Just Deploy It!

Blog

  • Europa torna a retardar la votació per renovar la llicència del glifosat

    La Comissió Europea no ha aconseguit assegurar-se la majoria d’estats necessàris per renovar la llicència de l’herbicida glifosat. Així que ha tornat a suspendre la votació al Comitè de Plantes, Animals i Aliments on estan representats els 28 membres. «Com que era obvi que no hi hauria aquesta majoria qualificada, no s’ha procedit a votar», ha explicat un portaveu de la Comissió. El comitè ha estat deliberant dos dies: el 18 i 19 de maig.

    La polèmica que envolta a aquest herbicida gira entorn de la declaració de «probablement cancerigen» que ha sostingut l’Agència Internacional d’Investigació sobre el Càncer de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Està contraposada a l’opinió de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) que diu que no ha apreciat riscos per a la salut humana.

    Al debat d’aquesta setmana s’arriba després d’haver posposat ja la decisió el passat 8 de març. Llavors, l’oposició de França, Holanda i altres països impedia assolir els suports necessaris per la qual cosa l’Executiu comunitari va decidir retardar el procés fins aquest mes amb la idea d’aconseguir els vots. A més, just un dia abans d’arrencar les sessions, l’OMS i l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), van emetre un informe en què deien que era «improbable que el glifosat suposi un risc de càncer per als humans a través de la dieta».

    Amb tot, els dubtes sobre l’herbicida no s’han dissipat prou com perquè els estats reticents acabessin per donar el vistiplau a la renovació del producte. La Comissió havia preparat un esborrany en el qual la llicència de l’herbicida es perllongaria uns altres nou anys amb poques restriccions. No va tenir en compte la moció del Parlament Europeu que, a mitjans d’abril, havia sol·licitat que el permís es paralitzes set anys i es prohibís l’ús particular així com l’aplicació en zones verdes pròximes a col·legis o parcs. El Grup dels Verds, que va defensar la prohibició del glifosat al parlament considera ara que aquest nou retard «confirma els nostres dubtes sobre el producte». El seu portaveu Florent Marcellesi creu que és «un senyal de que els governs estan prenent de debò la ferma oposició existent cap aquesta substància».

    Vinculacions amb les biotecnològiques

    L’informe conjunt de l’OMS i la FAO encara que va arribar en el moment decisiu de la presa de decisions, també ho va fer llastrat per les vinculacions d’alguns membres del comitè d’estudi amb la indústria dels fitosanitaris. El seu codirector, Alan Boobis, apareix en el panell d’experts de l’organització International Life Science Institute, entre els membres apareixen corporacions biotecnològiques com Monsanto o Dow Chemical. El mateix passa amb un altre dels científics que han dirigit aquest últim escrit sobre el glifosat: Angelo Moretto.

    L’actual llicència per la qual es comercialitza el glifosat a la Unió Europea està a punt d’expirar. Per continuar venent és obligatori que es renovi el permís abans del 30 de juny. La Comissió Europea confirma que si no es pren una decisió «els Estats Membre hauran de retirar les autoritzacions de tots els productes basats en aquest producte».

  • La regulació i la salut pública: a propòsit del tabac

    Al febrer de 2014 les institucions europees van aprovar per consens la directiva sobre productes de tabac, que actualitzava l’anterior aprovada una dotzena d’anys abans. El procés d’adopció va ser llarg i tortuós, amb una resistència ferotge per part de la indústria tabaquera. S’ha documentat que aquesta va invertir grans sumes i esforços, amb fins a 160 lobbistes actius, i va usar ardits diversos per frenar-la i descafeinar-la (la relació amb la indústria li va costar el lloc a un comissari Europeu). A pocs dies d’expirar el termini límit per a la seva transposició a la legislació dels estats membres, a Espanya encara no s’ha fet. Això posa en qüestió la prioritat que concedeix el govern d’Espanya a les polítiques de salut pública.

    El tabac té un cost altíssim en morts, malalties i patiment evitables. Els progressos realitzats en la disminució del tabaquisme en diversos països són fruit d’un conjunt de canvis que desnormalizen el seu ús i canvien la percepció social del fumar. La progressiva adopció de regulacions ha ocupat un espai destacat en aquest procés. Aquesta directiva 2014/40, recentment ratificada pel Tribunal Europeu de Justícia que ha desestimat les reclamacions de la indústria, aporta alguns elements positius a la regulació del tabac. Entre els aspectes més destacats, limita la capacitat de la indústria per al màrqueting, a l’ampliar l’espai que han d’ocupar les advertències sanitàries del 50 al 65% de la superfície dels paquets. D’altra banda sentència l’ús d’additius saboritzants que puguin ser atractius per a algunes categories de població, entre ells el mentol (que a més potencia l’absorció de la nicotina), i l’ús de termes de màrqueting equívocs com ‘suau’, ‘natural’ etc. per descriure el producte. Finalment, introdueix un incipient regulació dels cigarrets electrònics, que limita la seva publicitat.

