Just Deploy It!

Blog

  • Memòries de la pandèmia: un recull de les veus subalternes de Barcelona durant el confinament per la Covid-19

    Cartell de l’exposició de “Memòries de la pandèmia” a La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan

    Dialogar i recordar són els dos propòsits cabdals pel professor i doctor en humanitats, Jordi Mir, i el periodista i antropòleg, Joao França. Dialogar des del punt subaltern, poc escoltat i gairebé invisible als arxius històrics i al relat hegemònic. ‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes‘ és precisament això: un reclam per incloure la diversitat de la societat i completar la història amb la veu i les experiències de qualsevol persona resident a Barcelona i durant un període de temps molt trascendental, el confinament arran de la pandèmia de la Covid-19. “L’arxiu històric de Barcelona et diu que és més antic que el mateix Ajuntament i fins a l’any passat no hi havia cap fons que provingués de la comunitat veïnal”, puntualitza en Joao.

    ‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’ és el projecte que han confeccionat el Joao França i en Jordi Mir arran de la petició de la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona per recollir les veus i experiències de les persones que vivien a la ciutat durant el confinament per la Covid-19.

    “El diari en línia (‘Memòries del confinament’) que vam voler fer des de l’Ajuntament sobre les memòries va ser un fracàs estrepitós perquè hi havia molta gent que no volia explicar el que estava vivint durant el confinament, o que no sabia com fer-ho”, explica el Regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa.

    Incertesa, confinament, cases, pantalles, serveis públics, xarxes de suport mutu, mascaretes, dol… i així fins als 14 mòduls que diversifiquen i unifiquen l’exposició, ubicada a la quarta galeria de l’antiga presó de Barcelona, ara La Model, Espai Memorial, i que es pot visitar fins al 12 de març. Sense necessitat de seguir un ordre cronològic, així com diu el Jordi Mir; entremig de les cel·les de la presó es forma un passadís al centre que deixa entreveure cadascuna de les estructures. De rerefons, el soroll de les converses, les 74 entrevistes que formen part del projecte i que aclaparen el silenci inquietant de la Model.

    Una de les antigues cel·les de la presó de La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan

    “L’expo conviu amb la pròpia presó i això per si sol crida l’atenció. A més la dinàmica de la presó dialoga molt amb el barri. Hi ha un primer pati que a la tarda es converteix en un espai lúdic on venen els nens i nenes de l’escola del costat. Crec que la majoria de cops que he anat a veure l’expo la gent que hi estava no venia a veure-la, però s’hi han quedat per casualitat, i això està molt bé”, explica en Joao.

    Text, vídeo i imatges són els tres recursos que formen part de l’exposició. Gran part de les fotografies formen part de l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, encara que, segons expliquen els comissaris, faltava imatge per poder il·lustrar tot el que succeïa a la ciutat. “Ens va costar molt tenir les imatges de les xarxes de suport mutu, les vam aconseguir gràcies a la feina de Fotomovimiento. I les de vida a les casa les tenim perquè la gent ens les va compartir. Aquest projecte va d’això: de posar el focus on no s’hi acostuma a mirar.” I amb la intenció de generar un “dispositiu” que pugui ser útil per altres ocasions i en moments de transcendència de la ciutat.

    Un element central del projecte és el concepte ‘essencial’, tot allò que durant la pandèmia va posar-se de manifest que no es podia aturar: el transport, el dret col·lectiu a les cures, l’assistència a la llar, la neteja, etc; sectors de feina molt precaritzats, i també feminitzats. “No hem escoltat prou o res les seves experiències i ens hem adonat que són persones essencials; són poc visibles i precaritzades”, un fet que no s’ha revertit en la ràpida tornada a “la normalitat”, però que almenys en treballs com aquest fa palesa en la memòria històrica.

    “Els 15 primers dies”

    Segons l’observatori de crític dels mitjans, media.cat en el seu informe ‘Una pandèmia a cegues’, “durant el mes de març i les primeres setmanes d’abril es va produir un bloqueig informatiu, un control del relat que va impedir als professionals de la imatge accedir als epicentres informatius: hospitals, residències, tanatoris i/o cementiris. Un atac sense precedents, en un moment sense precedents, al dret a la informació i a la construcció del relat social”.

    La fotoperiodista freelance i editora gràfica de la Revista 5W, Anna Surinyach, apunta en la primera taula de diàleg que se celebra a la Model dins el marc de l’exposició ‘Memòria de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’, a un “bloqueig institucional” produïda per la desconfiança de les institucions cap als professionals de la comunicació d’aquest país. “Els primers 15 dies no hi ha cap imatge, no tenim documentat res del que va passar”, diu Anna Surinyach tot mirant de reüll el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, que també participa a la taula.

  • Els Goya i la lluita sanitària… universal

    Només començar la gala, la vídua de Carlos Saura feia un reconeixement als professionals de la sanitat pública i una reivindicació a l’administració. Crec que és important aturar-se en ambdues coses:

    Quan agraeix l’acompanyament que han fet els i les professionals ho fa per ordre i sense deixar-se a ningú: l’hospital de referència (no un macro-hospital terciari), les professionals de referència del Centre d’Atenció primària, i les dues persones de l’equip de PADES que els van acompanyar, al malalt i la família, les darreres setmanes. L’Eulàlia Ramon va dir que l’agraïment l’havien preparat amb en Saura i crec que s’ha de destacar que va ser acurat, precís i emotiu, com les seves pel·lícules: van parlar de persones concretes, fins i tot amb nom, va parlar de cura global i no només a ell sinó als i les que l’acompanyaven. Aquesta és l’atenció sanitària que reivindiquem, exactament aquesta; la que no és focal, la que contempla el conjunt de la persona i el seu entorn, la que fa un seguiment longitudinal, modest, compartit. La que fuig de l’anonimat de les agendes úniques, per fer valdre a cadascuna de les seves professionals. No es valora l’execució d’una consulta, es valora qui la fa i com la fa. És evident que, ara mateix, la sanitat pública viu del valor en que li donen uns professionals esgotats i poc tinguts en compte.

    Quan reivindica, ho fa a unes administracions insensibles que no combreguen amb aquests valors, que prioritzen els números, els “guanys” i les “pèrdues”, i que no tenen cura en absolut dels seus i les seves professionals, a tot nivell. No escolten. No tenen compassió pel que estan patint treballadores i usuàries. I no saben, o no volen, calibrar a què ens portarà aquesta degradació de la sanitat pública. O, el que és pitjor, sí que ho saben i ho volen; ens porta a un benefici dels interessos privats i al desmantellament d’uns serveis que fins ara eren garants d’equitat davant la malaltia. La sanitat pública tendirà a ser un servei de “beneficència” per a qui no pugui pagar-se una atenció privada, que, per cert, també va en caiguda lliure.

    Com dèiem, aquestes declaracions i moltes altres que es van fer durant la gala es creuen amb diferents jornades de lluita a molts territoris; en alguns amb un èxit total i en altres més discret, per no dir molt discret i evidenciant una divisió imperdonable a les convocatòries. Malauradament, és el cas de Catalunya. Com deia la Roser Casamitjana, companya de lluita a Sant Cugat, hauríem de tenir present que el fons no varia tant entre territoris, que el que varia fonamentalment són les formes. Hi ha territoris on la norma dels i les que manen es basa en la provocació, i altres on s’imposa la mentida i la hipocresia. “Si me dan a elegir” em quedo amb la primera que sembla que fa sortir més gent al carrer. Però no puc escollir i confio en el fet que la ciutadania catalana entengui que ens hi va la vida i que hem de sortir al carrer units entre nosaltres i amb les professionals, massivament, com altres vegades hem fet.

    Esperar a viure aquesta degradació en la pròpia pell per mobilitzar-se és roí, egoista… i poc intel·ligent. Quan ens en vulguem adonar ja no hi serem a temps.

