Just Deploy It!

Blog

  • L’última envestida a l’escanyolit Sistema Sanitari Públic Català

    Aquestes setmanes ha tornat estar en boca de tothom la voluntat de l’actual Govern de Junts pel Sí de posar en marxa la Instrucció 5/2015 sobre la Regulació de l’activitat privada dintre del Sistema Sanitari Públic, voluntat compartida amb l’anterior govern de la Generalitat.

    Aleshores, era pel març del 2015, el conseller Boi Ruiz tenia el problema de Barnaclínic a sobre de la taula, i com que l’alerta ciutadana s’havia disparat, calia regular l’activitat privada dintre dels centres públics abans que esclatessin més alarmes socials.

    Malgrat la seva intenció de dur-la a terme, aquesta instrucció va quedar en suspens al maig perquè la majoria de l’arc parlamentari així ho va decidir, fins que hi hagués un debat profund sobre la qüestió.

    Organitzacions en pro de la Sanitat Pública, així com sindicats alternatius i altres col·lectius organitzats d’usuàries i treballadors, vam veure bocabadats com aquesta instrucció es veia recollida de nou en el punt 31 del Pla de Xoc en matèria sanitària de l’actual govern. I és que malgrat que l’actual conseller es vol vestir fent titulars de que ell és l’autèntic defensor de la Pública, les seves no deixen de ser unes polítiques continuistes neoliberals.

    David Elvira, actual director del CatSalut i membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (Casost) escrivia, en un informe el juliol del 2015,  que tots els centres de la xarxa pública s’havien d’obrir a la sanitat privada per la “sostenibilitat econòmica del sistema” assenyalant que la falta “d’un augment del finançament públic del sistema sanitari” obliga a impulsar mesures com donar entrada a la sanitat privada als centres públics. Veiem com, darrere la falsa justificació de que s’ha de fer “sostenible” el Sistema Sanitari Públic, hi ha en realitat una voluntat activa d’introduir més i de noves polítiques de mercantilització de la Sanitat, i així després de les externalitzacions, les aliances estratègiques, les derivacions, etc.,  ara veiem com és  l’activitat privada dintre dels centres sanitaris públics l’última envestida en contra dels Serveis públics.

    L’actual i esgotat model sanitari català, que tots els partits polítics catalans convencionals han defensat sense cap crítica, posa de nou el confusionisme entre el que és públic i allò que és privat per sobre de les necessitats reals de la població que ha d’atendre. Posa per sobre de tot la necessitat mercantilista en comptes de retre comptes assistencials als usuaris del sistema sanitari públic.

    Després d’un ja tocat Sistema Sanitari Públic amb més de 5 anys de pressupost retallat, uns mil milions d’euros anuals, on les llistes d’espera s’han disparat per sobre de les possibilitats d’espera de les persones, on els professionals han vist degradades les seves condicions laborals per sobre de les seves possibilitats, arribant a la precarietat laboral d’un extens col·lectiu de professionals eventuals i interins que sembla que ha vingut per quedar-s’hi.

    Després que la solució per alliberar aquestes llistes d’espera ha estat derivar més del 24% del pressupost de salut, en concret 2.450 milions d’euros, a la sanitat privada, tan concertada com a centres privats amb ànim de lucre, ara hem de suportar l’excusa de que s’ha de fer sostenible el sistema.

    Que la Sanitat és un dret i no pot ser mai un negoci és el que hauríem de defensar sempre, els professionals, els usuaris i els governs que miren pel bé de la societat.

    L’entrada d’aquesta activitat privada als centres sanitaris públics agreujarà la situació de precarietat dels professionals que hauran de donar serveis a la doble via d’entrada dels malalts al sistema, s’hauran de repartir els recursos personals, no hi ha dubte que hi haurà prestamisme laboral,  i materials dels centres sanitaris per assumir-ho tot. Aquesta doble via suposarà una doble velocitat d’entrada pels malalts depenent únicament de les seves possibilitats econòmiques, incrementant encara més les desigualtats ja existents d’accés de les persones al sistema de salut.

    Per això hem de dir prou i hem de manifestar-nos contundentment en contra d’aquests intents de regulació, instruccions i lleis que vestides de vedell són la pell del llop. Informa’t, mobilitza’t i actua. https://lanostrasalut.wordpress.com/

  • Prescriure activitats socials: el nou model d’assistència per millorar la salut de la població

    “La salut no s’ha de buscar al metge, s’ha de buscar a la vida”, declara convençut Andreu Segura, coordinador i impulsor del programa COMSalut. Aquest projecte, que ja fa un any que s’està implementat en diferents punts del territori català, pretén tractar la salut dels ciutadans des d’una perspectiva integral i dins d’una comunitat, com pot ser un poble o un barri.

