assegura que «és una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral» i creu que és la via per ampliar les veus favorables entre la dreta i l’empresariat al voltant de la jornada laboral de 32 hores. Després que Más Madrid hagi acordat presentar-se amb Sumar a les properes eleccions del 23 de juliol, assegura que els tres principals reptes en la propera dècada són la transició ecològica, la desigualtat i l’habitatge i defensa que “el projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor”.

    Per què és hora d’establir la jornada laboral de 32 hores?

    Per poder viure millor. Hi ha un conjunt de problemes al món, que encara que no se solucionarien, millorarien amb una reducció de jornada: alts nivells d’estrès i d’ansietat; síndrome de burnout; treballar massa i no arribar a tot. També tenim una crisi de cures, que la gent no pugui tenir cura dels seus descendents o dels grans al seu càrrec. També hi ha una perspectiva climàtica; pensar noves maneres de viure al món. En tot això, la reducció de jornada laboral hi té un paper protagonista.

    La prova pilot del Regne Unit, la 4 Day Week, va demostrar que a més a més d’una millora en la salut mental dels treballadors, hi havia un lleu augment de la productivitat (1,4%). Més enllà d’una reducció horària, no es planteja un canvi en la lògica laboral basat més en objectius que en hores?

    El gran debat és a la productivitat. Els experiments demostren que la millora de la salut mental i física dels treballadors millora. A França, fins i tot amb la reducció de jornada també, es va veure que més gent va deixar de fumar. En tasques artístiques o que funcionen per objectius és evident que la reducció d’estrès augmenta la productivitat. A restaurants o fàbriques, s’observa com hi ha menor rotació de personal i la gent està més identificada amb la seva empresa. Hi ha un procés de captació de talent per les millores en les condicions laborals. D’aquesta manera augmenta lleument o no disminueix la productivitat.

    La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa

    De moment hem vist diferents proves pilot al món, però, com es pot traslladar a una política generalitzada? Perquè hi ha sectors com l’hostaleria que asseguren que tindrien més problemes per fer-la.

    La idea de les proves pilot era una avaluació de polítiques públiques. Quins problemes i avantatges tenen empreses i treballadors per implementar la reducció de jornada? Per això, el projecte pilot que intentem fer des de Más País era intentar incloure empreses de molts sectors, encara que finalment el Govern ho ha plantejat al sector industrial. La idea de la prova pilot era poder entendre les necessitats de les empreses per resoldre-les. Per nosaltres ha de ser un procés gradual. Fer polítiques d’incentius des de les institucions perquè les empreses es vagin sumant. La gent té la idea que es decreta d’un dia per a l’altre, tot i que gairebé mai ha estat així. Per tant, nosaltres optem per la via d’incentius, desgravacions, ajudes directes o beneficis a la compra pública perquè les empreses es vagin sumant. Si juntament amb això, hi ha una pressió dels sindicats que posen la qüestió damunt la taula mitjançant el conveni, es podrà avançar col·lectivament. En aquest cas, la llei és el final del camí, quan ja hi ha un volum elevat d’empreses que la duen a terme. Com es va fer a França, es pot fer una llei amb una moratòria de dos anys. Al final depèn del sector, la mida i el tipus d’empresa. I ja per una qüestió de competició, de captació de talents, acabarà obligant les empreses a reduir la jornada.

    A Espanya s’han plantejat diverses proves pilot de la jornada laboral de 32 hores. Com estan funcionant?

    La primera va ser a la Comunitat Valenciana. Ja van per la segona edició. A la primera es van presentar moltes empreses, però algunes no complien els requisits. En aquesta segona fase s’han presentat més empreses i han modificat les bases perquè hi accedeixin més. En el cas espanyol, ara se n’estan comprovant quantes compleixen els requisits i se n’han presentat unes 70. El problema de la prova pilot d’Espanya és que s’ha plantejat des del Ministeri d’Indústria i, per tant, només són empreses industrials. Caldrà veure totes les que accedeixen al projecte pilot.

    Hi ha consens social per establir-la? La patronal, per exemple, no la veu amb bons ulls, s’ha de buscar un suport de tots els agents socials?

    Hi ha un suport social elevat. Nosaltres vam fer una enquesta l’1 de maig del 2021 i un 70% el recolzava. Més a l’esquerra que a la dreta i més els joves que els grans. A més a més, més del 50% pensa que és viable. A l’àmbit de les empreses, a Anglaterra un 5% l’estan aplicant i un 20% s’ho han plantejat. A Espanya, en una enquesta que va fer Adecco el 2021, un 70% de les empreses estava en contra de la reducció de la jornada laboral sense abaixar els salaris, però al voltant d’un 12% estaven a favor de provar-ho. Encara que sembli poc, són moltíssimes empreses, són 400.000. Probablement amb la crisi d’Ucraïna, el rebuig des de les empreses hagi augmentat, però hi ha sectors que ja ho fan i veuen que és beneficiós tant per als treballadors com per a les mateixes empreses. Sempre hi haurà reticències. Es pot i cal construir un consens més ampli sobre la reducció de la jornada laboral.

    La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment

    I hi ha un consens favorable a l’àmbit polític?

    Des de la política, la via ara és la dels incentius. Es pot construir un consens polític amb la dreta en la reducció de jornada laboral. No tant imposant-la sinó per la via dels incentius. L’empresa que la vulgui provar, se li poden donar ajuts. Això ja es fa realment. Les empreses ja reben subvencions per fer R+D, per contractar gent de determinades minories, etc. La reducció de la jornada laboral també permet que es redueixin les baixes laborals, l’absentisme laboral i té beneficis en la conciliació i les millores en la salut. És una bona política d’Estat donar incentius a les empreses que redueixin la jornada laboral. En això també hi podria haver consens amb els empresaris.

    La jornada laboral de 32 hores s’ha plantejat com una de les mesures que ajudaria la salut laboral per reduir l’estrès o millorar la conciliació, entre d’altres. Més enllà d’això, continuem amb una manca d’accés a salut mental, quines altres polítiques laborals cal plantejar per garantir una salut laboral real?

