Just Deploy It!

Blog

  • Les infermeres d’atenció primària dediquen la major part del seu temps a les patologies cròniques

    El lloc on les infermeres d’AP principalment desenvolupen la seva jornada laboral és a la consulta del CAP, suposa un 76.8% de la seva activitat, mentre que el domicili suposa un 7.9% de la seva feina, un 13.4% dediquen el mateix temps de la seva jornada a fer domicili que consulta presencial al CAP, i només un 1.8% el dediquen a fer comunitària. Per Ester Gimenez, presidenta de l’AIFiCC “és una llàstima que sent infermeres especialistes també en atenció a la salut comunitària, no disposem de més temps per fer-la. L’atenció als pacients crònics (població envellida) és tant alta, que no disposem d’espai per fer l’atenció a la comunitat”.

    L’activitat que majoritàriament desenvolupen a la consulta presencial, és l’atenció a la patologia crònica, concretament suposa un 62.5% de la seva activitat, seguida de la promoció i prevenció de la salut, amb un 16.1% i la gestió de la demanda aguda amb un 13%, mentre que la cura de ferides, suposa només un 2.5% de l’activitat. La realització de tècniques com espirometries, vacunes, electrocardiogrames o analítiques suposen un 0.6%.

    L’activitat a domicili, canvia una mica, si bé, també com a principal activitat està l’atenció a la patologia crònica, suposa un 55.8% de la seva feina, mentre que la cura de ferides suposa un 22.7%, l’atenció a processos aguts un 8.4%, i la tasca de realitzar tècniques, com drenatge, ènemes, analítiques o vacunes suposa un 6.5% del l’activitat que les infermeres d’atenció primària fan a domicili. Un 0.6% de l’activitat es per a administració de medicació i un 0.6% per mesures d’higiene i confort.

    L’activitat d’àmbit comunitari que més fan les infermeres de l’enquesta d’ AIFiCC és la promoció i prevenció de la salut, concretament suposa un 55.5% de la seva activitat, un 14.4% a fer xerrades de salut, mentre que un 13.7% de la feina es basa en la coordinació amb agents claus de salut territorials, un 11% a fer tallers i un 1.4% de la seva activitat es per a fer mapeig actiu (detecció de serveis per a la població que poden donar salut).

    Preguntades sobre quina és la mitjana d’edat dels seus pacients, ens trobem que el 89,6% dels seus pacients tenen entre 56 i més de 80 anys (59.5% entre 56 i 79 anys) i un 30.1% (més de 80 anys) cosa que posa de manifest l’envelliment de la població i com aquesta població amb les seves patologies associades a l’edat,  suposa el principal gruix d’atenció de les infermeres d’atenció primària.

    Perfil de les infermeres Atenció Primària de Catalunya

    Un 84.1% son dones, un 14.2% homes i un 1.7% es declara no binari. El gruix d’edat es el de 45-56 anys, agrupa un 40.3% de les infermeres, mentre que un 21.6% tenen entre 36-45 anys, un 19.9% entre 22 i 35 anys, i un 18.2% entre 57 i 65 anys.

    El 68.8% treballa a Barcelona província, un 13.1% a la província de Lleida, un 9.7%  a la província de Tarragona i un 8.5% a la provincia de Girona.

    El 83.5% de les infermeres de l’AIFiCC treballen en l’àmbit assistencial, d’aquestes un 64.1% treballa fent consulta al CAP, un 7.8% treballa al CAP fent Atenció a la Infància, un 9% treballa al CAP fent Gestió de Casos, un 4.2% treballa al CAP sent Referent Comunitària, un 3.6% treballa al CAP fent de Referent de Residència, un 3.6% atén urgències al CAP (CUAP) i un 7.8 fa altres tasques dins l’àmbit assistencial del CAP.

    Un 11.9% de les infermeres treballen fent gestió, només un 4% es pot dedicar a fer docència i encara menys percentatge, un minúscul 0.6% fa recerca. Per la presidenta de l’AIFiCC, la infermera Ester Giménez “hem de lamentar-nos novament de la poca presència infermera en l’àmbit de la direcció, quan per formació i capacitació hem de poder dirigir equips d’atenció primària. També és preocupant que no disposem de temps per treballar en altres àmbits com la docència o fent recerca”.

    El 76.7% té contracte fixe, un 16.4% es interina i un 6.8% és eventual. El 50.3% es especialista en infermeria familiar i comunitària per via excepcional, un 32.2% no és especialista, un 17,5% està cursant la residència per ser especialista en infermeria familiar i comunitària.

  • L’administració local, la salut i la sanitat

    La implicació dels municipis en les polítiques de salut i sanitàries, com a titulars de les administracions públiques més properes a la ciutadania, és un anhel poc discutible, almenys d’entrada. No és endebades la lògica del principi de subsidiarietat. Per això no va sorprendre ningú dels assistents al debat que sobre Municipalisme i Salut, organitzat pel Cercle de Salut el Col·legi de farmacèutics de Barcelona que tots els convidats representants d’una selecció àmplia de les forces polítiques parlamentàries defensessin la participació dels ajuntaments en l’àmbit de la sanitat. Sense fissures tot i que alguns fessin més èmfasi en la cogovernança amb les autoritats autonòmiques que són les legitimades pel nostre ordenament polític com a responsables per a la població dels territoris respectius.

    És clar que una cosa és predicar i una altra donar blat. Perquè l’atomització del poder municipal a Catalunya amb 947 ajuntaments, 331 dels quals amb menys de 500 habitants fa difícil la seva participació activa i encara menys algun protagonisme rellevant en la sanitat catalana. Una atomització que, òbviament, és conseqüència de la influència de la història i de la tradició les quals reflecteixen també la tendència al tribalisme de les societats humanes, sense menystenir el conservadorisme dels partits polítics, incapaços de fomentar una distribució més operativa del poder local més encara esporuguits per una possible pèrdua electoral. Perquè les diputacions i els consells comarcals no sembla que puguin neutralitzar bona part dels inconvenients d’aquesta fragmentació demogràfica de la qual som els únics responsables. Malgrat que en conjunt la població espanyola pateixi problemes similars. Amb més de 8.000 municipis, uns 5.000 dels quals no arriben a mil veïns.

