Just Deploy It!

Blog

  • Investigar tractaments clínics sense fer servir animals

    Un futur sostenible hauria de contemplar els 360 de la salut de les persones, els animals, la flora i els ecosistemes que tots compartim. I, per al bé de la salut de les persones, ni la salut ni la vida d’animals criats expressament amb pensament experimental no s’ha tingut en compte, més que com a instrument de recerca. Prendre animals com a taula d’experimentació per entendre els mecanismes interns de les patologies ha estat essencial en la investigació biomèdica i veterinària i per encertar teràpies o vacunes que han salvat moltes vides humanes.

    Però han estat moltes bestioles les que han contribuït a salvar vides. L’avenç científic i tecnològic, però, avui dia, permet trobar alternatives que estalviïn l’experimentació o sacrifici d’animals. I un dels mètodes alternatius que ho possibilita és la creació de teixit artificial a partir de cèl·lules mare, estructures en tres dimensions anomenades organoides. Són teixits cultivats al laboratori que recreen les característiques fisiològiques d’una matèria o textura orgànica en miniatura. Són una òptima manera d’estudiar el desenvolupament i la funció dels teixits i l’efecte sobre ells de les infeccions per patògens, sense utilitzar animals més que per extreure algunes de les cèl·lules mare que serveixen per a fer la còpia fidedigna de la matèria, que respondrà igual que l’original.

    Catalunya tindrà el primer biobanc de l’Estat d’organoides d’animals de granja. Estarà ubicat a Bellaterra, a les instal·lacions del Centre de Recerca en Sanitat Animal de l’Insitut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA-CReSA). S’hi podran investigar malalties infeccioses sense utilitzar animals vius. Les infeccions en animals s’estudiaran, així com també les transmeses dels animals a les persones a través de teixits d’animals.

    Ara es prepara ja la col·lecció de teixits orgànics en miniatura creats artificialment, en primer lloc  els de porc, amb la idea de fer-ne també de pollastres i remugants que s’utilitzaran en les diferents fases experimentals per trobar tractaments i vacunes”, expliquen des de l’IRTA.

    Patògens que afecten persones i animals

    Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 75% dels patògens emergents, les noves malalties infeccioses, són de naturalesa zoonòtica, és a dir, afecten tant animals com persones. Això es dona perquè animals i persones compartim molts ecosistemes. Ho vam veure amb la covid, però també és el  cas de l’Ébola i el grip aviar. Per això, tal  com exposa l’OMS, “el progrés cap a la seguretat sanitària requereix una major atenció a la interfície entre humans i animals i una forta col·laboració entre els sectors de la  salut humana i la salut animal”.

    El projecte, anomenat FARMBANK, compta amb la col·laboració de l’IrsiCaixa, el Barcelona Supercomputing Center i l’empresa biofarmacèutica PharmaMar. El biobanc estarà a disposició de tota la comunitat científica per conduir la recerca biomèdica cap a un futur més ètic i sostenible. La previsió és que en els propers mesos el material del biobanc ja estigui a disposició d’altres grups de recerca, amb la idea també d’establir col·laboracions amb centres d’investigació europeus.

    En primer lloc es generaran organoides de la cavitat nasal, del pulmó i l’intestí a partir d’un centenar de porcs, i en una fase posterior l’ampliarà a altres animals de granja com pollastres i remugants. Júlia Vergara-Alert és investigadora del programa de Sanitat animal de l’IRTA i corresponsable del projecte, i explica que “prescindir dels animals vius que fins ara han estat necessaris per crear models de malalties permet dirigir la recerca biomèdica cap a un futur més ètic i sostenible”.

    Simular atacs virals

    Un exemple del que es pensa investigar a través dels organoides és “com els virus poden canviar entre espècies animals, o provar nous tractaments antivirals de manera ràpida i en condicions experimentals molt similars a les reals”. Ho comenta l’altre investigador del programa de Sanitat animal de l’IRTA i també responsable del  projecte FARMBANK, juntament amb la Júlia Vergara-Alert, Karl Kochanowski.

    Segons afegeixen els investigadors de l’IRTA, “els organoides es prepararan per començar a fer recerca amb antivirals per tractar coronavirus porcins, però també amb coronavirus que afecten les persones, com la Síndrome Respiratòria de l’Orient Mitjà, provocada pel coronavirus del MERS, i el SARS-CoV-2 de la COVID-19. Sobre aquest últim, el biobanc també s’utilitzarà per estudiar els mecanismes que fan que els coronavirus es tornin resistents als antivirals”.

    Des de l’IRTA destaquen la funció clau que tindrà també en aquests estudis una plataforma de bioimatge d’última generació que servirà per validar la funció i ús dels organoides. És un equipament de microscòpia confocal únic al sud d’Europa de què disposen els laboratoris de la Unitat de Biocontenció de l’IRTA-CReSA. Entre els finançaments amb els què  compta el projecte, hi ha fons europeus Next Generation, del pla de recuperació de la pandèmia de la Covid-19.

  • Dones de la neteja, malalties laborals i precarietat feminitzada

    L’ONU data que durant la pandèmia 7 de cada 10 llocs de treball sanitàries i de neteja van ser ocupats per dones. La feminització del sector de la neteja és una història inherent al mateix ofici: a Espanya, el 76% d’empleades de la neteja són dones, segons l’Estudi Grans Xifres del Sector Neteja 2022 elaborat per IFMA i ASPEL.

    Si bé són les dones les que sustenten la higiene i les cures de la societat, és un dels sectors més precaritzats i invisibilitzats. L’Associació Espanyola de Serveis Personals i Domèstics (AESPD) recull que és un mercat que genera uns 6000 milions d’euros, un 80% del volum dels quals es troba en l’economia submergida.

    La pandèmia, allà on les dones ocupaven llocs base imprescindibles per sostenir la crisi sanitària, va ser on van sortir a la superfície tots els dimonis classistes: com que no eren considerades personal sanitari, les dones de la neteja dels hospitals no van ser gratificades amb les “pagues covid”. Això sí, eren personal essencial obligat a assistir al seu lloc de treball en un moment d’alt risc. No va ser fins dos anys després, després de múltiples bloquejos parlamentaris a les ajudes i les reivindicacions de les afectades, que el Consell Executiu va aprovar la paga extra per a les treballadores de la neteja que, com diuen, entraven a netejar les habitacions abans que hi entressin els metges. Aquesta retribució, concebuda per traduir a escala econòmica l’agraïment que s’expressava a les vuit del vespre als balcons, arribava per a les netejadores un any més tard que per a la resta. De mitjana van cobrar 336’7 euros, un pagament fins a quatre vegades inferior al que van percebre infermers i metges.

    Un pagament fins a quatre vegades inferior al que van percebre infermers i metges

    El 2019, ja abans de la pandèmia, dades del Ministeri de Treball i Afers Socials apuntaven que les malalties relacionades amb “paràlisi dels nervis a causa de la pressió” prevalien el doble en les dones. Aquestes malalties són dins dels trastorns musculoesquelètics (TME) —que implica ossos, músculs, articulacions, tendons, lligaments, nervis i vasos sanguinis—, i són precisament les patologies més recurrents entre les netejadores. Dins d’aquestes neuropaties, hi ha una de les més famoses entre les netejadores: la síndrome de túnel carpià.

