Just Deploy It!

Blog

  • La novel·la gràfica com a instrument pedagògic per al dol

    El dia 17 de novembre és el Dia Mundial contra el Càncer de Pàncrees (a les xarxes hi ha quantiosa informació amb l’etiqueta de l’acrònim en anglès: #WPCD). La necessitat de dedicar un dia a aquesta malaltia concreta és conseqüència de les evidències que demostren que una gran part de la població desconeix les característiques de la mateixa, o, fins i tot, les funcions del propi òrgan, per la qual cosa és habitual que s’organitzin activitats que fomentin la divulgació de la malaltia i accions que promocionin la investigació en aquest àmbit científic. Com en molts altres aspectes de la salut, la prevenció i la detecció precoç és fonamental.

    Pocs dies abans d’aquesta data marcada al calendari, arribava a les llibreries la novel·la gràfica El duelo (2022), de Paula Cheshire, publicada per Fandogamia Editorial. L’autora revelació narra, en primera persona, les vicissituds dels successos viscuts des del diagnòstic de càncer de pàncrees a la seva mare, la seva mort i, especialment, el duel posterior amb què es va enfrontar al llarg de diversos mesos. La sinceritat i generositat de l’autora i el seu talent, tant gràfic com narratiu, facilita que el lector l’acompanyi a través del seu procés de dol, sentint-nos-hi identificats, encara que no hàgim fet el mateix camí, però comprenent els sentiments que afloren en els diferents moments del relat.

    L’admirat professor Umberto Eco (1932-2016), un dels grans pensadors del segle XX, catedràtic de semiòtica i reconegut lector de còmics, afirmava que «a l’era de les comunicacions, les batalles es guanyen des del receptor». El receptor (o lector, en aquest cas) s’implicarà més en els continguts com millor recullin les necessitats i els gustos: «Només connectant amb el cervell emocional podem garantir l’eficàcia de les interaccions comunicatives de caràcter persuasiu i seductor».

    La publicitat i els mitjans audiovisuals hi tenen força experiència, molt abans d’aprofundir en el comportament del cervell humà. Probablement, el desenvolupament de les tecnologies de la informació han provocat una evolució en els processos de comunicació, en general, i de l’aprenentatge, en particular. L’ús dels còmics com a instruments pedagògics en l’àmbit de la formació és un actiu massa valuós per menysprear-lo, fomentant precisament l’emoció del lector i valorant l’èxit reconegut dels resultats en aplicar-lo a l’educació, a la sanitat o al treball, en general.

    A l’obra El duelo es manifesten diversos dels usos pedagògics que pot tenir un còmic: com a lectura completa, com a recurs utilitzant alguna vinyeta o una o diverses pàgines, com a generador de coneixement (què coneixien del càncer de pàncrees o del dol abans de llegir aquesta obra?), i, finalment, com a teràpia, de la pròpia autora en crear l’obra, però amb una llampada en el seu estil que indueix un efecte terapèutic també en el lector.

    Paula García Vázquez (Pontevedra, 1993) va apostar per dedicar-se completament al disseny gràfic, la il·lustració i la historieta quan el treball per compte d’altri no li permetia explicar les seves pròpies històries o, senzillament, desenvolupar el seu talent. L’elecció del nom artístic que va escollir no és fútil: Paula Cheshire. El Gat de Cheshire (que adopta el nom del comtat d’Anglaterra a Gran Bretanya, del qual suposadament procedeix) és un personatge de ficció recurrent al llibre Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (Alice’s Adventures in Wonderland, 1865), de Lewis Carroll. El recordem per la seva imatge icònica interpel·lant Alícia des de la branca d’un arbre, però, sobretot, ho recordem per les qüestions que planteja, actuant de manera més lògica en moments de desorientació i confusió de la jove, i posant en qüestió, sovint, la realitat percebuda.

    Que a la portada d’El duelo i a la de la seva anterior publicació, Me das ansiedad (2021), aparegui l’autora davant d’ella mateixa evoca el nostre conflicte amb el nostre món interior, com si es tractés del Gat de Cheshire, que ens requereix o compel·leix perquè actuem d’una forma determinada, advertint-nos dels nostres errors, però, alhora, sent comprensiu, guiant-nos i interactuant, utilitzant un humor singular (qui ens coneix millor que… nosaltres mateixos) que ens indueix un somriure, alleujant la tensió de la situació narrada, i el lector ho agraeix, reconeixent aquesta presència i aquesta habilitat expositiva de l’autora, que afavoreix que seguim llegint la seva història.

    Me das ansiedad sorgeix en els moments de confinament de la pandèmia de la covid-19 el 2020, com a vàlvula d’escapament. En aquest cas, el procés creatiu va ser molt diferent, ja que cada pàgina és independent i funciona com un gag en una escena sorgida de la quotidianitat del dia a dia d’un moment excepcional com el que vam viure tots aquells dies fatídics. L’impuls de l’autora d’autopublicar-se en una recopilació en paper de totes aquestes pàgines creades seria el detonant de convertir-se en autònoma del seu propi destí a nivell professional, i mai més ben dit.

    L’estil singular de Paula Cheshire permet que persones que no estiguin habituades a les lectures de còmics puguin seguir El duelo sense problemes, cosa que la converteix, també, en una gran lectura per a persones no habituades al medi. La narració està realitzada en primera persona i des del punt de vista de l’autora, per això valorem encara més les situacions en empatitzar amb ella: com ella, nosaltres tampoc no coneixem els símptomes, no coneixem les conseqüències del diagnòstic, no sabem quins efectes col·laterals té la quimioteràpia i no hem de saber com actuar quan una persona que volem i que és molt propera a nosaltres té un compte enrere en el seu rellotge vital.

    Com ella, tampoc entenem la fredor amb què actuen alguns metges, de manera insensible davant d’una situació traumàtica per a l’afectat i acompanyants. A aquests pocs metges els recomano sempre la pel·lícula El Doctor (The Doctor, 1991), lliurement inspirada en el llibre A Taste Of My Own Medicine ([Un tast de la meva pròpia medicina], 1988), escrit per Edward Rosenbaum. Al film, un inhumà cirurgià, interpretat per l’actor William Hurt, patia a la seva pròpia pell aquest tracte despietat quan ell mateix era diagnosticat amb càncer.

    Amb un exercici de responsabilitat per part de l’autora i de l’editorial, ens adverteixen a la contraportada i a l’inici d’El duelo que «este cómic contiene referencias a abuso de alcohol y medicamentos, trauma psicológico y muerte por enfermedad que podría afectar a algunes lectores» … és el que passa quan expliques la veritat, que, de vegades, no és perfecta. Tot i així, l’autora ens ajuda a comprendre les conegudes cinc fases del dol, proposades per la psicòloga Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004) al seu reconegut llibre Sobre la mort i els moribunds (On Death & Dying, 1969), un model que encara avui dia és acceptat. No obstant això, és conegut que les fases no es manifesten de manera precisa, sinó que varien entre les persones, poden canviar d’ordre o reaparèixer, ni han de succeir-se una darrere l’altra en la seva totalitat.

