Just Deploy It!

Blog

  • «Vaig haver d’amagar que sóc portador de VIH per poder signar una hipoteca»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Ocultar que tenen VIH per poder accedir a una hipoteca. A aquesta estratègia han recorregut durant anys les persones que són seropositives per poder subscriure una assegurança de vida, ja que aquest contracte els obre o tanca les portes per aconseguir, per exemple, un préstec hipotecari.

    Encara que per llei no és obligatori tenir una assegurança de vida, és una condició que posen molts bancs quan algú compra una casa com a garantia de pagament en cas d’invalidesa o mort. «El 1997 vaig declarar que no estava infectat per poder subscriure l’assegurança de vida que em demanaven per a una hipoteca. Vint anys després poc ha canviat, el mes passat a Múrcia em van descoratjar a l’hora de contractar una assegurança de decessos perquè no acceptaven a persones amb VIH», explica Diego García, president de l’associació Adhara Sevilla.

    «És una clàusula molt comuna en totes les assegurances i en totes les companyies», apunten des del departament de comunicació d’ING. A la pòlissa de l’assegurança de vida ‘hipoteca’ d’aquest banc, a la qual ha tingut accés aquesta redacció, exclouen clients amb «infeccions VIH com la SIDA i malalties associades». eldiario.es s’ha posat en contacte amb les grans asseguradors (Mapfre, Axa, Allianz, Mutua Madrileña i Ocaso) per conèixer quin és el seu posicionament sobre aquest tema, sense haver rebut resposta de moment.

    Póliza seguros de vida hipoteca de ING
    Pòlissa assegurances de vida hipoteca d’ING

    Ni Cesida ni la Felgtb comparteixen la postura de les asseguradores. D’una banda, defensen que aquests serveis «són la clau d’accés a altres drets», com la contractació d’un préstec hipotecari. De l’altra, que la discriminació cap a les persones amb VIH és injustificable perquè «el seu estat general de salut i la seva esperança de vida, en el cas d’un diagnòstic precoç, són pràcticament iguals que els de la resta de la població».

    Davant d’aquesta situació, una de les sortides que han vist els afectats és amagar que són seropositius en signar l’assegurança. No obstant això, Miguel Ángel Ramiro, coordinador de la clínica legal de la Coordinadora Estatal de VIH (Cesida), desaconsella aquesta possibilitat, explica que davant d’aquesta situació l’única opció que tenen els afectats és «dir la veritat, perquè si no, perden la bona fe». Durant el passat 2015, la consulta que dirigeix ​​Ramiro va recollir 15 casos de discriminació a persones seropositives que volien contractar una assegurança.

    És legal que les asseguradores excloguin persones amb VIH? Ramiro assegura que si que és legal perquè «no són assegurances obligatòries». Segons explica, la llei empara a les companyies perquè calculin la prima que els seus clients han d’abonar i per això «els poden fer un qüestionari sobre la seva salut». A nivell europeu l’exclusió vinculada al VIH a l’hora d’accedir a les assegurances s’ha anat superant a països com França, Alemanya, Holanda o Noruega, asseguren des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (Felgtb).

    Aquest any, a causa d’un canvi de normativa, hi ha hagut un petit avanç que beneficia les persones que passin a ser seropositius a partir d’ara i que ja tinguin una assegurança contractada. «Abans tenien l’obligació de comunicar-ho a l’asseguradora, però ara no. Encara que si els pregunten, sí que han de dir la veritat», indica el coordinador de la clínica legal de Cesida.

    La Felgtb va intentar fa any i mig trobar una solució a curt termini, va negociar amb diverses asseguradores. Fonts de la federació expliquen que després de plantejar-ho a diverses companyies van trobar un grup (Assegurances Positius) que va recollir el testimoni i així van llançar la primera línia integral a nivell nacional d’assegurances que inclou específicament a les persones amb VIH. Actualment dues altres companyies s’han sumat a aquesta iniciativa: Atlàntida i Lip Assegurances.

    Bloqueig del PP al Congrés

    Aquesta queixa va arribar fa dos anys al Congrés dels Diputats a iniciativa del Parlament de Navarra. A la legislatura en què Mariano Rajoy va ser elegit president de Govern per majoria absoluta, els diputats navarresos van presentar una proposició de llei sol·licitant la nul·litat les clàusules relatives a la persones que tenen VIH. Finalment no va ser aprovada, ja que el Partit Popular va votar en contra.

