Aquesta és una entrevista publicada a ConsumoClaro
El 2013 Peter C. Gøtzsche va publicar el llibre ‘Medicaments que maten i crim organitzat: com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut’ (Libros del Lince, 2014), on carregava durament contra el sector farmacèutic, que coneix com el palmell de la seva mà després d’haver-hi treballat vuit anys. L’obra, en la qual acusa les companyies farmacèutiques d’arreglar les conclusions de nombroses investigacions en benefici propi, va aixecar una gran controvèrsia en ser el professor Gotzsche una gran autoritat en matèria de disseny d’estudis científics.
Fa pocs dies ha aparegut a Espanya el seu últim llibre, titulat ‘Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada’ (Libros del Lince, 2015), on Gotzsche aborda el camp de la psiquiatria moderna i assegura que aquesta s’ha simplificat fins a l’extrem de limitar-se a receptar els psicofàrmacs que la indústria va llançant al mercat. Sempre radical, advoca per abolir-los tots excepte en casos extrems, on realment es demostri la seva aportació a la cura del malalt. Per Gotzsche, ansiolítics, antidepressius i fins i tot antipsicòtics es recepten sense tenir en compte els seus efectes nocius.
El professor Peter C. Gøtzsche es va graduar com a Màster de Ciència en Biologia i Química el 1974, i es va llicenciar com a metge el 1984. És especialista en medicina interna, va treballar en la indústria farmacèutica entre 1975 i 1983, i va exercir en hospitals de Copenhaguen entre 1984 i 1995. El 1993 va contribuir a la creació de la Cochrane Collaboration, una institució dedicada a revisar la veracitat de tots els estudis que es publiquen en l’àmbit de la salut i així filtrar els interessos de les diferents indústries en el negoci de la sanitat.
El seu llibre descriu als psiquiatres com a professionals dedicats a receptar medicaments als pacients sense saber realment si funcionaran…
Una raó important per la qual la psiquiatria moderna està tan centrada en els fàrmacs és que la gent no sap molt bé quins són ni els seus beneficis ni els seus danys. Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
No hi ha psicofàrmacs de beneficis comprovats?
Mitjançant les revisions de moltíssims estudis he pogut comprovar que el benefici de molts psicofàrmacs és dubtós, però en canvi no hi ha dubte que poden causar danys greus, que poden incloure el suïcidi, l’homicidi o la mort per altres causes. Un altre problema és que probablement tots aquests fàrmacs són susceptibles de provocar danys permanents en el cervell quan s’usen a llarg termini, però els pacients que els volen deixar, generalment compten amb molt poc suport per part dels seus metges.
La psiquiatria actual redueix els problemes psicològics a desequilibris químics que poden ser curats amb fàrmacs. Hi ha interessos de la indústria darrere d’aquesta gran simplificació?
El conte sobre els suposats desequilibris químics va ser inventat per un metge fa 61 anys i la indústria farmacèutica el va abraçar immediatament. No he trobat cap investigació que acrediti científicament que un desequilibri químic és la causa de problemes psiquiàtrics. És més: els psiquiatres més rellevants són conscients que això és una mentida i no obstant això molts d’ells, potser la majoria, segueixen utilitzant-la per tal de persuadir els seus pacients a continuar amb la seva medicació.
El somni d’una solució ràpida mai desapareix, però no hi ha solucions ràpides en psiquiatria i els fàrmacs són molt rares vegades la solució als problemes de la gent. La profunda ironia és que potser no hi hagi un desequilibri químic implicat excepte el que creen els propis psicofàrmacs, que en molts casos funcionen com a drogues addictives.
Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
Podríem dir llavors que estem davant d’una indústria que inventa malalties per a crear addictes als seus productes?
No és desencertat assegurar que la indústria farmacèutica inventa malalties per aconseguir gent enganxada als seus productes. Dit això, és cert que hi ha moltes persones que pateixen problemes mentals severs i necessiten en ocasions un suport en la medicació. Però crec que tractar aquests problemes sistemàticament amb psicofàrmacs només empitjora la situació. La forma en què fem servir les drogues psiquiàtriques avui dia sens dubte causa molt més mal que benefici.
