Just Deploy It!

Blog

  • El PSA? Si només és una anàlisi…

    «Bon dia, doctor, venia per això de mirar-me la pròstata». Aquesta pot ser la frase estàndard d’un pacient home de més de 50 anys que acudeix a la consulta sovint induït per algun familiar o amic. Li preguntem sobre els possibles símptomes i ens trobem amb un home que no té cap simptomatologia i que acudeix bàsicament per la prevenció del càncer de pròstata. L’expectativa, sovint resignada, del pacient en aquest moment és que li practiquem sense dilació un tacte rectal i li demanem una anàlisi anomenada PSA.
    Cal fixar-se en la cara de sorpresa, agraïda, del pacient quan li diem que el tacte rectal no l’utilitzem per estudiar la pròstata en un pacient sense símptomes, i que la prova del PSA no està clar que tingui més benefici que risc. Atesa la incertesa que hi ha sobre això, li lliurem un document informatiu (instrument d’ajuda a la decisió) perquè disposi de la informació adequada i decideixi ell si vol o no vol fer-se l’anàlisi.

    Però… com pot ser que una activitat preventiva diguin que potser no té benefici? Difícil resposta. Anar «en contra», aparentment, del «millor prevenir que curar» és complicat, per una part perquè és anar a contracorrent, però sobretot, perquè és molt difícil d’explicar… i de comprendre. Intentarem fer-ho en aquestes poques línies. El plantejament del diagnòstic precoç del càncer de pròstata (de fet, del càncer en general) es fonamenta en la idea que qualsevol càncer que trobem, com abans sigui millor, ja que tenim més possibilitats d’aplicar un tractament curatiu. Però la medicina no és una ciència exacta, les malalties no tenen un comportament que sempre es pugui predir, i és per això que aquesta idea de la prevenció que resulta tan senzilla i clara ensopega, en la pràctica, amb alguns aspectes que condicionen totalment la seva aplicabilitat.

    El càncer de pròstata està present en molts homes. Molts més dels que ens pensem. Així, sabem que més del 40% dels homes entre els 40-49 anys, i més del 70% en homes de 70 a 79 anys tenen un càncer de pròstata. Però la majoria d’aquests càncers mai es desenvoluparan i gran part d’aquests homes moriran de qualsevol altra cosa sense que el seu càncer s’hagi desenvolupat mai. De fet al nostre país s’estima que de 40 homes que moren, 39 ho fan per altres causes.

    Per diagnosticar el càncer de pròstata s’utilitza una prova que s’anomena PSA. El PSA es determina mitjançant una simple anàlisi de sang. El resultat del PSA no és un SÍ o NO, és una xifra determinada, i per acord d’experts es decideix que a partir d’un determinat nivell es considera elevat (sospitós de càncer) i per sota d’aquest nivell la xifra es considera normal. Però en la pràctica hi ha molts homes que tenen un PSA alterat i no tenen càncer i molts que tenen un PSA normal i sí que tenen un càncer. Hi ha un bon enrenou. Per això, Richard Ablin, el descobridor del PSA, en una entrevista publicada al New York Times el 2010 deia que el PSA era un desastre de salut pública.

    Així doncs, què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls hi realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà.

    «Però els que tenen un PSA normal almenys estaran tranquils», podem pensar. Doncs tot el tranquils que puguin estar sabent que en més d’un 10% dels homes de més de 50 anys que tenen un PSA normal hi trobaríem un càncer de pròstata si féssim una biòpsia.

    Per tant, moltes persones no desenvoluparan mai el càncer, però si el busquem, el trobarem en molts casos i no sabem distingir bé els que es desenvoluparan d’aquella majoria que mai donaran problemes. Conclusió, els tractarem a tots i tots rebran els efectes secundaris dels tractaments (incontinència urinària i impotència sexual). En realitat haurem «curat» a molts homes d’una malaltia que mai haurien tingut.

    «Però almenys haurem salvat als que sí que desenvoluparien un càncer». Bé, doncs actualment, ni tan sols això està clar. Els estudis posen en dubte que el fet d’anticipar el diagnòstic millori de manera clara els resultats. Pot resultar sorprenent, però això és el que conclouen la majoria dels estudis que s’han fet. En el fons, quan ens decidim a fer-nos el PSA estem fent com a la pel·lícula «Salvar al soldado Ryan«, ens embarquem en un escamot que ha de córrer un gran risc (els efectes secundaris de «curar» una malaltia que mai tindran) per mirar de salvar una vida. Però el cert és que no sabem si som nosaltres el Ryan, i ni tan sols està clar que el Ryan es pugui salvar.

    Això doncs, la decisió de fer-se o no un PSA és molt important. Hi ha qui pensa que és «només una anàlisi», però el cert és que una vegada hem decidit fer-lo ens fiquem en una roda de conseqüències imprevisibles. Si no volem entrar en la roda, ho hem de decidir abans de fer l’anàlisi, després ja no hi som a temps.

    P.D.: Per ajudar a prendre aquesta decisió s’han desenvolupat instruments informatius específics. El lector interessat en pot trobar un a l’enllaç http://www.ics.gencat.cat/3clics/guies/129/img/decidiu_cat.pdf

  • Teleassistència, eConsulta i apps: la revolució tecnològica en el món de la salut

    Arribarà el dia en què no calgui anar a la consulta del metge i el doctor atengui als seus pacients a distància? La tecnologia ha revolucionat la vida dels ciutadans i el món de la salut no ha quedat al marge d’aquesta transformació. Catalunya és una de les comunitats autònomes pioneres en la implementació de recursos digitals que permeten l’atenció sanitària a distància. A més el món de les aplicacions ha revolucionat aquest sector que ha vist com l’aliança entre les noves tecnologies i el món sanitari podien fer créixer de forma important els beneficis econòmics de moltes empreses. Quins serveis estan a les mans dels ciutadans per poder rebre informació sanitària i interactuar amb professionals sanitaris sense moure’s de casa? N’analitzem alguns.

