Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.
El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.
En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.
Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.
Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.
En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.
Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.
Privatitzacions, desviament de diners, plantilles escasses i precàries, expedients de sanció… La sanitat pública segueix presentant deterioraments encara que els desperfectes passin més desapercebuts: a Vigo, Madrid, Granada, o Burgos la gestió sanitària segueix llançant ombres que provoquen mobilitzacions.
A Madrid, el passat 19 de desembre es va convocar una tancada hospitalària per subratllar la mala situació de les plantilles. Només uns dies abans, Granada va culminar una bateria de protestes pel pla de la Junta d’Andalusia per fusionar centres hospitalaris. A Vigo, el seu nou hospital de gestió privatitzada no arriba per solucionar els problemes de la zona i origina peticions de «rescat» públic. La Comissió Europea manté obert un procés d’infracció a Espanya per un suposat engreix del pressupost de l’hospital semiprivatizat de Burgos: 200 milions de més per la constructora sortits de les arques públiques. El cas, encara actiu segons els registres de la Comissió, investiga si es van vulnerar les regles del mercat intern a l’ampliar els pagaments a la contractista: s’ha passat dels 242 milions d’euros previstos a més del doble.
«El sistema sanitari no s’ha refet de la política de privatitzacions i retallades. Alguna comunitat autònoma recuperarà el 2017 les inversions del 2009», explica l’expediatra de l’hospital Niño Jesús (Madrid) i cap visible de l’oposició a l’adjudicació d’hospitals a empreses, Marciano Sánchez Bayle. Bayle subratlla que el fet que «els problemes i les reivindicacions no siguin a Madrid els resta atenció. Però no importància».
Fa només tres mesos, Vigo va repetir la seva marxa ciutadana que demana a la Xunta prendre les regnes del nou hospital privatitzat. Un centre pel qual les arques gallegues paguen a la contractista 72 milions a l’any durant 20 anys. «I no ha resolt els problemes dels ciutadans de l’àrea de Vigo: col·lapse d’urgències i llistes d’espera un 30% per sobre de la mitjana de la comunitat», explica el president de la Federació en Defensa de la Sanitat Pública, Manuel Martín .
De fet, l’hospital no ha obert els 1.400 llits compromesos: està en 850. «L’hospital està permanentment en obres. Fa uns dies li va caure a sobre a un pacient una porta plomada del servei de radiologia», es queixa Manuel Martín. La Xunta va dir que havia estat «un sabotatge» i van denunciar la «manipulació dels ancoratges».
A més, la Comissió Europea va obrir una investigació sobre si els pagaments a l’empresa són una «ajuda encoberta» ja que l’executiu de Núñez Feijoo va haver de demanar un crèdit al Banc Europeu d’Inversió per finançar el projecte. El termini per a la investigació expirava al setembre passat però la CE no s’ha pronunciat encara. «Això ens fa ser una mica pessimistes», remata Martín.
«No hem perdut el pols»
Carmen Esbrí és portaveu de la Taula per la Sanitat-Marea Blanca que convoca un cop al mes una manifestació a Madrid. «Nosaltres no hem perdut el pols en quatre anys. Seguim denunciant la privatització que porta diners públics a empreses privades en les cures pal·liatives o en les proves diagnòstiques». La marea blanca que va refermar amb el pla de privatització de sis hospitals públics a la Comunitat de Madrid acumula 51 edicions.
Una de les fórmules per les quals s’ha esquerdat l’atenció sanitària pública és la reducció i precarització de les plantilles. La tancada del passat dia 19 a l’hospital 12 de Octubre de Madrid demanava acabar amb «la manera tan cruel amb què estan tractant a la sanitat», explica una portaveu del sindicat Mats que va convocar la mobilització. «L’administració dissimula la precarietat», sintetitza.
Amb plantilles precaritzades l’atenció es ressent: majors temps d’espera, menys minuts per a les consultes, restriccions en material i tractaments… La fundació Primero de Mayo de CCOO acaba de constatar que un terç dels professionals de la salut treballen de manera temporal. Sumen unes 193.000 persones, segons les microdades de l’Enquesta de Població Activa. I la majoria d’ells són interinitats, és a dir, cobreixen de manera temporal llocs de plantilla.
Retret judicial
Just aquesta pràctica tan extesa en la sanitat pública és la que ha vingut a desmuntar el Tribunal de Justícia Europeu en sentenciar que no es pot recórrer a la contractació temporal «per cobrir necessitats permanents». Jutjava el cas d’una infermera a la qual se li van anar empalmant contractes des de 2009 a 2013 fins acomiadar-la definitivament.
