Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.
A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.
A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.
L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.
L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar
Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.
“Cada exposició és diferent”
La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.
Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.
La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.
Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe
El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.
Set apartats temàtics
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.
El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.
Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.
Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.
La situació actual és crítica. Ho expliquen fonts del grup de treball de l’Atenció Educativa Domiciliària del Departament d’Educació. Crítica perquè, malgrat que la corba de casos s’ha enfilat, la seva estructura segueix sent ínfima. A Barcelona ciutat hi ha al voltant de 250 infants i joves escolaritzats a casa, però el servei el formen 9 docents de forma estable (3 de primària i 6 de secundària), als quals se sumen al voltant d’un centenar de docents domiciliaris passavolants que surten de la llista de la borsa d’interins i substituts, i que no tenen cap experiència ni preparació pel que suposa atendre alumnat amb problemes greus de salut. A la resta de SSTT només el Vallès Occidental disposa d’un equip estable.
Al llarg dels últims anys, el nombre d’infants amb atenció domiciliària havia anat augmentant de forma progressiva, fins que va arribar la pandèmia i la xifra es va disparar, segons es pot veure en la següent gràfica amb dades facilitades pel Departament d’Educació. Segons aquestes fonts, l’increment s’explica perquè, arran de la covid, el curs 2020-21 el Departament va ampliar els criteris pels quals és possible sol·licitar l’atenció educativa domiciliària. L’any passat es va experimentar un lleuger decrement, del 17%, que el Departament atribueix a la baixada de demanda de casos relacionats amb la vulnerabilitat de la covid19.
Docent inexpert amb l’infant més vulnerable
Normalment, l’AED consisteix en una visita a casa d’un docent de dues hores diàries, de dilluns a dijous. 8 hores setmanals. “En la majoria de casos –explica un membre del grup de treball del Consorci– estem enviant a domicilis persones que no han treballat mai com a docents o que no tenen cap tipus de formació ni experiència amb alumnat malalt ni amb temes de salut mental. Tot i això, aquest professorat posa tot l’esforç i les ganes. Però de veritat que el Departament d’Educació creu que no necessitem especialistes que sàpiguen el que fan, i puguin sostenir professional, psicològica i pedagògicament aquesta tasca?”.
Aquest docent afegeix que “l’alumnat, nens, nenes i adolescents estan malalts i, per tant, les persones que estem en aquest equip també treballem i convivim amb la malaltia física i la mental. Aquesta última s’ha vist augmentada exponencialment en els últims cursos. Estem parlant de nois i noies amb un nivell de vulnerabilitat extrem, depressions, fòbies, trastorns alimentaris, maltractaments i abusos, intents de suïcidi, càncers, etc. Per tant, podem dir que treballem als domicilis amb el col·lectiu més vulnerable de tot el Departament”.
Fa gairebé tres anys aquest diari va publicar un reportatge sobre l’AED, amb motiu de la presentació d’un conte escrit per un noi de 12 anys a qui la leucèmia havia apartat de les aules durant pràcticament els nou anys d’infantil i primària, i les reflexions i queixes del seu mestre domiciliari d’aleshores eren exactament les mateixes.
A l’espera d’estructura legal i pressupost
A començaments de setembre, en la seva roda de premsa d’inici de curs, CCOO va alertar també de la situació d’al·legalitat d’aquest servei. Fa dos anys que s’espera una resolució del Departament d’Educació que li doni estructura legal, en el qual estaria inclòs també el personal de les Aules Hospitalàries i els Hospitals de Dia. El sindicat reclamava una millora en les condicions laborals d’aquest personal (que no té ni complement d’itineràncies, ni de perillositat del lloc de treball, ni de tutories, ni tan sols la dotació d’ordinador portàtil), i sobretot professionalitzar el servei amb la definició d’un perfil docent amb una formació específica i la creació d’una estructura estable que compti amb un codi de centre i una dotació pressupostària per comprar, ja que “fins i tot molt sovint les treballadores han de pagar les fotocòpies de la seva butxaca i porten jocs i contes que tenen a casa”.
Una mostra de l’escassa professionalitat del servei és que l’alumnat amb atenció domiciliària comença el curs amb força retràs. Ho relatava a través de les xarxes socials el pare d’un infant amb una malaltia minoritària que necessita respirador per traqueostomia les 24 hores, a més de bomba de nutrició. Aquest curs, tot i haver avançat molt la paperassa, van haver d’esperar fins al 15 de setembre per rebre la primera visita de la mestra domiciliària. 9 dies. Si bé aquest pare afirma que ha conegut casos de fins a 20 dies d’espera.
Els membres del grup de treball de l’AED consideren que són la ventafocs del sistema. “Durant aquests anys –expliquen–, els membres de l’equip estable, a més de la tasca docent, hem coordinat recursos, gestionat xarxes, establert plans de treball, estructurat intervencions, creat documents, ens hem continuat formant, i hem fet recerca d’altres serveis similars inclús a nivell internacional. Però tot i això, continuem sent invisibles”. I afegeixen: “Necessitem que algú ens escolti. Algú que tingui interès pel nostre alumnat i poder decisori per revertir una situació d’emergència com la que estem vivint. El nostre alumnat no pot esperar més”.
