Just Deploy It!

Blog

  • Cal tenir les coses clares en relació amb la socialdemocràcia «moderna»

    Hi ha companys històrics d’esquerra que han fitxat pel PSC pel futur Ajuntament de Barcelona, dient que ara toca donar suport a la socialdemocràcia, que ara toca aquest canvi de polítiques. Però, més enllà dels discursos (ara se’n diu «el relat») aquesta socialdemocràcia dona suport, com s’ha vist amb l’acord de pressupostos, a projectes «de país» que demanen la Cambra de Comerç i altres entitats de defensa dels interessos del capital, en contra dels interessos i demandes de la ciutadania progressista i d’esquerres, ajuntaments, ecologistes, persones conscienciades en l’emergència climàtica i la conservació de terres agrícoles productives i biodiversitat. Són models de desenvolupament totalment oposats.

    Acorden convertir l’aeroport del Prat un «hub» internacional en lloc de defensar el model de mobilitat de futur amb el tren i deslliurar espai al Prat dels vols domèstics pels internacionals. Acorden tirar endavant la redacció del projecte del IV cinturó, que trinxarà el poc territori agrícola que queda en el Vallès (agricultura de proximitat de l’Àrea Metropolitana) en favor (una altra vegada) d’estructures al servei del transport per carretera (en lloc de defensar el transport per tren de l’Eix mediterrani). I encara pitjor, ressuscitar el projecte d’un macro casino, recreatiu i turístic «Hard Rock», a Salou, també en un territori agrícola. Un model socialdemòcrata «modern».

    Aquestes polítiques, que diuen que no estan condicionades per sentiments ni històries personals, encara que siguin per fer política a l’ajuntament el que volen és reforçar els vots de molta gent que encara defensa el mal anomenat progrés i no volen entendre les limitacions personals temporals que poden comportar polítiques progressistes al servei de la majoria de ciutadania, com fer front decidit per combatre l’emergència climàtica i els beneficis econòmics d’uns quants en contra de la defensa de la salut i la vida, sense desigualtats, de la gran majoria de la ciutadania. Ara ja no és hora de la socialdemocràcia «moderna», calen polítiques públiques clares en defensa dels «nostres» interessos.

  • Els hospitals catalans de referència investiguen les malalties minoritàries

    El 28 de febrer es commemora el Dia Mundial de les Malalties Rares. Són considerades com a tal les patologies que tenen una prevalença baixa entre la població, afecten menys de 5 persones per cada 10000 habitants segons dades de la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER). S’estima que hi ha unes 7000 patologies d’aquest tipus, i que en total a escala mundial hi ha 300 milions de persones que en pateixen.

    Gran quantitat de les malalties rares tenen un caràcter crònic i degeneratiu, i fins a un 65% poden ser greus i invalidants. La majoria de diagnòstics es fan quan la persona té poc temps de vida, 2 de cada 3 casos es detecten abans dels tres anys de vida. Tanmateix, la casuística d’aquestes patologies també pot produir una manca de recursos per a la detecció. Segons FEDER, la mitjana de temps estimat que transcorre entre l’aparició dels primers símptomes fins a la consecució del diagnòstic és de 5 anys. En un de cada cinc casos transcorren 10 o més anys fins a aconseguir el diagnòstic adequat. El retard diagnòstic té diverses conseqüències. La més freqüent és no rebre cap suport ni tractament (40,9%), encara que també destaquen el fet d’haver rebut un tractament inadequat (26,7%) i l’agreujament de la malaltia (26,8%). La complexitat que comporta la baixa prevalença de casos i la gran diversitat de malalties ha produït que unitats sanitàries i hospitals hagin de dedicar programes concrets per a tractar-les.

    La XUEC, l’impuls a Catalunya per les malalties minoritàries

    A Catalunya el 2017 es va impulsar la xarxa d’unitats d’expertesa clínica (XUEC), formada pels Hospitals Parc Taulí de Sabadell, Sant Joan de Déu de Barcelona i a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Avui dia, molts hospitals de referència com podrien ser Bellvitge o Sant Pau hi formen part. Cada XUEC està especialitzada en un tipus concret d’afeccions minoritàries, i es que hi ha agrupacions per cada tipus: XUEC en malalties minoritàries metabòliques hereditàries, en malalties minoritàries renals, en malalties minoritàries respiratòries… Aquesta acreditació permet que aquests centres liderin la investigació i diagnòstic a nens a través de programes i grups experts multidisciplinaris. El 2015 l’Hospital Sant Joan de Déu va crear un servei transversal, l’Institut Pediàtric de Malalties Minoritàries (IPER), unitat integrada a la XUEC en malalties cognitivoconductuals. A l’hospital fa anys que atenen pacients complexos derivats de molts llocs de Catalunya, d’Espanya i d’altres llocs del món, que arriben també a l’IPER com a centre de referència. Si hi ha uns 7000 tipus de malalties minoritàries, el centre sanitari barceloní ha tractat amb 1200 d’aquestes.

    Dins de les malalties minoritàries cognitivoconductuals en l’edat pediàtrica, es consideren les que són malalties minoritàries cròniques, d’origen genètic, que es presenten a una edat primerenca amb gran variabilitat clínica. Es tracta d’un grup nombrós que inclou desordres minoritaris com la Síndrome del cromosoma X fràgil, la síndrome de Williams, la síndrome de Down o les anomalies dels cromosomes sexuals com la síndrome de Klinefelter, la Síndrome de Turner i Trisomia X, la síndrome de Rett, la síndrome d’Angelman, la síndrome de Noonan, la síndrome de Prader-Willi, la Monosomia 22q11 o la síndrome de Sotos.

    Diversos centres arreu de Catalunya investiguen i diagnostiquen a través de professionals experts, que agrupats a través de les XUEC temàtiques, esperen arribar al grau més gran de precisió i població possibles.

