La comissió d’Interior del Parlament ha donat llum verda aquest dimecres als Mossos d’Esquadra per disparar pistoles elèctriques, també conegudes com Taser pel nom d’una de les empreses que les comercialitza. A l’espera que la conselleria d’Interior redacti el reglament que definirà el seu ús, Junts pel Sí, el PP i Ciutadans han avalat que els Mossos puguin disparar Taser per reduir persones intoxicades per l’alcohol o altres drogues així com contra malalts mentals en el marc d’un ús ampli fins i tot en supòsits vetats per l’ONU o el Consell d’Europa.
Precisament el fet que es pugui disparar contra malalts mentals ha aixecat les alarmes de les entitats de salut mental, que han lamentat aquest dijous l’ús policial de les pistoles elèctriques. Segons expressen en un comunicat, la notícia «torna a alimentar el fals mite que associa trastorn mental i violència, un dels que més impedeix la inclusió d’aquestes persones en la societat».
En aquest sentit, Salut Mental Catalunya (SMC), l’aliança entre la Federació Salut Mental Catalunya i AMMFEINA Salut Mental Catalunya, la Federació Veus (Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en 1a persona) i Obertament (la campanya de lluita contra l’estigma i la discriminació en salut mental) retreuen als diputats que no hagin vetllat per la defensa dels drets de les persones amb trastorn mental.
I és que l’estigma al voltant de la suposada actitud violenta de les persones amb un trastorn o una malaltia mental, un mite que asseguren des de les entitats que és fals, és una de les principals barreres que s’intenta trencar des d’aquest col·lectiu. «Mentre les persones amb trastorn mental s’esforcen dia a dia per eradicar els falsos mites vinculats al trastorn mental, el principal topall per a la seva plena inclusió, i per dur una vida plenament sense discriminació, els màxims representants de la ciutadania del país han tirat per terra els seus esforços», asseguren.
Precisament amb l’objectiu de trencar amb l’estigma el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’entitat Obertament i el Departament de Salut avisaven al setembre, coincidint amb la presentació d’un document, que parlar de les persones amb diagnòstics de salut mental com a violentes, perilloses o imprevisibles és un error ja que les persones amb un trastorn mental no són més violentes que la resta de les que integren la societat. Ho demostren també estudis com el publicat l’any 2011 per la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, que posa sobre la taula xifres que desmunten aquest mite. «La proporció de violència social atribuïble a les malalties mentals és en termes absoluts molt baixa. El diagnòstic de malaltia mental greu no es pot considerar aïlladament com un predictor de conductes violentes sense considerar altres factors de risc», recull l’estudi.
La menstruació és un procés natural pel qual passen la majoria de les dones. No obstant això, a causa del estigma i els tabús que envolten a aquest procés biològic, moltes dones i nenes s’han d’enfrontar a serioses complicacions a l’hora de gestionar els seus períodes, especialment aquelles que viuen en regions empobrides.
En molts països del Tercer Món o en situació de conflicte hi ha un bon nombre de nenes i dones que no es poden permetre un adequada gestió de la seva menstruació i recorren a solucions menys eficaces com la utilització de draps de tela per bregar amb els seus períodes. Però la utilització d’aquest tipus de recursos requereix aigua, temps i privacitat, una mica del que no sempre disposen.
Aquesta situació que es veu agreujada quan aquestes dones es veuen obligades a viatjar a altres països o es troben en camps de refugiats. Segons han denunciat diverses organitzacions, sovint aquestes instal·lacions no tenen unes condicions de neteja mínimes que permetin a les dones gestionar els seus períodes de forma higiènica i segura, el que augmenta el risc de contraure malalties infeccioses o de patir agressions.
Una investigació realitzada el 2014 sobre 452 refugiades sirianes al Líban, amb edats compreses entre els 18 i els 45 anys, va determinar que el 53,5% havien tingut irregularitats menstruals, el 51,6% van patir dolor pèlvic sever i el 53,3 % es van veure afectades per infeccions del tracte reproductiu. En una altra investigació similar, portada a terme en camps de desplaçats a Uganda, es van observar resultats similars, a causa de la manca de recursos per a una adequada higiene menstrual.
Conscients d’aquesta realitat, el Comitè Internacional de Rescat (IRC, per les sigles en anglès) i la Universitat de Columbia han iniciat un programa d’investigació per analitzar les necessitats menstruals que poden sorgir en cas d’emergència humanitària, ja que «fins a la data, cap agència humanitària ha desenvolupat i provat un programa per a la gestió d’higiene menstrual «, van assegurar en la presentació del projecte.
Aigua potable, educació i privacitat
L’objectiu principal del programa és el de desenvolupar uns kits d’higiene menstrual que siguin acceptats com un element d’ajuda humanitària estàndard i que s’incloguin en els catàlegs d’emergències de les principals organitzacions que presten atenció a emergències humanitàries, com la Creu Roja i la mitja Lluna Roja.
Els investigadors també destaquen que cal tenir unes «infraestructures de sanejament sensibles al gènere», el que inclouria latrines privades, netes i segures, amb un subministrament d’aigua a prop per poder rentar-se les mans i banyar-se. En alguns camps, per exemple, els contenidors per tirar les compreses són lluny dels banys i a la vista de tot el campament. Així que moltes dones recorren a alternatives menys higièniques o opten per netejar-se a altes hores de la nit.
Des del programa de l’IRC i la xarxa d’investigació humanitària Elrha insisteixen que no cal oblidar que la menstruació és un tema tabú en moltes cultures i ha de ser tractat amb sensibilitat. «Les percepcions culturals de la menstruació i les seves implicacions en les intervencions no han de ser ignorades, sinó enteses i ateses adequadament». Per exemple, moltes dones consideren inacceptable utilitzar les copes menstruals, amb la qual cosa cal plantejar alternatives que siguin més fàcilment acceptades.
L’educació menstrual és fonamental
Per tant, els programes de salut menstrual no han de consistir únicament en oferir kits d’higiene personal i en adequar les infraestructures, sinó que han de ser complementats amb una millora en l’educació sexual i reproductiva dins dels camps.
L’educació sobre la menstruació és essencial perquè les dones i les nenes aconsegueixin una millor higiene i sàpiguen quan han de buscar ajuda mèdica. A més, des del programa de l’IRC s’insisteix que «els nens no han de ser exclosos de l’educació menstrual, ja que un augment en la seva comprensió ajudaria a reduir la vergonya i l’exclusió de les nenes i les dones durant el període».
Si se li pregunta per l’assistència sanitària a un migrant que va fugir del seu país, que va viure de la caritat i de les restes, i després va grimpar una tanca eriçada de sis metres abans d’esquivar els agents de la Guàrdia Civil, probablement s’encongeixi d’espatlles. Pocs dels que arriben a Ceuta i Melilla són conscients de la cobertura mèdica a què tenen dret perquè, fins a la seva arribada, les seves prioritats han estat unes altres. I quan aconsegueixen arribar a Europa, la informació que se’ls ofereix és escassa i incompleta.