    Aquesta realitat, Paula Cheshire ho explica de manera magistral i visual a manera de puzle en una pàgina, malgrat que el seu duel sí que s’exposa a la novel·la gràfica en aquestes cinc fases: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. En perdre el seu fan més gran va perdre les ganes de dibuixar (interessant la manera com exposa aquests símptomes que també reconeixem), i fins i tot de dormir. Afortunadament, el dibuix del còmic li va servir de teràpia i recuperar la il·lusió per la qual ara és la seva professió. No la compadiu, si voleu ajudar-la, la millor manera de fer-ho a una autora és comprar, regalar i recomanar la seva obra i gaudir del seu talent. Ho podeu fer a la seva web (https://paulacheshire.com/), i podeu seguir-la a les seves xarxes socials, a Instagram i Twitter. Els duels s’acaben, però no els records de les persones estimades que ja no són entre nosaltres.

  • El país on vivim: la despesa en sanitat en dades

    El novembre de 2022 vam analitzar la despesa de les CCAA en Sanitat, Educació i Serveis  Socials . Ara, amb els pressupostos del 2023 ja aprovats tornem a fer l’exercici per intentar  aclarir a que destinen els governs els diners de la ciutadania.

    Com que les dades presenten variacions segons les diferents fonts que es poden  consultar, prenem com a base el Resumen Ejecutivo dels Presupuestos Generales de las  CCAA 2023 publicat pel Ministerio de Hacienda y Función Pública on s’aplica el mateix  criteri per totes les CCAA . Les dades del nombre d’habitants i PIB  per càpita  de les CCAA s’han obtingut de l’INE i son dades  del 2021, les darreres publicades. A més, al tractar alguns punts concrets ja farem esment  d’altres fonts utilitzades en aquest anàlisi. Per simplificar, i donades les seves  característiques peculiars, s’han exclòs d’aquest anàlisi les Comunitats Autònomes de  Ceuta i Melilla. Finalment cal advertir que una cosa són els pressupostos, el que analitzem  aquí, i una altra diferent el pressupost que s’acaba executant. Malgrat això, les prioritats  polítiques a que destinen els governs els nostres diners queden reflectides en els projectes  de pressupostos.

    Les comunitats més poblades són Andalusia, Catalunya, Comunitat de Madrid i Comunitat  Valenciana, que són també les de major pressupost total, amb algun canvi d’ordre.  Catalunya, la segona comunitat en nombre d’habitants, és la que té un pressupost més  elevat. La Comunitat Valenciana, amb menor població que la Comunitat de Madrid, la supera en pressupost total.

    Quan el total del pressupost el dividim pel nombre d’habitants de cada comunitat, obtenim  el pressupost en euros per càpita. Com es pot veure en el gràfic següent, la comunitat amb  un pressupost per càpita més elevat és Navarra (8.690 €) i la que té un pressupost per  càpita menor és la Comunitat de Madrid (4.168 €). Catalunya (6.074 €) i Andalusia (4.848  €), les que presentaven els majors pressupostos globals, passen a ser la 5a i la penúltima  comunitat respectivament en pressupost per habitant. Pel que fa al PIB per càpita,  Catalunya és la quarta i Madrid la comunitat amb el major PIB, però la de menor  pressupost per càpita.

    L’anàlisi dels pressupostos per càpita ens ajuda a comparar que destina cada comunitat  per habitant a Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials.

    Despesa en Sanitat

    En el gràfic següent es pot observar quants euros per habitant destinen les CCAA a  Sanitat. País Basc (2.113 €), Extremadura (2.081 €) i Navarra (2006 €), les que més  pressupost per càpita tenien, continuen estant entre les primeres en despesa destinada a  Sanitat, sols superades per Astúries que destina 2.120 euros per càpita a aquest àmbit. A  l’altre costat de la gràfica hi ha Catalunya i la Comunitat de Madrid (1.501 i 1.348 €  respectivament), les que menys despesa per habitant dediquen a Sanitat. En percentatge  sobre el pressupost total, les que més dediquen a Sanitat són Astúries i Castella i Lleó  (totes dues per sobre del 36%) i les que menys Navarra i Catalunya (23,1% i 24,7%  respectivament), tot i haver incrementat Catalunya el pressupost de sanitat un 9,14%  respecte el 2022.

    La despesa en sanitat te un clar impacte en el servei a la població. Si analitzem les dades  de llistes d’espera a 31 de desembre de 2022 de l’informe que va fer el Ministerio de  Sanidad, podem veure que les comunitats on un pacient havia d’esperar més  temps per una cirurgia eren, per ordre, Catalunya (125 dies), Castella i Lleó (124 dies) i La  Rioja (122 dies), i en les que menys Madrid (61 dies), Euskadi (63 dies) i Galicia (68 dies).  En el mateix informe es pot veure que, pel que fa a les consultes mèdiques, el temps mitjà  d’espera més dilatat era de 123 dies a Andalusia, 121 dies a Canàries i 99 dies a Navarra  mentre que el més reduït era a Euskadi (48 dies), Castella-La Manxa (61 dies) i les Illes  Balears (64 dies), essent a Catalunya de 94 dies.

    Aquestes dades estan modulades pel transvasament de persones que s’ho poden  permetre de la sanitat pública a la privada. Les dues comunitats que menys euros per  càpita destinen a sanitat, són les que presenten un percentatge més elevat de població  amb una assegurança privada de salut. Segons l’Informe Estamos Seguros 2020 (2021) d’UNESPA, organització que representa més de 200 companyies d’assegurances, el 2020 a Madrid i Catalunya un 36,65% i un 31,82% de la població tenien una assegurança  mèdica privada, és a dir no els calia engruixir les llistes d’espera del sistema públic.

    Per últim ressaltar que cap CCAA destina el 25% de la despesa sanitària a l’Atenció  Primària com recomana la OMS. L’assistència primària pot solucionar fins un 80% dels  problemes de salut i en canvi és una de les que se senten més maltractades. Per un costat  hi ha moltes jubilacions previstes i per l’altra, en les convocatòries MIR de Medicina de  Família i Comunitària, moltes places queden sense cobrir per falta de candidats, i segons  apunten els professionals, principalment per les condicions laborals.

  • Pep Martí, un mestre

    Quan vaig aterrar a la Plataforma Pel Dret a la Salut , precedent immediat de la Marea Blanca de Catalunya jo no era més que un jove (tenia poc més de 40 anys) inexpert (només el bagatge de poc més d’un any de lluita en una petita plataforma de poble contra les retallades de Boi Ruiz allunyat geogràficament del que era el 15M ).

    Encara no sé per quina afortunada combinació del destí em van acollir tres Joseps : el Pep Cabayol , el Josep Vallhonesta I el Pep Marti. I em vaig convertir en un aprenent de tots ells. D’un vaig  intentar aprendre tot allò que feia referència al món de la comunicació, del segon , l’aspecte organitzatiu. La praxis en aquest tema va ser amb la bona gent de SAP Muntanya, amb el Carlos i la Trini). I amb el Pep Martí, els conceptes bàsics sobre sistema sanitari I salut. Si …vaig fer un màster accelerat amb uns veritables mestres.

    El Pep Martí tenia una presencia imponent , alt com un Sant Pau, ideal per a presidir les primeres trobades de la Marea Blanca de Catalunya.  Impecable  en les formes, quan es va incorporar a l’equip d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona el primer que va fer va ser un pas endarrere dins de Marea Blanca de Catalunya . No era només un teòric, algú que donava contingut ideològic a la Marea Blanca de Catalunya sinó que també havia estat responsable de gestió a l’Hospital Vall Hebron. Una combinació molt poc habitual.