    “Prescripció social” són les noves receptes que des de fa un any, i sota el paraigua d’aquest projecte, posen els professionals d’atenció primària – equips cada cop més multidisciplinaris amb l’objectiu de fomentar aquesta atenció integral- a disposició dels ciutadans. Es recepten activitats lúdiques, esportives, participació en corals o activitats culturals, com el teatre, col·laboracions amb entitats sense afany de lucre o fins i tot tallers educatius en lloc de medicaments. Tot pensat per promocionar aquells hàbits que poden millorar la salut.

    “Hipòcrates ja reconeixia que els problemes de salut i la salut depenen d’allà on vius, de les condicions de l’entorn, la cultura, etc. Fem una identificació exagerada entre el que és salut i el que és malaltia o falta de malaltia, i la salut és molt més que això”, manifesta Segura.

    Aquest programa, que ja està implementat en 16 àrees bàsiques de salut –divisió territorial sanitària amb equip d’atenció primària- de tot Catalunya està en fase d’avaluació. Per fer possible aquesta atenció integral, els professionals sanitaris d’atenció primària treballen conjuntament amb diverses entitats del territori per oferir aquestes prescripcions mèdiques que van més enllà de les tradicionals i que permeten promoure hàbits saludables de vida per millorar les condicions i prevenir malalties. L’objectiu d’aquest sistema d’atenció és també implicar a tota la comunitat en la prevenció, promoció i cura de la salut d’aquella comunitat.

    Què significa atenció integral?

    “La salut té almenys tres dimensions: la naturalesa orgànica i física, la dimensió mental i una tercera: la social, perquè som animals socials. Aquesta triple dimensió, ja està reconeguda en la definició de salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)”, explica Segura. L’atenció integral, doncs, és aquella que té en compte les tres dimensions a l’hora de tractar amb els pacients, no només la física i la mental, sinó també la que té a veure amb les relacions socials o el fet d’estar o sentir-se sol.

    “Quan es diu: salut, diners i amor, salut no només és no tenir molèsties, sinó que estiguis feliç i acompanyat. Això no està contraposat en atendre malalties, però no és exactament el mateix”, afegeix. L’objectiu de l’assistència integral o comunitària, doncs, és anar més enllà de l’assistència mèdica tradicional.

    “Ens hem enlluernat molt pels avenços en la biologia i la tècnica, que són molt importants, però ens hem descuidat massa d’aquests altres aspectes”, lamenta aquest expert.

    Com es fa?

    Els professionals sanitaris poden animar als pacients a fer ús de les eines comunitàries. No és nou que els doctors recomanin activitats o hàbits saludables en lloc de medicaments si ho creuen oportú, però amb COMSalut ara aquesta recomanació es fa en forma de prescripció. I comptant amb una sèrie d’entitats amb les quals es treballa de forma conjunta, i que permeten fer un seguiment de l’evolució del pacient.

    “No podem descuidar que, per exemple, una persona que té un problema amb el sucre pugui estar vivint sola, que tingui feina o no, que hagi tingut accés a una educació o a una altra. Això són determinants socials i col·lectius que fan que visquis d’una manera o una altra”, recorda Segura. Determinants als quals, segons aquest professional, és essencial posar-hi tota l’atenció si el que realment es persegueix és millorar la salut d’aquella persona i prevenir problemes futurs.

    El que reclamen molts professionals, que han assistit a una jornada impulsada pel Consorci Sanitari i Social de Catalunya (CSC), aquest dijous per parlar sobre el primer any d’implementació del projecte, és que es faci una valoració qualitativa i quantitativa exhaustiva dels resultats, per demostrar que no es tracta només “d’una creença” sinó que és una eina realment eficaç.

  • Comín fulmina el projecte de dades sanitàries VISC+ que va impulsar Boi Ruiz

    Toni Comín enterra un dels projectes estrella del seu antecessor a la conselleria de Salut, Boi Ruiz: el projecte VISC+, de reutilització de dades personals per a fins d’investigació, en altres paraules, el Big Data sanitari català. En una interpelació parlamentària, Comín ha afirmat que el VISC+ de la passada legislatura ja «no existeix» i que Salut impulsarà entre finals de juny i principis de juliol una jornada participativa sobre el Big Data que segons el conseller «ha de servir per debatre i reforçar el consens» de cara a impulsar la recerca amb les dades sanitàries dels catalans.

    La retirada del projecte VISC+ era una de les reclamacions de la CUP durant el periode de negociacions per la investidura i de la present legislatura. El VISC+ també tenia opositors des dels seus inicis entre la comunitat científica. L’encàrrec del VISC+ es remunta al 2014, moment en el qual tot i la intenció del Departament de Salut es va aconseguir aturar la seva publicació gràcies a les protestes que va generar en l’oposició i els col·lectius que defensen la sanitat pública.