  • Investigadors del Clínic-IDIBAPS confirmen el benefici de la teràpia assistida amb cans en determinats tractaments de trastorn mental infantil

    La ciència, com a conjunt del saber a través de l’observació de fets comprovables i, per tant, demostrables, útils per a predir desenllaços i actuar aplicant canvis per millorar situacions, és el que, en silenci, al llarg de la història de la humanitat, ha anat fent girar la roda del progrés. És el que es cou cada dia en laboratoris d’investigadors de tot el món. Estudien el comportament, l’evolució i interaccions d’elements i microelements, cercant confirmacions d’hipòtesis per al benefici de les persones.

    Però, en les consultes mèdiques també a diari tot el que s’observa i es pot ja aplicar suma coneixement científic, de manera que constantment, també pacients i professionals sanitaris van escrivint el progrés en salut per a repercussió posterior en altres afectats.

    A l’Hospital de Dia de Salut Mental de l’Hospital Clínic en tenim un exemple recent. El Clínic, amb l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), –Clínic-IDIBAPS– acaba de publicar un estudi en què deixa constància, científica, dels beneficis de la intervenció de gossos de teràpia en les sessions de treball amb nens i nenes de tretze anys que tenen trastorns com ara de l’espectre autista –en casos sense simptomatologia molt severa-. També amb infants amb trastorns de conducta o ansietat. És el primer estudi que es fa amb aquestes característiques.

    Hospital CLÍNIC

    Tal com explica l’investigador principal del treball, l’infermer especialista en salut mental, Elías Guillén, van introduir el gos de teràpia només en un dels dos dies de sessió setmanals que tenen habitualment com a part del tractament amb els pacients menors. I aquests infants sabien prèviament quin dia trobarien el gos. Això porta ja a una primera evidència: l’assistència ha estat més alta els dies que hi havia el gos. També aquests dies amb gos els infants van estar més motivats a l’hora de seguir les pautes de la teràpia. “L’estudi ens indica que la introducció dels gossos en la teràpia és un facilitador, un enllaç emocional entre el terapeuta i el menor, i actua com a catalitzador de la teràpia”, declara la psiquiatra i investigadora del grup de Psiquiatria i psicologia infantil i adolescent del IDIBAPS i del Centro de Investigación Biomédica en Red de Salud Mental (CIBERSAM), la doctora Astrid Morer. En diferents sessions individuals, en grup, familiars, visites terapèutiques i acompanyaments en altres procediments, ha pogut constatar també que: “és increïble com els nens i nenes accedeixen a realitzar o enfrontar situacions amb el gos, com per exemple una analítica, que sense ell no fan”.

    Quant a resultats mèdics, un altre revelador del benefici de la teràpia amb intervenció de gossos és que aproximadament el 75% de les crisis que van tenir els menors en les sessions les van tenir els dies en què no hi havia un gos participant de la teràpia. En canvi, quan sí que hi varen fer intervenir el ca, es van donar només el 25% de les agitacions totals patides pels pacients. Ho explica l’Elías Guillén, que també confirma que la intenció és ampliar i estudiar els mateixos beneficis que han vist en infants de tretze anys en pacients majors, de tretze a disset anys.

    Hospital CLÍNIC

    Confiança i autoestima, gràcies al gos

    La teràpia assistida amb animals utilitza animals entrenats per a facilitar a la persona enfrontar-se a determinades situacions o aconseguir els objectius terapèutics pautats de manera complementària a altres tractaments clínics. Tal com confirma l’infermer Elías Guillén, “la presència dels gossos facilita l’autocontrol i el funcionament social dels nens”.

    Però, per què és més fàcil aconseguir els objectius amb la presència d’un gos? Segons explica la veterinària Sònia Sáez, “la fidelitat dels gossos, la seva generositat, donen sense esperar res a canvi, i sobretot l’empatia amb tothom, perquè no jutgen, crea vincles amb les persones de manera espontània”. Això, diu, permet trencar les barreres que les persones no podem trencar. Sáez és responsable del benestar dels gossos de Purina i, com a col·laboradora d’aquest estudi pioner, es mostra molt satisfeta de la fita aconseguida. “Nosaltres ja coneixem el poder del vincle entre els animals i les persones, però el que ens cal és això, poder demostrar-ho a la societat de manera científica”.

    Aquest projecte d’investigació l’ha realitzat el Clínic i l’IDIBAPS juntament amb professionals del Centre de teràpies assistides amb cans (CTAC), on hi ha els especialistes en aquest tipus de teràpies amb animals. També hi han col·laborat la firma Purina i la Fundació “la Caixa” a través de CaixaBank.

    L’Hospital Sant Joan de Déu va ser el primer de tot l’Estat en introduir gossos de teràpia en les seves unitats de tractament i acompanyament d’infants malalts. Ara l’experiència al Clínic aporta més base científica per a multiplicar l’interès en introduir els cans en les teràpies hospitalàries, també a domicili, tant en infants com en adults. Amb una plantilla de 5.500 professionals, l’hospital Clínic Barcelona és un dels principals centres d’assistència mèdica d’Espanya i el primer en producció científica.

  • Com es pot prevenir el risc de suïcidi en adolescents?

    No existeix un únic perfil suïcida, sinó que hi ha contextos diversos que mereixen respostes diferents, però sí es poden detectar canvis de comportament que poden donar el toc d’alerta, com l’aïllament social o la pèrdua d’interès d’activitats que abans agradaven. Això és el que opinen algunes de les persones especialistes procedents del món de l’educació, la psicologia i la sociologia a qui hem consultat.

    Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista, i té una dilatada experiència professional en el món dels adolescents i els joves i les seves dificultats socials. Considera que confiar-ho tot en la posada en marxa de protocols als centres educatius és insuficient, ja que s’ha de tenir en compte la capacitat i el temps que el professorat pot dedicar a aquestes qüestions: “Si el protocol no serveix per intentar alertar, no serveix”.

