Just Deploy It!

Blog

  • Glifosat i càncer

    Milions de treballadors i centenars de milions de persones estan exposades a l’ús de pesticides i herbicides en el món. Recents revisions sobre exposició a pesticides i herbicides, per als que treballen en la seva fabricació, l’apliquen en l’agricultura i jardineria o estan exposats per proximitat al seu ús, han mostrat clarament que augmenten el risc de tumors hematològics com leucèmies, limfomes i mielomes. Alguns com el DDT s’han prohibit i la indústria productora busca nous compostos sense efectes perjudicials.

    El glifosat es va introduir al mercat europeu el 1974, patentat per la multinacional Monsanto, s’ha convertit en l’herbicida de major producció i venda al món, utilitzat en l’agricultura, boscos, parcs urbans i jardins familiars, i fins i tot en vies de ferrocarril. Actua interferint la producció enzimàtica de certs aminoàcids que són essencials pel creixement de les plantes. Es detecta en l’aire (per les fumigacions àrees) i en l’aigua. Es pot mesurar així mateix en la sang i orina dels treballadors que l’apliquen, el que indica la seva absorció. Un estudi en diferents àrees de Colòmbia ha detectat, en la sang de residents en comunitats properes a les àrees de fumigació, alguns marcadors de dany cromosòmic.

    Té la particularitat que varietats de cultius genèticament modificats (com la soja) han estat modificats per resistir a l’aplicació de glifosat. És a dir, la seva aplicació en un cultiu, elimina les males herbes indesitjables, excepte a les plantes genèticament modificades, el que ha fet que el seu ús hagi tingut un creixement exponencial. Les llavors de plantes genèticament modificades són produïdes en la seva majoria per Monsanto, que controla una part molt important del procés de cultiu i comercialització de grans genèticament modificats.

    Al març del 2015, un comitè de l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) de l’OMS, integrat per 17 experts de 11 països va avaluar l’evidència de carcinogènesi del Glifosat i altres herbicides. El comitè va concloure classificant al glifosat com a «probable cancerigen per humans (categoria 2A) a causa de l’evidència suficient de carcinogènesi en animals, limitada evidència de carcinogènesi en humans i forta evidència d’efecte a través de dos mecanismes de carcinogènesi.»

    L’evidència d’estudis epidemiològics en humans indica un augment de risc del limfoma no-Hodgkin (NHL), encara que els resultats no són totalment consistents i hi ha relativament pocs estudis. Un ampli estudi cas-control de base poblacional a Suècia, amb més de 900 casos, va trobar una duplicació del risc del NHL per l’ús de glifosat, en comparació al no ús, amb certa evidència d’una augment d’efecte davant d’un augment de la intensitat d’exposició.

    Un altre ampli estudi cas-control de base poblacional a Canadà, amb més de 500 casos de NHL, va trobar un augment del 20% de risc, tot i que no va ser significatiu. Finalment una anàlisi conjunta de 3 estudis cas-control sobre l’ús de 47 pesticides en l’agricultura per homes als EUA, realitzats per l’Institut Nacional del Càncer, amb més de 3.400 casos de NHL va observar un augment significatiu de risc de NHL per a agricultors que han utilitzat el glifosat, respecte als que no l’han utilitzat. No obstant això un altre estudi prospectiu sobre l’ús de pesticides en l’agricultura als EUA, (Agricultural Health Study) realitzat també per l’Institut Nacional del Càncer no va observar en canvi un augment de risc de NHL per als aplicadors de glifosat. Cal assenyalar que aquest resultat està basat només en un reduït nombre de 36 casos de NHL amb exposició a glifosat i amb un relativament curt període de seguiment (6.5 anys), que és menor al període de latència habitual d’aquests tumors. Els resultats suggereixen en canvi una associació amb el mieloma múltiple. Finalment, un recent meta-anàlisi que ha combinat els diversos estudis realitzats, va observar un augment del risc de NHL del 30%, en el límit de la significació estadística.

    Les investigacions en animals han mostrat que el glifosat indueix l’aparició de tumors renals, hemangiosarcoma, adenomes de pàncrees i tumors de pell. En els estudis sobre mecanismes de carcinogènesi s’ha demostrat que el glifosat indueix estrès oxidatiu en estudis en cèl·lules humanes i d’animals, i indueix a més dany en el DNA i en els cromosomes.

    Aquesta evidència en conjunt, no arriba per classificar al glifosat com a segur cancerigen per l’home, però si que és suficient per considerar-lo com a probable cancerigen i requerir l’aplicació d’uns mínims principi de precaució fins a disposar d’evidències definitives. No obstant això, sorprenentment, poc després de l’avaluació de la IARC-OMS, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), va publicar una avaluació preparada per l’Institut Federal Alemany d’Avaluació de Riscos (BfR), que conclou que «és poc probable que el glifosat comporti un risc de carcinogènesi per a humans i l’evidència no suporta una classificació en relació al seu potencial carcinogenicitat».

    Un recent article signat per 94 investigadors de prestigi i amb àmplia experiència en riscos ambientals i ocupacionals, de diversos països del món, analitza les diferències entre l’informe de la IARC i el de l’EFSA. Descriuen meticulosament els arguments utilitzats pels dos informes i consideren que hi ha serioses deficiències científiques tant metodològiques com conceptuals en l’informe de l’EFSA que el porten a caracteritzar incorrectament la manca de potencial carcinogenicitat del glifosat. Assenyalen com a exemple que l’EFSA utilitza dades d’investigació animal d’estudis proporcionats per la indústria que no estan publicats, ni sotmesos a la mínima transparència científica i que qüestiona sense una clara justificació les troballes dels estudis epidemiològics que s’han realitzat d’acord a criteris científics establerts.

    Tinguem present que la qüestió és molt seriosa pel potencial impacte del glifosat, donat el seu ús intensiu i extensiu com a pesticida. Ningú pot ignorar les profundes repercussions econòmiques que té l’avaluació d’un dels herbicides més utilitzats al món i que és comercialitzat per més de 40 companyies a Europa. Hi ha moltíssims exemples en la història recent d’avaluació de riscos ambientals amb enormes conflictes d’interessos. Les notícies de premsa ens informen que si bé el Parlament Europeu va aprovar recentment una moció en què se sol·licitava restringir l’autorització de l’ús del glifosat a 7 anys i prohibir el producte en zones escolars i parcs públics, la Comissió Europea planeja renovar la llicència del glifosat per 10 anys, gairebé sense restriccions. El que és més greu, és que en les filtracions sobre el tractat de lliure comerç entre els EUA i Europa (TTIP) que negocia la CE amb tant sigil, s’ha assenyalat que contemplaria l’eliminació del principi de precaució per a substàncies químiques i pesticides perillosos, el que eliminaria les barreres per protegir els consumidors i treballadors. Seria indubtablement un greu atemptat a la salut de la població. És una obligació de tots impedir-ho.

