Just Deploy It!

Blog

  • «Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts»

    Salvador Esquena és un metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica i treballa en diferents centres hospitalaris. Des de La pell del pacient (Ara Llibres) convida a fer una reflexió sobre la professió mèdica, els problemes i els reptes que afronta. «El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt», diu convençut que malgrat que és una obvietat cal recordar-ho.

    En el llibre dius que es pressuposa erròniament que els metges són «posseïdors d’un sentiment de generositat i protecció». Aprendre o potenciar l’empatia o la comunicació són massa residuals a la universitat?

    Sota la meva visió, el concepte del millor professional és el que té una part tècnica mèdica molt bona i una part humana, empàtica i comunicativa també molt bona. I així com la part tècnica està molt desenvolupada i estudiada, i ens formem, la part humana, comunicativa o empàtica no està gens avaluada i durant la carrera hi ha només una assignatura residual que fa que tota aquesta part no sigui avaluada. Això és un problema del sistema perquè passa tant en estudiants com en residents o en metges especialistes que no tenen aquesta capacitat i que haurien de desenvolupar-la.

    Tampoc existeix una actualització formativa en aquests aspectes.
    Exacte, un metge es forma per operar millor o fer millors diagnòstics però ningú es preocupa per millorar les seves capacitats comunicatives. Pot ser que no comuniquis bé amb els pacients, que no sàpigues donar males notícies…la majoria de metges no ens preocupem de la part comunicativa i ens preocupem més de la part mèdica. També és cert que amb el sistema actual és molt complicat de vegades fer tot això.

    Sobre la relació metge pacient, en el llibre dius que «malaltia i malalt són indivisibles» i que un metge no es pot fixar només en la malaltia.
    Hi ha metges que estan entestats en tractar el malalt, en operar-lo molt bé, fer-li un bon diagnòstic, etc. i això és molt bo però si creuen que el tracte amb el pacient, com el pacient veu o pateix la malaltia o les seves circumstàncies personals a casa no són tan importants és un error.

    De fet el paper del metge acaba quan la malaltia acaba, sovint ni existeix un procés postmalaltia.
    Clar, sobretot les malalties greus, que afecten psicològicament. Si ningú aborda com has viscut la malaltia, com t’estàs recuperant, etc. hi ha un dèficit. En alguns casos, com en l’oncologia sí que existeix, però en d’altres disciplines no i això potser no cura però ajuda a curar seguríssim.

    En un dels capítols menciones la «massificació del sistema». Quins efectes té tant per professionals com per pacients aquesta massificació a les consultes o a les urgències?
    La massificació des del punt de vista del professional suposa enfrontar-se a un oceà de burocràcia impressionant. Estar pendent d’omplir un formulari en un ordinador, per exemple, i a part de la burocràcia ens toca viure situacions com haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts perquè darrere d’aquest senyor n’hi ha trenta més que has de visitar. Per al pacient és evident que un dels efectes són les llistes d’espera. Tot això fa que no només afecti la pròpia malaltia sinó que afecti psicològicament al pacient que està esperant per ser operat i que sent dolor. Un altre dels grans problemes és l’envelliment de la població i clar que hi ha molta gent que va a les urgències per motius injustificats però clar és la forma més ràpida com a mínim que de vegades tenen d’acudir al metge- això provoca que les urgències estiguin saturades de forma crònica de pacients que passen hores i hores en lliteres i això és un perjudici pel malalt perquè que un senyor o una senyora gran estigui un dia o dos en una llitera a urgències és un problema molt gros. També pel professional que està 24 hores de guàrdia i ha de rebre tota aquesta pressió assistencial bestial a un preu de saldo. Al nostre país tenim una sanitat molt bona al nostre nivell però com que no som un país ric i la inversió en sanitat no és tan alta com desitjaríem patim les conseqüències d’aquest dèficit d’inversió.

    En primer pla, el llibre 'En la pell del pacient' / SANDRA LÁZARO
    En primer pla, el llibre ‘En la pell del pacient’ / SANDRA LÁZARO

    Malgrat la reducció de sous, la precarització o les retallades, els col·lectius organitzats com la Marea Blanca de Catalunya, no representen la totalitat de professionals d’aquest país. Per què no es mobilitzen més els metges?

    Jo em vaig formar fa 15 anys de resident en un gran Hospital de Barcelona i tot això ja es vivia, per tant no ve d’ara. Les retallades ho han posat al límit però no ve d’ara i el professional sanitari, el metge, la infermera, etc. està tan maltractat pel sistema que ho viu d’una forma crònica. Ho aguantes perquè els pacients se’n beneficien però hi ha metges que ho viuen amb certa desmotivació, de pensar que això difícilment es canviarà, és el metge que actua una mica com un zombi i que cada vegada s’implica menys perquè se sent la baula més dèbil de la cadena.

    Pot ser també que precisament pel fet d’estar en una situació precària hi hagi més por a protestar?
    Sí, clar. El problema és que la precarietat amb els metges joves encara és pitjor, ho deia un informe del COMB fa uns dies. La desmotivació de capital vocacional, dels joves, és un problema.

