Just Deploy It!

Blog

  • Llums i ombres de la sanitat pública catalana: el model

    Un dels principals propòsits per a la creació de l’anomenat model sanitari català –si no el primer– fou facilitar la contractació dels molt diversos titulars de les entitats proveïdores dels serveis, essencialment hospitalaris, que calien per atendre la població catalana en rebre les transferències de l’Insalud. Una iniciativa més factible que l’adquisició d’aquests centres i serveis.

    I el cas és que durant molts anys els dirigents polítics i sanitaris de tot l’espectre ideològic de Catalunya s’han afanyat a difondre urbi et orbi les virtuts del «model català», paradigma de l’efectivitat i l’eficiència d’un sistema sanitari adaptat a la cultura, necessitats i expectatives de la seva població.

    Els seus pilars bàsics sempre han estat centrats en la separació estratègica i operativa dels mecanismes de finançament, compra i provisió de serveis sanitaris, a càrrec d’organismes diferents del Govern. Els diners, procedents en la seva majoria del sistema impositiu general, són adjudicats al Departament de Sanitat (Salut) i aquest, a partir de la seva planificació i objectius, encarrega al Servei Català de la Salut (SCS) la compra dels serveis necessaris per assolir-los a les diferents entitats proveïdores sanitàries, entre les que sempre ha tingut un protagonisme principal l’Institut Català de la Salut.

    Totes les entitats i centres, amb independència de la seva naturalesa jurídica pública o privada o model de gestió s’inclouen en el SISCAT (Sistema Integrat Sanitari d’Utilització Pública de Catalunya) i poden constituir agrupacions entre ells, al mateix temps que mantenen un grau important d’autonomia interna en la gestió dels seus recursos propis. El model català és, sense dubte, el que des d’una perspectiva de Govern va inaugurar a Espanya les estratègies de col·laboració pública-privada a l’àmbit sanitari i d’externalització de la provisió de serveis.

    Característiques que, malgrat la seva racionalitat, no han neutralitzat molts dels problemes rellevants de la sanitat catalana. Una limitació que no és únicament atribuïble, en la nostra opinió, al dèficit de finançament. Per exemple els que van sorgir des de l’inici en l’àmbit de les relacions entre el mateix Departament i el Servei Català de la Salut, en les que han estat freqüents les interferències competencials d’ambdós organismes en el camp de la planificació estratègica de programes i serveis i que van obligar a introduir canvis de legislació posteriors i significatius en el sistema.

    També són relativament freqüents els problemes originats pels lobbies patronals sanitaris que agrupen a les entitats proveïdores gestionades per institucions locals o comarcals públiques i privades quan no es limiten a interactuar amb l’organisme comprador (l’SCS) i estenen la seva influència fins a la cúspide departamental.

    No són ni molt menys exclusius del model català, però també cal fer esment de diversos i significatius problemes de corrupció que han protagonitzat la gestió d’alguns dels seus centres, essencialment en l’àmbit hospitalari.

    O que en diverses ocasions algunes entitats proveïdores han pres iniciatives pròpies de desenvolupament i implantació de determinats tipus d’inversions i serveis de cost elevat sense una notificació i autorització expressa per part de l’SCS obligant «de facto» a aquest últim a assumir la despesa efectuada a partir del següent exercici.

    A la resta de l’estat, els Departaments de Sanitat assumeixen totes les funcions, encarreguen al Servei Sanitari Regional la gestió dels recursos públics i, a partir de concerts específics, contracten a entitats privades aquells tipus de serveis que no pot cobrir parcialment o total amb els primers. Les interaccions tenen en aquest cas una naturalesa essencialment administrativa i estan sotmeses a les regles de la contractació pública de béns i serveis.

    Aspectes generals de la despesa sanitària

    La despesa total que dedica cada país o territori al seu sistema sanitari és un paràmetre que sovint s’expressa com un percentatge del producte interior brut (PIB) i significa un intent d’aproximació al grau de prioritat que s’atorga a aquest sector amb relació a la distribució de la riquesa total. En qualsevol cas, sembla obvi que la valoració quantitativa i qualitativa d’aquest indicador està influenciada per múltiples factors que dificulten l’extracció aïllada de conclusions definitives sobre el seu significat.

    En el cas d’Espanya la despesa sanitària pública sobre el PIB es va ubicar l’any 2020 en el 7,8%. Un valor allunyat del 10,9% d’Alemanya i del 4,7% de Polònia i Letònia. El mateix any, Catalunya va dedicar a aquest àmbit el 6,3%, percentatge també lluny del 9,7% d’Extremadura i que s’ubica en el quart lloc per la cua entre les CCAA, igual que el de Navarra i per sobre del 6,2% de La Rioja i del 4,7% de Madrid.
    Si analitzem la despesa pública per habitant, l’any 2020 Espanya va gastar 1701,47 €. Catalunya es troba en 5a posició amb 1861,06 €, amb diferències importants entre els menys de 1550 € que dediquen Andalusia i Madrid, i els més de 1900 € de Castella i Lleó i País Basc.

    Amb totes les excepcions derivades dels diversos factors que, com dèiem abans, influeixen sobre aquests indicadors, el lector no expert en economia general i de la salut podria deduir que el nivell de prioritat política que el Govern de la Generalitat concedeix a la despesa sanitària pública es troba en un nivell intermedi amb relació al conjunt de l’Estat. En aquest terreny de la despesa, cal assenyalar el fet que Espanya sempre ha tret pit en el terreny internacional sobre l’eficiència del sistema sanitari estatal, presumint de tenir una cartera de serveis molt ample i de qualitat en relació amb el baix volum total de recursos financers que s’hi esmercen.

    Alguns pensen que quan es prioritza excessivament l’eficiència s’incrementa el risc de caure en el seu contrari, la ineficiència, i amb ella en el perill de fallida general del sistema. En els darrers quinze anys, a partir de la crisi econòmica de l’any 2008 i, més recentment, amb l’aparició de la pandèmia COVID-19, sembla que s’han tensat massa les costures del sistema sanitari estatal i català…

    En definitiva, i tornant a la consideració política de la despesa sanitària, sembla que els nostres governants i gestors han caigut en un excessivament baix nivell de priorització del finançament dels serveis públics, amb incidència especial en sanitat i ensenyament. Una traducció clara d’aquest fet la tenim en la convocatòria durant el primer trimestre d’enguany a diferents parts de l’estat i també a Catalunya de manifestacions i aturades en aquests dos sectors.

    Un altre aspecte relatiu a la despesa en el que sí que poden tenir més influència les característiques del model sanitari, en aquest cas el català, és el de la seva pertinència, avaluada a partir de l’evolució més o menys positiva de diferents indicadors que mesuren la qualitat de determinades actuacions sanitàries rellevants com, per exemple, les taxes de parts per cesària, de reingressos o d’infeccions hospitalàries, de reaccions medicamentoses greus o d’amputacions de membre inferior en malalts diabètics. En tots aquests àmbits les xifres de Catalunya són molt semblants a la mitjana estatal i, en alguns casos, com per exemple la taxa de cesàries, d’infeccions hospitalàries o reaccions medicamentoses greus, lleugerament pitjors.

    La distribució de la despesa sanitària

    Per analitzar una mica més en detall la despesa, en aquest apartat ens centrarem en aspectes d’importància cabdal com la seva distribució entre diversos components essencials del sistema sanitari: atenció primària i comunitària (APiC) i salut pública (SP), farmàcia i remuneració del personal, aquest últim com a element nuclear de qualsevol sistema públic de serveis.

