Just Deploy It!

Blog

  • El nou Pla de Salut del Govern aborda per primera vegada els determinants socials

    El Govern s’ha proposat millorar la salut de la població reduint les desigualtats i actuant sobre els determinants socials que afecten la salut. Així ho ha expressat aquest matí el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació del Pla de Salut 2016-2020 que ha aprovat el Govern català aquest dimarts.

    Durant la roda de premsa posterior al Consell de Govern Comín ha recordat que el Pla de Salut té per objectiu millorar la salut i la qualitat de vida de les persones. Aquest document elaborat per més de 1.000 agents del sector marca 28 objectius ha assolir durant els pròxims 5 anys.

    “Ha estat un procés d’elaboració participatiu. És una obra col·lectiva de professionals i pacients i això permet que el document neixi viu, amb garanties de què serà implementat perquè és el sector qui l’ha fet”, ha destacat Comín.

    Entre les principals línies estratègiques es troba la d’augmentar l’esperança de vida viscuda amb bona salut, disminuir la mortalitat per càncer i per malalties circulatòries, respiratòries i mentals, millorar els indicadors de risc –tabaquisme, sedentarisme, mals hàbits alimentaris i consum excessiu d’alcohol-, reduir l’impacta de malalties prevalent com el VIH, i millorar la qualitat dels serveis i la seguretat.

    El nou pla té per objectiu també reduir les desigualtats en salut. Per reduir aquestes desigualtats, i aquesta és la novetat, el Govern vol prioritzar l’abordatge dels determinants socials de la salut, des de la perspectiva interdepartamental, és a dir, treballant aquells aspectes que afecten a la salut des del departament que pertoqui, i no només a través de la conselleria de Salut. Els determinants socials poden fer referència a les condicions laborals, a la situació econòmica o la contaminació, per posar només uns exemples.

    L’impacte de la crisi econòmica sobre la salut

    Aquesta necessitat de treballar els determinants socials de la salut sorgeix, sobretot, de l’efecte que ha tingut la situació econòmica dels darrers anys sobre la salut de les persones. Així es destaca en el document del Pla de Salut, que assegura que la crisi econòmica ha tingut un impacte sobre les condicions de vida, i ha incrementat les desigualtats en salut. Tan és així que les persones dels grups socioeconòmics més desfavorits i amb nivells d’estudis més baixos tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, declaren una pitjor qualitat de vida i tenen una prevalença més elevada de trastorns crònics i discapacitat. Per exemple, i segons recull el document, l’any 2014 el 23,2% de les persones aturades de llarga durada va declarar tenir una mala salut, mentre que només ho feia el 9,2% de les persones ocupades.

    Aquestes desigualtats socioeconòmiques són les que determinen també l’esperança de vida. I és així com es percep també una diferència en l’esperança de vida entre les diferents comarques catalanes. Entre la Vall d’Aran, comarca amb una mitja d’esperança de vida superior, i Ribera d’Ebre, la comarca amb l’índex més baix d’esperança de vida, hi ha gairebé 7 anys de diferència. Mentre a la primera les persones viuen 87 anys de mitjana a la segona en viuen 81,6.

    Un altre aspecte de la salut que està en risc degut a la situació econòmica és la de la salut mental. La població aturada presenta pitjors indicadors en salut mental que la població ocupada. L’any 2013, per exemple, i segon el document del pla de salut, el 23,1% de les persones a aturades durant més d’un any tenien risc de patir problemes de salut mental, mentre que afectava el 9,5% de les persones ocupades.

    El pla preveu dur a terme diverses actuacions de forma preferent sobre la població socialment més vulnerable. Projectes com l’elaboració d’un pla de prevenció de la discapacitat en persones grans fràgils, models de promoció de la salut i prevenció als problemes més prevalents en infants i joves vulnerables o oferir una atenció integrada als pacients cònics complexos de salut mental.

    El nou pla també preveu reforçar l’àmbit de salut pública, un aspecte fonamental molt lligat al dels determinants socials. El Govern pretén actuar sobre la prevenció de les malalties i incrementar les activitats dirigides a la promoció de la salut.

    Aquest és el setè Pla de Salut que aprova el Govern des de l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) als anys 90. El nou document contempla 58 projectes, 32 meses que l’últim pla.

  • El perdedor radical. El cas Niça

    “Per la manera com s’ha acomodat la humanitat, no solament el nombre de perdedors augmentarà dia a dia, sinó que aviat es verificarà el fraccionament propi dels grans conjunts; les cohorts dels frustrats, dels vençuts i de les víctimes s’aniran dissociant unes de les altres enmig d’un procés tèrbol i caòtic”.  Qui així s’expressa és Hans Magnus Enzensberger, poeta i assagista alemany en un llibre d’extraordinària lucidesa, El perdedor radical, publicat l’any 2007.  Enzensberger afegeix que el perdedor radical és algú que calla i espera; no es fa notar. La seva energia destructiva és enorme i no es pot neutralitzar amb cap mesura, per bona que sigui i por molt seriosament que es plantegi.

