Just Deploy It!

Blog

  • Llistes d’espera a la Sanitat Pública, privades a l’alça!

    El dia 4 d’Abril, el govern presentava el Pla Integral de millora de la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla està pressupostat en uns 96 milions d’euros, amb la intenció de rebaixar el 50% tant el temps d’espera de la primera visita a l’especialista, amb uns 13’6 milions d’euros, com en la realització de proves diagnòstiques amb uns 8’4 milions, i a més contempla la disminució en un 10% de les llistes d’espera de les intervencions quirúrgiques, amb 74 milions d’euros.

    El conseller ha deixat molt clar que aquest Pla està condicionat a l’aprovació dels pressupostos, un clar avís als altres grups parlamentaris, i en concret a la CUP-CC.

    Però el que ha posat de manifest aquest Pla de millora, no és tant que es farà amb aquest pressupost, ja s’ha dit que l’activitat addicional suposaria un increment de 20.000 intervencions quirúrgiques, 30.000  proves diagnòstiques, per tal de rebaixar de 71 dies d’espera de mitjana a 35, i 300.000 visites a consultes externes amb l’especialista rebaixar-les de 163 dies de mitjana a 82.

    Tampoc el com es farà no posa res de manifest, ja que les mesures per gestionar les llargues llistes d’espera semblen de ciència ficció. S’ha parlat de desviar el pressupost destinat a les consultes externes, uns 34 milions, cap a l’atenció primària per tal que s’hi faci programació directa. La meva pregunta és: com des de la desviació, i no des de l’increment de pressupost, es pot augmentar l’activitat sanitària i les hores dels professionals que caldrien per atendre-la. I més surrealista encara, també s’ha parlat d’una gestió proactiva de la llista d’espera, oferint un document al pacient sobre la seva situació d’espera i abans d’acabar el temps de referència oferir-los alternatives, de la mateixa utilitat que incrementar la transparència, publicant les llistes d’espera, que només servirà per saber quant de temps t’has d’esperar.

    El que sí ha posat de manifest aquest Pla Integral de millora, i del que s’ha parlat poc per no dir gens, són les xifres desorbitades que existeixen avui en les llistes d’espera, i és que  656.924 pacients estan esperant per ser visitats per primer cop amb un especialista a consultes externes, amb una mitjana de temps d’espera de 163 dies, això vol dir uns 5 mesos i mig d’espera.

    Donant detalls de la situació hi ha 86.605 pacients esperant ser visitats per Traumatologia, 80.065 per Oftalmologia, 30.565 per Cirurgia General i 17.704 per Cardiologia. Aproximadament el 50% d’aquests pacients superen ja els temps màxim de garantia d’espera.

    És important recordar que quan una persona està a l’espera d’una primera visita per algun especialista, està en la primeríssima fase de resolució del seu problema de salut, en la que encara no sap què té, diagnòstic, ni què li hauran de fer, proves complementàries de diagnòstic. Per tant, dir que de mitjana les persones en llistes d’espera per una primera consulta és de 5 mesos i mig, quan inicia aquest procés sembla simplement una bajanada. Si a això li sumem que hi ha 117.235 pacients en espera d’algun tipus de prova diagnòstica amb una mitjana de 71 dies d’espera, uns 2 mesos i mig més, ens posem que ja en fases prèvies ens estem esperant al voltant de vuit mesos de mitjana. 

    Recordem que hi ha 24.273 malalts esperant una Ressonància Magnètica, 12.219 una Colonoscòpia, 10.555 una Ecocardiografia i 7253 una Endoscòpia. I un 24’4% dels malalts de mitjana ja han sobrepassat el temps d’espera garantit.

    Aquestes situacions de temps d’espera tan llargues suposen una gran angoixa als malalts i familiars, angoixa que pot empènyer a buscar solucions en mans privades, fins i tot arribant a demanar crèdits bancaris, o acceptant derivacions a la privada o centres que no són de referència com la Isabel.

    Podem afirmar doncs que les desinversions en el pressupost destinat a Sanitat han fet estralls a les llistes d’espera sanitàries, encara que l’anterior conseller, el sr. Boi Ruiz afirmés una i una altra vegada que el reajustament pressupostari, d’un 15% menys del pressupost en quatre anys,  únicament havia repercutit negativament sobre les condicions salarials i laborals dels professionals sanitaris.

    A més, aquesta repercussió negativa per la manca de pressupost que ha patit la Sanitat Pública  contrasta amb la millora considerable del pressupost, corresponent a l’increment d’activitat, en el sector sanitari privat.

    Segons les lleis de pressupostos, mentre la xarxa pública ha patit una retallada considerable entre el 2010 i el 2014, la xarxa d’hospitals privats que formen part del SISCAT han vist millorar les seves inversions. Entre les derivacions, les reordenacions sanitàries i les aliances estratègiques els centres públics han vist retallada la seva inversió fins el 72,9%, mentre els centres privats l’han incrementat en un 120%.

    A més , segons les xifres preliminars de la Memòria de les entitats d’assegurança lliure del 2014, el nombre de catalans amb una assegurança mèdica privada tornarà a batre un rècord i superarà els 2 milions de persones.

    Molts col·lectius en defensa de la Sanitat Pública i alguns partits polítics ja havíem alertat el que podríem anomenar privatització implícita o encoberta de la Sanitat, pla que consisteix bàsicament en enfortir econòmicament el sector privat, a través d’un pla de retallades salvatges del sector públic en plena crisi econòmica.

    El nou conseller té el repte de fer polítiques continuistes en matèria de Sanitat, descapitalitzant la pública i enfortint el sector privat, o apostar definitivament pel sector públic dotant-ho dels recursos que necessita la població per cobrir definitivament les seves necessitats de Salut. Amb el seu Pla Integral de millora de la gestió de les llistes d’espera té una oportunitat de demostrar de quina corda va.

  • El Barnaclínic no tancarà però una comissió revisarà el seu model

    “No està damunt de la taula tancar el Barnaclínic, sinó revisar el model”, ha dit aquest dimarts Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona, segons recull l’agencia Europa Press.

    Campistol ha anunciat, juntament amb Antoni Castells, el director mèdic del Clínic durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020, que han creat, per encàrrec de la conselleria de Salut, una comissió amb professionals interns i externs per revisar el model de Barnaclínic, l’ala privada de l’hospital. Campistol també ha explicat, segons recull Europa Press, que en aquesta comissió hi participarà la direcció de Barnaclínic i que s’estudiarà també, si traslladar o no el centre.

