Diluïts entre les 200.000 persones que han marxat a Madrid avui segons Delegació de Govern, 670.000 segons les entitats convocants, pot ser que hagin estat les 180 doctores i doctors de primària que es trobaven al setembre en atur, segons el Servei Estatal d’Ocupació. Aquesta xifra situa Madrid com la regió de tota Espanya on més facultatius de medicina familiar i comunitària estan sense feina.
“He vist diversos companys que han marxat de Madrid, i la raó són les condicions laborals, per descomptat”. L’Estela és doctora del SUMMA 112, el servei d’urgències mèdiques regional. Aquest matí ha acudit a la manifestació que convocaven sindicats sectorials i plataformes en defensa de la sanitat pública acompanyada pel seu pare, la seva mare i fins i tot el seu besoncle, en una imatge que s’ha repetit bastant: famílies completes de tres generacions.
De la mà de l’Estela anava el seu fill petit. Ells han arribat des de diferents barris i municipis: La Coma de Fuencarral, Orcasur d’Usera i Galapagar, on ella viu. Ha estat de guàrdia aquesta nit “en Pirámides, aquí a Madrid, on només hi havia dues infermeres”. A l’Estela li dol que el discurs contra els sanitaris en vaga estigui calant. Els han arribat a dir vagues. “Que ens diguin això després del que hem passat en la pandèmia… jo estava en l’UVI 23 a Parla. Va ser molt dur veure morir companys. En dos anys hem passat d’herois a vagues”, es lamenta.
A més de sanitaris en actiu com ella, a distància hauran pogut seguir el recorregut dels manifestants molts de les i els 787 metges de família que van emigrar el 2021 a altres comunitats i que ella refereix. De nou aquí, Madrid encapçala les llistes: és la regió de tota Espanya de la qual més facultatius d’aquesta especialitat han sortit fugint.
Doctors i doctores de família no estan sols. La ràtio d’infermeria per pacient és el més pobre d’Espanya, també. A Madrid hi ha un infermer o infermera per cada dos mil pacients, gairebé el doble que a La Rioja, per exemple. I parlant en concret d’Atenció Primària, la regió madrilenya és la que menys despesa pública inverteix no arribant a l’11, set punts menys que a Andalusia o, sis menys que a Castella i Lleó, per citar dues regions gestionades també pel Partit Popular.
Candela, Magdalena i Catalina són tres amigues ja jubilades que han arribat avui a Atocha per participar en la mobilització des del barri d’Hortaleza, i a l’uníson situen el començament de la deterioració de l’atenció primària madrilenya en els últims dos anys després de la pandèmia. Més persones comentaran el mateix al llarg del recorregut. “Des de la Covid ens han pegat la destralada”, explica Candela mentre manté l’equilibri sobre un bloc de formigó. Vol fer una bona foto que ensenyar a casa. “No recordo tanta gent al carrer fa molt temps”, assegura.
Quatre de cada deu votants del PP, preocupats per la sanitat madrilenya
En qualsevol cas, res o poc de les dades relatives a Madrid sembla preocupar l’equip d’Ayuso. El que sí que pot moure els fonaments és aquest 40,5% de votants del Partit Popular que consideraven fa deu dies que la sanitat és el principal problema de la regió, segons l’enquesta de Sigma Dos per al diari El Mundo. Serien desenes de milers de persones que van ficar la papereta d’Ayuso en l’urna al maig de 2021 i a les quals avui els preocuparia més el desmantellament de la sanitat madrilenya que la inflació que eleva Pedro Sánchez cada dia després d’esmorzar, el comunisme que intenta instaurar a l’hora de menjar, els seus intents d’enderrocar la monarquia i d’empresonar l’oposició en dies alterns, o qualsevol altra declaració trumpista feta per la presidenta per a eludir el tema, i això citant les seves paraules de solo aquesta setmana.
Això significaria que milers de famílies treballadores de la regió, les que van votar el Partit Popular també, estan veient com triguen fins a tres setmanes a aconseguir cita per als seus fills o pares, o es troben els centres d’urgències extrahospitalàries tancats. Un dia, i un altre, i un altre. Mentrestant, o alhora, la Conselleria d’Hisenda informa per correu del que s’han estalviat els contribuents enguany per la política de baixada d’impostos d’Isabel Díaz Ayuso.
Beatriz és una de les veïnes que ho han rebut. Ella ha vingut des del districte d’Arganzuela en la capital amb la seva parella i el seu fill de vuit anys, al costat d’un grup de mares i pares del col·legi. Li va arribar la carta fa dues setmanes, el 25 d’octubre, sense segell ni signatura però amb capçalera oficial de la Comunitat. En ella li recordaven el que s’havia estalviat de l’impost de successions després de la mort de la seva mare. “I jo el que voldria era tenir a la meva mare aquí. Va estar dos anys només amb consultes telefòniques. Jo vull pagar impostos perquè tots tinguem una sanitat pública de qualitat”, explica.
Centres tancats allà on el PP arrasa
Aquest és el segon cap de setmana en què els professionals sanitaris d’urgències madrilenys estan en vaga des que es van reobrir a la fi d’octubre amb la meitat de personal les urgències extrahospitalàries, canviades de nom ara com a Punts d’Atenció Continuada, (PAC), i que romanien tancats des de la pandèmia. A pesar que la Comunitat ha decretat el 100% de serveis mínims, en la nit d’aquest dissabte al diumenge no s’han pogut obrir per falta d’equip humà a Boadilla del Monte, El Escorial, Getafe, La Cabrera, Manzanares El Real, Moralzarzal, San Agustín de Guadalix, Torrelodones, Arganda, Coslada, Galapagar, Las Rozas i Doctor Esquerd, aquest a Madrid (Retiro). En tots aquests llocs va guanyar el PP en les eleccions de maig de 2021.
Guillermo, enginyer de 45 anys que ha vingut des de Rivas-Vaciamadrid amb el seu fill de nou anys, creu que la mobilització d’aquest matí i la vaga d’urgències, a les quals s’uniran metges de primària i pediatria la setmana que ve, “han de servir perquè les veïnes i veïns ens adonem que al costat tenim persones amb els mateixos problemes que nosaltres”, reivindica. “Jo no recordo quan em vaig posar malalt l’última vegada, però ell sí que està malalt”, apunta el petit. En concret, el seu pare va sofrir un episodi de Covid a l’abril que es va complicar en el pulmó. “A l’agost em van derivar al pneumòleg, i estic esperant a març de 2023, que és quan em van donar cita.” En Guillermo també mira cap al Govern central, i opina que l’executiu de PSOE i Unides Podem hauria de poder fer alguna cosa, intervenir d’alguna manera, encara que sap que no és fàcil.