    La voluntat inicial de Ruiz era adjudicar la gestió de les dades a través d’un concurs públic que rondaria els 20 milions d’euros. Finalment només es van cedir dades anònimes a nou centres de recerca i assistencials públics mitjançant la signatura de convenis de cessió d’informació.

    Comín ha explicat que en les jornades hi participaran centres de recerca, associacions de pacients i usuaris, investigadors, agents socials, societats científiques, experts en bioètica, experts en seguretat de dades, universitats, col·legis professionals, partits polítics i mitjans de comunicació, entre d’altres actors.

    El conseller de Salut ha fet una defensa del gran potencial que suposa el big data per la recerca en salut i ha afirmat que «cap país del món hi vol renunciar». «Estem parlant de la solidaritat de pacient a pacient, de cedir lliure i voluntàriament les dades de la història clínica per tal que en un futur aquestes dades serveixen per curar altres ciutadans», ha afegit.

  • Defensors de la universalitat de la sanitat denuncien el cobrament il·legal a les urgències

    La facturació il·legal a persones en situació irregular i sense recursos continua sent una realitat als hospitals catalans. Així ho han reivindicat aquest dimecres veïns i veïnes dels barris de Gràcia, Guinardó i l’Eixample, així com membres de Jo Sí Sanitat Universal i la Plataforma per una Assistència Universal a Catalunya (PASUCat), que s’han concentrat a les portes de l’Hospital Sant Pau per exigir al centre que compleixi amb la instrucció catalana referent al dret a l’assistència sanitària (la 8/2015). «Hem decidit fer l’acció a Sant Pau perquè des de Jo Sí Sanitat Universal es va preguntar als administratius del centre què passaria si una persona sense targeta sanitària arribés al servei d’urgències i la resposta de tots ells va ser: facturar la urgència o ‘amenaçar’ amb fer-ho», explica a aquest mitjà el Carlos Losana, pediatre i membre de la PASUCat.

    Segons la normativa vigent, l’atenció urgent a les persones en situació irregular i sense recursos, així com l’atenció a dones embarassades i menors d’edat, ha d’anar a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut). Segons denuncien tant des d’aquesta plataforma com des de Jo Sí Sanitat Universal, però, «tot i que la instrucció catalana deixa molt clar que el centre hauria d’oferir una «Declaració Responsable» per tal de confirmar la manca de recursos i passar així a facturar l’assistència al Departament de Salut, el centre «avisa» que s’emetrà una factura a la persona que precisa l’assistència, que naturalment no pot pagar».

    A les portes de l’Hospital hi ha la Marisol Blanco, treballadora de l’hospital de dia. «Sempre que hem viscut un cas hem pressionat perquè s’atengués. Fa uns mesos a un nen italià no el volien atendre, no sé si és desinformació o no però les direccions ja procuren que si es pot no atendre no s’atén. La primera barrera és l’administratiu que hi ha al taulell, que acaba fent el que li diu la direcció», assegura a aquest diari. «Segurament diran que si atenen aquesta gent, sovint immigrants, es produeix un dèficit. Aquest dèficit no l’han de pagar els usuaris sinó la Generalitat i en aquest sentit li han de reclamar», afegeix Ferran López, extreballador de l’Hospital Sant Pau.

    L’efecte dissuasori de la facturació

    «La facturació a urgències té un efecte dissuassori: si no tens recursos, estàs malalt i et diuen que has de pagar 200 euros agafes i te’n vas», recorda en Carlos Losana. Aquest fet, assegura, comporta un greu risc per a la salut de la persona exclosa i també per a la salut pública en general. Segons explica, des de que van començar a recollir incidències des de la PASUCat a l’Hospital Sant Pau, fa dos anys i mig, els hi han arribat uns deu o dotze casos que inclouen embarassades i menors d’edat.

    Com a mesura de protesta les desenes de veïns i activistes que s’han concentrat aquest dimecres han penjat alguns cartells que reivindiquen la universalitat de la sanitat i han presentat una trentena de reclamacions oficials al centre en les quals s’exigeix que informi degudament i aclareixi el protocol de facturació. «A Catalunya la instrucció catalana suavitza les condicions d’exclusió que provoca aquest Reial Decret [el 16/2012]. Tanmateix, en aquest hospital s’està facturant per l’atenció urgent en casos en els que aquesta atenció hauria de ser a càrrec del CatSalut si s’aplica la instrucció 8/2015», resa el document presentat al centre.

    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY
    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY

    Què han fet les administracions per evitar-ho?

