Blog

Actualment, es planteja un escenari amb una gran sensibilitat per la salut mental. A Barcelona queda recollida en l’agenda política i, en concret, en el compromís de l’Ajuntament amb el primer i el segon Pla de salut mental de la ciutat, les Taules als districtes i en la consolidació i ampliació del servei de suport psicològic Konsulta’m, l’Aquí t’Escoltem o el xat de suport emocional per a joves, entre d’altres. Iniciatives que proposen intervenir decididament en el terreny de la promoció i la prevenció de la salut mental en els equipaments de proximitat com són les escoles o els centres cívics per millorar el benestar emocional als barris.

Podem valorar ja bons resultats d’iniciatives realitzades i impulsades arreu de la ciutat com la incorporació d’educadors emocionals a 40 escoles amb el Pla de Barris que promouen pràctiques restauratives com a element de resolució de conflictes, convivència i cura dels infants i professionals del centre escolars; o també la incorporació del servei Konsulta’m dins de tres instituts-escola de barris d’atenció prioritària que dóna la possibilitat de generar respostes col·lectives entre salut i escola; així com l’acompanyament de professionals de la salut als barris (infermeria comunitària, psicologia i educació) per tal de dinamitzar activitats generadores de salut.

La salut mental d’infants i joves és un repte per a la societat i, en concret, per al sistema educatiu, on s’han evidenciat necessitats, però també s’han fet visibles, i molt, les seves fortaleses. Els malestars i patiments psicològics estan afectats pels determinants socials de la salut, interactuen no només en l’aparició i el desenvolupament de la malaltia i el patiment, sinó que tenen una àmplia repercussió en el benestar emocional i la salut mental de la població i, en especial, dels infants. Així, és molt important situar les persones més vulnerables al centre de les estratègies i polítiques públiques.

Davant de l’augment del risc psicosocial d’un gran nombre de persones, cal potenciar les eines que s’han mostrat més efectives per a l’abordatge d’aquelles situacions de risc elevat per a la salut mental. Resulta imprescindible analitzar aquestes situacions des d’una mirada àmplia, que concebi la salut mental en totes les seves dimensions i no només s’enfoqui a detectar i tractar la malaltia. És necessari acompanyar les persones des del treball en xarxa, en el marc de l’atenció de proximitat, ja que aquestes estratègies demostren ser efectives no tan sols en la prevenció, sinó que són en si mateixes generadores de salut.

Per tot plegat, atendre des dels espais de proximitat, esdevé, un cop més, l’eix des d’on articular. Per això, l’atenció d’infants i joves a la pròpia escola com a recurs proper, quotidià i comunitari pot i és una iniciativa imprescindible. A escoles i instituts hi ha una alta demanda relacionada amb problemes de malestar emocional, reaccions adaptatives i trastorns mentals. També el vincle dels equips educatius amb els infants i joves fan que sigui un actor clau en aquest abordatge pel benestar emocional.

La incorporació de psicòlegs pot esdevenir una eina eficaç per situar i enllaçar totes les actuacions de promoció del benestar, prevenció i detecció de situacions de risc i signes d’alerta de patiment mental des dels centres educatius

No obstant, per tal que la comunitat educativa pugui dur a terme aquest paper, és essencial reforçar els equips i optimitzar la coordinació amb la resta d’agents. En aquest sentit, la incorporació de psicòlegs pot esdevenir una eina eficaç per situar i enllaçar totes les actuacions de promoció del benestar, prevenció i detecció de situacions de risc i signes d’alerta de patiment mental des dels centres educatius.

No hem d’oblidar, però, que integrar noves figures en una comunitat, transforma i canvia les seves dinàmiques internes, fent que l’estratègia d’implementació sigui fonamental per a no generar desajustos. La incorporació del psicòleg per tal d’abordar el benestar i la prevenció de la salut mental a l’interior de l’escola és una iniciativa valenta i necessària, i alhora, també complexa i difícil.

