Just Deploy It!

Blog

  • El Consorci Sanitari de Terrassa estudia assumir més activitat sense augmentar els treballadors

    No és l’únic consorci sanitari de Catalunya que acumula deutes, però si un dels consorcis on els seus treballadors han carregat amb aquest problema. El Consorci Sanitari de Terrassa (CST) acumula un deute històric d’uns 35 milions d’euros. Aquest darrer any, el 2015, va tornar a tancar amb un dèficit de 5 milions. Segons el Comitè de treballadors del centre el CST ha iniciat les negociacions amb el Departament de Salut per establir un pla de reequilibri econòmic, i tot apunta a que els treballadors hauran de seguir corresponsabilitzant-se com fins ara d’aquest deute.

    Segons Xavier Lleonart,  vicesecretari general de Metges de Catalunya i president del comitè d’empresa del CST, l’objectiu del consorci per recuperar part del dèficit és augmentar l’activitat assistencial, el que suposaria ingressar 2,3 milions d’euros. “Això es faria eixugant llistes d’espera i absorbint l’activitat que ara fan centres privats”, explica Lleonart. Una mesura que no es veurà compensada amb la millora de les condicions de treball o amb un increment del personal, ja que la direcció ha anunciat als treballadors, tal com explica Lleonart, que 3,5 milions d’aquest dèficit es recuperaran aplicant un pla de reorganització de la plantilla, que consisteix en revisar les jornades laborals i els horaris i no substituint els treballadors que optin per abandonar de forma voluntària el seu lloc. Per últim, el CST demanarà una aportació extra a Salut de 3,2 milions d’euros.

    El Consorci Sanitari de Terrassa  és una empresa pública gestionada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa i la Fundació Sant Llàtzer. El consorci controla l’Hospital de Terrassa, una unitat hospitalària penitenciària, set centres d’atenció primària (CAP) i diversos centres de salut mental i d’atenció sociosanitària del Vallès Occidental. Aquest diari ha demanat al CST la seva valoració sobre el pla de reequilibri, i des del departament de comunicació han confirmat que s’està elaborant un Pla d’empresa juntament amb el CatSalut, però que no en faran valoracions fins que no estigui tancat.

    Cinc anys disminuint les despeses de personal

    No és la primera vegada que el reequilibri per intentar quadrar els números del Consorci passa per una retallada de les condicions laborals. Segons un document elaborat pel comitè d’empresa a partir de les auditories del centre, en cinc anys els treballadors han cedit a l’empresa 36,8 milions d’euros, que es deriven d’una retallada del 5% del sou, de la supressió d’una paga extra l’any 2012 que encara no han recuperat i de la reducció de complements variables i altres conceptes.

    Segons aquest document, entre el 2010 i el 2014 la retallada pressupostària que va aplicar el CatlSalut al Consorci (49.363.589 d’euros) ha estat assumida en un 86,4% pels treballadors (42.906.699 d’euros). L’any 2013 el percentatge de retallada assumit pels treballadors va ser del 100,3%, és a dir, mentre la retallada del CatSalut aplicada al CST va ser de 14.158.693 d’euros, el centre va aplicar una retallada de 14.206.467 als treballadors.

    “La gerència ens diu que si no seguim fent esforços en aquest sentit la Generalitat intervindrà el centre, doncs que vinguin, perquè molt pitjor no podem estar”, reflexiona Lleonart.

    “La situació econòmica que pateix el CST es deu a dues raons, per una banda a l’infrafinançament, el CatSalut ens té escanyats, i per altra degut a què la gestió interna del centre ha estat ineficient”, explica Lleonart. És per això que el comitè d’empresa pensa que l’esforç realitzat pels treballadors ja ha compensat la situació i que ara és moment d’exigir responsabilitats i “prendre decisions respecte a la gestió” que els ha portat a aquesta situació.

    Amb tot, els treballadors han recollit les auditories de diversos centres i consorcis sanitaris catalans per demostrar que no és l’únic centre que es troba en aquesta situació. El Consorci Sanitari del Maresme va tancar l’exercici de 2014 amb un deute acumulat de més de 10 milions d’euros,  la Corporació Sanitària Parc Taulí va tancar el mateix any amb pèrdues històriques superiors als 24 milions d’euros o per exemple el Consorci Parc Salut Mar el 2014 va tenir tancar amb dèficit acumulat de gairebé 60 milions d’euros, segons les dades dels treballadors.

    Exemples de mala gestió, el laboratori CatLab

    El 2007 el Consell de Govern del Consorci va aprovar la creació de la societat Centre d’Analítiques de Terrassa, el CatLab, formada pel CST i la Mútua de Terrassa, de titularitat privada amb afany de lucre. L’objectiu d’aquest laboratori d’analítiques era, explica Lleonart, donar sortida a la demanda que anés més enllà dels centres del Consorci. “Resulta que vuit anys després el centre segueix fent les analítiques de l’hospital, de la Mútua i poques més”, es queixa aquest professional. A més, segons explica aquest treballador el centre es va externalitzar en un edifici al poble de Viladecavalls, en un edifici de la Mutua de Terrassa.

    Tot i que el CST va assegurar als treballadors que seria una entitat majoritàriament pública, el 50% del CatLab pertany al CST i l’altre 50% a Mútua de Terrassa. En un informe publicat el 2013, la Sindicatura de Comptes assegura que el CST estipula el CatLab com a mitjà propi quan en veritat la meitat està participat per una entitat que no pertany al sector públic. Per això la Sindicatura va concloure que el CST incomplia l’article la Llei de contractes del sector públic, ja que els estatuts del CatLab no diuen que aquesta entitat sigui un mitjà propi del CST. Per tant, els serveis que el CST encomana al CatLab haurien de sotmeteres als corresponents procediments de contractació, segons la Sindicatura. Tot i que l’informe és de 2013 Lleonart assegura que el CST segueix considerant el laboratori com a mitjà propi i que per tat no s’estan seguint les recomenacions de la Sindicatura.