    El que sí que poden fer els organismes supramunicipals de l’administració local, particularment les Diputacions és col·laborar amb els ajuntaments en el desenvolupament de les seves responsabilitats legals de protecció col·lectiva de la salut comunitària, funcions que algunes diputacions s’hi posen cura a desenvolupar.

    Encara que sigui sabut que la sanitat no és el determinant més important de la salut de les persones i de les poblacions, la majoria de la població no sembla que s’ho acabi de creure, inclosa bona part de la política institucional. És més fàcil canviar el nom dels òrgans sanitaris competents, com ara el Departament de Salut de la Generalitat que fora més adient que s’anomenés de sanitat.

    Perquè la salut és el resultat de la influència de molts determinants altres que els sanitaris. Tot i que el paper de la sanitat sigui indispensable per contribuir a unes polítiques públiques saludables. El treball, l’habitatge, el transport, l’urbanisme o, particularment, l’educació, entre d’altres, tenen molta més influència sobre la salut en positiu que no pas la sanitat.

    Fins i tot en situacions epidèmiques, encara que en aquestes circumstàncies destaqui el paper de la sanitat. Però l’aforisme de Ciceró «Salus populi surema lex est» no s’ha d’interpretar com que la sanitat és la prioritat indiscutible. Perquè la salut, no la mera absència de malaltia, no depèn només ni sobretot de la sanitat, però també perquè el significat de salus en llatí és més aviat salvació. I com va argumentar Locke amb els seus tractats sobre la governança, Ciceró es referia al bé comú, a la prosperitat social.

    Com és habitual en un debat entre partits polítics els ponents es varen mostrar molt més actius en abordar alguns aspectes del sistema d’atenció sanitària més que de les polítiques saludables, la qual cosa és també comprensible perquè així és més fàcil connectar amb l’electorat per al qual compta molt la satisfacció de les seves demandes assistencials que de vegades són veritables necessitats i d’altres més aviat induïdes, no sempre saludables.

    En aquest sentit, potser convindria revifar algunes iniciatives que la pandèmia, la inèrcia i potser la desídia han arraconat com ara l’estratègia nacional d’atenció primària i comunitària o analitzar rigorosament projectes com el COMSalut en el que es van implicar disset àrees bàsiques de salut que atenien unes 350.000 persones, amb el coneixement i a voltes fins i tot la participació de nou ajuntaments col·laborant estretament els dispositius assistencials i els de salut pública que tractaven de contribuir plegats amb les institucions i associacions de les comunitats seleccionades.

    Un plantejament que tot i que molt probablement no fora prou per superar la crisi de la nostra sanitat i especialment la de l’atenció primària, tal vegada podria contribuir a limitar alguns dels perjudicis que pateix bona part de la població, i dels professionals sanitaris.

    [1] Les úniques absències foren les de la CUP i VOX, segons el moderador per les limitacions d’espai i de temps.

  • El Govern aprova noves mesures de protecció de la salut dels treballadors davant la calor extrema

    El Govern central ha reforçat les mesures de protecció laboral davant les onades de calor i deixa en mans de les empreses decidir quines tasques es poden dur a terme en pics de calor. El decret que es publicava el divendres al BOE i, per tant, ja està en vigor introdueix canvis normatius en “les feines a l’aire lliure i en els llocs de treball que per l’activitat que es desenvolupa no poden ser en espais tancats”.

    Tot i que la legislació vigent ja obligava les empreses a garantir la salut i seguretat dels treballadors, els canvis normatius introdueixen mesures dedicades expressament a les altes temperatures. Tot i que no es prohibeixen totes les tasques a l’aire lliure, les empreses sí que tindran l’obligació de paralitzar les activitats que puguin suposar un risc per elevades temperatures. El decret estableix que davant temperatures extremes s’haurà de prendre en consideració “les característiques de la feina i les característiques personals de cada treballador”. A més, hauran de contemplar “la prohibició de desenvolupar determinades tasques durant les hores del dia en què concorrin fenòmens meteorològics adversos, en aquells casos en què no es pugui garantir la deguda protecció de la persona treballadora”.

    L’Executiu se centra en les mesures que han de prendre les empreses en cas que l’AEMET o els organismes autonòmics emetin un avís de fenòmens meteorològics adversos de nivell taronja o vermell per altes temperatures.  “Resultarà obligatòria l’adaptació de les condicions de treball, inclosa la reducció o modificació de les hores de la jornada prevista”, afirma. Les alertes s’activen a Espanya als 40 graus en les zones més caloroses i als 37 en les més fresques i fa obligatòria l’adaptació de les tasques si “no es garanteix la protecció de les persones treballadores”.

    Des dels sindicats destaquen mesures preventives davant la calor com augmentar les pauses i descansos en espais frescos, proveir d’aigua a la plantilla, adaptar els uniformes o augmentar la rotació del personal. La llei de prevenció de riscos laborals reconeix el dret dels treballadors a “interrompre l’activitat i abandonar el lloc de treball” si es detecta una situació de risc per a la salut. A més, els representants legals dels treballadors també poden acordar la paralització de l’activitat dels treballadors i l’autoritat laboral té 24 hores per anul·lar la sol·licitud o ratificar-la. Els treballadors també poden denunciar a la Inspecció de Treball l’incompliment de les mesures amb sancions que segons la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social (LISOS) poden arribar als 983.736 euros.

  • Una nova eina mesura la satisfacció de les cures d’infermeria a les UCI des del prisma del pacient

    Tot projecte d’investigació en salut neix d’una voluntat de millora o desaparició de símptomes, curació o erradicació de malalties que amenacen la vida o la compliquen molt. Tractar d’entendre els mecanismes pels quals el cos desenvolupa anomalies o per què els seus sistemes de defensa no poden lluitar i vèncer les amenaces són els grans reptes als laboratoris on es fa recerca, que són cada cop més a la vora i  en coordinació amb els professionals sanitaris i els malalts.