    Al nostre país, la normativa actual procedeix de la directiva europea de 2002, que va suposar un pas endavant important. Va modificar el tipus i mida de les advertències sanitàries, abans gairebé invisibles (convé recordar que fins llavors, la informació al consumidor d’un producte tan perillós com un paquet de cigarrets era gairebé nul·la i poc visible, en contrast amb la detallada informació inclosa a la etiqueta d’una llauna de tomàquet fregit). Alguns països han ampliat de motu propio la regulació dels paquets, fins a arribar a l’empaquetat neutre o genèric sense logos ni marques més enllà de la marca estricta i les advertències sanitàries: aquesta iniciativa que ja porta uns anys vigent a Austràlia s’ha adoptat recentment a Irlanda o a França i es discuteix en altres països de la Unió Europea -encara que no a Espanya. Sí que es va adoptar al nostre país el 2014 una regulació mínima dels cigarrets electrònics que va impedir almenys que se seguissin anunciant invocant una seguretat i beneficis que no havien demostrat. La nova directiva pendent de transposició reforça aquesta regulació en prohibir la seva publicitat i promoció de forma general i de manera anàloga als productes del tabac. Això faria impossible la presència d’anuncis a la televisió que vinculen el seu ús amb valors juvenils i que se superposen a imatges de fumadors, com els que s’han emès recentment.

    Els professionals més vinculats al moviment de prevenció vam tenir accés el passat estiu a un esborrany de Reial Decret de transposició de la directiva redactat en termes de mínims, sense plantejar passos que vagin més enllà en defensa de la salut pública. La seva aprovació per un govern en funcions que ha de complir les seves obligacions amb les institucions europees seria comprensible. Però la veritat és que aquest esborrany no s’ha concretat encara en el Butlletí Oficial de l’Estat, i sembla que es va a produir un incompliment en els terminis de transposició de la directiva. Males perspectives a les portes del Dia Mundial del Tabaquisme d’aquest any. Mentrestant, altres països avancen amb l’adopció de l’empaquetat neutre, un tractament fiscal més exigent, o regulacions més protectores del consum de tabac en espais tancats amb nens, en alguns espais oberts, o sobre els cigarrets electrònics. Fins i tot aquí alguna comunitat autònoma està aprovant normativa pròpia en aquesta direcció, com mostra la nova legislació adoptada al País Basc.

    En fi, que sembla que també en aquest camp s’acumulen les tasques per a un proper govern.

  • L’afany de lucre és el problema

    Mentre el conseller Toni Comín estava fent la seva batalla particular contra la provisió privada de serveis de salut en una petita part de Sabadell, el diari El País publicava una notícia que destapava guanys milionaris de les Entitats de Base Associativa (EBA), les empreses privades que ofereixen serveis d’atenció primària finançats pel CatSalut al 3% de la població catalana. Ens assabentàvem que aquestes organitzacions, a més d’especular venent el seu contracte del CatSalut, havien obtingut els màxims beneficis durant l’època de les retallades. Multiplicaven els guanys quan a Catalunya s’allargaven les llistes d’espera, es reduïa l’activitat quirúrgica, es tancaven llits i s’abaixaven els sous dels professionals.

    Incomprensiblement la notícia ha estat rebuda amb sorpresa, fins i tot per la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona que és la seva principal impulsora. No era d’esperar que unes organitzacions creades amb afany de lucre aconseguissin lucrar-se? Costa creure que una informació que pot recollir un periodista revisant bases de dades públiques fos desconeguda pel CatSalut que les finança, o per la Central de Resultats o l’AQuAS que les avalua. En aquests vint anys d’existència ningú s’ha molestat mai en mirar-ho? Tampoc és fàcil d’acceptar que la Junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona desconegués aquests guanys quan alguns dels seus membres són propietaris d’EBA i s’ha publicat que han especulat amb les seves accions.

    Alguns defensors de l’autogestió ens vam oposar des de l’inici a què les EBA tinguessin afany de lucre. Està molt documentat que les organitzacions amb afany de lucre dins del sector públic ofereixen pitjors resultats de salut. Un estudi recent que recull totes les avaluacions publicades, conclou que tenen una mortalitat dels seus pacients superior a la de les que no tenen afany de lucre. Aquests resultats són congruents amb la coneguda revisió dels hospitals canadencs o amb la dels centres de diàlisi. Curiosament ni en aquesta revisió ni en una recent comparació dels hospitals alemanys s’observa que el nivell d’eficiència de les organitzacions sanitàries estigui relacionat amb la titularitat pública o privada, sigui amb ànim de lucre o sense. És a dir, en general les organitzacions amb ànim de lucre tenen un major risc de mortalitat dels seus pacients i no són més eficients. Aquestes evidències fan pensar que caldria una avaluació més acurada de les nostres EBA.

