Pel que fa a la salut mental dels professionals de la salut en concret, com ja teníem constància a la Fundació Galatea, la seva percepció de mala salut mental ja era superior a la de la població general abans d’esclatar la pandèmia de COVID-19. Això era així en totes les professions sanitàries i ha empitjorat durant i després de la pandèmia per raons òbvies.
Però aquesta realitat, que els metges i metgesses o altres professionals de la salut poguessin tenir problemes mentals o emocionals, no ha estat mai una percepció generalitzada per part de la societat. Ells i elles, que tenen tants coneixements sobre la salut i la malaltia, que estant formats i preparats per a cuidar-nos i guarir-nos, no poden emmalaltir i, menys encara, tenir un trastorn mental, una malaltia mental o una addicció. És com si no ho poguéssim pensar això, com si els necessitéssim sempre bé i a punt, com si els necessitéssim invulnerables. També és veritat, que, sovint, també ells se’ns mostren amb aquesta imatge d’invulnerabilitat. En definitiva, dues peces que ens encaixaven molt bé fins ara.
Arribats a aquest punt, però, tenim una obvietat al davant: els professionals de la salut són persones, emmalalteixen i també necessiten cuidar-se com qualsevol altre. A més, tenen altres particularitats: són persones que han seguit processos de formació molt llargs i exigents, amb una vocació clara d’ajuda als altres, des d’un gran compromís i també una alta responsabilitat. Professionals que estan permanentment actualitzant els seus coneixements i que, des de fa molts anys, estan treballant en un sistema de salut tensionat format per organitzacions complexes que poden esdevenir un important determinant de malestar emocional i d’estrès.
Amb la pandèmia, tot aquest escenari s’ha fet més dens i frondós. Tothom ha pogut veure l’impacte i la transcendència d’aquesta pandèmia en els professionals de la salut al llarg d’aquests dos anys i mig i, sens dubte, la situació clarament ha empitjorat. Les dades de què disposem a la Fundació Galatea ens ho demostren. Abans de la pandèmia, entre 1998 i 2020, és a dir, al llarg de més de 20 anys d’activitat, s’havien atès als diferents programes una mica més de 5.000 professionals amb trastorns mentals severs i/o addiccions, mentre que, en tan sols dos anys i mig de pandèmia, més de 3.000 professionals han fet ús del servei de tele-suport emocional i més de 1.200 han estat tractats a la Clínica Galatea.
També cal destacar l’increment de demandes d’intervencions en equips i organitzacions sanitàries. Aquestes també han estat sotmeses a canvis compulsius que han deixat petjada emocional entre els seus membres. Canvis de rol, canvis de lloc de treball sense temps per ser consensuats, que han suposat importants tensions entre els mateixos professionals i entre aquests i les direccions i les gerències. En molts casos, les conseqüències estan encara pendents d’abordar o reparar.
Pel que sembla, la pandèmia, si no es pot donar per acabada, sí que agafa una altra dimensió. En aquest punt, però, no solament no es pot donar per millorada la situació emocional dels professionals sanitaris, sinó que, actualment, mentre celebrem el Dia Mundial de la Salut Mental, constatem uns nivells de demanda d’atenció d’aquests professionals superior al de fa sis mesos. D’aquí, que s’escau un compromís de tots els actors per prendre’n consciència i, indubtablement, també mesures per obrir l’esperança i per apaivagar l’escepticisme dels professionals de la salut en aquests moments.
La salut dels professionals de la salut és cosa d’ells mateixos. També del propi sistema de salut. També de tota la ciutadania.
Tot i que existeixen un nombre reduït d’estudis sobre l’impacte de la conducta suïcida en els familiars i cuidadors directes, trobem algunes aproximacions en l’estudi ‘El estigma del suicidio vivencias de pacientes y familiares con intentos de autolisis’ (Universitat Rovira i Virgili; 2011) on es conclou que la vivència de l’intent de suïcidi comporta l’acceptació de la malaltia tant per part del pacient com del familiar, produint un canvi en la imatge personal, familiar i social. A més, l’estigma, en relació amb els propòsits de suïcidi, fa augmentar el sofriment individual i familiar, dificulta l’ús oportú dels serveis de salut, la cerca d’ajuda i, per tant, l’evolució del procés.
Per tant, és evident que els membres de la família i altres cuidadors són grans impactats d’aquesta problemàtica, però alhora són actors principals en la prevenció del suïcidi i tenen un paper clau en el procés de recuperació del seu familiar. Arran de les atencions i els grups de suport que portem a terme, amb les persones que conviuen amb un familiar amb conducta suïcida, identifiquem principalment quatre necessitats no satisfetes: tenir suport pràctic (a través de consells); sentir-se reconegut i inclosos en la teràpia i l’acompanyament; tenir algú a qui recórrer, i consistència del suport per part de la xarxa de professionals amb els quals havia estat en contacte.