    El perdedor radical pot esclatar en qualsevol moment; l’única solució imaginable pel seu problema consisteix a augmentar el mal que el fa patir. Coneixem el cas del pare de família que primer mata la seva esposa o exparella, després els fills i finalment acaba amb la seva pròpia vida. És llavors quan els mitjans de comunicació es refereixen a aquests successos emprant expressions com “no es compren, semblava tan normal, tan educat, tan correcte”. Un altre cas citat per l’autor esmentat és el d’aquell home que de sobte s’atrinxera en el seu pis i pren com a ostatge l’arrendador que venia a cobrar el lloguer. Quan apareix la policia, l’home comença a disparar trets a tort i a dret i mata un dels agents abans de caure mort en el tiroteig.

    Ara bé, quins són els motius, ens podríem preguntar, que desencadenen aquests fets tràgics? Què fa possible que una persona, aparentment normal, sigui capaç de cometre actes de tan elevada barbàrie? I quan som capaços d’indagar en les causes d’aquests fets criminals ens trobem que el subjecte en qüestió és extremadament susceptible de tal manera que una mirada, un acudit, un comentari, un to de veu, poden desencadenar una reacció brutal o, en casos menys greus, desmesurada.

    La clínica psiquiàtrica està farcida de casos similars, és a dir, de subjectes que de sobte, bruscament, mostren comportaments que, d’entrada, contrasten amb una trajectòria biogràfica que, almenys en una mirada superficial, podria semblar “normal”. Es tracta de persones que mostren una posició subjectiva peculiar: estan dintre de la societat i, alhora, fora del vincle social. És a dir, poden viure en un barri sense cridar excessivament l’atenció del veïnat, poden viure en parella i arribar a tenir fills, poden treballar i, fins i tot, poden ser força eficaços en les seves tasques laborals. Tot aparentment normal, però una mirada i, sobretot, una escolta atentes ens mostren que la suposada “normalitat” no és tal. I què ens diu la clínica?

    Ens diu que aquest tipus de malalts, ara ja introdueixo aquest terme, neguen el retret que els podria fer aparèixer com culpables, i acusen els altres del conjunt d’adversitats que els afecten. La culpa és col·locada en el lloc de l’altre. Aquests tipus de subjectes estan exclosos del vincle social en la mida que rebutgen la culpabilitat. El subjecte és innocent, els culpables són els altres; i a partir d’aquest postulat orienten la seva manera de ser, d’estar en el món. És per això que no solen tenir amics i és per això que viuen la vida com si es tractés d’un infern, però sense tenir en compte, sense poder reconèixer que l’infern el creen ells.

    El cas dels successos de Niça, protagonitzat per Mohamed Lahouaiej Nouhle, un ciutadà de 31 anys, nascut a la localitat de M’Saken (Tunísia) podria respondre a la tipologia del perdedor radical tal com la va descriure Enzensberger. Sabem, per les informacions facilitades pels mitjans de comunicació, que es tracta d’un home inestable, violent, en tràmits de divorci i aficionat al joc. A més, havia tingut seriosos problemes amb la seva exesposa i, un temps abans, havia agredit violentament un home en un altercat de trànsit. S’ha informat també que bevia i que mai acudia a la mesquita. En aquest cas, per tant, no es pot parlar de fanatisme religiós ni tan sols polític; no obstant, “s’havia radicalitzat ràpidament”. Ara bé, és justament aquesta rapidesa la que ens porta novament a considerar un element recurrent en aquestes personalitats: Aprofiten el material que flota lliurement en la societat. És a dir, que el mal es porta dintre, en el mateix aparell mental, però els continguts argumentals són incorporats per l’individu per tal de legitimar la seva acció criminal.

    I, arribats a aquest punt, podem recórrer novament a Hans Magnus quan escriu que “a la llarga resulta difícil afirmar-se enfront un món hostil i és impossible dissipar totalment i absolutament la sospita de què pot haver-hi una explicació més senzilla del seu fracàs a la vida, a saber, que té a veure amb ell (el perdedor radical), que l’humiliat és culpable de la seva humiliació i que no es mereix el respecte que reivindica”.

    Destrucció i autodestrucció, és un binomi que permet al perdedor radical  experimentar un poder excepcional, en aquest cas, amb un camió de gran tonatge, en el moment de l’esclat però també li permetrà que el món exterior, que mai va voler saber d’ell, prengui nota de la seva persona des del moment que hagi perpetrat el seu acte assassí. I això ens hauria de fer reflexionar sobre el perill, inherent a la nostra societat, que suposen els fenòmens d’exclusió i expulsió social, és a dir, el risc que cada vegada hi hagi més persones que no troben el que busquen i esperen reconeixement social.

  • La prescripció de fàrmacs augmenta un 17% a Catalunya

    A Catalunya es prescriuen més fàrmacs ara que el 2013 -el darrer any amb dades disponibles- i el 2012. Si el 2013 la mitjana era de 22,5 receptes per usuari de l’Atenció Primària, al llarg del 2015 la prescripció de fàrmacs ha augmentat un 17% de mitjana, situant la mitjana de receptes per usuari en 27,1. És a dir, en dos anys la mitjana ha pujat entre 4 o 5 receptes per usuari.