    Totes les polítiques que redueixin la precarietat i fomentin l’estabilitat i la formació. La majoria de problemes de salut laboral es produeixen per treballar massa. Els accidents laborals, per exemple, es produeixen majoritàriament les darreres hores de la jornada i els últims dies de la setmana per temes d’esgotament. A més, hi ha més d’un 20% de gent que pateix la síndrome de burnout. L’estabilitat permetria també reduir l’estrès i qüestions com ara menor rotació i més formació també ajudarien. També hi ha altres temes fonamentals com ara la salut mental o l’habitatge, que estan relacionats amb el món del treball. Cal reduir preus de l’habitatge o augmentar els salaris.

    Més enllà de la millora de la conciliació, també es parla que és una mesura que beneficia moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. Quina és la seva aportació?

    Amb la conciliació hi ha debat. La reducció de la jornada laboral és una precondició per afavorir un canvi cultural. No solucionarà els problemes de conciliació en el repartiment desigual de les tasques domèstiques entre homes i dones. Alguns estudis demostren que no hi ha un efecte gaire fort. Quan els homes es jubilen o entren a l’atur de llarga durada, no assumeixen més càrrega de feines de casa. La reducció de jornada genera condicions perquè es produeixi un canvi cultural, però no ho aconseguirà per si mateixa. A la reducció de jornada es planteja l’opció de treballar menys dies o menys hores al dia. Les dones s’estimen més treballar menys hores al dia i els homes menys dies a la setmana, per una qüestió de conciliació. A l’enquesta que vam fer vam veure un biaix de gènere, encara que tampoc molt evident. Per tant, és un debat interessant, tot i que encara és obert i s’ha de resoldre.

    Pel que fa al, ecologisme hi ha dues qüestions: els efectes directes al medi ambient; perquè hi ha menys desplaçaments, perquè quan la gent té més temps lliure té comportaments més sostenibles, etc. L’efecte principal de la reducció de jornada és la transició cap a un model de treballar menys i tenir més temps lliure com a forma de riquesa. El més important és crear imaginaris col·lectius que no passin per haver de treballar i consumir molt: treballar menys i tenir més temps per dedicar-te a tu i als teus vincles. La reducció de jornada, més que l’efecte sobre les emissions, té potencial per trobar noves maneres d’estar al món que són sostenibles, també vitalment.

    Per tant, és una mesura que va contra el capitalisme consumista.

    Depèn de com es plantegi. El capitalisme existeix treballant 16 hores o 8 al dia. Tot i que és cert que la reducció de jornada va contra l’hiperconsumisme. Com menys temps tens, més gastes a comprar a domicili, etc. Una reducció horària portaria el consum cap al sector serveis, gimnasos, teatre, cultura, bars, etc.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional

    La jornada de 32 hores planteja un canvi de paradigma laboral. És el moment d’afrontar canvis estructurals també a les prestacions socials, per exemple amb la renda bàsica universal?

    Hi ha una tendència en l’esquerra a posar a competir mesures. En realitat són complementàries. La reducció de la jornada afavorirà fonamentalment els treballadors assalariats, que signifiquen un 85% del total. Els autònoms tindrien més complicacions per beneficiar-se’n. Després, qüestions com la renda bàsica universal permetrien que autònoms poguessin reduir la jornada. És important, doncs, no posar-les a competir sinó complementar-les. Mecanismes com la renda bàsica, permetrien que perfils com els riders poguessin treballar menys.

    Al final són mesures estructurals, hi ha una acceptació social suficient per dur-les a terme?

    Amb les reduccions de jornada hi ha més acceptació crec, sense entrar a valorar si una és millor que una altra. A Espanya, hi ha un imaginari que un es guanya la vida treballant i hi ha vergonya de cobrar ajuts. Tenen certa estigmatització. Es veuen com una cosa de pobres. En altres països hi ha una cultura més gran de rebre-les.

    Hi ha un camí polític més senzill que la gent entengui que es pot millorar la vida a base de treballar menys que no pas millorar la vida a base d’una ajuda de l’Estat incondicional. Només parlo duna percepció social. Totes dues mesures són canvis estructurals. Al final no són canvis revolucionaris i es poden aconseguir aplicant-los a poc a poc, encara que tots dos tenen problemes d’implementació. El projecte pilot de la renda bàsica era una bona proposta i és una llàstima que s’hagi retirat a Catalunya. Es pot buscar un model d’aplicació gradual on les prestacions actuals vagin transicionant cap a la Renda Bàsica.

    Les tendències polítiques demostren una elevada polarització amb una ampliació dels drets socials des de les forces progressistes i una onada reaccionària davant. L’esquerra està capitalitzant aquests nous drets?

    L’esquerra avança en termes de drets civils i socials: la reforma laboral, l’augment del salari mínim o l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Són mesures barates amb grans efectes en la reducció de pobresa i desigualtat al país. Sempre ha passat així. Per mi no s’han de convertir en batalles culturals. Tot i que l’esquerra faci bandera, la reducció de la jornada millora la vida de tot el món al marge del que pensin. És important estendre ponts amb sectors moderats de la dreta. Jo crec que la dreta s’equivoca en atrinxerar-se en millores clares dels drets civils.

    Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques

    Però, no creus que l’esquerra no és capaç de capitalitzar aquestes mesures? Perquè després d’una legislatura amb moltes mesures socials hi ha hagut unes eleccions municipals on ha arrasat la dreta.

    La política no és la traducció directa de les millores a la vida de la població. És una època complexa on hi ha hagut inflació, hi ha un problema estructural amb la vivenda i això genera frustració als votants d’esquerres. Hi ha hagut una capacitat de la dreta per capitalitzar un enuig de la ciutadania contra un govern d’esquerres que ha fet bones polítiques. Algunes insuficients, d’altres no. De vegades és difícil traslladar-ho a vots. El govern progressista ha fet les coses força bé i per a les eleccions generals, si es fa una bona campanya i es convenç la gent del que s’ha fet bé i del que falta per fer, se’n poden millorar els resultats.

