Just Deploy It!

Blog

  • L’esperança de vida a Espanya disminueix a causa de la contaminació atmosfèrica

    La contaminació atmosfèrica redueix l’esperança de vida a Espanya. Una recerca liderada per científics de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) assegura que un increment de 5 μg/m3 en la concentració de partícules PM10 provoca una pèrdua de gairebé un any de vida. Per això afirmen que les concentracions de contaminació atmosfèrica estan associades amb importants reduccions en l’esperança de vida.

    Amb l’objectiu d’investigar l’associació entre l’exposició a la contaminació de l’aire i les zones verdes amb la mortalitat i l’esperança de vida a d’Espanya, també han descobert que un augment de 2 μg/m3 en la concentració de partícules PM2.5 podria provar una reducció de 7 mesos de vida. L’estudi s’ha publicat a la revista Environment International. En vista dels resultats, els investigadors demanen que fer front a la contaminació atmosfèrica sigui «una prioritat en salut pública”.

    “L’exposició a la contaminació atmosfèrica ja s’havia associat amb un increment en les taxes de mortalitat, però fins ara pocs estudis s’havien centrat en l’esperança de vida i la majoria tenia una cobertura espacial restringida”, afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

    Per realitzar l’estudi els investigadors van dividir l’estat espanyol en quasi 2.200 àrees amb 3.500 persones. Els resultats s’han publicat en el context del projecte Life Medhiss, que té per objectiu contribuir a l’actualització i desenvolupament de la política mediambiental de la Unió Europea en termes d’efectes adversos en la salut de la contaminació atmosfèrica.

    Els investigadors també han estudiat els espais verds. “De la mateixa manera que havia ocorregut en altres estudis anteriors, en el nostre cas els espais verds es van associar a un augment de l’esperança de vida en zones amb nivell socioeconòmic baix, mentre que es van associar a una reducció de l’esperança de vida en zones més pròsperes”, diu Xavier Basagaña, investigador d’ISGlobal. Expliquen, però, que és difícil valorar l’efecte dels espais verds sense la suficient informació sobre els tipus d’espai I l’ús que té per part de la població.

  • Entitats que treballen amb migrants denuncien exclusió sanitària a demandants d’asil a Catalunya

    A Catalunya les persones migrants tenen dret a ser ateses pel sistema sanitari públic, que és universal. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres burocràtiques que els impedeixen exercir aquest dret, fins i tot quan són sol·licitants d’asil -situació administrativa en què l’accés sanitari ha d’estar garantit a l’estat espanyol-. Així ho denuncien la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum. Segons diuen en un comunicat fet públic aquest dimarts, en els darrers mesos han conegut casos d’exclusió sanitària a persones sol·licitants d’asil a Catalunya.

    Un exemple de barrera burocràtica és el que va viure una persona al CAP de Santa Coloma de Gramenet, on va intentar tramitar la targeta sanitària per mitjà de la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud.

    Un altre exemple també té a veure amb l’obtenció de la targeta sanitària. Segons recullen les entitats a través de casos que han seguit, les Oficines d’Atenció al Ciutadà (OAC) de diversos municipis catalans han negat el padró -requisit per obtenir la TSI- perquè “el passaport de la persona estava escrit en àrab” o en no considerar el document provisional de sol·licitud d’asil com a vàlid. En aquest sentit, en el comunicat demanen que s’agilitzi la tramitació de la TSI.

    El Sant Pau cobra 200 euros per atendre d’urgència un refugiat

    L’atenció urgent no només és un dret dels residents a Catalunya sinó que fins i tot és una de les excepcions que preveu el RDL 16/2012 d’exclusió sanitària. Davant la situació repetida del cobrament il·legal a les urgències i després que la PASUCat i altres col·lectius ho denunciessin, el Servei Català de la Salut va emetre el 30 de setembre passat una resolució. Segons aquesta, l’assistència a les urgències contempla l’atenció sense cobrar a través de la signatura d’una declaració responsable en la qual la persona al·lega manca de recusos econòmics.

    Amb tot, les entitats denunciants asseguren que el mes de novembre passat l’Hospital Sant Pau, de la xarxa pública d’hospitals a Barcelona, va emetre una factura de 207 euros a una persona refugiada que va ser atesa al servei d’Urgències. En el comunicat les entitats signants exigeixen que s’acabi l’exclusió sanitària d’aquest col·lectiu, que remarquen és “especialment vulnerable” i demanen que se’ls faciliti l’empadronament i l’atenció des de la mateixa arribada. Així mateix també reivindiquen que no es facturi per l’atenció urgent.

     

  • La sanitat i la política pressupostària

    En moltes ocasions se sent dir que cal treure la sanitat dels avatars de la política. Sembla que els que diuen això pensen que la sanitat és un bé superior que no pot estar subjecte a les maniobres dels que dissenyen i/o apliquen les estratègies i decisions polítiques. Res més fals i perillós que pretendre considerar la sanitat aliena a l’acció política.

    Si la política és la ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes amb l’objectiu d’assolir el «bé comú», no sembla raonable pensar que la qualitat de vida dels seus integrants, i dins d’ella l’atenció a la seva salut, pugui ser considerada un element estrany que s’hagi de situar en una mena de llimb celestial. És cert que, a vegades, els que volen treure la sanitat de la política ho fan amb bones intencions, intentant preservar de les lluites partidàries i sovint fratricides la millora de la salut. Però no ho és menys que abunden aquestes afirmacions en ambients, institucions i persones que el que pretenen és que regni la «pau dels cementiris» sobre els problemes, moltes vegades urgents i irritants, que pateix l’atenció sanitària.

    La sanitat és política i de primer ordre. Només cal donar una ullada superficial al pes que té en la principal eina de l’acció dels governs: el pressupost. Si sumem els diners que es destinen a l’atenció sanitària, social i de la dependència en molts països podem concloure que aquests àmbits, juntament amb el d’ensenyament, conformen més del 70% de l’import total de la despesa pública. I això en contextos ideològics i per tant polítics que no es qualifiquen habitualment de progressistes o socialment avançats.