    Aquestes dades es desprenen dels últims informes fets públics per la Central de Resultats de l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya), presentats aquest dilluns. La prescripció de medicaments per al sistema públic és precisament una de les partides més importants de la despesa sanitària. Dels 989 euros de despesa pública mitjana per habitant realitzada en salut, aproximadament 172 van ser en despesa farmacèutica.

    Mentre que el 2013 la despesa farmacèutica era de 216 euros per usuari, aquest 2015 ha augmentat fins a situar-se en 292. Aquest fet suposa un augment de la despesa en més del 35% respecte fa dos anys. Amb tot, el 2011 la despesa farmacèutica per usuari va ser encara més elevada assolint de mitjana els 302 euros per usuari.

    Pel que fa al context europeu, i en comparació amb d’altres països de l’OCDE, les dades indiquen que Catalunya supera en més d’un 10% la mitjana europea en consum d’antiulcerosos, ansiolítics i antidepressius.

    Segons l’informe presentat aquest dilluns, “les iniciatives de desprescripció, projectes com l’Essencial [iniciativa que identifica pràctiques clíniques de poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització], i els programes d’harmonització de la prescripció farmacèutica han de contribuir a la disminució del consum de fàrmacs inadequats”. Aquests projectes ajudarien, segons l’informe, a revertir la situació en la qual s’ha arribat el 2015, quan s’han superat els 200 milions de receptes a tot Catalunya, una xifra que supera els prop de 150 milions de receptes que els professionals van emetre el 2013.

    Precisament fa uns mesos el Fòrum Català d’Atenció Primària explicava que els motius de consulta que arriben als CAPs són generats sovint per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i alertaven que davant d’aquesta situació la manera d’afrontar-ho des de les consultes,  tendeix cada vegada més a una medicalització. En aquest sentit recomanaven en el document que els casos de malestar social s’han d’atendre “sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”.

  • Metges Sense Fronteres demana a les farmacèutiques que baixin el preu de vacunes per a nens refugiats

    Aquest és un article publicat a eldario.es 

    L’organització humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha denunciat aquest dijous el «preu exorbitant» que els governs i les ONG han de pagar a les farmacèutiques per poder vacunar els nens més vulnerables, entre ells als menors refugiats que han arribat a Europa.

    MSF explica en un comunicat que durant sis anys ha tractat de negociar sense èxit amb les farmacèutiques Pfizer i GlaxoSmithKline (GSK) una baixada del preu de la vacuna contra la pneumònia, la malaltia amb major taxa de mortalitat entre els menors de cinc anys.

    «Els governs i les organitzacions humanitàries necessiten les eines per protegir els nens que estan vivint una de les majors crisis del nostre temps. Pfizer i GSK han de abaratir la vacuna contra la pneumònia», ha afirmat el director d’Operacions Mèdiques de MSF a Grècia, Apostolos Veizis.

    Per immunitzar a un menor contra la pneumònia es necessiten tres dosis de vacunes i cadascuna li costa a MSF 60 euros a les farmàcies locals, 20 vegades més que el preu més baix que es pot pagar en el món per ella, 2,80 euros. La vacuna només es pot adquirir a aquest preu reduït en els països més pobres i mitjançant Gavi, una aliança internacional publicoprivada per a les vacunes.

    MSF ha reunit més de 416.000 signatures en 170 països demanant a les dues companyies farmacèutiques que redueixin el preu fins als 5 dòlars (4,5 euros) per les tres dosis per nen en casos de crisis humanitàries i per als països en desenvolupament en general.

    «Amb el col·lapse dels sistemes sanitaris a Síria, l’Iraq i l’Afganistan, la majoria dels nens no han estat immunitzats. Aquests menors viuen en condicions terribles i no haurien de pagar amb la seva salut el preu de fugir per sobreviure. Hem de protegir a qualsevol preu contra la pneumònia i contra altres malalties mortals», ha dit Veizis.

    El passat mes de maig també van dur a terme una campanya de vacunació contra la pneumònia en el campament de refugiats de Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia -uns dies abans de la seva desmantelamiento-, per protegir tots els menors, que fins al moment eren uns 5.000 nens, el 40% del total de la població del camp. Era la primera vegada que l’organització vacunava contra aquesta malaltia a Europa.

    Per a això, l’organització també ha de pagar un preu elevat, ja que una vacuna que utilitza per immunitzar contra sis malalties alhora li costa 65 euros per dosi.

  • Quo vadis revista mèdica?

