Just Deploy It!

Blog

  • Catalunya dobla l’índex de cesàries recomanat per l’OMS

    A Catalunya més d’un 28% dels parts que es van fer el 2014 van practicar-se a través de cesària. Aquesta xifra alarma algunes organitzacions com la Secretaria de la Dona i de Cohesió Social de CCOO, que en un informe amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones alerta de l’augment d’aquesta pràctica en els darrers anys.

    El nombre de cesàries ha patit un augment des del 1993 fins avui, tot i que el 2014 se’n van fer menys que l’any anterior. El 2008 aquest percentatge, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) rondava el 26%, mentre que l’any 2013 va pujar gairebé fins al 29%. Tot i així el 1993, segons l’informe de CCOO, aquest percentatge no superava el 23%. A més, segons l’informe d’aquesta organització Catalunya es troba entre les comunitats autònomes on més cesàries es van practicar el 2012, només per sota d’Extremadura o la Comunitat Valenciana.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el 1985 els paràmetres sota els quals és idoni dur a terme aquesta pràctica. Segons l’OMS la taxa ideal de cesàries hauria de situar-se entre el 10 i el 15% del total dels parts.

    Catalunya es troba lluny d’aquests números. Malgrat que aquest 28% fa pensar a CCOO que s’estan fent moltes cesàries innecessàries, la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya aclareix que és necessari definir quins són els motius pels quals es practiquen les cesàries. “Si parlem d’un col·lectiu de dones que ja tenen un fill i que estan sanes, aquest percentatge no pot passar del 15%, però si parlem d’una senyora de 34 anys o més que a més té preeclàmpsia [complicacions que poden sorgir durant l’embaràs o el part] ja és un altre tema”, manifesta.

    Una forma d’establir una classificació més objectiva seria, segons Carreras, aplicant els criteris de Robson. Aquests criteris, que també formen part de les recomanacions de l’OMS, classifiquen a les dones embarassades ingressades a punt de donar a llum en 10 grups en funció d’unes característiques fàcilment identificables. Entre elles es fixa el nombre d’embarassos anteriors, la presentació cefàlica, l’edat de la gestant, l’existència de cicatrius uterines, entre altres. Aquesta eina segons la doctora Carreras seria útil per poder comparar les taxes de cesària d’un mateix centre i entre centres sota uns paràmetres més objectius. La doctora assegura que l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ja està treballant amb aquests criteris.

    En quins casos la cesària és una pràctica necessària i en quins no?

    L’OMS alerta de què si bé una cesària pot ser molt útil quan el part vaginal suposi un risc per la mare o el nadó, també pot portar complicacions importants, discapacitats o mort, sobretot quan es practiquen en entorns on no es tenen les instal·lacions necessàries per fer intervencions quirúrgiques segures.

    La doctora Carreras assegura que hi ha dos casos en els quals la cesària no s’hauria de fer. Per una banda quan respon a casos de parts programats sota demanda, és a dir, quan una pacient vol tenir dia i hora pel seu part i programa una cesària per dur-ho a terme. “És un disbarat. La cesària és una eina extraordinària, que pot salvar vides, però s’ha d’aplicar quan toca, perquè estem parlant d’una intervenció quirúrgica”, explica aquesta doctora. Afegeix, a més, que el part vaginal té beneficis per la criatura.

    El segon cas amb el qual no està d’acord que es dugui a terme aquesta pràctica és quan el part s’allarga. Aquesta especialista recorda que els parts són llargs, i que la dilatació de la mare pot portar entre 7 i 10 hores. Per tant, creu que no té sentit que passades les 4 o 5 hores si pacient i metge estan cansats decideixin fer cesària sense més motius. “Això és injustificable”, assegura.

    Amb tot, també apunta que el nombre de cesàries pot haver augmentat a causa del canvi social produït que ha afectat l’edat en què les dones tenen fills. La mitjana està sobre els 34 anys, el que fa que augmentin les possibilitats de “situacions de risc”. El 2014 més de 4.700 dones d’entre 40 i 44 anys van parir a Catalunya, i el grup de dones comprès entre els 30 i els 34 va ser el que més parts va tenir: més de 25.000, només cinc mil més que el grup de dones de 35 a 39 anys.

    Més cesàries als centres privats

    “Podem constatar qui hi ha unes taxes de cesàries molt elevades als hospitals públics, però és als centres privats on hi ha encara un increment més elevat”, asseguren des de CCOO. Segons l’informe d’aquesta organització els centres privats el percentatge de cesàries del total de parts és de gairebé un 25% mentre als centres privats és del 40%. El preu de la cesària sol ser força més elevat que el del part vaginal, i aquests centres solen facturar les intervencions a les mútues o directament al pacient.

  • La crisi i les retallades empitjoren la salut de les dones, segons CCOO

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Això passa tant en malalties físiques com mentals. La situació en els últims anys ha empitjorat a Catalunya a causa de la crisi econòmica i les retallades aplicades, que han afectat els col·lectius més dèbils tot plegat explica l’empitjorament de la situació sanitària de les dones, segons l’informe la salut de les dones, elaborat per la secretaria de la dona i de cohesió social de CCOO de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, que se celebra el 28 de maig.

