Just Deploy It!

Blog

  • L’educació mediambiental a l’escola bressol, peça clau per construir una societat més sostenible

    La primera infància juga un paper clau en la formació dels més petits. És durant aquesta etapa quan es construeixen les bases de la personalitat, els valors i els hàbits. En conseqüència, aprofitar aquest període per sensibilitzar-los sobre la importància del medi ambient és imprescindible.

    ADVERTISEMENT

    En aquest context, l’escola bressol esdevé un entorn facilitador d’ocasions d’aprenentatge, possibilitats de joc, d’ambient i de relacions. Suposa una gran oportunitat per introduir l’educació mediambiental i transmetre valors que generin estima per la natura i tots els seus recursos, alguns d’ells escassos, i començar així a prendre consciència de la necessitat de cuidar el planeta i ser agents actius en la seva preservació.

    Així doncs, a l’escola s’han de promoure activitats que involucrin els infants en la descoberta del medi ambient, així  com cuidar l’hort i les plantes, fer passejades a l’entorn proper, visitar el camp, reutilitzar els sobrants d’aigua dels àpats i, en definitiva, tot allò que faci possible poder interactuar amb la natura. Propostes, totes elles, basades en què els infants descobreixin que la naturalesa està present tot l’any i en diferents situacions: des d’activitats quotidianes i de relació amb les famílies, a d’altres d’experimentació, llenguatge i descoberta de l’entorn.

    Com apropar la natura a l’infant

    ADVERTISEMENT

    És important fomentar la curiositat, la creativitat i la imaginació dels infants i aprofitar aquestes característiques per educar-los en el respecte a la protecció del planeta, tot implementant iniciatives com les següents:

    • Naturalitzar el jardí des de l’escola amb plantes, arbres i horts que contribueixin a apropar la natura als infants.
    • Promoure que l’infant respecti i estimi la natura amb bones pràctiques mediambientals, mitjançant accions com apagar els llums quan no siguin necessaris per aprofitar la il·luminació natural, recollir l’aigua de la pluja per a regar i utilitzar materials de joc més naturals, entre d’altres.
    • Despertar tots els sentits per mitjà dels elements vinculats a la natura i observar les seves qualitats i descobrir les diferents sensacions i experiències que aporten aquestes a través dels sentits: vista, oïda, olfacte, tacte i gust.
    • Proposar a l’infant activitats de manipulació amb elements de la natura perquè observi, explori, investigui i analitzi.
    • Instal·lar punts de compostatge o vermicompostatge a les escoles.
    • Implicar a les famílies en els valors de la natura. Les famílies tenen un paper molt important, per tant, des de l’escola se les ha d’implicar.
    • Donar a conèixer a l’infant el seu entorn natural i social.

    Totes aquestes accions permetran que puguin descobrir les meravelles de la natura alhora que aprenen a valorar-les i cuidar-les.

    ADVERTISEMENT

    Amb tot, l’educació mediambiental ha de ser una tasca continuada i col·laborativa entre l’equip educatiu, els infants i les famílies, per tenir un impacte efectiu en la protecció del nostre planeta. L’educació en la infància és una oportunitat per construir una societat més sostenible i respectuosa amb el món que ens envolta.

  • Els Refugis Climàtics es reforcen davant la previsió de calor extrema

    La previsió anual de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) apunta al que ja es sospitava: aquest estiu serà molt calorós a Espanya. Si bé l’any passat es van batre rècords (es va registrar l’estiu més càlid des de que existeix el seguiment), aquest any ja s’ha establert la primavera més calorosa en els últims seixanta anys. Tot i que es preveuen algunes tempestes, no serà suficient per pal·liar les temperatures ni la sequera, per al juliol i agost s’ha pronosticat una probabilitat molt alta de situacions de calor extrema.

    Davant els estius durs, cada cop més recurrents i més extrems, els coneguts com a «Refugis Climàtics», espais que proporcionen confort tèrmic a la població, mentre mantenen els seus usos i funcionalitats, s’estan erigint en una de les polítiques públiques per protegir els ciutadans més vulnerables. A Barcelona ciutat, amb el finançament de l’Urban Innovation Action (UIA), un programa de la Comissió Europea per al projecte «Adaptar escoles al canvi climàtic a través del verd, el blau i el gris», s’ha fomentat els Refugis Climàtics a les Escoles. Sota aquest projecte iniciat l’any passat es plantegen intervencions a onze escoles amb un paquet de mesures blaves (incorporació de punts d’aigua), verdes (espais d’ombra i vegetació) i grises (actuacions sobre els edificis per millorar-ne l’aïllament). Sota l’emparament dels fons Next Generation, altres ciutats com Reus, Hospitalet o Lleida han pogut impulsar també el desplegament d’equipaments per protegir de les temperatures extremes.

    L’àrea metropolitana enforteix la xarxa de Refugis Climàtics

    En els últims 36 anys s’han comptabilitzat 10 onades de calor al territori metropolità, de manera que cada 4 anys es produeix un episodi d’altes temperatures extremes. D’aquestes 10 onades, 7 s’han produït en els últims 16 anys, fet que comporta una freqüència de més d’una onada de calor cada 2 anys. Enguany, a causa de la sequera, els parcs metropolitans estan menys humits que altres anys i tenen menys capacitat de proveir de confort tèrmic. Per aquest motiu, el 2021 l’àrea metropolitana de Barcelona impulsava la xarxa metropolitana de refugis climàtics (XMRC), un conjunt d’espais accessibles, públics i d’accés gratuït, que proporcionen confort tèrmic, descans i seguretat davant dels calorosos estius metropolitans. Des de la seva posada en marxa l’estiu del 2021, la XMRC ha crescut dels 20 refugis inicials als 74 actuals. Com la majoria de Refugis Climàtics, els de la XMRC inclouen espais tant interiors (biblioteques, escoles…) com exteriors (parcs, places…). Els refugis romandran actius entre el 15 de juny i el 31 d’agost (cal consultar els horaris específics de cada refugi).

    Els refugis climàtics interiors, conformats bàsicament per equipaments públics repartits arreu de la metròpolis, estan equipats amb refrigeració, de manera que poden garantir unes condicions adequades per apaivagar la forta calor, amb una temperatura que es manté al voltant dels 27 °C.

    Els refugis climàtics exteriors, situats en alguns parcs del territori metropolità, disposen d’una regulació tèrmica natural, ja que la presència d’aigua, de vegetació arbòria densa i de terreny permeable actuen com a reguladors de la temperatura i permeten gaudir d’un ambient més fresc. En general, els espais verds amb una presència de vegetació moderada poden tenir uns 2-3 °C (durant el dia) menys que les zones sense vegetació. Aquesta diferència de temperatura s’incrementa després de la posta de sol, sobretot en llocs menys humits, on pot arribar fins a 5 °C, i en alguns casos a 6,5 °C.