    Durant el mes de març el CatSalut i l’Ajuntament de Barcelona van crear un comitè per agilitzar els processos d’empadronament a les famílies i l’obtenció simultània de la targeta sanitària. En aquell moment aquest mitjà va preguntar quines mesures s’establirien per evitar qualsevol cobrament a persones sense targeta sanitària i sense recursos per a l’atenció urgent. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, va assegurar llavors que encara no s’havien concretat quines seran aquestes mesures però que es treballaria en la línia de fer una campanya informativa als centres d’urgència. De moment, però, des de les plataformes asseguren que no s’ha fet cap campanya informativa en aquest sentit.

    Per la seva banda, el mateix mes de març la Conselleria de Salut va tramitar la nova Llei d’Accés Universal a l’Assistència Sanitària, que tot i que continua preveient que l’empadronament continuï sent un requisit per l’accés a tots els serveis de salut elimina la carència de tres mesos de padró.

  • I si no morim de càncer, de què morirem?

    La Dra. Margaret McCartney, metgessa de família escocesa, ha escrit un article al British Medical Journal arran d’haver sentit per la ràdio una entrevista que li feien al Dr. Harpal Kumar, Director de Cancer Research UK: «El nostre objectiu és estar segurs que molt poca gent morirà de càncer». Va dir l’investigador, i llavors el periodista li va preguntar: «I si no morim de càncer, doctor, de què morirem?». El context de la conversa radiofònica, que va inspirar a la Dra. McCartney, és molt suggerent, i per això em permeto traduir algunes de les seves reflexions. “Als metges se’ns ha ensenyat que això de la mort és un fracàs de la nostra actuació clínica. Només veiem la mort com un fenomen que pot ser evitat amb un diagnòstic precoç, un TAC d’urgències o un tractament adequat, i això és negatiu, perquè ens impedeix pensar que al voltant del procés de final de vida hi ha moltes altres consideracions, i no només culpa i errors.»

    Una meta-anàlisi de 30 estudis fets a 5 països diferents, amb una participació de més d’un milió de pacients, demostra que els malalts que havien rebut atenció pal·liativa anaven menys a urgències en el darrer mes de vida, la qual cosa és molt positiva, tenint en compte que molts urgenciòlegs confessen que no estan preparats per atendre apropiadament aquesta tipologia de pacients, i que, a més, un viatge a un servei d’urgències augmenta el risc que les persones en fases avançades de les seves malalties pateixin actuacions desproporcionades. Pel que fa a l’assumpte, transcendent, del moment de la introducció de l’atenció pal·liativa, tot i que hi ha indicis que la precocitat és positiva, aquesta meta-anàlisi no aconsegueix arribar a conclusions, degut a l’heterogeneïtat dels estudis seleccionats.

    El que sí que conclou, en canvi, és un altre treball publicat al New England Journal of Medicine, molt més petit, del Massachussets General Hospital, en el qual els investigadors van treballar amb un grup de 151 pacients en estadiatge IV de càncer de pulmó. La meitat d’ells van seguir el tractament oncològic habitual i l’altra meitat van tenir una intervenció addicional que senzillament va consistir en la programació de visites a un especialista en atenció pal·liativa. El resultat va ser que aquest darrer grup va deixar abans la quimioteràpia, va començar abans el tractament pal·liatiu i va patir menys en el moment final; i la sorpresa del treball és que els pacients que havien començat abans el contacte amb l’especialista en atenció pal·liativa, van viure un 25% més de temps que el grup control. Com diu Atul Gawande, l’autor del llibre Ser mortal: «Si el fet d’aconseguir parlar clarament amb els pacients sobre com afrontar els darrers dies de vida, per després iniciar pràctiques pal·liatives d’acord amb els continguts de la conversa, fos un nou medicament, la FDA (Food and Drug Administration, l’òrgan regulador dels EUA) l’hauria d’aprovar amb urgència». La lliçó d’aquest estudi, continua el Dr. Gawande, és quasi zen:“Les persones viuen més només quan aturen els intents de viure més».

    Induïts per la seva formació, molts metges i moltes infermeres pensen que quan un pacient entra en un procés de final de vida ja no hi ha res que puguin fer per ell i, com mostra l’evidència, això no és cert. Penso que, en comptes de tirar la tovallola, convindria que els professionals de la clínica fossin més proactius en preguntar sobre com les persones que atenen veuen els seus propis processos de final de vida i, si ho fan, aquesta conversa acabarà sent molt profitosa, sobretot per als pacients.