Aquesta és una reflexió, o crit d’atenció, que s’ha repetit aquest matí als carrers de Madrid, durant la manifestació. Rosa, veïna del barri madrileny de Malasaña, creu que el Govern hauria de “posar ordre” en les comunitats autònomes. Avui està jubilada, però durant molts anys ha estat funcionària, precisament, del ministeri de Sanitat: “Jo estava en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i he vist com és una guerra dels uns contra els altres. Em sento una mica abandonada pel Govern central”.
El que pot i no pot fer Pedro Sánchez
Tal com va quedar establert en l’estat de les autonomies que es va formar el 1978, el Govern només és competent per regular les bases del dret a la sanitat, que no és un dels fonamentals (la sanitat, com l’habitatge i per molt que sorprengui, no ho és), i les comunitats són les que s’encarregaran del seu desenvolupament legislatiu i la seva implementació. És a dir: hi ha una Llei General de Sanitat amb el marc general, i lleis autonòmiques, que són les que realment marquen què es fa i què no es fa.
Sí que existeix, no obstant això, l’obligació de l’Estat de garantir els drets fonamentals, que són els més protegits. “El dret a la vida i la integritat física, per exemple”, cita la Lucía Alonso, professora de Dret Constitucional en la Universitat Complutense de Madrid. “Quan determinats aspectes de gestió del servei de sanitat puguin repercutir en el dret a la vida, l’Estat sí que té competències per a intervenir. I si vas a urgències és perquè una cosa greu et passa i pot ser que la teva vida estigui en perill”, explica la docent.
Les possibilitats a curt termini no són moltes. Si aquesta hipotètica actuació sobre les bases de la sanitat fos un reial decret llei, suposaria una altra batalla mediàtica, una més, entre Moncloa i la presidenta regional, amb incert resultat. Si en canvi s’optés per una modificació legislativa via projecte de modificació de l’actual Llei General de Sanitat, el procés podria arribar a calcificar-se. Serveixi com a exemple la Llei d’Habitatge, que intenta regular un altre dret que tampoc està inclòs entre els fonamentals en la Constitució, i que ha quedat enterrada recentment en comissió parlamentària.
Sembla clar que l’opció més útil i pròxima en el temps per a frenar el model de gestió sanitari actual en la Comunitat està en mans de cada veïna i veí de la regió el maig vinent, quan se celebraran eleccions autonòmiques. Arribant ja a Cibeles, un altre manifestant i veí de la ciutat, Enrique, sap que amb el repartiment de competències actuals no hi ha molt de marge, i li són igual les enquestes. “Es poden fer mil sondejos d’opinió, que amb això no es governa: votar, votar és l’important”, opina, abans d’aixecar el mocador blanc, un més entre els centenars de milers que s’han vist avui sota el cel de Madrid.
‘Educar per protegir el futur’ és el lema del Dia Mundial de la Diabetis 2022 que se celebra aquest 14 de novembre i que se centra en la necessitat de millorar els hàbits de prevenció i de tenir accés a professionals sanitaris, i és que arreu del món 1 de cada 10 persones adultes pateixen aquesta malaltia, prop de 537 milions.
Són dades de la Federació Internacional de Diabetis (FID), que advoca per facilitar les oportunitats d’aprenentatge a totes les persones afectades per la diabetis, i és que gairebé la meitat de les qui la pateixen, desconeixen que tenen la malaltia.
Tot això suposa una càrrega addicional per als sistemes sanitaris, especialment després de dos anys de pandèmia sanitària de la Covid-19, destaca la Fundació per a la Diabetis Novo Nordisk (FDNN), que remarca que “els professionals de la salut han de saber detectar i diagnosticar la condició a temps i oferir la millor atenció possible”.
“Les persones que viuen amb diabetis necessiten tenir accés a una educació continua per entendre la seva condició i dur a terme les cures diàries essencials per mantenir-se saludables i evitar complicacions”, afegeix la fundació.
En la línia del lema del Dia Mundial de la Diabetis, la FID ha posat en marxa una plataforma en línia amb cursos interactius gratuïts destinats a les persones que tenen diabetis i a les seves cuidadores, així com una Escola de Diabetis adreçada a les professionals.
Més del 90% de les persones amb diabetis se sotmeten a l’autocura les 24 hores del dia i, segons les previsions internacionals, una de cada nou persones patirà aquesta malaltia l’any 2030, la qual cosa implica més pressió sobre els equips sanitaris.
«La malaltia silenciosa»
A Espanya, i ha un 15% de persones d’entre 20 i 79 anys que pateixen diabetis, i prop d’un milió i mig de persones no saben que tenen aquesta patologia. “Moltes vegades se li diu la malaltia silenciosa perquè en el cas de la diabetis 2, en la primera fase, no t’adones dels símptomes i és complicat detectar-la”, explica Vicente Javier Clemente, professor d’Entrenament de la Facultat de Ciències de l’Esport i director del Grup d’Investigació en Psicofisiologia Aplicada de la Universitat Europea.
“Quan ja ets conscient de la simptomatologia, el dany és més elevat, potser tens uns nivells d’insulina alts, pots tenir hipoglucèmia, però vas al metge perquè creus que tens mal de cap i febre i penses que és un refredat, quan potser tens desregulada la glucèmia o la insulina”, afegeix l’expert.
La diabetis tipus 2, explica, és conductual: “Dependrà del que mengis i del que et moguis, de com sigui de funcional el teu múscul esquelètic. Si necessites menjar cada dues o tres hores perquè no tens energia, o si et canses molt fent exercici, és un símptoma que possiblement hi hagi alguna petita desregulació amb la insulina o que alguna cosa està fallant. Estem fets per mantenir períodes de dejuni bastant llarg, però perdem la capacitat quan ingerim molts carbohidrats o productes ensucrats”.
Per a Clemente, hi ha tres punts a tenir en compte: “Quan parlem de la causa, hem de parlar de l’obesitat, que és la real pandèmia que tenim ara, ha augmentat l’obesitat i, amb ella, la diabetis. Ens movem poc i som massa sedentaris. En segon lloc, la nutrició, que no és tan saludable com ens demana la biologia. La base seria ingerir vegetals, els tubèrculs i qualsevol tipus de proteïna de qualitat, és a dir, d’aliments que han pasturat lliures. Un filet de vedella o de porc que s’ha passat tota la vida menjant pinsos industrials i no li ha donat el sol i no s’ha mogut no és massa sa”.
