Just Deploy It!

Blog

  • Els grans empresaris espanyols de la sanitat privada van legalitzar 113 milions d’euros amb l’amnistia fiscal

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    Els germans Jordi i Antonio Gallardo Ballart van legalitzar un patrimoni opac de gairebé 113 milions d’euros en l’amnistia fiscal. Aquests fons estaven ocults en diversos comptes de Suïssa, a través de dues empreses de Panamà. Així es desprèn de la investigació Los Papeles de la Castellana, elaborada conjuntament per les redaccions de eldiario.es, La Marea i Diagonal, a partir d’una documentació remesa a la bústia filtrala.org procedent de diferents despatxos d’assessors tributaris situats al Passeig de la Castellana, el districte financer de Madrid.

    Els germans Gallardo són dues de les majors fortunes d’Espanya. Són els màxims accionistes (66%) de la catalana Almirall, una de les majors farmacèutiques espanyoles, amb un valor en borsa proper als 2.500 milions d’euros i que fabrica, entre d’altres, ‘l’Almax’, el popular medicament contra l’acidesa d’estómac. Però els seus negocis s’estenen a molts altres sectors: immobiliari, hoteler, d’energies renovables i, molt especialment, a la sanitat privada. Des residències per a gent gran, persones amb trastorns de conducta i clíniques dentals (a través del fons G Square Capital, amb la marca SAR Quavitae) fins a hospitals privats, amb Vithas.

    Amb 12 hospitals i 13 centres especialitzats, Vithas és el segon grup del sector de la sanitat privada a Espanya per vendes. El seu creixement exponencial ha estat paral·lel a la crisi, per mitjà d’una agressiva política de compres d’altres empreses. És el primer de capital nacional: el líder del sector a Espanya és IDC Quirón (l’antiga Capio), controlada pel fons britànic CVC. Els Gallardo controlen el 80% de Vithas. El president de la companyia és Jorge Gallardo Piqué, fill del president d’Almirall, Jorge Gallardo Ballart.

    La creació de la marca Vithas es va anunciar només una setmana després que el 14 de novembre de 2012, Jorge i Antonio Gallardo Ballart legalitzessin un patrimoni de 112.979.114,13 euros que els dos havien mantingut ocult al fisc espanyol. Gràcies a l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, també coneguda sota l’eufemisme de Declaració Tributària Especial (DTE), aquesta fortuna oculta va passar a ser completament legal.

    Jorge Gallardo (1941), president d’Almirall i expresident de la patronal farmacèutica (Farmaindustria), va aflorar un patrimoni de 55.818.421,65 euros amb l’amnistia. El seu germà Antonio Gallardo (1936) va regularitzar uns altres 57.160.692,48 euros. Aquest últim és expresident d’Almirall i de l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar. Exvicepresident de l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF), presideix el grup Landon, la societat patrimonial del clan.

    La quota que van pagar al Fisc els dos germans va ser de 2.732.800,27 euros: tot just el 2,4% del patrimoni que ocultaven, gràcies a la rebaixa en les condicions de l’amnistia que va decidir aplicar el Ministeri d’Hisenda a mitjans de 2012 per fer-la més atractiva per als defraudadors.

    Així, Jorge Gallardo va pagar a Hisenda 1.360.400,66 euros per aquests 55,8 milions: el 10% de la rendibilitat obtinguda (13.604.006,61 euros) pels actius ocults en els exercicis no prescrits, però només el 2, 4% del total dels diners que, fins 2012, estava ocult. En el cas del seu germà Antoni, la quota que va pagar va ser de 1.372.399,61 milions, també el 2,4% del total.

    Els Gallardo amagaven aquests fons en comptes a Suïssa. Jorge Gallardo, en els bancs JPMorgan i Lloyd, i Antonio Gallardo, en aquestes dues entitats i en Banque Privée Edmond de Rothschild. Aquestes comptes, emparades pel secret bancari suís, estaven vinculades a dues societats opaques a Panamà que tots dos van dissoldre després de presentar les DTE. La instrumental panamenya d’Antonio Gallardo es deia Bodeman Enterprises i la de Jorge Gallardo, Trisfal Corporation. Totes dues van ser creades al gener de 2005 i estaven gestionades per un despatx panameny, Vives i Associats, i administrades pels mateixos testaferros professionals.