    En el cas de l’atenció primària i comunitària, el pressupost del conjunt de l’estat es troba molt lluny de la recomanació de l’OMS de dedicar almenys un 25% a aquest sector. Concretament, l’any 2020 el percentatge estatal va ser del 13,92%. Catalunya va destinar el 13,03%, valor també allunyat del 10,66% de Madrid, a la cua de l’Estat, i del 17,66% d’Andalusia com valor més alt.

    L’habitual desequilibri dels sistemes sanitaris dels països desenvolupats entre la despesa destinada a l’atenció hospitalària i a l’APiC és molt evident en el cas espanyol, i també en el de Catalunya. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que el model sanitari català no ha servit per corregir aquesta circumstància i que, fins avui, ha perpetuat el desequilibri entre els recursos destinats als dos components assistencials del sistema.

    Els recursos destinats a Espanya als serveis de salut pública s’han situat sempre al voltant o per sota de l’1% del pressupost sanitari total, excepte l’any 2020 en què es van incrementar fins al 2,43%, fet que, en principi, cal posar en relació puntual amb la pandèmia COVID-19. Des d’una perspectiva internacional, la despesa en salut pública es pot considerar bastant baixa en la gran majoria dels països europeus, especialment en els de l’àrea mediterrània, amb l’excepció d’Itàlia.

    En el cas d’Espanya la despesa en serveis de salut pública va patir una retallada important a partir de la crisi de 2008 i especialment fins a l’any 2013. Aquesta tendència no es va començar a rectificar lleugerament fins a l’any 2018 i aquest fet ha significat que a l’arribada de la pandèmia COVID-19 els serveis de salut pública es trobessin en una situació bastant precària pel que fa a la dotació de recursos, circumstància que segurament va contribuir de forma negativa en la capacitat de resposta sanitària davant la pandèmia.

    Pel que fa a la despesa en salut pública de les diferents comunitats autònomes, Catalunya sempre s’ha situat en el rang baix i clarament per sota de la mitjana estatal. Per tant, en aquest àmbit, tampoc podem afirmar que el model i les prioritats del govern de la Generalitat hagin contribuït de forma significativa a corregir el dèficit consuetudinari de la despesa en salut pública del sistema a casa nostra.

    La despesa farmacèutica a Espanya va suposar el 19,9% de la sanitària total l’any 2008, uns 7 punts per sobre de la d’altres països europeus amb sistema nacional de salut, i el 15% l’any 2020. A Catalunya i per aquests mateixos anys el percentatge de despesa farmacèutica va ser del 19,01 i d’11,84, respectivament. En l’evolució de la despesa farmacèutica es poden definir dos períodes diferents: de contenció, des de l’any 2010 fins a 2014, i de creixement continuat a partir d’aquest moment. La introducció de fàrmacs teòricament innovadors i de preus elevats es troba en la base de la importància de la despesa en medicaments per a la sostenibilitat del conjunt del sistema nacional de salut.

    La despesa farmacèutica hospitalària s’ha incrementat de forma continuada en els darrers anys i ha passat de 2.324 milions d’euros en 2003 a 6.613 en 2018, el que representa, per aquest darrer any, el 39% de la despesa farmacèutica total. En aquest àmbit i en relació amb la resta de les CCAA de l’estat, Catalunya se situa entre les que tenen un creixement més moderat en el cost per recepta i en el creixement de la despesa hospitalària.

    En qualsevol cas no es pot deixar de fer notar que la despesa farmacèutica total, després d’uns anys de contenció per la crisi, tornar a mostrar una tendència creixent i que molts experts relacionen aquest tipus de despesa, sobretot la de medicaments de recepta ambulatòria, amb el deteriorament de la qualitat assistencial en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària.La despesa en personal de la part pública del sistema sanitari espanyol significava el 44,6% de la sanitària total l’any 2008 i s’ha mantingut en el mateix nivell fins al 2020 (44,87%). A Catalunya els valors per als mateixos anys han estat del 32,2% i del 35,44%, respectivament. En aquest marc d’estabilitat de la despesa en personal, la sanitària total ha crescut entre 2008 i 2020 un 25% (10% a Catalunya).

    La pràctica totalitat dels experts no dubten a afirmar que s’ha produït en els darrers quinze anys un deteriorament significatiu de les retribucions del personal sanitari en combinació amb una política errònia en planificació de necessitats i distribució dels recursos humans del sistema nacional de salut.

  • L’embolic de l’atenció a la població infantil

    Fins la posada en marxa de la reforma de l’atenció primària de salut (APS), a partir de la segona meitat dels anys 80, les criatures dels zero als set anys eren ateses per pediatres en el medi urbà i semiurbà i per metges de família en la majoria de localitats rurals. Amb la reforma s’establia la integració de pediatres en els equips d’atenció primària per als infants fins els 14 anys, assumint tant les activitats preventives i de promoció de la salut com les assistencials. Precisament, una bandera de la reforma durant molts anys va ser el «programa del nen sa» que amb el temps va ser qüestionat i reduït progressivament per manca d’evidència sobre els seus beneficis en els infants.

    El model establert amb la reforma no és compartit per molts països del nostre entorn. En llocs com el Regne Unit, Noruega, Finlàndia, Països Baixos o Dinamarca, els nens i nenes són atesos pels metges de família i els pediatres fan funcions d’especialistes de segon nivell per atendre les malalties més greus, poc freqüents, o que requereixen un recurs hospitalari. Eslovàquia, Txèquia, Grècia, Bulgària i Rússia tenen pediatre a l’atenció primària, com l’estat espanyol. Finalment, hi ha països amb model mixt, en  què infants i adolescents són atesos tant per pediatres com per metges generalistes. És el patró majoritari, en el que es troben, entre d’altres Alemanya, França, Bèlgica o Suècia. Amb tot, no podem parlar de models purs, perquè gairebé arreu s’hi troben formules mixtes i diferències quant a la franja d’edat que es considera o no «pediàtrica». L’orientació més o menys «primarista» del sistema sanitari i la major o menor disponibilitat de pediatres són factors que inclinen cap un model o altre.

    L’actual manca de pediatres és una realitat a què s’ha arribat per una mala planificació i per l’orientació hospitalària dels estudis de l’especialitat. Els joves opten més pels hospitals o la pràctica privada que per l’APS. Davant el problema, el Pla estratègic d’ordenació de l’atenció de Pediatria a l’APS, elaborat pel Departament de Salut al 2007, va plantejar l’agrupació territorial de pediatres en equips coordinats amb els hospitals, el que es coneix com a línies pediàtriques. Si bé en teoria es mantenia el pediatre de referència, a la pràctica molts CAP s’han quedat sense aquesta figura i moltes famílies s’han de desplaçar de barri o de poble per poder tenir accés a l’atenció mèdica per als seus infants i no disposen d’una referent per a les seves necessitats. Aquesta situació és més freqüent en el medi rural. Però no a tot arreu es troben igual, perquè hi ha CAPs amb consultes de pediatria o amb metges de capçalera que fan l’atenció infantil encara que se’n digui consulta de pediatria. Un 30% dels infants de Catalunya, com a la resta de comunitats autònomes, reben aquesta última modalitat d’atenció. De fet, ja tenim un model mixt.

    Quin és el millor model? És difícil arribar a una conclusió definitiva, perquè els estudis no demostren una superioritat global d’un model sobre l’altre. La decisió és més aviat de caire polític i depenent de la formació i del  posicionament dels col·lectius professionals.