«L’eventualitat infon por i es tradueix en doblar torns o perllongar horaris», raonen a Mats. «La llista d’espera no pot reduir-se a base de precaritzar als sanitaris», coincideix Carmen Esbrí.
Un altre dels exemples més recents d’oposició a la forma en què les administracions estan governant el sistema sanitari va esclatar aquests novembre i desembre a Granada. 120.000 persones en tres manifestacions diferents es van enfrontar als plans de la Junta d’Andalusia perquè els hospitals de la ciutat es repartissin els serveis (una mena de fusió assistencial). Després de les convocatòries, la Junta va fer marxa enrere i va signar un acord amb cinc sindicats, que no ha satisfet tothom.
Fins i tot una ciutat no destacada per la seva mobilització com Salamanca ha sortit en diverses ocasions, l’última al juny passat, per protestar pel que consideren «mala gestió» de la seva àrea sanitària.
Les estadístiques del Ministeri de Sanitat donen algunes imatges molt gràfiques de l’empobriment del sistema: uns 6.000 llits públics instal·lats menys que el 2010. 3,1 per cada 1.000 habitants. El tercer per la cua a la Unió Europea. Es tracta d’»un efecte acumulatiu que, al final, omple la situació», lliga Sánchez Bayle.
La paraula embargo és un dels préstecs de l’espanyol més universals. Hi és en molts idiomes, des de l’anglès, l’alemany, el francès, el finès, el polonès i el suec fins a l’indonesi, el kazakh, el croat, el tagal i el kurd. L’etimologia d’aquesta veu castellana remet al verb imbarricare del llatí vulgar o romanç primitiu de la península Ibèrica, que al seu torn es deriva probablement de barra. Actualment, embargar vol dir prohibir el transport i comerç de béns -o mals, com les armes-, però també el flux d’informació. El que potser no sap molta gent és que la major part de la informació mèdica i científica que difonen els mitjans de comunicació ha estat prèviament embargada. I que això és precisament el que potencia la seva enorme visibilitat.
L’embargament que practiquen TheLancet, Science, JAMA, Nature i gairebé totes les principals revistes mèdiques i científiques consisteix a fer accessibles els seus estudis als periodistes acreditats durant uns dies abans que la publicació surti a la llum. I és llavors quan, en un dia i a una hora prefixats, les xarxes socials i els mitjans de comunicació de tot el món s’inunden de missatges similars sobre les mateixes investigacions, valorades sovint pels mateixos experts. Aquesta homogeneïtat informativa, tan sospitosa i poc periodística, és una de les principals senyes d’identitat de la comunicació i el periodisme científics. L’statu quo s’ha consolidat a partir de la dècada de 1990, probablement perquè ha estat beneficiós per a ambdues parts (revistes i periodistes). Però els seus avantatges inicials comencen a pesar menys que els seus inconvenients.
La política de l’embargament instaurada per les publicacions científiques amb l’aprovació dels mitjans ha permès, sens dubte, donar més visibilitat a la ciència. Milers de periodistes de tot el món informen els dijous del que publica Science i els divendres del que explica el BMJ, per citar dos exemples. Però generalment es fan ressò només del que aquestes revistes els han seleccionat i servit en safata de plata (nota de premsa i article original) uns dies abans, perquè així tinguin més temps de preparar les seves informacions. Els periodistes han acceptat aquest acord perquè això els facilita el seu treball. El resultat és que més de les tres quartes parts de les notícies científiques se sustenten en comunicats de premsa embargats. Gràcies a aquest acord, portem diverses dècades amb un menú informatiu que controlen les revistes i confeccionen els seus gabinets de comunicació, i que no és el més saludable.
La ciència s’ha fet d’aquesta manera molt visible, encara que pràcticament només veiem una part mínima dels dos milions llargs d’estudis anuals que publiquen les millors revistes. En la seva majoria, són missatges solts sobre investigacions puntuals i sense el context necessari. L’efecte comunicatiu s’assembla a quan escoltem frases soltes i no sabem de què va la conversa. I això és, en bona mesura, una conseqüència perversa de la política de l’embargament. «Periodistes, intenteu imaginar un món sense els embargaments», proclama el periodista metge Ivan Oransky, autor del bloc Embargo Watch i d’un recent manifest publicat a Voxen què explica per què els embargaments de les notícies científiques són dolents per al públic. Sense embargaments, la tasca del periodista seria menys previsible, però també més estimulant i orientada al públic, al no existir rutines imposades ni impediments informatius. Perquè, com bé il·lustra l’etimologia, però ve de barra, és a dir la tranca que reforça una porta per impedir el pas, en aquest cas de la informació científica. Sense embargaments, el periodisme seria senzillament més periodisme. I el públic en seria el gran beneficiat.
Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen «la major part de les inequitats sanitàries». El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.
Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.
No només parlem de salut física, també de salut mental.
Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com «aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa». Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.
De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.
Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.
Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.
Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.
També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.
Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.
Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.
Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…
Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.
A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…
Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.
Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.
Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.
Més de la meitat dels pacients que acudeixen a un centre hospitalari per una urgència mèdica haurien d’haver anat a un altre tipus de centre, com ara un CUAP (Centre d’Urgència d’Atenció Primària) o un CAP (Centre d’Atenció Primària). Concretament, el 52% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un CUAP i el 12% en un CAP. Si els pacients ho haguessin fet, haurien trobat la mateixa solució i en menys temps en aquest tipus de servei. Per tant, només un terç del total dels casos realment necessitava anar a l’hospital, segons el Departament de Salut. Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia, les del CUAP 3.000 i les del SEM 3.000.
El conseller de Salut, Toni Comín ha insistit en el fet que «hem de ser capaços que els recursos dels CUAP siguin més coneguts, tenir una xarxa prou capaç d’assumir tots aquests pacients d’urgències i fer un canvi cultural de l’ús dels recursos per part de la ciutadania». Per això insisteixen en que quan una persona estigui malalta truqui al 061 per tal que li recomanin a quin centre dirigir-se. «No ha de ser el pacient el que sàpiga quin dispositiu ha d’utilitzar, però sí que el sistema sanitari que l’està atenent l’ha d’ajudar a saber en cada moment quin és el millor dispositiu» ha matisat Cristina Navarro, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària.
L’objectiu de Salut és, per tant, que sigui el 061 qui faci el triatge segons el risc que pateix el pacient, dividint-ho en 5 nivells: emergència, molt urgent, urgència, urgència menor i no urgent o programable. També es vol tenir enllestit, el gener del 2018, un sistema informàtic automàtic a tota la xarxa sanitària catalana que ajudi a planificar millor les urgències segons el tipus de pacient, la patologia, el nivell de risc i el temps d’espera mitjana.
El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC) també preveu incorporar nous serveis, com ara una consulta pediàtrica telefònica o una Xarxa de Bronquiolitis.
S’avança la campanya de la grip
L’epidèmia de la grip podria arribar un mes abans del que estava previst, d’aquí a dues setmanes. Així ho ha assegurat el Departament de Salut durant la presentació del Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), que vol fer front al pic de demanada d’atenció mèdica que hi ha a l’hivern a causa de la grip. Enguany el Pla està dotat amb 16,8 milions d’euros, un milió més que l’any passat. Per això des del Departament asseguren que ho reforçaran amb més personal mèdic i més inversió.
Tot i que encara es desconeix quant temps està previst que s’allargui la malaltia, sí que se sap que el virus predominant és una variant de la grip A, que està inclosa en la vacuna. La Generalitat declararà l’epidèmia de la grip quan afecti 110,7 casos per cada 100.000 habitants. Per obtenir aquesta xifra, 43 centres d’assistència primària i 14 hospitals actuaran com a sentinella fent un servei de vigilància. Les últimes xifres indiquen que durant la penúltima setmana de l’any, 73 persones per cada 100.000 estan afectades pel virus gripal.
Una anàlisi exhaustiva realitzada in silico per aparellar els 64 agents terapèutics desenvolupats per tractar el càncer de mama -la meitat en ús i la meitat en fase clínica- ha permès a científics de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) identificar 10 combinacions completament noves, mai provades i amb alt potencial per combatre-ho.
El treball, liderat per l’investigador ICREA Patrick Aloy, s’ha basat en l’estudi de les xarxes de senyalització cel·lular, és a dir, tenint en compte els senyals cel·lulars que els fàrmacs alteren en tocar les molècules diana on van dirigides.
Així, 7 de les 10 combinacions testades en cèl·lules de càncer de mama in vitro han mostrat un bon grau de sinergia, és a dir, que l’efecte conjunt és més potent que la suma dels efectes individuals, i una d’elles ha estat validada en ratolins.
Per al 70% de les combinacions testades, l’efecte conjunt dels dos fàrmacs és «molt més gran» que l’efecte individual
Els resultats en models murins indiquen que la combinació de raloxifene i cabozantinib, dos fàrmacs usats avui pels oncòlegs, potencia «dràsticament» l’efecte antitumoral dels dos fàrmacs per separat, com escriuen els autors a Cancer Research, revista científica de la Associació Nord-americana de Malalts de Càncer, que ha publicat els resultats en edició digital avançada.