    Coneixem que per a maximitzar els seus beneficis, les organitzacions sanitàries amb ànim de lucre en situacions de pagament capitatiu com a Catalunya, tendeixen a infradiagnosticar i a infratractar els seus pacients així com a seleccionar-los. Intenten quedar-se amb els més sans pel seu menor consum sanitari i a derivar al sector públic els més malalts que són més consumidors. El Departament de Salut hauria de tranquil·litzar els ciutadans de Catalunya avaluant les EBA i publicant uns resultats que asseguressin inequívocament que aquests tipus de pràctiques indegudes no realitzen a casa nostra.

    Els que honestament creiem en els beneficis del lideratge professional dins de les organitzacions sanitàries estem especialment tristos. Notícies d’aquesta mena dónen arguments als defensors de què la gestió sanitària ha de recaure en gerents professionals que tracten els metges i les infermeres com a peons d’una cadena de muntatge.

    Existeixen fórmules més adequades per a fer equips d’atenció primària autogestionats, més eficients i amb professionals justament retribuïts. Espero que arran d’aquesta notícia s’avaluï degudament el model d’EBA a Catalunya i es proposin canvis que garanteixin la seguretat clínica dels pacients així com que forcin que els beneficis econòmics reverteixin en els pacients i no en els professionals del sistema sanitari.

  • La biòloga Núria López-Bigas, premiada per la seva contribució a l’estudi del genoma del càncer

    Conèixer els gens que estan directament relacionats amb els càncers amb més prevalença permet tenir una millor comprensió de la malaltia i per tant desenvolupar teràpies concretes para a cada tumor, més individualitzades i adequades per cada pacient. Desenvolupar mètodes que permetin aquest coneixement és el que fa la biòloga Núria López-Bigas, la guanyadora de l’edició de 2016 del Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica.

    L’entitat ha reconegut la seva trajectòria entre un total de 53 candidatures presentades d’investigadors amb perfils molt diferents. Finalment López ha estat l’escollida segons el jurat per “la seva contribució al desenvolupament de nous mètodes bioinformàtics per l’estudi dels genomes del càncer”.

    Aquesta biòloga treballa a la Fundació ICREA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) on, juntament amb un equip de professionals, es dedica a la investigació dels genomes del càncer a través de la creació de mètodes computacionals, el que s’anomena la bioinformàtica. Una nova forma d’investigar cada vegada més present, que consisteix a analitzar la multitud de dades biològiques existents, en aquest cas relacionades amb el càncer, a través de mètodes informàtics per extraure resultats que permetin una millora dels tractaments.

    El seu laboratori ha estat pioner en desenvolupar mètodes computacionals per identificar alteracions gnòmiques implicades amb el càncer. Disposar d’aquests mètodes és essencial per l’anàlisi del genoma de milers de tumors que a la vegada permet, segons explica la biòloga, crear un catàleg on figuren aquells gens que estan directament vinculats amb el càncer. Això ajuda a comprendre millor com funciona aquesta patologia i per tant a desenvolupar noves teràpies especifíques per a cada tipus de tumor.

    Aquesta és la IX edició del premi a la Investigació Biomèdica del la Fundació Banc Sabadell que des del 2006 ha distingit a diversos investigadors amb l’objectiu de ressaltar la trajectòria d’un científic o científica jove que hagi desenvolupat la seva carrera a Espanya. El premi està dotat amb 50.000 euros.

    El guardó s’entregarà el pròxim 12 de juliol. Aquest dijous, durant la seva presentació de la guanyadora a la premsa, tant la guardonada com membres del jurat i de la fundació, han coincidit a remarcar la importància de la divulgació científica als mitjans per aconseguir notorietat social i comprensió per part de la ciutadania del què s’està duent a terme a Catalunya. Tots han destacat el nivell dels científics catalans i espanyols, però creuen que fa falta finançament i més suport per part d’entitats tant públiques com privades. “Tenim el talent però falten diners per continuar sent un indret de referència”, han ressaltat.

  • El TSJC reconeix la plena legalitat del conveni català de la sanitat concertada

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El conveni de la sanitat concertada de Catalunya ha estat ratificat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Aquest organisme ha desestimat la demanda de Metges de Catalunya –a la qual es van adherir CATAC-CTSC, FAPIC, SAE i USOC- per impugnar l’acord col·lectiu amb les entitats integrants de la sanitat concertada de la xarxa d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Per tant, el tribunal reconeix la plena vigència del pacte signat el passat 28 de maig de 2015 pels sindicats CCOO, UGT i SATSE, i les patronals UCH, CAPSS i ACES. El conveni, que regula les condicions de treball de gairebé 50.000 treballadors i treballadores del sector a Catalunya, està en vigor des d’inicis d’estiu i tindrà vigència fins al 31 de desembre del 2016.

    En la seva demanda, el sindicat Metges de Catalunya demanava la nul·litat de tot el conveni. Entre d’altres, al·legava que s’havia vulnerat la seva llibertat sindical perquè no havia estat convocat a la reunió celebrada el maig del 2015 per a la redacció de l’articulat. La sentència assenyala que aquest sindicat “tenia coneixement de la reunió i no va sol·licitar participar en ella perquè prèviament havia manifestat el seu rebuig a la proposta mediadora, de manera que no es pot afirmar que fos exclòs”, afirma la UGT de Catalunya en una nota feta pública.