Segons l’OMS, el suport familiar és un dels factors de protecció principals en la conducta suïcida, de la mateixa manera que pertànyer a una família amb alts nivells d’hostilitat esdevé un factor de risc molt important. Quan una persona detecta en el seu familiar una o més senyals d’alerta o pensa que el seu familiar es troba en una situació potencial de risc suïcida, haurà de posar en marxa diferents estratègies que esdevindran claus en la prevenció.
Per tant, creiem fonamental la coordinació entre les institucions de forma transversal (salut, educació, habitatge, igualtat, seguretat, etc.) i la xarxa associativa per donar recursos de suport basats en la proximitat i l’experiència, ja sigui en la prevenció (acompanyament) o postvenció (dol) del suïcidi, amb l’objectiu de reduir-ne la mortalitat. Treballant en xarxa entre l’administració pública, les entitats i les organitzacions privades, hem d’assegurar la continuïtat assistencial per donar el suport necessari en els moments de patiment emocional abans que pugui derivar en una situació de risc per la persona.
La Fundació Els Tres Turons va néixer l’any 1985 al barri del Carmel de Barcelona amb el propòsit de proveir suport i serveis a persones amb problemes de salut mental des d’una perspectiva comunitària, per tal de vincular-les el màxim possible al seu entorn més proper. “Fa 35 anys no hi havia dispositius per atendre aquestes persones. Es van fer tallers artesanals i comunitaris perquè no estiguessin aïllades al domicili ni al carrer, i es va fer amb altres entitats del barri”, explica la Marta Garcia, tècnica d’Acció Comunitària de l’entitat.
La majoria de les persones a les quals atenen i gran part dels serveis que ofereixen estan enxarxats al districte d’Horta-Guinardó. Per exemple, hi ha una escola de jardineria en què els professors són persones que han après l’ofici als Tres Turons i donen classes a alumnes de l’escola Font d’en Fargues a l’hort de la masia de Can Soler. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del Servei de Rehabilitació Comunitària d’Adults de l’associació.
Un dels projectes d’aquesta entitat del Carmel és que les persones a qui atenen puguin fer el màxim de vida independent a casa seva. “És complicat per un tema econòmic. A la ciutat de Barcelona, s’estan demanant 600 euros una habitació, i hi ha persones que reben un ajut o una pensió o un sou que no és molt elevat. A vegades, necessiten un acompanyament intens i, a vegades, puntual, per tal de desenvolupar aspectes amb què no s’havia trobat anteriorment, com poden ser el pagament de rebuts, tenir una avaria a la llar, administrar el pressupost o fer la compra”, destaca la Marta Garcia.
Els serveis que ofereix els Tres Turons són molt variats, tant per a població jove com adulta, des de perruqueria, alfabetització, audiovisuals, informàtica, cuina, rehabilitació cognitiva o activitats expressives, fins a itineraris d’inserció laboral per tal de formar-los i ajudar-los a trobar feina. També hi ha activitats més lúdiques, com ara club de futbol i companyia de teatre, sempre sota la premissa de conèixer el territori i altres entitats.
El 80% ha patit discriminació
L’any 2010, diferents agents socials vinculats al sector de la salut mental de Catalunya van crear l’entitat Obertament per tal de lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones que tenen algun tipus de malaltia mental. Segons les seves dades, un 80% d’elles han patit discriminació.
En l’àmbit laboral, la taxa d’atur és del 62% i la meitat de les persones amaguen la malaltia al centre de treball, igual que fan a l’escola la majoria d’alumnes, que tampoc no ho expliquen ni al professorat ni a les companyes. Al món sanitari, un 40% han estat discriminades en algun servei de la xarxa de salut mental i, en les relacions familiars i d’amistats, la meitat afirma que ha tingut un tracte injust i el 23% diu que ha estat pressionada perquè no tingui fills.
La presidenta d’Obertament, Àngels Bardají, remarca que “l’estigma és una idea impregnada a la societat, que ho veu com un problema, una taca, una marca negativa. Per lluitar contra això, s’ha de tenir molta paciència i s’ha de fer molt de màrqueting social, perquè l’estigma no serveix per res, al contrari”. “Estem fent campanyes i cursos a sanitaris, empresaris, periodistes, escoles, joves, i estem preparant un de nou per a cossos policials”, afegeix.