    Amb l’objectiu d’identificar i avaluar els diferents models d’atenció infantil a tot  Europa, es va dur a terme el projecte MOCHA (Models of Child Health Appraised) durant tres anys i que va incloure 30 països. Una de les seves conclusions va ser que el fet que l’atenció fos duta a terme per un metge generalista o per un pediatre no era determinant, perquè la salut infantil depèn més de les condicions socials i econòmiques en les que es desenvolupa i de les característiques del sistema sanitari. Van ser identificats com a factors determinants de l’eficàcia en la salut infantil: l’accessibilitat a l’atenció, la continuïtat amb els serveis especialitzats, la centralitat de l’infant amb perspectiva social i educativa o l’organització jerarquitzada dels serveis, així com l’enfocament multidisciplinar o el finançament públic.

    La formació en les especialitats de medicina i infermeria familiar i comunitària inclou competències l’abordatge dels principals problemes de salut de la infància, el maneig de les urgències més freqüents, el coneixement de les activitats preventives i dels controls periòdics de salut, així com realitzar el suport familiar i psicosocial dels nens i nenes amb patologies cròniques. L’atenció a la infància entra en el concepte propi de l’APS, d’atenció integral a la població al llarg de la vida en el marc familiar i comunitari, a diferència de l’atenció especialitzada, més centrada en la malaltia.

    Les activitats preventives i de promoció de la salut, una part important de l’activitat de l’APS, són dutes a terme principalment per infermeria. Les malalties dels infants, per sort, acostumen a ser lleus i en moltes ocasions ni tan sols cal una intervenció sanitària perquè es resolen soles i només necessiten les cures bàsiques apreses en l’àmbit familiar que pot proporcionar una persona adulta: mesures en l’alimentació, ús d’antitèrmics, hidratació, repòs, afecte… Quan amb les cures familiars no n’hi ha prou, o quan hi ha dubtes, la valoració, el tractament i el consell de la infermera o la metgessa de família acostuma a ser suficient, com en el cas de les infeccions respiratòries i digestives o els traumatismes tan freqüents. El coneixement especialitzat és necessari en un grup reduït d’infants, als que cal garantir-lo de manera àgil i amb qualitat sempre que calgui.

    Hi ha doncs, moltes maneres de donar resposta a les necessitats sanitàries de la població infantil que poden ser vàlides. El problema, al meu entendre, no se situa tant en si hi ha pediatre o no en el CAP, com en si s’assegura una atenció longitudinal de qualitat i des de la proximitat per a les necessitats més freqüents de les criatures en el marc de l’APS, i en la coordinació efectiva entre els diferents nivells assistencials. En aquest sentit, és rellevant que cada infant tingui la seva metgessa i la seva infermera referents, que siguin accessibles i que coneguin l’entorn social, comunitari i educatiu en què viu. En aquests moments, les línies pediàtriques, tal com estan concebudes, no poden garantir aquestes premisses.

    Al marge de les influències que es poden produir pel màrqueting de la medicina privada, que promet un pediatre per a cada situació per poc significant que sigui, el sistema sanitari públic ha de resoldre l’estat de confusió que hi ha i garantir l’atenció a la tota la població infantil, independentment del territori on visqui o del seu nivell adquisitiu, perquè l’equitat és fonamental en la millora de la salut. El model implantat amb la reforma dels anys 80 no sembla viable a l’actualitat, cal reformular-lo amb criteris «primaristes», amb consens amb les professions implicades, planificant les necessitats de personal als equips d’atenció primària i involucrant la població en la cerca de respostes adequades a les necessitats d’atenció sanitària dels infants.

  • Vuit mirades a la recerca en salut a Catalunya

    El dia a dia dels professionals sanitaris que dediquen part de les seves jornades laborals a estudiar com poden ajudar més els seus pacients és aquella pluja fina que va enriquint el substrat de la salut de tothom, però de manera molt silenciosa. El gran gruix de la feina d’investigadores i investigadors passa molt desapercebut, a menys que alguna molècula dispari una alerta realment esperançadora per a la cura d’una malaltia, i sobretot si aquesta afecta molta gent. Malalties minoritàries, millores en les cures pal·liatives, o com una mirada amb perspectiva de gènere, menystinguda encara ara en la investigació, pot ampliar i enriquir els beneficis de la recerca, queden fora dels titulars periodístics i lluny, per tant, de ser prou valorats. Si realment la salut vol posar la persona al centre, sigui quina sigui la seva edat, malaltia, gènere o classe social, cal fer investigació més transversal, transdisciplinar i que inclogui totes les necessitats del pacient. Per això calen grups de recerca conformats per professionals de diferents àmbits i, per damunt de tot, un reconeixement a la pròpia recerca com a principal via de millora de l’assistència integral.

    Amb aquesta idea de partida, el Dr. Elías Campo, director de l’IDIBAPS, va iniciar la primera sessió de la trobada de representants de vuit centres de recerca en salut convocats pel Diari de la Sanitat aquest dimarts al Col·legi de Periodistes de Catalunya per parlar de la recerca a Catalunya com a model de futur. Citant Juan Rodés, pioner en la investigació hepàtica, Elías Campo va destacar la necessitat de la investigació per a una assistència de qualitat. I va recordar la iniciativa a l’Hospital Clínic, ja als 80, quan la comunitat mèdica va acordar aportar un 1,5% del salari per potenciar la investigació. Allò comportava també la formació i experiència a l’estranger de professionals del Clínic, aprenent colze a colze amb investigadors de centres a altres països, que després tornaven i posaven al servei dels seus pacients el coneixement adquirit. Aquella aportació altruista a la recerca –va dir el Dr. Campo- es va mantenir després de la crisi del 2008, malgrat les retallades de sou que es van aplicar. “El valor de la recerca el professional l’assumeix com un valor de la seva professió”, va expressar. Aquest compromís personal, la motivació individual, és el que s’hauria de garantir en les futures generacions de professionals sanitaris, per continuar mantenint “l’alt nivell en recerca biomèdica a Catalunya, un sistema potent, però amb moltes debilitats”, com va definir el mateix Campo. No va oblidar tampoc citar el paper cabdal de les fundacions, com la mateixa Fundació Clínic per a la recerca biomèdica, creada l’any 1989, pionera com a factors claus de recaptació de fons per a la recerca en salut que són les fundacions.

    Dra. Anna Meseguer, Dr. Gabriel Capellá, Dra. Elisa Llurba, Dr. Elías Campo | Pol Rius

    Estem, però, en un moment de canvi de paradigma, segons va dir també el Dr. Campo. “La recerca és potent, sòlida, però fràgil, perquè alguns dels valors com el voluntarisme estan en crisi. I tampoc no hi ha temps per poder dedicar a la recerca, per tant, es necessiten accions positives per potenciar-la”.

    En la mateixa sessió de la trobada, parlant de ciència i assistència clínica com a responsabilitat compartida, van intervenir també la Dra. Anna Meseguer, cap del grup de recerca de Fisiopatologia Renal del VHIR, el Dr. Gabriel Capellá Munar, director de l’IDIBELL i la Dra. Elisa Llurba, cap del Grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

    La Dra. Meseguer va remarcar que la recerca ha de partir del pacient i tornar al pacient, i que el suport del govern és molt necessari, també per permetre que tot allò que ja funciona en el sistema es deixi fluir. Meseguer va fer una crida a la responsabilitat periodística per contextualitzar bé les notícies sobre investigació, perquè no aixequin expectatives més enllà de les reals, i que no sembli que cada dia tenim una nova solució per al càncer. També va posar sobre la taula la poca visibilitat en l’espai mediàtic de realitats com les que pateixen persones amb malalties rares -3 milions a l’Estat espanyol- i les dificultats que els comporta a elles i a les seves famílies no poder tenir, de vegades ni tal sols un diagnòstic.

