Prop de 700 persones es trobarien afectades per un possible brot de gastroenteritis transmès per aigua envasada. El Departament de Salut, que ha informat del possible brot en un comunicat fet públic aquest divendres, està investigant-ho a través de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) i de forma coordinada amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
La xifra ha anat escalant al llarg de les darreres 24 hores fins arribar a 678, i no es descarta que pugui seguir creixent a mesura que es recullin notificacions de més casos. Les persones afectades, segons Salut, són treballadors i treballadores d’empreses de Barcelona ciutat i l’àrea metropolitana que haurien començat a presentar símptomes a inicis d’aquesta setmana i al llarg dels darrers dies. Els afectats presenten nàusees, vòmits, dolor abdominal, diarrea, febrícula i en algun cas febre alta (38,9 graus). En la majoria dels casos el quadre clínic és lleu i remet en les següents 48 hores però sí que hi ha un cas, com a mínim, d’una persona ingressada en un centre sanitari que evoluciona de manera favorable.
Retirada d’ampolles i inspecció epidemiològica
Segons han informat a aquest mitjà fonts de l’ASPB, l’aigua envasada seria de la marca Eden, del grup Eden Springs España, que subministra serveis d’agua i cafè a més de 45.000 empresas i domicilis a tot l’estat des de l’any 2000. Aquesta empresa, per la seva banda, ha emès un comunicat en el què avisa que s’han retirat de manera «preventiva i proactiva» 6 lots de la producció provinent del manantial Font d’Arinsal (a Andorra), que concretament afecta 6.158 ampolles que s’han repartit a 925 clients de l’àrea de Barcelona i de Tarragona entre el 7 i el 13 d’Abril. En el comunicat Eden assegura que la retirada «no afecta a cap altre tipus de producte o aigua d’altres manantials» i que com a mesura preventiva s’ha susès el subministrament d’aquest manantial tot i que l’empresa assegura que els sis lots de Font d’Arinsal havien superat tots els controls sanitaris que marca la normativa.
Els serveis de salut pública de Catalunya i de Barcelona estan duent a terme una investigació epidemiològica per verificar la possible font de contaminació i controlar el possible brot. En aquests dies s’estan fent inspeccions i recollint mostres per verificar-ne la qualitat sanitària. Salut també ho ha comunicat a l’Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición ( AECOSAN).
– I al final de tot qui mana és el director del Catsalut i a vegades algun gerent però tots els comandaments intermedis el que fan és mantenir vives aquestes estructures versallesques; com diria Astèrix «estan locosestosromanos«- afirmava en Carles Manté a les diligències prèvies del cas Innova de Reus. No cal recordar que quan diem que una persona mana és perquè veiem que pren decisions totalment arbitràries. No ho diem del directiu que actua de forma assenyada i previsible. Malauradament en Carles Manté, exdirector del Catsalut, deia la veritat. No per casualitat aquest càrrec recau habitualment en un destacat representant del Consorci Social i Sanitari de Catalunya o de la Unió Catalana d’Hospitals, atenent al partit polític que governa la Generalitat.
El sistema sanitari està més pensat per complaure al gerent del Catsalut, únic distribuïdor dels recursos, que per satisfer les demandes i necessitats dels pacients. Les enquestes de satisfacció dels usuaris d’atenció primària ho il·lustren. En totes les publicades des de 2003 els pacients es queixen de la mala resposta telefònica dels CAPs. La persistència d’aquest motiu d’insatisfacció tan fàcil de corregir, mostra que no s’ha fet res per complaure als usuaris. Aparentment a casa nostra som transparents: avaluem i rendim comptes. Tenim un Diagnòstic de Salut, un Pla de Salut, un Pla de Serveis i una Central de Resultats. Però no podem assegurar que les polítiques i les decisions del Catsalut s’ajustin a les conclusions d’aquests documents. El projecte VISC + és un altra mostra d’actuació arbitrària del Departament de Salut. L’anterior govern va lliurar a tercers les dades sanitàries dels pacients de la sanitat pública, malgrat haver adquirit el compromís de no fer-ho amb l’oposició parlamentària que argumentava una manca de garanties de seguretat i privadesa de la informació.
La transparència i la rendició de comptes no són aspectes prioritaris del nostre sistema. Més aviat al contrari. El discurs oficial afirma que els mecanismes de control necessaris per assegurar la transparència de la despesa pública perjudiquen seriosament l’eficiència dels centres sanitaris. Des dels anys vuitanta els gestors públics i els del sector concertat demanen que s’adoptin els valors empresarials del sector privat, que es redueixi el control governamental i que s’augmenti la llibertat dels gerents dels centres per gestionar els recursos econòmics i de personal. Aquesta política, mantinguda des dels anys vuitanta, ha aconseguit erosionar el pressupost de l’Institut Català de la Salut a favor del dels centres concertats. Aquests consumeixen actualment les dues terceres parts del pressupost sanitari global.
