Just Deploy It!

Blog

  • Cuidadores sobrecarregades

    Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.

    Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.

    La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.

    Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.

    La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona:  “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.

    Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.

    D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.

    Targeta cuidadora

    Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.

    Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.

    La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores

    Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).

    Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.

  • 120.000 persones estan en risc de patir una discapacitat cerebral a Espanya

    Més de 120.000 persones a Espanya estan en risc de viure amb discapacitat o morir aquest any per no cuidar la salut cerebral. És una afirmació de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), que argumenta que hi ha prop de 20 milions de persones de més de 50 anys i, a partir d’aquesta edat, més de la meitat pateix una malaltia crònica.

    Segons dades de la SEN, les malalties neurològiques són les responsables del 44% de la discapacitat per malalties cròniques.  El vicepresident de l’entitat, el doctor Jesús Porta, afirma que “a mesura que fem anys, més gran és la possibilitat que patim algun tipus de malaltia neurològica crònica, ja que l’edat és un dels factors de risc que amb més freqüència s’associa a l’aparició d’aquestes malalties”.

    Per al doctor, si bé no es pot modificar l’edat, sí es poden canviar hàbits quotidians per evitar factors de risc: “Està comprovat que portant hàbits de vida cerebro-saludables es podrien prevenir moltes malalties neurològiques. Per exemple, fins al 90% dels casos d’ictus o més del 30% dels casos d’Alzheimer i epilèpsia es podrien arribar a evitar –la qual cosa suposaria reduir en més de 120.000 els nous casos que es produeixen cada any a Espanya, només d’aquestes tres malalties– si la població comença a prendre consciència sobre la importància que té cuidar el nostre cervell”.

    Amb aquest objectiu, la SEN celebra la Setmana del Cervell del 31 d’octubre al 4 de novembre, una iniciativa que va sorgir fa més de 10 anys. El president de la SEN, el doctor José Miguel Láinez, remarca que “una de les claus a l’hora de prevenir l’aparició de malalties neurològiques és fomentar la reserva cognitiva, és a dir, estimular el cervell amb activitats que ajuden a augmentar la connectivitat entre neurones”, entre les quals cita llegir, estudiar, socialitzar i jugar. “Igual que tots sabem que és necessari dedicar temps a fer exercici per millorar la nostra salut corporal, tots hauríem de saber també que hem de dedicar temps a millorar la nostra salut cerebral”.

    Altres factors involucrats en l’aparició de malalties neurològiques són la inactivitat física, el tabaquisme, la hipertensió, l’alcohol, la depressió, la diabetis o la contaminació de l’aire. “Evitant aquests factors, seguin la dieta mediterrània, intentant tenir un bon estat anímic i buscant la socialització, estarem ajudant a reduir la prevalença i progressió de moltes malalties neurològiques”, comenta el doctor Porta.

    Segons explica la SEN en un comunicat, les malalties neurològiques són responsables del 23% dels anys de vida perduts per mort prematura i del 19% de les malalties que es produeixen cada any a Espanya. Per a Láinez, “tenint en compte que s’estima que el 2050 més del 30% de la població espanyola tindrà més de 65 anys, si no es prenen mesures, el nombre de pacients amb malalties neurològiques augmentarà de forma molt considerable”.

    Les previsions apunten que el 2050 es triplicarà la incidència d’Alzheimer i en els pròxims deu anys augmentaran un 45% les morts per ictus. Entre les malalties més conegudes, també figuren el Parkinson, l’ELA, la migranya, l’esclerosi múltiple i la demència frontotemporal.

    Aquests són els set consells de la SEN per mantenir un cervell sa:

    • Fer activitats que estimulin l’activitat cerebral i et mantinguin mentalment actiu, com llegir, escriure, memoritzar números de telèfon, participar en jocs de taula, fer activitats manuals, completar mots encreuats i practicar un nou idioma.
    • Fer algun tipus d’activitat física de manera regular, sigui un esport o caminar com a mínim 30 minuts al dia.
    • Potenciar les relacions socials i afectives, evitant l’aïllament social i l’estrès.
    • Seguir una dieta equilibrada, tot oblidant-nos de l’excés de greixos animals i de sal, i potenciant el consum de fruites i verdures.
    • Portar hàbits de vida saludables sense consum d’alcohol, tabac i drogues, i dormint 8 hores.
    • Controlar la hipertensió, que és un dels principals factors de risc de malalties cerebrovasculars com l’ictus.
    • Protegir el cervell de possibles agressions físiques exteriors fent servir el cinturó de seguretat en els vehicles i el casc quan es viatgi en moto.