    És important no oblidar que els recursos públics que es destinen a la sanitat són un dels factors essencials per qualificar la prioritat social de l’acció governamental. En aquesta perspectiva no deixen de sorprendre les afirmacions de responsables del govern de la Generalitat presumint de l’increment dels diners que es dediquen a la sanitat en el projecte de pressupost de l’any 2017, quan en realitat no pugen en la mateixa proporció mitjana que els d’altres sectors públics. Les dades proporcionades en valor absolut no permeten valorar de forma acurada si s’incrementa en realitat el «pes social» en el pressupost, ja que cal relacionar-les amb el valor del seu percentatge sobre el PIB en el mateix període i comparar-les amb les variacions proporcionals dels destinats als altres àmbits de despesa.

    Si, a més, considerem que la disminució de recursos produïda per les retallades dels darrers anys pot deduir que aquests suposats increments no serveixen ni per apropar-nos a la situació prèvia de l’any 2008, portem ja 8 anys de deteriorament social continuat. El súmmum de la sorpresa, almenys des de la perspectiva de la coherència ideològica i d’acció, és que dues formacions que s’autoqualifiquen d’esquerres (una moderada i altra radical) puguin prestar el seu suport parlamentari a l’aprovació d’uns pressupostos que, amb una visió benèvola, es poden qualificar de continuistes d’una acció governamental de centredreta.

    Aquesta situació continuista dels recursos sanitaris es veu agreujada per l’absència d’estratègies polítiques conegudes dirigides a proporcionar al sistema sanitari català les profundes reorientacions que necessita per donar una resposta més efectiva i eficient a les necessitats de salut i socials de la ciutadania.

  • Els nous casos de càncer creixen un 50% als països menys desenvolupats en deu anys

    El 2015 es van diagnosticar al món 17,5 milions de nous casos de càncer i més de 8 milions de persones van morir a causa d’aquesta malaltia, que ja és la segona causa de mort al món per darrere les malalties cardiovasculars.

    Mentre que en els darrers deu anys (del 2005 al 2015) el nombre de casos nous diagnosticats ha augmentat en un 33% a escala global, però, als països menys desenvolupats el creixement ha estat del 50%, per damunt de la mitjana. Així ho revela l’estudi New Global Burden of Disease, que analitza 32 grups de càncer a 195 països. L’augment global l’atribueixen sobretot a l’envelliment de la població però també, en segon lloc, a un increment poblacional. El càncer més comú entre els homes l’any passat va ser el de pròstata; entre les dones va ser el càncer de pit i entre els infants va ser la leucèmia.

    Des de l’Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME) avisen que si bé el nombre de nous casos de càncer té un especial pes als països desenvolupats, l’escalada més ràpida pot veure’s en països amb uns nivells de desenvolupament inferiors.

    L’estudi agrupa els països segons l’índex Sociodemogràfic (SDI per les seves sigles en anglès), que combina dades d’educació, ingressos i fertilitat. Així, si bé per exemple el 44% dels nous casos es diagnostiquen al grup amb un índex sociodemogràfic més elevat, on s’inclouen països com els Estats Units o el Japó, també és en els països més desenvolupats on s’ha reduït la mortalitat per càncer. Per contra, és en el grup menys desenvolupat, que inclou països com Kenia, Tanzania, Níger, la República Democràtica del Congo, Mali i Senegal, on la mortalitat ha augmentat en l’última dècada. Segons dades de l’OMS, el 2012 el 70% de totes les morts per càncer van produir-se a l’Àfrica, l»Àsia, l’Amèrica central i Sudamèrica.

    «La divisió del càncer és real i creixent», diu l’autora que ha liderat l’estudi, Christina Fitzmaurice, professora assistent a l’IHME, a la Universitat de Washington. I és que és precisament en la cinquantena de països on la mortalitat ha augmentat -la majoria a l’Àfrica subsahariana- on els serveis sanitaris per prevenir, diagnosticar o tractar el càncer són inexistents o insuficients.
    «Sabem que el càncer s’està convertint en un problema creixent, no només als països subdesenvolupats, sinó que el problema ara és que els sistemes de salut dels països subdesenvolupats han de fer front a l’enorme cost i dificultat de construir i impulsar tractaments complexos per tractar el càncer», assegura Fitzmaurice en una entrevista.

    Un exemple d’aquesta divisió es pot veure en càncers que es desenvolupen per condicions que es poden prevenir, com ara l’hepatitis B i la C, ja que en els països amb un índex sociodemogràfic més baix la vacuna per a l’hepatitis B no és universal. Així, segons dades de l’OMS infeccions com les causades pels virus de l’hepatitis B i C són responsables del 20% de les morts per càncer en els països d’ingressos baixos i mitjans.

  • L’homeopatia es beneficia d’una legislació especial que li permet comercialitzar sense demostrar eficàcia

    La Comissió Federal de Comerç nord-americà va anunciar a finals de novembre que exigirà a les companyies de productes homeopàtics que indiquin clarament en la seva etiqueta que «no hi ha evidència científica que doni suport les afirmacions de l’homeopatia» i que aquestes afirmacions «es basen en teories del segle XVIII que no són acceptades pels experts mèdics actuals».

    No obstant això, l’homeopatia, tant a Europa (i Espanya) com els EUA compta amb una legislació específica per poder vendre sense demostrar eficàcia. L’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) va arribar a un acord en 1988 amb la indústria homeopàtica segons el qual aquesta podia seguir venent els seus productes sempre que incloguessin en el seu etiquetatge que no havien estat avaluats per la pròpia agència.

    En definitiva, es va fer una legislació especial perquè aquests productes puguin seguir venent-se com medicaments tot i no passar cap control. Segons les últimes dades disponibles (2007), l’homeopatia és un negoci que només als EUA supera els 3.000 milions de dòlars anuals.

    A Europa, la venda d’aquest tipus de productes també està regulada gràcies a una legislació específica feta a mida de la indústria. La normativa europea estableix un «un procediment de registre simplificat especial per als medicaments homeopàtics que es comercialitzin sense una indicació terapèutica».