    Els refugis climàtics de la XMRC pretenen acollir la població en general, però prioritzen les persones vulnerables a les altes temperatures, com la gent gran, els nadons o els malalts crònics. La XMRC té un conveni amb Teleassistència que permet establir un canal directe amb aquesta població vulnerable, facilitant que puguin fer ús dels espais de la xarxa.

    Ubicacions dels Refugis Climàtics de la XMRC per a l’estiu del 2023

    Badia del Vallès: parc de les Illes Balears, Casal d’avis i biblioteca Vicente Aleixandre

    Castelldefels: parc del Castell, parc de la Muntanyeta, centre cívic Vista Alegre, Espai del Mar, edifici de la República, biblioteca Ramón Fernández Jurado i centre Frederic Mompou

    Cornellà de Llobregat: parc del Canal de la Infanta, parc de Can Mercader, parc de Rosa Sensat, biblioteca Central, biblioteca Marta Mata, biblioteca de Sant Ildefons, centre cívic de Sant Ildefons, parc esportiu Llobregat, complex aquàtic i esportiu Can Mercader i Citilab

    L’Hospitalet de Llobregat: parc de les Planes, parc de Can Buxeres, parc de l’Alhambra, centre cultural metropolità Tecla Sala, Torre Barrina, poliesportiu Gornal, poliesportiu Marcel·lí Maneja, centre cultural Santa Eulàlia, mercat municipal La Florida, casal de gent gran Pubilla Casas, casal de gent gran de Bellvitge i casal de gent gran Ca n’Arús.

    Montcada i Reixac: parc de Joan Fuster, biblioteca Elisenda, Casa de la Vila, Ajuntament de Montcada i Reixac, espai cultural Kursaal, centre cívic Antigues Escoles de Mas Rampinyo i casal de gent gran Casa de la Mina.

    Sant Boi de Llobregat: parc de la Muntanyeta, parc Can Julià, plaça Marianao, plaça Focs de Sant Joan, casal Can Massallera, biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, Cal Ninyo i biblioteca Maria Aurèlia Capmany.

    Viladecans: parc del Torrent Ballester, parc de la Torre Roja, casal de barri Montserratina.

    Sant Feliu de Llobregat: parc d’Europa, parc Llobregat, parc de Can Falguera i biblioteca Montserrat Roig.

    Sant Adrià de Besòs: Arbreda Rambleta, biblioteca Font de la Mina, biblioteca de Sant Adrià, centre cultural Besòs, casal Dalt de la Vila, centre cívic carrer Joan Fiveller.

    Tiana: parc de l’antic camp de futbol, parc de Joan Armengol, plaça Salvador Espriu i Llar de persones grans

    Santa Coloma de Gramenet: parc de Can Zam, biblioteca pública de Can Peixauet, biblioteca pública del Fondo, biblioteca pública de Singuerlín (Salvador Cabré), biblioteca Central.

    Altres parcs metropolitans: parc Nou (El Prat de Llobregat), parc del Pi Gros (Sant Vicenç dels Horts), parc de Can Solei i Ca l’Arnús (Badalona), parc de Can Vidalet (Esplugues de Llobregat), parc de Torreblanca (Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat).

  • Roba intel·ligent que millora la salut quan fem esport

    Com ens alimentem i ens hidratem quan fem esport estan molt implicats en el benefici resultant de la nostra activitat física. I com el nostre cor es comporta durant l’exposició de l’organisme a l’esforç de la pràctica esportiva és un dels indicadors fisiològics i bioquímics clau per confirmar  que salut i esport van de la mà en cada cas. Per això, ja fa temps que la investigació tecnològica aplicada a la salut treballa la inserció de sensors en els mateixos materials tèxtils que mesuren bioritmes com el batec del cor i indicadors fisiològics i bioquímics com la nutrició o el nivell d’hidratació. L’esport d’elit els té ja incorporats a la seva pràctica habitual, però encara no és tan fàcil que aquesta tecnologia arribi a tothom.

    No obstant, l’activitat física, com a recomanació de pràctica saludable, demana cada cop més que també els teixits intel·ligents que incorporen aquests controladors de salut siguin a l’abast de tothom, i a qualsevol edat. S’evitarien així molts dels efectes adversos  en pràctiques excessives o inadequades de l’activitat física.

    Tenint això en compte, un equip d’investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), liderat per Joan Melià Seguí, investigador del grup Wireless Networks (WINE), de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3), estudia la manera d’universalitzar i democratitzar el monitoratge de paràmetres de salut durant la pràctica d’activitat física. I ho fa, concretament, amb la vista posada en la hidratació i l’anàlisi de la suor.

    El projecte de recerca, batejat com a HydraSport, ha estat aprovat en la convocatòria del Ministeri de Cultura i Esport d’ajudes per a projectes de recerca en ciència i tecnologia aplicada a l’activitat física beneficiosa per la salut (AFBS) i la medicina esportiva. Rep per a la seva realització fons europeus del Pla de recuperació, transformació i resiliència Next Generation EU.

    Detectar la suor

    L’activitat física regular és fonamental per prevenir i manejar les cardiopaties, la diabetis de tipus 2 i el càncer. D’acord amb l’OMS, també contribueix a reduir els símptomes de la depressió i l’ansietat, disminuir la deterioració cognitiva, millorar la memòria i potenciar la salut cerebral. Tot i això, segons l’organització, una de cada quatre persones adultes i quatre de cada cinc adolescents a escala mundial no fan prou activitat física.

    «En determinats casos, com ara en persones d’edat avançada, persones amb malalties o en entorns amb climes adversos (per exemple, de molta calor), existeix una probabilitat més gran que l’activitat física pugui desenvolupar efectes negatius per a la salut, com la deshidratació», explica l’investigador Joan Melià Seguí, qui també és professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació. Per això, amb l’objectiu de millorar les condicions per universalitzar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut, cal democratitzar el monitoratge de paràmetres bàsics com ara la hidratació.

    Segons el personal investigador, això implica aconseguir integrar en la roba d’ús diari una tecnologia de baix cost, flexible i sense bateries ni circuits complexos, que permeti un mesurament desatès i no invasiu de la salut. Amb aquest propòsit, l’equip de la UOC estudia les possibilitats d’integrar tecnologies d’identificació per radiofreqüència (RFID) en teixits intel·ligents que recaptin informació sobre la hidratació de la persona a  través de la seva suor.

    L’investigador Joan Melià explica que per monitorar la hidratació, de manera no invasiva i integrable en roba d’ús quotidià, necessiten complir diversos requisits. «En primer lloc, necessitem un fluid corporal ric en biomarcadors relacionats amb la hidratació, que es generi abastament durant l’activitat física i que entri fàcilment en contacte amb la roba. La suor conté potencialment gran quantitat d’informació rellevant, encara que tradicionalment hagi estat un recurs infrautilitzat per al control de la salut no invasiu.»