     

  • Noves mobilitzacions a la sanitat pública al novembre

    Des que l’1 d’octubre la plataforma Marea Blanca Catalunya va celebrar la seva III Assemblea General, diferents organitzacions han iniciat converses i reunions per articular accions amb l’objectiu d’avançar en la millora del sistema sanitari públic i de qualitat. Segons el calendari de mobilitzacions, les entitats prioritzen la segona quinzena de novembre per aglutinar diverses jornades de protestes i propostes.

    Amnistia Internacional; Salut, Drets, Acció; el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP); la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Metges de Catalunya, la Taula sindical de Catalunya o Medicus Mundi són algunes de les organitzacions que formen part d’aquest procés, que busca una col·laboració entre ciutadania i professionals en la defensa dels drets de les persones malaltes i del personal sanitari.

    Per part de Marea Blanca, la seva tasca se centrarà més en la coordinació, ja que serà cada moviment, associació o grup de suport qui decideix la manera i el dia d’organitzar-se, segons les especificitats del territori. Un dels objectius comuns és sortir del ressò mediàtic de Barcelona i distribuir-se pel conjunt de Catalunya.

    El responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya, Enric Feliu, ha explicat que hi ha el compromís “d’estendre al màxim la mobilització que es prepari col·lectivament. Des de la plataforma, haurem de fer un pas endavant per impulsar accions transversals i descentralitzades per arribar al màxim de punts de Catalunya”.

    Els actes tindran lloc a partir de la segona setmana de novembre, prioritzant la segona quinzena. Hi haurà excepcions, com el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, en què des del món organitzatiu sanitari es donarà ple suport al moviment feminista. “Aquest dia hem d’estar, però estarem en segona o tercera fila”, indica Feliu. “És un determinant social de la salut i la reivindicació és molt clara, però no som nosaltres els qui ho hem de liderar”.

    No als dobles torns

    Si bé la planificació prioritza fer tot un seguit d’accions la segona quinzena del mes, ja s’han avançat protestes, com les dels metges i metgesses de l’Hospital de Mataró contra els dobles torns a què es veuen sotmesos. El personal facultatiu ha anunciat que deixarà de fer guàrdies no obligatòries a partir del 16 de novembre per reclamar millores laborals i salarials.

    Està previst que els comitès d’altres centres hospitalaris segueixin els passos de l’Hospital de Mataró. “Ja no poden més”, justifica Feliu. “No es pot assumir que el personal de medicina i infermeria faci dos torns de guàrdia seguits. Un torn esgota, i dos torns destrossen. Hi ha un desgast molt fort per part del personal i el sistema sanitari està aguantant pel seu esforç. Això no s’ho mereix ni la professió ni la ciutadania”.

    Entre les reivindicacions, figura també que el 25% dels pressupostos de la Conselleria de Salut de la Generalitat es destini a l’Atenció Primària, que hi hagi una millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que s’articuli un pla de xoc sobre les llistes d’espera i incrementar el nombre de personal.

    Per a tot això, es portaran a terme tot un seguit d’accions informatives a nivell local. “Hem de guanyar la batalla de l’opinió pública i de la ciutadania des de baix, als pobles, a les places i a les vil·les. S’organitzaran trobades a llocs on habitualment no s’ha arribat tant, com Vilafranca, Masquefa, Tordera o Arbúcies”.

    Desplaçar-se a tants llocs en 15 dies és un repte per a les entitats, però un dels objectius és sortir de l’àrea metropolitana i treballar també amb les comarques, tenint en compte el ritme i els seus tempos en la presa de decisions: “La nostra força és que som transversals perquè som plataformes independents, cada col·lectiu té la seva idiosincràsia i peculiaritats de funcionament”, afirma el responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya.

    En aquest sentit, cada organització decidirà si és millor fer xerrades informatives, concentracions, manifestacions o les reivindicacions que considerin oportunes, sempre donant-se suport les unes a les altres i treballant de forma tant autònoma com solidària.

  • La metàfora de la depressió

    Es diu que patim una epidèmia de depressió i ansietat com si es parlés d’una epidèmia vírica. En una sanitat i una societat que abusen dels antidepressius i els ansiolítics, en què aquests sovint representen un problema més que una solució, podem llegir a la premsa general coses com: «El Observatorio del Medicamento señala que en 2021 se dispensaron casi 51 millones de recetas de estos fármacos, un incremento que responde al aumento de esas patologías psicológicas y psiquiátricas de los últimos dos años”. O també: «La pandemia ha incrementado las enfermedades mentales graves como las psicosis en un 7%,». EL Observatorio del Medicamento és una publicació de la Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles que, pel que es pot veure, defineix el nivell de malaltia en funció de la venda de medicaments. La majoria de mitjans han recollit el titular sense fer-ne una valoració crítica.