    En els anys 70-80 es va popularitzar, entre els investigadors del camp de la medicina, el lema publish or perish, lema nascut poc després de la Segona Guerra Mundial al si del món universitari nord-americà. En breu, el que implica aquesta dita és que si volies promocionar-te a la universitat o simplement, optar a llocs de més responsabilitat i salari en la jerarquia hospitalària, havies de publicar o, en cas contrari, patiries en el camp de batalla de la competitivitat acadèmica. Durant aquests mateixos anys, estudiosos dels mecanismes d’ascensió a Amèrica del Nord, van arribar a fixar en cinc publicacions a l’any la mitjana necessària per a la promoció al que, traduït a la universitat espanyola podríem considerar una titularitat, i en unes set, les publicacions anuals necessàries per assolir una càtedra. Des de llavors, la vida acadèmica pateix de cert furor editorial que si d’una banda ha representat un estímul per a la investigació i el progrés, d’altra banda ha tingut una dinàmica letal sobre els interessos reals dels metges amb vocació acadèmica obligant-los a l’escriptura forçada -sovint irrellevant- i en ocasions a distanciar-se de les seves obligacions clíniques i docents. Darrere de millorar el rànquing i de captar fons, les universitats i els hospitals promocionen agressivament la publicació mèdica i corren amb això el risc de perdre la seva primera raó de ser.

    En qualsevol cas, el publish or perish, amb més de quaranta anys d’història, ha trasbalsat el món de l’edició mèdica i, el que resulta més greu, la credibilitat de la investigació.

    Efectivament, en l’última dècada, la incorporació massiva d’unitats d’investigació clínica en els països d’economia emergent (principalment Brasil, Xina, Corea del Sud i l’Índia), ha desequilibrat per complet el món de les revistes de marca i de tradicional prestigi. La producció científica s’ha multiplicat de tal manera que les capçaleres amb credibilitat històrica filtren cada vegada amb més rigor els articles que publiquen. En l’actualitat, la majoria de revistes més conegudes per la seva trajectòria i el seu impacte en la publicació biomèdica rebutgen entre el 85 i el 95% dels articles que reben. Sens dubte, la majoria d’articles que s’envien per a la seva publicació es mereixen el suspens, però també sens dubte, augmenten les publicacions de mèrit que no veuen la llum per problemes inherents al peer review (que ja vam comentar en una columna anterior) i als biaixos editorials que tendeixen a afavorir els autors propers als comitès editorials.

    L’espai disponible a les revistes amb tradició s’ha anat, doncs, reduint en relació al material enviat, i amb això s’ha disparat l’edició en línia de revistes virtuals que tracten de recollir les enormes sobres que generen els rebutjos de les revistes amb pedigrí. No passa dia en què els que habitem el món acadèmic rebem per correu electrònic una invitació a publicar a una nova revista, quan no a incorporar-nos al seu comitè editorial.

    Les noves revistes a la xarxa creixen com bolets i es promocionen amb títols plagiaris que imiten els d’aquelles que han estat protagonistes indiscutibles en les passades dècades. La majoria publiquen autèntiques escombraries en un anglès macarrònic. Algunes, poques, han aconseguit col·locar-se entre els títols més cobejats i fins i tot han estat lloades per algun premi Nobel en detriment de la casta conservadora de les capçaleres històriques. La major part, però, pertanyen a negociants oportunistes que han vist una ocasió d’or en els milers de manuscrits rebutjats que busquen desaforadament un espai on veure la llum encara a costa de pagar uns bons diners.

    El resultat de la producció massiva de manuscrits de qualitat discutible, de les limitacions que imposen les revistes més sol·licitades i de les capçaleres impulsades des d’un ordinador personal localitzat molt probablement a Orient, no és precisament favorable. Cada vegada resulta més difícil separar el gra de la palla, identificar les publicacions de major rellevància. Deixin-me que els posi exemples, presos d’un índex solvent, del nombre de revistes que es publiquen dins d’algunes especialitats biomèdiques escollides a l’atzar: Immunologia 148, Biologia Cel·lular 184, Neurociències 252, Psiquiatria 140, Farmacologia 254, Oncologia 211, Ortopèdia 72, cirurgia 199, Medicina Interna 156… Què els sembla? Busquin, busquin….

    No sabem en què pararà tanta informació disgregada. Caldrà generar nous motors de recerques bibliogràfiques que calibrin l’impacte i la qualitat de les revistes ja que d’una altra manera el soroll informatiu farà impossible identificar les poques publicacions que van marcant les fites del progrés.

  • Acampada a l’Hospital del Mar contra els nous estatuts del centre

    Una acampada ocupa aquest cap de setmana el vestíbul de l’Hospital del Mar com a protesta contra l’aprovació dels nous estatuts de l’organisme que regeix aquest centre barceloní, el Consorci Parc Salut Mar. Desenes de persones han arribat aquest dissabte a l’hospital en manifestació i s’hi quedaran fins diumenge al migdia per demanar que es paralitzi uns estatuts que consideren que obren la porta a la seva privatització.

    “No als beneficis privats amb recursos públics”, “La salut no és un negoci” i d’altres eslògans, plasmats en desenes de cartells, han ocupat per enèsima vegada els passadissos d’un hospital públic català. En aquest cas, juntament amb unes 25 tendes de campanya. Quasi 200 persones han participat en el moment àlgid de la manifestació, organitzada per treballadors amb el suport de les associacions de veïns, com la de Sant Martí de Provençals o la de l’Òstia, i la Marea Blanca.