    Alleugerir el dolor i tractar d’aturar l’evolució de les malalties i l’impacte dels símptomes és la missió diària en l’atenció directa al malalt. I saber si aquesta atenció en primera línia es fa el millor possible, si es cobreixen totes les dimensions en les quals es pot aportar millora al malalt sovint es mesura ajudant-se de qüestionaris de satisfacció que es donen a respondre als usuaris dels serveis, sobre els tractaments i tracte rebut en consultes de CAP’s i centres hospitalaris. Són senzilles preguntes, la majoria de vegades asèptiques des del punt de vista emocional i estandarditzades, que passen revista a instal·lacions i personal que ens ha atès, amb respostes de sí i no, o per marcar un valor en una escala numèrica.

    Un grup d’infermeres de la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de la  Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, cap a l’any 2010, varen començar a preguntar-se si les avaluacions de satisfacció eren prou rigoroses en el sentit de tenir en compte totes les dimensions del malalt com a persona, és a dir, la seva part física, emocional i espiritual. Si, a cadascun de nosaltres, com a persones, qualsevol vivència ens pot afectar sobre alguna d’aquestes dimensions -pensaven- per què els qüestionaris no possibilitaven exposar l’experiència en cadascuna d’elles?

    Mancances

    Van adonar-se que els instruments que permetien avaluar la satisfacció dels pacients no donaven resposta al que les infermeres buscaven perquè reflectien la satisfacció en escales amb un sol factor o dimensió, per tant, no resultaven les més adequades per interpretar la multidimensionalitat del propi concepte. Tampoc no incorporaven, en alguna mesura, la percepció del pacient, i varen veure que això podia comprometre la validesa dels resultats perquè els pacients i els professionals defineixen de manera diferent què constitueix la qualitat i donen prioritats diferents a les diverses dimensions. Amb això s’adonaven que es corre el risc de millorar la qualitat, però només des del punt de vista dels professionals.

    Les infermeres també varen veure que els qüestionaris de satisfacció contenien temes més relacionats amb aspectes estructurals i dels serveis oferts per l’hospital que amb les cures i, per tant, no reflectien la satisfacció amb les cures infermeres, que era el que elles volien avaluar, en realitat, per poder detectar els marges de millora.

    Era evident que aquestes mancances les explicava l’autoria dels qüestionari. “Qui els ha dissenyat? Des de quina perspectiva?”, exposa la investigadora principal en aquesta recerca, infermera de l’Hospital de Sant Pau, Marta Romero, directora de la Càtedra d’Infermeria UB-COIB. I varen creure que era “més lògic incorporar la perspectiva del pacient també en el disseny dels instruments esmentats, en comptes d’auto-atorgar-nos el rol de decidir quines dimensions i indicadors configuren aquest constructe de satisfacció o qualitat des del punt de vista del pacient”, exposa Romero.

    Solució

    Les infermeres van posar fil a l’agulla, fins arribar a crear el primer instrument que incorpora la perspectiva del pacient, tant en els processos de disseny com en els de validació. Només així consideren que es dona veu a les persones que reben aquestes cures, posant-les a elles mateixes en el centre de la atenció.

    L’eina que han creat, després d’anys de recerca, és la Nursing Intensive-Care Satisfaction-Scale (NICSS), i recull la visió holística de la persona, les formes de comunicació, comportaments professionals i conseqüències. “És a dir -puntualitza la infermera Marta Romero- hem conceptualitzat la satisfacció en relació a les cures infermeres des de la perspectiva del pacient crític. Les dimensions engloben, per una banda, aspectes relacionats amb la cura de la persona des d’un punt de vista holístic que inclou tant aspectes físics com aspectes psicoemocionals i espirituals de la cura. També engloben aspectes relacionats amb les formes de comunicació, tant verbal com no verbal, així com aspectes relacionats amb els comportaments professionals de les infermeres i, finalment, les experiències dels participants de rebre cures infermeres considerades com a satisfactòries, descrites a partir de les vivències i dels sentiments expressats”. I tot això,  perquè han estat els propis pacients ingressats a les Unitats de Cures Intensives els que han expressat que consideren que les cures infermeres són satisfactòries quan aquestes es caracteritzen per la combinació humanística i científica, es dispensen de manera continuada i van dirigides a proporcionar-los seguretat, benestar i confiança.

    Segons detalla també Romero, “la validació de contingut va ser portada a terme per pacients crítics que van adquirir el rol d’experts a l’hora de jutjar el qüestionari. Si posem realment la persona al centre, serà ella qui decideixi quins aspectes considera necessaris i importants per millorar les cures”. També perquè -afegeix- “possibilitar unes cures realment centrades en la persona requereix una avaluació de les cures igualment centrada en la persona. I aquesta avaluació només serà possible si, entre d’altres requisits com el de la robustesa psicomètrica, es considera el grau d’incorporació de la perspectiva dels pacients per part de l’instrument. Per aquest motiu, l’equip investigador no va acceptar eliminar cap dels ítems estadísticament suggerits perquè es tractaven d’ítems conceptualment vàlids i necessaris per als factors que conformaven el qüestionari”.

    Objectiu

    A partir de la identificació dels aspectes susceptibles de millora, és com poden, els professionals, gestors i administradors augmentar la qualitat de les cures mitjançant la modificació, canvi o enfortiment de comportaments, habilitats, actituds o situacions susceptibles de millora que intervenen en el procés d’aquestes cures. “A més de la millora contínua de les cures humanitzades des del compromís del rol professional”, afegeix la infermera Marta Romero.

    En paraules seves també, “la gestió de la qualitat es basa, en darrera instància, en un compromís personal manifest en la pràctica i en el treball diari de les infermeres. Per tant, la millora de la qualitat requerirà canvis en la formació i la gestió clínica. Tot això ens porta a la humanització de les UCI en particular i de l’assistència sanitària en general, coherent amb la Fundación Humanizando la Sanidad que inclou la xarxa internacional Proyecto HU-CI, Humanizando los Cuidados Intensivos, de la què soc membre i que en una de les seves línies es treballa el benestar i la satisfacció del pacient”.

