“Vaig venir a la consulta de la doctora per depressió, havia perdut la feina, tenia més de cinquanta anys, vaig passar d’estar tot el dia a fora de casa a no moure’m del sofà. Em sentia molt malament”, explica l’Ana María Martínez, veïna del barri de la Torreta del municipi de La Roca del Vallès.
Aquesta situació li provocava a l’Ana María malestar, un fet que la va portar a visitar a la seva metgessa de capçalera. Allí, la seva doctora, la Maria Cruz Moreno, especialista en medicina familiar i comunitària, va arribar a la conclusió, després de fer-li preguntes i descartar qualsevol problema orgànic, que el que li passava a l’Ana Maria era un problema d’arrel social, que en cap cas es podia resoldre des de la consulta mèdica o a casa amb medicació.
“La doctora em va proposar participar en un cafè tertúlia que feien al barri amb altres dones. Vaig anar-hi un dia i em vaig enganxar. Vaig començar a parlar amb la gent i a veure que no estava sola, que no era l’única que tenia aquell problema”, relata l’Ana María. El que havia fet la seva doctora era prescriure-li, en lloc de medicament pel seu estat depressiu, una activitat social. Aquesta prescripció social li va solucionar el malestar a aquesta pacient.
El 80% dels factors que determinen la salut es troben fora del sistema sanitari, i per tant, millorar-los o solucionar-nos necessita també solucions socials fora d’aquest àmbit sanitari. Aquesta és la intenció que persegueix el projecte COMSalut, posat en marxa fa una mica més d’un any, i que té com a objectiu anar més enllà de les prescripcions mèdiques tradicionals i promoure hàbits saludables per prevenir malalties i millorar les condicions de vida de les persones, dotant-los de més control dels determinants de la seva pròpia salut.
El projecte, que vol potenciar la prescripció d’activitats socials entre els metges i la implicació de tota la comunitat en la salut de les persones, es va aplicar de forma inicial en 16 àrees territorials, que d’alguna manera ja estaven treballant la salut comunitària des d’aquesta perspectiva. El que es pretén ara és estendre’l a tot el territori.
La pacient i la metgessa al centre de La Roca del Vallès / SANDRA LÁZARO
És el cas de l’àrea bàsica de La Roca del Vallès, que depèn del Consorci Sanitari de Catalunya (CSC) i en concret del barri de la Torreta que té 2.700 pacients de referència, on des de fa 12 anys el seu CAP i juntament amb la comunitat, ja treballa l’atenció primària des d’aquesta perspectiva.
“Fins ara ho hem fet de forma més ‘casolana’, a partir d’ara, amb el projecte COMSalut podrem fer-ho de forma més reglada i podrem enregistrar els resultats i avaluar-los”, comenta la doctora Cruz, una de les impulsores d’aquest tipus de medicina en aquest barri.
Diagnosticar malestars d’arrel social
“Des de la consulta vèiem que ens arribaven pacients amb problemes de malestar, cansament, o insomni, per exemple, i quan fèiem la història clínica ens adonàvem que no es podien solucionar amb una pastilla. A vegades són qüestions socials les que provoquen això. Problemes a la feina, una separació, problemes de conciliació familiar o avis sobrecarregats”, explica la doctora.
Veient que el problema tenia una arrel social aquest equip va decidir impulsar una sèrie de recursos socials que els permetessin treballar aquestes qüestions des del barri. És així com, juntament amb entitats del barri, com l’AMPA, el casal dels avis i l’associació de veïns, i l’ajuntament van crear el Pla de Desenvolupament Comunitari (PDC).
“El PDC és una associació entre sanitat, ajuntament, associacions, entitats, tot junt. I liderat, sobretot, pels veïns”, explica Verònica Ferrer, la directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de La Roca del Vallès. “Al començament vam fer un diagnòstic comunitari i van sortir uns ítem que s’havien de tractar i es van muntar una sèrie d’activitats”, afegeix. D’aquí va néixer el cafè tertúlia, on un cop a la setmana una persona (la metgessa del CAP, una sanitària, una de les participants o un tècnic social) fa una xerrada sobre un tema: millorar l’autoestima, converses sobre com cuidar les cuidadores o empoderament dels pacients. També el programa “Benvingut nadó”, la comissió d’infància, la d’adolescència, el programa “Temps de Dones” dirigit a dones joves, o d’altres com “Coneixement de l’entorn” destinat als infants per conèixer els casals de gent gran i les activitats que realitzen els avis. És així com van crear una xarxa comunitària per enfortir la salut dels seus ciutadans, amb l’objectiu d’abordar la salut des d’un punt de vista intergeneracional i de forma comunitària.
L’Ana Maria a la consulta de la seva doctora la CAP de La Torreta / SANDRA LÁZARO
L’Ana María va començar participant al cafè tertúlia, i ara, arran d’aquesta activitat, fa voluntariat, pintura un dia a la setmana i patchwork els divendres. “Fa més de 20 anys que sóc al barri i ara he conegut a molta gent amb qui no havia parlat abans. Treballava i anava cap a casa, ara en canvi he conegut moltes veïnes, m’ha anat molt bé”, assegura aquesta pacient.