  • Menys metges i millors llocs de treball

    La setmana passada dedicava aquesta columna a comentar l’excés de graduats en Medicina que es presentaran en els propers anys a l’examen MIR. Assenyalava que de seguir el ritme d’increment de candidats que s’ha donat en anys recents podríem reeditar les tristes circumstàncies de l’atur mèdic i la precarietat laboral que ja experimentem fa un parell de dècades i que fa uns anys ha tornat a repuntar.

    Paradoxalment, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, ​​presentava recentment un informe alarmant, denunciant una propera penúria de metges donades les nombroses jubilacions que es preveuen en els propers anys. De veritat, no ho entenc.

    Espanya està entre els països del món amb més metges per 1.000 habitants. I Catalunya no és cap excepció. D’acord amb les estadístiques de l’INE de Maig 2015, Catalunya tindria l’ordre de 39.000 metges col·legiats en actiu i una ràtio de 5,25 metges / 1.000 habitants, una mica per sobre de la ràtio mitjana espanyola de 5,1 / 1.000 que, dit sigui de passada, s’ha duplicat en els últims 20 anys. Llavors, per què tanta alarma? La jubilació gradual de 8.000 facultatius que exerceixen a Catalunya al llarg dels propers deu anys no hauria de ser motiu d’alarma. La reposició està més que assegurada amb les promocions de prop de 1.000 graduats que produeix Catalunya anualment en les seves set facultats de Medicina (de fet dotze, si considerem les diverses unitats docents de la UB i la UAB). Un luxe inexplicable.

    La previsió de jubilacions a llarg termini que tant preocupa al COMB, s’hauria de veure com una oportunitat per racionalitzar el nostre sistema sanitari, almenys en allò que fa a la sanitat pública. Mirem les ràtios de metges per cada 1.000 habitants en països del nostre entorn, tant amb sanitat pública com mutual: França 3,2; Irlanda 2,7; Itàlia 3,8; Noruega 4,3; Regne Unit 2,8; Alemanya 3,9; totes elles molt per sota de la ràtio catalana. Llavors?

    Ignoro els motius que puguin tenir els col·legis de metges catalans per donar la veu d’alarma. Pretenen aplanar el camí a la creació de més facultats (privades) de Medicina? Volen créixer econòmicament amb més col·legiats que sustentin les seves finances? Volen augmentar el seu ja voluminós aparell? Em sembla irresponsable proposar un augment del nombre de graduats en un entorn destrossat per les retallades i amb una gran reforma pendent que hauria de passar per una major concentració de recursos i una millora de les condicions laborals.

    Un dels primers gestos de la Junta del COMB nascuda de les últimes eleccions, va ser convidar a l’Associació Nacional de Catalunya a què exposés en els seus locals del passeig de la Bonanova les seves idees sobre el futur de la sanitat catalana al país d’Alícia. Ignoro si en els seus plans està també el poblar el país de mai més amb un munt de metges que per força seguiran pluriocupats i tan mal pagats com en l’actualitat. A més, l’advertència que fa el propi COMB que es necessitaran més metges estrangers perquè cada vegada es col·legien menys graduats catalans ratlla la xenofòbia. La raó que només un terç de col·legiats a Catalunya durant 2015 foren autòctons no té res a veure amb el fet que es necessitin més metges amb vuit cognoms catalans sinó amb la realitat pura i dura que cada vegada menys catalans de l’elit de l’ensenyament secundari (especialment els homes) volen cursar medicina, la qual cosa ofereix més oportunitats a estudiants foranes amb bon expedient. El nostre sistema imita cada vegada més el de la Roma clàssica, en què l’ofici de metge era considerat de segona i va ser lliurat als immigrants grecs.

    El panorama que els espera als futurs metges destinats a engrossir la voluminosa nòmina de col·legiats, sinó s’emprèn una reforma a fons del sistema, no és especialment afalagador: la majoria seran dones amb excel·lents notes de selectivitat que, acabada l’especialitat, treballaran a temps parcial mal pagades per aportar un segon (mal) sou a la seva llar. Tindran problemes per conciliar la vida familiar amb la laboral i probablement tindran menys de dos fills de mitjana. Més metges? No, gràcies.

  • Prat assegura que Marina Geli va ordenar contractacions d’Innova com a «favors polítics»

    El principal acusat d’Innova -el cas de corrupció a la sanitat catalana que acumula prop d’un centenar d’imputats-, l’ex director de l’ICS Josep Prat, va declarar davant de la Guàrdia Civil el passat 10 de març que els contractes de l’empresa pública Innova amb Carles Manté i Jorge Batesteza eren «favors polítics» ordenats per la llavors consellera de Sanitat, la socialista Marina Geli (avui diputada de Junts pel Sí). Segons avançava aquest dijous el diari El País, la Generalitat hauria inflat contractes per beneficiar els dos alts càrrecs sanitaris. Segons detalla la informació publicada, Prat va declarar que a començaments del 2007 va rebre «instruccions» de Geli i del llavors alcalde de Reus Lluís Miquel Pérez, investigat també en el macrocas, «perquè és donés una retribució» a l’exdirector del CatSalut Carles Manté i a l’exgerent d’Infraestructures també del CatSalut Jorge Batesteza.

    «No era necessari contractar Manté, va ser una decisió política», va declarar Prat. Tampoc no ho era contractar a Batesteza però es va fer. Segons declaracions de Prat que recull El País, «això va passar en diverses reunions en les quals se li ordena a Manté que ha de ser contractat a Innova amb uns emoulments equivalents als que cobrava com a director del CatSalut, més la part de Seguretat Social». Com que Prat va exigir que aquestes contractacions no suposessin una pèrdua econòmica per l’empresa que dirigia, Innova, el mecanisme per fer les contractacions era el següent: s’ampliava el contracte entre el CatSalut i l’Hospital Sant Joan de Reus -centre gestionat per l’empresa municipal Innova- i l’hospital desviava els diners a Innova, que acabaven pagant Manté.