    En el grup on es va començar a engendrar aquesta nova eina pionera, hi havia les infermeres Pilar Delgado, Laura de la Cueva, Belén Acosta, Carmen Jover, Teresa Ricart, Montse Sola , Natalia Sola, i la mateixa Marta Romero. Van començar primer revisant la bibliografia sobre el tema i  elaborant el projecte de recerca. I en una segona fase, Romero va aprofundir més en el tema, de la mà de la seva tesi  doctoral, dirigida per Pilar Delgado i Teresa Lluch.  El psiquiatra de l’Hospital de Sant Pau, Joan Trujols, també va aportar el seu suport a la  investigació, a partir de la qual es van obrint ara noves línies de recerca per adaptar l’eina a d’altres serveis sanitaris, com els serveis d’urgències, les diferents unitats d’hospitalització o en el context del pacient quirúrgic o pediàtric.

    En l’actualitat, a més, la NICSS s’està adaptant i validant per al seu ús en altres països, com ara Japó, Turquia, Estats Units, Iran i Xina. “L’última que ens ha demanat permís per fer-la servir i avaluar la satisfacció ha estat la UCI de la Clínica Universidad de Navarra”.

  • Les futures infermeres preserven el llegat de l’ofici

    Els conflictes bèl·lics són la trinxera on la vida i la mort es dilueixen de manera més evident. A les guerres d’abans, la mortalitat més enllà de les armes arribava per la mateixa insalubritat, hospitals de campanya convertits en llit de bacteris, sang i infeccions. El 1853 va començar la guerra de Crimea, i entre les armes, un halo de pau amb nom i cognoms: Florence Nightinale.

    Nascuda a Florència el 12 de maig del 1820, es diu que des de petita va mostrar interès en l’atenció als malalts. Tal és així que es va oferir com a infermera voluntària per al conflicte de Crimea, on sense saber-ho, revolucionaria la història de l’ofici per sempre. Va ser la pionera a elevar la professió a través de tècnica, dedicació i gran dosi de solidaritat. Juntament amb conceptes com la higiene, l’assistència i la manera de cuidar els pacients, Florence es va convertir en un àngel per als soldats aconseguint reduir la mortalitat amb la professionalització de la infermeria.

    Després de la guerra, Nightingale va fundar l’Escola d’Infermeria a l’Hospital St. Thomas de Londres, la primera institució d’infermeria professional del món. El seu treball en el camp de la salut pública també va ser fonamental, millorant les condicions sanitàries i reduint la mortalitat també als hospitals i comunitats afins. Abans de Florence, la infermeria s’exercia sense formació específica, normalment grups de dones feien el que podien i no era un ofici reconegut com allò que és: la base del sistema sanitari.

    Ara, també en temps de guerres i crisis sanitàries, les infermeres continuen reivindicant el seu ofici. Commemorant el naixement de la madrina de les infermeres, el 12 de maig el col·lectiu celebra el seu dia internacional. Després d’una pandèmia on el personal sanitari es va encarregar d’intentar traçar una barrera de ferro entre la vida i la mort, les infermeres futures preserven el llegat de Nightingale.

    «Estic orgullós de ser infermer»

    «És una cosa molt vocacional, com que no pots fer sense més ni més, saps?» diu Eloi Egea, que té 24 anys i està a l’últim any de la carrera. «Et trobes moltes coses… però per mi al final és satisfactori, cuidar les persones així en un moment difícil per a ells. És molt agraït malgrat tot el que comporta. Al final t’adones que la infermeria és en gran part l’acompanyament i el tracte amb el pacient». Cristina Flores és una noia de 26 anys que comparteix classe amb Eloi, per a ella, els seus motius per voler ser a la professió són clars i concisos: «vull ser infermera perquè sento que és el meu. M’agrada ajudar els altres i poder formar part de la gran institució sanitària. És el que m’omple, em sento realitzada». Abans de tenir el títol, l’Eloi i la Cristina ja se senten part de la comunitat.

    Sense estar del tot encara amb els dos peus al sistema sanitari, ja han detectat algunes coses que els fan defensar a capa i espasa el que ja senten com la seva professió. «Estic orgullós de ser infermer, m’agrada un munt. Que, encara que hi hagi un classisme d’ ‘ah, infermer’, que sembla fins i tot despectiu, jo sé el que valc, jo sé les funcions que faig i reivindicaré la professió d’infermera perquè és molt top«, diu l’ Eloi sobre les jerarquies que ja ha començat a detectar al seu pas per hospitals. «És que sembla que si no ets metge ets un xurro, saps?«, explica el jove amb to reivindicador, «per a l’assistència al pacient es necessiten els perfils diferents, metges fan una cosa i infermers una altra. Igual que per exemple, és molt important la figura de les TCAE, i de la resta. Totes aportem a partir del nostre ofici la cura que necessita el pacient», afegeix. Aquestes dinàmiques dins del sector també les veuen a la carrera, i és que diuen que, inventant-se una estadística, apostarien perquè almenys un 30% dels seus companys de classe estan estudiant infermeria perquè no els ha arribat la nota per a medicina.

    «Tinc clar que la infermeria no és per a tots, és una cosa vocacional», diu la Cristina, «no se n’hauria de ficar un en una carrera així per fer alguna cosa, ja que tenim a les nostres mans la vida de persones i no és una cosa fàcil». L’estudiant és a les urgències pediàtriques a Can Ruti, lloc on s’està començant a curtir: «com que de vegades és dur, has de tenir clar que és el teu. Triaria mil i una vegades més aquesta professió. Tant pels bons moments com els dolents, ja que aquests són els que m’han fet ser la infermera que soc avui dia».

    L’ Eloi va desenvolupar part de les pràctiques a l’UCI pediàtrica de Vall Hebron, on va començar l’impacte mental de passar dels estudis teòrics a la formació sobre el camp: «Sento que, des de la carrera, el que es veu i s’explica és una mica flower power, superbonic, i que sí que ho és, però veus moltes coses desagradables. Veure patir i morir un nen no està pagat. Haver de ficar a una bossa algú no està pagat. Però és que no hi ha manera de pagar-ho. Això no t’ho expliquen tant, t’ho trobes de cop quan passes de l’aula a l’hospital». De certa manera, per a l’Eloi és primordial compartir aquest esperit de Nightingale si de debò vols ser infermera, sobretot en aquest moment crucial d’entrar a la palestra: «això t’ha de compensar molt, perquè veus i fas unes barbaritats que tu mateix a vegades dius… ‘wtf, estic ficant un tub per la tita a un senyor’. T’ha d’agradar tant que fins i tot siguis capaç d’acompanyar en el procés de mort algú i veure’l com una part més del procés vital. Hi ha coses dures com el patiment i la mort que no es parlen tant, però hi són molt presents».