    Les paraules les carrega el diable, o millor dit, el poder, que amb la intenció de dominar el relat social s’apodera del llenguatge mèdic i mitjançant la metàfora transforma el contingut i el significat d’un determinat fenomen. També va dir-ho Sontag: «Les malalties sempre han estat utilitzades per donar vida a càrrecs de culpabilitat quan una societat ha estat corrupta i injusta».

    Poques vegades ens preguntem d’on ve tanta ansietat, tanta «depressió» i tanta «psicosi», o si l’ús de psicofàrmacs està justificat i serveix per a alguna cosa més que per millorar temporalment els símptomes. Es dona per suposat que el trastorn mental té unes causes bioquímiques alienes a elements emocionals i al context social en què es produeix. És l’enfocament biomèdic, que en realitat és una fal·làcia perquè mai no s’ha arribat a demostrar la teoria del desequilibri bioquímic del cervell. En la lògica reduccionista de la biomedicina, a qualsevol trastorn li correspon una etiqueta diagnòstica i un tractament farmacològic.

    La pandèmia i les successives crisis del capitalisme han suposat un pas més en els nivells de desigualtat, en l’acumulació de la riquesa i en la concentració del poder de decisió. Cada vegada hi ha més pobres o persones en risc de pobresa i creixen els riscos climàtics que ens pinten un no-futur. Cada vegada hi ha més persones que els costa arribar a finals de mes, mengen pitjor o no poden, encara que treballin, pagar el lloguer. Totes aquestes persones, que són amplis sectors de població, no estan precisament contentes i felices, els costa veure sortides per al seu futur immediat o el dels seus fills, tenen dificultats per dormir (qui no?), estan inquietes i algunes poden pensar que la mort és l’única solució. En podem dir depressió a aquests sentiments? Ja es va veure en la crisi financera de finals dels 2000: l’augment de suïcidis estava directament relacionat amb situacions de pèrdues econòmiques i laborals i la falta de perspectiva de futur, generades tant per la mateixa crisi, com per les mesures que es van prendre per fer-hi front.

    Més que depressió, és agressió econòmica, política i social, que no afecta tothom de la mateixa manera. Tornant als psicofàrmacs, a l’Observatori de salut i impacte de polítiques de l’Ajuntament de Barcelona s’ofereixen dades dels eixos de desigualtat que travessen el seu consum. Segons l’enquesta de salut de l’any 2021, refereixen haver consumit psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics i hipnòtics) un 32% de dones en front del 22% dels homes. Les persones de més de 65 anys consumeixen el doble que les de 15 a 44 anys en el cas dels homes, i quatre vegades més en el cas de les dones. També les dones de classe social més baixa es mediquen més que les de classe social més alta. Per a un altre eix de desigualtat com és el nivell d’estudis, les dones sense estudis consumeixen 2,5 vegades més que les dones amb estudis universitaris. El consum de psicofàrmacs té cara de dona, gran, sense estudis i de classe social baixa.

    De fet, moltes de les persones a qui s’anomena «deprimides» i «ansioses» són dones que assumeixen tasques de cures sense cobrar o treballen amb sous baixos en el sector de serveis poc qualificats. Són dones -i homes- que pateixen sobrecàrrega i desigualtats. Són infants, adolescents i joves als que es va tancar a casa, als qui es va privar de l’espai de relació i socialització que és l’escola. Alguns van estar reclosos en una habitació amb altres tres o quatre o cinc persones més, en ocasions en un entorn de violència masclista. Són, en definitiva, persones que han perdut referències, vincles i relacions en un món cada vegada més volàtil, efímer i incert, en el que sembla que la realitat es construeix al marge d’un mateix.

    Parlar de depressió en aquest context suposa una transformació gens innocent ni arbitrària. Segueix les regles de la medicalització: transformar allò social en individual, i allò individual en biològic. D’aquesta manera, es posa la causa -i la culpa- en la persona, no en la societat, i en comptes de construir discursos col·lectius i llaços i accions comunitaris, se cerquen solucions personals en el consum de psicofàrmacs i les actuacions sanitàries que, amb els seus límits, se centren en intervencions individuals.

    Estem davant d’una «epidèmia» de patiment social que requereix abordatges i solucions socials des de les polítiques públiques. Polítiques que protegeixin les persones, que s’interessin de manera especial en la infància i la joventut, que siguin honestes, que tinguin en compte la realitat individual però també la familiar, escolar, laboral, econòmica i comunitària.