  • El sostre de la medicina de família

    A les últimes proves MIR l’especialitat de medicina familiar va aconseguir 9 residents entre els 500 primers, un mes que l’any passat, la qual cosa ha estat presentada com un èxit pel diari Redacción Médica. Una altra dada destacada, segons he llegit en un tuit entusiata, és que la primera plaça de medicina familiar l’ha escollit el candidat número 88 de la promoció. No cal ser un gran observador per adonar-se que, amb aquestes xifres a la taula, convindria moderar l’entusiasme. Si volem una medicina menys fragmentada, més propera a la realitat social; si necessitem equips més integrats per donar respostes globals a la complexitat clínica, és imprescindible que els metges de família assumeixin un lideratge professional que avui no tenen. Podem estar contents perquè 9 dels primers 500 candidats a les places MIR (un més que l’any passat) han escollit medicina familiar, però no oblidem que els altres 491 s’especialitzaran en òrgans i sistemes.

    La carència de vocacions per a la medicina familiar és un maldecap que afecta a tots els països, per tant l’assumpte no deu ser senzill. Pensem-hi una mica. Els valors de la formació mèdica vénen marcats, com ens recorda Allen Frances al Huffington Post, per l’informe Flexner de l’any 1910, una reforma que va aportar rigor a les facultats de medicina, al mateix temps que va segellar les càtedres del coneixement mèdic de manera quasi inalterable fins avui. A aquest fet cal afegir-hi la tendència a valorar, la comunitat en general i la premsa en particular, els avenços indubtables de la pràctica clínica moderna, amb tot el seu desplegament tecnològic, per damunt dels efectes beneficiosos del desenvolupament social, cultural i econòmic, per cert molt més determinant sobre la salut de les persones que el propis de la medicina.

    Si els governs volen canviar el paradigma de la medicina fragmentada, i la corresponent sobreactuació mèdica, han de marcar prioritats, i per si els hi costa els llenço quatre idees: a) l’atenció primària ha de passar de ser el guardià de la porta (gatekeeper) a líder de la integració de serveis, procedint als canvis organitzatius necessaris, b) els especialistes d’òrgans i sistemes (imprescindibles en determinats processos) han de ser els consultors dels equips multidisciplinaris liderats per professionals generalistes (metges de família, geriatres o infermeres comunitàries, segons el cas), c) l’atenció primària necessita més recursos per destinar més temps a la complexitat clínica i social, fons que es podrien manllevar de les actuacions inapropiades i excessives dels especialistes (en aplicació de la llei de Sutton), i d) els metges de família han de guanyar com a mínim igual, espero que més, que els especialistes d’òrgans i sistemes, perquè les prioritats s’han d’expressar, al final, en distribució de recursos.

    Si es volen canviar valors caducs només cal: visió, prioritats i valentia. A veure si en el futur les xifres de les proves MIR ens donen una alegria de debò.

  • Dolors invisibles, malalties silenciades

    El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, tres malalties diferents però que presenten alguns punts en comú. Un de molt important és la incomprensió i falta d’atenció adequada que encara pateixen els afectats en els àmbits sanitari, laboral o social. Aquest fet incrementa de manera considerable el patiment derivat directament de la pròpia simptomatologia; parlem, per tant, d’una doble condemna, ja que, a banda del notable impacte negatiu que la malaltia incorpora al dia a dia i a les expectatives de futur, els pacients han de suportar en la majoria de casos un autèntic calvari per veure reconeguts els seus drets com a malalts crònics.

    No es tracta de malalties en cap cas minoritàries o desconegudes. En les darreres dècades s’ha publicat suficient literatura mèdica com perquè davant de cada nou cas es pugui realitzar un diagnòstic ràpid, que posi a l’abast del pacient tots els recursos disponibles per al seu tractament. Com que, lamentablement, la realitat no és sempre aquesta, avui volem fer una crida d’atenció i reclamar més investigació, millor assistència i, sobretot, una major visibilitat. En aquest article ens centrarem concretament en el cas de la fibromiàlgia, però fem extensiu a les altres dues síndromes el nostre reclam per eradicar la situació de vulnerabilitat que viuen els afectats.

    Segons l’Associació de Divulgació de la Fibromiàlgia, es calcula que aquesta malaltia afecta aproximadament entre un 2% i un 6% dels pacients que consulten el metge de família i entre un 10% i un 20% dels que ho fan amb el reumatòleg. Des de l’any 1992, la fibromiàlgia està reconeguda com a malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Incomprensiblement, és possible trobar a dia d’avui professionals de la salut (metges, psicòlegs, fisioterapeutes…) que qüestionen la seva existència. Això ja és un clar indici de què alguna cosa s’està fent malament.

    La fibromiàlgia es caracteritza per l’existència de molts símptomes junts al mateix temps. El símptoma cardinal és el dolor generalitzat de l’aparell locomotor, és a dir, músculs, lligaments i articulacions, que ve acompanyat de cansament important, alteracions del son, pèrdua de concentració i memòria, ansietat, tristesa, migranyes o alteracions digestives, entre d’altres (s’ha arribat a identificar un centenar de símptomes).

    Tot i estar qualificada de malaltia reumatològica, el seu origen sembla estar relacionat amb un mal funcionament del Sistema de Sensibilització Central. Els darrers estudis apunten a una alteració en els neurotransmissors, és a dir, les substàncies que permeten la comunicació entre les cèl·lules nervioses. No es coneixen les causes específiques que causen la fibromiàlgia i actualment no s’ha descobert encara una cura per a la malaltia. Els especialistes recomanen un tractament adaptat a cada pacient, que sigui el resultat de combinar tres elements fonamentals: fàrmacs, teràpia psicològica i exercici físic.

    Quines són les principals demandes dels afectats de fibromiàlgia?

    En l’àmbit sanitari:

    – Calen més recursos especialitzats als centres d’atenció primària i als hospitals. S’haurien de promoure unitats multidisciplinàries on els malalts poguessin rebre un tractament complet i personalitzat.

    – En aquest sentit, els metges de família desenvolupen una tasca clau, tant pel que fa al diagnòstic com al seguiment dels malalts. En tractar-se d’una malaltia complexa des del punt de vista simptomatològic, és necessari que aquests professionals puguin rebre una bona formació i es beneficiïn de la coordinació amb la resta d’especialistes (neuròlegs, reumatòlegs, psiquiatres, nutricionistes…).