    Funes remarca que el suïcidi juvenil ja era una qüestió molt greu abans de la pandèmia de la covid, i és que l’any 2020 va ser la primera causa de mort entre les persones de 15 a 44 anys. Tot i això, es disparen les alarmes quan es coneixen noves víctimes i noves xifres.

    “Les raons per les quals una persona adolescent pot acabar decidint fer aquest pas, poden ser múltiples. Desconec els motius de les noies de Sallent, però algunes joves decideixen plegar perquè no arriben al nivell d’èxit que els adults estan exigint; altres perquè tenen unes vides insuportables; o perquè no li troben massa sentit a la vida; o perquè tenen una vivència de dir ‘no li importo a ningú i si desaparec no li importarà a ningú’”, explica l’expert.

    Funes advoca per observar la vida en general, la persona i l’entorn, i no “simplificar” amb la possibilitat que tingui un problema de salut mental. Sense restar importància a aquest element, defensa que cal apropar-se al context i al llenguatge dels joves: “Si no tens idea de l’univers digital en què es relacionen els adolescents, se t’escaparà una part important”.

    “Veritablement, a l’escola facilitem tutors, psicòlegs i professionals que miren les vides adolescents per descobrir que poden acabar malament? Són vides complicades, necessitem que els adults mirin els adolescents. Cal observar, escoltar, i no mirar un a un, si no mirar tot el grup”, remarca. I afegeix: “S’ha d’anar fora del despatx, perquè sinó sempre intentarem diagnosticar en comptes de descobrir l’origen del patiment i de les dificultats. La resposta no és el protocol, és tenir temps, ganes i encàrrec de mirar vides adolescents”.

    Més personal format

    La doctora Natàlia Calvo, adjunta de Psicologia Clínica del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i investigadora de CIBERSAM, emfatitza que l’adolescència és un període complex ple de canvis que, a vegades, poden produir alteracions que formen part del procés i, altres vegades, poden portar a determinades dificultats o trastorns.

    Si bé no hi ha una única resposta que indiqui com es pot detectar el risc de voler acabar amb la pròpia vida, sí es poden detectar canvis. Aquest canvis poden estar relacionats, per exemple, amb dificultats per expressar o regular les emocions, o amb les xarxes socials i els models determinats que s’estableixen a l’hora de tenir determinats gustos i comportaments.

    “És un període molt crític en què hi ha molta vulnerabilitat”, assegura Calvo. “Moltes vegades, estem demanant a la societat que detecti factors per als quals no està entrenada. A les escoles no estan formats per això majoritàriament, a les famílies el pare i la mare treballen per sostenir la casa… El moment que estem vivint és altament complex per als adolescents i el seu entorn; i des dels dispositius de salut mental, no hi ha prou personal, demanem que ens dotin de més persones formades i preparades per a l’abordatge d’aquestes dificultats”.

    La doctora insisteix que “no es pot responsabilitzar determinats sectors”. “Les famílies es culpabilitzen, les escoles ho passen malament perquè no ho han pogut veure, perquè hi ha una part de l’adolescència que està encapsulada… Els diferents actors que actuem al voltant del subjecte hauríem d’estar més formats i disposar de més eines”.

    Un cop identificades situacions que generen malestar o que poden ser susceptibles de tenir tendències suïcides, Calvo sosté que “s’haurien d’activar els protocols de salut mental, anar a pediatria i activar la xarxa comunitària. El problema és que la xarxa comunitària està desbordada. Cada vegada hi ha més demanda i  hi ha pocs recursos. Moltes vegades no tenim especialistes, i les places de psicologia clínica no augmenten des de fa anys”.

    Per a Calvo, la pandèmia ha permès visualitzar moltes dificultats de salut mental del jovent, però no hi ha prou serveis per abordar-los. “Els joves ho estan passant molt malament, i hem de donar una resposta. Davant els primers signes, cal actuar perquè no es converteixi en un trastorn molt sòlid”.

    Tendència a l’aïllament

    Anna Romeu, presidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, remarca que el primer pas és conèixer l’adolescent, siguin familiars propers o educadors, perquè moltes vegades la persona no verbalitza el seu patiment, però fa canvis que s’han d’observar. “Acostumen a ser canvis com tancar-se més en un mateix, perdre interès en coses que normalment interessaven, o deixar de banda amics i activitats”.

    Els canvis d’actitud acostumen a ser bones “pistes”. Així, estar més irritable, enfadar-se més i estar més trist o desmotivat, poden ser característiques a tenir en compte, així com el comportament amb les pantalles. “Els joves viuen a Internet i, si tenen pensament de fer alguna cosa, moltes vegades ho busquen a Internet. Així, conèixer l’historial de navegació pot ajudar”.

    Un altre factor que pot ser útil és preguntar a les amistats. “A l’adolescència, els iguals tenen un pes específic molt gran. Seria interessant tenir contacte amb amics, amb gent propera a l’adolescent, per preguntar si han observat alguna cosa o si l’adolescent els hi ha explicat, perquè si ho diuen a algú serà a amics propers”.

    Un cop es detecta que una persona està en risc d’autolesionar-se, és important oferir l’ajuda adequada. “Normalment, quan una persona té idees de suïcidi, el que fa és tancar-se en ella mateixa, sigui adolescent o gran. És important oferir-li la mà, oferir-li algú que pugui escoltar, que no s’espanti davant el que l’adolescent està vivint o experimentant, sinó que pugui parlar amb algú obertament i que li pugui oferir una alternativa. Normalment, es fa amb un professional, però algú de confiança pot fer aquest paper”.

    “Cal no jutjar-los, no espantar-se, no criticar-los, no intentar treure la idea del cap directament amb negacions o amb resistències, sinó acceptar que se sent així, i mirar d’esbrinar els motius pels quals té aquestes idees, si hi ha algun motiu, si alguna cosa li preocupa i, després d’oferir-li ajuda professional normalment, seguir amb l’acompanyament, no deixar-lo sol, no permetre que s’aïlli tant”, afegeix Romeu.