    Un altre dels requisits és trobar una tecnologia que permeti recaptar dades, però passi pràcticament desapercebuda per qui la porta. «Necessitem una tecnologia de dimensions reduïdes i de molt baix cost que permeti tant el mesurament per mitjà d’un sensor, com la comunicació de les dades mitjançant tecnologies compatibles amb la internet de les coses», afegeix l’investigador. «La RFID, en les seves diferents versions, és una tecnologia que pot funcionar sense bateria, ja que les etiquetes s’alimenten a partir de les ones de radiofreqüència de l’equip lector, i el disseny del qual permet fer mesuraments bàsics, a canvi d’un cost de producció molt baix.»

    Cap a una activitat física saludable per a tothom

    «L’objectiu principal és fomentar la pràctica d’activitat física beneficiosa per a la salut seguint les recomanacions de l’OMS i del tercer objectiu de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones a totes les edats), mitjançant la democratització de roba intel·ligent que permeti un monitoratge bàsic de paràmetres de salut com ara l’estat d’hidratació», conclou l’investigador de la UOC.

    Aquest projecte de recerca es presenta com a «HydraSport: Disseny i integració de sensors passius de molt baix cost a la roba d’esport per a la monitorització de nivells d’hidratació» i aspira a generar contribucions positives tant en l’àmbit científic i industrial com per al conjunt de la societat. Desenvolupaments com ara el proposat pel personal investigador de la UOC poden millorar els sistemes de prevenció i diagnòstic primerenc centrats en la salut dels qui practiquen esport. Com que és una solució de baix cost i fàcilment integrable en els sistemes mèdics actuals, la barrera d’adopció seria baixa per a la indústria i podria ser un vehicle per democratitzar els avenços en salut digital a la societat.

    A més, el projecte busca demostrar la viabilitat d’integrar sensors passius de molt baix cost amb tecnologia RFID en materials tèxtils, la qual cosa permetria a la indústria desenvolupar peces de roba digitalitzades amb un ampli ventall d’aplicacions en l’esport i en la prevenció en salut. «Al projecte investigarem teixits i dissenys tecnològics apropiats», afegeix Joan Melià Seguí. L’investigador espera que “els resultats obrin la porta a futures col·laboracions amb altres investigadors i amb la indústria».

  • La recerca mundial sobre la higiene de mans

    Res més senzill que rentar-se les mans salva tantes vides. Cinc milions de persones a tot el món se salven cada any per l’acció de dues mans professionals fregant-se, abans i després de qualsevol intervenció sanitària als hospitals. Amb aquesta sentència, sota la cúpula de la seu de la ONU a Ginebra embellida per Miquel Barceló, iniciava una de les seves xerrades el doctor suís  Didier Pittet. És un referent mundial sobre la higiene de mans i els seus beneficis per a la salut. Dirigeix el Programa de Control d’Infeccions de la OMS i el de l’Hospital Universitari de Ginebra i és autor del llibre Hand Hygiene (Higiene de mans), un manual per a professionals sanitaris. A ell i al seu equip hospitalari a Suïssa se’ls atribueix la invenció del gel hidroalcohòlic per a una higiene de mans més ràpida i eficaç contra infeccions que la d’aigua sabó.

    La pandèmia de la Covid-19 ens va entrenar a fer a tots, rentar-nos les mans amb aigua i sabó o amb gel hidroalcohòlic, diversos cops al dia, com a mesura clau per protegir-nos d’infeccions. I, semblaria que ja no hi hagi d’haver cap més secret en aquesta pràctica. Però d’aquest senzill gest que, si es practiqués molt més podria contribuir a salvar els setze milions de persones que moren al món cada any, directa o indirectament, degut a infeccions adquirides als hospitals (nosocomials), encara queda molt per saber, i per fer arribar la seva eficàcia més lluny. Manca tot allò que faria possible rebaixar les xifres de morts per infecció. Als països en vies de desenvolupament -segons el Dr. Pittet- les infeccions nosocomials són la primera causa de mort, i en els països desenvolupats, la segona.

    Per això, seguint l’estela de totes les campanyes de conscienciació que es van fer arran de la Covid, la Organització Mundial de la Salut (OMS) ha volgut posar fil a l’agulla en la recerca sobre la higiene de mans. Tal com explicava el director general de la OMS, el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, amb motiu de la publicació del primer informe mundial sobre prevenció i control d’infeccions (PCI), “la pandèmia de COVID-19 va evidenciar un gran nombre de problemes i llacunes en matèria de PCI en tots els països. I ens va donar una oportunitat sense precedents de fer balanç de la situació i intensificar ràpidament la disposició operativa i la resposta davant dels brots, mitjançant pràctiques de PCI, així com de reforçar els programes de PCI a tot el sistema de salut. Ara el nostre repte és aconseguir que tots els països puguin assignar els recursos humans, els subministraments i les infraestructures que tot això requereix”.

    Agenda 2023-2030

    Per ajudar els governs de tots els països a prioritzar i canalitzar de manera eficaç els recursos per a una pràctica de la higiene de mans més generalitzada i eficaç, la OMS ha preparat una agenda amb orientacions per als investigadors que volen fer recerca sobre la higiene de mans. Una cinquantena d’experts de tot el món, de l’àmbit sanitari, han estat seleccionats per fer les seves aportacions envers les necessitats que convindria enfocar en la recerca. “Els experts diuen quins són els camps que s’haurien d’investigar, i defineixen les línies estratègiques que es vol que els investigadors de base investiguin, i des de la OMS s’aconsella els governs que aportin els recursos necessaris per a fer-ho”, explica la Inmaculada Fernández Moreno, que és infermera de l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell i l’única infermera experta en higiene de mans seleccionada per la OMS d’entre els 8 experts a la regió d’Europa -entre ells el Dr.  Didier Pittet-  per a la definició d’aquesta agenda de prioritats.

    “A partir d’aquest consens a nivell d’experts mundials per concretar les línies més necessàries, la OMS orienta els investigadors i recomana els governs donar suport a les recerques que segueixen les línies apuntades”, diu la Inmaculada Fernández. “Això s’acabarà veient concretat després en les investigacions que sorgiran i es publicaran, esperem, al 2030. D’aquesta manera, la OMS haurà incentivat la generació d’evidència científica sobre els temes que seran els que podran avalar futures decisions sobre lleis, normatives, campanyes de sensibilització. El que hem fet amb l’agenda de propostes és generar les línies estratègiques de necessitats”, resumeix la infermera del Parc Taulí.

    Les línies estratègiques que els experts han aportat es distribueixen en l’agenda d’actuacions en sis àmbits: el canvi del sistema, la formació, l’educació, l’avaluació i retroalimentació, els recordatoris de comunicació i la seguretat institucional, i l’impacte de millora de la pròpia higiene de mans.

    És un procés consultiu després del qual han estat identificades 192 prioritats de recerca, de les quals, 178 varen aconseguir consens. Aquesta és una manera d’accelerar el saber i trobar les intervencions més eficaces sobre temes, com en aquest cas la higiene de mans, que afecten tothom, com a major garantia de seguretat per als pacients.