    La gent de la SAP Muntanya l’adorava. I ell a l’inrevès també. Era un convençut del paper de la ciutadania en la defensa del dret a la salut i el sistema sanitari públic així com de la imprescindible i necessària participació de la gent ciutadana en la gestió del nostre sistema sanitari.

    Però cal destacar un aspecte també interessant com els anteriors:  la seva participació en diferents moviments mediambientals. A l’igual  que el Pep Cabayol entenia que no es podia parlar de salut sinó es parlava també de medi ambient. Quan no eren temes relatius a l’aigua, eren les incineradores,  la qualitat de l’aire…. I evidentment el paper de l’emergència climática  sobre la nostre salut.

    Li havia d’haver respost un email la setmana passada però jo anava molt atrafegat. Torno a tenir la mateixa sensació que amb el Pep Cabayol: encara ens restaven moltes converses pendents perquè aquest jove aprenent  pogués seguir  en el llarg i inacabable camí de la saviesa.

  • Restaurar assaigs: sobre la visibilització i la reanàlisi de les dades de la investigació clínica

    Els assaigs clínics aleatoritzats es consideren el patró or o de referència a la investigació clínica. Això és així perquè, si han estat ben dissenyats, executats i comunicats els resultats, aquests estudis aporten les evidències més fiables sobre els efectes dels tractaments. El que passa és que no és or tot el que llueix com a assaig clínic. A més de deficiències en el disseny i l’execució, són freqüents dos greus problemes en la comunicació de resultats: l’alteració de dades i l’ocultació.

    L’ocultació de les troballes d’un assaig potser és el problema més conegut. Són milers els assajos realitzats els resultats dels quals no es coneixen perquè encara no han estat publicats (alguns ni tan sols van ser registrats). Aquest biaix de publicació no suposa només una alteració del coneixement, en la mesura que les dades ocultes alteren la síntesi de l’evidència. A més, implica la presa de decisions equivocades i la duplicació d’estudis innecessària.

    Algunes organitzacions internacionals, en particular All Trials i Transparidem, porten anys advocant perquè tots els assajos realitzats s’acabin publicant, i evitar així els perjudicis que l’evidència esbiaixada per aquest problema causa als pacients. Gràcies a l’afany d’aquestes organitzacions i a la creixent conscienciació de promotors i investigadors, s’han fet alguns passos en els darrers anys, però queda molt camí per recórrer per a la visibilització de tots els assajos.

    L’alteració dels resultats de la investigació clínica és un problema tant o més preocupant. Com passa amb l’ocultació d’assajos clínics, la tergiversació dels seus resultats també condueix a conclusions errònies que poden implicar distorsions en la presa de decisions sobre tractaments i danys evitables als pacients. Tot i això, la detecció d’aquestes manipulacions sol ser més difícil de descobrir i solucionar, ja que generalment obliga a revisar l’extensa documentació d’un assaig i realitzar-ne les dades.

    La reanàlisi o la restauració de les dades d’un assaig és un procediment encara poc freqüent i relativament nou. Està promogut principalment per la iniciativa internacional RIAT (Restoring Invisible and Abandoned Trials), que ha desenvolupat una metodologia per ajudar els investigadors de tot el món a restaurar assajos clínics quan hi ha sospites de discrepàncies entre les dades publicades i les presentades a les autoritats reguladores, no s’ha informat d’alguns danys associats al tractament, o hi ha diferències ben explicades entre el protocol de l’assaig i la publicació final, entre altres possibles alteracions.

    La iniciativa RIAT ha contribuït a restaurar alguns assajos grans i ben coneguts, com l’estudi FOURIER sobre el hipolipemiant evolocumab, publicat al New England Journal of Medicine el 2017. La restauració recent d’aquest assaig, realitzada amb la col·laboració d’investigadors del Servei Navarrès de Salut i publicada a la revista BMJ Open el desembre de 2022, ha mostrat discrepàncies en les causes de mort difoses al NEJM i les recollides a l’informe final de l’assaig (Clinical Study Report o CSR) presentat a les autoritats reguladores. Per això, encara que la restauració encara és parcial, els seus autors aconsellen prudència en la prescripció d’aquest medicament.

    Restaurar un assaig és una tasca generalment laboriosa, incerta i poc atractiva per a molts investigadors. Per fomentar-la, la iniciativa RIAT ha llançat una campanya de notificació i publicació a revistes acadèmiques de «cartes d’expressió de preocupació”(Expression of Concern) sobre deficiències en assaigs clínics. Aquestes cartes són només el primer pas per corregir errors en assaigs concrets, però podrien augmentar la conscienciació sobre un greu problema que tot just comença a ser conegut i abordat.

  • La Vall d’Hebron efectua amb èxit el primer trasplantament pulmonar robòtic

    La intervenció robòtica duta a terme a Vall Hebron esdevé una fita històrica amb un precedent a els Estats Units, a l’hospital Cedars–Sinai. Amb aquest mètode, el que és una operació molt agressiva i invasiva, permet que el que seria una obertura de 30 centímetres hagi estat de 8cm. Una màquina ha estat la responsable d’això: «Vaig valorar els pros i els contres i vaig acceptar. Vaig confiar totalment en les màquines perquè redueixen l’error humà». El pacient de 65 anys, de nom Xavier, va acceptar la proposta del seu metge d’intervenir via robòtica per sota de l’estèrnum.

    L’Hospital Vall d’Hebron defineix en roda de premsa aquest fet com a èxit històric que «suposarà la millora en qualitat de vida de molts pacients». Albert Jauregui, cap del Servei de Cirurgia Toràcica i Trasplantament Pulmonar confia en el fet que aquesta tecnologia es pugui aplicar aviat també en operacions bipulmonars. L’única intervenció humana va estar quan els metges van fer la incisió de 8cm a la xifoide [una part cartilaginosa de l’estèrnum], i a partir d’aquí, el robot Da Vinci va ser l’encarregat del trasplantament.

    Xavier va despertar de l’UCI a finals de febrer, i el postoperatori ha estat tot un èxit. Declara no patir molèsties i l’equip mèdic avala com la reducció de l’agressivitat de l’operació [sense el robot s’ha d’obrir pràcticament tot el tòrax] és una garantia de l’augment de la qualitat de vida dels pacients.

  • La Marató, sensibilitat i pedagogia sobre recerca en salut

    El pont entre la investigació en salut i les persones té en La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio un exemple de referència ineludible. Representa una consciència sobre el valor de la recerca que passa a l’acció ‘viralitzada’ en la vida real, en els centenars de petites i grans missions que inspira per a estimular la sensibilització personal i l’aportació de donatius. Gràcies a això, en els 31 anys des que es va posar en marxa aquesta iniciativa que abraça privadesa i solidaritat global, s’han finançat 985 projectes que han portat a terme uns 10.000 investigadors i investigadores vinculats a 1639 equips de treball en recerca.