    Aquesta no és la primera vegada que els treballadors protesten contra els nous estatuts a les portes de l’hospital. Estan indignats d’ençà de l’aprovació del text, el mes de febrer passat, per part del Consell Rector del Consorci. La polèmica prové sobretot de l’article 1, que preveu que el Consorci es pugui ampliar amb “l’admissió d’entitats públiques o privades sense ànim de lucre”, i que pugui comptar amb “aportacions” d’aquestes entitats d’acord amb els objectius del centre.

    Malgrat la seva aprovació, el text dels estatuts no és definitiu. L’Ajuntament de Barcelona, que participa del Consorci en un 40% (el 60% restant correspon a la Generalitat), ha demanat recentment que es revisin algunes parts dels estatuts. Precisament era aquest dilluns quan s’havien de donar a conèixer les modificacions, però finalment s’ha posposat. És en aquest context que la pressió de veïns i treballadors pren més sentit.

    Segons els treballadors i veïns congregats aquest cap de setmana, els estatuts són una finestra oberta a facilitar l’activitat privada dins un hospital públic com és l’Hospital del Mar. Temen que es reprodueixi un model com el de BarnaClínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic i que realitza la seva activitat dins les instal·lacions d’aquest hospital públic i amb alguns treballadors també públics.

  • Forçar de manera injustificada la jubilació de metges ha costat almenys 6 milions a l’ICS

    El 2003 es va aprovar una llei estatal que afectava el personal estatutari dels serveis de salut i avançava l’edat de jubilació dels facultatius dels 70 als 65 tot i que permetia als professionals que vulguessin continuar fins als 70 fer-ho sempre prèvia petició a l’Administració i conforme a les previsions de la planificació de recursos humans. Durant el Tripartit i amb Marina Geli com a consellera de Salut, però, la interpretació que es va fer de la llei va ser restrictiva. Aquest fet no només va aixecar polèmica sinó que també ha costat, almenys, sis milions d’euros als ciutadans només en indemnitzacions, segons ha pogut saber El Diari de la Sanitat.

    El canvi en l’edat de jubilació i la interpretació restrictiva que es va fer de la llei va provocar que a Catalunya centenars de facultatius dels vuit hospitals i de Centres d’Atenció Primària de l’ICS es veiessin obligats a retirar-se a partir del juliol del 2004 tot i haver fet peticions i demandes per continuar treballant fins als 70 al·legant en molts casos que estaven en perfectes condicions i feien una gran aportació al sistema.

    La negativa de l’ICS però va provocar que afectats de diferents hospitals i CAPs de tot el territori interposessin recursos. Concretament van presentar demanda contra la resolució, segons informació facilitada pel mateix ICS a aquest mitjà, un total de 263 metges, de les quals 196 han estat favorables a l’ICS. Als restants però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar-los la raó i va sentenciar que la negativa indiscriminada no era conforme a dret. Així, l’ICS va haver de recompensar els metges que havia obligat a jubilar-se als 65 entre 2004 i 2008 amb quantitats que representaven la diferència que correspondria entre el salari que els professionals havien deixat de percebre i la pensió de jubilació corresponent fins a l’edat dels 70.

    Tot i que l’ICS assegura que «ara mateix no disposa de la xifra total» de la quantitat que va haver de pagar només en concepte d’indemnitzacions per jubilacions injustificades, aquest mitjà ha pogut conèixer que almenys es van arribar a pagar prop de sis milions d’euros. El que sí confirmen des de l’ICS és que aquest «ha complert amb les sentències i ha efectuat els pagaments corresponents».

    Segons recull un informe del COMB del 2008, «aquesta il·legalitat [la jubilació forçosa d’aquests professionals] es produïa perquè aquestes jubilacions es basaven en unes necessitats d’organització que, segons l’ICS, estaven justificades per un suposat Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) que no existia legalment». Per aquest motiu el TSJC va anul·lar totes les jubilacions forçoses ordenades per l’ICS basades en els PORH de 2004 i 2008.

    Recuperació de l’edat de jubilació als 65

    El 2012, però l’ICS va recuperar l’aplicació de la jubilació forçosa dels facultatius als 65 amb caràcter general després de fer un Pla d’ordenació de recursos humans (el PORH 2012-2015). Ja amb aquest pla de recursos humans el Tribunal Suprem va acceptar que s’havia produït un canvi de criteri i flexibilitzat les condicions però el Govern de Mas va arribar a impedir qualsevol excepció a la jubilació als 65 anys per Llei d’acompanyament de 2012 i per tres anys.

    Des de llavors s’ha forçat la jubilació de prop d’un miler de metges i metgesses i una part d’ells s’ha dedicat a la sanitat privada, que s’ha vist beneficiada de la seva contribució. Un fet que xoca amb el fet que l’exdirector gerent de l’ICS, Pere Soley, ha evitat jubilar-se -com explicava aquest mitjà fa uns dies- incorporant-se a l’Hospital de Bellvitge temporalment i situant-se al capdavant del Consorci Hospitalari de Vic.