    La teva formació política ha arribat a un acord amb Sumar per concórrer a les properes eleccions, on es planteja un projecte de país per als propers deu anys. Quines propostes es fan en aquesta via des del moviment Sumar?

    Les línies generals són compartides a bona part de l’esquerra. Hi ha diversos problemes fonamentals: necessitem una transició ecològica justa que doni seguretat a la gent i generi ocupació, la desigualtat i l’habitatge, que ha esdevingut una soga al coll per als més joves. Hem de pensar en un horitzó de país habitable i més just. El projecte de Sumar i Más Madrid es fa càrrec dels problemes del país i vol que tots visquem millor.

  • Els Col·legis de Metges impulsen accions europees davant l’augment d’agressions a personal sanitari

    Des del 2010, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges d’Espanya (CGCOM) impulsa l’Observatori contra les Agressions a l’àmbit sanitari. La pandèmia va ser un punt d’inflexió, i és que tal com expliquen des del mateix òrgan, l’any 2019 es va assentar la xifra més alta d’agressions dels darrers deu anys, amb un total de 677. Segons va dir el Dr. José María Rodríguez Vicente, aquestes xifres podrien tenir la seva explicació a la situació viscuda durant el primer estat d’alarma i el confinament entre març i juny del 2020.

    L’ any 2019 es va assentar la xifra més alta d’agressions dels darrers deu anys

    Tot i que les xifres posteriors van anar baixant conforme la crispació de la pandèmia i la seva escalada s’anaven estabilitzant, el CGCOM a l’informe d’aquest any ha datat un nou augment: el 2022 han incrementat un 38% les agressions a metges respecte a l’any anterior.

    El masclisme també s’acarnissa en aquest àmbit, i és que el 61% d’aquestes agressions han estat comeses contra dones. L’Atenció Primària és especialment vulnerable, ja que gairebé la meitat de la violència va cap a aquest sector (43%), els insults són la principal problemàtica a què es veu sotmesa el personal sanitari, comptant que aquesta tipologia d’agressió en constitueix el 47% del total. Dins d’aquestes, són novament les dones les més afectades, ja que el 64% de les vexacions van contra elles.

    Promoure una legislació específica en l’àmbit europeu

    A la darrera reunió del Consell Europeu d’Ordres Mèdiques (CEOM) a Brussel·les, s’ha acordat que el CGCOM i el Col·legi de Metges de França treballin en un formulari únic per registrar les agressions mèdiques a tot Europa. De moment, només Espanya, França, Itàlia, Portugal i Bèlgica demanen dades d’aquest tipus, l’objectiu del formulari seria generar un registre únic per tal de promoure una legislació específica en l’àmbit europeu. La idea és tenir el projecte del formulari llest per presentar a la següent reunió del CEOM, que serà a París.

    S’ha acordat que el CGCOM i el Col·legi de Metges de França treballin en un formulari únic per registrar les agressions mèdiques a tot Europa

    A la reunió de Brussel·les, el Dr. José Mª Rodríguez Vicente va animar tots els països que encara no recullen les dades d’agressions a facultatius que ho facin «per poder elaborar una petició multinacional al Parlament Europeu que generi lleis específiques de protecció al personal sanitari. Aquesta xacra no és un problema nacional, és internacional, i per això és important la unió i el treball en equip».

    Des de la creació de l’observatori el 2010, la CGOM reivindica que s’ha aconseguit la modificació de l’article 550 del Codi Penal pel qual es consideraran actes d’atemptat les comeses contra els funcionaris docents o sanitaris que es trobin en l’exercici de les funcions pròpies del seu càrrec, o en ocasió». Des de l’Observatori també parlen d’haver assolit la publicació de la Instrucció 3/2017 del Ministeri d’Interior que dona origen a la creació de la figura de l’Interlocutor policial nacional sanitari contra les agressions en col·laboració amb el Ministeri de Sanitat, més conscienciació de les Conselleries de Salut i dels professionals sanitaris a l’hora de denunciar les agressions».

    A finals del 2022 el Congrés dels Diputats tombava una proposta de llei sobre la violència al personal sanitari presentada pel Partit Popular. Els grups parlamentaris la van rebutjar sota la premissa que els riscos laborals ja contemplen i garanteixen aquest marc normatiu.

  • L’augment de l’esperança de vida també augmenta la necessitat de sang

    Unes 65.000 persones reben sang cada any a Catalunya, i tenen una mitjana d’edat de 73 anys, segons expliquen des del Banc de Sang i Teixits. Els majors de 70 anys representen, de fet, la meitat de tots els receptors, amb un 56,6%. L’altre grup d’edat més nombrós és el de majors de 80 anys, que són els 32% dels qui en reben. I el progressiu augment de l’esperança de vida fa preveure que en el futur, serà també la gent d’aquestes edats i les patologies cròniques lligades als anys les que més necessitaran donacions de sang.

    Aquest dimecres, 14 de juny, és el Dia Mundial del Donant de Sang, i a Barcelona s’instal·larà un punt de donació especial, des de les 9h fins a les 19h al Palau de la Generalitat. Qui hi vulgui participar cal que s’apunti al web www.donarsang.gencat.cat/gencat i reservi hora.

    Segons les dades extretes d’un estudi que s’ha fet públic ara, elaborat just abans de la pandèmia entre els 64 serveis de transfusió catalans, les persones majors de 70 anys són el grup majoritari de receptors de sang i el que més s’ha incrementat des del 2007, en concret, un 34%. La mitjana d’edat dels homes adults transfosos als hospitals catalans ha augmentat fins als 73 anys en la darrera dècada, quan havia estat de 69 quinze anys enrere. En el cas de les dones, arriba als 75 anys, quan abans era de 72. Això també  respon a una més llarga esperança de vida, i a que les persones ingressades que necessiten algun component sanguini, ja sigui hematies, plasma o plaquetes, són en l’actualitat, significativament més grans.