  • Els metges residents denuncien “un incompliment generalitzat de la legislació laboral”

    La convocatòria del personal sanitari a serveis mínims és una qüestió que porta cua. A les mobilitzacions convocades per Metges de Catalunya i la Mesa Sindical de Sanitat el passat mes de gener, és un debat que els protestants portaven a peu de carrer. “Jo no vaig poder venir ahir, estava de serveis mínims”, declarava un pediatre d’Atenció Primària. Si bé és evident que els centres mèdics no poden quedar buits durant una vaga —les malalties no entenen de drets laborals—, una queixa recorrent és la poca antelació amb la qual es decreta la quota de serveis mínims i el volum de la mateixa. “Ens han convocat al mateix personal que tenim normalment, ells mateixos reconeixen així que estem treballant amb mínims”, deia un altre metge d’Atenció Primària.

    Però, què passa amb els estudiants de medicina MIR? Si bé contribueixen al paper fonamental en atendre i sostenir la salut pública —sobretot ara que es denuncia la manca de personal i recursos—, cal no oblidar que es troben en una etapa de formació. Estan subjectes a tutors que supervisen i assignen tasques adequades respecte al nivell formatiu en el qual es troben. Això genera que, convocar-los com a personal estructural quan són personal no estructural, no només es fiqui en risc la salut dels pacients, sinó la mateixa salut dels estudiants sotmesos a responsabilitats que no els hi pertany.

    El Reial decret 1/1995 del 24 de març que regula les vagues del sector públic, estableix que els serveis mínims s’han de cobrir per part de personal estructural amb relació laboral estable. Teòricament, aquesta normativa protegeix al personal formatiu regulant l’ensenyament sanitari oficial, és a dir, cal tenir en consideració que són estudiants i no pas treballadors. A més, segons l’acord de sortida de vaga del 2020, es va pactar considerar com a personal no estructural als residents i a l’últim cicle de mobilitzacions al gener van ser cridats a serveis mínims almenys a l’Hospital de la Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Parc Taulí i Sant Pau. També denuncien que en molts casos ni tan sols reben un llistat oficial i que són amenaçats verbalment en cas de no assistir. 

    Hi ha sentències que els hi donen la raó, com les del maig passat que va condemnar el Consorci Hospitalari de Vic per vulnerar el dret a vaga de tres metgesses MIR. Però des de Treball, el conseller Roger Torrent adverteix que hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que avala que els MIR no quedin exclosos dels serveis essencials, perquè “tot són metges”, asseguren des de la conselleria. 

    Una vulneració sistemàtica de la normativa europea als drets dels MIR

    Més enllà de la situació catalana i la recent polèmica amb la inclusió dels MIR a serveis mínims de guàrdia durant la vaga, s’ha presentat un informe recentment elaborat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos. Aquesta investigació apunta a la vulneració sistemàtica de la normativa europea pel que fa als drets del MIR a tot l’estat. Álvaro Cerame, portaveu de European Junior Doctors, expressa que veuen amb gran preocupació les dades d’aquest estudi, ja que “mostren un incompliment generalitzat de la legislació laboral en aquest col·lectiu”. En aquesta línia, el representant de l’organització juvenil explica que per protegir als residents, han impulsat una resolució on s’insta als governs de l’estat a prendre mesures urgents per a garantir un compliment de la legislació. “S’ha demostrat que els residents treballen més de les 48h setmanals establertes per la normativa europea”, diu Domingo Sánchez, representant de metges joves de la Organización Médica Colegial de España (OMC). Per tal de garantir una millora i adequació de les condicions dels MIR, Sánchez aposta per “implementar un sistema de control per al compliment de les mesures necessàries, com ajustar els temps de formació a l’adquisició de competències”, un fet que explica s’està fent a la resta d’Europa.

    Un 80% excedeix la seva jornada 

    En més del 80% dels casos els residents excedeixen la seva jornada, fet que vulnera la normativa. Les Comunitats Autònomes amb major número de guàrdies al mes són Asturies, La Rioja, Extremadura i Castella La Manxa. Un 13% dels descansos obligatoris postguàrdia no es compleixen a tot l’estat, i el 47% dels MIR no tenen un descans ininterromput d’almenys 36 hores.

    Si bé els MIR haurien de ser tractats com a personal en formació, l’estudi corrobora l’existència de les “llistes negres”. Aquestes són llistes de substitució a on han d’estar disponibles 24h els 365 dies de l’any en cas de necessitat de cobrir una eventual guàrdia. 

    El 50% dels MIR estan inclosos a les «llistes negres». A Ceuta el 100% en llistes de substitució; un 94% a les Illes Balears, un 73% dels de La Rioja i un 66% dels de Galícia. Per especialitats, un 60% d’especialitats quirúrgiques estan a les llistes, un 55% de medicina familiar i un 52% d’especialitats no assistencials, segons OMC.

  • L’IMIM investiga com reduir l’obesitat infantil

    Segons els informes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), des del 1975, l’obesitat s’ha triplicat gairebé a tot el món. I la majoria de la població viu en països on el sobrepès i l’obesitat actualment ja causen més morts que el fet de no arribar al pes que correspon a l’edat.

    En la classificació europea de països segons la prevalença d’aquesta problemàtica, Espanya ocupa la quarta posició. Hi ha un 33,4% de població infantil espanyola amb sobrepès (36,9 són nois i 30%, noies) i un 10% amb obesitat. Davant d’Espanya hi ha Xipre, Grècia i Croàcia, que prenen els tres llocs primers amb més obesitat d’Europa, amb nivells de 43, 42 i 35% respectivament.

    Catalunya encara presenta pitjors xifres que Espanya, amb un 40% de sobrepès infantil (4 de cada 10 menors) i un 14% d’infants i adolescents presenten obesitat. Ocuparia el tercer lloc amb més obesitat infantil a nivell europeu. I es tem que l’actual crisi econòmica a Europa fins i tot empitjori aquesta tendència d’augment dramàtic de l’obesitat infantil perquè se sap que està relacionada amb la pobresa.

    Per això ara un projecte d’investigació europeu, batejat com a OBELISK, amb 10 milions d’euros de pressupost, i liderat per l’Institut National de la Santé et de la Recherche Médicale de França, busca tallar les arrels de l’epidèmia d’obesitat a Europa, començant pels infants. Vol reduir en un 35% el nombre dels menors amb obesitat que acaben sent obesos a l’edat adulta. Al continent s’ha passat d’una taxa d’obesitat a l’adolescència tardana del 6% l’any 1980 a una mitjana del 32%. Això comporta efectes duradors en la prevalença de l’obesitat greu, diabetis i malalties cardiovasculars, així com de mort prematura i discapacitat. L’IMIM-Hospital del Mar és un dels centres que participa en l’estudi, i l’únic procedent de l’Estat.

    La investigadora Jana Selent, Coordinadora del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, és una de les participants en el projecte que ja s’ha iniciat i que tindrà una durada de cinc anys. Segons explica Selent, es preveu que “d’aquí a un any ja es comenci a tenir els primers resultats”. Perquè OBELISK compta ja amb el treball de seguiment d’una mostra de població infantil, de 8 a 15 anys, que ha estat monitoritzada per obtenir informació de la seva genòmica -l’estudi de la composició, estructura i funció del seu genoma-. Els participants del programa treballen en col·laboració amb l’EU Child Cohort Network10, que ha estat qui ha col·leccionat i continua fent-ho, grans conjunts de mostres de pacients joves. L’anàlisi d’aquestes dades ajudarà a comprendre la interacció entre factors genètics i els ambientals que provoquen l’obesitat.

    De fet –explica Selent-, l’obesitat resulta d’una interacció entre factors ambientals i biològics innats. I l’augment de la prosperitat també hi té a veure. “L’ús del cotxe, el lliurament de comandes de menjar a domicili, tot allò que ens facilita, que ens fa còmoda la vida, també predisposa més a fer menys exercici”, argumenta la investigadora de l’IMIM. I afegeix que els videojocs i l’entreteniment massiu a través de les pantalles ha contribuït a disminuir el moviment físic dels infants i adolescents que, per les noves maneres d’oci, en mans de la tecnologia, fan menys exercici. En general, es fa menys esport i no es juga al carrer.