    El repte del relleu generacional en el món de la investigació, “no només per atraure talent, sinó també per a retenir-lo”, va ser expressat pel director de l’IDIBELL, el Dr. Gabriel Capellá. Ell va parlar, a més, de la necessitat d’implicar de manera activa pacients i població en la investigació, i que aquesta sigui reconeguda com a generadora de coneixement aplicable a l’assistència. En aquest sentit, va citar la covid com a lliçó extrapolable a d’altres àmbits de la investigació: “hem de continuar convencent la societat de que un millor coneixement científic permet respondre millor a problemes rellevants”.

    La perspectiva de gènere en la recerca

    Gràcies també a l’experiència de la covid i els efectes de les vacunes creades per vèncer-la, s’ha fet palès que la majoria d’assajos clínics es continuen fent en homes, sense tenir en compte –com va passar- les conseqüències en certes realitats femenines, com la menstruació, la gestació i la fertilitat. Com explica Elisa Llurba, cap del Grup de medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, s’ha posat sobre la taula un tema conegut ja, però que ara gràcies a la covid, està en la societat.

    Taula Rodona 1, acte “Recerca en Salut, un model de futur” | Pol Rius

    La Dra. Llurba treballa des de fa anys la perspectiva de gènere en la recerca que, segons va explicar, ha trigat molt a incorporar-se en els programes de recerca i fins ara, es pot dir que s’ha fet poc i insuficient, i, per tant, hi ha molta feina a fer. “Les xarxes socials ens estan ajudant perquè la gent pot expressar allò que li passa i li preocupa”, va dir. I va aprofitar per mostrar la seva satisfacció per l’elecció de la Salut sexual i reproductiva com a objectiu dels projectes que finançarà la Marató de TV3 d’aquest any, que estarà dedicada a aquesta temàtica, sobretot per la visibilitat que donarà a malalties com l’endometriosi, i als problemes de la fertilitat o gestació.

    La Dra. Llurba va parlar de la necessitat d’enfocar amb perspectiva de gènere l’assistència sanitària, no només la recerca. “No aplicar-la comporta un dany, i això no s’havia tingut en compte ni per part les professionals, ni per les pròpies dones. I també així es fa més humana la medicina, fent que tingui en compte les diferències, per millorar la nostra resposta i la qualitat de l’assistència”.

    Intervenció de la Dra. Llurba | Pol Rius

    De la interdisciplinarietat a la transdisciplinarietat

    Tal com va començar apuntant la Dra. Elisa Llurba, un dels reptes com a científics és treballar amb altres especialistes, en ciències socials o enginyeria, “que ens ajudin a trobar les parts que ens falten”. En aquest sentit va explicar que “moltes de les convocatòries a nivell europeu ja comencen a afavorir aquestes interaccions”.

    A la inclusió del pacient i els determinants familiars i socials per posar la persona al centre, no només de l’assistència sanitària, també de la recerca, van referir-se els ponents que, en una segona sessió d’intervencions, va donar veu a la investigació en mans de la medicina de família, amb la participació del Dr. Josep Basora, director de l’IDIAP-Jordi Gol. De la investigació que es duu a terme en l’àmbit de la infermeria en va parlar Llúcia Benito, directora adjunta de la càtedra UB-COIB d’Infermeria. I la Dra. Núria Roger Casals, directora de Transferència del Coneixement (Recerca, Docència i Innovació) del Consorci Hospitalari de Vic, i Alfons Hervàs, director de Qualitat i Coneixement d’Althaia (Manresa) van aportar a la jornada la visió extrametropolitana de la investigació en salut. De fet, tota la segona taula, professionals sanitaris d’atenció primària i infermeria, i els representants de la investigació en ecosistemes territorials més concrets van poder posar en comú la importància de la llavor que ells i elles aporten des de la proximitat del pacient, a primera línia de les seves necessitats en el dia a dia de cures i tractaments.

    Perquè la investigació en salut va més enllà de les troballes microscòpiques al laboratori. Cada cop amb una tendència més traslacional, que surti del pacient per tornar al pacient, on l’atenció primordial li donen els professionals de la medicina de família i la infermeria. En ambdós àmbits la investigació també procura millores assistencials. La proximitat al pacient d’aquests dos col·lectius, i en qualsevol petit o mitjà hospital fora de Barcelona, amplia les perspectives de la recerca fent diana en aspectes molt quotidians, com ara les cures o les principals dificultats que dia a dia troben les consultes de l’atenció primària.

    Intervenció del Dr. Josep Basora | Pol Rius

    Des de l’Institut univesritari per a la recerca a l’atenció primària de salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), el seu director, el Dr. Josep Basora, va explicar que en els 25 anys d’història de l’IDIAP, han estat molt a prop del pacient. Tenen a les seves mans les històries clíniques de tot el país, amb les que poden ajudar a resoldre molts dubtes als sanitaris, com ha passat amb els efectes secundaris de les vacunes de la covid. Compten amb 35 grups d’investigació acreditats, amb diferents perfils en recerca, a més de metges i infermeres, psicòlegs, nutricionistes, enginyers i professionals de l’àmbit social.

    També des de l’infermeria la investigació camina ben al costat dels pacients. Segons va explicar Llúcia Benito, la càtedra UB-COIB d’infermeria es va crear l’any passat amb l’objectiu d’impulsar la recerca i fer-ne difusió, i promoure la inclusió infermeres en programes multidisciplinars de recerca. A la càtedra tenen grups de recerca, per exemple, en cures en l’àmbit de la salut mental, tant a nivell hospitalari com comunitari. També estudien aspectes com la valoració del pacient crític i la identificació de tots els factors que, en mans de les cures infermeres, poden repercutir en la millora del pacient, com ara la mortalitat hospitalària, més o menys alta segons les hores d’atenció d’infermeria.

    Taula Rodona 2, “Recerca en Salut, un model de futur” | Pol Rius

    El director de Qualitat i Coneixement de la Fundació Althaia, Alfons Hervàs, va destacar la importància dels ecosistemes de recerca al territori, i la col·laboració de les entitats sense afany de lucre i també amb els agents privats. En aquest sentit, la directora de Transferència del Coneixement (Recerca, Docència i Innovació) del Consorci Hospitalari de Vic, la Dra. Núria Roger Casals, va afirmar que “quan ets fora de l’àrea metropolitana, se sent una gran responsabilitat des de l’assistència, que està relacionada amb la capacitat dels professionals d’estar al dia dels avenços amb formació sanitària especialitzada per garantir la qualitat de l’assistència”. I va destacar el paper d’un hospital com el de Vic com a motor econòmic de la comarca, i el seu gran impacte en la salut de la població, també en la formació dels professionals amb grans projectes de recerca i docència. Però, sense obviar tampoc –va dir- “la complexitat de mantenir el model, i la major dificultat per a una ciutat que no és Barcelona, de captar i retenir talent. Si des dels centres amb més alta tecnologia i especialització també ho pateixen, imagineu a fora de l’àrea metropolitana”.

    Passar de la interdisciplinarietat a la transdisciplnaretat és l’altre gran repte de la investigació, tal com va apuntar des de la càtedra d’infermeria, Llúcia Benito, és a dir, que la recerca contempli els 360º del pacient, totes les seves necessitats. No hi ha cultura de treballar la investigació així a Catalunya, segons van comentar els ponents, tots d’acord en què l’assistència integral a la persona interpel·la diferents professionals, també en la investigació.