    Els diners legalitzat pels Gallardo amb l’amnistia supera amb escreix els beneficis obtinguts en tot l’exercici 2012 per Almirall, quan l’empresa va guanyar 77.800.000. Els dos germans són la segona generació de la família que controla la companyia. La va fundar el seu pare, Antonio Gallardo Carrera (1908-1988), en plena postguerra (1943) i actualment té una plantilla de més de 2.000 persones. Els dos germans van pilotar l’expansió internacional d’Almirall, que va donar el gran salt amb la compra de la seva rival Prodesfarma, el 1997.

    L’empresa va sortir a borsa el 20 de juny de 2007 mitjançant la col·locació d’un 27% del capital i va facturar l’any passat 769 milions (un 45,4% menys), amb un benefici de 131,8 milions, un 70,6% menys, pels menors resultats extraordinaris. El seu medicament més conegut és ‘l’Almax’, que porta al mercat des de 1984 i al qual la consultora especialitzada IMS Health cita cada any entre els més venuts d’Espanya. L’any passat, aquest fàrmac va facturar un 10,2% més i va ser el cinquè més venut en el rànquing de medicaments sense recepta.

    Els Gallardo controlen el 80% del grup d’hospitals privats Vithas en aliança amb La Caixa, que té el 20% restant. Susana Gallardo Torrededia -filla d’Antonio Gallardo i casada amb Alberto Palatchi, soci i fundador de Pronovias- és consellera de Caixabank des de 2007 i també és vocal del grup d’autopistes de peatge Abertis en representació de l’entitat catalana.

    Els germans Gallardo figuraven l’any passat en el lloc 16 de les majors fortunes d’Espanya amb un patrimoni conjunt estimat de 2.300 milions, segons Forbes. La família té una de les majors sicavs d’Espanya, Elitia Invest, que en el primer trimestre d’aquest any gestionava més de 371 milions d’euros, dels quals més del 90% estan fora d’Espanya. El patrimoni d’aquesta SICAV es va disparar exponencialment després de l’amnistia fiscal dels dos germans.

    El president d’Almirall, donant d’Unió Democràtica, és contrari a la independència de Catalunya: «Suposaria l’exclusió de la Unió Europea», i un «greu trencament» per a la seva empresa, va dir al setembre passat, una setmana abans de les eleccions autonòmiques del 27-S. Jorge Gallardó també ha estat molt crític amb l’evasió fiscal de la família Pujol i el seu pas a l’independentisme: «No ens hem emportat res a Andorra, ningú em pot donar lliçons de catalanitat», va declarar tres anys després d’haver legalitzat els seus comptes a Suïssa .

    Jorge Gallardó va citar el 22 de gener passat al seu fill Carlos Gallardo Piqué i al seu nebot Antonio Gallardo Torrededia com a hereus al capdavant del negoci. No obstant això, en l’última junta d’accionistes d’Almirall, el passat 6 de maig, el president d’Almirall, que al setembre passat va complir 74 anys, va aclarir que no preveu deixar el primer lloc de la companyia «a curt o mitjà termini».

    A preguntes sobre aquest assumpte, els germans Gallardo i la seva family office d’inversions, el Grup Corporatiu Landon, no han volgut fer comentaris.

  • La Sindicatura detecta irregularitats en contractació, sous i despeses d’una fundació del Sant Pau

    Una de les tres peces sobre ‘el cas Sant Pau’, el cas de suposades irregularitats a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu denunciat pel comitè d’empresa el 2012, estava relacionat amb les fundacions del Sant Pau. Un informe publicat aquest dimecres per la Sindicatura de Comptes posa ara el focus sobre una d’elles: la Fundació de Gestió Sanitària (FGS). Segons l’informe, que fiscalitza l’activitat economicofinancera de la fundació els anys 2010, 2011 i 2012, es van cometre diverses irregularitats en relació, entre altres, a la contractació de serveis o l’aplicació de disposicions que afecten les despeses de personal.

    La FGS, que va ser constituïda el 1991 amb l’objectiu de desenvolupar activitat assistencial a l’hospital, va patir greus dificultats financeres durant els exercicis 2010, 2011 i 2012 i va presentar un ERO. Amb tot i contràriament a la llei de pressupostos de 2009, la fundació va incrementar el 2010 un 0,3% les remuneracions del personal directiu i, en particular, les del conjunt del personal del Comitè de Direcció de la Fundació respecte l’any anterior. D’altra banda, durant el període fiscalitzat no es van aplicar degudament les reduccions en les remuneracions dels membres del comitè i el director adjunt per aplicació del Decret llei 3/2010, que tot i que preveia una reducció d’entre el 15 i el 10% va ser del 5%.