    Germanes de sang, d’ofici i de ferides

    “Tinc una cicatriu de la intervenció, però va sortir molt bé. Quan em van donar l’alta, vaig donar la mà al metge i va fer broma que tenia molta força” explica Emilia García, que ha estat dues dècades al sector de la neteja. La van operar del túnel carpià després d’anys de moviments repetitius i força manual. Amb aquesta síndrome, la mà perd mobilitat i força, a més de sentir dolor, entumiment i formigueig. L’American Academy of Orthopaedic Surgeons explica que “l’afecció es presenta quan un dels nervis principals de la mà, el nervi mitjà, es pinça o comprimeix quan passa pel canell”.

    La mà perd mobilitat i força, a més de sentir dolor, entumiment i formigueig

    El motxo no perdona, i és que la seva germana Juana, que fa quinze anys que és al món de la neteja, ha passat per la mateixa intervenció. Tot i que Emilia va gaudir de la corresponent baixa per estar contractada de manera regular, Juana va haver de calcular el seu temps de recuperació sense retribució per la malaltia laboral. “No tinc bé l’olfacte, gairebé no en tinc”, comenta Juana, “és pels productes químics que he fet servir per netejar”, afegeix. Aquest trastorn és conegut com a hipòsmia, un dels efectes secundaris menys coneguts de la tasca de neteja. L’exposició perllongada als químics pot afectar la percepció de les olors i sabors, o fins i tot bloquejar-la per complet, trastorn que és conegut com a anòsmia.

    No tinc bé l’olfacte pels productes químics que he fet servir per netejar

    A més de l’olfactiu, la Juana té brots d’asma produïts per aquesta mateixa inhalació d’agents tòxics. Rosa García és una altra de les germanes que es dedica a la neteja, després de 30 anys al sector, ha desenvolupat problemes a la pell: “el lleixiu em fa al·lèrgia, això ha estat amb el pas dels anys, perquè abans no em passava. Em surt com una mena de granellada”. La patologia a què es refereix Rosa és la dermatitis de contacte, que Medline defineix com una afecció per la qual la pell resulta “envermellida, dolorida o inflamada després del contacte directe amb una substància”. Una altra de les conseqüències que pateix arran d’aquest trastorn són unes esquerdes cròniques als palmells de les mans.

    Classisme i raons de gènere com a eixos de discriminació laboral

    A finals del 2022, la Sala Quarta del Tribunal Suprem reconeixia a una treballadora de la neteja la malaltia professional després d’haver trencat el maneguet rotador de l’espatlla. Al Reial decret 1299/2006, els oficis que apareixen com a susceptibles de malaltia laboral són majoritàriament de sectors masculinitzats: mineria, construcció… però per a les netejadores no hi ha una menció específica malgrat el seu treball exposat a químics, moviments pesants i repetitius o alta exposició a riscos laborals.

    L’Alt Tribunal va sentenciar que la netejadora estava incapacitada laboralment fruit de malaltia professional, aplicant la perspectiva de gènere a través de la LO 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes. Sota aquesta premissa la sentència esmentava que el RD 1299/2006 no contempla les netejadores com a “professió susceptible de generar una determinada malaltia professional, malgrat les fortes exigències físiques que comporta, especialment moviments repetitius”. Així aquesta decisió judicial intenta pal·liar el biaix històric sobre el nul reconeixement de les professionals de la neteja.

    La netejadora estava incapacitada laboralment fruit de malaltia professional

    El Conveni 189 (Conveni sobre el treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics) existeix des del 2011, però la seva ratificació i aplicació ha estat una tasca que ha quedat pendent. No va ser fins a l’any passat que es va activar la ratificació després d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que reconeixia la “discriminació” de la legislació espanyola per “raons de gènere” a les treballadores de la llar. A més, es va establir la nova llei per la qual les treballadores de la llar tenen dret a atur i s’acaba amb l’acomiadament sense causa. Ara bé, l’ombra de la precarització i les dones netejadores sotmeses als desitjos de l’economia submergida continuen assolant el sector feminitzat.

  • “Per aprendre cal establir relacions de significat amb allò que ja sabem”

    “No sabem tot el que cal saber ni de bon tros, però hem començat a establir les bases de què significa aprendre per al cervell”, es llegeix a les primeres pàgines del llibre 10 idees clau: neurociència i educació. Aportacions per a l’aula . En aquesta obra del 2018 s’apunta que l’educació és “amplíssima”, ja que s’exercita tant dins de les aules com fora i que les emocions exerceixen una influència particular en cada etapa del desenvolupament d’una persona.

    Marta Portero Tresserra, coautora d’aquest llibre, és doctora en neurociències, investigadora al Grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Portero destaca que el seu treball consisteix a intentar traslladar les troballes de la neurociència i de la psicologia a l’educació, per ajudar els docents a prendre decisions fonamentades. Amb ella dialoguem sobre el que ja es pot donar per après a les neurociències.

    En el vostre treball d’enllaç entre la ciència i els educadors, què haurien de comprendre els docents sobre nens, adolescents o universitaris, per arribar millor als alumnes?

    Aquí, el procés a destacar és consolidar la memòria. Les persones aprenem connectant els nous aprenentatges amb allò que ja sabem. D’aquí ve la importància que el docent sàpiga quin és el coneixement previ que tenim sobre allò que ens està ensenyant i que contribueixi a establir relacions de significat entre el coneixement nou i el que l’alumne ja té a llarg termini en la seva memòria. Que el mestre ajudi l’alumne a fer aquestes connexions amb tasques específiques és molt rellevant perquè és així com un saber es consolida a llarg termini.

    Per exemple, si vull que aprenguis sobre una part del cervell que s’anomena hipocamp, com a docent he d’intentar facilitar aquesta relació de significat i parlar-te, per exemple, de l’Alzheimer, que ja tens emmagatzemat. Doncs, et dic, doncs, que amb aquesta malaltia la part del cervell que primer comença a neurodegenerar és l’hipocamp. Aquesta connexió pot ser fonamental.

    La neuroplasticitat té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes

    Com s’enfilen els mecanismes d’aprenentatge i memòria al cervell?

    Tenim molts sistemes daprenentatge i memòria diferents. En funció del sistema d’aprenentatge i memòria que estiguem analitzant hi ha uns circuits cerebrals o altres que hi intervenen.

    Si organitzem la memòria, podem diferenciar la memòria sensorial de la de treball o de llarg termini, cadascuna amb els seus circuits neuronals. Però, a més, dins de cadascun d’aquests circuits, com ara el de la memòria a llarg termini, tenim estructures que estan darrere de l’aprenentatge o actuant per a la memòria del tipus explícit (amb dos subtipus) i d’altres que sostenen la del tipus implícit, on hi ha vuit sistemes diferents.

    Com es traslladen les troballes de la neurociència i la psicologia a l’educació?

    Quan em pregunten què puc fer, la resposta és una altra pregunta: de quina mena d’aprenentatge parlem?

    Perquè això depèn de la disciplina: si parlem de tocar el piano o aprendre ciències i fins i tot de recordar una vivència, per exemple, i també del nivell (o la pràctica) del que aprèn. Cada sistema daprenentatge i memòria té circuits neuronals específics. Per tant, aprenem de manera diferent en cada cas.

    A totes les persones s’activa la mateixa arquitectura cerebral per a una activitat determinada?