“En tercer lloc, la psicologia. Estem en una societat amb uns nivells de pressió i estrès cada cop més alts i les emocions negatives ens fan buscar emocions positives, i moltes vegades aquesta emoció positiva, per sort o per desgràcia, a la qual podem accedir amb més facilitat és a algun producte ensucrat. És una de les causes conductuals que fa que augmentin els nivells d’obesitat i, amb ella, de diabetis”, assegura.
Tres tipus de diabetis
La diabetis és una malaltia crònica que afecta la manera en què el cos converteix els aliments en energia. El cos descompon la majoria del menjar en sucre (també anomenada glucosa) i l’allibera al torrent sanguini. El pàncrees produeix una hormona que es diu insulina i que permet que el sucre en sang entri a les cèl·lules del cos per tal que aquestes l’usin com a energia. La diabetis es crea perquè el pàncrees no sintetitza la quantitat d’insulina que el cos necessita, l’elabora de qualitat inferior o no és capaç d’usar-la eficaçment.
Frederick Banting i Charles Best, descobridors de la insulina
Hi ha tres tipus de diabetis: tipus 1, tipus 2 i gestacional. La diabetis tipus 1 és causada per una reacció autoimmunitària, és a dir, que el cos s’ataca a ell mateix per error, i fa que el cos no produeixi insulina. Aquestes persones, que són entre un 5% i un 10% de les que tenen la patologia, han de rebre cada dia insulina per sobreviure.
La diabetis tipus 2 té a veure amb el fet que el cos no usa la insulina adequadament i no pot mantenir el sucre en la sang a nivells normals. Afecta entre el 90 i el 95% i es pot prevenir amb estils de vida saludables, com no tenir sobrepès, menjar bé i fer exercici.
La diabetis gestacional apareix en dones embarassades que mai han patit la malaltia. Acostuma a aparèixer després del naixement del nadó i té problemes associats, com patir més endavant diabetis 2 o que el nadó acabi tenint obesitat o diabetis més endavant.
Per què un dia mundial?
El Dia Mundial de la Diabetis es va instaurar l’any 1991 per la FID i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a resposta a l’augment de casos en el món. El 2007, Nacions Unides va celebrar per primer cop aquesta jornada amb l’objectiu de conscienciar la població, això com de donar a conèixer les causes, símptomes, tractaments i complicacions associades a aquesta patologia.
La data del 14 de novembre es va escollir perquè és l’aniversari de Frederick Banting qui, juntament amb Charles Best, va concebre la idea que més endavant els portaria al descobriment de la insulina l’octubre del 1921. A Espanya, són membres de la FID la Societat Espanyola de Diabetis i la Federació Espanyola de Diabetis, de la qual forma part l’Associació de Diabetis de Catalunya.
Amb l’arribada del fred i sense màscares que detinguin el virus de la grip, les visites als centres de salut en tot Espanya es multipliquen. Quan això succeeix, no triguen a sortir a relluir les costures d’un sistema que ha suportat massa tisorades. Per exemple, a Madrid, on l’atenció primària porta anys sofrint retallades.
Les mancances en la sanitat pública són patents en més comunitats autònomes, encara que a Madrid es presentin en grau suprem. Pesen els 27 anys de governs del PP i els ja més de tres amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, l’última ocurrència dels quals ha estat reactivar 80 punts d’urgències hospitalàries (on s’uneixen els SUAP –Serveis d’Urgències d’Atenció Primària–, SAR –Serveis d’Atenció Rural– i PACS –Punts d’Atenció Continuada–), amb només 46 metges. En els 34 restants s’atendrà a través de videoconsultes.
El despropòsit ha portat a la vaga als metges i metgesses de les urgències hospitalàries i, a partir del 21 de novembre, se sumaran els professionals d’atenció primària i pediatria. Aquest diumenge està convocada una manifestació amb el lema: ‘Madrid s’aixeca per la sanitat pública. Contra el pla de destrucció de l’atenció primària’. Entre les raons per sortir al carrer, hi ha sis dades esclaridores:
La segona comunitat amb menor ràtio de mèdics/ques d’atenció primària
Segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat, amb xifres de 2021, a Madrid hi ha 4.579 equips d’atenció primària. Això implica una ràtio de 0,68 facultatius per cada 1.000 habitants. Només les Illes Balears tenen una taxa més baixa (0,58), a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
Acarat amb les dades d’Indicadors Clau del Sistema Nacional de Salut –INCLASNS– (web del Ministeri de Sanitat) i dels successius informes anuals d’aquest, es comprova que la ràtio és menor que 11 anys abans (el 2010 era de 0,69) a pesar que el nombre de metges ha passat de 4.410 el 2010 als 4.579 actuals.
La primera comunitat amb menor personal d’infermeria per pacient
Amb dades del 2020, les últimes actualitzades en l’INCLASNS, Madrid és la comunitat d’Espanya que té menys personal d’infermeria per cada 1.000 pacients; en concret, 0,5. La taxa també ha baixat des del 2010, quan eren 0,52, cosa que només succeeix a Madrid i a Cantàbria, que ha passat de 0,66 a 0,64.
Excepte per una lleugera variació el 2018, quan va caure a 0,49, la ràtio porta estabilitzada en 0,5 des del 2015. En l’extrem contrari a Madrid es troben La Rioja (0,91), Extremadura (0,89) i Castella i Lleó (0,88).
La segona amb menys despesa sanitària pública per habitant
Una altra de les xifres que explica de manera meridiana la penosa situació de l’atenció primària a Madrid (i de la sanitat en general) és que Madrid és la segona comunitat amb menor despesa sanitària pública per habitant (1.521,86 euros a l’any). El lloc més alt del deshonrós podi l’ocupa Andalusia (1.459,43 euros).
I això que la inversió en salut va créixer considerablement el 2020, ja que venia de 1.363,55 euros el 2019. Una dècada abans, el 2010, la quantitat ascendia a 1.203,37 euros. Immediatament després de Madrid hi ha La Rioja (1.626,1 euros).
La que dedica un menor percentatge de la despesa en sanitat a l’atenció primària
La principal perjudicada d’anys de retallades en la sanitat madrilenya ha estat l’atenció primària. La despesa general, com ja s’ha comprovat, és netament inferior al desitjable. El problema s’acreix en comprovar que Madrid és la regió que menys percentatge d’aquesta inversió total dedica a aquesta branca sanitària, en concret, un 10,66%. A prop, però per damunt, estan Galícia (11,62%) i Balears (12,05%).