    Aquesta norma es troba inclosa en la legislació espanyola, que especifica que aquest tipus de productes no han de tenir «indicació terapèutica particular en l’etiqueta», és a dir, que els productes homeopàtics no poden afirmar que estiguin indicats per a res en concret. No obstant això, la indústria acaba per colar aquestes indicacions utilitzant la frase «tradicionalment utilitzat per».

    Al final, aquests productes acaben arribant al mercat «sense una anàlisi prèvia de la seva qualitat, seguretat i eficàcia per part de l’Administració», segons ha denunciat la Societat Espanyola de Farmàcia Familiar i Comunitària (SEFAC) en un comunicat. Aquesta societat científica, que agrupa més de 8.000 farmacèutics, «no està d’acord en el fet que s’autoritzi com a medicament cap producte sense indicacions terapèutiques aprovades» i assegura que la normativa europea «contradiu la pròpia naturalesa del medicament i pot generar confusió en la població».

    Comerç protegit

    La decisió de l’agència de Comerç nord-americà s’ha endinsat així en un terreny en què la FDA no s’havia atrevit a intervenir, tot i que l’any passat va anunciar que s’estudiarien canvis en la regulació d’aquest tipus de productes. Tot i que la comissió no pot impedir que es venguin remeis homeopàtics com medicaments, obligarà la indústria a modificar l’etiquetatge dels seus productes introduint les dues frases abans citades.

    Amb aquest moviment, la comissió està tractant de forçar a la FDA perquè imposi als productes homeopàtics els mateixos requisits reglamentaris que la resta de productes farmacèutics, cosa que l’Associació Americana de Farmacèutics porta demanant des de fa anys. Aquesta associació, la major i més antiga societat farmacèutica dels EUA, amb més de 62.000 membres, ha manifestat en diverses ocasions que dóna suport a la modificació de la Llei d’Aliments, Medicaments i Cosmètics perquè s’exigeixi a «els fabricants de productes homeopàtics que proporcionin evidències d’eficàcia i seguretat de tots els seus productes».

    La legislació nord-americana, que s’aplica tant a la publicitat com l’etiquetatge, «prohibeix els actes o pràctiques deslleials o enganyoses» i específicament «prohibeix la difusió d’anuncis falsos en el comerç de medicaments». Segons assegura la comissió federal en un comunicat, en virtut d’aquestes disposicions, «les empreses han de tenir una base raonable per formular afirmacions sobre els seus productes», cosa que les empreses d’homeopatia no poden fer, perquè no han demostrat la seva eficàcia.

    La SEFAC no ha estat l’única societat científica a criticar l’actual situació dels productes homeopàtics. Dues de les principals societats farmacèutiques espanyoles han emès dos comunicats durant els últims mesos en què rebutgen la venda d’aquests productes com si fossin medicaments, malgrat que mai han demostrat la seva eficàcia.

    El passat mes d’octubre la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH) assegurava que «els principis que sustenten l’homeopatia no són científics» i advertia que aquesta pseudomedicina «pot posar en risc la salut dels pacients si rebutgen o retarden tractaments sobre la seguretat i eficàcia hi ha evidències sòlides». Pocs dies després, va ser la Societat Espanyola de Farmacèutics d’Atenció Primària (SEFAP) la qual va demanar que es «retirés la denominació de medicament» als productes homeopàtics.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Per què els cribratges contra el càncer no allarguen la vida?

    He escrit en aquest i en altres mitjans que la popularitat dels cribratges contra alguns dels tumors malignes més freqüents (mama, pròstata i còlon) respon més aviat a certa hipocondria social quan no a l’abús interessat d’alguns professionals que a evidències científiques incontestables. Que fer-se proves amb regularitat contra el càncer no allargui la vida sembla a primera vista un fet contrari a la simple intuïció. De fet, la majoria de ciutadans ha estat conduïda a pensar que aquestes proves formen part de l’així anomenada medicina preventiva però, en realitat, poc tenen a veure amb aquesta. La medicina preventiva reuneix un conjunt de coneixements sobre els estils de vida i de potencials factors de risc per emmalaltir, però no diu res sobre la conveniència del diagnòstic precoç relacionat amb els cribratges del càncer. Que els llecs en matèria de medicina confonguin aquests termes em sembla fins a cert punt comprensible; el que resulta estrany és que hi hagi tants metges que sofreixin una confusió similar.

    Les crítiques que he rebut no poques vegades dels meus col·legues per criticar la popularització dels cribratges parteixen d’aquest error de base. Però a més, els passa per alt que el fet que els cribratges detectin més càncers dels que es diagnosticarien si els pacients fossin estudiats quan desenvolupen símptomes, no suposa de cap manera que aquests allarguin la seva esperança de vida. En canvi, sí que és cert que els cribratges generen milers d’exploracions complementàries totalment innecessàries (anàlisis, radiografies, endoscòpies) cadascuna d’elles amb els seus potencials riscos per a la salut a més de l’ansietat que sol acompanyar l’espera de resultats i els falsos positius.

    Un altre dels motius pels quals els especialistes creuen beneficiar els ciutadans sotmetent-los a exàmens periòdics per «si per ventura» tinguessin un càncer asimptomàtic, es funda precisament en la visió esbiaixada cap a la seva especialitat que els caracteritza i en la falta de perspectiva global sobre la salut. El cas dels gastroenteròlegs i endoscopistes involucrats en el cribratge del càncer de còlon és típic. Obliden que encara que el cribratge del càncer de còlon contribueix a augmentar el nombre de diagnòstics i que en alguns estudis mostri un cert impacte en la mortalitat específica per a aquest tipus de càncer, no significa que allargui la vida dels pacients als quals se’ls diagnostica.