    Tal com va publicar Catalunya Plural, una interlocutòria feta pública al desembre indica que entre 2007 i 2011 i com a únic soci de CCM Estratègies i Salut, Carles Manté va facturar per diferents serveis 839.540 euros a Innova. La facturació a Innova és la que investiga precisament la peça principal del cas -n’hi ha 14- i per tant segueix sota secret de sumari. Per la seva banda l’arquitecte Jorge Batesteza va ser contractat per Innova pocs dies després de deixar el càrrec al CatSalut. L’empresa municipal l’hauria fitxat a través d’un contracte subscrit pel també imputat Josep Prat, que llavors n’era el gerent, per realitzar funcions d’assessorament tècnic en la construcció del nou hospital, funcions per les quals va cobrar 9.000 euros mensuals. El total facturat a Innova en relació als tres contractes que l’arquitecte va signar entre el 2007 i el 2010 ascendeix a 387.000 euros (més IVA).

    Josep Prat, que rebia un sou de 265.000 € anuals de l’Ajuntament de Reus, està acusat per delictes d’estafa, malversació, blanqueig i falsejament documental entre altres. Durant la presidència de l’Institut Català de la Salut, Prat també va ser director d’Innova, adjunt a la presidència amb caràcter executiu de SAGESSA, director general de Serveis de l’Ajuntament de Reus,  membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i dirigia també l’empresa d’hospitals privats més important d’Espanya: USP Hospitales.

  • Cessen a un cap mèdic després de denunciar que les retallades han acabat amb l’excel·lència d’un hospital públic

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «Les condicions en què treballem són tercermundistes», reconeix a eldiario.es doctor José Abelairas, que ha dirigit durant dotze anys la unitat d’Oftalmologia Infantil de l’Hospital de La Paz (Madrid). Al gener va transmetre en un document aquesta queixa al ministre de Sanitat, Alfonso Alonso.

    «He enviat a la Gerència durant aquest any més de deu escrits passats per registre avisant de la situació i de que l’Hospital de La Paz no té capacitat ni mitjans per tractar els cinc centres de referència nacional que vam aconseguir a l’any 2008», explicava en aquest document.

    La secció d’Oftalmologia Pediàtrica de la Paz atén pacients procedents de tot Espanya. L’any 2008 els membres de la unitat, entre ells Abelairas, van impulsar el servei i després d’un procés de sis mesos van aconseguir que el Ministeri de Sanitat acredités a cinc de les seves especialitats com a centres de referència nacional, una qualificació que s’anomena CSUR (Centres , Serveis i Unitats de Referència en el Sistema Nacional de Salut).

    Porta 17 mesos enviant queixes a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid i als seus superiors perquè quedi constància per escrit de les seves denúncies. En aquesta documentació, a la qual ha tingut accés eldiario.es, assegura que hi ha escassetat de recursos personals i materials en la unitat que ha dirigit fins fa unes setmanes.

    Assegura que la unitat de la qual ha estat responsable més d’una dècada «no compleix el requisit (per ser centre de referència) de disposició d’infermeria quirúrgica especialitzada». Així mateix denuncia retards en subministrar tractaments, escassetat de material i falta de quiròfans adaptats per a nadons prematurs a l’Hospital Infantil.

    Segons apunten des del departament de comunicació de la Paz, Abelairas va ser cessat com a cap de la unitat fa un mes per «les importants deficiències en qüestions de gestió i organització de la secció». Ell assenyala que ningú li ha comunicat això i creu que les queixes que ha anat transmetent tenen relació amb la destitució.

    Més pacients i la mateixa plantilla

    Des de 2008, segons Abelairas -que presideix la Societat Espanyola d’Oftalmologia Pediátrica- va augmentar la càrrega de treball, ja que després de la decisió de nomenar-los centre de referència atenen nens procedents d’altres regions amb patologies greus, però no es va incrementar la plantilla. Segons les seves estimacions, entre el 40% i el 50% dels nens que reben diàriament són enviats per altres comunitats autònomes.

    El departament de comunicació de l’hospital desmenteix aquestes acusacions, asseguren que la secció d’Oftalmologia Infantil «compta amb els professionals adequats tant per la seva qualificació i formació com per nombre d’efectius». «L’hospital ha realitzat un important esforç per millorar l’estructura física de les consultes i per renovar equips d’alta tecnologia, en els quals s’han invertit més de 300.000 euros», asseguren.

    Per la seva banda, fonts del Ministeri assenyalen que després de rebre la queixa han demanat informació a la Conselleria de Sanitat de Madrid i estan a l’espera de rebre-la. La qualificació de CSUR es renova cada cinc anys, la unitat d’Oftalmologia Infantil de la Paz va superar una auditoria en 2013 i la següent es realitzarà en 2017, segons la informació facilitada per l’hospital.

    Queixa emesa per José Abelairas al Ministeri de Sanitat
    Queixa emesa per José Abelairas al Ministeri de Sanitat

    Abelairas va decidir fer partícip al ministre Alfonso Alonso de les seves protestes després de considerar que els responsables als que s’havia dirigit amb anterioritat no li havien plantejat una solució. Per això el va advertir per escrit que, al seu parer, «l’Hospital de La Paz no compleix els criteris necessaris per atendre els CSUR».

    «Pel bé dels pacients i pel risc d’incomplir la normativa, no seria factible renovar-los, si no es corregien (sic) les anomalies observades», afegia. «Donada la massificació que patim preferiríem renunciar a ser centre de referència nacional i concentrar-nos en la Comunitat de Madrid», incidia en una argumentació remesa anteriorment per escrit, l’octubre del 2014, al gerent de l’Hospital. Fonts sanitàries consultades per eldiario.es donen suport a la queixa de Abelairas sobre la precarietat laboral d’aquest servei.