    «Al que em vull dedicar tota la vida»

    «No espero res més de la meva feina que el fet de poder continuar fent-ho durant molts anys més i ser una bona infermera», diu Cristina sobre el seu futur. Explica també que les seves metes al sector no les té del tot definides: «vull veure què m’ofereix el temps, però una mica enfocat a les urgències sanitàries o la infermeria escolar… m’agradaria. Són dues coses molt diferents, però les que encaixen més amb mi». Per a l’Eloi, la seva visió del futur passa per fer-se un nom dins de l’hospital, i poder fer també investigació i docència: «m’agradaria tocar una mica de tot. Al final, no sé com anirà el pas dels anys i si per exemple quan en tingui cinquanta em veuré encara fent coses vinculades a l’assistencial. La part de gestió, direcció, també em criden l’atenció».

    «La meva situació laboral, ara com ara crec que estarà bé, hi ha oferta. Una altra cosa són les condicions, hi ha feina, però són contractes curts i és molt difícil aconseguir quelcom una mica més fix, i pitjor encara fix del tot», diu la Cristina sobre la projecció laboral que li dona l’ofici, «més endavant doncs… és clar que és difícil aconseguir una plaça fixa on vulguis», afegeix. L’ Eloi afirma que, veient el seu entorn i com està el món, el seu li sembla un panorama estable: «sé que almenys a Catalunya no em faltarà feina, potser algunes vegades no amb les millors condicions, però no em faltarà, i a l’època en què estem, això em dona molta tranquil·litat». Els joves es mostren orgullosos i determinats sobre el que fan, Eloi conclou amb una frase de la qual la Florence s’enorgulliria: «encara no he començat a dedicar-me i ja sé que és al que em vull dedicar tota la vida”.

  • Música per a la salut del cervell

    Maratons, triatlons, i fins i tot ironmans o grans travesses que exigeixen molt d’esforç físic han esdevingut molts cops motivació per a persones que han superat una malaltia. És la manera de demostrar i celebrar la recuperació -de vegades el naixement- d’una fortalesa que irradia de nou a les seves vides. A l’Hospital Universitari de Bellvitge, també la música serveix per això.

    El Dr. Andreu Gabarrós, que és cap de Servei de Neurocirurgia d’aquest hospital, i  compositor, lletrista, teclista i vocalista de la banda de rock D. O., ha composat una cançó per a nou pacients músics amateurs que ell mateix va operar de lesions cerebrals. També ha creat el cant coral que dona títol a tot un projecte solidari anomenat ‘Simfonia dels herois’. És el projecte musical amb el qual, amb un disc, un concert solidari i un documental, volen transmetre la idea de reconeixement a l’esforç de superació dels pacients i alhora d’esperança per la supervivència al llarg dels anys.

    Aquest dijous ofereixen el concert solidari per recaptar fons per fer recerca en l’àmbit mundial sobre tumors cerebrals. Es celebra al Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, a les vuit del vespre. Les 500 entrades per assistir-hi ja fa dies que estan exhaurides, però es poden fer igualment aportacions econòmiques a la Fila Zero, a través de la pàgina de l’Institut d’Investigació Biomèdica (IDIBELL) obre el projecte Simfonia dels herois. 

    En el concert participen pacients i familiars acompanyats dalt l’escenari d’artistes com Ramon Mirabet, Gerard Quintana, Marina Rosell, Estopa, Antonio Orozco o el baixista Carles Benavent, amb la col·laboració de Mark Knopfler, el Mago Pop i Judit Neddermann, que també apadrinen cançons.       

    Bellvitge és un centre expert en tècniques prequirúrgiques i quirúrgiques que permeten preservar l’àrea del llenguatge durant la cirurgia dels tumors cerebrals, un factor essencial per evitar dèficits neurològics permanents i amb impacte en la qualitat de vida dels pacients. En pacients que tenen afició per la música o que són músics, s’identifiquen prèviament les àrees del cervell quan canta o toca un instrument. Durant la intervenció, se’ls fa parlar i/o tocar el seu instrument per intentar preservar aquestes àrees.

    Nou d’aquests pacients-músics van inspirar el Dr. Gabarrós, que va composar una cançó per a cadascun d’ells i va adaptar cada peça a l’instrument que tocava, convidant-los a participar en un projecte discogràfic solidari. Per tancar el disc, ha escollit la cançó coral “Simfonia dels herois”, que dona nom al projecte i on participen tots.

    Humanitzar

    Segons el Dr. Gabarrós, “el projecte té un missatge d’humanitzar la medicina, de posar en valor el vincle entre medicina, música i la relació entre metge i pacient”. Durant la presentació de la iniciativa solidària, el neurocirurgià es va referir a un dels somnis que voldria fer posible amb aquest projecte: “aconseguir fons per coordinar-nos diversos centres punters i competir a nivell internacional des de Barcelona amb recerca que faci possible erradicar el càncer cerebral”. 

    En aquest sentit, Mercè Carulla, pacient que ha participat en el projecte posant la veu i la interpretació de la viola en una de les cançons, ha afegit: “aquesta causa és important perquè ens cal més recerca per prevenir i trobar un tractament definitiu del càncer”. Per la seva part, Clara Sánchez, vídua de Fernando Quiñones, un dels nous pacients col·laboradors però que malauradament no ha pogut viure fins al concert, ha recordat “la il·lusió i les ganes” que va posar en la gravació del seu tema: “per a ell va ser fantàstic participar-hi, i si gràcies a la música i la recerca es pot allargar el temps per a aquests pacients, serà el millor llegat possible”.