Patrick Aloy, cap del laboratori de Bioinformàtica estructural i biologia de xarxes a l’IRB Barcelona, resumeix: «Trobem moltes més combinacions sinèrgiques in silico que les sorgides d’assajos combinatoris fets fins ara en laboratori amb tècniques d’alt rendiment, i donem detall experimental de les mateixes. Això vol dir que les anàlisis computacionals prèvies es tradueixen en millors resultats i més fiables».
Els investigadors indiquen que per al 70% de les combinacions testades, l’efecte conjunt dels dos fàrmacs és «molt més gran» que l’efecte individual i, per tant, «per aconseguir els mateixos efectes terapèutics es podrien reduir molt les dosis».
En el cas concret de combinar raloxifene i cabozantinib testat en ratolins, els científics veuen que el tumor es redueix en un 60%, mentre que l’efecte individual dels fàrmacs només aconsegueix aturar el creixement del tumor. A més, poden usar-se 3 vegades menys dosis d’un fàrmac i 25 vegades menys de l’altre que les quantitats que es prescriuen actualment.
«Això de per si ja és molt important atès que els fàrmacs no deixen de ser verí per matar les cèl·lules. Si amb menys dosi aconsegueixes més o encara que sigui el mateix efecte quimioterapèutic, és un gran avantatge per als pacients de cara a mitigar els efectes secundaris», diu Aloy. «A més, i en principi, s’evitaria o s’ajornaria l’aparició de resistències», preveu.
Quan les cèl·lules tumorals aprenen a esquivar el cop
En el tractament del càncer, també en el de mama, un dels problemes amb què s’enfronten pacients i oncòlegs és l’aparició de resistències al tractament. Les cèl·lules canceroses es tornen «insensibles» als fàrmacs que les haurien de matar.
Aquestes resistències es deuen al fet que la cèl·lula cancerosa, mitjançant l’aparició de mutacions aleatòries, aprèn a sortejar l’acció del fàrmac. En un 15% dels casos, la finta es produeix perquè es posen en funcionament senyals moleculars alternatives, que permeten a les cèl·lules tumorals reactivar la divisió cel·lular o evitar la mort cel·lular programada. La teràpia combinada de dos o més fàrmacs es presenta com una via prometedora per combatre aquest tipus de resistència.
«Les nostres anàlisis ens han permès predir les vies de senyalització que queden inhibides amb l’acció conjunta de dos fàrmacs», indica Samira Jaeger, investigadora postdoctoral i primera autora del treball. Els científics validen a nivell molecular que, efectivament, es neutralitzen les molècules que predeia el model in silico. «El nostre objectiu combinant fàrmacs és atacar la cèl·lula tumoral per diversos punts alhora que faci molt difícil que resisteixi el tractament perquè tindrà incapacitades al mateix temps les vies que li permetrien sobreviure i proliferar», assenyala.
Futur obert
Ara, amb el model computacional de xarxes validat, els científics tenen obertes tres línies d’investigació. En primer lloc i per avançar pas a pas cap a la clínica, provar la combinació de raloxifene i cabozantinib en tumors de pacients implantats en ratolins. Per a aquest objectiu, com en el treball ja realitzat, compten amb la col·laboració de l’investigador ICREA del programa d’Oncologia, Angel R. Nebreda, també de l’IRB Barcelona.
En segon lloc, amb el mateix objectiu de trobar tractaments més potents per al càncer de mama, el laboratori es centrarà en aparellar un antitumoral i fàrmacs prescrits per altres alteracions, com antidiabètics o antihipertensius.
En darrer lloc, el laboratori d’Aloy està posant a punt la metodologia experimental que els ha de permetre comprovar que les teràpies combinatòries són eficients per combatre la resistència a llarg termini.
José Abelairas va ser cessat al març com a cap de la secció d’Oftalmologia Infantil de l’Hospital de la Pau, després de passar 17 mesos emetent queixes per registre al Ministeri i a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid en les quals denunciava l’escassetat de recursos de la unitat que dirigia i en la qual s’atén a nens de tota Espanya. Aquest professional va arribar a assegurar que treballaven en condicions «tercermundistes».
Un mes després que les seves reivindicacions es publiquessin a eldiario.es, dos professionals de l’àrea d’avaluació sanitària regional van acudir a aquest servei pediàtric per avaluar les condicions que denunciava Abelairas. «L’hospital va sol·licitar a la Conselleria realitzar aquesta auditoria per comprovar el funcionament de la secció d’oftalmologia infantil», ha recordat a aquesta redacció una portaveu de la Comunitat de Madrid.