    En l’escrit que aquest doctor va remetre al ministre explicava que fa vuit anys la gerència es va comprometre a alliberar gradualment d’altres funcions als sis metges de la unitat, perquè es dediquessin exclusivament a l’Oftalmologia Pediàtrica. «No obstant això només s’ha produït en dos casos, que són insuficients per a la marxa de la secció», afegeix en el document.

    Extracte de la queixa emesa per José Abelairas al ministre de Sanitat
    Extracte de la queixa emesa per José Abelairas al ministre de Sanitat

    Abelairas atén un perfil divers de pacients, des de nadons prematurs fins a adolescents, i en alguns casos amb patologies molt greus com tumors, malformacions congènites o cegueses.

    «Als nounats els hem de traslladar a incubadores de l’Hospital Infantil al General pels passadissos i ascensors pels quals circula tot el món. Si durant el recorregut sorgeix alguna complicació amb el nadó pot suposar un problema», indica a eldiario.es . Per això demana que es doti a la unitat d’equipament específic perquè aquests casos siguin operats en el mateix emplaçament i no hagin de ser desplaçats.

    A més, protesta per la massificació de la seva consulta, que li impedeix transmetre missatges de forma confidencial: «En les reclamacions plantejo que no podem tenir una consulta tercermundista. No tenim una sala condicionada per explicar-li a uns pares que li hem de treure l’ull al seu fill perquè té un tumor o que es pot morir per una metàstasi. Crec que és vergonyos».

    Durant aquests 17 mesos de queixes reiterades Abelairas no ha estat sol: al novembre va remetre un document al gerent explicant totes les deficiències que considera que hi ha a la unitat i va ser signat per 12 caps de servei i 19 encarregats de secció de l’Hospital Infantil de la Paz .

  • Tendim al model sanitari nord-americà?

    Un any més ha tornat a les pantalles el cicle de cinema ‘Salut, Drets, Acció’, que organitza la projecció de documentals sobre salut i sanitat per reflexionar sobre l’accés al sistema sanitari i defensar el dret a la salut prenent com a premissa que la pitjor epidèmia en salut al món és la desigualtat. Aquest dijous s’ha projectat als Cinemes Girona el primer documental de la mostra: ‘The Waiting Room’, un film que endinsa a l’espectador a la sala d’espera del servei d’urgències d’un hospital públic a Oakland, als Estats Units, per posar l’accent en les deficiències d’un sistema sanitari paradigmàtic, desigual i excloent.

    «Persones que emmalalteixen o arriben a morir, pacients molt empobrits, infants que fugen de guerres, avis que no poden pagar-se el tractament…tot això és salut i per això construim espais com aquest», ha apuntat aquest dijous Raquel Bonell, de Salut, Drets, Acció davant una sala gairebé plena. «No és símptoma de bona salut estar adaptant-se a una societat malalta -ha dit Bonell parafrasejant Jiddu Krishnamurti- per això seguirem lluitant contra la pitjor epidèmia».

    I precisament una d’aquestes societats és la que intenta mostrar ‘The Waiting Room’, on problemes com les dificultats d’alguns ciutadans per pagar les factures, com la història d’un senyor gran immigrat venedor de catifes que ha passat 30 anys treballant i que ara amb prou feines pot mantenir la filla i el nét ha de fer front als costos mèdics. O la d’un jove que necessita ser operat d’urgència perquè li extreguin un tumor al testicle i que no sap com podrà fer front a la factura. A més el documental posa èmfasi, a través de la narració visual, a la interminable espera d’alguns pacients a la sala d’urgències que poden arribar a esperar més d’un dia i també a la manca de llits disponibles, fet que provoca que pacients que necessiten ser ingressats hagin d’esperar.

    Precisament partint d’aquesta reflexió s’ha donat pas al debat ‘El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del que ens arriba?’, moderat per la periodista Caralp Mariné i amb la participació de Pep Garcia Porta, infermer d’urgències de l’Hospital Can Ruti, Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques i professor a la John Hopkins University, i Alba Llop, del Grup de Recerca en Desigualtat en Salut (GREDS).

    «Als Estats Units, el 45% dels pacients que està morint està preocupat per com pagarà les factures. Les companyies d’assegurances són un gran grup de poder», ha explicat Vicenç Navarro. Segons ell, el sistema americà és «molt ineficient i extremadament car ja que tot i que gasten molt per habitant la majoria de la població no té una cobertura mèdica, és molt limitada». Fent un paral·lelisme amb el sistema català, Alba Llop coincideix amb Navarro en què estem lluny del sistema americà però tendim cap a un model similar.

    Segons Llop, el sistema català es caracteritza per un enfocament biomèdic i hospitalocèntric en el que hi ha una gran col·laboració entre públic i privat i que tot i que se’n parla com un model d’excel·lència i eficiència «cada vegada s’està donant més pes al sector privat». «En els últims anys s’ha reduit en més d’un 20% el pressupost d’Atenció Primària quan és la porta d’entrada al sistema», ha recordat aquesta investigadora. Un altre aspecte destacat per ella és «la falta de control i de rendiment de comptes a més de les portes giratòries».

    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció
    Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció

    Per la seva banda, Pep Garcia, que coneix la realitat de les urgències catalanes de primera mà, ha assegurat que «la situació que es mostra en el documental no és gaire diferent de la nostra». «Aquí hi ha llits disponibles i espais però per una qüestió econòmica no s’obren i els llits tancats provoquen que el pacient no pugui ingressar», ha lamentat. Un altre exemple que ha exposat aquest treballador és el ràtio pacient-professional: «Ara es treballa amb volum de càrregues i cada infermer portem 8, 10 i fins a 14 pacients quan el ràtio recomanable és 1 per cada 4».

    Després de les intervencions dels ponents diversos assistents han volgut afegir algunes reflexions. «Poc a poc estem important el model nord-americà: les cadires, el model de triatge…poc a poc és una realitat i és una situació que necessita molta lluita perquè no pot aguantar-se per part dels malalts», ha apuntat un extreballador de l’Hospital Vall d’Hebron. Una altra dona d’entre el públic ha manifestat la seva preocupació per com el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP per les seves sigles en anglès) pot afectar a la sanitat.