    Una investigació publicada el 2013 a New England Journal of Medicine, presenta corbes de supervivència a llarg termini idèntiques en grups de més de 10.000 ciutadans sans sotmesos a cribratge anual, bianual o no garbellats per a càncer de còlon. En el grup no garbellat va haver-hi 90 morts més per càncer de còlon que en el grup garbellat anualment però al cap de 30 anys de seguiment la mortalitat per qualsevol causa va ser idèntica en els tres grups. Per a un cirurgià observador de què succeeix en el seu entorn, l’explicació és ben senzilla: avui s’estan intervenint als nostres hospitals per tumors malignes de còlon i recte a pacients d’edat avançada amb malalties associades que en poc es beneficiaran de la cirurgia. Uns pocs poden morir després de la intervenció, uns altres poden quedar amb seqüeles que empitjorin la seva qualitat de vida uns altres, finalment, moriran per causes que gens tenen a veure amb la seva neoplàsia.

    Alguna cosa similar passa amb el càncer de pròstata tal com ha demostrat una revisió Cochrane de cinc estudis randomitzats amb més de 300.000 pacients. Mentrestant sumen milers els pacients sotmesos inútilment a prostatectomies, tiroidectomies o mastectomies que arrossegaran durant anys les seqüeles indesitjables. L’equivocada confiança en els cribratges contra el càncer constitueix ja un nou mite social i mèdic d’aquests que la revista Nature (2015) ha catalogat com a immortals en un article recent titulat ‘Myths that will not die’, que recomano encaridament a tots els metges, administratius i gestors implicats en els cribratges del càncer.

    Resulta fascinant tractar d’entendre per què els cribratges, malgrat que diagnostiquin més càncers, no tenen cap impacte sobre l’esperança de vida. British Medical Journal en un brillant treball ens ofereix dues pistes:

    1) Confusió mortalitat específica per un tipus de càncer amb mortalitat per qualsevol causa

    2) Els cribratges poden tenir un efecte contraproduent i les seves seqüeles i efectes adversos contrarestar el petit benefici que poguessin tenir sobre la mortalitat del càncer en qüestió.

    És lamentable, a més de perjudicial, l’agressivitat amb la qual els responsables dels programes de cribratges citen al personal per sotmetre’s a proves diagnòstiques i fins i tot reprenen els ciutadans i ciutadanes que no acudeixen a les cites programades. És urgent acabar amb aquestes pràctiques i, com a mínim, deixar en mans de cadascun de nosaltres la decisió de participar o no en aquestes pràctiques científicament deshonestes, de dubtosa eficàcia i alt cost.

  • De ‘Spiriman’ a Jesús Candel: l’antiheroi que ha mobilitzat Granada contra la fusió hospitalària

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Diuen els qui es dediquen a escriure guions que en el seu exercici agraeixen poder treballar amb més llibertat per desenvolupar els personatges. No és el mateix, asseguren, escriure una història pensant en una pel·lícula en què l’arc argumental és més limitat, que fer-ho pensant en una sèrie que permet aportar matisos a la narració per enriquir-la. El que està passant a Granada amb la sanitat pública faria les delícies de l’escriptor més inquiet d’un relat audiovisual perquè s’assembla més al segon que al primer. És un serial amb diversos protagonistes que podria titular-se ‘Dos hospitals contra la fusió’ i en què un dels principals personatges seria sens dubte Jesús Candel, anomenat ‘Spiriman‘.

    Jesús Candel Fàbregas (Granada, 1976) és un dels noms que més sonen pels carrers de la ciutat. És un dels metges d’urgències del Complex Hospitalari de la ciutat. Treballa a l’Hospital Virgen de las Nieves i és també un dels milers de professionals que s’han llençat al carrer en els últims dos mesos per reclamar-li a la Junta d’Andalusia que no segueixi endavant amb una fusió hospitalària que entenen perjudica l’assistència dels pacients granadins. És un entre milers, però és ell qui ha aconseguit mobilitzar d’una manera sense precedents a companys i la societat civil de Granada per a sortir al carrer en tres ocasions fins al moment.

    De Jesús Candel a ‘Spiriman‘

    Fins al juliol, Jesús Candel era un metge de bata blanca graduat per la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada. Després d’aconseguir-ho, va ser metge de família resident a l’Hospital de Motril, fins que va tornar a la capital per treballar com tants altres professionals primer a l’Hospital Virgen de las Nieves i posteriorment a l’Hospital Clínic de San Cecilio fins al juliol d’aquest any. En aquella data va deixar de treballar en aquest hospital a conseqüència de la fusió hospitalària duta a terme pel Govern andalús. La fusió preveia que el centre hospitalari de San Cecilio tancaria les portes i que part de les seves especialitats es traslladarien al nou Hospital del Parc Tecnològic de la Salut (PTS) i altres al de la Mare de Déu de les Neus. Al segon d’aquests hospitals va ser derivat Jesús Candel.

    A més de ser metge d’urgències, Candel també treballa des del 2012 amb la seva fundació de ‘Spiribol‘, que treballa amb menors que estan en risc d’exclusió social i que troben sortida als seus problemes a través de l’esport. Els ajuda a través d’un esport que va inventar el seu avi i que consisteix a colpejar una pilota lligada a una corda que gira sobre un pal. L’esport és l’excusa perquè els nens puguin desenvolupar-se a través dels valors que fomenta la seva pràctica. Aquí, amb la seva fundació, és on neix ‘Spiriman‘, el sobrenom que l’acompanya des d’aleshores i que avui s’associa a la mobilització sanitària.

    Quan Jesús Candel es converteix en ‘Spiriman‘ ho fa sota una gorra de color gris i unes ulleres de sol opaques que oculten la mirada d’un home que fa mesos que mira de front. Amb un to que ha anat creixent en vehemència en els últims temps, ‘Spiriman‘ va començar a forjar al juny una mobilització a les xarxes socials contra la fusió hospitalària que es va gestar a través de vídeos amb to didàctic però apuntant a l’objectiu. El que va començar per reivindicar dos hospitals «gairebé» complets, com ell ho deia llavors, ha acabat perdent el matís per cridar al costat de milers de persones que volen que tornin els dos hospitals complets -pel que fa a serveis integrals bàsics, matisen alguns- que hi havia abans de l’estiu i que han deixat de ser-ho amb l’obertura de l’Hospital del PTS.