    El preu del menjar és un altre factor que esmenta Selent. “Un donut costa menys que la fruita i la verdura fresca. El menjar saludable sol ser més car”, comenta. I, sobre aquesta qüestió, precisa que s’hi hauria d’intervenir des de les polítiques de l’administració per canviar-ho, aplicant subvencions per al menjar més saludable, perquè contribueix a evitar malalties en el futur. I la manca d’educació, d’informació sobre hàbits i alimentació saludable és un dels altres punts febles socialment que des del programa en el què participa l’IMIM es vol actuar també. Tant l’evolució de la prosperitat en relació a l’augment d’obesitat, com la influència en ella de l’epigenètica són part de l’estudi que duen a terme. “Sabem que els factors ambientals poden canviar el panorama epigenètic, contribuint al desequilibri energètic i provocant una obesitat sostinguda”, precisa. “Una tasca important serà fomentar programes educatius i fer propostes als qui prenen decisions en política. Això inclou comunicar conceptes coneguts, però també descobriments nous sobre factors ambientals”, afegeix la investigadora Jana Selent. En aquest sentit, amb els resultats obtinguts, es farà difusió de les millors pràctiques per a la prevenció i tractament.

    El programa es marca un seguit d’objectius específics, com ara identificar els gens vinculats a l’obesitat infantil per poder disposar de noves dianes farmacològiques per reduir-la. També es treballarà per generar avenços en els mecanismes moleculars vinculats a aquesta patologia i desenvolupar i explotar eines que facilitin la seva prevenció i tractament precoç. “Som molt moleculars i veiem com les dinàmiques de les proteïnes impacten en la seva funció. Amb simulacions moleculars, aplicant dissolucions atomístiques, estudiarem les variacions que poden portar a l’obesitat”, diu. Es tracta de veure, per exemple, l’impacte de les variacions genètiques en els receptors cel·lulars que han de traduir les senyals d’informació perquè es facin bé les funcions metabòliques. Estudiaran quan i com certs receptors –que són diversos- estan bloquejats o danyats, o no fan bé la seva funció, augmentant o disminuint les senyals que donen. Totes aquestes anomalies en la funció cel·lular deriva en metabolismes més lents que fan que es cremin menys calories. Amb l’anàlisi s’espera trobar biomarcadors que permetin la detecció d’alt risc d’obesitat per prevenir-la de manera precoç, així com provar possibles fàrmacs que rescatin la funció de les proteïnes.

    També es portarà a terme l’estudi clínic de la vida real d’un fàrmac que ja s’ha provat en adults que presenten certes mutacions que els predisposen a patir obesitat de forma precoç i greu, i que ara es vol veure si pot anar bé també als menors. Tal com indica la Dra. Jana Selent, “l’obesitat de nens és una condició multifactorial que continua sent poc coneguda. Però els nostres socis europeus del projecte OBELISK han estat pioners i són líders actualment en la (epi)genètica de l’obesitat infantil”.

    Si les investigacions d’aquest programa de cinc anys tenen èxit, segons comenta Selent, “es podrien curar fins al 5-8% de totes les persones amb obesitat a Europa, i es poden obrir noves esperances per altres persones amb formes comunes d’obesitat en estat primerenc, amb desregulació de la gana, on el fàrmac agonista GLP1R també pot funcionar”.

    Fons europeu de finançament

    L’IMIM-Hospital del Mar participa en el projecte a través del Grup de recerca en descobriment de fàrmacs basats en receptors acoblats a proteïnes G (GPCR drugdiscovery Group), coordinat per la Dra. Jana Selent, i el finançament per al seu desenvolupament arriba del programa de fons europeus Horizon Europe que, en concret per al de l’obesitat infantil, aporta a l’IMIM 200.000 euros.

    L’OBELISK sobre obesitat infantil és un dels quatre projectes de recerca per als desenvolupament dels quals l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) ha rebut gairebé dos milions i mig d’euros dels fons Horizon de la Unió Europea. El pressupost total per als quatre projectes és de trenta milions d’euros.

    Altres dos projectes estudiaran la personalització del tractament després de la cirurgia en càncer de còlon localitzat (Sagittarius) i la utilització de noves intervencions comunitàries i noves tecnologies per protegir la salut mental dels europeus (MENTBEST). I un tercer, projecte, batejat com a LIVERATION, que lideraran  cirurgians i investigadors de l’IMIM-Hospital del Mar i de l’Hospital del Mar, analitzarà la capacitat dels equips de radiofreqüència d’última generació d’ampliar els marges de resecció en la cirurgia per extreure tumors al fetge. L’objectiu d’aquest darrer estudi, en el qual hi participaran 24 hospitals i 720 pacients, és reduir la recurrència del càncer en aquest òrgan, que és el segon en mortalitat a tot el món. A més, entre el 20 i el 30% de les persones que pateixen càncer de còlon i recte avançat presenten metàstasis de fetge.

  • Núria Guirado: «No es compta ni amb la veu de les infermeres, ni de la resta de treballadores de la sanitat»

    Núria Guirado | Infermeres de Catalunya

    Les infermeres, metges, i altres professionals sanitaris, van sortir a la vaga els dies 25 i 26 de gener en unes jornades de protesta que van concentrar a milers de treballadors de serveis públics. Després de les mobilitzacions, el Departament de Salut va negociar durant jornades intenses i a contrarellotge —Metges de Catalunya tenia previst tornar a la vaga els dies 1, 2 i 3 de febrer— per tal de tancar acords que permetessin la desconvocatòria. Una bona entesa entre Salut i Metges de Catalunya i l’aprovació dels pressupostos al dia posterior a l’última reunió, semblaven l’inici de la calma. Però només per a uns quants. Organitzacions sindicals de diversos perfils sanitaris, expressaven el seu malestar amb les negociacions bilaterals, ja que, com expressa la presidenta d’Infermeres de Catalunya, Núria Guirado, “la sanitat som totes”.

    Quina es la situació actual del col·lectiu d’infermeres a Catalunya?

    Les infermeres ens sentim poc reconegudes a escala laboral i social. Per això vam formar la vaga i vam sortir al carrer. Reivindiquem millores de condicions que considerem no es poden demorar més, i, d’altra banda, també una reestructuració que comporti la millora del model sanitari actual. És primordial que la població estigui ben atesa, i això implica enfortir el sistema sanitari a través de donar condicions òptimes que impactin en tots els perfils professionals que treballen a la salut.

    Com deixa a la resta de professionals sanitaris els acords fruit de la negociació entre Departament de Salut i Metges de Catalunya?

    Ens deixen en una situació en la qual no es compta ni amb la veu de les infermeres, ni de la resta de treballadores de la sanitat. Les infermeres, en número, constituïm la base del sistema sanitari. No només nosaltres, també altres perfils professionals més enllà dels metges. Les negociacions bilaterals ens deixen fora de joc i fan perdre de vista que la sanitat ha d’englobar una millora per a tota la ciutadania i tots els professionals, no només focalitzar-se en un col·lectiu de treballadors concret.

    Les negociacions bilaterals ens deixen fora de joc

    Des d’ Infermeres de Catalunya, igual que d’altres organitzacions sindicals, heu manifestat la vostra molèstia respecte a les negociacions bilaterals…

    Infermeres de Catalunya forma part de la Mesa Sindical de Sanitat, en la que treballem de manera sinèrgica amb diferents sindicats professionals que engloben part de perfils professionals diversos de la sanitat. Per a nosaltres és molt important treballar en aquesta línia, perquè la sanitat som totes. Una sanitat que no es vegi d’aquesta manera, no és el concepte de sanitat que defensem des d’Infermeres de Catalunya. Precisament per aquest motiu formem part de la Mesa Sindical de Sanitat, perquè creiem en la diversitat que sustenta el sistema, i per això vam col·laborar també amb les mobilitzacions d’educació, per la defensa transversal dels serveis públics.

    Si el Departament només mira la sanitat a través dels ulls d’un col·lectiu, es perd tot el ventall de colors que implica la sanitat pública. Ens agradaria que fessin una mirada molt més àmplia en aquest aspecte. Es perden una gran part de la història si no compten amb tothom.