    Per una banda, el treball mostra que les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Així, segons l’ESCA 2014, (Enquesta de salut de Catalunya), que analitza els problemes de salut crònics inclosos en una llista de 28 tipologies, seleccionades per l’alta prevalença que aquests mals tenen entre la població o bé perquè generen un consum de recursos importants, el 71% de la població de més de 15 anys (el 70,3% dels homes i el 79,7% de les dones) pateix o ha patit algun dels esmentats 28 trastorns.

    Pel que fa a les malalties, el 34,1% de la població adulta (el 26,4% dels homes i el 41,5% de les dones) pateix o ha patit problemes crònics. El mal d’esquena lumbar o cervical són dos dels trastorns crònics més habituals entre les dones entre els 15 i els 44 anys, mentre que per als homes els trastorns d’aquest tipus ho són les al·lèrgies i el mal d’esquena lumbar o dorsal. Si s’analitza la població entre 45 a 64 anys, per als homes els trastorns més importants són el colesterol elevat i la hipertensió arterial, mentre que per a les dones tornen a ser el mal d’esquena lumbar o cervical. Si es mira les dones d’entre 65 i 74 anys, els dos principals trastorns cònics són l’artrosi, l’artritis o el reumatisme i la hipertensió arterial. Per a la mateixa edat entre els homes els mals crònics més habituals són la hipertensió i el colesterol elevat. A partir dels 75 anys les malures són la hipertensió i les cataractes.

    Pel que fa a la salut mental, la població de 15 anys i més amb risc de patir alguna mena de trastorn d’aquest tipus afecta més a les dones que als homes en tots els grups d’edat.

    Per extracció social, les dones de classes desfavorides són les que demanen menys atenció mèdica. Si es mira la mitjana, el 4,5% dels homes no demana ajuda quan té un problema mèdic, mentre que la taxa s’eleva fins al 6,4% en les dones. I encara més, en les dones de classe baixa, el 7,2% no busca suport. Entre els homes aquesta proporció baixa al 3,5%. En aquest cas la pregunta, feta per a l’enquesta de 2014 es referia a la reacció de les persones que en els últims 15 dies havien patit algun problema de salut i no havien demanat atenció mèdica.

    L’enquesta va preguntar a les persones de més de 15 anys els tipus de medicaments consumits els dos dies anteriors a la consulta. La resposta va situar les dones com les que en consumeixen més. Els analgèsics (29,8%), els tranquil·litzants, sedants i antidepressius, i els remeis per dormir (9,5%, 10,9% i 12,4%) són els més utilitzats .

    L’estudi té un apartat complet destinat als drets reproductius de les dones. En aquest sentit afirma que les retallades de la normativa salut sexuals i reproductiva, no ajuden, segons afirmen les dones de CCOO. Al respecte reclamen més polítiques institucionals que previnguin i donin suport a les mares molt joves. També exigeixen ajuda per a les noies joves, afirmant que la decisió de tenir un fill és “un fet en què la classe social té un paper destacat”.

    La monografia té un capítol que analitza el recurs al part amb cesàries, que ha augmentat 7,1 punts entre els anys 1993 i 2014. A l’inici del període analitzat el recurs a la cesària era del 22,8% del total, mentre que fa dos anys havia pujat al 29,9%.

    Pel que fa als tipus d’hospitals on es practiquen les cesàries, en els centres del SISCAT són el 24,9% mentre que els centres privats arriba al 40,8%.

    Un apartat especial es dedica en el treball a la salut vinculada amb el món laboral. En matèria de prevenció d’accidents greus, s’afirma que l’afectació d’aquests sinistres va augmentar l’any passat un 20% respecte a l’any anterior, mentre que en homes l’increment va ser del 6,21%. També mostren les sindicalistes la seva preocupació per l’augment de la incidència de les malalties vinculades amb el treball.

  • Operem poc

    En diverses ocasions he escrit en aquest i en altres mitjans que l’eficiència del nostre sistema sanitari deixa molt a desitjar. No és que sigui partidari de les retallades indiscriminades; la meva obstinació se centra especialment a ressaltar aquells aspectes de la sanitat susceptibles d’una evident millora del seu cost / benefici. En aquest sentit, avui vull exposar-los la infrautilització que fan les institucions sanitàries dels seus recursos humans i, en particular, del know-how quirúrgic.

    Ja fa molt temps que constato la diferent utilització que es fa dels cirurgians i dels quiròfans als hospitals espanyols en comparació amb altres països del nostre entorn. Mentre que és la regla que els cirurgians europeus dediquin tres i de vegades fins a quatre jornades a fer el que millor saben fer, és a dir, operar, al nostre país la majoria de cirurgians, almenys en centres terciaris, solen dedicar una o dues jornades al quiròfan. Com a mitjana, doncs, els cirurgians europeus operen entre un 50 i un 100 per cent més que els espanyols. I, pel que em diuen els meus companys d’altres autonomies, les diferències geogràfiques són mínimes.

    Com que la càrrega assistencial és relativament similar en termes de pacients que necessiten cirurgia per cada 100.000 habitants (almenys en els països on hi ha sanitat pública) que acabo d’exposar ens porta ineludiblement a les següents conclusions: 1) l’experiència quirúrgica per cada especialista enllà de les nostres fronteres és francament superior a l’espanyola; 2) el nombre de cirurgians a Espanya és netament superior al de, per exemple, el Regne Unit; 3) els nostres salaris són així mateix un 40-60 per cent menors; 4) els nostres quiròfans es troben molt més dispersos geogràficament i, per tant, resulten més cars i menys eficients.