«No he parlat de la meva salut en els vuit mesos que fa que sóc aquí», explica Jamal (nom fictici), un marroquí demandant d’asil que resideix al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. Com a peticionari d’asil té dret a la mateixa assistència que els espanyols i a la targeta sanitària, però ell d’això no en sap res. El CETI subcontracta el servei mèdic amb Eulen i el d’infermeria amb Creu Roja, i realitza una revisió mèdica als nous residents. Després ningú els explica els resultats, segons asseveren diversos d’ells.
Médicos del Mundo ha detectat un important desconeixement entre els migrants que arriben a Melilla i, per pal·liar-ho, han llançat un projecte basat en la difusió de la llista de drets sanitaris que els immigrants en situació irregular tenen en funció del lloc pel qual passen en la seva ruta migratòria. En alguns dels casos localitzats a Melilla, les traves a l’accés al sistema sanitari van poder derivar en un risc de salut pública.
«Ja no fumo», anuncia somrient un jove marroquí habitual dels carrers de Melilla, abans d’explicar per què: acaba de superar una tuberculosi. Va conviure durant setmanes amb la malaltia i altres nois en una casa abandonada fins que el seu cas va ser detectat per la responsable del programa de Médicos del Mundo i el noi va ser ingressat a l’hospital. L’ONG ha detectat un altre cas d’aquestes característiques recentment.
«La falta d’informació constitueix una de les principals barreres per a accedir a l’atenció sanitària», asseguren des de Médicos del Mundo. L’objectiu és que els migrants i els sol·licitants d’asil que arriben a la Unió Europea puguin accedir a l’atenció primària i preventiva i pal·liar aquest dèficit d’informació. «Consisteix en oferir una informació clara i veraç de quina és la situació sanitària de la persona i quines són les barreres d’accés al sistema sanitari en aquesta ciutat o a les que vagi passant», resumeix Carmen Zamora, coordinadora del projecte per a Médicos del Mundo.
Alhora, els que estiguin interessats omplen un passaport sanitari, un document extraoficial, confidencial i d’ús estrictament personal amb el qual facilitar la tasca del personal mèdic que els atendrà en el seu periple europeu. El programa s’executa en cinc ciutats espanyoles: Madrid, València, Las Palmas, Màlaga i Melilla.
Ahmed: «Em diuen que no em passa res»
L’Ahmed (nom fictici) és un altre exemple del desconeixement i de les seves possibles conseqüències. «No em sento bé. Aquí no faig res: em llevo, menjo, fumo, dormo», es queixa. És algerià, té 30 anys i també resident al CETI. L’Ahmed diu que el persegueixen al seu país per ser cristià, així que va demanar asil fa gairebé un any. «Jo era mecànic. Treballava i guanyava prou. Estava bé a Algèria. Però em va passar això», relata abans d’ensenyar cicatrius a la barbeta i braços, rastre de les pallisses que va patir per la seva religió.
Assegura que ha demanat visitar un psicòleg, i que a Algèria prenia unes pastilles dues vegades per setmana: «Aquí he preguntat, però em diuen que no em passa res». Té dret a una targeta sanitària i podria demanar una cita al marge dels serveis del CETI, però no ho sap, així que Médicos del Mundo l’acompanyarà un parell de dies després a demanar la seva documentació.
Com altres al CETI, l’Ahmed està desesperat pel bloqueig del seu expedient i es planteja fugir a la Península com a polissó. «Saps què passa si aconsegueixes fer el riski?», Li pregunten. Si ho aconsegueix es convertirà en un immigrant irregular i, segons el Reial Decret 16/2012, no tindrà dret a que li curin el quist que té al coll, ni al fet que un psicòleg l’atengui, encara que la seva aplicació difereix en funció de les comunitats autònomes. Tampoc no ho sabia.
Hi ha una imatge que descriu gràficament aquesta desinformació: els subsaharians solen mostrar amb alegria les seves ordres d’expulsió. L’administració els lliura el document coincidint amb el seu trasllat a la Península, de manera que aquest paper simbolitza l’arribada a Europa. No saben què tenen entre mans ni el que vol dir: es quedaran a Espanya si no són repatriats, però seran immigrants en situació irregular, a Espanya o a la resta d’Europa. Ningú els ha dit que aquest paper els exclou del dret a l’assistència sanitària llevat de situacions d’urgència, malaltia greu o assistència en embarassos o parts, ni que els serà pràcticament impossible trobar una feina dins el sistema legal.
Casos de tuberculosi entre els migrants del carrer
A Melilla viuen al carrer desenes de migrants, molts d’ells nens. Són casos d’especial vulnerabilitat. En la major part de les ocasions presenten sarna, papil·lomes, malalties mentals, torçades, ferides o talls. Eviten voluntàriament acudir al metge perquè desconfien: molts creuen que seran denunciats i deportats. En aquests supòsits, l’objectiu del projecte és acompanyar-los. «Ells em veuen i pensen que els vaig a assistir, però la meva funció és informar-los. Després els porto a l’hospital si ho necessiten», explica Ana Medina, la tècnic de Médicos del Mundo que executa el projecte a Melilla.
Són casos al marge del sistema, exclosos per la via dels fets. «Quan estem en un lloc és perquè efectivament hi ha necessitats que no estan sent cobertes», assegura Carmen Zamora. La coordinadora creu que el projecte no supleix la funció de les administracions públiques, sinó que fa visible les seves falles i debilitats: «Creiem que crear xarxes paral·leles no és positiu i que no hem de substituir el sistema. La nostra força està en reivindicar que els serveis públics compleixin amb les seves responsabilitats».
La compareixença va ser sol·licitada per la PSM, però cal destacar que aquesta va tenir el suport de tots els grups parlamentaris. Això ens fa pensar que l’estat de la salut mental de la població comença a ser un tema d’especial interès, i està sortint de les zones fosques i marginals on es trobava durant les dues últimes dècades. Aquest interès no només el manifesten els parlamentaris, sinó també, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona amb la constitució de la Taula de Salut Mental, a través de la qual escolta les preocupacions dels representants d’entitats professionals, de familiars i d’usuaris sobre aquest tema.
Però, què és el que ens preocupa? La PSM ha volgut fer una anàlisi de la situació actual dels serveis especialitzats d’atenció a la salut mental i addiccions i la seva evolució en els anys de restricció pressupostària del govern de la Generalitat a partir de l’any 2010. Evolució que cal interpretar no sols en el vessant quantitatiu, sinó també en les implicacions que tenen sobre la qualitat de l’atenció i del model assistencial subjacent. Ens preocupa doncs, el progressiu deteriorament de la qualitat assistencial.
Efectivament, la qualitat de l’atenció ha resultat greument perjudicada més enllà de què els professionals prioritzin l’ètica de les intervencions terapèutiques per sobre dels recursos disponibles. Les retallades i la dotació insuficient dels recursos han afectat ja el model assistencial, i en aquest sentit, es podria dir que més que retallades han sigut mutilacions del model comunitari necessari d’atenció a la salut mental.