A pesar que en aquesta auditoria, a la qual ha tingut accés eldiario.es, conclouen que «la unitat disposa d’una estructura i recursos físics suficients per a l’atenció dels pacients», reconeixen que el servei està saturat de menors, que el trasllat dels bebès prematurs al quiròfan genera «algun risc addicional» i que no existeix un equip d’infermers amb dedicació exclusiva a les operacions d’aquestes patologies.
Segons van apuntar a l’abril des del departament de comunicació de la Pau, Abelairas va ser cessat com a cap de la unitat per «les importants deficiències en qüestions de gestió i organització de la secció». Encara que els auditors no assenyalen en les seves conclusions directament al que va ser cap d’aquesta secció durant dotze anys, sí que fan referència a problemes de coordinació: «L’atenció a pacients en consultes externes manca d’organització i circuits definits, es desenvolupa amb massificació de pacients i professionals i es percep desordenada».
Reconeixen que l’espai és «millorable»
El Ministeri de Sanitat va acreditar a cinc especialitats de la unitat d’oftalmologia infantil com a centres de referència nacional (CSUR). A causa d’aquesta certificació, atenen a nens procedents de tota Espanya amb patologies greus i molt específiques que no compten amb assistència en la major part de les comunitats autònomes.
Una de les reivindicacions principals d’aquest professional, i que coincideix amb les d’alguns familiars de pacients consultats per aquesta redacció, era la falta d’intimitat en comunicar els diagnòstics. «No tenim una sala condicionada per explicar-li a uns pares que li hem de llevar l’ull al seu fill perquè té un tumor o que es pot morir per una metàstasi», assegurava Abelairas a eldiario.es.
Els auditors consideren que la consulta és «el lloc més indicat» per donar notícies adverses. Encara que reconeixen que l’espai «és millorable» i que la seva estretor «no facilita el treball quotidià». Insisteixen a subratllar que «el desordre és manifest en tota la zona» i que «l’escassetat d’espai és similar al que ocorre amb les consultes d’altres especialitats de l’hospital infantil».
Aquest últim argument es repeteix al llarg de tota l’avaluació, datada al juny, i emesa per la Direcció general d’Inspecció i Ordenació. En aquest informe els auditors comparen les condicions d’oftalmologia pediàtrica amb les del departament d’adults (que no compta amb especialitats reconegudes pel Ministeri com a centres de referència), i altres especialitats de l’hospital infantil, per destacar que no és un cas excepcional.
Per exemple, sobre la sala d’espera reconeixen que «el perfil i abundància de pacients (bebès, familiars, carrets, etc.) produeix una alta ocupació de l’espai amb aglomeracions freqüents». A més, afegeixen que les consultes externes d’oftalmologia general «tenen una aglomeració i volum considerablement major que les de l’infantil».
A preguntes d’aquesta redacció, una portaveu de la Conselleria ha assegurat que seguiran les recomanacions recollides en aquesta avaluació. «L’hospital ha elaborat un pla que contempla el trasllat temporal de l’activitat de consultes de l’oftalmologia infantil a l’Hospital Carlos III per millorar els espais que es veuran afectats per les obres de remodelació de les urgències infantils», ha informat. Per la seva banda, el departament de Dolors Montserrat no ha volgut opinar sobre aquesta avaluació.
Una altra de les queixes que més preocupava Abelairas era la falta de quiròfans adaptats per a bebès prematurs. «Als nounats els hem de traslladar en incubadores de l’Hospital Infantil al General pels passadissos i ascensors pels quals circula tothom. Si durant el recorregut sorgeix alguna complicació amb el bebè pot suposar un problema», va explicar el doctor a aquesta redacció.
Aquest trajecte «va ser constatat pels avaluadors; no obstant això –afegeixen– es va comprovar que la freqüència d’aquesta situació es produeix una vegada al mes com a màxim». Així mateix reconeixen que aquest procediment «genera incomoditats i algun risc addicional» i recomanen a l’adreça de l’hospital que busquin una alternativa per reduir els problemes. No obstant això, descarten aconsellar que s’instal·li aquest material en el quiròfan infantil, en considerar que l’equipament és «car i molt específic».
En aquesta avaluació, també confirmen que no existeix un equip exclusiu de suport per operar als nens i joves amb patologies oftalmològiques. «Seria aconsellable que s’estudiïn possibles solucions per minimitzar en tant que sigui possible la rotació del personal i es planifiqui la formació necessària per garantir la disponibilitat de professionals qualificats i experts», indiquen a l’informe.