Primer de tot, s’ha de tenir present el context actual, per saber com generar les sinergies necessàries i plantejar la suma de nous rols. Actualment, tenim un marc de col·laboració entre educació i salut que possibilita el desplegament de noves estratègies, uns programes específics dins de salut i de la salut mental en concret, la creació de nous rols i funcions professionals que contribueixen a una atenció dels infants i joves. També, per últim, tenim espais de creació col·lectiva i participativa en el marc municipal que permeten el diàleg entre els diferents agents, per aconseguir que els centres educatius siguin espais de cura i seguiment de la salut mental, establint mecanismes i estratègies per tal de ser uns actius de salut de primer ordre. En aquest sentit, l’equitat en l’accés a l’educació, la sostenibilitat i enfocament sistèmic de les intervencions en els àmbits de la salut i l’educació aporten justícia social establint les bases per un context educatiu democràtic.

En segon lloc, no podem oblidar l’apoderament i participació de la comunitat educativa en les temàtiques de salut mental i benestar, la importància dels entorns escolars des del punt de vista estructural i social, la formació del professorat, nous agents i programes que aporten estratègies com són les tècniques restauratives, la col·laboració en xarxa, i l’enfortiment de la comunitat educativa, aquests elements fan que actualment podem pensar en la possibilitat d’intervenir i exercir funcions amb altres professionals.

Com a tercer punt, la necessitat d’ordenar, coordinar i potenciar el treball des de diferents agents i contextos d’actuació i, dotar alhora aquestes estratègies d’una perspectiva comunitària, ha generat al llarg dels anys diferents xarxes, grups de treball i comissions. En aquesta direcció, els anys de recorregut en mesures de promoció de la salut en l’àmbit educatiu des de les iniciatives municipals, han permès teixir aliances entre els equips professionals, tant de l’àmbit de la salut com de l’educació, i ha proporcionat un bagatge d’experiència i coneixement que és necessari valorar. Alhora, ha posat de manifest la necessitat d’articular estratègies i mecanismes de coordinació estables que permetin una implementació efectiva i sostenible en aquest àmbit, des d’una mirada comunitària i integral de la salut.

Per tot això, la proposta d’incorporar un psicòleg en l’àmbit escolar ens confronta amb la necessitat de repensar la mateixa escola en tres sentits.

En primer lloc, (re)tornar l’escola als mestres. La societat actual i la seva complexitat provoquen que l’escola no sigui tan sols un lloc d’aprenentatges. La seva funció principal no es pot exercir sense un estat de benestar emocional de tots els membres de la comunitat educativa. Per aquest motiu la incorporació d’un psicòleg obre la possibilitat que els mestres facin de mestres. Contribuint també a què l’escola sigui un espai educatiu, basat en el bon tracte i els vincles segurs entre tota la comunitat, i esdevenir un espai generador de salut.

La incorporació d’un psicòleg obre la possibilitat que els mestres facin de mestres

En segon lloc, la valentia política a l’hora d’apostar per nous rols i funcions per millorar el benestar d’infants i adolescents ha d’anar acompanyada d’estratègies tècniques amb recursos i processos que aportin valor de manera eficient. Cal no oblidar i hem de tenir en compte la pressió d’uns professionals sovint massa tensionats i amb una demanda social excessiva, que ha de ser també atesa.

Per finalitzar, el fet d’incorporar recursos i elements al sistema educatiu comporta una transformació en si mateixa. De la mateixa manera que el context educatiu transforma la relació entre un adult i un infant, fent del vincle entre alumne i mestra una relació de seguretat i confiança.

Retornar l’escola als mestres significa un retorn als professionals que amb un desig propi i no anònim es vinculen amb alumnat. Nois i noies que no són un paper en blanc, sinó subjectes que interactuen, desenvolupen els seus interessos i participen del context. Aleshores l’escola esdevé un espai de benestar i cura. En aquest sentit, el treball participatiu amb els infants dins del programa municipal Parlen els nens i nenes fet des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona dóna pistes i orienta les pràctiques més positives i enriquidores que els infants valoren per millorar el seu benestar.