    La Marató ha donat a conèixer, també, el dia a dia de persones que conviuen amb una malaltia, algunes d’elles que molta gent no sabia que existien. Tal com explica el director de la Fundació La Marató de TV3 (CCMA), Lluís Bernabé, amb ella s’ha contribuït a “avançar en el coneixement de moltes malalties greus i cròniques, a crear noves eines de diagnòstic i de prevenció, a dissenyar tractaments més eficients i a millorar el pronòstic de les persones que hi conviuen. Alhora, s’ha convertit en una eina clau per a la competitivitat, la consolidació i la projecció internacional dels equips de recerca”. Per tant, una fórmula que afavoreix tothom.

    Activitats populars per contribuir a La Marató

    Avenços mesurables

    El retorn de l’esforç aportat en accions a tot el territori per recollir fons per a la investigació, en aquest cas a través de la Marató, són els avenços que s’aconsegueixen en forma de tractaments més precisos i eficients, descoberta d’indicadors que ajuden a diagnosticar i predir afectacions, i millorar la qualitat de vida dels pacients.
    Recentment, s’ha aconseguit crear el primer model d’un malaltia ultrarara que causa parkinsonisme infantil. Ho ha pogut fer, amb fons de La Marató 2019, un equip d’investigadores de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut de Recerca de Sant Joan de Déu (IRSJD), l’Institut de Recerca de Sant Pau i la UB. Han generat el primer model, basat en cèl·lules mare, de la Deficiència de la Tirosina Hidroxilassa (THD), una malaltia genètica ultrarara que afecta els infants.

    El THD causa una disminució important de dopamina al cervell, un dels neurotransmissors més importants del sistema nerviós central, i sol afectar infants ocasionant parkinsonisme infantil. Alguns pacients milloren molt amb el tractament, però d’altres continuen amb símptomes greus de motilitat i discapacitat intel·lectual. El model que han aconseguit plasmar aquestes investigadores reprodueix fidelment les característiques patològiques de la malaltia, i s’ha generat a partir de cèl·lules de la pell reprogramades en cèl·lules mare pluripotents, que posteriorment s’han diferenciat a neurones. Amb aquest calc sobre el que poden fer proves, han vist també la resposta al tractament dels pacients. «Proporciona una eina molt valuosa per investigar els mecanismes patogènics de la THD, així com per al desenvolupament de noves teràpies que millorin la gestió dels pacients. Fins i tot pot ajudar a la implantació de teràpies personalitzades, ja que no tots els pacients responen al tractament», explica la doctora Antonella Consiglio, cap de grup a l’IDIBELL, la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, i una de les líders del projecte. Els resultats d’aquest estudi s’han presentat a la revista EMBO Molecular Medicine Journal.

    Però la investigació té un cost molt elevat. En aquest cas, a més de la contribució de fons de la Fundació La Marató TV3, el projecte ha rebut també el suport de l’European Research Council (ERC), el Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO), el Ministeri de Ciència i Innovació (MCIN), els Fons Next Generation (EU), l’Institut de Salut Carles III (ISCIII), el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), i l’Agència Estatal d’Investigació (AEI).

    La Marató de TV3 dedicat a les malalties cardiovasculars | Jordi Play

    Altres fites aconseguides

    Alguns dels reptes assolits per investigadores i investigadors que han pogut comptar amb el suport dels fons de La Marató de TV3 per a desenvolupar la seva recerca han estat, per exemple, el canvi aconseguit en la manera de tractar els ictus arreu del món, gràcies a una nova estratègia que consisteix a administrar la medicació, no abans, sinó després de la intervenció per treure el trombe. Ara per ara, només el 27% dels pacients d’ictus isquèmic, el de la immensa majoria de casos, el superen sense seqüeles. Amb la nova estratègia, aquesta superació completa s’incrementa fins al 59% dels casos (ICTUS. La Marató 2016).

    També s’han perfeccionat els bioimplants amb cèl·lules mare per reparar el múscul cardíac després d’un atac de cor (Teràpies avançades en salut cardiovascular. La Marató 2014). Igualment, s’han identificat les cèl·lules responsables de la recaiguda en el càncer de colon i s’ha demostrat que la immunoteràpia anterior a la cirurgia pot eliminar aquestes cèl·lules abans que iniciïn la metàstasi i així preveure les recaigudes en la malaltia (Càncer. La Marató 2018).

    Una altra fita aconseguida ha estat descriure la base genètica d’una nova malaltia neurològica rara que fins ara no tenia un diagnòstic clar. La recerca ha identificat mutacions en un gen que dirigeix la síntesi d’uns lípids essencials en el desenvolupament del cervell i que causa símptomes greus com retard en el desenvolupament neurològic, paraplegia i artritis reumatoide (Malalties minoritàries. La Marató 2019).

    Atenció a les trucades a la Fira de Barcelona

    Fruit de les recerques iniciades amb les recaptacions de La Marató 2016, dedicada a la lesió medul·lar, s’ha pogut comprovar que l’estimulació elèctrica activa i remodela un tipus de neurones que permeten als pacients amb paràlisi posar-se drets, caminar i regenerar els músculs, cosa que representa una important millora de la qualitat de vida dels pacients.

    Aquestes són només alguns dels retorns de la investigació a la involucració social en la investigació en salut, en aquest cas, del particular impuls de La Marató de TV3, en marxa tot l’any en la seva missió. Per a fer la seva tasca, però sobretot la dels propis equips d’investigació, la Fundació La Marató ha posat en marxa la proposta “Visita la recerca de La Marató». Amb ella, la gent pot visitar qualsevol dels 15 centres de recerca d’arreu de Catalunya on hi ha investigadors que tenen actius projectes de La Marató. D’aquesta manera, els equips de recerca els expliquen directament què estan fent amb els seus donatius.

  • La Vall d’Hebron impulsa un programa per millorar el tractament d’ictus a Camerun

    El neuròleg Jesús María Juega Mariño, juntament amb altres especialistes de la seva unitat, participa en una iniciativa que acull i forma a un sanitari camerunès, Earnest Nshukwi, en diverses tècniques d’ecografia ecodoppler (troncs supraaòrtics, ecodoppler transcraneal i estudis d’ecografia cardíaca) per al tractament de pacients amb ictus.

    El Dr. Juega va treballar en terreny l’estiu passat visitant l’Hospital St. Vincent de Paul, on treballa l’Earnest. A través de l’intercanvi —posteriorment va ser el camerunés qui va estar a Barcelona—, es pretén enriquir les xarxes de suport i la garantía d’un accés a la salut més igualitari. L’entrevistem per conèixer millor la proposta.

    En què consisteix el programa de formació de l’Hospital Vall d´Hebron en el qual participes?

    El programa de formació en què col·laborem juntament amb la fundació Recover se centra en la formació de personal local de zones en desenvolupament. L’objectiu és impulsar programes sostenibles emprant els recursos actualment disponibles al seu centre d’origen, per tal de potenciar la promoció de la salut de patologies no transmissibles amb alta incidència a la seva comunitat.