    Quantitat de sang transferida

    La demanda global de sang s’ha mantingut estable durant la darrera dècada, com ho demostren també les xifres de donants. Gairebé el 82% de la sang que es transfon actualment és d’unitats d’hematies, al voltant de 240.000 bosses, el 6,6% és de plasma, unes 27.000 unitats i l’11,7% és d’unitats de plaquetes, pels volts de 36.000. Aquesta darrera és la demanda que més ha augmentat en quinze anys per l’edat dels pacients i les afeccions cròniques. La mitjana d’unitats transfoses per pacient ha disminuït lleugerament en deu anys i és de 2,2 bosses.

    L’estalvi de sang aconseguit gràcies a les millores de les tècniques quirúrgiques i anestèsiques ha estat significativa en la darrera dècada, una tendència que ha anat acompanyada per l’increment dels usos més racionals de la sang i l’aparició de nous fàrmacs, causes que han jugat rolls alternatius a la transfusió. Tot i això, l’augment de l’esperança de vida ha fet que es mantingui la demanda amb noves necessitats associades a les patologies cròniques de l’edat: fan falta 1000 donacions diàries a Catalunya per cobrir tots els pacients que ho necessiten i que suposen un total de més de 300.000 transfusions l’any, entre hematies, plasma i plaquetes Una crida que és especialment necessària a les portes de l’estiu, quan els hàbits de les persones que donen canvien i l’estoc corre el perill de disminuir considerablement.

    El 14 de juny és el dia especial d’agraïment a totes les persones que han donat sang, plasma o plaquetes i que aquest 2022 han estat, 192.208. D’aquestes, 179.149 persones han donat sang, 11.826 han donat plasma i 1233, plaquetes, una tendència que s’ha estabilitzat en els darrers anys. Enguany i per quart any consecutiu, les  dones continuen sent les que més donació de sang fan. Dels 179.149 donants registrats l’any passat, 86.553 van ser homes i 92.596, dones.

    Menys donacions encara que abans de la pandèmia

    Durant el 2022, 23.514 persones  s’han estrenat com a donants de sang, una xifra que es va recuperant, però que es troba lluny dels números pre-pandèmia del 2019.  El grup de donants nous més nombrós és el de la franja d’edat més jove, d’entre els 18 i els 25 anys, que amb 9.438, concentra el 40% de tots els que han donat per primera vegada. Tot i això, cal augmentar especialment els donants nous joves, perquè són els que a la llarga, agafen el relleu dels qui es ‘jubilen’ o no poden continuar donant.

    Aquest any, un dels reptes engegat pel Banc de Sang és el d’arribar a les 50.000 donacions de plasma anuals el 2025. Amb l’objectiu de donar resposta a la necessitat creixent d’aquest component sanguini s’ha engegat el Repte Catalunya Plasma 2025.

    Segons dades de l’IDESCAT, l’augment de l’esperança de vida és molt significatiu. En els darrers quinze anys, el grup d’edat a partir dels 65 anys ha passat del 16,42% al 19,04%, la qual  cosa representa un increment del 16%I això explica que la mitjana d’edat dels pacients hagi passat dels 71 als 73 anys en dotze anys. “Com més grans ens fem, més patologia crònica hi ha i més demanda de concentrats d’hematies i de plaquetes, especialment”, explica Joan Ramon Grífols, director assistencial del Banc de Sang i Teixits.  Però, per contra, hi ha hagut una reducció que va associada sobretot a “la millora de les tècniques quirúrgiques i anestèsiques, als programes que promouen un ús més òptim de la sang i a l’ús d’alternatives a la transfusió a través de nous fàrmacs”, puntualitza.

    En casos com algunes intervencions de maluc o de genoll, la transfusió s’ha arribat a disminuir en més d’un 70%. Per contra, els pacients amb patologia crònica com són els afectats per insuficiència cardíaca, per malalties pulmonars o per infarts, han precisat moltes  més bosses d’hematies que anys enrere, un 34% de més.

    Dimecres 14 en la campanya especial de donació que es farà durant tot el dia, de les 9h a les 19h al Palau de la Generalitat, està previst que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i d’altres consellers del Govern facin la seva particular donació de sang.

    A la tarda, se celebrarà l’acte institucional del Dia Mundial del Donant de Sang al Palau reial de Pedralbes, organitzat conjuntament amb la Federació Catalana de Donants de Sang de Catalunya, on s’homenatjarà una vintena de donants i entitats per la seva implicació amb la donació. Durant tota la setmana, els centres fixos i les campanyes de donació de sang, lluiran cartells i missatges d’agraïment amb motiu del 14 de juny.

  • Opinions d’experts: sobre el secret dels bons especialistes i la seva capacitat comunicativa

    Els experts són necessaris per al funcionament d’una societat complexa i el desenvolupament de les seves activitats i coneixements més sofisticats. Com més ampli i complex és un camp, com és el cas de la ciència i la tecnologia, més nivells d’especialització té. En medicina, per exemple, no es limita a un òrgan, com l’ull o el cor, i així hi ha oftalmòlegs especialistes a la còrnia i la retina, i cardiòlegs especialitzats en diverses tècniques diagnòstiques o terapèutiques. Els especialistes es comuniquen entre si mitjançant un argot que pot ser incomprensible pels altres. Tanmateix, és tan necessària l’existència d’experts com la «traducció» del seu argot al llenguatge corrent perquè el seu coneixement pugui beneficiar la societat de manera més completa.

    La transferència del coneixement consisteix precisament a fer accessible el coneixement expert a persones que no ho són, però volen o necessiten saber. Es realitza en diferents àmbits i en molts nivells, perquè no és un procés lineal sinó multidimensional i continu. A la recerca biomèdica, es distingeixen dues grans etapes o tipus de transferència: la T1, que va des de la recerca a l’aplicació clínica, i la T2, que aplica el coneixement clínic a la presa de decisions, en bona part pels no experts.