  • Consum de carn i risc de càncer

    El passat 26 d’octubre, l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer de l’OMS va donar a conèixer, mitjançant una conferència de premsa, el resultat de l’avaluació de la carcinogenicitat del consum de carn vermella i de la carn preservada. L’OMS va concloure que la carn preservada mitjançant curació, agregat de sal o fumat (entre els quals es troben salsitxes, pernil, bacó, embotits, i hamburgueses) causa càncer de còlon i recte (grup I), i que la carn vermella (vedella , porc, xai i cabra) probablement (grup 2A) causa càncer al mateix òrgan. Lògicament la notícia difosa extensament per tots els mitjans de comunicació va causar una enorme commoció social, en ser un producte alimentari de gran consum per tota la població espanyola, al qual s’equiparava amb el tabac i amb l’amiant.

    L’avaluació, realitzada per un ampli comitè internacional de 22 experts, que van valorar els resultats de més de 800 estudis epidemiològics en poblacions humanes de tot el món, i d’estudis sobre potencials mecanismes en diverses espècies animals, va concloure que per al càncer de còlon i recte hi ha una evidència convincent d’un increment del risc del 18% per cada 50g de consum d’embotits diaris i probablement per cada 100g de consum de carn vermella al dia augmenta el risc un 17%. Tot i que l’OMS no va classificar a la carn vermella en el grup I, els resultats dels estudis mostren convincentment que és una causa de càncer de còlon i recte.

    No obstant això, pocs mitjans van difondre que l’evidència científica existent mostra també que l’alt consum de carns processades molt probablement causa el càncer d’estómac i pàncrees, i possiblement el càncer d’esòfag. L’evidència científica ens mostra així mateix que l’alt consum de carns vermelles a més de ser una causa de càncer de còlon i recte, és molt probablement també una causa de càncer d’esòfag, pàncrees i pulmó i possiblement d’estómac. És a dir tenen un important potencial efecte sobre un ampli tipus de tumors malignes. Hi ha estudis que mostren així mateix que l’alt consum de carn, greixos i proteïnes animals augmenten més el risc d’obesitat.

    El càncer de còlon i recte, considerant els dos sexes, és el tumor més freqüent a Espanya. Com gairebé tots els tumors, és multicausal, i està associat no només a la carn vermella i processada, sinó també al consum d’alcohol, tabac i obesitat i al baix consum de cereals integrals, fruites, verdures i calci.

    Els mecanismes pels quals la carn augmenta el risc de càncer no estan completament aclarits. Però se sap que les carns processades són tractades amb nitrits per a la conservació i per evitar la contaminació bacteriana. A partir dels nitrits es formen nitrosamines (tant en els embotits, com dins el cos humà), que són compostos químics amb efecte cancerigen demostrat en més de 30 espècies animals, encara que no hi ha una evidència concloent que mostri que en si mateix les nitrosamines consumides produeixen càncer en l’home. Cal reconèixer que no tots els embotits contenen la mateixa concentració de nitrits i nitrosamines. Les salsitxes tipus Frankfurt, el bacó i els embotits fumats tenen una major concentració. Per contra, el pernil del país, té una menor concentració, i per això és probable que tingui un efecte menor, tot i que no hi ha evidències suficients sobre els efectes segons el tipus d’embotits.

    D’altra banda, durant el procés de cocció de la carn, a altes temperatures i especialment en contacte amb la flama (en barbacoes), es formen altres compostos químics potencialment cancerígens, com els anomenats hidrocarburs policíclics aromàtics (el més conegut és el benzopirè, classificat també en el grup I) i amines heterocícliques (classificades en el grup 2A) que es consumeixen amb la carn. Finalment les carns vermelles, contenen un pigment (ferro hemínic) que li proporciona el color vermell.

    Estudis recents en humans han permes demostrar que representen la font més important per a la formació de nitrosamines en l’organisme, en quantitats que poden ser desenes de vegades superiors a la ingesta de nitrosamines exògenes, ja formades fora de l’organisme. La carn blanca (de pollastre) no conté aquest compost i per això no hi ha evidències que el seu consum pugui augmentar el risc de cap tipus de càncer.

    Com es pot comprovar, aquests potencials mecanismes no es relacionen amb el tipus d’alimentació dels animals que ens proporcionen la carn vermella que consumim. Es coneix que s’usen hormones en la criança animal, les hormones podrien associar-se al càncer de mama, però no hi ha evidències que puguin estar relacionades a aquests tumors associats a la carn vermella. Per això, encara que la carn vermella i processada sigui produïda en les millors condicions ecològiques, no reduirà el seu potencial cancerogenicidad.

    La carn aporta per altra banda proteïnes animals, ferro i algunes vitamines que són necessàries per a l’organisme. Per això les guies alimentàries dels organismes públics i associacions professionals no recomanen eliminar el consum, sinó reduir-lo. No hi ha evidències d’altra banda que els vegetarians tinguin menor risc de càncer en comparació als que tenen una dieta variada i saludable com la dieta mediterrània. S’aconsella un consum moderat de carn vermella, d’al voltant d’un màxim de 500 g a la setmana (una mitjana de no més de 70 g al dia) i consumir embotits en petita quantitat i només ocasionalment. Analitzant les dades de la FAO (organisme de les Nacions Unides per a l’agricultura) es pot comprovar que la disponibilitat de carn a Espanya que el 1961 era de 50g per habitant i dia, va passar a més de 300 g al 2001. És a dir es va multiplicar per 6.