Abelairas es va mostrar molt contundent en afirmar en una entrevista amb aquest mitjà que «l’Hospital de la Pau no compleix els criteris necessaris per atendre als CSUR«. Encara que els avaluadors consideren «comprensible i legítim» que centri en aquests centres les seves demandes, afegeixen que els recursos amb els quals compten són suficients, així com que l’activitat s’ha mantingut «relativament estable en el temps, i l’escassa incidència d’alguns processos no justificaria duplicitats de dotació en els quiròfans o en les consultes que resultarien ineficients».
S’hauria d’»impulsar la dinàmica grupal»
Un altre dels punts en els quals l’antic cap de secció no ha trobat suport dels avaluadors se centra en la necessitat que els sis professionals de la consulta es dediquessin exclusivament a l’Oftalmologia Pediàtrica. En el document emès al juny asseguren que hi hagi tres amb dedicació parcial «es considera ajustat actualment a la demanda i activitats realitzades». A més, sobre la coordinació de tots els professionals asseguren que s’hauria d’»impulsar la dinàmica grupal i el treball en equip».
Finalment, el departament de comunicació de l’hospital va negar a l’abril les crítiques d’Abelairas i va assegurar que havien fet un «important esforç» arribant a invertir més de 300.000 euros. En l’informe, els auditors redueixen la quantitat destinada entre 2013 i 2015 a la secció d’oftalmologia pediàtrica a 91.232 euros.
Les urgències dels grans hospitals segueixen col·lapsades. Aquest és el missatge de denúncia que han volgut expressar el centenar de persones que s’ha concentrat aquest dimecres a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Membres de Marea Blanca de Catalunya, de la coordinadora d’entitats SAP Muntanya i treballadors del centre han reivindicat solucions front a la situació de col·lapse de les Urgències de l’hospital, pocs dies després que el Síndic hagi obert una investigació. Aquestes solucions, segons han expressat, passen per reforçar l’atenció primària i els Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) així com més coordinació.
«Desconfiem dels plans estacionals i els plans dels gestors, que fins ara han resultat un fracàs», ha assegurat Trini Cuesta, activista de SAP Muntanya referint-se al Pla d’hivern que Salut preveu activar com cada any per fer front a l’increment de demanda que es produeix durant aquest període. Com ha recordat Cuesta, des dels diferents col·lectius per la defensa de la sanitat pública ja fa mesos que adverteixen de la pressió assistencial als serveis d’urgències dels principals hospitals catalans, com ara el Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic o el Sant Pau, entre altres. «El sistema d’amuntegament als passadissos no deixa als pacients cap mena d’intimitat, volem acabar amb el patiment de les persones», ha expressat Cuesta.
Durant la concentració, que no ha durat més de mitja hora, els assistents han corejat càntics com «retallar en sanitat és assassinar» o «pública sí, privada no», entre altres. Així mateix també han llegit en veu alta la carta que van fer-li arribar el mes de novembre passat al conseller de Salut Toni Comín. Tot plegat sense deixar de sostenir un cartell gran on s’hi podia llegir: «no més de 24 hores a urgències». I és que si bé legalment no hi ha un límit, els estàndards de bona pràctica dels hospitals estableixen que l’atenció urgent pot fer-se entre 12 i 24 hores des de l’arribada del malalt. Fonts coneixedores d’aquests estàndards expliquen a El Diari de la Sanitat que es preveuen 10 minuts per al triatge, quatre hores per conèixer el diagnòstic i unes hores de marge perquè el pacient sigui ingressat si és necessari.
Per la seva banda, la directora assistencial de Vall d’Hebron, Ana Ochoa de Echagüen, afirma convençuda «que no hi ha cap col·lapse». «El servei està igual que els dies previs, millor que durant el pont de desembre, però ara el servei està en una situació de normalitat», ha declarat. Respecte els dies en què un pacient pot arribar a passar a Urgències a l’espera de ser traslladat a planta -que segons les associacions de defensa de la sanitat pública poden ser fins a 5 dies- , la directora assistencial justifica que a l’àrea d’observació els pacients no hi estan més de 13 o 14 hores.
Preguntada per si convé un replantejament dels serveis d’urgències, Ochoa de Echagüen sí que ha reconegut que seria convenient diferenciar d’alguna manera l’atenció de les urgències de menys complexitat i més complexitat, que es concentren en els hospitals de tercer nivell (d’alta complexitat) com el cas de Vall d’Hebron. «Els hospitals terciaris tenim una complexitat afegida perquè s’hi barreja el pacient comunitari amb el pacient terciari i això fa que en un moment determinat el volum creixi molt i sí que és cert que segurament hauríem de diferenciar-ho», ha dit.