    Si el Departament només mira la sanitat a través dels ulls d’un col·lectiu, es perd tot el ventall de colors que implica la sanitat pública

    A les multitudinàries vagues convocades pel 25 i 26 de gener, Metges de Catalunya i Mesa Sindical de Sanitat (de la que forma part Infermeres de Catalunya), no vau unificar marxes. A què respon el fet d’anar per separat?

    Nosaltres teníem previst fer una vaga i unes mobilitzacions en massa de tota la sanitat. Va haver-hi intenció d’apropament amb Metges de Catalunya, però no hi va haver entesa. Tenien establert el seu full de ruta i les seves reivindicacions i teníem plans diferents.

    Com s’ha pogut arribar al punt en el que Metges de Catalunya i Departament de Salut facin negociacions de manera bilateral? Quin ha estat el paper d’altres sindicats?

    De moment les negociacions no s’han resolt amb un pacte. Ara el Departament de Salut, amb les molèsties expressades per altres col·lectius sanitaris, han decidit cridar a un altre sindicat majoritari [SATSE]. Em sorprèn molt, perquè com he expressat, nosaltres defensem una taula interdisciplinària on tinguin cabuda totes les treballadores de la salut. Que després de negociar amb Metges de Catalunya ara afegeixin a SATSE, és una forma de treballar que no ens sembla operativa ni òptima.

    Defensem una taula interdisciplinària on tinguin cabuda totes les treballadores de la salut

    Ara el Departament ha obert la bilateralitat, com bé dius, incloent a SATSE, que es un sindicat d’infermeres…

    Vull creure que ho han fet perquè, certament, pel que fa a nombre, SATSE és el sindicat majoritari que representa a infermeres. I les infermeres, com a col·lectiu, són les més nombroses en termes quantitatius. Entenem que deuen haver seguit aquesta lògica, i si hi ha d’altres motius, els desconeixem. De totes maneres, des d’Infermeres de Catalunya, no creiem que actualment aquest sindicat estigui representant els interessos de la majoria de les infermeres catalanes.
    Creiem fermament en una taula de pacte, diàleg, harmonització o com se li vulgui dir. Però en aquesta taula han d’estar representades totes les treballadores de la sanitat, des de les senyores de la neteja, les TCAI, infermeres, metges, treballadors socials… cadascú és una part i entre tots fem la sanitat. Si ho fem de manera interdisciplinària, és més possible que puguem formular una sanitat renovada, que doni resposta a les necessitats actuals de la ciutadania.

    Quines son les principals reclamacions i demandes d’Infermeres de Catalunya?

    Necessitem augmentar la ràtio d’infermeres per pacients, ja que estem infradotades per a treballar amb seguretat per a nosaltres i per als pacients. A més, cada vegada es van requerint més tasques, més responsabilitats i més competències [per les mateixes condicions]. Cada cop anem més saturades de feina, i això posa en risc la salut de les infermeres i de la ciutadania, som humans i no podem amb tot.

    Cada cop anem més saturades de feina, i això posa en risc la salut de les infermeres i de la ciutadania

    D’altra banda, des del pla Bolonya el 2009, la titulació universitària és en grau. Les infermeres, actualment, tenim reconeguda la titulació de diplomades. Això repercuteix en el reconeixement professional. Hi ha moltes infermeres que a més, tenen una especialitat, però que tampoc té reconeixement a Catalunya, però sí a altres comunitats. La reclamació aniria en la línia d’unificar i entrar totes en la categoria A1, ja que la diplomatura i el grau serien equivalents. Aquest problema porta també al fet que moltes vegades, infermeres que volen ascendir, no puguin fer-ho per la manca de reconeixement de la seva titulació.

    Quant a càrrega de feina i condicions, reclamem l’ajustament de la jornada a 35 hores setmanals i l’edat de jubilació als 60 anys, com poden fer-ho els policies, bombers i toreros.

    Hi ha diferències notables en les condicions laborals dins del propi col·lectiu d’infermeres?

    Hi ha moltes diferències dins del mateix col·lectiu d’infermeres, per exemple, les que treballen en àmbits residencials, sociosanitaris, les que estan emmarcades en el SISCAT, les que treballen a l’Institut Català de la Salut… Nosaltres també demanem un sol conveni: tu per ser infermera a Catalunya tens aquest conveni amb aquestes prescripcions i ja està. No pot ser que ens trobem amb infermeres de primera, segona o tercera categoria desenvolupant la mateixa feina. Això no passa en altres professions, com per exemple Mossos d’Esquadra o bombers.

    No pot ser que ens trobem amb infermeres de primera, segona o tercera categoria

    Respecte al conveni SISCAT, Infermeres Catalunya no s’hi va adherir…

    No estem còmodes amb el tercer acord signat per SISCAT, creiem que té moltes mancances, que s’han pactat unes millores irrisòries i estem preparant un document amb la Mesa Sindical de Sanitat perquè les treballadores puguin visualitzar realment el que s’està signant.

  • Alimentació saludable, assignatura pendent a la lluita contra l’obesitat infantil

    Percentatges de sobrepès i obesitat disparats, ús excessiu de les noves tecnologies, patrons d’activitat física per terra, insuficients hores de son i un benestar emocional molt deteriorat arran de la pandèmia de la COVID-19. Es van presentar a Madrid els resultats preliminars de la segona edició de l’estudi PASOS, coordinat per la Gasol Foundation. La conclusió és ben senzilla: la qualitat de vida i els hàbits saludables en nens i nenes des dels tres anys s’han vist perjudicats de manera rellevant a tots els nivells. Preocupa especialment l’escassa adherència a la dieta mediterrània, peça clau en el desenvolupament adequat dels nostres infants, i és que cada cop un menor nombre d’escolars assoleixen nivells adequats pel que fa als valors nutricionals recomanats per les autoritats sanitàries.

    L’acte, celebrat a l’IES Celestino Mutis, a Madrid, va comptar amb la intervenció de Pau Gasol, president de la fundació; Carolina Darias, ministra de Sanitat; Rafael Escudero, president de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN); la doctora Anna Veiga, directora general de Fundació Probitas, i la doctora Marta Segú, directora general de la Fundació Futbol Club Barcelona, ​​i va posar el focus en la relació entre les desigualtats socials i el deteriorament dels hàbits de vida saludables a la població menor edat. “L’epidèmia de l’obesitat infantil és marcada per les desigualtats socials. Les dades de l’estudi PASOS ens indiquen que els estils de vida de la població infantil i adolescent a Espanya s’han deteriorat en gran mesura els darrers tres anys, especialment a partir de la pandèmia. Hem d’activar els recursos i les iniciatives necessàries per aconseguir que tots els nens i nenes creixin en igualtat d’oportunitats”, van assenyalar.

    L’escola ha de jugar un paper clau en la reducció d’aquestes desigualtats i no pot romandre aliena a totes aquelles qüestions lligades a la nutrició de l’alumnat com a part fonamental d’una educació adequada per a la salut, un contingut que el currículum vigent reconeix com a transversal. “Col·legis i instituts tenen molt a dir pel que fa a l’alimentació saludable, sobretot en matèria de prevenció. L’escola ha d’ampliar la informació i l’Educació per a la Salut i, més enllà de l’alumnat, abordar aquests aspectes amb tota la comunitat educativa: fomentar campanyes, elaborar materials… Perquè es concebi i es vegi com un assumpte molt més important del que es percep actualment”, argumenten des d’Unicef ​​Espanya.

    En la lluita contra els entorns obesogènics, aquells que afavoreixen el sedentarisme i el consum de productes alimentaris de baixa qualitat, continuen els experts de UNICEF, col·legis i instituts han de “convertir-se en entorns saludables i combatre el sobrepès i l’obesitat per revertir les dades amb els que avui ens trobem”.