    Abans parlaves del temps per visita. Fa unes setmanes el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) va elaborar un document en què recomanava practicar més escolta activa i menys medicalització. És possible amb les condicions actuals practicar aquesta escolta activa?
    Els metges de primària, de família, són els herois del sistema. La medicina primària és un pilar imprescindible del sistema i quan parlem de massificació els metges de família són qui més la pateixen. Jo sóc uròleg i veig la meva petita parcel·la però el metge de família té un component social, veu la globalitat del pacient: quins són els seus problemes, si els seus fills estan a l’atur, etc. Hauríem d’escoltar molt més als metges de família. La solució passa per una major inversió en sanitat, si poses més metges a visitar, podràs augmentar el temps de visita. I probablement augmentant el temps de visita podries evitar prescriure de vegades un medicament. Amb més temps de visita la qualitat assistencial milloraria exponencialment però no sóc gaire optimista.

    A més la inversió en primària no té rèdit polític perquè és una inversió a llarg termini.
    Exactament. Moltes vegades el que importa són els números: visites, cirurgies, etc.. la qualitat humana de l’activitat mèdica només la comptem els professionals, no està en els esquemes o els fulls d’Excel.

    En el llibre dius que la medicina serà humana o no serà. Quines conseqüències ja hi ha de la incorporació de la tecnològica?
    Es pot fer una analogia amb la societat. Tu tens un iPhone i cada any surt un model següent. En medicina moltes vegades hi ha una espiral tecnològica bestial i la indústria que produeix aquests productes també està fent pressing perquè treuen nous aparells i instruments perquè tu els compris i els facis servir. La tecnologia ens ha situat en uns nivells de diagnòstic, cirurgia o tractament magnífics però els metges hem de ser els tallafocs de tot aquest aparellatge per decidir què és útil, què no, etc. No pel fet que estigui de moda voldrà dir que millori estrictament la salut dels pacients. Cal que els metges siguem molt crítics amb cada aparell que incorporem al sistema.

    Un dels perfils que descrius és el del metge sense ètica.
    Del capítol sense ètica la gràcia és que estic parlant d’una realitat molt minoritària. El metge sense ètica pot anar des del metge amb les millors intencions però amb la inconsciència fins al que no té cap tipus d’escrúpol per intentar progressar i que instrumentalitza el pacient a costa del seu benefici, però estem parlant d’una minoria.

    El món de la medicina encara està marcat pel fet de sumar mèrits, escalar posicions? Com ha canviat la percepció del metge?
    El metge ha passat de ser el líder de la comunitat intocable a un estat més mortal, fins i tot que qualsevol es veu amb cor de dir-te que allò és mentida, o que t’arribi un pacient amb coses que ha trobat al Google. El metge sí que té un punt més d’autocomplaença perquè tenim molta responsabilitat, estudiem molt, etc, això fa que de vegades tinguis un punt d’ego que crec que és necessari. D’aquí a tenir un ego desmesurat i convertir-te en un arrogant que creu que és un semidéu intocable… Això és ridícul. El metge ha de ser respectat amb el mateix respecte que qualsevol altre professional.

    Salvador Esquena en un moment durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Salvador Esquena en un moment durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    En els darrers anys hem vist com una professió que crèiem més lliure de corrupció no n’està exempta. Penso per exemple en el cas de les pròtesis caducades de Traiber.
    Clar, el problema és que hi ha una premissa i és que tothom creu que els metges tenim un sentit moral o ètic superior. En general la majoria, per vocació el té [aquest sentit moral], però dins de la professió hi ha minories que no el tenen. Els metges som humans, exactament igual que la resta de la societat, i si a la societat hi ha corruptes dins de la medicina també hi ha persones que es poden corrompre.

    La relació metge-indústria farmacèutica té riscos, dius, com per exemple prescriure més d’un determinat medicament perquè hi ha interessos darrere.
    Durant anys això va ser una orgia impresentable. Era una llegenda urbana absolutament real que el metge prescrivia i llavors hi havia una indústria darrere que estava contenta i el metge rebia des d’una cosa petita a una molt gran a grans prescriptors. Això és perquè de la formació continuada dels metges ningú se n’ha fet mai càrrec a part de la indústria farmacèutica, que és qui està darrere de congressos o altres trobades, en principi sense demanar res a canvi però hi havia un acord tàcit. Això ara s’ha limitat molt i hi ha un codi ètic de Farmaindustria, la patronal de la Indústria Farmacèutica, i estem a l’altre extrem: alguns metges no poden anar a determinats congressos.

    Per últim i en relació al títol del llibre, què consideres que és més important a l’hora de posar-se en la pell del pacient?
    El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt. És a dir: com a malalt t’estàs dues hores a la sala d’espera, després et fan una proves i et tenen en dejú, tres hores i no et truquen, etc. Tota una sèrie de problemes del sistema que sovint com a metge de vegades ni te n’enteres. He parlat amb metges que després de ser malalts se n’han adonat de coses que no se n’havien adonat després de vint anys de fer de metge. A un pacient l’has de tractar, per exemple, com voldries que tractessin la teva mare: que li expliquessin bé, que fossin empàtics, que rebés el millor tractament, etc. i per tant has de fer el mateix amb aquella pacient, que potser també és la mare d’algú.

  • Irlanda permetrà donar sang als homes homosexuals, però amb restriccions

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El Govern irlandès ha anunciat que aixecarà l’actual prohibició de donació de sang imposada als homosexuals, davant l’evidència que no augmentarà el risc de transmissió de malalties.