    – S’ha de reforçar la captació de fons i els recursos humans destinats a promoure la investigació mèdica.

    En l’àmbit administratiu i laboral:

    Segons un informe europeu de 2012, entre les malalties que cursen amb dolor crònic, la fibromiàlgia és la que s’associa amb una major taxa de desocupació, majors reclamacions de subsidis per incapacitat i major nombre de dies d’absentisme laboral al cap de l’any. Es tracta, per tant, d’una malaltia que ocasiona elevats costos a la seguretat social.

    L’impacte de la malaltia en la vida laboral del malalt varia en cada cas i és molt important ser capaços d’establir uns mecanismes eficaços per flexibilitzar al màxim la resposta que es dóna des de l’administració o l’empresa:

    – En els casos en què el malalt pot treballar, tot i algunes limitacions, s’han de posar en marxa les adaptacions pertinents que en permetin la integració (jornades reduïdes, horaris flexibles, teletreball, ergonomia al lloc de treball…). Opcions n’hi ha; la majoria de vegades només falten ganes i bona voluntat.

    – Si el malalt no pot treballar (de manera temporal o definitiva), aleshores cal engegar les vies pertinents per evitar un viacrucis legal. Ja existeixen sentències judicials en aquesta direcció, però són encara una excepció.

    En l’àmbit familiar i social:

    – És bàsic promoure el coneixement de la malaltia entre la societat. Una major conscienciació donarà lloc a ciutadans més sensibilitzats davant d’un cas de fibromiàlgia, ja sigui un familiar, un company de treball, etc.

    – Finalment, s’ha de continuar treballant per assolir una millor comunicació i interrelació entre tots els agents implicats (associacions de malalts, institucions mèdiques, organitzacions de l’àmbit de la salut, mitjans de comunicació…).

    No més pals a les rodes. Prou frustració per la falta de suport i orientació. Entre totes les parts implicades, podem aconseguir que, malgrat que els seus dolors continuïn sent invisibles, el patiment d’aquests malalts deixi d’estar silenciat. Fem-ho possible!

  • Familiars de pacients i veïns denuncien un cop més la saturació de les urgències de Vall d’Hebron

    Un dimecres més a l’Hospital Vall d’Hebron, i com la majoria de dies, les urgències bullen. Centenars de pacients passen per aquest servei cada dia, el més gran de tot Catalunya. Molts s’hi quedaran unes hores, altres requeriran ingrés. A les 9 del matí del dimecres, segons un grup de treballadors que comptabilitza els malats que hi ha a les urgències esperant per ingressar, hi havia fins a 93 pacients esperant un llit. Alguns porten quatre i cinc dies esperant, el que més, sis.

    “S’acumulen els pacients a l’àrea d’observació de les urgències, mentre esperen que els pugin a planta, estan atesos però el seguiment de la malaltia no és el mateix”, denuncia Trini Cuesta membre de la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya. Mentre aquests pacients estan retinguts a les urgències esperant un llit, la novena planta de l’Hospital, amb una capacitat de 24 llits aproximadament, segueix tancada, segons denuncien els membres de la Coordinadora.

    El departament de comunicació del centre assegura que tots els pacients d’urgències tenen l’assistència garantida i, que en cap cas, es retarda el temps d’espera. “La capacitat de l’hospital es mou segons les necessitats”, manifesten.

    Però els veïns del barri, familiars i professionals, concentrats aquest dimecres i com cada dimecres a l’entrada de l’hospital sostenint pancartes amb el lema “No més de 24 hores a urgències”, no creuen que n’hi hagi prou i demanen a la direcció del centre més esforços. “A l’àrea d’observació, on el malalt espera, no es pot garantir la qualitat assistencial, hi ha molt soroll, el metge és sempre diferent”, expliquen.

    Històries moltes. Una senyora de mitjana edat, que s’ha apropat a la concentració de l’entrada, té el seu marit a urgències, porta 48 hores i està esperant a què el pugin a planta. Ha estat tota aquesta estona a un dels passadissos, entre familiars i altres malalts, en un espai sense intimitat. La seva dona explica a aquest diari que mentre ell esperava una infermera va haver de posar una sonda a una pacient que estava al seu costat. La professional va dur a terme aquesta pràctica davant de tothom, mentre la pacient cridava i ella li demanava que obris les cames i deixes de cridar. “Es normalitza el que no és normal”, lamenta Cuesta a aquest diari.

    “Les urgències del Vall d’Hebron sempre han sigut un problema, però és hora de demanar solucions”, afegeix. Aquests darrers dies han estat especialment difícils per aquesta unitat, per la gran afluència de pacients i per la dificultat de passar els malalts a planta. Fruit d’això s’han acumulat els pacients, ja estabilitzats, a l’àrea d’observació. El dimarts, per exemple, des del compte de Twitter @adjuntosdeurgen, on alguns professionals d’urgències fan públic el recompte de pacients que esperen, indicaven que havia 89 malalts retinguts i alguns hi portaven cinc dies. Des de comunicació asseguren que aquests últims dies el nivell d’entrades ha estat similar al del pitjor moment de l’epidèmia de la grip. Més de 300 entrades per dia, quan de mitjana se’n solen fer unes 280.

    Després de la concentració a l’entrada de l’hospital alguns membres de la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya s’han reunit amb el gerent del centre, que els ha assegurat, segons expliquen, que són ells els qui prenen la decisió d’obrir llits i que reserven els buits per moments de “màxima necessitat”. Una resposta insuficient pels membres de la plataforma.

    Una estona després d’aquesta reunió Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i Jaume Estany, gerent del Consorci Sanitari de Barcelona es van reunir amb el gerent de Vall d’Hebron i la directora mèdica del centre. Tarafa ha explicat a El Diari de la Sanitat que han demanat a la direcció que activin més ràpid la reobertura de llits. «La situació, amb una població més envellida i cronificada, no és la que tenim fa 10 anys. Els hem demanat que replantegin el tema de la reobertura de llits», ha manifestat. Amb tot, Tarafa assegura que els pics de saturació ja no són cosa puntual sinó que es donen de forma repetida i es pregunta si les les estructures existents estan preparades per absorbir-ho. «Això ja és un debat més ampli», assegura.

  • Les dificultats de la desprivatització

    Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.

    És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.

    El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la Salus Infirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.

    Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafa semblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin «accions», membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?

    Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.

    Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.

    Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.