    La Inmaculada Fernández és la veu de la infermeria experta per a Europa en aquesta participació internacional, un gran valor afegit en un currículum ja força destacable en els coneixements de la higiene de mans. A partir d’ara ja es pot presentar com a assessora tècnica de l’Estat espanyol al programa WHO research agenda for hand hygiene in Health care 2023-2030 (Agenda per a la recerca sobre higiene de mans per a la cura de la salut).

    Fernández ha participat en la creació del darrer curs d’higiene de mans per a professionals de la salut, del Ministeri de Sanitat. L’any 2017, la Inmaculada va fundar l’Associació Espanyola de Prevenció i Control d’Infeccions (AEEPyCI), que ella mateixa presideix. “És un orgull per a mi formar part del grup d’experts mundials, al costat del Dr. Pittet. És un somni fet realitat”, declarava poc després d’haver rebut la publicació de l’agenda de prioritats per a la recerca d’ara i fins al 2030, feta per la OMS, gràcies a l’ajuda de mig centenar d’experts com ella. Aquesta infermera lloa, especialment, la manera de treballar d’aquest organisme internacional. “Trien experts homes i dones, per igual, i de totes les categories professionals”, afirma.

    Primer informe de la OMS sobre PCI

    Ara fa un any, la OMS publicava el seu primer Informe Mundial sobre Prevenció i Control d’Infeccions (PCI). Era el primer anàlisi de com s’estaven aplicant els programes de PCI a diversos països. L’informe deixava constància de l’efecte de les infeccions hospitalàries i la resistència als  antimicrobians en els pacient. També tractava l’impacte i l’eficàcia en funció el cost dels programes de prevenció. I recollia els recursos dels països per millorar aquests programes.

    L’impacte era ben clar. “Més del 24% dels pacients acabaven afectats de septicèmia d’origen nosocomial, i al cap de l’any, el 52,3% d’aquests pacients, tractats en una unitat de cures intensives morien. Deia també l’informe que aquestes morts es dupliquen i tripliquen quan les infeccions són resistents als antimicrobians”.

    Per això, la OMS demana a tots els països que augmentin la seva inversió en programes de PCE, per garantir la  qualitat de l’atenció i la seguretat dels  pacients i  els treballadors de la salut. “A més de protegir la seva població, també s’ha demostrat que l’augment de la inversió en PCI millora els resultats en matèria de salut i redueix els costos de l’atenció”.

    En el mateix informe d’ara fa un any es deia que “als països amb ingressos més alts, 7 de cada 100 pacients ingressats en un hospital de vigilància intensiva contrauran almenys una infecció nosocomial durant la seva hospitalització. Aquesta xifra puja fins a 15 de cada 100 pacients als països amb ingressos més baixos. De mitjana, 1 de cada 10 pacients afectats morirà per una infecció nosocomial”.

    Els pacients ingressats en vigilància intensiva i els nounats estan particularment exposats a aquest risc. De l’informe també es desprèn que aproximadament un de cada quatre casos de septicèmia tractats a l’hospital i gairebé la meitat de tots els casos de septicèmia amb disfunció orgànica tractats en les unitats de vigilància intensiva estan relacionats amb l’atenció de la salut. D’aquí al 2030, les línies de recerca ‘invocades’ pels experts convocats per la OMS caminen ja cap a un canvi de paradigma per evitar més morts per aquest tipus d’infeccions.

  • Un informe internacional demana límits ambientals més segurs i justos per a la Terra

    Segons un estudi sobre els límits ambientals de la Terra, els efectes del canvi climàtic ja han quedat patents en vastes zones del planeta, atès que molts punts d’inflexió ja s’han transgredit en aquesta era anomenada Antropocè.

    Es tracta de danys causats per l’escalfament global que condicionen la vida de poblacions a regions cada cop més àmplies de la superfície terrestre. Entre altres coses, el treball confirma que el món ha depassat el límit ‘segur i just’ per al clima, fixat en 1 °C per sobre dels nivells de temperatura preindustrials, i que desenes de milions de persones es veuen perjudicades actualment pel canvi climàtic.

    Contra la inequitat d’aquests estralls sostinguts en el temps i que no semblen revertir-se únicament a força de limitar l’increment de les temperatures globals a 1,5 ºC, s’ha elaborat aquest informe, anomenat Safe and just Earth system boundaries, on han participat més de 40 científics internacionals, entre ells, investigadors del Basque Centre for Climate Change (BC3).

    El document de l’ Earth Comission ( Comissió de la Terra ), que es publica a Nature , alerta sobre la insuficiència en l’establiment d’alguns objectius mundials i crida a gestionar tots els altres processos biofísics de la Terra que determinen les condicions bàsiques d’existència de els éssers humans i l’estabilitat dels ecosistemes.

    Segons aquesta comissió —reunida per la xarxa de científics de  Future Earth i eix de la Global Commons Alliance, els termes que, fent un pas més enllà de l’Acord de París, haurien de guiar les metes són els de seguretat i justícia, avaluades a partir de la premissa d’evitar danys significatius a les persones a tots els continents.

    «No podem tenir un planeta ‘segur’ en termes biofísics sense justícia: hi ha proves aclaparadores que un enfocament de justícia i equitat resulta essencial per a l’estabilitat planetària», afirma la professora Joyeeta Gupta, coautora i copresidenta de la Comissió de la Terra i catedràtica de Medi Ambient i Desenvolupament al Sud Global de la Universitat d’Amsterdam.

    Aquest informe crida a gestionar els processos biofísics de la Terra que determinen les condicions bàsiques d‟existència dels éssers humans i l’estabilitat dels ecosistemes

    “La justícia és una necessitat perquè la humanitat visqui dins dels límits planetaris. No és una opció política”, assenyala Gupta. Per això és important avaluar-la i quantificar-la per a les mateixes variables de control que regulen el suport vital i l’estabilitat de la Terra.

    Així, la Comissió de la Terra ha quantificat els límits segurs i justos del clima, la biodiversitat, l’aigua dolça i els diferents tipus de contaminació de l’aire, el terra i l’aigua; i la majoria s’han traspassat .

    “Els resultats són força preocupants: dins dels cinc àmbits analitzats, ja s’han transgredit diversos límits, a escala global i local. Això significa que, tret que es produeixi una transformació a temps, és molt probable que es faci inevitable creuar punts crítics de canvi irreversible (tipping points) i, en conseqüència, un impacte generalitzat en el benestar humà. Evitar aquest escenari és crucial”, assevera Johan Rockström, copresident de la Comissió, autor principal i director de l’Institut de Potsdam per a la Investigació de l’Impacte Climàtic.