    061 CatSalut Respon, teleassistència 24 hores al dia

    “Davant d’un dubte sobre on anar o què fer, abans de moure’t truca i informa’t”. Amb aquest consell enceta la conversa Núria Torres, Cap de la Unitat d’atenció no presencial, no urgent del 061 CatSalut Respon. Aquest servei, que s’articula a través d’una línia telefònica, un xat que es troba al web, d’un correu electrònic i una aplicació (app), dóna resposta a aquelles persones que tenen dubtes o problemes de salut. El servei modula l’entrada al sistema sanitari. A través d’aquests canals es posa en contacte els usuaris amb professionals sanitaris i aquests decideixen si enviar algun recurs al lloc de l’afectat o aconsellar-ho i guiar-lo en els seus dubtes.

    “Els usuaris pregunten tot tipus de coses. Des de temes relacionats amb temes administratius, com ara horaris de farmàcies, com demanar hora al metge, etc. D’altres són consultes directament sanitàries, com les mares que truquen alertades perquè el seu fill té febre i no saben si anar directament a urgències o esperar o preguntes sobre dolors concrets. I per últim consultes relacionades amb temes de salut pública, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, consells pels viatgers, temes relacionats amb el VIH, etc”, explica Torres.

    “Al nostre servei hi treballen més de 200 professionals, metges, infermeres i tècnics, el servei està disponible 24 hores el dia 365 dies a l’any”, afegeix. El 061, un servei del Departament de Salut, és útil per la comoditat dels pacients i alhora per evitar la saturació d’altres serveis. “Ens hem d’acostumar a utilitzar els serveis necessaris quan toca”, alerta Torres.

    Que aquesta és una eina cada vegada més útil pels ciutadans ho demostren les dades. L’any 2015 el 061 CatSalut Respon va rebre gairebé 2 milions d’alertes, una mitjana de més de 5.000 consultes diàries. I aquestes xifres, assegura Torres, seguiran augmentant. Del total de totes les consultes realitzades el 2015 el 40% es van resoldre telefònicament, és a dir, sense necessitat de mobilitzar cap mitja. La resta van requerir la posada en marxa d’algun recurs -enviament d’un professional al lloc de l’incident o d’una ambulància, per exemple-.

    “Aquest és un servei molt important per la ciutadania, un professional sanitari t’orientarà, i et podrà tranquil·litzar, donarà resposta a qualsevol dubte”, conclou Torres.

    L’eConsulta, el teu metge de primària a distància

    “No és un element substitutori sinó un servei afegit”, repeteix diverses vegades el doctor Joan Lluís Piqué, cap de l’atenció al ciutadà del CatSalut, al referir-se a aquesta nova eina. Tot just fa un any que va sortir i ja està activa en 82 centres d’atenció primària.

    Aquest mitjà permet resoldre un tema de salut de forma no presencial. Consisteix en què el pacient pugui fer una consulta a través d’internet al seu metge de capçalera, i aquest, en un marge de 48 hores li contestarà. A diferència del 061 CatSalut Respon aquí és el teu metge de capçalera el que atén la petició. El servei s’articula a través del portal Cat@Salut. La Meva Salut, a través del qual els usuaris tenen accés a la seva història clínica. És a través d’aquesta història que poden fer consultes al seu professional de referència.

    “Pots contactar directament amb el teu metge o infermera i aquests deixaran constància de la consulta a la teva història.”, explica Piqué. Més de 2.000 pacients a tot Catalunya ja s’estan beneficiant d’aquest servei. El repte ara, explica aquest doctor, és poder adaptar les agendes dels professionals a aquesta nova demanda. Cal reservar unes hores de la seva jornada a respondre aquestes preguntes. Piqué insisteix en què no es tracta de substituir la consulta cara a cara amb el doctor però que pot beneficiar la comoditat de l’usuari i per això està segur que cada vegada més pacients utilitzaran aquesta eina. “Evita desplaçaments innecessaris”, assegura.

    El món de les app i la salut, una revolució milionària

    Hi ha més de 100.000 aplicacions (app) vinculades amb el món de la salut i el benestar. De fet, 8 de cada 10 ciutadans són atesos per institucions que ja utilitzen aquestes apps per oferir serveis de salut, segons dades del Departament.

    La Fundació catalana TicSalut, que aglutina el disseny i gestió d’algunes d’aquestes aplicacions relacionades amb el món de la salut, té més de 200 apps i projectes de mobilitat i més de 100 experiències de salut i TIC registrades.

    Un estudi de The App Date del 2014 ja avançava que probablement el 2015 les aplicacions del camp de la salut podrien generar un volum de negoci de 4.000 milions d’euros, ja que deia que en aquell moment un terç dels ciutadans amb  smartphone utilitzarien una d’aquestes aplicacions.

    Segons aquest document un 40% d’aquestes aplicacions tenen com a funció principal la d’informar, un 21% aporten instruccions d’ús i un 18% registren dades de l’usuari. El principal motiu d’ús d’aquestes aplicacions està relacionat amb la prevenció i els estils de vida (alimentació, activitat física, son, relaxació, control d’addiccions, etc). I segons dades del mateix informe el 2017 un 65% del total de les aplicacions d’aquest sector aniran dirigides a les malalties cròniques.

    El portal web de TicSalut incorpora un observatori on es poden trobar algunes de les aplicacions que estan en funcionament al nostre territori. Per exemple, el Pamem Consulta Online, una app de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat dirigida sobretot als malalts crònics per fer consultes a metges i infermeres a través d’aquesta eina. El Pindocal, una app per recordar la presa de medicaments, les visites al metge i que permet registrar els valors de les constants vitals. El QuitNow una aplicació que t’ajuda a deixar de fumar. O Infermera Virtual, una iniciativa del Col·legi Oficial d‘infermers i infermeres de Barcelona plena d’informació sobre temes relacionats amb la salut, que ofereix consells a través de vídeos, infografies i tutorials. Fins i tot hi ha una aplicació dirigida als farmacèutics que els ajuda a fer la traducció en el cas que tinguin clients que no parlen el mateix idioma, s’anomena, UniversalPharmacist.