    Facilitar eines de detecció

    La presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, Clara Rubio, també és del parer que cal dotar els centres educatius de més persones especialitzades i formades, i que les famílies no tenen prou eines de detectar situacions tan complexes. “Pensem que el més rellevant és facilitar eines de detecció al personal docent i a les famílies, a través de formació i sensibilització”.

    “El que és necessari, però, és assegurar que s’apliquen correctament els protocols existents en situacions de vulnerabilitat per tal de disminuir factors de risc que sabem empíricament que poden portar un jove a una situació de desesperança”, assevera.

    Les limitacions de la prevenció

    José R. Ubieto és psicoanalista i escriptor. Coincideix en la importància de tenir present la prevenció, però com que hi ha perfils molt diversos, les bones intencions tenen també les seves limitacions. Recorda que quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el suïcidi com un problema de salut pública l’any 2004, es van iniciar projectes com el Codi Risc Suïcidi (CRS) del Servei Català de la Salut el 2014.

    “S’estableix el perfil de la personalitat suïcida i, ‘fixada’ la foto, es difon perquè tots siguem capaços de detectar el comportament del ‘suïcida sospitós’ i intervenir adequadament. Aquí radica un primer problema, ja que no existeix un únic perfil suïcida, i les motivacions i contextos són molt diversos”, explica Ubieto.

    “Hem d’evitar també donar consistència a la categoria de ‘personalitat suïcida’, ja que pot animar a qui se senten atrets per temes mòrbids a reunir-se sota aquest tret identificatori. Aquesta és la paradoxa de la proliferació de pàgines web sobre el suïcidi que, si bé persegueixen prevenir-lo, poden funcionar com a font de contagi”, afegeix.

    Fixar-se en l’entorn i no només en la persona pot ser una bona manera de fer prevenció. Així, defensa tenir en compte la família, considerar els antecedents, les conjuntures vitals i la manera de com relata la persona la seva situació. “Responsabilitzar-la del seu acte -que no vol dir culpar-lo ni reduir-lo a la condició de víctima passiva- és ajudar-la a respondre. Això li permetrà evitar identificar-se a l’objecte caigut o rebutjat per llançar-se al buit o desaparèixer de l’escena i del vincle a l’altre. Tornar-li, en definitiva, el desig de viure”, conclou.

    Xarxes de suport

    La sociòloga Glòria Garcia, del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, indica que “des de la sociologia sempre cal començar preguntant-se el més bàsic, per estrany que sembli: Com és que cal prevenir el suïcidi? Per què s’entén com una problemàtica que cal detectar i combatre? Per què hi ha alguns suïcidis que entenem (eutanàsia) i d’altres que de cap manera?”.

    Els factors, insisteix Garcia, són diversos, com també ho són les seves interpretacions: des del context històric catòlic que jutja el suïcidi com un pecat, fins a una estructura demogràfica que col·loca els estrats infanto-juvenils en posició d’escassetat i, per tant, són un bé preuat, passant pel gran valor que se li dona a la vida i pel tabú de la mort i sobretot del suïcidi. “Segur que hi ha molts més elements; si més no, el suïcidi com a tal és un fenomen social i no pas un fet aïllat”.

    “D’una banda, val a dir que el suïcidi és l’opció que algunes persones contemplen per alliberar un malestar extrem. En aquest sentit, els experts en la matèria distingirien entre els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb la vida d’un mateix i els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb el patiment extrem derivat de fets concrets. En aquest cas, es tractaria d’un immens crit d’ajuda al món i és aquí on hi ha marge per intervenir, almenys des de la intervenció social”.

    Garcia relaciona aquest “crit d’ajuda” en el món adolescent amb la complexitat social que existeix, i cita identitats de gènere, diversitats estètiques, opcions polítiques i activistes, processos migratoris, models familiars i de parella…. “Són moltes opcions a les quals fer-hi front de manera individual.. és massa aclaparador! A més, el patiment en aquestes eleccions és difícil de detectar tant per a un mateix/a com per a l’entorn perquè són massa eixos!”.

    La resposta, afirma la sociòloga, ha de ser compartida i corresponsabilitzada i, en aquest sentit, posa de manifest la rellevància de les cures per la xarxa de suport i de pertinença. “Sigui quin sigui o com sigui l’espai (virtual, presencial, formal, informal…) s’ha de facilitar que tothom trobi espais on se senti acollit, inclòs, reconegut, on poder expressar i aprendre a gestionar emocions... lluny de patologitzar el batibull intern!”.

    “Necessitem xarxa. Necessitem tenir-nos. Necessitem ser mirats. Per mi és des d’aquí que hem de treballar, tant per incidir en el risc de suïcidi com en el malestar emocional que algunes vegades arriba al suïcidi”, tanca Garcia.

  • El Diari de la Sanitat reuneix a vuit centres de recerca en salut en un acte al Col·legi de Periodistes

    El dimarts dia 7 de març tindrà lloc, al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’acte “Recerca en Salut, un model de futur”. L’acte comptarà amb la presència de vuit representants de la investigació en matèria de salut de Catalunya en un diàleg que buscarà aprofundir en les claus que fan del model català un model d’excel·lència en la recerca, però també en identificar els reptes i desafiaments existents que afronta el sistema.

    El col·loqui, que començarà a les 18:00 h, es dividirà en dues taules rodones. La primera d’elles tindrà per títol “Ciència i assistència clínica: una responsabilitat compartida”, i comptarà amb els ponents: Dr. Elías Campo, director de l’IDIBAPS, la Dra. Anna Meseguer, cap del grup de recerca de Fisiopatologia Renal del VHIR, el Dr. Gabriel Capellá Munar, director de l’IDIBELL i la Dra. Elisa Llurba, cap del Grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

    La segona taula, “Del coneixement a l’assistència: garantia d’un dret universal”, es compartiran les experiències dels ponents per entendre com es contribueix, des de la recerca en salut, a garantir el dret universal i una salut de qualitat. Hi participaran la Dra. Núria Roger Casals, directora de Transferència de Coneixement del Consorci Hospitalari de Vic, el Dr. Alfons Hervàs, director de Qualitat i Coneixement d’Althaia; la Dra. Llúcia Benito, directora adjunta de la Càtedra d’Infermeria UB-COIB, i el Dr. Josep Basora, director de l’IDIAP-Jordi Gol.