Les persones que tenen migranya triguen més de cinc anys de mitjana en rebre un tractament i només el 14% de qui la pateix accedeix als fàrmacs més innovadors. Aquestes són algunes de les conclusions de l’enquesta europea ‘Acces to Care’, que destaca que les complicacions administratives fan que la majoria de pacients no pugui accedir a les últimes medecines.
Per tal de sensibilitzar sobre aquesta malaltia i fer que la migranya sigui una prioritat política, sanitària i social, l’Aliança Europea de Migranya i Cefalea (EHMA, per les seves sigles en anglès) i l’Associació Espanyola de Migranya i Cefalea (AEMICE) han participat en una trobada al Congrés dels Diputats.
La directora executiva d’EHMA, Elena Ruiz de la Torre, ha lamentat que la migranya continua sent “la gran desconeguda” i “menyspreada” del sistema sanitari, la qual cosa és especialment greu perquè un diagnòstic i un tractament inadequat poden provocar la cronificació del dolor, així com efectes secundaris de la migranya, com la depressió.
De la Torre remarca que “és tan difícil accedir a alguns tractaments, que algunes persones amb migranya opten per pagar el medicament de la seva butxaca”. De fet, l’enquesta indica que en molts casos les persones malaltes han d’assumir fins al 36% del cost econòmic del tractament.
“Han sorgit noves medicacions que són molt beneficioses per al pacient amb migranya, però és difícil tenir accés a aquests tractaments innovadors perquè no hi ha pressupost”, afegeix.
Els principals tractaments que es fan servir a Espanya són els triptans (48%) I els analgèsics (31%), mentre que és molt difícil aconseguir els anti-CGRP (14%) perquè no estan indicats com a primera línia de tractament.
Millorar l’assistència sanitària
La presidenta d’AEMICE, Isabel Colomina, ha demanat “donar visibilitat a la migranya” i “generar canvis polítics i legislatius que donin més protecció i atenció” als drets de les persones que pateixen migranya.
“La nostra societat banalitza la migranya, i els representants polítics no són una excepció. Per això, és tan important que organitzacions de pacients com la nostra incideixin políticament a fer que això canviï”, destaca Colomina.
AEMICE ha reclamat una estratègia nacional en l’abordatge de la migranya i altres cefalees que garanteixi millor assistència sanitària i més protecció social.
Sense diagnòstic ni tractament adequat
Per part seva, el president de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), el doctor José Miguel Láinez, ha lamentat que “encara hi ha un percentatge molt alt de pacients amb migranya sense el diagnòstic i el tractament adequat, per una falta d’atenció suficient; a la migranya no se li dona la transcendència que té”. Per això, dona suport a elaborar un pla estratègic nacional contra la migranya, que compti amb les entitats de pacients.
Láinez censura que “continua havent-hi moltes iniquitats en l’atenció del pacient en funció de la comunitat autònoma en què viu” i creu que una solució seria destinar més recursos a l’Atenció Primària, ja que la majoria de malalts acudeixen al metge de família.
La jornada a la cambra baixa, celebrada el 7 d’octubre, va ser inaugurada pel secretari quart de la Mesa del Congrés, Adolfo Suárez, i la presidenta de la Comissió de Sanitat i Consum, Rosa Romero.
Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Salut Mental, un dia en què tothom corre a penjar a les seves xarxes socials el seu suport a la causa. Les xarxes s’inunden de posts, likes, tuits i reels per exposar que la salut mental és salut i que, sense ella, no es pot avançar dignament en el transcurs de la vida.
Són molts els i les influencers que tenen marcada la data en vermell per a —suposem que amb tota la bona fe— llançar als seus followers un missatge de suport, de xarxa, i de reivindicació a la normalització de les malalties del cervell; malalties que molts d’aquests influencers sofreixen i que, com ells bé diuen, han estat agreujades per l’ús de les xarxes socials, la sobreexposició i la pressió estètica que sofreixen constantment.
No obstant això, no és tasca complicada indagar en el perfil d’aquests mateixos influencers i trobar-se, entre tants filtres, amb un contingut totalment diferent del que reivindiquen el Dia de la Salut Mental: fotos retocades, cossos modificats, operacions estètiques, cares de porcellana, anuncis de bàlsams que eliminen la fam, dietes extremes, toxicitat normalitzada i, com a conseqüència, plors desconsolats.
Fins a quin punt tenen responsabilitat aquests influencers envers la salut mental de tots els seus fidels seguidors? Vivim en una societat superficial, on els likes, l’eliminació de les imperfeccions i els cossos normatius modificats són la norma, són el correcte, són el que fa feliç a una gran part de la societat.
Si no comencem a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui ‘likeable’, difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps
Les xarxes socials han arribat al seu punt més àlgid, al punt més àlgid pel que fa a la destrucció de la salut mental. La imposició d’uns cànons de bellesa irreals fan que, actualment, a Espanya hi hagi més de 400.000 persones joves diagnosticades amb un TCA i que aquests trastorns hagin augmentat un 15% en menors de 12 anys, especialment entre les dones i les nenes.
Així doncs, ¿quina responsabilitat tenen els influencers que prediquen uns cànons de bellesa irreals així com les xarxes socials que deixen impunement postejar la modificació de la realitat? Fins i tot sabent que dits influencers també són víctimes de la violència estètica, de la sobreexposició, dels haters i d’un assetjament difícil de gestionar, si no fem un intent col·lectiu per començar a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui likeable, sigui trend; difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps: la crisi de la salut mental.