    Telediagnòstic i teleconsulta, eines pels professionals

    Segons l’informe de la Central de Resultats presentat recentment pel conseller, Toni Comín, la telemedicina s’ha expandit entre els diferents hospitals de la xarxa d’utilització pública. Un 69% dels hospitals d’aquesta xarxa fan telediagnòstic i un 52% teleconsulta.

    Aquestes són dues eines que permeten als professionals comunicar-se entre ells per ajudar a resoldre dubtes o aconseguir segones opinions. El telediagnòstic permet la comunicació entre metges d’un hospital a un altre per poder fer consultes relacionades amb els pacients. I la teleconsulta permet la interacció entre els equips d’atenció primària i els especialistes dels hospitals, per oferir una atenció més completa al pacient, i fer un seguiment.

    Aquestes dues eines s’executen a través d’un sistema intern mitjançant la història clínica compartida de cada pacient.

  • La generació d’adolescents més gran de la història, amenaçada per problemes de salut evitables

    El VIH, els accidents de trànsit i els ofegaments van ser les principals causes de mort prematura dels joves al món el 2013. Una quarta part dels menors que va morir tenint entre 10 i 14 anys va fer-ho per aquests motius. Per altra banda, els accidents, les autolesions i la violència van ser les principals causes de mort entre els joves de 15 a 24 anys.

    Així es desprèn d’un article publicat per The Lancet que recull dades de l’Institut of Health Metric and Evaluation (IHME). Segons els experts que han elaborat aquest estudi dues terceres parts de la gent jove al món viu en països on problemes de salut evitables i tractables amenacen la seva vida cada dia. Els experts asseguren que el descuit i la falta d’inversió tenen efectes dramàtics sobre la salut i el benestar dels joves.

    Segons els experts s’han fet grans esforços a escala global per millorar la salut dels infants menors de cinc anys però s’han descuidat els adolescents. De fet, les causes de mort dels joves d’entre 10 i 24 anys han canviat poc entre 1990 i 2013. Els accidents, les autolesions, la violència o la tuberculosi continuen sent les principals causes. I, tot i que la mortalitat entre els joves de 10 a 24 anys ha disminuït des del 1990, no ha minvat tant com la mortalitat entre els infants menors de cinc anys. “Com que l’adolescència sol estar considerada com el moment de la vida amb que es gaudeix de més bona salut, els joves no han atret l’interès ni els recursos”, assegura l’article.

    El 2013 la primera causa de mort entre les noies d’entre 20 i 24 anys va ser per problemes relacionats amb l’embaràs i el part, i van suposar un 17% del total d’aquestes morts, i un 11,5% del total de les defuncions de les menors que tenien entre 15 i 19 anys.

    La depressió va ser la patologia que més va afectar els joves durant el 2013. Seguida per problemes a la pell, com les cremades o la dermatitis.

    Pels autors de l’article aquests resultats haurien de servir perquè augmenti la inversió en la generació d’adolescents més gran de la història, amb 1,8 bilions de persones joves a tot el món. Ja que això suposaria millora la seva situació present, el seu futur i també la dels nens de generacions futures.

    “Aquesta generació de gent jove pot transformar el nostre futur. No hi ha cap altre tasca més important en l’àmbit de la salut mundial que assegurar que tenen recursos per fer-ho. Això suposa que serà crucial invertir de forma urgent en la salut, l’educació, els mitjans de vida i la participació d’aquests joves”, declara en un article a l’IHME el professor George Patton, cap de la Comissió que ha liderat aquest informe publicat a The Lancet.

    Els factors de risc evitables

    Com indiquen els experts la majoria de problemes i factors de risc que afecten la salut en anys més tardans apareixen durant aquestes edats, com poden ser els desordres mentals, l’obesitat, fumar o les pràctiques sexuals no segures. De fet aquesta última és el factor de risc que més ràpid ha crescut durant els últims 23 anys entre els joves.

    L’alcohol es manté com el factor de risc amb més incidència entre els joves d’entre 20 i 24 anys de tot el món i és responsable del 7% de les malalties.

    Tot i així els autors alerten de què els factors de risc que afecten la salut varien molt depenent del país i que per tant les intervencions a fer s’han de dissenyar en funció de les necessitats de cada territori. Per exemple, metre que a Rússia l’alcohol és responsable del 21% de les morts prematures i dels casos de discapacitat, a Mauritània són els accidents de trànsit els que causen el 15% de morts i discapacitats.

    Tot i que Ali Mokdad, professor de l’IHME assegura que “la majoria d’aquests problemes de salut són evitables i tractables”, l’estudi assegura que els adolescents del món que tenen entre 10 i 24 anys tenen la pitjor cobertura sanitària, en comparació amb la resta de grups d’edat.

    Per aquests experts la millor inversió que les institucions poden fer és aquella que vagi encaminada a garantir l’accés universal i de qualitat a l’educació secundària. “Cada any d’escolarització després dels 12 anys està associat a menys naixements de mares adolescents i a un nombre menor de morts entre els joves”, declaren els autors en l’article.

    Asseguren a més que és crucial involucrar la gent jove en la transformació del seu benestar, el seu desenvolupament personal i la seva salut. I apunten que les noves tecnologies poden ser una bona oportunitat per animar i empoderar a la gent jove a conduir el canvi. “També hi ha una necessitat urgent d’assegurar que tota la gent jove té oportunitats i accés universal a la cobertura mèdica, independentment de l’edat, el gènere, l’orientació sexual i del nivell socioeconòmic”, reivindiquen.