    El sindicat de tradició socialista explica que va signar el conveni perquè considera que recupera l’essència de l’extint conveni de la XHUP (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública) i inclou les principals reivindicacions del sector: l’àmbit d’aplicació engloba les activitats hospitalària (antiga XHUP), primària, sociosanitària i salut mental del sector concertat; i arrenca a la patronal el compromís de fer repercutir l’augment del 3,6% de les tarifes directament en les retribucions dels treballadors i les treballadores. De fet, un dels punts que va permetre desencallar les negociacions i obtenir la signatura dels sindicats va ser precisament aquest ja que els treballadors recuperaven els nivells salarials del 2008, que tenien amb el VII conveni de la XHUP i suposava un augment del 5%.

    La negociació del conveni es va emmarcar en un moment de tensió entre treballadors i les patronals. Les empreses del sector sanitari, que tenen gairebé com a únic client l’administració de la Generalitat van aplicar en el moment més cru de la crisi una retallada directa del 5% dels salaris, coincident amb la que el Govern català va fer als seus treballadors. L’acció va causar una forta repulsa perquè els empleats i els sindicats que els representen consideraven que tot i tenir una dependència de l’administració no els havia de ser aplicada la rebaixa, cosa que va suposar que es presentessin denúncies judicials, algunes de les quals fallades en favor de les posicions sindicals.

    Per la seva banda, el sindicat Metges de Catalunya va considerar en el seu moment que el conveni signat per la resta de sindicats i les patronals no incorporava cap de les reivindicacions i mesures plantejades pels representants del col·lectiu mèdic. Segons va explicar a Catalunya Plural en aquell moment el vicesecretari general de MC, Xavier Lleonart, “el redactat ignora que el preu de l’hora de guàrdia no pot ser inferior al preu de l’hora ordinària” També exigien que el CatSalut fos part de la mesa negociadora i que les condicions retributives fossin, com a mínim, les mateixes establertes en el VII Conveni de la XHUP i es regulessin les jornades i descansos del personal sanitari.

  • 21 dels 48 menors infectats per enterovirus continuen ingressats

    Salut informava a inicis d’aquesta setmana d’una quarantena de menors infectats per enterovirus després que alguns d’ells presentessin afectacions neurològiques agudes. Aquest dijous el Departament ha informat en roda de premsa que des del mes de febrer han registrat fins a 48 casos en pacients menors, dels quals 21 es troben ingressats. D’aquests 21, nou han hagut de passar per la Unitat de Cures Intensives (UCI), on dos d’ells hi continuen ingressats, un dels quals per les seqüeles d’una parada cardíaca.

    El Departament ha volgut deixar clar que el primer cas registrat al febrer a l’Hospital de Vall d’Hebron és l’única menor infectada per l’enterovirus D68, que té un comportament diferent i pot causar paràlisi flàccida. “És un cas aïllat de tota la resta, des de llavors va haver-hi un lapse d’un mes sense cap més novetat”, ha matisat el doctor Carlos Rodrigo, cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Vall d’Hebron. La nena, de tres anys, ha quedat tetraplègica i es troba ja al servei de neurorehabilitació de l’Institut Guttman.

    El gruix de casos registrats per enterovirus va produir-se entre els mesos d’abril i maig, quan van arribar a l’hospital més casos de menors infectats per enterovirus. “Ens trobem que hi ha processos amb afectació neurològica i en tots veien un comú denominador: l’afectació del sistema nerviós central es produeix en una part molt específica, el tronc cerebral, que és l’àrea del cervell que té el control de totes les funcions”, ha explicat el doctor Rodrigo.  Es tractaria d’afectacions com una encefalitis o en alguna ocasió de la medul·la espinal, pel que pot haver-hi paràlisi. Amb tot, Salut reitera que “la immensa majoria” segueixen tenint una evolució favorable.

    Inicialment és un “virus amic”

    Hi ha 110 enterovirus diferents i tots tenen quadres molt variats. Segons han explicat els experts, en els casos més greus pot haver-hi una encefalitis o una miocarditis. En aquesta època, primavera, les infeccions per enterovirus són freqüents.

    “Fins ara han estat ‘amics nostres’ perquè eren totalment benignes i el quadre durava uns pocs dies. Habitualment és un virus sense major importància, la clau ara és que afecta una zona diferent de l’habitual: afecta nuclis del tronc cerebral», ha dit Rodrigo.

    Després que es veiés que l’enterovirus detectat en aquests menors no es trobava on es troba habitualment el virus, es va crear un grup de treball multidiscplinari a Vall d’Hebron, amb neuròlegs, infectòlegs, neuroradiòlegs i pediatres entre altres per establir un protocol d’actuació que es va explicar a la xarxa de pediatria pública.