    «El que està passant no és casualitat, hi ha una voluntat política de carregar-se el Sistema Nacional de Salut. Avui hi ha un atac a la sanitat molt clar amb l’objectiu de trencar-la i recolzar a la privada», ha dit Navarro, que ha assegurat que cal preocupar-se pel TTIP. Per tancar el debat, Pep Garcia ha volgut recordar que «la sanitat té un cost però també és un dret fonamental».

     

  • Per què la crisi econòmica afecta tant la salut mental de la ciutadania?

    Afirmar que la crisi econòmica i l’atur tenen conseqüències greus sobre la salut mental de la població no constitueix cap descobriment, més aviat, consideren alguns, és una obvietat. Els professionals de la salut, la salut mental i dels serveis socials, entre d’altres, alerten cada dia de les manifestacions clíniques i dels elevats nivells de patiment de les persones que acudeixen als seus serveis demanant ajut. En efecte, desesperança, irritabilitat, angoixa, tristesa, insomni, sensació de pèrdua del control sobre la mateixa vida i, finalment, ideació suïcida, són alguns dels símptomes que expliquen les persones directament afectades per la crisi.

    Alguns relats personals donen compte dels elevats nivells de patiment, així, una de les persones entrevistades per un equip de professionals de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explicava que se sentia com un inútil, que el prenien com un «marginat de la societat, com una deixalla». Una altra persona afirmava el següent: «i això és fotut, lluitar sempre i que després et prenguin com una merda!. Vagis on vagis se’t queden mirant amb unes cares tremendes… però, bé, què hi farem». Una tercera persona deia: «Que no serveixo, no puc tirar endavant els meus projectes, les meves il·lusions, què passa aquí?».

    Aquests fragments mostren amb tota claredat la magnitud del problema. Algunes d’elles pensen a desaparèixer, dormir i no despertar, per així deixar de pensar, per no haver d’enfrontar un nou dia, sense perspectives de futur, sense cap llum que les alliberi dels horitzons negres.

    En alguns casos, aquestes persones poden realitzar un intent de suïcidi que, tràgicament, pot posar fi a la seva vida. Alguns podran argumentar que es tracta de casos aïllats, un número en una estadística, però, darrere de cadascuna d’aquestes xifres hi ha una història, individual i familiar, una biografia que s’ha vist truncada. Es podrà afirmar que aquestes persones patien una depressió major, però, explicaria aquest terme, aquesta categoria diagnòstica de la psiquiatria acadèmica, el drama d’aquella persona?

    Més encara, totes elles, les que pateixen diàriament les conseqüències de la crisi i de l’atur, són malats mentals? O més aviat són persones que tenen símptomes i malestars que podrien remetre ràpidament si la seva situació laboral millorés, és a dir, si es poguessin incorporar novament al mercat de treball?

    No obstant, tot això que sembla també molt obvi, si més no per què és quelcom podem escoltar repetidament, no es pot explicar únicament pel conjunt de conseqüències econòmiques inherents a no tenir feina. Cal considerar altres factors.

    En primer lloc, es perd tot allò que comporta el lloc de treball. Així, es perd l’estructuració del temps personal i familiar; però també es perden les experiències compartides i els contactes amb la gent fora del nucli familiar; la vinculació de la persona a metes i propòsits que ultrapassen el propi Jo; l’estatus social i la clarificació de la mateixa identitat personal.

    En segon lloc, cal considerar el concepte de felicitat que impregna el discurs social. Es tracta d’un concepte basat, fonamentalment, en l’hiperconsum, que es caracteritza per un «encara més», sense límit, sense possibilitat d’acotació. En paraules del filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky, ens trobem davant d’una dinàmica consumista que se sosté en cercar la felicitat privada, l’optimització dels nostres recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada, la conquesta d’espais i temps personalitzats. És el consum en estat pur, entès com un ventall de serveis per a la persona.

    A partir d’aquí, el gust per les novetats ha canviat de sentit, ara el gust pel canvi s’ha generalitzat a totes les capes socials i a totes les edats. Es desitgen les novetats comercials per elles mateixes a raó dels beneficis subjectius, funcionals i emocionals que procuren. És així com s’entra en el fetitxisme de les marques, del luxe i de l’individualisme. Les cues davant de les tendes de productes de telefonia mòbil quan surt al mercat una nova versió d’una coneguda marca de smartphone són un clar exemple d’aquest fenomen.

    En aquest context, els joves surten de la impersonalitat per una marca apreciada i amb ella no volen donar testimoni d’una superioritat social, sinó de la seva participació total i igualitària en els jocs de moda, de la joventut i del consum.

    Però, el concepte de felicitat està vinculat, també, a un factor, el tercer en la sèrie que vaig desglossant, que consisteix en el rebuig més ferotge a tota manifestació de dolor.

    En efecte, el dolor té mala premsa, tant en el vessant corporal com en la psíquica. No suportem el dolor inherent a l’envelliment de les articulacions com tampoc suportem el dolor provocat per un desengany amorós. Enfront de tota manifestació àlgica tendim a recórrer a l’ús de fàrmacs – analgèsics, antiinflamatoris, ansiolítics, antidepressius – per tal de minvar o anul·lar aquell senyal del nostre cos o de la nostra ment en lloc d’iniciar un procés de reflexió i, en ocasions d’acceptació, dels avatars de la vida.

    El llistat és molt més extens però és suficient per poder comprendre la magnitud del problema que sorgeix quan una persona es queda sense feina i va perdent poder adquisitiu fins a arribar a un punt extrem. I és que, juntament amb les pèrdues materials, n’hi ha altres, que podem resumir en una expressió: ha perdut les referències argumentals de la seva felicitat, tal com és entesa en el discurs social actual. No tenir poder adquisitiu és no poder accedir a l’hiperconsum i, en conseqüència, a no poder participar del joc social imperant. Més encara, no ser un hiperconsumidor significa també, el risc de quedar exclòs d’una dinàmica social basada en «ets el que tens i és així com pertanys al grup».