  • Una història d’èxit del gran negoci privat de la sanitat catalana, en una sola imatge

    Trobada entre conseller i exconsellers / Departament de Salut
    Trobada entre conseller i exconsellers / Departament de Salut

    Estem acostumades a veure fotos del flamant nou conseller Sr. Comín somrient, per marcar diferències amb el  que li va precedir,  soci i empresari Sr. Boi Ruiz, d’amarga memòria per les múltiples agressions que va cometre contra els drets a la salut dels ciutadans. La imatge que vol projectar aquest nou conseller és el de cara “amable”, per marcar una diferència enganyosa però més fotogènica i mediàtica amb el seu antecessor.

    Mentre somriu a la càmera, el Sr. Comín, afirma sense cap tipus de pudor que els establiments públics no podrien sobreviure sense la sanitat privada.

    Per això segueix derivant diners i “clients” a les entitats privades i permet fins i tot que clíniques privades treballin i facin la seva promoció i propaganda dins dels centres públics asfixiats per les retallades pressupostàries i les llistes d’espera, mentre utilitzen recursos pagats per tots i mentre contribueix amb entusiasme a establir i perpetuar la desigualtat  en el sistema sanitari.

    Com és habitual en aquest filòsof-conseller, la realitat que ens vol ocultar és exactament la contrària que ens presenta tot somrient a la càmera. La sanitat privada no sobreviuria sense aprofitar-se dels recursos derivats de la pública que tan generosament s’han encarregat de repartir, entre fundacions opaques, i contractes  als amics empresaris aquests pròcers  polítics.

    La desigualtat del sistema sanitari català no ha parat de créixer, posant en evidència el que ens mostra aquest simpàtic conseller en una de les seves últimes ocurrències mediàtiques de foto de família: la gran coalició sociovergent en sanitat que gradualment ens ha portat fins a on estem ara.

    No ha estat Madrid. Als sociovergents els uneixen històries compartides de casos de corrupció lligades a un sistema mercantilitzat i privatitzat, que afecta democràticament tant a càrrecs socialistes com a convergents. Aquí no ens val el  “i tu més”, ni la “culpa és de Madrid” malgrat que és un meme repetit de manera interessada i en tantes ocasions que produeix nàusea mental. Però no per molt repetir una mentida  es converteix en veritat. No necessitem a Madrid per estafar o per esprémer el sistema sanitari públic, els nostres  polítics corruptes catalans s’encarreguen d’això a la perfecció.

    No culpem a Madrid del resultat d’un traspàs de competències en sanitat ineficient i negociat ben malament des de l’any 1981 fins als nostres dies pels propis gestors catalans. Aquesta ineficiència en la negociació i el fet de rescatar reiteradament amb diners públics inviables  entitats sanitàries privades, dóna en canvi veracitat a una altra convergència ideològica, la pepevergència. Al congrés dels diputats, i fa tan sols uns dies aquesta foto conjunta  no s’ha mostrat a les càmeres. Ha estat una foto oculta i vergonyosa.

    Per esprémer la sanitat catalana no necessitem als polítics madrilenys, les nostres pròpies classes polítiques i extractives ja s’encarreguen d’això.
    Catalunya és la comunitat que sosté més concerts privats, la que paga menors salaris als seus professionals, segons la CEOE, mentre Comín es nega a dir-nos quant cobren alguns alts directius que viuen de la sanitat pública.

    Per aquestes raons la UE situa a Catalunya, la  pitjor qualificada de l’Estat espanyol i a l’altura d’alguns dels territoris més corruptes i opacs d’Europa, en el lloc 130 del rànquing de corrupció política i institucional tant per la qualitat de la gestió pública com per la transparència, d’un total de 172 regions europees.

    Aquesta és la foto que ens fan des d’Europa dels nostres polítics sociovergentes, però molt ens temem que aquesta no sortirà en les pàgines del Departament de Salut de la Generalitat.

  • AMOKLAUF, la follia homicida?

    Un nou terme ha aparegut de sobte en els mitjans de comunicació, es tracta d’un neologisme alemany que parteix de la paraula Amok, d’origen malaisi, que significa «llançar-se furiosament a la batalla». La paraula va ser incorporada al llenguatge psiquiàtric pel doctor Westermeyer, psiquiatre nordamericà, l’any 1972, per significar una síndrome consistent en una sobtada i espontània eclosió de ràbia salvatge que feia que la persona afectada es posés a córrer furiosament, armada amb un ganivet i ataqués, ferís o matés indiscriminadament els homes i animals que es trobés al seu pas fins que algú el pogués immobilitzar o fins que se suïcidés. Westermeyer va comunicar un promig de deu víctimes en aquesta situació i va afegir que l’atac homicida anava precedit en general d’un període de preocupació i depressió moderada. Després de l’atac, la persona quedava exhausta, amb una amnèsia completa i, eventualment, acabava suïcidant-se.

    Els tractats de psiquiatria aclareixen que el trastorn es limita quasi exclusivament als habitants de Malàisia però també s’ha trobat en certes regions de l’Àfrica i en d’altres cultures tropicals. Els mateixos tractats afegeixen que l’amok va passar, a partir de 1920, a ser una malaltia molt rara associada a estats tòxics aguts i també a les psicosis delirants cròniques. De fet, en l’actualitat, l’amok es manifesta quasi exclusivament en pacients amb trastorns mentals greus.

    Dit això sembla clar que el cas de Niça o el de Munic no responen a la tipologia de l’amok ja que ambdós casos varen anar precedits d’una planificació, d’un any en el segon cas. La premsa ha explicat que David S. va començar a redactar un manifest en què planificava el seu atac. Un any preparant i uns minuts executant el pla concebut. Per tant, la paraula amok no té cap mena de justificació. Però, què dir de la suposada depressió?