  • El 8M reivindica la despatologització de les vides de totes les dones

    L’Assemblea 8-M ha convocat una manifestació feminista: de cures, laboral, estudiantil i de consum “contra el sistema cisheteropatriarcal, racista i classista”. L’acte central de la jornada ha començat a Plaça Universitat amb la participació de més de trenta col·lectius que han elaborat un manifest conjunt. A la marxa hi ha hagut representació d’organitzacions, sindical, política… i de la societat civil, que ha plenat Barcelona amb uns 100000 assistents segons dades de l’organització.

    Seguiment de la marxa | Pol Rius

    En matèria sanitària, l’ Assemblea 8-M demana garantir “un tractament de la salut de les dones, lesbianes, bisexuals, trans, no binàries, intersexuals des d’una perspectiva integral, diferencial, feminista i sense estigma”. Exigeixen, per tant, “la despatologització” de les vides de totes les dones amb el revertiment de les retallades i la desprivatització dels serveis públics. Per prevenir les violències masclistes demanen coeducació i educació sexoafectiva amb perspectiva de gènere amb una educació que fomenti l’empoderament de les noies i la creació de noves masculinitats.

    Bengala verd per l’avortament lliure i segur | Laura Casamitjana

    El 8M s’ha vist marcat, en diverses ocasions, per la divisió del moviment feminista entorn a les dones trans. L’Assemblea 8-M ha enviat un missatge clar al respecte: “El feminisme no és transfòbia” i denuncien els creixents discursos d’odi. Tot i que celebren l’aprovació de la llei trans i LGTBI afirmen que “cal anar més enllà”. En la reivindicació d’un moviment feminista transversal, no han faltat les reclamacions de les dones amb diversitat funcional i “el dret a la plena participació en la societat”. A la manifestació s’han deixat veure diversos lemes i pancartes vinculats a sectors LGTBI, “antes muerta que TERF”, o proclames en favor dels drets de les persones trans.

    Una pancarta del col·lectiu LGTBI | Laura Casamitjana

    El manifest, que forma part del tancament de la marxa, també reconeix els drets laborals i socials de les treballadores i denuncia “les condicions d’explotació” que pateixen les dones i la “criminalització” de les treballadores sexuals. A més, demanen recuperar els drets pendents de les treballadores de la llar, tot i la ratificació del conveni 189 de la OIT j més inspeccions de treball per garantir unes condicions dignes. A més, reivindiquen pensions mínimes en igualtat al salari mínim interprofessional i “que la pensió de viduïtat sigui el 100% de la pensió de la parella”.

    Representants de Sindihogar | Laura Casamitjana

    Altres reivindicacions

    Dins de la manifestació, la diversitat de les participants comporta una gran diversitat de reivindicacions i demandes. Un cop més, s’ha demanat la derogació de la llei d’estrangeria perquè representa “un aparell de violència institucional masclista” que “criminalitza les dones migrants”. Exigeixen el tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) i denuncien la recent obertura del mòdul de dones al CIE de la Zona Franca “on hi ha dotze companyes sotmeses a condicions de detenció violentes”. A més, reivindiquen el dret a emigrar i “la regularització de totes les persones que es troben sense papers al territori”. Sindihogar, Marea Verde o Furia Mexicana serien alguns dels col·lectius de caire antiracista, majoritàriament format per dones llatinoamericanes, que han aportat la seva lluita envers temes com el dret a l’avortament.

    Marea Verde | Laura Casamitjana

    L’any passat es van registrar 99 feminicidis i altres assassinats al país, motiu pel qual han reivindicat mantenir el consentiment al centre de la llei només sí és sí, després de la modificació del PSOE per la rebaixa de condemnes que han aplicat alguns jutges. La reforma ha sortit endavant en la votació al Congrés amb el suport del PP i amb els morats en contra. La representació política també s’ha fet notar, i es que Esquerra Republicana de Catalunya, amb alguns dels seus líders més destacats presents, reivindicaven el lema de la pròpia llei, “només sí és sí”.

    Teresa Jordà, Dolors Bassa, Alba Vergés i Oriol Junqueras, en primera línia de la representació d’ERC | Laura Casamitjana

    D’altra banda, tot i la recent llei d’avortament aprovada al Congrés dels diputats, el manifest lamenta que “és una oportunitat perduda” per trencar amb “l’estigma d’excepcionalitat social i sanitària que recau sobre l’avortament” al no despenalitzar-lo. A més, demanen “una resposta contundent davant la creixent amenaça i atac als drets sexuals i reproductius per part de l’extrema dreta”. Amb lemes com “mi copa menstrual en la boca de Abascal”, les manifestants han deixat clar la seva posició envers els debats que l’extrema dreta intenta obrir.

    Tampoc han faltat reivindicacions ecologistes a favor de la gestió de proximitat i en contra dels macroprojectes com l’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó, el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’Hivern.

    Més imatges de la manifestació

    Manifestants coregen mentre s’ajupen: “a baix com el patriarcat”, proclamen | Laura Casamitjana
    Els sindicats estudiantils diuen la seva | Laura Casamitjana
    Participants amb torxes | Pol Rius
    Pancartes reivindicatives | Pol Rius
    Més pancartes reivindicatives | Laura Casamitjana
    L’organització a la capçalera | Pol Rius
    Reivindicacions pro-avortament | Laura Casamitjana
    Assemblea 8M, organització convocant, data en 100.000 les participants | Pol Rius

     

  • Afectacions a l’Hospital Clínic pel ciberatac

    L’Hospital Clínic de Barcelona ha confirmat que el ciberatac patit el passat diumenge prové de fora d’Espanya. El segrest de dades va obligar a desprogramar el dilluns 150 cirurgies no urgents, 3000 visites a consultes externes i unes 400 o 500 extraccions, a més de cancel·lar les sessions de radioteràpia oncològica. L’atac també afecta els centres de primària que cogestiona amb l’ICS (Casanova, Borrell i les Corts). Ara es reprèn un 10% de l’activitat cancel·lada, i tots aquells pacients que es puguin visitar, seran avisats pel mateix hospital.

    El que el Clínic garanteix és l’activitat urgent i d’hospitalització a totes les seus (Villarroel, Plató i Maternitat). S’ha tornat al mètode d’afegir dades a mà, i Antoni Castells, director mèdic de l’Hospital Clínic, explica que van poder recuperar els plans de medicació de la nit abans de l’atac, amb el que treballen. Radiologia, diàlisi, proves endoscòpiques i hospitalització domiciliària, hospitals de dies i farmàcia ambulatòria ofereixen el servei amb normalitat.

    El secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat, Sergi Marcén, ha compartit també que s’està duent a terme la investigació de manera conjunta amb Mossos d’Esquadra i la Interpol.

    Es desconeix la magnitud real de l’atac, i també la via utilitzada pels criminals per a accedir al sistema. La prioritat actual és recuperar la informació: «No hi haurà cap mena de negociació per pagar ni un cèntim», declara Tomàs Roy, director general de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. També ha explicat que els encarregats del ciberatac han estat «Ransom House«, i que han usat un mètode sofisticat i que no respon a modus operandi clàssic, és l’anomenat ransomware. Segons Termcat, es defineix com a «programari maliciós que restringeix o bloqueja l’accés als fitxers d’un ordinador o un dispositiu mòbil infectats i que exigeix el pagament d’un rescat econòmic per retirar les restriccions».