El model sanitari català permet prendre decisions sense considerar les necessitats dels pacients ni l’opinió dels professionals. Els proveïdors públics i privats disposen d’un finançament assegurat i d’uns pacients captius, acostumats a no escollir ni especialista ni centre hospitalari. Els gerents dels centres concertats gaudeixen també dels beneficis de l’entorn privat: absència d’intervenció prèvia i flexibilitat en la gestió econòmica i de personal. Amb els anys, les singularitats d’aquest sistema han produït seriosos efectes adversos. Destaca l’obsessió de professionals i empreses per complir els objectius del Catsalut, no sempre alineats amb les necessitats dels ciutadans, ja que la seva observança assegura el finançament dels centres i la productivitat variable de la nòmina. En les empreses públiques cada dia preval més la figura del gerent propietari. Un directiu que a diferència dels del sector privat, es perpetua en el càrrec perquè estableix una xarxa de relacions clientelars amb els del seu entorn. El sistema compta també amb uns elevats costos de transacció per la manca d’incentius a l’eficiència i l’excessiva fragmentació dels serveis sanitaris. Justament aquesta proliferació d’empreses públiques impossibilita que es puguin fer veritables reformes estructurals. Cada empresa, que disposa d’una gran infraestructura burocràtica i molts lligams polítics, es blinda davant la possibilitat que el Catsalut decideixi fer-la desaparèixer, reduir-la o fusionar-la. La crisi no n’ha tancat cap. S’han triplicat les estructures de gestió dels serveis públics de salut en el territori. A cada província hi trobem els directors del Departament, del Catsalut i de l’ICS, cadascú amb el seu suport burocràtic-administratiu. Aquesta encara és una reminiscència de quan als anys vuitanta vam adoptar el discurs de la separació de funcions que va introduir Margaret Thatcher. Finalment l’opacitat i la nul·la participació ciutadana i professional han facilitat la corrupció. Tenim casos de porta giratòria i de malversació de fons públics vinculats al Catsalut i a les empreses del Siscat.
Actualment els resultats del sistema sanitari depenen en gran mesura de la qualitat moral dels directius i dels professionals. L’estructura no garanteix una gestió transparent i eficient en benefici del ciutadà. L’actual crisi econòmica ha mostrat que el propi model és la font d’ineficiència. Les mesures pal·liatives adoptades com ara la reducció salarial i les retallades en les prestacions no han aportat eficiència. La solució tampoc està en l’actual debat sobre la titularitat pública o privada dels serveis, malgrat saber que les entitats sanitàries amb ànim de lucre incrementen els riscos sobre la salut. Avui la prioritat és abandonar les polítiques Thatcherianes que arrosseguem des dels vuitanta i adoptar les modernes polítiques del «PublicValue«. Només així garantirem l’atenció sanitària universal. Aquest nou enfocament suposa que els directius i els professionals hem de fer-nos aquestes tres peguntes: perquè serveix la nostra organització? A qui hem de rendir comtes? I com sabrem si ho hem fet bé? Hem de començar a gestionar d’acord amb les necessitats i demandes dels ciutadans. Ja hem fet les avaluacions, tenim els documents, ara els hem de llegir i aplicar a les polítiques. També cal reformar les institucions per garantir que treballarem en aquesta línia. El veritable repte està en transformar les institucions actuals que DaronAcemoglu i James A Robinson qualificarien d’extractives per convertir-les en unes institucions inclusives, tant el Catsalut com cada una de les empreses proveïdores. Aquesta és l’única reforma que suposarà un veritable canvi de rumb de la sanitat catalana. La fórmula és molt senzilla. El pacient i no el gerent del Catsalut ha de ser el centre del sistema.
Hem d’aconseguir que l’estructura garanteixi aquest objectiu amb independència de la qualitat moral i ètica de les persones que gestionen els serveis. Els directius i polítics que acaben d’arribar han de ser valents i atrevir-se a implantar uns mecanismes que garanteixi la transparència i la veritable rendició de comptes. Corrupció, demagògia i manca d’eficiència no es combaten amb plantejaments ètics sinó amb institucions, procediments i regles de control. Els càrrecs, especialment els de gestió han de ser meritocràtics. Cal professionalitzar i despolititzar les direccions dels centres. Els professionals no han de seguir sent uns obrers forçats a complir uns objectius. Són justament les persones que millor coneixen el funcionament del sistema i la forma de fer-lo més eficient. Totes les empreses catalanes haurien de comptar amb una comissió de metges i infermeres sènior, escollits pels seus companys, que s’impliquin activament en les decisions importants de gestió i govern. La participació ha de ser directa, no a través de col·legis i societats. Finalment hem d’afavorir que el pacient també assoleixi un rol més actiu i participi tant en la gestió dels serveis com escollint lliurement el metge i el centre on vol ser atès.
L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. «Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens», explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.
Què us porta fins a Idomeni?
Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.
Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.
Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.
L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.
Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats. Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.
Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.
Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.
Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.
El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.
Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.
M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.
Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…
L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica. Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.
Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.
Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.
L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.
La majoria de consellers autonòmics tenien ganes d’abordar durant el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut el tema del reial decret d’infermeria. Però no ha sigut fins al final de la reunió que s’ha parlat del tema. Ha sigut en aquell moment quan 10 consellers han exigit al ministre de sanitat espanyol en funcions, Alfonso Alonso, que derogui el Reial Decret 954/2015, que regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres, segons ha informat l’agència Europa Press.