    La interconnexió, a diferents escales

    “El sistema Terra és un conjunt interconnectat de processos biofísics que operen a través de regions i escales. Les interferències en una part del món poden tenir enormes repercussions en altres regions», en paraules de Wendy Broadgate, directora executiva de la Comissió de la Terra i Directora de Future Earth, Global Hub, a Suècia, que considera pertinent utilitzar els límits dels sistemes del nostre planeta com a punt d’entrada per a una “acció integral i transformadora”.

    Els límits segurs garanteixen unes condicions estables i resistents a la Terra , i utilitzen un funcionament del sistema terrestre similar al de l’Holocè interglacial com a punt de referència per a un planeta sa, segons exposen els comissionats. Una Terra estable i resistent està dominada per retroalimentacions equilibradores que fan front a les pertorbacions i les esmorteeixen.

    Els científics assenyalen que, per primera vegada, s’han mesurat el mateix conjunt de variables -aquelles que regulen el suport vital i l’estabilitat de la Terra- i que la meta d’evitar el dany significatiu a les poblacions humanes va ser el criteri utilitzat per a la dimensió de justícia, cosa que implica la definició de límits més estrictes.

    El límit de 1,5 ºC pot preservar el sistema terrestre, però impedir un increment de la temperatura global per sobre de 1 ºC és més just en termes de reducció de danys als éssers humans

    Per exemple, ja no es poden considerar tan sols ‘amenaces’ les activitats humanes que estan alterant els fluxos d’aigua, alliberant quantitats excessives de nutrients a les vies fluvials per l’ús de fertilitzants o estrenyent les àrees naturals.

    “El sistema Terra està en perill, ja que molts ‘elements crítics climàtics’ (tipping elements) estan a punt de travessar els llindars, on hi haurà un canvi que no serà reversible. A la literatura científica s’han identificat, per ara, 17 elements crítics climàtics, dels quals nou estan relacionats amb la criosfera. La criosfera en àrees d’alta muntanya d’Àsia està canviant ràpidament ia punt d’esdevenir un nou ‘element crític climàtic’, cosa que pot repercutir en la socioeconomia regional», per exemple, segons el professor Dahe Qin, copresident de la Comissió i director del Comitè Acadèmic de l’Acadèmia Xina de les Ciències.

    Els punts de no retorn

    Consultada per SINC, la professora Diana Liverman, de la Universitat d’Arizona i representant de la Comissió, declara que “tot i que diversos estudiosos han vinculat les qüestions de l’ estabilitat del sistema terrestre i la justícia, ja que estan connectades dins dels objectius de desenvolupament Sostenible (ODS), aquest document tracta de quantificar els límits per prevenir els riscos del sistema terrestre, de manera que també siguin justos en termes de reducció de danys als éssers humans”. Mentre que el límit d’1,5 ºC pot prevenir els punts d’inflexió del sistema terrestre, 1 ºC és més just en termes de reducció dels danys del canvi climàtic”, explica.

    Sobre quin tipus de danys estaríem a temps d’evitar, en coneixement d’aquests mesuraments, Liverman sosté que “establint límits científics i traduint-los en accions per part de governs, ciutats i empreses podem limitar el canvi del sistema terrestre i reduir els impactes injustos sobre els més vulnerables”.

    La investigadora recorda que “moltes de les comunitats més vulnerables viuen als països més pobres, al llarg de les costes, a les grans ciutats ia regions amb risc de sequera i onades de calor”. A més, es podrien limitar els danys derivats de l’ ús excessiu de l’aigua i la contaminació, i de la degradació dels serveis que presta la naturalesa establint objectius basats en la ciència.

    Des del BC3 es va analitzar quanta naturalesa cal preservar en espais modificats per l’home perquè els sistemes puguin seguir complint les seves funcions de sostenir la vida

    El temps apressa, però “som a temps”, opina Liverman. Tot i això, la coautora del treball remet als terminis del Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), el qual ha advertit que, pel que fa al clima, “el marge d’actuació per mantenir l’escalfament per sota d’1,5 ºC s’està tancant ràpidament”.

    Tot i això, «en altres àmbits, com l’ús de l’aigua o la biosfera, pot ser que tinguem més temps per actuar en els límits globals, però ja s’estan produint danys en algunes regions», adverteix.

    Quant a les opcions amb què compten les poblacions més afectades per adaptar-se al canvi del sistema terrestre, la investigadora enumera “l’adaptació al clima, la neteja de la contaminació i la restauració de la biosfera ”. Tot i això, insisteix que “els perjudicats no solen ser els responsables, per la qual cosa és important establir principis de justícia per garantir que els responsables actuïn per prevenir els riscos o reparar els danys”.

    Per la seva banda, Noelia Zafra Calvo, investigadora del centre espanyol BC3, també ressalta el valor de l’estudi, ja que, “per primera vegada, s’aborda el tema de la justícia en els càlculs de l’estabilitat del sistema Terra”, en un examen que ha durat més de tres anys i ha reunit experts de múltiples disciplines per “poder sintetitzar dades, avançar discussions conceptuals, integrar models numèrics i matemàtics que poguessin realitzar els càlculs de les interaccions entre els diferents elements analitzats, i comptant amb la justícia com un eix vertebrador”.

    Sobre la participació del BC3 aclareix que és un “centre de recerca que posa un èmfasi especial en la lent social-ecològica per abordar els reptes actuals”. Per tant, en les seves paraules, “l’aportació s’ha fet des d’aquesta lent, concretament, participant en l’anàlisi del sistema biosfera, del qual ja es van publicar els primers resultats a Science , el 2020”. Es tractava d’establir “quanta naturalesa cal preservar en espais modificats per l’home a nivell local perquè els sistemes puguin seguir complint les seves funcions de sostenir la vida (entre ella la dels éssers humans) a la Terra”.

    L’experta espanyola espera, a més, que aquestes dades aportades a la Comissió de la Terra contribueixin a l’hora de “la negociació del nou marc de conservació de la biodiversitat per al 2030”.

     

    Traduït d’Agència SINC

  • Els Trastorns de la Conducta Alimentària afecten de manera diferencial a l’adolescència

    «Aquesta malaltia, encara que afecti en el físic, no és pel físic, és per problemes més interns. En el meu cas, jo era una nena molt tímida amb l’autoestima pels sòls, amb problemes familiars. Veient-me cada vegada més prima em sentia millor. La meva ment es va convertir en una calculadora de comptar quilocalories i en el meu pitjor enemic. El que tenia era una gran inseguretat, baixa autoestima, por a la vida i al rebuig. No m’estimava gens». Aquest és el cas de la Noelia, recollit per la Confederació Salut Mental Espanya. La jove va patir durant onze anys un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

    El que tenia era una gran inseguretat, baixa autoestima, por a la vida i al rebuig. No m’estimava gens

    L’Hospital Clínic defineix els TCA com a «malalties mentals greus que es relacionen amb una conducta alterada respecte als hàbits alimentaris, la qual cosa es tradueix en comportaments que van des de menjar de manera descontrolada fins a la falta d’ingesta de menjar. Afecta principalment a adolescents i dones joves i en la seva aparició influeixen principalment factors biològics i de personalitat. Els trastorns més freqüents són l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa, el Trastorn per Afartament i el Trastorn Evitatiu/Restrictiu de la Ingesta Alimentària».