    El 2021 la Universitat Autònoma de Barcelona va patir un atac d’aquest tipus, i l’octubre passat en van ser víctimes els hospitals Moisès Broggi, Dos de Maig i General de l’Hospitalet de Llobregat.

  • Un estudi europeu busca validar una tècnica quirúrgica ideada a Barcelona que redueix la reaparició del càncer de colon

    En el repte de curar un càncer hi ha diferents perspectives, depenent de la cronologia del tumor. La detecció precoç és una d’elles. Es mira –i s’investiga cada cop més- com detectar-lo a temps quan és incipient, abans que es desenvolupi acumulant cèl·lules malignes. La intervenció quirúrgica per extraure el tumor és la gran oportunitat de curació en molts casos. Però després d’operar, els controls van confirmant si el teixit restant ha tornat a ser fecund per a un nou desenvolupament de cèl·lules dolentes, o si restes d’aquestes varen romandre, imperceptibles a la vista humana. Segons aquestes confirmacions, es parla de recidiva, repetició del càncer, o de metàstasi, en cas que les cèl·lules malignes s’hagin escampat cap a altres òrgans o zones de l’organisme.

    Evitar que aquesta repetició i/o propagació es doni és un objectiu en molts estudis científics. I un equip de metges de la Unitat especialitzada de fetge, pàncrees i vies biliars de l’Hospital del Mar, investigadors de l’IMIM i professors universitaris, ho procuren també estudiant estratègies quirúrgiques, en concret per tractar metàstasi hepàtiques de càncer de colon i tumors primaris. El de colon és el més prevalent dels càncers en homes, després del de pulmó. I entre el 20 i el 30% dels pacients d’aquest tipus de càncer acaben fent metàstasi, sobretot localitzada al fetge, després de la intervenció quirúrgica del tumor colorectal.

    Tractant d’evitar aquesta metàstasi, un equip de l’IMIM iniciarà aquesta primavera un assaig amb 720 pacients de 24 hospitals d’una desena de països europeus. La intenció és validar una tècnica quirúrgica utilitzant un dispositiu patentat a Barcelona l’any 2008 i comercialitzat per una empresa catalana (Coolingbis), demostrant que pot canviar la vida dels pacients que poden patir repeticions locals del càncer. D’un 20 o 30% d’aquests malalts oncològics, afectats per un tumor colorectal, que desenvolupen metàstasi després de la intervenció quirúrgica, entre un 10 i un 20% podrien no tenir recidives si se’ls intervé amb la tècnica estudiada.

    Un estudi anterior del mateix IMIM, els resultats del qual varen ser publicats l’any 2021 a l’European Journal of Surgical Oncology, ja va deixar evidència de la reducció de la metàstasis amb la utilització d’aquesta tècnica quirúrgica ablativa en 180 pacients estudiants durant més de 10 anys. “Amb menys d’un centímetre d’ablació dels vorals de l’escissió feta en l’extirpació del tumor es redueix la recidiva local d’un 5 fins a un 15%”, explica el doctor Fernando Burdío, un dels tres components de l’equip d’investigadors. Els altres dos són Patricia Sánchez- Velázquez  i Benedetto Ielpo. Tots ells són cirurgians generals de la Unitat de la Cirurgia Hepatobiliopancreàtica de l’Hospital del Mar, professors a la Facultat de Medicina de la Universitat Pompeu Fabra i investigadors de l’IMIM.

    L’estudi que s’iniciarà els propers mesos es liderarà i coordinarà des de Barcelona per l’equip d’aquests tres investigadors de l’IMIM, juntament amb altres especialistes d’altres disciplines, com ara enginyers. “Reproduirem les dades o resultats de l’estudi publicat l’any 2021. Ho farem de manera multicèntrica (a 24 centres europeus), prospectiva i randomitzada, és a dir, per obtenir la millor evidència, compararem la tècnica que volem testar amb la pràctica habitual en metàstasis hepàtiques i hepatocarcinoma de cada centre, i es farà de manera aleatòria i controlada”, precisa Patricia Sánchez. Els pacients seran informats i hauran de signar la seva autorització a participar-hi. “El control requereix una auditoria, monitorització i gestió dels efectes adversos amb dades de cada pacient”, afegeix Benedetto Ielpo.

    L’estudi es podrà fer gràcies a l’obtenció d’una beca Horizon (6,5 milions d’euros per a cinc anys d’estudi), que ha reconegut l’equip per la seva feina feta fins ara. És una beca molt competitiva que pocs grups d’investigació aconsegueixen. “El que farem no deixa de ser un assaig clínic com tots els que passen els medicaments, que s’administren a un grup de pacients i a un altre grup se’ls dona un placebo. Nosaltres, ho farem amb la tècnica quirúrgica, la que volem donar a conèixer pel seu benefici, i la que acostumen a fer servir a cada centre”. La màquina de la qual volen mostrar l’eficàcia en la reducció de la reproducció de cèl·lules tumorals ja es fa servir a Luxemburg, Polònia i Itàlia, a més d’alguns centres a l’Estat espanyol.

    La prevalença estimada del tumor colorectal és en l’actualitat, segons un estudi a 27 països d’Europa l’any 2020, d’un 12,7% de tots els nous càncers diagnosticats i causa un 12,4% de totes les morts degudes a càncer. El seu augment en els darrers anys està molt relacionat amb el consum d’alcohol, tabac, i també amb l’obesitat.

    Durant els quatre anys posteriors al diagnòstic de tumor de colon es fa el seguiment del pacient. De les metàstasis que entre el 20 i el 30%  d’ells desenvolupen, la més freqüent és al fetge, perquè aquest òrgan fa de filtre i en ell es dipositen cèl·lules tumorals. Es calcula que entre el 50 i el 80% de pacients que pateixen una metàstasi al fetge no sobreviuen més enllà de 5 anys.

    El dispositiu amb patent barcelonina que ara es vol validar en un estudi internacional, s’utilitza per facilitar la cirurgia i té un efecte positiu en la recidiva local, impedeix que el tumor pugui reproduir-se als límits de la resecció. La màquina utilitza la radiofreqüència, que s’utilitza en molts sectors de la medicina, com per exemple en urologia, en cirurgia general i cirurgia plàstica. El dispositiu creat a Barcelona es basa en la radiofreqüència, que serveix per controlar el sagnat i, tal com varen descobrir els investigadors de l’IMIM, també per ampliar els límits de la resecció i evitar així la reaparició de càncer.

    El focus dels investigadors sobre la reaparició de cèl·lules tumorals en el cas del colon i recte, modificant la cirurgia del tumor, podria beneficiar també qualsevol altra cirurgia oncològica.

  • La taula mèdica bilateral acorda millores del preu de guàrdia dels metges residents

    S’ha dut a terme la primera trobada entre Departament de Salut i Metges de Catalunya, que Xavier Lleonart, secretari general de l’organització sindical, valora com a “molt positiva però amb prudència”. La reunió de la taula de negociació bilateral esdevé la primera d’una sèrie prevista a on es tractaran diversos temes, en aquesta, la millora de les condicions dels metges residents ha estat l’eix: “hem detectat una bona predisposició de l’administració a atendre tot allò que els hi exposem per millorar la situació actual i de fet ja s’ha pogut tancar un acord en el tema de retribucions del preu a la guàrdia dels MIR”.