Amb tot això, incorporar un psicòleg a la cort d’educació és una iniciativa valenta i decidida, que segur que aportarà valor i enriquirà l’escola perquè sigui (encara més) una comunitat acollidora, saludable i segura. Una comunitat, com és tradició en el model d’escola pública de Barcelona, que promou que els seus membres, docents, famílies, i sobretot, alumnes, es cuidin i se sentin corresponsables del benestar del conjunt.

L’abril de l’any passat, la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, va encarregar a una comissió d’experts que fes un diagnòstic detallat de la precarietat laboral i els seus efectes sobre la salut mental. Un any més tard, aquesta comissió ha presentat l’informe PRESME (“Precarietat Laboral i la Salut Mental”). L’ha coordinat Joan Benach.

Es pot assegurar que hi ha una relació clara entre la precarietat laboral i els problemes de salut mental? Quins són els principals problemes de salut mental que causa la precarietat laboral?

Per descomptat. La salut mental és sensible a la precarització de les condicions laborals. La relació entre la precarietat i la salut mental de la població treballadora ja estava àmpliament documentada abans de la pandèmia. És cert, però, que la majoria d’estudis entenen la precarietat com un fenomen unidimensional, estudiant com la inseguretat o tenir un contracte temporal afecta a la salut. Per exemple, els estudis sobre inseguretat laboral han mostrat una clara associació amb trastorns de la salut mental com l’ansietat, en forma de dosi-resposta; es a dir, a més inseguretat, pitjor estat de salut. En comparació amb els que tenen llocs de treball estables, els qui tenen contractes temporals solen tenir pitjors condicions de treball, però no sempre els resultats sobre la seva salut mental han estat concordants. En canvi, la majoria d’estudis que entenen la precarietat laboral de forma multidimensional (inseguretat, salaris, contractes, drets laborals, etc.) mostren com els qui pateixen precarietat laboral tenen pitjor salut mental (depressió, ansietat, estrès, malestar psicològic, etc.) que aquells que no pateixen situacions de precarietat.

Ens pots donar dades concretes de la relació i l’impacte entre la precarietat laboral i la salut mental?

A Espanya, una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé a la meitat de treballadors assalariats; és a dir, uns 6,5 milions de treballadors, 900.000 dels quals posseïen nivells de precarietat molt elevats. A més, l’estudi va mostrar que, si no hi hagués precarietat laboral, podrien haver-se evitat al voltant del 17% de casos de mala salut mental a la població assalariada espanyola, especialment en el cas de les dones i dels treballadors manuals més precaris. Més recentment, l’informe PRESME va estimar en gairebé 12 milions el nombre de persones en situació de precarietat laboral l’any 2022 a Espanya, incloent assalariats, autònoms i aturats que han treballat prèviament. En aquest cas, a partir dels càlculs de risc atribuïble s’estima que dels 511.000 casos de depressió entre la població activa l’any 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut una feina estable en millors condicions.

 Malauradament, però, sembla que no hi ha massa estudis que analitzin aquesta relació. Per què passa això? És complicat fer-los?

La realització d’estudis sobre la precarietat laboral en relació a la salut s’enfronta a dos problemes principals. Per una banda, la precarietat laboral és un fenomen social conflictiu que fa referència al desigual poder i al secular conflicte entre capital i treball, entre empresaris/es i treballadors/es, on hi ha milions de persones que només tenen la seva força de treball per vendre, i que han de treballar (o són relegats a l’atur) amb el consentiment dels qui controlen el mercat laboral i les condicions de treball. Això vol dir que, per exemple, hom pugui anar a una empresa a fer un estudi sobre els riscos dels/les treballadors/es associats al risc de fumar, o inclús a l’estrès, però que, en canvi, sigui molt més difícil poder analitzar la precarietat laboral. Per una altra banda, perquè cal disposar de mesures multidimensionals de la precarietat laboral, que és un fenomen dinàmic i complex d’analitzar. Avui, els sistemes d’informació europeus i espanyols són encara molt limitats i no permeten mostrar de forma rutinària i integral la situació i l’evolució de la relació entre la precarietat laboral i la salut mental. A més, els fons de recerca per a investigar el tema i el nombre de recercadors/es interessats/des són encara molt limitats. Tot això fa que no puguem fer un seguiment adient, tal i com sí que es pot fer, per exemple, amb l’atur. Així doncs, per combatre la precarietat laboral i els seus efectes tòxics per la salut, cal poder analitzar de forma integral la precarietat laboral i els seus impactes sobre la salut. Diguem-ho d’una manera directa: és ben significatiu que en els temps de la intel·ligència artificial sembla que no volem mesurar la precarietat laboral i els seus efectes.