    El menjador, una arma de doble tall

    L’increment en les taxes de pobresa com a conseqüència de la pandèmia ha suposat que el paper del servei de menjador escolar assoleixi una transcendència mai concebuda abans en l’alimentació dels infants i joves. Les crisis econòmiques estan estretament vinculades a l’obesitat infantil. A les famílies pobres, les taxes de sobrepès i obesitat es multipliquen per dues. Moltes llars ni tan sols es poden permetre el consum de carn i peix dos dies a la setmana, tal com recomana l’Organització Mundial de la Salut, i l’escola hi té molt a dir. Aquesta manca d’accés a aliments saludables fa que el menjador, com a espai protector, passi a ser l’únic àpat saludable que molts nens i nenes fan al dia”, asseguren a Unicef.

    Amb l’objectiu de vetllar pel compliment dels estàndards nutricionals òptims al servei de menjador i més enllà de la responsabilitat pròpia de cada centre, les institucions públiques han impulsat la posada en marxa de diferents mecanismes de control. Entre aquests figuren les diferents normatives autonòmiques, a més de la publicació dels menús i la seva posterior aprovació per part del consell escolar i les famílies de cada centre. També destaquen les enquestes de qualitat que cobreixen de manera periòdica tant les famílies com el mateix alumnat.

    Malgrat l’existència d’aquests instruments, encara hi ha qui posa en dubte que, sobre criteris econòmics i fruit de la concessió del servei a entitats privades, la qualitat dels menús compleixi en tot moment els requisits nutricionals desitjables. “A Castella i Lleó, l’entorn que jo conec, la majoria dels menjadors escolars estan controlats per empreses privades i el col·le amb prou feines intervé. Encara que els menús suposadament estan elaborats per un dietista i ofereixen una gran varietat de plats, la veritat és que segueixen donant-se per saludables menjars que no els són, com ara fregits o arrebossats precuinats. Això és molt greu. Més encara en un entorn educatiu que hauria de ser molt polit a l’hora de transmetre als alumnes els principis bàsics d’una alimentació sana i equilibrada”, explica Daniel Gómez, mestre d’Educació Física al Col·legi d’Educació Infantil i Primària Arcipreste de Hita, a El Espinar, Segòvia.

    En la lluita contra els menús poc saludables a col·legis i instituts, des de la cooperativa Garúa i l’Associació Cerai vénen elaborant tot tipus de materials educatius per a aquells centres que aspirin a evolucionar cap a un model de “eco-menjador escolar”, és a dir, un servei que, a més de saludable, sigui totalment sostenible.

    Tenint molt present l’aspecte econòmic, ambdues entitats plantegen la simplificació dels menús, així com el consum d’aliments de temporada i l’establiment d’acords amb productors locals com les claus que condueixen a l’estalvi i frenen la dependència d’empreses privades a les de cedir el servei. Tant és així que, d’acord amb el seu estudi ‘Quant costa el menú sostenible i saludable d’una escola bressol 0-3 anys?‘, el cost del servei per alumne i dia seria, en un “escenari molt ambiciós”, d’1,57 euros.

    Publicitat i màrqueting, a la contra

    Una altra de les batalles que ha d’afrontar l’educació per a la salut els propers anys és la de l’establiment i, sobretot, l’acceptació social de les limitacions imposades als aliments poc saludables. Aquest sender és el que han començat a recórrer de la mà el Ministeri de Consum, amb Alberto Garzón al capdavant, i l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil, liderat per Ernesto Gasco. Tots dos van mantenir una reunió el mes de gener passat per abordar algunes de les mesures recollides al Pla Estratègic Nacional per a la Reducció de l’Obesitat Infantil, sobretot pel que fa a la regulació de la publicitat d’aliments i begudes que tenen com a públic objectiu la infància i adolescència.

    L’OMS ja ha posat sobre la taula dels governs a nivell mundial nombroses recomanacions com l’increment dels impostos a les begudes ensucrades, les restriccions sobre la publicitat, promoció i màrqueting d’aliments poc saludables, així com la limitació de les porcions, o l’etiquetatge frontal dels valors nutricionals dels productes processats, entre d’altres. “Hi ha multitud d’evidències que els nens i nenes a Espanya creixen envoltats d’aquest tipus de productes amb baixa qualitat nutricional. És per això que cal establir limitacions a les empreses que els comercialitzen, ja sigui en forma d’impostos o restringint els anuncis promocionals a la televisió, internet, patrocini d’esdeveniments o als mateixos supermercats, on fins i tot s’arriba a col·locar aquest tipus d’aliments deliberadament a l’alçada dels ulls dels nens perquè els vegin”, adverteixen des d’Unicef Espanya.

    ‘Segell Vida Saludable’

    En el seu afany per promoure la transmissió d’hàbits de vida saludable als centres educatius, el Ministeri d’Educació i Formació Provisional ja ha obert el termini de presentació de sol·licituds per a l’adquisició del distintiu de qualitat ‘Segell Vida Saludable’. La distinció, oberta tant a l’àmbit públic com a privat, reconeixerà al llarg del curs aquells col·legis i instituts que fomentin l’aprenentatge de la salut, l’assumpció de pràctiques de vida saludable i una educació física a favor de l’adequat desenvolupament personal i social de l’alumnat .

    La convocatòria, que celebra la tercera edició, exigeix ​​el compliment de nombrosos requisits estretament vinculats a la millora en matèria d’Educació per a la Salut. Entre ells figuren el desenvolupament de programa d’educació en hàbits saludables, amb objectius i instruments davaluació concrets i clarament definits, la promoció d’hàbits de nutrició i alimentació saludables, així com de l’esport, tenint sempre ben present les necessitats específiques de l’alumnat, el enfocament de gènere i l’equitat que permeti evitar desigualtats a la salut. També abordar aspectes relacionats amb la higiene i la cura de la salut corporal. Així mateix, s’estableix com a prioritat l’actitud crítica davant de la informació, publicitat i actituds socials contràries o que puguin posar en risc el desenvolupament físic, psicològic i social dels alumnes.

    Com a vies per a la consecució d’aquests requisits es posa el focus en mesures concretes i mecanismes de prevenció i control davant l’anorèxia i la bulímia, el consum de substàncies amb potencial addictiu, tant de comerç legal com il·legal, i el coneixement adequat de la salut i higiene sexual i reproductiva. De la mateixa manera, sestableix la necessitat de fomentar la responsabilitat del propi alumnat en les seves decisions diàries, partint del coneixement de les conseqüències que aquestes poden portar, tant per a si mateix com per a l’entorn que li envolta. Destaca en aquest sentit la importància de promoure la formació continuada del personal docent.

    Per a l’avaluació i posterior concessió del ‘Segell Vida Saludable’ el Ministeri ha posat en marxa una Comissió Avaluadora integrada pel titular de la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa, que la presidirà, el titular de la Subdirecció General de Centres, Inspecció i Programes, que exercirà la vicepresidència, i tres funcionaris pertanyents a la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa. El termini de presentació de candidatures conclourà el proper 28 de febrer.

  • Desencantats als seixanta

    En els darrers anys s’ha popularitzat un neologisme que comporta una certa aparença pejorativa: boomer. És així com es coneix de forma col·loquial els nascuts entre 1946 i 1964, una generació concebuda en temps de pau, després de la segona guerra mundial, cosa que va provocar una explosió de natalitat (d’aquí el nom en anglès baby boomers i l’adjectiu utilitzat internacionalment). El rang d’anys d’aquest període és elevat de manera que no tots els nascuts durant gairebé dues dècades tenen perfils similars, i més encara si ho considerem des d’un punt de vista geogràfic, però algunes característiques sí que es poden identificar com a comuns, i de aquí l’expressió indicada i emprada habitualment pels més joves («ok, boomer») com una forma de donar-los la raó però amb certa sorna, ironitzant sobre el fet que no només no tenen raó, sinó que, probablement, sigui una generació culpable del que s’estigui criticant actualment. I això dóna veritable vertigen.