    És molt semblant. Per exemple, per aprendre a tocar el piano, la diferència ve donada pel fet que tinguis experiència com a intèrpret o siguis novell. Això és crucial. En un novell s’activen estructures diferents que en un expert en un instrument. És a dir, que s’activen diferents circuits segons el nivell d’  expertise de cada persona. La pràctica i l’entrenament faran que es vagin enfortint i creixent les connexions cerebrals dels circuits de la música. Això és el que podem veure en un cervell i de la mateixa manera passa amb tots els aprenentatges.

    En donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys

    Aleshores, l’esforç cognitiu és diferent i també les emocions (la por, l’estrès) davant d’una experiència nova?

    Això és el que s’anomenen processos de neuroplasticitat. La plasticitat cerebral (i neuronal) té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes. El nostre cervell canvia i, especialment, les connexions entre neurones es modifiquen sobre la base de l’experiència, que fa que tinguem més connexions, més eficients i més ràpides.

    Precisament, per la importància de l’experiència en les connexions neuronals, es parla de la revolució dels sèniors , com opera el pas del temps en les funcions cognitives?

    Hi ha algunes funcions cognitives que augmenten amb l’edat, efectivament, i d’altres que semblen disminuir. Per exemple, a donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys. I, en canvi, hi ha tasques de memòries de treball i de processament de la informació (retenir molts números, per exemple) en què puntuem més alt al voltant dels 20 anys.

    Pel que fa a les llengües estrangeres, quant influeixen la nostra oïda i la formació de l’aparell fonador en qüestions com ara pronunciar paraules d’un idioma nou?

    En el cas dels idiomes passem per períodes de sensibilitat en allò que seria la identificació de sons . Per començar, poder identificar tots els sons de tots els idiomes del món, el que seria el llenguatge universal, només ho podem fer durant els dos primers anys de vida (per això la llengua materna). Només de nadons estem preparats per discriminar tots els sons existents. A partir d’aquell moment, hi haurà alguns fonemes que ja no podem diferenciar i anirem perdent aquesta habilitat al llarg de tota la infància. És una incapacitat per a la discriminació fonètica que patim els adults, si no hem estat exposats prèviament a un idioma.

    L’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que s’anomena nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques

    És important, doncs, que els professors d’idiomes comprenguin quins són els límits d’aprenentatge dels infants i els adolescents.

    A partir de l’idioma a què t’exposes, el que parlen els teus pares, i fins als 6 o 7 anys estem en un bon moment per aprendre idiomes d’una manera òptima. A partir dels 7 anys i durant la resta de la vida, és clar que podem aprendre un idioma nou, fins i tot amb 80 o 100 anys, encara que canviï l’esforç cognitiu. Als 5 anys, els nens ho fan sense esforç.

    Sabem que hi ha neurones especialitzades en nombres determinats, per exemple, en el tres o en el deu, potser un avantatge evolutiu davant dels depredadors, és això la nombrositat?

    Sí, l’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que es diu nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques. De manera innata, fem diferències de quantitats, perquè hi ha un cert coneixement matemàtic d’estimacions. Són com a mecanismes precursors de la capacitat matemàtica i del càlcul. Després aquests coneixements van canviant quan fem tasques d’àlgebra i càlculs, ja que s’activen altres estructures. A les matemàtiques parlaríem del lòbul parietal, el lòbul temporal i també l’escorça prefrontal, que allotgen els circuits que participen en àlgebra, matemàtiques i geometria.

    Per això els danys cognitius que poden aparèixer després d’un cop o un succés traumàtic…

    En funció de la part de l’escorça que es faci malbé, s’explicaran les lesions a nivell funcional que la persona tindrà. Sabem, per exemple, que el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre és un lòbul que participa en la comprensió del llenguatge i ens podem quedar amb alteracions del llenguatge. Si el dany afecta el lòbul parietal, els dèficits tenen a veure amb el càlcul i els processos atencionals.

    També es parla d’una comprensió de certes estructures geomètriques com una cosa intuïtiva i innata, ja que en alguns pobles aïllats poden comprendre conceptes geomètrics a partir de la percepció de punts, línies, triangles…

    Sí, sembla que els conceptes geomètrics tenen un component molt innat a la nostra espècie. Això s’ha investigat amb tests en nens o en diferents cultures, i té a veure amb la capacitat de percebre estructures geomètriques de manera natural. Se les anomena intuïcions geomètriques.

    El que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha un bioquímic i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància: aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia

    Què diria davant de l’afirmació “no som només cervell”?

    La comunitat científica sosté que això implica parlar del que anomenem ‘ment’, que equivaldria a separar la ment i la nostra consciència subjectiva (sobre nosaltres mateixos i el nostre voltant) del que serien el cervell, les hormones, o sigui, el cos . Des de la ciència sabem que la ment i la consciència sorgeixen de lactivitat del cervell. De fet, la nostra consciència subjectiva és conseqüència i fruit de l’activitat cerebral, que rep informació de l’entorn i del cos. Amb això, genera la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i determina i decideix les nostres conductes.

    Finalment, en educació, com poden contribuir a un mateix objectiu la psicologia i la psicopedagogia amb la neurociència?

    De fet, el que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha bioquímics i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància. Aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia, per tal que els que ensenyen comprenguin els processos psicològics bàsics per afavorir els aprenentatges. La psicobiologia és la que dóna la base fisiològica d’aquests processos d’aprenentatge, de les emocions, de l’escriptura, de l’estrès, de la vigília, fins i tot de les diferents fases del son i dels somnis mateixos.

     

    Article traduit d’ Agencia SINC

  • Els professionals sanitaris reclamen millores per a les seves condicions laborals

    Les infermeres, metges, i altres professionals sanitaris, van sortir a la vaga els dies 25 i 26 de gener en unes jornades de protesta que van concentrar a milers de treballadors de serveis públics. Després de les mobilitzacions, el Departament de Salut va negociar durant jornades intenses i a contrarellotge —Metges de Catalunya tenia previst tornar a la vaga els dies 1, 2 i 3 de febrer— per tal de tancar acords que permetessin la desconvocatòria. Després que organitzacions d’altres perfils sanitaris demanessin la seva inclusió a les negociacions i pactes diversos, amb motiu de l’1 de maig els sindicats i agrupacions del sector expliquen la situació i reclamacions dels treballadors de la salut.

    Metges: les necessitats urgents per a preservar la qualitat assistencial

    Per a Metges de Catalunya, hi ha diversos punts clau que són primordials perquè els facultatius mèdics puguin desenvolupar la seva feina en unes condicions favorables. David Arribas, vicesecretari general de l’organització sindical, apunta a la necessitat de captar i retenir el talent: «s’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic». En un món on expressa, «hi ha una competència ferotge», cal marcar un full de ruta que garanteixi que «els professionals estiguin confortables i feliços». Cal revisar, diu Arribas, cap a on s’ha de mirar: «hem de tenir clar qui són els nostres ‘competidors’, si altres comunitats autònomes, altres models de gestió, països de l’entorn… analitzar i oferir condicions més avantatjoses on també juguin un paper important la investigació i la recerca».