    El ministre de Sanitat, Simon Harris, ha pres aquesta decisió després d’analitzar les recomanacions efectuades en un ampli informe pel Servei Irlandès de Transfusions de Sang (IBTS, les seves sigles en anglès). La nova normativa permetrà donar sang als gais dotze mesos després de la seva última trobada sexual amb un altre home o cinc anys després que hagin estat declarats lliures de malalties de transmissió sexual.

    A la República d’Irlanda, els homes homosexuals no poden donar sang des que Dublín va introduir aquesta mesura en els anys 80 per frenar l’avanç del VIH. Al veí Regne Unit, les autoritats van aixecar aquesta restricció el 2011 i els homosexuals que no han tingut relacions íntimes amb un altre home durant un període d’un any poden donar sang a Anglaterra, Escòcia i Gal·les, mentre que Irlanda del Nord es va sumar a aquesta mesura el passat 2 de juny. França va fer el mateix l’any passat.

    Al final d’una conferència de dos dies celebrada a Dublín l’abril passat, el IBTS va indicar que els seus estudis demostren que en cap dels països on no hi ha aquesta prohibició s’ha detectat un augment del risc de transmissió d’infeccions com el VIH.

    El seu director, William Murphy, va assegurar llavors que Irlanda podia seguir l’exemple britànic, atès que en aquest país no s’ha detectat un increment del risc de contaminació de la sang donada per homes homosexuals.

    No obstant això, o una sentència vinculant del Tribunal de la UE va avalar l’any passat que se’ls exclogui de les donacions si ho justifica la situació sanitària del seu país.

  • Un nou programa informàtic permetrà detectar amb una fiabilitat del 99% alguns tumors de mama

    La mamografia és la prova més eficaç per la detecció precoç d’un càncer de mama. Amb tot, segueixen havent-hi falsos positius, és a dir, casos en què la intepretació de la mamografia condueix a un error de diagnosi i detecta un tumor que en proves posteriors es demostra inexistent perquè els mètodes actuals per interpretar els resultats d’aquesta prova encara no són 100% eficaços. Precisament amb l’objectiu de millorar la lectura de les mamografies i al seu torn, els casos de falsos positius, un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha ideat un programa informàtic d’anàlisi d’imatges que permet un encert del 99% en alguns casos.

    Els investigadors Mohamed Abdel-Nasser, Antonio Moreno i Domènec Puig, del Departament d’Informàtica i Matemàtiques de la universitat han dut a terme la investigació en col·laboració amb el Departament de Radiologia del Centre Mèdic d’una universitat holandesa, la Universitat de Radboud i n’han publicat els resultats a la revista International Journal of Optics. «En alguns tipus de tumors hem pogut implementar característiques de mètodes de textura visual que fan molt sensible la massa que habitualment representa un tumor», explica a aquest diari Domènec Puig. Segons diu la combinació que ara han trobat «és més sensible i funciona molt bé en alguns casos de tumor, casos en què la densitat del teixit de la persona és baix». Per contra, segons assegura, en aquells casos en què el teixit és molt dens es fa més difícil trobar el tumor.

    L’estudi s’ha fet a partir de veure l’efecte de diversos mètodes d’anàlisi de les imatges a les quals s’ha aplicat diverses tècniques -anàlisi de resolució de píxels, algoritmes de processament de la imatge o normalització de dades-. «Mentre que els radiòlegs estan generalment satisfets amb els sistemes de diagnosi assistida per ordinador (CAD per les seves sigles en anglès) en la detecció de microcalcificació agrupada o concentrada, tenen menys confiança en la detecció de massa. La queixa més comuna entre radiòlegs és precisament que els sistemes CAD porten a un nombre elevat de falsos positius», recull l’article.

    En l’estudi s’argumenta que la reducció dels falsos positius suposaria una disminució important de la despesa en els sistemes de salut «ja que descartar d’entrada la presència del tumor evitaria haver de fer proves addicionals per confirmar el diagnòstic a un elevat nombre de dones.

    Els efectes d’un ‘fals positiu’

    Algunes dones evitaran la mort per càncer de mama gràcies a fer-se una mamografia. D’altres, però, seran sobrediagnosticades i rebran un resultat de fals positiu, motiu pel qual hauran de passar una experiència traumàtica fins que després de múltiples proves o tractament es verifiqui que no pateix cap càncer. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius.

    Davant de casos de falsos positius, dos investigadors del Departament de Salut Pública de la Universitat de Copenhaguen van voler estudiar quins efectes tenia aquest fals diagnòstic en les pacients i també per al sistema de salut. L’estudi, publicat el 2013, concloïa que un fals positiu en una mamografia implica costos psicològics, físics i econòmics. Segons l’article, ‘Long-Term Psychosocial Consequences of False-Positive Screening Mammography’, publicat a Annals of Family Medicine, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents a que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

  • El ‘brexit’, un gran sotrac per a la ciència

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Malgrat els sondejos previs que indicaven la possible victòria de la permanència, el Regne Unit ha escollit abandonar la Unió Europea. Tot i que encara és aviat per valorar l’impacte que pot tenir aquesta decisió per a la ciència britànica i europea, el que és segur és que, amb aquesta sortida, la UE perd un dels seus principals bastions en recerca i desenvolupament.