    L’autor mallorquí Bartolomé Seguí acaba de presentar la novel·la gràfica Boomers (2023), publicada al segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House. Seguí va néixer el 1962, i arribar als seixanta anys el va estimular a treballar en un guió que, sense ser autobiogràfic, mostrés les seves pròpies inquietuds en particular i, en general, les inquietuds dels que compleixen seixanta anys en aquests temps, uns temps convulsos per la pandèmia, la crisi econòmica, els conflictes i la crispació portada a l’extrem en tot allò que ens envolta.

    Boomers, Salamandra Graphics

    A Boomers, l’autor recupera dos personatges que ja van aparèixer a la revista El Víbora a la dècada dels vuitanta del segle passat, històries que Ediciones la Cúpula va recopilar al còmic Lola y Ernesto (1990). No conèixer aquestes primeres històries dels personatges no és important per als nous lectors, ja que la novel·la gràfica acabada de publicar se centra en les reflexions de la parella i els seus coetanis amics. Ernesto actua com a alter ego de Seguí o, més ben dit, d’alter ego de tots els que compleixen seixanta anys. Ernesto és qui protagonitza el relat, mentre pateix un succedani de crisi dels seixanta. És un professional del disseny gràfic, que aparentment teletreballa (potser autònom?), que viu a una gran ciutat com és Barcelona, i que procedeix (també com l’autor) de Palma de Mallorca. La parella té una filla ja independitzada de la llar familiar, que els visita breument al final del relat, en part representant la generació mil·lennial (nascuts entre el 1981 i el 1993), a qui alguns han batejat com la «generació decebuda».

    Boomers, Salamandra Graphics

    Probablement, les vicissituds de la seva filla influeixen en una afirmació que Ernesto fa a l’inici de la novel·la gràfica, i que també és de gran actualitat: «Els seixanta són els nous quaranta». A què es refereix aquesta afirmació? No fa gaires anys s’afirmava que es tenia una segona vida als quaranta, que complir-los era sinònim de poder recuperar el temps perdut tenint en compte que t’havies casat molt jove (sobre els vint o vint i pocs), que havies tingut fills aviat i , el més important, que aquests s’havien independitzat a l’arribada dels vint, per repetir, en major o menor grau, el mateix patró de comportament. Tot això, tenint en compte que als quaranta tenies una bona salut.

    La realitat en les darreres dècades és molt diferent: et cases uns quants anys més tard que els teus pares, tens els teus fills uns quants anys després, i els teus fills (uns quants menys que els que van tenir els teus pares i avis) se’n van de casa a una edat més avançada… si és que se’n van. I els progressos en medicina i la preocupació per la vida saludable, afavoreixen que arribem als seixanta amb una qualitat millor que la dels nostres avantpassats. L’esperança de vida a Espanya el 1900, a l’inici del segle XX, era de 35 anys, mentre que l’esperança de vida el 2021 se situava en 83 anys. Quan els boomers van néixer, l’esperança de vida era poc més de seixanta anys. Això sí, a les vinyetes es fa referència al pas del temps al nostre cos, insinuant símptomes conseqüència de la menopausa o de la pròstata, o remarcant la necessitat de descansar (adormir-te davant de la televisió té poc a veure amb la qualitat del programa que estiguis veient). També sobre la vida sexual a aquesta edat.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La tendència és que ens dirigim cap a una societat envellida, precisament per les característiques del baby boomer i la inversió de la piràmide de la població. I apareixen algunes preocupacions habituals a les xerrades a aquesta edat: la preocupació per la salut, les ganes que arribi la jubilació i la inquietud sobre el que sabem de com estan dissenyades i com funcionen les residències… i, el que és pitjor, com la societat està tractant la gent gran en general. La pandèmia només ha fet més que mostrar-nos quelcom subjacent amb les residències, encara que no seria correcte generalitzar. En qualsevol cas, és una inquietud lícita per als boomers: com, on i amb qui acabaré els meus darrers dies.

    A l’edat d’Ernesto, és probable que hagis perdut els teus pares i hagis vist i viscut situacions indesitjables, o és possible que els teus pares estiguin vius i tinguin una edat molt avançada, i que tingui un impacte a la teva vida de qualsevol forma, emocional, econòmica, de temps, desgast… impotència, culpabilitat. Sense esmentar el biaix de gènere que comporta aquest tipus de situacions, que s’acarnissa especialment sobre les dones de la família. La pèrdua de les arrels contrasta amb el llegat que et van deixar els teus ancians pares, auster en allò material i abundant en els valors transmesos. Ernesto reflexiona sobre l’herència del seu pare i el llegat que ell mateix deixarà la filla.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La preocupació per la mort comença a ser present als seixanta, tant per les malalties patides com per les que pateixen les persones del teu entorn, especialment per les experiències viscudes amb els pares, mentre el teu cos va envellint de manera inexorable. I el pitjor, la pèrdua dels amics coetanis, una pèrdua irreparable, una sensació d’aleatorietat i d’injustícia, el buit que deixen, i la por a la paraula temuda. Pensar que l’obra està escrita en plena pandèmia sabent que el virus es va acarnissar especialment en aquesta generació és terrible.

    Sobre la filla d’Ernest, desconeixem què farà quan els pares tinguin vuitanta o noranta anys. Sabem que ara, tot just amb trenta anys, ha de viure amb tres persones més si es vol independitzar en una ciutat com Barcelona. Sabem que no té fills. Sabem que no té parella estable i que «no es pot queixar per la feina que té», com ella mateix reconeix. I intuïm que no té ganes de jubilar-se malgrat com és de complicat tot, com sí que afirmen els amics del seu pare.

    Boomers, Salamandra Graphics

    Mentre que a Espanya s’ha augmentat recentment l’edat de jubilació de 65 a 67 anys amb penalitzacions importants si ho fas abans, amb el conformisme de tots els agents socials, a França es manifesten quan el govern ha proposat a principis del 2023 elevar la jubilació de 62 a 64 anys. Però… Per què es volen jubilar els boomers? Potser estan cremats per la feina? No els agraden les condicions laborals, l’horari, els desplaçaments, el sou, el clima laboral…? No els agraden com es tracten els autònoms, com els tracten els nostres clients, com els tracten els seus directius, com els tracten les empreses?

    Seguí adverteix a les pàgines de la novel·la gràfica de l’augment de la crispació, de la sensació que no ens representen els polítics escollits, de la preocupació de l’evolució dels partits, especialment decebuts amb els de l’esquerra. Del biaix dels mitjans de publicació, de les noticies falses com a eina de distracció i de confusió. Un dels amics d’Ernesto és periodista, i reconeix els símptomes, però sembla admetre certa impotència a poder aplicar una cura. Hi ha una sensació no escrita de què tothom te un preu i, per a alguns, és més prioritari salvar els bancs que les persones. Qui paga, mana.

    Boomers, Salamandra Graphics

    La novel·la gràfica Boomers és un arquetip dels que han o estan celebrant els seixanta. En certa manera actua com un avís, com una alarma. El mateix autor ens adverteix del perill que no ens adonem del que està passant, i ho fa utilitzant a la seva obra el símil de la granota en una olla bullint. Si la granota cau en aigua bullint aquesta salta immediatament per posar-se fora de perill. En canvi, si ja està en aigua tèbia i aquesta comença a escalfar-se, morirà irremeiablement, ja que no serà conscient del canvi, no aprendrà ni tindrà la capacitat d’adonar-se’n que deu sortir-ne si vol sobreviure. No s’adonarà del canvi que s’està produint al seu voltant.

    En qualsevol cas, la nostra sort és que autors com Bartomeu Seguí tinguin l’habilitat d’observar al seu voltant i siguin capaços de mostrar-nos el que veu amb lucidesa. Que ens ho mostri com un mirall de nosaltres mateixos, que vegem les nostres misèries i la nostra fortuna des de la quotidianitat del dia a dia. Sabem que els nostres fills no ho tindran fàcil amb allò que els deixem, però que els boomers,… els boomers encara són aquí, i són molts a tenir en compte durant força temps.