El percentatge no ha parat de descendir des del 2016 –quan va ser de l’11,63%– i està clarament per sota de l’aplicat el 2010 (12,67%).
La tercera que més dedica a concerts amb la sanitat privada
L’anterior apartat i aquest s’entenen més ben junts. D’una banda, és la que menys dedica a atenció primària. Per una altra, és la tercera que més destina a concerts amb la sanitat privada: un 8,48% de la despesa sanitària pública total. Per damunt només estan Balears (9,2%) i, molt distanciada, Catalunya (23,61%).
En aquest cas, el percentatge ha oscil·lat entre 2010 i 2020. Va començar la dècada en un 7,47%, va aconseguir el seu zenit el 2015 (11,99%) i, a partir d’aquí, va començar a baixar fins a arribar a la dada actual.
La província amb més nombre de metges de família en atur
“Mèdic que estigui en atur, mèdic que aquesta mateixa tarda contracto en la Comunitat de Madrid”. La frase és d’Isabel Díaz Ayuso davant les crítiques per la situació de l’atenció primària. Però pot ser que la presidenta no s’hagi informat bé –o potser no té cap intenció de complir la seva paraula–, perquè, amb dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), a la província de Madrid hi havia, al setembre del 2022, 180 metges de família en atur. De fet, és la província amb més nombre d’aturats amb aquesta ocupació.
La xifra implica un decreixement anual (comparant-la amb setembre de 2021) del 5,26%. Enguany, ha tingut múltiples variacions, ja que va començar gener amb 168 metges en atur, va arribar a 314 al maig i posteriorment va descendir fins a 172 a l’agost, per a tornar a pujar al setembre.
Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea
Envellir és un verb en gerundi, com el mateix fet de viure. Només deixem d’envellir si deixem de viure. Vivim i envellim, de manera inseparable, al mateix temps que avancen els nostres dies. Però acostumem a associar les pèrdues de capacitats amb l’última etapa de la vida i, mentre no hi som, més aviat procurem viure d’esquena al dolor, a la malaltia i a la vellesa.
L’envelliment, no obstant, és un procés que comença molt abans de poder parlar de vellesa en una persona, tal com ens diu la psicogerontòloga Maria Lluïsa Lozano, coordinadora del Grup de Treball de Psicologia de l’Envelliment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). “Als 30 o 40 anys ja estàs assentant les bases del que serà el teu envelliment, no només a nivell físic, també amb l’estil de vida. El pensament i el bagatge vital que vas acumulant determinen cap a on vas”, afirma Lozano. I afegeix, que “si no hi ha ningú que ens faci aturar, que ens digui ‘és ara que has de començar a pensar en la vellesa que vols i en què pots fer per tenir-la, planificant-te i preparant-te’, ho has de fer tu mateixa”.
Aquesta psicòloga és ben conscient que la nostra relació amb l’envelliment ha estat i és dolenta, i que ningú ens ha ajudat a donar-li la volta. Recorda que quan ella estudiava la carrera de Psicologia la gent gran no sortia al programa d’estudis, “es vivia molt d’esquena a l’envelliment. No calia pensar-hi abans de temps, sempre senties: gaudeix de la vida i ja hi arribaràs”. I avui, afegeix Lozano, “hem passat del missatge de corregir les arrugues per amagar la vellesa, a l’acceptació de ser vell, però que se’t vegi fort, actiu i empoderat, que és una altra manera també de maquillar la vellesa, anar al gimnàs per cuidar el físic, sí, però també perquè així no se’t veu tan vell. Volem viure molts anys, però no fer-nos vells”.
Volem viure molts anys, però no fer-nos vells
Perquè som en una societat que “idealitza la joventut com a icona d’allò desitjable i s’estigmatitza la menopausa com a inici d’un declivi sense aturador”, tal com llegim al llibre ‘Yo vieja’ (Capitán Swing), de la psicòloga Anna Freixas. “La devaluació i exclusió social acompanyen l’edat”, escriu Freixas. També que imperen “les creences destructives sobre la vellesa (…), com ara que les persones grans són una càrrega, són inactives, estan malaltes, són lletges, són totes iguals, no aporten res a la societat (…). El treball d’Anna Freixas és el clam d’una altra mirada social al món sènior, començant per la pròpia autoestima de cada persona, sigui quina sigui la seva edat. És un llibre esquitxat de frases que conviden a la reflexió, com ara, l’afirmació de la novel·lista i periodista canandenca Jocelyne Saucier.: “La vellesa és un privilegi que no es concedeix a tothom”. ‘Yo vieja’ ofereix “orientacions sobre el mapa en blanc cap a les vides centenàries a les quals ens dirigim”, deixant, però, molta constància, de tots aquells estereotips negatius que la societat manté sobre la vellesa, i que cal esborrar.
Tantes velleses com persones
Com exposa Maria Lluïsa Lozano, “fa 50 anys vell era el que ja no valia, i encara preval aquesta associació, però avui veiem que hi ha moltes velleses en la vellesa”. La vellesa –afirma- “als 65 o als 70 no li fa por a ningú. Però es pot ser gran i sentir-se jove i empoderat, o sentir-se molt gran per les carències que es tenen. És molt distorsionant avui el concepte de vellesa, a la pràctica. De vegades els anys es porten amb orgull, tot i tenir 80 anys i moltes carències”.
Lozano treballa en un centre de dia, on interactua diàriament amb gent gran, veient que “cada persona vella és un món, amb un estat condicionat per diferents patologies. Hi ha qui viu amb petits problemes i molt deprimit i sentint-se molt acabat, i també qui viu amb un esperit alegre, tot i conviure amb una gran paràlisi”. Això també ens parla de salut mental i de l’aprenentatge, al llarg de la vida, de la resiliència i l’acollida emocional dels entrebancs i pèrdues que anem experimentant i vivim, cada dia.
La recuperació després d’una operació també parla de si la persona ha portat rutines saludables | Pixabay
El que sí que està clar és que cada cop es viuen més anys. La infermera del centre sociosanitari de l’Hospital d’Olot, Laura Aulinas, especialitzada en geriatria i pal·liatius, i tutora dels alumnes en pràctiques de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Girona, també constata que “hi ha gent molt gran que està molt bé, gent que es cuida moltíssim i arriba amb molt bona qualitat de vida als 90 i pico d’anys o fins i tot als 100. És a dir, s’arriba a més edat i amb més bones condicions”, diu. “Però també hi ha gent més jove que no es cuida i sembla més gran del que és”.