El ‘trastorn bipolar’, el ‘TDAH’, el ‘trastorn obsessiu compulsiu’, etc., són paraules que han entrat en el llenguatge comú. Són tals diagnòstics una simplificació dels problemes de la persona per adaptar-los a l’aplicació de certs medicaments?
Una de les grans tragèdies de la psiquiatria moderna és que molts trastorns psiquiàtrics són causats pels psicofàrmacs que s’usen per tractar un altre trastorn anterior; és a dir, són danys col·laterals, o efectes secundaris si es vol. Per exemple, els efectes secundaris de la medicació per tractar el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció) coincideixen força amb el quadre de diagnòstic d’un trastorn bipolar.
El mateix passa amb la depressió: els fàrmacs antidepressius poden provocar símptomes que compleixen amb els criteris per diagnosticar un trastorn bipolar, de manera que també en aquest cas moltes persones pateixen d’efectes secundaris dels antidepressius. Però això sovint no es detecta i, per tant, aquestes persones poden, a més, ser tractats amb medicaments antipsicòtics o de liti, o tots dos.
En el meu llibre explico per què no hem de veure el TDAH com un trastorn psiquiàtric, i la raó per la qual la qual els psiquiatres s’haurien de centrar en els problemes de l’entorn dels nens (el TDAH és més freqüent entre nens) en lloc de dir que són els mateixos nens el problema. Els medicaments per al TDAH no resolen cap problema; de fet, semblen agreujar-lo a llarg termini.
Vostè sosté que la gran majoria dels fàrmacs psicoactius haurien de ser abolits. Com es tractaria, en aquest cas, una psicosi greu?
Hi va haver una revisió Cochrane que va comparar les benzodiazepines amb els antipsicòtics per tractar la psicosi aguda. La mateixa va mostrar que els pacients es van calmar més ràpid amb la benzodiazepina. El tractament estàndard és aplicar antipsicòtics, però he preguntat a molts pacients que han provat tots dos tipus de fàrmacs, quin preferirien en cas de patir un nou brot psicòtic.
Tots els pacients, fins al moment, m’han dit que preferirien una benzodiazepina. I els comprenc, ja que les benzodiazepines no són tan tòxiques i perilloses com antipsicòtics. Però també és possible tractar la psicosi severa sense cap tipus de medicaments psiquiàtrics. Sé de psiquiatres eminents en diversos països que mai han fet servir un antipsicòtic per tractar una psicosi. Només han aplicat la psicoteràpia, l’empatia i l’amor.
Mostren als pacients que es preocupen per ells, que els respecten i tenen un veritable interès en ells, i és ben sabut que aquest enfocament és eficaç. Antipsicòtic és un nom massa enganyós, ja que aquests fàrmacs no curen a ningú en contrast amb els antibiòtics, que realment poden salvar la vida de les persones si tenen una infecció bacteriana greu. No estic convençut que necessitem antipsicòtics en absolut, ja que són molt tòxics.
De veritat creu que una persona amb una psicopatia severa pot tenir una bona qualitat de vida només amb teràpia i sense medicaments?
Està perfectament documentat que moltes persones amb psicosi greus poden tenir una bona qualitat de vida sense psicofàrmacs. En realitat, la pregunta correcta és: Poden els medicaments psiquiàtrics empitjorar la qualitat de vida de les persones de mitjana? Actualment, el meu grup de recerca està estudiant la qualitat de vida amb i sense antidepressius.
Hi ha molt pocs estudis publicats referent a això i no tenim accés als estudis no publicats per l’Agència Europea del Medicament, encara que sabem que no són pocs. En la nostra opinió, està clar per què tan pocs estudis han estat publicats: els seus resultats no deixen en bon lloc a la indústria farmacèutica.