“Per qüestions de temps acabes medicalitzant malestars de vida, del dia a dia, situacions ciutadanes. Acabes receptant ansiolítics o antidepressius quan probablement el que necessiten els pacients són activitats com el cafè tertúlia. Un espai on tractem malestars del dia a dia”, apunta Cruz.
Estan actiu socialment i fent coses pots treballar l’autoestima, la motivació, aprens a relativitzar, i a afrontar el què et passa, diu la doctora. “La història de tot això és empoderar al pacient perquè valori el que té i que cregui que fer això és el que funciona”, explica Cruz. Qui a més afegeix que no només es prescriuen activitats d’oci als qui pateixen problemes d’arrel social, sinó també a pacients diabètics o hipertensos, pacients crònics que necessiten exercici. “És complicat dir-li a un pacient ves i camina, perquè fer-ho sol costa, però si tens una activitat per caminar amb grup és diferent”, assegura la doctora.
Canvi de paradigma en la medicina familiar
Aquesta manera d’entendre la medicina, implica, com explica Verònica Ferrer, directora de l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) de la Roca, empatia i molta escolta. “Fa temps una dona va venir a la meva consulta dient que s’havia engreixat i es preguntava si tenia un problema de salut, al final parlant amb ella una estona em vaig assabentar que s’havia quedat sense feina, que no tenia diners per menjar, que estava tot el dia a casa. Al final el motiu de la consulta és el menys important dels motius, perquè quan rasques el que et surt és un: “et fa mal l’ànima”, i cal anar a veure com abordar això”, relata Ferrer.
Això com explica aquesta experta implica un canvi de 360 graus en la forma d’entendre la medicina, un canvi dràstic. Implica, segons explica, deixar de fer el que sempre s’ha fet per fer-ho millor.
“Buscar una solució ràpida amb una pastilla és molt fàcil, però no és la solució” assegura per la seva banda la doctora Cruz, que explica que s’intenta solucionar la depressió amb antidepressius però no s’ataca l’arrel del problema, que pot ser estar a casa sense feina.
Per acabar Ferrer apunta que: “Una persona sola a casa emmalalteix. Surts, et relaciones, comparteixes problemes, fas xarxa. I qui té una xarxa està d’alguna manera protegit”.
Aquest dilluns ha donat a llum una dona que va ser afectada per la febre vírica del Zika. El menor ha nascut amb microcefàlia tal com han informat els metges de l’Hospital Vall d’Hebron aquest dilluns, on ha donat a llum la dona, i els representants del departament de Salut.
El nen, segons els doctors, no ha necessitat cap tipus de reanimació i clínicament es troba bé, les constants estan correctes. El que han detectat els doctors és un perímetre cranial baix, inferior al normal, i que per tant confirma la microcefàlia que ja es venia sospitant.
Ara els doctors estan revisant el protocol que ha fixat l’hospital per a aquests casos. De moment, l’equip de treball i investigació del Zika del centre ja està treballant en el cas.
En total a Catalunya hi ha hagut 21 casos de dones embarassades amb el virus. Cinc d’elles, segons han informat aquesta tarda, ja han donat a llum, i els nens han nascut sans sense cap tipus d’afectació. Aquest últim cas va ser detectat al maig, i els metges ja van avisar que podria ser un embaràs problemàtic.
L’independentisme pateix d’una falta de percepció de la realitat que li impedeix generar un discurs racional i raonable. La seva retòrica tracta de convèncer-nos de la lògica d’un discurs amb doble personalitat que barreja arguments de l’autocomplaença nacionalista amb l’europeisme pseudofederal. L’última: des de la Conselleria de Salut es llança la proposta de crear una Agència Catalana del Medicament que hauria de «sancionar» les decisions que de l’Agència Europea del Medicament (EMA), agència a la qual, per cert, aspira la ciutat de Barcelona (amb tot dret) després de la secessió britànica. ¡Cels!
Els embolics en aquest pantanós tema, ja van començar dècades enrere amb la creació de l’Agència d’Avaluació de la Tecnologia i Recerca Mèdiques que, si no errem, va arribar a tenir més de 60 persones en nòmina en temps de l’exconsellera Geli, tot i que mai va ser més que un òrgan consultiu que va generar bons informes però que, a la pràctica, tot just van tenir impacte en les polítiques sanitàries. L’esmentada agència, dit sigui de passada, era una de les sis agències d’aquestes característiques que existien a Espanya. Veuen vostès quin despropòsit? Al juny de 2010, amb l’ocàs del tripartit i davant la imminent investidura d’Artur Mas a la Presidència de la Generalitat, la susdita agència es va transformar en una altra: la denominació va ser Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut, la qual va perir el 2013 de la mà de Boi Ruiz transformant-se en l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS). Ens segueixen? A que no? És el que té la política catalana.