    Per la seva banda, la solució per la qual advoca la clínica legal de Cesida defensa que els afectats per VIH estiguin emparats sota la mateixa normativa que les persones amb discapacitat reconeguda, ja que la legislació impedeix que aquestes últimes siguin discriminades en aquest tipus de clàusules.

    Les queixes per l’exclusió de les asseguradores van representar el 20% de les discriminacions sobre les quals va treballar la clínica legal de Cesida durant el 2015. Les denúncies per exclusió a persones amb VIH en les oposicions a llocs de treball públics van suposar el 35% i el major percentatge , 44% del total, van ser per la revelació de dades personals i els insults per serofobia.

  • Un documental recull com els desnonaments empitjoren la salut física i mental

    Aquesta és una notícia publicada a eldiarioand

    Les persones en procés de desnonament i els seus familiars manifesten patir un empitjorament de la seva salut física i psicològica. Així ho conclou l’estudi qualitatiu Processos de desnonament i salut, finançat per la Conselleria de Salut d’Andalusia, el CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública i la Conselleria d’Economia i Coneixement andalusa, l’objectiu ha estat analitzar la situació de salut i benestar de les persones en aquesta situació. També es va plantejar com un objectiu conèixer la perspectiva de les persones actives en plataformes ciutadanes i analitzar el tractament que la premsa digital ha donat als processos de desnonament.

    Segons ha informat en una nota l’Escola Andalusa de Salut Pública (EASP), en el projecte d’investigació han participat 90 persones, 58 en procés de desnonament i 32 amb participació activa en plataformes ciutadanes, i ha estat desenvolupat per la pròpia EASP en col·laboració amb el Grup Stop Desnonaments Granada – 15M.

    Entre els problemes de salut física, les persones entrevistades nomenen problemes cardiovasculars, cerebrovasculars, dermatològics, digestius, així com agudització de les malalties cròniques. Pel que fa a la salut psicològica, indiquen la vivència d’estats depressius, d’ansietat, insomni, alteració de la gana, desmotivació, apatia i culpa i disminució de la cura personal, entre altres símptomes. Les persones entrevistades descriuen un impacte de la situació en la seva vida familiar i social.

    Les persones entrevistades destaquen el paper rellevant de les plataformes ciutadanes, nomenant entre les seves funcions principals la informació, el suport emocional, l’ajuda en el procés de negociació amb les entitats bancàries i la mobilització col·lectiva, segons la nota de premsa

    Un documental i una anàlisi de premsa

    L’equip d’investigació ha realitzat un documental titulat Desnonaments i salut on es recullen els principals resultats de l’estudi a través de la veu i experiència de les persones afectades, així com de membres actius de plataformes ciutadanes. L’objectiu és difondre els resultats qualitatius a través d’un format audiovisual per donar-los a conèixer a un públic el més ampli possible.

    L’equip d’investigació també ha realitzat una anàlisi del tractament informatiu que els diaris digitals de més audiència al nostre país han realitzat sobre els processos de desnonament. Entre els resultats de l’anàlisi, per al qual s’ha treballat sobre una mostra de 964 notícies, s’observa una baixa presència de la temàtica de salut en les notícies analitzades, trobant alguna referència a aquest tema només al 12% d’elles. Entre els temes de salut més anomenats es pot destacar els casos de suïcidi, amb un 58%, i la salut mental, amb un 14%. A més, el 58% de les notícies analitzades relaciona el procés de desnonament amb un agreujament del problema de salut, ja sigui previ o simultani a la situació. Un 49% mostra un to favorable o positiu cap a les persones en procés de desnonament, mentre un 25% fa servir un to desfavorable.

  • Uns quaranta menors de sis anys, afectats per enterovirus

    El Departament de Salut ha informat aquest dimarts al vespre que prop de 40 nens, tots ells menors de sis anys, han presentat afectacions neurològiques agudes per enterovirus. Els casos s’haurien registrat a Catalunya des del mes de febrer i dels quaranta nens, nou haurien requerit ingrés a la Unitat de Cures Intensives (UCI) i han evolucionat de manera positiva mentre que «un parell presenten pronòstic reservat», segons ha detallat el conseller de Salut Toni Comín en una entrevista a Els Matins de TV3 aquest dimecres.