    En aquest sentit, l’organització sindical remarca l’entesa assolida perquè la millora del preu de l’hora de guàrdia dels metges adjunts, aprovada al III Conveni laboral del SISCAT, es faci extensiva als MIR, tant de la xarxa sanitària concertada com de l’Institut Català de la Salut (ICS). A conseqüència de les negociacions de la setmana passada, aquesta setmana la reunió de la comissió negociadora del III Conveni SISCAT ha aprovat que, amb efectes des de l’1 de gener de 2023, el preu de l’hora de guàrdia dels MIR dels centres sanitaris concertats s’incrementi un 25%. «Pel que fa a les condicions dels MIR, hem pogut tancar aquest primer acord que feia referència a un aspecte molt concret en el qual creiem que s’havia actuat injustament», explica Lleonart, «però evidentment la millora de les condicions dels MIR està englobada dintre de tota l’estratègia que hem de desenvolupar conjuntament», afegeix.

    Les millores qualitatives per als metges residents ha de repercutir en el que el secretari general de Metges de Catalunya considera primordial, que és «retenir i captar el talent mèdic i que les condicions assistencials, laborals i retributives d’aquests professionals en concret i de tot el col·lectiu en general siguin tan atractives com sigui possible per evitar que hi hagi una fuga de professionals a altres àmbits». L’organització sindical reivindica a més que es negociarà per tal que la millora del preu de l’hora de guàrdia dels metges adjunts, aprovada al III Conveni laboral del SISCAT, es faci extensiva als MIR, tant de la xarxa sanitària concertada com de l’Institut Català de la Salut (ICS), per tal que no es produeixin desigualtats retributives entre el col·lectiu.

    La creació d’un grup específic de treball amb un doble objectiu

    A més de les millores per als MIR, que va ser l’eix central de la negociació i que s’ha traduït en pactes aquesta setmana, durant la reunió també ha acordat la creació d’un grup específic de treball. Neix per definir mesures que permetin racionalitzar les agendes assistencials dels facultatius d’atenció primària. Aquesta comissió està en marxa desde el dia 1 de març: “aquest grup té un doble encàrrec”, declara Lleonart. El primer, seria el d’intentar “articular mesures en el més curt termini possible per mirar de millorar de forma pràcticament immediata aspectes concrets de l’atenció que es dona en el dia a dia”, explica el líder sindical. D’ altra banda, també té un treball de fons  que “requerirà més temps i més esforços per reordenar i reorganitzar el sistema d’agendes mèdiques, per tal que es pugui donar una atenció de qualitat tal com es mereix als professionals i a la ciutadania”, conclou.

  • Què ens frena a les treballadores de la sanitat a mobilitzar-nos?

    Indefensió apresa, provocada per les reiterades derrotes des dels funestos anys de les retallades de Mas i Boi? Desencís amb els apoltronats i desmobilitzadors sindicats de concertació? Som un col·lectiu desclassat amb zero cultura de lluita? Potser percepció majoritària de què en realitat no estem tan malament? Probablement una barreja de tot plegat.

    La qüestió és, com aconseguim les persones i els col·lectius convençuts de la necessària  implicació de totes en una constant mobilització, transmetre, contagiar aquest sentiment a la resta de companyes de professió i també ciutadania?

    Des de les retallades dels innombrables Mas i Boi fins avui, hi ha hagut diferents esclats de lluita de diferent intensitat. Les que van coincidir amb tot el moviment del 15M van ser probablement les principals responsables d’aquesta indefensió apresa, pel fet que malgrat les grans mobilitzacions que va haver-hi, no vam ser capaços de frenar la precarització de condicions laborals i la destrossa de drets socials.

    El naixement de Marea Blanca, també va comportar diferents mostres de lluita, les convocatòries de vaga d’Atenció Primària de l’any 2018. Les mobilitzacions de Sanitàries En Lluita durant més de 9 setmanes protestant a les portes de centres sanitaris de tot el territori en dates molt properes a la pandèmia de la covid-19 i que van culminar amb la primera vaga convocada per la Mesa Sindical de Sanitat (MSS) el 10 de març del 2021. Recentment, la vaga (fake) convocada per aquest mateix espai d’organització sindical juntament amb educació i paral·lelament a la convocatòria de Metges de Catalunya els dies 25 i 26 de gener de 2023. Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible.

    Ara mateix estem buscant diferents fórmules per donar-li continuïtat a la mobilització de la manera més efectiva possible

    Aquest impàs de reflexió i reorganització, en un moment cabdal com aquest, ha fet que la bona gent del col·lectiu de treballadores de Sanitàries en Lluita, preocupades per aquesta aparent inacció, hagi decidit reactivar-se i fer una crida per xarxes a una trobada el pròxim 7 de març. M’alegra en gran manera veure gent compromesa disposada a oferir el seu temps i els seus cossos per a aconseguir, o almenys intentar-ho, millorar la crítica situació en la qual es troba el nostre sistema de salut. Allà estarem.

    Dic que ens trobem en un moment cabdal. La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita i de VAGA i mentre a més, es manté encara obert el procés de negociació de les condicions laborals de l’Institut Català de Salut (ICS), em sembla, o bé d’una incompetència suprema o bé, una mostra descarada que les teves prioritats no són pas aconseguir millores per totes. Fer-ho a més, quan, per fi sembla ser ja un tema de consens el que ha estat una reivindicació històrica de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la voluntat d’equiparar condicions laborals en tota la sanitat catalana independentment del proveïdor pel qual treballis, sembla com a poc contradictori, tant per part de la part social signant, com per la patronal, com pel mateix Departament de Salut. De fet, aquesta taula que ells anomenen d’harmonització ja està en marxa, això sí, excloent una part de la representació sindical, molta de la qual forma part de la Mesa Sindical de Sanitat. Exclou també a part de la representació sindical de centres que tenen conveni propi. Que no ens afecta aquesta «harmonització»? Per acabar amb el punt del conveni us recomano que no us perdeu la valoració de la signatura d’aquest Conveni per part de la MSS. A més d’assenyalar les seves vergonyes, destaquen amb precisió les insultants diferències del document signat, amb el que va aprovar el propi Parlament de Catalunya en matèria de condicions laborals de les treballadores de la sanitat.

    La signatura d’un conveni (SISCAT) totalment insuficient a esquena de les treballadores, desaprofitant la convocatòria de diferents jornades de lluita

    Un altre element que tampoc ens permet mostrar-nos especialment optimistes amb les decisions que va prenent aquesta Conselleria i que ens indica el moment clau que ens hauria de treure a tota la resta de sanitàries al carrer, és la ferma (i classista) voluntat de l’Honorable conseller Manel Balcells, de parlar exclusivament amb el Sindicat de Metges de Catalunya.

    S’obre així la porta de bat a bat, a l’històric anhel d’aquest sindicat, aconseguir un conveni propi per al col·lectiu al qual representen. Amb el que sobri, ja ens barallarem la resta. És cert, que molt hàbilment, davant l’al·luvió de crítiques que previsiblement podien i començaven a arribar, el Sr. Balcells va anunciar tímidament això sí, obrir també una taula per infermeres, bé, en realitat amb un únic sindicat d’Infermeres, SATSE. Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals? A diferència dels Metges, el col·lectiu d’infermeres té com a poc, altres dos sindicats corporatius més. I la presència de treballadores d’aquesta categoria en sindicats de classe, és molt més nombrosa que no pas la de metges. Per no dir que aquest joc que ha iniciat és molt arriscat. On queden la resta de categories? Pensa cridar pròximament a USAE, després al sindicat de tècnics i més tard al sindicat de zeladors… Ja no cola. El «divideix i venceràs» ja no els servirà. Totes som importants i juntes som més fortes. Si pensa que així resoldrà la problemàtica real del sistema, està ben equivocat.