    Els quiròfans i tot el que gira al seu voltant: recursos humans, sales de recuperació, material, temps morts i consums fungibles, suposen una de les àrees hospitalàries de major despesa; despesa que, d’altra banda, ningú controla realment. En l’actualitat podem considerar com una cosa excepcional que les institucions sanitàries públiques coneguin realment el cost mitjà d’una hora de quiròfan. En els centres privats es presta més atenció a aquest capítol ja que han de facturar amb precisió als seus clients privats a o les asseguradores a les que ofereixen els seus serveis, però en la sanitat pública el tema està a les beceroles.

    Però operar més o menys o amb major eficiència no és només una qüestió de costos o d’organització, és també una qüestió de seguretat per al pacient i de resultats a curt i mig termini. Els treballs que associen millors resultats clínics amb major nombre d’intervencions realitzades per cirurgià són avui nombrosíssims i difícilment qüestionables. Els cirurgians fan millor el que fan més sovint i això avala tant l’especialització com la major concentració de pacients en mans de cirurgians més experimentats. El gran públic i els responsables polítics i de gestió, desconeixen -o no volen conèixer-aquest tipus d’arguments i sovint assumeixen que tots els cirurgians són iguals; la realitat dista molt d’aquesta difosa creença. El ciutadà i més d’un polític, han alimentat la creença que els hospitals de proximitat poden prestar tots ells el millor servei i oferir la mateixa seguretat per als pacients, de manera que han creat una xarxa hospitalària pública exagerada, cara i de qualitat enormement desigual. I no parlem de la cirurgia d’urgències perquè en aquest capítol les desigualtats són manifestes i la possibilitat de que els pacients rebin la millor assistència possible és simplement aleatòria.

    Formar un cirurgià porta no només cinc anys d’especialització via MIR sinó, almenys, altres cinc en el que ha de seguir tutoritzat per especialistes amb més experiència. Dit d’una altra manera, formar un cirurgià és un procés lent i onerós per al sistema públic que comença a la universitat i acaba -formació continuada a part- cinc anys després de finalitzada la residència. És possible que, a més, se li hagi facilitat durant algun temps la formació en un centre de l’estranger. Tot això representa una inversió enorme en capital humà i recursos que es malgasten amb la subocupació, sobretot, si el cirurgià en qüestió destaca pel que fa a resultats clínics.

    En resum, hi ha arguments a favor de millorar l’eficiència en la gestió dels recursos humans en les àrees de quiròfans que poc tenen a veure amb que es retalli més o menys el pressupost sanitari. El que passa és que és més fàcil discutir sobre els diners que es destina a la sanitat (uns diuen que ja està bé, altres diuen que és poc i d’altres que cal donar sempre més) que endinsar-se en una reforma del sistema a fons, cosa que cap polític, que cap gestor de la sanitat vol assumir per no perdre la seva cadira ni els seus votants.

  • «Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans»

    És possible fer les Unitats de Cures Intensives més amables i centrades en les persones? En Gabriel Heras està convençut que sí i és per això que va iniciar el projecte Humanitzant Cures intensives, un projecte nascut fa dos anys amb l’objectiu d’»humanitzar» aquestes unitats que coneix bé perquè és l’àrea on treballa com a metge. Segons ell, es tracta de tenir una visió integral de la situació actual de les UCIs per millorar l’atenció en tres línies: els pacients, les famílies i els professionals. Conversem amb ell just abans de l’inici de les II Jornades d’Humanització de Cures Intensives, que es van celebrar la setmana passada a Barcelona.

    Ets impulsor del projecte Humanitzant Cures Intensives. Com i per què sorgeix el projecte?
    El projecte comença al febrer de 2014 després d’un temps de reflexió personal de parar-me i pensar com estàvem fent les coses a la Unitat de Cures Intensives (UCI) respecte del que pensàvem que podia ser. Treballem en un lloc que va molt ràpid, t’incrustes al sistema i no saps si és realment el sistema que vols. Per això vaig parar i vaig deixar de treballar. Fins i tot vaig pensar a deixar la medicina i dedicar-me a una altra cosa però després també vaig pensar que si volia canviar les coses havia de fer-ho des de dins.

    Va ser a partir d’alguna experiència en particular?
    En aquell moment el meu pare va ser diagnosticat d’un càncer i jo era «el seu metge», l’acompanyava a totes les proves, etc. A part també havia fet un canvi de feina i era en una UCI on hi havia molta càrrega de treball, estrès laboral i on no es cuidava al personal. A partir d’aquí vaig decidir pensar com hauria de ser una UCI ideal, per als pacients però també per als familiars i els professionals. El sistema que no cuida el cuidador se’n va en orris també.

    A què ens referim quan parlem de «situar el pacient al centre del sistema»?
    La medicina històricament ha estat centrada en la figura del metge llavors el que planteja i el que s’ha plantejat amb la tecnologia en informació, la connexió en xarxes, el treball col·laboratiu, és que el pacient ha d’estar en el centre del sistema i té alguna cosa a dir. A més té l’accés a la informació, que això també pot ser perillós, perquè a Google hi ha informació i hi ha esperança i de vegades hem de dir: «Compte amb el que busques, que hi ha coses que no són realment certes». Abans l’empoderat era el metge i ara és el pacient però han de ser-ho tots, la medicina ha d’estar centrada en les persones.