    El director del Clínic ha assegurat que és bo que existeixi aquesta clínica privada perquè amb els diners que recapten gràcies al lloguer d’espais poden comprar tecnologia i esponsoritzar estades formatives a l’exterior. “És bo i positiu, encara que hi ha algun element que grinyola”, ha dit. Segons Europa Press Barnaclínic factura 14 milions d’euros i un 50% d’aquests retornen al centre públic en concepte de lloguers, quiròfans i proves complementàries.

    El model de Barnaclínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic –que forma part de la xarxa d’atenció pública (SISCAT)– i integrada en part dins el seu espai físic, ha aixecat polèmica des que el 2006 va posar en marxa la seva activitat hospitalària. Fa unes setmanes fonts consultades per aquest diari asseguraven que el Clínic estava estudiant la possibilitat de replantejar la forma jurídica de la clínica privada. L’any passat el Parlament va instar al Servei Català de la Salut a investigar l’activitat de Barnaclínic a proposta d’una resolució presentada per la llavors diputada de Ciutadans Carme Pérez.

    Assumir l’activitat del Sagrat Cor          

    A més d’anunciar la revisió del model de Barnaclínic Campistol ha parlat també aquest matí sobre la possibilitat d’assumir l’activitat que es fa a la Clínica Sagrat Cor. Campistol ha dit que estan “molt apretats” i que per tant és molt difícil, si no impossible, assumir l’activitat que fa ara el Sagrat Cor.

    La Clínica Sagrat Cor és un dels tres centres privats amb afany de lucre que el conseller Toni Comín va prometre que trauria de la xarxa pública. De moment però no ha dit què passarà amb els pacients de la xarxa pública que són derivats a aquest centre.

    Els altres dos centres, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, ja han quedat fora de la xarxa pública, tot i que seguiran assumint pacients fins a la finalització dels contractes amb el CatSalut.

  • Les infermeres especialitzades en atenció primària no poden exercir per falta de places

    Quatre promocions d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària, més de 80 professionals acreditades amb aquesta especialització a Catalunya, 800 a tot l’estat espanyol. Però la categoria professional d’infermera d’atenció primària encara no està regulada a Catalunya. Això provoca que les infermeres, una vegada obtenen el certificat d’especialització no trobin treball en la categoria pertinent, així ho denuncien des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    “Les infermeres especialitzades en família i comunitat estan al carrer, no s’adeqüen les places a nivell laboral a la formació que s’ofereix”, explica Alba Brugués, la presidenta de la AIFiCC i tutora de les estudiants d’infermeria. Aquesta queixa és la que van manifestar, tutors i alumnes, la setmana passada durant la IV Jornada d’Infermeres especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària.

    El 2005 es va aprovar el Reial Decret que regula les especialitats infermeres. Des d’aquell moment la Infermeria Familiar i Comunitària va ser reconeguda com a especialitat. El 2011 es va iniciar la formació a Catalunya per aquesta especialitat. Aquesta rama educativa i professional la poden triar els alumnes un cop han passat el IIR, l’examen que realitzen els estudiants un cop finalitzats els estudis generals i que els permet triar l’especialitat. Després les infermeres faran dos anys d’especialització i un cop acabin obtindran una acreditació.

    Més enllà de la formació però, a Catalunya l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) no està reconeguda, encara, com una categoria professional, i per tant això fa que la majoria d’estudiants que surten de la facultat amb el títol sota el braç no puguin incorporar-se al lloc de treball més adequat. En l’actualitat les infermeres dels Centres d’Atenció Primària (CAP) són professionals sense especialització o professionals provinents d’altres especialitzacions.

    “Si volem un model basat en la competència, volem que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes”, explica Brugués. Que totes les professionals que treballen als CAP siguin especialistes, s’aconsegueix a través d’aquesta especialització o a través de la via competencial excepcional. Aquest darrer mètode és al que opten les infermeres que ja porten temps treballant en aquest sector i que no tenen acreditació, aquesta mesura els permet presentar-se a un examen per poder optar també a la titulació.

    Alba Brugués, presidenta de l'AIFiCC / SANDRA LÁZARO
    Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO

    Lorena Villa, especialista en IFiC i vocal dels residents de l’AIFiCC apunta també que això genera un dèficit pel país. “Estem gastant uns recursos en formació que no repercuteixen en la salut de les persones a l’hora d’incorporar aquestes professionals”, senyala. I afegeix que l’objectiu de tot plegat no és prendre el lloc de treball a les infermeres que fa anys que treballen al sector, sinó generar model, a través de l’especialització i la categorització professional. “No venim a fer fora a totes aquestes infermeres que no tenen l’acreditació però si la competència”, remarca Villa.

    Aquesta situació, alerta aquesta jove infermera provoca que moltes estudiants, un cop tenen el títol, marxin a treballar a una altra comunitat autònoma on aquesta especialitat ja està reconeguda.

    Brugués és conscient que crear aquest model no es pot fer d’un dia per l’altre però assegura que és necessari que el lloc de treball “l’ocupi la persona més adequada per aquell lloc, perquè la ciutadania pugui rebre el millor producte possible de sanitat”.

    Un altre fet que encara dificulta més la incorporació laboral d’aquestes infermeres al lloc adequat, és el trasllat d’infermeres des de l’hospital als centres d’atenció primària. “És un contra sentit, tenim infermeres formades i per temes laborals hi ha unes infermeres que no tenen expertesa en primària que se’n van a la primària”, manifesta Brugués.

    “A un cardiòleg el portaries a treballar a l’atenció primària? Una infermera que tota la vida ha estat a una UCI, per temes laborals pot anar a la primària, no té sentit això quan tens infermeres especialitzades en aquest sector”, afegeix.

    Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l'AIFiCC / SANDRA LÁZARO
    Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO

    La infermera Familiar i Comunitària

    “El model d’atenció primària és infermer per excel·lència. Perquè engloba temes com la prevenció en salut, l’atenció domiciliària, el seguiment de la patologia crònica, el desenvolupament del nen sa, etc”, reivindica Brugés per posar de manifest la importància d’aquesta especialitat.

    Per això pensa que el fet de què aquestes professionals estiguin formades en aquesta especialitat pot provocar una millor resolució dels problemes i per tant qui en surt beneficiat, segons Burgés, és la ciutadania.

    “Prescrivim salut, donem eines perquè el ciutadà sàpiga cuidar de la seva salut”, apunta per altra banda la Lorena Villa. Brugés també creu que és essencial la figura d’aquesta professional precisament per oferir educació sanitària als pacients enfocada a l’autocura.