    Maria Jesús Martínez Vicente, presidenta de l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya, valora a El Diari de la Sanitat que la gestió de les jubilacions dels professionals «s’ha fet molt malament». «Primer es va fer de cop, després es va dir que no i després que sí. L’administració no es caracteritza per ser metòdica precisament», lamenta. Segons ella, és important que els professionals es mentalitzin que s’hauran de jubilar i puguin plantejar-s’ho amb un marge de dos anys com a mínim. «Un s’ho ha de preparar per ell mateix però també has de pensar en els pacients», explica.

    Actualment, afirma, els únics que poden jubilar-se als 70 són els que estan lligats a la universitat, com és el cas dels caps de servei. La resta han de jubilar-se als 65 excepte en alguns casos d’especialitats molt concretes i tècniques en què la jubilació del professional pot deixar un buit difícil de substituir a curt termini.

  • Els infants són un exponent de la precarietat familiar i social

    Els fills de les famílies en situació de precarietat econòmica i social són els membres més vulnerables a nivell emocional. Com a infants, no tenen prou recursos per entomar ni adaptar-se adequadament a les situacions de crisi que els envolten. Tampoc disposen de suficient maduresa psicològica per elaborar les vivències traumàtiques viscudes, com són els desnonaments, la violència masclista, les migracions, l’atur parental, la malaltia mental i/o física dels pares, etc.

    Les manifestacions de patiment emocional i desadaptació de nens i nenes són molt variades. Des de trastorns somàtics sobtats -i a vegades crònics-  com dolors o trastorns intestinals que ocasionen reiterades visites als pediatres, fins a trastorns conductuals severs, absentisme escolar o agressions als pares que requereixen un abordatge individual i/o familiar intens.

    Aquesta interdependència entre l’estat emocional dels fills amb el dels seus familiars és important tenir-la present per tal d’entendre que l’augment de consultes per trastorns psicològics a la infància està directament relacionat amb un increment del malestar psíquic i social de les famílies en el seu conjunt. Els nens, a través dels seus símptomes, denuncien una situació social deteriorada que provoca que els adults se sentin desbordats i no els puguin atendre com caldria. De manera recíproca, els problemes mentals dels fills repercuteixen en la salut i l’equilibri emocional dels pares i de tot l’entorn familiar i social, en especial, de l’escola. Sovint, els propis pares i mares, com també les escoles, tenen poca capacitat per interpretar les alteracions de les criatures, per comprendre les seves causes i per trobar-hi solucions. En la línia de la cultura prevalent del marc del nostre sistema sanitari, es tendeix a buscar una explicació mèdica i una solució farmacològica.

    Les dades ens indiquen que en els últims anys han augmentat els infants i adolescents atesos tant als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) com als serveis d’hospitalització. Segons informa la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM), en base a dades extretes d’informes del Departament de Salut, la població atesa en els CSMIJ durant l’any 2014 (no s’han publicat encara les dades del 2015) ha estat de 62.634, una xifra superior en un 11,5% a la de l’any 2011. Especialment rellevant és l’increment de diagnòstics considerats trastorns mentals greus (TMG), que suposen un 11,7% del total de persones ateses, quan el 2011 eren el 9,3%.

    Ens trobem doncs, amb més criatures amb problemes mentals, i més greus. Si ens fixem en les hospitalitzacions, en els últims tres anys ha augmentat el nombre de menors ingressats en centres hospitalaris; un 18,8% en aguts i un 4,9% en subaguts. Aquestes dades corresponen a les persones ateses a la xarxa pública. Si hi sumem les que són ateses en centres privats, el volum seria molt superior.

    Malgrat l’augment de persones ateses en els dispositius de salut mental de la xarxa pública, aquestes reben menys recursos que fa quatre anys, en concret un 8% menys. El decrement financer es tradueix en la reducció de personal en els diferents centres (psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials). És fàcil deduir que si hi ha més pacients per atendre i menys professionals per fer-ho, es posa en perill la qualitat de l’atenció. Una de les conseqüències de la disminució de professionals és que es poden fer menys visites a cada pacient i de menys durada, perjudicant –i deteriorant- el procés terapèutic necessari. Per exemple, s’acaben prioritzant els tractaments farmacològics per sobre dels psicoterapèutics, d’enfocament sistèmic o comunitari, amb el greu perjudici que els estudis ja denuncien de la sobremedicació a la infància. Segons la informació facilitada per la Central de Resultats de l’Observatori de Salut de Catalunya, només a la meitat dels casos atesos en els CSMIJ se’ls ofereix tractament familiar.