Una de les activitats que ha tingut més èxit és la relacionada amb els centres educatius, ja que han vist com, després de tractar el tema a classe, els infants i adolescents s’animen a parlar-ne amb més naturalitat. “La solució”, considera Bardají, “és anar conscienciant molt la societat, i també ajuda que surti gent coneguda als mitjans, siguin del món del futbol, la política, el cinema, etc., que diguin ‘pateixo esquizofrènia’ o ‘vaig tenir una depressió i ara m’he recuperat’, i part de la societat veuria que no és per tant”.
Escolta activa per preveure conductes suïcides
També el 2010, un grup de professionals i voluntaris que havien viscut la conducta suïcida en primera persona van decidir crear l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi (ACPS), amb la finalitat de reduir la mortalitat per aquesta causa a través de la conscienciació social i de l’acompanyament de l’entorn. Entre els projectes, disposen d’un espai d’escolta activa per a persones en risc de temptativa o ideació suïcida en què ofereixen recursos per a elles i el seu entorn.
També hi ha espais per a familiars i amics que conviuen amb aquestes persones, i fan xerrades diverses al món educatiu per saber detectar senyals d’alerta entre la població adolescent, així com col·loquis de persones que han viscut una situació de risc en primera persona i han aconseguit superar-ho.
La presidenta de l’ACPS, Clara Rubio, destaca que la família i l’entorn tenen un paper clau per identificar una conducta suïcida: “L’escolta activa ens permet identificar possibles senyals verbals que ens poden donar molta informació. Poden ser expressions que ens traslladen desesperança, esgotament o una situació en què veiem un dolor emocional i en què podem identificar que la persona realment no troba una alternativa a aquest patiment”.
“Una altra manera d’identificar-ho pot ser a través de canvis de conducta en el nostre familiar que ens porti a interpretar que hi ha una possible situació de risc, una planificació o un gest suïcida, sigui un canvi de conducta sobtat o un inclús que ens indiqui que ens està traslladant un comiat o una calma no esperada, en cas que la decisió estigui presa. La família té un paper preventiu important perquè coneixem millor el nostre entorn, però hem d’entendre millor la conducta suïcida per poder acompanyar millor la persona”, resumeix.
Discriminació de les dones
Des del 1993, la Fundació Surt treballa a favor dels drets de les dones i en contra de les discriminacions de gènere. L’empoderament de la dona ve des de processos personals de pressa de consciència de subordinació per transformar les relacions amb l’entorn, fins a treballar per la independència econòmica i millorar el perfil laboral.
Aquesta organització feminista vol generar pensament col·lectiu i crític amb l’entorn sociopolític, per tal de formular propostes de canvi en defensa dels drets de les dones i altres grups socials en situació de discriminació.
La desigualtat de gènere comporta també problemes de salut mental en les dones, tal com explica la directora general de la Fundació Surt, Sira Vilardell: “Venim d’una atribució de rols que el nostre sistema patriarcal ens imposa, que fa que el rol de les dones sigui molt invisibilitzat, en tots els àmbits. Tenim el rol atribuït que hem de cuidar els altres, però la cura cap a nosaltres no l’establim”.
“Aquestes discriminacions les anem acumulant al llarg de les nostres vides, amb aquesta tensió i aquesta cura que se’ns sobreposa, i tenim una càrrega que és molt més evident. Ho hem vist clarament amb la pandèmia. I vas afegint, amb les diferents situacions de violències que vivim, siguin institucionals, de parella, comunitàries… Tot això té un impacte claríssim en la nostra salut mental, i hi ha una tendència a hiperdiagnosticar i medicalitzar, en comptes d’anar a l’arrel. En lloc d’abordar les causes i anar al focus d’aquest malestar, es dona solució a les conseqüències”.
L’estudi se centra en fer un qüestionari on line (https://www.cervellsaludable.cat/es/) a unes 10.000 persones entre 50 i 80 anys a Catalunya. D’aquestes, es preguntarà a 2.600 si poden desplaçar-se a casa seva a fer un test d’olfacte i, en una fase més avançada, faran seguiment presencial a la clínica a entre 200 i 300 persones, tant d’alt risc com de baix risc.
El projecte rep el nom d’‘Envelliment cerebral saludable’ (HeBA, de l’anglès ‘Healthy Brain Aging’) i, a més de la Unitat de Parkinson de l’Hospital Clínic de Barcelona, hi col·laboren centres d’investigació d’Alemanya i Àustria, que també s’encarreguen de fer qüestionaris als seus països. El promotor d’aquesta iniciativa és la Fundació Michael J.Fox per a la investigació del Parkinson.