    Els enterovirus, que es transmeten per contacte i via respiratòria, són habituals en aquesta època de l’any però en aquesta ocasió s’han detectat «episodis més greus que han evolucionat clínicament amb alteracions neurològiques», informava dimarts Salut en una breu nota de premsa tot i que no especifica de quin tipus d’alteracions es tractaria. Segons ha explicat Comín a TV3, la principal preocupació dels metges és que no derivi en encefalitis i dels 40 casos només un ha presentat l’enterovirus del tipus D68. Aquest és un dels 100 enterovirus i va ser identificat per primera vegada a Califòrnia el 1962.

    Segons els Centres de Control i Prevenció de Malalties (CDC) dels Estats Units, en general els infants, nens i joves són més propensos a infectar-se amb enterovirus i emmalaltir i els nens amb asma tenen un risc més elevat d’infecció respiratòria severa causada per una infecció d’enterovirus D68. Precisament el 2014 els Estats Units va experimentar un brot d’aquest tipus de virus associat a malalties respiratòries.

    Arran d’aquests 40 casos registrats a Catalunya, Salut ha reforçat la vigilància i els protocols clínics a tota la xarxa assistencial i ha demanat adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó. També ha recomanat als pares i mares que ho consultin amb el pediatra en el cas que el nen o nena presenti símptomes com somnolència, tremolors o altres símptomes neurològics acompanyats de febre. De moment, els protocols clínics han estat elaborats per una taula de seguiment formada per experts de diverses especialitats coordinats pel Departament de Salut.

  • Probiòtics en el llimb

    Després de més de dues dècades en el mercat, els polèmics iogurts i altres productes probiòtics segueixen rebent desqualificacions. Fins i tot l’habitualment ponderat The Guardian es va despatxar la setmana passada amb una notícia que els qualificava com un «malbaratament de diners». La informació es feia ressò d’una revisió d’assaigs clínics publicada a la revista Genome Medicine que concloïa que no hi ha proves que demostrin cap efecte d’aquests productes en la composició de la flora fecal dels adults sans. Malauradament, aquesta sembla ser tota la ciència que hi ha. Afirmar, per tant, que els probiòtics no funcionen no és del tot correcte; el que és cert, insolent i gairebé inversemblant és que a hores d’ara encara no sapiguem amb certesa si els bacteris bons funcionen o són un placebo car.

    Els probiòtics estan en un túnel acientífic tan preocupant per als consumidors com vergonyós per a les autoritats sanitàries i els propis investigadors. Com és possible que des que van aparèixer aquests productes el 1993 no tingui resposta la indefugible qüestió de si tenen algun impacte sobre la flora intestinal i afavoreixen la salut digestiva? La revisió publicada a Genome Medicine és decebedora i reveladora. Només s’han trobat set assaigs clínics que analitzen, en gent sana, els efectes d’aquests bacteris enfront d’un placebo. Però aquests estudis són tan diversos que no s’ha pogut fer una metaanàlisi amb ells i tenen tantes divergències i limitacions que només ha estat possible concloure que falten proves.

    Per resumir les seves deficiències, els set assajos revisats es basen en mostres petites (21-81 individus), són de curta durada (en general, entre un i dos mesos), administren bacteris en aliments diferents (iogurts líquids, galetes, suplements en bossetes i càpsules), analitzen les dades de forma poc transparent, alguns no estan encegats (els investigadors saben qui pren placebo i qui el probiòtic) i altres ni tan sols comparen els dos grups. Un sol assaig ben plantejat metodològicament i impecablement executat hagués estat més útil i barat per saber si els probiòtics modifiquen o no la flora intestinal de la gent sana i, eventualment, milloren o no la seva salut gastrointestinal, alguna cosa d’altra banda no tan fàcil de definir i mesurar.