    El país de Darwin i Newton ha decidit abandonar la UE i amb ell se’n va un dels que més contribueix al desenvolupament científic a Europa. Amb tan sols l’1% de la població mundial, el Regne Unit té el 4% dels científics del planeta i és el país en què s’escriuen més articles per investigador. A més, posseeix 4 de les 10 universitats més prestigioses del món.

    Però la sortida del Regne Unit no només suposa un revés per a la maquinària científica de la UE, sinó que també posa en risc seriós la pròpia ciència britànica, que podria perdre prop de 370 milions d’euros anuals en fons d’investigació provinents de la UE.

    Les dades que va presentar el comitè científic de la Cambra dels Lords aquest mateix mes mostren que el Regne Unit és un receptor net de fons d’investigació, el ​​segon per darrere d’Alemanya. Els britànics van contribuir amb prop de 5.400 milions d’euros per a projectes científics de la UE entre 2007 i 2013, però en el mateix període van rebre uns 8.800 milions.

    Pèrdua de fons i d’influència

    A més, un informe publicat el mes de maig passat estima que el Brexit tindrà un cost per a la ciència britànica d’uns 1.260 milions d’euros anuals, el que suposa més d’un 20% de la inversió total del país en ciència, i assenyala que les àrees d’economia, nanotecnologia i biologia evolutiva seran les que estaran en més risc.

    Per no perdre els fons europeus, el Regne Unit haurà de negociar l’estatus amb el qual accedirà als principals programes de finançament de la UE, tal com han fet altres països no comunitaris, com Israel o Suïssa. No obstant això, cal recordar que Europa pot limitar els seus drets de participació en aquests programes, tal com va fer amb Suïssa per les seves polítiques antiimmigració, en restringir-li l’accés als ajuts d’Horitzó 2020, principal programa de finançament científica de la Unió.

    A més, els britànics perdran la seva capacitat d’influència a l’hora d’orientar les polítiques científiques europees i es veuran obligats a assolir nous acords per poder continuar en grans projectes europeus, com el Human Brain Project, un projecte gegantí en el qual s’han invertit  uns 1.000 milions  d’euros i l’objectiu del qual és crear un model computacional detallat del cervell que permeti entendre el seu funcionament.

    El nou estatut del país també farà necessari renegociar la seva presència a l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear, més coneguda com el CERN, que disposa de l’accelerador de partícules més gran del món, el gran col·lisionador d’hadrons o LHC, per les sigles en anglès.

    Preocupació a les universitats britàniques

    Conscients d’aquesta situació, la majoria dels científics britànics havien expressat de forma inequívoca la seva oposició al Brexit. L’última crida a favor de la permanència per part de les institucions científiques britàniques es va produir aquest mateix dilluns, a través d’una carta signada pels rectors de més de 100 universitats. “Cada any, les nostres universitats generen més de 73.000 milions de lliures per a l’economia del Regne Unit, de les quals 3.700 milions estan generades per estudiants i investigadors de països de la UE”.

    “No és estrany que siguin precisament les universitats les que estiguin més preocupades, ja que fins al 30% del seu personal prové de fora del Regne Unit, dels quals un 16% arriben de la UE”, explica Lorenzo Melchor , coordinador científic de l’Oficina per a Assumptes Culturals  i Científics de l’Ambaixada d’Espanya a Londres. I precisament aquestes institucions han estat les primeres a reaccionar al resultat del referèndum.

    Mitjançant un comunicat, el vicerector de la Universitat de Cambridge ha afirmat estar “decebut” amb el resultat i ha assegurat que treballaran per intentar abordar les “implicacions d’aquest resultat”. Per la seva banda, el rector de l’Imperial College, James Stirling, ha estat més contundent en la seva declaració  i ha afirmat que l’”Imperial és, i seguirà sent, una universitat europea, sigui quin sigui el resultat del referèndum”. Stirling també s’ha mostrat preocupat per les possibles conseqüències d’aquesta decisió i ha  anunciat que exigiran “un aclariment urgent al govern sobre els visats i les quotes d’estudiants que vinguin de la Unió Europea”.

    La presidenta de l’associació que representa les universitats del Regne Unit, Julia Goodfellow, també s’ha mostrat preocupada per la possible pèrdua d’estudiants i investigadors estrangers. Mitjançant un comunicat ha assegurat que la seva “primera prioritat serà la de convèncer el govern que adopti mesures per assegurar que el personal i els estudiants de països de la UE puguin seguir treballant i estudiant a les universitats britàniques a llarg termini”.

    Futur incert per a estudiants i científics

    La preocupació que mostren les universitats coincideix amb la dels prop de 3 milions de ciutadans europeus que viuen a la Gran Bretanya, dels quals uns 200.000 són espanyols. Referent a això, l’Ambaixada Espanyola a Londres ha assegurat que “el resultat del referèndum no suposa cap canvi per a la situació legal dels ciutadans espanyols i de les companyies del nostre país al Regne Unit, durant un període de fins a dos anys que pot ser prorrogat”. Tot i que els drets d’aquests treballadors, inclosos els científics, dependran de les futures negociacions entre el Regne Unit i la UE.