    Tenir o no tenir, ser o no ser, pertànyer o no pertànyer; el Hamlet actual, consumidor de psicofàrmacs, és algú que viu condemnat a l’aïllament i a l’exclusió. I per ajudar-lo és necessari abordar el problema des d’una perspectiva social i política. Però això requeriria un altre article.

  • L’ambiciós (i complicat) pla del Govern en salut

    Aquest dimarts l’executiu català ha presentat el Pla de Govern per aquesta legislatura de només 18 mesos. En matèria de Salut els objectius són quatre: (1) Garantir un sistema de salut universal, públic i equitatiu, (2) Potenciar un sistema transparent, participatiu i sostenible, (3) Reforçar un sistema de qualitat assistencial basat en l’R+D+I i (4) Impulsar les polítiques de prevenció i promoció en salut. Les mesures i normes concretes que acompanyen aquests objectius no són poques i la gran majoria encara estan per fer. Entre les diferents mesures hi ha la Llei de Salut i Social de Catalunya, definir les bases d’una hipotètica Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris, el Pla Director d’Urgències o el Decret català que reguli la indicació, ús i autorització de la prescripció infermera -en aquesta última hi ha un preacord-.

    Amb tot, els principals reptes per a Comín al capdavant de la Conselleria seran probablement els d’aplicar i complir amb el Pla integral per a la reducció de les llistes d’espera, d’una banda, i «desprivatitzar» el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), de l’altra, dos objectius que ja duia el Pla de Xoc final presentat per Junts pel Sí i que són les dues grans espases del govern de Comín.

    Reduir les llistes d’espera

    A principis d’abril Comín va presentar el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla, d’acord amb el que preveia el Pla de Xoc, fixa com a objectius reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Com? Amb activitat addicional. Concretament 30.000 proves diagnòstiques, 20.000 operacions quirúrgiques i 300.000 visites a consultes externes més que l’any anterior (2015). Amb aquest increment de l’activitat es preveu que el temps mitjà d’espera per a la diagnosi passi de 71 dies a 35 i que en el cas de l’espera per la consulta a l’especialista (consultes externes) el temps mitjà passi de ser 163 dies a ser 82. És a dir, que per exemple segons el pla, es passaria d’haver d’esperar de mitjana cinc mesos i mig a esperar-ne uns dos i una mica més en el cas de la visita a l’especialista. En qualsevol cas els càlculs són sobre el temps mitjà d’espera, fet que significa que hi ha casos en els quals el temps d’espera és més de sis mesos i fet que significa també que encara que es redueixi el temps mitjà pot seguir havent-hi casos de persones que superen els terminis màxims d’espera garantits, com passa actualment.

    Al desembre del 2015 hi havia a Catalunya 153.103 persones esperant per ser operades. Entre les intervencions quirúrgiques amb major llista d’espera, segons dades de Salut, hi ha les operacions de cataràctes, pròtesi de genoll o les d’hèrnies abdominals (21.070, 7.741 i 6.530 persones en llista, respectivament). Destaca que de les 153.103 persones que estaven esperant per una operació, en 119.263 casos es tracta d’intervenció amb termini de referència. D’aquests, 15.921 portava més d’un any en llista d’espera. En molts casos se superen els temps màxims que la xarxa sanitària pública ha de garantir pel que fa a l’accés a les operacions. Per exemple, per una operació de pròtesi de genoll el termini d’accés garantit és igual o inferior a 180 dies i segons dades de Salut a desembre de 2015 hi havia 2.918 pacients que ja feia més de 180 dies que eren en llista d’espera – un 37% dels pacients en llista per aquest tipus d’intervenció-. En el cas de les persones que eren en llista d’espera per fer-se una prova diagnòstica -117.235- 22.178 porten entre tres mesos i un any d’espera i 2.288 fa més d’un any que esperen.

    Tot i que en el pla de govern no consta, Comín va dir en la seva primera intervenció al Parlament que més enllà de reduir les llistes el compromís del govern passava per complir tant els temps de garantia com els de referència. «El percentatge de compliment és molt alt però no és absolut», va admetre llavors respecte de la situació d’espera actual. El pla presentat aquest dimarts tampoc no entra en percentatges i es limita a parlar d’una «millora de la situació de les persones en llista d’espera per a intervenció quirúrgica, prova diagnòstica o visita a l’especialista» però fonts del Departament de Salut asseguren a aquest mitjà que el compromís segueix sent l’inicial i es remeten al que diu el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries.

    Ara bé, el gran obstacle per dur a terme aquest pla és que està completament condicionat a l’aprovació de nous pressupostos. El càlcul que fa Salut és que es necessiten 100 milions d’euros per fer-ho i ja en la presentació del pla fa unes setmanes va deixar clar que si no hi havia aquests 100 milions d’euros més el pla de millora no es farà. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, va dir llavors Comín. Si finalment hi ha el pressupost necessari el pla es farà en un termini de 12 mesos des de l’aprovació dels nous comptes.

    Treure l’afany de lucre de la xarxa d’atenció pública

    Una altra de les mesures que inclou el pla de govern presentat dimarts és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT no inclou centres privats amb ànim de lucre». Actualment, a la llista de centres que ofereixen activitat dins del SISCAT -la xarxa d’atenció pública- hi ha centres de titularitats diverses. Els que tenen afany de lucre són: la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. En la seva primera intervenció davant la Comissió de Salut al Parlament, Comín va fer referència als convenis amb la Cínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, del grup QuirónSalud. Pel que fa a la resta de casos, fonts del Departament de Salut asseguren que «s’estan estudiant i analitzant els contractes» i que el cas de l’Hospital Universitari Sagrat Cor «és especial donat que, entre d’altres motius, té població de referència».