    A més, d’entre els empleats de la FGS amb pluriocupació hi havia els professors associats de la UAB (91 d’ells el 2010), activitat docent per la qual haurien d’haver sol·licitat el reconeixement previ de compatibilitat. Tanmateix la Sindicatura assegura que la FGS no li ha facilitat cap documentació referent a aquesta autorització de compatibilitat, motiu pel qual conclou que cap dels 91 facultatius que exercien de professors associats l’havien demanada.

    Adjudicacions directes en la contractació de serveis

    L’informe de la Sindicatura també constata múltiples irregularitats en la contractació de serveis diversos. Per exemple, es cita que dos contractes dels 33 analitzats per l’ens fiscalitzador, es van adjudicar sense autorització prèvia del govern, tal com requereix la normativa; un és el corresponent a la contractació del maquinari i els reactius per al laboratori i l’altre a la contractació dels subministraments de productes farmacèutics, material sanitari i altres materials amb pressupost de licitació de 73 milions d’euros.

    D’altra banda també s’esmenta que els dos contractes amb la consultora Pricewaterhouse Coopers -un del Servei de diagnòstic per la imatge i un altre del Servei de laboratori, per fer un diagnòstic de la situació i identificar oportunitats de desenvolupament- per valor de 43.250 euros cadascun s’haurien d’haver licitat conjuntament i de mitjançant un procés negociat amb publicitat o un procediment obert. Per contra, ambdós contractes es van formalitzar via adjudicació directa. A més la FGS va adjudicar el servei del transport de residus, necessitat que és permanent en el temps, per períodes d’un any i de forma directa a P.G.C.

    130 milions d’excés de despesa fora de contractes

    La Sindicatura, que ha examinat els valors dels diferents contractes de la fundació, constata que «la comparació entre els imports dels contractes formalitzats i els imports de les despeses comptabilitzades en el període d’execució dels contractes, per als proveïdors més significatius» posa de manifest l’existència de despesa executada no emparada per contractes per almenys 131 milions d’euros en el període 2010-2012. Els excessos corresponen majoritàriament a despesa en material sanitari i productes farmacèutics.

    Per totes les irregularitats mencionades i d’altres que figuren en l’informe, la Sindicatura recomana a la FGS i a les institucions presents al Patronat – constituït per tres representants de la Generalitat de Catalunya, un de l’Ajuntament de Barcelona i un altre del Capítol de la Catedral​- aplicar les mesures necessàries de gestió i control per aconseguir l’equilibri patrimonial de la fundació. Així mateix, al Servei Català de la Salut li recomana que, contràriament al que va fer durant aquests exercicis, estableixi i signi abans del començament de l’exercici econòmic les clàusules addicionals amb el conjunt d’entitats sanitàries concertades -en el 2010, 2011 i 2012 es van signar a finals de l’exercici-.

  • 7,5 milions de persones a Catalunya van respirar aire contaminat el 2015

    Tota la població Catalana i tot el territori es van veure afectats per l’aire contaminat l’any 2015. Així es desprèn d’un nou informe de l’organització Ecologistas en Acción que analitza els nivells de contaminació de l’aire a l’estat espanyol.

    Si es pren com a referència els estàndards fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 7,5 milions de catalans es van veure afectats per l’aire contaminat. Si es vol ser menys exigent i es fixen els estendards legals que marca la Unió Europea –més baixos que els que recomana l’OMS- , 5 milions de ciutadans catalans van respirar aire contaminat el 2015.

    El mateix any, segons aquesta organització que ha recollit dades de 700 estacions de mesurament de l’aire, 120 d’elles a Catalunya, es va produir un augment de la contaminació de partícules en suspensió, les anomenades PM10 i PM2,5 a Catalunya. També va augmentar el nivell de diòxid de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i el diòxid de sofre (SO2), tots ells contaminants de l’aire amb conseqüències per la salut de les persones i pel medi ambient.

    En el conjunt de l’estat espanyol, i segons els nivells fixats per la directiva europea, dos de cada cinc espanyols van respirar el 2015 aire que incompleix aquesta normativa. En total 18,5 milions de persones, el que va suposar un augment de 3 milions de ciutadans comparat amb el 2014.

    Les àrees metropolitanes de les grans ciutats són les més afectades per aquesta problemàtica. Des de Ecologiastas en Acción exigeixen als governs català i espanyol que prenguin mesures per reduir la contaminació i respectar la legislació vigent.