    Les classificacions internacionals dels trastorns mentals, el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria) i la CIE, elaborada per l’Organització Mundial de la Salut, estableixen que el malalt afectat d’un estat depressiu major presenta, entre d’altres, els següents símptomes: estat d’ànim depressiu la major part del dia, quasi cada dia; disminució acusada de l’interès o de la capacitat pel plaer en totes o quasi totes les activitats, la major part del dia, quasi cada dia; insomni o hipersòmnia quasi cada dia; agitació o alentiment psicomotors quasi cada dia; fatiga o pèrdua d’energia cada dia; sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o poc apropiats; disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió, quasi cada dia i pensaments recurrents de mort, ideació suïcida recurrent sense un pla específic.

    La pregunta sorgeix immediatament: els assassins de Niça i de Munic presentaven algun o alguns dels esmentats símptomes? Llevat de la ideació suïcida, no comprovada, no sembla que cap dels dos homes tingués cap mena de símptoma compatible amb depressió. En canvi, s’ha informat que David S. patia «fòbies socials» i que el 2012 va ser víctima d’un assetjament escolar, però la fòbia social no és un símptoma de depressió. El que sí que va ser compartit d’una manera força clara tant en el cas de Mohamed L. com en el de David S., és que allò que els va portar a cometre els assassinats, va ser l’odi, un odi de tal magnitud que el risc de perdre la pròpia vida no va tenir cap pes en el moment de perpetrar els actes mortífers.

    Fa ja molts anys, Sigmund Freud va descobrir que l’ésser humà no està mogut solament per les pulsions d’Eros que busquen el plaer, sinó també per la pulsió de mort que, més enllà del plaer, obté la satisfacció en el dolor i en el mal. Es tracta d’una satisfacció que no és útil al subjecte, sinó que el fa patir. Però, quan aquest gaudi dolent i inútil, que s’endinsa en el més íntim del subjecte, es traspassa als altres, ens trobem amb la maldat. Aquesta és la vessant clínica, psicopatològica, dels assassinats perpetrats a Niça i a Munic, uns crims comesos per persones no vinculades a cap organització terrorista, uns amoklaufs que ni eren amoks ni eren depressius.

  • L’Hepatitis C: una epidèmia silenciosa

    L’Hepatitis C continua sent una epidèmia silenciosa. Les associacions d’afectats calculen que el 75% dels infectats pel Virus de l’Hepatitis C (VHC) van néixer entre el 1945 i el 1970, ja que va ser sobretot aquest col·lectiu el que va poder infectar-se en hospitals del país durant les dècades dels setanta i els vuitanta, quan els centres encara no disposaven dels protocols necessaris per evitar el contagi.

    És el cas del Pedro Santamaría. Ell va néixer el 1952 i quan tenia poc més de trenta anys (l’any 88) va anar a un hospital públic per una úlcera a l’estómac i va perdre molta sang. Va ser llavors quan a causa de la transfusió de sang que va rebre d’urgència, va infectar-se amb el virus que afecta principalment el fetge i és una de les principals causes de cirrosis, càncer i transplantament hepàtic.

    «A partir de l’any 89 es va descobrir el VHC però fins llavors existia l’hepatits ‘no A no B’ i ja se sabia que els bancs de sang eren un risc enorme de transmissió. Podies infectar-te per una transfusió o en un procediment quirúrgic perquè encara no feien servir agulles d’ún sol ús i el material podia estar contaminat», recorda l’hepatòloga Teresa Casanovas. Ella treballava llavors a l’Hospital de Bellvitge, on ha passat bona part de la seva vida com a especialista fins que es va jubilar fa pocs mesos. Des de llavors és la presidenta de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C (ASSCAT).

    Un 70% dels infectats desconeix que ho està

    A partir dels 80 el material que es feia servir als hospitals ja era d’un sol ús i a partir del 90 les transfusions ja eren segures. «La majoria dels infectats van fer-ho en la dècada dels setanta i ara alguns ja tenen evolució a cirrosis. S’ha de considerar que les persones que han rebut transfusions o productes sanguinis [abans dels 90] són població de risc i s’hauria de veure si han estat en contacte o no amb el virus», explica aquesta doctora que ha dedicat mitja vida a les hepatitis. En aquest sentit Pedro Santamaría coincideix que la sanitat pública hauria de fer un seguiment de les persones que poden haver-se infectat. «El parlament escocès va crear un ministeri específic per fer aquest seguiment, per exemple», comenta Casanovas.

    Segons dades de l’ASSCAT, s’estima que a Espanya unes 700.000 persones estan afectades pel VHC però entre un 65 i un 75% desconeixen que estan infectades ja que el virus no sol presentar símptomes evidents durant anys.

    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l'any 1990, dos anys després d'infectar-se. / ROBERT BONET
    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l’any 1990, dos anys després d’infectar-se. / ROBERT BONET

    En Pedro va assabentar-se que tenia el virus ‘no A no B’ -que després es diria C- al cap d’un any de la transfusió. Però, com diu ell, se’n va assabentar per una sèrie de casualitats i no perquè ningú l’informés del risc. «Tenia una sèrie de descompensacions però creia que era una diabetis ja que els símptomes eren similars i la meva mare l’havia tingut. Va ser llavors quan en acudir als metges van veure que havia quedat infectat d’un virus», relata. A partir del 90 li van confirmar que el virus que tenia era el C i va iniciar un recorregut clínic que defineix com «llarg i bastant complicat».

    L’avenç en el tractament

    No existeix cap vacuna contra el VHC però la teràpia per curar la malaltia ha evolucionat molt en els darrers anys amb l’arribada de nous fàrmacs orals que són molt eficaços i permeten tractaments d’entre dos i sis mesos de durada.