    “No només ens donen confiança, sinó que els professionals sanitaris ens regalen temps, no només quan estem malalts, també als familiars”, en paraules del cantant Ramon Mirabet, fill de Ramon Mirabet, trombonista professional que va traspassar l’any passat 17 anys després de ser intervingut pel Dr. Gabarrós per un tumor cerebral i pacient-músic que va col·laborar en el projecte. “Aquest projecte encara em segueix regalant temps amb el meu pare, em sento com un pacient més”, ha recordat amb emotivitat durant l’acte de presentació.

    Col·laboracions altruistes

    Artistes reconeguts cantaran en directe amb ells i/o apadrinaran alguna de les cançons. Tal i com ha insistit el cantant i compositor Antonio Orozco, que com la resta d’artistes participa de forma totalment altruista a la iniciativa, “donar suport a la recerca és responsabilitat de tothom”. “Si el Dr. Gabarrós, que salva vides al quiròfan i dedica el poc temps que li queda a fer arribar a tothom amb la música la importància de la recerca, tots hauríem d’aportar el nostre gra de sorra per fer-ho possible”, ha sigut contundent Orozco.

     A més d’Antonio Orozco i Ramon Mirabet fill, Manu Guix, Marina Rosell, Estopa, Gerard Quintana i el baixista Carles Benavent seran dalt l’escenari en un acte presentat per Jordi Hurtado. A més, també hi participen Mark Knopfler, Antonio Díaz “el Mago Pop” i Judit Neddermann.

    Durant el concert, s’emetran algunes imatges en exclusiva del documental i el mateix esdeveniment es filmarà com a part final d’aquesta peça, que està previst estrenar al mes de setembre.

    La Simfonia dels Herois és un projecte alineat amb l’estratègia “Arts in Health” de l’Institut Català de la Salut. Aquesta és una àmplia i creixent disciplina acadèmica i un camp de pràctica dedicat a utilitzar el poder de les arts i la cultura per millorar la salut i el benestar de les persones.

  • Sobre la gestió de la salut mental del Consorci Parc Mar de Salut de Barcelona

    D’ençà que l’any 2010 en mig d’una crisi econòmica, social i política el Consorci Parc Mar de Salut de Barcelona va agafar la gestió de l’atenció a la salut mental de la població de Santa Coloma de Gramenet hi han hagut molts canvis en relació amb l’administració política i la gestió de la salut mental, però algunes coses s’han mantingut exactament iguals. Una d’aquestes qüestions és la que ens ocupa en aquest escrit, el nombre de professionals contractats al Centre de Salut Mental d’Adults per atendre els problemes de salut mental que es donen a la ciutat.

    Hem sentit molts cants de sirena els darrers tres anys arran de la crisi sanitària que va comportar la pandèmia. Que s’augmentaria el pressupost en salut mental, que es milloraria l’accés a l’atenció, que la necessitat d’atenció en aquest sentit és molt gran i estava infradotada, etc. Les dades sobre conductes autolesives, conductes addictives, problemes de conducta alimentària i problemes emocionals fonamentalment d’ansietat i depressió en aquests anys sembla que han augmentat de forma notable, especialment en joves, i que donaven peu a realitzar aquests canvis.

    Si bé s’han pres algunes decisions en el marc de les polítiques relatives a l’organització de l’assistència pública als problemes de salut mental, quan anem en l’àmbit local el que trobem no sembla gaire alentidor pel que fa a l’atenció a escala comunitària. En aquest àmbit, l’atenció a la salut mental en la comunitat, els Centres de Salut Mental són els dispositius sobre els quals pivota principalment l’activitat, a més dels Equips d’Atenció Primària (EAP) i els Centres d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS). Si bé n’hi ha d’altres (Hospital de Dia, Hospitalització Domiciliària, Servei de Rehabilitació Comunitària, Club Social, Equip Guia, etc), és l’equip del CSMA el que atén la gran majoria d’aquests problemes, juntament amb els EAP en els casos menys greus.

    Durant la crisi financera i econòmica iniciada el 2008, i que va portar a una crisi social i política els següents anys, alguns professionals i associacions, agrupats com a Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública a la Salut Mental a Catalunya, van elaborar un document on es recollien dades, entre d’altres, sobre el dèficit de professionals als CSMA de Catalunya comparant-los amb les ràtios que el Pla Director de Salut Mental i Addiccions del 2010 proposava com a mínims.

    Doncs bé, després d’aquella crisi que va iniciar la recuperació econòmica cap al 2015 i que va deixar unes retallades criminals al sector públic de serveis, i després d’una duríssima crisi sanitària des del 2020 amb conseqüències econòmiques i socials importants, hem volgut revisar quines són les variacions en les ràtios de professionals al CSMA de la ciutat (vegeu taula).

    Aquesta taula, modificada del treball que va fer la Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública a la Salut Mental a Catalunya, conté dades del 2010 i per 100.000 habitants a les tres primeres files. Nosaltres hem actualitzat les dades amb els professionals que, tretze anys després, passades dues crisis i amb una ingent verborrea postpandèmia sobre l’augment de recursos en l’atenció a la salut mental, tenim al CSMA de Santa Coloma de Gramenet (amb 120.000 habitants aproximadament) el dia d’avui.

    El que revelen les dades és que no només no s’ha redimensionat el nombre de professionals que atén a la salut mental dels ciutadans a Santa Coloma de Gramenet sinó que en alguns perfils de professionals encara hi ha menys que aleshores. I tot això després de dir que hi ha una allau de problemes de salut mental i d’anar augmentant els programes específics que s’han d’assumir al CSMA (atenció precoç a la psicosi, atenció als trastorns de conducta alimentària, atenció ràpida a les persones amb intents de suïcidi).

    Els responsables podran dir que s’han invertit els calés en l’atenció hospitalària o domiciliària o en recursos de la xarxa infantojuvenil o en programes que han aparegut com a bolets en la xarxa de salut mental com els Equips Guia o la figura del referent de benestar emocional als EAP, però el cert és que els recursos destinats al centre sobre el qual pivota principalment l’atenció i l’ordenació d’aquesta és en el millor dels casos igual, i en la majoria dels perfils de professionals pitjor, que l’any 2010 abans de les crisis. I això sense comptar l’arrelat costum que té el Consorci Parc de Salut Mar de no cobrir les baixes llargues per malaltia o els permisos de maternitat o paternitat dels professionals que hi treballen al centre, cosa que ha implicat una denúncia sindical a Inspecció de Treball per sobrecàrrega de treball.