    Simptomatologia habitual

    Les primeres manifestacions segons ha explicat el doctor Rodrigo presenten símptomes com febre o febre alta, tremolors, sacsejades -sobretot a la nit-, trastorns del moviment o debilitat, de vegades acompanyats d’erupcions. “Les manifestacions que són preocupants són les que indiquen que hi ha alguna alteració dels centres que regulen com parlem, com empassem [si un nen s’ennuega], com respirem [si té amnees o un patró de respiració anòmal], i en els casos més excepcionals afectació cardíaca”, ha afegit.

    Ja en el primer comunicat Salut recomanava adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó i acudir al pediatre si el menor presenta símptomes. Amb tot, Salut crida a la “calma i la normalitat” i assegura que els nens han d’anar a l’escola, de manera habitual excepte en el cas que el menor presenti febre, una recomanació que no és nova d’ara.

    Tipologia d’enterovirus

    Segons ha explicat el Cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Tomàs Pumarola, hi ha quatre grups d’enterovirus: l’A, B, C (de la polio, eliminat a Europa) i el D. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents subtipus. La gran majoria de casos registrats a Catalunya, segons s’ha confirmat fa unes hores, eren virus que pertanyien al grup A, concretament alguns del tipus A71, un enterovirus emergent “que no té cap trascendència de cara al pacient, però que en alguns casos pot ser greu”. Segons Pumarola, es podria tractar del primer brot a Espanya per A71, una informació que s’acabarà de definir en els propers dies.

  • L’experiència dels pacients hospitalitzats

    Peter Pronovost, un reconegut expert en qualitat i seguretat clínica, defensa que és un error que els hospitals centrin esforços en les enquestes de satisfacció, diu que, per contra, els seria més profitós preguntar a certs pacients seleccionats quines propostes farien per millorar l’experiència de l’hospitalització. Per exemple, una de les persones que l’Hospital Johns Hopkins va escollir per a aquesta missió va ser Podge Reed Jr, un pacient amb doble trasplantament pulmonar que havia acumulat sis hospitalitzacions, dues quirúrgiques i quatre mèdiques, vuit procediments ambulatoris amb anestèsia, més de cent visites a consultes externes i 700 proves de laboratori. Amb aquest currículum, l’hospital va considerar que Reed havia de ser una persona amb opinió.

    Jane Hill, la Directora de Relacions amb el Pacient de Johns Hopkins, diu que la majoria de persones que ingressen, malgrat valorar la qualitat tècnica dels serveis, demanen a més ser tractats amb amabilitat i cura. No en va, sentir-se enllitat en un hospital és una experiència gens fàcil. Fruit de les aportacions dels pacients, Jane Hill ha elaborat un decàleg que s’ha de llegir com una base per transformar unes sales d’hospitalització gestionades des de la perspectiva de tasques, funcions i competències a una altra pensada des de l’experiència dels pacients.

    Aquest és un extracte del decàleg de l’experiència dels pacients hospitalitzats elaborat per Hill:

    1. Deixin-me dormir entre les 10 de la nit i les 6 del matí. No em prenguin constants ni m’extreguin sang si no és vital, i si ho és, expliquin-m’ho bé. Pensin que dormir bé m’ajuda a recuperar-me i em fa sentir millor.

    2. No facin soroll al control d’infermeria. Baixin el volum de les converses, el televisor, la ràdio, l’ordinador i les alarmes dels aparells i monitors, especialment a la nit. Els pacients preferim plantes d’hospitalització poc sorolloses.

    3. Tinguin cura de les meves pertinences. Tinguin inventariades i protegides les meves coses. Això em fa sentir més segur i incrementa la meva confiança en vostès.

    4. Truquin a la porta abans d’entrar i presentin-se. Dirigeixin-se a mi pel meu nom i no em tutegin si no els hi ho demano. En resum m’agradaria que respectessin la meva intimitat i la meva manera de ser.

    5. Tinguin penjada a la paret una pissarreta amb els noms dels professionals de cada torn i amb les accions que m’han preparat per al dia. Això m’ajuda a estar orientat. Comprovin que el meu nom i el número del llit estan escrits en el capçal.

    6. Tinguin-me al corrent, a mi i a la meva família, si observen canvis en les meves condicions clíniques. Informin-me també si hi ha retards en les proves programades. Estar informat em rebaixa l’ansietat.

    7. Tinguin l’habitació neta. Netegin en profunditat cada dia. M’han dit que la neteja redueix el risc d’infeccions.

    L’exercici que proposen Pronovost i Hill és molt oportú i, crec, que molt efectiu. L’essència és: en comptes de gastar-se els diners en costoses enquestes, limitin-se a escoltar els pacients, especialment als que pateixen malalties complexes que els obliguen a un ús intens dels recursos hospitalaris.