A la xarxa pública de Centres de Salut Mental d’adults (CSMA) s’ha disparat la demanda assistencial: més pacients atesos, amb augment de la proporció de trastorns mentals severs i més casos nous. Més persones ateses i menys professionals per atendre-les comporta menys visites per pacient i any.
En l’àmbit hospitalari ha crescut el nombre dels ingressos, però amb reducció del nombre de dies d’estada. En canvi, i com a conseqüència, s’ha observat un increment en els reingressos 30 dies després de l’alta, fet que apunta a què els pacients estan menys dies ingressats dels que poden necessitar. També cal destacar que hi ha un augment significatiu dels ingressos en unitats de subaguts, que pot atribuir-se a dificultats de seguiment en els serveis ordinaris dels CSMA per part dels seus professionals de referència. I aquest augment de l’activitat assistencial es realitza amb menys recursos. Això vol dir que els professionals fan el que «poden» en lloc de fer el que cal.
Les xifres mostren la situació real: El pressupost global del Departament de Salut dedicat a l’atenció de salut mental i addiccions va ser de 384 M € l’any 2010, i de 350 M € l’any 2014, el que suposa una reducció del 9% i el 4% del pressupost total de Salut. Pel que fa a les set regions sanitàries de Catalunya, les retallades pressupostàries no són homogènies. Oscil·len entre un -4 % per a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre a un -15,5% per a la regió sanitària de Girona. Desconeixem els criteris en què es basen aquestes diferències territorials. La distribució del pressupost per a la salut mental i addiccions té una orientació clarament hospitalària, com la de tot el sistema sanitari català. La partida per a serveis hospitalaris d’aguts, subaguts i crònics és 1,5 vegades més elevada que la dedicada a l’atenció comunitària en els CSMA, els centres de dia i els serveis de rehabilitació.
Cal destacar com a dada positiva que els serveis d’atenció a les drogodependències han rebut un 8% més que l’any 2010. Encara que la considerem «positiva», segurament es deu a què s’ha incrementat l’abús d’alcohol i drogues entre la població. Per contra, els «programes especials», que afecten diversos àmbits com la detecció precoç de la psicosi i el suport a l’atenció primària, són els més afectats, amb una disminució del 22%.
Una anàlisi inicial dels recursos assignats a cada CSMA de la ciutat de Barcelona, agrupats per zones de renda alta, mitjana i baixa, indica uns resultats molt dispars, observant-se importants desigualtats en la dedicació de recursos en el finançament per cada persona atesa. En concret, la mitjana de l’import que el CatSalut destina a les entitats proveïdores de CSMA dels districtes de renda alta és un 42% més elevat que la mitjana dels CSMA de renda baixa. Queda en evidència que les diferències suposen un agreujament de les desigualtats socials i de salut en la població.
És necessari aprofundir en l’estudi d’aquesta situació a Barcelona i valorar si es produeixen les mateixes desigualtats en la resta del país. Caldrà replantejar els criteris de finançament amb més equitat i reforçar l’atenció i els programes específics allà on hi ha més risc i necessitat, segons els determinants de la salut mental reconeguts.
La disminució de recursos i l’augment de l’activitat afecta la qualitat assistencial que poden oferir els serveis especialitzats de salut mental. Això comporta un gran augment de la pressió per als professionals perquè els posa en una situació de vulnerabilitat i risc per a la seva pròpia salut. Aquest tema i l’especial afectació de l’atenció als infants amb problemes de salut mental seran objecte de nous articles.
Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre.
Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.
El magistrat que lidera la investigació sobre el cas Innova, Diego Álvarez de Juan, demana 8 milions d’euros de fiança a la vintena d’investigats (antics imputats) en la peça 1 del cas, que té a veure amb la creació de l’empresa d’investigació nutricional Shirota l’any 2007. Segons la interlocutòria feta pública aquest dimecres i per la qual s’aixeca parcialment el secret d’aquesta peça, es mantenen els investigats per la seva presumpta participació en «delictes de prevaricació, malversació de fons públics i blanqueig de capitals». Entre els investigats hi ha l’exalcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, l’exdirector d’Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut Josep Prat o la llavors directora econòmica i financera de l’hòlding municipal Ester Ventura així com exregidors del PSC, ERC i ICV. Tots ells disposen de termini fins al 30 de setembre per aportar les quantitats sol·licitades.
L’aixecament parcial de la peça correspon concretament a la creació i finançament presumptament delictiu de l’empresa Shirota Functional Foods S.L., presidida per Carles Manté, que havia estat director del Servei Català de la Salut. La investigació es fixa en la constitució per part d’Innova d’aquesta mercantil i també en l’aval que l’Ajuntament de Reus va concedir -a través d’Innova- a Shirota per valor de tres milions d’euros. Aquesta quantitat era la que necessitava una altra empresa, la privada La Morella Nuts, per dur a terme un projecte d’investigació a través del programa CENIT (llançat el 2006 per estimular la cooperació público – privada en investigació industrial) i gaudir d’una subvenció que el Ministeri de Sanitat li havia atorgat.
S’afiança la tesi, segons el magistrat, que Shirota «va ser un instrument que l’Ajuntament de Reus va posar en mans d’una empresa privada [La Morella Nuts] perquè aquesta es beneficiés d’una subvenció pública». A més, l’Ajuntament de Reus ha hagut d’assumir els deutes de la societat privada (Shirota) -ara ja liquidada- després que aquesta fes fallida i per això hi hauria un presumpte delicte de malversació de fons públics.
Segons el jutge, l’aval no complia l’interès públic necessari i la participació d’Innova en la creació de l’empresa Shirota es va fer seguint un procés d’opacitat i sense sotmetre’s a informació pública, ja que segons la llei la fundació o la participació en el capital d’altres societats -com era el cas de Shirota- exigia l’autorització expressa i l’aprovació per part del Ple de l’Ajuntament. «A Innova hi havia un evident interès en que tot es fes en l’opacitat absoluta», s’assegura en la interlocutòria. A més el jutge també afirma que l’objecte social de Shirota -establiment de metodologies pel disseny d’aliments, entre altres- «no és una activitat connexa, complementària ni accessòria de l’objecte social d’Innova». D’altra banda, en el text s’afirma que la participació d’Innova a Shirota s’hauria d’haver limitat en qualsevol cas al finançament del 40% del capital social (i no del 100% com va ser), que és el percentatge de participació municipal en la mercantil.
«Ignorància deliberada dels implicats»
De les declaracions dels investigats, el jutge destaca en la interlocutòria que molts d’ells asseguraven que la Junta General d’Innova – on es va votar la creació de Shirota- i el Ple de l’Ajuntament eren el mateix. Sobre aquesta afirmació el magistrat matisa que tot i que els membres eren els mateixos, «les funcions, els requisits i els efectes de les seves decisions en cada cas són molt diferents». A més, assegura que del seu vot afirmatiu que dóna llum verda a Shirota sorgeixen els motius per a la imputació, «desconeixement palmari i presumptament dolós de la legislació local de la qual eren representants públics, democràticament escollits».
Segons el text, «tots els fets investigats estan informats per una presumpta ignorància deliberada dels implicats que van permetre en l’exercici d’aquesta que diversos milions d’euros sortissin de les arques municipals cap a Shirota amb la finalitat d’acabar engrossint el patrimoni de La Morella Nuts».