  • «No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolts l’habitatge o la feina»

    Israel Molinero és biòleg i treballa en una empresa d’educació ambiental al Montseny. Tot i que no té un lligam professional en el camp de la salut mental ha presidit durant prop de deu anys l’Associació per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental (Arep), lloc que ha deixat per passar a presidir, des del passat 30 de gener, la Federació Salut Mental Catalunya, on va arribar com a germà d’una persona que ha viscut la malaltia mental en primera persona. La federació, que agrupa entitats de tot el territori, treballa per la millora de la qualitat de vida, la no discriminació i la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental  i de les seves famílies.

    El passat mes d’abril es van complir trenta anys de la Llei General de Sanitat, que entre les diferents reformes que incorporava suposava el tancament dels anomenats ‘manicomis’. Com ha evolucionat l’abordatge de la salut mental des de llavors?

    Allò va ser la gran revolució en la salut mental. Malauradament tots els serveis necessaris per fer un tractament comunitari, és a dir, tractament que es fa sense que la persona hagi de sortir del seu entorn social, no han estat possibles i en molts casos encara hi ha centres de llarga estada. Malgrat que han passat 30 anys, calien molts recursos perfer un tractament comunitari i no sempre els hem tingut. La iniciativa més important dels darrers anys, el projecte Obertament, està encara en plena efervescència. És una iniciativa en la qual ens hem unit tot el sector i hem fet aquesta aliança a través d’Obertament per fer tota una sèrie d’activitats per lluitar contra l’estigma.

    Sí, precisament una de les lluites de la federació ha estat contra l’estigma al voltant dels trastorns mentals. Com valoreu els resultats d’aquesta lluita? Encara és present l’estigma?

    Comencem a veure una mica els resultats però encara és molt d’hora. Acabar amb l’estigma és una feina que necessita temps. Hem fet algunes enquestes per veure quina és la percepció de la societat, la idea és que a la llarga la gent canvïi aquesta percepció i no tingui un comportament estigmatitzant, que puguin tenir una conversa fluida i normal. Que creguin plenament que una persona amb un trastorn mental pot viure plenament en societat i treballar en una empresa normalitzada. No és que la gent que envii missatges conscientment estigmatitzants, al contrari, el més greu és que de vegades comentaris o actuacions estigmatitzants es fan perquè precisament està molt interioritzat en el subconscient. Altres vegades és que no se sap com afrontar quan tenim algú proper en aquesta situació perquè tenim prejudicis o pensem que li passen moltes més coses que el que realment li passa.

    Com afecten els prejudicis i les percepcions en l’accés al tractament? Hi ha problemes, per exemple, a l’hora de demanar ajuda?

    I tant. De fet, una de les coses que ens costa és que es visualitzi la quantitat de gent afectada, perquè més enllà de les persones que acudeixen als centres de salut o a un psicòleg per demanar ajuda, hi ha molta gent que no fa aquest pas. D’altra banda, també hi ha famílies que ho neguen, ho amaguen o no volen que les persones afectades facin aquest pas. Paral·lelament sí que estem aconseguint que hi hagi més gent que doni la cara, una part de la gent que està vivint una problemàtica de salut mental en primera persona s’està autocapacitant per poder parlar-ne i fer-ho també en nom de la comunitat.

    Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
    Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO

    Quin paper juja en tot això l’atenció primària? Hi ha formació i eines suficients?

    Hi ha professionals i professionals, n’hi ha que sí que tenen capacitat de fer-ho i derivar als especialistes, sigui per coneixement o per experiència. N’hi ha d’altres que no tant. Ens hi trobem molt per exemple en el món infanto juvenil. Moltes vegades no són capaços de derivar-los o tractar-los correctament. Cal formació entre els metges de capçalera perquè siguin capaços per exemple de detectar una depressió. Si no es detecta bé un trastorn a temps s’atribueix a una altra cosa provoca que no es pugui tractar correctament.

    En una entrevista, l’anterior president de la Federació, Xavier Trabado, parlava fa prop d’un any i mig de la necessitat de desplegar a Catalunya la totalitat dels serveis públics d’atenció a la salut mental al territori. En quin punt estem?

    Estem una mica decebuts amb això. És evident que hem viscut un període de crisi i que l’administració té una manca de recursos que tothom sap, i per tant el desplegament de serveis s’està fent en comptagotes i en alguns àmbits no s’està fent. Però és que a més, darrerament, en el desplegament de recursos de serveis socials que s’ha definit, l’augment econòmic previst per implementar aquests nous serveis són insuficients clarament i ens deixen pitjor de la situació que teníem. En el cas de la salut mental hi ha un greuge comparatiu històric que en altres àmbits. La salut mental va en augment, cada vegada tenim més problemàtiques i menys capacitat de donar sortida perquè els recursos són els mateixos.

    Les últimes dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que la població adulta de Barcelona atesa als centres de salut mental s’ha doblat des de l’any 2001. A què podem atribuir-ho?

    És una multiplicitat de factors però un d’ells és que la gent ha vençut la recança de demanar ajuda i cal sumar-hi els efectes claríssims de la crisi econòmica. Les malalties mentals, al final, necessiten un desencadenant i els desencadenants són situacions traumàtiques, complicades, difícils, i per tant una d’elles són els efectes de la crisi. En línies generals sabem que hi ha un augment clar de la prevalença de les malalties mentals, hi ha un percentatge molt alt de la societat que pot acabar tenint una malaltia mental.

    Sí, és conegut que la situació de crisi econòmica comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat, per exemple, en aturats de llarga durada o amb situacions tan dures com pot ser un desnonament. S’està canviant en conseqüència els tipus de serveis que s’ofereixen en funció de realitats com aquestes?

    Sí, evidentment l’Administració hauria d’estar tenint present que les necessitats són diferents. Des del Pla Integral que s’està desenvolupant, alguns d’aquests aspectes s’estan abordant precisament en aquest sentit. En alguns àmbits s’ha avançat i s’estan fent coses interessants però s’ha avançat fins on s’ha pogut perquè el pla no té un pressupost associat. Ara, sembla que amb el nou govern es tornen a reactivar algunes línies però estem reclamant insistentment que s’associï un pressupost. Un exemple d’iniciativa que s’està fent és el projecte ‘Activa‘t per la salut mental’, que pretenem que a la llarga l’assumeixi l’administració. Aquest projecte posa l’accent en capacitar tant a familiars com a persones que viuen problemàtiques de salut mental i donar-los eines perquè puguin ser protagonistes de la seva lluita i les seves necessitats. La idea és que aquest projecte, que està en fase pilot en 12 territoris, estigui a la llarga en funcionament a tot el territori.