Entre ells el conseller de salut català, Toni Comín ha exigit la retirada “immediata” del decret perquè assegura que amb aquesta mesura estan posant les infermeres “en una situació insostenible d’inseguretat jurídica i també el sistema assistencial”, segons la nota de premsa de Salut. Ha explicat, tal com li ha traslladat el col·lectiu infermer durant aquestes últimes setmanes, que les infermeres “no poden treballar amb garanties i al final els perjudicats són els pacients”.
Segons ha dit Comín després de la reunió el ministre de Sanitat no ha acceptat derogar el reial decret però ha dit que el portaria a debat al Foro de Profesiones Sanitarias. Per Comín aquest anunci és insuficient però creu que això demostra que aquest és un tema que genera problemàtica.
El Reial Decret 954/2015 es va aprovar el passat 23 d’octubre. Les infermeres s’oposen sobretot als articles 3.2 i 2.2 del text perquè és aquí on s’estableix la condició de la dispensació per part de les infermeres al consentiment del metge i no es permet la prescripció autònoma. Un fet que, diuen, suposa un entrebanc per la pràctica habitual a l’hora d’atendre i curar els pacients.
“El procediment en què es va aprovar va ser inacceptable perquè hi havia un preacord sobre el text en el Consell Interterritorial però posteriorment el Consell de Ministres va canviar-lo», ha recordat Comín durant la reunió d’avui.
Igual que ell, els consellers de sanitat d’Astúries, Aragó, Andalusia, Valencia, Castilla-La Mancha, Illes Balears, Cantabria, Extremadura i Canàries també han exigit la derogació del decret calcificant-lo de “nefast”.
El conseller de sanitat d’Extremadura, José María Vergeles, ha dit a més que aquest és un tema que s’hauria hagut de tractar en prioritat per la “lluita d’interessos” entre professionals mèdics i infermeres que s’ha creat després de la seva aprovació. “Ens sembla un autèntic despropòsit perquè, a més, s’ha posat a última hora i amb calçador”, ha dit.
Situació a Catalunya
Comín ja s’ha reunit amb el col·lectiu infermer a qui ha promès que redactarà un real decret propi sobre la indicació autònoma i la prescripció col·laborativa de medicaments. Segons va anunciar Comín la conselleria vol crear una Comissió de Pràctica Assistencial que haurà de vetllar per identificar els àmbits en què és necessari disposar de protocols i alhora garantir que es compleixen les pautes d’harmonització.
Segons informació del Departament de Salut aquest òrgan estarà format per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. També hi haurà, com a observadors, el Consell de la Professió Infermera i el Consell de la Professió Mèdica.
L’hepatits C i la despesa pels fàrmacs necessaris per fer front a aquesta malaltia han sigut protagonistes de la reunió del dimecres. La majoria de consellers han demanat a Alonso que no conti com a dèficit públic autonòmic la despesa del tractament per l’hepatitis C. El ministre, segons l’Agència EFE, ha dit que hi estava d’acord però que no pot discutir les normes de comptabilitat.
“No es raonable que el mateix govern que ens reclama complir amb uns objectius de dèficit aprovi un pla estratègic i incorpori medicaments d’elevat cost”, ha dit el conseller de sanitat de Castilla i León Antonio María Sáez Aguado, segons recull l’agència Europa Press.
Per la seva banda Comín ha lamentat que Catalunya hagi de pagar els tractaments per l’hepatits C en solitari, cosa que ha produït, ha dit, una desviació de 170 milions d’euros. “La lleialtat institucional consisteix en no dir a soles i fer que el finançament el realitzin altres, els governs autonòmics”, ha expressat.
Les opinions de Donald Berwick tenen gran ressò als EUA, no en va, a més d’haver estat durant un període curt Administrador de CMS, segurament l’organisme sanitari públic que belluga més pressupost del món, va ser molt reconegut en la seva etapa com a president del Institute for Healthcare Improvement. Berwick, i el seu col·lega Hackbarth, en un article de JAMA, han posat en valor el malbaratament de recursos al seu país. Afirmen que les retallades transversals no promouen canvis estructurals i que, en canvi, poden malmetre serveis de qualitat contrastada. Per aquest motiu, els autors del treball s’esforcen a indicar on és el malbaratament, és a dir, on hi ha actuacions que si es deixessin de fer la qualitat quedaria protegida, o fins i tot podria millorar.
Els autors creuen que els estalvis globals del sistema podrien estar en una franja que aniria entre el 21% i el 47%, però si llegim l’article amb atenció i rebutgem les parts pròpies de les complexitats del sistema nordamericà, resulta que l’estimació que es fa del malbaratament degut a errades clíniques, defectes de coordinació entre nivells assistencials i sobretractament, estarien, en un valor mitja del 13% i en un rang que aniria del 12 al 16%.