El control sobre Innova, «estrangulat pel poder polític»
En aquest sentit apunta a Josep Prat, Ester Ventura i Natalia Torrell així com també Lluís Miquel Pérez com «les figures essencials d’un entramat d’empreses municipals que presumptament estava dissenyat perquè no hi hagués cap tipus de control».
De fet, de les declaracions de l’interventor de l’Ajuntament el jutge dedueix «que les possibilitats de control sobre Innova estaven estrangulades pel poder polític, ja que el volum de l’empresa municipal no es veia correspost amb la dotació dels mitjans humans necessaris a la intervenció de l’Ajuntament». En l’actualitat hi ha 14 peces separades incoades, a més de la peça principal i la suma d’imputats ascendeix a més de 110. La investigació sobre el cas Innova va començar arran d’una denúncia presentada per la CUP de Reus.
Per entendre la que ha liat De Alfonso amb la famosa frase seva ‘Els hi hem destrossat el sistema sanitari’, provocant interpretacions interessades de polítics que, amb diferents dosis d’ignorància i de mala fe, tenen més interès a treure’n partit que a explicar veritats, faríem bé de distingir entre els conceptes de sistema i model sanitari, de sanitat i de salut. D’aquesta última, ningú no n’ha parlat, potser perquè és el concepte més ample i inabastable que hauria de ser l’objectiu de totes les polítiques. Podríem trobar que destrossar un determinat sistema sanitari fos el més favorable per a la salut.
Catalunya, per molt que tingui transferides les competències sanitàries des de 1981, no té un sistema sanitari propi. Hi ha aspectes bàsics, el model de finançament només n’és un, que depenen de l’estat espanyol. Existeix una llei general de sanitat que teòricament condiciona tot l’Estat. Les qüestions relatives a la propietat dels centres construïts per l’antic INP, ara gestionats per l’ICS, i les incidències en el desenvolupament de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) demostren aquesta falta de sobirania necessària per tenir un sistema sanitari propi.
El que va fer Catalunya, desobeint l’esmentada llei general, no només amb el consentiment sinó amb la col·laboració dels partits que han ostentat la dèria espanyolista al llarg dels anys, com ja vaig explicar l’any 2010 en el capítol referent a Catalunya del llibre ¿Por nuestra salud?, va ser crear el seu propi model de gestió, el que sempre s’ha conegut com a model sanitari català. No va ser obstaculitzat perquè era un experiment neoliberal, basat en el model thatcherià, que convenia a totes les elits, a les elits comerciants de sempre i a les noves elits gerencials. Ans al contrari, va ser adaptat i traslladat a l’Estat amb la Llei 15/97 que, com ha criticat sempre CASMadrid, obria la veda de les privatitzacions. Aquí ja teníem el nostre propi model de privatització, fet que no va ser obstacle al total suport de CiU a aquesta llei.
És evident que l’expressió de De Alfonso no només demostra la seva ignorància en aquestes qüestions, sinó que és atrevida perquè el PP només pot estar en contra del sistema o model sanitari que patim per nimietats, pel repartiment del pastís, per l’»y tú más», i hauria fet arribar a De Alfonso un avís, «vigila què destrosses», si no quedés sobreentès que simplement es tractava d’evidenciar que a Catalunya també existeix la corrupció. I si no, que algú ens expliqui quin va ser el pacte entre el Govern de Mariano Rajoy i el nostre Boi Ruiz que permet que els gerents dels nostres consorcis segueixin cobrant per sobre de les possibilitats que els donava l’esmentada LRSAL, per posar un cas.
De Alfonso parlava doncs de model de gestió, no de sistema sanitari, ni molt menys de la sanitat, com li va imputar el representant de JxS en la seva intervenció parlamentària amb evident mala fe, amb una rebequeria que clarament buscava un boc expiatori per a les malifetes sanitàries pròpies. I no en parlem del tuit de la diputada Montserrat Candini que acusava Albano Dante de ser un simple portaveu de l’ara maleït director de l’OAC. Com evidencien les declaracions dels meus amics David Vidal i Albano, ambdues recollides al recent escrit d’aquest últim a Crític, i la intervenció de Benet Salellas al Parlament (minut 5:25), el paper de De Alfonso en la persecució de la corrupció ha estat ínfim i a més ens ha sortit caríssim. Una de les activitats que més m’enorgulleixen és haver treballat conjuntament amb en David i l’Albano en múltiples investigacions i publicacions. Va ser en aquella gloriosa època que vaig construir un gran mapa de relacions que desprèn la pudor del nostre model sanitari.
Preocupant és la reacció dels líders d’ERC en relació a la conspiració de De Alfonso i Fernández Díaz. El candidat Rufián es va fer ressò, massa irreflexivament, de la incitació d’Alfred Bosch a exposar als centres sanitaris la frase de De Alfonso. La iniciativa ignora o contradiu el pensament amplament majoritari, per no dir unànime, entre la gent que lluitem contra les retallades sanitàries i per una sanitat 100% pública que precisament planteja l’abandonament del model sanitari català, un model que ha estat posat seriosament en qüestió després de tants anys de consens amb el mercat relacional (pàg. 18) establert amb la sanitat a Catalunya. Molta d’aquesta gent és la que menysprea el procés d’independència perquè desconfia d’una Catalunya on realment es pugui decidir en tots els àmbits de la vida, del ‘primer la independència i després ja veurem’, perquè veu que les cartes estan marcades.
Hagués tingut més lògica que ERC, en comptes de centrar-se en aquestes confuses referències al sistema sanitari, hagués exigit responsabilitats a CDC pel paper jugat per Germà Gordó, com apunta en Lluc Salellas, tant en el nomenament del director de l’OAC com en la suposada operació per posar Gordó al capdavant del país. I és tant absurd com intranscendent intentar esbrinar si va ser una maniobra seva o de la seva esposa, que li volia regalar la presidència del país. Són aquestes operacions fosques, i no els dubtes raonables que planteja la CUP, les que haurien de fer desconfiar a ERC de la viabilitat del procés, perquè és CDC i no la CUP qui el subordina a interessos bruts.
Llàstima que ERC segueixi ocupada a continuar donant peixet a una CDC moribunda, fins i tot amb concessions que perjudiquen la nostra salut com el nou BCN World, paradigma d’un model de desenvolupament indesitjable per a una Catalunya independent. Llàstima que segueixi atenent els seus compromisos amb els fons de capital risc, creadors de misèria, com demostra el fet que Comín ni tan sols hagi penalitzat encara la multinacional Transport Sanitari de Catalunya, SA, pels seus evidents incompliments, sinó que, ans al contrari, consideri que ha complert amb la transparència exigida pel Parlament amb la patètica «Anàlisi dels resultats inicials del desplegament del Model de transport sanitari integral». O dient, en seu parlamentària, el disbarat que l’ICS no convocarà places per la no aprovació dels pressupostos. Estem veient clarament que Espanya és irreformable, però també que Catalunya serà independent amb transparència o no ho serà.