    La publicitat, certament, ha fet molt per mostrar que en la flora intestinal abunden els bacteris bons, com els del gènere Lactobacillus presents en els probiòtics. Aquests productes són la mar de simpàtics, ja que ens ensenyen llatí i contenen milers de milions de bacteris «amics» que contraresten als dolents. Al principi van ser rebuts amb les felicitacions que mereixen les iniciatives que aposten per la innovació i la prevenció, dos dels fetitxes del nostre temps. Amb el temps, va començar a estendre que les bondats d’aquests productes no havien estat demostrades; hi va haver fins i tot alguna marca que va rebre el premi a la mentida publicitària més insolent de l’organització alemanya Foodwatch. Però ni fabricants ni grups d’investigadors independents han estat capaços de realitzar una altra cosa que estudis amb grans limitacions.

    Si realment s’hagués volgut saber si els aliments probiòtics funcionen o no, probablement ja ho sabríem. En bona lògica empresarial, si les multinacionals tinguessin proves que demostressin que aquests productes són beneficiosos per a la gent sana, ja haurien transcendit, entre altres coses per ampliar un mercat que ja representa gairebé 900 milions d’euros. L’absència de proves sobre l’efecte saludable dels bacteris «amics», com bé saben els fabricants, no és una prova que aquest efecte no existeixi. La mala ciència potser pugui afavorir a algú; però el que està clar és que mantenir els probiòtics en l’actual llimbs científic no beneficia els ciutadans.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Els metges de l’Hospital de Palamós tornaran a fer vaga

    Els metges de l’Hospital de Palamós han decidit que cal mantenir la lluita. Després de la vaga del mes de març, quan demanaven una millora de les condicions laborals, han decidit convocar-ne una altra aquest dijous per seguir reclamant allò que encara creuen que queda per fer en relació a les seves condicions laborals.

    Els professionals del centre pensen que les reclamacions d’aquest col·lectiu no han estat ateses. Segons el sindicat Metges de Catalunya, convocant de la vaga, la mobilització, a diferència de l’anterior , que va dur-se a terme durant el matí, l’aturada s’allargarà durant 24 hores, des de les 8 del matí del dia 19 fins a les 8 del dia 20.

    De moment, tal com informa també el centre en una nota de premsa, una de les demandes dels treballadors que sí que ha estat atesa és la que fa referència al nou model de transport sanitari. Des de l’1 de maig tots els professionals que presten el servei amb un Vehicle d’Intervenció Ràpida (VIR) poden fer-ho de forma voluntària.

    Més enllà d’això però queden moltes peticions que els professionals creuen que són importants, en repassem algunes:

    • Els professionals segueixen demanant el restabliment de les guàrdies de presència física, en lloc de localitzada per aquelles especialitats encara afectades per aquest model. Segons explica el doctor Antoni Duran, delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital de Palamós, els especialistes en cirurgia, traumatologia, urologia i els que estan a la cambra hiperbàrica, segueixen fent guàrdia localitzada, és a dir, estan a casa de guàrdia esperant a que els avisin. Aquests professionals volen que com la resta d’especialistes les guàrdies es facin als centres.
    • Deixar de fer guàrdies després dels 50 anys. El conveni col·lectiu de la sanitat concertada lliura als professionals majors d’aquesta edat de fer les guàrdies de presència física. El problema recau sobre aquells treballadors que fan guàrdies localitzades. Segons la nota de premsa de l’hospital “l’exoneració per motiu d’edat en les guàrdies de localització no queda recollit en el conveni”. Duran però assegura que això és “una interpretació del conveni”.
    • Un augment del preu de l’hora de guàrdia d’acord amb les sentències judicials que estableixen que s’ha de retribuir, com mínim, al preu de l’hora ordinària. Els professionals d’aquest centre cobren, entre 24 i 27 euros per hora de guàrdia treballada, segons informa Duran, un preu per sota del qual cobren per treballar una hora ordinària.
    • Adjudicar el quart nivell de carrera, el D, als professionals que ho van demanar el 2013. Aquest és el nivell més elevat que pot assolir un metge, i per un acord al qual va arribar l’empresa amb els treballadors el 2013, es va acordar que es reconeixeria aquest nivell als treballadors que portessin 9 anys exercint amb el nivell C, i se’ls pagaria el que suposa aquest reconeixement, una mica més de 2.000 euros extres l’any, segons Duran. Tot i l’acord però, segons explica aquest professional encara no s’ha reconegut a cap dels metges amb el nivell D.