    Precisament fa dos mesos el Parlament de Catalunya aprovava una moció instant al Govern a prendre mesures per complir amb els límits europeus de contaminació de l’aire. Per tal de què aquesta comunitat compleixi amb la legalitat europea hauria de reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020.

    Conseqüències per la salut

    Cada any es registren més de 25.000 morts prematures a tot Espanya per afectacions derivades de la contaminació de l’aire, segons les dades de l’Agència Europea de Mediambient, que recull l’informe.  “La contaminació de l’aire hauria d’abordar-se com un problema de primer ordre” exigeixen des de la plataforma Ecologistas en Acción.

    Però més enllà de les morts, el cost sanitari derivat d’aquesta contaminació representen almenys 32.000 milions d’euros l’any, el que suposa un 2,8% del PIB espanyol, segons l’OMS i l’OCDE. A més d’això s’ha d’afegir el cost que es deriva de les problemàtiques causades per aquesta contaminació en els cultius i els ecosistemes naturals.

    L’organització també creu que la informació que es dóna a la ciutadania per part de les administracions públiques respecte a aquest tema no és “ni adequada ni ajustada a la gravetat del problema”. I denuncien que per evitar que algunes zones apareguin com a contaminades, es fixen uns límits de contaminació més laxes que els recomanats per la comunitat científica i l’OMS, el que suposa que es facin passar per saludable uns nivells de contaminació que segons l’organització són “nocius per la salut”.

  • Quelcom a celebrar?

    Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.

    Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.

    En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.

    No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.

    I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.

  • «Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema»

    El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.

    Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.

    La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.

    En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.

    Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.

    En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.

    Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.

    Mira’m als ulls.

    Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…

    El doctor Morera durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.

    Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…

    Això de moment encara sona a ficció.

    No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.

    Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.

    Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.

    S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?

    Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.

    Això és perillós, oi?

    Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.

    En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?

    Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.

    Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.

    Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.

    Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?

    Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.

    Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?

    Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.

    Interessant en quin sentit?

    Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.

    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

    En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.

    La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.

    Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?

    Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.

    I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.

    Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.

  • Errors mèdics i altres desencerts

    Els metges coneixen millor que ningú la freqüència i transcendència dels seus propis errors; els pacients els pateixen, fan les seves càbales i, cada vegada més, els denuncien. Però, quants tenen conseqüències fatals? Un polèmic estudi del BMJ ha estimat que als EUA es produeixen cada any més de 250.000 fallades mortals. Si l’error mèdic estigués considerat com una causa de mort, seria la tercera en magnitud, només per darrere de les malalties del cor i els càncers. En una enquesta del portal metge Medpage Today, més de la meitat (53%) dels participants considera aquestes dades versemblants. No obstant això, aquesta mostra d’autocrítica, inusual en altres professions, xoca amb l’enorme dificultat de definir i mesurar els errors mèdics i, sobretot, de delimitar les equivocacions de les negligències, i els errors humans del despietat atzar.

    La causa de la mort d’una persona no sempre està clara, però en qualsevol cas l’error mèdic no és una causa oficial de la mort. En els certificats de defunció, tal com recomana l’OMS, es distingeix entre causes immediates, intermèdies i fonamentals, seguint una seqüència natural i retrospectiva des de la mort fins a l’aparició de la malaltia o lesió que va desencadenar la mort; el ventall de causes se cenyeix a la Classificació Internacional de Malalties (ICD), utilitzada en 117 països i disponible en 43 llengües. També es fa constar si hi ha indicis de mort violenta i si aquesta ha estat conseqüència d’un accident de trànsit o laboral. Certament es podria incloure a més una casella per a l’error mèdic, però abans caldria definir-lo clarament i distingir els errors d’acció dels d’omissió, els d’execució dels de planificació, els atribuïbles al personal i al material, els prevenibles dels imprevisibles, els sistèmics dels puntuals, entre molts altres.

    Reduir al màxim aquests errors és un aspecte més de l’obligació mèdica de no fer mal. Però molts són inevitables. «La meitat del que ensenyem és fals i l’altra meitat és cert», deia als seus alumnes el degà de la Facultat de Medicina de Harvard Charles S. Burwell. «El problema és que no sabem quin és cada meitat». Si això és així i, a més, les proves científiques triguen una dècada a arribar a la pràctica mèdica, com poden saber els metges que estan fent el correcte? Moltes de les pràctiques usuals durant un temps han resultat ser autèntics desastres, i no cal remuntar-se als temps de les sangoneres. Les opinions mèdiques no són el producte d’una equació, sinó decisions preses a partir de les proves científiques, sempre probabilístiques i provisionals, i de les circumstàncies i preferències de cada pacient. Totes les intervencions mèdiques tenen els seus riscos i les coses poden sortir malament per múltiples factors, però no sempre és possible parlar d’equivocacions i molt menys mesurar-les.