Jaume Padrós és metge d’Atenció Primària i compagina la seva tasca assistencial amb la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) des del febrer de 2014, quan va ser escollit tot i que ja feia anys que hi estava vinculat. Padrós havia estat també diputat per CiU al Parlament entre 1989 i 1995, període durant el qual va ser ponent de la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya), la llei que va aprovar-se el 1990 i per mitjà del qual es consolidava el sistema de provisió mixta actual. Parlem amb ell sobre temes que estan sobre la taula de l’actualitat, com la remodelació o no del sistema sanitari, el pes de l’atenció primària, la pròrroga pressupostària, les llistes d’espera, les Entitats de Base Associativa (EBA), la formació i la precarietat dels metges o les recents filtracions de les declaracions de l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC).
Fa dos anys i mig que és al capdavant de la presidència del COMB. Quins són a parer seu i també per l’experiència d’aquest temps, els principals reptes o reclams de la comunitat mèdica?
La crisi econòmica, l’ofec financer i el tracte fiscal que està rebent el nostre país posen els serveis públics al límit però el sector privat, l’assegurador, també està en una situació que està patint la crisi. Al sector públic hem patit un 20% de retallades en els pressupostos des del 2010 que es van haver de fer de forma abrupta. Si la població no s’ha vist més ressentida és pel compromís dels professionals, perquè han anteposat sobre el seu compromís ètic la preservació de la qualitat assistencial però sobre la base d’empobrir-se molt més. Els metges d’aquí ja eren els pitjors pagats de la Unió Europea i el que tenim ara és molta precarietat tot i que hi ha poc atur, com mostra un estudi que vam presentar fa unes dies. La meitat dels menors de 45 estan en contractes temporals o precaris, hi ha gent que està fent 30 o 40 contractes anuals. Volem un sistema d’excel·lència però no podem pagant sous indignes. Amb tot aquest no és el principal problema, el principal problema és la manca d’inversions en el sistema públic. Hi ha països que dediquen més recursos del seu PIB a la sanitat pública i tenen sistemes d’avaluació que els fan avançar més. Aquí, en canvi, estem encallats en debats -alguns estèrils- quan el sistema sanitari és el servei públic més ben valorat pels ciutadans.
Amb tot, considera que el sistema sanitari català s’hauria de redefinir en algun sentit? Alguns han posat el debat sobre la taula.
Després de 30 anys és sorprenent i desconcertant el debat sobre redefinir el model. En els països més avançats d’Europa que tenen sistemes universals com el nostre, com Alemanya, Suècia, Noruega… el debat no està en la titularitat dels centres que presten el servei sinó en l’eficiència i els resultats en funció dels centres. Per tant, en el que ens hem de fixar és en com es destinen els serveis públics, com es gasten i quin servei rep el ciutadà. Tot i que estem en una situació millor que molts països i hem avançat amb eines com l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) però hi ha hagut un debat molt contaminat i una intencionalitat de presentar el sistema sanitari català com un sistema corrupte amb disfuncions. Hi havia disfuncions però s’ha guanyat en transparència i en elements d’avaluació i no crec que hi hagi cap servei públic a Espanya que tingui el nivell de control i transparència que té ara el sistema sanitari. Estem tornant a un debat [el del model sanitari català] que en el seu moment, quan es va presentar la LOSC, va aconseguir un consens polític molt gran: des d’ICV, PSC, ERC… i ara paradoxalment tornem 30 anys enrere per discutir sobre la titularitat. El que ens preocupa no és diferent del que preocupa a la societat: la sostenibilitat i la viabilitat del sistema sanitari, sobretot públic.
Com veu el fet de treure de la xarxa pública aquells centres amb ànim de lucre, com per exemple la Clínica del Vallès?
No entenc tant soroll per aquest tema quan en realitat, insisteixo, estem molt preocupats perquè la manca de recursos està generant moltes tensions al sistema. Generar tanta expectativa i tanta pressió sobre el sector sanitari acaba perjudicant els sectors més desfavorits. Quan tens un sistema públic tant al límit el que té recursos econòmics o té una mútua pot buscar-se una alternativa però el que no acaba sent el principal perjudicat, per tant reclamo que hi hagi voluntat de tots els partits polítics perquè es posin d’acord perquè hi hagi més recursos. S’han de col·locar més recursos i consensuar la cartera de serveis per decidir com prioritzar-los.
Durant les retallades a la pública grups com IDC Salud -ara Quirónsalud- han augmentat el seu negoci [segons dades de Metges de Catalunya les contractacions del CatSalut al grup privat IDC van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013]. No sé si podem parlar fins i tot del monopoli d’IDC pel que fa al sector privat.
D’aquest monopoli ja en fa un any i l’únic que ha anat a la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) per denunciar el possible monopoli en el sector privat que suposava l’oferta de llits privats a la ciutat de Barcelona sóc jo, cap mútua, cap patronal, cap partit polític. Dissortadament la Comissió ha dit que aquí no hi ha cap monopoli. El COMB no es ficarà amb això [si s’ha de treure l’afany de lucre], si s’ha de treure s’ha de treure, això que ho decideixin els gestors, però des del COMB diem: avaluem-ho i fem-ho transparent. S’ha d’avaluar l’eficiència, avaluar resultats i veure si és veritat que les coses fetes d’una manera o d’una altra són satisfactòries per al ciutadà i suposen un estalvi. En el cas de l’Hospital Sagrat Cor, per exemple, en el seu moment els sindicats van pressionar la mateixa Generalitat perquè deixés que IDC Salud es comprometés a gestionar-lo.
Des de fa unes setmanes sabem que no tindrem nous pressupostos aquest 2016. El COMB i els altres col·legis de Catalunya van traslladar-li al conseller abans en una reunió mantinguda amb ell que no es podia posar més pressió al sistema si no hi havia més recursos.
Un país que no té pressupostos és una frivolitat, no podem anar generant expectatives de què baixarem les llistes d’espera pagant el que s’està pagant i això se li ha d’explicar al ciutadà. Als països democràtics avançats al ciutadà no se l’infantilitza, se li diu: vostè vol més? Doncs es decideix posar més impostos o reorganitzar les prioritats. Però, per exemple, pel finançament del tractament de l’Hepatitis C la conselleria va haver d’endeutar-se l’any passat. Estem en una situació molt crítica; amb les llistes d’espera per exemple –que és un instrument per regular fluxos que tenen tots els països del món– el problema no és que un senyor estigui un mes en llista d’espera, és si per aquella patologia té sentit que estigui un temps determinat esperant o no. Hi ha fórmules que haurien de ser com a mínim plantejables.
Per alleugerar les llistes?
Per alleugerar les llistes i per millorar el finançament.
Com per exemple?
Hi ha països que han introduït elements de copagament. Jo només dic que se’n parli, no és que hi estigui a favor o en contra. M’estimo tant el sistema sanitari públic que demano que posem tota la imaginació per generar recursos. Malgrat que el sistema sigui universal considero que aquells que tinguin més recursos econòmics potser haurien de pagar més i s’hauria de preservar les persones amb unes rendes més baixes i els malalts crònics. No ho sé, algú ho ha d’estudiar, però hem de buscar fórmules. Alguns s’estan escarrassant per generar recursos i aquí estem en un debat sobre uns centres que representen el 0,3% del pressupost.