    Tot i que aquest no va ser el seu primer vídeo, ja que ja n’havia pujat altres de la seva fundació, sí que va ser el primer que li va donar repercussió a nivell social. ‘Spiriman‘ havia nascut com a personatge públic amb un missatge de poc més de cinc minuts i de relat confús. Llavors, no sabia exactament a qui es referia quan parlava de no menysprear la sanitat pública, «que ja està bé». Però sí que es deixava veure que el tancament del San Cecilio al qual dedicava aquestes imatges, seria la seva primera batalla d’una guerra dialèctica començada des d’aquest moment.

    L’estiu va diluir la força i va entorpir el fons de la protesta que ja s’entreveia llavors. El recent obert Hospital del PTS va tenir un període estival relativament relaxat, encara que amb nombroses incidències que advertien que no funcionava tan bé com en els plans del Govern andalús s’havia anunciat. Les setmanes de juliol i agost van crear una mena de «rum-rum» entre els professionals del Virgen de las Nieves i el PTS sobre les dificultats que estaven tenint per assistir als pacients. No era una novetat: temps abans del trasllat, diferents plataformes i sindicats havien posat el seu ull en què la fusió podia suposar un perjudici per a l’usuari de la sanitat pública granadina.

    Passat l’estiu i amb el bullici de la nova temporada, el pròleg de la revolució de ‘Spiriman’ va posar punt i final. Els personatges ja s’havien presentat, però l’espectador encara no tenia del tot clar què estava passant. No obstant això, el moviment va començar a caminar amb un altre vídeo a Facebook. Aquí ja no hi havia un missatge perdut en el bonisme. Hi havia un missatge directe i clar contra la fusió de la Junta d’Andalusia. Amb un advertiment gens velat que es començaria a denunciar tot el que no estava funcionant bé.

    Amb un suport cada vegada més majoritari i amb la Conselleria de Salut fins llavors limitada a millorar les instal·lacions de l’Hospital del PTS com a tal, ‘Spiriman’ va aconseguir convocar per primera vegada a una gran quantitat de persones al voltant del que la plataforma ‘Granada para su salud’ també venia denunciant des del maig: que Granada vol dos hospitals complets i amb carteres de servei diferenciades que evitin que el pacient hagi d’»autodiagnoticar-se» per saber a quin centre hospitalari ha d’anar en funció dels seus problemes de salut. La convocatòria havia crescut a les xarxes socials i ‘Spiriman’ ja començava a estar en boca de tots fins que es va plasmar amb fets el passat 16 d’octubre.

    Aquell dia, més de 50.000 persones van sortir al carrer a Granada per demanar el mateix que ‘Spiriman’ havia relatat a la xarxa. L’eslògan dels dos hospitals complets es va apoderar de la manifestació fins al punt de no haver-se baixat mai des d’aquest moment del joc d’escacs en què s’ha convertit la situació sanitària pública de la capital granadina. Aquella demostració de força no va ser en va i va servir perquè, d’una banda, ‘Spiriman’ guanyés més seguidors i que, d’altra, l’Administració, començant per l’Ajuntament de Granada i acabant pel principal al·ludit, la Conselleria de Salut, comencessin a prendre’s seriosament les protestes.

    El que segueix a aquest octubre 16 són cada vegada més vídeos al Facebook de ‘Spiriman’ i el començament d’un joc de cadires en què uns no s’asseguin si no ho fan els altres. La Conselleria de Salut i l’Ajuntament de Granada acorden començar a parlar per «detectar el que no funcioni bé del model sanitari». La tècnica semblava deixar passar el temps per esperar que la pilota es punxés i acabés sense manxa.

    De ‘Spiriman’ a Jesús Candel

    El que va passar és que el líder d’aquesta mobilització local va començar a sentir-se fort i va augmentar la seva campanya. El joc s’estava lliurant a les xarxes i ell era sens dubte el més hàbil a l’hora de participar. No hi havia administració que li fes ombra ni partit polític que pogués fer-se amb les sigles de les manifestacions que des del primer moment van voler ser apolítiques. Fins que el to es va fer més agri.

    La vehemència que ‘Spiriman’ havia regalat en petites dosis en els seus vídeos a Internet va anar guanyant pes a mesura que el metge entenia que l’Administració estava intentant menysprear les protestes o a ell com a cap de la mobilització. Ara ja hi havia noms i cognoms que assenyalar. Primer el conseller, Aquilino Alonso; després Martín Blanco, com viceconseller, a qui consideren un dels principals ideòlegs de la fusió; també al gerent en aquells dies de l’Hospital del PTS, Manuel Bayona; i finalment a la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, a la qual no dubta a interpel·lar per demanar-li que s’impliqui. Trets amb paraules gruixudes i sense embuts. Sota la seva gorra i les seves ulleres de sol, ‘Spiriman’ va deixar de ser-ho per començar a ser Jesús Candel.

    Una mobilització a principis de novembre i una altra manifestació acabant el mateix mes van ser la collita d’una mobilització sanitària que ha tret del carrer la gent de Granada com poques vegades es recorda. El metge d’urgències que havia aconseguit amb els seus vídeos treure els granadins al carrer ara estava disposat a parlar a cara descoberta, com ja feia temps ho eren els seus missatges, contra el qual ell entengués que fes falta. I així ha estat des de mitjans de novembre. Candel pesa més ara que el mateix ‘Spiriman’ perquè reivindica la seva condició de professional evitant la sorna del personatge. En plena metamorfosi, més passos de l’administració.

    Primer van cessar el gerent de l’Hospital del PTS, Manuel Bayona, per Cristina López. Després van prendre en consideració que la conversa no podia ser entre institucions i sí amb les plataformes de treballadors que juntament amb ‘Spiriman’ havien sortit al carrer a protestar. Amb un penúltim episodi de temporada a la passada reunió de l’1 de desembre entre tots els actors possibles -i algun més que no apareixerà entre el repartiment-. Aquell dia semblava que Jesús Candel, les plataformes i l’administració havien aconseguit arribar a un acord per començar a entendre. Però no va ser així: els missatges es van creuar i semblava que l’entesa tornava a estar lluny.