    S’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic

    Una de les reclamacions transversals que diversos col·lectius del sector sanitari van expressar durant les vagues -i que continuen reclamant- és la dotació de personal i la regulació de les càrregues de treball. Metges de Catalunya és contundent en aquesta línia, demanant estudis que «determinin quin és el màxim de feina que es pot realitzar per a cadascú dels rols del sistema, per tal de no esgotar-los, que no emmalalteixin i garantir la qualitat assistencial. Aquests estudis s’han de dur a terme com més aviat millor per tal que els professionals tinguin punts de referència sobre els que poder-se moure sense patir riscos per la seva integritat i tenir el focus en el pacient».

    L’augment de plantilla és bàsic perquè els professionals «puguin dimensionar la seva feina i estiguin ben compensats», a més de poder tenir la capacitat de conciliar, que és una de les altres reivindicacions clau. «Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin», diu David Arribas, «necessitem un resultat diferent del qual tenim ara sobre la taula, ja que hi ha un augment del 20% de la tassa de suïcidi entre el col·lectiu mèdic femení respecte la població general amb les mateixes característiques».

    Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin

    Que el territori pateix desigualtats és una cosa que els metges saben bé, i és que com explica el vicesecretari de Metges de Catalunya, «un aspecte molt important és tenir clar quina és la cartera de serveis que el sistema sanitari públic vol donar als ciutadans i en quin punt del territori ho vol fer. No és el mateix el que puguem oferir a Barcelona que a Figueres». Per aquesta raó, explica que «és crucial poder dimensionar justament aquesta cartera de serveis que estem donant de forma universal en què ens garantim que els professionals puguin arribar a tot el territori. Quines condicions laborals, quines compensacions els donem a aquestes companyes perquè puguin exercir la seva professió a poblacions o a localitats llunyanes del seu lloc de residència o amb més aïllament», conclou el vicesecretari de Metges de Catalunya.

    Infermeres: les reclamacions de les que conformen la base del sistema sanitari

    Les infermeres són un col·lectiu majoritari, com diu Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya: «les infermeres, en número, constituïm la base del sistema sanitari». Per aquest motiu, les seves reivindicacions són d’especial interès.

    Per part del sindicat presidit per Guirado, les seves reclamacions per a la millora de condicions de les treballadores passen sobretot pel «reconeixement professional del grau i laboral de categoria A1, i també de les especialitats». La solució d’aquest conflicte laboral, que ve de fa temps, és també una de les peticions clau de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), com explica la seva presidenta, Ester Giménez, «d’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista». Per a l’agrupació d’infermeres comunitàries això és imprescindible per «mantenir el valor, i que aquest coneixement que tenen aquestes infermeres es retorni a la població. Tot el cost que suposa aquesta formació, ara mateix no hi ha un retorn fix. Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional i tenint en compte que a Catalunya, el sistema sanitari, té un gran valor i està reconegut a escala nacional i internacional… creiem que en aquest sentit està molt per darrere de com hauria de ser», afegeix Giménez.

    Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional

    Sobre les tasques i la figura de la infermera, AIFiCC manifesta que «la prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar. I això és molt important també de cara a la població i l’accessibilitat, per poder ser més resolutives i evitar la burocràcia que no es pugui prescriure en els altres professionals». En la línia competencial, Infermeres de Catalunya insisteix en el fet que cal una LOPS [Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries] actualitzada i «adaptada a les competències i responsabilitats exercides amb el seu emparament legal, a més d’una llei del medicament adaptada a les nostres competències i també amb el seu emparament legal».

    La prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar

    Núria Guirado manifesta que des d’Infermeres de Catalunya, la jubilació als 60 anys és una de les lluites laborals que cal assolir. El sindicat d’Infermeres forma part de la Mesa Sindical de Sanitat, organització que aglutina professionals sanitaris de diversos perfils i afiliacions (CATAC-CTS/IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC, PSI Lluitem, COS, CSIF i Infermeres de Catalunya), per això aquesta reclamació està compartida amb la que expressa Xavi Tarragón, portaveu del grup: «cal començar a treballar per aconseguir rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys per al personal sanitari públic, a causa de la penositat, perillositat i toxicitat de les condicions de treball».

    Les reivindicacions més transversals per al sistema sanitari públic

    Les reclamacions de la Mesa Sindical són transversals a tot el sistema: «s’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic de salut amb independència del prestador pel qual treballen», expliquen.

    S’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic

    Pel que fa a les ràtios, un factor primordial també per als sindicats representants del col·lectiu d’infermeres, Tarragón declara que cal establir unes ràtios professional-usuària «que contemplin les realitats econòmiques i socials dels territoris i que permetin una correcta assistència i redueixin l’actual càrrega laboral». En relació amb això, també demanen «dotar d’estabilitat el personal sanitari, augmentant l’oferta pública de places per posar fi als contractes temporals i eventuals, garantint una contractació estable i de qualitat».

    Per garantir les condicions dels professionals, expliquen que afegit a les altres millores, és necessari planificar la creació de «més professionals sanitaris atenent a les necessitats demogràfiques actuals, la demanda assistencial real i l’increment de plantilles estructurals necessàries per poder donar resposta a la necessitat de relleu del personal que es jubilarà els pròxims anys». Aquest punt passa per ampliar les places de formació especialitzada MIR i IIR. Per a abastir de servei assistencial a tota la població, la Mesa Sindical reclama que es proporcionin facilitats per tal que professionals de la medicina familiar i comunitària vulguin exercir a les zones rurals, a més de, com reclamen des de les vagues de gener, destinar el 25% del pressupost de Salut a l’Atenció Primària.

  • Primer estudi que vincula l’Alzheimer i l’estat d’ànim amb el risc de demència

    Un equip multidisciplinar de l’Ace Alzheimer Center Barcelona, dedicat al diagnòstic, tractament i investigació de la malaltia d’Alzheimer, ha estat fent un seguiment exhaustiu i durant diversos anys de persones en les quals s’ha trobat biomarcadors positius d’aquesta malaltia neurodegenerativa. S’han estudiat en elles diferents símptomes neuropsiquiàtrics, factors que era el primer cop que s’investigaven en relació directa amb la causalitat o tendència a desenvolupar un estat de demència.

    Segons explica l’investigador principal en aquest estudi pioner, i cap de psicologia mèdica d’Ace, Sergi Valero, “és el primer cop que es tenen en compte simultàniament els factors bioquímics i de comportament en el desenvolupament de la demència”. I així com l’ansietat, la irritabilitat i l’apatia -entre altres factors també estudiats- no han mostrat un efecte modulador sobre la conversió dels pacients a demència, la depressió sí que ha marcat una diferència clara. Els resultats de l’estudi han fet evidenciar, doncs, que en persones en les quals ja s’han detectat senyals positives d’Alzheimer i que també conviuen amb símptomes depressius, el risc de patir una demència es pot arribar a multiplicar per tres. “Fins ara s’havia estudiat l’evolució cap a demència de certs símptomes neuropsiquiàtrics, i també per altra banda aquesta evolució en pacients amb biomarcadors d’Alzheimer, però és la confluència dels dos punts de partida el que ara hem vist que exacerba el risc d’accelerar l’evolució cap a la demència”, precisa el Dr. Valero. “És un efecte sinèrgic, no només per l’acció dels factors neuropsiquiàtrics o els bioquímics, sinó la interacció entre els dos”, aclareix.