    En Pedro ha hagut de passar per quatre tractaments diferents: des d’injectar-se interferon l’any 91 -no li va baixar la càrrega viral i a més li produïa efectes secundaris- fins al darrer tractament, que va fer fa un any i mig i que consistia en medicar-se amb antivirals d’acció directa. Aquests fàrmacs actuen directament sobre el VHC i no només sobre la resposta immunitària de la persona infectada. Com diu la doctora Casanova, actuen com una «diana».

    Gràcies al darrer tractament en Pedro va curar-se definitivament -la curació s’entén quan la càrrega viral és indetectable durant la teràpia i les dotze setmanes següents- i ara és una persona lliure de VHC. Amb tot, un dels problemes principals és l’accés al tractament. «Els laboratoris han posat preus astronòmics i l’Estat no es pot fer càrrec de tots els casos», lamenta la doctora, que també reconeix que caldrien més professionals especialistes per agilitzar el ritme de tractaments i que «les hepatitis mai han estat una prioritat» pels responsables públics. «Les farmacèutiques tenen més poder que els governs», critica en Pedro.

    La importància de la prevenció

    Malgrat els avenços en el tractament, el contagi de nous casos de VHC continua produint-se. És per això que tant la doctora Casanovas com en Pedro coincideixen en la importància que té la prevenció i la conscienciació, que es facin més actuacions en salut pública.

    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l'ASSCAT. / ROBERT BONET
    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l’ASSCAT. / ROBERT BONET

    «Entre els metges de primària hi ha un desconeixement total. El VHC és una epidèmia silenciosa perquè pots passar molts anys sense saber-ho, és per això que és molt important fer-se la prova específica», assegura la Teresa Casanovas. «Si un tumor està molt avançat els tractaments ja no són tan eficaços o pots curar el virus però els canvis estructurals del fetge ja no retrocedeixen», diu.

    «Aquí ha faltat i continua faltant voluntat política d’informar del que és l’hepatitis. Després de 16 anys a l’associació continuo dient que és una malaltia silenciada. Funcionem amb xifres estimatives, hi ha obscurantisme», diu el Pedro. «El Pla estratègic està molt bé sobre el paper però cal desenvolupar totes les potes del pla», diu Casanovas en relació al Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud. «No podem permetre que hi hagi nous casos», sentencia Casanova.

  • L’alcoholisme acapara la meitat dels tractaments per desintoxicació de drogodependències

    De totes les drogodependències que es tracten a Catalunya a través de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD), és l’alcohol la droga que més teràpies va motivar el 2015. En total va suposar un 47% de tots els tractaments iniciats el darrer any. Seguida per la cocaïna, que va motivar el 18% dels casos, el cànnabis (14%) i l’heroïna (12%).  Així s’extreu de les dades presentades aquest dimecres per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Segons l’informe els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça.

    Segons ha informat el Secretari de Salut Pública, Joan Guix i el subdirector general de drogodependències del Departament de Salut, Joan Colom, el nombre de tractaments iniciats per drogodependències a Catalunya es va estabilitzar el 2015 en relació a anys anteriors. En total es van iniciar 14. 000 tractaments ambulatoris per abús o dependència de les drogues. Això, tal com ha explicat Colom, no vol dir que el nombre de persones que consumeix drogues s’hagi estabilitzat – és una dada que no és objecte d’estudi d’aquest informe- sinó que el nombre de persones que inicien tractament per afrontar l’addicció s’estabilitza.

    Per exemple, Colom ha recordat que només inicien tractaments un 20 o un 25% del total de les persones afectades per l’addicció a l’alcohol. Això es deu, en part, ha explicat, a una major acceptació per part de la societat del consum d’aquesta substància. Per tant, ha recordat que el que seria bo és atendre encara a més persones.

    L’alcohol és la droga que més ha evolucionat pel que fa al nombre de casos tractats. Ha passat de menys de 3.000 teràpies el 1991 a més de 6.500 tractaments iniciats el 2015. I en canvi, l’inici de tractaments per heroïna ha disminuït d’uns 4.000 als anys noranta a 1.700 l’any anterior, dada que sí que podria fer pensar que ha disminuït el consum d’aquesta substància. Per la seva banda es van iniciar més de 2.400 teràpies per superar l’addicció a la cocaïna el 2015, 1.900 pel consum de cànnabis i 502 pel tabac.

    Els pacients: pitjor situació d’atur i baix nivell d’estudis

    El perfil mitjà del pacient que acudeix a la xarxa per ser tractat pel consum de drogues respon al d’un home d’entre 30 i 50 anys, de nacionalitat espanyola i que té el doble de possibilitats d’estar a l’atur que la resta de la població i amb un nivell d’estudis molt baix. Aquest perfil fa pensar als responsables de Salut Pública que els determinants socials de la salut –tot allò que condiciona la salut de les persones i que es troba al seu entorn- juguen un paper fonamental en aquest problema.

    Pel que fa a l’edat dels pacients més del 50% tenen entre 31 i 50 anys, la majoria són homes (76%). El cànnabis és l’única substància on el grup d’edat que més es tracta es troba per sota d’aquesta edat. El 40% tenen entre 18 i 25 anys, i en menor percentatge, però també elevat, tenen menys de 17 anys.

    Pel que fa a la seva situació laboral, l’índex d’atur és més elevat que el de la població general, i destaca la situació dels pacients tractats per addicció a l’heroïna, ja que un 46% es troben sense feina. En el cas de l’heroïna la majoria no tenen estudis secundaris, la resta tenen estudis secundaris però no superiors.

    Disminueix l’ús de la via injectada

    Segons les dades del departament l’heroïna ha passat de ser la droga principal als anys 90 a baixar fins al quart lloc, i asseguren, el seu consum s’ha estabilitzat. A més ha disminuït el nombre de pacients que prenen la droga per via injectada.

    El 24% dels pacients que va iniciar tractament el 2015 per consum d’heroïna i l’1,5% dels consumidors de cocaïna s’administraven aquestes drogues principalment per via parental, és a dir, injectada, una mètode que augmenta el risc de transmissió de malalties, com les hepatitis víriques o el VIH.