  • Recomanacions i codis

    La setmana passada es va presentar a Espanya el 4t Codi Europeu contra el Càncer gairebé sense repercussió mediàtica. És comprensible: ni el codi és nou (l’OMS el va elaborar el 2014) ni aporta grans novetats respecte a la versió anterior, que data de 2003. No obstant això, el fet que fins a la meitat dels casos de càncer puguin prevenir-se és un missatge de salut important, a més de rellevant per a tothom: individus, personal sanitari, Governs i societat en el seu conjunt. A la Unió Europea, el cost individual i social del càncer és enorme, però també ho és el benefici de la prevenció. No passa res perquè els consells contra el càncer no siguin mai una gran notícia; aspiren, més aviat, a anar calant en la població com la pluja fina. Per això, de tant en tant, convé no només actualitzar-los sinó reconsiderar també com s’interioritzen individual i col·lectivament.

    Des que es va crear el 1987 el programa Europa Contra el Càncer, les 10 recomanacions inicials s’han ampliat a 12 i reformulat en les successives versions de 1994, 2003 i 2014. En aquestes tres dècades, les mesures preventives han calat en la població, a alhora que ha millorat el diagnòstic i el tractament del càncer. El paradoxal és que la incidència i la mortalitat segueixen augmentant: el 2000 hi va haver 1.892.000 nous casos i 1.156.000 morts per càncer a Europa, mentre que el 2012 van ser 2.640.000 nous casos i 1.280.000 morts. Però les coses haguessin estat pitjors sense aquest programa. Pensem, sense anar més lluny, en l’actitud davant el tabac. Quan es va difondre el primer decàleg, el tabac ja hi era, en el primer lloc de la llista. El consell de no fumar, deixar de fer-ho com més aviat millor i no fumar en presència d’altres, segueix sent el primer, però ara s’expressa d’una manera més contundent. Aquesta fermesa no és gratuïta, ja que el tabac és amb diferència la principal causa de càncer, a més d’altres malalties.

    En el seu conjunt, les 12 formes de reduir el risc de càncer estan formulades amb claredat i prou argumentades. Els consells de fer exercici diàriament (introduït en 2003), mantenir un pes saludable, limitar al màxim el consum d’alcohol i l’exposició al sol segueixen sent pilars fonamentals en aquest codi. També ho són les recomanacions dietètiques, que en l’última versió del codi van més enllà de menjar gran quantitat de fruites i hortalisses i reduir el consum de greixos animals; ara es recomana també limitar el consum d’aliments hipercalòrics i amb molta sal, a més de la carn vermella, i evitar la processada. La guia actual se centra també en alguns programes de vacunació i cribratge del càncer, així com en consells específics per a les dones. Tot això, d’acord amb les troballes científiques de l’última dècada.

    El rellevant d’aquestes recomanacions és que són mesures que cada ciutadà pot prendre per reduir el seu risc individual de patir un càncer i, alhora, millorar la salut pública. Tot i que la formulació d’algun consell podria matisar-se o millorar-se, el codi és sens dubte un bon instrument. Fins i tot la seva definició com a codi, és a dir, com un conjunt de normes, sembla encertada, per més que això signifiqui entendre, en certa manera, les recomanacions com obligacions. Però si realment defensem el dret a la salut, cal acceptar també el deure individual de complir certes normes per responsabilitat social. Perquè, com bé saben els epidemiòlegs, la salut no és només un bé privat, sinó també cosa de tots. Això sí, perquè tots puguem complir aquest codi, els governants tenen l’obligació de crear les condicions més favorables.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Iatrogènia moderna

    Una dona de 76 anys en perfecte estat de salut acudeix al seu metge de capçalera per molèsties abdominals vagues i aquest li demana un escàner en el qual s’aprecia una tumoració de 15 mil·límetres al centre del pàncrees, probablement sense cap relació amb les seves molèsties. Per aquest motiu la pacient és remesa a l’especialista que sol·licita una endoscòpia amb biòpsia de la lesió. Aquesta resulta ser un tumor benigne d’estirp endocrinològica. Se li determina en sang diverses substàncies hormonals que són normals. El cas de la pacient és discutit en un comitè multidisciplinari d’un hospital públic, al qual hi assisteixen una dotzena i mitja d’especialistes que decideixen en base a criteris més que qüestionables que ha d’operar-se. S’opera mitjançant tècnica laparoscòpica, també qüestionable. En l’operació es lesiona el conducte del pàncrees i apareix una fugida externa de mig litre de líquid pancreàtic al dia. Però com que la malalta «ha d’anar bé» és donada d’alta només per reingressar dies més tard amb una greu infecció i amb la mateixa fugida de líquid pancreàtic. De moment porta gairebé dos mesos a l’hospital per una nimietat, ha estat visitada i/o tractada per més de 60 metges diferents, ha rebut més de 100 dosis d’antibiòtics, quatre escàners i una endoscòpia.

    Els metges anomenem iatrogènia al dany infligit a un pacient en el curs d’exploracions, tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques duts a terme amb intenció de curar-lo de les seves dolències. Al llarg de la història de la medicina les causes i la gravetat de la iatrogènia han anat variant però les seves conseqüències segueixen sent greus. No en va, Hipòcrates ja va advertir fa més de dos mil anys que la primera missió del metge és no empitjorar les coses i va dictar el seu famós primum non nocere que, encara que repetit per generacions de metges en les seves cerimònies de graduació, no sembla haver calat prou profund en la pràctica mèdica. El 1999, l’Institute of Medicine advertia en un celebrat article titulat To Err is Human, que als Estats Units podrien donar-se fins a 100.000 morts anuals per danys infligits als pacients. Per altres estudiosos del tema una aplicació més estricta dels criteris de iatrogènia portaria a una estimació de entre 200.000 i 400.000 morts a les que va poder haver contribuït l’actuació mèdica, amb la qual cosa, els errors de maneig dels pacients hospitalitzats representaria la tercera causa de mort més freqüent als Estats units després de les malalties del cor i el càncer.

    Avui disposem de coneixements i mitjans més que suficients per prevenir eficaçment la iatrogènia però, desafortunadament, poques institucions han decidit identificar i controlar aquest tipus de danys; avui podem parlar sense embuts d’una modernització de la iatrogènia. Ara s’innova en tot i, naturalment, la iatrogènia no ha quedat enrere.