    “Les conclusions suposen un pas endavant per identificar els pacients que es troben més exposats a desenvolupar demència, posant de relleu la necessitat de tenir en compte també els símptomes neuropsiquiàtrics dels nostres pacients”, afirma l’investigador.

    D’aquesta manera, l’estudi esdevé en certa manera un punt d’inflexió per als professionals de la salut, en el sentit que la conducta dels pacients i l’estat d’ànim d’aquests esdevé una altra nítida ajuda per a poder identificar persones amb pitjor pronòstic. Encara, però, queda molt per investigar en aquesta línia, i amplia el repte d’observar encara amb més atenció aquelles persones en fases més inicials de la malaltia. En elles, la depressió esdevé aquest nou senyal a tenir en compte, “com a predictor de l’evolució que la persona experimentarà en els anys posteriors”, apunta l’investigador principal d’aquesta investigació pionera.

    Estudi dinàmic

    A partir d’ara, l’estudi pren encara més sentit i força, obre més encara els ulls de la investigació sobre una malaltia que “a Catalunya tenen al voltant de 86.000 persones amb una mitjana d’edat propera als 81 anys, i el 64,5% de les quals són dones”, segons dades del Canal Salut de la Generalitat de Catalunya. La mateixa font explica que el 2% de la població pateix algun tipus de demència”.

    Parlem de demència quan la disminució de les capacitats cognitives impacta ja sobre la funcionalitat de la persona. “Algú a qui fem una exploració neuropsicològica, com les que fem a la nostra fundació a qualsevol persona, i el resultat obtingut és d’un rendiment neuropsicològic inferior per nivell de formació i edat, diem que és un deteriorament cognitiu”, puntualitza el Dr. Valero. “Ara bé -afegeix- si la capacitat de memòria, atenció i processament de la informació, tot  ser inferior al que es consideraria normal per edat i nivell de formació de la persona no impedeix que aquesta funcioni en el seu dia a dia de manera autònoma i correcta, és a dir, que pot continuar desenvolupant tasques laborals, la seva higiene personal i preparar-se els àpats sense necessitat d’ajuda, es considera deteriorament cognitiu lleu”.

    La nova informació aportada per aquesta investigació feta a Barcelona és que en una persona amb biomarcadors positius de la malaltia d’Alzheimer, que també presenti depressió, la velocitat d’arribada a l’estat de demència serà més ràpida. És a dir, encara que des del seu deteriorament cognitiu lleu hagués acabat desenvolupant una demència, si també té depressió, aquesta demència arribarà abans. Per tant, la clau és la velocitat.

    Se suma així una nova peça en el trencaclosques que ha d’ajudar a entendre els mecanismes que porten a la malaltia d’Alzheimer i tot allò que ho acompanya. “Anem enriquint les mostres de la recerca i analitzant nous paràmetres bioquímics que no han estat estudiats fins ara”, explica el doctor Sergi Valero.

    Detecció i atenció precoç

    El diagnòstic en fases lleus de la demència és una prioritat de l’Ace Alzheimer Center Barcelona, per això realitza revisions gratuïtes de memòria, també a través de l’espai en línia FACEmemory. Ace és una entitat referent com a centre d’investigació i participa en nombrosos assajos clínics internacionals. També lidera projectes de recerca aprovats per la  Unió Europea sobre genètica d’Alzheimer i sobre models de participació activa dels pacients, perquè des de l’any 1995 aporta una atenció integral i acompanyament als pacients amb Alzheimer i a les seves famílies. Per això disposa d’un hospital de dia, un centre de dia i tallers de memòria, una clínica de memòria i  servei d’afèresi terapèutica, fa recerca bàsica, aplicada, clínica i social i legal i formació acadèmica i general, dins i fora del centre, que inclou una aula de cuidadors i àrea de sensibilització de la societat.

  • Els accidents laborals augmenten un 6% a Catalunya

    Els accidents laborals han crescut un 6% el 2022 a Catalunya amb un total de 213.101 accidents de treball i han tornat a situar-se en xifres anteriors a la pandèmia després de la reducció registrada degut al confinament.

    Els sindicats, que han presentat un informe de la sinistralitat laboral durant el 2022 creuen que les xifres “són producte d’un mercat laboral caracteritzat per la devaluació de les condicions de treball i pels incompliments preventius de les empreses”, afirmen des de CCOO. Del total dels 213.101 accidents laborals, quasi la meitat van derivar en baixa, 102.988 amb un creixement d’un 13,28% respecte al 2021. La resta, 91.635 no van causar baixa (-1,93%) i 18.478 van ser in itinere (+12,88%), és a dir, en el trajecte d’anada o tornada a la feina. Pel que fa als accidents mortals, es van mantenir en 69 en jornada laboral més 16 in itinere, amb un total de 85. Del total, un 70,2% dels accidents laborals amb baixa a Catalunya es van registrar a Barcelona i l’àrea metropolitana.

    L’informe de la UGT posa el focus en l’evolució dels accidents laborals, que han registrat un augmentat d’un 41,52% des del 2013, mentre que els accidents mortals han passat de 50 a 69 en nou anys, una “tendència ascendent” i “preocupant” afirmen des del sindicat.

    Més recursos i una reforma legislativa

    Des dels sindicats reivindiquen la implementació i el desenvolupament de l’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2021-2026 per aconseguir una millora de les condicions de seguretat i una reducció de la sinistralitat laboral. També reclamen reformes legislatives com és la modificació de la llei de prevenció de riscos laborals per adaptar-la a les noves realitats del mercat laboral i integrar una perspectiva de gènere.

    També reclamen ampliar els recursos de les administracions competents com la Inspecció de Treball i que part dels diners recaptats en sancions per incompliment en la prevenció de riscos laborals repercuteixi en activitats de prevenció.

    En matèria de salut laboral proposen actualitzar el quadre de malalties professionals (Reial decret 1299/2006) per incorporar les patologies mentals i millorar el sistema de gestió de mútues. A més, des de CCOO defensen “la creació d’un sistema que penalitzi les empreses que no compleixin amb uns requisits i unes ràtios mínimes en la prevenció de riscos laborals, per tal que es compensi el cost que suposen els danys que produeixen al sistema públic de salut”. Reclamen a la patronal un major compromís amb una aposta decidida per impulsar la Comissió Tècnica en Salut Laboral del Tribunal Laboral de Catalunya, un servei per a l’orientació tècnica en la solució negociada als conflictes.

  • Ciutadania més científica

    La pandèmia de covid-19 ha estat un succés de tal magnitud social i científica que bé podria haver deixat alguna empremta en la relació dels ciutadans amb la ciència. No en va, la societat sencera va estar exposada durant llargs mesos a una allau d’informació científica i va assistir a través dels mitjans a un seminari global sobre epidemiologia i com se sap si un tractament funciona. Fins a quin punt aquesta experiència ha millorat l’actitud i el pensament científic?

    La Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) porta prenent el pols científic de la ciutadania des del 2002 i podria aportar algunes claus amb les seves 11 enquestes biennals de percepció social de la ciència. Els resultats de la darrera, la del 2022, mostren que gairebé la meitat dels entrevistats manifesta un pensament científic quan se’ls pregunta quin mètode és més eficaç per estudiar l’eficàcia d’un medicament. El 45,3%, davant del 32,7% a l’enquesta del 2020, marca la resposta correcta entre quatre opcions («Administrar el fàrmac a uns pacients, però no a altres, i comparar què passa amb els dos grups»), un augment significatiu que probablement està relacionat amb la informació difosa durant la pandèmia.