    La taxonomia de l’error humà és complexa i delicada. Com distingir un error humà quan es trenca un aneurisma en una operació? Què i qui ha fallat quan es fa un diagnòstic massa tard? Hauria també de considerar-se les equivocacions del pacient en la gestió de la seva salut? Darrere de cada mort prematura sempre podria identificar algun error humà immediat, intermedi o fonamental. L’estudi dels errors ajuda a millorar l’atenció sanitària, i per això sorgeixen aquests debats en una professió exemplar en la seva autocrítica i deontologia. Però aprofundir en el coneixement de l’error no ens hauria de fer perdre de vista el atzars de la vida i l’exercici mèdic. Errar és humà en el doble sentit d’equivocar-se i de prendre un camí o un altre per pur atzar.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • El món científic universitari perd recursos i investigadors

    Aquest és un article publicat per l’Agència Sinc

    Els efectes de la crisi sobre les universitats espanyoles està sent devastador. A la gran pèrdua de recursos econòmics cal afegir-hi la paralització en la renovació de les plantilles, la congelació de la promoció del professorat i de tot el personal. Malgrat tot, en l’última dècada ha millorat la productivitat, la visibilitat, la col·laboració internacional i la competitivitat, segons el nou informe sobre l’R+D+I universitària elaborat per l’observatori IUNE (Actividad investigadora a la Universitat Espanyola). L’observatori de l’Aliança 4U, composta per les universitats Autònoma de Barcelona, ​​Autònoma de Madrid, Carlos III de Madrid (UC3M) i Pompeu Fabra ha presentat l’últim informe sobre l’activitat investigadora del sistema universitari espanyol durant l’última dècada.

    IUNE analitza a través de 47 indicadors la informació de les 74 universitats espanyoles públiques i privades des de l’any 2005 al 2014, un període d’enorme transcendència en l’activitat científica del sistema universitari.

    «L’efecte de la crisi sobre les universitats està sent especialment greu, ja que a la gran pèrdua de recursos econòmics, amb les retallades en els seus pressupostos, cal afegir-hi la paralització en la renovació de les plantilles universitàries, la congelació de la promoció del professorat i de tot el personal de la universitat «, comenta Elías Sanz Casado, coordinador de l’observatori IUNE i catedràtic de la UC3M.

    Pèrdua de recursos en el sistema científic

    Segons les conclusions d’aquest informe, durant aquests anys s’ha produït una important pèrdua de recursos en el sistema científic universitari espanyol. En concret, el finançament per investigador ha disminuït un 6,7% en els últims anys (de 112.240 € el 2008 a 104.890 € el 2014) i l’evolució de les despeses corrents de les universitats ha caigut gairebé un 8% el 2014 respecte a 2010.

    No obstant això, també s’ha produït una forta reacció a la universitat espanyola, que està responent de manera exemplar segons molts dels indicadors analitzats. En concret, ha millorat els seus valors en productivitat, visibilitat, col·laboració internacional, competitivitat o la seva participació en projectes científics de la Unió Europea, per exemple.

    En l’última dècada, la producció científica de les universitats a Web of Science -una de les principals bases de dades de producció científica mundial-gairebé s’ha duplicat, des 26.124 publicacions en 2.005-51.301 el 2014 (un 96,7% més) .

    En conseqüència, s’observa un fort increment en la productivitat científica del professorat universitari, que han passat de publicar de mitjana 0,45 articles científics per professor el 2005 a 0,81 el 2014. A més, també ha crescut la visibilitat d’aquestes investigacions, ja que les publicacions en el primer quartil (on es troben les millors revistes científiques) van arribar a representar el 53,23% del total d’articles científics publicats pels professors universitaris en 2014.

    Per comunitats autònomes, la major producció científica la manté Catalunya (amb 100.313 publicacions en el decenni, un 22,72% del total de publicacions d’universitats) mentre que Madrid ocupa la segona posició (amb 78.032 publicacions, un 17,67% del total). Andalusia ocupa el tercer lloc (amb 60.806 publicacions, el 13,77%), per davant de la Comunitat Valenciana (49.994 publicacions, un 11,32% del contribució al SUE). Galícia i País Basc, malgrat la seva menor grandària, han evidenciat un important creixement en l’última dècada.