    El repte d’explicar una informació tècnica com la mèdica en llenguatge clar requereix dedicació per conèixer alguna cosa i per saber explicar-ho. I tots dos aspectes van units, com suggereix el conegut mètode d’estudi Feynman, que rep el nom del físic i el premi Nobel Richard Feynman. Aquest mètode segueix cinc passos de forma iterativa: estudiar el tema o concepte, explicar-ho amb la intenció que una altra persona ho entengui, identificar els punts febles o llacunes, tornar a estudiar-lo per tenir una visió més profunda, millorar l’explicació usant un llenguatge clar i exemples, i repetir aquests cinc passos fins a millorar l’explicació.

    Així doncs, els grans experts, els que coneixen profundament el seu camp, haurien de tenir també la capacitat de posar-se al cap de qui no sap i ser bons divulgadors. O, dit altrament, un expert no ho és completament si no és capaç d’explicar el que sap a la gent corrent. I per complir bé aquesta tasca, és probable que encara calgui una altra habilitat: saber més enllà i més ençà de la mateixa especialitat, baixant des de la branca de l’especialitat cap al tronc comú del coneixement. És a dir, per ser un expert que a més vol transmetre o divulgar-ne el coneixement, ve molt bé ser també un generalista competent.

    El metge Ciril Rozman, autor i director durant més quatre dècades del Farreras-Rozman, el tractat de medicina amb què han estudiat centenars de milers de metges a Espanya i Hispanoamèrica, és un exemple de metge competent com a especialista i com a generalista, a més de bon divulgador. “Sap quin és el secret?”, em va dir en una entrevista el 2009. “Saber poc de cada especialitat, però molt ben sabut. Saber molt bé els fonaments, no les minúcies. Jo sovint he discutit amb experts de moltes especialitats perquè tinc visió general, perquè l’home no és de cap especialitat mèdica”.

    Tot i això, les opinions dels experts no sempre estan alineades amb l’evidència i són encertades. No han de ser-ho quan opinen d’alguna cosa aliena al seu camp, però tampoc ho són necessàriament quan ho fan del que se suposa que saben. Els experts, com qualsevol persona, tenen valors i preferències que poden condicionar el seu judici, a banda de possibles conflictes d’interessos que el poden esbiaixar. A més, no tots els suposats experts ho són realment i no posen prou afany perquè se’ls entengui.

  • Textures per a una deglució segura

    Ho deia el doctor i investigador José Jerónimo Navas en una entrevista que publicàvem recentment a Recerca en Salut: “La innovació no la fa un científic tot sol, hi ha d’haver una empresa que la introdueixi al mercat”. La ciència necessita la indústria perquè el progrés al qual ens obren camí els investigadors es materialitzi i arribi al mercat.

    Un exemple d’això és l’aliança que han signat el Consorci Sanitari del Maresme, el Centre Nacional de Tecnologia i Seguretat Alimentària (CNTA), la Fundació de Recerca en Gastroenterologia (FUREGA) i la divisió de productes d’alimentació per al sector hospitalari i geriàtric de la firma Campofrío, Campofrío Health Care. Junts cerquen les textures idònies per a una deglució segura en una alimentació saludable i atractiva per al paladar de tothom. Ho fan en el marc d’un estudi batejat com a ‘Caracterització textural i reològica de productes de textura modificada’. 

    La caracterització reològica “és l’estudi de la viscositat dels fluids alimentaris com són les aigües gelificades utilitzades per hidratar de forma segura les persones grans en unes condicions experimentals que reprodueixen de forma molt precisa el que passa a la boca i a la faringe quan les empassen”, segons explica el Dr. Pere Clavé. Ell és director de Recerca i Desenvolupament Acadèmic del Consorci Sanitari del Maresme i l’investigador que avala científicament aquesta recerca, com a especialista i referent en aquesta patologia a nivell internacional.  El Consorci Sanitari del Maresme on treballa Clavé té un laboratori de reologia equipat amb aparells d’última generació (texturòmetre, reòmetres de cisalla i extensional, viscosímetre) que ofereixen una alta precisió en aquests tipus de mesures. 

    L’objectiu de l’estudi és adaptar la textura dels aliments als diferents tipus i escales de severitat de la disfàgia, que és la dificultat o impossibilitat per a empassar aliments sòlids i líquids -deglutir-. És un inconvenient que pateixen tantes persones gairebé com les que conviuen amb la diabetis, però amb la diferència que la disfàgia, en canvi, és un trastorn molt menys conegut. Per fer-nos una idea de l’abast d’aquesta afectació, tal detalla el Dr. Clavé “la prevalença de disfàgia en ancians de més del 70 anys ingressats a l’hospital de Mataró puja fins al 47% i pot arribar a superar el 60% dels ancians que viuen en una residència geriàtrica”. 

    Fins i tot algunes persones -tal com comenta el Dr. Clavé, “encara troben ‘normal’ que una persona gran s’ennuegui al menjar o beure. Però això no és normal”, puntualitza. I afegeix que “la OMS ja va reconèixer fa molts anys la disfàgia com una malaltia del sistema digestiu, i la nostra obligació com a sanitaris és diagnosticar i tractar aquesta malaltia que origina complicacions molt greus com la deshidratació, la malnutrició o la pneumònia aspirativa”.

    Textura, nutrició i bon gust

    Per això -continua l’especialista- “és important que els aliments d’aquests pacients siguin segurs i saludables nutricionalment, però també bons d’aspecte i de gust, per garantir el compliment de les racions i dins de les coordinades culturals dels pacients. És el que denominem triple adaptació de la dieta mediterrània (textura+nutrició+bon gust)”. 

    D’aquí que el consorci hospitalari treballi conjuntament la seva investigació amb firmes com Campofrío, que compta amb una divisió Health Care -encarregada de fabricar productes d’alimentació per al sector hospitalari i geriàtric i amb experiència de dotze anys en aquesta necessitat-, per a continuar millorant i ampliant la seva oferta de productes per a persones amb disfàgia. Des de 2021, qualsevol persona pot adquirir els seus productes a la seva botiga online.