Una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé la meitat de treballadors assalariats

Què ens pot dir dels col·lectius laborals més afectats per aquesta problemàtica? Hi ha un factor de gènere i de migració en la relació entre precarietat laboral i salut mental? Com afecta els treballadors autònoms?

Tot i les mancances d’informació, avui sabem prou bé que els efectes derivats de treballar de manera precària penetren desigualment en els cossos i les ments de les persones, provocant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals molt diversos on destaquen l’angoixa i la depressió. Per exemple, sabem que a Catalunya i a Espanya hi ha un marcat gradient social en la prevalença dels problemes de salut mental —sobretot l’ansietat i la depressió— en funció de la classe social, l’estatus migratori, el gènere i d’altres condicions socials relacionades amb la precarietat. Així, les classes i grups socials més explotats i discriminats són aquells que estan més exposats a patir problemes de salut mental derivats de la precarietat. Concretament, la investigació disponible estima que el risc de patir problemes de salut mental és més de dues vegades superior entre les persones treballadores en situació més precària en comparació a les que estan en una situació menys precària. Això també s’aplica als/les treballadors/es autònoms/es, que representen gairebé un 20% de la població ocupada espanyola. Tenim evidència, encara que molt limitada i fora del context espanyol, de la relació entre el treball autònom i la salut mental. Per exemple, en un estudi es van trobar associacions entre el treball per compte propi i la depressió, l’ansietat, la mala salut autopercebuda i l’estrès.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest la vinculació entre la precarietat laboral i els problemes de salut física i mental dels treballadors?

L’impacte de la COVID-19 entre els diferents grups socials va posar de manifest les desigualtats socials de la salut. Per exemple, les classes treballadores més precaritzades es desplacen amb més freqüència des de l’extraradi fins al centre de les ciutats per fer els serveis de neteja, manteniment, repartiment, cures, etc. Aquest és un factor determinant, encara que no l’únic, que explica per què els brots de la pandèmia no és van distribuir aleatòriament, sinó que es van concentrar més als barris més pobres. Altres exemples són el major risc de contagi que van patir grups de població precaritzats, com els obrers, els migrants i les dones. En aquest sentit, per exemple, cal comprendre la sobrecàrrega laboral i domèstica que pateixen tantes dones; el no poder mantenir la distància social i no poder-se canviar sovint les mascaretes; viure en habitatges sobreocupats; desplaçar-se de manera poc segura; o no poder-se permetre una atenció sanitària i de cures amb prou qualitat. A més, cal no oblidar que fruit en gran part de les condicions socials prèvies, els grups socials desfavorits també concentren més factors de risc i malalties, com la hipertensió arterial, l’obesitat, la diabetis, les malalties del cor, entre d’altres. Sembla clar, doncs, que això els va fer més susceptibles a l’impacte del coronavirus. En definitiva, la COVID-19 va aguditzar l’anomenat gradient social de la desigualtat de salut, és a dir, que a mesura que empitjora la situació socioeconòmica dels grups socials i els barris, també empitjora gradualment la seva salut.

Dels 511.000 casos de depressió entre la població activa el 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut un treball estable en millors condicions

El govern espanyol actual ha aprovat una reforma laboral que pretén reduir la precarietat en el treball. S’han notat els seus efectes o encara és aviat per determinar-ho?