    Pel que fa a la cooperació científica amb altres institucions, destaca l’important increment que es produeix en la col·laboració internacional, sent Estats Units el país més atractiu per a les universitats espanyoles, seguit del Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia. A més, la col·laboració entre autors també millora i experimenta un gran creixement al llarg del decenni.

    Innovació i obtenció de fons

    Pel que fa a l’activitat innovadora, entre 2004 i 2014 s’han concedit a les universitats 4.153 patents, el que representa una taxa del creixement del 136,4%. La creació d’empreses derivades promogudes per universitats va tenir un comportament diferent, ja que es va mostrar molt irregular durant tot el decenni: mentre que 2013 va ser el millor any, amb 127 noves empreses d’aquest tipus, 2014 va ser l’any en què menys se’n van crear (amb 89).

    A l’hora d’aconseguir finançament a través de convocatòries competitives, les universitats espanyoles han experimentat una doble tendència: d’una banda, han disminuït progressivament la seva participació en els plans nacionals i estatals de recerca (degut tant al retard sofert per aquestes convocatòries com al seu menor finançament); per altra banda, han augmentat la seva participació des de 2009 en els projectes científics europeus del Programa Marc i d’Horizon 2020.

    Igual que en edicions anteriors, l’Observatori IUNE manté la possibilitat d’obtenir informació desagregada per cadascuna de les universitats públiques i privades. Per obtenir totes les dades que analitza utilitza fonts d’informació oficials, com l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (MECD), el Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO), l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM) i el Centre per al Desenvolupament Industrial (CDTI).

  • La increïble història de Paolo Macchiarini

    Fa alguns mesos els mitjans van cobrir el «Cas Macchiarini» i és possible que el lector que s’apropi a aquesta columna Illich conegui ja la trama. De totes maneres, deixin que la resumeixi a la meva manera, especialment per a aquells als quals aquest succés no els digui res. Paolo Macchiarini és un cirurgià toràcic que ha dedicat la seva vida a la construcció fabulatòria d’un currículum vitae de caure assegut a base de mitges veritats i absolutes mentides. La seva història permet confirmar-lo com el petit Nicolás de la cirurgia, ja que totes dues històries són en, molts sentits, paral·leles.

    Macchiarini va forjar la seva fama a Itàlia i posteriorment en suposats estudis i estades realitzades en diversos centres d’Estats Units. El seu tema principal va consistir en l’intent d’introduir una nova tècnica mixta quirúrgica i biològica per reemplaçar la tràquea en casos en què la via respiratòria hagués de ser extirpada per un tumor o bé estigués tancada per qualsevol altre procés irreversible. El seu argument principal i la base del suposat èxit de la seva innovació es basava en la capacitat de certes cèl·lules mare de fer possible el trasplantament d’aquesta important estructura anatòmica que fins a la data s’ha mostrat molt esquiva als cirurgians.

    El que resulta difícil de comprendre és com tot i inflar artificiosament el seu ego científic va acabar convertint-se en una primadonna de la cirurgia. Sempre àvid de ser el primer en tot i de no perdre la seva quota de presència en els mitjans, l’Hospital Clínic de Barcelona el va contractar com a Cap de Servei de Cirurgia Toràcica anunciant a so de bombo i platerets poc menys que una revolució en una especialitat no especialment glamurosa com la gran majoria de les especialitats mèdiques. Els italians, gelosos, es van posar les mans al cap i van intentar recuperar-lo per la seva olimp però l’operació tornada no va arribar a quallar i, mentrestant, il professore viatjava i viatjava exposant les seves teories i la seva més aviat escassa i menys convincent experiència en el trasplantament traqueal. Alguns casos operats per ell als Estats Units van cridar l’atenció del periodisme d’aquell país i allí va ser quan la seva estrella va començar a declinar.

    La història del seu ocàs és si es pot encara més rocambolesca que la del seu ascens. Tot comença amb una cita del supercirurgià amb Benita Alexander, significada periodista de la cadena NBC, desitjosa d’oferir una primícia i donar a conèixer al gran públic una nova rising star de la tecnocirugia. Benita venia d’un divorci i d’un segon matrimoni en dificultats. Durant les seves primeres cites, Macchiarini va desplegar tals habilitats seductores que la dona va caure aviat a les seves xarxes. Tant és així que ell la va passejar per mig món arribant-li a proposar matrimoni tot i estar ell casat i ser pare de dos fills i domiciliat, per cert, a Barcelona. No tan sols li va prometre casament (Benita va arribar a comprar-se un bell vestit de núvia i a imprimir els luxosos targetons d’invitació) sinó que fins i tot va inventar per a ella una cerimònia celebrada pel mateix Papa Francesc i una festa amb magnificència amb assistència de Putin, Obama, Andrea Bocelli, Elton John i moltes celebrities més. Aquí és on a la nostra periodista se li va pujar per fi la mosca al nas i, és clar, quan les sospites cobren fonament, la vigilància es multiplica. I així va ser com la senyora Alexander va saber que el suposat dia del seu casament a Roma, el Papa Francesc es trobaria de viatge per Llatinoamèrica. Tirant de la corda, és a dir, trucant al Vaticà, la periodista investigadora va donar amb el frau. Ni el Papa tenia previst casar-la, ni ningú a la capital catòlica coneixia al tal Macchiarini.