    La complicació d’aquesta mesura passa per la complexitat de concretar com els centres públics poden absorbir activitat que ara deriven a centres amb afany de lucre. Segons va anunciar aquest dijous Comín, després d’una interpel·lació parlamentària del PSC sobre la reordenació dels centres del SISCAT, l’activitat que actualment deriva l’Hospital Taulí de Sabadell a la Clínica del Vallès (2.128 pacients el 2015) i a l’HGC (16 pacients el 2015) serà absorbida per centres de la xarxa pública del Vallès. Concretament, segons Comín, es necessiten 68 llits i cinc quiròfans addicionals per assumir l’activitat i «sobren llit» ja que el Consorci Sanitari de Terrassa té 131 llits disponibles, la Mútua de Terrassa 96 i el Taulí 68.

    Està previst que aquests centres assumeixin l’activitat quan acabin els contractes que té actualment el CatSalut amb la Clínica del Vallès (el 15 d’agost) i l’Hospital General de Catalunya (l’1 de gener del 2017). Amb aquest anunci dijous Comín descartava la possibilitat que Salut llogui espais a aquests operadors privats per absorbir l’activitat dels centres exclosos del SISCAT, una informació que el Comitè d’Empresa del Taulí va assegurar que s’estava estudiant des de la direcció. Pel que fa al Sagrat Cor, Salut reconeix necessitar més de temps per decidir com canalitzar la important demanda que ara absorbeix -a més, el contracte amb aquest hospital és fins al 2022-. L’Hospital Sagrat Cor és dels que acull més pacients traslladats d’un altre. Concretament, dels 2.139 pacients que van ser-hi derivats prop de la meitat, 1.011, provenien l’Hospital Vall d’Hebron i 454 de l’Hospital de Bellvitge, tots dos centres de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Sobre algunes propostes, com el de fer un decret català d’infermeria o el de tramitar una llei d’universalització de l’assistència sanitària, ja s’han fet uns primers passos des del govern però encara cal veure el text definitiu i que s’aprovi. També s’han posat en marxa alguns estudis, com per exemple, el que seguint els passos de la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona -que va publicar un mapa de l’estat de la privatització de la sanitat a la ciutat- preveu fer un mapa de «la privatització» a tot Catalunya.

     

  • Augmenta el nombre de pacients de l’Institut Català d’Oncologia que sobreviuen al càncer

    Mentre que el percentatge de supervivència de pacients que pateixen càncer colorectal era de 64% el 2006, el 2016 aquesta xifra se situa al 67%. Aquest és només un dels exemples que ha posat sobre la taula l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el dia en que commemora el seu vintè aniversari, i en què ha volgut mostrar la millora en la supervivència dels seus pacients. Segons l’ICO l’esperança de vida d’aquests malalts ha millorat gràcies “als nous tractaments i a la detecció precoç”.

    El millor percentatge de millora s’ha aconseguit amb el càncer de limfoma B de cèl·lula gran, que ha augmentat 27 punts i se situa al 68%. Li segueix el mieloma, que ha passat del 43% de supervivència el 2006 al 62% el 2016. Pel que fa al càncer de mama, segons l’ICO, la supervivència 5 anys després del diagnòstic és de 93,6%, i la millora en la supervivència es deu, segons aquest organisme, a l’impacta positiu dels programes de cribatge que permeten detectar tumors en estadis més inicials.

    El càncer de pulmó, un dels que té uns nivells de supervivència més baixos, ha augmentat el seu percentatge d’un 21% el 2006 a un 28% actualment. Segons l’ICO el 28% d’aquests casos corresponen a homes i un 19% a dones. Elles es diagnostiquen en estadis més avançats i en el 88% dels casos el pacient fuma o havia fumat.

    Les dades que ha posat sobre la taula l’ICO també mostren que Catalunya presenta uns percentatges de supervivència al càncer per sobre de la resta de països de la Unió Europa o els Estats Units. La supervivència per càncer de mama, per exemple era del 92% el 2006 i del 94% el 2016, a Estats Units la supervivència se situava al 91% el 2007 i a la Unió Europea al 82%.

    L’Institut Català d’Oncologia és el centre de referència de la meitat de la població adulta de Catalunya i té al voltant de 1.000 treballadors.

  • El cost de les malalties laborals a Catalunya supera els 2.000 milions anuals

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les malalties laborals existeixen, encara que oficialment no siguin visibles. Tenen un cost, tot i que aquest no apareix als llistats oficials. I sobretot afecten moltes, moltíssimes persones, encara que els seus mals no siguin reconeguts. El cost de les malalties laborals a Catalunya és de 2.011 milions d’euros. La xifra, si es vol comparar amb una altra més global, suposa el 21% de tota la despesa pública catalana, segons l’estudi presentat per CCOO de Catalunya i elaborat per la responsable de salut laboral del sindicat, Loly Fernández Carou.

    Per fixar el cost de les malalties, el sindicat suma tres apartats. Costos directes que impliquen la utilització de recursos per revenir detectar i tractar les esmentades malalties. Costos indirectes, relacionats amb la pèrdua de productivitat causada per la discapacitat i la mortalitat prematura, si és que acaba amb mort, i finalment efectes sobre la salut i el benestar, que tenen molt a veure amb aspectes intangibles com la incapacitat, l’angoixa, ansietat o patiment.

    Concepte difús

    Parlar de malalties laborals és endinsar-se en un món d’explicacions prèvies i de manca d’informació oficial. Les malalties professionals són aquelles que es recullen en un llistat oficial de la Seguretat Social. És clar que no totes les malalties causades pel treball estan en aquest recull, però perquè aquests danys siguin contemplats així, el pacient ha de litigar i, en cas de guanyar aquella malura serà reconeguda com a accident laboral.