    Seguir utilitzant metàfores ens allunya de la comprensió i la construcció social de la realitat i perpetua l’opressió i el relat que es fa des del poder, sigui polític, econòmic o mediàtic. Més que metàfores necessitem avançar cap a una narrativa social que digui les coses pel seu nom, que interpreti el malestar emocional, que busqui accions de solidaritat i lluita contra  les diverses formes d’opressió. Com ens ha ensenyat l’experiència de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), l’acció col·lectiva té un gran poder de millorar la salut mental, de transformació i d’alliberament dels discursos dominants.

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcid i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    https://www.instagram.com/p/CdbQNHhLkB2/?utm_source=ig_web_copy_link

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg deRedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • Les morts per ictus augmentaran un 45% a Europa en 10 anys

    Les morts per ictus augmentaran un 45% a Europa en els propers 10 anys i les discapacitats per aquesta malaltia s’incrementaran en un 25%, segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) fetes públiques amb motiu del Dia Mundial de l’Ictus el 29 d’octubre.

    Al conjunt del planeta, es preveu que més de 12 milions de persones patiran un ictus i 6,5 milions moriran per aquesta malaltia. Només a Espanya, unes 110.000 persones pateixen un ictus cada any, el 15% dels casos acaben en mort i un 30% queda en situació de dependència funcional.

    A Espanya, l’ictus és la primera causa de mortalitat en les dones i la segona en els homes, a més de ser la primera causa de discapacitat tant per a ells com per a elles, de manera que més de 350.000 persones tenen algun tipus de limitació a causa d’aquesta malaltia.

    La coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la SEN, la doctora Mar Castellanos, assenyala que “l’ictus es produeix com a conseqüència de l’alteració del flux sanguini que arriba al cervell. En més del 80% dels casos, la causa és l’obstrucció d’algun dels vasos que subministren sang al cervell, generalment per un coàgul: és el que es denomina ictus isquèmic. Però també pot produir-se pel trencament en algun d’aquests vasos: és el que anomenem ictus hemorràgic”.

    L’ictus és una emergència mèdica perquè com més ràpid s’accedeixi a la detecció i es facin les proves, més fàcil serà trobar el tractament adequat i més augmenten les possibilitats de sobreviure sense seqüeles importants. S’estima que 1 de cada 4 persones adultes patirà un ictus durant la seva vida, però a Espanya només la meitat de la població sabria reconèixer els símptomes.

    Signes d’alerta

    Entre aquests símptomes, trobem la pèrdua brusca de força o sensibilitat en una part del cos, que acostuma a ser una meitat del cos, la cara o les extremitats. També hi ha les dificultats per parlar o entendre el llenguatge, la pèrdua ràpida de visió, la descoordinació o el desequilibri o mals de caps molt intensos.

    Segons explica Castellanos, “generalment es produeixen de forma brusca i inesperada i, tot i que habitualment els pacients acostumen a experimentar diversos d’aquests símptomes, només amb identificar un d’ells és motiu suficient perquè truqui al 112”. Per aquest motiu, la campanya del Dia Mundial de l’Ictus se centra en augmentar el coneixement d’aquests senyals entre la població.

    El 60% dels casos d’ictus es produeixen en persones de menys de 70 anys, i el 16% en persones de menys de 50 anys. Entre els factors de risc, hi ha la pressió arterial alta, el tabaquisme, la inactivitat física, la dieta poc saludable, l’obesitat, el consum excessiu d’alcohol, la genètica i l’estrès. Segons els experts, controlant adequadament els factors de risc modificables es podria prevenir fins a un 90% dels casos d’ictus.

    Només sobreviure no és un èxit

    Per part seva, el cap de la Unitat d’Ictus del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, el doctor Joan Martí-Fàbregas, remarca que “l’èxit en ictus no només és sobreviure, sinó fer-ho amb qualitat de vida, de manera que els pacients tornin a ser funcionalment dependents”.

    Martí-Fàbregas: “L’èxit en ictus no només és sobreviure, sinó fer-ho amb qualitat de vida» | Cedida

    “Quant més aviat arriba el pacient a l’hospital, més podem fer per ell. Hem de poder revertir el procés i evitar possibles seqüeles per assolir una màxima capacitat de recuperació, és a dir, que el pacient torni a fer tot el que feia abans a nivell laboral, social, personal… Sobreviure no és un èxit, sí fer-ho amb qualitat de vida”, afegeix.

    Per al doctor, és essencial tenir un equip d’experts de diferents branques, com ara infermeria, urgències, fisioteràpia i logopèdia i, en aquest sentit, posa en valor la Comissió Multidisciplinària de l’Ictus del centre hospitalari, així com el protocol d’actuació urgent Codi Ictus compartit per 29 hospitals catalans.