Hospitals i centres sociosanitaris com en el qual Aulinas treballa són un bon indicador de la cura que tenen, i sobretot que han tingut, les persones grans, en el camí previ a la vellesa. “Hi ha gent que ha treballat molt, però també ha caminat i ha menjat bé. Pots veure en ells rutines de temps, i el fet que sàpiguen bé què han de menjar ja et dona a entendre que es cuiden”, explica la infermera de la Fundació Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. “Per a molta gent que viu sola, inclús en males condicions, és arran d’un ingrés que s’activa el suport social quan se li dona l’alta. Fem constar en l’informe les necessitats que té a nivell social i ens coordinem amb el seu metge de capçalera”, puntualitza Aulinas. Amb l’objectiu que la persona pugui mantenir l’autonomia al màxim, “indiquem, per exemple, si pot fer tota sola la higiene, segons els moviments que pot fer, o si necessita una cadira a la dutxa”, exposa. Perquè, segons la seva experiència, “hi ha gent que no va mai al metge i és a partir d’una caiguda que podem conèixer el seu estat i context. Pot ser gent que, en no tenir cap patologia, no passa mai controls”.
Consells per a una millor vellesa
Caminar una hora al dia, una bona dieta, i higiene i hidratació de la pell són les pautes bàsiques que apunta la infermera Laura Aulinas durant i prèviament a l’etapa que acostumem a considerar ja vellesa. Sobre exercicis de gimnàstica, com ara els que es poden practicar amb els aparells ubicats en molts parcs públics, Aulinas comenta que “s’han de triar els adequats a l’edat i estat de cadascú”. Aconsella deixar-se aconsellar per la infermera de capçalera sobre l’activitat física que es pot fer i que més convé segons les patologies o intervencions quirúrgiques que s’han patit. “Si algú ha estat operat de pròtesi, segons què no ho podrà fer i caldrà aleshores la intervenció d’un fisioterapeuta, cosa que nosaltres ja aconsellem després d’un ingrés”, comenta.
La recuperació després d’una operació també els parla, als professionals com ella, de si la persona ha portat unes determinades rutines d’exercici. “Si han fet gimnàstica, com aquagim, o ioga, o només pel fet d’haver mantingut certa activitat física diària, es recuperen molt més ràpid”. Com diu l’Anna Freixas al seu llibre ‘Yo vieja’, “mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació. En algunes ocasions, només el fet de canviar determinats hàbits de vida (alimentació, relacions, addiccions, sedentarisme) pot contribuir a millorar la nostra salut, o almenys a no empitjorar-la. Les pràctiques preventives al voltant de la salut ens poden ajudar a sortejar la malaltia i a minimitzar el descens funcional, allargar la vida i sobretot promoure la qualitat de vida”.
Mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació
El llibre no escatima alertes constructives, com ara que “la falta d’exercici afecta el cor, produeix debilitat muscular, baixa la immunitat, causa obesitat i depressió. Res no té a veure amb l’estrogen, l’edat o el calci, com és molt possible que ens argumentin, sinó amb el nostre desús cultural de l’activitat física (…) La passivitat física ens emmalalteix. Mantenir una implicació física mitjana pot produir millores clares de salut. I suggereix algunes pràctiques que vinculen el cos i la ment, com el ioga, la meditació, el taitxí, que milloren l’equilibri, promouen el pensament interior i l’espiritualitat i faciliten la respiració. Ens reconnecten amb el nostre jo perdut, dissolt”. Freixas interpel·la la comunitat mèdica en la prevenció: “la classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura, estimulant les més inactives a posar en pràctica vides més dinàmiques i proporcionant-les oportunitats per a fer-ho, com ara orientació i informació sobre àrees segures de passeig, gimnasos, piscines o programes comunitaris que fomenten l’activitat”.
La classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura
Pilars bàsics per a un millor benestar
La psicòloga Maria Lluïsa Lozano estableix tres pilars fonamentals per a una millor vellesa: la prevenció, l’acceptació i el saber demanar ajuda.
Sobre la prevenció, Lozano apunta que “des de fa uns anys, sobretot a nivell físic, ja ens en parlen. Ens diuen que per arribar en bones condicions a una vellesa amb qualitat de vida, els bons hàbits d’una alimentació saludable i la pràctica d’exercici físic ens ajuden. Però en la salut –puntualitza-, s’han de contemplar també la cura de la salut mental, és a dir, cuidar les emocions i cuidar l’estat cognitiu”. En aquest sentit, la psicòloga del Grup d’Envelliment del COPC celebra que cada vegada sigui més freqüent que el metge de família suggereixi als seus pacients més grans apuntar-se a un casal o contactar amb els Amics de la Gent Gran, i no prescriure antidepressius quan els pacients expressen desànim. Tot i això, el més habitual continua sent l’antidepressiu i tota la part que correspondria al professional de la psicologia no es fa.
Arribar a la darrera etapa de la vida sense haver après, si més no íntimament, a preguntar-se a sí mateix com estic, què m’inquieta o em trasbalsa, pot dur a viure una pitjor vellesa. “La introspecció s’ha d’aprendre d’hora”, diu Maria Lluïsa Lozano. “Si no es fa, al llarg de la vida s’estaran vivint molts dols de manera silenciada, dolors emocionals que ningú detecta, i aquesta introspecció, amagar, esquivar el mirar endins, mina l’autoestima i priva d’estimar-se tal com s’és”.
Cuidar les relacions és importat a totes les etapes de la vida | iStock
Dins de la prevenció, la Maria Lluïsa Lozano esmenta també l’economia, un factor, com diu, que “fa les velleses doloroses, quan són els fills els qui gestionen les finances i la persona gran no té independència econòmica”. D’aquí la importància del testament vital, per deixar constància de la pròpia voluntat, per precisar amb qui es vol viure i on i qui es vol que ens cuidi, deixar-ho tot explicat és part de la prevenció necessària per gaudir de la vellesa el més semblant a com la voldríem. El document de voluntats anticipades és l’eina per a fer-ho. A banda, tal com apunta la psicòloga Clara Prat, membre també del Grup d’envelliment del COPC, prevenir també contempla “tenir pensades i compartir amb les persones properes, opcions i preferències realistes per quan no ens puguem valdre per nosaltres mateixes: adaptar la casa per exemple, en quant al tipus de recurs, si no és al domicili, haver visitat pisos, centres, comunitats i triar-ne algun”. Maria Lluïsa Lozano considera que la cultura de la prevenció s’hauria d’aprendre ja a l’escola, “caldria incorporar la gestió emocional dins dels aprenentatges de la vida, per poder arribar més lleugers de dolors profunds, amb la motxilla menys plena, per poder gaudir més de les darreres etapes de la vida”.