Ara, amb Puigdemont i Comín, es proposa un Agència Catalana del Medicament que no sabem si serà per reemplaçar a l’AQuAS, retallar les seves competències o simplement sumar burocràcia al Departament de Salut. Més enllà del clientelisme i de crear llocs de treball de dubtosa utilitat a costa de l’erari públic, com és possible que els ciutadans acceptem tanta duplicitat i tant despesa supèrflua amb escassa eficàcia? Hi ha «estructures d’estat» que per defensar millor els drets de la ciutadania, han de tenir necessàriament competències d’àmbit federal, idealment europeu, i si no espanyol. Es tracta de guanyar eficiència, treballar de forma coordinada i respectar les evidències científiques.
Com és possible pensar en una regulació catalana del medicament? Què pensarà Europa al respecte? Com és possible que Barcelona aspiri amb tota legitimitat a portar-se l’EMA -que més tard o d’hora abandonarà Londres- i que, en paral·lel, Catalunya decideixi dotar-se de la seva pròpia agència? De ben segur que Brussel·les sol·licitarà amb urgència que es desfaci l’embolic i es clarifiquin les posicions. Una Catalunya independent mai podrà ser seu de l’EMA. Com a nació no pertanyent a la UE perdria aquest dret a més de molts més. La mera possibilitat d’una futura secessió hauria de contemplar-se com el principal obstacle perquè Brussel·les es fixi a Barcelona com a futura seu de l’EMA. Un pot tenir vel·leïtats secessionistes però el que no pot ser és ignorant del que això comporta ni justificar políticament el que constitueix un cas d’incompetència o, pitjor, d’irresponsabilitat. I si no és incompetència ni irresponsabilitat és una cosa pitjor: una mentida, una gesticulació més.
Si us plau, els que vulgui que siguin els responsables últims d’encoratjar les «estructures d’estat» posin una mica de sentit comú en les seves polítiques; donin una imatge coherent capaç de generar confiança entre la ciutadania i les instàncies decisòries de la Unió Europea. No juguin al melic. Catalunya ha de fer una aposta ferma, inequívoca, per endur-se l’EMA a Barcelona i deixar-se d’històries. Les sis, o més, agències que hi ha a Espanya haurien de confluir en un òrgan federal comú, a la manera de la Food and Drug Administration nord-americana per defensar millor els drets a la salut de tots els seus ciutadans i ciutadanes i evitar la medicalització innecessària. Posin al capdavant d’aquests organismes federals a bons professionals, lliures de conflictes d’interès tant polítics com industrials i avancem en la coordinació, en el respecte a les evidències científiques i en la clarificació de competències. I deixin-se d’històries!
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
Metges i infermers de l’Hospital Clínic de Barcelona i de Sant Joan de Déu prestaran assistència sanitària en cinc camps de refugiats a Grècia en el marc d’una actuació acreditada pel consolat grec i coberta per un conveni de col·laboració entre els dos centres i la ONG Woman and Health Alliance (WAHA), entitat que ja treballa al territori. L’actuació directa als camps començarà a principis d’agost i es mantindrà durant sis mesos, temps durant el qual 44 cooperants, 32 del Clínic i 12 de Sant Joan de Déu, prestaran assistència sanitària a més de 12.000 persones en torns consecutius de 4 setmanes.
Viatjaran a Grècia metges i infermeres d’urgències, cardiòlegs, anestesistes, llevadores, pediatres i ginecòlegs per atendre les necessitats sanitàries d’adults i infants. S’atendran nens amb patologies cròniques, o amb malalties pròpies de la infància, com la varicel·la o el xarampió, i es duran a terme accions en l’àmbit vacunal i de la salut buco-dental. Pel que fa a les dones, se’ls oferirà atenció durant l’embaràs i se les ajudarà amb mesures anticonceptives i tractar les infeccioses genitourinàries. També s’atendrà a les persones que pateixin malalties cròniques i s’oferirà atenció psicològica.
L’estat de salut de les persones refugiades és especialment vulnerable a causa de diversos factors. D’una banda, les pèssimes condicions higièniques i sanitàries dels camps propicien el desenvolupament i el contagi de tot tipus de malalties, que poden anar des d’infeccions cutànies o buco-dentals fins a d’altres com la tuberculosi o el còlera. D’altra banda, la falta de coordinació entre els diferents camps fa que les persones desplaçades no puguin rebre un seguiment adequat al seu diagnòstic. En aquest sentit, dues de les cooperants, Vicky Fumadó i Meritxell Cascan, han destacat la importància de dur a terme accions com ara un pla de vacunació o un registre d’infants.
La franja d’edat que més preocupa els professionals sanitaris són els infants, que representen entre un 40% i un 50% de les persones que seran ateses. A més, molts d’ells són menors no acompanyats. Fumadó ha expressat la preocupació dels professionals sanitaris no només per l’estat nutricional dels nens i nenes, sinó també pel seu desenvolupament psicomotriu. I és que la salut mental dels afectats és un dels punts clau en una situació de crisi humanitària com l’actual. El trauma psicològic que suposa la vivència de la guerra, sumat a la desesperació dels pares i la falta pèrdua de molts familiars i amics, és per a aquestes persones una situació que es pot esdevenir crònica en forma de depressió o d’altres malalties mentals.