    Per això s’ha dissenyat un programa de formació per a la capacitació en el cribratge diagnòstic i interpretació i imatges d’ecografia focalitzada de troncs supraaòrtics, ecografia transcranial i ecoscòpia cardíaca. Hem format durant dues setmanes l’Earnest, un tècnic en imatge que habitualment realitza ecografies ginecològiques, perquè pugui aprofitar els recursos ja disponibles al seu centre de l’Hospital St Vicent de Paul a Dschang (regió oest del Camerun). Amb aquestes formacions, la idea és que sigui capaç d’identificar lesions d’alt risc de patologia carotidea extracranial mitjançant ecodoppler, troncs supraaòrtics, estudis transcranials encaminats a la detecció de patologia intracranial i la detecció de fonts cardioembòliques majors mitjançant ecocardioscòpia focalitzada.

    L’objectiu és impulsar programes sostenibles emprant els recursos actualment disponibles al seu centre d’origen

    Quins són els avantatges de les tècniques ecodoppler en el tractament de pacients amb ictus?

    Les ecografies en general són tècniques altament disponibles a diversos països del continent africà, aquest és probablement el seu major atractiu, són dispositius que s’empren de manera habitual en centres intermedis per a estudis giencològics o de patologia abdominal. Un mateix dispositiu ecodoppler, afegint sondes de diferents característiques, permet realitzar estudis de diferents estructures i òrgans. Es tracta de proves que es poden realitzar a la capçalera del pacient, no són invasives, es poden repetir tantes vegades com es vulgui sense generar radiació.

    D’aquesta manera una sonda d’ecografia lineal d’alta freqüència permet realitzar l’estudi d’artèries grans superficials, això ens permet estudiar les artèries caròtides i vertebrals (que són els troncs que proveeixen circulació al cervell). Avaluem la integritat i morfologia de les artèries mitjançant ecografia 2D i a més fem anàlisis del flux arterial mitjançant traducció del senyal doppler, que ajuda a identificar artèries estretes que poden generar un potencial embolisme cerebral. Per això s’anomenen tècniques eco–doppler. Així mateix, emprant sondes de baixa freqüència, podem analitzar estructures més profundes podent fer estudi ecodoppler de circulació intracranial i estudis focalitzats de patologia cardíaca. És per això que amb tècniques ecodoppler podem avaluar les principals estructures de les quals depèn la circulació cerebral, és a dir, el cor i les artèries supraaòrtiques. Identificar malalties significatives en l’estructura o funció cardíaca permet derivar a especialistes per optimitzar la medicació i evitar complicacions majors com ictus o fallada cardíaca. Identificar lesions significatives caròtides permet també derivar a especialistes per plantejar reparació quirúrgica i optimitzar la medicació.

    Un mateix dispositiu ecodoppler, afegint sondes de diferents característiques, permet realitzar estudis de diferents estructures i òrgans

    Abans de l’estada de Nshuwki a la Vall d’Hebron, vostè va anar a l’hospital St. Vincent de Dschang. Quina és la situació allà?

    L’estiu passat vaig anar a fer una campanya de neurologia general en consultes externes, a més de valorar pacients a urgències i de visitar les regions de referència de la zona.

    La càrrega de malalties neurològiques globalment està augmentant, i a Àfrica en particular. No obstant això, hi ha poca gent entrenada per abordar aquestes patologies. Camerun té una ràtio estimada d’un neuròleg per cada milió d’habitants. Aquesta ràtio tan baixa està a més associada a una distribució desigual d’especialistes. El 80% dels neuròlegs exerceixen a les dues grans ciutats del país, Yaoundé i Douala.

    La càrrega de malalties neurològiques globalment està augmentant, i a Àfrica en particular

    El sistema sanitari de la regió oest del Camerun està molt fragmentat, sense un referent institucional, no hi ha dades de vigilància epidemiològica ni de control de factors de risc vascular. A l’hospital que vaig visitar no hi ha protocols extra ni intrahospitalaris de les patologies neurològiques més freqüents (ictus i epilèpsia) i l’accés a la medicació i al tractament depèn majoritàriament dels recursos familiars.

    Hi ha un neuròleg a l’hospital provincial de Bafoussam (CHR) referència a la regió oest del Camerun, on hi ha una àrea de cures intensives, però no es desenvolupen campanyes d’educació i conscienciació d’hàbits saludables, ni d’identificació d’ictus en l’àmbit extrahospitalari. Als centres grans com CHR el temps mitjà des de patir un ictus fins a ser atesos és d’unes 72 hores, cosa que provoca alta taxa de mortalitat i de discapacitat atès que l’ictus és una patologia temps dependent i no se subministren tractaments de reperfusió cerebral ni hi ha desenvolupades unitats d’ictus. Pel que fa a neurologia general hi ha una alta prevalença d’encefalopatia neonatal, trastorn del desenvolupament i epilèpsia infantil.

    L’únic tractament proporcionat als pacients de manera gratuïta en estar subvencionat per programes internacionals és el del control del VIH/SIDA i de control de la tuberculosi.

    Quins són els recursos de què disposen a l’hospital St. Vincent de Dschang?

    Dins aquest difícil context, l’organització de l’hospital St Vicent disposen de recursos rellevants com són laboratori general, quiròfan per a cirurgies urgents i atenció a gestants, disposen d’atenció a pediatria, urgències generals, atenció a malalties psiquiàtriques, atenció de patologia oftalmològica, campanyes i atenció estable d’otorrinolaringologia. Un cop al mes, el neuròleg de l’hospital provincial de CHR va a passar consulta de neurologia general a l’hospital St Vicent de Paul.

    Manquen de scanner (TAC) o ressonància, sí que disposen d’ecografia que habitualment empren per a gestants i dolors abdominals. El TAC més proper és a dues hores i mitja amb cotxe (hospital CHR) i el preu de cada estudi fa que el seu ús sigui limitat.

    Quines són les principals dificultats amb què es podrà enfrontar Nshuwki a l’hora d’aplicar al seu hospital els coneixements adquirits al programa de formació?

    Earnest Nshuwki és tècnic d’imatge i s’ha entrenat per realitzar les exploracions d’ecografia i dins d’ells els estudis de troncs supraaòrtics, transcranial i ecoscòpia focalitzada.

    Les ecografies són tècniques operador dependent, el repte és mantenir un grau d’entrenament continu i d’una xarxa de suport en la interpretació d’imatges juntament amb la col·laboració de la radiòloga del seu centre, i a través de plataforma de telemedicina i de suport clínic amb la resta de metges de l’Hospital St Vicent. La realització d’estudis de prevenció primària pot ser una manera de mantenir-se entrenat i de poder compartir les seves destreses amb altres sanitaris que es vulguin entrenar.

    La realització d’estudis de prevenció primària pot ser una manera de mantenir-se entrenat i de poder compartir les seves destreses

    Com podria millorar la vida dels pacients de St.Vincent de Dschang la formació de Nshuwki? Quins són els vostres objectius amb aquest programa formatiu?

    La idea és que els professionals sanitaris de la zona puguin desenvolupar programes sostenibles destinats a la promoció de la salut de patologies prevalents a la seva comunitat i amb els recursos disponibles el seu centre d’origen.

    Amb tot plegat, es podrà identificar patologies relacionades amb els ictus a la regió Oest del Camerun mitjançant la capacitació del personal sanitari local per a una interpretació diagnòstica correcta d’imatges d’ecografia de troncs supraaòrtics, ecografia transcranial i ecoscòpia cardíaca. Amb aquest fet, es pretén reduir la mortalitat i la morbiditat arran de la identificació de pacients que es beneficiïn del programa de cribratge d’estudis d’ecografia focalitzats.