Acceptar i saber demanar ajuda
L’acceptació és el segon pilar que la psicòloga Maria Lluïsa Lozano suggereix per a una millor vellesa: aprendre a viure amb el que es té. “Acceptar cada etapa de la vida i donar-li un sentit, sense voler negar-ne els aspectes negatius o difícils, i alhora valorant el que ens aporta, diferent de l’anterior. Totes les etapes de la vida, si es viuen de manera conscient i coherent, contenen dols i aprenentatges, no només la vellesa. Fent-ho, anirem adquirint eines de gestió emocional que ens seran de gran utilitat en l’última etapa”, explica la Clara Prat.
Cuidar les relacions, en cadascuna de les etapes vitals, no només fa sentir companyia, també com diuen les professionals de la psicologia, “fa sentir que ets important per algú”. El context que es va tenint a cada moment, cuidar l’entorn emocionalment, allunyant-se de qui no ens fa sentir bé és tan important –apunta Lozano- com aprendre a demanar ajuda, anticipant-se, en la mesura del possible, a la necessitat”. Informar-se sobre tot el que el sistema social posa a disposició de les persones grans és part també de la preparació per a les nostres velleses, sense oblidar, com recorda la psicòloga Clara Prat, que “la vellesa és una etapa molt llarga, molt heterogènia, però que al cap i a la fi és el moment de tancar, d’integrar, de resoldre assumptes pendents, d’acomiadar-se del cos físic i de preparar-se per a la mort com un procés que forma part de la vida”. Per això, diu, “tenir present la mort durant la vida, no tancar-hi els ulls, reflexionar sobre la vida que tenim i prendre decisions, gestionar les relacions, els desitjos… tenint en compte que la vellesa i la mort existeixen, ens permetrà arribar-hi amb molta feina feta, més satisfetes amb la nostra vida i amb pocs assumptes acumulats per resoldre”.
En una recent intervenció en el Parlament de Catalunya el conseller de Salut, Manel Balcells, va explicar als diputats que l’atenció primària necessita innovació i que una de les estratègies per aconseguir aquest objectiu és eliminar un concepte “obsolet”, el de la longitudinalitat de l’atenció prestada pels professionals. Concretament, va explicar a títol d’exemple que l’assistència domiciliària no l’han de fer els metges de família ni les infermeres que atenen habitualment els malalts sinó un equip domiciliari diferent integrat essencialment per infermeres.
A veure conseller, una cosa és innovar i una altra ben diferent fer afirmacions que van en contra de l’evidència científica. El mes de juny d’enguany es va publicar un article científic en el qual es diu literalment: “La longitudinalidad facilita la atención preventiva y el reconocimiento precoz de los problemas de salud; evita el sobrediagnóstico, la medicalización y los eventos adversos derivados de la sobreexposición a pruebas y tratamientos innecesarios; disminuye las derivaciones a los especialistas del segundo nivel, reduce las visitas a los servicios de urgencias, los ingresos hospitalarios y la mortalidad, y mejora la esperanza y la calidad de vida, particularmente en las personas mayores. Unos resultados que muy pocos tratamientos e intervenciones sanitarias han podido demostrar” (Longitudinalidad en Atención Primaria: un factor protector de la salud. Revista Clínica de Medicina de Familia vol.15 no.2. 2022). En aquest article, se citen múltiples treballs que han demostrat que mantenir la longitudinalitat de l’assistència pot contribuir a reduir fins a un 30% la mortalitat de les persones assistides. Alguns d’aquests treballs estan signats per professionals de gran prestigi mundial.
Demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari
Benvolgut conseller, és magnífic que aposti per la innovació a l’atenció primària i comunitària, i a la resta del sistema sanitari. Som molts els que, des de fa temps i sense gaire èxit, demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari, un sistema dissenyat a partir de la Llei General de Sanitat de 1986 i que, 40 anys després, continua exactament com el primer dia, sense que ningú hagi pensat que cal introduir-hi modificacions estratègiques, organitzatives i de gestió per tal d’adaptar-lo a les noves necessitats d’una població que és ben distinta de la dels anys 80 del segle passat. Però, com dèiem abans, les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les.
Des que l’Hospital de Bellvitge, ubicat a l’Hospitalet de Llobregat, es va inaugurar el 8 de novembre del 1972, el centre ha efectuat unes 1.363.000 hospitalitzacions, 1.148.000 intervencions quirúrgiques, 5.834.000 atencions a Urgències, i 15.735.000 visites de consultes externes.
Durant aquest any, s’han dut a terme diferents activitats commemoratives, i coincidint amb l’aniversari de la inauguració de l’hospital, s’ha presentat el llibre ‘Hospital Universitari de Bellvitge. 50 anys’ a la sala d’actes del centre, on la gerent ha destacat que “la celebració d’aquest aniversari ha servit per homenatjar les generacions que ens han precedit i han fet possible l’hospital actual, però també per renovar el compromís de servei públic dels més de cinc mil professionals que ara treballem aquí”.
Vista aèria de la construcció de l’Hospital de Bellvitge | TAF Helicòpters S.A. / Arxiu Nacional de Catalunya
Al llarg de 164 pàgines, el llibre fa un recorregut per tota la història del centre hospitalari en el marc del context polític, social, econòmic i cultural d’aquestes cinc dècades. Inclou més de 150 fotografies de totes les èpoques, procedents majoritàriament del fons audiovisual de l’hospital.
Un edifici en zona agrícola
El llibre comença resseguint les circumstàncies de la planificació i construcció de l’hospital, que es va aixecar com un edifici aïllat enmig d’una zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, i es fa ressò de les protestes i vagues que en els darrers anys del franquisme van imprimir-li un caràcter reivindicatiu i lluitador.
El capítol dedicat als anys vuitanta recull els canvis que va implicar el traspàs de l’hospital a la Generalitat, així com el primer trasplantament hepàtic de l’Espanya. Dels anys noranta destaca el creixement de l’entorn hospitalari amb l’arribada, entre d’altres institucions, de la Universitat de Barcelona i la progressiva obertura de l’Hospital Duran i Reynals.
Un dels primers trasplantaments hepàtics de l’Hospital de Bellvitge dus a terme per l’equip dels doctors Jaurrieta i Margarit
Els dos capítols sobre el segle XXI se centren en la renovació d’infraestructures, però també en l’època de les retallades (2011-2014) i en els esforços dels mesos més complicats de la pandèmia sanitària de la Covid-19.