Són moltes les persones joves que pateixen en silenci, entre post i post, problemes greus de salut mental que no han sabut verbalitzar; per això mateix, totes les persones, com a col·lectiu, tenim una petita responsabilitat envers la lluita real de la salut mental. Deixem-nos de posts impostats del Dia de la Salut Mental i comencem, a poc a poc i diàriament, a aportar el nostre granet de sorra per a fer un món digital en el qual viure valgui la pena.
El Saló de Gent Gran a Catalunya, FiraGran, demana que el procés per registrar l’anomenat testament vital sigui més senzill i que, tal com proposa l’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD), hi hagi una persona als Centres d’Atenció Primària (CAP) que pugui verificar que la persona que ho demana està en plenes capacitats de fer-ho i s’expressa lliurement.
El document d’activitats anticipades (DVA) està destinat als professionals sanitaris i, en ell, la persona manifesta les instruccions que ha de tenir en compte l’equip mèdic en cas que no pugui expressar la seva voluntat al final de la seva vida. També especifica què vol que es faci amb el seu cos i els seus òrgans després de la mort. A més, serveix per designar una persona com a interlocutora amb l’equip sanitari.
El director de FiraGran, Juli Simón, remarca que “a tots els ciutadans, però molt especialment a les persones grans, ens cal poder fer més fàcils els tràmits i més quan estem parlant d’un tema d’aquest abast, que és el de poder decidir sobre la nostra salut si arribat el moment no podem expressar-nos”. Per això, aquest és un tema prioritari en l’edició d’enguany, que se celebra del 19 al 21 d’octubre al recinte de La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.
Segons dades del Ministeri de Sanitat, a Catalunya només han registrat el DVA 105.750 persones, xifra que representa un 1,4% de la població. Per a Simón, “això és molt poca gent”, i més si tenim en compte que, segons estudis d’entitats del sector, “el 60% de les persones que arriben a una situació del tram final de la seva vida, s’adonen que els hagués agradat tenir aquest testament vital fet”.
A Catalunya, el DVA es pot registrar de dues maneres. Una és davant del notari, amb cita prèvia i cost econòmic que oscil·laria entre 50 i 100 euros. L’altra és a través de tres testimonis majors d’edat, dos dels quals no han de tenir relació de parentiu fins a segon grau ni estar vinculats per relació patrimonial. Aquests tres testimonis signen un document segons el qual la persona pren la decisió de forma lliure i té plenes capacitats per fer-ho.
“S’ha de facilitar que la gent pugui dur a terme aquest testament vital de manera àgil i transparent. Tal com està, no està del tot malament, però molta gent no va al notari, perquè sovint primer va a l’advocat, ha de demanar cita al notari, no és un lloc al qual normalment hi anem sovint i no hi ha costum. Amb l’opció dels testimonis, s’han trobat casos en què no s’ha pogut validar perquè molta gent no sap que no han de tenir parentesc. Per això, veiem que aquesta tramitació es pot formalitzar a través de professionals de la salut”, afegeix.
El director de FiraGran assenyala que, a més, el fet de registrar el DVA és una decisió personal i és possible que la persona necessiti assessorar-se a l’ambulatori amb algú que li transmeti confiança, i que no ho vulgui comentar amb tres testimonis, per qüestions d’intimitat i confidencialitat, i perquè potser no vol encetar un debat moralista. “L’opció C, és garantista, no fa mal a ningú i és la més fàcil de realitzar”, assegura Simón.
Dret a morir dignament
L’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD) fa tallers diaris en el marc de FiraGran. L’entitat demana modificar la llei per sumar-hi aquesta tercera opció que permeti fer la declaració del DVA davant de professionals sanitaris designats per la Conselleria de Salut de la Generalitat. Per a la presidenta, Cristina Vallés, “és una manera també de garantir l’equitat, ja que hi ha persones grans a les quals els és complicat trobar tres testimonis o costejar-se un notari”.
“El DVA el que fa és dir quines són les teves voluntats quan tu ja no et pots expressar. A vegades, la gent diu, ‘ja ho diré quan arribi el moment’. Si és així i arribat el moment tens veu perquè tens les facultats mentals preservades, és fantàstic; però si pel que sigui, un accident, un ictus o una demència, no pots expressar les teves voluntats, és bo que tinguis un document que digui exactament què vols”, resumeix Vallés.
La presidenta de DMD afegeix que aquest document “allibera altres persones a decidir per tu”. “Com a persona, haver de decidir el final de vida que vols per a un altre, és molt difícil, i sovint porta molts problemes a la família. Des de l’Associació pel Dret a Morir Dignament, rebem trucades de persones que ens truquen perquè voldrien una cosa i el germà vol un altre… A vegades, només fem el paper de mediadora”.
Aquest document, assegura Vallés, “és importantíssim perquè les teves voluntats siguin respectades, per alleugerir el dolor a la família i per als professionals mèdics, que coneixen els valors d’aquesta persona”. Per això, que només un 1,4% de la població l’hagi registrat després de més de vint anys d’entrada en vigor de la llei, “posa els pèls de punta”.