    El factor desigualtat segueix incidint molt en la salut mental?

    Sí. L’augment espectacular de casos tractats en els centres de salut els darrers anys ho indica. Estem en una conjuntura en què la situació social de molta gent ha canviat i això és un desencadenant important. Algú que pateix té moltes més probabilitats de patir un trastorn mental, això no vol dir que algú amb una situació benestant no pugui patir-ne, és clar.

    Quins són els trastorns que tenen més prevalença entre la població catalana?

    La depressió. La depressió afecta a moltíssima gent. Els problemes més greus, com l’esquizofrènia o la bipolaritat, normalment comencen en etapes diferents de la vida, la depressió afecta moltes etapes. Si parlem del món infanto juvenil tenim molts casos de TDAH i d’autisme.

    Israel_Molinero_03

    Quina és la coordinació entre els centres de salut, la família i l’escola en els casos de trastorns en els infants i els adolescents?

    Com a federació fins ara, no és un tema en el qual hem actuat de manera plena però en els darrers anys ens hem marcat ficar-nos-hi de ple i hem començat fent una aliança amb la Fundació Pere Tarrés, que treballa en aquest camp i porta molts centres oberts i molts esplais. Hem treballat en un informe que recull quina és la situació dels serveis que s’ofereixen, les mancances que detectem en els professionals que actuen amb joves, la formació que tenen i la coordinació que pugui haver-hi. L’informe el presentarem al juny i tenim clar que això era molt necessari perquè és un punt de partida important per tenir una diagnosi mínima i afrontar aquesta realitat. És veritat que la relació que pot haver-hi entre centres i escoles no sempre és la que hauria de ser i en aquest sentit sí que puc avançar que hi ha molta feina a fer.

    També en relació amb la crisi, com afecta als infants i adolescents els problemes socioeconòmics que es viuen a casa?

    Als joves i als infants una situació difícil a casa és a qui més afecta. Les famílies que han patit un canvi brusc arran de la crisi és molt desequilibrador i els infants i els joves són els primers que ho pateixen.

    És cert que una part important de la despesa farmacèutica és per problemes de salut mental? S’està tendint a la sobremedicalització també en salut mental?

    Clar que hi ha sobremedicalització però també hi ha gent que no vol prendre la medicació i potser ho necessitaria. S’ha tendit molt a posar per davant com a teràpia una teràpia basada en els medicaments només quan la teràpia passa per una medicació justa si és necessària i també per fer un altre tipus de teràpia psicològica. És un debat que té un fonament. De vegades se sobrediagnostica, per exemple en el món infanto-juvenil, però també hi ha tota una polèmica de vegades que no toca, no tots els medicaments són perversos. Les decisions les han de prendre els metges i no les farmacèutiques. Està clar que els problemes de salut mental no els resoldrem només amb medicació. Només ho farem garantint que la gent té feina digna, que té accés a l’habitatge i que se li garanteixen els seus drets.

    Ja en una panoràmica general, on ens situem respecte d’altres països europeus pel que fa a models d’atenció en salut mental? 

    Bé, el tema és que a Catalunya mateix tenim diversitat. El model aplicat a les comarques gironines, per exemple, han aconseguit un model més exportable, més comunitari, que el que s’ha fet en altres territoris catalans. Això ha passat per diverses raons, per exemple, perquè no hi ha una multiplicitat d’actors i és més fàcil que hi hagi bona entesa i coordinació entre les entitats socials i l’administració. A Girona hi ha una sola entitat, en canvi a les comarques barcelonines n’hi ha una quarantena. Avaluar si la salut mental funciona bé en un país o no és complicat, no és tan fàcil com fer unes proves, com passa en educació per exemple. La salut mental és una problemàtica molt transversal, amb la que cal treballar en diferents àrees. És important que acabi calant en la societat que per fer un bon abordament de la salut mental cal treballar molts aspectes. No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolt el tema de l’habitatge o la feina.

  • Una atenció primària més potent per reduir les llistes d’espera

    El conseller Antoni Comín va presentar fa unes setmanes un pla per reduir les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, consultes a especialistes i intervencions quirúrgiques. Probablement, serà un pla més, de resultat incert. La resolució de les llistes d’espera no és fàcil, arrosseguem el problema des de fa anys i els diversos plans aplicats han tingut escassos resultats. Aquesta vegada, però, es parla d’un element nou: l’apoderament de l’atenció primària com a factor de reducció de les demores. De moment s’ha apuntat la possibilitat de fer la programació directa de les visites als especialistes per part del metge de primària. Aquest mecanisme pot suposar un avenç si va associat a la capacitat de marcar el temps d’espera per a la visita. Però no és suficient.

    En el nostre sistema, amb bon criteri, l’atenció primària fa de porta d’entrada principal (que no única) als serveis sanitaris. El metge de família, amb bona formació i bon coneixement de les necessitats de les persones que atén, sap quan cal fer una prova complementària o  quan ha d’intervenir un professional de l’atenció secundària i en quin temps és desitjable que ho faci. Donar-li la capacitat per fixar aquest termini seria un gran pas. Però si només pot posar un nom en una agenda, no solucionarà res.

    El veritable repte al que ens enfrontem a l’hora d’abordar la reducció de les llistes d’espera és aconseguir que el sistema proporcioni els serveis adequats a les necessitats de salut de les persones, que ho faci de la manera més ràpida, efectiva i segura possible i amb el mínim cost. És a dir, discernir quin professional i en quin àmbit (hospitalari, en el CAP o a domicili) és millor fer l’atenció. És clar que les operacions quirúrgiques necessiten un medi hospitalari. Però també ho és que moltes de les actuacions que ara es fan en aquest medi tindrien millors resultats si es duguessin a terme a l’atenció primària.  Consultes que es fan amb serveis especialitzats podrien ser resoltes de manera diferent: sense desplaçament del pacient i mitjançant consultes virtuals. O fins i tot podrien no ser necessàries si els professionals de l’atenció primària tinguessin una major capacitat de resolució.  Amb 30 o més visites al dia, i tenint en compte que en cada visita es plantegen una mitjana de tres motius de consulta, és difícil poder fer un abordatge a fons de certes situacions o processos diagnòstics o terapèutics que requereixen temps, consulta de materials, de guies, i raonament. En aquestes situacions resulta més fàcil fer una derivació a un especialista per tal que resolgui el problema, cosa que no sempre aconsegueix. Pensar que l’atenció primària serà més resolutiva perquè podrà derivar més fàcilment als especialistes, és una fal·làcia. L’atenció primària és més resolutiva quan menys necessita derivar. Això ho han entès pocs polítics i gestors que busquen les solucions quasi bé sempre en la mateixa direcció: augmentar els serveis especialitzats secundaris. Una mostra la tenim en l’evolució dels pressupostos d’aquests últims anys de retallades que han ocasionat una pèrdua de pressupost del 20% per a l’atenció primària, pèrdua molt superior a la dels serveis especialitzats en el seu conjunt.