    La iatrogènia moderna es caracteritza per diverses circumstàncies que la fan particularment perillosa. En primer lloc, avui assistim a una proliferació de proves innecessàries que sovint ocasionen problemes bé per si mateixes (perforació de l’intestí en una colonoscòpia, hemorràgies després d’una biòpsia, angoixa i ansietat per falses alarmes) o bé perquè condueixen a noves exploracions o intervencions agressives. En segon lloc, l’atenció mèdica en el sector públic ha diluït completament la responsabilitat del metge i moltes decisions sobre el futur dels pacients es prenen en comitès multitudinaris que, amb l’excusa que aporten un major coneixement del procés en qüestió, adopten decisions anònimes en base a dinàmiques de grup que sovint tenen poc a veure amb l’interès del pacient. En tercer lloc, la innovació de les tècniques quirúrgiques suposa avui un terreny de terres movedisses en què el pacient mai sap realment quina és l’experiència de l’equip que operarà en aquesta intervenció en particular i amb aquesta tècnica específica. Té massa possibilitats que el cirurgià estigui encara en l’anomenada «corba d’aprenentatge», eufemisme que tradueix la nostra indiferència cap a les complicacions que es donen quan estem aprenent. En quart lloc, pot ser que caigui en mans d’un equip que va a tractar-lo a fi d’incrementar la seva experiència i la seva casuística tot i que el tractament, o més concretament, la intervenció quirúrgica pot no ser estrictament innecessària. Raons d’ordre acadèmic o de promoció pròpia són freqüents en els centres públics. En el sector privat això pot relacionar-se amb els emoluments que percebrà el metge.

    Més enllà de l’honestedat del metge o de la (in)conveniència de prendre decisions col·legiades en temes en què li pot anar la vida a un pacient, les institucions sanitàries han de posar els mitjans perquè el tipus d’accidents com el sofert per la pacient que ha motivat aquesta columna, no succeeixin i, per descomptat, no es repeteixin.

  • La salut en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, què s’ha aconseguit i què no

    Els dies sis, set i vuit de setembre de l’any 2000, 189 caps d’estat i de govern d’arreu del món es reunien a la seu de Nacions Unides de Nova York per parlar dels reptes als quals s’enfrontava la població mundial. D’aquella reunió en va sortir el compris de millorar el món abans de 2015, concretat amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. La Declaració del Mil·lenni buscava aconseguir un món sense pobresa, amb accés universal a l’educació i a la salut, un món més igual i un entorn més sostenible, on es respectin els drets humans.

    De tots els objectius, tres estaven estrictament lligats amb el món de la salut. Ara, més de cinc anys després, la majoria d’aquests objectius encara no s’han complert. MedicusMundi, juntament amb altres entitats, com Médicos del Mundo o FarmaMundi, han elaborat l’informe “Slalud y desarrollo, qué se ha conseguido” on avaluen el què s’ha aconseguit i el que queda per fer. Segons aquest document de les sis metes fixades en salut –emmarcades dins dels tres grans objectius- només se n’ha complert una, la de reduir la propagació del VIH al món.

    1.Reduir la mortalitat infantil entre els menors de cinc anys

    Al 1990 morien 90 nens menors de cinc anys per cada 1.000 infants nascuts. L’objectiu fixat en la Declaració del Mil·lenni era aconseguir una reducció que arribes a les 33 morts per cada 1.000 nascuts. El 2014 la xifra seguia a 43, amb la qual cosa no s’havia aconseguit allò que estava fixat.

    2. Millorar la salut materna

    Una altra de les prioritats en salut pels 189 països representats pels seus caps d’estat i govern en la reunió del 2000 era reduir la taxa de mortalitat materna, de 380 per cada 100.000 a 127 per cada 100.000. Però el 2013 seguien morint 210 mares per cada 100.000.

    Pel que fa a la salut materna s’engloben també altres objectius, i cap d’ells s’ha aconseguit. Per una banda es pretenia augmentar al 100% el nombre de parts qualificats, però el 2014 aquesta xifra encara es trobava al 71%, també es pretenia augmentar les cures prenatals, que s’han quedat a una cobertura del 52%.

    La xifra que en lloc de millorar ha empitojorat és la que fa referència als embarassos adolescents. El 1990 se’n produïen 59 per cada 1.000 joves, al 2015, lluny de reduir-los, aquesta xifra se situava a 61 embarassos per cada 1.000 noies.

    Per últim, es pretenia donar sortida a la necessitat de l’anticoncepció assitiada. El 2015 aquesta cobertura era només del 64%, mentre que l’objectiu se situava al 100%.

    3. Combatre el VIH/Sida, Malària i altres malalties

    Un dels objectius fixats era el de reduir la propagació del VIH i la Sida, una meta que en part s’ha complert, ni que no s’ha aconseguit eradicar el virus.

    Tampoc s’ha aconseguit donar cobertura universal a totes les persones afectades de VIH o Sida. El 2014 només un 30% de les persones afectades tenia accés al tractament.

    Per què no s’han complert els objectius?

    Carlos Mediano és el responsable d’estudis i investigacions de la Federació d’Associacions de Medicus Mundi Espanya, i un dels experts que ha participat en l’estudi. Per ell hi ha dues raons que expliquen aquesta falta de compliment. “Al compromís polític no li ha seguit un compromís econòmic, i per tant no s’ha traduït en recursos”, explica. Per altra banda assenyala també que els recursos que s’han invertit no s’han utilitzat de forma adequada. “Els recursos destinats a cooperació per la salut han augmentat però en lloc de buscar sinergies s’han creat competències”, explica. Això es deu, diu, a què moltes de les entitats que executen aquests recursos són publico-privades i per tant competeixen entre elles. D’aquesta forma algunes entitats engeguen projectes per solucionar problemes pels quals altres organitzacions ja hi estan treballant d’una forma diferent.

    Mediano també creu que es té una visió molt petita sobre la salut del món, ja que en aquests objectius no es tracta un tema, molt fonamental per ell, que és el de les malalties cròniques. “Ens focalitzem en una malaltia, com la malària per exemple, en lloc d’intentar enfortir els sistemes públics de salut dels països”, reivindica aquest expert.

    Amb tot, Mediano creu que per combatre els problemes de salut que amenacen a moltes societats és imprescindible no només actuar sobre els problemes que es generen en la salut sinó sobre aquells determinants que han provocat el problema. “En temes de salut materna s’ha d’entendre que hi ha dones que no poden fer segons quines coses sense el consentiment dels homes per un tema de desigualtat”, explica com exemple.

    També recorda que un dels problemes més grans al món és la pobresa. “Els rics tenen accés a la salut, els pobres no. El que més determina la salut d’una persona no és el sistema sanitari és la pobresa”, reivindica. I recorda també que hi ha altres factors, com les desigualtats o l’accés a l’aigua que també determinen la salut de les persones.