La investigadora principal del projecte al Clínic, la doctora Maria Josep Martí, explica que es nodreixen d’investigacions anteriors segons les quals les persones amb Parkinson prèviament han patit durant anys diferents problemes de salut, com pèrdua d’olfacte, malsons, falta de memòria o depressió.
“Aquests símptomes apareixen molt abans que la tremolor i l’alentiment motor. El 80% dels pacients afirmen que han perdut olfacte, amb diferents graduacions, segons el cas. Entre el 30% i el 40% han tingut malsons a la nit, cridant i movent-se, fins i tot hi ha gent que ha caigut del llit. Sovint, han patit ansietat o estrenyiment. A més, ser home és un factor més de risc, i no haver fumat mai també és un factor de risc”, resumeix la neuròloga.
Un cop contestades preguntes diverses sobre aquests i altres símptomes, s’aplica una fórmula, i el programa informàtic estableix si la persona té un risc alt o baix de desenvolupar la malaltia.
Objectiu: detenir la malaltia
El Parkinson és un trastorn neurodegeneratiu que progressa lentament i afecta el sistema nerviós central. Apareix quan entre el 50 i el 70% de les cèl·lules que produeixen la dopamina han reduït la capacitat de produir aquest neurotransmissor. Normalment, la mort de les neurones comença molts anys abans dels clàssics símptomes, i és aquí on se centra la investigació.
Martí: «Quan apareixen els símptomes típics i els pacients van lents a l’hora de caminar, ja és molt tard» | Cedida
Martí assenyala que l’objectiu és “intentar veure si som capaços, amb un qüestionari, de saber quines persones estan més en risc de patir la malaltia del Parkinson. Ens interessa perquè el que estem veient és que quan apareixen els símptomes típics i els pacients van lents a l’hora de caminar, ja és molt tard”.
“Avui dia hi ha bastants laboratoris que estan intentant fer medicaments per revertir la causa o parar la malaltia, però ha sigut un desengany, perquè arribem tard i no ha sigut exitós. Per això, intentem buscar els pacients a edats més joves, per trobar un medicament eficaç”, afegeix.
Tot i que se sap poc sobre aquesta fase primerenca, l’equip mèdic considera que poder detectar les persones durant aquest període, ajudaria a alentir, detenir o revertir el procés de la malaltia.
Qui pot participar
La decisió de preguntar a persones a partir de 50 anys té a veure amb el fet que ja hi ha una trajectòria llarga de vida per recollir tots els símptomes susceptibles d’avisar del risc de tenir Parkinson, a part del valor genètic. Tot i això, en funció dels resultats, l’experta no descarta que es pugui fer l’estudi a persones de menys de 50 anys.
El qüestionari poden fer-lo persones neurològicament sanes i també persones que tenen familiars amb malalties neurodegeneratives de la vellesa. En canvi, no poden participar en aquest projecte malalts de Parkinson, Alzheimer i altres trastorns neurològics del moviment, demència, vessament cerebral o esclerosi lateral amiotròfica (ELA), ni persones que prenguin medicació que pugui augmentar o desencadenar els símptomes d’una malaltia neurodegenerativa.
A Espanya, el Parkinson afecta prop de 140.000 persones i, amb l’envelliment de la població, es preveu que la xifra augmenti significativament en els pròxims anys. Avui dia no hi ha un tractament curatiu per a les malalties neurodegeneratives.
L’estudi ‘El impacto psicosocial del confinamiento domiciliario por la pandemia de la COVID-19 en España’, liderat per la investigadora Constanza Jacques i en base a les dades recollides de més de 7.000 persones majors d’edat residents a l’Estat espanyol, destacava que la salut mental va empitjorar durant el confinament domiciliari i que un terç de les dones van experimentar ansietat i depressió, mentre que en els homes aquests símptomes van representar al voltant d’una cinquena part.
En el context actual postpandèmia -si més no, pel que sembla- i en el que s’albira una greu crisi econòmica hi ha una afectació evident en la salut mental i està impactant, de nou, directament en les dones, atès que ja partim de la base de més desigualtat. Les desigualtats de gènere tenen un impacte gran i real sobre la salut mental de les dones, especialment pel que fa a la depressió i l’ansietat.
Com impacta la vulnerabilitat en aquest sentit? La invisibilitat de què les dones som subjecte, el rol social lligat a les cures dels altres més que no pas a la pròpia, i lligat també al patiment com a expressió d’amor, comporta dificultats per detectar i abordar aquests trastorns que creixen per manca d’actuació.