    Ara, la figura del metge d’urgències s’ha desfet en les xarxes socials en alguna ocasió, fent mutar la història a una mena de ‘Black Mirror’ en què internet pot acabar per dinamitar-ho tot. Ara plora, somriu i crida perquè se sent venut i enganyat pels sindicats que formen part de les plataformes i que van decidir un dimarts 13 acceptar un acord que segons ell significa continuar amb la fusió hospitalària.

    Jesús Candel o ‘Spiriman’. Saben qui és. La seva particular batalla ja ha arribat fora de Granada i es coneix a la resta d’Espanya. El seu to és fosc en ocasions. El missatge però, la seva capacitat de mobilització, ha resultat real. El metge d’urgències, professor de ‘Spiribol’ i activista contra la fusió hospitalària ha recorregut un camí en mig any que l’ha posat en el punt de mira. Ell ho accepta amb cert gust, perquè assegura no tenir por ni tan sols a la suposada campanya de difamació que sosté li estan creant.

    Candel és possiblement el protagonista i antiheroi més inesperat per a la Junta d’Andalusia, que té en aquest home que calla més del que explica a algú disposat a dir el que faci falta per tal de mantenir la lluita dels que com ell creuen que Granada necessita tornar a tenir dos hospitals complets. Tot i la vehemència, la disposició segueix sent bona. Potser el temps no aplani precisament aquest camí.

  • «El desproveïment de fàrmacs per transsexuals evidència la nostra dependència de les farmacèutiques»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Ja a mitjans d’octubre la Mireia Nievas no era capaç de trobar en cap farmàcia madrilenya el fàrmac que utilitzava des de febrer per al seu tractament de reemplaçament hormonal. Com ella, la majoria de dones transsexuals a Espanya empraven les pastilles de Meriestra, que contenen estrògens, fins que Novartis va deixar de comercialitzar-les a casa nostra.

    No és l’únic cas de desproveïment de medicaments per a persones transsexuals que precisen de substitució hormonal. El més utilitzat pels homes, Testex Prolongatum, també s’ha deixat de dispensar, encara que previsiblement es reprendrà el pròxim gener. «La principal conseqüència és el caos inicial, ningú tenia informació referent a això o era confusa», sosté Nievas.

    El desproveïment de tots dos ha coincidit en el temps, però les raons que esgrimeix l’Agència Espanyola del Medicament són diferents. Apunta a una manca d’estoc per l’excés de demanda en el cas de Testex i a la finalització del contracte que Novartis mantenia amb Shire, l’empresa que té la patent a nivell global, en el cas de Meriestra.

    La situació és diferent per a un fàrmac i l’altre. Desma, el laboratori que comercialitza la testosterona injectable Testex per a homes transsexuals, assegura que el medicament es tornarà a dispensar al gener de l’any que ve, però el cap de la comercialització de Meriestra és, en principi, definitiu.

    El rumb del fàrmac pot canviar si el Ministeri de Sanitat aconsegueix que Novartis restableixi el subministrament. «S’està treballant en això», asseguren fonts de la institució, que està explorant com a solució a curt termini la via de dispensar el Meriestra que s’està comercialitzant en altres països.

    L’equivalent al Meriestra costa 17 vegades més

    L’impacte del desproveïment s’ha deixat notar amb intensitat en les persones transsexuals -encara que són medicaments usats també per altres que requereixen un suplement hormonal- perquè «són fàrmacs còmodes, molt utilitzats i àmpliament acceptats per la comunitat», assenyala Rosa Almirall, ginecòloga del servei de salut Trànsit a Barcelona.

    Tant ella com la resta de professionals han començat a estendre receptes per a altres medicaments que s’han convertit en l’alternativa. No obstant això, en el cas de les dones trans i el Meriestra, cap d’ells és exactament equivalent a aquest últim.

    «El que estem fent és un pegat, cal que el Ministeri investigui com fer accessible un medicament igual», afirma Marcel·lí Gómez, endocrí de l’Hospital Universitari de València. L’únic fàrmac que és exacte al retirat és Progynova, de Bayer, però no està finançat pel Sistema Nacional de Salut.

    D’aquesta manera el seu preu és inassumible per a moltes persones, ja que tenint en compte que una dona transsexual requereix uns sis mil·ligrams del fàrmac al dia, que cada caixa conté 20 pastilles i cadascuna és d’un mil·ligram haurà de gastar 152 euros al mes per cobrir el seu tractament. Per assolir la mateixa quantitat de Meriestra, la despesa frena en els nou euros mensuals.

    La dependència de la indústria farmacèutica

    «Això no fa més que remarcar la fragilitat que hi ha als tractaments hormonals» i evidencia «la situació de dependència que tenim la comunitat trans de les farmacèutiques», remarca Nievas, que ha passat a utilitzar Climen, comercialitzat per Bayer, una de les alternatives -en comprimits- juntament amb Progyluyton o Climodien.

    «No obstant això, aquests són dos medicaments en un, que si vols fer-ho perfectament bé hi ha persones que no han de prendre’n», puntualitza Gómez. A més d’estradiol -un tipus de l’hormona sexual femenina estrògen- aquests medicaments contenen quantitats mínimes de progesterona o ciproterona. «Són baixes quantitats però, per a algunes dones, si es pot evitar, millor», diu l’endocrí.

    Per això tant Almirall com l’expert de l’Hospital Universitari de València apunten que l’única solució a llarg termini ha de ser el restabliment de Meriestra o d’un altre fàrmac amb les mateixes condicions. «Cal estar alerta perquè com que són medicaments molt barats amb prou feines tenen rendibilitat per a la indústria», explica Gómez.

    Desproveïment en cadena

    Una de les coses que més preocupa la comunitat transsexual i els especialistes és que el desproveïment està provocant un efecte dòmino i ja hi ha absència de les alternatives. «Ja m’han arribat correus electrònics que el Testex de 100 mil·ligrams no està disponible en moltes farmàcies de Barcelona», avisa Almirall.