    Gabriel Heras, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    Gabriel Heras, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Què ha de canviar del dia a dia en una UCI?
    Després de parlar amb molta gent hem detectat diverses accions de millora. D’una banda es pot millorar la comunicació i flexibilitzar els horaris de visita; no pot ser que les UCIs siguin un lloc tancat on la gent només pot parlar amb telèfon amb el seu familiar o tenen mitja hora de visita. Ens interessa també molt la cura del professional i prevenir el desgast, el burnout, i això cal fer-ho visible. Després cal millorar l’arquitectura i l’estructura, fer unitats més amables. Per exemple, hi ha gent que ens diu: «No puc individualitzar si no tinc un box individual». I això cal dir-ho a les conselleries de sanitat, el disseny no és només enderrocar un edifici pot ser també posar un biombo. Després també es pot prevenir la síndrome post cures intensives, les seqüeles psicològiques i físiques. No es tracta només de què el pacient sobrevisqui, sinó també que torni a la seva qualitat de vida. També es poden implementar altres mesures, coses intangibles, com la música. Hi ha unitats a Espanya que ja estan ficant musicoterapeutes i hi ha països com Veneçuela, Colòmbia o França on ja es fa. Una altra acció és integrar els psicòlegs dins de les UCIs.

    Actualment no n’hi ha?

    No. Quan un pacient té un deliri o qualsevol altra patologia psiquiàtrica es posa mediació per millorar el quadre però que els psicòlegs i els rehabilitadors estiguin integrats en les unitats com a plantilla això no hi és. Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans, això ho diu el sentit comú. També és fonamental naturalitzar el procés de morir, perquè de la mort en aquest país no se’n parla. Igual que planifiquem casaments, viatges, batejos, això és important. Parlar de la mort ajuda a la persona que està en aquest tràngol però també a la resta de la gent que es queda. L’experiència de dol és molt menys traumàtica si s’ha pogut parlar dels desitjos que tenien els pacients o per exemple si un tenia voluntats anticipades de ser donant d’òrgans o no. I això és millor pensar-ho quan un està bé i té totes les capacitats intactes que pensar-ho en una situació d’estrès perquè ingressar en una UCI és una cosa sobtada que et canvia la vida en un moment i quan fas aquest canvi és difícil pensar segons quines coses.

    Quines són les principals causes del desgast d’un professional a l’UCI?
    Estem en contacte directe amb el patiment de la gent i això dia rere dia, sovint amb experiències emocionals, com per exemple quan ingressa un pacient de la teva edat o algú amb qui connectes. Cal protegir-se, saber posar-se en la pell de l’altre però sense endur-s’ho a la motxilla, que és el que solem fer tots.

    En aquest sentit, hi ha suficient suport als professionals, a nivell psicològic?
    No, de fet, quan reivindiquem la presència dels psicòlegs en aquestes unitats no ho fem només pensant en els pacients o els familiars, també per als professionals. Amb el burnout el primer que s’ha de fer és fer-lo visible i abans d’arribar a un desgast absolut fer alguna cosa perquè al final algú agafa una baixa. Els professionals sanitaris som gent amb una vocació bastant arrelada i ens encanta la nostra feina perquè si no no hi ha qui ho aguanti. Si cuides el professional això farà que sigui més productiu.

    És possible encaixar aquest model en el sistema públic?
    Un dels grans èxits del projecte ha estat precisament fer sensible aquesta necessitat a les autoritats sanitàries. I en l’últim any i mig hi ha dues comunitats autònomes, la de Madrid i la de Castella la Manxa, que han creat direccions generals d’atenció al pacient i humanització de l’assistència dins de les seves conselleries de sanitat i estic absolutament que això es va a mimetitzar a totes les conselleries. A la de Madrid la conselleria es va posar en contacte amb nosaltres perquè elaboréssim el Pla d’Humanització per a les UCIs de la Comunitat de Madrid però vam posar com a requisit que fos exportable i reproduïble a qualsevol part del món. El paquet de mesures té uns 80 objectius / accions de millora i iniciatives, i d’aquestes, pràcticament el 65% són gratis. Això què vol dir? Que depèn sobretot de l’actitud del professional. Per descomptat, si per exemple, cal fer obres a la unitat cal invertir. Llavors, és molt difícil però no és impossible. El que plantegem és un canvi de paradigma, la humanització de la sanitat és un moviment que fa pensar a la gent.

    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO
    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO

    Quan comença el projecte, et fixes en experiències d’altres països?
    No n’hi ha. El que jo vaig fer va ser revisar la literatura i totes les persones que a Espanya estaven fent coses que generaven canvi en aquest sentit. Un estava centrat en els horaris de visita, un altre en el burnout, altres eren experts en cures pal·liatives…i no ens coneixíem. Així que em vaig posar en contacte amb ells i vam agrupar aquestes línies de canvi. De seguida vam connectar i vam fer un grup de recerca per demostrar científicament que totes aquestes accions de canvi permeten mesurar l’impacte, el canvi, la satisfacció de l’usuari, com disminueix l’estrès… El primer estudi que hem encarregat és sobre les demandes d’informació que tenen les famílies dels pacients de les UCIs. I en aquest estudi s’han generat més de 80.000 preguntes i hi han col·laborat 67 UCIs de tot Espanya. Amb tot, el nostre projecte no és només humanitzar les UCIs, és humanitzar la sanitat sencera.