La situació d’emergència social i sanitària de la població refugiada s’entén, per part dels dos centres sanitaris participants, com una situació d’excepcionalitat que demana que la direcció dels centres hospitalaris doni resposta l’»interès i el compromís dels professionals del centre», en paraules del director de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo. En la mateixa línia, el director de l’Hospital Clínic, Josep M. Campistol, ha destacat que aquest hospital públic «sempre ha estat del cantó dels necessitats» i ha manifestat el seu «compromís absolut» per prestar una ajuda que «sorgeix de les bases de l’Hospital». De fet, segons Campistol, més de 100 professionals al seu centre han manifestat interès pel projecte.
Aquest programa de cooperació internacional rep el suport del govern català, ja que hi col·laboren el Departament de Salut i el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament. El conseller de salut, Antoni Comín, ha denunciat que Europa «no ha estat a l’altura per impotència» i «no per maldat» de la realitat, situació a la qual sí ha respost el poble grec. En la mateixa línia, el director general de cooperació al desenvolupament, Manel Vila, ha destacat la «capacitat solidària de la societat catalana». Mentre que el consol de Grècia a Barcelona, FernandoTurró, ha volgut fer una crida a «triar entre la indiferència o la protesta en forma de solidaritat» davant la situació de crisi humanitària a la qual, segons Turró, més de 5 milions de grecs han respost amb solidaritat.
La República Democràtica del Congo (RDC) només dedica el 5,6% del PIB en despesa sanitària i té una mitjana de 0,8 llits per cada 1.000 persones. També és un dels pitjors països per néixer dona -ocupa el lloc 149 de 155 països analitzats en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU- i l’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. La Patricia Bobillo Rodríguez és fotògrafa professional i auxiliar d’infermeria -dues feines que combina com pot- i acaba de ser premiada per un treball fotogràfic sobre la maternitat a l’Àfrica. Ella va trepitjar la RDC el 2014, amb un grup de persones de l’àmbit sanitari amb qui van treballar uns dies a l’Hospital Central de Ngandanjika, i va quedar-s’hi tres setmanes més durant les quals va realitzar el treball pel qual acaba de rebre el premi datecuenta de fotoperiodisme 2016. Parlem amb ella de la seva experiència allà.
Com era treballar a l’Hospital Central de Ngandanjika?
Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí i a les 7 arribàvem a l’Hospital. A aquesta hora, ja ens esperaven desenes de persones amuntegades per tot arreu; a l’entrada, al hall, a les sales d’espera, als passadissos. Havien sentit que hi havia un equip mèdic espanyol a Ngandanjika i arribaven caminant de tot arreu, des de ben lluny. Cada dia, la rebuda era espectacular, inoblidable.
Des de primera hora, l’equip mèdic espanyol treballava amb l’equip mèdic congolès, aquest posava en pràctica tècniques i procediments a un ritme frenètic. Pocs mitjans, cert, però els imprescindibles per poder portar terme la tasca. El màxim d’operacions quirúrgiques en una setmana.
Havíem traslladat material per poder treballar, ja que els recursos són escassos. Les eines predilectes eren un ecògraf i un bisturí elèctric. Hi va haver molta feina d’inventari i ordre però els cirurgians no van perdre ni un minut i des del moment zero estaven amb les bates verdes i els guants posats demanant camp estèril, bisturí i agulla o passant visites a les consultes o als postoperats.
Una dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. Així mateix l’índex de mortalitat infantil també és molt elevat: la mitjana és de 693 morts per cada 100.000 naixements.
Hi havia moltes dones amb els seus infants. Moltes venien amb fístules obstètriques, els nens per hèrnies, encara que es van poder veure infinitat de casos ben diferents. Molts en estat terriblement avançat, conseqüència de no tenir accés a una sanitat de qualitat i, lamentablement, tampoc pública.
Un dels casos que més ens va colpir va ser el d’un nadó de tres mesos, Mukuna. La mare va arribar tímida però molt preocupada pel seu nadó. I no era per menys, tenia una invaginació intestinal detectada. S’havia d’operar si no Mukuna moria però l’operació, la primera de la missió, era d’alt risc, donada l’edat del nen i l’entorn en què s’havia de dur a terme.
Els metges deien sovint que era com fer «cirurgia de guerra»; amb el que tens fas el que pots. L’anestesista clamava «com em feu això!». Les venes d’un nadó negre són imperceptibles. Minuts després començava la primera operació exitosa d’una setantena.
Com vas viure la manca de recursos? Quin sistema sanitari vas poder conèixer a Ngandanjika?
Quan l’equip mèdic espanyol va marxar em vaig quedar tres setmanes més. Una a l’hospital central fent-me càrrec de l’administració d’alguns tractaments postoperatoris com el tractament del petit Mukuna, el de Mukenji un nen amb una insuficiència respiratòria o la cura d’algun menut operat d’hèrnia inguinal. Llavors vaig poder veure el que era l’Hospital Central de Ngandanjika. L’experiència, per a mi, va ser desoladora.
Un cop la missió va acabar a l’hospital no va quedar pràcticament ningú; els metges no hi eren i els havies de trucar a casa seva o anar a buscar perquè vinguessin, les sales eren buides de professionals o els que hi eren es tancaven a «despatxos». Es veien pocs pacients, que s’acostaven només quan no podien més de dolor, i els malalts ingressats semblaven abandonats als llits. Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari per atendre’ls.