    El consum injectat d’heroïna entre els pacients ha disminuït des dels anys 90. El 1991 gairebé un 90% dels pacients s’injectava la droga, i en canvi el 2015 només ho feien el 24%. Això, segons Colom és una bona notícia, ja que permet evitar moltes d’aquestes malalties infeccioses. Segons les dades de l’Agència la incidència del VIH i de l’Hepatitis C també ha disminuït entre els pacients tractats per drogoaddicció, gràcies en part a la disminució del mètode injectat. Un 27% del total que va iniciar tractament el 2015 per addicció a l’heroïna presentava infecció per VIH i un 47% del total tenia hepatitis C.

    Eines a l’abast dels pacients

    Les dades que es presenten en aquest informe corresponen als pacients tractats als 59 Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació o als 28 serveis de reducció de danys que hi ha a tot Catalunya.

    A banda de l’atenció oferta a les persones que consumeixen drogues i de les unitats hospitalàries el servei de reducció de danys està format per diversos centres, sales de consum, unitats mòbil i equips de carrer. Aquest servei vol fer una escolta activa a peu de carrer de la situació de les drogodependències i, independentment de què el pacient vulgui o no deixar la droga, fer un acompanyament i intentar evitar la transmissió de malalties infeccioses, és a dir, disminuint els danys associats al consum de drogues.

    Aquest servei va atendre a més de 4.000 persones el 2015, es van oferir 85.300 intervencions sanitàries i 129.000 de socials. En total a les sales de consum i va haver-hi 123 casos de sobredosis, però cap va ser mortal, segons han dit els representants de Salut Pública, gràcies a  l’atenció permanent dels professionals que treballen en aquest servei.

  • La soledat no es cura amb pastilles

    Sentir-se sol o estar socialment aïllat escurça la vida, augmenta un 30% la probabilitat de mort prematura. És un risc per a la salut tan potent i conegut com l’hàbit de fumar, la pobresa, la manca d’exercici físic o el consum excessiu d’alcohol. La crisi econòmica, l’atur, l’emigració, l’envelliment, la insolidaritat ciutadana i les noves formes de família, entre d’altres circumstàncies han convertit la soledat i l’aïllament social en un dels principals condicionants de salut de la nostra població. L’Informe de l’IMSERSO mostra que el 56% dels homes i el 72% de les dones majors de 65 anys a Espanya pateixen algun tipus de soledat.

    L’aïllament social és la sensació objectiva de tenir mínims contactes amb altres persones com familiars o amics. La soledat és la sensació subjectiva de rebre menys afecte i proximitat en l’àmbit íntim, familiar o d’amistat. Com deia l’actor Robin Williams: “Jo pensava que el pitjor d’aquesta vida era acabar sol. I no ho és. El pitjor és acabar amb gent que et faci sentir sol”. Ni la soledat ni l’aïllament social que afecten la salut son situacions voluntàriament escollides.

    Els serveis socials i els de salut pública han entès la seva importància. Hi estan treballant malgrat disposar de recursos molt limitats. El poderós sistema sanitari encara no ho té en la seva llista de prioritats malgrat saber que són problemes comuns en els pacients habituals dels centres d’atenció primària. Convivim amb la soledat però la ignorem. Responem amb medicaments i proves unes situacions que millorarien amb afecte i relacions socials.

    És fàcil aconsellar sobre els determinants individuals de la salut. No costa res recomanar: no fumi, faci més esport o mengi de forma més saludable. Si no ho fa, el mateix pacient en patirà les conseqüències. Molt més difícil és canviar els determinants socials de la salut. Com augmentem la solidaritat o el capital social d’una comunitat? De què serveix recomanar a un pacient que surti i es relacioni si el seu aïllament depen de barreres arquitectòniques, prejudicis socials, o malalties?

    Els humans som éssers socials i quan estem sols ens sentim malament. La soledat ens fa buscar companyia, però al mateix temps, l’instint de supervivència ens torna desconfiats davant dels desconeguts. Intentem evitar que qualsevol desaprensiu s’aprofiti de la nostra situació de feblesa. Paradoxalment les persones soles i aïllades tenen més dificultats per relacionar-se. Desenvolupen uns pensaments socials maladaptatius que obstaculitzen la seva socialització. Serveix de poc que el metge recordi al pacient solitari que ha de fer aigua-gym. Per aconseguir que vagi a la piscina ha de poder reestructurar les creences que li impedeixen fer-ho. Aquestes actuacions requereixen temps.

    Afortunadament i malgrat que els objectius del sistema sanitari no prioritzen les intervencions sobre aquest tipus de determinants de la salut, existeixen centres d’atenció primària que aborden amb molt d’èxit l’atenció comunitària. La modernització del sistema passa per fer que aquestes iniciatives no siguin l’excepció sinó la norma. En col·laboració amb la resta d’actors comunitaris, els equips d’atenció primària han d’intervenir de forma desmedicalitzada sobre els determinants de la salut de la població que tenen assignada. Així aconseguirem molta més salut.

  • El jutge del cas Innova es queixa del «penós» avanç de la investigació per falta de mitjans

    El cas Innova, de presumpta corrupció al municipi de Reus i que porta el nom del grup empresarial municipal, s’eternitza als jutjats de Reus (Tarragona), el que ha valgut una trucada d’alerta per part del jutge instructor, Diego Álvarez de Juan. El magistrat s’ha queixat un cop més a través de dues interlocutòries emeses aquest dimarts, del lent avanç de la investigació, oberta el 2012 després que la CUP de Reus ho portés a la Fiscalia.

    «[Els jutjats d’instrucció de Reus] pateixen errors estructurals tan, tan greus que estan condemnats a sobreviure dins d’un enfonsament insuportable mentre no es creïn més jutjats», ha lamentat el magistrat, que ha definit l’avanç de la instrucció de la causa com «senzillament penós».