    Quina és la hipòtesi?
    La hipòtesi és que si nosaltres, que treballem en el lloc més especialitzat de l’hospital, on tot és tecnologia -que està bé perquè gràcies a això s’han reduït les xifres de mortalitat d’una forma espectacular- això pot ser mimetitzat en altres àrees. A Espanya la gent segueix entenent les UCIs com un lloc on la gent va a morir i això és fals. El 90% dels pacients sobreviu però això no és suficient, es pot tractar millor a la gent.

    Abans parlaves de morir dignament. Com s’ha d’avançar?
    El moment en què per a la medicina intensiva un pacient en situació terminal l’objectiu sigui que tingui una bona mort haurem avançat molt perquè moltes vegades els pacients que estan en una situació terminal no se’ls ingressa. Molta gent no mor bé, mor en una planta, sol o sense la medicació suficient. Per morir-se, l’UCI no és el millor lloc del món i hi ha una enquesta recent que diu que el 50% dels metges mai es moririen en un hospital.

  • Un refugiat sirià amb càncer terminal demana permís per anar a Suècia i no morir lluny de la família

    La guerra no dóna treva a ningú, tampoc als malalts. Però l’exili no és menys ingrat. Ismail, un home sirià de 47, va viatjar des de la devastada Alep al costat de la seva dona, la seva cunyada i les seves tres filles petites a la recerca de refugi rumb a Europa. Com tantes altres famílies, es van veure obligats a creuar l’Egeu seguint l’estela de les màfies, arriscant la vida un cop més. Però aquest pare de família també havia -i ha- d’arrossegar amb ell l’ombra del càncer. El seu cos està condemnat a apagar per una metàstasi que afecta ja a diversos òrgans.

    Així ho constata l’informe mèdic de l’hospital grec de Attikon, on està sent tractat, a 20 quilòmetres del camp de refugiats de Skaramagas, on encara romanen les seves filles i cunyada, a les que últimament només pot veure quan alguns voluntaris les acosten en els seus cotxes particulars fins al centre mèdic.

    Ismail desitja sortir aviat de l’hospital per poder retrobar-se amb el seu fill gran, Zakarías, refugiat a Suècia, i descansar allà per sempre. Amb els seus. Abans de morir vol veure unit i en un lloc segur el que la guerra va esquinçar: la seva família. Però el tancament de fronteres a Europa li ho impedeix. Almenys, fins ara.

    Per això, reserva els seus últimes glopades d’aire per lluitar per això. Ho fa sabent que no està sol. Diversos voluntaris i activistes, han posat en marxa una campanya en la qual sol·liciten a l’ambaixada sueca d’Atenes que «obri les seves portes».

    Segons informa eldiario.es Raquel Perianes, una jove espanyola que està donant suport a la família, l’ambaixada sueca ha comunicat que «no va a fer res i han suggerit que acudim a l’agència de migració que està a Estocolm». Perianes lamenta que «l’alternativa que els ofereixen és que el fill viatgi a Grècia, però sense cap garantia que pugui tornar a Suècia».

    El temps juga en contra, per això els que fan costat a Ismail, no descarten opcions i reclamen qualsevol ajuda per aconseguir així, una pressió social que trenqui l’immobilisme administratiu i ofereixi una solució a la petició d’aquesta família siriana.

    A Espanya també està previst llançar un pla d’enviament massiu de correus electrònics a eurodiputats que formen part de la Comissió de Drets del Parlament Europeu, entre els quals figuren Miguel Urban (Podemos), Javier Couso (Esquerra Unida), Elena Valenciano (PSOE) , Nikos Androulakis (Grup Socialista) o Lars Adaktusson (Demòcrata Cristià). A tots ells se’ls sol·licita que «gestionin els tràmits» perquè Isamil «malalt de càncer terminal, viatgi fins a Suècia amb les seves tres filles, la seva dona i la seva cunyada, per veure per última vegada al seu fill refugiat en aquest país i reagrupar la família».

    Els esforços no cessen, però els ànims de Maysun, la seva dona, trontollen. «Està molt malament, està desesperada. I ell no sé com aguanta, no sé com està tan fort», comenta Perianes, que està en contacte diari amb la parella.

    Des que, al començament de març, es tanqués definitivament la ruta dels Balcans i, aquest mateix mes, entrés en vigor l’acord entre la UE i Turquia, milers de persones es van quedar atrapades a Grècia sense poder continuar el seu camí, també aquelles especialment vulnerables, com malalts de gravetat.

    El cas del Sami

    Paradoxalment, una de les primeres víctimes d’aquest terrible segell de fronteres en l’abanderada terra dels drets humans, ja havia aconseguit Alemanya. Es tracta del Rami, un nen sirià de set anys malalt de càncer limfàtic, que va escapar de la guerra juntament amb la seva família, que va haver de suspendre durant mesos el seu tractament i que només va poder reprendre’l a Alemanya, després de creuar el Mediterrani i mitja Europa a peu amb el seu pare, Abu Rami.

    Un cop a terra germànic, els metges van avisar a Abu Rami, del delicat estat psicològic del menor per sentir-se lluny de la seva mare i van advertir que els seus germans eren els millors candidats com a donants de medul·la òssia compatible, imprescindible per al trasplantament que necessitava. Per això, Abu Rami va tractar d’aconseguir la residència per acollir-se al programa de reunificació familiar i trobar-se amb la resta dels seus fills i la seva dona. Una burocràcia lenta, que la família no es podia permetre ja que la salut del petit demanava urgència. Per això, es van veure obligats a seguir el perillós viacrucis de l’exili, seguint les petjades que, pare i fill, van deixar mesos abans.