Quines són les pràctiques que poden garantir un millor benestar i més equitat per tal que la salut mental de les dones no quedi afectada tan directament? Sobre les dones recau el pes de les cures i el benestar dels altres, mentre que ser dona és un factor de risc per a la salut mental. No ho diem nosaltres, sinó l’Organització Mundial de la Salut, que subratlla que les desigualtats estructurals i les discriminacions múltiples i violències que patim les dones són rellevants en aquest aspecte.
Cal una mirada realment transversal de la salut mental en tots els àmbits, no només des de l’àmbit sanitari. En tots els àmbits d’actuació necessitem eines, formació, recursos, capacitat per poder detectar i abordar els possibles trastorns de la salut mental en qualsevol àmbit: Laboral, ensenyament, joventut, treball social… Aquesta mirada transversal ara és més necessària que mai, no és un tema parcel·lat sinó que afecta a tota la vida de les dones i, per extensió, de la societat.
Això, juntament amb el treball que estan duent a terme entitats com Obertament arreu del món, en pro de la desestigmatització de les problemàtiques de salut mental, s’està traduint en una millora de les actituds en general. Així ho reporten les darreres dades de l’Enquesta de salut de Catalunya: la població que declara voler relacionar-se amb alguna persona amb trastorn mental ha augmentat notablement respecte anys anteriors.
Des d’Obertament, l’aliança catalana de lluita contra l’estigma, valorem molt positivament aquesta tendència i estem satisfets d’haver-ne contribuït. Això, no obstant, no ens ha de fer perdre de vista que moltes persones encara ara han de fer front a la discriminació en el seu dia a dia en tots els seus àmbits vitals.
Queda molt camí per recórrer. Encara la majoria de persones treballadores que passen per un problema de salut mental no s’atreveixen a parlar-ne amb els seus i les seves caps; encara ara molts joves canvien d’institut quan els seus companys se n’assabenten que tenen un diagnòstic; encara ara els prejudicis que tenen molts professionals de la salut interfereixen en la seva pràctica assistencial.
És per això que cal reforçar tots els passos que s’han donat en la lluita contra l’estigma i estendre’ls a tota la població. Això no podem fer-ho les persones afectades o les entitats socials soles, necessitem la complicitat de tota la població i, molt especialment, de polítiques públiques clares i decidides adreçades a eliminar l’estigma, per tal que totes les persones, incloses les que tenen un problema de salut mental, puguin gaudir dels mateixos drets, deures i oportunitats.
A Barcelona ja portem des de l’any 2016 prioritzant la salut mental amb l’aprovació del Pla de Salut Mental 2016-2022, un pla pioner en tot l’estat. És a dir, vam ser el primer municipi a tenir un pla que tenia com a objectiu situar el tema de la salut mental com un tema prioritari de ciutat. Va ser una proposta que es va decidir abordar de la mà de totes les institucions, entitats i associacions de la ciutat, recollint les experiències de totes aquelles que feia massa anys que feien en solitari una travessia pel desert.
Tot i no tenir les competències, es va decidir impulsar iniciatives i recursos municipals per garantir la salut mental, igual que s’ha fet amb la salut odontològica o l’òptica, totes elles tipologies de salut que hem prioritzat perquè l’estat d’aquest tipus de salut ens afecta el dia a dia i perquè calia que fossin accessibles.
Amb l’arribada de la pandèmia vam tenir una crisi sanitària, econòmica i de salut mental a nivell quasi bé mundial. La necessitat de parlar de sentiments i de trobar un acompanyament professional es va evidenciar, igual que la manca de recursos públics que hi havia per a aquest tipus de situacions. Amb les taules de salut mental creades i interconnectades per tota la ciutat de Barcelona, de seguida vam començar a actuar per fer front a aquesta crisi de salut mental i benestar emocional. Vam aprovar i posar en marxa el pla de xoc de salut mental que ha suposat que entre 2019 i 2021 hem incrementat un 74% la dotació pressupostària i també hem reforçat aquest pla.
Gràcies a aquestes mesures, vam reforçar el servei d’acompanyament emocional i psicològic per a joves de 12-22, Konsulta’m, que ja estava en funcionament. Un espai sense cita prèvia on els joves poden acudir de forma anònima a parlar i cercar suport emocional per part d’experts. El que ve a ser un psicòleg gratuït. Amb la situació sobrevinguda de la pandèmia de la COVID-19, vam decidir ampliar aquests centres perquè hi hagués almenys un a cada districte. No només per a joves i familiars o professionals que treballin amb joves sinó que també vam obrir espais Konsulta’m per a persones de més de 22 anys. En total, hem rebut més de 2.108 consultes de joves.