Per altra banda, George Halvorson, ex president de Kaiser Permanente, a “Healthcare will not reform itself”, cita un treball que es va centrar en patologies cròniques comuns i va ser dut a terme per The Commonwealth Fund amb més de 5 milions de registres, que conclou que les complicacions potencialment evitables podrien arribar a ser del 25% del pressupost sanitari. Per aquest motiu, l’autor del llibre conclou que dels 3 trilions (americans) de dòlars del pressupost global de la sanitat americana, com a mínim mig trilió es malbarataria en accions clíniques que no aporten cap valor a la salut de les persones, tot i que, donades les dificultats per recollir aquests suposats estalvis, l’autor admet que només que s’aconseguís recollir la meitat d’aquesta xifra, ja n’hi hauria prou per poder finançar l’Obamacare.
Sembla, doncs, que percebem, més o menys, els volums dels graners on hi guardem les llavors que aniran a parar a camps erms, però la pregunta aleshores és: com podem recuperar els recursos que atresoren aquestes sitges per poder dur-los a alimentar accions i programes que suposadament són més beneficiosos per a la salut de les persones? Cal debat social i professional sobre les pràctiques clíniques de valor i, no dubtin, que des d’aquesta atalaia el promourem.
Ni el Ministeri de Sanitat ni la Comunitat de Madrid ni Farmaindustria, la patronal que agrupa les grans empreses farmacèutiques amb capacitat per a sancionar-les si incompleixen el codi de bones pràctiques, han investigat els pagaments irregulars de Pfizer a metges i gestors del sistema públic de salut que van desencadenar el novembre passat una trentena d’acomiadaments a la divisió espanyola de la multinacional.
Tot i que les males praxis que la multinacional ha admès a eldiario.es xoquen amb la Llei del medicament -que prohibeix qualsevol pagament o regal dels laboratoris al personal sanitari- cap administració pública s’ha interessat per l’assumpte.
Ni el Ministeri de Sanitat ni la Seguretat Social, parts implicades de la història ja que els tractaments ara en dubte es finançaven amb diners públics, han estat avisats per Pfizer, encara que, segons les fonts mèdiques consultades, el medicament Enbrel (objecte de la polèmica i la patent de la qual anava a caducar) venia costant cada any a les arques públiques al voltant d’uns 5.000 euros per pacient.
Ningú al Govern central ni a la Comunitat de Madrid (on hi ha la seu espanyola de la multinacional) té pistes sobre quines van ser les pràctiques que van empènyer a Pfizer a posar en marxa semblant purga. No hi ha notícies sobre els metges o gestors hospitalaris involucrats. La suma dels suposats pagaments també és un misteri.
«Competència de les autonomies»
Un portaveu oficial del Ministeri de Sanitat ha explicat a eldiario.es que les competències per investigar males praxis relacionades amb metges «corresponen als governs regionals».
En la denúncia interna que va precipitar la crisi de Pfizer apareixen involucrats delegats comercials i metges i gestors hospitalaris de diverses comunitats autònomes, entre elles Madrid i Andalusia. La Comunitat de Madrid va respondre ahir a través del gabinet de Comunicació de la Conselleria de Salut que no hi ha prevista cap investigació: «La Conselleria es plantejarà estudiar el cas si hi ha alguna dada concreta».
Els presumptes pagaments irregulars que Pfizer ha reconegut xoquen amb la Llei de Garanties d’ús racional de medicaments de 2006, que en el seu article 4.6 prohibeix «l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis per part de qui tingui interessos directes o indirectes en la producció, fabricació i comercialització de medicaments a professionals sanitaris implicats en el cicle de prescripció, dispensació i administració de medicaments «.
El codi de Farmaindústria també estipula que les farmacèutiques no poden oferir regals o prevendes al personal sanitari que superen els 10 euros (60, si es tracta de material formatiu, ja siguin llibres o material multimèdia). La patronal, que agrupa 182 laboratoris, per als que regeix el seu codi d’autoregulació estableix sancions de fins a 360.000 euros per a les conductes molt greus. A la seva normativa s’hi han adherit més de les seves socis altres 24 farmacèutiques espanyoles i estrangeres.
Però tampoc a Farmaindustria hi ha obert cap expedient sobre Pfizer, una de les multinacionals amb més pes en la indústria mundial. El departament de Comunicació de Farmaindustria assegura no tenir constància de pràctiques prohibides a Pfizer.
Quan van saltar les primeres notícies el novembre passat sobre els acomiadaments per pràctiques no tolerades amb metges, explica un portaveu oficial, Farmaindustria es va posar en contacte amb Pfizer per interessar-se per aquestes informacions. «Pfizer va respondre llavors a Farmaindústria que els acomiadaments obeïen a una reestructuració interna que té caràcter confidencial. La unitat de supervisió de Pfizer no va intervenir perquè no hi havia proves. Ho faria si un tercer formulés alguna denúncia en contradicció amb la tesi de Pfizer», assegura el portaveu oficial de la patronal.
Reestructuració interna i confidencial
Segons es deriva del testimoni de Farmaindústria, Pfizer ni tan sols va negar llavors que les males praxis estiguessin darrere de les sortides del seu personal, simplement va al·legar que la reorganització era «interna i confidencial». Farmaindústria no va preguntar més i la seva unitat autònoma que fiscalitza possibles incompliments dels laboratoris tampoc va iniciar una investigació d’ofici perquè no va veure altres indicis «ni denúncies de tercers» sobre conductes dubtoses que les esmentades informacions. Ni tan sols després que Pfizer hagi admès la vulneració dels seus codis interns, aquesta situació ha canviat.