    Martí-Fàbregas també aposta per la prevenció i factors que es poden canviar, com el sedentarisme, el tabaquisme, la hipertensió arterial o l’obesitat.

  • Tractaments sense proves

    Fa temps que se sospita que hi ha molts tractaments que s’estan usant sense proves de qualitat que funcionin, encara que realment no es coneix bé la gravetat del problema. Alguns estudis han apuntat que podria afectar més del 75% dels tractaments de tota mena, no sols fàrmacs. Però un estudi publicat enguany ha confirmat que és molt més greu: més de 9 de cada 10 intervencions de salut no estan sostingudes per proves d’alta qualitat o de certesa alta. I el que és pitjor: els danys d’aquests tractaments es mesuren molt més rarament que els beneficis, tan sols en la tercera part dels casos.

    Els resultats d’aquest estudi, liderat per Jeremy Howick i amb autors de tant prestigi com John Ioannidis, són preocupants. Per a usar un tractament és essencial que metges i pacients sàpiguen fins a quin punt es coneixen els seus efectes, i estar raonablement segurs que els beneficis superen als danys. El que ocorre amb bona part dels tractaments, segons aquest estudi, és que no se sap amb certesa si funcionen ni s’han mesurat els seus possibles danys.

    Fins fa poc no existia una definició clara i consensuada de l’evidència d’alta qualitat. En alguns estudis s’usava una escala de sis punts o s’acceptava com a bona evidència la dels assajos clínics. Però a partir de 2001 es va començar a desenvolupar i implantar un sistema, el GRADE, que estableix de manera transparent quatre nivells de certesa de l’evidència: alta, moderada, baixa i molt baixa. Encara que aquest sistema ha estat considerat per alguns crítics com a massa exigent, ja ha estat adoptat per més 100 organitzacions científiques i sanitàries de tot el món, incloent Cochrane i l’Organització Mundial de la Salut.

    L’estudi de l’equip de Howick ha analitzat una gran mostra aleatòria de totes les revisions Cochrane publicades des del 2008, quan es va introduir el sistema GRADE en aquestes revisions. De les 1567 revisions analitzades, 158 (10,1%) tenien algun desenllaç amb evidència de qualitat alta; 106 (6,8%) tenien a més resultats significatius, i només 87 (5,6%) havien estat a més considerades efectives pels revisors.

    A part d’aquestes, els autors van trobar 31 revisions (2%) amb proves d’alta qualitat en algun desenllaç que no era el principal. Així doncs, de les 1567 revisions analitzades, el nivell més alt de certesa d’algun desenllaç era alt en 189 (12,1%). En les restants revisions, el grau més elevat de certesa d’algun desenllaç era moderat en 472 (30,1%), baix en 533 (34%) i molt baix en 373 (23,8%). Pel que respecta als efectes adversos, només van ser quantificats en 577 (36,8%) revisions.

    En la mostra hi ha intervencions de tota mena, encara que més de la meitat de les analitzades eren farmacològiques (52,3%). La resta eren psicològiques o conductuals (15,8%), exercici (3,6%),  dieta 4%), quirúrgiques (6,4%), teràpies alternatives (2,4%), teràpies manuals (2,4%) o d’un altre tipus (12,6%). Segons els autors, aquestes “dramàtiques” dades mostren que, al marge de les limitacions de l’estudi, no hi ha bona evidència sobre els beneficis o danys de les intervencions més habituals.

    Tots els estudis tenen limitacions i és important que altres estudis tractin de superar-les. En aquest cas, que aclareixin, per exemple, fins a quin punt les revisions Cochrane són fiables i representatives del conjunt de les intervencions de salut, i si el sistema GRADE és massa exigent, i en aquest cas hauria de perfeccionar-se. Quant a la falta d’informació sobre els perjudicis de les intervencions, queda bastant per fer per a millorar la recerca i la divulgació de la cultura del risc, entesa com el balanç entre beneficis i danys.

  • Caront a l’asfalt

    Divuit entitats socials de Barcelona han recordat aquest dimecres 26 d’octubre en un acte públic davant la plaça de la catedral les persones que vivien o que havien viscut anteriorment al carrer i que han mort en els últims dotze mesos, amb l’objectiu d’acomiadar-les dignament, de fer-les visibles i de sensibilitzar la societat que viure a la intempèrie mata i escurça la vida 27 anys.

    Els promotors de la iniciativa volen que aquestes persones siguin més que números i, per això, han posat noms i aficions en el record, juntament amb un parell de sabates, una rosa blanca i una instal·lació lumínica que, a mesura que s’ha fet fosc, ha dibuixat 80 batecs simbòlics, un per cadascuna de les persones sense llar que han marxat des de l’octubre del 2021: 60 homes i 20 dones.