    Es pretén reduir la mortalitat i la morbiditat arran de la identificació de pacients que es beneficiïn del programa de cribratge d’estudis d’ecografia focalitzats

    Altres objectius més concrets són desenvolupar un registre de pacients estudiats amb ecografia al seu centre d’origen amb la identificació de patologies prèviament definides, i fer un treball coordinat entre els metges generalistes i infermers de l’hospital St Vicent de Paul i el neuròleg que visita eventualment aquestes institucions. Aquest equip podrà implementar mesures de prevenció, detecció primerenca i tractament dirigit per als pacients que presenten risc o hagin patit un ictus. També es planteja la realització de base de dades exportable, el registre d’estratègies encaminades a control de risc vascular en especial el control de la hipertensió arterial a la seva institució d’origen amb suport a distància a la plataforma de Telemedicina de Fundació Recover. Tot això, sota el context concret: la identificació de problemes, biaixos, desafiaments per adaptar els protocols en funció de recursos financers i establiment protocols pragmàtics ajustats a realitat local.

  • Les revisions periòdiques, medicina per a persones sanes

    Una part important de la població consulta un metge, es fa alguna prova o pren algun producte farmacèutic encara que no estigui malalta, i és una pràctica habitual fer-se revisions de diversa mena: laborals, esportives, del «nen sa», ginecològiques, analítiques, etc., encara que no es tingui cap símptoma de malaltia. Per aquest motiu, el sistema sanitari dedica una part de la seva activitat a persones sanes. La pregunta que cal fer-se és: De què serveix? Quins beneficis aporta?

    No totes les intervencions sanitàries en persones sanes tenen la mateixa consideració; n’hi ha que estan plenament justificades i n’hi ha d’altres que són de dubtosa o nul·la utilitat i són potencialment perjudicials. Les que són motiu de reflexió en aquest escrit són les últimes. La raó que motiva a anar al metge tot i estar sa, és la creença que val més prevenir que curar i que la detecció precoç de certes alteracions pot evitar el desenvolupament de malalties i allargar la vida. Són hipòtesis que no s’han demostrat verídiques amb caràcter general i que han estat objecte d’estudi per la rellevància que tenen en la pràctica sanitària, tant pel volum d’activitat que representen com pels costos que suposen i pels efectes nocius que produeixen.

    Les revisions mèdiques i les analítiques de sang periòdiques a persones sanes són recomanades per les assegurances privades i, amb menys freqüència, pels professionals del sistema públic malgrat que fa temps que es qüestiona la seva utilitat. Un dels exemples més coneguts és fer una determinació de colesterol en la sang perquè s’ha fet creure que a partir d’unes determinades xifres és perjudicial per a la salut. Si bé aquesta afirmació és certa per a les persones que pateixen una malaltia isquèmica del cor, com l’angina de pit i l’infart de miocardi, no ho és per a la població general.

    La Fundació Cochrane ha actualitzat una revisió publicada l’any 2012 que tenia com a objectiu quantificar els beneficis i els danys dels reconeixements mèdics en adults sans en comparació amb no fer cap control. Els resultats van mostrar que no tenien cap efecte significatiu en les taxes de mortalitat general, per càncer o per malalties cardiovasculars ni en la presentació de cardiopatia isquèmica mortal o no mortal.

    Un altre estudi fet a l’entorn de l’atenció primària a càrrec del National Health Service a la ciutat de Liverpool va veure que les polítiques específiques com la millora de la dieta i la reducció del tabaquisme eren més rendibles que les revisions en la prevenció de la malaltia cardiovascular, primera causa de mortalitat en el món occidental.

    Organismes com la U.S. Preventive Service Task Force (USPSTF) o la Canadian Task Force fa anys que desaconsellen aquesta pràctica rutinària. Degut al sobreús sanitari han sorgit algunes iniciatives com la Choosing Wisely que emeten recomanacions de «No fer», cosa que també fa la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC), que s’afegeix a aquestes recomanacions. A Catalunya, el programa Essencial conclou en el mateix sentit que «no està indicat realitzar anàlisis de sang de manera rutinària anual en la població adulta sana i asimptomàtica, excepte en els casos en què existeixi un risc elevat per a alguna de les malalties que es pretenen cribrar, atès que no hi ha evidència dels seus beneficis i que existeixen riscos potencials que no han estat adequadament avaluats».

    Tot i que no es té massa en consideració, la pràctica d’anàlisis o d’altres proves comporta un risc que no s’hauria d’assumir quan es tracta de persones sanes. Sovint es detecten petites alteracions en algun o varis paràmetres que no es corresponen a cap trastorn però que porten a la repetició de proves o a realitzar-ne d’altres per descartar que realment no hi hagi alguna «cosa important». Moltes persones acaben amb diagnòstics fútils i tractaments innecessaris. Això comporta angoixa i un seguit de visites que no serien necessàries però que ocupen un temps considerable dels professionals. És el que s’anomena cost d’oportunitat, que vol dir que el temps i els recursos sanitaris que es dediquen a unes determinades intervencions no es poden dedicar a altres. Dit d’una altra manera, l’atenció a les persones sanes resta temps i recursos a l’atenció de les persones malaltes.

    Les persones que pertanyen a classes socials més afavorides acostumen a demanar i a realitzar exàmens de salut amb major freqüència que les persones de classe social menys afavorida. En canvi, alguns col·lectius amb major vulnerabilitat i alt risc d’emmalaltir tenen problemes per realitzar seguiments periòdics, a causa de la seva situació laboral, barreres administratives, o altres dificultats. És un exemple del que es coneix com a Llei de cures inverses, que significa que es dóna més atenció a qui més la demana, no a qui més la necessita.

    No cal dir que el cost econòmic de les revisions generals és no gens menyspreable. Als Estats Units (que els agrada comptabilitzar els costos) calculen que dediquen més de 5.000 milions de dòlars a fer un examen anual al voltant del 20% de la població adulta. Seria interessant conèixer les xifres de casa nostra.

    Les revisions periòdiques de salut s’ofereixen amb gran desplegament de propaganda per part d’assegurances i centres privats, fet que genera confusió i atrau a nombrosos «clients» que es pensen que per un preu mòdic se’ls valora el seu estat de salut, com si es fes una revisió de la caldera de la calefacció o del cotxe. La salut de les persones no funciona com una caldera o un cotxe i no se li pot aplicar la mateixa lògica. Potser el que es compra és una mica de tranquil·litat si les proves surten bé. Si no surten bé, aleshores el més probable és que s’ha creat un problema del no res. En un món en el que hem perdut el criteri sobre què és estar malalt o estar sa, i en el que sembla que la mort es pugui demorar indefinidament, es precisa que des del camp professional es doni la seguretat que de moment tot està bé, amb unes xifres que ho demostrin. Malauradament, la realitat és molt diferent.

    Gaudir d’una vida saludable i prevenir la malaltia està vinculat a les condicions de vida, no a la pràctica d’exàmens mèdics rutinaris. Més que esperar que des del punt de vista professional i biomètric ens diguin com estem, pot ser molt més interessant escoltar el nostre cos, percebre allò que funciona i allò que no i apropiar-nos de la nostra salut. I si tot funciona bé, dedicar els esforços a viure plenament, a dedicar el temps a allò que ens fa créixer com a individus i com a éssers socials i deixar que el sistema sanitari se centri en el benefici de les persones malaltes.