    Els moments de crisi són una oportunitat per fer canvis. Ara, doncs, és el moment d’enfocar un replantejament dels serveis d’atenció a la salut mental, en especial de la infància i l’adolescència, cap a una perspectiva més globalitzadora, més integradora, més social i més comunitària. La fragmentació de la xarxa ho dificulta. Tenim plans directors, plans integrals, comissió interdepartamental, taules de salut mental, CSMIJ, equips d’assessorament i orientació psicopèdagògica (EAP), centres de desenvolupament infantil i estimulació precoç (CDIAP), programes d’intervenció de la Direcció General d’Atenció a  la Infància (DGAIA), els hospitals de dia, les unitats d’hospitalització, les unitats de crisi per a adolescents, els centres privats que tenen convenis  amb escoles… i segurament alguns altres. S’empren molts serveis, moltes persones i molts esforços per fer funcionar totes aquestes estructures, però manquen professionals assistencials i efectivitat en la coordinació i integració de les xarxes.

    I per què ens preocupa aquesta situació? Ens cal recordar que si no es dóna una atenció adequada i suficient a la infància, els trastorns s’agreugen i es cronifiquen. I també, que a l’edat adulta no tot és reversible.

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

  • Seguim lluitant contra el Dr. No

    Quan no he pogut compartir l’alegria d’una pacient que em comunicava somrient que s’apuntava a la meva llista perquè s’havia sentit ben atesa, he entès que els metges patim uns incentius totalment perversos. La senyora d’avançada edat m’explica ofegant-se que s’havia canviat de metge perquè el meu company es negava a receptar un fàrmac prescrit pel pneumòleg del centre. No podia entendre que el seu metge rebutgés el tractament d’un especialista a qui ell mateix l’havia derivat. Jo tampoc puc entendre que la meva nòmina disminueixi perquè una pacient em triï pel fet d’estar satisfeta amb la meva atenció.

    Explico aquesta situació paradoxal que malauradament succeeix diàriament. La pacient presenta una malaltia pulmonar obstructiva crònica severa i respon malament al tractament. Per aquest motiu el metge de família la deriva al pneumòleg. Com que ja ha emprat tots els broncodilatadors habituals, l’especialista li prescriu un d’última generació per un període de tres mesos. Per aquest motiu la pacient torna al metge de família demanant la prescripció anual. El metge de capçalera observa que es tracta d’un fàrmac de la llista negra del Catsalut. És un medicament aprovat per l’Agència del Medicament, finançat per la Seguretat Social, però que puntuarà negativament en els objectius econòmics de final d’any del metge. El Catsalut no justifica aquesta valoració negativa per motius econòmics, malgrat ser un fàrmac molt més car, sinó que ho explica perquè els estudis mostren que és igual d’eficaç, però al ser nou, disposa de menys experiència d’ús. Com que encara no l’ha pres molta gent no coneixem plenament la seva seguretat. Per aquests motius el Catsalut considera que és un medicament nou però no una innovació terapèutica. Opina que no suposa cap avenç sobre els medicaments que ja empràvem. Per altra banda, en el meu centre públic la incorporació de la pacient a la meva saturada llista no aporta cap remuneració addicional i em penalitza els incentius anuals perquè lògicament prescriuré la recepta que precisa. Entenc que la gravetat de la malalta justifica assumir el risc del desconeixement de la seguretat del fàrmac.

    Aquesta és una petita història dels milers de decisions que diàriament anteposen els interessos del Catsalut a les necessitats específiques dels pacients. Quantes persones han estat objecte de selecció adversa per presentar un alt nivell de patologia, o per prendre medicaments cars? Amb quins conflictes ètics s’enfronta el metge que es reparteix amb el Catsalut l’estalvi en el pressupost de farmàcia?

    El Catsalut no pot ser el Dr. No i dipositar tots els conflictes ètics sobre la professionalitat dels metges i les infermeres. El Catsalut ha de buscar la millor qualitat assistencial i no únicament l’estalvi econòmic. La central de resultats del sistema sanitari no pot limitar-se a reconèixer l’esforç dels centres que recepten poc, que demanen menys proves i que ingressen menys pacients. Ha de comprovar també que no es produeixin efectes negatius dels incentius econòmics del sistema sobre la salut dels ciutadans. El problema real és que el Catsalut no té cap relat assistencial. Seguim amb el discurs botiguer dels incentius econòmics que va instaurar l’enginyer naval director del Catsalut i president d’Innova Josep Prat, continuat pel seu amic Carles Manté i mantingut pel conseller Boi Ruiz. L’avaluació internacional mostra que el model de pagament per desenvolupament no aporta més eficiència que els sistemes retributius tradicionals. A Catalunya seguim ancorats en les idees dels anys noranta. Hem retallat per a mantenir el mateix model.

    Pensava equivocadament que l’entrada d’un filòsof al Departament de Salut ajudaria a crear un relat assistencial que donés coherència als objectius sanitaris. Que el construiria posant al pacient al centre del sistema, integrant serveis socials i sanitaris, incorporant la visió professional a la gestió dels centres i proposant reflexions sobre mesures que assegurin la qualitat i la sostenibilitat de l’atenció universal. Malauradament estava totalment equivocat. El sentiment d’interinatge que impera en el Departament de Salut manté la desorientació habitual del sistema. El Catsalut segueix pressionant amb uns incentius econòmics que no sempre busquen el millor pel pacient i que suposen un repte continu a l’ètica professional. Tampoc he vist cap altra institució catalana que aporti arguments sòlids per crear el nou discurs assistencial, tan necessari per encoratjar professionals i pacients.