    Així, del José Antonio han destacat que era un apassionat dels debats, mentre que a la Mariona li encantava llegir, a la Pauline li agradava la música, i el Miquel va captivar amb els seus dibuixos. Però la vida al carrer és més dura que això: la Isabela dormia en un traster poc lluminós, l’Assad ho feia en un caixer i en Mohamed a la platja.

    En Miquel captivava amb els seus dibuixos | Foto: Juan Lemus / Arrels

    Un 35% d’aquestes persones vivien al ras. La resta, que també havia viscut anteriorment al carrer, estava a centres d’allotjament, residències o pisos d’entitats socials. Tenien 55 anys de mitjana, el que suposa 27 anys menys que la mitjana de la ciutat.

    Segons les dades de les entitats, 20 persones van morir directament al carrer i 32 ho van fer ingressades a l’hospital o en un centre de convalescència. Viure al carrer, remarquen, comporta una sobreexposició a violències verbals i físiques, deteriora la salut mental i corporal, i vulnera drets, com el dret al record, per la qual cosa les associacions han volgut retre-les un homenatge.

    Cada sis dies mor una persona sense llar

    L’any 2016 van fer per primera vegada un acte conjunt per recordar les persones que havien mort, sempre durant la setmana anterior al dia de Tots Sants i, des de llavors, ja han comptabilitzat més de 400. Això vol dir que, de mitjana, cada sis dies mor una persona sense llar a Barcelona.

    Aquest any, les entitats que han organitzat l’acte han estat Arrels Fundació, Àmbit Prevenció, el centre d’acollida Assís, Associació de Dones Marroquines, BarcelonActua, Càritas, CAS Baluard (ABD), Dit i Fet, Heura, l’Hospital de Campanya Santa Anna, Lligam, Lloc de la Dona, Metzineres, Projecte Sostre, la fundació Sant Pere Claver, Santa Lluïsa de Marillac, Sant Joan de Déu i Suara.

    Sota el lema ’80 batecs de llum per fer visible el record’, han llegit un manifest en què han destacat que “quan cau el dia i les llums de casa s’encenen, els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie”.

    «Els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie» | Foto: Juan Lemus / Arrels

    “La Mariona devorava llibres, interpel·lava amb la mateixa intensitat els veïns i veïnes del parc on dormia i, quan va començar a dormir en una pensió, va poder llegir tranquil·la. L’András sempre era amable i educat. El Karim pensava que no es mereixia l’estima que li transmetíem. La Josefina estimava el seu gos i s’emocionava amb les cançons de Raphael”, afegeix, d’entre les moltes persones a qui coneixien.

    “Són 80 batecs de llum que ens parlen de la vulneració del dret a la salut, a la intimitat, a tenir un lloc on descansar, a la protecció; que reivindiquen el dret a la vida i també el dret al record. 80 batecs de llum per veure-ho clar i, d’una vegada per totes, impulsar accions i polítiques que garanteixin el dret a una llar. Andras, Ilias, Corneliu, Isabela, Miguel… sempre sereu llum”, tanca el manifest.

  • Una ‘bota’ exoesquelètica permet caminar de forma més ràpida i eficaç

    Els exoesquelets que ajuden a moure les cames, augmentant la velocitat de la marxa i reduint l’energia necessària, poden ser útils per a persones amb problemes de mobilitat, entre altres aplicacions. Els beneficis d’aquests dispositius s’han demostrat, sobretot, dins dels laboratoris amb cintes de córrer, però no en condicions reals, on la velocitat i la durada de la caminada són variables.

    Ara, bioenginyers de la Universitat de Stanford, a Califòrnia (EUA), han fabricat una ‘bota’ exoesquelètica que s’adapta a cada usuari perquè aquest pugui caminar més ràpidament i eficaçment al carrer, en condicions reals. Els resultats del seu estudi, que publiquen en la revista Nature, mostren un nou enfocament en el disseny de sistemes robòtics ‘vestibles’ i el seu potencial perquè en el futur es puguin utilitzar en la vida quotidiana.

    El dispositiu pesa 1,2 kg per turmell i compte, entre altres components, amb sensors portàtils de baix cost, sistemes de transmissió de forces i informació, i bateries que es col·loquen en la cintura dels usuaris, a més d’un nou model de gestió de dades amb intel·ligència artificial.

    “Un dels avanços del nostre treball va ser el desenvolupament d’un model d’aprenentatge automàtic que utilitza les dades dels sensors portàtils de l’exoesquelet (angle del turmell, la seva velocitat i esforç de torsió aplicat) per determinar quin era el millor patró d’assistència en utilitzar el nostre dispositiu”, explica a SINC l’autor principal, Patrick Slade.