    Aquest és el panorama que tenim, que les associacions en primera persona i de familiars afectats per problemes de salut mental coneixen i porten reivindicant també de fa temps a la ciutat. Un panorama que amb una certa freqüència i de forma cíclicament regular comporta dificultats en l’accessibilitat al tractament o seguiment i que fa complicada la tasca de mantenir la qualitat de l’atenció. Quelcom que ja ha posat en evidència recentment l’Informe sobre Drets i Salut Mental a Catalunya de Salut Mental Catalunya publicat l’abril de 2023.

  • La teva vivència ens importa

     

    De forma confidencial pots explicar com t’has sentit en moments que provoquen fragilitat. No sempre ha de ser un relat des de la vulnerabilitat i solemnitat; també pot incloure vivències més lleugeres i fins i tot perspectives humorístiques, que també n’hi ha!! El teu testimoni pot ser útil per acompanyar altres persones que han viscut processos semblants i, també, per a qui, en el món sanitari, ens cuiden.

    latevavivencia@diarisanitat.

    El teu escrit el rebran i llegiran exclusivament els membres del comitè que gestiona aquest compte de correu. Es posaran en contacte amb tu i, un cop verificada tant l’autoria com que s’ajusta a les normes, el publicarem. Podràs decidir si vols que es faci amb o sense el nom de qui l’ha escrit.

    El comitè verificador està integrat per Miquel Reguant i Assun Reyes.

    Pensem en vivències que puguin resultar enriquidores per a la resta de ciutadania, per a les i els professionals i per a les administracions. No tant com a queixes o denúncies explícites, que ja tenen els seus canals administratius i legals, sinó pel que es pugui extreure de l’experiència relatada.

    Les normes per als escrits són senzilles:

    • Cal la identificació de l’autor/ra amb nom i cognoms i amb còpia del DNI que s’adjuntarà al correu en què s’enviï l’original.
    • No hi constaran noms o dades que puguin identificar terceres persones o institucions si no es té el seu consentiment explícit.
    • Considerem necessari que la teva vivència sigui un espai on ens expressem amb respecte i esperit constructiu.
    • L’extensió del text és lliure, però amb un màxim de 5.000 caràcters.T’esperem a latevavivencia@diarisanitat.

     

     

  • El MIR reflecteix la degradació de la medicina familiar i les desigualtats territorials

    Representants sindicals ja ho anunciaven a les vagues de sanitat de finals de gener: cal pal·liar la crisi «demogràfica» que es produirà al sistema de salut amb les jubilacions previstes durant aquesta dècada. Després de la deficient planificació del govern Rajoy, on la tendència va acabar sent de més metges egressats que places MIR oferides, l’augment progressiu de vacants MIR intenta donar sortida a un problema que porta conseqüències al llarg i mitjà termini. Segons l’ «Informe Oferta-Necesidad de Especialistas Médicos 2021-2035″, la Medicina Familiar i Comunitària, Medicina del Treball, Immunologia, altres (inclosos metges d’urgències i emergències), Psiquiatria, Anàlisis Clíniques i Bioquímica i Microbiologia són les especialitats que, segons les projeccions, presentaran una tendència de dèficit superior al 10% cap al 2028.

    La resolució de places d’aquest any ha suposat un atzucac on la paradoxa és que metges s’han quedat sense places, i places s’han quedat sense metge. El dèficit que es va denunciant a la medicina familiar s’ha perpetuat un cop més: 202 places han quedat sense cobertura (un 8’2% del total). Dins de les places que han quedat desertes, existeix un biaix territorial que també ha estat una de les preocupacions que el personal sanitari havia expressat. L’últim resident en escollir plaça ha estat el número 10719 i ha estat a la Unitat Docent AFiC de Catalunya Central, a Sant Fruitós de Bages. Precisament allà s’ha produït un fenomen de «despoblació mèdica»: de les 37 places que s’oferien, han quedat 15 sense cobrir.

    Dins de les places que han quedat desertes, existeix un biaix territorial

    El programa d’incentius que la Generalitat ha dut a terme per a promocionar la medicina familiar no ha estat prou per capgirar aquesta tendència. Aquest pla contempla ajudes per als residents R1 en aquesta especialitat, i les ajudes són més grans per al territori més enllà de Barcelona i l’àrea metropolitana. Precisament per als estudiants que optessin per la UDM AFiC Catalunya Central ICS s’oferia un dels incentius més grans, de 7000 euros. Les ajudes oscil·len entre els 5000 i 9000 euros, les dotades amb més diners eren per als residents que anessin a les UDM de Lleida, Tarragona, Girona i Terres de l’Ebre. Tot i els incentius, la UDM AFic Girona ICS ha quedat amb 5 places lliures de les 33 oferides, la UDM AFiC Tarragona té 2 vacants desertes de les 24 que hi havia disponibles i la UDM AFiC Lleida ICS ha quedat amb un lloc sense cobertura dels 16 que hi havia.

    Jordi Mestre, vocal de la junta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), declara sobre aquesta desigualtat que «en el conjunt de Catalunya, podem veure que les places més vinculades a ruralitat s’han vist menys triades comparant amb zones més urbanes. Hem de posar mesures que ajudin a visibilitzar aquesta especialitat i especialment a aquestes àrees». David Arribas, vicesecretari general de Metges de Catalunya i metge de família, explica sobre el programa d’incentius que no està sent ben rebut com a compensador dels esforços que ha de fer la gent per «anar a treballar a un lloc en el qual creuen que no estaran capacitats d’una forma tan bona com ells desitgen». Aquest estigma existeix, diu Arribas, perquè el problema de la capacitació està vinculat a la «sobresaturació dels professionals que exerceixen de metges de família» i que la «sobrecàrrega de treball, la burocratització de les consultes, la cartera de serveis canviant i la falta de valor de la seva feina» són dinàmiques que perpetuen la carència.