  • Comín reconeix que l’Hospital Moisès Broggi té «problemes d’origen»

    L’Hospital de Sant Joan Despí Doctor Moisès Broggi és un dels darrers hospitals de nova construcció del sistema públic, pensat durant els anys de bonança econòmica i enllestit en plena crisi econòmica, igual que l’Hospital Sant Joan de Reus. Tot i ser un dels hospitals de servei públic més nous, el Broggi «té alguns problemes d’origen, de tipus estructural, de disseny arquitectònic i també de drenatge a les urgències», reconeixia aquest dimecres el mateix conseller de Salut Toni Comín arran d’una pregunta parlamentària del PSC sobre el compliment dels compromisos pressupostaris del CatSalut amb el centre.

    El Broggi, destinat a donar servei a una població de 300.000 habitants de la comarca del Baix Llobregat, va ser encarregat el 2003 per la conselleria de Salut amb Marina Geli al capdavant i havia d’estar enllestit el 2007 segons el primer contracte signat amb la societat constructora però no es va inaugurar fins al 2010, per múltiples modificacions en el projecte incial que obligaven a reformular-ho.

    Aquestes modificacions del projecte original van generar múltiples retards i sobrecostos. Si el contracte inicial preveia un pressupost de 42,5 milions d’euros, finalment el cost de l’obra va superar els 90 milions.

    Retards i canvis en la projecció de l’obra

    Un exemple d’aquestes modificacions són els canvis que va fer el despatx d’arquitectes encarregat del projecte al llarg de l’obra que van suposar ajornar i modificar el projecte sobre la marxa. O un altre exemple: un any després que es posi la primera pedra a l’hospital, l’Àrea de Patrimoni i Inversions del Servei Català de la Salut va emetre a l’estiu del 2006 un informe en què es justificava un nou dimensionat de l’hospital que requeriria canvis en diversos aspectes (també pressupostaris), com ara la planificació de llits i boxes d’urgències.

    A més, la Sindicatura de Comptes, que ja ha emès tres informes en relació a les obres de construcció de l’hospital, ha detectat diverses irregularitats durant el procés i en el darrer informe, fet públic el 2015, conclou que existeixen «possibles indicis de responsabilitat comptable» pel que fa a aspectes relacionats amb la contractació de la construcció, com ara els interessos intercalars pagats no previstos en el plec de clàusules administratives o el pagament per part del Consorci Sanitari Integral d’interessos  durant uns mesos tot i que no s’havia efectuat la recepció de l’obra.

    El projecte arquitectònic va sortir a concurs i el va guanyar, entre una desena de propostes, la UTE (Unió Temporal d’Empreses) Brullet Pineda mentre que el concurs per la construcció de l’Hospital el va guanyar l’única que va presentar-s’hi: la proposta conjunta feta per TEYCO, ACSA, EMTE i LaCaixa. Així, la societat encarregada de les obres i instal·lacions de l’hospital; la construcció i explotació d’un pàrquing annex, el finançament de les obres i les instal·lacions i la prestació dels subministraments d’aigua, gas, electricitat, entre d’altres, és  Sanibaix Construcció i Serveis S.A., formada per les empreses guanyadores i representada per Jordi Sumarroca.

    El problema de drenatge a les urgències

    Segons va admetre Comín aquest dimecres, però, l’hospital no només té «problemes d’origen» sinó també de drenatge a les urgències. De fet, Comín va explicar dimecres que el pla de viabilitat del CatSalut preveu ampliar la superfície d’urgències però no podrà fer-se per la situació de pròrroga pressupostària perquè suposaria una nova inversió.

    Treballadors de l’hospital explicaven fa uns mesos a aquest mitjà el col·lapse que es vivia a les urgències i les dificultats per passar els pacients a planta. Passadissos de les urgències amb una vintena de llits, col·locats en indrets que no estan pensats per tenir-hi malalts, al costat de cartells que diuen «Es prega no resteu al passadís ja que obstaculitzeu el pas de les lliteres», ha estat una imatge que s’ha pogut veure a les urgències del Broggi els darrers mesos. Els treballadors lamenten, a part dels riscos laborals que aquest fet suposa i la manca d’intimitat del pacient i la família, el volum de pacients que hi ha en relació als professionals disponibles. Asseguren que en ocasions el ràtio d’infermeres per pacient és insuficient i pot arribar a superar els entre 12 i 20 pacients per infermera. L’any passat, el col·lapse i les llistes d’espera al Broggi van encendre el Baix Llobregat i més de 2.000 persones van sortir al carrer per denunciar la situació. En alguns casos, com durant el mes de febrer, es van registrar pics de fins a 412 pacients a urgències, superant àmpliament els 320 casos de mitjana.