L’obra, publicada en català i castellà, ha anat a càrrec del periodista Albert Lladó i és un projecte del Gabinet de Comunicació i Relacions Institucionals de l’Hospital de Bellvitge i Ars Satèl·lit, amb el suport de la Diputació de Barcelona.
En l’actualitat, a l’Hospital de Bellvitge hi treballen 5.200 professionals. Cada any registra unes 20.000 intervencions de cirurgia major, 485.000 visites ambulatòries i unes 100.000 proves diagnòstiques.
La presentació del llibre s’afegeix a tot un conjunt d’activitats que s’han portat a terme aquest any per celebrar els cinquanta anys de l’hospital, com l’acte i el vídeo commemoratiu amb què van arrencar les celebracions el novembre de 2021, les tres exposicions històriques –50 anys, 50 retrats, Pioneres HUB i Hospital de Bellvitge: un viatge en el temps– l’acte de reconeixement a l’hospital de la Universitat de Barcelona al Paranimf de la UB el 27 d’octubre, el lliurament de la Medalla de la Ciutat del Prat, o el cicle de xerrades educatives i divulgatives portades a terme per professionals de l’hospital amb la col·laboració dels ajuntaments de l’Hospitalet i del Prat, entre d’altres. Les celebracions culminen amb un sopar de gala el dia 11 de novembre a les Drassanes Reials.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en una sentència inèdita, ha reconegut per primera vegada el permís d’accedir a la baixa per paternitat per dol gestacional. El marc normatiu actual només cobreix la mare biològica en un supòsit així. De fet, l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) li havia denegat la prestació i després de desestimar el recurs, el pare va recórrer als tribunals.
La qüestió jurídica radicava en determinar si l’article 26.7 del Reial decret 295/2009 era contrari al dret a la igualtat de l’article 24 de la Constitució i al canvi normatiu introduït amb el Reial decret 6/2019, que equiparava els permisos per naixement i cura de menor. El tribunal català ha prioritzat altres supòsits com l’article 68 del Codi Civil que determina que els cònjuges han de “compartir la responsabilitat d’atenció als descendents”. L’INSS, però, encara té dret a fer un recurs a la sentència, ja que no és ferma.
Anteriorment, el 5 de juliol de 2022, abans que entrés en vigor el RD 6/2019, el Tribunal Suprem va dictaminar que el progenitor diferent de la mare biològica no tenia dret a cap permís. Per tant, la nova sentència obre camí a un canvi en la doctrina del Suprem per reconèixer el permís als dos progenitors.
Des de CCOO valoren positivament la sentència, perquè la justificació de l’INSS és “una interpretació literal i restrictiva de la norma que portava a la injustícia en que un fet traumàtic de pèrdua de l’infant provocava que l’altre progenitor hagués de tornar a treballar l’endemà de la mort del seu fill”. Afirmen que “les lleis no es poden aplicar només amb un criteri literal, sinó que s’han de valorar en relació amb altres drets i criteris interpretatius, com la realitat social i la dignitat de les persones”.
La Generalitat reconeix el permís per dol gestacional i regles doloroses per al seu personal
La sentència es produeix després que el Govern català aprovés el passat dimarts el permís per dol gestacional i regles doloroses del personal de la Generalitat. Els dos progenitors disposaran d’un permís de tres dies hàbils en cas que hagin patit una pèrdua gestacional entre la sisena setmana d’embaràs i el dia 179 de gestació. D’altra banda, també existirà un permís de vuit hores mensuals recuperables en els quatre mesos posteriors per a menstruacions doloroses.
Aquests números volen dir persones, ciutadans i ciutadanes, el poble. Persones que han de tenir la seva opinió i participar activament en la política del país, perquè en aquests moments estan patint, igual que els professionals, el deteriorament creixent del sistema sanitari, la manca de qualitat, les llistes d’espera, la manca d’atenció presencial i les males condicions laborals.
La ciutadania més conscient i els professionals estem reclamant més recursos, el 25% del pressupost de Sanitat ha d’anar a la Primària, però no per fer el mateix que fins ara, amb derivació de recursos a la medicina privada, la manca d’eficiència en salut, la medicalització innecessària i perjudicial, la despesa creixent en fàrmacs (negoci de les multinacionals). El pressupost ha d’anar a augmentar els valors de la Primària, dedicat a la millora laboral del nucli central: metgessa, infermera, treballadora social i administrativa. També per assegurar les condicions i suficiència dels suports a aquest nucli: salut mental, salut de la dona, fisioteràpia, i millors relacions amb els especialistes i gestors dels hospitals.
Els valors que li demanem a la Primària: accessibilitat (visita no urgent en 48 hores) majoritàriament presencial, continuïtat de l’assistència pel meu equip, expertesa, salut comunitària (amb promoció i prevenció), atenció a les Residències, proves diagnòstiques i visites a especialistes en menys de tres setmanes, etc. Per fer això, cal personal suficient, prestigiat, ben pagat i content.
Què li demanem als polítics i als gestors: Transparència i participació, també valors del que és públic, dels béns comuns, pagats per tota la població (qui paga mana, diuen els catalans). Nosaltres hem de manar, hem de tenir clar i acceptar en què ens els gastem i amb quina qualitat i resultats. Aquesta ha de ser la nostra feina.
Per això, proposem des de fa anys la necessitat de constituir òrgans de participació de la ciutadania apoderada i els professionals en els centres sanitaris, començant pels Centres d’Atenció Primària, (els ciutadans aliats amb els bons professionals) no només comissions de salut comunitària en els barris i Consell de Salut actuals purament informatius, sinó autèntics òrgans de co-governança de l’equip de Primària, amb els objectius de millora de les condicions del centre, qualitat i defensa, ciutadania i professionals, davant de l’administració, dels corporativismes i dels interessos de corrupció i de negoci. Defensant els interessos comuns de la salut de les persones.
Però tot això caldrà fer-ho si la Primària se’n surt de l’estat en què l’han portat els darrers governs, l’ha rematat la pandèmia i la gestió dels responsables. Com diu una metgessa de Primària: “El que està passant actualment amb l’atenció primària era la crònica d’una mort anunciada”. Ara cal, amb urgència, que tots els ciutadans i ciutadanes que li deuen alguna cosa a la Primària (el 80% de Catalunya) la defensem amb fermesa davant de les institucions. Perquè la seva mort seria també la nostra. El que està passant a Madrid no és una anècdota. Aquí, si seguim com ara, sense un canvi radical de model i gestió, ho tindrem també aviat.