    Es calcula que a Europa hi ha entre 30 i 40 milions de persones que pateixen disfàgia. És molt més comú en adults majors, però es pot donar en qualsevol edat, per causa de malalties neurològiques o neurodegeneratives. Ara, el Consorci Hospitalari del Maresme, Campofrío Health Care, amb la Fundació Furega i el Centre Nacional de Tecnologia i Seguretat Alimentària en aquest estudi coordinat pel Dr. Clavé analitzaran el valor nutricional i funcional de tots els productes dels quals ja disposa Campofrío Health Care, començant per la gamma de desdejunis, per adaptar les seves característiques als diferents tipus i escales de severitat de la malaltia. Amb això la firma alimentària aconseguirà oferir a les persones amb disfàgia un ventall de productes que els aportin una nutrició personalitzada amb una dieta completa, texturitzada, equilibrada i deliciosa.

    Segons explica el mateix Dr. Pere Clavé, “el principal avantatge d’aquesta aliança entre els centres d’investigació i l’empresa és el desenvolupament d’innovacions assistencials que ràpidament passen del laboratori a la capçalera del pacient amb totes les garanties del procés d’innovació”. I explica també que, d’una banda, Furega garanteix la informació necessària per els pacients, familiars i cuidadors, i la formació necessària per al personal sanitari a càrrec dels ancians amb disfàgia. I, per altra part, el CNTA els aportarà la seva experiència en els processos d’industrialització d’aquests tipus d’aliments.

    En una primera etapa, la investigació es proposar composar un mapa de les característiques reològiques i texturals dels productes de la gama que Campofrío ja té disponibles per a pacients grans amb disfàgia orofaríngia. En una segona etapa volen completar una gama de menús per a persones grans amb problemes de masticació o deglució, garantint la seguretat i cobrint les necessitats calòric-proteiques dins del marc de la dieta mediterrània, tot culturalment adaptat als seus pacients. Finalment, aquestes dietes seran avaluades tant al laboratori com pel propis pacients.    

    De moment, ja han fet una part important de la primera etapa sobre l’estudi dels productes de Campofrío ja disponibles i avançant en el disseny dels plats que completen els menús dels pacients. Durant aquest any esperen completar els menús, avaluar-los al laboratori i iniciar l’estudi de masticació, deglució i acceptació per part dels pacients. 

    Nutrició de precisió

    El responsable  de desenvolupament a Campofrío Health Care del Food Service New Business Development, Jesús Puig, explica que  actualment els seus productes “són aptes per a qualsevol persona amb disfàgia, però la companyia està interessada en desenvolupar solucions específiques per a les diferents escales de severitat de la malaltia i poder acompanyar el pacient, facilitant-li una nutrició de precisió amb una dieta completa, equilibrada i deliciosa”. Per a ells, les aliances amb especialistes mèdics, investigadors científics i desenvolupadors tecnològics els suposa també un gran avantatge. “Estem convençuts que treballar amb experts en nutrició i tecnologia referents en aquesta matèria ens permetrà continuar millorant el nostre portfolio, aplicant criteris científics per aconseguir oferir productes amb diferents textures, consistències i aportacions nutricionals adaptades a cada etapa de la progressió d’aquesta condició, que al mateix temps mantinguin el sabor inigualable tan benvolgut pel consumidor”, expressa Puig.

    Malaltia infradiagnosticada

    La disfàgia orofaríngea és una malaltia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut i inclosa en la classificació internacional de les malalties. “Malgrat la seva elevada prevalença en ancians hospitalitzats, institucionalitzats o que viuen de manera independent, és encara poc coneguda i infradiagnosticada”, indica el Dr. Clavé.  I insisteix que les possibles complicacions són la malnutrició, la deshidratació, les infeccions respiratòries recurrents i la pneumònia aspirativa poden prevenir-se i tractar-se mitjançant l’adaptació de la viscositat dels fluids alimentaris, la textura dels aliments sòlids, el seu contingut calòric-proteic i la seva palatabilitat a les necessitats dels pacients.

    La Fundació Furega, que té com a missió promoure la recerca bàsica i clínica sobre les malalties digestives és la impulsora del projecte “Empassar Bé”, que té el propòsit de disminuir la morbimortalitat i l’impacte de trastorns de la deglució, així com el de millorar la qualitat de vida de les persones amb disfàgia orofaríngea.

    Per a això, Furega promou campanyes educatives entre els professionals de salut amb l’objectiu de sensibilitzar sobre aquesta malaltia perquè es realitzi un diagnòstic precoç. També promou la recerca en aquest àmbit i ha posat a la disposició dels professionals de la salut un videorecetari amb més de 100 vídeo-receptes adaptades i segures.

    Una malaltia que creix i creixerà

    Tal com explica el Dr. Pere Clavé, “l’envelliment de la població és la principal característica sociodemogràfica de la nostra societat, la qual cosa fa que la prevalença de disfàgia estigui augmentant i es pugui convertir en una nova pandèmia. La major esperança de vida també ocasiona que cada cop tinguem més pacients fràgils amb una alta prevalença de disfàgia”.

    Clavé explica que dues societats europees, la de Disfàgia -ESSD- i la de Geriatria -EUGMS- s’han posat d’acord en considerar la disfàgia una síndrome geriàtrica per la seva elevada prevalença. Al 2020 van calcular que 30 milions d’europeus patien disfàgia i ara s’ha estimat que al 2050 seran 50 milions els afectats, degut al progressiu envelliment de la població. “Cal emfatitzar que ara disposem d’algoritmes d’intel·ligència artificial que ens permeten identificar de forma molt precisa els pacients amb risc de disfàgia a partir de les dades de la seva història clínica electrònica i determinar la prevalença d’aquest greu trastorn”, precisa l’especialista. 

  • L’Atenció Primària i Comunitària no és això, només (o digues-me amb qui vas i et diré qui ets)

    El proppassat dia sis TV3 va emetre el programa «Sense metges, camí del col·lapse». Òbviament un reportatge televisiu no permet una anàlisi prou detallada d’una qüestió complexa com són els problemes de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC).