L’experta considera que hi ha molta gent que desconeix l’existència i el procediment del testament vital. Remarca que per a persones grans que viuen soles és molt difícil de dur a terme, ja sigui perquè tenen problemes de mobilitat que els impedeixen anar al notari, o bé perquè els costa trobar tres persones que diguin que és competent, té les capacitats preservades i pren la decisió lliurement.
FiraGran celebra més de 300 activitats i té com a prioritat la simplificació del testament vital | FiraGran
En el cas de trobar els tres testimonis, aquests han de registrar el DVA, amb el seu nom i DNI, a un centre de salut, que normalment acostuma a ser un CAP, una oficina d’atenció ciutadana d’un ajuntament, o a una oficina de la Generalitat que tingui finestreta de registre únic. “Però, què passa? Que abans s’ha de preguntar, perquè hi ha ajuntaments o CAP que no tenen experiència i, normalment, és millor demanar hora perquè et puguin atendre bé”, adverteix.
Aquests tres testimonis han d’anar físicament amb la persona o bé portar una fotocòpia compulsada amb el seu DNI, un tràmit que per a moltes persones pot ser fàcil però que, tal com explica Vallés, per a algunes persones grans, sobretot les que viuen en soledat, és molt difícil de fer.
Modificació de llei
Per a Vallés, “hem de trobar una manera equitativa i fàcil de fer-ho. Proposem que una persona que nomeni el Departament de Salut a cada CAP pugui fer aquesta tasca de verificar que aquesta persona compleix els requisits, que té les facultats mentals preservades i que ho està fent lliurement. Normalment, als CAP ja hi ha una persona d’administració, treball social o infermeria, o el mateix metge o metgessa, que ho explica. L’únic que es demana en aquesta modificació del punt 8 de la llei 21/2000 del Parlament de Catalunya és que, a part de la possibilitat del notari i dels tres testimonis, a través d’una persona nomenada pel Departament, es faci aquesta tasca de verificar les demandes de voluntats anticipades”.
Aquesta tercera via tan sols consistiria a “entrar al CAP, demanar qui et pot informar sobre el DVA i tancar el tràmit”. Llavors, es registraria el document, que queda a l’aplicació de ‘La meva salut’ amb l’historial clínic de la persona.
La DMD té com a referència el cas de Navarra, on en menys de dos anys les persones que han registrat el testament vital han passat de l’1,3% a l’1,9% de la població. A Navarra, són els professionals del treball social els qui poden fer el tràmit. A més, hi ha en marxa una campanya d’informació sobre les facilitats burocràtiques.
L’Associació pel Dret a Morir Dignament ja ha fet consultes als col·legis professionals de treball social, infermeria i medecina, així com a la Conselleria de Salut de la Generalitat, i considera que la proposta podria tenir llum verda perquè es tracta de facilitar un dret que té la ciutadania i no suposa una despesa econòmica. “Creiem que tenim les de guanyar i ajudarem que les persones tinguin una mort segons els seus valors. La majoria de casos que coneixem diuen que no volen que se’ls allargui la vida artificialment si estan en una situació d’agonia, dolor i patiment”, afirma Vallés.
Hi ha diferents models de documents de voluntats anticipades. L’associació en té un de genèric i un d’específic per a demències; la conselleria en té un altre, i els diferents estaments religiosos també en disposen. En aquest últim cas, hi ha més persones que especifiquen que rebutgen l’eutanàsia, però, tal com recorda Vallés, a ningú se li aplica si no ho ha demanat prèviament.
Més de 300 activitats
Si bé la simplificació del testament vital és un dels temes claus de l’edició d’aquest any de FiraGran, el saló acull més de 300 activitats, entre conferències, col·loquis, tallers i aspectes més lúdics, entre elles una caminada per a persones de més de 60 anys per carrers i parcs de l’Hospitalet, una bicicletada des de Barcelona fins al recinte ferial, tallers per estimular la memòria, i activitats de manualitats, música i teatre. En l’edició anterior, FiraGran va superar els 10.000 visitants.
A Espanya es diagnostiquen cada any més de 34.000 nous càncers de mama, xifra que representa el 30% dels tumors que pateixen les dones. Són xifres del Sistema Europeu d’Informació del Càncer (ECIS) recollides per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC).
Per part seva, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), indica que una de cada vuit dones tindrà un càncer de mama en algun moment de la seva vida i la supervivència al cap de cinc anys és del 89%.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2020 es van registrar més de 2,2 milions de casos. Per reduir aquests nombres, és clau la detecció precoç en una etapa inicial, quan no hi ha molèsties i la possibilitat de curació és més gran. Les recomanacions d’organismes internacionals aposten per què les dones d’entre 50 i 69 anys es facin una mamografia cada dos anys.
Aquest 19 d’octubre, Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer de Mama, diferents entitats i centres mèdics realitzen diferents activitats per sensibilitzar i conscienciar les dones d’aquesta malaltia, que és el tipus de tumor més freqüent entre les dones.
“Sabies que, a Espanya, cada any més de 40.000 dones són detectades amb un tipus de càncer de la dona?” Amb aquesta pregunta, l’Hospital Vall d’Hebron inicia la seva campanya ‘Mocador Solidari’, que ja va per la cinquena edició i vol recaptar diners per a la investigació del càncer i reduir aquesta xifra. La prioritat, assenyala la iniciativa, és “millorar els temps de diagnòstic, els tractaments actuals i reduir els efectes secundaris”.