  • Ester Giménez: “Hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals”

    Com és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari. Ha de tenir capacitat per poder resoldre molts problemes i, clar, ara la població és cada cop més gran, més envellida… Tenen més necessitat d’assistència per part de l’atenció primària. Això col·lapsa les consultes i no arribes a tota l’activitat que has de fer. L’atenció primària hauria de tenir un percentatge molt elevat de recursos.

    Ens dediquem a la prevenció i la promoció de la salut: prevenir, per tal d’evitar la malaltia, i, clar, en aquest moment estàs atenent molta malaltia i et queda poc marge per fer tota la prevenció i la promoció de la salut que s’hauria de fer. Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008, que ha deixat molta cua. Es van retallar molts professionals, s’ha anat ampliant, però es va a un ritme que no s’arriba, a la mínima que augmenta l’activitat per algun motiu, ja es desborda tot perquè no hi ha capacitat de drenatge.

    Un altre tema que afecta l’atenció primària són les llistes d’espera als hospitals, ja que això suposa més visites perquè no li pots donar sortida a aquella persona que té la molèstia o problema de salut.

    Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008

    I pel que fa a la infermeria en concret?

    A escala d’infermeria, aquestes mancances es noten molt, ja que va ser un sector on es va retallar molt. Estem infradotades. En el cas de l’atenció primària cal moltes més infermeres pel fet que l’activitat consisteix en promoció i prevenció a la salut, què és una de les tasques clau de la infermeria: seguiment de patologies cròniques, cures de les persones (tant de la malaltia com de seguiment).

    Des de la pandèmia es va incorporar més personal perquè es va veure la necessitat, i també s’han incorporat altres perfils com higienistes dentals, nutricionistes, fisioterapeutes… Tot això està molt bé, però no s’ha reforçat la base, s’ha fet molt poc en comparació amb el que s’hauria d’haver fet. S’han d’augmentar les ràtios per tal que es pogués dedicar el temps al treball amb la comunitat.

    Què caldria reforçar per millorar les condicions laborals?

    Quant a condicions, amb el conveni [III Conveni SISCAT] s’ha millorat, ara el Departament de Salut està per la labor d’equiparar a tots els professionals, siguin d’ICS o no. Encara hi ha diferències notables amb els quals estan pel SISCAT. Les diferències de condicions laborals entre els serveis genera certa competència. En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat. Respecte condicions, un altre tema és el que comentava de les ràtios, hi ha poques infermeres per tot el que s’ha de fer, estem atenent només la malaltia com a tal i això va en detriment de les activitats de prevenció i promoció de la salut que hauríem de poder fer. En el sector de la infermeria, també cal esmentar que un altre problema és el del reconeixement de les categories, que no s’està duent a terme.

    En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat

    Què passa amb les categories?

    D’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista.

    S’ha de començar a treballar perquè aquesta situació no pot ser. Hi ha un pla de formació, s’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat. En teoria això s’ha de solucionar també amb el pla, ho tenen contemplat, esperem que es faci ràpidament perquè amb les oposicions de l’ICS del 2018 infermeres que portaven dècades a l’atenció primària s’han vist havent d’escollir plaça a un hospital perquè la convocatòria era única. Es va crear l’especialitat i d’altra banda es van unificar les convocatòries. Estem anant en direccions totalment oposades.

    S’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat

    La medicina ha de ser més especialitzada perquè l’atenció primària és molt complexa: s’atenen molts problemes de salut que abans no tenia, i això requereix una formació específica. No pots venir sense una formació bàsica a l’atenció primària perquè necessites un procés. I fins que aquella infermera, si comença a treballar a l’atenció primària, fins que et dona una atenció de qualitat que es pugui equiparar a una resident, passen més de dos anys. Hi ha un procés de formació del que surten les especialistes amb unes competències ja molt ben treballades i molt ben definides.

    Les infermeres sou també facultatives, us sentiu reconegudes com a tal?

    Ja fa molts anys que som facultatius. De fet, és un terme que s’utilitza només pels metges quan no és així. Això s’ha de reconèixer en aquest conveni i no s’ha reconegut. Relacionat amb això, cal més lideratge d’infermer en els centres: som el col·lectiu amb més volum i en percentatge ocupem molt pocs llocs de decisió.

    Sobre aquest tema, Metges de Catalunya presentava una demanda que s’ha resolt amb la cancel·lació del nomenament de dues infermeres com a directores de dos centres sanitaris…

    Fa anys que a les direccions hi ha infermeres. No són gaires, s’ha d’augmentar el nombre de professionals d’infermeria a direccions i llocs de decisió perquè s’ha de tenir visió global de tot el sistema. Els facultatius metges tenen una part de la visió, i les infermeres una altra: una visió global de la persona, no estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona. Amb això entra el context de la família, socioeconòmic… has de tenir en compte tot aquest ventall que acompanya a la persona.

    No estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona

    Els professionals de Medicina no ho han estudiat a la carrera, han estudiat la malaltia. Això és molt important, perquè has de tenir en compte tota aquesta part a l’hora d’oferir unes cures. Per exemple, un diabètic ha de fer una dieta, tu li poses, però aquella persona no té recursos per poder fer aquella dieta, o un celíac, que els productes són més cars, o una persona que estigui a l’atur i que tingui un problema, una depressió, altres malalties quedaran secundàries, perquè té un problema més rellevant en el qual ha d’estar bé per poder abordar altres temes. Emocionalment s’ha de tenir en compte, i això s’ha de considerar també des de dalt.

    Respecte al tema de la cancel·lació dels nomenaments de dues infermeres a càrrecs de direcció, amb tot això dic que és una llàstima aquest fet, la demanda és una cosa que no havia passat en tots aquests anys. I és una llàstima perquè hauríem de treballar tots a una, no pot anar un col·lectiu per separat i vetllar per si mateix. A la primària es treballa en equip. No podem anar l’un sense l’altre, i s’ha de pensar en la globalitat dels professionals: administratius, medicina, infermeria, odontòlegs, tothom. S’ha de pensar en tothom a l’hora de qualsevol acció.

    Arran les vagues de gener, es van iniciar negociacions. Al principi aquestes van ser bilaterals, entre Metges de Catalunya i Departament de Salut, però altres sectors sanitaris vau mostrar el vostre malestar i van incloure al sindicat infermer majoritari. Quina percepció hi ha sobre els pactes?

    Quan tu pactes el conveni és on s’ha de treballar tot. SATSE va signar i forma part de les negociacions. La percepció és que realment hi ha hagut una millora respecte als anys anteriors, però hi ha moltes coses a treballar. Cal una dotació de recursos humans urgent, recomptar: quants professionals calen per a l’atenció primària? Perquè una cosa són les condicions laborals i l’altra són els recursos en general. Hi ha molts centres que tenen molts anys, que estan envellits, que tenen problemes d’espai. Tot això també s’ha de tenir en consideració, perquè al final també respon a condicions laborals. En el pla també consta que es rehabilitaran centres, que s’obrirà de nous… hem de veure que tot això es materialitzi. Fa molts anys que l’atenció primària ha estat deixada, I s’hi ha anat sumant aquest desgast amb més activitat. Aquest fet s’ha de visibilitzar, perquè l’hospital atreu més, es visualitza més, però hi ha moltes intervencions que es fan a l’atenció primària, es fan moltes visites, i es ressolen molts problemes. Cal posar-la en valor.