    Però, no s’ho perdin, mentrestant, el nostre encantador de serps seguia a la seva. Així que van els caçatalents del Karolinska Institutet d’Estocolm i el 2011 se l’emporten a Suècia i l’incorporen -cordint-se el cinturó de seguretat- com a professor de Medicina Regenerativa al comitè del Premi Nobel de Medicina. Poc després, després de diversos fracassos clínics i després del destapi del pastís de les seves publicacions fraudulentes i de la seva no menys fraudulenta vida privada, l’escàndol es va emportar a diversos notables relacionats amb el celebrat comitè. Per tancar el cas, el comitè disciplinari del Karolinska, el vaixell insígnia de la sanitat sueca, li va deixar anar una reprimenda de campanetes i va disposar no renovar el seu contracte, que expira a finals d’aquest any.

    Al que anàvem: quan l’ara ex-amant de Macchiarini va indagar en l’historial del seu «nuvi», no donava crèdit a l’envergadura espacial i temporal de les mentides acumulades. Com tota dona despitada (pot algú odiar més?), es va venjar del gosat entabanador col·laborant en un documentat reportatge a Vanity Fair, que més que una crònica periodística semblen unes memòries per a l’oblit que ofereixen mil detalls sobre l’il·limitat cinisme del doctor italià.

    Més enllà de resumir la història de ficció i mentides que va protagonitzar Macchiarini, la intenció de la present columna és convidar a la reflexió sobre què és el que va fer possible el frau. La resposta no és fàcil però hi ha alguns elements que em semblen indiscutibles. El primer és el papanatisme de les institucions sanitàries enlluernades pels currículums espectaculars que ni es molesten a comprovar. Pot més el fitxatge-espectacle que els CV basats en la tasca callada dels professionals que desenvolupen la seva carrera amb la modèstia que exigeix ​​la dedicació a l’assistència i la recerca clínica de qualitat. En segon lloc, semblant anècdota sembla avui més plausible donat l’enlluernament de la nostra societat per tot allò nou que, per força, ha de portar-nos més seguretat, més longevitat, més qualitat de vida. Aquesta ingènua predisposició és causa avui de bona part de la iatrogènia que es produeix en els nostres hospitals de la qual vaig tractar en aquesta mateixa columna fa unes setmanes. Tres: no menys rellevant és la predilecció patològica de les revistes de marca per publicar la novetat per sobre del que és raonable. Cal ser els primers. Així va ser com The Lancet va picar l’ham que va llançar-li Macchiarini i va publicar «el primer trasplantament traqueal del món». Tres dels coautors han retirat la seva autoria. Finalment vull destacar la posició acrítica dels mitjans de comunicació davant dels suposats avenços de la medicina i, més en general, de la ciència. Avui el periodisme mèdic està, en general, mal informat sobre què és i què aconsegueix la investigació biomèdica i a més no disposa ni creu necessari cap suport crític per ponderar la seva informació. D’aquesta manera, acaben sent mers altaveus dels departaments de comunicació dels centres sanitaris i de recerca sempre darrere d’alguna columna a la premsa de més difusió. Perdonin, però un té la impressió que en els temps que corren els casos Nicolás i Macchiarini podrien ser tan sols la punta de l’iceberg.

  • Catalunya lidera i dobla la mitjana europea en transplantament d’òrgans

    Centenars de persones han recorregut aquest diumenge els carrers de Barcelona com a mostra d’agraïment al donant d’òrgans i teixits. I és que Catalunya va batre el seu propi rècord el 2015 amb 955 transplantaments i les donacions d’òrgans registrades des de gener del 2016 ha augmentat un 20,5% -en comparació amb el primer quatrimestre de l’any passat. Si ens fixem només amb el nombre de donacions de cadàver, l’increment ha estat superior: un 40,24%.