    L’objectiu del 0,7% del PIB per cooperació

    En la reunió de l’any 2000 els països també es van comprometre a fer un esforç més gran per intentar destinar almenys un 0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament. Però gairebé cap país ho ha complert, i Espanya lluny del 0,7% destina avui només un 0,17% del PIB a aquesta partida.

    L’any 2009 Espanya va arribar al 0,46%, però aquesta ajuda va caure molt ràpid per la crisi econòmica, arribant el 2012 al 0,16% i el 2014 al 0,14%. “L’any 2012 per cada euro que l’estat espanyol dedicava a la cooperació al desenvolupament, s’haurien destinat quatre euros a la Església, cinc al Ministeri de Defensa i 14 al rescat de la banca”, senyala l’informe.

    De tots els diners que Espanya va destinar a la cooperació entre el 2000 i el 2013, només 2.911 milions d’euros van ser per fer front a temes relacionats amb la salut, el que representa un 7,6% del total de recursos destinats a cooperació al desenvolupament.

    A més de no arribar al 0,7% fixat, Mediano explica que alguns països el que han fet ha sigut ajudar amb diners a altres països però amb la condició que quan hagin de comprar, per exemple, material sanitari per un centre concret, el comprin a empreses d’aquell país –el donant-, amb la qual cosa aquells diners retornen al país d’origen. “Està demostrat que Àfrica té pèrdues econòmiques amb la seva relació global”, declara aquest expert.

    També afegeix que la cooperació al desenvolupament ha canviat molt durant aquests últims anys i que seria molt important que hi hagués una aliança global. “Es necessita una reflexió mundial de com aconseguir que el dret a la salut sigui per totes les persones, en lloc de què cadascú faci el que vulgui”, manifesta.

  • Complementarietat sense enfrontament entre medicines

    Hem vist amb sorpresa com la Universitat de Barcelona abandonava l’homeopatia, amb molta tradició a Europa, i abraçava la medicina tradicional xinesa. Clausurava el màster d’homeopatia argumentant que la disciplina no gaudia de la suficient evidència científica i simultàniament anunciava un acord milionari amb la Universitat de Beijing per convertir-se en la seu europea de la medicina tradicional xinesa, una medicina igualment complementaria i alternativa. Informava que acollirà el seu màster amb professors xinesos i que crearà un servei assistencial privat en una planta de l’Hospital de la Maternitat-Clínic.

    Una comissió del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) també s’apressava a desacreditar els cursos d’homeopatia sense consultar les seccions col·legials relacionades amb el tema. L’embolic es completava recordant que moltes empreses públiques concertades, algunes propietat de membres de la junta del COMB, oferien també serveis privats de medicina alternativa i complementària.

    Aquests fets fan suposar que la junta del COMB considera que la medicina complementària i alternativa és bona per ser venuda als ciutadans però no per fer docència i recerca. Com si la docència i la recerca no influïssin sobre la qualitat assistencial. No és nou que la Universitat de Barcelona s’allunyi de la realitat assistencial. Sobta més que ho faci el COMB. No els preocupa que es practiqui una medicina sense la deguda formació?

    Una quarta part de la població del nostre país utilitza medicines complementàries i alternatives. Aquest consum és creixent, especialment en les classes socials més benestants. Molts metges la practiquen i estudis europeus assenyalen que més de la meitat dels professionals recomanen teràpies d’aquests àmbits. S’expandeix perquè la medicina convencional està deixant d’ajudar a les persones a suportar les dificultats de la vida. La seva orientació biotecnològica, el treball en equip multidisciplinari i la cerca de l’eficiència en la gestió han arraconat els aspectes de relació personal entre metge i pacient. Avui responem de forma medicalitzada a moltes circumstàncies vitals que acaben sent catalogades com a malalties. Per exemple, tractem amb antidepressius els trastorns adaptatius a problemes familiars o laborals, malgrat que l’evidència científica ens demostra que en aquests casos els fàrmacs no són superiors al placebo. La medicina complementària i alternativa no fa res més que aportar solucions diferents aquests mateixos problemes.

    És cert que l’evidència científica de moltes pràctiques de la medicina complementària i alternativa és limitada. Però aquestes disciplines han entès que per sobreviure han de demostrar l’eficàcia de les seves intervencions. Actualment hi ha molts estudis en marxa, amb resultats esperançadors, especialment pel que fa l’acupuntura. En entorns hospitalaris europeus i dels Estats Units està emergint l’anomenada Medicina Integrativa que combina la medicina convencional amb la complementaria i alternativa, obtenint resultats prometedors per a certes malalties, sense incrementar els efectes adversos de les intervencions.

    Considero que la junta del COMB, com institució que vetlla per la qualitat i la seguretat de l’atenció mèdica a la ciutadania, hauria de buscar la complementarietat i no l’enfrontament entre la medicina convencional i la complementària i alternativa. En lloc de desacreditar cursos, hauria de promoure que s’avancés en l’obtenció d’evidència científica sobre l’eficàcia de la medicina complementaria i alternativa, perquè es regulés la seva pràctica i perquè es fes una formació de màxima qualitat i rigor als metges que la practiquen, comptant sempre amb les seves seccions col·legials.

  • “La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista»

    “Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, assegurava de forma contundent Dolors Forés en una informació prèvia d’El Diari de la Sanitat. Forés és la presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i fa anys que reivindica aquesta especialitat. Està convençuda que la primària, amb ajuda dels serveis socials i de tots els professionals qui treballen, podrà empoderar al pacient per fer-lo més coneixedor de la seva salut. Analitzem amb aquesta experta la presència del sector dins del sistema sanitari català, l’evolució de la primària als darrers anys i la relació, tan important per aquest nivell assistencial, entre pacients i professionals.

    Està infravalorada la medicina familiar i comunitària?

    Cap metge et podrà dir que no, però no em vull posar ploramiques. Però una mica sí. Un indicador, d’exemple. Quants dels primers 100 MIRs agafen medicina de família? En aquest sentit, entre els joves metges, està infravalorada. En totes les universitats de Barcelona potser només hi ha un o dos professors titulars que siguin metges de família i que ensenyin medicina de família, això vol dir que des del punt de vista acadèmic també està infravalorada. Socialment està ben valorada per la població però hi ha aquesta manera de referir-se a la primària fent diferència entre “primària i especialitzada”. I és una manera errònia, perquè nosaltres som tant especialistes com els altres.

    De fet, sempre reivindiques la medicina familiar i comunitària com una especialitat, per què no se l’ha considera així?