    A banda d’aquestes, els professionals reivindiquen altres millores, com un pla de formació, que segons Duran de moment només s’ha proposat aplicar-se en el servei d’urgències. Tot i així, l’empresa assegura que s’ha fet una revaloració de les necessitats formatives amb la participació dels serveis i s’ha inclòs al pla de formació anual. Durant assegura però que de moment no els han fet cap proposta. «L’empresa es manté immòbil i no ofereix solucions, per tant, no tenim altra alternativa que seguir lluitant contra la precarietat a què ens sotmeten, i ho farem mentre no s’obrin a atendre les nostres demandes», apunta Duran.

  • “En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges”

    Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.

    Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?

    El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.

    En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?

    Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.

    Doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO

    Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?

    Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.

    De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.

    Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.

    M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.

    La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.

    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO

    En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?

    Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.

    Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven. 

    En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.

    Un context molt diferent.

    T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.

    Hi era així?

    No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.

    Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.

    El doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?

    A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.

  • No es dorm als hospitals

    Fa unes setmanes, The Telegraph, un diari digital que es publica al Regne Unit, comentava un trist succés. David MacKay, un ex-conseller del govern britànic en matèria científica, moria de càncer d’estómac en un hospital de Cambridge deixant al seu bloc un lamentable testimoni: durant les últimes cinc nits de la seva vida li va ser impossible dormir pel soroll nocturn que hi va haver de suportar durant el seu ingrés a la sala d’hospitalització. Potser vaig ser especialment sensible a aquesta notícia perquè per aquestes mateixes dates, la meva jove va ser operada d’apendicitis complicada en un centre privat de Barcelona i va experimentar el mateix i desagradable soroll nocturn que li va impedir dormir quan més ho necessitava. Per descomptat, no és la primera vegada que sé de pacients queixosos per aquest problema i això m’ha animat a escriure unes línies sobre la qüestió.

    Assenyalar una causa única del soroll nocturn a les sales hospitalàries seria simplificar en excés, però els primers responsables són els professionals sanitaris que estan de presència física en els controls d’infermeria. El personal que assisteix de forma continuada als pacients ha de ser conscient que les seves converses nocturnes, sovint en veu alta, resulten molestes per als malalts ingressats a les habitacions més properes. De nit, urgències o complicacions a part, el temps discorre més lent i hi ha més oportunitats per fer-la petar amb la companya o company de treball sense pensar que sovint s’alça massa la veu. En altres ocasions són els propis pacients que, amb raó o sense, criden demanant ajuda. De vegades són els familiars desvetllats els que parlen desconsideradament als passadissos de les desventures dels seus parents sense advertir que a altes hores de la nit aquest tipus de xerrameca resulta irritant per als malalts que no poden dormir.

    Dormir és essencial perquè el cos es recuperi de qualsevol tipus d’estrès, sobretot si aquest és el resultat d’una malaltia aguda greu o d’una intervenció quirúrgica. Els períodes de descans són la base d’una convalescència adequada i afavoreixen els processos biològics de cicatrització de les ferides o de recomposició de les funcions dels òrgans malalts. No debades el cervell és el rector màxim de la nostra salut. Si, com en el cas de MacKay, l’insomni acompanya l’angoixa de saber que s’està proper a la mort, la privació de son es converteix en una autèntica tortura psicològica i física.

    Espero que aquestes línies, esperonin als responsables de la vida hospitalària nocturna a ser més curosos amb el tràfic de pacients i amb les converses irrellevants en alta veu que tan sovint mantenen a hores intempestives tant el personal sanitari com, en ocasions, els propis malalts o els seus familiars.

  • El Taulí absorbirà el 65% de l’activitat derivada a la Clínica del Vallès i 40 dels treballadors

    D’ençà que el Conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que desprivatitzaria la Clínica del Vallès i l’Hospital General, dos centres privats de Quironsalud que absorbeixen activitat pública, no han parat de sortir notícies sobre què passaria amb els malalts i amb els seus treballadors. Finalment el Conseller ha anunciat aquest divendres que la majoria de l’activitat (65%) serà absorbida per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i la resta (35%) pel Consorci Sanitari de Terrassa.