Vam apostar per un tipus d’abordatge des de la prevenció i la comunitat, ja que un malestar tractat a temps pot evitar el desenvolupament de la patologia. En paral·lel, vam tenir clar que calia reforçar els vincles comunitaris perquè lligar les intervencions amb lògica d’acció comunitària i proximitat és clau.
Una altra iniciativa que vam posar en marxa a principis de la pandèmia va ser el Telèfon de Prevenció del Suïcidi (900.925.555) juntament amb la Fundació Ajuda i Esperança. Aquest telèfon, que va ser pioner en tot l’estat, està operatiu 24 hores 7 dies a la setmana, és anònim i és atès per orientadors formats per especialistes. Forma part d’una estratègia més àmplia de prevenció del suïcidi que inclou grups d’acompanyament per a entorns propers de persones mortes per suïcidi o acompanyament per a persones amb pensaments suïcides. A finals d’agost d’aquest any, ja hem rebut 8.003 trucades, de les quals 213 eren suïcidis imminents. Aquestes trucades i xifres ens ajuden a acompanyar persones que estan patint i tenir un diagnòstic per seguir creant iniciatives i eines per a les necessitats detectades. Amb el temps, hem vist com altres administracions i institucions han posat en marxa altres números per prevenir el suïcidi, des de la Generalitat fins a l’Estat Espanyol.
Un dels últims recursos que hem creat és el Xat Emocional de Suport per a Joves (679.33.33.63), un xat per a tots aquells joves d’entre 12-25 anys que vulguin parlar del seu malestar, havent detectat que un dels col·lectius més afectats per la pandèmia era aquest col·lectiu i que, segons els resultats de l’Enquesta de Joventut de Barcelona 2020, fins a un 60% dels joves pensava que l’impacte de la pandèmia els hi afectaria de forma negativa i més de la meitat asseguraven que la pandèmia els hi havia afectat emocionalment. Amb quasi tres mesos des que vam activar el xat, ja hem rebut més de 361 xats.
Per tal de poder atendre altres col·lectius com la gent gran, que també han sigut dels més afectats per la pandèmia, fa un any vam crear la primera VilaVeïna. Aquests són espais on s’ofereixen tallers, recursos i espais per treballar al voltant de la cura. Al desembre, ja tindrem 10 en tota la ciutat. Juntament amb aquests espais distribuïts per la ciutat, també hem adaptat un telèfon de suport emocional per a cuidadores i una Targeta Cuidadora per a aquelles cuidadores que tenen cura de persones malaltes, dependents, amb discapacitat o persones grans a la ciutat de Barcelona.
No cal reiterar que Barcelona té un model d’abordatge com a ciutat que es preocupa per la promoció de la salut, sobretot de manera preventiva i des d’una visió comunitària. Tot i així, no és suficient si el conjunt del sistema no es muscula i s’acaba agafant la salut mental com una prioritat. A nivell municipal, la creació d’eines, recursos, programes i serveis i la seva demanda per part de la ciutadania evidencia les necessitats d’acompanyament emocional, però encara queda un camí llarg per recórrer que cal fer amb celeritat conjuntament amb totes les administracions i institucions. Si no s’aconsegueix crear un sistema públic i universal per a tothom, estàs garantint que hi haurà persones que per un nombre de motius externs no puguin accedir a una atenció oportuna, ja que sovint no es tenen els recursos suficients per pagar-s’ho i el sistema públic no està prou ben dotat.
Konsulta’m va néixer l’any 2018 per atendre de forma preventiva el patiment emocional i el malestar psicològic d’adolescents i joves abans que el problema s’agreugi i es converteixi en un trastorn de salut mental. Es tracta d’un servei anònim i gratuït disponible a tots els districtes de la ciutat i no requereix cita prèvia.
El 2022, es va ampliar per a les persones de més de 22 anys a la majoria de districtes, tenint en compte on hi ha més col·lectius en situació de vulnerabilitat relacionada amb aspectes socials i econòmics que deriven en pitjors indicadors de salut mental. Konsulta’m +22 disposa de professionals de la psicologia, el treball o l’educació social i la infermeria i està vinculat també als centres de salut mental d’adults (CSMA).
Fins al setembre del 2022, el servei ha atès unes 2.100 consultes de joves i 350 d’adults en un dels 21 espais Konsulta’m repartits a diferents casals, centres cívics i altres llocs de la ciutat. Els professionals basen la seva feina en l’escolta activa, l’orientació i l’acompanyament emocional, per tal que la persona afectada verbalitzi el que li està passant i, si vol, faci alguna sessió més. En cas que es detecti algun problema greu, que és una minoria de casos en aquest servei, se’ls deriva cap a una atenció més especialitzada als CSMA.