    El cas acumula 14 peces separades sota investigació, a més de la principal, i comptabilitza més de 110 imputats. Només una d’aquestes peces pot acumular més de 8.000 folis, com és el cas de la peça 1, relativa a l’empresa d’investigació nutricional Shirota.

    «El sistema pateix de deficiències tan profundes que impedeix l’agilitat necessària en la investigació d’aquests procediments i es corre el risc que les ara presumptes responsabilitats penals acabin diluint-se», ha advertit també en aquesta ocasió.

    El jutge arxiva una peça del cas

    L’estreta relació entre les peces, segons relata el jutge, ha requerit una minuciosa anàlisi per evitar que l’aixecament del secret d’una peça pogués perjudicar-ne una altra. Amb tot, una de les dues interlocutòries emeses aquest dimarts ordena que s’aixequi el secret de la peça separada número 6 i que s’arxivi provisionalment «per no haver quedat degudament justificada la perpetració del delicte que va donar motiu a la formació de la causa». En concret, aquesta investigava les suposades coaccions a l’alcalde de Reus Carles Pellicer (CiU) i la tinent d’alcalde Teresa Gomis (CiU) per part de Carles Manté, exdirector del Servei Català de la Salut, per a aconseguir dels dos polítics actuacions en defensa dels interessos d’alguns imputats.

    L’altre acte té relació amb la peça separada número 13. Segons el text, s’aixeca el secret i es dóna trasllat al ministeri fiscal perquè manifesti si hi ha indicis de delicte. La peça investiga el presumpte tracte de favor de l’Ajuntament de Reus, a través dels regidors Teresa Gomis i Miquel Domingo (també de CiU), cap a un empresari i productes de l’empresa Bon Preu. En concret, l’Hospital Sant Joan de Reus serviria de plataforma irregular per implantar un sistema de compra del grup Bon Preu.

    És previsible que en els pròxims mesos la investigació agafi més velocitat ja que des del passat mes d’abril l’instructor va ser rellevat del despatx de la resta d’assumptes i pot dedicar-se en exclusiva al cas.

  • La comercialització del càncer

    Per a què serveix la publicitat directa al públic d’un hospital oncològic? Dir que pretén educar al públic, informar sobre les opcions terapèutiques i reduir l’estigma del càncer és caminar per les branques i defugir el fons de la qüestió. La publicitat està a les antípodes de l’educació i la informació objectiva. Tant si es tracta d’un cotxe com d’una prova oncològica, el que pretén és crear marca i augmentar la demanda. Als Estats Units, segons revela una recent anàlisi publicada a JAMA Internal Medicine, els 890 hospitals oncològics analitzats es van gastar el 2014 almenys 173 milions de dòlars en publicitat. Tal com sospitaven els autors, els centres amb ànim de lucre van ser els que més van gastar. Però cal dir que el MD Anderson i el Memorial Sloan Kettering, tots dos vinculats a l’Institut Nacional del Càncer (NCI), figuren als llocs dos i tres de la llista de més despesa publicitària.

    La despesa en publicitat no té res a veure amb la qualitat de l’assistència o de la informació que reben els pacients. Però sí que pot contribuir a crear falses expectatives, augmentar la demanda de proves i tractaments innecessaris, deteriorar la relació entre el pacient i el seu metge, confondre als malalts més vulnerables i augmentar els costos. Per això, la publicitat directa al consumidor sobre tractaments està prohibida a gairebé tot el món. Estats Units i Nova Zelanda són les dues úniques excepcions a l’OCDE (el club dels 34 països més rics del món), a més de Brasil. A la resta del món, es considera que la publicitat no és una via adequada per informar al pacient sobre els beneficis i riscos dels medicaments i les intervencions mèdiques.

    La publicitat sol utilitzar termes inconcrets i qualitatius en comptes de nombres per ressaltar els beneficis d’una intervenció mèdica, alhora que recorre a missatges emocionals, segons va mostrar un clàssic estudi del grup de Steven Woloshin. El text d’un anunci del Sloan Kettering Cancer Center de Nova York publicat a The New York Times és molt il·lustratiu: «Primers signes del càncer de còlon: Sentir-se bé. Tenir bon apetit. Tenir només 50 anys». Quin és el missatge? Com expliquen Steven Woloshin i Lisa Schwartz en el llibre Bioestadística per a periodistes i comunicadors (descàrrega gratuïta amb registre previ), «aquest anunci no presenta fets sinó por. Et diu que tinguis por, que encara que et sentis sa pots tenir càncer de còlon». A més, «és molt exagerat», ja que només 3 de cada 1.000 persones de 50 anys tindran càncer de còlon en els propers 10 anys.

    Els missatges publicitaris solen ser esbiaixats i emocionals. I això, en l’àmbit de la salut, pot ser molt perillós, doncs, per prendre decisions sobre les intervencions mèdiques, cal tenir molt clars els números que informen dels riscos i els beneficis. La prohibició de la publicitat directa sobre medicaments ens defensa d’aquests missatges interessats, però hi ha molts altres canals de «publicitat» indirecta, procedent de les associacions mèdiques o d’altres fonts, a més de la informació periodística esbiaixada i de baixa qualitat. Cal ser molt ingenu per ignorar que l’oncologia és un gran negoci amb infinitat d’interessos, ja que gairebé la meitat de les persones patirà algun tipus de càncer al llarg de la vida. La prevenció i el tractament del càncer ofereixen cada vegada millors resultats, però també es realitzen molts tractaments i proves innecessaris. Posar-nos fora de perill de tota la «publicitat» indirecta que augmenta la despesa i la demanda d’intervencions innecessàries no és només responsabilitat dels metges. Els ciutadans hem de desenvolupar un saludable escepticisme per defensar-nos dels venedors de por i d’esperances infundades.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.