    L’acte, que estarà moderat per en Guillem Pujol Borràs —director de la Fundació Periodisme Plural—, servirà també de presentació oficial del portal Recerca en Salut del Diari de la Sanitat, un projecte periodístic que aglutina diferents centres de recerca en salut del país i que busca donar a conèixer, a través d’un llenguatge proper i comprensible, com els diferents equips d’investigadors/es de Catalunya fan de la recerca en salut un model d’èxit internacional.

    L’assistència a l’acte és oberta prèvia inscripció enviant un correu a la direcció recercaensalut@periodismeplural.cat

    Cartell promocional de l’acte “Recerca en Salut, un model de futur”

  • Aprovat el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària

    El Govern ha aprovat impulsar el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya. Per a fer-ho efectiu, s’han triat set unitats territorials per a l’atenció en l’àmbit domiciliari i comunitari a Amposta, el Prat de Llobregat, Barcelona, Manresa, Osona, Garrotxa/Ripollès i el Gironès.

    En un context d’envelliment de la població, la necessitat d’unir els sistemes social i sanitari es converteix en una urgència per tal d’arribar a cobrir les necessitats d’atenció de la població. «Actualment, hi ha un milió de persones al nostre país que necessiten una atenció integrada, des de nens i joves amb cronicitat complexa o persones grans amb multipatologia«, explica en roda de premsa el conseller de Salut, Manel Balcells.

    El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, destaca la rellevància de l’acord: “L’atenció integrada social i sanitària és un procés de modernització de l’estat del benestar clau, que posa les polítiques socials i sanitàries al segle XXI i avança cap a una atenció de més qualitat, més amable i més personalitzada que millorarà la vida de les persones amb necessitats complexes, els seus cuidadors i els professionals que les atenen».

    El desplegament arreu del territori està previst que sigui efectiu en mesura de les dinàmiques i necessitats particulars de cada zona. Per aquest motiu, per a establir una primera fase, els set llocs escollits són els que s’han considerat que tenen més maduresa com per a iniciar el protocol i consolidar el seu funcionament.

    Atenció integral sociosanitària, una aposta per al benestar dels pacients amb complexitats

    L’objectiu de l’atenció integral social i sanitària radica principalment en oferir una atenció més centrada en un sistema de valoració i un pla d’atenció únic. Actualment, el perfil més destacat de pacient que es podrà beneficiar d’aquest pla són persones d’edat avançada i sense suport familiar, és a dir, persones que necessiten ajuda en el seu dia a dia per a activitats quotidianes, o bé que tinguin una patologia crònica. En la línia d’oferir atenció més personalitzada, l’acord estipula que es fomentarà el model de gestió de cas, que implica que cada persona disposi d’interlocutors concrets que seran els que es coordinaran entre ells i els qui organitzaran la resposta entre els diferents dispositius i professionals. Aquests gestors de cas es coordinaran amb els equips d’atenció primària de salut i de serveis socials, així com amb la resta de professionals.

    L’acord aprovat dona compliment al protocol signat el 16/01/2023 entre el Departament de Salut, el Departament de Drets Socials, l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, per tal d’incorporar el món local al desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària.

    Un acord amb deu anys de cua

    En el marc del Pla de Govern 2013-2016, mitjançant l’Acord GOV/120/2013, de 3 de setembre, es va crear el Pla interdepartamental d’interacció dels serveis sanitaris i socials, i posteriorment, es va aprofundir en el model dissenyat i, mitjançant l’Acord GOV/28/2014, de 25 de febrer, es va crear el Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària (PIAISS).

    En el Pla de Govern per a la XII legislatura, aprovat el 25 setembre de 2018, s’esmenta la necessitat de desplegar una estratègia única d’atenció integrada social i sanitària a causa de les necessitats sanitàries i socials de la població, especialment per a aquelles persones que són grans o tenen necessitats complexes.

    L’actual acord es converteix així en una nova mostra de voluntat per a efectuar quelcom sobre la urgència de la reforma del sistema. Després d’una dècada, l’aplicació i efectivitat del protocol, sembla de nou més a prop.

  • El primer hospice pediàtric del país agafa impuls

    La paraula llatina hospes és l’origen d’hoste. D’aquesta mateixa arrel parteixen les paraules hospitalitat o hospital, i ara, un concepte que s’està explorant: hospice.

    La Fundació Enriqueta Villavecchia impulsa un espai anomenat «Pavelló de la Victòria», que espera inaugurar-se el 2025 i que té la voluntat de funcionar com a hospice, és a dir, donar suport integral a les famílies i als seus infants amb malalties cròniques complexes, avançades i en els últims dies de vida. Així el Pavelló de la Victòria es convertirà en el primer hospice pediàtric del país amb l’objectiu de garantir la millor qualitat de vida, ajudar a l’infant malalt i la seva família en tot el procés de la malaltia i donar el suport necessari en el final de la vida, en el comiat i en el dol. «El nostre objectiu és ajudar i acompanyar en tot el procés, des d’una mirada innovadora i complementària als recursos existents, no enfocada en el tractament de la malaltia sinó en el procés de cuidar la vida», explica Anna Varderi, gerent de la Fundació Villavecchia.

    El pavelló per a prioritzar les cures més enllà de la pauta mèdica

    La iniciativa forma part del projecte «Compta amb mi», que en col·laboració amb l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Hospital Vall d’Hebron, Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Germans Trias i Pujol i Hospital Universitari Parc Taulí, busca el benestar més gran possible per als infants i joves amb limitacions vitals. Segons Varderi ha arribat el moment de fer un pas endavant i «crear un espai de suport integral, que ofereixi places residencials i suport de dia, i que faciliti espais de respir que incloguin teràpies, estimulació sensorial, zona d’aigües, grups d’ajuda i activitats entre d’altres».