Padrós al seu despatx al COMB. / SANDRA LÁZARO
Vostè és metge de família. L’Atenció Primària una de les àrees més castigades per les retallades. Quin paper hauria de jugar la primària els pròxims anys?
Des que vaig acabar la carrera sempre he sentit que ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari però o s’empodera de veritat i es dóna capacitat i eines d’autonomia i autogestió clínica i econòmica als equips professionals o no serà una realitat. Models d’autogestió suposarien un estalvi directe pel ciutadà i es millorarien els mecanismes d’eficiència.
Precisament sobre el model de gestió, un article publicat al diari El País posava el focus de la polèmica sobre les Entitats de Base Associativa (EBA), autogestionades pels professionals, ja que segons l’article «han acabat per ser un gran negoci per un reduït grup de metges».
El model de les EBAs és el model que tenen els anglesos o els danesos, que és organització feta pels professionals que en el cas del nostre país hi ha estudis que mostren que entre els millors sistemes des del punt de vista assistencial, amb un pressupost fix i traçat prèviament està entre els més valorats de Catalunya pels pacients. A més, els professionals estan més contents i és un estalvi per l’erari públic. Hauríem de definir el que és lucre però acceptant que hi havia dos o tres casos en què hi ha pogut haver lucre i genera unes diferències de lucre entre els professionals, com a president del col·legi no puc defensar-ho perquè jo sempre vaig defensar un model de base i d’essència cooperativista en què els professionals han d’estar ben remunerats, no com se’ls paga en alguns llocs de l’administració. Ara jutjarem les EBAs per algun cas? No, però jo ja he dirigit una carta a ACEBA [l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa] per demanar-los-hi la implementació d’un codi de bon govern que eviti aquests tipus de situació. Un model d’EBA suposaria gairebé un estalvi de 1.000 milions d’euros a l’erari públic i amb això potser hauríem evitat les retallades en l’Atenció Primària.
Un altre tema és la reivindicació d’un decret català que reguli la prescripció i l’ús de medicaments per part de les infermeres. Comín ha promès un decret català i s’ha compromès a buscar el consens entre col·lectius, des del COMB hi ha hagut converses en aquest sentit des de llavors?
Moltes, i si aquí no hi ha hagut conflicte és perquè tots hi hem posat seny. Hem posat tot el que està al nostre abast per no generar confrontació i generar bon clima. El posicionament del COMB sempre ha estat trobar elements de consens i de respecte, primer al que ha estat l’evolució del mateix col·lectiu d’infermeria a l’hora de poder dur a terme un tipus d’activitats que els hi són pròpies i que ningú els hi discuteix. Per exemple, que les infermeres puguin prescriure o indicar el material de cures que utilitzen, aquí no hi ha discussió i és desconcertant que no s’hagi fet fins i tot a nivell d’estat. Després hi ha els productes subjectes a prescripció mèdica que no es poden fer de forma aïllada, s’ha de fer en el marc dels equips, no pot ser que tinguem dues línies de prescripció independents. El conseller ara ha avançat un text en el qual crec que ens posarem tots d’acord. Estic convençut que arribarà a bon port.
Respecte als estudis de medicina, alguns metges consideren que s’haurien d’actualitzar i que assignatures residuals com l’empatia o la comunicació o fins i tot l’antropologia social haurien de tenir més pes. Què n’opina?
Nosaltres hem convocat el III Congrés de la professió mèdica i una de les ponències parla de quin és el metge que la societat necessitarà el segle XXI. Només mirem l’aspecte acadèmic, als Estats Units per exemple valoren molt l’entrevista i quines són les inquietuds i les activitats que fa aquell estudiant de medicina. Per exemple, es valora molt l’activitat comunitària i aquí només valorem la nota i això és un gran error. Potser estem descartant un perfil de professional i acceptant un perfil de professionals que no és el metge que necessitem, necessitem un metge que reuneixi coneixement i empatia. A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els hi costa més canviar.
Padrós durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Després que es publiquessin les converses mantingudes entre Daniel de Alfonso i Fernández Díaz vostè va escriure un post al seu blog en què assegura que voler «destrossar» el nostre sistema sanitari és un insult gravíssim i mostra una manca d’ètica total per part de qui el formula i el practica tanmateix no fa referències als casos de corrupció dels quals parla implícitament De Alfonso, com el cas Bagó o Innova.
El cas Innova no és un cas de corrupció sanitària. El cas Bagó, si és cert que el condemnin. El sistema sanitari no se l’ha carregat ningú sortosament. Durant molts anys aquí hi ha hagut una campanya dient que el sistema sanitari era un sistema ple de corrupció i això s’ha dit des d’instàncies de partits polítics, alguns mitjans, etc.
En qualsevol cas la justícia està investigant alguns casos en què hi ha involucrats exalts càrrecs del sistema públic, com en el cas Innova.
Ja, però quantes sentències hi ha? Jo parlo de fets i el que jutjo és que un senyor que ha de lluitar contra el frau i un senyor que és ministre de l’interior es trobin per conspirar. Per mi, que em trenquin la confiança amb els meus pacients i que es carreguin el sistema sanitari català és que és carregar-se el país. Jo si em volgués carregar un país em carregaria el sistema sanitari, que és el que dóna més sentit de progrés, cohesió a la societat. A mi em rebel·la que hi hagi gent que vulgui donar lliçons de què és el que genera més confiança i ho trobo un despropòsit tot plegat. Si hi ha dos o tres casos de corrupció que es depurin responsabilitats però que hi ha hagut gent que ha avesat tot el seu discurs polític i mediàtic en aquests dos o tres casos també és cert. El que jo vaig expressar en el meu blog és el que pensa la immensa majoria dels professionals sanitaris: que s’ha maltractat el sistema, que els polítics han maltractat el sistema. Ha costat molt construir això, així que si hi ha algú que es vulgui carregar el sistema sanitari em tindrà a mi de front com a president del COMB. Ara, el que és greu no és el que tu em preguntes sinó aquests fets.
El seu ‘error’ va ser demanar la targeta sanitària. Els ascendents, majoritàriament gent gran, reagrupats pels seus familiars a Espanya s’enfronten a la següent situació: la Seguretat Social els nega la targeta sanitària perquè considera que haurien d’haver-los exigit una assegurança mèdica per obtenir els papers. Tot i que la justícia (ja en nombroses sentències) ha fallat a favor de les famílies en aquests casos, reconeixent el dret dels afectats a la sanitat pública, la Seguretat Social no ha canviat de criteri. A més, avisa de manera automàtica a Estrangeria perquè revisi els seus permisos després denegar-los l’accés a la sanitat pública. És el que li va passar al pare de Flor, de 82 anys, al qual li han extingit els seus papers. «No m’ho puc creure», diu la filla.