    Probablement perquè el nom d’especialista té una tradició històrica que està referida al que els anglesos en diuen especialitats secundàries. Fa tants anys que diem: “has vist l’especialista?”. Hi ha una tradició lingüística difícil de trencar. La manera de parlar fa que se segueixi perpetuen la idea de què no és una especialitat. El llenguatge crea el pensament.  Per altra banda, l’alt nivell de tecnologia que tenen la resta d’especialistes que estan als hospitals fa que la gent els idolatri. Ara hi ha especialistes per tot. Aquesta especialització ens porta a pensar que aquesta gent que és especialista en sap més.

    Un altre factor és que gent molt important en aquest país, com els futbolistes, no van al metge de capçalera. Mai surt la notícia que diu: ‘Messi ha anat a veure el seu metge de capçalera’. Més aviat: ‘Messi va al súper especialista’. I es tendeix a pensar que si es va a l’especialista és millor, cosa que és mentida la majoria de vegades.

    Aquesta percepció és la que fa que tot i que un 40% de les places del MIR siguin per medicina familiar, pocs joves les vulguin?

    S’està revertint la tendència. Però, degut al criteri, i a la famosa nota de tall de les universitats, a la medicina només entra gent amb notes gairebé inassequibles per la majoria de gent. Són persones que ja tenen un biaix de selecció, gent molt estudiosa i orientada a l’excel·lència i al top ten. A més es troben amb unes facultats molt orientades a l’especialització, a la publicació, etc. Si sumes tot això és difícil que escullin aquesta especialitat. Realment s’hauria de fer un esforç, on haurien d’intervenir societat civil, partits polítics, universitats, escoles i organitzacions professionals de sanitaris, per posar la medicina familiar al centre del sistema sanitari.

    Com podem explicar a la gent que desconeix aquest sector per què és tan important la medicina familiar i comunitària?

    És on estaran atesos la majoria de pacients, on seran ateses la majoria de malalties, seran ateses les malalties en les fases més incipients, potser no en algun moment que necessitin algun tractament hospitalari, però després tornaran a ser ateses per la primària en les seves fases més cròniques i rehabilitadores.

    Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO
    Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO

    L’atenció primària mira més enllà de la malaltia, deies que no veu malalties sinó persones, és aquest el seu principal valor? Quina és la rellevància de la relació professional i pacient en aquest nivell assistencial?

    L’atenció primària està orientada a la persona en el context de salut familiar, més que a la malaltia, per tant, des del punt de vista de fases de la malaltia ens importa molt, no només la prevenció, sinó també la promoció per la salut. I ens importa el diagnòstic i el tractament però també la rehabilitació i la reinserció social. M’agrada molt la figura d’acompanyament, la que contextualitza al pacient dins del sistema sanitari. Els anglesos tenen l’advocacy, la idea de pactar, conduir el pacient. El metge recomana o li diu què faria o què no.

    Abans dèiem als pacients: ‘si no deixa de fumar no el vull veure més’. Ara això ja no serveix. Li hem de preguntar al pacient si creu que pot deixar de fumar. Potser et diu que s’està divorciant i està preocupat per temes econòmics, el tabac no li fa cap bé, però potser aquell no era el millor dia per deixar de fumar. En això es basa aquesta relació.

    Són els anglesos un exemple d’aquesta forma d’exercir la medicina?

    Els anglesos són una mica els grans mestres d’això. Vaig estar fa uns anys a Anglaterra, els despatxos dels metges estaven absolutament personalitzats, cadascú tenia la taula com volia i on volia. I les taules amb forma de L, per tant sense aquesta separació entre professional i pacient. I pacten constantment. Com a metge he de fer un mapa, veure els antecedents familiars i personals i explicar-t’ho i dir-te què et puc donar i quins efectes tindrà.

    Es té prou temps per escoltar als pacients?

    Molts companys voldrien que et digues que no, perquè moltes visites duren molt pocs minuts. El cert és que altres països tenen més temps. Però per altra banda em dono compte que molts companys coneixen molt millor els seus pacients del que caldria esperar. Els metges, per la seva preparació i per la seva manera de pensar, a vegades necessiten menys temps del que podríem creure. Tot i així, no podem deixar de reivindicar el temps. La pregunta és: necessitem més temps? Si, però us coneixem més bé del que sembla.

    Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO
    Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO

    Hem vist com l’atenció primària ha estat la més castigada dins del sector durant el procés de retallades aquests darrers anys. Per què, tot i l’evidència que un sistema basat en la primària pot obtenir més bons resultats, ha sigut així?

    No crec que hi hagi hagut una mal intenció premeditada, el cert és que hi ha hagut unes retallades globals. Però l’hospital, perquè té una tecnologia molt alta, molt cara i té un gran nombre de professionals que a més de fer assistència fan també recerca, és un forat negre que atrau els diners. Aquest ha sigut el problema. L’hospital xupa els diners d’una manera terrible. S’hauria de, per un costat, veure realment els diners que es necessiten per aquests hospitals. És possible que en alguns llocs hi hagi excés d’hospitals. No entenc que s’obrin hospitals en un lloc i en canvi tanquin plantes d’altres hospitals. I per altre costat, hauríem de redimensionar les plantilles, és a dir, saber quina és la plantilla assistencial i quina és la que fa recerca, o el percentatge de temps.

    Parlant d’hospitals i recursos per hospitals, tenim un sistema massa hospitalocèntric?

    Tenim encara un sistema massa centrat en l’hospital, quan es van començar a planificar tots aquests hospitals la primària encara no s’havia desenvolupat tant. La primària té 30 anys, és a dir, fa 30 anys era molt incipient i el model encara estava  centrat en els hospitals. I ara, 30 anys després, ens trobem que tenim una xarxa hospitalària molt gran i una primària desenvolupada que pot assumir moltes coses que es fan als hospitals. Hem de redefinir tot el model. Fa uns anys a Suècia vaig veure un hospital que s’havia reconvertit en hospital d’aguts o de crònics i en centre d’estudis perquè la primària havia absorbit moltes coses. També hem de pensar que hi ha una sèrie de malalties que fa 30 anys era impensable que es poguessin tractar a casa.

    I un altre factor: la sensació d’immediatesa. Som una societat que no tenim paciència, si em fa molt mal un braç vull saber el què tinc. L’hospital, per la seva pròpia definició, i les urgències, no es pot permetre enviar a casa algú sense fer un diagnòstic acurat. Per això l’hospital oferta moltes proves, així hem arribat a aquesta cultura: ‘No m’han trobat res, però m’han fet una radiografia i una anàlisi i ja dormiré més tranquil’.