La patronal dels laboratoris defensa que s’ha mostrat contundent cada vegada que ha trobat actituds poc ètiques en els seus socis. Revela que en els últims anys ha iniciat 277 procediments per vulneració de la seva normativa. 107 els ha iniciat la Unitat de Supervisió Deontològica. D’aquests, 60 van acabar en sancions, l’import va oscil·lar entre els 6.000 i els 120.000 euros. Fruit de les seves investigacions, a més Farmaindustria ha arribat a acords amb 11 empreses denunciades que van pagar multes d’entre 6.000 i 240.000 euros.
El càncer representa la primera causa de mortalitat en els homes i la segona en les dones, és un dels principals problemes de salut pública al món. A Espanya es diagnostiquen més de 200.000 casos nous de càncer cada any, i s’estima que 1 de cada 3 habitants tindrà un càncer al llarg de la seva vida. Amb el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que determinen majoritàriament el nostre risc de càncer, sinó l’exposició a factors ambientals i d’estils de vida. Això s’ha comprovat amb estudis amb bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix a alt risc de càncer i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.
Hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors amb el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. La gran majoria d’aquests factors formen part dels determinants de la malaltia i afecten de forma diferent a les diferents classes socials i com a conseqüència augmenten les desigualtats socials. Però el més important és que l’exposició a aquests factors és en gran part modificable i evitable, per això el càncer és pot prevenir en la majoria dels casos, mitjançant un estil de vida i un ambient apropiat.
No obstant això, sembla que els esforços de les autoritats sanitàries s’orienten prioritàriament a trobar tractaments farmacològics curatius, més que a la prevenció. Només un 3% de la despesa en salut de la UE es destina a la prevenció de la malaltia, mentre que més del 80% es destina a tractaments mèdics. De la despesa sanitària pública a Espanya el 2103, el 60,6% es va destinar a Serveis Hospitalaris i Especialitats, el 17% a Farmàcia, només el 14,8% a Atenció Primària, que té un paper clau per a la promoció de la salut i sorprenentment, per als serveis de Salut Pública, essencials en la prevenció de la malaltia, només l’1,1% de tota la despesa sanitària. La tendència fins i tot és molt negativa perquè el pressupost per Salut Pública es va reduir de 1.158 milions d’euros el 2009 a 667 milions el 2013.
La potencialitat de la modificació dels factors de risc per a la reducció del risc de càncer pot ser il·lustrada amb l’evolució de la mortalitat per càncer de pulmó a Espanya. Se sap que les campanyes i restriccions del consum de tabac han tingut un major efecte en els homes que en les dones. Com a conseqüència d’això la taxa ajustada de mortalitat per càncer de pulmó entre 2007 i 2013, es va reduir en aproximadament un 10% entre en els homes mentre que va augmentar en un 34% en les dones. Aquestes mesures van aconseguir evitar l’aparició de milers de casos de càncer de pulmó en els homes, demostrant la utilitat de la prevenció i alhora es comprova que cal redoblar els esforços amb les dones. Si s’eliminés la contaminació de l’aire que respirem, es podrien evitar uns 5.000 casos de càncer de pulmó, que corresponen al 20% dels casos que no són atribuïbles al tabac.
Altres evidències científiques, molt consistents, mostren que una alta adhesió al tipus de dieta saludable com la mediterrània, amb elevat consum de fruites, verdures, cereals integrals, llegums i oli d’oliva, baix consum de carns vermelles i preservades, i moderat consum d’alcohol, disminueixen el risc d’un ampli tipus de tumors. No obstant això, paradoxalment comprovem una tendència a l’abandonament d’aquest tipus de dieta que va sent substituït per menjar no saludable. El quocient que mesura les calories consumides provinents d’aliments que són components de la dieta mediterrània, respecte als que no ho són, va baixar un 64% a Espanya des de 1961-1965 a 2000-2003. Aquest canvi de patró alimentari negatiu sembla que sigui indiferent per les autoritats sanitàries que no fan prou per preservar la dieta mediterrània, tot i que ha estat declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat.
Hi ha així una clara evidència que mostra que el sobrepès i l’obesitat, associats principalment a una alta ingesta de calories (per l’excessiu consum de greixos d’origen animal i de begudes ensucrades) i a una baixa activitat física, podrien representar un 10 a un 15% dels casos de càncer. La prevalença d’obesitat i sobrepès es va duplicar a Espanya entre el 1990 i el 2004, afectant especialment a les classes baixes i hi ha estudis que demostren que un impost a les begudes ensucrades que disminuís el consum tindria un enorme impacte en la reducció de l’obesitat. Alguns països ho han començat a aplicar i desgraciadament no hi ha iniciatives d’aquest tipus a Espanya. Així mateix hi ha clars indicadors que mostren que el consum d’alcohol és excessiu en la població espanyola. S’estima que d’un 10 a un 15% de la incidència de càncer en homes i un 3% en les dones podria associar-se a un excessiu consum d’alcohol. Sembla que els interessos econòmics de la indústria són més potents que les autoritats sanitàries, perquè no es fa res per reduir-ho.