    El repte de prestar els serveis adequats i al mínim cost possible ens hauria de portar també a trobar per a cada professional el seu valor específic. Un metge especialista pot ser molt útil per fer alguns  diagnòstics o per portar a terme procediments que necessiten tecnologia i expertesa. Tenim les consultes externes dels hospitals plenes de visites de seguiment («segones visites») que aporten poc valor als pacients, i que podrien ser fetes amb menys molèsties per a malalts i familiars i amb una visió integradora en un entorn d’atenció primària. Aquestes visites successives resten disponibilitat per a les primeres visites que és en les que el coneixement especialitzat aporta més valor afegit. Retornar les persones amb processos controlats al seu CAP, deixant la porta oberta a noves consultes si fan falta, seria una manera de millorar les llistes d’espera.

    Cal tenir en compte certa cultura popular que associa bona atenció amb atenció especialitzada, no sempre necessària. Si bé la cultura dominant és la de la medicalització i la de valorar més el coneixement especialitzat que el coneixement holístic, també tenim en el nostre entorn altres tipus de cultures i valors. Sovint, a les consultes d’atenció primària som testimonis de peticions del tipus: «no m’enviï a l’hospital» o «no m’ho pot arreglar vostè?». Les persones van veient els límits i els inconvenients de l’atenció especialitzada. Aquesta cultura també l’hem de posar en valor a l’hora de tenir en compte les expectatives de la ciutadania.

    Una última raó per reforçar l’atenció primària: quanta més confiança té el pacient amb el seu metge o metgessa de capçalera, menys derivacions es produeixen. Reforçar aquesta confiança comporta acabar amb la precarietat i els canvis freqüents de professionals referents, així com incentivar la continuïtat en els llocs de treball i l’atenció pel mateix professional en les diferents necessitats (prevenció, malaltia aguda o crònica, a domicili o a consulta) o etapes vitals.

    La solució a les llistes d’espera no depèn només de l’augment de l’activitat hospitalària. Depèn de quin és el flux de demanda i depèn de la capacitat de resolució de l’atenció primària. Aquesta es pot aconseguir amb major temps d’atenció (és a dir, més hores de professionals), accés lliure i ràpid a proves complementàries i més autoformació en servei.  Tot pla de reducció de les llistes d’espera que no tingui en consideració aquests factors, acabarà tenint pocs resultats.

  • Les dones, les més afectades per trastorns de salut derivats de situacions laborals

    “Abans de pagar els 16 anys d’indemnització et podriràs a l’arxiu”. Això és el que li va dir el cap d’una gestoria de Barcelona a una treballadora que feia 16 anys que estava empleada. El cap d’aquesta empresa volia substituir a la Maria, nom inventat, per una persona que era més avantatjosa per l’empresa. Per fer-ho la van forçar a acceptar un acomiadament sense compensacions. Abans d’això la van anar canviant de funcions i van deixar d’oferir-li suport, esperant que ella marxés. Quan la Maria va demanar una reducció de l’horari, perquè s’havia de fer càrrec de la seva llar, monoparental, i cuidar de la seva mare, el seu cap la va relegar a ordenar l’arxiu històric.

    La Maria té 57 anys, va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu causat per les seves condicions laborals. El seu, és un dels casos que recull la Unitat de Salut Laboral, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    L’any 2015 aquesta unitat va rebre 531 notificacions de malalties relacionades amb el treball, afectant sobretot a dones, un 64% corresponen a treballadores d’uns 44 anys de mitja. En total, l’agència va acumular un 14% més de notificacions que el 2014.

    Segons l’ASPB l’edat, malgrat ser un avantatge pels anys d’experiència i el coneixement adquirit, en moments de crisi es transforma en un vector de vulnerabilitat. “La por a perdre la feina fa que moltes persones acceptin condicions de treball molt dures. En les persones més grans, alguns factors relacionats amb l’entorn familiar i personal i amb el laboral, incrementen la seva vulnerabilitat”, asseguren des de l’entitat. Entre els casos estudiats per l’ASPB diversos responien a una situació similar a la de la Maria: empreses que volien acomiadar a treballadors sense haver de pagar indemnització.

    Una de les persones afectades que va notificar el seu cas al metge deia: “Al llarg d’aquests 32 anys que porto ho he donat tot per aquest centre. He fet molts cursos per reciclar-me, pagant-los jo i fora de l’horari de la feina, he fet de cuinera, de relacions públiques per informar els pares que venien demanant informació i he arribat a casa meva,  a vegades, a les 9 de la nit perquè ella [la directora] no podia fer-ho. He fet de secretària, de telefonista, de senyora de la neteja i ara no sé ben bé que té en contra meva que em trobo i em sento assetjada, menyspreada, amenaçada, insegura, amb por i amb la meva dignitat i estima per terra”.

    L’ASPB rep les notificacions a través dels metges i metgesses dels centres d’atenció primària. Quan un professional mèdic detecta una persona amb una malaltia que podria estar relacionada amb les condicions de treball envia la notificació a la unitat de salut laboral de l’ASPB. I aquesta elabora un informe de recomanacions que fa arribar al responsable de recursos humans de l’empresa.

    Els sectors més afectats

    Al Joan, nom inventat, la seva empresa també el volia acomiadar sense pagar-li indemnització. Tenia 59 anys i treballava com oficial qualificat de màquines offset en una empresa d’arts gràfiques. Portava 36 anys a l’empresa. L’ aïllament, els canvis de lloc de treball i la humiliació li van causar un malestar que finalment va ser diagnosticat pel seu metge com a ansietat generalitzada.

    Segons les dades de l’ASPB el sector que més notificacions d’aquest tipus ha generat a Barcelona és el de serveis i comerç. Entre els homes un 19,7% dels empleats pertany al sector de la indústria i la construcció, i en segon lloc al sector dels professionals de suport (19%). Pel que fa a les dones, el grup més afectat és el de les professionals de suport (22,3%) i en segon lloc el de professionals de la ciència i intel·lectuals (18%).