La importància de la recerca
L’Hospital de Sant Pau se suma a la jornada ‘Per a vosaltres’, juntament amb altres entitats, que vol ser un homenatge a les dones afectades d’aquesta malaltia, incloent xerrades, tallers i taules.
El doctor Agustí Barnadas, director del Servei d’Oncologia Mèdica de Sant Pau, afirma que “el més important és aportar una assistència de qualitat des del punt de vista de l’evidència científica, amb les millors tècniques disponibles i participant en la recerca de nous tractaments amb altres entitats nacionals i internacionals, i també des del punt de vista d’un acompanyament multidisciplinari a les pacients”.
Els especialistes incideixen que el 89% de les dones supera el càncer. Per a Barnadas, “després, s’incorporaran a la seva quotidianitat i, de fet, la malaltia ha de ser un parèntesi el més breu possible en la seva vida. Durant el procés és cabdal millorar la seva qualitat de vida, facilitar la comunicació, donar suport psicològic… i en això és clau la gestora de casos”, una figura que l’hospital va incorporar el 2009 per acompanyar les pacients.
Autoexploracions per a persones amb discapacitat intel·lectual
Per tal que tota la informació arribi a la societat de manera inclusiva, les unitats oncològica i ginecològica de Clínica Mi Tres Torres, Fundación Alex i Aura Fundació, han organitzat una sessió per a una vintena de noies amb discapacitat intel·lectual per tal de sensibilitzar-les sobre la importància de l’autoconeixement i l’autoexploració en la prevenció del càncer de mama.
El lipedema és una malaltia crònica i degenerativa que es basa en l’acumulació de greix a les extremitats, sobretot a les inferiors, provoca molt de dolor i pot arribar a ser invalidant. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer aquesta patologia l’any 2018, però sovint es confon amb altres malalties, com l’obesitat, el limfedema (acumulació del líquid limfàtic) o la insuficiència venosa crònica, fet que porta a l’aplicació de tractaments inadequats.
“Vaig començar a veure que alguna cosa no anava bé als 16 anys, acabada la pubertat i començant l’adolescència en la seva màxima esplendor. Veia que les meves cames tenien una forma lletgíssima, amb els genolls molt gruixuts. Em veia horrorosa. Encara no em feien mal. Recordo la il·lusió que tenia per comprar-me unes botes altes, era normal, per l’edat, però no les vaig tenir mai”, relata la Carla.
“Jo, a nivell d’alimentació, estava bé, però vaig començar a deixar de menjar moltes coses per aprimar-me. S’aprimava la cara i el tronc, però les cames mai; estaven superamples. A la universitat, era molt restrictiva envers el menjar, i sempre anava amb pantalons”.
La Carla va acabar Dret, es va casar als 28 anys i llavors ja havia acceptat el seu cos. Als 29 anys, però, amb el primer embaràs, va començar a sentir molt de dolor a les cames i li va sortir un lipoma (nòdul gros) a la cama dreta. “Va ser una època difícil, vaig tenir depressió postpart, vaig anar a una psicòloga, i la malaltia no em va ajudar, perquè em veia molt malament, estava molt pesada, i amb un bebè que depèn de tu les 24 hores… No ho vaig disfrutar gaire”.
Trastorns alimentaris
A més, a causa de totes les dietes acumulades durant anys, va tenir un trastorn per sobreingesta compulsiva: “Després de tantes dietes sense resultat, menges i ja et dona igual. Menges per amagar altres sensacions. Vaig fer teràpia un cop a la setmana a Barcelona, a l’Institut de Trastorns Alimentaris, i ara ho tinc controlat, però això no s’acaba mai, pot sortir en qualsevol moment”.
El mal a la cama dreta continuava fins a derivar en meràlgia parestèsica, una malaltia que es caracteritza per formigueig, entumiment i dolor ardent: “El líquid del lipedema pressionava perquè estava inflamat i estrenyia el nervi de la cama. Jo em pensava que era una trombosi”.
Carla Sánchez: «És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla» | Cedida
El patiment va anar a més, ja que la mala alimentació de la jove va derivar en litiasis biliar (càlculs a la vesícula) i li van haver de treure la vesícula biliar. “Tenia uns còlics terribles!”, lamenta.
“Quan te la diagnostiquen, és alliberador”
La vida de la Carla va canviar quan va veure a Instagram una noia que explicava que tenia una malaltia que li semblava molt familiar: “Eren tots els meus símptomes. A mi sempre em sortien hematomes i jo pensava, ‘tinc malament la circulació’. La forma de les cames, el que explicava… Ho vaig tenir molt clar, i li vaig dir al meu marit: ‘Tinc una malaltia que es diu lipedema’”. Així, va buscar per Internet “especialista lipedema Barcelona” i va anar a parar a l’Institut Dra Ana Torres.
En pocs mesos, la Carla va millorar com no havia fet en més de dues dècades. Ella va decidir no operar-se i fer un “tractament conservador”, que consisteix a seguir una alimentació antiinflamatòria, portar mitges de compressió de teixit clar, fer esport amb un impacte suau (ja que l’esport inflama la musculatura), i fer drenatge limfàtic manual. “M’ho faig tot”, assegura, “i tinc nutricionista, fisio i entrenador personal. És un dineral”.