Recordem que hi ha importants investigacions recents que han mostrat que mantenir un estil de vida saludable, consistent a seguir una dieta del tipus de la dieta mediterrània, consumir alcohol en forma moderada, no fumar, fer activitat física diària (caminar uns 30 minuts al dia), i evitar l’obesitat, possibilita reduir en un 30% el risc d’adquirir un càncer de còlon i recte, en un 25% el risc de tenir un càncer de mama i en més d’un 40% a tenir un càncer d’estómac. Sens dubte que mantenir una vida saludable val la pena i ha de ser la principal estratègia en la lluita contra el càncer. Però això no depèn només de decisions individuals, ha de ser abordat com un problema a nivell social, com a part de les polítiques de salut pública. Es requereix per això un canvi radical de prioritats en la distribució de la despesa sanitària.
El model de Barnaclínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic –que forma part de la xarxa d’atenció pública (SISCAT)– i integrada en part dins el seu espai físic, ha aixecat polèmica des que el 2000 va posar en marxa la seva activitat hospitalària. Múltiples veus, des del Parlament i els moviments ciutadans, s’oposen a aquesta fórmula perquè consideren que la línia entre allò que és públic i allò que és privat es fa difícil de dibuixar.
Fonts consultades per aquest diari apunten que la direcció de l’Hospital Clínic està ara estudiant la possibilitat de replantejar la forma jurídica de l’entitat, per exemple perquè sigui una fundació privada sense ànim de lucre la que gestioni l’activitat privada. L’opció s’hauria presentat fa prop de dues setmanes quan la direcció va mantenir una reunió amb el comitè d’empresa de l’hospital per tal de presentar el Pla Futur de l’Hospital i els eixos principals.
Tot i que encara no hi ha cap decisió presa, les mateixes fonts apunten que també s’estaria contemplant l’opció de traslladar físicament la sala d’hospitalització de Barnaclínic, que es troba a la setena planta, de l’Hospital Clínic, on hi ocupa prop de 500 metres quadrats. Consultats sobre aquesta possibilitat, des del Clínic es limiten a comentar que “quant a la qüestió de Barnaclínic, tot està en fase d’estudi, i no hi ha res concretat”. Des del Departament de Salut repeteixen el mateix. Segons els pressupostos de 2015, Salut va destinar a Barnaclínic 12.853.727 euros.
Una clínica amb pocs actius propis
L’any passat el Parlament va instar al Servei Català de la Salut a investigar l’activitat de Barnaclínic a proposta d’una resolució presentada per la llavors diputada de Ciutadans Carme Pérez. Aquesta metgessa lamenta a El Diari de la Sanitat que no s’hagi fet mai públic el conveni de col·laboració entre el Clínic i Barnaclínic i apunta que “ja llavors era notori que l’activitat privada es feia utilitzant recursos públics”. Pérez comenta que Barnaclínic gairebé no té actius propis a part de material odontològic i es queixa que no estigui clar com i on es factura la compra d’altres existències. De fet, segons una auditoria feta per Deloitte, la partida ‘Existències’ està composada de ‘Material odontològic’ per un valor de 31.547 euros i ‘Altres materials’ per un valor de 2.308.
Segons resa el document de la inspecció feta durant l’estiu del 2015 a instàncies del Parlament a Barnaclínic i l’Hospital Clínic, hi hauria algunes irregularitats com ara que 10 de les 438 intervencions quirúrgiques de 2014 es realitzessin dins l’horari de dedicació pública exclusiva de l’espai -4 d’elles eren urgents-. En línies generals, però, l’informe apunta que “la utilització de les instal·lacions i materials de l’Hospital Clínic per part de Barnaclínic es realitza fora de l’horari de dedicació a l’atenció concertada amb el CatSalut” i que l’ús de les instal·lacions i la infraestructura així com el material es factura a Barnaclínic.
Quant a la dedicació dels professionals públics a l’activitat privada, la inspecció sanitària recull que Barnaclínic va manifestar que els seus professionals no havien presentat la sol·licitud de compatibilitat.
Una plantilla de 60 treballadors
Segons la informació que publica el web de Barnaclínic, unes 70 persones hi treballen mentre que més de 500 professionals de l’Hospital Clínic hi col·laboren. Amb tot, al web de Barnaclínic es pot consultar una llista de fins a 195 professionals de diverses especialitats, tots ells treballadors de l’Hospital Clínic. “Ofereixen el know-how del Clínic”, diu l’exdiputada Carme Pérez per denunciar que s’aprofiti el coneixement i la marca del Clínic per promocionar activitat privada.
L’auditoria feta per Deloitte i corresponent a l’exercici 2012 mostra que llavors la plantilla de Barnaclínic tenia “un nombre mitjà” de 74 persones. D’aquestes una corresponia a l’alta direcció, 37 a infermers i auxiliars, 8 a metges i biòlegs i 28 a personal administratiu. Segons recull l’auditoria les despeses de personal el 2012 ascendien a 2.488.900 euros i el sou corresponent a l’alta direcció era de 123.313 euros. Segons els pressupostos del 2015 la plantilla actual és de 60 persones.