La reforma laboral del 2021 corregeix alguns dels molts efectes negatius de les reformes regressives anteriors. Per exemple, està tenint un impacte significatiu en la reducció de la molt elevada temporalitat, que és característica del mercat de treball espanyol, fomentant una ocupació més estable mitjançant contractes de caràcter indefinit, més o menys continus, la qual cosa contribueix a la lluita contra la precarietat laboral. Val a dir que, a banda de la reforma laboral, hi ha altres disposicions normatives de caràcter més específic que també poden ajudar a reduir la precarietat, com son la Llei 12/2021, coneguda com la “Llei rider”, o la Llei 1/2020, que deroga l’acomiadament objectiu per absentisme (incloent-hi el relacionat amb baixes mèdiques). Tanmateix, però, l’Informe PRESME assenyala que encara hi ha molt marge de millora per continuar en el camí d’assegurar l’eliminació de la precarietat des del pla normatiu. Cal avançar molt més en la qualitat de l’ocupació, el reforçament dels drets laborals i l’establiment de mesures legals i de protecció social davant de la precarietat. A més, com ja he comentat, cal fer un seguiment i una avaluació de totes aquestes mesures amb instruments de vigilància i recerca que ens permetin comprendre de forma integral l’evolució de la precarietat laboral i de tots els seus impactes.

Hi ha molts treballadors pobres. És millor tenir un treball precari i angoixant o no tenir-ne i sobreviure amb els subsidis existents?

Cap de les dues situacions és bona per a la salut. És ben conegut que estar aturat te conseqüències socials i de salut molt dramàtiques. Per exemple, augmenta el risc d’emmalaltir i morir prematurament; també incrementa la desigualtat social, la pobresa, la inseguretat ciutadana, la xenofòbia i el racisme, els desnonaments, la dificultat que els joves s’independitzin, o que les dones es plantegin tenir fills quan ho desitgin. L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un major risc de suïcidar-se. Tot i ser limitat, el coneixement sobre les conseqüències de la precarietat laboral en la salut ha augmentat força i és molt rellevant. Nogensmenys, encara ens manquen estudis que permetin conèixer de forma integral els impactes d’ambdues situacions, atur i precarietat, en funció dels nivells de protecció i prestacions socials. En tot cas, cal no oblidar que, en un sentit general, les situacions de precarietat també inclouen el trobar-se de forma més o menys intermitent en situació de subocupació o d’atur.

L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un risc més gran de suïcidar-se

Què és més eficaç per millorar la salut mental de la població? La medicalització o la garantia de llocs de treball segurs, dignes i ben pagats?

El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són avui una resposta normalitzada davant de les adversitats generades pels problemes d’un medi laboral que està ple de processos patològics. Malauradament, encara són moltes les persones (incloent molts professionals sanitaris) que pensen que la major part de trastorns de salut mental s’expliquen principalment per factors psicològics o biològics de tipus individual i no social, o per la interacció entre allò social i allò biològic. Això fa que gran part de la població treballadora individualitzi el patiment i se senti responsable dels seus símptomes, sense comprendre les arrels profundes darrere de la seva situació laboral i del seu malestar psicològic. Sovint aquest sentit comú hegemònic té com a resultat la medicalització i l’abús farmacològic, en comptes d’actuar sobre l’origen del problema i eliminar els factors socials associats a la precarietat laboral. Avui sabem que molts dels problemes de salut mental relacionats amb la precarietat laboral tenen la seva arrel en determinades condicions socioeconòmiques, en decisions polítiques o legislatives i en estratègies, models organitzatius o pràctiques laborals gens democràtiques que duen a terme moltes empreses. És això el què és prioritari canviar. Alhora, també cal potenciar la salut pública, la salut laboral i la salut mental comunitària, que han de jugar un paper important en la prevenció dels trastorns mentals i la promoció de la salut mental de la població. No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles.

No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles

A l’informe defensen la implantació d’una Renda Bàsica Universal, tot i que es reconeix que no és la solució definitiva. Seria útil, però?