“Quan vaig acabar la carrera, vaig fer un MBA a ESADE. Tots els meus companys metges van trobar feina de seguida, i jo vaig trigar molts anys abans de ser gerent”, explica la Mònica Ballester Roca, que des del passat mes de març és directora mèdica de l’Hospital de Mataró. Anteriorment, havia estat gerent de la Clínica Diagonal i directora de Qualitat a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.
“El nostre sector és molt femení”, continua Ballester. “Hi ha una pèrdua de talent a mesura que vas pujant de jerarquia. Es nota a altres sectors, però en el sanitari és més punyent. Hi ha vàries causes. Les dones tenim tot el tema de la maternitat, i encara avui les cures recauen en les dones. Arriba un moment en què les dones aturen la seva carrera professional per cuidar la família. Això ho veiem en recerca, en assistència, en docència… I els homes van ocupant més càrrecs de responsabilitat”.
La metgessa, que participa en un programa de lideratge femení a la Unió Consorci Formació, en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), argumenta: “Jo estic mentoritzant tres dones. El problema principal que m’expressen és que tenen por al fet que dedicar-se a la gestió les tregui temps personal. Volen dedicar-se als fills, a la família, als viatges, i creuen que dedicar-se a la gestió és un factor limitant”.
Un altre aspecte aturador, considera Ballester, és la “falta de models”: “Veuen el model de l’alta gestió molt dur. No veuen en les altes esferes els valors de respecte a les persones i de desenvolupar les persones del teu equip, i diuen ‘jo aquí no em vull posar’”.
Els horaris i la xarxa de contactes són, per a la directora mèdica, un tercer factor que juga en contra de què les dones guanyin posicions en els alts càrrecs del món sanitari: “Els homes fan jornades més llargues, tenen més relacions entre ells. Les dones sortim d’hora de la feina per anar a buscar els nens, mengem ràpid per ocupar-nos dels nens, etc. Ells tenen uns àmbits de relació entre ells que fa que, quan han de promocionar algú, promocionen homes perquè es coneixen més, perquè han compartit més. Una de les coses que hauríem de fer les dones és fer més ‘networking’ entre nosaltres. Els homes cuiden més, o saben fer més, aquestes relacions informals”.
La Mònica Ballester Roca confessa que li ha costat molt arribar on està laboralment, però no se sent desgastada, i aposta per incorporar no només les dones sinó el jovent. “També hi ha dones que han estat en entorns absolutament masculins i han adoptat estils de lideratge molt masculins. El discurs no és que nosaltres ho fem molt bé, sinó que potser tenim un estil de lideratge més de transformació, més valent, més d’incorporar els joves, que tenen uns valors completament diferents als nostres, i hem de saber gestionar les diferents expectatives i valors d’aquestes generacions. Hem de gestionar aquestes persones amb respecte, perquè puguin créixer, perquè puguin estar bé, o fracassarem”.
“Hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”
L’Alba Brugués és, des del 2013, adjunta a gerència del Consorci Castelldelfels Agents de Salut (CASAP), que gestiona el CAP Can Bou de Castelldefels i el Centre d’Urgències i Atenció Primària (CUAP) que dona servei a Castelldefels, Gavà i Begues. També havia sigut presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Ser adjunta no costa tant, la direcció o la gerència costen més per ser dona i infermera”, reconeix. “Hi ha moltes caps, però hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”.
Brugués coincideix que els directius que estan a la part alta de la piràmide passen moltes hores a la feina: “Jo crec que el lideratge femení té una mirada de posar en valor tota la part familiar, que no està repartida de forma equànime. La part de la criança del fill no està del tot repartida. Les altes direccions han de canviar el rol, perquè estar més hores a la feina no vol dir ser més efectius”.
/ Adobe Stock
La infermera adjunta remarca que no és només una qüestió de gènere, sinó que també “hi ha homes que tenen un lideratge femení i dones que tenen un lideratge masculí”, i s’ha de tenir en compte l’aspecte generacional: “Les noves generacions estan en el rol de no voler estar tot el dia a la feina. Tinc l’esperança que vagi canviant i que els càrrecs no hipotequin la vida personal i familiar”.
No se sent sobrecarregada per la seva feina i mira d’aportar una visió “no tan dirigida als resultats i més centrada en el procés que la gent que estàs liderant se senti escoltada. Hem d’aportar una mirada més integradora i de canvi de valors. S’ha d’entendre que no tothom està al cent per cent sempre, has de poder integrar totes les casuístiques de la gent i reconèixer que ens equivoquem”.
Brugués, que també ha estat adjunta de direcció del Centre d’Atenció Primària (CAP) Sant Martí de Provençals, adjunta de gerència del CAP Can Bou i directora de Cures de l’ICS, conclou que des de les altes esferes “ha d’haver-hi una mirada més plural i inclusiva”.
Un lideratge ètic
Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) comparteixen la idea que les organitzacions no han de fer cap tipus d’exclusió. El president de la SCGS, Ramon Cunillera, considera que “la gran majoria de professionals són dones, i això probablement farà que la seva incorporació en els equips d’alta direcció es produeixi de forma natural”.
Segons dades de la Unió Catalana d’Hospitals i del Consorci Sanitari i Social de Catalunya, la presència de les dones en els alts càrrecs directius de les organitzacions sanitàries és actualment del 16,2%. En canvi, aglutinen el 75,8% de la plantilla. Hi ha càrrecs intermedis, com la direcció d’equips, on les dones suposen el 41% que gairebé arribaria a la paritat.
“Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària apostem per anar més enllà de l’equitat de gènere a les organitzacions, per garantir que siguin ètiques i sense cap tipus d’exclusió, perquè els directius s’incorporin a partir de les millors competències adquirides», assegura Ramon Cunillera, per a qui “l’element del gènere no ha d’interferir ni afavorir”.
“Moltes vegades, la presència de les dones en els càrrecs directius es tradueix en el fet que hi ha una forma de prendre decisions diferent, més propera a la realitat quotidiana de la vida de les persones. Per exemple, tenen més present la conciliació d’horaris familiars i laborals. Crec que faran canviar la manera d’organitzar-se de les organitzacions amb una nova mirada a la qual val la pena prestar atenció”.
Cunillera ha participat en el I Congrés Català de Gestió Clínica i Sanitària com a president del comitè organitzador. L’acte s’ha celebrat a Sitges el 3 i 4 de novembre i ha comptat amb la participació de més de 850 persones. Els experts han debatut sobre com garantir el relleu generacional de la direcció sanitària, fent-la atractiva per a les persones més joves. També han tractat sobre la transformació digital, el lideratge ètic, les competències directives, les infraestructures sanitàries i la integració social.
Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Foto: VS
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Foto: VS
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