    Per Melcior, “estem en un escenari totalment inèdit” i reconeix que “s’obre un període d’incertesa per als investigadors”, que pot afectar la mobilitat dels científics. “Abans si aconseguies un contracte, només havies d’agafar un avió, ara és probable que hi hagi unes traves burocràtiques addicionals”. Tot i així, Melcior insisteix que “encara no se sap el que passarà” i que “al Regne Unit li interessa seguir sent un pol d’atracció de talents”.

    Tot i que no hi ha dades oficials, en l’actualitat s’estima que hi ha al voltant d’uns 2.000 científics espanyols treballant al Regne Unit i molts d’ells pertanyen a la Societat de Científics Espanyols al Regne Unit, on també es mostren preocupats. El seu president, l’investigador de l’Imperial College, Eduardo Oliver, ha assegurat que “la investigació no entén de fronteres i el Brexit podria haver traçat ja la primera”.

    Sens dubte, el resultat del referèndum suposa un seriós revés per a la ciència britànica i europea, especialment en un escenari on països emergents, com la Xina, l’Índia o el Brasil, cada vegada atrauen més talent científic. Els investigadors europeus presumeixen de tenir unes sòlides xarxes de col·laboració i tot fa suposar que suportaran l’impacte. No obstant això, caldrà esperar per veure com es desenvolupen les negociacions i comprovar si aquest sotrac acaba provocant un descarrilament de la locomotora científica europea.

     

  • Pharmakon

    La saviesa clàssica advertia ja que les armes terapèutiques emprades per la medicina tenen un doble tall. En grec, la paraula farmakon (φαρμακον) tenia un sentit ambivalent: podia referir-se a una substància capaç d’alleujar dolències i curar malalties, o bé tractar-se d’un verí que podia tornar-se en contra de la salut i produir efectes adversos inesperats, fins i tot la mort. Des de llavors, molts medicaments han estat seleccionats per la medicina occidental en base a la seva eficàcia empírica i el reconeixement de la seva eventual toxicitat mitjançant proves d’assaig i error. Tot i que l’arsenal terapèutic va ser molt limitat fins fa un segle, alguns preparats han sobreviscut la prova del temps com, per exemple, la digital (digoxina).

    Amb el desenvolupament industrial i l’expansió de la indústria farmacèutica, corrent a l’una amb el millor coneixement de les causes i dels mecanismes de les malalties, l’arsenal (mai més ben dit) terapèutic va créixer de forma exponencial cobrint pràcticament tot l’espectre de patologies. Això va posar sobre la taula la necessitat que el desenvolupament i posterior comercialització dels medicaments es realitzarà sota seriosos controls i més estrictes mètodes per tal d’evitar els efectes adversos que, en major o menor mesura, sempre van lligats a la prescripció d’un fàrmac. Un altre factor que va contribuir decisivament a elevar les exigències sobre la indústria farmacèutica, va ser l’espantós escenari que va desencadenar la prescripció de talidomida com a sedant o per tractar els vòmits del primer trimestre d’embaràs a la fi dels 50, amb el naixement de milers de nens amb greus malformacions de les extremitats.

    Malgrat les moltes precaucions que es prenen, o almenys es prenien en dècades passades, mai ens trobarem lliures que medicaments que s’hagin comercialitzat puguin, temps després, ser incriminats com a causants de greus efectes adversos i siguin, llavors, milers o milions les persones afectades. Per a alguns estudiosos del tema, com Peter Gotzsche (Medicaments que maten i crim organitzat, Ed. Libros del Lince, 2014), els medicaments serien la segona o tercera causa de mortalitat en els països desenvolupats. Malauradament hi ha molts exemples: a finals dels 90 es van llançar dues campanyes a favor de l’anomenada salut de la dona (Women ‘s Health Initiative i Million Women Study) que implicaven medicar milers de dones amb hormones per tal de posposar la menopausa i «millorar la seva qualitat de vida», un negoci que es va xifrar en milers de milions de dòlars. Ja entrat el nostre segle XXI, les dues campanyes es van aturar en constatar que la dones tractades van desenvolupar més càncer de mama i d’úter i van patir més accidents vasculars cerebrals que les que no van rebre tractament hormonal. Una revisió dels editorials favorables al tractament hormonal publicats en diverses revistes científiques, ha revelat que la majoria havien estat escrits per metges o científics implicats econòmicament en el tractament encara que tan sols en un 5% d’aquests editorials, els autors declaraven el seu conflicte d’interès.

    A més dels conflictes dels científics interessats intel·lectualment i / o financerament en les innovacions farmacològiques, un altre factor rellevant en la comercialització insegura de nous medicaments és la pressa amb què aquests són requerits pel mercat o promocionats per la indústria. L’aprovació exprés de nous medicaments va començar amb els antivirals dissenyats per combatre la SIDA. El dramatisme i la ràpida expansió d’aquesta malaltia de transmissió sexual i parenteral va mobilitzar a l’opinió pública i els grups de pacients afectats van pressionar a la indústria farmacèutica i a les agències pertinents per tramitar urgentment l’aprovació de fàrmacs que, en altres circumstàncies, un període més prolongat de prova abans de la seva comercialització.