    Realment pensa que amb aquesta mesura apaivagarà el descontentament de les professionals?

    I finalment, l’aprovació dels pressupostos que estan a punt de signar-se el pròxim 10 de març no fan més que confirmar les nostres pors sobre, quines són les prioritats d’aquest Govern. No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament, repeteixo. Que no és només la demanda de quatre grillats, que també, tot i que el que es va aprovar al Parlament és una demanda de mínims, el punt de partida. Doncs ni això. Cal una resposta contundent i de fet diferents col·lectius, entitats, organitzacions estem treballant per, com a mínim, evidenciar i fer palès la total oposició de la ciutadania organitzada vers aquests pressupostos. Tant en matèria de Salut com en tot el que té a veure amb la cura de les persones més vulnerables.

    No recull gairebé cap ni un dels punts de la moció en matèria de condicions laborals i model sanitari aprovat pel propi Parlament

    No entrarem al detall dels mals endèmics del nostre model sanitari, que ja es van analitzar en aquest altre article, però totes les línies estratègiques (les reals, no les que diuen en grandiloqüents, però artificials declaracions) del Departament i del mateix Govern, semblen anar encaminades a consolidar i perpetuar aquests mals.

    Probablement, ens trobem davant una de les últimes oportunitats de revertir aquesta amenaça. No ens quedaran moltes més possibilitats si ara se surten amb la seva. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli amb les usuàries. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública. Així doncs, de manera col·lectiva, però també de manera individual, hem de plantejar-nos que estarem disposats a fer per. Els convençuts ja ho estem. Tu ho estàs?

  • La jornada laboral de 4 dies redueix l’estrès, millora la conciliació i manté la productivitat

    Els primers resultats de la prova pilot de la jornada laboral de 4 dies al Regne Unit ja deixaven entre veure l’èxit i els resultats definitius ho confirmen. El 92% de les empreses que han participat mantindran la jornada de 32 hores que demostra una reducció de l’estrès i les malalties dels treballadors.

    La prova pilot ha estat organitzada per 4 Day Week Global en col·laboració amb la Campanya 4 Day Week del Regne Unit, mentre que la investigació ha estat a càrrec de la Universitat de Cambridge amb acadèmics del Boston College dels Estats Units i el think tank Autonomy. Han participat un total de 61 organitzacions del Regne Unit que es van comprometre a una reducció del 20% de les hores de la seva plantilla sense cap rebaixa salarial durant almenys sis mesos des del juny de 2022. Els treballadors que hi han participat han estat uns 2.900.

    Menys estrès i malalties, més conciliació

    La jornada laboral de 4 dies demostra una millor salut per als treballadors. En comparació al mateix semestre de l’any anterior, es van reduir un 65% les baixes per malalties i en un 57% el nombre de treballadors que abandonaven l’empresa. A més, el 71% afirma tenir nivells reduïts d’esgotament amb menys ansietat, fatiga, problemes de son i millor salut mental i física.

    La conciliació també ha millorat substancialment. Per al 54% els enquestats han tingut una major facilitat per a organitzar les feines de casa; el 60% ha tingut més facilitats per a atendre les feines de cures i el 62% confirma que és més fàcil compaginar el treball amb la vida social.

    La major conciliació també es demostra que beneficia a les dones i redueix la desigualtat de gènere degut a la sobrecàrrega de feines domèstiques. Amb més temps lliure disponible, els homes dediquen més hores a feines que solen fer elles i redueix, per tant, la bretxa de gènere en el treball domèstic i de cures no remunerat.

    Un 92% de les empreses mantenen la reducció de la jornada laboral

    Els resultats per a les empreses també són positius. Un 92% de les 61 empreses opten per mantenir la reducció tot i la fi de la prova pilot i 18 d’elles han confirmat que el canvi serà permanent. A més, la productivitat s’ha mantingut amb un lleu creixement de l’1,4%.

    Molts dels directius van confirmar als investigadors que veien la jornada laboral de 4 dies com una resposta racional a la pandèmia i una manera d’atraure talents al mercat laboral després de la crisi.

    “Els increïbles resultats mostren que la setmana de quatre dies sense reducció salarial funciona (…) Segurament ha arribat el moment de començar a implementar-la a tot el país”, ha sentenciat Joe Ryle, director de ‘4 days week’ i un dels impulsors de la prova pilot.

  • El Govern admet que el sistema va fallar en el cas de bullying i suïcidi de Sallent

    Alguna cosa va fallar en el sistema quan dues persones de 12 anys van saltar des del balcó de casa seva i alguna cosa va fallar també quan, en un principi, es va descartar des de les institucions que hi hagués algun tipus d’assetjament escolar i després la investigació va confirmar que van patir ‘bullying’.

    Així ho ha assenyalat aquest dimarts la portaveu del Govern català, Patrícia Plaja, en relació al cas de Sallent, en què un dels germans va morir i l’altra està greument ferida: “Vull expressar les disculpes en nom de tot el Govern perquè el suïcidi o una temptativa és un fracàs del sistema, i la consumació d’un suïcidi d’un menor encara més”. “És inqüestionable que alguna cosa ha fallat i arribarem fins al final per detectar què és el que ha fallat”, ha afegit.

    Plaja ha demanat no “revictimitzar” el centre educatiu on estudiaven les víctimes perquè “això no ajuda a ningú”. Ha insistit que “totes les circumstàncies que han provocat que dos menors d’edat hagin protagonitzat aquests fets s’han d’investigar i s’arribarà fins al final”.

    Des de la Conselleria d’Educació i l’institut, inicialment es va negar que es tractés d’un cas d’assetjament, mentre que la família i part de l’entorn explicava que tenien problemes amb altres alumnes. La investigació policial va assenyalar que van patir bullying pel seu origen argentí i perquè un d’ells, el que va morir, va demanar identificar-se com un noi i que li diguessin Iván.

    Plaja ha reconegut que informativament no hi ha hagut rigorositat i “no s’ha fet tan bé com s’hauria d’haver fet”. “La pressió mai pot ser una justificació per facilitar una informació que després has de corregir”, ha reconegut.

    Actuació d’ofici de la sindicatura

    La sindicatura de greuges va anunciar la setmana passada l’obertura d’una actuació d’ofici en la qual es dirigirà a la Conselleria d’Educació i a l’Ajuntament de Sallent per saber si l’institut tenia coneixement d’una possible situació d’assetjament i quines actuacions hauria realitzat al respecte.

    “Es vol saber si l’institut tenia coneixement d’alguna situació de possible assetjament cap a les dues germanes o si s’havia detectat malestar emocional, i quines actuacions s’havien emprès. També es preguntarà als serveis socials si coneixien la família afectada i en feien un seguiment, i, si és així, quina valoració fan de la seva situació”, va indicar la institució en un comunicat.

    D’altra banda, va mostrar la seva preocupació per la salut mental d’infants i adolescents, especialment després de la pandèmia de la covid-19. Els indicadors de benestar subjectiu dels infants de l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) mostren en els darrers cinc anys un increment sostingut de la probabilitat de patir problemes de salut mental. Des de l’any 2017 fins a l’any 2020, aquesta probabilitat ha passat del 5,1% al 10,6%.

    L”Informe sobre els drets de l’infant 2022′ denunciava que els infants i adolescents socialment menys afavorits tenen més del doble de probabilitats de patir un trastorn mental que els infants socialment més afavorits (12,0% i 5,4%, respectivament), i a més tenen més dificultats per accedir als recursos que necessiten.