    El mateix passarà amb els treballadors, després de les intencions de l’empresa privada d’acomiadar-ne més de 100 a través d’un Expedient de Regulació d’Ocucpació (ERO). 40 d’aquests professionals s’incorporarien a l’hospital de Sabadell i els 15 restants al de Terrassa, i segons el conseller, la resta es quedaran a l’empresa i cap serà acomiadat.

    D’aquesta forma el Taulí anirà absorbint de forma progressiva les 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) que derivava anualment a la clínica privada. Per fer-ho s’hauran d’obrir llits i mantenir els quiròfans a ple rendiment. Del total dels 7,5 milions que el Departament de Salut destinava a la Clínica privada 5 seran pel Taulí i dos per Terrassa. L’Ajuntament de Sabadell ja ha anunciat, també, que invertirà quatre milions d’euros per millorar el centre, tenint en compte les dificultats que pateix últimament, sobretot el servei d’urgències.

    De la privada a la pública

    Els treballadors de la Clínica del Vallès passaran de tenir un contracte privat a un de públic, i seran incorporats de forma directe. Els professionals del Taulí, segons han explicat a aquest diari, creuen que això comporta un greuge competencial amb la resta de treballadors.

    “Nosaltres ens solidaritzem amb els treballadors i volem ajudar-los, però no pot ser que quan l’activitat es va començar a derivar no hi hagués cap condicionant”, expressa un dels professionals del centre. De fet, explica que al voltant de 2009 quan la Clínica privada va començar a absorbir activitat molts treballadors del centre públic van veure reduïdes les jornades i per la crisi, més tard, empitjorades les seves jornades i “ningú els va fer cas”. I en canvi ara diuen, a causa “d’errors estratègics polítics i empresarials” és el centre públic el que ha d’assumir les conseqüències d’aquesta decisió.

    Segons informen els treballadors a El Diari de la Sanitat, el CatSalut, per tal d’arribar a un acord amb els professionals els ha ofert 3,5 milions d’euros extres per millorar les condicions laborals. Aquests diners, expliquen, estaran en mans de la direcció de l’hospital que decidirà com aplicar-los. Ja bé siguin ampliant les jornades a aquells que tenen jornada parcial o retornant la part de paga extra de 2013 i 2014 que encara els deuen.

    Per altra banda els treballadors es queixen de què no hi hagi sobre la taula cap xifra exacta, de quant suposarà contractar aquest personal, quin tipus de contracte tindran, o quantes persones del Taulí podran ampliar la seva jornada.

    En un comunicat per la premsa el comitè d’empresa del Taulí ha demanat que les estructures i recursos necessaris per absorbir aquesta activitat i una millora de les condicions laborals que els permeti oferir una atenció digna.

    Per això demanen que es fidelitzi el personal a través de contractes fixes i que s’ampliïn els contractes dels qui només treballen unes hores al dia. «Un cop realitzades aquestes millores per als treballadors i treballadores entenen que seguint la legalitat de contractació, i respectant les condicions d’incorporació que marquen els estatuts del Taulí puguin obrir convocatòria per a incorporar el personal necessari per a portar a terme tota l’activitat assistencial per a la regió del Vallès que li pertoqui a l’hospital», manifesten.

  • Secret professional versus seguretat pública en l’àmbit de la salut mental

    En la memòria de tots es troben referències a fets com el del pilot Andreas Lubitz, de les línies aèries Germanwings, que va estavellar l’avió que pilotava en els Alps francesos l’any 2015  o el del mosso d’esquadra que recentment va assassinar la seva exparella i seguidament, es va suïcidar. Aquests fets tràgics posen novament sobre la taula la tensió dialèctica existent entre el dret de la privacitat de les consultes mèdiques, d’una banda, i el risc per a la salut pública, d’una altra.

    En efecte, tot acte assistencial està subjecte a la confidencialitat, és a dir, al dret de les persones que consulten a que, aquells que han conegut dades íntimes o privades seves, no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la seva autorització expressa. El professional té el deure de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi.

    El “secret mèdic” és el deure professional de mantenir oculta la intimitat i les dades privades del pacient, per a fins aliens a la mateixa assistència sanitària, mentre el pacient no ho autoritzi o bé apareguin exigències que ho justifiquin (bé públic, evitar dany a tercers o imperatiu legal).