    Una cosa semblant ha passat amb els antivírics recentment comercialitzats a molt alt cost per al tractament de l’hepatitis C que fins poden comprar-se a la xarxa a «bon preu» perquè t’ho envien de l’Índia on no es paguen royalties. Hi ha hagut una enorme pressió per part dels pacients afectats d’hepatitis C (organitzats en lobbies) per ser tractats de forma gratuïta però encara està per veure si realment es tracta de fàrmacs sense efectes secundaris greus. De moment, les primeres observacions fetes des de la generalització d’aquests fàrmacs a l’Hospital Clínic de Barcelona, ​​suggereixen que pacients amb antecedents de càncer de fetge associat a hepatitis per virus C han presentat un rebrot de la seva malaltia dins dels primers sis mesos de tractament, la qual cosa obliga a formular-se la pregunta de fins a quin punt es tracta de medicaments cancerígens. És possible que fins i tot pacients no diagnosticats de càncer de fetge per tractar-se encara de lesions de mida mínima, poguessin veure accelerat el curs de la seva malaltia.

    En resum, com en tantes altres afirmacions sobre la vida i la mort, els grecs tenien raó i encara avui, potser avui més que ahir, cal recordar el seu savi principi de precaució davant els tractaments farmacològics, especialment els llançats amb pressa o al context de campanyes per a «millorar la nostra salut».

  • La manca de suport legal posa en perill la salut dels transgènere

    Aquest és un article publicat a l’Agència Sinc 

    El 2015 va ser un any sense precedents en el reconeixement dels drets dels transsexuals en alguns països desenvolupats. No obstant això, segons una sèrie d’estudis publicats a la revista The Lancet, aquesta identificació pública encara ha de traduir-se en un esforç per millorar la salut de les persones trans de tot el món.

    La publicació, realitzada amb l’aportació dels membres de la comunitat transgènere, mostra les grans llacunes en la comprensió de la salut d’aquestes persones a causa de la falta d’informació.

    Les estimacions indiquen que hi ha uns 25 milions de persones trans al món. La discriminació i marginació que pateixen en la societat porta a aquest grup socialment marginat a tenir índexs molt elevats de depressió (60%), en comparació amb la resta de persones, i majors problemes de salut física i mental.

    «Un gran nombre de persones trans segueixen patint l’estigma social i s’enfronten a la discriminació, l’assetjament i l’abús diari. Són empesos als marges de la societat, sovint troben obstacles per aconseguir feina i són exclosos de les seves famílies, la qual cosa els genera un malestar tant emocional com físic», explica a Sinc Sam Winter, un dels autors i investigador a la universitat de Curtin Austràlia. «A més troben minvades les seves oportunitats de trobar habitatge o una assistència sanitària competent», afegeix.

    Com a resultat d’aquest context social i legal, «molts són arrossegats a comportaments o situacions de risc, com ara el treball sexual, el consum de drogues i el sexe sense protecció», informa l’expert. Fins i tot s’ha demostrat que la dones transgènere estan gairebé 50 vegades més exposades al contagi pel VIH que la resta de la població, segons exposa Winter.

    La violència contra ells és generalitzada. Entre 2008 i 2016 va haver-hi 2.115 assassinats registrats de persones d’aquest col·lectiu en tot el món, sense tenir en compte la resta d’assassinats no declarats o no resolts.

    Salut agreujada per la falta de lleis

    La majoria de països del món no disposen de mesures normatives o administratives de reconeixement de gènere a les persones trans. A Europa, vuit estats no ofereixen un reconeixement legal i 17 encara imposen l’esterilització d’aquells que busquen canviar-se de sexe.

    «Molts dels problemes de salut als quals s’enfronten es veuen agreujats per les lleis i la política que els neguen el reconeixement de gènere. En cap altra comunitat és tan clar el vincle entre drets i salut», declara Winter.

    Les lleis a Argentina, Dinamarca, Malta, Irlanda i Noruega són les més progressistes i han adoptat una declaració model mitjançant la qual les persones trans puguin determinar el seu gènere mitjançant un simple procés administratiu. Les lleis argentines i malteses defensen, a més, explícitament el seu dret a l’atenció sanitària.

    Altres països, entre els quals es troben Nova Zelanda, Austràlia, Nepal, Pakistan i l’Índia, estan en procés de reconèixer la diversitat de gènere més enllà de la simple diferenciació entre dona i home.

    Acabar amb l’estigma social

    Reduir la marginació i la discriminació és l’objectiu principal d’aquests investigadors. Proposen que la via a seguir és crear lleis i polítiques que garanteixin el reconeixement de gènere i una atenció mèdica adequada.

    «Desafortunadament, les persones trans sovint es retraten, en els mitjans de comunicació, d’una manera còmica o altament estereotipada, o com a individus amb desordres mentals. Cal que s’estableixin directrius de com informar sobre aquest col·lectiu», expressa l’investigador de la universitat de Curtin.

    «Un pas històric és la proposta de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’eliminar el diagnòstic de les persones transgènere del capítol relacionat amb els ‘trastorns mentals i del comportament’, i passar-ho al de ‘condicions relacionades amb la salut sexual’ , a causa que l’avaluació com a problema de la salut mental reforça l’estigma social», manifesten els autors.