    Això no obstant, tenim la impressió que es va perdre l’oportunitat de proporcionar algunes de les claus més explicatives de la situació en optar per considerar  el sistema francès —que segueix un model bismarkià de naturalesa similar a la nostra assistència sanitària de la Seguretat Social— com a referència ideal i esmentar més aviat anecdòticament l’emigració de metges a altres països i els dèficits del sistema MIR i descriure les excel·lències de l’exercici de la Medicina de Família a diferents indrets rurals de Catalunya sense una presència significativa de la del àmbit urbà.

    Res a dir a les intervencions dels professionals assistencials entrevistats en el programa que, amb major o menor experiència i capacitat d’anàlisi, van exposar de forma directa les vivències i expectatives derivades del seu exercici quotidià. Les nostres felicitacions més sinceres.

    També van tenir un protagonisme important les declaracions dels líders institucionals, encapçalades per les del Conseller i per les dels màxims responsables del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària i del Sindicat de Metges de Catalunya.

    És possible que, donat per una banda el títol del programa i per l’altra la dedicació professional dels esmentats entrevistats, fos inevitable que les seves argumentacions se centressin gairebé de forma exclusiva en els problemes, indubtablement greus, que pateix l’exercici mèdic a Catalunya (i a la resta de l’estat).

    Però malgrat això no es pot deixar de lamentar que la visió tramesa a la ciutadania en relació a les deficiències que pateix el nostre sistema sanitari i la seva APiC i conseqüentment sobre els canvis transformadors que necessita hagi estat més aviat parcial i esbiaixada.

    Aquestes entrevistes als líders institucionals varen anar precedides per unes altres, també en un programa de TV3, de la Directora d’Atenció Primària del Departament de Salut què accentuava la importància  de la manca de metges, com el més decisiu entre els molts  problemes de l’APiC a Catalunya, de manera que semblava que la solució fos  la incorporació de nous metges de família al mercat laboral en els pròxims tres anys.

    Aquest conjunt de manifestacions de responsables institucionals, sobretot les del Conseller de Salut i la Directora d’Atenció Primària, malauradament responen en gran part al significat del sotstítol d’aquest article: són metges i com tals s’envolten de col·legues i centren les seves anàlisis en els problemes del seu col·lectiu oblidant, almenys en aquestes intervencions públiques, que a l’APiC hi tenen un protagonisme nuclear moltes altres professions, començant per les d’infermeria, treball social i administratius sanitaris, per posar uns exemples coneguts.

    Els responsables polítics estan obligats a tenir una visió més global del sistema sanitari i dels seu problemes i han de prestar especial atenció als tipus de missatges que transmeten a la ciutadania evitant en tot moment que tinguin connotacions corporativistes i esbiaixades cap un col·lectiu sanitari determinat.

  • El personal de l’Hospital Santa Caterina intensifica la vaga entre demandes creuades

    El 22 de maig iniciava una vaga per franges horàries a l’Hospital Sta. Caterina (Salt, Gironès), convocada pel Comitè d’empresa i la Secció sindical de CATAC-CTS/IAC del Comitè d’empresa de la Xarxa de Salut Mental (i a la que al final s’hi va adherir el grup complet).

    El motiu principal dels treballadors per anar a la vaga és la situació de doble escala salarial. CCOO, UGT, SATSE i MC s’han querellat per aquesta qüestió i com a resposta a la demanda, l’IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa en els que es reconeix el dret de les persones treballadores (que venien del conveni previ a la XHUP, de centres concertats) de conservar la meritació de l’antiguitat per triennis i quinquennis. Des de CATAC-CTS/IAC, si bé no s’hi han adherit a la demanda, declaren haver-se «vist obligats» a posar denúncia a Inspecció de treball per tal que l’IAS «aboni els endarreriments d’ajuts per fills amb discapacitat des de gener de 2021». A banda, també manifesten que l’empresa «no ha fet l’augment salarial del 2,5% al sou base dels treballadors, que és un augment de conveni i que hauria de sortir en nòmina des del març i s’hauria d’haver pagat amb retroactivitat des del gener».

    L’ IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa

    Per tractar totes aquestes qüestions al voltant del conflicte, parlem amb una de les representants de les mobilitzacions, Anna Alcalà. És auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest mateix hospital.

    Quin és l’origen del conflicte?

    El conflicte s’origina al moment que els sindicats UGT, CCOO, MC i SATSE interposen una demanda per doble escala salarial.

    A l’IAS, hi ha uns pactes d’empresa, del 1994 i 2004, que se signen al moment de passar de l’antic conveni propi tant de Xarxa de Salut Mental com de l’Hospital Sta. Caterina al conveni XHUP de la sanitat concertada. En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats per triennis i quinquennis tal com ho estaven fent. Això ha provocat una diferència salarial important dins la mateixa empresa amb diferències que poden arribar als 700 euros fins i tot en el cas dels treballadors més antics.

    En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats

    Aquests sindicats interposen la demanda no per fer perdre aquest dret, sinó demanant que aquesta antiguitat es faci extensiva a la resta de treballadors.

    En aquest moment l’empresa demanda als 3 Comitès d’empresa de l’IAS (Hospital Sta. Caterina i SSCC, Xarxa de Salut Mental i Addiccions i Sociosanitari, i Atenció Primària) «autodemandant-se», demanant la nul·litat dels pactes d’empresa ex tunc (com si mai haguessin existit). Diuen que no els consta que l’IAS demanés cap informe del departament de finances ni de cap altre organisme per determinar quines condicions laborals serien d’aplicació i que, per tant, potser han estat fent pagaments indeguts des de fa 20 i 30 anys, amenacen de deixar de pagar-la i reclamar fins a cinc anys d’antiguitats als treballadors que la perceben. Amb això pretenen fer el xantatge: «si retireu la vostra demanda, retirem la nostra». Però aplicant l’absorció i compensació a l’antiguitat dels antics, cosa que podria suposar congelar-los el sou durant uns deu anys.