  • El preu del medicament de l’hepatitis C a Espanya multiplica per 277 el seu cost de producció

    La principal barrera d’accés al tractament per a l’hepatitis C continua sent l’elevat cost dels medicaments. Així ho conclou l’informe Hepatitis C: el nou camp de batalla per l’accés a medicaments essencials, de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Mentre que el cost estimat de producció del Sofosbuvir, comercialitzat com Sovaldi i patentat per la farmacèutica Gilead, és d’entre 68 i 136 dòlars per un tractament de tres mesos, a Espanya el preu aproximat del tractament per aquest mateix període pot arribar a ser de fins a 25.000 euros. Si es compara amb els 101 dòlars de cost mitjà que calcula un estudi de la Universitat de Liverpool, això suposa que el preu a Espanya multiplica per 277 el seu cost de producció. Amb tot, fonts consultades per aquest mitjà apunten que la mitjana del tractament de 12 setmanes a Espanya es troba actualment al voltant dels 13.000 euros.

    «El fet que una cura eficaç estigui ja disponible i pugui ser produïda a un cost raonable però es mantingui fora de l’abast de la majoria dels pacients afectats, constitueix un fracàs col·lectiu», resa l’informe. Segons les dades que ofereix, l’eficàcia de cura dels tractaments amb Sofosbuvir en els diferents genotips del virus de l’Hepatitis C (VHC) és variable però en qualsevol cas es mou entre el 70 i el 90% per als genotips més prevalents.

    Amb tot i malgrat l’eficàcia d’aquest només una minoria pot accedir al tractament per les dificultats dels pacients i els sistemes sanitaris de poder pagar-lo. El preu del tractament varia d’un país a un altre en funció de les negociacions que cada govern realitza amb la companyia posseïdora del producte patentat, en aquest cas Gilead. Mentre que a Espanya són un màxim de 25.000 euros per un tractament de tres mesos, al Regne Unit el cost ascendeix a 54.000 dòlars, a França a 61.000 i als Estats Units a 84.000.

    «La crisi, recull l’informe, ha obligat a països com Espanya a aplicar criteris d»assignació’ que resulten èticament qüestionables i políticament explosius». Segons la informació recopilada, s’estima que prop de 700.000 persones a Espanya pateixen hepatitis C, de les quals prop de 50.000 es troben ja en fase avançada de la malaltia. Una malaltia que, sense l’existència de cap vacuna, pot derivar si no es tractada en casos de cirrosi i mort.

    La gestió de l’accés al tractament a Espanya

    Inicialment, les autoritats sanitàries espanyoles van establir un pressupost de 125 milions d’euros per la compra de Sofosvubir. D’acord amb el preu màxim que s’estimava per tractament -25.000 euros- això permetia tractar prop de 5.000 persones durant el 2015. Amb la posada en marxa del Pla Nacional sobre hepatitis C del govern espanyol recomanava fer ús dels antivirals només en els graus més avançats de la malaltia però obria les portes a l’accés de més pacients.

    «A Espanya el principi és que tot aquell que ho hagi necessitat ha anat accedint al tractament, els criteris s’han relaxat però i el resultat és desigual segons les comunitats autònomes», declara a aquest mitjà Gonzalo Fajul, coautor de l’informe i director d’Anàlisi d’ISGlobal. Al setembre de 2015, recull l’informe, es calculava que es podria donar tractament a aquests 50.000 malalts en fase avançada però s’estableix un sostre de despesa -fixat en 727 milions d’euros-, fet pel qual «pot ser que el pla actual no sigui suficient».

    En un article publicat anteriorment per aquest mitjà, el portaveu de patents de Farmamundi, Xosé Maria Torres, explicava que el procés de negociació del preu de Sovaldi a Espanya va ser “un procés opac i a porta tancada”. En aquest sentit, Gonzalo Fanjul també opina que hi ha hagut poca transparència i considera que cal que hi hagi un debat públic informat. Sobre els preus negociats entre el govern espanyol i Gilead, Fanjul assegura que «és pràctica habitual de la companyia ocultar dades sobre el preu de comercialització en els diferents països».

    L’informe recull que la societat civil europea ha exigit una compra conjunta de medicament que enforteixi la capacitat de negociació i permeti abaixar els preus. «Es tracta d’una mesura legal, per la qual la Comissió Europea està preparada i que ha estat suggerida per algun estat membre com França», es diu en l’informe. Fanjul apunta que el govern espanyol «hauria d’haver fet un esforç molt més gran per negociar-ho a nivell europeu» i lamenta que la Unió Europea no s’hagi esforçat en mecanismes de compra conjunta.

    Set de cada deu malalts viu en països en vies de desenvolupament

    Entre 130 i 150 milions de persones a tot el món viuen amb hepatitis C i d’aquests, set de cada deu viu en països en vies de desenvolupament. Un exemple és el cas de Xina (gairebé 30 milions), l’Índia (18 milions) o Egipte (12 milions). A Egipte el preu del tractament és inferior als 1.000 dòlars [Consultar aquí el mapa dels preus dels medicaments]. La incidència de mort més elevada però es troba en països de renta mitjana. Segons l’informe de les prop de 500.000 morts anuals derivades de la malaltia, el 74% residia en països de renta mitjana.

    «Per primera vegada es produeix una malaltia que afecta molt a països rics», comenta Fanjul, que assegura que ara «proven la seva pròpia medicina» en tenir un model -parla del cas d’Espanya- que «està trencat perquè els interessos del propietari de la patent estan sobrerepresentats». «És un problema seriós de voluntat política i del lobby farmacèutic», assegura.