    De la mateixa manera sol·liciten que es reconsideri el diagnòstic ‘d’incongruència de gènere en la infància’, que els governs de tot el món posin fi a les teràpies ‘reparatives de gènere’ a les quals titllen de ‘poc ètiques’ i que l’accés a les hormones masculines i femenines sigui finançat de la mateixa manera que la resta de cures de la salut.

    En el seu lloc defensen que s’ha de proporcionar als nens una major informació i suport que els ajudi a comprendre i expressar la seva identitat de gènere. «Les escoles han de ser més inclusives amb la diversitat de gènere i tots els mestres han de poder treballar amb les persones trans i educar els seus alumnes sobre aquest col·lectiu», subratllen els autors en l’informe.

    L’assoliment de l’equitat en salut per a la comunitat transgènere requereix un lideratge mèdic i polític, una mobilització de la societat i proteccions legals.

    «La salut i el benestar de les persones trans depèn del respecte dels seus drets. On sigui que visquin, i independentment de quina sigui l’àrea de les seves vides, tenen el mateix dret que la resta de persones a la igualtat, la dignitat i a rebre una atenció sanitària adequada «, conclou Winter.

    Els estudis van ser duts a terme pels investigadors de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), la Universitat Johns Hopkins (EUA), la Universitat de Curtin (Austràlia) i el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD).

  • La CUP respon a De Alfonso: «Els responsables de destrossar el sistema sanitari són els partits»

    La sanitat catalana ha aparegut en les converses enregistrades entre el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel De Alfonso i el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz revelades pel diari Público. «No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado…», diu el primer al ministre en una referència implícita als diversos casos de presumpta corrupció en la sanitat pública catalana com el holding empresarial Innova -dirigit llavors per Josep Prat- o el del Consorci Hospitalari de Catalunya -presidit per Ramon Bagó-, tots dos investigats per la mateixa OAC el 2012. 

    Davant aquesta informació, la CUP s’ha volgut pronunciar aquest dijous: «Els únics responsables de la destrucció del sistema sanitari català són els partits polítics que han gestionat les administracions autonòmiques i els directius i empresaris que han utilitzat aquestes institucions per treure’n un benefici particular», assegura la formació anticapitalista en un comunicat fet públic.

    Sobre el cas de Ramon Bagó, exalcalde de Calella per CiU, l’Oficina Antifrau va publicar un informe el 2013 en què denunciava que Bagó hauria obtingut contractes milionaris per a la seva empresa, el grup Serhs -que ofereix serveis de restauració a hospitals-, fent ús de la seva posició d’alt càrrec al Consorci de Salut i Social de Catalunya, un consorci que gestiona hospitals i equipaments sociosanitaris de tot Catalunya.

    A més del retret, la CUP de Reus també ha fet públic a través del regidor David Vidal -qui va destapar el cas de corrupció Innova- que a començaments del 2012 aquest va rebre una trucada de l’Oficina Antifrau de Catalunya interessant-se per les gestions realitzades per la CUP en relació al cas Innova, les quals en aquell moment ja havien provocat la dimissió de Josep Prat com a director general del holding d’empreses municipals. «En trobar-se el cas en procediment judicial i sota secret de sumari no us podem oferir informació al respecte”, va respondre-li Vidal al treballador de l’OAC.

    El cas Innova suma ja més de 100 investigats -antics imputats- entre els quals hi ha diferents empresaris però també polítics de Convergència com per exemple l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona Josep Poblet, i té més d’una desena de peces obertes. «Només és la punta d’iceberg d’un procés que hauria de posar llum a un sistema sanitari opac construït durant dècades d’autonomisme», afirmen els anticapitalistes que en el comunicat demanen que s’aclareixi judicialment aquest cas.

    “Estem davant d’una xarxa criminal que aprofitant el coneixement de la legislació i l’àmbit de l’actuació estava saquejant les arques públiques en benefici propi i especialment en l’àmbit de la sanitat”, assegurava a aquest diari fa uns mesos el regidor de la CUP David Vidal en relació al macro cas de corrupció sanitària Innova.

     

     

  • Les llistes d’espera per ser visitat, operat o diagnosticat al sistema públic fan estralls

    Els estralls i els costos en salut que suposen el retard i l’incompliment dels terminis de referència en les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció quirúrgica tenen cada vegada més rostres. «Els casos que avui presentem són només la punta de l’iceberg, podríem omplir tota la sala», ha assegurat en roda de premsa Toni Barbarà, membre de la Comissió permanent de la Marea Blanca de Catalunya i de la Plataforma en Defensa del dret a la Salut.

    Barbarà estava acompanyat entre d’altres de persones que han patit en pròpia carn el viacrucis que suposa a vegades arribar a sotmetre’s a una operació o aconseguir fer-se una prova que pot ser determinant. «L’agreujament de les diferents esperes [també aquelles per una primera visita a l’Atenció Primària] suposa més dolor i un empitjorament de la malaltia», ha afegit. Un exemple és el cas de la Lluïsa Villar. El 2007 va començar a tenir dolors lumbars i fins al 2009 no li diagnostiquen una hèrnia lumbar. Llavors va iniciar rehabilitació i a prendre’s medicació pel dolor i no ha estat fins al març d’aquest any que l’han posat en llista d’espera.