    En quin punt legal es troba tota aquesta situació? Quines posicions s’han pres?

    Com que a l’acte de conciliació del Tribunal Laboral de Catalunya no se’n van sortir amb això, l’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors, que són modificacions substancials de les condicions de treball (salari i horari) que afectaria la totalitat dels treballadors. Un dels objectius era la supressió del sistema d’antiguitat contingut en els pactes. La justificació no s’aguantava per enlloc, perquè es basava en un hipotètic escenari econòmic futur, cosa que no es preveu en l’aplicació d’aquest article, ja que han de ser problemes ja existents.

    L’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors

    En la primera sessió de converses de l’article 41, sortim amb l’article retirat, cosa totalment inusual i que ens confirma que no és res més que un altre xantatge de l’empresa, amb la condició de deixar en suspens les demandes per les dues parts i obrir una taula de negociació entre els Comitès i l’Empresa. A partir d’aquí comencen les negociacions en què tenim punts de partida totalment allunyats.

    La vaga fa dies que està en peu, i ara de manera indefinida. Com van les negociacions? S’ha enquistat el conflicte?

    La vaga comença quan veiem el tarannà que pren l’empresa. No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari. Des dels Comitès d’Empresa es demana una compensació econòmica pels treballadors que no cobren l’antiguitat segons pactes i hi ha una negació rotunda basant-se en la impossibilitat econòmica. Per més que demanem la previsió de comptes oficial, es neguen a donar-nos-la i només ens donen un informe elaborat per una assessoria privada que es basa en els números que demanem i que és el que van fer servir per justificar el 41.

    No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari

    També es neguen a donar-nos les actes de les reunions i, per tant, cada dia que entrem contradiuen el que han dit a la reunió anterior. La gota que fa vessar el got és quan en plenes negociacions apliquen l’article 10 del conveni d’absorció i compensació, per la qual cosa congelen els sous dels més antics i les pujades salarials de conveni les van descomptant de l’antiguitat. Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura.

    Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura

    Les ofertes de l’empresa, tot i que van variant mínimament, es basen a donar un o dos dies lliures quan el treballador faci 18 o 25 anys que és a l’empresa, per tant, no tenen res a veure amb el que demanem nosaltres. Són totalment ridícules i fins i tot diria que insultants.

    El conflicte s’ha enquistat perquè tot i que nosaltres hem dit que la compensació econòmica pot ser gradual i que estaríem disposats a fer que fos un percentatge de les antiguitats… l’empresa no es mou de la seva oferta.

    Per què CATAC-CTS/IAC va decidir no adherir-se a la demanda principal amb la resta de sindicats?

    Tot i que compartim amb la resta de sindicats la necessitat d’alguna compensació econòmica per equilibrar els salaris, no acabàvem de veure’n la viabilitat, però estem valorant la possibilitat d’adherir-nos-hi en funció de com vagi el conflicte. Així i tot, creiem que els sindicats que la van presentar estaven en tot el seu dret a fer-ho, sense que l’empresa contra-demandés. Fins i tot creiem que aquesta resposta podria ser una vulneració de la tutela judicial.

    Quines són les principals reclamacions per tal de desconvocar la vaga?

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics. A hores d’ara, és que retirin la mesura d’absorció i compensació que la mateixa empresa ha reconegut que no els suposa pràcticament res econòmicament, que no en tenen la necessitat i, per tant, és una mesura repressiva. La segona demanda és que elaborin un document amb el compromís de buscar algun tipus de compensació econòmica. També hi ha altres punts no tan relacionats amb aquest conflicte però sí amb la manera de fer de l’empresa.

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics

    Tenen uns diners d’uns fons addicionals dels anys 2018, 2019 i 2020, que ens havien de pagar un cop signat un acord. L’acord ja va costar d’aconseguir perquè d’aquests fons es volien cobrar un deute que van contreure en nom dels treballadors per una mala gestió del retorn de les DPO (pagues per objectius). Nosaltres no vam voler avalar aquest cobrament, i per això vam trigar temps a posar-nos d’acord, però fa més d’un any que tenim finalment el document acordat i cada dos per tres l’estem reclamant amb les xifres posades i sempre hi ha alguna excusa: que se n’han oblidat, que es pensaven que ja estava enviat… ara ens diuen a la primera reunió de negociació amb el Comitè de Vaga, que van haver de desaprovisionar aquests diners. O sigui, que ja no els tenen.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses: errors a les nòmines, contractes parcials amb ampliacions constants, sobrecàrrega… de fet els problemes de la majoria dels treballadors de la sanitat, amb l’afegit d’unes direccions molt poc sensibles amb els treballadors.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses

    Per això creiem que hi ha hagut molt de seguiment comparat amb altres vagues. Sobretot a l’àrea quirúrgica on els serveis mínims són més petits i on realment es veu l’afectació d’una vaga. La primera setmana es van haver de suspendre unes 50 intervencions.

    Quin horitzó presenten les negociacions?

    La veritat és que com dic l’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou, no s’ha mogut de la seva oferta inicial i no s’ha preocupat d’oferir-nos altres coses tampoc. De tota manera, crec que han de saber llegir el malestar que hi ha entre els treballadors. Han de veure la quantitat de gent que està a la borsa de l’ICS fins i tot gent fixa, o que porta molts anys, i que es planteja marxar. Han de fer alguna oferta per desbloquejar la negociació, però que no sigui ofensiva com les que han fet fins ara. Han de tenir clar que no estem fent una vaga perquè ens donin un dia quan faci divuit anys que som a l’empresa.

    L’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou

    Encara més, crec que el CatSalut és qui ha de saber llegir això i entendre que el problema tot deriva de tenir tantes relacions laborals diferents dins els centres que fan activitat pública. Diuen que han fet una taula d’harmonització, però és totalment opaca. El problema és urgent de resoldre perquè la manca de sanitaris és ara, no d’aquí a tres anys com s’estan plantejant els resultats de la taula, si és que realment hi ha resultats.