    També podria tenir relació que el principal benefici de la ciència reconegut pels ciutadans sigui «fer front a les malalties i epidèmies», secundat pel 69,7%, per davant de «millorar la qualitat de vida a la societat» (59, 4%) i «contribuir a la conservació del medi ambient i la natura» (41,3%). A més, a l’última enquesta s’ha registrat el percentatge més alt (64,4%) de persones que pensen que els beneficis de la ciència i la tecnologia són més grans que els perjudicis, i es manté un alt nivell de confiança a les vacunes, amb percentatges superiors al 80%, tant a l’enquesta de 2022 com a la de 2020.

    Amb tot, dues dècades i una pandèmia entremig no són temps ni circumstància suficients per observar grans canvis. L’última enquesta mostra que la ciència interessa molt o força gairebé la meitat de la població espanyola (47,2%), però no tant com el medi ambient (49,4%), el cinema, l’art i la cultura (56, 1%), la medicina i la salut (57,2%) i l’alimentació i el consum (62,6%). Però això és el que diuen els enquestats quan se’ls pregunta pel seu interès per certs temes. Si se’ls pregunta obertament sobre els tres assumptes informatius que més els interessen, només el 12,5% dels enquestats recorden la ciència i la tecnologia, un percentatge que va pujar des del 2004 (6,9%) al seu pic més alt el 2018 (16,3%), curiosament a la darrera enquesta realitzada abans de la pandèmia.

    Tot i que l’enquesta no permet aprofundir qüestions sobre l’actitud i el pensament científics, sí que mostra que gairebé tres quartes parts dels enquestats (72,4%) reconeixen un aspecte important com és el caràcter provisional de les troballes científiques. Pel que fa al compromís de la ciutadania amb la ciència, la majoria de la població (60,3%) no està interessada a involucrar-se en la presa de decisions sobre qüestions científiques, si bé aquest percentatge ha millorat respecte al d’enquestes anteriors (62, 0% a la de 2018 i 64,5% a la de 2020). Un 14% dels ciutadans ja participa d’alguna manera en la presa de decisions científiques (enfront del 9,4% el 2020), però queda clarament molt de marge de millora. I és que la ciència és una aventura col·lectiva que pot aportar molt en àmbits no convencionals (decisions educatives, polítiques, etc.) i que sortiria reforçada amb una major participació dels no científics.

  • Ja et trobem a faltar, Pep

    A les terribles retallades a la sanitat pública del 2010 d’en Boi Ruiz i convergència els hi hem d’agrair dos grans èxits. Un que molts activistes de diferents organitzacions i moviments socials confluíssim, ens coneguéssim, aprenguéssim molt de les experiències alienes, treballéssim en xarxa… I a poc a poc s’anés construint una camaraderia entranyable. I com a conseqüència quelcom inèdit, la unió de la gran majoria d’organitzacions i plataformes que lluiten per la defensa de la sanitat pública, primer en la Plataforma pel Dret a la Salut i posteriorment en la Marea Blanca de Catalunya.

    El Pep Martí, recentment jubilat de la seva activitat com a traumatòleg, hi participava de forma discreta com membre del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) aportant-nos als altres activistes serenor, coneixement i experiència. En poc temps i per la seva capacitat de treball i de consens va anar esdevenint un element cabdal, un pal de paller d’aquests moviments unitaris.

    Premi en l’excel·lència professional pel Col·legi de Metges, director mèdic de Vall d’Hebron, activista compromès amb la sanitat pública i la salut en el seu sentit més holístic i global, impulsor d’estudis i plataformes en defensa de la qualitat ambiental i especialment de l’aire, articulista prolífic, veí implicat al barri de gràcia i a Barcelona en Comú, assessor del grup parlamentari dels comuns la darrera dècada…

    Hem tingut la immensa sort dels darrers quasi quinze anys de somiar amb tu la Sanitat Pública que Catalunya i tota la ciutadania mereix. Amb molta paciència, múltiples reunions i trobades. Aprenent moltíssim i treballant de valent en múltiples versions de propostes i documents, amb molta «escolta, seny i ciència» però sense pausa.

    Encara fa uns dies amb vuitanta anys i la seva tenacitat i optimisme ens contagiava il·lusió en un curs del CAPS d’alt nivell i gratuït que havies organitzat per formar a activistes en com participar de manera constructiva i efectiva per aconseguir millores en la salut individual, comunitària i global. Quasi res! Descobrint, tot dinant un senzill menú d’hospital, que sent cirurgià i traumatòleg la teva tesi doctoral era de participació ciutadana en la salut… Que estaves col·laborant amb una tesi d’història del sistema sanitari públic de Catalunya… O que havies fet de pèrit mèdic en els judicis contra la central de Cercs, defensant les persones afectades per la contaminació… O les múltiples xerrades sobre salut i medi ambient que havies estat fent arreu…

    Un imprescindible invisible. Un referent. Una sort per nosaltres, per les nostres organitzacions i pel país haver pogut gaudir de la teva expertesa, la teva humilitat, generositat, compromís i tracte afable.

    Ja et trobem a faltar, Pep.

    Una abraçada ben gran, i a tota la família i estimats.

  • Prova pilot de suport a pacients crònics a través de la tecnologia

    La dispersió territorial de centres sanitaris i la manca de professionals de la salut en diferents àrees del territori planteja la necessitat de crear i coordinar alternatives que garanteixin l’atenció, malgrat la distància dels pacients. A la comarca del Bages varen pensar que la tecnologia podria ajudar a fer-ho i, aprofitant la convocatòria de projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT) de l’any 2019, diverses entitats es van unir per treballar junts en una eina que faciliti l’atenció dels pacients malgrat el context. Els PECT són iniciatives impulsades pels agents del territori i liderades per les entitats públiques locals de Catalunya (ajuntaments, consells comarcals i diputacions provincials), que articulen projectes amb operacions i actuacions per a la transformació econòmica del territori, i que tenen un fort component d’innovació.

    La comarca del Bages és una de les comarques de Catalunya amb més alt índex d’envelliment i, per tant, també registra un important nombre de persones amb patologies cròniques. I, tal com explica la cap de la Unitat de Recerca i Innovació de la Fundació Althaia, Gemma Cuberas, “cal tenir en compte que una persona amb patologies cròniques fa un ús més elevat dels recursos del sistema sanitari, ja sigui a l’atenció primària, l’especialitzada i el sociosanitari”. Abordar, doncs, el repte de millorar l’atenció de persones amb patologies cròniques a la comarca del Bages va ser el punt de partida, com afegeix Cuberas, per les seves molt avantatjoses característiques per a propiciar un bon acompanyament de projectes centrats en la innovació en salut i garantir el seu èxit i aplicació a d’altres territoris.