    Més enllà del detriment de l’atenció al pacient, com afecta la tensió constant sobre l’atenció primària?

    Últimament, amb tots els problemes que hi ha, la percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut. Abans de la pandèmia ja hi havia problemes, però encara arrosseguem més a partir d’aquí.

    Després de la pandèmia hem hagut de recuperar tota l’activitat de les persones amb patologies cròniques i amb problemes de salut, és a dir, posar-te al dia de tot: contactar a les persones, reprendre tota aquella part. S’ha normalitzat el sobreesforç, hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals. Hi ha professionals sanitaris que han vist repercutida la seva salut mental per aquest motiu. Si estem fotuts, com hem de contribuir a la causa?

    Hi ha hagut moltes persones que han marxat a fora perquè no tenien les mateixes condicions que els metges. A Londres van marxar moltes, a Anglaterra, a França i a Alemanya. I hi ha infermers que es plantegen canviar de professió després de tot el que ha passat, de fet alguns han deixat l’ofici.

    La percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut

    Per on passa el futur de la infermeria a l’atenció primària?

    La infermeria és vocacional. Si no t’agrada la professió, no acabaràs la carrera. Des de la universitat s’hauria de treballar més l’atenció primària, s’hi hauria de donar més força, explicar-la més.

    Tant en medicina com infermeria, la gent de primeres vol «sang i fetge», I no s’explica bé tot el que es fa a l’atenció primària. Un problema també és l’especialitat, tenim moltes infermeres que són de fora del territori català, venen a formar-se aquí i marxen. I és normal, fer dos anys d’especialitat, cobrar menys I després optar igualment a les mateixes places de treball…

    Totes les infermeres de primària haurien de ser especialistes en infermeria comunitària en un futur, ser reconegudes com a tal.

     

  • Promoure millores al sistema sanitari a través de la investigació

    Investigar temes de salut des de l’atenció primària apropa molt les recerques al dia a dia dels pacients. Es poden enfocar amb molta més precisió entrebancs que les malalties amb les quals conviuen fan aparèixer. Un bon exemple d’això és l’estudi que ha dut a terme la investigadora Laura Medina Perucha de la Fundació Institut Universitari per a la recerca en Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol). Ha volgut conèixer i explorar en les implicacions que comporta viure amb endometriosi. Ho ha fet amb un estudi participatiu de dones afectades per la malaltia, en una recerca en col·laboració amb l’Associació d’Afectades d’Endometriosi de Catalunya (Endo&Cat), l’Institut Català de la Salut (ICS), l’Hospital Clínic de Barcelona i el Centre d’Anàlisi de Programes Sanitaris.

    Un dels aspectes que deixa en evidència aquesta investigació és el notable “impacte emocional i social en les dones que pateixen endometriosi, una patologia per al diagnòstic i tractament adequats de la qual poden haver de passar anys”, s’afirma en l’estudi. I la principal finalitat d’aquesta recerca amb perspectiva de gènere, precisament, era indagar i representar les vivències que la malaltia comporta, el procés de diagnòstic i l’accés als serveis de salut de les dones que viuen amb endometriosi a Catalunya.

    Mètode de fotoveu

    En sis sessions grupals, realitzades a les instal·lacions de l’IDIAP Jordi Gol, durant els mesos de maig i juny de l’any passat, nou dones varen participar activament en la investigació, aportant informació real de les seves experiències personals convivint amb els símptomes d’aquesta malaltia. El mètode de fotoveu utilitza fotografies per obtenir expressió d’emocions, punts de vista, valoracions, expressions de cada persona participant involucrada en una mateixa vivència, en aquest cas, l’endometriosi.

    Es diu entre altres conclusions de l’estudi que l’acceptació de les implicacions d’aquesta malaltia “és un procés llarg i esglaonat, amb diverses fases on sol haver-hi un component emocional pel qual no hi ha prou suport psicològic i social”. Les participants remarquen la importància de “disposar d’espais de suport i que s’avanci cap a un abordatge integral de l’endometriosi als serveis de salut. També incideixen en la necessitat d’un diagnòstic precoç i de la revisió de pràctiques que estigmatitzen i discriminen, des dels mateixos serveis de salut”. Precisament, la intenció de la Fundació IDIAPJGol és generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per augmentar l’eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.

    Una malaltia crònica

    L’endometriosi no té cura, és considerada una malaltia crònica. Es dona quan l’endometri, que és la capa que recobreix l’interior de l’úter, creix i s’escampa de manera anormal, envaint l’exterior de l’úter, cap a altres zones com són els ovaris, el múscul de la matriu, la bufeta urinària, els budells o els intestins. Ho explica el doctor en Ginecologia i Obstetrícia, Francisco Carmona, Cap del servei de Ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, i soci director de la clínica ginecològica Women’s CD. L’endometriosi és una de les seves principals àrees d’interès, juntament amb la patologia ginecològica benigna, les alteracions del sol pèlvic i la laparoscòpia ginecològica.

    Una regla dolorosa, dolor quan es mantenen relacions sexuals i problemes de fertilitat són tres símptomes, segons explica el Dr. Carmona, que requereixen sospita d’endometriosi i, aleshores, les pertinents proves d’imatge, com l’ecografia. El tractament de l’endometriosi consisteix en apaivagar l’afectació dels símptomes que se’n desprenen, és a dir: dolor menstrual agut i progressiu, dolor pelvià crònic, dolor en les relacions sexuals, dolor periovulatori, disquèzia (dolor en defecar) i infertilitat i o esterilitat. Per tot això, l’endometriosi incideix de manera directa en la qualitat de vida de les dones afectades, en la seva salut emocional, les relacions socials i sexuals, així com en l’àmbit laboral.

    Segons s’explica en l’estudi de la Fundació IDIAPJGol, “les estimacions sobre el total de dones afectades és poc precisa, però s’apunta entre un 10 i un 18% de les dones en edat fèrtil. Els principals símptomes i també els més freqüents són

    La diagnosi de l’endometriosi es realitza majoritàriament en l’edat adulta, encara que s’ha detectat casos de nenes i adolescents amb aquesta malaltia. No obstant, el 60% dels casos estan sense diagnosticar i triga una mitjana de 6-10 anys en diagnosticar-se, des de la primera consulta als serveis de salut. De fet, un estudi realitzat en l’àmbit català pel mateix equip de recerca a l’IDIAPJGol va identificar que els casos diagnosticats d’endometriosi a Catalunya l’any 2018 representaven només un 1,1% de la població en edat fèrtil. Aquesta dada no reflecteix l’abast d’aquesta afectació, fet que reforça la hipòtesi que és una malaltia infradiagnosticada.

    Per això, en les conclusions d’aquest estudi es posa de manifest la necessitat de potenciar la recerca social en l’àmbit de la salut, per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de l’endometriosi. En aquests processos, incideix l’informe, s’ha de comptar amb les pròpies afectades perquè puguin aportar les seves experiències en tot el procés de recerca, tal com han fet en aquest estudi.