    Però l’esperança de vida que esperaven els germans, es va truncar a Idomeni quan Macedònia va tancar el pas fronterer amb el país hel·lè, deixant atrapats als possibles donants de medul·la per al trasplantament que havia de executar-se en qüestió de setmanes. Davant aquest carreró sense sortida, Neda Kadri, una voluntària siro-americana que va conèixer a la família a Lesbos, va posar en marxa, juntament amb altres companys, una campanya de denúncia a les xarxes i a l’esfera pública que va fer efecte. Finalment, Berlín i Atenes van accelerar els tràmits i van permetre la reagrupació de la família a Alemanya. Però el que és més important, es va poder realitzar amb èxit el trasplantament, i Rami va tornar a sentir la calor de la seva mare, aquell que tant enyorava.

  • Quironsalud busca treballadors mentre Salut absorbirà 65 sanitaris d’una de les seves clíniques

    Quironsalud, empresa privada de prestació de serveis sanitaris, busca personal infermer per treballar als seus centres de Barcelona. L’oferta de feina, penjada al seu web i al portal Infojobs, senyala que es necessiten diversos perfils de professionals infermers, tots per suplències però amb “possibilitat real de continuïtat”.

    L’empresa, que sembla que ara necessita treballadors, fa unes setmanes va anunciar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que havia d’afectar a 109 professionals de la Clínica del Vallès, centre de la seva propietat. La mesura la van prendre després que el Departament de Salut decidís que deixaria d’externalitzar activitat en aquest centre. Després de què l’empresa fes pública la seva intenció d’acomiadar part de la plantilla el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que ningú es quedaria el carrer i que 65 professionals serien absorbits per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell – se’n quedarà 40- i pel Consorci Sanitari de Terrassa -15-, els dos centres que també absorbiran l’activitat que ara es deriva a la Clínica del Vallès.

    Oferta al portal de Quironsalud
    Oferta al portal de Quironsalud

    D’ençà que el conseller va anunciar que reforçaria el caràcter públic del sistema i acabaria amb les derivacions a centres privats, previst per aquest 2016, professionals dels centres afectats han demanat que se’ls ofereixi informació sobre com es farà aquest traspàs d’activitat i personal.

    “El personal no sap res, no se sap qui marxa, ni quan, ni sota quins criteris”, es queixa la portaveu del comitè de treballadors de la Clínica del Vallès. Els professionals d’aquest centre només saben que seran infermers, auxiliars, i algun zelador i administratiu els que seran desplaçats als centres públics, però encara no saben qui ni sota quins criteris.

    Es per això que en un comunicat han demanat que es concretin les mesures que s’adoptaran i que aquells que siguin desplaçats tinguin una sortida laboral “equitativa” i no acabin “pagant per les decisions de l’administració”.

    Però no només els treballadors de la Clínica privada demanen prudència a l’hora d’adoptar aquesta mesura, els treballadors del Parc Taulí de Sabadell, molts d’ells amb contractes temporals o amb jornades parcials, també estan preocupats. “Aquest comitè reitera que l’arribada dels professionals de la Clínica del Vallès no pot suposar un greuja amb els professionals que han estat al peu del canó durant aquests darrers anys de crisi. No es pot solucionar un problema a la privada generant un altre problema a la pública”, denuncien en un comunicat.

    Els treballadors del Taulí recorden que la selecció de personal fix s’ha de dur a terme mitjançant una convocatòria pública, i que qualsevol tipus de contractació de caràcter indefinit que no passi per aquesta convocatòria suposaria un greuge pel personal de l’Hospital públic.

    Al centre sabadellenc hi treballen 3.732 treballadors. D’aquests, més de 1.300 estan amb contractes eventuals, i no han pogut optar a una plaça fixa ja que no hi ha hagut convocatòria des del 2010. 1.152 hi treballen a temps parcial, per tant, no tenen contractes de temps complet, segons dades facilitades pel centre a aquest diari.

    Salut assegurava el 13 de maig que la decisió de derivar pacients i treballadors a l’Hospital Parc Taulí s’havia consensuat amb els professionals, i que havien acordat que es destinarien 3,5 milions d’euros extres per la millora dels comptes del centre. Segons la informació facilitada per la direcció de l’hospital als treballadors aquests diners aniran destinats a abonar els imports pendents de les pagues extraordinàries dels professionals de 2013 i 2014, una quantitat que encara no els hi ha tornat.

  • Una investigació relaciona l’atur i les retallades per la crisi amb més morts per càncer

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Els alts nivells d’atur i les retallades en sanitat durant la crisi econòmica es van associar amb un augment de la mortalitat per càncer, segons un nou estudi publicat a la revista mèdica The Lancet. Els autors de la investigació han estimat que s’han produït més de 260.000 morts addicionals per càncer en els països de l’OCDE entre els anys 2008 i 2010, de les quals gairebé 170.000 es van produir a la Unió Europea.

    «El càncer és la principal causa de mort al món, de manera que entendre com els canvis econòmics afecten la supervivència del càncer és crucial», assegura Mahiben Maruthappu, investigador de l’Imperial College de Londres i autor principal de l’estudi.