    El perfil del TCA

    Segons dades recents de la Fundació Fita i de l’Associació Espanyola per a l’Estudi dels Trastorns de la Conducta Alimentària (AETCA), a Espanya hi ha unes 400.000 persones que pateixen algun trastorn d’aquest tipus relacionat amb l’alimentació. D’ aquestes, 300.000 són joves d’entre 12 i 24 anys, sent la tercera causa de malaltia crònica en l’ adolescència.

    300.000 són joves d’entre 12 i 24 anys, sent la tercera causa de malaltia crònica en l’ adolescència

    En aquest sentit, la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família advertia recentment que els TCA afecten un de cada 20 adolescents a Espanya. «Es tracta d’un trastorn que s’inicia fonamentalment durant l’adolescència», assenyala Miguel Ángel Morate, director tècnic del centre Mentalia el Viso (Madrid) que matisa que, «en un nivell més profund, la restricció alimentària pot suposar un boicot intencionat al creixement i desenvolupament físic de l’adolescent i, per tant, de les seves formes sexuals. Per això és fàcil comprendre la por que algunes adolescents tenen a la trobada íntima». Els experts de la companyia corroboren que en els seus centres la proporció de dones amb TCA resulta clarament superior a la d’homes: un 70/30.

    La manera més eficaç d’atallar el desenvolupament dels TCA és la seva detecció precoç i un tractament professional de caràcter psicoterapèutic. «Qualsevol ajuda per part de família o amics, per molt benintencionada que sigui, pot tenir efectes no desitjats. Cal tenir en compte que es tracta de quadres clínics complexos, que requereixen intervencions específiques en funció de la fase del trastorn i de la seva evolució. Per això, és necessària l’ajuda de professionals experimentats que treballin amb el pacient i les seves famílies», conclou Morate.

    Hemeroteca: sobre els TCA al Diari de la Sanitat

    Un cos que mai és prou perfecte: la lluita present i silenciosa enfront del TCA

    Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

    Quan el teu monstre es diu trastorn de la conducta alimentària

     

  • El Parc Taulí intervé un aneurisma gegant pediàtric utilitzant una tècnica endovascular mínimament invasiva

    El Parc Taulí ha realitzat la reparació d’un aneurisma gegant a un pacient pediàtric utilitzant la tècnica endovascular telescopar amb dos stents flow diverters. Aquesta intervenció, poc invasiva, ja s’havia fet en pacients adults; però és la primera vegada que es fa amb un pacient pediàtric a Catalunya.

    Aquesta intervenció es va fer a un pacient de 15 anys que va venir al Parc Taulí per una cefalea ocasional. Durant l’exploració es va observar que tenia un aneurisma gegant de 4.5 cm a l’arteria caròtida interna . Després de la valoració multidisciplinar amb els especialistes del departament de neurocirurgia pediàtrica i adulta i amb neuropediatria, es va decidir fer una intervenció poc invasiva utilitzant la tècnica telescopar, amb dos stents flow diverter, per evitar que hagués de passar per un procés quirúrgic.

    Durant la intervenció, que va durar una hora i trenta minuts, es va realitzar una cateterització selectiva per reconstruir la paret arterial. Per poder fer aquest procés es van introduir microcatèters per l’artèria per poder unir les dues parts sanes del vas sanguini i poder desplegar els stents, creant un pont. Com l’aneurisma era gegant i molt llarg, es va utilitzar la tècnica telescopar.

    En la intervenció hi va participar un equip multidisciplinar de professionals del Parc Taulí: el director del Servei de Diagnòstic per la imatge, Joan Perendreu; especialista en Neurointervencionisme de la Unitat de Radiologia  Vascular Intervencionista, Nicolás Romero; l’especialista en neuroradiologia intervencionista de la Unitat de Radiologia Vascular Intervencionista, Roberto Eduardo Correa. També hi va assistir, el cap de Neurointervencionisme  de l’hospital Vall d’Hebron, Alejandro Tomasello.

    Aneurisma

    “Després de fer diferents reunions amb els especialistes del Parc Taulí, vam realitzar aquesta tècnica perquè l’aneurisma era molt llarg i en l’actualitat no hi ha material per aquest tipus de aneurismes en els vasos sanguinis. A més a més, és menys invasiva i la recuperació dels pacients és molt més ràpida”, explica el Dr. Romero.

    La intervenció endovascular va ser un èxit i el pacient es va recuperar molt ràpidament. Donat que la primera vegada que es feia una intervenció amb aquest procediment a un pacient pediàtric, els professionals van decidir fer el control i el seguiment des de la Unitat de Cures Intensives durant les següents 72 hores. Els dies següents, l’evolució del pacient va ser favorable i les proves diagnòstiques van mostrar la millora neurològica, postintervenció.

    Amb la realització d’aquesta intervenció pionera, el Parc Taulí continua apostant per situar l’hospital com un dels centres de referència de Catalunya; així com  per l’especialització dels seus professionals i l’ampliació de la seva cartera de serveis per continuar oferint una atenció de qualitat a la ciutadania.

    Intervenció endovascular

    La reparació endovascular és una intervenció menys invasiva pel tractament dels aneurismes. En la majoria dels casos s’utilitza un espiral i es col·loca un stent o tubs malla, per a la reparació de l’aneurisma.

    Com ha explicat el Dr. Correa, “amb els stents flow diverters evitem que el pacient hagi de passar per una cirurgia. Només amb una punció en la regió femoral, iniciem el tractament endovascular per a la resolució de l’aneurisma. És una alternativa a la cirurgia molt eficaç”.

  • El servei públic de salut mental a escrutini

    Escrutar és examinar i esbrinar de manera exacta i diligent un tema determinat, per poder formar-ne un judici. Això és el que es va proposar el Dr. José Valenzuela, enginyer tècnic industrial en electrònica, doctorat en humanitats i ciències cognitives, i responsable actual d’administrar i supervisar les activitats diàries del Laboratori de Neurociències de la Universitat de Barcelona… encara que el coneixem, sobretot, pel seu treball de divulgador científic. I no, no es va proposar escrutar alguna cosa relacionada amb la seva feina, sinó amb alguna cosa de la feina de la seva parella, psicòloga clínica, professional del servei de salut mental de la sanitat pública.