El que defensem a l’informe és un debat seriós sobre mesures que, d’acord amb l’evidència disponible, poden contribuir a la desprecarització laboral. Pel que fa a la renda bàsica universal, és un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona, per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies, un pagament monetari regular a tota la població, de manera individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. El seu tret més distintiu és la seva incondicionalitat, ja que cada individu rep una quantitat mensual de diners suficient per cobrir les necessitats bàsiques sense cap contrapartida. Des del punt de vista de la precarietat laboral, la renda bàsica pot empoderar a treballadors i treballadores en les seves reivindicacions laborals, permetent que sigui més fàcil rebutjar llocs de treball precaris i afavorint aquells que són més dignes. És una mesura amb un gran potencial desprecaritzador perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por. També pot servir per incrementar l’equitat, el temps d’oci, el desenvolupament personal i la creació de noves iniciatives laborals i comunitàries d’economia social i solidària. En conseqüència, tal i com mostra l’evidència disponible, pot tenir efectes molt beneficiosos per a la salut mental de tota la població al reduir la incertesa vital i el desgast psíquic que causen les situacions de precarietat laboral i l’amenaça constant de perdre la feina. No obstant, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’estat de benestar i mercantilitzar els serveis socials, ni tampoc pot ser la “solució” a tots els problemes socials relacionats amb la precarietat laboral, ni resoldre la desigualtat econòmica. Cal emprendre nombroses mesures per fer un canvi de model productiu, afrontar la dramàtica crisi ecològica actual, incrementar la democràcia a les empreses o combatre el racisme, xenofòbia o sexisme existents, per esmentar algunes de les principals formes de discriminació laboral. Com apuntem a l’informe, més enllà de les seves avantatges i limitacions, és molt important debatre en profunditat i amb tota la seva complexitat l’estratègia de la possible implementació de la renda bàsica adaptada a cada context polític.

La renda bàsica universal és una mesura amb gran potencial desprecaritzador, perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por.

Quina seria, doncs, la solució definitiva per garantir que anar a treballar no comporti posar en perill la salut mental? I mentre arriba la solució perfecta, com cal avançar en la lluita contra la precarietat laboral i els efectes negatius que suposa per la salut mental?

Malauradament no podem parlar de “solució definitiva”, en singular, per resoldre la precarietat. Més aviat hauríem de parlar de “procés” de desprecarització, on calen moltes mesures complementàries per assolir la seva eliminació i assolir així un món més just, democràtic i saludable. A l’Informe PRESME oferim una extensa llista de conclusions i recomanacions específiques que mereixen una reflexió i debat adients. Les recomanacions generals més importants que proposem son tres. Primer, desenvolupar una regulació de les relacions laborals amb un nou Estatut del Treball per al segle XXI que promogui feines dignes i justes en un sistema productiu més democràtic i realment sostenible en el marc d’un decreixement material just. Això vol dir desprecaritzar les condicions de treball, reforçar els drets col·lectius de les persones treballadores i fomentar una major participació democràtica en el desenvolupament econòmic i la vida laboral. Segon, l’ampliació de la protecció de l’ocupació i les prestacions socials amb una atenció sociosanitària pública, integral i de qualitat que ha d’incloure l’educació, la sanitat pública, la salut col·lectiva i les cures. Complementàriament, cal  debatre i posar en pràctica polítiques com la gestió del temps i el repartiment del treball, el treball garantit, la renda bàsica universal o garantida i la democràcia econòmica a les empreses, orientant el mercat de treball cap a feines socialment necessàries i ecològicament sostenibles. I tercer, reconèixer que la precarietat laboral i la salut mental són dos qüestions fonamentals en què cal invertir els recursos i els mitjans necessaris per a la seva anàlisi i avaluació. Això és essencial per poder passar a l’acció. En aquest sentit, cal desenvolupar sistemes de vigilància integrals i de qualitat que permetin fer un seguiment sistemàtic de la magnitud, l’evolució, la desigualtat i els efectes sobre la salut mental i el benestar de la població, així com avaluar l’efectivitat i l’equitat de les polítiques i les intervencions implementades.