Aquest dimecres hi havia 88 pacients a Urgències. «D’aquests, 55 estaven en un llit d’hospitalització i la resta, molts estaven en box. Dels 16 o 17 malalts que estaven al passadís tots estaven sent tractats», ha concretat.
La lectura del llibre ‘La construcciónde unéxito’, on Juli de Nadal descriu, en termes autobiogràfics i alhora amb el rigor d’una crònica, com es va elaborar a Espanya el sistema de sanitat pública, em planteja diferents consideracions com a lector i també com a metge veterà.
L’autor dóna a entendre com la construcció de la sanitat pública va respondre a una consciència difusa en nombrosos sectors de la societat espanyola (del món mèdic o no). Calia canviar per millorar, amb objectius diversos, no necessàriament altruistes: qualitat professional, rendiment tècnic, coneixement científic, bé públic, organització social, interessos polítics… També fins i tot poder o estatus personals. Probablement, en un nombre suficient de persones, hi havia una consciència comuna que érem «una societat endarrerida» i que «calia fer alguna cosa» per millorar més enllà del lucre individual, en benefici d’una col·lectivitat no sempre ben definida.
Eren altres temps. Ara la qualitat professional ha fet un salt espectacular al país mentre que el sistema públic està amenaçat per moltes bandes i deliberadament empobrit; però Espanya ja no és una «societat endarrerida». Nadal descriu molt bé com els professionals sanitaris estan actualment molt més informats i preparats tècnicament del que ho estaven quan els esperonava el desig de canvi. Les opcions professionals són molt més riques, però la sostenibilitat del sistema públic és molt més complexa.
Em pregunto si la consciència de la necessitat i rellevància d’un sistema públic potent és prou estesa com per a promoure els importants canvis necessaris per consolidar-lo i enfortir-lo. No sé en quina mesura la consciència d’endarreriment i de necessitat de millora han estat substituïdes per la satisfacció més o menys justificada d’alguns, l’afany de lucre i promoció d’altres i la frustració individual de molts. L’esquer del lucre, la brillantor o el prestigi en una societat amb poderosos incentius individualistes poden haver esmorteït en molts l’estímul per al bé comú i l’equitat. La necessitat d’un sistema sanitari públic es percebia més fàcilment en un país endarrerit com el que evoca Juli de Nadal.
El seu llibre, que déu molt de la seva força narrativa al rerefons de convicció personal, permet posar en perspectiva el món de la sanitat actual, d’on ve i com s’ha fet. Té, latent, la inquietud que el present i el futur plantegen. Pot ser, per tant, un instrument valuós per ajudar les generacions actuals, joves i no tan joves, a entendre el paper central que ha de conservar la sanitat pública en un país modern.
Els menors que han viscut o viuen situacions de violència en la llar perpetrades per un pare que maltracta a la seva mare requereixen el consentiment del maltractador per ser intervinguts psicològicament. Es tracta d’un requisit legal derivat de la pàtria potestat, recollida en el Codi Civil, que estableix que serà exercida «conjuntament per tots dos progenitors o per un solament amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre».
És a dir, es precisa l’autorització dels dos en determinats àmbits, com l’educatiu o sanitari, i circumstàncies, entre elles, la intervenció i tractament psicològic amb el fill o filla de tots dos. Un fet que ocorre fins i tot en aquells casos en els quals el pare ha estat condemnat per violència de gènere o existeix un procediment obert contra ell, però no ha estat privat de la pàtria potestat.
Segons les últimes dades difoses aquest dilluns pel Consell General del Poder Judicial, solament en el 0,8% de les ocasions en què la justícia dicta una ordre de protecció per a una dona, li retira cautelarment la pàtria potestat al presumpte agressor. D’aquesta manera, quan la dona i els seus fills o filles acudeixen a serveis d’atenció psicològica han de demanar l’autorització al pare.
Aquest requisit legal es manifesta en el Codi Deontològic del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs a través de l’article 25, que exigeix informar els pares o tutors dels menors que seran intervinguts.
En cas que un d’ells no ho consenti, el Codi Civil preveu la via judicial per obtenir l’autorització. Si el professional intervé al menor sense l’autorització d’un d’ells, s’arrisca a ser denunciat per l’altre progenitor i sancionat pel col·legi.