    L’Ajuntament de Manresa, Sant Andreu Salut, la Fundació Althaia, Eurecat, l’Institut Català de la Salut (ICS) —a través de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IdiapJGol)— la Fundació Universitària del Bages (FUB) i la Fundació Ampans van començar a treballar diferents projectes en el marc dels PECT. I, en concret la Fundació Althaia i Eurecat varen apostar per crear una eina de suport a pacients crònics. “És una aplicació de medicina personalitzada en la qual el pacient visualitza les activitats de seguiment a realitzar de manera molt senzilla, i que han estat encomanades i supervisades per l’equip clínic a través l’aplicació web de la plataforma. El sistema és capaç, no només de monitorar l’adherència dels usuaris al tractament a través de qüestionaris, sinó també de tenir en compte variables de seguiment basades en informació recollida per sistemes de dispositius electrònics portables”. Ho explica el director de la Unitat de Salut Digital d’Eurecat, David Marí, que detalla també que “els professionals sanitaris disposen d’una aplicació web pròpia per avaluar, prescriure i fer el seguiment dels pacients de manera integrada al sistema d’informació clínica hospitalària. I, d’altra banda, aquesta plataforma usa la tecnologia d’una plataforma que realitza recomanacions personalitzades a partir d’un sistema avançat de suggeriments basat en Intel·ligència Artificial (IA), que analitza de manera continua les dades dels usuaris per a poder oferir recomanacions a mida a través de l’app i així empoderar el pacient per tenir cura de la seva salut”.

    Premisses

    Els promotors de la iniciativa partien de la hipòtesi que l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) podrien contribuir a promoure una millor relació entre el pacient i els professionals, així com a una major coordinació entre professionals. Tenien molt en compte que, “si bé és cert que el contacte amb el pacient constitueix la base de l’acte assistencial (tant del metge com de la infermera) i, per tant, és insubstituïble en les fases més agudes de la malaltia, també és cert que alguns pacients (i els seus cuidadors), correctament diagnosticats poden mantenir-se estables des de la seva llar gràcies a l’ús de les TICS. Amb tot aquest marc, es va plantejar un projecte que donés resposta al repte detectat i que al mateix moment estigués lligat al creixement econòmic del territori basat en l’expertesa de les entitats participants”, argumenta Gemma Cuberas.

    Salut mental i cardiologia varen ser els dos àmbits triats per a definir els camps d’interacció de l’aplicació amb els pacients, amb la idea de poder-ho fer en un futur amb altres especialitats medico-sanitàries. Segons explica la psicòloga, sotsdirectora de la Càtedra de Salut Mental de la Universitat de Vic (UVIC-UCC) i Althaia, Gemma Prat, van estar uns tres mesos treballant conjuntament amb el centre tecnològic Eurecat especificant el que necessitaven. “Els desenvolupadors de l’aplicació, informàtics, van tenir en compte dades obtingudes de persones ateses pels equips de salut mental, més els nostres criteris”, afirma Prat.

    Dues finalitats importants són les que persegueix l’aplicació, en el cas de pacients amb problemes de salut mental d’alta gravetat, persones amb trastorn sever amb comorbiditat, que són malalties cròniques i complexes. Per una banda, el maneig de la simptomatologia, la integració del seu tractament en la seva vida diària. Això s’acompanya ajudant-lo a gestionar la medicació, recordant-li les visites mèdiques, preguntant o demanant.-li que puntuï com se sent. I l’altra finalitat és aprofitar el contacte amb el pacient a través de l’app per englobar tot el referent a la seva salut global. Com explica la psicòloga Gemma Prat, “en el cas que la persona que monitorem també tingui una patologia més orgànica, com hipertensió, diabetis, que es porta des d’Atenció Primària, també ens coordinem amb els seus referents allà que, gràcies a la mateixa aplicació, podran controlar si el pacient camina o la dieta que fa. Al mateix temps, també se li recorden al pacient altres visites que té anotades a la seva agenda”. L’aplicació porta incorporada una polsera que mesura el moviment i la son, si es descansa o no, conté moltes variables que poden ajudar la persona. I, segons les respostes, es poden generar alarmes que reben els professionals sanitaris.

    La investigació sobre la usabilitat de l’eina, si és fàcil, si agrada, si funciona bé, és el que ara mateix s’està provant. Es va començar a fer servir el mes de setembre passat i fins al proper setembre no s’espera tenir resultats. Les dues hipòtesis per esbrinar la validesa de l’app són: Si és possible utilitzar una eina digital de monitorització de pacients crònics que es pugui aplicar a diferents casos d’ús (en aquest primer cas, en salut mental severa i rehabilitació cardíaca). I si els pacients tenen un coneixement suficient de la tecnologia per estendre l’abast dels serveis clínics a l’àmbit domiciliari.

    El més innovador, segons explica la Gemma Prat, és que l’aplicació incorpora un sistema automàtic de resposta a preguntes personalitzades i fa suggeriments. “Per exemple, si li dic que estic trista o tinc l’ànim baixa, em recomana accions que m’anirà bé fer. També, fent determinades consultes, l’aplicació enllaça amb pàgines contrastades amb evidència científica. Tot això és el que ara estem provant”. Ho fan, de moment, amb una quinzena de pacients de salut mental, amb idea d’arribar a la trentena. L’aplicació està pensada per a poblacions molt específiques, com són, en el cas de la salut mental, pacients que conviuen amb l’esquizofrènia, o la bipolaritat i sempre en coordinació amb l’Atenció Primària per valorar altres patologies que puguin tenir també.

    En el cas de la rehabilitació cardíaca, Althaia ja compta amb un programa molt treballat, per exemple en casos d’atac de cor. A l’hospital expliquen al pacient i cuidadors com fer la rehabilitació, la fisioteràpia respiratòria, quins esports i amb quina intensitat realitzar, i se’n fa el seguiment. És un àmbit en el qual s’ha fet ja molta recerca. Ara bé, fora de l’hospital, un cop el pacient ja és a casa i se li fa el seguiment des de Primària, és on amb aquesta aplicació es vol mirar d’aconseguir més adherència als tractaments, el maneig de la pròpia malaltia per part del mateix pacient.

    En aquesta primera fase, doncs, s’acabaran de detectar codificacions a fer i també la satisfacció i observacions dels usuaris, tant pacients, com dels professionals sanitaris. En una segona fase, es valorarà l’eficàcia de l’eina. Mitjançant un assaig clínic, s’avaluarà l’adherència a la intervenció, així com els resultats pel que fa al manteniment de l’estat de salut dels usuaris i possible reducció de complicacions associades a descompensacions. A partir de la configuració de dos grups d’estudi, els que tindran l’aplicació i els que no, es calcularà l’estadística de cada dada a valorar. “Si veiem que funciona, es posarà a disposició de les persones en la pràctica clínica diària”, apunta Gemma Prat. Tot això ha de passar prèviament l’aprovació del corresponent comitè d’ètica, que avalua que el projecte assegurant que compleix els requeriments ètics, metodològics i legals necessaris.

    Com exposa la cap de la Unitat de Recerca i Innovació d’Althaia, creuen que “l’eina pot contribuir en el canvi de paradigma de l’atenció al pacient, ajudant a fer passos endavant en la transformació del nostre sistema de salut cap a una atenció més integrada i continuada”. I sempre precisant que “l’atenció no presencial no ha de substituir la presencial, sinó que ha de reforçar el seguiment i potenciar la proximitat entre pacient i professional a través de les noves tecnologies. Eines com la nostra han d’ajudar a empoderar i corresponsabilitzar el pacient en el seu procés de salut”.