Descomptes sobre les tarifes de prestacions sanitàries
Segons un informe de la Sindicatura de Comptes del 2012 que fiscalitza l’exercici de l’Hospital Clínic corresponent a l’any 2009, l’Hospital Clínic va prestar serveis hospitalaris als pacients de Barnaclínic SA per 2.796.408 euros. D’acord amb la mostra realitzada l’Hospital va prestar serveis d’hospitalització especial, d’urgències, de consultes externes, va realitzar tractaments de radioteràpia, proves de cardiologia, proves d’obstetrícia i diagnosi prenatal i tractaments de reproducció assistida. El mateix informe indica que l’Hospital aplicava un 38% de descompte sobre la tarifa aprovada en les proves d’obstetrícia i diagnòstic prenatal que factura a Barnaclínic, i un descompte del 10% a les tarifes de la resta de prestacions sanitàries, excepte en els tractaments de reproducció assistida, en què aplica el preu pactat sense descompte.
A més, l’informe recull també que “la informació facilitada per l’Hospital Clínic no permet conèixer els preus dels serveis i conceptes facturats a les entitats vinculades sota l’epígraf ‘Ingressos accessoris’, per 5.920.489€. Pel que fa a la cessió de l’espai que ocupa Barnaclínic, l’import facturat el 2009 i 2010 ascendiria a 135.218 i 147.526 € respectivament, segons el document.
Aquest 2016 la Generalitat de Catalunya ha decidit concedir la Creu de Sant Jordi a 27 personalitats i a 13 entitats catalanes. Sis de les creus seran per persones i organitzacions que estan vinculades amb el món de la salut, tal i com ha informat la consellera de Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, a la roda de premsa posterior al Consell Executiu d’aquest dimarts.
Una d’aquestes persones és la neuròloga Mercè Boada i Rovira, premiada per contribuir a la sensibilització i la recerca en el camp de les demències, singularment de la malaltia de l’Alzheimer. Boada és una de les fundadores de la Fundació ACEC (Institut Català de Neurociències Aplicades) i ha estat durant anys vinculada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. El doctor Bonaventura Clotet i Sala també rebrà una Creu de Sant Jordi, per ser un dels investigadors internacionals més reconeguts del VIH. La Generalitat també el premia per impulsar noves estratègies de finançament de la recerca.
Dins de l’àmbit de la salut, la Generalitat també atorgarà un d’aquest guardons al directiu empresarial Josep Santacreu i Bonjoch, per ser un dels impulsors a Catalunya del concepte de responsabilitat social de l’empresa, sobretot des de la direcció d’organitzacions socials, sanitàries i econòmiques. Santacreu fou un dels promotors de Metges sense Fronteres Espanya.
Una de les entitats que rebrà el guardó hi ha l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC), a qui la Generalitat vol reconèixer la seva dedicació per millorar la qualitat de vida dels infants diagnosticats amb càncers i de les seves famílies.
La Fundació La Marató de TV3 és una altra de les entitats premiades per la tasca d’impuls solidari que coordina, segons la Generalitat. I finalment s’ha distingit amb una Creu Sant Jordi a la Fundació Vila Casas, per la promoció de l’art contemporani català. La fundació va ser fundada per l’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas.
«Els regals desmesurats i atencions als metges a la multinacional vénen de molt lluny i estan a l’ADN de Pfizer. Ja ho fèiem fa vint anys. Era una manera de condicionar, encara que és possible que últimament amb els escàndols que s’han deslligat i les multes milionàries a aquesta i altres farmacèutiques es relaxessin aquestes conductes».
Qui parla és V., que va treballar com a delegat comercial de la multinacional més d’un lustre (se’n va anar el 2001). Aquest extreballador de la farmacèutica sosté que els conflictes d’interessos entre la seva xarxa comercial i els metges del sistema públic sanitari que van desencadenar l’acomiadament de 30 directius del gegant farmacèutic el novembre passat eren part de la filosofia de l’empresa.
A finals dels 90, quan ell era un dels delegats de la multinacional a Espanya, Pfizer ja no escatimava en despeses per influir en les prescripcions dels metges de la Seguretat Social, explica. «Totes les empreses feien el mateix, però nosaltres teníem més diners», recorda ara aquells anys. Ell mateix explicava amb el seu propi pressupost: «Dos milions de pessetes per a regals i atencions, al marge del que invertia el laboratori des de la seu central a Madrid per pagar menjars, màrqueting, viatges, congressos i reunions locals».
I en aquesta partida assignada a cada delegat comercial hi cabia de tot: ordinadors portàtils, telèfons mòbils, carteres de cuir, viatges… que s’utilitzaven, segons aquest extreballador, per convèncer els metges. «Era una forma més de corrupció però quan estàs dins el veus com una cosa d’allò més natural. Perquè és cert que eren pràctiques molt esteses en totes les companyies».