  • Activitat privada als centres sanitaris públics per la porta del darrere

    Isabel Vallet i Eulàlia Reguant són exdiputada i diputada de la CUP

    Els pressupostos del 2016 porten una sorpresa amarga per la sanitat pública. L’avantprojecte de llei de mesures fiscals, la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de lleis existents, possibilitarà la utilització per part de la sanitat privada de les instal·lacions dels centres sanitaris públics.

    En concret, l’avantprojecte que el Govern aprovarà abans de final de mes modificarà l’article 51 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que regula el patrimoni del Servei Català de la Salut. La modificació habilitarà que el Director del CatSalut, “pugui autoritzar amb una simple resolució l’ús dels béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris”.

    A qui pot autoritzar aquest ús? La norma, de moment, no ho diu. És a dir, no diu a qui beneficia aquesta modificació sobre l’ús del patrimoni públic. El que sí que diu però és que «pot establir el caràcter gratuït o amb contraprestació de l’ús autoritzat».

    Per què diem que això pot ser greu? El patrimoni del Servei Català de la Salut és públic, i s’usa per dur a terme activitat sanitària pública. La introducció d’aquesta modificació permetrà que aquest patrimoni ja no només sigui usat per fer activitat sanitària pública sinó també per fer-ne de privada.

    Ho permetrà perquè la norma no fa cap menció sobre qui pot usar o no el patrimoni públic, i perquè no exclou expressament l’aprofitament privat per generar beneficis d’aquestes infraestructures públiques. A més, inclou un precepte destinat a orientar el patrimoni a la utilització privada: quin sentit tindria exigir una contraprestació per la utilització del patrimoni del CatSalut?

    Estem davant d’un altre intent de permetre i regular la realització d’activitat privada als centres sanitaris públics, com ho va fer al seu dia la Instrucció 5/2015. La instrucció entrava en vigor l’1 d’abril de 2015 i va quedar suspesa per ordre del Parlament el 7 de maig passat mitjançant una resolució que deixa «sense efecte» fins que no «se sotmeti a debat i aprovació en seu parlamentària la regulació de l’activitat sanitària privada en centres sanitaris del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)”. El SISCAT és la xarxa de centres d’utilització pública, encara que la seva titularitat també pot ser privada o público-privada.

    Si l’objectiu d’aquesta modificació inclosa en l’avantprojecte de llei d’acompanyament de pressupostos no és facilitar l’activitat privada en els centres sanitaris públics evitant-ne així el debat públic, cal ser explícit en la prohibició de l’ús del patrimoni públic per part de la sanitat privada.

    La voluntat de fer activitat privada als centres sanitaris i a les instal·lacions públiques tornava a estar sobre la taula al Pla de Xoc de Junts pel Sí. “L’assistència sanitària privada en centres, serveis i establiments del SISCAT és una font d’ingressos pel sector sanitari públic que si es regula adequadament té un impacte positiu en la reducció de les llistes d’espera», deia el punt 31 del document de JxSí.

    Hem de recordar a més, que aquesta voluntat de fer activitat privada arriba després d’anys intensos de retallades i de precarització de la sanitat pública i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada. Així, des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Des de 2010, el pressupost del Departament de Salut s’ha aprimat més de 1.000 milions i ha passat d’un total de 9.548 milions als 8.467 d’enguany, un 11,3% menys.

    Mentrestant, s’ha disparat el nombre de derivacions de pacients cap a centres privats –més de 16.000 només el 2014–, així com el negoci amb fons públics de grups amb ànim de lucre, amb IDC Salud (l’antiga Capio) com a màxim exponent. El grup ha passat d’ingressar menys de 56,5 milions el 2008 –a través dels convenis o contractes amb el Servei Català de la Salut– a ingressar-ne gairebé 82 el 2013, un 45% més. En època de recessió econòmica, també ha crescut el volum de persones amb assegurances mèdiques privades.

    Aquest panorama ens dibuixa que més del 24% del pressupost de Salut, en concret 2.450 milions d’euros, es deriven a la sanitat privada. I això genera una xarxa de sanitat privada parasitària, ja que les mútues i altres empreses privades sanitàries poden prestar serveis als seus clients sense haver d’assumir costos d’inversió en infraestructures, per tant els hi surt més barat i poden aconseguir més clients oferint preus més baixos. Ens trobem doncs que amb els recursos de tots es permet el lucre d’uns pocs, on ofereixen uns serveis assistencials de menys qualitat per abaratir costos i així poden generar més benefici. Negoci rodó.

    El que es vol aprovar mitjançant la llei de mesures fiscals és doblement greu: pel contingut però també per la metodologia, per no plantejar el debat obertament i de cara sobre si volem o no activitat privada als centres sanitaris públics. Incloure-ho a la llei d’acompanyament dels pressupostos és una manera de colar-ho per la porta del darrere.