    Durant aquest temps i a causa de la medicació la Lluïsa se sentia desorientada i un dia va caure per les escales i es va fracturar una vèrtebra. També durant aquest temps es va fer una hèrnia sobre l’hèrnia existent i des de fa dos anys que segueix un tractament antidepressius i ha hagut de posar-se pegats de morfina pel dolor, al que inicialment es resistia a posar-se. «Fa set anys del diagnòstic i encara segueixo esperant», ha denunciat aquesta afectada.

    Qui també ha hagut de recórrer a la morfina per alleugerir el dolor i en aquest cas a medicació per dormir és Mari Cruz Ríos. Li van diagnosticar la desviació d’una vèrtebra i l’esquena contracturada entre altres i fa un any que és en llista d’espera per operar-se. Sap que com a mínim li caurà un any més d’espera i veu perillar el seu lloc de treball -de moment està de baixa- així com també reconeix que se sent limitada pel dolor, que sovint l’obliga a quedar-se a casa.»Els terminis de garantia s’incompleixen sistemàticament», ha denunciat l’advocat José Aznar, de Dempeus per la Salut Pública i Que no pase más.

    Les esperes poden arribar a tenir conseqüències irreversibles. La Sònia López ha volgut compartir el cas del seu pare, que després de sotmetre’s a una operació el 2009 per extirpar-li la part danyada del fetge a causa d’un càncer, va tenir una hèrnia com a conseqüència. «Des del 2013 era en llista d’espera a l’Hospital de Bellvitge per l’hèrnia, que havia anat creixent d’una pilota de ping pong a una de bàsquet i havia d’anar cada dia al CAP perquè li fessin cures», ha explicat. «El 2014 però l’hèrnia li va rebentar i el van haver d’operar d’urgència a Vall d’Hebron. Després de tres mesos i mig a l’UCI va morir», ha afegit.

    «Des de fa anys que l’assistència sanitària s’ha anat degradant. Ens neguem a canviar la nostra visió sobre l’assistència sanitària, que veiem com un dret. Seguirem revindicant els nostres drets perquè totes les persones puguin ser ateses amb igualtat de condicions», ha afirmat Marta Carreras, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Des de la Marea Blanca han animat a aquelles persones que es trobin en situació similar a presentar reclamacions, bé sigui individuals o col·lectives, als centres hospitalaris ja que «l’experiència és que funciona».

  • Píndoles o prescripcions socials?

    És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.

    Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?

    Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.

    Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?

    Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.

    El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el  pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: «El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient».

    No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.

    El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.

    Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.

    I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.

  • Absolt el metge acusat d’estafar un pacient per negar-se a operar-lo per la via pública

    L’Audiència Provincial de Barcelona ha fallat a favor del neurocirurgià Juan Maestro de León i l’ha absolt del presumpte delicte d’estafa a Justiniano Villarán. El metge havia estat acusat del delicte per Villarán, pacient a qui havia operat de síndrome piramidal el 17 de setembre de 2012. Segons l’acusació, quan Villarán va acudir al facultatiu per fer-li una consulta sobre la seva malaltia neurològica aquest va dir-li que l’operació a la que havia de sotmetre’s no la podia fer per la Seguretat Social i que per tant havia ser per la via privada, a la Clínica Mútua de Terrassa, per un import de prop d’uns 9.000 euros, entre l’estada i els honoraris.

    En la primera trobada entre el pacient i el metge i després de dir-li que l’operació no li faria per la via pública, Maestro de León va dir-li a Villarán: “No estic disposat a posar les eines a disposició de la seguretat social”. A la pregunta de si l’operació podia fer-se o no a l’hospital de la xarxa pública, el facultatiu va respondre-li: “jo no, i en qualsevol cas si ho fas t’has de posar a la llista d’espera i tens de dos a tres anys”.

    En la sentència feta pública aquest dimecres “el tribunal considera que l’acusat no va negar la possibilitat que tals intervencions es fessin al referit hospital [l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa] sinó que de forma clara i rotunda va indicar que, en qualsevol cas, ell només estava disposat a fer-li la intervenció si es feia de forma privada negant-se a qualsevol col·laboració amb la sanitat pública”. En el text també es precisa que a través de l’Hospital, dependent del Servei Català de la Salut, s’hauria pogut realitzar una intervenció de la mateixa naturalesa.

    El cas de Justiniano Villarán

    Justiniano Villaran estava afectat des de feia anys d’una malaltia neurològica anomenada síndrome piramidal i va decidir consultar al doctor Juan Maestro de León, un neuròleg especialista en aquesta patologia que compaginava aquesta feina a l’hospital de la xarxa pública amb el tractament de pacients des de la privada.

    Després de diverses consultes i proves el doctor va dir-li que l’operaria per la via privada i Villarán va acceptar i es va sotmetre a l’operació al cap de pocs dies, el 17 de setembre de 2012. Després de l’operació, el Justiniano i el seu germà van explicar al doctor que reclamarien les despeses de l’operació a la Seguretat Social i el metge els va contestar: «No opero una síndrome piriforme per la seguretat social perquè no em surt dels ous». El cas va ser destapat per l’ONG Sicom i la Fiscalia demanava 4 anys de presó i una indemnització de 8.716,26 euros que Juan Maestro de León havia de pagar a Villarán.