    No hi ha dades directes del consum de carn vermella i embotits en la població espanyola. Estimacions indirectes calculen que seria de 490g (70g diaris) per setmana per a la carn vermella i de 314 g per setmana (45g diaris) pels embotits És a dir que de mitjana, el consum de carn vermella podria estar al límit del que està recomanat, mentre que el d’embotits està bastant per sobre d’aquestes recomanacions.

    És indubtable que si pretenem reduir el risc de càncer, hem de reduir el consum de carns preservades i carns vermelles, augmentant alhora el consum de fruites, verdures i cereals integrals. Però això requereix la intervenció activa de polítiques públiques orientades a la promoció de la salut i prevenció de la malaltia. No és acceptable que avui al mercat 1kg de certes fruites pugui costar més que 1kg de carn. Si no hi ha una política pública de subvencions a aliments saludables, la batalla per la salut està perduda.

  • Més escolta activa, menys medicalització: el canvi de paradigma que defensa l’Atenció Primària

    No és cap novetat que la crisi econòmica iniciada el 2008 ha afectat i continua afectant la salut de les persones, en especial la seva salut mental. Arran de la crisi i l’empobriment, però, més persones busquen alleujament al seu malestar emocional per la condició social que viuen –ja sigui un problema laboral, d’habitatge, d’aïllament social, etc.- a les consultes d’atenció primària.  

    “Ens trobem cada dia amb persones que tenen problemes l’origen del qual sovint és social, vinculat a la crisi. Acudeixen a les consultes perquè troben comportaments molt empàtics però els professionals, que volem canalitzar el seu malestar, sovint no sabem com fer-ho”, explica Juan Manuel Mendive, metge del CAP La Mina. “Treballar en aquest document ens ha servit per veure que no ho estàvem fent prou bé i que hi havia una connotació massa biològica en el tractament amb el fàrmac”, assegura Maria José Fernàndez de Sanmamed, metgessa jubilada.

    Precisament per fer front a aquesta demanda i facilitar eines als professionals, el Grup de Reflexió i Acció del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) -del qual en són membres tant Mendive com Fernàndez de Sanmamed entre altres- ha elaborat el document Atenció a les persones amb malestar emocional, presentat aquest dimarts. “Els professionals ens hem vist en la situació d’haver d’afrontar el patiment mèdic però també el patiment social, que truca de ple a les portes de les nostres consultes”, ha dit la presidenta del FoCAP, Nani Vall-llossera, durant l’acte de presentació.

    Segons ha lamentat, aquesta situació arriba en un context professional en el qual es disposa de pocs temps, poca formació amb visió de prescripció social i pocs recursos». Amb tot, els autors del document han insistit a mostrar-se contents per algunes iniciatives que ja s’han fet a Catalunya amb aquesta perspectiva i que han donat bons resultats. “Això ens legitima a canviar fàrmacs per temps, etiquetes diagnòstiques per narracions”, ha apuntat Vall-llossera. Segons el psiquiatre Josep Moya el model social actual “està basat en una idea de felicitat que per si sol ja ha generat malaltia mental” i davant la prescripció de fàrmacs el document planteja una idea basada en un altre tipus de prescripció:  la prescripció social, és a dir fer activitats socials com a tractament. Com a exemple Moya ha citat participar en un voluntariat o realitzar alguna tasca en un projecte col·lectiu.

    Els autors alerten de la tendència a la medicalització

    Segons alerten els autors del document sovint els motius de consulta són generats per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i la manera d’afrontar-ho des de les consultes, alerten, tendeix cada vegada més a una medicalització. Alguns dels símptomes d’aquest malestar són ansietat, trastorns de conducta en nens i adults, tristesa, reclam d’atenció psicològica especialitzada, fòbies, temors o símptomes orgànics.

    “A l’atenció primària li correspon atendre a persones amb símptomes emocionals encara que no tinguin un trastorn, reconeixen, però “s’han d’atendre d’una altra manera, canviant el paradigma, construint nous coneixements i recuperant uns altres que hem deixat pel camí. S’han d’atendre sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”, resa el document.

    Un tractament pensat en el benestar més que en el diagnòstic

    Segons s’estipula en el document les eines bàsiques i fonamentals pel maneig del malestar emocional a la consulta d’atenció primària són l’escolta activa i empàtica, el vincle assistencial, l’entrevista clínica, l’exploració física i la contenció terapèutica. “La percepció de ser escoltada depèn més de la qualitat de l’escolta que de la durada i té efecte terapèutic”, es diu i es recorda per exemple que “cal escoltar el que es diu i el que no es diu, “escoltar” el llenguatge no verbal i respectar els silencis” del pacient.