Flor Ángela Jaimes, nascuda a Colòmbia, va venir a Espanya el 2000 i viu al país en situació regular. També té la nacionalitat espanyola, després dels anys que porta aquí. «Els meus dos germanes també la tenen, una viu a Madrid i l’altra, a Pamplona. I el meu germà té la nacionalitat en tràmit», explica la dona. «Els fills estem aquí i els iaios estaven sols. Me’ls havia de portar, la meva mare havia deixat de menjar». El 2013, van presentar tota la documentació requerida i l’Administració espanyola va aprovar la reagrupació dels dos ancians, de 82 i 84 anys.
Quan van arribar els pares, la família va demanar la targeta sanitària per als nouvinguts i l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) els hi va denegar amb el criteri que manté en aquests casos: l’organisme rebutja el seu accés normalitzat a la sanitat pública perquè considera que els ascendents reagrupats han de presentar una assegurança mèdica per aconseguir els papers, segons estableix aquest tràmit sobre el paper. A la pràctica, ni als pares de Flor ni a molts altres afectats li ho van demanar mai. Li va passar el mateix al pare d’Annie, a la mare de la Clàudia, i a la sogra de Núria, entre d’altres afectats.
Aquests rebutjos de targetes sanitàries van començar amb la reforma sanitària de 2012, per la qual el Govern de Mariano Rajoy va modificar l’accés a sistema de salut públic. Entre els centenars de milers de persones que van perdre l’accés a la targeta sanitària, van destacar en les denúncies públiques dos grups: els immigrants sense permís de residència i els espanyols que surten més de 90 dies consecutius del país.
En l’estacada es van quedar també, encara que sense tanta visibilitat, els ascendents reagrupats legalment, que no treballen ni cotitzen al país. El Govern reitera que per venir a Espanya els haurien d’haver exigit una assegurança sanitària, però no l’hi van demanar i tenen els seus papers, que els haurien de garantir el seu accés normalitzat a la sanitat pública.
La Justícia dóna la raó a les famílies
Una de les particularitats d’aquest col·lectiu és que la Justícia ha donat la raó a les famílies que han acudit als tribunals. «Els casos que he portat els hem guanyat però l’Administració sempre recorre, fins al Tribunal Suprem. Aquí ja no presenta recurs, pot ser que per por que es generi jurisprudència», explica l’advocat Gorka Vellé Bergado, que defensa els pares de Flor. Els fallos de la Justícia apunten sempre en el mateix sentit: els afectats tenen dret a la targeta sanitària mentre estiguin en vigor els seus permisos de residència. El lNSS no pot excloure’ls per una assegurança que els haurien d’haver demanat però que ningú els va requerir.
Fins al moment, almenys hi ha sentències en contra de la Seguretat Social en els Tribunals Superiors de Justícia de Castella i Lleó, Madrid, Cantàbria i Catalunya. Gorka Vellé i l’advocat expert en Dret d’Estrangeria Francisco Solans afirmen que l’Administració pública hauria de modificar el seu criteri, que manté segons han confirmat des del Ministeri a aquest mitjà. «Sobretot si hi ha sentències de Tribunals Superiors de Justícia d’una Comunitat Autònoma, aquí és vinculant, no s’entén que en aquesta regió segueixin sense aplicar el que ha dit el tribunal», critica Solans.
La Seguretat Social ha continuat aplicant el seu criteri i «a més, des de fa un temps el que hem advertit és que avisa Estrangeria d’aquests casos perquè revisi els seus expedients, cosa que en casos anteriors no havíem vist», afirma Vellé, que ha col·laborat amb Metges del Món. Un dels casos que va defensar amb l’organització, el de l’Estela (argentina de 87 anys), la dona va rebre la notificació de la Delegació del Govern de Madrid per extingir el seu permís de residència per no tenir assegurança. La dona havia recorregut als tribunals el rebuig de la targeta sanitària i va guanyar. Encara segueix embolicada en causes davant els tribunals contra els agents públics.
El mateix li ha succeït als pares de Flor: els dos van denunciar i la Justícia els reconeix el dret a la sanitat pública. «En el cas del pare ens vam assabentar que havien extingit el seu permís de residència, però ho estem intentant solucionar», sosté la filla, que no li ha explicat res als seus pares per no preocupar-los. L’home, a més, té l’assegurança pública creada en l’etapa de la ministra de Sanitat Ana Mato, però no va poder justificar-ho davant d’estrangeria perquè els van enviar la carta al seu anterior domicili.
El protocol de la Seguretat Social va descol·locar a la Flor: «Ja no només pels meus pares, sinó per tothom. Jo vaig sentir que no podia ser, que estàvem demanant alguna cosa a la que sabem que tenim dret i que per això ens atropellen d’aquesta manera. És com un càstig». Solans és més contundent: «Denota un esperit de persecució per utilitzar la sanitat pública».
A la Seguretat Social expliquen a aquest mitjà que la comunicació d’aquests casos a Estrangeria és un pràctica automàtica, normal dins de les obligacions de la comunicació interministerial si detecten algun possible error o frau. No sempre les autoritats tenen l’obligació de delatar els estrangers amb possibles irregularitats en la seva situació administrativa. Quan el Govern va anunciar la creació d’un document especial per a l’accés a l’atenció primària dels immigrants sense papers, Sanitat va assegurar que no s’informaria al Ministeri de l’Interior sobre l’estatus legal d’aquestes persones.
Solans critica «d’abusiu» el procediment que està aplicant Estrangeria per extingir les targetes de residència a la gent gran reagrupada. «Estan utilitzant el procediment d’extinció, que és més curt i menys complex que el de la declaració de lesivitat», sosté l’especialista.
Vulnerabilitat de la gent gran
Els ancians reagrupats es solen quedar en total desprotecció amb la resposta de la Seguretat Social. Les asseguradores privades no els accepten com a clients, donada la seva avançada edat, i el conveni que va crear el Ministeri de Sanitat com ‘assegurança pública’ només es pot sol·licitar passat un any de residència.
És el que va acabar contractant la Flor per als seus pares, després d’un any a Espanya: «Una assegurança de 157 euros al mes en què no entren els medicaments. El pago amb molt d’esforç perquè no vull que els meus pares es quedin desprotegits, mai ho han estat. No saben el que és sentir que els pot passar alguna cosa amb l’edat que tenen», diu la Flor. Abona abans l’assegurança dels seus pares que el lloguer.
El primer any dels seus pares a Espanya, la Flor el va viure en suspens. Explica que en una ocasió va haver de pagar 3.500 euros per l’ingrés de la seva mare durant uns dies en un hospital públic. «Encara sort que el meu cap és una boníssima persona, que m’ha donat molt suport i em va ajudar, perquè no tenia aquesta quantitat», diu la Flor. Després de tants esforços econòmics i preocupacions, la dona i la seva família han aconseguit davant els tribunals una primera victòria.
El triomf és agredolç perquè han de seguir lluitant, ara per solucionar els problemes amb la residència. «Jo estic aterrida. Cada vegada que veig la cara al meu pare, em vull posar a plorar. Jo he seguit tots els camins, he intentat fer-ho tot bé i em responen així… Això a la meva terra es diu ‘pagar per quedar sota».