    Conseqüències en les llistes d’espera i en l’equitat d’accés

    Més enllà d’això, no podem deixar d’explicar quines implicacions tindrà que es possibiliti la utilització de les infraestructures públiques per fer sanitat privada.

    Suposarà un augment de les llistes d’espera si els centres han d’atendre més activitat. A més, es genera una doble llista d’espera, una per aquelles persones que no volem pagar i una per les persones que vulguin i puguin pagar. Els nostres drets sanitaris dependran dels nostres recursos econòmics, cosa que farà augmentar la desigualtat en l’accés a la salut. Les classes populars veurem empitjorat el nostre accés a la sanitat pública, i en conseqüència la nostra salut.

    Les instal·lacions pagades amb recursos públics estaran al servei dels interessos econòmics privats. Així, es blinda una pràctica molt comuna durant els anys de Boi Ruiz al capdavant de Salut: els quiròfans que es tanquen a les tardes per la sanitat pública a causa de les retallades s’obren per pacients de pagament. Amb l’adopció de criteris de «sostenibilitat» i «d’eficiència» el concepte de «servei públic» es dilueix en favor del concepte de «servei de mercat».

    Aquesta mesura que el Govern vol aprovar per la utilització de les infraestructures del servei de salut és un més dels tripijocs per no situar una diferenciació clara entre allò públic i allò privat. Que una mateixa infraestructura, i està per veure si també el personal sanitari (com és el cas de Barnaclínic) hagin de respondre a interessos públics i a interessos privats facilita que es confonguin aquests dos ja que no s’estableix una línia de separació clara sobre on comença allò privat i on acaba.

    Recordem que el confusionisme d’interessos públics i privats és una de les conductes facilitadores de la corrupció en sanitat dels últims anys, així casos com INNOVA de Reus,i molts altres. Són un exemple de no establir la separació entre allò públic i allò privat, de gestionar allò públic com si fos privat.

    Si aquesta mesura s’aprova, l’acceleració i sobretot la normalització de l’activitat privada a càrrec dels pressupostos públics estarà garantida. Si no volem que amb la nostre salut se’n faci un negoci, és a les nostres mans aturar-ho: diguem no a l’activitat privada en els centres públics.

  • El Govern preveu blindar per llei la utilització privada d’espais del Servei Català de la Salut

    L’ús d’espais sanitaris públics per part d’empreses privades s’enfronta a una nova regulació. El director del Servei Català de la Salut podrà autoritzar l’ús de béns immobles públics per part d’entitats proveïdores de serveis sanitaris, ja sigui de forma gratuïta o a canvi d’una contraprestació. Així es contempla en l’avantprojecte de llei de mesures fiscals –la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de diferents lleis sectorials- que el Govern preveu presentar a finals de mes.

    En concret, es proposa una modificació de la llei 15/1990 d’ordenació sanitària (LOSC), que blindaria per llei l’ús d’immobles públics per part de diverses entitats proveïdores de serveis sanitaris. Així segons la proposta, el CatSalut (l’ens gestor de la sanitat pública catalana) podrà “autoritzar l’ús de béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris, a fi de garantir el correcte funcionament de la xarxa pública de salut”.

    Si finalment el Parlament dóna llum verda a la norma tal i com està redactada a l’avantprojecte de llei, això autoritzaria al director del CatSalut, David Elvira, a ser ell qui faci aquesta cessió d’espais, deixant la porta oberta a que siguin entitats privades les que acabin fent activitat dins dels centres públics.

    Això és així ja que la modificació de la llei presentada pel govern no estableix a quin tipus d’entitats –públiques o privades- es poden fer aquestes cessions d’espais ni amb quins criteris es determinarà si la cessió es fa de forma gratuïta o a través d’una contraprestació. Segons la memòria de la llei, la utilització dels centres públics s’autoritzaria «únicament per les entitats proveïdores» del CatSalut, cosa que deixa un ampli marge de possibilitats. A dia d’avui són proveïdores del CatSalut tant empreses sense ànim de lucre com empreses privades, com ara el gran grup privat Quironsalud –fins fa un meses anomenat IDCsalud.

    D’altra banda el CatSalut també contempla cedir aquests espais a «altres administracions o entitats públiques i entitats privades sense ànim de lucre» sempre i quan ho destinin a finalitats «d’utilitat pública o d’interès social complementaris de les activitats de salut».

    La memòria d’avaluació d’impacte de l’avantprojecte de la llei de mesures fiscals –on s’especifica quina és l’afectació en els ingressos i despeses públiques de cada una de les modificacions de llei proposades- no especifica quin serà el resultat d’aquesta mesura, i si tindrà o no impacte econòmic.

    El Govern fa aquesta proposta malgrat que el maig de 2015 el Parlament de Catalunya va suspendre la resolució 5/2015 a través de la qual el Govern volia regular l’activitat privada duta a terme dins de centres sanitaris de la xarxa pública. Tot i la suspensió, la modificació de la llei que ara proposta el Govern permetria regular aquest tipus d’activitat als centres públics.