    A Catalunya es van declarar l’any passat 3.316 casos relacionats amb malalties atribuïbles a la feina. Però CCOO considera que realment n’hi ha moltes més, en concret estimació és que la xifra només representa un 25% del total. Això passa perquè hi ha una infradeclaració de casos, afirma Loly Fernández.

    Quin impacte té el que no es reconeguin les malalties professionals? En opinió del sindicat, qui acaba pagant la diferència és el sistema públic de salut. En aquest sentit han indicat que des de l’any 2005 s’ha encarregat el reconeixement de malalties professionals a les mútues de treball. Això ha fet que disminuís dràsticament el nombre de malalties declarades i que, de retruc no s’acceptin les responsabilitats econòmiques que haurien d’assumir les esmentades entitats i que els casos que es reconeixen siguin considerats com a accidents de treball.

    L’estudi fet a partir de diversos paràmetres per CCOO considera que a Catalunya es produeixen a l’any 13.800 casos de malalties relacionades amb la feina, encara que només es declarin els 3.316 casos abans esmentats.

    Problemes osteomusculars

    La malaltia més representada en l’estudi és la relacionada amb mals osteomusculars, que representa el 35% del total. Segueixen les malalties de la pell i la sordesa per soroll.

    Un dels aspectes que fan difícil el reconeixement de les malalties professionals és la dificultat que tenen els afectats per provar que l’origen dels seus mals està en les condicions com es va desenvolupar la seva feina o aspectes ambientals. L’exemple que sempre es posa en aquest cas és el dels afectats per l’amiant. Els resultats de diversos estudis indiquen que les malalties greus, en molts casos desemboquen en càncers, apareixen fins 20 anys després de l’exposició a l’asbest. Però en aquests casos la prova del dany recau en l’afectat i gairebé sempre l’empresa ha tancat.

    Un altre cas que també s’ha destacat com a mostra de la falta de registre dels mals ocasionats per determinades condicions de feina és el cas dels tumors. L’estudi de CCOO parla de 903 casos a Catalunya, però l’any passat només se’n va declarar un.

  • Preservem la confiança en l’atenció sanitària

    Les notícies publicades sobre l’anomenat cas Garganté donen una imatge sòrdida del Centre d’Urgències de Peracamps que espero no s’ajustin a la realitat. El mostren com un lloc hostil. Els metges visiten acompanyats de policies per por a ser agredits. Tothom sembla coaccionat: els pacients per la presència dels policies i els metges per les pressions dels dirigents polítics. Seria frívol voler jutjar els fets per la seva complexitat i politització però si que m’agradaria comentar alguns aspectes relacionats: el respecte a la persona, la confidencialitat de la informació sanitària i el dret a la intimitat del pacient. Uns drets essencials de l’atenció sanitària que malauradament estan sovint en risc de ser vulnerats. El fàcil accés a les dades personals que permeten les històries clíniques electròniques animen a què alguns vulguin emprar-les per a finalitats diferents de l’atenció sanitària, sempre al·ludint al benefici del conjunt de la ciutadania, és clar. Només cal recordar la polèmica sorgida quan el conseller Ruiz volia vendre aquesta informació mitjançant el projecte VISC + o les recents declaracions de la Directora General de Trànsit que desitja saber quins medicaments prenen els conductors per retira-los el carnet.

    L’acte mèdic està encaminat a ajudar, consolar, cuidar o tractar el problema de salut que presenta un pacient. Quan es produeix genera una informació molt sensible que el metge no pot revelar. Aquest secret professional també obliga a totes les persones que per alguna raó i amb el consentiment del pacient estan dins la consulta o accedeixen a la informació personal durant la seva pràctica professional. Tant si són metges com si no ho són. És una informació absolutament privada. Recordem que sense el consentiment explícit del pacient no es pot facilitar informació a ningú, ni tan sols a la policia o als seus propis familiars. El comunicat de lesions, els requeriments judicials i la declaració de determinades malalties d’alt risc epidemiològic són les úniques excepcions. La Llei d’Enjudiciament Criminal obliga als metges a comunicar al jutge les lesions possiblement relacionades amb un delicte públic. En aquest document el metge no jutja uns fets, només posa en coneixement unes lesions coherents amb les declaracions del pacient. El facultatiu no comprova la veracitat del relat, ja que la pressuposa. Els pacients no acostumen a enganyar al metge. En tot cas, la llei obliga al pacient a ser lleial amb el seu metge. Em costa entendre perquè es voldria manipular una comunitat de lesions. La seva pròpia existència ja suposa la sospita d’un delicte públic que s’ha d’investigar. No es fan comunicats de lesions molt més greus produïdes en accidents domèstics o fent esport.

    Potser la pressió prové de la idea tan estesa i tan errònia que els metges som els notaris de la vida dels nostres pacients o pitjor, que en som els seus pares. Cada dia fem certificats dels nens que aquell dia no han anat a escola per cagarrines o justifiquem els adults indisposats per anar a treballar. Trànsit vol que vigilem els conductors i suposadament el regidor també desitja que certifiquem uns fets que no vam presenciar. Aquesta mentalitat burocràtica promoguda per una actitud de desconfiança a les persones disminueixen el capital social dels països. Segurament és el residu d’un passat que volem superar. També hem d’abandonar el paternalisme mèdic sobre el pacient. Tothom ha de ser responsable de les seves decisions: els pares que no porten el nen a l’escola, el que es queda al llit covant la grip, el que condueix obnubilat pels fàrmacs, la víctima que denuncia i el metge que signa un comunicat. Respectem les persones, la seva privacitat i les seves decisions. L’atenció mèdica es basa en la confiança mútua dins d’una relació igualitària amb el pacient. Aquesta situació no s’aconsegueix quan el pacient sospita que el metge el fiscalitza o quan pensa que es pot vulnerar la seva intimitat o la privacitat de la seva informació clínica. Preservar els valors essencials que asseguren la confiança del pacient amb el professional que l’atén per a poder seguir gaudint d’una atenció sanitària de qualitat.