  • Augmenta l’escassetat de medicaments a les farmàcies espanyoles

    El Consell General de Col·legis Farmacèutics (CGCOF), a partir del balanç obtingut del seu sistema d’informació CisMED, detecta un increment d’incidències en la distribució de fàrmacs, concretament en 403 —el que representa un 150% més que l’any passat—. Així es com, després d’uns anys convulsos amb el coronavirus i posterior estabilització, els medicaments tornen a estar en una situació complicada.

    La regulació governamental espanyola sobre la distribució de medicaments està a les mans de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Davant l’escassetat d’alguns fàrmacs, l’ens regulador ha dictaminat algunes mesures per tal de pal·liar els efectes que aquesta problemàtica pot comportar. El prioritari: identificar els medicaments essencials per al tractament de malalties greus i garantir la seva distribució. La AEMPS aposta per assegurar la producció de tots aquells fàrmacs que siguin bàsics per a la supervivència d’algunes persones, en la mateixa línia, s’ha sol·licitat la importació de medicaments per complementar i arribar a la disponibilitat requerida pel mercat espanyol. La CGCOF data que el número més gran d’incidències (un 20%) han estat pels medicaments del sistema nerviós, seguit dels cardiovasculars (19%) i els digestius (14%) i respiratoris (13%). Pel que fa a les causes que originarien aquesta escassetat, respondria a factors diversos: des de la interrupció en la cadena de subministrament que va haver-hi durant la pandèmia de COVID-19, a l’escassetat de matèries primeres i productes químics utilitzats en la fabricació de medicaments, fins a la falta de capacitat de producció en alguns casos.

    Altres estats europeus també estan tenint problemes per abastir les seves farmàcies. Entre 2000 i 2018, l’escassetat a la UE va augmentar 20 vegades i, segons una nota de la Comissió, està incrementant per a productes essencials àmpliament utilitzats. El Grup Farmacèutic de la Unió Europea (PGUE) notifica que la situació en 2022 ha empitjorat i que tots els països i totes les classes de medicaments continuen veient-se afectats. Respecte a l’origen de la problemàtica, el PGUE apunta a causes diverses, com podria ser la naturalesa cada cop més globalitzada de la fabricació farmacèutica, les estratègies de preus i altres dinàmiques del mercat, així com l’actual crisi de les matèries primeres, que també afecta els materials d’embalatge, com l’alumini per a blísters o el cartó, que són essencials per a la distribució.

    Per contribuir a fer que l’impacte de l’escassetat sigui més lleuger, farmàcies catalanes ja s’han adherit al projecte FarmaHelp. Es una plataforma pensada per a donar suport a les farmàcies quan un pacient demana un medicament que presenta problemes de subministrament i no està a l’establiment on se sol·licita. La idea es tenir a les farmàcies connectades entre elles per poder localitzar les medicines. Així si el pacient té una emergència i no pot esperar a obtenir el seu tractament o son medicines necessàries per al benestar de l’usuari, les pugui obtenir al moment mitjançant un altre establiment que ho tingui disponible.

    Un problema amb greus conseqüències per a la salut

    Un estudi de la farmacòloga experta en toxicologia Yalitza Aular apunta que l’escassetat de medicaments molt necessaris com podrien ser oncològics, antiretrovirals i antibiòtics, poden portar greus problemes per a la salut. Si bé, com s’ha esmentat, l’AEMPS està treballant per garantir el subministrament dels fàrmacs d’aquest tipus, el risc de saltar-se la pauta mèdica al peu de la lletra pot comportar complicacions de primer nivell. I es que per a compensar les falles produïdes per l’escassetat —cal recordar que hi ha països on l’escassetat es la norma i no l’excepció— els pacients redueixen les dosis de medicaments amb la finalitat de tenir tractament per a més dies, produint nivells no òptims d’antibiòtics i antiretrovirals en l’organisme, amb la qual cosa podria sorgir, molt fàcilment, la resistència. També pot passar que els malalts suspenguin els tractaments de manera abrupta, ocasionat reaccions adverses severes, com per exemple la hipertensió de rebot per supressió brusca de beta bloquejant —medicaments que redueixen la pressió arterial—.

  • La sacralització actual del progrés i la tecnologia

    El mal anomenat progrés que no està d’acord amb el respecte a les lleis de la natura i la veritable autonomia de la persona. S’han de substituir els indicadors del PIB, per indicadors veritables de salut i qualitat de vida de la majoria de persones, per indicadors de creixement en coneixements col·lectius, equitat, llibertat i solidaritat, amb creixement de la biodiversitat i qualitat del medi. Esperança de vida lliure de malalties i minusvalideses importants.

    Ens malfiem de la tecnologia i els seus valors negatius, al servei del capital i del negoci, que ens esclavitza, ens accelera la vida i no ens deixa reflexionar i créixer al nostre ritme.

    Atenció i critica útil a les noves tecnologies i al progrés mal entès (creixement econòmic d’uns quants) Aprofundim en les «tecnologies» antigues i coneixements històrics de millora de la vida. Oriol Quintana d’aquesta tecnologia antiga en diu «astúcia», en podríem dir també oportunitats d’aprofitar la natura i les seves lleis i posar-les al servei de millorar la nostra vida. Alguns exemples d’aquestes tecnologies antigues.

    La força del vent i els corrents de l’aigua per navegar els vaixells per mar i rius. La força de l’aigua per moure molins i per produir energia elèctrica. La força del Sol per escalfar i ara per produir electricitat. La força dels animals (ben tractats) per arrossegar carros, llaurar la terra, moure molins. L’alimentació i la cuina respectuosa amb el medi i la salut: amb productes locals (no transportats de països llunyans) de temporada, no embassats, no tractats amb químics tòxics, i a la cuina utilitzant els coneixements de generacions anteriors. L’exercici físic de lleure i esport que ha passat de caminar, fer excursions, nadar, anar amb bicicleta o jugar en equips no competitius a fer servir màquines a casa o gimnàs.

    Potser aviat les previsions d’autors que han fet en les publicacions i pel·lícules de ciència-ficció i que ja es comencen a veure a petita escala, com addiccions a tecnologies que ens esclavitzen i dependència que ens limiten el nostre creixement personal, seran els nostres amos (ara encara ho son els interessos del capital d’uns quants) però en la intel·ligència artificial i altres com la robòtica, les màquines es poden passar entre elles coneixements i valors, establir aliances (que els humans encara no sabem fer prou bé) i dominar la vida i el seu «progrés» en contra de la natura dels humans (els seus primers creadors).

    Ens hem allunyat, malament, dels camins naturals i humans de respecte a la vida i la salut global, enlluernats amb falsos miratges al servei del lucre d’uns quants i aquesta pot ser la nostra perdició (i la del planeta). Ha començat la supervivència. Cal insistir en l’autonomia personal, amb solidaritat amb altres formes de vida, amb equitat, disminuint més les desigualtats i defensant més els béns comuns i la seva diversitat. Aquest sí que pot ser un món millor.

  • Biomarcadors, les pistes de la investigació

    Saber que un fàrmac funciona en el guariment d’una malaltia, a banda dels símptomes externs que el pacient veu desaparèixer o viu millor, però sobretot, a nivell mèdic, es va valorant a partir de canvis en determinats elements observats al laboratori. Són els anomenats biomarcadors, substàncies, cèl·lules, que, analitzant la mostra que les conté –de sang, orina, saliva…, o visionant el resultat de proves d’imatge-, se’n verifica l’evolució. Els biomarcadors esdevenen així pistes que orienten els metges sobre la idoneïtat i beneficis dels tractaments, la progressió d’una malaltia i, per tant, els successius pronòstics.

    Els biomarcadors guien així la medicina personalitzada perquè ajuden la comunitat científica a identificar trets, marcadors, senyals comunes en grups de pacients, allà on sigui del món, però sobretot perquè detallen les característiques i comportament de cada malaltia en cadascun dels pacients en concret, així com la reacció del seu organisme a tot el que se li apliqui per vèncer els patògens i curar-se. Amb tota la informació generada a partir d’aquesta persona afectada per una malaltia, es pot fer més diana en la seva medicació, dosificació i el millor moment per a començar a fer-li un tractament.