    El Testex de 100 mil·ligrams és el que els homes transsexuals han començat a adquirir des que el Testex de 250 va suspendre la seva comercialització. «Ahir a València ja no n’hi havia», alerta Gómez. Per això, molts homes transsexuals estan adquirint pegats o gel de testosterona, encara que el seu efecte és menor.

    Això els que puguin, perquè alguns com Mané Fernández tenen al·lèrgia a tots dos i han de suspendre el seu tractament fins que Testex torni a estar disponible. «A moltes persones joves o que acaben de començar el tractament aquest problema els afecta emocionalment perquè pensen que retrocediran en el seu procés», assenyala.

    La solució dels pegats o el gel -que també hi és per a dones transsexuals- no és majoritàriament acceptada perquè «tenen un efecte menor, són incòmodes, poden causar al·lèrgia, els pegats a l’estiu es desenganxen i produeixen molèsties», exemplifica Gómez.

    A Alicia Ramos també li ha afectat el desproveïment de Meriestra tot i que no el fa servir. Ella prefereix els pegats, però a causa de l’augment de demanda «l’última recepta ja no vaig poder aconseguir-la». En la seva opinió la manca d’aquests medicaments «no és la fi del món», però sí que provoca «incertesa, inseguretat i angoixa a les perspectives vitals de persones que ja de per si carreguen amb la seva».

    Aquest dissabte la Plataforma pels Drets Trans ha convocat una concentració davant del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat sota el lema #LasHormonasSonSalud a la qual s’han adherit ja gairebé 80 entitats. «El ministeri hauria de garantir que sempre hi hagi una alternativa finançada», conclou Nievas.

  • «Pren-te el pols»: entre la bondat del propòsit, l’evidència i els conflictes ètics

    Fa uns dies aquest diari es feia eco de la presentació que el Conseller de Salut va fer de la campanya «Pren-te el Pols» impulsada pel Departament de Salut. Es tracta d’una campanya que declara tenir per finalitat augmentar la detecció i el diagnòstic d’un tipus d’arítmia cardíaca (la fibril·lació auricular) i prevenir l’ictus cerebral. Està dirigida a persones majors de 60 anys, que es podran prendre el pols de manera gratuïta a 370 farmàcies inicialment i que a partir del 2017 s’implantarà de forma generalitzada a tot el territori. Si a la farmàcia es detecta un pols irregular, la persona serà enviada al centre d’atenció primària més proper per ser valorada pels professionals, els quals realitzaran de manera immediata un electrocardiograma si confirmen l’arítmia.

    A pàgina web de la campanya no s’informa de cap evidència que sustenti aquest cribratge, ni com s’avaluarà el programa. Sí que està disponible la informació sobre el risc d’ictus en persones amb fibril·lació auricular (FA) i el seu impacte en el sistema sanitari, les farmàcies adherides, els col·laboradors i els patrocinadors. Cal destacar que entre els patrocinadors es troben les companyies farmacèutiques que disposen dels nous anticoagulants (coneguts com a NACO): Boehringuer Ingelheim, Bayer, Bristol-Myers–Squibb, Pfizer i Daiichi Sankyo. Davant d’una persona amb FA pot estar indicat donar anticoagulants per prevenir l’ictus però el d’elecció és l’acenocumarol (Sintrom®) que fabrica Novartis que, curiosament, no consta entre els patrocinadors de la campanya. Sembla com si darrere la campanya existís un segon objectiu, ocult, de promoció d’aquests nous fàrmacs, entorn els quals hi ha una gran polèmica sobre la seva relació benefici/risc. A més, és coneguda l’evidència que no són la primera indicació per a la prevenció de l’ictus en pacients amb aquest tipus d’arítmia. Què pensarà la població quan sàpiga que els patrocinadors de la campanya tenen interessos directes en diagnosticar i tractar FA i que la Generalitat dóna suport a aquests interessos?

    En l’atenció a la població, als nostres pacients, des de l’atenció primària en particular, i el sistema sanitari en general, existeixen àmbits de millora i és aquesta realitat la que pot sostenir que el Departament de Salut prengui iniciatives i posi en marxa programes per a la millora de l’abordatge de la FA. No obstant això, sorprèn que la campanya no es basi en estudis que demostrin el benefici de la seva troballa des de les farmàcies.

    No sempre fer més i més actuacions és beneficiós per a la població. D’entrada, tots els cribratges comporten beneficis però també riscs, ja que sempre impliquen sobrediagnòstic i sobretractament. La implantació d’un programa de cribratge com aquest hauria de tenir el suport d’informació sòlida sobre si l’augment de diagnòstic de FA implica una disminució en la incidència d’ictus i de la mortalitat per aquesta causa i per totes les causes, i també sobre quin és el millor tractament per a cada nou diagnòstic. Cal valorar les conseqüències que comporta l’aplicació dels cribratges i, en particular, de l’impacte que tenen sobre la salut de les persones i sobre l’organització dels serveis sanitaris. Qualsevol cribratge que s’ofereix a la població s’hauria d’acompanyar d’una avaluació sistemàtica de la seva efectivitat, la seguretat i l’eficiència.

    Si ens centrem en la FA és conegut que un 30% de persones amb factors de risc cardiovascular la pateix. És conegut també que tenir FA augmenta el risc d’ictus, però que no és l’únic factor de risc. Existeix l’evidència del fet que els factors socioeconòmics són més determinants en la salut vascular que molts dels factors de risc biomèdics habitualment descrits (hipertensió arterial…). En concret, s’ha demostrat que el nivell d’ingressos econòmics està relacionat amb el risc d’ictus i la mortalitat per malaltia cerebrovascular. Per contra, no hi ha suficient evidència de quins procediments poden ser més efectius per fer un diagnòstic precoç de la FA i reduir els riscos associats. Les guies més recents de prevenció primària de l’ictus recomanen una cerca activa de la FA en l’àmbit de l’atenció primària en persones majors de 65 anys. Com també s’ha demostrat que la cerca activa a través de la palpació del pols, en majors de 65 anys amb símptomes o signes indicatius d’arítmia és una estratègia més eficaç que el cribratge en persones asimptomàtiques. Un estudi portat a terme a Manchester senyala que la millora del tractament dels pacients ja diagnosticats de FA podria evitar dotze ictus cerebrals per any, enfront dels sis que s’evitarien amb el cribratge en persones sanes. S’ha demostrat que, mitjançant la presa del pols a majors de 65 anys per metges i infermeres a l’atenció primària, es millora el diagnòstic i per tant es pot tractar abans i a més població. Lamentablement, ningú no ha demostrat que això disminueixi les embòlies i altres problemes. És a dir, el cribratge millora el procés diagnòstic, però no sabem si millora el resultat en salut, que és el que es pretén.