    L’exoesquelet de turmell portàtil consta de (1) una bateria que s’emporta en la cintura, (2) un motor, un tambor i una corda de transmissió, (3) un sistema electrònic per a rebre les dades dels sensors, manar ordres al motor i realitzar l’optimització, (4) una estructura de fibra de carboni i alumini per a transmetre les forces, (5) sabatilles normals i (6) una corretja en el panxell per a transferir les forces al cos | Universitat de Stanford/Kurt Hickman/P. Slade et al./NatureEl model compara canvis de moviment entre diferents condicions d’assistència per veure quines són les millors, prova altres similars a aquestes i repeteix el procés diverses vegades fins a donar amb la qual s’adapta millor a les característiques de la marxa de cada usuari. “Aquest enfocament convergeix lentament en allò que el dispositiu considera que és el millor patró d’assistència per a cada persona”, afirma l’enginyer.

    Els resultats d’aquest nou mètode no sols igualen en eficàcia al dels sistemes tradicionals fets servits en els laboratoris per optimitzar els exoesquelets, sinó que ho fa quatre vegades més ràpid. A més, diversos voluntaris –alguns equipats amb ‘respiròmetres’ per mesurar també el seu intercanvi d’oxigen i CO₂ en cada respiració– ho van provar amb èxit al campus de la universitat.

    Amb l’assistència de l’exoesquelet optimitzada per al món real, el cost energètic de la caminada es va reduir en un 17% i la velocitat de marxa va augmentar en un 9% (uns 0,12 metres per segon més) en comparació amb portar només el calçat normal. Aquest estalvi energètic és equivalent a treure’s de sobre una motxilla de 9,2 kg.

    “Fins ara, cap exoesquelet ha demostrat beneficis en el món real quant a la reducció de l’energia necessària per caminar o l’augment de la velocitat de la marxa”, destaca Slade, “i això es deu al fet que és increïblement difícil ajudar els humans a caminar a causa del nostre disseny muscular, tendinós i esquelètic altament evolucionat i especialitzat, que fa que el moviment sigui molt eficient”.

    Ajuda a gent gran i en treballs durs

    De moment, aquest prototip s’ha avaluat amb persones joves i sanes per temes de seguretat, però els autors confien que versions millorades puguin ser útils per a altres amb dificultats per caminar, d’edats avançades o en treballs físicament exigents, encara que es requeriran estudis addicionals.

    “Els dispositius d’assistència com aquest podrien proporcionar més independència a les persones amb problemes de mobilitat, com els ancians o amb malalties musculars, i ja hem començat a estudiar-ho”, comenta Slade, “i també podem usar les mateixes idees per millorar la col·laboració entre humans i robots en una àmplia gamma de tasques (treball en fàbriques, vida assistida, cirurgia, etc.), utilitzant models basats en dades que optimitzin les respostes robòtiques als moviments humans”.

    “Els principals reptes als quals ens enfrontem ara són realitzar experiments amb poblacions clíniques específiques per determinar quina serà l’assistència més eficaç per a elles –afegeix–. Després, haurem de treballar amb socis comercials per traduir aquesta tecnologia en dispositius que es puguin comprar i utilitzar diàriament. Encara que el nostre prototip de recerca és funcional, necessita molta feina d’enginyeria per a convertir-se en un producte robust en la vida quotidiana”.

    Sortir fora del laboratori

    En un article paral·lel, publicat també a Nature, l’investigador Carlos Rodríguez de la Universitat KU Leuven (Bèlgica) valora aquest treball: “Els avanços que es presenten són significatius, ja que es proposa un mètode relativament simple que permet adaptar el comportament de l’exoesquelet a l’usuari, obtenint informació del seu ús en el dia a dia, en lloc d’estar confinat a complicats mètodes en laboratoris altament especialitzats”.

    “La naturalesa d’aquest mètode –conclou–, permet que el dispositiu s’adapti d’una manera més natural i ràpida a les diferències en la marxa presents en cadascun de nosaltres. Aquesta disminució en complexitat, ve acompanyada de la promesa d’acostar aquesta tecnologia cada vegada més als usuaris finals i una mica més a un futur on els dispositius biònics estiguin disponibles per millorar la nostra qualitat de vida”.

    Entrenament d’un exoesquelet de cames dins del laboratori (esquerra) i fora, al món real (dreta) | C. Rodriguez-Guerrero adaptat de P. Slade et al./Nature

     

    Aquest article s’ha publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castellà aquí.