    La doctora Núria Pardo, presidenta de la Fundació Enriqueta Villavecchia, apunta que aquest recurs hauria de ser un model a integrar al territori: «és important disposar d’un centre preparat per ajudar i atendre de manera integral l’infant i la seva família en els moments més crítics i en els darrers dies de vida. Volem que a Catalunya hi hagi un hospice pediàtric, un recurs molt present a altres països d’Europa i del món.»

    Un edifici amb història

    El centre estarà situat al recinte històric de Sant Pau, un espai emblemàtic de Barcelona, de llarga tradició i compromís social amb els col·lectius més vulnerables. L’edifici es va construir el 1921 per donar atenció a nens i nenes malalts. Després de més d’un segle, la construcció acollirà el primer hospice pediàtric de Catalunya.

    La iniciativa està impulsada per la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia i per la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en col·laboració amb la Fundació de Gestió Sanitària Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

  • Un equip català confirma el tercer pacient mundial en curar-se del VIH

    L’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), ubicat a l’Hospital Germans Trias i Pujol, ha coordinat un tractament amb el consorci IciStem que ha donat com a resultat la cura d’infecció de VIH a un pacient de 53 anys.

    La retirada controlada de la medicació es va fer per tal de tractar una leucèmia mieloide, el pacient va ser sotmès a un trasplantament de cèl·lules mare d’una dona. La complexitat del cas de l’home fa que sigui conegut com a «el pacient de Düsseldorf», i es que després del diagnòstic de VIH el 2008, al 2012 va ser diagnosticat amb la leucèmia. Han passat més de cinc anys des de el trasplantament de cèl·lules mare, després de dues recaigudes del càncer i altres complicacions, el pacient s’ha estabilitzat. Maria Salgado, investigadora IGTP a IrsiCaixa i coautora de l’estudi explica que «quan va deixar de prendre el tractament, li vam fer un seguiment durant 44 mesos i no vam detectar cap rastre de virus a la sang ni als teixits del pacient».

    En la mateixa línia de la singularitat del cas, les cèl·lules mares requerides per al pacient de Düsseldorf havien de tenir la mutació «CCR5Δ32«, una alteració genètica que dificulta la infecció per VIH. La dona que va resultar donant ha estat la peça clau de l’engranatge: «només un 1% de la població té aquesta mutació i, a més, cal que sigui un donant compatible sanguíniament per evitar el rebuig del trasplantament», afegeix Salgado.

    El cas del pacient de Düsseldorf té dos antecedents, el pacient de Londres i el de Berlín. Amb la publicació de l’estudi el IrsiCaixa comptabilitza el tercer pacient amb curació a nivell mundial. Ara bé, el tractament d’aquest cas no es pot extrapolar, i es que els investigadors apunten que l’estratègia aplicada és molt agressiva i això fa que no sigui quelcom extrapolable a tota la població. «Una possible estratègia amb què ja s’està treballant és introduir la mutació CCR5Δ32 mitjançant teràpia gènica per aconseguir la curació del VIH sense haver de passar per un trasplantament», afegeix sobre aquest punt Javier Martínez-Picado, investigador ICREA en IrsiCaixa, codirector de IciStem, i coautor de l’article.

  • L’IDIBELL té l’únic programa monogràfic a Catalunya dedicat a la medicina regenerativa

    Fabricar cèl·lules a les quals es pugui entrenar per a comportar-se igual que altres, que desenvolupin la mateixa funció que qualsevol altra cèl·lula del cos, albira grans expectatives de progrés en la salut. I als laboratoris de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) hi ha vuit grups d’investigadors que treballen per a fer-ho realitat amb diferents cèl·lules o teixits. Ho fan sota el paraigües de l’únic programa monogràfic a Catalunya dedicat exclusivament a la medicina regenerativa.

    Quan parlem de medicina regenerativa ens referim a la que s’inspira en el que succeeix durant la regeneració d’un òrgan o teixit emmalaltit o perdut, i la seva funció, en el procés natural que es dona en algunes espècies, capaces de regenerar, tornar a crear ells mateixos parts del seu cos quan les perden, recuperant, tant la funció com l’estructura. Un exemple seria la cua de les sargantanes o els braços de les salamandres. Podem veure com tornen a créixer. Amb alguns teixits de determinats òrgans, també és possible la seva regeneració, recuperant la funció, però, de vegades, no la forma. La pell, per exemple, sí que es regenera.

    Al món hi ha en l’actualitat una trentena d’assajos clínics en marxa encaminats a curar creant cèl·lules entrenades per a funcionar correctament en un organisme. Els camps on els assajos estan més avançats són el de la retina, el cor i les malalties de Parkinson i diabetis.

    Quan es demostra que ja hi ha alguna fórmula segura que pot ser beneficiosa, les empreses biotecnològiques i les farmacèutiques hi inverteixen diners. Fins aleshores, la majoria d’avenços es fan finançats per organismes públics de finançament, això fa que es vagi avançant, però més lentament.

    “En el nostre grup investiguem la capacitat de regenerar que tenim els mamífers quan naixem, però que als pocs dies perdem. Esbrinem per què es perd aquesta capacitat innata, i com es pot fer que es torni a recuperar”, explica el coordinador del programa de medicina regenerativa de l’IDIBELL, el Dr. Ángel Raya. Tracten de comprendre els mecanismes que governen el grau de potència de les cèl·lules somàtiques (amb capacitat de regenerar teixit) humanes, i com es pot augmentar experimentalment per condicions en què fer-ho pot tenir rellevància biomèdica. I ho fan específicament, en el context de la regeneració/reparació cardíaca. Raya és, per la seva tasca al laboratori, un dels referents mundials en l’estudi de la regeneració de teixits i òrgans, una dedicació que –avança- “revolucionarà la forma en la qual es tracten moltes malalties”.