    Enllaçant amb això, es parla de què tenim un sistema molt medicalitzat i una població molt medicalitzada. Es potencia l’autocura, l’autoconeixement?

    Això passa també per potenciar la figura del metge de família i la infermera de família. Hem d’empoderar als pacients. Està bé que sapiguem geografia i història però potser també hem de començar a saber coses sobre salut. Els professionals d’atenció primària podem jugar un paper en això.

    Quins són els beneficis de potenciar la primària més enllà de la salut, és a dir, si parlem de la gestió sanitària?

    Hi ha molts estudis que demostren que la primària és més eficient i efectiva que la secundària perquè necessita menys estudis complementaris complexos per arribar al diagnòstic. Si volem mantenir una cartera de serveis, és a dir, una oferta de serveis per la nostra població, haurem de mirar molt com gastem els diners. Una radiografia de més a una persona, no només són uns diners llençats a les escombraries, sinó que a més és una radiació en aquella persona que no li beneficia. I a la població li hem d’anar explicant també que els diners estan en una bossa limitada. Imagino que els governs i les societats són com les famílies, tenim una bossa de diners. Si comprem un cotxe aquell any potser no podrem anar de vacances. Però amb la idea que no ho pagava ningú hi havia la sensació que la sanitat era il·limitada.

    Dolors Forés durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Dolors Forés durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Un 80% d’allò que afecta la salut es troba fora del sistema sanitari. Com pot ajudar la primària a combatre o treballar els determinants socials que afecten la nostra salut?

    L’atenció primària pot fer el que pot. A vegades li donem massa importància als professionals. Poc pot fer un equip de salut per evitar que la gent fumi si resulta que als transports i als actes públics hi ha anuncis de tabac. El que si és cert és que els equips de primària, juntament amb treballadors socials, poden ajudar a empoderar als pacients que depenen d’ells i això pot ser un gra de sorra molt important. L’equip de salut, juntament amb els serveis socials i l’escola poden ajudar a millorar el nivell de salut.

    La primària explica les causes dels problemes en salut des d’aquesta perspectiva dels determinants socials? Busca la causa de fons a diferència de l’especialitzada?

    Un exemple. Un cas clínic d’un senyor a qui el porten a urgències perquè havia perdut el coneixement. El diagnòstic de sortida de l’hospital serà: ‘home, de tants anys, alcohòlic crònic que perd el coneixement i es fa una contusió cerebral’. Si això ho fa un metge de família el diagnòstic serà: ‘Home, de tants anys, que viu sol, que consumeix alcohol i que arran d’això ha caigut i s’ha donat un cop de cap’. En el tractament l’hospital posarà: ‘curar la ferida i visitar al psiquiatre’. El metge de primària dirà: ‘buscar un indret d’acollida, donar-li suport, deshabituar-lo de l’alcohol’. En definitiva, buscar l’arrel del problema, perquè potser el problema d’aquest senyor no és ni tan sols l’alcohol, potser és la solitud.

  • La Medicalització (II)

    Què és la medicalitzacio?

    És la forma en què la medicina s’ha expandit en els darrers anys i ara inclou molts problemes que abans no eren considerats com a entitats mèdiques. Marquez i Meneu diuen: procés pel qual problemes que formaven part d’altres camps com l’educació, l’economia, la llei, la religió, etc han estat redefinits com a problemes mèdics, com ara: les fases normals del procés reproductiu (menstruació, embaràs, part, menopausa), l’envelliment, la infelicitat (tristesa, soledat, problemes socials, l’atur, el dol, etc).

    De fet el concepte  medicalització de la vida i la seva crítica va començar amb el treball d’Ivan Illich, Nemesis Mèdica als anys 70, després la medicalització s’ha anat imposant solapadament fins ara fa pocs anys que ha començat de nou una denúncia i alarma sobre aquest fet, sobretot, jo diria, degut a la preocupació per la sostenibilitat econòmica del sistema sanitari actual i no tant per la salut de les persones.

    Si analitzem per què es medicalitza cada vegada més la nostra societat trobarem un primer factor que es l’error de definició de salut i de malaltia. Si considerem la salut com absència de malaltia i complert estat de benestar físic, mental i social, com deia l’OMS, podem medicalitzar tota la vida.

    La definició de l’OMS (utòpica) no ens serveix. La definició de salut del 10e Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà de 1976, també utòpica, ens serveix molt més per entendre la salut com una altra cosa que diferent de l’oposat a malaltia i entendre-la com a responsabilitat personal i no dels professionals sanitaris. A Perpinyà dèiem: “salut és una manera de viure, que és raonablement autònoma, solidaria i joiosa” (amb capacitat de fruir). Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna limitació i tenir molta salut (i al revés també).

    De fet avui ja sabem que els estils i condicions de vida, la qualitat del  medi, el  nivell de renda, d’educació i la biologia humana són tan importants o més per determinar el grau de salut que el sistema sanitari té.

    També en Vicente Ortun ens recorda que “ha estat el creixement econòmic i la millora de la nutrició el factor amb major força explicativa de l’espectacular caiguda secular de la mortalitat” i segueix: “la mesura reina en salut pública –el sanejament del subministrament d’aigua mitjançant filtrat i cloració, així com la disposició segura de les aigües residuals- explica la meitat de la reducció total de la mortalitat en les ciutats de EEUU a principis del segle XX”.

    De fet els serveis sanitaris tenen prestacions molt efectives en relació a la curació de malalties o atenció i qualitat de vida de les cròniques: des de l’aparició de les sulfamides i antibiòtics als anys 1940-50, amb el tractament de la tuberculosi, pneumònies, tifoides, i altres infeccions, que han salvat moltes vides; els tractaments quirúrgics de l’ apendicitis aguda i de la fractura del coll del fèmur, que també salven vides; el tractament precoç d’alguns càncers, el tractament amb insulina dels pacients diabètics o el tractament de la insuficiència renal, entre d’altres.