    No és la primera experiència d’innovació tecnològica en mans d’Althaia. Cuberas explica que des de fa anys, la Fundació Althaia de Manresa fa una aposta decidida per l’ús de les noves tecnologies que permetin apropar institució, professionals i pacients. La institució va ser pionera amb la creació de l’app Pukono, adreçada a pacients amb patologies nefrològiques. Per altra banda, fa 6 anys que vam posar en funcionament una aplicació per a ús general que facilita informació sobre diferents malalties als usuaris, permet consultar i gestionar consultes i proves, així com fer seguiment de les intervencions quirúrgiques de familiars amb l’objectiu de connectar la tasca dels professionals amb la ciutadania.

    Pressupost per a l’actual projecte

    Segons puntualitza la responsable de la Unitat de Recerca i Innovació d’Althaia, Gemma Cuberas, el projecte compta amb finançament provinent de la convocatòria de projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT). En aquesta convocatòria s’ha concedit un import de 2.762.752 euros i una subvenció d’1.381.376 euros, procedent de la Generalitat de Catalunya. Amb el nom de PECT Bages, ha estat impulsat per un partenariat de set entitats sòcies —que són les que reben finançament per executar accions concretes—, més quatre entitats col·laboradores, que donen suport a la proposta. Les entitats sòcies són l’Ajuntament de Manresa, Sant Andreu Salut, la Fundació Althaia, Eurecat, l’Institut Català de la Salut (ICS) —a través de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol— la Fundació Universitària del Bages (FUB) i la Fundació Ampans. Hi col·laboren el Consell Comarcal del Bages, la Unió Consorci Formació, l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa i la Fundació TIC Salut Social.

    Amb el paraigües del PECT Bages, doncs, aquestes entitats estan desenvolupant diferents actuacions amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i afavorir la inclusió social de les persones amb dependència i malalties cròniques d’aquesta comarca de la Catalunya Central.

  • Cinc llibres al voltant de la salut per regalar(-se) aquest Sant Jordi

    La Sanitat a la Cruïlla post-COVID (Profit Editorial, 2023)

    Tres anys després de publicar una obra sobre el finançament i la governança, el Cercle de Salut presenta “La Sanitat a la Cruïlla post-COVID“ (Profit Editorial. 2023), un llibre que, partint del model català,  té com a objectiu donar a conèixer a fons els àmbits de millora en finançament, organització i gestió d’una Sanitat que, al món desenvolupat, es troba clarament en una cruïlla postpandèmia. El llibre és un treball conjunt de tres experts; Vicente Ortún cofundador del CRES i catedràtic d’Economia i Empresa de la UPF; Ricard Meneu, metge, doctor en economia i vicepresident de la Fundación Instituto de Investigación en Servicios de Salud de València, i Rosa Urbanos, catedràtica d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid.

    Els autors del llibre expliquen que en els últims anys s’han “aguditzat alguns problemes clàssics” del nostre sistema de salut, “estructurals i que venen de lluny”. Alguns son, entre d’altres, “l’excessiu centrisme hospitalari, una atenció primària anquilosada i necessitada (entre altres coses) de més capacitat de resolució, i una salut pública pràcticament ignorada”, cosa que manté marginat l’abordatge poblacional dels problemes de salut i tendeix a aprofundir en la hipermedicalització. Ambdós autors han coincidit en que “passada la pandèmia som a una cruïlla on ens trobem amb un bon Sistema Nacional de Salut que cada cop té un pitjor pronòstic”.

    Desmorir: una reflexión sobre la enfermedad en un mundo capitalista (Sexto Piso, 2021)

    La poeta estatunidenca Anne Boyer va ser diagnosticada amb 41 anys d’un càncer de mama triple negatiu de pronòstic greu que requeria un tractament molt agressiu. «Va ser una experiència d’enfrontar-me a la mort, però a més vaig haver d’aprendre de l’estructura política, econòmica i social que general la malaltia en el món contemporani», explicava en una entrevista a La Sexta l’autora del llibre.

    A partir de l’autonarració de la seva experiència, Boyer planteja com l’individual pot ser universal, i és que la seva malaltia la va portar a recapacitar sobre la mortalitat i les polítiques de gènere relacionades amb la salut. Després del seu tractament en el sistema sanitari estatunidenc, Boyer reflexiona sobre la malaltia i la salut en la nostra societat, abordant temes com l’experiència corporal i mental del dolor, la proliferació de xerraires i oportunistes, l’abús de les farmacèutiques, el cinisme polític en el debat de sanitat pública versus privada, i, en definitiva, la hipocresia que embolica la indústria de la salut en el nostre món. Aquest llibre va guanyar el premi Pulitzer de No-Ficció l’any 2020.

    Malestamos (Capitán Swing, 2022)

    Marta Carmona  és psiquiatra a un centre de salut mental. Té un màster en estudis feministes, és membre del col·lectiu Silesia, que combat les desigualtats socials en salut, i forma part de la junta directiva de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) i de l’Associació Madrilenya de Salut Mental (AMSM). Ha escrit el llibre ‘Malestamos’, juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    L’autora del llibre, en entrevista per a Catalunya Plural, explica que “al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast”. Reflexionen sobre ansietat, malestar col·lectiu, i salut mental, especialment la dels joves: “abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit”, declara la psiquiatra.

    Maternitat Invisible (Pol·len edicions, 2023)

    Parlar del dol gestacional encara continua sent un tema que incomoda i neguiteja. Aportar obres que plantegin aquesta temàtica és necessari en una societat que, cada cop més, abraça els tabús i els temes silenciats.

    El format de l’obra ajuda a integrar la realitat de les pèrdues gestacionals des d’una perspectiva lleugera i plena d’esperança. Elisenda Pascual i Martí, psicòloga perinatal, reflexa amb cada estrofa el procés intern que ha travessat en el camí de processar cada un dels dols, acompanyat amb il·lustracions d’Alba Falgarona, més coneguda com a «Wäwä«. Això ofereix un alè d’acompanyament a altres dones que han viscut, o ho estan fent, una pèrdua gestacional.

    Està escrit en un format de poesia narrativa que, gràcies a l’ús de la metàfora, permet descriure allò que sovint no té paraules. El llibre va adreçat a tota persona que tingui la sensibilitat suficient per comprendre que la mort és inherent a la Vida: Maternitat Invisible pretén ser, en el profund, una oda a les mares que ningú veu, però que han gestat i, de vegades, parit abans d’hora els seus infants.

    Psicoterapia queer (Bellaterra Edicions, 2023)

    L’assaig d’Ismael Cerón, psicòleg sanitari i psicoterapeuta, arranca amb tota una declaració d’intencions: «aquest llibre neix del desig de trobar, en l’àmbit de la psicoteràpia, una manera d’acompanyar i intervenir professionalment des d’una perspectiva no cis heteropatriarcal». L’autor posa en valor una psicoteràpia que emfatitza una anàlisi psico-sociopolític, interseccional i queer per a prendre consciència dels diferents sistemes d’opressió (masclisme, LGTBIQ+fòbia, misogínia, racisme, classisme, grassofòbia i capacitisme) que configuren les nostres subjectivitats i identificacions.

    La psicoteràpia queer no es limita a posar en pràctica sabers associats al món de la psicologia o la psicoanàlisi crítica, sinó que es nodreix de diferents àrees de coneixement com la filosofia, l’educació o la sociologia.