    La investigació ha estat realitzada per Maruthappu al costat d’un equip d’investigadors de les universitats de Harvard, Oxford i Londres, i és la primera anàlisi global que estudia els efectes de la desocupació i les retallades en la mortalitat per càncer. Per a això s’han utilitzat dades del Banc Mundial i de l’Organització Mundial de la Salut de més de 70 països, amb una població total de 2.000 milions de persones i s’han analitzat les tendències durant les dues dècades transcorregudes entre 1990 i 2010.

    L’atur afecta més els països sense sanitat universal

    Els resultats van mostrar que l’augment de la desocupació estava associat a un augment de les morts en tots els tipus de càncer, però que va ser més fort per als càncers tractables. En concret, els investigadors van estimar que un augment de l’1% en la taxa d’atur estava associat a 0,37 morts addicionals de tots els càncers per cada 100.000 persones.

    No obstant això, Maruthappu aclareix que aquest efecte desapareixia en aquells països que tenen una cobertura de salut universal, «especialment en els casos de càncers tractables com el de mama, pròstata i càncer colorectal». El problema rau, segons els autors de l’estudi, en que als països que no tenen sanitat universal, les persones aturades tenen un limitat accés a l’atenció sanitària, «el que podria manifestar-se en diagnòstics tardans i tractaments insuficients».

    «Afortunadament, Espanya té cobertura universal, de manera que no creiem que la crisi recent i la desocupació hagin augmentat la mortalitat per càncer al nostre país», explica Miguel Martín, president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). No obstant això, aquest oncòleg adverteix que aquest estudi «ha de servir d’avís per al futur». Segons Martín, «si reduïm la cobertura o introduïm restriccions importants en les prestacions sanitàries, podríem trobar-nos amb un augment de la mortalitat per càncer també a Espanya».

    Les retallades també s’associen a major mortalitat

    Referent a això, l’estudi també va trobar que la mortalitat per càncer augmentava a mesura que disminuïa la despesa en la sanitat pública, de manera que una disminució d’un 1% respecte al PIB estava associat amb 0,0053 morts addicionals de tots els càncers per cada 100.000 persones.

    Tot i que les xifres varien d’un país a un altre, Maruthappu ha explicat a eldiario.es que «les retallades en la sanitat pública estan associades amb més morts per càncer fins i tot en aquells països que tenen cobertura universal» i assegura que «si les retallades no van acompanyades de millores en l’eficiència, la qualitat de l’atenció sanitària es veurà ressentida i els nivells de mortalitat podrien seguir augmentant».

    No s’ha pogut demostrar una relació causa efecte

    Els autors asseguren que l’estudi publicat avui només assenyala una associació entre la mortalitat, la desocupació i la despesa en la sanitat pública, encara que no s’ha pogut demostrar una relació directa de causa i efecte. No obstant això, «la correlació cronològica entre l’augment de la desocupació a causa de la crisi econòmica mundial i el posterior canvi en la mortalitat per càncer, indiquen una potencial relació causal».

    En qualsevol cas, els investigadors conclouen que, tot i les limitacions de l’estudi, «les troballes suggereixen que tant l’atur com les retallades en sanitat estan significativament relacionats amb la mortalitat per càncer» i que una sanitat universal «reduiria l’associació entre el desocupació i la mortalitat», el que ofereix una «evidència a favor de l’adopció de sistemes de salut universals en tots els països «.

  • No diguis blat

    El Pla Integral per millorar la gestió de les llistes d’espera presentat pel conseller de Salut Toni Comín atorga un paper rellevant a l’atenció primària. Desitja apoderar-la per millorar l’accés a les primeres visites de consultes externes hospitalàries. Anuncia que gestionarà 34 milions d’euros, una part del pressupost destinat a les primeres visites de consultes externes.

    La notícia ha estat ben rebuda per l’atenció primària perquè recull una reivindicació històrica. És una bona proposta però tindrà moltes dificultats per ser implementada. Des dels anys vuitanta que la Generalitat desitja sense èxit bascular el poder des de l’hospital cap a l’atenció primària. Els nombrosos interessos econòmics del sistema sanitari ho impedeixen. Ho aconseguirà ara amb una única mesura? És difícil de creure.

    La idea prové de la reforma thatcheriana que va proposar l’economista Alain Enthoven a finals dels vuitanta. Li va dir a la primera ministra que gestionava el Sistema Nacional de Salut britànic amb mètodes propis de la Unió Soviètica, justament quan aquesta s’enfonsava. La va convèncer de què el mercat, i no la planificació, era la forma més eficient de distribuir els  recursos sanitaris, fins i tot en un sistema tan públic com el britànic. En poc temps van crear un mercat intern de serveis sanitaris. Va donar el pressupost dels hospitals als metges de família perquè eren els que millor coneixien les necessitats de la població. Per aquest motiu farien una compra de serveis hospitalaris més ajustada a les necessitats reals. La innovació revolucionària va canviar dramàticament l’estructura de poder. Les felicitacions nadalenques van canviar de sentit. Ara eren els especialistes qui felicitaven els generalistes. Els metges de família es van entendre millor amb els hospitals propers del seu territori i els van fer créixer. En canvi, es van tancar llits i hospitals al centre de Londres perquè perdien activitat i no obtenien finançament. Però, a diferència del que pressuposava Enthoven, la reforma va ser ineficient. Generava una burocràcia desmesurada i augmentava els costos de transacció. Els metges van canviar el fonendoscopi per la calculadora i el sistema va substituir metges i infermeres per administradors. Els posteriors governs van desmuntar part del sistema, però han seguit mantenint la política dels metges de família liderant la compra de serveis hospitalaris.