I quan arribava jo, a les hores dels antibiòtics, molts volien que els ajudés. Jo anava directament a Pediatria amb la meva llanterna frontal, guants, ampolles d’aigua i trossos d’ampolles per fer-los servir de gots, doncs tampoc hi havia res de material, tan sols hi havia uns llits bruts i malmesos i l’esperança de què existís un Déu que els ajudés. A poc a poc aquesta esperança també es va anar esvaint.
Aquesta feina va ser la més dura de la meva estada. Davant aquesta solitud, en alguna ocasió trucava a Espanya, a la Dra. Lindarte perquè em donés indicacions de com tractar a alguns nadons, i dins d’aquella foscor i amb totes les mirades clavades en la meva actuació, jo feia el que bonament podia.
Quins eren els principals reptes?
Doncs un dels reptes de l’entitat local, que va sorgir de l’estada dels metges a Ngandanjika, va ser construir una maternitat digna. La ginecòloga va treballar incansablement, més de dotze hores diàries, i mai s’acabava de buidar la sala d’espera. I ella quan no estava a la consulta, estava a quiròfan. Un cop constatada la necessitat d’un servei de ginecologia aquest va ser un dels principals reptes.
També vas visitar una maternitat com a part del teu projecte documental. Què pot diferenciar una llevadora d’aquí d’una d’allà?
Doncs crec que no és comparable, són dues realitats completament diferents. Jo el que vaig veure va ser una petita maternitat privada i no deu ser igual que a un hospital d’una capital, però és cert que són les que més trobes.
Com la que jo vaig veure n’hi ha per tot arreu. Les mares paguen una quantitat per dia (és a dir que a aquestes maternitats hi van dones que s’ho poden permetre) i com es veu al reportatge, les sales són comunes per a totes les mares i pels nadons. Les llevadores, en alguns casos, no tenen més que l’experiència com a formació….
Diferències; la formació professional, el nivell d’exigència, els mitjans econòmics, els recursos materials, les condicions higièniques, … Tot és diferent. Ja només el concepte de maternitat en si, és diferent.
El tema de fons del teu treball documental és la maternitat. Com s’entén la maternitat al Congo?
Doncs és cultural, si no tens fills ha de ser perquè no deus poder, aquest és el raonament que donaven a les dones que, com jo, hem decidit no tenir descendència.
A les dones se’ls nega la llibertat de poder escollir el tipus de vida que volen viure, i sovint es veuen obligades a casar-se, en molts casos durant la pubertat. Aquí ja comença un cicle molt perillós per a les dones. L’obligació d’existir per a uns altres, fills o filles, marit, família…
Pensem que la taxa de fertilitat és de 6,3 fills/filles al final de l’edat fèrtil. Si a aquest fet li sumem la manca d’atenció mèdica, la dificultat per aconseguir medicaments (que s’han de pagar), la manca d’aigua potable gratuïta, la manca d’una correcta higiene, una alimentació escassa i pobre en nutrients, parts que de vegades poden durar dies causant malalties cròniques en les dones, tot això fa que l’esperança de vida d’una mare sigui de 46 anys…
En el treball fotogràfic et fixes en una dona: la Sofia. Què et va cridar l’atenció de la seva història?
La història de la Sofia és l’exemple de la vida d’una jove a Ngandanjika, a la República Democràtica del Congo on el 65% de la població viu a zones rurals aïllades. És el seu dia a dia i representa la realitat de moltíssimes dones.
Al mateix temps, representa unes xifres colpidores; una noia jove, de 22 anys, que ha hagut de deixar els estudis (cada any més del 80% de l’alumnat no acaba el curs escolar) per casar-se i tenir fills. Que dedica tot el seu temps a mantenir la casa en condicions, a buscar l’aigua als pous per cuinar i netejar, a buscar llenya per fer brases per cuinar, a cuidar als seus tres fills i que ajuda al seu marit a les feines del camp (la taxa d’alfabetització és molt baixa -el 68,1% de la població és analfabeta-, i un 44% d’aquesta xifra són dones.
Quines concepcions o maneres de treballar en l’àmbit sanitari creus que podrien ser exportables aquí?
Del que he pogut veure res. Només em quedaria amb la ubicació dels hospitals al mig de la natura. El que em sembla és que som persones molt afortunades i hauríem de cuidar el que hem aconseguit. Tenir una sanitat pública, de qualitat i amb grans professionals no és quelcom amb què jugar. No es pot privatitzar, ni destruir amb retallades i més retallades, un dret fonamental bàsic i necessari. Hem de valorar el que tenim, cuidar-ho i defensar-ho, si cal.
El Govern acaba d’aprovar el nou pla de salut amb el qual afrontar onze reptes de molta rellevància; inspirat en catorze principis ben lloables, particularment el darrer que reivindica l’orientació a l’acció, «un pla que faci que les coses passin».