    El problema sorgeix quan es tracta de decidir si la informació obtinguda en l’acte assistencial  entra dintre de les esmentades “exigències que ho justifiquin”. Hi ha situacions que no admeten dubtes, és el cas de la declaració de determinades malalties que, per la seva perillositat, pel bé de la salut pública s’han de posar en coneixement de les autoritats sanitàries. En aquest cas no sembla que la decisió sigui problemàtica ja que la Llei Orgànica 3/1986, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, detalla les malalties de declaració obligatòria i adjudica aquestes tasques als metges en exercici (públic o privat).

    Però, què passa en l’àmbit de la salut mental? Aquí les coses es compliquen extraordinàriament. Posaré alguns exemples. Suposem que una persona amb una psicosi paranoica acut a la consulta i manifesta obertament la seva intenció de cometre un acte criminal. Més encara, dóna el nom de la víctima potencial. Els psiquiatres i els psicòlegs clínics sabem que aquest relat pot formar part d’un deliri persecutori i també sabem la diferència existent entre el dir i el fer: sovint, el delirant no converteix en acte allò que expressa. Però, aquest “sovint” implica que, a vegades, la declaració d’intencions és el preludi d’un acte criminal.

    Un problema similar es produeix quan el malalt psíquic expressa la intenció de suïcidar-se. Com dilucidar si es tracta d’una demanda d’ajut, un S.O.S, o bé ens trobem davant d’una intenció fermament decidida?

    En ambdós casos, el professional es troba davant d’un dilema: ha de preservar la confidencialitat del pacient i córrer el risc del pas a l’acte? O bé ha de prendre les mesures adients i informar la família i/o les autoritats corresponents?

    El marc legal actual és ambigu i no ajuda els professionals a decidir en aquelles situacions en les quals es planteja el dilema. La Guia de Confidencialitat en la pràctica clínica, elaborada per la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges de Barcelona proporciona alguns elements valuosos. Així, en un dels seus apartats estableix que el metge no només és responsable davant del malalt sinó també envers la societat. Els drets del malalt són importants però no absoluts i acaben on comencen els drets de la resta. Existeixen situacions, especialment delicades, on hi ha valors o interessos superiors en joc, que perillen si el professional manté el secret a ultrança. No obstant això, la línia que separa els drets del malalt dels drets de la resta de ciutadans és borrosa, sobretot en el camp de la salut mental. El cas del malalt paranoic que informa el metge de la seva intencionalitat criminal n’és un exemple paradigmàtic. El pacient té dret a la confidencialitat però les terceres persones tenen dret a la seva seguretat. El dilema està servit.

    Però, les preguntes no acaben aquí. A la complexitat inherent als problemes de salut mental en la població adulta cal afegir un altre tipus de complexitat: els menors d’edat. El següent cas, força freqüent, n’és un exemple: Suposem que un menor acut a un professional, psiquiatre o psicòleg, i li comunica, amb la condició de què no ho reveli als pares, la seva intenció de fer-se un tatuatge. Suposem, a més, que el professional no té gaire clar si els pares autoritzen que el seu fill o filla es faci un tatuatge i menys quan és clar que el menor o la menor no disposen de medis econòmics per pagar-se’l. Si el professional ho revela als pares trencarà el marc de confiança del menor però si manté el secret s’implicarà en un acte no autoritzat per la família.

    Casos com aquest o similars es donen sovint en l’àmbit de l’atenció als menors i col·loquen al professional davant d’un dilema. No és necessari afegir que, algunes d’aquestes situacions es donen en un marc transferencial precari de manera que la confiança del menor en el professional penja d’un fil.

    Per concloure, la relació terapèutica en l’àmbit de la salut mental es veu confrontada, en nombroses ocasions, davant del dilema constituït pel binomi: confidencialitat – seguretat. I això passa per la mateixa naturalesa del fenomen mental anòmal (al·lucinació, deliri, alteració de la conducta). Aconseguir la confiança del pacient és la condició sine-qua–non per poder iniciar un procés terapèutic però una vegada s’ha assolit és necessari mantenir un fràgil equilibri per no posar en perill terceres persones i, a vegades, també el mateix pacient.