    Sobre la contenció terapèutica, per exemple s’assenyala que s’entén per aquesta “la capacitat de rebre, tolerar i acompanyar les emocions (dolor, angoixa, desesperació, ràbia, confusió, temor) de les persones consultants, sense rebutjar-les ni jutjar-les, ni passar directament a l’acció”.

     

  • Més de 250.000 persones han deixat de fumar a Catalunya durant els últims 13 anys

    Aquest dimarts, Dia Mundial Sense el Tabac, l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha fet públiques les dades sobre el consum d’aquest producte. Entre el 2006 –un any després de l’aprovació de la llei contra el tabac que prohibia fumar als restaurants i bars -i el 2015 s’ha reduït de forma significativa, segons l’agència, l’exposició al fum ambiental als espais públics.

    A més ha disminuït, també, el nombre de consumidors. El 2002 fumaven un 32% dels catalans majors de 15 anys, mentre que l’any passat aquest percentatge era del 26%, el que representa que al voltant de 270.000 persones hagin deixat de fumar durant aquest temps.

    Aquesta disminució del consum i l’augment d’espais públics lliures de fum, sobretot pel que fa als establiments, ha comportat una caiguda d’un 11% dels ingressos per infart miocardi en les regions sanitàries de Barcelona i de Girona. A més també ha suposat una reducció d’hospitalitzacions per asma bronquial, que entre el 2002 i 2009 es van reduir en un 29% tant en nens com en adults, segons l’Agència.

    Tot i així a Catalunya mor cada hora una persona per causes relacionades amb el tabac. Una de cada 4 morts en homes i una de cada 14 en dones majors de 35 anys responen també a aquesta causa. Al món moren sis milions de persones per motius semblants. A Espanya hi ha més de 60.000 defuncions anuals que responen a qüestions directament relacionades amb el consum de tabac, segons l’últim estudi epidemiològic realitzat, el que suposa més del 15% de les morts registrades a tot l’Estat.

    És per això que malgrat els avenços, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) insisteix en què cal seguir fent esforços. La directora general de l’Organització, Margaret Chan, ha dit aquest dimarts que és urgent que els països implementin els paquets de tabac neutre, ja que assegura que és una mesura que funciona. L’envàs neutre és una mesura que permet reduir el consum perquè disminueix l’atractiu del producte, restringeix l’ús dels paquets de tabac com a suports publicitaris per promoure aquest producte, limita l’etiquetatge enganyós i augmenta l’eficàcia de les advertències sanitàries.

    Alguns països com Austràlia ja han posat en pràctica aquest tipus d’envàs, que ha demostrat ser afectiu. En aquest país des de l’any 2012, quan s’aplica la iniciativa, han deixat de fumar més de 100.000 persones.

    Tot i els esforços necessaris, Espanya encara no ha transposat la nova directiva europea sobre el tabac a la legislació estatal, que va entrar en vigor el passat 20 de maig. Amb tot, la nova directiva no inclou com obligatori l’envàs neutre, i deix que siguin els països els que de forma autònoma decideixin si aplicar-ho o no.

  • Els danys de la desnutrició duren tota la vida i es transmeten als fills

    Les persones mal nodrides són més propenses a morir per infeccions comunes i altres malalties immunològiques que no per la manca d’aliments. Aquesta és la conclusió d’una revisió d’estudis publicada aquesta setmana a Trends in Immunology. El treball ofereix un nou enfocament sobre la mortalitat associada a la desnutrició i l’obesitat.

    Els autors de l’estudi asseguren que fins i tot després que les persones adoptin una dieta saludable, els problemes persisteixen durant tota la vida. Clara Bourke, investigadora del Centre de Genòmica i Salut Infantil de Londres (Regne Unit) i autora principal del treball, considera que la imatge que té la societat sobre la malnutrició d’un nen que estigui prim fins als ossos, “consumint-se”, és només “la punta de l’iceberg” d’un conjunt de trastorns associats. “La descompensació de nutrients provoca, entre molts altres problemes, el deteriorament de l’intestí i del sistema respiratori”, assegura Bourke.

    El retard en el creixement és la manifestació més visible de la malnutrició. Les persones amb aquest problema en països en vies de desenvolupament no aconsegueixen l’altura que haurien de tenir i, malgrat el seu aspecte saludable, són més vulnerables a infeccions i inflamacions d’òrgans. A més, la seva sang té menys glòbuls blancs, les membranes de la pell i l’intestí són més fàcils de trencar pels patògens, i els seus ganglis limfàtics funcionen malament durant tota la seva vida.