Molt ens temem, però, que a aquesta presentació tan ordenadament classificada, l’hi manca una estratègia global que faciliti superar els obstacles i les inèrcies que impedeixen que les coses canviïn. Hi ha quatre eixos que apleguen les dotze línies que inclouen els 47 projectes que el Departament de Salut es compromet a desenvolupar, a més d’onze àrees d’actuacions prioritàries i singulars, però no hi hem sabut veure prou elements d’interacció i de coordinació. Els eixos semblen calaixos independents on s’hi desen les línies i fins i tot un d’ells, el de salut a totes les polítiques, només aplega una línia, això si amb set projectes i un altre, el de compromís i participació, dues, les persones i els professionals.
Trobem doncs una estructuració inadequada i poca claredat per a desenvolupar les propostes, particularment les relacionades amb l’atenció primària i comunitària, la salut pública i el projecte COMSALUT.
Fa anys que des de l’atenció primària reformada hi ha qui propugna potenciar l’estratègia comunitària a la vegada que intensificar la coordinació amb la resta dels equipaments sanitaris del territori, especialment amb els dispositius de salut pública sense deixar de banda però els altres centres de l’assistència ambulatòria com, per exemple, els de salut mental. Desenvolupar la transversalitat, concebuda des d’una perspectiva intersectorial, amb la participació activa i protagonista d’altres sectors de la comunitat, principalment dels més implicats amb la salut. Un plantejament bàsic de la planificació estratègica reconeixent la importància del territori i la població tant des de la perspectiva d’organització i coordinació dels serveis com del seu mateix finançament.
Plantejaments que el Pla de Salut esmenta però, en la nostra opinió, de forma poc articulada i operativa. Amb un risc molt elevat de perdre una altra vegada l’oportunitat per avançar de forma decidida cap a la transformació profunda que necessita el nostre sistema sanitari, tant en la seva orientació conceptual i estratègica com organitzativa i d’acció.
El projecte COMSALUT va néixer com un element germinatiu d’aquests canvis i no per esdevenir un afegit més a les tasques de l’actual atenció primària. Hem insistit moltes vegades que no es tracta tant de fer més intervencions comunitàries com de canviar de chip i introduir efectivament la dimensió col·lectiva com a eix vertebrador del conjunt de les activitats sanitàries i assistencials. I si és cert que pot considerar-se un «element d’operativització territorial del PINSAP» ho ha de ser contribuint al canvi real d’orientació de les polítiques públiques inclosa la sanitària.
No n’hi ha prou amb introduir a poc a poc petites variacions a partir d’accions sectorials minoritàries, mantenint la perspectiva conceptual i estratègica actual. No, el projecte COMSALUT té sentit si s’emmarca en una estratègia política global de canvi del conjunt del sistema, centrada en aquest cas en l’atenció primària i comunitària però amb repercussions evidents sobre la resta dels seus components.
En el document del Pla de Salut 2016-2020 no es visualitza de forma clara aquesta voluntat. No es fa un plantejament general de canvi del sistema sanitari ni es lliguen en un mateix epígraf els canvis de l’atenció primària i comunitària, amb el COMSALUT, amb l’organització territorial, amb el finançament i amb l’estratègia de salut a totes les polítiques. Sí que s’esmenten però sense orientacions prou clares per als canvis.
Com és habitual en els documents del Pla de Salut s’enumeren multitud d’objectius, però són escasses les innovacions estratègiques i, encara menys la reorientació del model sanitari. És possible que el context polític no sigui el més oportú per a canvis més profunds però, almenys des de la perspectiva de l’atenció primària i comunitària i del projecte COMSALUT el camí continua a l’esquerra i encara no s’ha començat a recórrer. Com deia el poeta: «no és això, companys, no és això…».
Amando Martín Zurro (Valladolid 1945) és doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics.
Andreu Segura Benedicto (Barcelona, 1950) és doctor en Medicina. Especialista en Salut Pública. Epidemiòleg i oficial de salut pública de l’administració sanitària pública des del 1978 amb diverses responsabilitats: Estadístiques vitals i el Butlletí Epidemiològic de Catalunya; Programa de prevenció i control de la Sida; Programa de recerca i formació en Salut Pública; Coordinació del projecte AUPA Barceloneta; Secretaria de la comissió interdepartamental de Salut Pública (PINSAP) i Coordinació executiva del projecte COMSalut (Comunitat i Salut). Director de l’Institut Universitari de Salut Pública mentre existí i professor titular de Salut Pública de la Universitat de Barcelona fins al 2003, ha estat professor associat del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF amb el qual segueix col·laborant. Fundador i primer president de la Sociedad Española de Epidemiología ha presidit també la Societat de Salut Pública de Catalunya i de Balears i la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria. Fou distingit amb el premi a l’excel·lència del Col·legi de Metges de Barcelona (2006) amb l’Encomienda de la orden civil de sanidad per part del Ministerio de Sanidad (2007) i amb la medalla Trueta al mèrit sanitari de la Generalitat de Catalunya( 2015).