    Segons ens explica el Dr. Antoni Martínez Yélamos, Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, “pràcticament tots els paràmetres que es determinen en una analítica convencional es podrien considerar biomarcadors, tot i que aquest terme s’acostuma a fer servir per als  més nous biomarcadors -descoberts recentment-. Normalment, a més, el nom de biomarcador s’associa a marcadors bioquímics o genètics més que als, per exemple, d’imatge”.

    De fet, el terme biomarcador va començar a llegir-se molt en les publicacions científiques a partir dels anys 90 i molt més encara des del 2000, amb un creixement exponencial fins avui. Però el que són i fan ha existit sempre. “Des del moment en què es varen poder fer proves, ja hi havia biomarcadors, però l’evolució tecnològica i del coneixement sobre la fisiopatologia de les diferents malalties ens està permetent avançar en la investigació de possibles nous biomarcadors”, apunta el Dr. Martínez. És a dir, una certa revolució dels biomarcadors ve donada per la tecnologia cada cop més avançada, i per més coneixement científic. Això fa augmentar la capacitat de trobar nous senyals d’informació en l’organisme per diagnosticar, tractar i pronosticar l’evolució d’una malaltia amb més precisió en cada persona.

    Definició

    El Cap de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge ho defineix així: “Un biomarcador seria qualsevol marcador biològic, bioquímic, cel·lular, genètic o de imatge, que tingui utilitat pel maneig dels malalts, bé des del punt de vista diagnòstic, pronòstic o de resposta al tractament”.

    Cada possible biomarcador detecta coses diferents. Poden ser proteïnes, gens, anticossos, metabòlits… I si el pacient té un biomarcador determinat prèviament en malalts d’una determinada malaltia, sabrem que també la té. Així es fa el diagnòstic, per exemple, de la diabetis. Glucosa alta en uns resultats de sang de forma repetida vol dir que aquella persona té diabetis. Si es descobrís avui la glucosa com a indicador de la diabetis li dirien biomarcador, perquè de fet ho és. La glucosa és la pista que ens indica, segons el seu nivell, si existeix diabetis o no.

    La proteïna TAU és un possible indici de risc incrementat d’alzheimer. No és segur, però apunta la possibilitat més gran que si no trobem la proteïna TAU. Tal com explica Martínez Yélamos, “cada prova diagnòstica té una sensibilitat, un valor predictiu positiu, negatiu i validesa. Qualsevol valor molt rarament ens indica un 100% de sí o de no. Per sobre del 80% ja és un bon biomarcador de sí o de no”. Això pel que fa a un diagnòstic.

    Però per avaluar la idoneïtat, l’eficàcia d’un tractament, també els biomarcadors ens informen. “Per exemple, un tractament amb immunosupressors, en funció de l’activitat d’un enzim concret, se sap si caldrà més o menys dosi per controlar el risc d’un càncer secundari. Aquesta dosificació varia en funció del resultat que aporta el control i supervisió del biomarcador. Pels estudis que ja s’han fet, ja saps que als malalts que tenen tal enzim per sobre d’un nivell els hi podem donar una dosi determinada. En aquest cas, el biomarcador ajuda a preveure efectes secundaris i veure si el tractament li anirà bé o malament”, argumenta el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge.

    Els biomarcadors també serveixen per fer pronòstics, ajuden a dir com evolucionarà el malalt en els propers anys, segons si ha presència d’ells en les analítiques, i com són un o diversos determinats biomarcadors.

    “Els canvis en la investigació, de fet, no s’han produït pel “descobriment” dels biomarcadors, perquè ja existien, però no els hi posàvem aquest nom”, apunta el Dr. Martínez Yélamos. “El que sí que s’ha produït és un increment en la capacitat de fer recerca sobre nous biomarcadors, gràcies com dèiem, al desenvolupament tecnològic i a l’avenç del coneixement científic sobre determinades patologies”.

    Criteris per a un biomarcador

    Per tal que els biomarcadors ajudin des del punt de vista clínic han de tenir una sèrie de característiques per ser aplicables. Han de ser sensibles i específics, han de tenir fiabilitat i validesa, capacitat de predicció (aquestes són característiques estadístiques), però alhora han de ser no invasius o mínimament invasius respecte al malalt, i econòmics per tal que la societat s’ho pugui permetre.

    La investigació es basa en la generació d’una hipòtesi que després s’ha de contrastar mitjançant la realització d’un experiment per a veure si la sospita, la idea formulada, es confirma. Una vegada confirmada la hipòtesi científica, s’ha de mirar si aquesta seria útil en la pràctica clínica i si serviria o no per millorar el maneig dels malalts. El Dr. Martínez posa d’exemple la seva recerca realitzada fa vint anys. “En el treball de la meva tesi doctoral vaig hipotetitzar que en una malaltia com l’Esclerosi Múltiple un marcador biològic (abans no es parlava de biomarcadors) ens podria predir quins malalts anirien pitjor. Vam fer aquesta hipòtesi, vam dissenyar un experiment i vam veure que sí, que aquest biomarcador ens podia ajudar. Però també vam veure que no aportava més valor que el que ja ens donava la ressonància magnètica i que, a més, la seva obtenció era més invasiva per als malalts. Per la qual cosa, aquell biomarcador mai no va arribar a la pràctica clínica”.

    Qui aprova els biomarcadors?

    La investigació clínica i la bàsica és la que s’encarrega de generar el coneixement que ens permet generar hipòtesi sobre la possible utilitat d’un determinat biomarcador, que després s’ha de comprovar mitjançant l’experimentació i, en darrer terme, valorar la seva utilitat. Però, com dèiem,  un biomarcador que pugui ser útil a la pràctica clínica ha de tenir una sèrie de característiques quan s’aplica a una població determinada de malalts. Si els resultats no són clars o no hi ha prou evidència de la utilitat d’aquest possible biomarcador no tenen més recorregut des del punt de vista clínic, no són útils i no es fan servir.

    Durant tot el 2022 es van publicar només en el camp de la neurologia prop de 10.000 articles científics sobre biomarcadors, en pràcticament totes les malalties neurològiques. Això contribueix a l’avenç del coneixement, però dels possibles biomarcadors que es recullen en aquests articles molt pocs arribaran a la pràctica clínica habitual.

    Per a poder ser utilitzat en la pràctica clínica habitual, la tècnica de detecció d’un determinat biomarcador ha de tenir el segell de la Comunitat Europea. Normalment s’ha de demostrar en diferents estudis i centres que els resultats siguin reproduïbles, i després valorar-ne les característiques necessàries. Una vegada hi ha consens sobre la seva utilitat, habitualment s’incorpora a les guies de pràctica clínica de cada país. Quan un biomarcardor es demostra útil, s’adapta a la pràctica clínica de forma ràpida.

    “Jo, per la proximitat a la feina que faig, i per proximitat amb algunes de les persones que els van descobrir (Dr. Francesc Graus, Director de la Unitat de Neuro-Oncologia de l’Institut Oncològic Baselga (IOB)  i el Dr. Josep Dalmau, Coordinador del programa de neuroimmunologia de l’Hospital Sant Joan de Déu), sempre poso l’exemple del descobriment dels anticossos anti-onconeuronals (anti-Hu, per exemple) i anti-neuronals. Tot i que sovint no se’ls considera “biomarcadors” són l’exemple més clar d’un bon biomarcador, perquè han contribuït al maneig de malalts amb síndromes neurològiques paraneoplàsiques i amb encefalitis autoimmune, i han ajudat a millorar el coneixement global de la neurologia a nivell mundial”, exposa el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    En conclusió, i tal com expressa el Dr. Antoni Martínez Yélamos, no podem dir que els biomarcadors siguin una esperança per a la curació, “però si que ho són per a poder personalitzar més la medicina, aplicant els coneixements que tenim a les característiques concretes d’un malalt amb una malaltia. No tots els malalts de la mateixa malaltia són iguals ni evolucionen de la mateixa forma. Els biomarcadors ens han d’ajudar a fer avançar la medicina personalitzada”.