Aquestes iniciatives formen part del Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022 de l’Ajuntament, que finança el projecte. Arran de la pandèmia sanitària de la Covid-19, el patiment psicològic s’ha agreujat entre la població, per la qual cosa aquest servei pretén posar el focus no només en el tractament, sinó també en la prevenció i detecció dels símptomes.
L’enquesta a la Joventut de Barcelona 2021 indica que gairebé la meitat dels i les joves de la ciutat asseguren que el confinament els ha afectat emocionalment i, segons dades de l’Enquesta de Salut de Barcelona de 2021, els problemes de salut mental han augmentat passant del 16% al 22% en cinc anys en el cas dels homes i del 20 al 31% en el de les dones. En el cas d’elles, l’increment es produeix sobretot en els grups joves i en les classes socials més benestants.
Escolta activa
Amb l’objectiu d’escoltar i acompanyar el jovent, es va posar en marxa el servei Aquí t’escoltem, destinat a persones de 12 a 20 anys. El projecte pretén fomentar el creixement personal, l’autoestima i les habilitats socials, i ofereix activitats grupals i tallers per poder parlar d’emocions, respecte, assertivitat o resolució de conflictes, entre altres qüestions.
Per accedir al programa Aquí t’escoltem, cal demanar cita prèvia o escriure a consulta_aquitescoltem@bcn.cat. Hi ha deu centres a la ciutat, un per districte, en què ofereixen atenció individual i orientació específica i, en una segona fase, proposen diferents activitats, com per exemple: «I tu com lligues?», per conèixer gent nova i plantejar formes de lligar respectuoses; «Expressart», per treballar les emocions a través del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura, o el taller de sexualitat «Sexcrets».
En aquesta línia de la prevenció de casos abans que es converteixin en un problema greu de salut mental, des del juliol del 2022, el consistori també ofereix un nou xat que es diu Xat joves amb l’objectiu que puguin parlar de manera confidencial i immediata sobre el seu patiment i malestar emocional. En aquests primers mesos, han rebut 360 xats, dels quals tres tenien contingut suïcida.
El xat per joves està pensat per a persones d’entre 14 i 26 anys | Ajuntament Barcelona
Aquest xat funciona a través de WhatsApp 679 333 363, està pensat per a població d’entre 14 i 26 anys, està disponible les 24 hores i també és gratuït. El consistori l’ha posat en marxa a través d’un conveni amb la Fundació Ajuda i Esperança, igual que ha fet amb el Telèfon del Suïcidi, destinat a atendre trucades de persones amb conductes suïcides, així com de familiars i de l’entorn social.
El suïcidi a Barcelona
El telèfon de prevenció del suïcidi a la ciutat forma part del Pla de Xoc en Salut Mental 2020, acordat amb la Mesa de Salut Mental de Barcelona, per donar resposta al malestar emocional de la població arran de la pandèmia. Consisteix en l’habilitació d’un telèfon gratuït, el 900 925 555, les 24 hores tots els dies de l’any. Des de la seva posada en marxa, han atès més de 8.000 trucades amb 213 suïcidis imminents.
La primera trucada la respon una persona voluntària, prèviament formada per a aquesta tasca, que avalua el risc i fa un acompanyament emocional sense jutjar i sense tractar de convèncer. El que fa és interessar-se per què necessita i per què està patint. En els casos de risc elevat de suïcidi, el protocol estableix les passes a seguir per contactar amb els serveis d’emergències. També s’intenta vincular la persona que truca amb la xarxa de serveis de salut mental disponibles a Barcelona.
El suïcidi és la primera causa de mort entre els homes de 15 a 44 anys a la ciutat i la segona en dones en el mateix marge d’edat, després del càncer de mama. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’estima que se’n produeixen 20 temptatives de suïcidi per cada suïcidi consumat. A Barcelona serien uns 2.000 intents.
Serveis accessibles i propers
La regidora de Salut, Envelliment i Cures a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, considera que, després de la pandèmia, s’ha de “posar un accent molt especial en els joves i en les persones grans, que segurament són aquells col·lectius que han patit més durant la pandèmia”.
“No és el mateix aturar dos anys de la teva vida quan en tens 40 que quan en tens 16, o aïllar-te. Per tant, ha sigut un patiment doble per a aquestes poblacions més joves, que les hem de saber acompanyar molt bé, i l’altre col·lectiu que és més vulnerable que caldrà també saber acompanyar molt bé són les persones grans o molt grans, sense perdre la mirada d’acompanyar a tota la població”, remarca la regidora.