La Generalitat va autoritzar l’any 2014 que una fundació, la Fundación Sociosanitaria de Barcelona (FSSB), cedís a una empresa privada amb afany de lucre del mateix grup un contracte de 500 milions d’euros per la gestió d’un centre sociosanitari. Així ho revelava el diari El País fa uns dies en un article en què vinculava la cessió del contracte públic que havia guanyat per concurs la fundació a l’empresa privada al fet que el grup Hestia (a qui es cedeix el contracte de trenta anys de durada) hagués fet donacions a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) per valor de 80.000 euros a finals de 2010.
Sobre aquesta notícia s’ha pronunciat aquest dijous el conseller de Salut Toni Comín, que ha comparegut davant la comissió de Salut del Parlament. Comín ha remarcat que el procediment de cessió del contracte és “perfectament legal” i es va fer d’acord amb el que preveu la Llei de Contractes del Sector Públic. Segons ha explicat el conseller, la cessió complia amb els requisits fixats: que l’entitat beneficiària del contracte hagi dut a terme com a mínim una cinquena part del contracte, que garanteixi la solvència tècnica i econòmica i que tingui l’autorització de l’administració.
Tot i insistir amb el compliment de la legalitat, Comín ha volgut marcar distàncies amb l’anterior govern. “L’autortizació és una potestat de l’administració. Nosaltres d’acord amb el nostre model hauríem fet aquesta cessió de contracte d’una fundació a una empresa privada? Probablement no”, ha afirmat. En aquest sentit ha assegurat que no es tracta d’una “qüestió d’ètica o moral” sinó que és “una qüestió de model”. “Preferim que un centre sociosanitari sigui gestionat per una fundació. Nosaltres potser hauríem obert un diàleg amb el hòlding i els hauríem suggerit crear una fundació específica pel centre i llavors fer una cessió de contracte”.
Comín ha reivindicat, com en d’altres ocasions, “l’esperit de la LOSC que la diversitat de proveïdors ha de construir-se d’acord amb el principi de preferència de proveïdors públics abans que els privats”. Amb tot, la resta de grups li han retret la manca de transparència en la cessió del contracte. “De veritat hi ha canvis en concessions de 300 milions d’euros i ens n’hem d’assabentar pel diari?”, li ha retret el diputat de CSQEP Albano Dante. Tant Dante com la diputada de la CUP Eulàlia Reguant han qüestionat precisament el model actual de provisió pública. “El problema és el model, tenim un model sociosanitari 100% concertat on la part pública -gestió, provisió i titularitat- és molt petita i en molta mesura hi ha empreses amb afany de lucre”, li ha espetat Reguant al conseller durant la comissió de Salut.
L’any 2012 l’Hospital Sant Rafael i l’Hospital Sagrat Cor van ser expedientats pel Departament de Salut per la subcontractació de CODEBI S.L, una empresa privada amb afany de lucre, que no havia aconseguit l’adjudicació del lot per la via del concurs públic per prestar els serveis de rehabilitació domiciliària que els esmentats hospitals s’havien compromès a subministrar. S’havia adjudicat el servei sense concurs, i l’havien subcontractat després a CODEBI, tot i que està estrictament prohibit.
Un altre cas va sortir a la llum l’octubre del 2015. Una investigació de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) va demostrar que l’empresa Corporación Fisiogestión (empresa a la qual pertanyia Josep Maria Padrosa abans de ser director del CatSalut), havia vulnerat la llei de Defensa de la Competència. Havia format una UTE, juntament amb 4 quatre empreses privades amb afany lucre per assegurar-se l’adjudicació de 4 lots, quan les tres primeres tenien la grandària i solvència suficient per a presentar-se al concurs en solitari.
Recentment, ja al 2016, també ha estat denunciada per inspecció de treball la UTE ACERF per tenir treballadors contractats en condicions il·legals. Aquesta unió temporal d’empreses té el contracte de rehabilitació ambulatòria i domiciliària de la zona nord de la ciutat (la zona de Vall d’Hebron, SAP Muntanya o AIS Nord).
Així com la rehabilitació hospitalària la realitzen els hospitals de la ciutat (sobretot dos grans centres públics com són l’hospital Vall d’Hebron i el Parc de Salut Mar/Esperança), la rehabilitació ambulatòria i la domiciliària l’ha contractada el CatSalut, en la seva quasi totalitat a Barcelona, a empreses privades que fan negoci, (excepte en alguns CAPs de l’ICS). Ens gastem en aquesta prestació uns 7.000.000 d’euros a l’any de diners públics, diners que van a parar a uns serveis que molts cops són criticats per la seva mala qualitat i a més molts d’ells han estat denunciats per presumpta corrupció o per les males condicions laborals dels seus treballadors.
La Coordinadora d’entitats de la SAP Muntanya (Barcelona nord) ja havíem denunciat fa temps a l’administració del CatSalut aquesta situació de presumpta corrupció i precarietat laboral, denúncies amb resultats desconeguts. Nosaltres creiem que aquest no és un problema de pressupostos no prorrogats, ja que els diners públics ja hi són i se’ls emporten empreses que fan negoci. Aquest és un problema de mala gestió pública dels nostres diners. Creiem que és urgent revertir aquesta situació, acabar amb les concessions i els contractes vigents i revertir la situació de manera que els serveis públics (hospitals públics i CAPs) siguin els prestadors d’aquest tipus de rehabilitació.