Ara recorda la frustració de quan, tot i perdre 20 quilos, només baixava una talla de pantaló i es culpava pensant que no ho havia fet bé. “És frustrant, perquè el lipedema és una malaltia infradiagnosticada, no hi ha coneixement de la patologia. Vas al metge i no saben res; ara sí que estan més al dia, però si el metge de família no et deriva a l’especialista, estàs perduda. És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla. Quan te la diagnostiquen, és alliberador”.
El tractament conservador està donant els seus fruits: “Ara no estic perdent pes, estic perdent volum. Si ho hagués sabut amb 18 anys, m’hagués canviat la vida, o ho hauria portat de manera molt diferent. Em veia com una bola i em passava mitja hora plorant”.
No és l’estètica, és el dolor
La doctora Ana Torres remarca que “no es tracta només d’un problema estètic, sinó que provoca dolor, que pot arribar a ser invalidant”. La pacient, perquè la gran majoria de persones que pateixen lipedema són dones, “pot entrar en un cercle viciós del qual és difícil sortir-ne, ja que, com que les cames li fan mal, no fa exercici, per la qual cosa s’engreixa i empitjora el lipedema”.
Segons les dades de l’especialista, gairebé la meitat de les dones amb lipedema no estan diagnosticades, i és que prop del 70% dels metges d’atenció primària desconeixen la malaltia, que afecta un 20% de les dones.
El lipedema té un marcat component hormonal i acostuma a manifestar-se a la pubertat o al principi de l’edat adulta, per la qual cosa el diagnòstic precoç és clau per prevenir un agreujament dels símptomes amb el pas dels anys: “Si no es diagnostica a temps, la pacient pot presentar complicacions degudes a l’evolució del lipedema, com problemes articulars i del sistema endocrí, obesitat… les quals afecten de manera directa la seva qualitat de vida”.
Gran part de les afectades són dones joves que es troben en un moment de les seves vides en què estan construint la seva identitat, i veure’s amb les extremitats asimètricament gruixudes, no ajuda en aquesta etapa complicada, la qual cosa pot comportar l’aparició de trastorns mentals, com depressió, ansietat i alteració de la imatge corporal.
L’Associació Catalana d’Afectats de Limfedema i Lipedema (Limfacall) critica que la Seguretat Social no cobreix els tractaments de lipedema, que suposen una despesa molt alta. Argumenta que el cost mínim d’un tractament conservador és de 5.000 euros a l’any, mentre que el tractament quirúrgic pot arribar als 20.000 euros.
Quan la gent rep un tractament, el que espera és que funcioni. Però si les dades científiques que sostenen la seva eficàcia han estat inventades o no són fiables, el tractament podria no funcionar i causar un mal innecessari. Aquesta situació no és en absolut imaginària o rara. Un 14% dels estudis de biomedicina inclou dades falsificades i hi ha un percentatge molt més gran amb resultats dubtosos o poc fiables. Si es tenen en compte aquestes dades, la pràctica mèdica resultant és incorrecta.
Un exemple recent de dades falsificades que van trastornar l’assistència sanitària és el d’un influent estudi (ja retirat) sobre la hidroxicloroquina per tractar la COVID-19. Aquest estudi contenia dades inventades i, fins que es va detectar el frau, va condicionar l’ús d’un tractament que, com després es va constatar, no funciona.
Encara que hi ha una gran diferència entre el frau a consciència i les males pràctiques en recerca, el resultat pràctic és similar. Cap estudi amb dades inventades o poc fiables hauria de tenir-se en compte per a avaluar els efectes d’un tractament. No obstant això, aquests estudis problemàtics, com es denominen una miqueta suaument, són difícils d’identificar per evitar que es publiquin o per retirar-los si ja estan publicats. Diguem que el sistema de publicació no ha estat dissenyat ni està preparat per a detectar l’engany i la falta d’actitud científica dels investigadors.
L’actitud científica, aquest compromís insubornable amb la veracitat dels qui es dediquen la ciència, és una cosa que es dona per feta, però la realitat és ben diferent. La desballestada pressió per publicar el més possible per desenvolupar una carrera professional és una de les aberracions del sistema que facilita la publicació d’estudis no fiables. Els beneficis professionals i econòmics han ajudat a crear una inflació d’articles i revistes “depredadores” l’únic sentit de les quals és publicar una recerca, per sobre de la seva necessitat, rigor metodològic i qualitat.
El problema de la creixent mala ciència en biomedicina, a més de distorsionar el coneixement sobre els efectes dels tractaments, amenaça amb minar la confiança del públic en la recerca científica. Davant l’absència de guies pràctiques eficaces i consensuades per atallar-ho, un grup d’investigadors ha elaborat un compendi de senyals d’alerta de potencials estudis problemàtics amb una llista de comprovació per detectar-los.
Aquesta eina, publicada en el Journal of Clinical Epidemiology pel grup de Lisa Bero, ha estat desenvolupada amb les aportacions de 30 experts de 12 països: metainvestigadors (experts en metodologia i pràctiques de la recerca), autors de revisions sistemàtiques, personal de les revistes científiques i reconeguts investigadors del frau, incloent-hi acadèmics, periodistes i detectius de dades.