    Naturalment la proposta catalana no és tan agosarada. Potser només és un simple canvi cosmètic que no afecta la distribució de poder dins del sistema sanitari ni l’oferta de consultes externes. Això pot succeir si atorga la responsabilitat de gestió de les derivacions als directius d’atenció primària. El caràcter jeràrquic de l’estructura de gestió sanitària catalana farà que segueixin mantenint els criteris del Catsalut o els del centre hospitalari de referència, que habitualment són els mateixos. En canvi, si s’atorga la capacitat de decisió als metges de família i pediatres que coneixen els pacients i les seves necessitats, es produirà un avenç significatiu en benefici de la ciutadania. Especialment si poden escollir el centre de referència i les condicions de la derivació.

    Crec que és molt difícil que aquesta reforma es produeixi ja que fins ara la missió fonamental del metge de família és justament la contrària: contenir l’accés a l’atenció especialitzada acceptant les condicions dels especialistes hospitalaris. Ens atrevirem a canviar el sentit de les postals nadalenques?

    Espero que no sigui només davant d’una declaració de bones intencions. Suposo que el Departament de Salut s’aplica aquella dita catalana: “no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat”. Fer declaracions d’accions que no acaben implementant-se genera una profunda decepció. Els pacients i la malmesa atenció primària no en poden assumir gaires més.

     

  • La investigació en el camp de la bioètica, un camp per explorar

    La bioètica engloba totes aquelles qüestions que reflexionen sobre la vessant ètica de diversos temes relacionats amb el món de la salut. L’ètica en el món de la ciència i la medicina planteja el debat sobre qüestions rellevants pel dia a dia dels ciutadans. La subrogació femenina, l’eutanàsia, la donació d’òrgans, la relació amb el pacient, els assajos clínics, són alguns dels temes sobre els quals la bioètica reflexiona.

    Amb aquesta idea i amb l’objectiu de promocionar la investigació bioètica, la Fundació Víctor Grífols i Lucas convoca sis beques dotades amb 5.000 euros cadascuna que aniran destinades a finançar diversos projectes de recerca bioètica. Es valoren aquells projectes que vulguin desenvolupar un tema relacionat amb la bioètica i la seva aplicació pràctica.

    Tots aquells que vulguin participar-hi poden presentar el seu projecte fins al 31 de maig, i el jurat farà publica la seva decisió durant la primera quinzena d’octubre.

    En l’edició anterior es van premiar sis projectes que tractaven diverses temàtiques entre elles, el tractament en hospitals dels pacients crònics, la protecció jurídica de les persones intersexuals, el tema de les patents biotecnològiques o la no vacunació.

  • Salut admet que va enviar una setmana més tard el protocol d’actuació per l’enterovirus als CAPs

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha comparegut aquest dijous a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per donar explicacions sobre la resposta assistencial i comunicativa que s’ha donat al brot d’enterovirus. Comín ha admès que el protocol d’actuació es va enviar una setmana més tard als centres d’atenció primària i ha dit que es va fer per no “generar alarma”.

    “Vam pensar molt en quin era el moment exacte per enviar el protocol a atenció primària, perquè no hi havia un risc assistencial. El que hi havia era un risc d’alarma i col·lapse. Va ser una discussió discutible però en qualsevol cas les alternatives no eren massa millors”, ha declarat durant la seva compareixença.

    Segons ha explicat el conseller des del dia 6, dia en què es produeix l’alerta, el protocol es va fer arribar a tots els centres hospitalaris i també al Catsalut Respon, perquè tinguessin les eines necessàries per actuar. Però no va ser fins al dia 13 de maig, segons ha dit Comín, que aquest protocol va arribar a les mans dels pediatres que treballen a l’atenció primària.

    El Conseller ha repetit en diverses ocasions que temes com aquest requereixen respostes científiques i que aquestes no són ràpides. Per altre banda, Comín també ha ressaltat que la decisió de comunicar als mitjans de comunicació sobre el brot dies més tard, el 17 de maig, es va prendre de forma deliberada entre equips assistencials, l’Agència de Salut Pública de Catalunya i l’equip de comunicació de Salut. L’objectiu segons el conseller era també no generar una alarma innecessària.

    Comín ha respòs així als diferents membres del parlament que li han retret que la informació sobre el virus arribes tan tard i de forma poc precisa. La primera vegada que Salut va informar sobre aquest virus als mitjans de comunicació va ser el dia 17 de maig  al vespre amb una nota de premsa que només tenia dos paràgrafs i amb poca precisió informativa. No s’explica des de quan es va detectar el virus ni quin era el protocol difós. En la nota es podien llegir coses com: “Avui en dia s’han detectat una quarantena de casos”, sense saber la xifra exacta ni des de quan s’havien diagnosticat.

    El brot està “estabilitzat”

    Segons ha dit Comín aquest dijous el brot d’enterovirus es troba en aquests moments “estabilitzat”. Ahir a la tarda 17 nens seguien ingressats per aquest virus, 4 d’ells a l’UCI.

    El conseller ha assegurat que de moment “els casos no augmenten” però que no es pot donar el brot per finalitzat. Comín també ha explicat que d’ençà que es va informar la premsa sobre el brot el nombre de visites a les urgències pediàtriques va augmentar. El pic més alt es va registrar a l’hospital Vall d’Hebron entre els dies 21 i 22 de maig, quan va augmentar en un 68% el nombre de visites.