    La medicina regenerativa no va a la causa de la malaltia, ni a estudiar el per què s’han mort les cèl·lules, sinó que es concentra en recuperar la funció utilitzant cèl·lules que s’entrenen al laboratori per a fer-ho. Són cèl·lules del propi pacient o d’algú altre. Ja als anys 60 es feia medicina regenerativa, un exemple el tenim en el trasplantament de medul·la òssia. En ell, es substitueixen cèl·lules mortes o malmeses de la medul·la òssia per cèl·lules mare de medul·la completament sana. La medul·la òssia és un tipus de teixit biològic que es troba a l’interior d’alguns ossos i que conté les cèl·lules mare que donaran lloc a la sang.

    Cèl·lules mare pluripotents

    Les cèl·lules pluripotents induïdes (IPS) són les que han estat extretes de qualsevol teixit i, modificant-les genèticament, s’aconsegueix que es comportin com una cèl·lula mare de l’embrió, aquelles que podran desenvolupar qualsevol funció. Van ser descobertes pel japonès Shinya Yamanaka l’any 2006, i la seva troballa el va fer merèixer el premi Nobel de Medicina l’any 2012.

    A Europa hi ha molts grups de recerca que tracten de veure com portar a l’aplicació clínica les cèl·lules mare pluripotents perquè entrin en acció en un cos, complint la funció que en aquell cos en concret fa falta recuperar.

    Ja s’han començat a fer experiments en humans. Un dels primers pacients que les va rebre va ser una senyora japonesa amb ceguesa de retina. Abans, s’havien agafat cèl·lules mare pluripotents d’aquesta persona per convertir-les en cèl·lules de la retina i veure com s’integraven en el seu organisme, i que no generaven problemes. És l’anomenada fase 1 de l’assaig clínic, imprescindible per confirmar que allò que volem implantar o introduir al cos de la persona no fa mal. En aquesta fase no es busca encara la millora funcional, sinó només assegurar que la seva presència no danya.

    Les cèl·lules pluripotents, creades artificialment a partir de cèl·lules d’una persona, seran genèticament idèntiques. Es creen pensades per a utilitzar-les en malalties molt comunes o degeneratives.

    Màsters pluripotents

    Amb l’objectiu de crear un banc de cèl·lules pluripotents compatibles amb el màxim de població possible, una iniciativa europea busca ‘superdonants’ que, com passa amb els donants de sang universals (grup sanguini 0) que poden donar a sang a tothom per les seves característiques, les seves cèl·lules puguin ser compatibles amb una major part de població.

    “Hem seleccionat els superdonants més representatius dels tipus de teixit que hi ha a Espanya, els 7 més abundants, i a partir d’ells hem generat cèl·lules mare amb pluripotència induïda”, explica el Dr. Raya. Ho fan conjuntament amb el Banc de sang i teixits, on tenen sales de cultius de grau clínic, per produir les cèl·lules generades a l’IDIBELL. I, en paral·lel, a Europa uns altres investigadors fan el mateix per abastar més gent i característiques casuístiques cel·lulars, i crear màsters d’aquestes cèl·lules que englobin la màxima compatibilitat per a donar cobertura a la majoria de població europea.

    Si es poden crear i, en un futur implantar, cèl·lules capaces de contraure’s com les d’un cor, o cèl·lules de ronyó o pulmó que reprodueixin la mateixa funció de les que van donar lloc a l’òrgan original, s’acabaria l’escassetat de donants. No caldrien, com passa ara si cal per regenerar fetge o medul·la òssia o sang, per exemple. Es podria construir cor sa, retina, pell…

    Encara, però, el disseny i l’entrenament de la correcta funcionalitat d’aquestes cèl·lules pluripotents s’està treballant al laboratori actualment.

    A l’IDIBELL, en concret, ho treballen vuit grups del programa de medicina regenerativa que coordina el Dr. Ángel Raya. A més del que ell lidera, sobre la potència de les cèl·lules mare, altres grups treballen:

    –L’envelliment de les cèl·lules mare. Un grup dirigit per Carolina Florian tracta de comprendre com envelleixen les cèl·lules mare, i identificar estratègies d’intervenció per mantenir la capacitat regeneradora de cèl·lules mare que conduiran a nous enfocaments terapèutics per mantenir la nostra salut a mesura que envellim.

    -La regulació gènica de la identitat cel·lular, que estudia Mireya Plass i el seu equip, vol entendre com es coordinen els processos reguladors de cada cèl·lula per esdevenir el que acabaran sent, tant en condicions de salut com de malalties. I, en concret, què porta a la degeneració d’una cèl·lula.

    -La teràpia amb cèl·lules mare pluripotencials està en mans de la destacada biòloga en el camp de les cèl·lules mare i la reproducció assistida, Anna Veiga. En el seu grup a l’IDIBELL  tenen com a objectiu desenvolupar i millorar les metodologies per a la generació i diferenciació de cèl·lules mare pluripotents (PSC), tant cèl·lules mare embrionàries humanes (hESC) com cèl·lules mare pluripotents induïdes per humans (hiPSC) per a la seva aplicació clínica en teràpia cel·lular.

    -La biologia de cèl·lules mare hematopoètiques i leucemogènesi l’investiga l’equip liderat per Alessandra Giorgetti. Concretament, en la malaltia rara en infants de la mielodisplasia, en la qual el pacient perd glòbuls blancs i plaquetes. Giorgetti porta el registre europeu d’aquesta malaltia. Al laboratori, estudia la sang malalta que generen aquests infants.

    – La regeneració del pàncrees: progenitors pancreàtics i els seus nínxols és el camp d’estudi del grup d’investigadors encapçalat per Meritxell Rovira. Estudien com generar cèl·lules Beta que són les que produeixen la insulina al pàncrees i que fallen en el cas d’una determinada diabetis.