L’eina inclou una taxonomia amb exemples concrets d’11 males pràctiques habituals en els estudis problemàtics, com l’anàlisi de dades inapropiat, el plagi, la discrepància entre com es va realitzar l’estudi i com s’explica o el fet de treure conclusions que no es deriven dels resultats. A partir d’aquests senyals d’alerta, els autors han desenvolupat una llista de comprovació preliminar amb preguntes com l’estudi té l’aprovació d’un comitè ètic?, té finançament independent en comptes de per l’empresa el producte de la qual s’està provant?, està registrat l’assaig clínic? o els resultats semblen plausibles?
Com explica en un article a The Conversation la mateixa Lisa Bero, editora d’integritat de la recerca en Cochrane, encara que aquesta eina de detecció de la mala recerca està dissenyada principalment per a autors de revisions sistemàtiques, algunes preguntes poden ajudar els investigadors i el públic general a llegir críticament els resultats de les últimes recerques. L’objectiu és augmentar la conscienciació i la massa crítica per minimitzar el problema i el perjudici dels estudis problemàtics.
El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.
L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?
Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?
Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?
Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.
Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.
A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?
Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.
El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana
La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.
Respectar el menjar és una forma de respectar el món?
Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.
Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?
Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.
«Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients» | Capitán Swing
Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.
Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.
Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?
Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?
Si no valores el menjar, no valores la vida
Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?
Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.
Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?
Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.
I com lliga això amb ‘Sitopía’?
Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.
Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?
Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.
Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.
El nostre cor és un òrgan musculós, clau per a la vida com a impulsor de la sang cap a les cèl·lules, a les que proveeix, amb aquesta acció, d’oxigen i nutrients (proteïnes i sucre). La contracció i expansió d’aquest múscul vital es produeixen automàticament, i per un impuls elèctric, a un ritme regular i rítmic, donant lloc al batec. Quan es perd la sincronia dels batecs, la contracció de les fibres del múscul cardíac esdevé anòmala i incontrolada, la sang deixa de circular correctament, perquè el cor no emet força per empènyer el seu cabal, es poden crear coàguls i les cèl·lules, a poc a poc deixen de rebre oxigen. Aleshores parlem de fibril·lació.
Evitar que el cor arribi a quedar aturat, o que això duri el mínim temps possible, perquè no es deixi de bombejar sang, pot estar en les mans de qualsevol persona. El batec natural d’aquella persona pot ser substituït per compressions fetes amb les nostres mans. I aquest és el missatge del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, que se celebra cada any el 16 d’octubre. Més de 350 escoles i prop de 3.000 professors formats en suport vital a Catalunya organitzen aquests dies demostracions de les maniobres de reanimació. A Barcelona, a les portes del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, se’n faran el mateix diumenge, de 9 a 15 hores. Es fan al carrer -en la confluència de Sant Antoni Maria Claret i l’avinguda de Gaudí-, a la vista de tothom i amb l’objectiu que qualsevol que ho pugui aprendre i provar ho pugui fer.
Consell Català de Ressuscitació
Una aturada del cor, que deixi de bombejar, pot produir-se per moltes causes. Tal com exposa el doctor Pere Subirana, metge especialitzat en medicina de família i vinculat a les urgències els últims 30 anys, “algunes aturades cardíaques poden ser morts sobtades, inesperades, per un infart, una descàrrega elèctrica, asfíxia, ofegament a l’aigua o ennuegament”. Però -precisa- “en totes les causes que condueixen a la mort, hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible. Durant un temps és possible tornar a fer que el cor bategui, substituint el batec en pausa per petits embats amb les nostres mans”, exposa Subirana, que és director del comitè executiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR).
La ressuscitació és la reanimació cardiopulmonar, “el conjunt de mesures que s’apliquen per substituir transitòriament la respiració i la circulació espontànies, fonamentalment respiracions de rescat i compressions toràciques”, tal com trobem definit al servei lingüístic Optimot. Amb les maniobres de reanimació es pot revertir l’aturada, fent que torni a circular la sang. “Si es fan compressions toràciques, es provoca que la sang vagi circulant i fent arribar oxigen al cervell i al cor, i el cor es manté així en un estat que permetrà curar més tard. Amb les maniobres es guanya temps, donat que es poden mantenir durant desenes de minuts fent que la sang circuli, mentre s’espera un desfibril·lador o personal sanitari”, afegeix el doctor Subirana.
Segons dades de la Societat Espanyola de Cardiologia, “a Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques, amb una supervivència entorn de només del 5% al 10%”. La immensa majoria de les parades cardíaques –puntualitzen també a nivell estatal-, es produeixen lluny d’un hospital, “sobretot en els nostres propis domicilis o en recintes públics, llocs on, generalment, no sol haver-hi personal sanitari que pugui dirigir la reanimació”. La mateixa font exposa que “el 20% de les persones que pateixen una parada cardíaca i arriben a l’hospital, sobreviuen sense seqüeles, si se’ls realitza una reanimació bàsica. El problema és que només un 10% de les persones que sofreixen una parada cardiorespiratòria arriben amb vida a l’hospital”.
La Societat Espanyola de Cardiologia detalla també que, segons diverses enquestes poblacionals, “la meitat de la població adulta admet no saber identificar correctament una parada cardiorespiratòria, i només entre un 30 i un 40% diu saber com actuar si presencia una situació d’aquestes característiques”.