    L’error és considerar que la salut és cosa de metges, de tecnologia o de serveis sanitaris, quan aquests en realitat es dediquen fonamentalment a la malaltia. Si la salut es una vida amb autonomia, solidaritat i joia (o inclús amb benestar) els seus principals determinants estan fora del sistema sanitari. És mes, segons alguns autors com més gasta una societat en assistència sanitària, major és la probabilitat que els seus habitants es considerin malalts. El mateix que ens deia fa anys Illich i Huxley. De fet, la definició o el concepte de malaltia (com el de salut) és ambigu, és fruit d’una construcció social variable en cada temps i cultura. La definició d’un procés com a malaltia es pot fer des de fora (el professional) o des de dins (l’autopercepció). L’externa, si no es fa sota una important evidència científica i amb una gran precaució i component ètic, pot portar a la “medicalització” de processos o problemes que no són malalties. Però l’autopercepció imperant desgraciadament avui, interioritza els valors i discursos socials interessats de la primera visió (professional o indústria) i pot caure fàcilment també en la medicalització. Ho podem veure clarament en algunes formes d’“apoderament” de grups de pacients que s’apropien de la visió medicalitzada per aconseguir recursos pels seus problemes.

    L’augment de la tecnologia incrementa també la sensibilitat de la detecció de patologies o factors de risc (o predisposicions genètiques recentment) reduint els llindars de “tractaments”, augmentant la incidència del que considerem malaltia. L’ambigüitat del terme malaltia ve d’un equilibri inestable entre agressió i lluita per reparar l’homeòstasi (recuperar el màxim d’autonomia) o la “normalitat”, encara que el mateix terme de normalitat és també ambigu, ja que és un punt de referència situat en la mitjana estadística d’un grup ètnic o social, amb uns marges de variabilitat més o menys convencionals, i a més, transitoris, sotmesos a les variacions del grup.

  • “El menyspreu cap a la regla acaba sent un menyspreu cap a les dones”

    “El menyspreu cap a la regla acaba sent un menyspreu cap a les dones”, assegura la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. “Les nenes viuen el tema de la regla com una càrrega, una cosa pesada, pensem que s’ha de treballar per canviar-ho, i l’escola pot ser un lloc”, assegura Maria Àngels Coma, infermera de salut pública de l’Ajuntament de Granollers.

    El tema de la menstruació va saltar els mitjans i a les xarxes socials fa uns dies quan la CUP de Manresa va presentar una moció on posava en dubte els tallers que fan a les escoles empreses fabricants de compreses i tampons. Per què segueix alarmant tant el tema de la menstruació? Què coneixen i que no les joves sobre aquest tema? Quins mètodes de recollida de sagnat existeixen?

    Els CAP, centres d’informació

    “Avui en dia hi ha molts tabús sobre el tema dels genitals, és deficient la informació que donen les famílies o les escoles als alumnes”, explica Gemma Falguera, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores. Són precisament aquestes professionals les encarregades de dur a terme el projecte “Tardes joves” que es desenvolupa en diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya. Es tracta d’un servei per joves, totalment confidencial, al qual poden accedir-hi sense demanar hora per preguntar o comentar temes relacionats amb la sexualitat. En moltes consultes, explica Falguera, s’apropen joves preguntant coses relacionades amb la menstruació.

    “Ens fan consultes molt bàsiques com: quan dura la menstruació o sobre la quantitat de regla, no coneixen la seva fisiologia”, alerta aquesta professional, fet que manifesta la falta d’informació que tenen aquestes joves. “En altres consultes parlem de com se senten, del dolor, de la freqüència, etc, les joves desconeixen la seva fisiologia, tot el tema dels genitals”, explica.

    El tabú de la menstruació

    «Si al segle XXI parlar de la menstruació suposa ser trending topic i generar aquest enrenou vol dir que n’hem de parlar més», assegura la doctora Carrera. Pensa a més que no es parla d’aquests temes perquè sovint es dóna per fet que ja estan assumits, quan, tal com s’ha vist, no és així. “És un tema d’acceptació, el cicle menstrual és normal, no hem de pretendre que el cicle no existeix o que no és bo, la regla és normal”, assegura. El fet que de què segueixi havent-hi aquesta mena de secretisme al voltant d’aquestes qüestions opina que es deu a què la dona segueix estant infravalorada a la societat, això genera, creu, que s’acabi pensant que les coses que només afecten a elles no s’han de poder parlar.

    Aquesta professional reivindica també la importància de què les dones coneguin la seva fisiologia i el seu cos. “Conèixer vol dir fer-se respectar. Combatre la violència de gènere passa per l’empoderament de la dona, i conèixer-se n’és una forma”, assegura.

    Mètodes de recollida de sagnat

    Un dels temes que més controvèrsia va generar després de l’anunci de la CUP va ser el que feia referència a parlar i proposar mètodes alternatius de recollida de sagnat, la copa menstrual va ser un d’aquests mètodes que més controvèrsia va generar. S’han donat diversos debats entorn a l’efectivitat, comoditat, cura del medi ambient i seguretat sanitària dels mètodes existents, però n’hi ha cap que sigui contraproduent?

    “Riscos generals no n’hi ha, només en cas de què un tampó estigui a dins més de 24 hores. Poden donar-se problemes individuals, com al·lèrgies, que obliguen a canviar de mètode”, assegura la doctora Carreras.

    En la moció de la CUP, el partit proposava crear una sèrie de tallers als instituts, on es parlés amb les adolescents sobre la menstruació i on es presentes els diferents mètodes. Des de fa uns anys l’Ajuntament de Granollers organitza  precisament aquest tipus de tallers sobre temàtiques afectivo-sexuals. És a segon d’ESO on als tallers, que fa la Maria Àngels Coma, es parla sobre el tema de la menstruació amb les nenes i els nens per separat.

    En aquestes sessions als instituts Coma presenta a les joves diversos mètodes: les compreses ecològiques, els tampons i la copa menstrual. “El 100% de les noies no coneixen la copa, ningú m’ha dit mai: ‘ja sé que és’”. Les tres expertes consultades per elaborar aquesta informació asseguren que el fet que no s’utilitzi tant la copa es deu a que es tracta d’un mètode més nou i per tant més desconegut. “Fa més anys que s’utilitzen compreses i tampons, però cada cop hi ha més adeptes a la copa menstrual. El que és important és que les sessions de formació a les escoles les faci personal sanitari i no empreses, perquè això genera un biaix, cal explicar els mètodes amb objectivitat perquè les joves puguin triar lliurement”, assegura la llevadora.

    Coma s’ha donat compte que acaben utilitzant allò que els sembla més fàcil i sovint el que la mare els hi recomana. “Col·locar-se la copa els hi resulta incòmode, perquè no han explorat el seu cos, no el coneixen i no saben com fer-ho”, explica. Amb tot la doctora pensa que la copa és un dels mètodes que més permet conèixer el cos, perquè s’ha d’introduir i cal saber com funcionen els teus músculs, la vagina, per tant, requereix coneixement. “La copa possibilita un autoconeixement del cos de la dona que valorem molt positivament”, assegura aquesta professional.