  • Sobre el projecte de llei del Tercer Sector. Sanitat pública i comunitària

    El tercer sector social realitza un conjunt d’activitats voluntàries que sorgint de l’esfera privada tenen una projecció en tercers, és a dir, en l’esfera pública. És la gestió de serveis públics des de la societat civil. L’activitat que es realitza en les entitats pot ser remunerada o voluntària. Tot i que el treball voluntari és important, el fet que l’entitat sigui sense lucre no implica que no pugui tenir treballadors assalariats, ja que el salari no es considera un benefici.

    El tercer sector forma part de l’economia social i engloba tres grans grups: les entitats d’acció social –o tercer sector d’acció social–, les entitats d’ajuda al desenvolupament –de cooperació o desenvolupament– i totes aquelles entitats que, tot i que poden participar en el mercat, la seva organització és cooperativa o horitzontal –el cas més clar és el del cooperativisme.

    Segons la Taula del Tercer Sector a Catalunya

    Des del 2003, representa el conjunt de les entitats socials catalanes, defensa els drets socials i lluita per erradicar la pobresa i reduir les desigualtats a Catalunya.

    Agrupa 35 federacions i grans organitzacions que representen i aglutinen més de 3.000 entitats socials no lucratives, arrelades al territori. Són associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social i empreses d’inserció que atenen les persones en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits: infància i família, adolescència i joventut, gent gran, persones migrades i refugiades, persones amb discapacitat, trastorn mental, drogodependències, amb dificultats per accedir a un lloc de treball, persones sense llar o col·lectiu gitano, entre altres.

    L’avantprojecte de Llei del Tercer Sector Social al Parlament

    Ha entrat en el calendari del Parlament de Catalunya regular aquest sector, molt interessant socialment i innovador, entre el “mercat” i “l’estat”, però els que creiem en la bondat del sistema públic de Salut, tot i reconèixer el treball i els valors del Tercet Sector, estem preocupats perquè no sigui una iniciativa com ja pretenia l‘anomenada Llei Aragonès (“Contractes de serveis a les persones”), amb moltes protestes i que vàrem aturar.

    Com dèiem en el Diari de la Sanitat (del 25/06/2019) “Aquest projecte de llei era una bomba sota el Servei Nacional de Salut perquè augmentava la seva fragmentació, era un camí més ample a la privatització dels diners públics i augmentava la insostenibilitat i la mala qualitat per què a igual qualitat i condicions laborals la privatització sempre és més cara pels seus beneficis com a negoci”.

    Caldrà aquí aplicar estrictament els principis rectors de l’acció concertada social per a la provisió de serveis de responsabilitat pública d’acord amb la Directiva europea 24/2014/UE, especialment en aquests àmbits:

    – Les administracions públiques, amb diners públics, podran fer convenis de prestació de serveis a les persones (o encàrrecs directes) amb entitats inscrites en el registre del “Tercer Sector”, amb les següents clàusules i característiques:

    – Les entitats han de ser realment sense afany de lucre, que no reparteixen beneficis i tenen estipulats uns sous, i unes bones condicions laborals, tant del personal com dels seus directius, publicats i auditats, mai superiors als equivalents del sector públic. Caldrà aclarir les peculiaritats de les mútues i d’algunes fundacions que no compleixen aquestes condicions (amb lucre dels seus directius i accionistes)

    – Han de ser entitats realment amb valors socials, solidàries i democràtiques, que ha de complir els estàndards de qualitat de serveis i resultats en millora de la comunitat en la seva missió especifica (serveis socials, salut, cures, pobresa, immigració, etc.) i no tant en beneficis econòmics. Aquestes obligacions seran el criteri principal del plec de condicions del contracte i/o concurs.

    – Les entitats han de reconèixer i acceptar certa pèrdua de la seva autonomia, autonomia en els seus objectius de la seva missió i en la seva gestió, perquè l’autonomia, tot sent una característica molt positiva (no burocratització, gestió descentralitzada, democràtica i participativa, etc.) no potser absoluta en quant es manté amb un pressupost públic. Són els responsables de l’administració contractant amb els seus plans sectorials els que han de fixar i controlar conjuntament els objectius, mitjans i resultats en els valors de la seva missió. Per això caldrà un seguiment transparent i continuat conjunt.

    – L’entitat contractada pel sector públic no podrà realitzar activitat privada amb lucre i els seus professionals tindran incompatibilitat per exercir privadament, evitant així possibles conflictes d’intensos. En el cas que els locals siguin cedits per l’administració pública s’establirà un conveni específic de manteniment i despeses de consums

    Estem atents al resultat del text del projecte de llei i reforcem, sense perjudicis ni corporativismes el Sistema Públic de Salut no el negoci actual.