Entre l’any 2005 i el 2014 ha augmentat un 7% el nombre de veïns de Barcelona afectats per un trastorn mental sever. Segons l’Enquesta de Salut de Barcelona del 2011 l’11% dels homes i el 17% de les dones presenta risc de patir un trastorn mental. Per tots aquests motius l’Ajuntament de Barcelona he decidit incorporar aquest tema en una posició important de les polítiques municipals.
El consistori ha presentat aquest dimecres el primer Pla de Salut Mental de la ciutat que estarà vigent els pròxims set anys i que comptarà amb 51,2 milions d’euros pel primer any de vida, la resta de pressupost s’anirà definint segons les necessitats i l’aprovació del pressupost municipal en cada exercici. El pla proposa 111 accions a desenvolupar a curt i mitjà termini i defineix les línies estratègiques que marcaran les actuacions dirigides a afrontar aquest tema. “Per primera vegada la salut mental no és la germana pobre de les polítiques socials”, ha manifestat Laia Ortiz, segona tinent d’alcalde del consistori durant la presentació del document.
La primera d’elles és la de millorar el benestar psicològic de la població abordant els determinants socials de la salut mental, és a dir, duent a terme accions preventives que ajudin a treballar tots aquells aspectes de la vida que poden provocar molèsties en la salut mental de la població. “No podem abordar el benestar dels veïns sense abordar els determinants socials”, ha assegurat Ortiz.
El document presentat aquest dimecres es el resultat del treball elaborat durant sis mesos per la taula de salut mental de Barcelona, constituïda el gener passat i que inclou diversos agents del sector com l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), grups polítics municipals, representants d’entitats socials en salut mental o el Consorci Sanitari de Barcelona, entre d’altres.
Per fer-ho aquest pla proposa que les accions vagin molt més enllà dels serveis sanitaris i que es duguin a terme de forma transversal i no només des del comissionat de salut. Per això s’hi veuran implicades altres àrees del Govern municipal que poden dur a terme projectes que previnguin els problemes que causen aquestes malalties. Com pot ser l’àrea d’habitatge, drets socials, infància i joventut o d’altres.
Els determinants socials de la salut mental
El pla posa l’accent, segons ha explicat aquest dimecres la comissionada de salut, Gemma Tarafa, en tres grups de població que es troben en una situació més vulnerable. Els infantis, els adolescents i els adults joves.
Segons el document presentat aquest dimecres les condicions de vida adverses durant la infància estan associades a temes de salut mental. L’assetjament escolar també pot tenir un impacte important en la salut de la població infantil i adolescent. Per això una de les accions que planteja aquest pla és ampliar els recursos dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i garantir una cartera de serveis equitativa, i sobretot, adaptada a la realitat de cada barri.
Un altre determinat de la salut mental que afecta les persones adultes joves és sobretot l’atur, un factor relacionat directament amb això. I és sobretot l’atur de llarga durada el que s’associa a un pitjor mal estar. El gener del 2016 el 49,4% de les persones aturades de Barcelona portava dos anys o més buscant feina, mentre que aquesta xifra al 2007 era només del 8,1%. Per fer front això l’Ajuntament proposa plans com el de reforçar la inserció laboral de joves als districtes amb més necessitat d’inserció.
L’habitatge és un altre dels factors que determina la vulnerabilitat de les persones. El 13,4% de les llars amb menors ha tingut algun endarreriment a l’hora de pagar l’import de la hipoteca o el lloguer durant els últims 12 mesos, una situació que pot causar malalties mentals. Per fer-ho l’ajuntament també proposa en aquest nou pla accions dirigides a pal·liar aquest tema, com ara prevenir i intervenir en els desnonaments oferint mediació entre les parts –ja en marxa- o adjudicar 2.000 habitatges públics a col·lectius en situació de vulnerabilitat. A més volen potenciar els programes dirigits a facilitar l’accés al’ habitatge a les persones que pateixen malaltia mental.
El document recorda que la majoria de recursos dedicats a fer front aquest tema s’havien destinat fins ara en l’atenció i al tractament de la malaltia. Unes polítiques que segons aquest govern no havien posat prou èmfasi en la prevenció comunitària.
Altres eixos del pla de salut
A més a més d’abordar els determinants socials de la salut mental aquest pla proposa accions per garantir l’accés als serveis de salut mental, sense que hi hagi discriminació de cap tipus, respectar els drets de les persones amb malaltia mental i lluitar contra l’estigma i per últim, assegurar l’avaluació de l’impacte de les actuacions i garantir la governança del pla.
Per garantir aquesta governança Gemma Tarafa ha explicat que la previsió és reunir-se periòdicament amb el grup promotor del pla per anar avaluant l’efectivitat de les accions dutes a terme.
Tarafa també ha explicat que alguns dels projectes que incorpora el pla ja s’estan duent a terme, com és el cas de les activitats dirigides a reforçar la convivència veïnal amb persones amb malaltia mental o consolidar la inserció laboral de les persones amb malaltia mental en el mercat ordinari.