Consciència i aprenentatge
Per conscienciar sobre aquesta realitat en la qual qualsevol persona pot actuar en benefici d’algú amb aturada cardíaca, se celebra la jornada mundial de conscienciació. A Catalunya, hi ha més de 1.300 instructors de Suport vital bàsic (SV). Alguns venen del món de la medecina, la infermeria, emergències, cossos de bombers i policials, i professionals de l’educació física que, amb motiu del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, ensenyen a alumnes i membres de diferents col·lectius com procedir davant d’una aturada cardíaca, si no hi ha personal sanitari al costat de qui la pateix.
Des del CCR, demanen als instructors -persones formades en el domini de les maniobres de ressuscitació- que impulsin i participin en accions encaminades a difondre el Suport Vital per donar a conèixer com actuar davant una aturada cardíaca i conscienciar així la població en general i també la sanitària, amb actes, cursos, tallers d’aprenentatge i xerrades, incidint en la importància de fer-ho de manera estandarditzada d’acord amb les recomanacions internacionals. Cada escola fa la seva campanya, fins i tot s’organitzen curses per veure qui fa millor les maniobres. També les unitats del SEM o la Creu Roja. “Alguns organitzen un dia conjunt per a alumnes i pares, i després ens envien fotografies i vídeos, que nosaltres publiquem”, explica el director del comitè executiu del CCR.
Doctor Subirana: «Hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible» | CCR
El CCR es va crear per la necessitat de promocionar la ressuscitació pulmonar dins de l’àmbit sanitari i no sanitari. Per constituir el consell, es van ajuntar les societats científiques de medicina intensiva, urgències, anestesiologia, cardiologia, pediatria, i medicina de família. La seva missió és formar gent que pugui fer i ensenyar a fer les maniobres de reanimació, difondre i formar tota la població i la comunitat científica, informant també de qualsevol avenç.
Tal com explica el doctor Subirana, “més d’un 70% de les aturades fora de l’hospital són per fibril·lació, és a dir, es perd la sincronia del batec, es fa una arrítmia i es para la circulació. Amb un desfibril·lador el que es fa és activar novament el batec, ajudant a fer que torni a passar corrent pel cor, se sincronitzi de nou el moviment de les fibres cardíaques i es torni a activar la circulació”.
Encara que cada cop hi ha més desfibril·ladors en llocs públics, en centres esportius, escoles, farmàcies, benzineres, inclús hi ha municipis que ja es distingeixen com a cardioprotegits, si el desfibril·lador no es té immediatament a disposició, al costat d’on es produeix l’aturada cardíaca, segueix sent imprescindible -pot resultar de vida o mort- practicar les compressions toràciques.
L’ús del desfibril·lador
DEA són les sigles que descriuen el desfibril·lador extern automatitzat. La particularitat d’aquest dispositiu, com assenyala el doctor Subirana, “és que et diu el que has d’anar fent. Un cop enganxat, seguint les instruccions, es connecta i l’aparell determina si la persona està fibril·lant o no, si el cor està aturat o no. Si ho està, l’aparell s’activarà i el desfibril·lador haurà estat útil, amb una fiabilitat que supera el 99%. L’aparell es carrega i fa la descàrrega, un cop -tal com alerta- s’ha apartat tothom de la persona amb aturada, el cor de la qual es reactiva. Qualsevol ciutadà que tingui un mínim de coneixement general, i estigui bé del seny, rep les instruccions i pot executar aquest acompanyament de l’aparell”. En cas de no tractar-se en realitat d’una aturada del cor –afegeix l’expert- “el desfibril·lador no es carregarà i no es farà cap descàrrega sobre el cos”.
Però, en qualsevol cas, insisteix l’especialista, “si una persona cau a terra, està inconscient i no respira, convé començar a fer-li compressions. En cas de no tenir en realitat el cor aturat, no passarà res, però si ho està, li salvaràs la vida. En comptes d’esperar l’ambulància i mentrestant mirar i no fer res, es pot ajudar que arribi sang a tots els òrgans, li estaràs donant l’oportunitat de seguir vivint”.
Petició com a matèria curricular
És tanta la importància de saber actuar ràpid i aplicar les maniobres, per part de qualsevol que estigui més a prop de la víctima, que des del Consell Català de Ressuscitació ja fa temps que demanen que aprendre aquestes maniobres de reanimació sigui una matèria curricular en tots els centres d’ensenyament.
De fet, des del mateix CCR es forma el professorat en Suport Vital. Des del parvulari fins al final de l’ESO, a cada aula amb adaptació del llenguatge i manera d’aprendre-ho, ja hi ha molts centres on s’instrueix. “Al parvulari, per exemple, s’ensenya els infants a marcar 1, 1 i 2, per si mai li passa res a l’avi o àvia i es troben sols amb ells”. Els més grans aprenen les maniobres i la manera de donar el missatge al personal d’emergències.
Tota la ciutadania, a més, tenim a disposició cursos de primers auxilis, presencials o híbrids, amb unes hores de coneixements teòrics i unes altres pràctiques. I ja són conegudes algunes associacions de cançons populars amb el ritme de les maniobres amb les quals, indica Subirana, “s’ha de donar temps perquè el cor s’ompli de sang, entre 100, màxim 120 pulsacions per minut”. Temes musicals com La Macarena, Staying Alive, la marxa imperial de Star Wars en són alguns.
A Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques | CCR