    En resum, segons l’evidència existent s’hauria de fer cribratge en persones majors de 65 anys, més en el cas que tinguin factors de risc cardiovascular, pels professionals d’atenció primària i optimitzar l’abordatge dels pacients ja diagnosticats. Un programa que s’implanta a les farmàcies, a partir dels 60 anys en persones asimptomàtiques i sense conèixer els seus antecedents pot contribuir, a una pèrdua de temps de farmacèutics, ciutadans i professionals. En les ja carregades consultes d’atenció primària suposarà un cost en l’oportunitat per atendre amb qualitat a les persones malaltes i entre elles a les ja diagnosticades de FA, atès que es veurà prioritzada l’atenció de les persones que siguin derivades des de les farmàcies per un pols arítmic (no sempre sinònim de FA). Una vegada més, els professionals veuran interferida la seva labor per l’exigència de complir protocols i programes de dubtosa o desconeguda efectivitat. I als ciutadans se’ls donarà un nou motiu de preocupació en un moment d’alta sensibilització social creat per la Marató de TV3, aquest any dedicada a l’ictus.

     

     

    Elena Serrano Fernández és metgessa especialista en Medicina Familiar i Comunitària. Treballa com a metgessa interina. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Autora del blog Amantea on publica algunes lletres que es desprenen del seu dia a dia.

    Mª José Fernández de Sanmamed Santos és llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Santiago de Compostela. Metgessa de família actualment jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària durant 36 anys a Santa Perpètua de Mogoda i a Barcelona. Ha estat directora de l’equip d’atenció primària de Santa Perpètua. Ha format part del grup de Salut Mental de la CAMFiC. És membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Participa en moviments socials que lluiten contra l’exclusió sanitària (Pasucat i Jo Si Sanitat Universal).

    Francesca Zapater Torras és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre.

  • El pols del màrqueting farmacèutic

    La campanya «Escucha tu corazón, toma el pulso de tu vida» promoguda per Bayer a Llatinoamèrica, arriba a Catalunya quatre anys més tard. El Departament de Salut, la Fundació Ictus i el Consell de Col·legis de Farmacèutics l’acaben de llançar amb el nom de «Pren-te el Pols«.La iniciativa desitja reduir el nombre d’ictus (feridures o accidents cerebrovasculars) prenent el pols als majors de 60 anys al taulell de la farmàcia. Consideren que fent-ho detectaran arítmies cardíaques asimptomàtiques. La notícia és sorprenent. Comencem a copiar als països que fins ara ens tenien com referents. Si es pot prevenir una malaltia tan greu amb una mesura tan simple, com és que no ho fan els països amb sistemes sanitaris més desenvolupats? Senzillament perquè no hi ha cap evidència que aquest tipus de programa serveixi per millorar la salut.

    Hi han estudis que mostren que la presa sistemàtica del pols per part de metges i infermeres a majors de 65 anys als CAPS d’Anglaterra i d’Espanya augmenta lleugerament el nombre de pacients diagnosticats d’arítmies en relació als que es troben pels mecanismes habituals de la consulta. Però no s’ha demostrat que aquest increment diagnòstic eviti accidents vasculars cerebrals ni reporti cap altre benefici sobre la salut. La prestigiosa Fundació Cochrane assegura que els resultats no es poden extrapolar a altres professionals o a menors de 65 anys. La poca destresa que mostra la farmacèutica del vídeo del Departament de Salut sembla confirmar-ho. Ni tan sols el cost-efectivitat del cribratge ben fet per metges de família als CAP justifica la seva implementació. Així doncs, per què el proposen?

    Ens donen la resposta els promotors de la mesura: els laboratoris Bayer, Boehringer Ingelheim, Daiichi Sankyo, Bristol-Myers–Squibb i Pfizer. Precisament els laboratoris que venen uns nous anticoagulants, costosos i controvertits. Uns medicaments que volen substituir al popular Sintrom® de Novartis. Un fàrmac barat que actualment allarga la vida a moltes persones. El mateix Departament de Salut considera que aquests nous anticoagulants no són superiors al Sintrom® en termes de seguretat i eficàcia. Per això el CatSalut només els finança en limitadíssimes situacions clíniques.

    No és nou que les societats científiques, en gran part finançades per la indústria farmacèutica, participin en accions de màrqueting disfressades de programes de salut o de recerca científica. Però en aquest cas em dol que ho faci la meva societat, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). Al web de la campanya apareix com a col·laboradora juntament amb altres societats científiques. M’entristeix que fomenti una iniciativa que només beneficia als laboratoris que pressionen el CatSalut perquè inclogui com a primera opció terapèutica finançable els seus nous anticoagulants.

    Em costa entendre per què el Departament malbarata recursos, molesta els ciutadans i participa en aquesta operació de màrqueting. Si vol que els farmacèutics facin accions preventives, per què no els implica en activitats relacionades amb la seva professió? Com pot ser l’educació sobre els medicaments o bé vetllar per la seguretat dels fàrmacs o pel compliment de la medicació. Em temo que la iniciativa sorgeix per una manca de lideratge sanitari. Quan no es disposa d’una política de salut ben definida, els interessos econòmics acaben marcant les prioritats de les actuacions sanitàries. Canviem els consellers però segueixen manant els mateixos.