    Acostumat a publicar articles en diferents mitjans de comunicació, en aquesta ocasió, com a eina de comunicació del seu nou projecte de divulgació, va triar la novel·la gràfica (quedaria pendent, doncs, la tasca de trobar el dibuixant idoni que l’acompanyés). L’elecció del medi la va fer tenint en compte el brillant resultat de diferents obres recents que han apostat per aquesta forma de narració, a mig camí entre relat, documental i divulgació, impulsat pel poder pedagògic del dibuix com a complement essencial al text i al relat. Com a procés d’escriptura del seu futur guió va escollir el mètode científic: buscar les fonts de dades, llegir els clàssics, escoltar els experts i entrevistar els protagonistes. La capacitat del medi, la novel·la gràfica, li va permetre dissenyar un guió que oscil·lés entre la realitat i la fantasia, una solució que facilitaria la lectura en poder justificar més fàcilment les transicions entre els nombrosos temes tractats.

    El detonant del projecte de divulgació sorgeix en una conversa rutinària al final de la jornada, a casa amb la seva parella, sobre com havia anat el dia. En concret, quan li explica el cas real d’un pacient que, després d’una crisi a la feina, desapareix durant setmanes i que, després de trobar-lo caminant sense rumb al carrer, s’envia al seu domicili després d’uns quants dies ingressat a l’hospital. La resposta de qui no coneix aquesta professió és òbvia, és la que tindríem tots nosaltres, i és la que llegim en una de les vinyetes en boca del mateix guionista que apareix dibuixat com un dels personatges: “Però, com es pot tornar a algú així al carrer? O sigui, no us preocupa que torni a passar una cosa semblant?”.

    Les respostes de l’experta són tranquil·litzants (se sobreentén que si hi hagués un risc potencial no s’hagués pres la decisió de donar-li l’alta hospitalària), amb una concisa i aclaridora descripció del tractament i seguiment, però es malmet quan expressa una resposta lapidària: “Això és el màxim que se’ls pot oferir a la sanitat pública”. De nou, els lectors d’aquesta vinyeta ens fem la mateixa pregunta que es va fer la seva parella en aquell instant: si hi haguessin més recursos, la solució hauria estat diferent? “Últimament la salut mental està a la boca de tot el món. Podries publicar alguna cosa sobre el tema, no creus?”. I ho ha fet.

    Norma Editorial publica en castellà Locura. Un elogio de la diferencia (2023), mentre que l’Editorial Comanegra publica la versió en català de Nou elogi de la follia (2023). L’obra està realitzada a quatre mans, amb guió del mateix José Valenzuela, i amb dibuix d’Alfredo Borés, que ja tenia una experiència prèvia en una obra on el tema de la salut mental era fonamental: Las voces y el laberinto (2018), una adaptació de la novel·la de Ricard Ruiz Garzón, on relatava diverses situacions reals relacionades amb l’esquizofrènia (publicada en castellà com Las voces del laberinto, per Plaza i Janés el 2005, i com Esquizo. Històries reals, per La Campana el 2008).

    Borés compleix amb escreix un repte molt exigent, en què el dibuixant no només ha d’assegurar una continuïtat narrativa, sinó que ha d’acompanyar les vinyetes amb dades, de canviar d’escenaris molt diferents entre si o plasmar el que pot passar pel cap durant una crisi d’algun dels protagonistes. A més, empra el color per diferenciar la realitat amb la part onírica, i la intensitat del color és a mida de la necessitat de cada escena. A més, els dos autors són, en realitat, personatges de la pròpia novel·la gràfica que actuen com a narradors (i protagonistes de la portada), amb un cert estil empàtic amb el lector, plantejant les preguntes i les explicacions de forma pedagògica i amena, que assegura la lectura fins al final de la novel·la gràfica. I el que s’explica és de màxima actualitat, i ho percebem amb les pinzellades sobre dades estadístiques relacionades amb la salut mental, que permet dimensionar i contextualitzar la magnitud del problema, cosa que comença a través d’un pròleg clarivident escrit per Nuria Bendicho Giró.

    El títol de l’obra a la versió catalana (que no s’ha pogut mantenir en castellà per un tema de drets), és un clar homenatge al clàssic Elogi de la bogeria (1511), d’Erasme de Ròterdam, una obra que es pot interpretar com una invitació de l’autor a exhortar els seus lectors a reflexionar sobre diferents aspectes de la societat coetània del filòsof, en ple Renaixement. Valenzuela i Borés plantegen un objectiu igual de lloable, i utilitzen de cicerone un personatge inspirat en un psiquiatre real que, per motius obvis, va demanar que no aparegués el seu nom real (ni la seva imatge). El nom amb què els autors el bategen també té molt de simbòlic: Virgili. Ni més ni menys que el nom de l’acompanyant de Dante a la seva obra la Divina Comèdia (1304-1321), inspirat al seu torn en el poeta romà del mateix nom, autor de l’Eneida, escrita entre el 29 a. C. i el 19 a. C.

    Com en el clàssic, Virgili guiarà els dos autors de viatge a través dels racons de la salut mental, escollint els millors interlocutors per mostrar casos reals, els conflictes quotidians i les propostes diverses en la ciència, per facilitar que el lector de la novel·la gràfica comprengui la situació real, i percebem, clarament, els prejudicis i la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental, i que els mateixos autors atribueixen al desconeixement i a la desinformació de la societat, que pot fomentar l’aïllament i l’exclusió. I si creus que la salut mental no té res a veure amb tú, us deixo una sentència d’un professional que es recull contundentment en una vinyeta: “Espanya és el segon país del món en consum de psicofàrmacs en termes relatius i absoluts“. El tema alguna cosa tindrà a veure amb nosaltres, no?

  • El Campus Clínic impulsa la participació activa de pacients i cuidadors, també en la recerca

    Aquests dies s’ha constituït al Campus Clínic el Comitè de Direcció per al seguiment de l’Observatori d’Experiència del Pacient. És un recurs pioner a l’Estat que té per objectiu incloure la perspectiva dels pacients i cuidadors en totes les activitats i iniciatives del Campus, siguin qüestions assistencials o projectes de recerca o docència.

    Tal com va dir en la primera reunió del comitè el director general de l’Hospital Clínic, el Dr. Josep M. Campistol, “el pacient està al centre de tota la nostra activitat i és la nostra raó de ser. Per aquest motiu, i per fer un Clínic més proper, la seva participació en el procés de presa de decisions a l’hospital és clau”.

    La recerca participativa és un dels propòsits de l’observatori, que busca fomentar la formació, la promoció del coneixement, el desenvolupament de treballs d’investigació en els quals hi intervinguin també pacients i cuidadors, així com la realització d’activitats de consultoria i col·laboració amb altres entitats. “És un projecte que està en construcció i que va iniciar el seu recorregut en el marc del pla estratègic de l’hospital. Amb aquesta iniciativa posem de manifest que el valor del que fem el determina qui rep el servei, és a dir els pacients, i això és un canvi molt significatiu”, va dir el director de l’Observatori, el Dr. Joan Escarrabill, que és responsable de l’Observatori d’Experiència del Pacient de l’Hospital Clínic Barcelona.