    S’ha obert una convocatòria extraordinària fins a l’11 de maig amb l’objectiu d’omplir aquestes places. «Hem tingut a Catalunya 36 places de medicina familiar i comunitària que no s’han triat. Hem de veure també com anirà el procés de repesca, un cop triades aquestes places, quantes renúncies hi ha», explica Jordi Mestre, de CAMFiC. «La falta de cura cap a l’especialitat ha fet que la gent no la vulgui ni com a via per a entrar al sistema. El malbaratament d’energia que han fet els treballadors de l’Atenció Primària per explicar la seva feina i intentar donar-li valor ha estat mal utilitzat pels governants» diu Arribas, de Metges de Catalunya.

    La falta de cura cap a l’especialitat ha fet que la gent no la vulgui ni com a via per a entrar al sistema

    L’increment d’oferta de places i els incentius per arribar a les àrees rurals no són suficients, menys encara en l’atenció familiar, la fuga de talent cap a la privada o altres sectors continua estant a l’ordre del dia i reproduirà aquest patró. Segons l’ «Informe Oferta-Necesidad de Especialistas Médicos 2021-2035″ la MFiC té un perfil d’alta necessitat i de cara a futur, i és que menciona que pel costat de l’oferta, és la segona especialitat amb una piràmide etària més envellida actualment, amb els percentatges més grans de professionals amb 60 i més anys (33,2%, un de cada tres) i de 50 i més anys (60, 2%). La taxa de reposició és molt justa, pràcticament igual a 1. El problema s’aguditza perquè hi ha un gran nombre de metges de família que opten per exercir al sector sanitari privat o a la medicina d’urgències, pública i privada. Tot i això, les places de formació anuals de MFiC convocades el 2021 fins i tot van caure lleugerament respecte al 2020, mentre que l’oferta global de places MIR de totes les especialitats va créixer un 2,4%. Afortunadament, el percentatge de metges de família més grans de 60 anys, segons el model, passarà del 24,7% el 2021 a menys del 10% el 2035.

    Jordi Mestre, de CAMFiC apunta també que ara mateix, les dades comparades amb les de l’any anterior són «millors perquè han sobrat menys places tenint en compte que s’han oferit més places que l’any anterior». També explica sobre el sistema MIR que és estatal, de circumscripció única, per tant, qui hagi fet l’examen pot escollir plaça on vulgui: «són gairebé 2400 places, unes 112 més a tot el conjunt de l’estat respecte l’any anterior. Després hi ha les especialitats que tenen més oferta que són entre 300 i 500 i són quatre especialitats: pediatria, psiquiatria, medicina interna i anestesia. La resta estan sota de les 300 places. Per tant, comparar els números de la medicina de família amb la resta moltes vegades ens pot influir en el fet que hi hagi diferències importants».

    Som a un sistema de «competició global», explica el vicesecretari de Metges de Catalunya David Arribas. «Una comunitat que havia estat històricament puntera en formació als nous integrants de la sanitat ha perdut força», en aquest context, Arribas apunta com a primordial fer estudis de la càrrega de treball, apostar per la conciliació i oferir possibilitats de creixement a través de la docència i la investigació. Per a CAMFiC, tornar el valor a la feina és bàsic per fer-la atractiva, qüestió que pal·liaria el problema de la manca de professionals: «la medicina de família és l’única que treballa en un nivell assistencial que és l’atenció primària, que és la que pot garantir la sostenibilitat del sistema, l’equitat, la justícia… Hi ha d’haver major visibilitat als mitjans, a les universitats, perquè és més ‘sexy’ parlar de com treure un tumor pel melic, però no es parla de la feinada base que es fa des de l’atenció primària. Cal que el sistema treballi en aquesta via, que la medicina de família ocupi el lloc que li pertany a través de recursos i reconeixement. La medicina generalista està en un procés de degradació, i en la medicina familiar es veu molt clar», conclou Arribas.

  • Una investigació busca afectats recents de Covid persistent

    S’estima que fins a un 10% dels pacients de Covid19 són persistents. Els seus símptomes poden estar presents durant més de sis mesos i, actualment, no existeix cap tractament per a ells. La dispnea, o dificultat respiratòria, és una de les manifestacions més freqüents i invalidants de la Covid-19 persistent. Amb el projecte de recerca E-SPERANZA, impulsat per la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud juntament amb la Unitat d’Estudis del Medicament l’IDIAP Jordi Gol, es vol caracteritzar la Covid-19 persistent i comprovar l’efectivitat d’un fàrmac per alleugerir els símptomes de les persones amb la malaltia.

    Per això fan falta més persones que continuïn amb problemes respiratoris més d’un mes després d’haver-se infectat amb la Covid-19 i, com a requisit per participar en l’estudi, han d’haver-se contagiat al llarg de l’últim any. Trobar aquestes persones és clau per poder assolir els objectius del projecte.

    L’estudi va iniciar-se el setembre de 2021 i consta de dues parts. La primera és l’assaig clínic doble-cec aleatoritzat, un mètode en el qual ni metge ni pacient saben si s’està prenent el medicament o el placebo. D’aquest manera, s’avalua l’eficàcia del fàrmac Montelukast en la simptomatologia lleu de pacients amb el coronavirus persistent. El Montelukast és un medicament que ja es comercialitza per a l’asma i es vol comprovar si és beneficiós en la reducció de la inflamació que produeix la infecció per SARS-CoV-2.

    La segona part de l’estudi té com a objectiu conèixer més profundament les característiques clíniques i biològiques de les persones amb Covid-19 persistent. Per fer-ho, s’analitzaran mostres de sang i femta d’un subgrup de persones que participen a l’assaig clínic i així es determinarà l’efecte de la malaltia sobre el sistema immunològic, la flora intestinal i com es relaciona amb la gravetat de Covid-19 persistent. Aquesta part es realitza en col·laboració amb els Serveis de Pneumologia, Microbiologia i Immunologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge i el Servei de Pneumologia de l’Hospital de Viladecans. Les persones interessades poden contactar amb la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud fins el 15 de juny, al telèfon 93 857 55 45.