    “La desnutrició pot ser el resultat de menjar molt poques calories, o portar una dieta amb excés de greix i sucre, o no ser capaç d’assimilar els nutrients”, apunta l’experta. “En els nens això és particularment perjudicial, perquè hi ha molts processos de desenvolupament que tenen lloc en la infància i que requereixen que tot l’organisme funcioni amb un alt rendiment”.

    Un trastorn circular

    Un dels aspectes que més ha sorprès els investigadors és que la relació entre desnutrició i problemes immunològics no segueix una seqüència lineal, sinó que totes dues són causa i conseqüència a la vegada: no se sap quin és l’ou i quina la gallina. “Sempre s’ha pensat que el sistema immunològic és el que condueix a la patologia, però les noves eines experimentals són capaces d’aïllar els efectes de la dieta per si sola”, recalca la investigadora.

    “Com més investiguem el sistema immunològic, més gran és el paper que se li atorga. No només combat les infeccions sinó que afecta el metabolisme, les funcions neurològiques i el creixement, factors que també es veuen afectats per la malnutrició”, afegeix.

    A més, les alteracions del sistema immunològic deixen empremta en l’ADN a través de marques epigenètiques que es transmeten de pares a fills fins i tot després de diverses generacions. Si les persones desnodrides tenen descendència, els seus fills heretaran un sistema immunològic alterat que pot causar-los desnutrició, fins i tot si els nens tenen una dieta adequada.

    Bourke imagina un futur en què els metges, mitjançant anàlisis immunològics individualitzats, podrien identificar els joves més susceptibles a patir infeccions per tractar-los de manera precoç.

    Aquest és un article publicat a l’Agència SINC

  • Hem de dedicar un dia internacional per la salut de les dones?

    Ser dona no és pas una malaltia, però és ben cert que la salut de les dones i els seus riscos poden ser a vegades ben diferents que els dels homes. Donat que la Medicina s’ha construït a partir de la recerca i la ciència que s’han desenvolupat des dels hospitals a on ingressen majoritàriament homes, és possible que tant per l’objecte d’estudi com pels estereotips de gènere dels professionals que la fan, les Ciències de la Salut, com tantes altres, han nascut androcèntriques. Es necessita doncs un esforç voluntarista i suplementari per fer visibles les diferències en la salut i la malaltia de dones i homes.

    Ja va ser una primera exigència la que va posar en marxa la Dra Bernardine Healy l’any 1993, quan va ser directora de la National Institut of Health (NIH), l’agència per la recerca de la salut nord-americana. No s’ajudaria a cap recerca des de la NIH que no diferenciés els seus resultats per sexe. Només aquesta decisió i la que va prendre Marcia Angell, estimulant que les grans revistes científiques no acceptessin treballs que no diferenciessin els seus resultats per sexe, ja ha suposat un primer pas per fer visibles moltes diferències en mortalitat i morbiditat.

    Encara queda una gran assignatura pendent que és la introducció de la Ciència de la diferència en les Ciències de la salut. Malgrat que aquesta va ser una de les principals conclusions del Primer Congrés Internacional de Dones, Salut i Treball, celebrat a Barcelona el 1996. El CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) va organitzar-lo amb la presència de representants de 53 països, però 20 anys després els avenços són encara molt tímids i depenen de la voluntat específica de cada docent, més que d’una planificació docent. És ben cert que al mateix temps és necessari desenvolupar recerca sobre la morbiditat diferencial, que acumuli dades científiques, sobre l’epidemiologia de les diferències en mortalitat, i morbiditat, en la diferent farmacocinètica d’alguns fàrmacs segons el sexe de la persona que els rep, i les diferents estratègies en tractament i prevenció. Ens congratulem del treball que està fent la Dra Londa Schienberg a la Universitat de Stanford, que està ja organitzant l’acumulació de treballs sobre les diferències entre la biologia cel·lular i el metabolisme diferencial de les exploracions amb noves tecnologies entre dones i homes. No podem oblidar que el malestar i la morbiditat tenen relació també amb condicionants psicològics i determinants socials i mediambientals. La relació del mediambient amb la salut, i la influència que tenen la pol·lució de l’aire, els insecticides en els aliments i els productes derivats de plàstics dissolts a l’aigua, amb l’aparició d’un increment de càncer i malalties respiratòries i cardíaques, també té aspectes diferencials, ja que la majoria de contaminants ambientals són disruptors endocrins. I un d’aquests disruptors que tenen en comú ambos sexes és l’increment de l’esterilitat masculina i femenina a la societat industrialitzada. A la llarga la relació del medi ambient amb la salut formarà part al meu parer de la Ciència de la diferència.