    L’observatori, que es va constituir fa un any, ja està treballant en la promoció de la participació en projectes de recerca i innovació, involucrant els pacients. També en l’experiència de pacient amb els estudiants de Medicina i Infermeria, i en promoure el retorn als pacients de totes les activitats que es realitzen al Campus Clínic en les tres vessants: assistència, recerca i docència.

    Col·laboració

    L’observatori de pacients del Campus Clínic vol ser un referent en l’avaluació de l’experiència dels mateixos pacients i la difusió i aplicació de bones pràctiques obtingudes a l’hospital, per innovar i millorar la prestació de serveis de salut, de manera oberta i col·laborativa. Es té la intenció de recollir experiències d’èxit d’altres institucions així com d’adquirir, desenvolupar i disseminar metodologies d’avaluació implementades per altres actors rellevants en el camp de l’experiència de pacient. I al mateix temps, aplicar de forma pràctica, metodologies per avaluar l’experiència de pacients de l’hospital.

    El Comitè de Direcció de l’Observatori, a part del seu director, el Dr. Joan Escarrabill, el formen  el Director General de l’hospital, Dr. Josep M. Campistol, el Director Mèdic, Dr. Antoni Castells, la Directora Infermera, Gemma Martínez. També en són part persones designades per la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i del Centre d’Atenció Primària Barcelona Esquerra (CAPSBE), pacients i cuidadors experts de l’hospital i professionals de l’hospital de l’àmbit clínic i de suport administratiu.

    El referent centenari

    L’Hospital Clínic de Barcelona és un hospital públic universitari amb una història centenària. Amb una plantilla de 5.500 professionals, és un dels principals centres d’assistència mèdica d’Espanya i el primer en producció científica. Ofereix, a més d’assistència de qualitat, una investigació biomèdica del màxim nivell competitiu i una gran dedicació docent per formar professionals. Tot això amb l’objectiu d’oferir a la societat una medicina humanitzada d’avantguarda.

  • La descentralització i autonomia de l’atenció primària i comunitària a Catalunya

    Les polítiques públiques s’adrecen a la població, però sovint sense atansar-s’hi realment. Apropar les polítiques, la gestió i els recursos sanitaris a la gent  és clau  per facilitar l’accessibilitat de la ciutadania i per establir les prioritats més properes  a les necessitats dels potencials usuaris. Una característica que esdevé essencial i nuclear en el cas de l’atenció primària i comunitària (APiC). Perquè quan es tracta de definir els elements estructurals i organitzatius d’altres estaments de la sanitat, com ara els hospitals, quan són d’un nivell semblant de complexitat assistencial, docent i investigadora es poden seguir patrons comuns als diferents territoris, cosa que resulta inconvenient per a una APiC pertinent i equitativa.

    Entre els paradigmes essencials d’una APiC efectiva i eficient destaca que estigui dissenyada per poder actuar amb el grau més gran possible d’adaptació a les característiques de la cultura, recursos comunitaris, sociodemografia, distribució geogràfica i epidemiologia dels problemes de salut de la població i en el territori.

    Un model d’APiC dissenyada amb criteris centralistes estrictament homogeneïtzadors, posem com pel “cafè per a tothom”, mai no podrà assolir nivells òptims d’efectivitat i eficiència, ni respondre satisfactòriament a les necessitats i expectatives de la comunitat.

    Precisament un dels problemes més habituals dels múltiples plans de reforma/innovació de l’APiC dissenyats a Catalunya en els darrers 15 anys —mai implantats— ha estat l’absència, total o parcial, de propostes clares i decidides per assolir un grau òptim de descentralització territorial en l’àmbit de la planificació operativa, control, organització i gestió dels recursos.

    Ans al contrari, aquests plans no han servit per facilitar el desenvolupament de la capacitat d’autonomia i responsabilitat (amb el compromís efectiu de retre comptes) de gestors i professionals i, en conseqüència, han lesionat la capacitat resolutiva i d’adaptació al context que li cal a l’APiC.

    En aquest marc de descentralització de la planificació operativa, les institucions territorials, principalment els ajuntaments, haurien de jugar un paper protagonista, tal com ja passa en altres països, sobretot del nord d’Europa.

    Cal tenir en compte que cal evitar la potenciació de localismes injustificats que podrien afectar negativament la planificació i distribució territorial dels centres i serveis. I sense oblidar tampoc la influència paralitzadora dels corporativismes, les pors als canvis i a les singularitats.

    A Catalunya l’estructura territorial del sistema públic es basa en les Regions Sanitàries del CatSalut i dins d’aquestes en els Sectors Sanitaris. Però l’APiC solament té com estructura pròpia l’Àrea Bàsica de Salut (ABS).

    Per tal de reequilibrar el sistema i potenciar efectivament l’APiC en el conjunt de la sanitat  mitjançant la descentralització real de les competències de planificació operativa i gestió, caldria valorar la desaparició de les ABS. D’aquesta manera, els equips i els centres actuals dependrien d’una nova estructura organitzativa d’àmbit territorial que substituiria els sectors sanitaris, amb les modificacions d’abast territorial i d’organització pertinents, per tal que poguessin exercir amb efectivitat i eficiència les seves competències sobre el conjunt de professionals i centres, sempre a partir d’una àmplia autonomia en planificació i gestió. Aquesta estructura es podria anomenar Departament Territorial d’Atenció Primària i Comunitària (Figura 1) i hauria de garantir els mecanismes i procediments necessaris de participació de les institucions i organitzacions locals en la seva estructura de comandament. Els recursos d’internament de naturalesa comarcal o local (no de referència) passarien a dependre directament —des de la perspectiva CatSalut— de la Regió Sanitària.

    Una estructura com aquesta permetria l’acostament a les persones dels punts de decisió sanitària en APiC, facilitaria la coordinació funcional en termes de planificació i gestió del conjunt de professionals i recursos de la mateixa en el territori, així com les interaccions amb els seus actius comunitaris de salut. Significaria en definitiva dur a la pràctica les sempiternes declaracions teòriques sobre el paper fonamental de l’APiC. I altrament, possibilitaria l’assumpció d’una massa crítica que avui no tenen les ABS incrementant el seu pes específic com a sector o grup estructural en totes les negociacions sobre l’assignació de recursos professionals i econòmics. Permetria aglutinar des de les perspectives de planificació operativa, gestió i activitat i funcionament diari el conjunt de recursos sanitaris ambulatoris del territori i projectaria a tots els nivells, inclosa la mateixa societat, una imatge molt més potent de l’APiC. En aquest marc del Departament els seus equips d’atenció primària continuarien desenvolupant un paper nuclear, central, i es podrien potenciar molt més que fins avui els mecanismes de coordinació entre ells per una estructura de gestió dedicada exclusivament  a l’APiC.

    Som conscients de la dificultat que té una proposta d’aquest tipus, però també ho som que cal passar la pàgina de les anàlisis de les causes i de la descripció dels problemes de l’APiC i iniciar accions en la línia de “com” podem abordar des de diferents perspectives les innovacions que necessita.