En aquest sentit, Tarafa assegura que “és molt important que tots els serveis que fem estiguin accessibles i arribin a tots els racons de la ciutat” per tal que qui necessiti un acompanyament o una escolta hi accedeixi de forma fàcil i prop de casa seva. Pel que fa a la població jove, destaca l’èxit de Konsulta’m en els espais comunitaris i del xat de 24 hores, on la majoria de vegades “aquella inquietud, aquella angoixa o aquella por, la podem resoldre, i un 6% els derivem a serveis de més especialització”.
Afegeix la necessitat de tenir un telèfon d’acompanyament gratuït emocional per a persones amb pensaments suïcides, així com les taules de salut mental a tots els districtes on participen organitzacions, entitats i federacions del sector.
Pel que fa a l’àmbit escolar, posa en valor el programa d’educadores emocionals a les escoles, en una estratègia compartida amb el Consorci d’Educació de Barcelona i el Programa municipal de Pla de Barris. Actualment, hi ha 44 escoles amb aquesta figura, que treballa amb el professorat, l’alumnat i les famílies.
En matèria laboral, Tarafa subratlla l’Acord per la Salut Mental a la Feina amb els principals agents de la ciutat, un acord amb 10 punts que reconeix que unes bones condicions de treball són la base per a una bona salut emocional, i que aposta per reduir els riscos psicosocials als centres de treball.
Les ZBE són 97 Km2 (95 a Barcelona) i beneficien més de 2.000.000 de persones. Avui ja són 280 ciutats a Europa les que tenen aquestes mesures (i altres complementàries) i, segons la recent llei de l’estat espanyol, el 2023 es començaran a aplicar les ZBE a ciutats de més de 50.000 habitants. El 1990, segons la mateixa agència, morien de mort prematura per culpa de la contaminació a Europa 700.000 persones cada any.
Però a més de les actuacions sobre el trànsit, per millorar la salut i la qualitat de vida, així com actuar sobre l’emergència climàtica, caldran canvis de models socials i econòmics, que avui poden semblar contra culturals segons els valors neoliberals i del capitalisme encara hegemònics, caldrà decreixement selectiu, en consum, energia de combustibles fòssils i nuclear i creixement en vida i salut de qualitat, en coneixements, educació, alimentació sana i sostenible, treball digne i econòmicament suficient, renda bàsica de ciutadania i més democràcia participativa.
Caldrà també disminució d’emissions contaminants d’indústries, serveis i domèstiques, com no ampliar l’aeroport, control de creuers i millores en el port, supressió de viatges curts en avions, millora del transport públic de rodalies i llargs recorreguts. Transformació d’indústries contaminants com cimenteres que cremen residus urbans (com el cas de la llarga lluita de la població de Montcada contra una multinacional contaminant, encara no solucionat tot i tenir dues sentències favorables). Cal a Catalunya una bona gestió de residus, d’indústries contaminats del Baix Llobregat, els dos Vallès i Camp de Tarragona, extensió d’energies renovables fins a no dependre de combustibles fòssils ni nuclears.
Ja sé que sembla molt difícil aquest canvi de valors fins a fer-los hegemònics, però cada vegada som més els que ho defensem, per què són necessaris i urgents per a la vida i la salut global, no només dels humans. Si aquests municipis de les ZBE ho han aconseguit, amb demandes populars i voluntat política, han demostrat que sí que es pot, que tot és possible quan es defensa el bé comú, cal treballar-ho.
Aviat hi haurà eleccions a diferents nivells, no feu massa cas de les promeses, els programes i les mentides, feu cas del que han fet, quan han manat, els que es presenten, i voteu en conseqüència.
L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 varen baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.
Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.
L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3245 criatures el 2020 i 3134, al 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.
Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.
Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62.90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10.26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a d’altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.
Reproducció assistida
Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser de 39 anys.
Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món ha estat 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era el 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.
Proves de fertilitat en un laboratori / iStock
Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 comença a baixar la fertilitat, i a partir dels 35 acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per a quedar embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.
Però no només que les dones tinguin més edat té a veure amb que hi hagi més dificultat per a la concepció. Les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia.
En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.
El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: la República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, les Filipines, la República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.
Precarietat econòmica i incertesa
La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat –paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.
I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que frenen els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També –introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats, i entre aquestes destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I –afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè la dona pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.
“La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir –a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.
Precarietat laboral i incertesa
Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares –als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. La taxa de desocupació és més alta. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.
/ Istock
La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral, per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.
Precisament per això Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I si prèviament hi ha ja un trastorn mental, és la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup –uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.
De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.
En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per a les cures intrapart per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.
A Barcelona, l’Hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.