    Pel que fa l’anàlisi més concret d’aquestes dades, l’ocupació amb més notificacions de malalties causades pel treball en el cas dels homes correspon a peons de transport, descarregadors i similars, en segon lloc a empleats d’agències de viatges, recepcionistes d’hotels i telefonistes i a personal de seguretat privada. Entre les dones els perfils professionals més afectats són els d’assistents administratives i especialitzades, venedores de botigues i magatzems i personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars.

    Més d’un 80 % de les notificacions de 2015 feien referència a persones amb contracte indefinit.

    Els efectes sobre la salut

    Entre les notificacions que recull l’ASPB no hi entren les lesions per accident de treball o les malalties professionals, ja que es recullen en altres informes.

    Les dades de l’Agència mostren però que els trastorns mentals, sobretot de tipus ansiós-depressiu van ser els més notificats. Corresponen a un 73% dels casos en dones i a un 65% dels casos en homes. El personal de serveis i comerç va ser el perfil professional més freqüent entre les persones afectades per trastorns de salut mental.

    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB
    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB

    A aquests trastorns segueixen els problemes musculesquelètics, que van afectar un 21,5% del total dels homes que van notificar alguna malaltia relacionada amb el treball i a un 14,7% de les dones. Molt per sota d’aquestes dues patologies trobem les malalties d’ulls i les malalties del sistema respiratori.  

    Els factors de risc

    Els factors de risc més assenyalats, associats a problemes de salut mental dins de l’àmbit laboral, fan referència a aspectes psicosocials. La manca de suport per part dels superiors va ser l’element més repetit, al voltant de la meitat dels casos estudiats assenyalava aquest risc. A aquests factor li segueix les altes exigències i la manca d’autonomia. Entre les dones destaca un quart indicador, la manca de suport dels companys.

    Després dels riscos psicosocials es situen les causes ergonòmiques, com les postures forçades o la força en el desenvolupament del treball. Per últim els factors higiènics, menys presents però també assenyalats en el cas d’utilització de productes químics o d’ambients sorollosos.

  • Dotze preguntes sobre el virus zika

    La setmana passada el Departament de Salut confirmava el primer cas de microcefàlia a Catalunya en el fetus d’una dona infectada per zika.  A Catalunya hi ha 39 casos d’infecció pel virus zika, dels quals 15 són homes i 24 dones -4 d’elles embarassades-. Analitzem en 12 preguntes què és el virus zika, d’on ve i quins són els territoris més afectats.

    Què és el zika?

    El zika és un exemple de virus que es pot transmetre per vector, forma part del grup Arbovirus i el vector principal de transmissió és l’aedes aegyptis, com es coneix científicament el mosquit que també és vector de transmissió del dengue i el chikunguña. Va ser identificat per primera vegada l’any 1947 als boscos de Zika, a Uganda, però llavors només afectava a ximpanzés. Fins el 2007 hi ha hagut casos puntuals en humans.

    Hi ha hagut epidèmies per zika anteriorment?

    Sí. Al 2007 hi ha una epidèmia a Micronèsia, a l’illa de Yap, amb més de 5.000 casos. Al 2013 hi ha una epidèmia significativa a la polinesia francesa on es registren més de 50.000 casos. L’any passat, a l’abril del 2015 hi ha un primer cas al Brasil que produeix un brot que s’extén fins a 26 països.

    Tots els casos presenten símptomes?

    No. De fet, el 80% dels casos són asimptomàtics. És a dir, 3 de cada 4 persones que es contagien del virus no presenten cap símptoma. En el cas de presentar símptomes aquests són febre alta, dolors musculars i de vegades pot aparèixer una erupció a la pell o una conjuntivitis. Experts com la metgessa especialista de la Vall d’Hebron Diana Pou assenyalen que per tant, la principal alarma no és si una persona presenta símptomes o no, ja que poden ser símptomes associats a una grip per exemple, sinó si la persona ha viatjat a un país endèmic.

    Quines regions tenen transmissió activa del virus?

    La regió més afectada és la de l’Amèrica Central i Sud Amèrica, on hi ha molts països amb transmissió activa del virus. També hi ha, però, alguns territoris d’Oceania i illes del Pacífic, a més de Cabo Verde. Aquí és pot consultar la llista actualitzada.

    Quin és el període de contagi?

    El quadre clínic és curt, d’entre quatre i set dies i passa sol. A més, deixa anticossos de per vida, és a dir, que una persona que ja ha passat el zika no pot tornar a contagiar-se d’aquest virus. Una persona amb zika pot ser contagiosa si li pica un mosquit transmissor des del dia que comença a presentar símptomes fins al dia set des de l’inici de la infecció.

    Quines són les afectacions?

    En la majoria de casos no deixa afectacions però hi ha dues excepcions: en dones embarassades, quan el fetus pot arribar a desenvolupar malformacions com la microcefàlia, i alguns casos d’afectacions neurològiques, com el síndrome de Guillain-Barre.

    Hi ha una correlació entre la microcefàlia i el virus zika?

    Les sospites van començar al Brasil quan el nombre de nadons que presentaven microcefàlia va augmentar considerablement a mesura que el virus guanyava presència al país. Tot i que aparentment no hi havia cap relació es va fer una relació temps-espai sobre l’augment de casos de microcefàlia i l’expansió del virus. Fins fa unes setmanes la relació, però, no estava provada. La confirmació sobre la relació va ser confirmada el mes d’abril passat per l’OMS i el Centre pel Control i la Prevenció de Malalties als Estats Units (CDC per les seves sigles en anglès). Segons informava CDC científics del centre concloïen, després d’una revisió acurada de l’evidència existent, que el virus zika és una causa de microcefàlia i d’altres defectes cerebrals greus. Al Brasil hi ha més d’un miler de casos de microcefàlia associats al zika.

    Com es pot saber si tens el zika i per quines vies pot transmetre’s?

    L’única manera de saber-ho és mirant els anticossos. Les vies de transmissió són a través del vector, per via sexual, transfusió sanguínia i per transmissió del fetus. Per ara no està provat que la llet materna sigui una possible via de transmissió. El que se sap de moment és que en el cas de transmissió sexual de moment només està provat el risc de transmissió d’un home infectat cap a la seva parella sexual. També se sap que el virus pot estar més temps al semen que a la sang però no se sap quina és la durada.

    Quines són les recomanacions de prevenció?

    Actualment no existeix cap vacuna per tant l’única eina per combatre el virus és la prevenció. Les principals recomanacions són evitar els viatges a zones endèmiques, especialment si es tracta d’una dona embarassada, sigui quin sigui el trimestre en el que es trobi de l’embaràs. Si, per contra, es tracta d’una dona que viu en una àrea amb transmissió de virus zika ha de seguir estrictament mesures per evitar picades de mosquit, mitjançant l’ús de roba adequada i repelent. També des de diverses autoritats sanitàries es recomana fer-se anàlisi de sang després d’haver viatjat a una zona de risc.