En aquella època, els delegats comercials de les farmacèutiques van arribar a encunyar el seu propi argot per referir-se a les relacions del negoci, un llenguatge que encara es fa servir en el sector. «Els tarugos són els metges que es deixaven influenciar. I d’aquí va sorgir el verb taruguejar, que descrivia bàsicament els mecanismes per convèncer-los. Nosaltres, els caps de vendes, érem els romans que estàvem allà de peu amb vestit i corbata a les portes de la consulta, ferms, esperant l’especialista de torn. la millor manera de taruguejar era amb bosses de viatge, congressos internacionals o fins i tot caps de setmana de plaer amb totes les despeses pagades».
V. recorda un programa d’una coneguda agència de viatges que algun dels seus companys utilitzava per anar captant els metges més joves. «Els manàvem de dos en dos a un hotel i els llogàvem un cotxe per al cap de setmana. Després la relació amb aquests metges ja es mantenia sempre, quan pujaven, estaven més oberts a les nostres recomanacions i a citar els nostres productes en les seves conferències i publicacions».
Aquests metges, caps de servei o especialistes, amb capacitat d’influència entre els seus companys eren denominats «capos» en l’argot. I per a ells hi havia, segons V., atencions especials: «El top de l’època era el viatge transatlàntic, els congressos a Nova Orleans o a Chicago. Eren bitllets d’avió de mig milió de pessetes per persona. I un molt sol·licitat en el cas dels psiquiatres era el que programava l’Associació Psiquiàtrica d’Amèrica Llatina (APAL) en llocs com Cuba o Cartagena d’Índies. Després hi havia els congressos europeus i en últim lloc, els espanyols».
V. sosté, no obstant, que molts metges rebutjaven aquests tractes. I que fins i tot entre els «tarugos» havia classes: «Hi havia les plomes d’or o capos, líders d’opinió, nacionals, provincials, metges amb molta ascendència entre els seus companys. Pot ser un cap de servei d’un hospital amb influència sobre els altres. Si Pfizer muntava un congrés en un hotel, ells sempre tenien la seva xerrada».
Dos milions de pessetes en copes
Segons el relat d’aquest extreballador, la multinacional posava especial cura en mimar el planter de metges. «A la branca de Psiquiatria, per exemple, la multinacional programava cada any, i sempre en ciutats turístiques, l’examen PRITE, una prova que es realitza als Estats Units, i que permetia comparar els resultats amb els dels seus col·legues nord-americans. La prova se celebrava en cap de setmana i després de l’examen arribava la festa. Els aspirants, tot just acabada l’especialitat, gaudien de sopar i copes a càrrec de Pfizer. Recordo una a la discoteca Olivia Valere de Marbella [un local freqüentat per les elits econòmiques de la ciutat malaguenya llavors]. Tots els delegats anàvem amb feixos d’invitacions a copes. la festa va acabar quan s’havien gastat dos milions de pessetes «.
V. reconeix que des de principis de l’any 2000 les autoregulacions de les farmacèutiques s’han fet més exigents i que la gradual introducció dels genèrics s’ha reduït molt les possibilitats de negoci. «Però és molt difícil revertir aquesta cultura interna d’intentar influir en els metges perquè receptin els seus fàrmacs i ara el botí està a la farmàcia hospitalària associada als malalts crònics».
Cap portaveu oficial de Pfizer ha accedit a parlar amb eldiario.es sobre aquestes informacions. A la desena de preguntes plantejades des d’aquesta redacció, la companyia ha respost amb un comunicat escrit de sis línies en què assegura: «Pfizer es pren el compliance [el seu codi de bones pràctiques] molt seriosament i el nostre objectiu és assegurar que cada empleat en tot el món ho fa. És per això que la companyia té processos sòlids per ajudar a prevenir i detectar potencials infraccions de les nostres polítiques internes. Tots aquests processos es revisen regularment per assegurar que es mantenen actuals i que compleixen amb els objectius i requeriments de els països en què tenim presència».
«Els excessos dels 90» i «les llegendes urbanes»
C. també va treballar en Pfizer. Ara és directiu d’una firma de la competència amb centenars de treballadors al seu càrrec. Nega que «aquells excessos dels 90» es mantinguin des de llavors perquè «els codis de les empreses s’han endurit molt».
Farmaindustria, la patronal que agrupa els laboratoris, prohibeix en la seva normativa de bones pràctiques obsequis de més de 10 euros, 60 si es tracta de llibres o material formatiu, i estableix sancions de fins a 360.000 euros per a qui trenqui les normes. A més, explica, cada companyia té les seves pròpies normes internes que en els últims anys i arran d’algunes polèmiques s’han pres molt seriosament.
«Part de la meva feina ara és trucar a les llibreries i comprovar que una factura de 180 euros que em presenten els meus agents comercials correspongui a tres llibres de 60 i no a un 180. Fins a aquest punt hem arribat. Els codis d’autoregulació i les normes internes són molt més estrictes que les legislacions dels països on operem. Des de 2009 les restriccions són brutals», assegura aquest directiu que alerta contra les «llegendes urbanes que envolten el negoci».
Ni V. ni C. s’atreveixen a pronunciar-se sobre el que hi ha darrere dels 30 acomiadaments a Pfizer, encara que tots dos asseguren que en el món tots han sentit parlar de la purga del passat novembre. I coincideixen que a més de fiscalitzar les multinacionals seria necessari establir mecanismes de major control sobre determinats metges.