    Amb les xifres actuals Catalunya se situa líder al món quant a transplantaments per habitant i mentre que la mitjana europea (els 28 de la UE) és de 63 per milió d’habitants (dades de 2014) a Catalunya aquesta mitjana ascendia fins a 127 el 2015, també per damunt de la mitjana a Espanya -104 transplantaments per milió de població.

    Xifres similars s’havien obtingut en altres anys però el 2015 ha estat la més elevada. Mentre que durant els anys 90 aquesta taxa es va situar entre els 400 i els 650 transplantaments per milió d’habitants des del 2003 la xifra no ha baixat dels 700 i ha anat creixent de forma més o menys continuada.

    Pel que fa al tipus de transplantament en funció de l’òrgan la gran majoria l’any passat van ser transplantaments de ronyó -647 de 955. Segons el tipus de donant continua predominant el donant de mort encefàlica, amb un nombre similar al de donant viu i el que experimenta més creixement és el de donant de mort per asistòlia.

    També el 2015 és l’any que s’ha assolit el percentatge més baix en negativa familiar a la donació dels darrers anys. Un de cada set casos ha estat una negativa familiar, front l’1 de cada 5 al 2014.

    Llistes d’espera

    Prop d’un miler de persones esperen actualment a Catalunya per rebre un ronyó, 166 per un transplantament de fetge, 48 de pulmó i 36 de cor mentre que 4 pacients esperen per un transplantament de pàncrees i un d’intestí. En comparació amb les dades del 2015 el mateix mes (maig) hi ha menys pacients en llista d’espera en tots els casos.

    Dels pacients que esperen per un transplantament renal, 246 pacients són hiperimmunitzats, és a dir, que a conseqüència d’un trasplantament previ, una transfusió o un embaràs, desenvolupen una elevada taxa d’anticossos davant de teixits estranys que dificulta la recerca d’un donant compatible.

    Segons va anunciar la setmana passada el director de l’Organització Catalana de Transplantaments (OCATT), Jaume Tort, a partir d’ara tots els ciutadans que ho vulguin podran identificar-se com a donants a través de l’espai La Meva Salut perquè la seva voluntat quedi registrada a la seva històrica clínica i faciliti l’obtenció del consentiment. També a través d’aquest portal podran descarregar-se un carnet personalitzat que serveix per expressar la voluntat de donar òrgans o teixits en el moment de la mort.

  • Veïns i veïnes presenten 2.000 signatures per demanar el tancament de Barnaclínic

    2.001 una firmes en contra de la clínica privada Barnaclínic, que està dins de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest divendres diversos representants de la plataforma Tanquem el Barnaclínic han fet arribar les signatures a la conselleria de Salut juntament amb una carta on demanen que tanqui el centre privat.

    Segons la plataforma el projecte Barnaclínic és “el paradigma de la connivència públic-privada al sistema sanitari català”.  Els representants de Tanquem Barnaclínic han recordat, en aquesta carta dirigida al conseller de salut Toni Comín, que en els darrers anys el centre públic ha tancat el 10% dels quiròfans i 150 llits i no ha contractat a personal nou. I per contra han deixat que una empresa privada, Barnaclinic S.A, s’aprofités dels espais del centre públic per treure un rendiment, justificant que aporta beneficis pel centre públic.  A més de les 2.001 firmes presentades aquest dijous, hi ha 2.500 firmes més recollides a Internet a través de la Plataforma Resistència Clínic.

    Fa gairebé un mes Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona va anunciar en declaracions als mitjans durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020 de l’hospital, que no està previst tancar el Barnaclínic. Per contra sí que va assegurar que una comissió de professionals interns i externs revisarien el model de negoci de l’ala privada del Clínic, i estudiaran la possibilitat de traslladar el centre en un altre indret.

    En aquella ocasió el director va dir que és bo que existeixi aquesta clínica privada perquè amb els diners que es recapten gràcies al lloguers d’espais es pot comprar tecnologia i esponsoritzar estades formatives a l’exterior. Amb tot però va admetre que hi ha algun element que “grinyola”. Segons una informació de l’Agència Europa Press Barnaclínic factura 14 milions d’euros i un 50% d’aquests retornen al centre públic en concepte de lloguers, quiròfans i proves complementàries.

    El model de Barnaclínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic –que forma part de la xarxa d’atenció pública (SISCAT)– i integrada en part dins el seu espai físic, ha aixecat polèmica des que el 200o va posar en marxa la seva activitat hospitalària.