    -La plasticitat cel·lular i regeneració la investiga el grup de Jordi Guiu, que vol esbrinar com dissenyar cèl·lules que ajudin l’intestí a regenerar la mucosa, un procés natural que davant de certes anomalies o en tractaments amb radioteràpia, per exemple, es veu perjudicat o anul·lat.

    Un vuitè grup d’investigadors de l’IDIBELL en el seu programa de medicina regenerativa el dirigeix Esteban Hoijman. Estudien la bioimatge de les cèl·lules embrionàries, per conèixer el desenvolupament de les cèl·lules embrionàries i com comencen a menjar-se’n d’altres abans de que existeixi un sistema immune. Entre altres coses, poden saber així per què no van endavant determinats embarassos.

  • Hospitalització domiciliària integral, un model en busca del benestar del pacient

    Hi ha pacients que per les seves necessitats, poden estar exposats a més risc si son ingressats en un hospital: persones grans, amb patologies concretes… hi ha infinits factors que poden influir en aquest fet. A Catalunya, el Parc Sanitari Pere Virgili (PSPV) ha multiplicat per quatre la capacitat del seu servei d’hospitalització a domicili (HaD) de persones grans des de la seva posada en marxa el gener de 2018. A dia d’avui les persones ateses superen el miler i aquesta modalitat d’atenció gaudeix ja d’una proporció del 13 % en relació amb les hospitalitzacions totals, quan el 2018 només era del 4 %. Un estudi publicat recentment a una revista científica internacional, el Journal of the American Medical Directors Association, posa en valor que l’augment numèric d’aquest servei també va de la mà de nombrosos avantatges qualitatius.

    Equips multidisciplinars per a garantir les cures

    Per a poder intervenir de manera òptima als usuaris, cada equip que es trasllada al domicili està format per una metgessa geriatra, dues infermeres especialistes en geriatria, una fisioterapeuta, una terapeuta ocupacional, una treballadora social i una logopeda que presta atenció virtual. Aquestes unitats gestionen uns quinze pacients a les seves pròpies llars a la manera d’un pavelló virtual. Els requisits d’admissió estableixen que els pacients han de ser hemodinàmicament estables i tenir un cuidador a casa que pugui tutelar el pla a mida establert pels equips d’HaD. La durada de referència d’aquesta atenció és d’unes cinc o sis setmanes.

    Anna Monso, terapeuta ocupacional d’un dels equips d’atenció domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, explica que “al recurs de hospitalització domiciliaria principalment arriben pacients per fer una convalescència domiciliària, amb perfil ortogeriàtric. Majoritàriament son fractures de fèmur; perfil neurològic com el ictus desprès de la fase aguda; a més de perfil mèdic i quirúrgic aquests darrers sovint amb la conseqüent davallada funcional associada a l’ingrés hospitalari”. A banda de reduir la durada mitja de la intervenció, aquest servei a domicili evita les complicacions que comporta, sovint, per a les persones grans, l’atenció hospitalària en centres sanitaris. La doctora Laura Mónica Pérez, cap clínica de Geriatria ambulatòria i domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, posa el relleu en les complicacions dels ingressos: “en persones grans sanes, l’allitament durant deu dies d’hospitalització pot causar la pèrdua de fins a 10 % de la massa muscular”, assegura. “Això pot dur conseqüències negatives associades, com úlceres per pressió, pèrdua de la capacitat per caminar o d’autonomia”.

    Un sistema amb projecció

    El doctor Marco Inzitari, director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, cap del grup de recerca en Envelliment, Fragilitat i Transicions a Barcelona del VHIR i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, destaca que aquest servei s’ha anat adaptant durant la pandèmia, en benefici del sistema: “S’ha atès més diversitat de perfils mèdics i progressivament més complexos però, malgrat aquest augment de la complexitat clínica, resultats assistencials com la mortalitat i la millora funcional han mantingut un patró estable durant tot el període”. Així, poden afirmar que els pacients atesos a l’HaD del Parc Sanitari Pere Virgili assoleixen una millora funcional en un temps més reduït, amb un major benestar i amb un cost menor que el que suposa un ingrés a un centre sanitari.

    Anna Monso defen el model com a possibilitat a establir a tot el territori, ja que que “són moltes les millores a les què ens podem referir”. Meciona la més bàsica i potser la més discreta, que “és la sensació subjectiva, però molt necessària, de confiança, confort i benestar que habitualment se sent quan ‘s’està a casa’. Iniciar qualsevol de les intervencions que es duen a terme al domicili, ja sigui mèdica, rehabilitadora, cures de infermeria, atenció social… si la persona a la què ens dirigim no té interferències ambientals [qualsevol entorn hospitalari, de per sí, pot resultar distractor i inclús estressant] tenim més probabilitats de garantir la efectivitat de la intervenció. Jo sóc terapeuta ocupacional i, des del meu àmbit, el de la rehabilitació, aquest component és bàsic per garantir el desenvolupament de les activitats i l’assoliment dels objectius, consensuats amb el pacient i familiars/cuidadors a l’ingrés”.

    Baixar el risc d’admissió a urgències de l’hospital

    Pel que fa als perfils dels pacients l’estudi posa de manifest l’increment de les derivacions des d’atenció primària, que han acabat suposant gairebé 40 % del total dels pacients atesos per l’HaD. “Aquest servei ha estat de gran utilitat en el context pandèmic i en períodes en els quals els hospitals han estat menys accessibles, ja que ha estalviat un nombre significatiu d’ingressos hospitalaris convencionals”, afirma la doctora Laura Mónica Pérez.

    Aquest model ajuda, segons el Dr. Inzitari, a abordar un moment de crisi de salut en pacients complexos sense treure’ls del seu equip d’atenció primària habitual, és a dir, sense trencar la longitudinalitat. Cal recordar que estudis recents demostren que els pacients que experimenten més continuïtat assistencial a l’atenció primària tenen menys risc d’admissió a urgències de l’hospital.