Catalunya compta amb 772 empreses dedicades al sector de la salut mental i de l’autonomia personal, segons un estudi d’ACCIÓ —l’agència per la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball—, elaborat amb la col·laboració del Clúster de Salut Mental de Catalunya. Les empreses catalanes d’aquest àmbit facturen 9.244 euros de manera agregada, xifra que representa el 3,79% del total del PIB català. Val a dir que les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat, en comparació amb el 2017, la darrera vegada en què es va quantificar aquest àmbit, tot i que llavors no es van tenir en compte les companyies dedicades a l’autonomia personal [definint autonomia personal com la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d’acord amb les normes i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària].

Les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat

Quant al volum de facturació, aquest és sis vegades superior que fa sis anys. Aquestes dades indiquen que aquest creixement empresarial es vincula també a un augment de la demanda de serveis d’aquest tipus. És a dir, els problemes de salut mental han augmentat i amb ells l’oferta privada, que també està incentivada per una manca de recursos al servei públic. A Espanya es mantenen unes xifres aproximades de 10 psiquiatres per cada 100000 habitants. En el Libro Blanco de la Psiquiatría en España s’afirma que només cinc comunitats autònomes estan per sobre dels 11 psiquiatres cada 100000 habitants, a més que el 20% dels especialistes tenen més de 60 anys i es jubilaran en uns 5 o 7 anys. En el cas dels psicòlegs clínics la taxa és d’aproximadament 6 per cada 100000 habitants.

Infància i joventut en el focus de la voràgine

Dins de l’estudi, citant fonts de la Confederación Salud Mental España, OMS, Barómetro Juvenil de Salud y Bienestar de la FAD, es data que a Espanya entre el 2,5% i el 3% de la població adulta té un trastorn mental greu, fet que suposa més d’un milió de persones, i gairebé la meitat dels joves espanyols d’entre 15 i 29 anys (48,9%) considera que ha tingut algun problema de salut mental. A més, el 6,7% de la població espanyola està afectada per l’ansietat, exactament la mateixa xifra de persones amb depressió i 8 de cada 10 persones amb problemes de salut mental no tenen feina (83,1%).

La precarietat de la salut mental entre la població s’han ubicat també al debat polític, i es que s’ha convertit en una problemàtica de primer nivell: repassant les dades de l’última dècada, la probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011. Aquest creixement s’ha accentuat als últims 3 anys passant de menys del 6% l’any 2018 a percentatges propers al 10% el 2021.

La probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011

La joventut es veu especialment afectada, i es que una combinació entre la falta d’expectatives de futur, la precarietat a diversos nivells i factors com la pandèmia han disparat les patologies. Indicadors de l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB corroboren aquesta tendència, i es que es recull que el risc de mala salut mental marca el seu màxim històric en haver passat del 19,9% al 31,4% en les dones durant els últims cinc anys i del 16,5% al 21,6% en el cas dels homes, uns percentatges que empitjoren en totes les franges d’edat i són especialment elevats entre la població jove i adolescent. L’estudi “El sector de la salut mental i l’autonomia personal a Catalunya” afegeix que a Catalunya, més del 9 % de la població infantil (de 4 a 14 anys) té probabilitats de patir un problema de salut mental. D’aquesta població amb risc de patir problemes de saluts mentals, hi ha més nens (11,4%) que nenes (7,2%).

La classe social, un factor diferencial en la salut mental

Els problemes de salut mental s’han de considerar també molt lligats a conseqüències com les addiccions, i també a la inversa. Durant el 2021 van augmentar els inicis de tractaments de totes les drogues, a excepció de l’heroïna, que ha patit un lleuger decreixement. La suma de totes ha augmentat en més de 2 mil inicis de tractaments a Catalunya de l’any 2020 al 2021. La substància que més ha crescut en nombre d’inicis de tractaments ha sigut la cocaïna.

Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social

Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social. El CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències) de Sant Cugat és un dels que registra un menor percentatge de pacients crònics de salut mental (19,0), davant el CAS de la Mina, que registra una de les tasses més altes (60,5). Cal esmentar que en municipi del Vallès té una renta familiar bruta de 17553 euros, i el barri de Sant Adrià del Besòs s’ubica amb una renda familiar bruta de 3626 euros.