    El mosquit tigre és transmissor del zika?

    Sí. Tot i que segons el secretari de Salut Pública Antoni Guix «no és un bon portador» pot ser un vector transmissor. Fa uns dies Irene Corbellà, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), alertava en una xerrada organitzada per l’Associació d’Empreses de Control de Plagues de Catalunya (ADEPAP): «Si no vigilem el mosquit tigre ens pot passar de tenir casos autòctons. Sabem que és un vector eficient de transmissió del dengue i el chikunguña». En aquest sentit, Corbella va explicar que la prevenció passa per reduir la densitat d’aquest tipus de mosquit i que les mesures preventives i el tractament amb plaguicides formen part del treball conjunt amb els ajuntament, que són les administracions que tenen competència en el control de mosquits.

    Hi ha possibilitats de tenir l’aedes aegypti a Catalunya?

    Tomàs Montalvo, responsable del programa de vigilància i control de mosquits a Barcelona, avisava fa uns dies que si l’espècie entra a Catalunya generarà molts problemes. «S’està detectant a Turquia i pot ser que d’aquí poc el tinguem a Grècia també», deia. En aquest sentit apuntava també la incertesa sobre què passarà o quina serà la situació després dels Jocs Olímpics al Brasil.

    Amb quines dificultats es troben les autoritats de vigilància?

    Algunes dificultats assenyalades pels serveis epidemiològics són que el pacient sovint va tard al centre sanitari o actuar en propietats privades. En aquest sentit el passat divendres Antoni Guix assegurava que bona part de la prevenció està en mans dels veïns i les veïnes perquè controlin la presència de mosquits a casa i evitin, per exemple, tenir aigua estancada.

  • Els conflictes d’interès

    El tema dels conflictes d’interès relacionats amb la sanitat en general i en particular amb els metges especialistes i els investigadors en el camp biomèdic, dóna molt de si. La pressió industrial d’una banda i  la medicina privada amb ànim de lucre d’una altra, i àdhuc qüestions relacionades amb lideratges científics i obtenció de beques, faciliten que metges i investigadors escombrin cap a casa seva en lloc de tenir com a primer objectiu el benefici del pacient. A l’autopromoció cal afegir la publicitat de les empreses i institucions dedicades a la medicina, tant privada com pública, que tenen els seus propis canals de difusió en els que es presenten com les de màxima eficiència i les més innovadores en tecnologia.

    No fa pas ni un parell de dècades, ens hauria escandalitzat llegir a la premsa o sentir a la ràdio afirmacions com algunes que he recollit en les darreres setmanes en diversos mitjans de comunicació: un oftalmòleg declarant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs “són una part important del nostre cervell” (sic); un dentista afirma categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara en una entrevista que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món mundial. Repeteixo, fa uns quants anys aquest tipus de presències als mitjans ens hagués avergonyit, però en els temps que corren semblen haver-se convertit en moneda corrent.

    La qüestió dels conflictes d’interès pot ser abordada des de diversos angles però n’hi ha tres que em semblen especialment rellevants: el conflicte d’interès directe del professional a la cerca de pacients, l’industrial que cerca la promoció de les vendes i el periodístic a la cerca de finançament pel seu mitjà de comunicació.

    Els conflictes d’interès del professional resulten tan obvis que quasi no es mereixen un comentari. El raonament és simple: primer es magnifica el problema i a continuació el metge o l’investigador s’autoproclama el millor expert en la qüestió. Després només cal esperar que la clientela truqui a la porta. El codi deontològic del Consell de Col.legis de Metges de Catalunya (2005), resa clarament en el seu article 117 que “El metge no ha de fomentar enganyoses esperances ni tampoc promourà falses necessitats relacionades amb la salut. També s’haurà d’abstenir d’emprar mitjans i/o missatges publicitaris que menystinguin la dignitat de la professió o tinguin afany de lucre”.  Tanmateix, no em consta que la comissió deontològica del COMB hagi pres mai mesures contra la creixent publicitat amb afany de lucre dels metges. M’agradaria que el zel deontològic mostrat pel COMB contra els metges antivacunes es manifestés també contra la publicitat enganyosa i la promoció personal.

    Des del punt de vista industrial, la promoció de la innovació i, en general, la de processos eventualment tractables amb nous enginys o fàrmacs és un camp adobat pels conflictes d’interès. En aquest cas, la benevolència és encara més manifesta perquè sembla ja normal que innovació i negoci vagin de la mà a costa, sovint, d’incrementar la medicalització social i les oportunitats de iatrogènia. A més, l’aliança entre metges, societats científiques i indústria és una de les fonts més generoses de conflictes d’interès. Sovint, massa sovint malauradament, resulta molt difícil separar el que és innovació beneficiosa pels malalts de la que resulta únicament beneficiosa pel cirurgià, pel metge que prescriu o per la indústria que hi ha al darrere pagant honoraris o en espècies.

    Des del punt de vista periodístic, hem assistit darrerament a un fenomen desconegut fa poc més d’una dècada quan, en general, els suplements de salut de la majoria de diaris es centraven en la divulgació científica seriosa i a l’educació sanitària. El mateix podríem dir dels mitjans audiovisuals. La davallada de la publicitat convencional ha portat als rotatius, a la ràdio i a la televisió, a un creixent interès per captar altres fonts de finançament i aquí les oportunitats que ofereix el sector sanitari privat han estat una presa especialment cobejada. Un exemple: per 3.000-5000€, en funció del mitjà, de si l’interessat vol pàgina sencera o mitja pàgina, amb foto o sense foto, un “expert” pot autopublicitar-se en una entrevista pactada sense cap tipus de recança en un rotatiu d’alt impacte. En molts casos haurà rebut prèviament la trucada telefònica d’una amable senyoreta que haurà lloat el seu curriculum vitae i l’haurà convençut d’invertir en una iniciativa periodística d’allò més seriosa que li reportarà més clients. O bé, el periodista es fa eco d’un avenç suposadament decisiu que ha arribat de la mà de l’expert que toqui, i ho farà sense contrastar la notícia amb altres opinions científiques, de manera que la divulgació esdevé recepta.

    Els conflictes d’interès planegen avui sobre molts àmbits de la medicina i cal que el ciutadà n’estigui advertit i informat sobre les dubtoses promocions personals i els interessos existents darrere les suposades innovacions farmacològiques o tecnològiques.