Uns primers agents de medicalització són els propis ciutadans amb la seva concepció de salut i malaltia, amb els seus valors actuals, d’immediatesa, consumisme, de confiança cega i desmesurada en la ciència mèdica, en la no acceptació de què el dolor, la discapacitat i la mort són consubstancials i inseparables de la vida. El que no podem dir és que aquests agents siguin la primera causa.
Segons Ivan Illich el ciutadà ha estat expropiat de la gestió de la seva salut pel sistema sanitari i els seus professionals (això ha estat possible pel tipus i la ideologia de societat en què vivim, capitalisme, tecnologia, etc.). Ja en la introducció del seu llibre Illich acaba dient: «Analitzem l’expropiació de la salut i la forma en què el dolor, la discapacitat i la mort deixen de ser desafiaments personals i es transformen en problemes tècnics». Però, altres autors, com Vicente Navarro, fa una crítica a aquesta anàlisi causal d’Ivan Illich i defensa la teoria que la causa primera d’aquest procés de medicalització està en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim.
Uns altres agents importants de la medicalització són els professionals, fonamentalment els metges, i també els professionals de la gestió sanitària. Aquests professionals, la gran majoria d’ells formats i motivats en la malaltia, uns cops per interessos econòmics, altres per prestigi científic, per augmentar el seu poder, i quasi tots influïts per la mateixa cultura que hem vist que tenen els ciutadans, contribueixen en gran mesura a aquest procés, incloent-hi factors de risc com a malalties, rebaixant els límits de «normalitat» per començar a tractar, oferint nous sistemes de detecció, noves prestacions i serveis, molts cops aliats, implícitament o explícitament, amb grups de pacients afectats i amb els interessos de determinada indústria farmacèutica o utillatge sanitari.
No s’escapen d’aquest plantejament erroni, els professionals, gestors i polítics, que potser amb bones intencions, introdueixen en el sistema sanitari noves prestacions anomenades de prevenció i/o de promoció de la salut, molts cops d’efectes dubtosos quan no negatius. Andreu Segura ha treballat força aquest tema juntament amb altres autors, al nostre medi en tenim un exemple recent amb la introducció de la vacunació de les nenes del virus del papil·loma, a càrrec del sistema sanitari públic, mesura política que ha comportat crítiques per part d’especialistes de salut pública i una important crítica social.
Altres agents, realment molt interessats en incrementar els seus guanys econòmics, és la indústria farmacèutica i la d’utillatge sanitari (pròtesis, implants, material fungible, aparellatge diagnòstic o d’intervenció i tractament, etc). Aquests interessos s’alien a vegades per obtenir «credibilitat científica» amb recerques, molts cops poc rigoroses o utilitzades parcialment, de professionals amb els mateixos interessos com ja hem vist.
Tan és així que darrerament han començat a sortir veus que denuncien l’invent de noves malalties, ja no medicalitzant factors de risc, sinó entrant en la «fabricació» de malalties per després poder-les tractar, com és el cas de la «disfunció sexual femenina».
El paper dels mitjans de comunicació en aquest procés també és molt important, ja que no es poden ser còmplices d’aquesta tendència a la medicalització, han de ser crítics i analitzar els possibles interessos ocults de noves recerques, noves prestacions de serveis i nous productes miraculosos. Ells, igual que el sistema educatiu, són agents fonamentals per retornar la salut al ciutadà.
En resum:
-S’etiqueten de malalts i se sotmeten a tractaments, no sempre innocus a persones sanes, s’expropien o es devaluen les formes no mèdiques de tractar amb la malaltia, restant coneixements i capacitats per valdre’s per si mateix.
-En aquest procés els serveis sanitaris cada dia necessiten més recursos per donar resposta a aquesta creixent medicalització. Haurem de preguntar-nos si podrem arribar a pagar-los. Al final el món seria com un gran hospital on només hi hauria treballadors sanitaris i malalts (les dues coses a la vegada, és clar).
-Cal preguntar-nos si volem un món de gent sana que creu que està malalta i pren pastilles per disminuir uns suposats riscos d’estar malalt, on tots els nens ja neixen per cesària, les persones robotitzades amb pròtesis, implants, amputacions preventives d’òrgans amb risc. En definitiva quanta més medicalització més malestar, dependència, angoixa i infelicitat.
Què podem fer?:
-Acceptar que la malaltia, el dolor i la mort formen part de la vida i que hi ha moltes incomoditats i problemes que no són malalties.
-Que la medicina i la tecnologia tenen poders limitats i no poden solucionar molts problemes (malalties cròniques, malalties mortals, etc.), que moltes decisions mèdiques són preses en la incertesa i han de ser preses conjuntament amb el malalt informat. Saber a més, que moltes accions mèdiques suposen riscos i d’altres són innecessàries.
-Cal no confondre malaltia com oposat a salut, la salut és una responsabilitat personal i col·lectiva, depèn més de la manera de viure, de treballar i de tots els determinants econòmics socials culturals ambientals de gènere, etc., que no dels serveis sanitaris. Ens cal treballar per l’autonomia, amb solidaritat i gaudint de la vida i del que tenim.
-S’ha de donar poder als ciutadans com a primer pas per retornar-los la responsabilitat de la salut, però també donar formació i responsabilitat en els nous valors per no reproduir el model medicalitzat, per això hem de potenciar la democràcia sanitària, la participació real de la ciutadania en la governança del sistema.