Ahir llegia als diaris que el Departament de Salut tanca el 13,1% dels llits hospitalaris públics a partir de l’1 de juliol i fins al mes de setembre. La notícia s’ha convertit en habitual, gairebé com les mosques i la calor, i tothom assumeix la inevitabilitat d’aquesta decisió com si fos un axioma indiscutible el fet que amb l’arribada de les altes temperatures i les vacances (dels sanitaris i dels potencials pacients) la demanda sanitària disminueix de forma dràstica i, per tant, cal reduir l’oferta assistencial. En el terreny sanitari se segueix la dinàmica general del país, centrada en el funcionament alentit de tots els serveis durant l’estiu, una mena de paràlisi que no es recupera, totalment o parcialment, fins ben entrada la tardor.
És cert que determinades malalties tenen més incidència durant l’hivern, com per exemple les que afecten l’aparell respiratori, i també ho és que una part de la població abandona els seus llocs de residència habitual i se’n va de vacances a llocs més o menys allunyats. Però no puc deixar de pensar que la causa principal del tancament de llits durant l’estiu rau en altres esferes més relacionades amb la necessitat d’estalviar diners sense parar-se a pensar en alternatives planificadores i de gestió que podrien generar beneficis i satisfacció als ciutadans.
Els polítics i gestors deuen pensar que si els usuaris ja tenen assumit que les llistes d’espera són cada cop més llargues, podria no ser adient escurçar-les massa i generar falses expectatives si, per exemple i aprofitant que la demanda d’ingressos urgents disminueix durant l’estiu, es fes una programació més intensiva de proves, tractaments i intervencions quirúrgiques de les malalties cròniques amb major espera. També deuen pensar que si els malalts ja saben que les habitacions són de dos o tres llits tampoc és qüestió de «premiar» els que ingressen durant l’estiu i proporcionar-los «suites» amb aire condicionat. No, és més just que tothom estigui en les mateixes condicions i comparteixi, com a l’hivern, habitació amb dos o tres malalts més.
També és cert que els sanitaris tenen dret, i a vegades necessitat, d’agafar vacances durant els mesos d’estiu i que pot tenir les seves dificultats trobar professionals que els substitueixin. Però en aquest cas tampoc puc deixar de pensar que no es fan els esforços suficients per planificar de forma més esglaonada les vacances del personal. S’estableix una mena d’espiral en què el punt de partida és la necessitat de disminuir l’oferta de serveis (per garantir, això sí, la sagrada i màxima eficiència) i a partir d’aquest punt el gestor es deixa arrossegar per la inèrcia i tanca llits, disminueix l’activitat programada i no es preocupa massa de com fan les vacances els sanitaris.
Fins ara hem parlat de la part «nuclear» del sistema sanitari, l’hospital d’aguts, però el problema afecta també als més «secundaris» serveis d’atenció primària i comunitària i altres ambulatoris relacionats, encara que amb matisos diferenciadors. En aquest àmbit l’assistència és menys susceptible de ser programada. Per altra banda, malgrat que es pugui treballar en equip, els professionals han d’atendre la seva consulta pròpia. Si, com és freqüent, no es contracten els substituts suficients és molt possible que un professional hagi de fer, a més de la seva consulta, la del company que es troba gaudint de les seves merescudes vacances. Jo sempre he estat contrari a la contractació de substituts en els equips de primària i penso que, igual que als hospitals, els companys haurien d’assumir l’activitat del que està de vacances, això sí, rebent la compensació econòmica i/o horària corresponent per aquesta tasca suplementària durant el període d’estiu. La contractació de substituts, d’alguna manera, «castiga» al malalt que ha de consultar durant l’estiu a impedir-li contactar amb el seu metge de referència habitual.
En temps de crisi com l’actual cal considerar amb molta cura el destí final dels recursos públics. Evitar el malbaratament és una de les primeres obligacions ètiques i polítiques dels governants. Feta aquesta afirmació cal no oblidar que la persecució obsessiva de l’eficiència pot ser generadora d’ineficiència, no solament econòmica sinó també social en la mesura que s’oblidi el necessari equilibri entre la despesa i el benefici personal i col·lectiu generat. No estaria de més que, almenys durant les seves vacances, els polítics i gestors dediquin una estoneta a pensar en si continua sent un axioma que el tancament de llits hospitalaris sigui la principal decisió eficient de l’estiu.
Després que Salut Pública ordenés la retirada de productes presumptament relacionats amb el brot d’intoxicació botulínica, ja se sap què ha causat la intoxicació que ha afectat als dos bombers ingressats a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Segons ha informat aquest dilluns el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Joan Guix, els resultats de les analítiques realitzades als aliments que estaven sota sospita, mongetes cuites i bacallà esqueixat, indiquen que és a un pot de mongetes blanques on s’ha trobat la toxina que provoca aquesta intoxicació alimentària.
El pot afectat correspon al lot L146-16, envasat per l’empresa Hermanos Cuevas, i distribuït a Catalunya a través de BonPreu, Condis i Aldi. L’empresa envasadora es troba a la comunitat autònoma de La Rioja, i per això, ha informat el secretari de Salut Pública, pertany a les autoritats sanitàries d’aquesta regió investigar si s’ha produït un error durant el procés de producció i envasament i quants pots han estat afectats en total.
Salut pública ha retirat l’alerta preventiva sobre el bacallà però manté la retirada dels pots de mongetes que corresponen a 8 dels lots que estan sota sospita. El secretari ha demanat a totes aquelles persones que tinguin a casa pots de mongetes cuites de 400 grams amb el número de lot L-146-16, L-155-16, L-166-16, L-160-16, L-127-16, L-120-16, L-082-16, L-116-16 que els retornin a l’establiment on els van comprar. Segons la informació del Departament de Salut el lot al qual pertany el pot afectat hauria estat envasat a mitjans de maig. Ara Salut Pública espera també els resultats de les analítiques realitzades als afectats, que podrien arribar a finals d’aquesta setmana.
El Departament també ha informat de què s’ha obert un procés administratiu informatiu respecte el cas, i que un cop es coneguin tots els resultats, si aquests demostren que les causes són sancionables, estudiaran si tenen capacitat de sancionar l’empresa o si es La Rioja qui haurà de fer-ho.
Els dos afectats segueixen a la Unitat de Cures Intensives (UCI) amb estat greu però estable, segons ha informat Guix. La intoxicació va ser detectada el passat 28 de juny, després de què els dos afectats acudissin a l’hospital amb malestar. El dia abans havien compartit un dinar amb altres companys en el que havien menjat les mongetes i el bacallà. El botulisme és una intoxicació alimentària causada per la ingestió de la toxina botulínica (NTBo), un dels tòxics naturals més potents, preformada a l’aliment. El botulisme, segons Salut, és poc freqüent però molt greu, i se sol produir en aliments de tipus casolà i no en produccions industrialitzades. Segons Salut Pública des dels anys 90 fins al 2015 només s’han produït 7 brots, que han afectat un total de 20 persones, però sense causar cap mort.