El PSOE insta al Govern a prendre mesures
«En un 20% dels casos que atenem el pare rebutja la intervenció afirmant que no és un maltractador i que els seus fills no han d’estar a cap programa», assegura Pablo Neva, coordinador del programa d’atenció a fills i filles de víctimes de violència de gènere que desenvolupa l’Institut de la Dona de Castella-la Manxa.
«Algunes dones es neguen a iniciar un procediment judicial», apunta el psicòleg, perquè pot resultar revictimitzador al costat del cost emocional que suposa per a moltes reviure la seva història i el retard al qual se sotmet la intervenció. «No volen tornar a passar per la pedra del jutjat ni l’experiència de ser qüestionades o el seu relat posat en dubte», explica Neva.
En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, que reivindica «un canvi legal perquè en els casos en els quals hi hagi condemna o una ordre de protecció en vigor no sigui necessària l’autorització».
El 12 de desembre el PSOE va registrar una proposició no de llei al Congrés per instar al Govern «a prendre les mesures necessàries perquè l’atenció i assistència psicològica quedi fos del catàleg d’actes que requereixen una decisió comuna en l’exercici de la pàtria potestat quan existeixi sentència ferma o hi hagués una causa penal en curs per maltractaments o abusos sexuals».
Els socialistes apunten a la llei integral, que en el seu article 19 estén als menors a càrrec de la dona víctima de violència de gènere el dret a l’assistència social integral. D’altra banda, la llei d’infància que va entrar en vigor a l’agost del 2015 reconeix els menors exposats a la violència de gènere com a víctimes directes.
Però, què passa quan les víctimes no denuncien i sí que acudeixen a serveis d’atenció? Segons la Macroenquesta elaborada el 2015 pel Ministeri de Sanitat únicament denuncia 28,6% de les víctimes, per tant els seus fills i filles no tindrien dret a ser ateses en cap cas. Per a Carmona, «seria interessant» explorar vies com «que serveixi amb l’informe dels serveis socials perquè el jutge ho legitimi».
El ‘modus operandi’ depèn de cada servei
«Ser condemnat per violència de gènere va aparellat a perdre drets, o almenys a no tenir poder sobre la decisió que puguin ser guarits els mateixos traumes que ell mateix ha generat», resumeix Neva, que apunta al fet que en alguns jutjats de violència sobre la dona s’inclou en la mateixa sentència un apartat que legitima la intervenció psicològica sense necessitat d’autorització.
«No obstant això, és una cosa que no sol ocórrer gairebé mai, és minoritari», assenyala un advocat del Centre de la Dona depenent de l’Ajuntament de Azuqueca d’Henares (Guadalajara). «També és veritat que no ho solen demanar les parts», prossegueix. La veritat és que no hi ha uns criteris homogenis en cap dels àmbits: ni judicial ni psicològic.
Per això, el ‘modus operandi’ depèn de cada servei d’atenció integral a les víctimes. Diversos psicòlegs han relatat a eldiario.es com empren determinades estratègies perquè el menor sigui atès amb urgència. Alguns centres canvien el nom dels programes i opten, per exemple, per no cridar-ho intervenció psicològica, sinó «acompanyament emocional» per no requerir autorització.
«Se sol enviar un burofax a l’home i s’entén que si no contesta està autoritzant», sosté Itziar Fernández, extreballadora d’una casa d’acolliment per a dones i els seus fills i filles. «El que és clar és que no té cap sentit que una dona que està fugint del seu agressor necessiti una mica d’ell perquè el sistema l’està exposant», argumenta.
El risc de la denúncia de l’agressor
Olga Barroso va treballar durant gairebé deu anys en un recurs de l’Ajuntament de Madrid per a víctimes. «A nosaltres la Fiscalia de Menors ens va autoritzar al fet que en valorar un dany derivat d’una situació de violència l’hi comuniquéssim per no demanar l’autorització», assenyala. No obstant això, «és necessari un major blindatge» perquè «t’enfrontes a possibles denúncies dels agressors».
L’article 25 del Codi Deontològic –que contempla l’obligació d’informar a tots dos progenitors– «és el que més vulneren els professionals», afirma un integrant de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid. «En moltes ocasions és vulnerat per psicòlegs que davant una situació de violència i per protegir als menors no informen», apunta una psicòloga que està esperant a la sanció que previsiblement el col·legi li imposarà.
L’experta, que prefereix no revelar el seu nom, ha estat denunciada pel pare dels menors als quals va avaluar, a pesar que compta amb una sentència condemnatòria per maltractaments. Ha estat qualificat pel col·legi madrileny com a «falta molt greu», encara que una comunicació de l’Assessoria Jurídica del mateix en 2011 acreditava en un cas similar que no era necessària l’autorització.
